Bon any! (sant tornem-hi)

A punt d’acabar l’any tornen els propòsits d’any nou. Els humans som uns mamífers ben curiosos. Què coi deu ser allò que ens impulsa a buscar nous reptes vitals quan encetem una nova etapa com pot ser un nou any? Com podem treballar per materialitzar-los? Bona pregunta! N’hi ha que s’atreveixen a oferir 5 claus per acomplir els propòsits d’any nou: ser realista; concretar els objectius al màxim; fer públics els objectius i assumir les ensopegades. No diré que no, ni tampoc que sí.
Em ve al cap una sentència del Tiburón que venia a dir que “facis el que facis la cagaràs”. Així doncs, entenc que no cal patir. Sublim!
Aquest vespre compartirem taula, un any més, i brindarem com diu la Sílvia Soler pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per les tradicions i per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps. Que tinguem un any ple de bellesa, de tendresa i de bon humor. Ei, si pot ser!
L’Esther Vera creu que el 2023 portarà, com sempre, el millor i el pitjor. Confiem que la intel·ligència, la cooperació i la bondat s’imposin a tot el mal del qual som capaços. Bon any!

Bon Nadal, malgrat tot.

Llegeixo a l’ARA Estils “set tradicions de Nadal que potser no coneixies”. Aquestes: llançament de sabates (República Txeca), amagar les escombres (Noruega), endrapar pollastre fregit (Japó), anar a missa amb patins (Veneçuela), la nit dels raves (Mèxic), arbres decorats amb teranyines (Ucraïna) i fer fanalets gegants (Filipines). M’hi veig amb cor de fer un bon paper en totes excepte en una, la veneçolana. Ni anar a missa ni patinar no entren dins del meu modus vivendi.
L’Amadeu Carbó, expert en cultura popular, està convençut que el truc perquè una tradició continuï vigent és que evolucioni. És la seva garantia de vida, perquè han de tenir sentit per a les persones que la celebren. Cal trobar l’equilibri entre tradició i contemporaneïtat. Només en aquest sentit s’entén a parer meu la pràctica estesa d’anar a buscar el tió a les muntanyes.
L’espit de Nadal (embolcallat d'angoixes pressupostàries, incerteses laborals, topades polítiques i climatologia esborrajada) i de tot el llarg cicle festiu de Nadal a Reis em resulta consumista i excessiu. I a més a més com a no creient no el visc amb plenitud.
Com diu Joan Ventura, és necessari continuar mirar endavant, buscar la cara amable de la vida i mantenir les tradicions.
També hem de fer una reflexió col·lectiva per veure què ens ha passat i quins fonaments podem anar posant per bastir un futur més esperançador. Bon Nadal, malgrat tot!

Campions mundials… de l’emancipació tardana

Llegeixo a la premsa que els catalans som els campions mundials de l’emancipació tardana. I mira que som molta colla al món mundial, uns 8.000 milions, més que mai en la història. Si sabem alimentar-nos tots, viure en pau i convivència i repartir els recursos això no hauria de ser massa però em temo que no és ben bé això.
Ambdòs temes -l’emancipació tardana i la milionada que som- podem arribar a ser, si és que no ho són ja, greus problemes per a molta gent. Estaria bé que el 2023 no agreugés encara més les coses, posats a demanar. 

Fem-la grossa!

Avui és aquell dia, aquell dia de l’any que la fem grossa. Els que hi juguen i els que no hi juguem. És inevitable topar a la immensa majoria dels mitjans de comunicació de masses amb les informacions del sorteig de Nadal. Fins al capdamunt, per no ser groller!
Des de fa dos segles que es veu que es fa aquesta cerimònia, aquest espectacle tronat que, si bé fa unes dècades es podia mig entendre, a data d’avui és caspós, irrellevant i patètic. I tot i amb això se li dóna una cobertura informativa exponencial. És un fet significatiu que ve a il·lustrar el marc mental que arrosseguem. 

Piscolabis d’empresa

Avui a les 13h participaré al piscolabis d’empresa del Servei Educatiu -cervell educatiu- de l’Alt Penedès. Fa tot just un trimestre que em vaig jubilar i tot queda llunyà en el temps. Això de la jubilació ve a ser com un estat mental que estova el temps i la memòria. Em retrobaré amb tota la tropa i ja m’està bé. Onze cursos escolars ha estat temps suficient per establir complicitats i compartir uns anys de vida laboral. Ara, sense nostàlgia, compartirem una estona i ens desitjarem bones festes i un bon any. N’hi ha que diuen que la vida distreu de la feina.

Solidaritat

Avui és el dia internacional de la solidaritat humana. La Mònica Planas fa un article sobre la darrera marató de TV3: Campions del món de la solidaritat. Alguna fragments destacats: “La Marató de TV3 és el programa que combina a la perfecció el folklore, la ciència i la desgràcia. /…/ És la postal de Nadal que ens retrata com a país i de la qual la ciutadania està orgullosa. L’escena que ensenya un país reaccionant per una bona causa. La Marató és el mirall on ens volem veure reflectits. Contribueix a l’autoestima. No alçarem la Copa del Món, però, per un dia, ens sentim campions mundials de la solidaritat.”
No ens enganyem però, que no n’hi ha prou amb tot això. La sort -o la dissort- de la gent més vulnerable i necessitada no pot dependre del voluntarisme ni de la solidaritat humana. L’existència del Rebost Solidari, de Càritas o de la Marató no allibera de les seves obligacions a cap institució ni poder públic. 

Viure sense baranes

“Hannah Arendt es va atrevir al que anomenava “pensar sense baranes”, i nosaltres haurem de començar a acostumar-nos a viure sense baranes. És a dir, sense “veritats” on agafar-se. D’origen jueu alemany, Arendt va ser la filòsofa de l’experiència, original i controvertida per la seva llibertat de pensament i coneguda especialment pels conceptes de “dominació total” i l’encara utilíssima i esmolada idea de la “banalitat del mal”. La banalitat d’un nazi que no actua com el mal pur, personalitzat, sinó com un engranatge més, un home que actua dins de les regles del sistema al qual pertany sense reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes. Un home sense esperit crític. /…/
Amb el món en plena convulsió i l’agitació de la informació permanent, sense religions que confortin l’ànima col·lectivament, avui hem de tornar a aprendre a pensar sense esdevenir cínics o indiferents.” Esther Vera, ARA 4/12/2022

Lo riu és vida. Manel Cervera

No hi ha expressió que resumeixi millor el valor del riu que la que es va convertir en el lema de la lluita contra el transvasament de l’Ebre: Lo riu és vida, quan els veïns de les Terres de l’Ebre s’alçaren –ja fa vint-i-dos anys– contra el pla hidrològic del govern de José María Aznar. Al voltant dels rius s’han forjat cultures mil·lenàries i l’aigua dolça és la font primera d’existència, és un bé preuat. (Joan Ribas)
El treball que el Manel Cervera ha fet al llarg d’uns quants anys de la seva vida és enciclopèdic, monumental. La seva formació filolològica i la seva afició excursionista ho han fet possible.
Com diu el títol es tracta d’un inventari, d’un recull, d’una llista, com vulgueu dir-ne. L’inventari comprèn tots els rius, rieres i rierols de Catalunya incloent-hi la Catalunya Nord i també els de les comarques de la Franja de Ponent. L’objectiu d’aquest treball no és altre que conèixer i donar a conèixer els noms de la xarxa fluvial del país. Com a tot arreu, d’aigua en corre molta i per tant el nombre de rius, rieres, rierols, torrents, barrancs, valls, llaus, etc. és enorme. I el que resulta particularment atractiu és que per minso que sigui, cada un té el seu nom. Més informació: https://riusdecatalunya.cat/rius/

La vegueria, l’àmbit de tots els àmbits?

Ahir a l’auditori de Vinseum va tenir lloc la presentació del doble llibre del Fèlix Simon “Xalant per la vegueria”. Un compendi de la feina feta del 2004 fins ara. Realment impressionant la tasca portada a terme per part d’una plataforma cívica convençuda de la realitat de la vegueria Penedès.
Ara que vivim globalitzats com a ciutadans del món, del planeta Terra, jo també considero l’entorn més immediat -la vegueria- com l’àmbit de tots els àmbits, per allò del principi de subsidiarietat tant i tant reclamat.
Un acte pensat a tall de cloenda però tenint molt clar que res no s’ha acabat, que l’esforç continua i que res no serà fàcil ni immediat. La vegueria com a paradigma de la situació del país, de la nació catalana, col·lapsada, empantanegada i sense fulls de ruta realistes.
Com a complement, un espectacle delirant del Toni Albà: “Catalans, existir o deixar d’existir, aquesta és la qüestió”. Un monòleg militant amb bons moments de fina ironia. El paral·lelisme entre el famós monòleg del príncep Hamlet i la nació catalana, genial. Altres moments potser no tan afortunats, més pensats per provocar el riure o el somriure fàcil de la concurrència. Pa a les oques en definitiva amb un excés de histrionisme al meu parer.
I tant la 1a part com la 2a, de llarga durada. Un parell d’hores que, amb bon criteri, s’haurien pogut reduir a la meitat perfectament. Massa pròlegs, massa parlaments i massa estona. Aquest és un dels mals al meu entendre del moment present, la desmesura.

Educació financera i criptomonedes… sense ànim de lucre

La patacada que es va iniciar l’11 de novembre va ser forta, ràpida, letal i no s’atura. L’estafa de FTX ha fet caure la confiança en el sector de les criptomonedes en general. Milions de persones que tenen criptos han entrat en pànic. El caos ha provocat una caiguda brutal del mercat de les criptomonedes, amb el bitcoin baixant dels 16.000 dòlars (nivells de fa tres anys) i perdent el 80% del màxim valor de fa un any.
Ensenyar el valor dels diners i de l’estalvi des de ben petits sembla del tot imprescindible, que prenguin consciència dels diners en un moment en que ho volen tot i no saben què val més o menys. Que vegin que els diners comporten un esforç i que formen part de la nostra vida. L’educació financera es essencial que s’ensenyi des de ben petits. Al voltant dels 7 o 8 anys és l’edat recomanada per començar a donar una petita paga als infants, que pot ser una paga setmanal de 4 o 5 €, i que comencin a fer guardioles -d’estalvi, de regals per als altres, la lliure, la d’estalvi solidari…- Potser d’aquesta manera evitarem mals majors, el miratge del diner fàcil i les cues als establiments de rifes, loteries i altres galindaines.

Fer-ne 60

Avui el BS -no confondre amb el Banc de Sabadell- en fa 60. Poca broma! Les xifres rodones es presten a fer celebracions més sonades. Les celebracions dels 40 i 50, abans potser més estridents, ara també es porten a terme a la seixantena, i per la jubilació… Qualsevol esdeveniment rellevant es mereix un bon festeig.
Arribar a la seixantena en bon estat de salut -sense entrar en més consideracions- està molt però que molt bé. Sí que és cert que les estadístiques juguen a favor nostre però mai no se sap i no tothom hi arriba. Per tant, celebrem-ho!
Com deia el Carles Capdevila, normalment la gent que s’estima la vida és gent que es dóna poca transcendència, que té sentit de l’humor, que ha trobat un bon equilibri mental i emocional i procura encomanar-lo. Els que més els defineix és que s’estimen la vida. L’adoren. Visca la gent que s’estima la vida! I per molts anys!

Dimarts i 13

Mala peça al teler per segons qui. Encara són moltes les persones que creuen que la bona o la mala sort guia les seves vides. Com encara són moltes les que fan cua -aquests dies encara més que de costum- a les dependències de les “apuestas y loterías del estado” per deixar de ser pobres. És increïble! No cal ser un gran matemàtic, amb una mica de criteri i de sentit comú ja n’hi hauria d’haver prou per tenir clar que és més fàcil que t’atropelli un tràiler o que et caigui a sobre una balconada que no pas que et toqui la grossa. Cal tenir bona estrella, això sí!
Més informació: què és més fàcil, que ens toqui la loteria o que ens caigui un llamp?S'estima que a una de cada 15.300 persones li caurà un llamp en algun moment de la seva vida. https://www.ara.cat/ara-cat/meteo/que-toqui-loteria-caigui-llamp_1_1446116.html

Money, money, money…

Llegeixo a la Xatakaletter#84 que els diners sempre havien estat físics però la cosa està canviant. Els pagaments amb targeta i amb mòbil han permès que puguem sortir al carrer sense cartera, i la cosa va cada cop a més, sobretot amb la inevitable arribada de l'euro digital. Països com ara Dinamarca, Noruega, Suècia i Corea del Sud ja tenen el tema encarrilat.
Ara fa un parell d’anys, quan la ferreteria Ca la Viuda va incorporar el datàfon com a sistema de pagament ja vaig veure cap a on s’hi anava. A hores d’ara és Paco el Brut el paladí de la causa dels diners en metàl·lic. Anar a comprar a la seva botiga un dissabte a mig matí és una experiència quasi religiosa tot i que t‘exposes a fer una cua de 20 minuts per pagar.
Fins ara eren els bancs els que sabien com, quan i en què ens gastàvem els diners. Ara ho sabran els nostres governs. Mentrestant, això sí, es prepara una transició lenta però inexorable: els bitllets continuen sent crucials per als nostres grans i col·lectius desafavorits, així que l'euro digital haurà de viure un temps amb l'euro físic.
Cantava Liza Minelli a ‘Cabaret’ allò que “els diners són el que fa que el món giri”, i no li faltava raó.

Fer el cim

Avui és el dia internacional de les muntanyes. Ara es compleixen 40 anys de la primera expedició catalana al sostre del món, una expedició marcada per l’esperit aventurer, els valors i un final tràgic. No va poder ser. Ho recordo perfectament perquè en aquella època el club excursionista Montblanc era molt actiu i fèiem moltes sortides.
Arribats en aquest punt sempre albiro un dubte existencial mai no resolt. A veiam. Jo que he fet dos cops el cim més lt de la serralada de l’Atlas al nord d’Àfrica, el Toubkal (4.176m) i un parell de cops la muntanya de sant Pau de Vilafranca del Penedès (303m), és a dir, 8.958m en total, no puc considerar que he superat, que he fet el cim, l’Everest (8.848m)? Oi que sí? No fotem, que amb la muntanya no s’hi juga.

Sortides del pont de la puríssima constitució

Aprofitem el pont -l'aqüeducte- de la puríssima constitució per fer sortides de proximitat. El dimarts 6, ruta en bici de muntanya del camí ramader de santa Coloma de Queralt a Cunit. El dijous 8, ruta guiada a Reus: passejada fins a la boca de la mina, passant pel barri Gaudí (Ricardo Bofill) cap a l'Institut Pere Mata, visita al pavelló dels distingits Institut Pere Mata (Domènech i Montaner) i retorn pel passeig de la boca de la mina cap a la plaça Mercadal, amb pluja inclosa -qui diu que en aquest país no plou mai!-. Dinar al restaurant Rofes.
El divendres 9, cap a BCN, d’exposicions. Al museu del Disseny (Enric Majoral, la joia expandida) i de visita i compres a la cooperativa Diomcoop - Diambaar, una cooperativa d’iniciativa social formada per persones migrants que treballen per a donar resposta de manera sostenible i duradora a les necessitats d’inclusió social i laboral de persones migrants en situació de vulnerabilitat. Gent valenta que han deixat de ser “manters” per accedir a un treball i a una vida dignes, amb l’ajuda de l’ajuntament de BCN. Tot un exemple de com es pot reconduir una situació límit de misèria i patiment.

Misèria i companyia

Llegeixo un titular demolidor: Un de cada tres catalans no té prou ingressos per viure dignament. Al marge de l’exactitud de la xifra la realitat és tossuda i deplorable. Ara que col·laboro amb el Banc dels aliments constato la crua realitat de les persones que necessiten de l'assistència del Banc, unes 500 famílies a Vilafranca.
A sota de la plaça del PPCC, en un racó amb un parell de bancs, hi viu algú de fa temps. Amb el fred ha anat acumulant mantes i peces de roba que, de ben segur, no el deuen alliberar del fred intens que fa al vespre nit i la matinada. És un clam, un insult a la intel·ligència i al sentit comú que s’hagin de veure i de viure aquestes situacions. Ja no parlo dels 19 milions de persones que necessiten ajuda humanitària a Ucraïna, que també. Parlo d’una pobresa pròxima i d’una misèria que ens envolta.

La bicicleta

Hi ha dues coses que una persona acostuma a guardar com un secret: que no sap nedar o que no sap anar en bicicleta. La bicicleta té un origen ancestral: els egipcis ja havien fet les seves temptatives d’aguantar-se sobre alguna andròmina de dues rodes.També les antigues civilitzacions xinesa i índia van fer experiments més o menys semblants.
El primer a dibuixar una bicicleta autèntica és Leonardo Da Vinci (una altra màquina de Da Vinci!). No és fins el s.XVIII que es consigna el que popularment es considera l'avantpassat de la bicicleta moderna. A finals del s. XIX l’ús de a bicicleta s'estén ràpidament entre la societat industrialitzada, mentre que cada cop s’hi introdueixen més modificacions. I fins aquí hem arribat. (Andreu Mas)
Als 8 anys els Reis em van portar la meva proimera bicicleta, tal com es feia abans. I després n’he tingut mitja dotzena més. He anat pedalant tota la meva vida tot i que de manera continuada especialment els darrers 10 anys. Cada cap de setmana pedalo, amb un parell de gregaris de luxe, una trentena de km en bicicleta de muntanya per camins i pistes de la vegueria Penedès i un parell de cops l’any fem sortides més llargues pel territori català.
Ahir diumenge vam fer una aquesta ruta: Vilafranca - riera de Marmellar - Vilafranca https://ca.wikiloc.com/rutes-btt/22-12-04-vfp-riera-marmella-vfp-120542786 i demà que és festa farem una camí ramader, de santa Coloma de Queralt a Cunit, una ruta amb història pastoril https://ja.cat/santacolomacunit https://ca.wikiloc.com/rutes-btt/santa-coloma-de-queralt-cunit-118041063 

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, 30 anys

El 9/2/2003 a les set del vespre, al Palau de la Música Catalana Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries (acompanyats de Jaume Matamoros i el senyor Bertomeu) van pujar a l’escenari per repassar les cançons que més han popularitzat durant els seus deu anys d’història. Van celebrar els deu anys de la banda al Palau de la Música, gairebé en família. Dos terços del públic eren gent de lo delta. Ben arriats i cofois no podien amagar la joia de conquerir el Palau. Jo també hi era i ho recordo amb tendresa i simpatia. Un concert memorable, equiparable al de George Moustaki a les acaballes dels 80.
Ara celebren els 30 anys. Llarga vida i bona feina, que sempre és un goig escoltar-vos! 

Dia internacional de les persones amb discapacitat. Diversitat funcional

Són moltes le institucions, fundacions o empreses que posen de la seva part perquè aquestes persones puguin comptar amb un lloc de treball digne, a una educació ajustada a les seves necessitats, a una vida ordinària. En els darrers anys s’ha avançat però encara queda molta feina per fer. Cal donar visibilitat a les persones que necessiten un cop de mà en el seu dia a dia, i se suposa que d’aquí ve el dia internacional..
Ja no es parla en alguns casos de subnormals, retardats, disminuits, deficients mentals… Són diferents maneres d’anomenar un col·lectiu tradicionalment discriminat. D’uns anys encà es parla de persones amb diversitat funcional. Des de la mirada del Disseny Universal de l’Aprenentatge (DUA) aleshores es parla de variabilitat.El terme diversitat funcional s’ajusta més a una realitat en què cada persona funciona d’una manera diferent. Malgrat la seva obvietat i ambigüitat, per eliminació, trio aquest terme. Tots som diversos i funcionem amb el nostre propi sistema operatiu. Uns més que d’altres, això sí. 

A deshora. Merescut reconeixement a la Maria Rosa Juncosa

L’Auditori Municipal de Vilafranca portarà el nom de la pedagoga i divulgadora musical Maria Rosa Juncosa. L’ajuntament manifesta que “és de justícia que es reconegui la seva trajectòria i aportació al món de la música fundant fa 75 anys el Cor Nadalenc, que després esdevindria la Polifònica. Era una persona que sempre havia apostat per la qualitat musical, amb un profund sentit de la catalanitat. La seva vida va estar volcada en la música, essent una excel·lent pedagoga i divulgadora. Va ser pionera en aquest sentit”.
Que s'hagi hagut d'esperar 14 anys per batejar un auditori em sembla d'escàndol (de fet hi ha un parell d'instituts a la vila que encara estan per batejar com Déu mana). La tria del nom em sembla perfecta. Que sigui una dona, una de les persones fundadores de la Polifònica, un encert. Estaria bé fer els reconeixements en vida i no postmortem i també posar un nom com cal als centres culturals.

A favor de la lectura

Le lectura és una eina civilitzadora que pot ajudar a frenar l’avenç de la barbàrie líquida. Llegir és la millor manera de ser millors i més savis, més comprensius, més persones, ens ajuda a ser feliços (Ponç Pons).

No hi ha espectacle més bonic que la mirada d’un nen que llegeix (Günter Grass).
Morir deu ser deixar d’escriure (Joan Fuster).

QR

Els codis de barres i els codis QR, omnipresents de fa temps, em desperten un gran interès. Llegeixo que els QR, quan semblaven estar en procés de desaparició, la pandèmia del covid va aconseguir revifar-los. Gràcies també a un món cada cop més digital i a una bona practicitat i polivalència.
Talment com passa amb les persones, no hi ha dos codis de barres ni QR del tot iguals.

Un abocador planetari

No només s’espolia els països més pobres sinó que, a més a més, se’ls converteix en receptors dels abocadors de les nostres deixalles.
Centenars de cotxes vells a l’abocador municipal Los Verdes, al desert d’Atacama, a 30 quilòmetres de la ciutat d’Iquique, Xile. Turons de roba usada dels Estats Units, l’Àsia i Europa i d’altres deixalles, com milers de neumàtics, contaminen extenses zones d’aquest desert vulnerable, conegut ja com el “pati del darrere” del planeta. ARA Mirades 27/11/2022 FOTO: Martin Bernetti / AFP

Diumenge polifònic

Diumenge polifònic. A sant Martí Sarroca, concert solidari contra el càncer de la Polifònica de Vilafranca. “Sons d’aquí i d’allà”, un concert que ja tenen rodat amb temes d’arreu del món. Èxit de públic i de crítica. Són bons. La durada justa, una hora i el repertori per a tots els públics. La posada en escena, polivalent i variada. Ha estat un plaer.

Dia del No Comprar Res | Black Friday | Mare

Som una espècie celebrativa, especialment la cultura anglosaxona. Cada dia tenim celebracions de tot tipus. Ahir el Black Friday. Avui el BND Buy Nothing Dy -Dia de No Comprar Res-. Quin galimaties!

Avui la mare hagués fet 104 anys. Va morir el 2010 després d’uns darrers anys amb un alzheimer galopant i despersonalitzador. 

Contra la violència envers les dones. La revolució del gènere | LGTBIQA+

Són esfereidores les dades de la violència envers les dones. El doctor JM Campans ho ha dit ben clar: "som una societat masclista, malalta i violenta". Penós i miserable tot plegat.

Ens cal una revolució, de sexe i de gènere. Incorporar un nou marc mental obert i respectuós.
Home i dona. Masculí i femení. Aquesta classificació binària del món deixa fora moltes persones que no s’hi identifiquen. Persones amb altres identitats de gènere i orientacions sexuals representades per les sigles LGTBIQA+
Les noves generacions reivindiquen aquesta diversitat i empenyen la societat a ampliar la mirada més enllà dels genitals. Aquest és un dels reptes del s. XXI
Al dossier especial de l’ARA “La revolució del gènere”, 25/04/2021 hi trobareu tota la informació imprescindible per entendre la qüestió, que no és fàcil. 

Crema de restes vegetals

Finalment el Senat ha aprovat derogar la prohibició de crema de restes vegetals a les petites explotacions agràries, com preveuen les normes de la Unió Europea. La pressió de la Unió de Pagesos ha estat determinant. Passejar pel camp i veure l’acumulació de restes vegetals ja era ben trist, un problema majúscul pels pagesos i hortolans.

Peix al cove

La peixateria del mercat de sant Salvador ofereix un molt bon servei. El sistema és simple i eficaç: a les 8h de dimarts a dissabte reps, si et dones d`alta, un missatge de whatsapp amb una gravació d’un minut on es veu l’oferta de peix del dia i els preus. Si t’interessa fer alguna comanda la fas tot responent al missatge. De 9 a 14 i de 17 a 20h ja la pots passar a recollir. Això és eficiència i proximitat!
A l’hort planto més espinacs i enciams i cullo bledes i espinacs KM 0 Al carall la globalització!

Amb l’aigua al coll | Dia internacional del músic

Catalunya, en alerta per sequera a partir d'aquest dimarts. Com ens hem de veure!

Els que també estan amb l’aigua al coll són els músics, tot i que això ja ve de lluny. Avui és el seu dia internacional. A tots i totes el meu agraïment, perquè ”la vida, sense música, només seria soroll”.

ARA | La salut mental dels joves

Amb motiu del Dia Mundial de la Infància l’ARA d’ahir incorporava un dossier sobre la salut mental dels joves. Un diari especial dibuixat per infants de més de 40 escoles. Una delícia, com de costum. Segur que és una feinada però el resultat s’ho val. Com d’important és trencar el tabú! L’enhorabona per aquest i per tots els altres dossiers que aneu fent de manera continuada i constant.   https://drive.google.com/file/d/1kQ_Ty7srKGOISRTh8YgYK7Ao1yYfdryV/view?usp=sharing

Món Sant Benet | Experiència gastronòmica L’O

Després d’una dècada llarga torno, gràcies a un regal de jubilació dels companys de la feina, a gaudir d’una experiència gastronòmica al restaurant l’Ó de Món Sant Benet, que gaudeix d’una estrella Michelin.
Sempre està bé entaular-se en un restaurant d’aquest tipus i assaborir les menges exquisides que tens a l’abast en un menú de degustació. Tinc la sensació, però, que la meva percepció ja no és la mateixa que tens enrere. Aquella tirallonga de plats massa elaborats -la cuina desestructura o deconstruïda que diuen ara- en els quals res no és el que sembla ara em cansen, cosa que no em passava anys enrere. Advoco per una cuina més simple, ni tan elaborada ni tan sofisticada. Més estructurada i convencional, sense que arribi a ser la cuina de batalla casolana. 

Halldor Mar | Miquel Villalba Castells

El primer cop que vaig sentir Halldor Mar, músic islandès resident a Barcelona, va ser tota una descoberta. Feia patxoca escoltar en anglès cançons catalanes ben cantades. Després va fer algun programa per TV3, "Katalonski", viatjant a diferents llocs del món i contactant amb catalans universals. Fa de bon sentir. Per un moment “hasta” sembla que siguis políglota. https://www.youtube.com/results?search_query=Halldor+Mar
I parlant d'artistes, de músics de de debò debò, parlem el Miquel Villalba Castells, l’hereu de casa. El concert de petit format que ens va oferir al vespre a la capella de Vinseum amb motiu de la cloenda de la instal·lació “Cendrera de somnis” de Fèlix Plantalech, una delícia. Ubicat al bell mig de la capella i rodejat d’una cinquantena de persones ens va oferir una desena de peces en sintonia amb el tema, amb l’ànima de l’exposició: el sentiment de la pèrdua d'il·lusions, els somnis perduts i trencats, l’aposta per un futur sostenible… Un reconstituent per l’esperit. El present i el futur hauria de ser dels joves.

En defensa de la mediocritat

Llegeixo unes declaracions de fa anys de Palau i Fabre: “la meva vida amorosa, sexual i eròtica ha estat un desastre: així com sona.”
I unes altres d’un personatge de Julian Barnes, que es defineix a si mateix amb franquesa: “mediocre a la universitat i a la feina; mediocre en l’amistat, en l’amor; mediocre, no cal dir, en el sexe… moralment mediocre”. Els grans escriptors entenen les debilitats diu Miquel Berga. Ben cert.
La mediocritat ben arregladeta potser no sigui del tot abominable. El no destacar ni per dalt ni per baix és una cosa ben habitual. Ara bé quan tothom aspira a pujar al pòdium i a sobresortir desmesuradament la mediocritat cotitza a la baixa. Entenc que entre allò que és sublim i allò que és ridícul hi ha d’haver un espai per a la mediocritat.

Amb filosofia

Dia mundial de la filosofia. Com es troba a faltar el programa Amb filosofia que fa uns anys s’emetia pel canal 33! Un programa que responia al desig de saber i a una forma de pensar que neix de l'admiració i la perplexitat davant de les coses que ens envolten.
Emili Manzano i Xavier Antich fent-se preguntes sobre molts dels temes i les circumstàncies que ens envolten. Amb l'ajut de pensadors procedents de diversos àmbits cercaven arguments i traçaven camins per trobar respostes. Que tornin ja, que falta ens fa a tots plegats! 

I un llibre de referència: Plató i un ornitorinc entren en un bar… Entendre la filosofia amb acudits (Daniel Klein i Thomas Cathcart, La Campana, 2008). Es llegeix amb delit i sempre amb el somriure -sovint riallada. 

Canvi de temps | pomes de Pontons

Després de mig any de calor desmesurada ja tenim indicis del canvi de temps. Se’n parla als espais dels temps i es palpa en l’ambient. Es veuen reagrupaments d’ocells cap el capvespre i fins i tot els pardals es comporten de diferent manera. Ara se’ls pot veure a l’expectativa, com intuint la baixada de les temperatures, al filat de la terrassa de casa.
A plaça ja fa dies que tornem a tenir pomes. Pomes de Pontons, un prodigi de la natura.
I tot això ell dia que arribem als 8.000.000.000 d'humans i algú que diu "espera que això ho soluciono amb una tercera guerra mundial".

Dia mundial sense alcohol

El 15 de novembre se celebra el Dia Mundial Sense Alcohol, una data establerta per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) per conscienciar i informar sobre els danys físics i psicològics que produeix el consum d'alcohol. Quant de mal que pot arribar a fer una cosa tan bona!
Em venen al cap un parell de frases relacionades amb el tema.
He tornat a beure així que puc tornar a treballar. Lars Von Trier
Val més borratxo conegut que alcohòlic anònim.
Doncs això, evitem els excessos sense renunciar al consum moderat, que totes les masses piquen. 

Agustí Villarroya

Llegeixo l’entrevista que la Montserrat Serra li fa a l'Agustí Villarroya. El Festival Most de cinema de la vinya i el vi li ha fet un reconeixement: li ha atorgat el premi honorífic del festival. L’enhorabona per aquest merescut premi!

Conec de fa 40 anys i aprecio l’Agustí. Fins i tot hem militat en els mateixos partits polítics. Recordaré per sempre més les sortides trimestrals que, sota el paraigua de Vinseum, organitzaven l’Agustí i el Pep Ribas. El que sé de la vinya i el vi ho vaig aprendre en aquestes sortides a peu de vinya dels anys 90.

Uns quants paràgrafs savis de l’entrevista:

Cal que totes les baules del sector vitivinícola es guanyin bé la vida a fi que el món del vi vagi endavant amb qualitat, posant èmfasi a la pagesia, el viticultor.

El naixement de la viticultura moderna l’hauríem de situar a final dels seixanta, principi dels setanta, i ha durat fins ara.

I crec que la viabilitat a llarg termini de la relació entre cultura, vi, paisatge, qualitat i sanitat del producte passa perquè el guany estigui molt ben repartit entre tots els actors del procés, perquè tothom s’hi pugui guanyar la vida.

Estiuet de sant Martí

Aquest any també. També tenim us estiuet de sant Martí a meitat de novembre. Esplèndid per moltes coses però fora de lloc. Pel que sembla ja ens podem anar acostumant. Fem una caminada de 2 hores per l’antic camí de Pacs cap a la muntanya de sant Pau i de tornada cap a casa. De màniga curta i amb ulleres de sol, talment com si fos el mes de setembre. Entre poc i massa! Que arribi el fred, que és el que toca. Que no ens despisti més i que les plantes, els animals i les persones humanes no patim les conseqüències.

Infidelitats, solteria, amistat: el final de l'amor al segle XXI

L’11 de novembre al Japó és el dia de la solteria. Tinc entès que el fet de no tenir parella està molt mal considerat socialment i que fins i tot és una pràctica habitual contractar els serveis d’una persona acompanyant en les trobades familiars, en cas de no tenir parella.

Llegeixo l’article de la Núria Juanico a l’ARA: Infidelitats, solteria, amistat: el final de l'amor al segle XXI. Amazon Prime Video estrena 'El fin del amor', l'adaptació audiovisual del 'bestseller' de Tamara Tenenbaum sobre les relacions mil·lennials.

Fa temps que la idea de l'amor romàntic al segle XXI està contra les cordes, però el 2019 la filòsofa i escriptora Tamara Tenenbaum (Buenos Aires, 1989) va posar-hi paraules i va convertir-se en un fenomen mundial. Tenenbaum és autora de l'assaig El fin del amor. Amar y follar en el siglo XXI (Seix Barral, 2021), en què posa en qüestió el model d'amor monògam que impera en les societats occidentals.Els temps estan canviant i les possibilitats de relacionar-se es multipliquen i evolucionen. L’amor per sempre conviu amb altres models de relació més oberts i adaptats als nous temps. Aquesta és la galàxia dels diversos tipus de relacions sexoafectives (Núria Jorba): monogàmia (l’amor per sempre o per a una temporada), hibridisme (cadascú fa el que vol i necessita), poliamor (puc estimar dues o tres o més persones), relacions obertes (estic amb tu però me’n vaig al llit amb d’altres), anarquia relacional (sense normes ni etiquetes), afinitat (separats amb fills i altres separats amb fills), living apart together (junts però no sota el mateix sostre)... Qualsevol fórmula pots ser bona… per no haver de llogar els serveis d’una persona de companyia.

Negacionistes

El programa de TV3 Sense ficció de dimarts deixava al descobert els grans negacionistes del canvi climàtic. La Mònica Planas ho comenta amb detall i precisió a l’ARA.

El documental ens alerta sobre com xarlatans sense escrúpols i farsants a sou, que formen part d’una organització que actua fora de la llei, s’infiltren als mitjans per intoxicar l’opinió pública. Aquests tertulians a sou s’acaben convertint en herois que desmenteixen amb total impunitat estudis i dades certes.

Tot i no tenir cap títol acadèmic ni cap prestigi periodístic que els avali, la seva capacitat discursiva i la prepotència a l’hora d’intervenir esperona les televisions a convidar-los, atribuint-los autoritat i popularitat.

Esclar que no tots els negacionistes són tertulians. També trobem polítics disposats a negar tot allò que no els convé, des de la manca de metges a la sanitat pública a les atrocitats i la barbàrie de la guerra. A tots ells no els vull fap mal, només una llarga febrada. I a cagar a la via!

Dia mundial de les llibreries

La llibertat és una llibreria, diu Joan Margarit. La pàtria és una biblioteca, diu Elías Canetti. Llegir és viure més i molt millor, diu Emili Teixidor. Escrivim, deia la Montserrat Roig, per escapar de la mort, però també per alliberar les paraules de la presó, de totes les presons.La lectura no exclou la vida, al contrari: l’engrandeix, la millora, li dóna sentit. No s’acaba el món per no llegir: només s’empetiteix. Encara que sabem que el tresor dels llibres mai no és real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquem als llibres la metàfora de la felicitat, deia l'Emili Teixidor. [Fragments de la més misteriosa de totes les raons. Eva Piquer, ara llegim, 2012]

Transhumància

Llegeixo a l’Eix Diari una notícia interessant: De Santa Coloma de Queralt a Cunit: "He recuperat un camí ramader per on no em deixaven passar", celebra el pastor.

S’ha recuperat una altra carrerada, i això sempre és una bona notícia. Les carrerades, els camins ramaders que seguia el bestiar quan pujava a muntanya o en baixava, són ara rutes de primera.

El litoral de la vegueria Penedès era un destí preuat del bestiar que baixava del Pirineu amb l’arribada del fred. A Santa Margarida i els Monjos se celebra a l’octubre la fira de la transhumància amb tot un seguit d’activitats interessants.

La transhumància també era una pràctica anual a la meseta castellana. El pare era un més dels homes que, amb l’arribada de l’hivern, es desplaçava amb algun altre pastor i els ramats d’ovelles respectius al reino, al litoral del País Valencià, durant un parell o tres de mesos, i només en comptadíssimes excepcions tornaven per algun dia al poble, a uns 150 km de distància.

Des del sofà de casa veig una fotografia d’un ramat d’ovelles. De procedència desconeguda, la vaig trobar en una parada de rampoines i no vaig dubtar ni un moment a endur-me-la. És la baula que em connecta amb els meus orígens. No convé oblidar mai d’on venim, tenir clar cap on anem i haver calculat quant ens costarà.

Montblanc... amb una certa nostàlgia

Matinal montblanquina. La residència, trista i nostàlgica, com de costum. Parlo un moment amb l’Antònia, la mare d’un company d’estudis. Amb prou feines lliga caps i fins passats uns minuts no li ve la imatge al cap: tu ets el ros de mal pel que passava pel davant de casa! Observo el comportament de més gent coneguda que jo reconec al cap dels anys però que dubto que ells se’n recordin.

I cap a cal notari. A formalitzar la venda del pis dels pares, que mai no ha estat ben bé casa meva però que sí, que també, des de 1.978 Un rampell de nostàlgia m’invaeix per uns moments. El Driss, un jove amb empenta pel que sembla, farà i desfarà i li donarà una segona vida, que ja tocava. Li lliuro les claus, talment com si li lliurés un tros de vida. 

De viatge... des del sofà de casa

Aquest cap de setmana he tombat pel món… des del sofà de casa. Amb Xavier Moret i Toni Arbonés, amb Catalunya Ràdio. Tots dos ens fan mirar el món amb les orelles. I molt bé per cert! Xavier Moret va explicar el darrer viatge fet a Tallin. Toni Arbonés, el viatger de la gran Anaconda, a la baixa Califòrnia. Durant l'era dels descobriments, Califòrnia existia com a idea abans d'arribar-hi els europeus. Fins i tot s'esmentava en escrits on es descrivia "l'illa de Califòrnia" com una terra a l'oest del Carib, "a prop del Paradís Terrenal, poblada de dones negres, sense cap home, que vivien a l'estil de les amazones".

La meva moderna ja ho té això. Sense haver anat més enllà d’Igualada ni de santa Maria dels Horts sí que és cert que, mentalment, he arribat molt més enllà, de la mà i de la veu d’uns grans viatgers que setmana a setmana ens porten de viatge per tot el planeta.

ARA. Especial d'artista. Eugènia Balcells

Des del primer dia que sóc suscriptor fidel del diari ARA. En format paper els caps de setmana i en digital la resta dels dies. Les edicions amb suplements dels caps de setmana, fantàstiques. I els especials com el d’avui, una meravella, un regal preuat Ja n’hi ha hagut d’altres amb la col·laboració de Miquel Barceló, Perejaume, Jaume Plensa, Ferran Adrià i d’altres.

La col·laboració entre el periodisme i la creació artística no té límits i sempre és enriquidora. L'Eugènia Balcells ha estat una descoberta per part meva. Per poc que pugui miraré de no perdre’m l’exposició Eugènia Balcells, ella, una i altra vegada, fins el 22/1/2023 a Can Framis (BCN).

El món en imatges | Kabul sense cinemes

L’exposició del World Press Photo torna al CCCB de Barcelona, on es pot visitar fins a l’11 de desembre. Aquesta fotografia (Bram Janssen / AFP / World Press Photo) mostra Asita Ferdous, directora d’un cinema de Kabul (Afganistan) anomenat Ariana, asseguda al sofà de casa seva. Tres mesos després de l’arribada dels talibans al poder –l’agost del 2021– encara no li havien permès tornar a la feina pel fet de ser dona.

El cinema és molt poderós. Com la fotografia és un dels últims reductes que ens queden de la veritat. I la veritat avui està molt tocada (Míriam Díez, petons de cine).

Com la música, és també una eina de construcció massiva, de ciutadania, de valors, de respecte, de cooperació… Res a veure amb la visió del món cruel, despietada, retrògrada i masclista que impera encara a hores d’ara a bona part del nostre planeta.

El millor fotoperiodisme de denuncia a l'exposició World Press Photo 2022 del CCCB

Fins l’11 de desembre al CCCB de BCN podem gaudir de l’exposició World Press Photo 2022. La nova edició del World Press Photo es caracteritza per tenir un afany més global que les anteriors. La fundació que organitza el guardó ha canviat d’estratègia. Enguany hi ha quatre noves categories i un sistema regional distribuït en sis zones geogràfiques

La imatge premiada amb el World Press Photo de l’Any és Escola residencial de Kamloops, d’Amber Bracken. S’hi poden veure diversos vestits vermells penjats al llarg d’una carretera que són un homenatge als nens que van morir en aquest internat del Canadà. En aquesta institució constituïda per forçar l’assimilació cultural dels nens indígenes, l’any passat s’hi van trobar 215 cossos sense identificar en una fossa comuna.

Bledes assolellades

Avui fa just un mes que preparàvem la terra de l’hort per plantar les primeres hortalisses. La primera tongada ja està gairebé a punt de collita i la segona va fent sense pressa. Enciams, bledes, porros, apis, faves, pèsols, bròcolis… van creixent.
Les cols són les que ho tenen més complicat. Una eruga invisible es va menjant les fulles sistemàticament i no trobem la manera de fer-li la pell. Una cosa o altra hi havia d’haver, oi?
El que també ens té intrigats són les abelles-vespes de procedència desconeguda (això del canvi climàtic porta tota mena d’hostes desconeguts) que proliferen. I també uns foradets fets amb paciència i ofici per part d’algun altre animaló que molts operaris de la pedra seca ja voldrien saber fer.
Avui hem tret les males herbes, bàsicament ortigues, ara que encara són tendres i petites. I hem regat, que en aquest país no sap ploure. Prenc un manat de bledes assolellades cap a casa, regal del pagès titular. Ja tenim la verdura pel vespre.

Exhumades de matinada les restes del general franquista Queipo de Llano

Dos apunts al Twitter, entre molts d’altres, que fan pensar. I molt!
Queipo de Llano va ordenar l'assassinat de més de quaranta mil persones, entre elles estava Lorca, a més de la violació i tortura a milers de dones. Que les seves restes isquen de la Macarena, era un deute democràtic.
71 anys han estat venerant a l'assassí psicòpata guardat per una germanor d'acòlits franquistes i protegit per l'estat
No se sap la seva destinació, però serà la que no es mereix, l'únic lloc adequat es un pou cec d'aigües tan negres com la seva ànima.

Dia dels Difunts

Avui, dia dels difunts, l’associació Dret a morir dignament de Vilafranca organitza un acte obert: Parlem de la mort i dels comiats.

L’associació convida a unir-se al moviment ciutadà per una mort digna. Lliures fins al final és la consigna d’un dels seus fulletons. Defensen la llibertat de tota persona a decidir el moment i la manera de finalitzar la seva vida, especialment quan es pateix un deteriorament irreversible i un sofriment insuportable. Defensen la necessitat de deixar constància de tot plegat en un testament vital.

Tot el que faci amb sentit comú per ajudar afrontar el procés de dol i com tractar les persones que són prop de la mort, ben fet estarà. Ens cal una mirada intimista i serena a la mort, l’últim tabú.

1 de novembre -històric-

Cap a l’adolescència tardana, dels 17 als 20, el període anual el dividíem en dues parts de sis mesos cadascuna. De l’1 de maig a l’1 de novembre i viceversa.

L’1 de maig posàvem en circulació la roba d’estiu, fèiem el primer bany de la temporada a la platja del Miracle i, a les 12h, participàvem a la mani a la rambla Nova de Tarragona.

L’1 de novembre desfèiem el camí. Deixàvem de banda la roba d’estiu i encarrilàvem la temporada d’hivern. Pantalons llargs i camisa de màniga llarga.

També aprofitàvem aquestes diades assenyalades per anar a la barberia i tallar-nos els cabells, ja ben llargs -xolles que dèiem nosaltres-, ben llargs i descurats.

Ara, més de quaranta anys després, ja no mantinc aquestes rutines, ara en tinc d’altres ben diferents. Aquest any sí, he aguantat la calça curta fins el dia d’avui, encara que això no tingui cap mèrit amb temperatures de 20 graus a les 20h  

Portem sis mesos de temperatures especialment caloroses i no s’ensuma cap treva. Aquest temps ens està canviat la vida. I també complicant encara més la vida a molts milions de  persones que ja la tenien complicada fins ara. 

Castanyades

 Aquest any farem dues castanyades en lloc d’una. Som així de pinxos. I cap halloween!Castanyades de proximitat, l’una a casa i l’altra a 10 minuts caminant xino-xano.

L’origen de la castanyada sembla ser que  l’hem d’anar a buscar al segle XVIII -com la felicitat, que diuen que també és un invent del mateix segle-.

Farem el sopar mensual de la colla, amb castanyada i celebració d’aniversari. Tot en un mateix paquet. Més pràctic impossible. 

Horari d'hivern (1r dia)

 Aquesta matinada hem encetat l’horari d’hivern amb la polèmica habitual al voltant del tema. Amb un munt d’arguments a favor i en contra, naturalment. Ara bé, això no vol dir que no es pugui tenir clar del tot l’afer, sense fer escarafalls.

Jo, ras i curt, com el Gabriel Mayol tuitaire @bielxiu “El canvi d’hora no és un drama i l’horari bo és el d’hivern”. Més clar i català, impossible. Potser que no en fem un gra massa, que totes les polèmiques es poden estirar tant com es vulgui però que el tema dóna el que dóna. 

Els que som matiners de mena (allò de llevar-se ben d'hora que deia en Guardiola) preferim anar amb uns horaris més europeus. Esmorzar, dinar i sopar a l’avançada (especialment que el sopar no sigui a quarts de nit).

El dinar d’avui, al restaurant el Gaucho Italiano, plàcid, agradable i de proximitat (a mig minut mal comptat de casa). Amb una estampa reconfortant i que val més que mil paraules. A la taula del costat una parella jove amb un parell de nens, de 3 a 5 anys a tot estirar, que amb total tranquil·litat pintaven i dibuixaven en uns àlbums, sense tauletes ni mòbils, tot parlant amb els pares. La situació, que feia anys que no recordava, m’ha reconciliat amb les parelles joves, a parer meu mes preocupades la majoria per la satisfacció immediata de les exigències dels plançons i per aplacar les demandes constans de la prole (ja sigui amb tauletes o amb les peticions a demanda) que per altres menesters. No tot està perdut encara!

Res a celebrar (2)

 El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va proclamar que Catalunya esdevenia un estat independent en forma de república. Era la culminació del procés començat amb l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió, els dies 6 i 7 de setembre, i el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre.

El 28 d’octubre de 1982 el PSOE de Felipe González aconseguia una amplíssima majoria absoluta, ocupant 202 escons dels 350 dels que consta el Congrés de diputats amb el seu compromís de canviar-ho tot sense revolucionar res dins d'un projecte de regeneració de l'Estat i de la societat.

Per part meva, res a celebrar, ni la proclama interrupta d’una repúblics catalana irreal ni els 40 anys de la victòria històrica d’un partit socialista que, amb una certa perspectiva històrica, no va complir ni de lluny el seu compromís de canviar-ho tot sense revolucionar res dins d'un projecte de regeneració de l'Estat i de la societat

Cap dels problemes estructurals de l’estat es va abordar amb audàcia i determinació i, legislatura rere legislatura i al llarg dels 14 anys de govern del PSOE, la situació es va anar deteriorant fins arribar a quotes de podridura insuportables. Seguir el rastre dels principals protagonistes d’aquell cicle és desolador i significatiu. Se m’acut una consigna a mode de valoració final: partint del no res van arribar a les més alts cims de la misèria.

La tristor, el col·lapse i les misèries de la nostra situació actual són hereves en bona mesura de la impostura dels 14 anys dels governs de FG que, un cop feliçment “retirat” de la vida política, ha anat escalfant cadires dels consells d’administració d’algunes empreses de l’Ibex 35.

Elon Musk

Ja d’entrada una confessió prèvia. Aquest individu és dels que més urticària em provoca.
I ja no només perquè està podrit de diners (219,6 milers de milions de $ segons Forbes, que també) sinó per l’aurèola de nou ric sense escrúpols ni sentit del ridícul que arrossega. Que sigui la persona més rica del món no hauria de ser cap obstacle per tenir una actitud sensata i una mirada cordial amb la resta de mortals. D’altres multimilionaris van pel món sense aquestes ínfules de grandesa ni aquesta ostencació i aquesta arrogància malaltissa i neuròtica.
Musk també ha estat criticat per difondre informació errònia sobre la pandèmia del COVID-19 i per les seves altres opinions sobre assumptes com la intel·ligència artificial, les criptomonedes i el transport públic.
Avui ha materialitzat la compra de Twitter després d’uns mesos d’especulacions estúpides. Segons ell per intentar ajudar la humanitat. La seva primera piulada no té desperdici: l’ocell està alliberat.
Com que no. No necessitem salvadors ni àngels de la guarda. El que necessitem és gent emprenedora que toqui de peus a terra i amb esperit de servei a la comunitat. O és que és impossible ser l’home més ric del món i no convertir-se en un egòlatra de pa sucat amb oli.
A cagar a la via, Elon Musk!

Dalmases (afer)

L’afer Dalmases reuneix tota una sèrie de requisits i d’implicacions de primera magnitud, més enllà de la pugna interna entre els diferents sectors de Junts x Catalunya, que el fan digne d’estudi i de reflexió política.

L’ànsia de poder, la fidelitat inequívoca a una persona o una causa (quelcom semblant a allò tan odiable del todo por la patria), el despotisme envers la discrepància, el maquiavelisme en la presa de decisions, l’arrogància, la crispació injustificada, la neurosi pel que fa a la percepció del món, l’ús delictiu de les xarxes socials…

La sensació d’impunitat manifesta que es desprén de tot aquest afer amb la subdirectora del programa FAQS que  es va arribar a  sentir intimidada, amb la Magda Oranich encarregada de l’elaboració de l’informe sobre el cas i, pel que sembla, la intimidació a altres diputades del seu mateix grup polític fan que aquest cas sigui paradigmàtic, exemplificant, lamentable, esperpèntic i repudiable. Qui paper més galdós de tota la gent implicada, per activa i per passiva.

Jo també li desitjo al Francesc de Dalmases una  ràpida recuperació després de l'atac d'ansietat que es veu que va tenir ahir abans de l'executiva del partit. D'aquest ensurt se’n sortirà. I sospito que ho farà amb més celeritat que les seves víctimes 

Políticament ja és un cadàver a parer meu. No ens fan cap falta polítics d’aquesta mena. Bon vent i barca nova!

Lectura Fàcil

Lectura Fàcil és una entitat sense ànim de lucre que treballa per fer accessible la lectura, la cultura i la informació a tothom, amb especial atenció a les persones amb dificultats lectores. Creada l'any 2003, s’ha consolidat com a centre d'informació i referència de la Lectura Fàcil (LF).A casa tenim uns quants exemplars de  literatura juvenil en format LF i realment és una opció a considerar en segons quines edats i estats evolutius de la lectoescriptura.

En alguns països nòrdics el governs, l’administració pública en general, tenen l’obligació d’editar també en format LF totes les publicacions oficials. És una bona manera de facilitar l’accés a la informació i al món.

Sóc del parer que la brevetat és fonamental per fer-se entendre. La brevetat i la simplicitat, i aquí és on té cabuda el plantejament de LF Recordo un informe escolar d’una alumna de 8 anys acabada d’arribar a Catalunya d’un país eslau fa 20 anys. Una pàgina per una cara! El millor informe que escolar que vist mai. 

La literatura fàtua, la tirallonga de mots totalment prescindibles, l’acumulació de pàgines i pàgines que se suposa que t’has de llegir per qualsevol gestió o actuació només s’expliquen des de la voluntat i la intenció inconfesable d’evitar justament la seva lectura. 

Fem-ho fàcil, facilitem les coses i, també, tinguem en compte els consells de LF 

Molts però que molts cops els trasbalsos del món són gramaticals. O no?

Llavors d'Arcadi Oliveres. Rebost solidari

Recupero el darrer llibre de l’Arcadi Oliveres: Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar (Angle editorial, el fil d'Ariadna, 2021). Un compendi de reflexions sobre la globalització i les seves coordinades. L’Arcadi ens adverteix: estem obligats a l’esperança perquè l’esperança és l’únic motor per a l’acció.

Llavors d’Arcadi Oliveres és el títol de l’acte d’homenatge que retrà la comissió de solidaritat i cooperació de Vilafranca a l’economista, professor i activista social mort l’any passat. L’acte tindrà lloc aquest dimarts 25 d’octubre, a les 19h, a l’auditori del Vinseum i hi participaran l’historiador penedesenc Ramon Arnabat, entre d’altres.

Aquesta tarda m'he estrenat com a col·laborador del Rebost Solidari de Vilafranca del Penedès. Un parell d'hores que, setmanalment, dedicaré a la causa comuna. He conegut la mitja dotzena de voluntaris que coincidirem els dimarts a la tarda a l'avinguda del Garraf, 20.

A la vila unes 500 famílies són usuàries d'aquest servei. Avui n'he conegut unes quantes. I també he constatat amb quina dignitat es pot portar la pobresa: amb vestit d'home i corbata. I la mirada neta, sense cap ombra ni cap tel de vergonya.

A l'última entrevista de l'Arcadi Oliveres el març de 2021, ja deia que t'asseguro que perdrem la por; ja l'estem perdent tots. Paraula d'Arcadi!

 

Venir de l’hort

Venir de l'hort, portar a l'hort... que n'hi ha de frases fetes. He anat a l’hort aquest matí a regar i a plantar més gènero. Més bròcolis, enciams, porros i cebes tendres. . 

Quines bones vibracions quan constates com van creixent les plantes setmana a setmana! Per sort, i de moment, ni els talps ni els cargols ni els cucs ni els porcs senglars han fet cap malesa, que tot arribarà.

La ruta en bici ha estat aquesta: passar pels vivers, anar a l’hort a fer la feina i tornar cap a casa. Un parell d’hores tot plegat. He fet esport i he col·laborat una mica en la tasca tan necessària de tirar endavant una agricultura de proximitat i sostenible.

Ja comença a fer goig tot plegat!

 

La guerra a Ucraïna. Causes i conseqüències

A les 19h a l’Escorxador, conferència col·loqui a càrrec del Lluís Massana, professor d'història. Una cinquantena de persones amb ganes d'aprendre coses interessants. Ben documentat el Lluís ens situa en el context històric i aporta un seguit de dades cabdals per entendre el perquè de tot plegat. Molt interessant, molt globalitzat i molt preocupant. La connexió en directe amb un exalumne que actualment està treballant com a cirurgià a Ucraïna, definitiva i molt il·lustrativa.

Recupero un llibret comprat a Madrid el 29/8/1981 La guerre, de Gaston Bouthoul (col·lecció que sais je, Presses universitaires de France).La guerre est incontestablement le plus spectaculaire des phenomènes sociaux. Vaig descobrir la polemologia com a ciència de la guerra en general que estudia les seves formes, les causes i els efectes, les seves funcions com a fenomen social.

No he patit ni viscut en primera persona cap guerra. A tot estirar estem patint les seqüeles i les conseqüències de guerres passades i presents. I em temo que també en patirem de futures.

Amb una experiència  de 13 mesos de servei militar obligatori, i tot i no haver disparat més d’una dotzena de bales amb un fusell Cetme, em considero capaç de certificar l’absurditat, la ignomínia, la crueltat i la futilitat de les guerres. Fem l’amor i no la guerra!

La societat del cansament 13/10/2022

Llegeixo al Crític un article de l’Eudald Espluga: ens autoexplotem 24 hores al dia. Mai podem desconnectar Presenta el seu darrer llibre No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada (Destino). 

Cansats, fracassats, ansiosos, empresaris de si mateixos, precaris, narcisistes… Com es defineix una generació gestada a l’ombra del neoliberalisme? És la pregunta del llibre.

Rellegeixo en diagonal els fragments subratllats del llibre La societat del cansament de Byung-Chul Han (Herder, 2015). Segons l’autor, tota època té les seves malalties emblemàtiques. L’inici del s. XXI, des d’un punt de vista patològic, no seria ni bacterial ni viral sinó neuronal. Aquestes malalties no són infeccions, sinó estats patològics que segueixen el seu torn de dialèctica, però no una dialèctica de la negativitat, sinó de positivitat, fins el punt que se’ls hauria d’atribuir un excés d’aquesta.

Conec gent del meu entorn immersa en dinàmiques de treball alienadores i destructives i us asseguro que són històries lamentables, tòxiques i preocupants. La feina (tant si en tens com si no) no ho és tot però és un component molt important del nostre dia a dia. Paraula de jubilat acabat d’estrenar!

Res a celebrar 12/10/2022

Diada assenyalada la d'avui. La pitjor de totes! Posats a fer jo tb faria caure unes quantes més: el 6 i 8 de desembre, l'1 de maig i l'1 de novembre... fins arribar a l'11 de setembre. Apa, que passeu un bon dia!  #resacelebrar

 

Més poesia sisplau 11/10/2022

Avui a les 20h a la biblioteca Torras i Bages, i dins del festival de poesia de Vilafranca del Penedès La vila en vers, la quarta sessió a càrrec de l’Àngels Marzo i el Jaume Pont.

Anem necessitats de poesia, segurament, de la bona. Perquè la vida, sense música ni poesia, només seria soroll.

A tall d’exemple, no són genials aquest parell de versos de Bartomeu Rosselló Pòrcel?

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

O aquest tema de Rimbaud / Josep Palau i Fabre, l’aventura, cantat per Ramon Muntaner  https://www.youtube.com/watch?v=J5qxdSjAIic

Dia mundial de la salut mental 10/10/2022

Les celebracions internacionals no s’acaben mai. Aquesta setmana sense més en tenim unes quantes: Dia mundial contra la pena de mort; de la salut mental; de la nena; de l’artritis reumatoide; de la reducció de desastres; de la trombosi; de la costurera; de la rentada de mans; de la dona rural; del bastó blanc; de l’alimentació; de l’anestesiòleg… És un no parar!

Em quedo amb la salut mental. I amb aquesta reflexió del Jaume Funes: La salut mental està atrapada entre la suposada evidència científica (que redueix la complexitat de ser persona i viure a unes quantes variables) i les propostes «alternatives» plenes de falsedats, que busquen esdevenir rigoroses criticant, amb raó, la medicina oficial

El Twitter en va ple d’apunts: Els trastorns de salut mental són més comuns del que ens pensem. No donem l'esquena a la salut mental: ni ha de ser tabú, ni ha de ser un luxe.

#SalutMental #DiaMundialdelaSalutMental 

L'educació emocional és clau per a un desenvolupament equilibrat en la infància i adolescència.

La Laia Soldevila a Crític fa unes reflexions a considerar sobre el tema: https://www.elcritic.cat/sobre-critic/novetats/per-que-costa-tant-parlar-de-salut-mental-142774

Fira ÀPAT 9/10/2022

Ens acostem a la fira ÀPAT, la fira professional de l'alimentació sostenible i la gastronomia catalana. A. terrat -la cúpula events- del centre comercial Les Arenes de BCN.

Aliments catalans de proximitat. Una oportunitat per impulsar el teu negoci, segons consta al programa de mà.

Tres espais on durant tres dies s’impartiran masterclass, tallers, xerrades i trobades. Una fira de petit format i de proximitat, ben lluny de la mastodòntica Alimentaria.

Hi ha una mica de tot, com a les cases de pagès. I tens la possibilitat de parlar, directament i sense haver de fer cua, amb les persones responsables dels estands. Moltes coses interessants i tot un món a l’abast.

Vilanova i la Geltrú 8/10/2022

A la tarda passo un parell d’hores a Vilanova. Tot sol. He acompanyat el Martí i l’haig de passar a recollir al cap d’una estona. Em retrobo amb la Vilanova -i la Geltrú!- després d’un temps d’absència.

Fa un temps tardoral. A partir de mitja tarda les terrasses s’omplen de gent i les botigues fan goig. Molt de trànsit. Una gentada pels carrers i les places. Es fa inevitable la comparança amb Vilafranca, a favor de mar val a dir.

De la Geltrú fins baix a mar. El mar! Sempre recomençant. Es troba a faltar, terra endins, de la mateixa manera que es troba a faltar l’ambient de les terrasses plenes a mitja tarda, la flaire de la mar salada i un cert cosmopolitisme en l’ambient. Molt més que el barri marítim de Vilafranca!

Ventura Minguella 7/10/2022

Amb el Ventura ens coneixem des de fa una pila d’anys, ni més ni menys que 49. Treballava amb els pares a Montblanc i algun cop havíem fet alguna caminada per la Conca i pels Pirineus.

Esl darrers 30 anys pràcticament no ens hem vist. Només hem parlat en moments d'infortuni, bàsicament en funerals familiars.

Me n’assabento que aquest estiu ha fet la matada de caminar 1.542 km, de Bèlgica fins a París, en dos mesos. Un final de tour espatarrant en solitari. Increïble al meu entendre!

Avui, dia plujós i tardoral, hem dinat plegats a casa i ens posat al dia. Mare meva!

Com ens ha canviat  la vida en 30 anys! És bo retrobar-se al cap dels anys i connectar amb un passat comú, sense més nostàlgia del compte.

Dinar de jubilades 6/10/2022

Dino amb la Montse i l’Àngels a cal Joanet, al carrer Comerç. Elles ja fa  anys que estan jubilades i jo ara tot just m’estreno. Tots tres mestres que hem treballat al CRP de l’Alt Penedès.

Ens apreciem. Ens posem al dia i dinem sense pressa. Em regalen, amb motiu de la meva recent jubilació, el darrer llibre de la Delphine de Vigan, les gratituds, d’edicions 62. 

De la Delphine he llegit Res no s’oposa a la nit (2012), una reflexió extraordinària sobre les relacions maternofilials, no sempre fàcils.

Com que això d’estar jubilat és una bicoca, en arribar a casa, em cruspeixo les 153 pàgines. Entenc que és una obra menor, delicada  i tendra, que et permet llegir en horitzontal i en diagonal a estones.

El llibre és un himne a l’afecte, a l’agraïment, a tots aquells sentiments que ens uneixen i que ens fan humans. 

Un fragment a tall d’exemple: T’has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debò? Un gràcies de veritat. L’expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement, del teu deute.

Gràcies!

Plantem l’hort 5/10/2022

Amb l’ajuda del Tomàs, el pagès titular, i després d’haver netejat la terra d’herbotes, escampat els fems i posat a punt el rec gota a gota, fem la primera  plantada d’hortalisses a l’hort. Mitja dotzena d’enciams i d’escaroles, espinacs, cols, cebes i porros. 

Això ja pren forma i comença a fer goig!

Aules d’extensió universitària de la gent gran 4/10/2022

Ara que ja sóc gran cronològicament parlant em deixo aconsellar pels que encara són més grans que jo i em poso en contacte amb les persones responsables de l’aula d’extensió universitària de la gent gran de Vilafranca.

Fan xerrades de temàtica ben diversa, de proximitat i de cost zero. Em fan saber que ho tinc gens fàcil: la llista d’espera és ben llarga.

Així doncs m'hauré d‘acontentar amb sentir-ne parlar de les conferències. I, si per casualitat coincideixo passant per davant del Fòrum Berger quan s’acaba alguna de les sessions, observar amb atenció i sana curiositat la desfilada d’homes i dones d’edat avançada vestits de vint-i-un botons i ben arriades i endiumenjades que acaben de participar en un acte social. Una postal d’època, vintage, que capta la meva atenció amb una força i un magnetisme especials.

La Cultural immobiliària 3/10/2022

La Cultural és una llibreria de Vilafranca, amb 10 anys d’història. Una iniciativa cultural feta possible per una trentena de copartícips que vol créixer, que es vol fer gran.

Ara fa uns dies es va decidir que un petit escamot de membres exploressin la viabilitat de tirar endavant alguna proposta de futur que anés en la línia de la idea inicial de convertir la llibreria traspassada en un centre irradiador de cultura literària.

D’idees no en falten però l’empresa no és fàcil. Si no fos pels diners! L’economia mou el món i condiciona les nostres vides de cap a peus. 

Tant de bo es trobi el desllorigador, alguna fórmula que faci viable un projecte de futur engrescador i rellevant.