Posem el retrovisor al 2023, amb unes quantes paraules clau per explicar un any convuls: la sequera, la guerra entre Israel i Palestina, les dues cites electorals, l'oli d'oliva pels núvols, el "Coti x Coti" revolucionant la sardana, l’amnistia, la salut mental, la IA…
Ha estat un any de cançons de la fi de l’amor sorneguer -sal pique- de Shakira i d’una de les grans cançons de l’any: Flowers de Miley Cyrus, versionada per Mishima -Roses- de forma genial.
El Matias i el Marc ens han deixat i això ha estat el més trist i lamentable de tot plegat.
El 31 de desembre no celebrem l'any que hem viscut sinó el que encara hem de viure. Celebrem l’any que no hem tingut temps d’espatllar i que, de moment, es conserva tal com ens l’imaginem. I, de passada, confirmem que les coses ens agrada més començar-les que no pas acabar-les.
Tornem les bones intencions: anar al gimnàs, aprendre idiomes… millor no capficar-se i deixar-ho estar per un altre dia, de debò.
Com afirma l’Ignasi Aragay (Quina promesa et faràs per al 2024? ARA 28/12/2023) fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius.
La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba. Si no t’agraden els meus principis, en tinc uns altres, deia Groucho Marx.
La filòsofa Marina Garcés (El temps de la promesa Anagrama) afirma que avui hem substituït promeses per projectes de consum, benestar, èxit i plaer, una "economia inflacionària de la promesa buida".
En qualsevol cas el primer pas és foragitar les falses promeses. Les promeses banals de la publicitat, les propagandístiques de la política, les futuristes de la tecnociència -la darrera, la intel·ligència artificial algorítmica-...
En aquests temps de crisis recurrents fins i tot les sentimentals promeses de l’amor romàntic, tan belles, van de baixa. Les promeses estan en crisi.
L’opuscle “La promesa” (Jordi Llavina, La Cultural, 2016) és una delícia, una exquisidesa. Ja voldria jo ser capaç un dia o altre de fer un escrit com ara aquest.
Salut, sort i que aconseguim tirar endavant els nostres propòsits el 2024! Els confessables i els inconfessables.
31 de desembre del 2023
30 de desembre del 2023
Exposició IA: Intel·ligència artificial, al CCCB. El MOCO, col·lecció privada i para de comptar -una màquina de fer diners-
Al CCCB, del 18 octubre 2023 al 17 març 2024, “IA: Intel·ligència artificial”. Una exposició sobre la història, el funcionament, les possibilitats creatives i els reptes ètics i legislatius de la intel·ligència artificial avui. Una bona oportunitat per experimentar amb la IA, conèixer els riscos, descobrir innovacions científiques i artístiques i aprofundir en una tecnologia decisiva en el futur de la humanitat, però que per alguns és una promesa banal i futurista de la tecnociència.
Les dades massives -big data- han fet possible la IA. Els responsables de l’expo no són ingenus: són conscients que el món en què vivim va molt més enllà d’un conjunt de dades. per més gran que aquest sigui. Per comprendre el món a partir de les dades necessitem la ciència, la filosofia i l’art. I també de la necessitat de regular i garantir el control de la IA
En ¾ d’hora fas una visita panoràmica. T’hi pots passar hores i hores si vols dedicar-te i analitzar a fons el contingut.
El MOCO Barcelona Museum és una altra història. El darrer “museu” obert a BCN destinat a convertir-se d’immediat en el “museu” més visitat de la ciutat. “Obres emblemàtiques de cèlebres artistes moderns, contemporanis i estrelles emergents”.
Al meu entendre no és pròpiament un museu sinó que es tracta d’una col·lecció privada de qualitat ben desigual, tan alternativa com esnob. Més fum que no pas foc. Un producte més cosmètic que altra cosa ideat amb un esperit empresarial que farà que es converteixi en una màquina de fer diners. Prescindible. Com per a no tornar-hi.
Les dades massives -big data- han fet possible la IA. Els responsables de l’expo no són ingenus: són conscients que el món en què vivim va molt més enllà d’un conjunt de dades. per més gran que aquest sigui. Per comprendre el món a partir de les dades necessitem la ciència, la filosofia i l’art. I també de la necessitat de regular i garantir el control de la IA
En ¾ d’hora fas una visita panoràmica. T’hi pots passar hores i hores si vols dedicar-te i analitzar a fons el contingut.
El MOCO Barcelona Museum és una altra història. El darrer “museu” obert a BCN destinat a convertir-se d’immediat en el “museu” més visitat de la ciutat. “Obres emblemàtiques de cèlebres artistes moderns, contemporanis i estrelles emergents”.
Al meu entendre no és pròpiament un museu sinó que es tracta d’una col·lecció privada de qualitat ben desigual, tan alternativa com esnob. Més fum que no pas foc. Un producte més cosmètic que altra cosa ideat amb un esperit empresarial que farà que es converteixi en una màquina de fer diners. Prescindible. Com per a no tornar-hi.
29 de desembre del 2023
Com pots menjar millor i cuidar el planeta?
En aquests dies de menges desorbitades i molt bones, tot sigui dit, algunes reflexions sobre com menjar millor i cuidar el planeta, que una cosa porta a l’altra. De fàcil lectura per qui ho vulgui entendre.
Al darrer número de la revista CRÍTIC (Helena Martín, 5/10/2023) ho expliquen clar i català amb la col·laboració de FàcilMent - Lectura Fàcil.
Els aliments que mengem
donen el que necessitem al nostre cos
per funcionar durant tot el dia.
Però a vegades no sabem d’on venen els aliments
o si són bons o dolents per a la nostra salut.
A més, moltes vegades els aliments que mengem
venen d’altres parts del món
i portar-los fins on som
provoca problemes de contaminació.
A més, a les famílies pageses que treballen al camp,
no se’ls paga el preu just pels aliments.
Però, encara que sembli difícil,
hi ha maneres de tenir una “alimentació sostenible”.
Alimentació sostenible: prendre decisions sobre el que mengem perquè no sigui dolent per al medi ambient ni per a la nostra salut. Que vol dir:
Menjar aliments collits a prop.
Comprar al mercat o al pagès.
No comprar menjar “processat”.
No llençar menjar.
Doncs això. Som-hi!
Al darrer número de la revista CRÍTIC (Helena Martín, 5/10/2023) ho expliquen clar i català amb la col·laboració de FàcilMent - Lectura Fàcil.
Els aliments que mengem
donen el que necessitem al nostre cos
per funcionar durant tot el dia.
Però a vegades no sabem d’on venen els aliments
o si són bons o dolents per a la nostra salut.
A més, moltes vegades els aliments que mengem
venen d’altres parts del món
i portar-los fins on som
provoca problemes de contaminació.
A més, a les famílies pageses que treballen al camp,
no se’ls paga el preu just pels aliments.
Però, encara que sembli difícil,
hi ha maneres de tenir una “alimentació sostenible”.
Alimentació sostenible: prendre decisions sobre el que mengem perquè no sigui dolent per al medi ambient ni per a la nostra salut. Que vol dir:
Menjar aliments collits a prop.
Comprar al mercat o al pagès.
No comprar menjar “processat”.
No llençar menjar.
Doncs això. Som-hi!
28 de desembre del 2023
Mirades. Epopeia migrant
L’ARA Mirades acostuma a ser un pou de saviesa i sensibilitat. Imatges espectaculars, punyents… vitals i rellevants en qualsevol cas. A tall d'exemple la del 23 de desembre: Epopeia migrant.
Pare, mare i quatre filles. Són una família hondurenya que ha estat capaç de fer els més de 5.700 quilòmetres per carretera que separen el seu país dels Estats Units sempre tots junts. És a dir, sense baixes. I dijous feien l’últim pas: travessar el Río Grande des de Piedras Negras, a Mèxic, cap a Eagle Pass, a Texas. I aquí començaran un nou capítol d’incertesa.
No sé si una imatge val més que mil paraules. El que sí que sé és que a partir d’un fotograma, la imatge en qüestió, no és del tot impossible imaginar-se l’epopeia sencera.
Fa uns anys, en el marc del festival EVA, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar, de sentir l’epopeia migrant d’un jove senegalès que va travessar durant gairebé 3 anys bona part del continent africà fins arribar a Barcelona, on va tenir la immensa sort de ser acollit per una família catalana amb qui va coincidir al parc de la Ciutadella. Un epopeia amb final feliç, que molt em temo que no deu ser el més habitual. Tot va bé si acaba bé.
Pare, mare i quatre filles. Són una família hondurenya que ha estat capaç de fer els més de 5.700 quilòmetres per carretera que separen el seu país dels Estats Units sempre tots junts. És a dir, sense baixes. I dijous feien l’últim pas: travessar el Río Grande des de Piedras Negras, a Mèxic, cap a Eagle Pass, a Texas. I aquí començaran un nou capítol d’incertesa.
No sé si una imatge val més que mil paraules. El que sí que sé és que a partir d’un fotograma, la imatge en qüestió, no és del tot impossible imaginar-se l’epopeia sencera.
Fa uns anys, en el marc del festival EVA, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar, de sentir l’epopeia migrant d’un jove senegalès que va travessar durant gairebé 3 anys bona part del continent africà fins arribar a Barcelona, on va tenir la immensa sort de ser acollit per una família catalana amb qui va coincidir al parc de la Ciutadella. Un epopeia amb final feliç, que molt em temo que no deu ser el més habitual. Tot va bé si acaba bé.
26 de desembre del 2023
Dirigir - Miquel Villalba Castells - La teoria dels instants previs
Avui a les 19h, d’aquì a una hora mal comptada que es diu ara, gaudirem del concert de sant Esteve de la Polifònica de Vilafranca, que està de celebracions i això del 75è aniversari ja s’acaba.
La novetat més rellevant, l’estrena com a director del concert del Miquel Villalba Castells, director adjunt, i que és l’hereu de casa. L’hem vist dirigir altres corals però tinc la sensació que avui és com el bateig de foc, com l’estrena oficial, com la posada en escena definitiva. I ara, justament ara, estic vivint els instants previs.
La teoria dels instants previs ve a dir que sempre és millor el que està a punt de passar que el que acaba passant, que el millor de les coses que et passen és la il·lusió prèvia que hi poses. I això serveix tant per una relació de parella com pel cas que ens ocupa.
Que el millor de dormir és el moment just abans d'adormir-te, quan entres al llit, notes els llençols freds a la pell i t'abrigues amb la funda nòrdica. L'expectativa, les ganes, la imaginació. les possibilitats, les oportunitats. el què serà i com serà.
L’instant previ és un punt en que tot pot passar, tot surt bé, fantàsticament bé. I malgrat tot, qui en té prou amb la prèvia, com deia la malaguanyada Tatiana Sisquella?
La novetat més rellevant, l’estrena com a director del concert del Miquel Villalba Castells, director adjunt, i que és l’hereu de casa. L’hem vist dirigir altres corals però tinc la sensació que avui és com el bateig de foc, com l’estrena oficial, com la posada en escena definitiva. I ara, justament ara, estic vivint els instants previs.
La teoria dels instants previs ve a dir que sempre és millor el que està a punt de passar que el que acaba passant, que el millor de les coses que et passen és la il·lusió prèvia que hi poses. I això serveix tant per una relació de parella com pel cas que ens ocupa.
Que el millor de dormir és el moment just abans d'adormir-te, quan entres al llit, notes els llençols freds a la pell i t'abrigues amb la funda nòrdica. L'expectativa, les ganes, la imaginació. les possibilitats, les oportunitats. el què serà i com serà.
L’instant previ és un punt en que tot pot passar, tot surt bé, fantàsticament bé. I malgrat tot, qui en té prou amb la prèvia, com deia la malaguanyada Tatiana Sisquella?
25 de desembre del 2023
Consells a tenir en compte en els àpats d’aquestes festes
La Mònica Planas en un article del 2018 feina unes consideracions que cal tenir en compte en els àpats d’aquestes festes i que jo comparteixo perquè estic segur que us poden ser de molta utilitat. Que us estalviaran problemes, vaja.. Allà va! I bon Nadal!
- Repetir més d’una vegada és gula.
- La taula de Nadal és un clar exemple de les dinàmiques heteropatriarcals: combat-les!
- Si durant l’àpat no t’aixeques com a mínim dues vegades per anar a la cuina entres a la categoria de barrut o barruda.
- Enviar els nens en lloc teu no convalida que tu no t’aixequis. Si ho fas, també entres a la categoria de barrut o barruda. I estàs fabricant els barruts del futur.
- Que t’asseguis al racó més incòmode no t’eximeix d’aixecar-te.
- Encara que la cuina sigui petita, com a mínim hi ha d’haver quatre persones netejant-la després de menjar.
- L’excusa “Com que sou tants aquí dins no faig res perquè us faré nosa” fa ràbia. I més quan la pronuncies cada any.
- Encara que el rentaplats no sigui teu, passa aigua pels plats abans.
- Si l’any passat et va tocar la pota de la taula, aquest any tens dret a demanar que li toqui pota a un altre (sempre de generació igual o inferior).
- Debatre sobre la vaga de fam amb la boca plena és de mal gust.
- Si a la taula no sou tots de la mateixa corda (ja m’entens), la tele és un bon tema alternatiu de conversa. Aquest any un recurs útil és “Què us ha semblat el programa dels Òscars?”
- Si sou tots de la mateixa corda (ja m’entens), també podeu parlar de tele i recórrer als clàssics: “I què, la Griso?” o “I què, la Rahola?”
- Prohibit tenir el mòbil a la taula, però tampoc el deixeu gaire lluny. Pot ser útil per visionar vídeos del Polònia per destensar qualsevol espurna de conflicte. El Franco fent de Freddie Mercury és un valor segur (tret que tinguis algú de Vox a la taula).
- Sempre es trenca una copa de la vaixella bona. Mentalitza’t.
- Vigila bé la brossa, és el dia que uns quants coberts van a parar-hi a dins sense voler.
- Si ets a casa els sogres, evita fer elogis sobre altres canelons que no siguin els seus, encara que siguin comprats.
- Sigues equànime en el repartiment del gratinat dels canelons.
- Feliciteu sempre el cuiner o cuinera, fins i tot si el menjar és d’encàrrec.
- Si t’asseus al cap de taula, tingues íntimament un record per a tots els que hi han passat abans. No cal que ho facis en veu alta perquè us posareu tristos.
- No donis gaires voltes a la manera com ha canviat la família amb els anys. Els nouvinguts no es trien, senzillament s’accepten (amb resignació, si cal).
- Si ets un nouvingut, procura no fer-te gaires preguntes sobre com pot ser que hagis anat a parar en aquella família.
- Si passes vergonya cada vegada que la teva parella intervé en la conversa és important que de cara al 2019 prenguis una decisió al respecte.
- Evita les indirectes. La més mínima subtilesa pot desencadenar un tsunami.
- Tots els retrets, després de Reis.
- La broma d’apuntar algú amb el cava quan estàs a punt de destapar-lo està passada de moda i molesta. No ho facis.
- Més de tres neules també és gula.
Doncs això. Compte amb tot plegat!
- Repetir més d’una vegada és gula.
- La taula de Nadal és un clar exemple de les dinàmiques heteropatriarcals: combat-les!
- Si durant l’àpat no t’aixeques com a mínim dues vegades per anar a la cuina entres a la categoria de barrut o barruda.
- Enviar els nens en lloc teu no convalida que tu no t’aixequis. Si ho fas, també entres a la categoria de barrut o barruda. I estàs fabricant els barruts del futur.
- Que t’asseguis al racó més incòmode no t’eximeix d’aixecar-te.
- Encara que la cuina sigui petita, com a mínim hi ha d’haver quatre persones netejant-la després de menjar.
- L’excusa “Com que sou tants aquí dins no faig res perquè us faré nosa” fa ràbia. I més quan la pronuncies cada any.
- Encara que el rentaplats no sigui teu, passa aigua pels plats abans.
- Si l’any passat et va tocar la pota de la taula, aquest any tens dret a demanar que li toqui pota a un altre (sempre de generació igual o inferior).
- Debatre sobre la vaga de fam amb la boca plena és de mal gust.
- Si a la taula no sou tots de la mateixa corda (ja m’entens), la tele és un bon tema alternatiu de conversa. Aquest any un recurs útil és “Què us ha semblat el programa dels Òscars?”
- Si sou tots de la mateixa corda (ja m’entens), també podeu parlar de tele i recórrer als clàssics: “I què, la Griso?” o “I què, la Rahola?”
- Prohibit tenir el mòbil a la taula, però tampoc el deixeu gaire lluny. Pot ser útil per visionar vídeos del Polònia per destensar qualsevol espurna de conflicte. El Franco fent de Freddie Mercury és un valor segur (tret que tinguis algú de Vox a la taula).
- Sempre es trenca una copa de la vaixella bona. Mentalitza’t.
- Vigila bé la brossa, és el dia que uns quants coberts van a parar-hi a dins sense voler.
- Si ets a casa els sogres, evita fer elogis sobre altres canelons que no siguin els seus, encara que siguin comprats.
- Sigues equànime en el repartiment del gratinat dels canelons.
- Feliciteu sempre el cuiner o cuinera, fins i tot si el menjar és d’encàrrec.
- Si t’asseus al cap de taula, tingues íntimament un record per a tots els que hi han passat abans. No cal que ho facis en veu alta perquè us posareu tristos.
- No donis gaires voltes a la manera com ha canviat la família amb els anys. Els nouvinguts no es trien, senzillament s’accepten (amb resignació, si cal).
- Si ets un nouvingut, procura no fer-te gaires preguntes sobre com pot ser que hagis anat a parar en aquella família.
- Si passes vergonya cada vegada que la teva parella intervé en la conversa és important que de cara al 2019 prenguis una decisió al respecte.
- Evita les indirectes. La més mínima subtilesa pot desencadenar un tsunami.
- Tots els retrets, després de Reis.
- La broma d’apuntar algú amb el cava quan estàs a punt de destapar-lo està passada de moda i molesta. No ho facis.
- Més de tres neules també és gula.
Doncs això. Compte amb tot plegat!
23 de desembre del 2023
Va de cine. “Anatomía de una caída” (Sala Zazie - Casal)
Sandra, Samuel i el seu fill d’onze anys, Daniel, viuen una mica allunyats de tot, a la muntanya. Un dia troben en Samuel mort al peu de casa seva. S’obre una investigació per mort sospitosa i no triguen a inculpar Sandra, malgrat l’ambigüitat del cas: suïcidi o homicidi? Un any després, Daniel està present en el judici de la seva mare, autèntica dissecció de la parella.
Anatomía de una caída és una de les millors pel·lícules d'aquest any, El títol que ens remet de seguida al gran drama judicial d’Otto Preminger, “Anatomia d’un assassinat” (1959). En un efecte premeditat, la directora francesa juga amb el llegat i el record del model procedimental canònic i ens ofereix una relectura de la manera de portar la tensió al nivell exacte d’ebullició. Però, també, de com mostrar les penúries de l’ànima humana, de la vida d’unes persones que s’estimen, s’enfaden o s’engeloseixen, mentre intentem entendre les raons de tot plegat. La caiguda física des del pis de dalt, però també com a desfeta familiar, quan cal encaixar massa peces per resoldre la pròpia infelicitat.Us recomano la crítica de la pel·lícula que fa Esteve Plantada (Una desfeta familiar. El Temps, 4/12/2023) https://scur.cat/DDY626
Anatomía de una caída és una de les millors pel·lícules d'aquest any, El títol que ens remet de seguida al gran drama judicial d’Otto Preminger, “Anatomia d’un assassinat” (1959). En un efecte premeditat, la directora francesa juga amb el llegat i el record del model procedimental canònic i ens ofereix una relectura de la manera de portar la tensió al nivell exacte d’ebullició. Però, també, de com mostrar les penúries de l’ànima humana, de la vida d’unes persones que s’estimen, s’enfaden o s’engeloseixen, mentre intentem entendre les raons de tot plegat. La caiguda física des del pis de dalt, però també com a desfeta familiar, quan cal encaixar massa peces per resoldre la pròpia infelicitat.Us recomano la crítica de la pel·lícula que fa Esteve Plantada (Una desfeta familiar. El Temps, 4/12/2023) https://scur.cat/DDY626
22 de desembre del 2023
Gerard i Miquel, pianistes i musicòlegs fantàstics! Perquè la vida, sense música, només seria soroll.
A la sessió d’ahir de l’Aula d'Extensió Universitària vam gaudit d’un espectacle musical: “Fantasies musicals al llarg dels segles. Un piano és per 10 dits o per 20?”, a càrrec de Gerard Morató Viñas i Miquel Villalba Castells, pianistes i musicòlegs.
Un repertori variat i preciosista: Bach, Schumann, Debussy i un parell de megamixs de la collita pròpia dels dos artistes.
El Gerard -i la seva germana, la Berta, no l’oblidem pas- són coetanis i bons amics del Miquel, l’hereu de casa. Sóc amics de la casa, vaja. La Berta amb més mèrit encara doncs vaig ser el seu mestre tutor durant un parell d’anys, i això no sempre és fàcil d’oblidar!
Tomben per casa, toquen el piano, fan composicions i fins i tot algun cop l’any tenim la sort de compartir taula, que sempre és una cosa molt desitjable de fer amb la gent jove.
Com a bons mil·lennials que són ni ho tenen ni ho han tingut gens fàcil a la vida, i això és motiu de conversa habitual, especialment des de l’aparició del llibre “Generació Tap”(Josep Sala i Cullell, ARA llibres 2020) amb una conclusió demolidora: “La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli”.
De manera amena i emotiva ens han fet gaudir amb unes píndoles musicals i uns comentaris ben trobats i divertits, en un to divulgatiu i entretingut.
I ens han fet entendre que un piano sempre és més estimulant a 20 dits que no pas a 10. I que la vida, sense música, només seria soroll.
Podeu escoltar els megamixs que han anat compartint els darrers anys:
https://youtu.be/aUd33kBhDLw Megamix nadalenc
https://youtu.be/AV-Ta9qhxtI Megamix rockcatalanesc
https://youtu.be/WXOOQQTNiPs Megamix festamajorenc
https://youtu.be/_SY5ploC4ok Megamix animat
https://youtu.be/JpCfPrHv0CE Megamix tradicional
Un repertori variat i preciosista: Bach, Schumann, Debussy i un parell de megamixs de la collita pròpia dels dos artistes.
El Gerard -i la seva germana, la Berta, no l’oblidem pas- són coetanis i bons amics del Miquel, l’hereu de casa. Sóc amics de la casa, vaja. La Berta amb més mèrit encara doncs vaig ser el seu mestre tutor durant un parell d’anys, i això no sempre és fàcil d’oblidar!
Tomben per casa, toquen el piano, fan composicions i fins i tot algun cop l’any tenim la sort de compartir taula, que sempre és una cosa molt desitjable de fer amb la gent jove.
Com a bons mil·lennials que són ni ho tenen ni ho han tingut gens fàcil a la vida, i això és motiu de conversa habitual, especialment des de l’aparició del llibre “Generació Tap”(Josep Sala i Cullell, ARA llibres 2020) amb una conclusió demolidora: “La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli”.
De manera amena i emotiva ens han fet gaudir amb unes píndoles musicals i uns comentaris ben trobats i divertits, en un to divulgatiu i entretingut.
I ens han fet entendre que un piano sempre és més estimulant a 20 dits que no pas a 10. I que la vida, sense música, només seria soroll.
Podeu escoltar els megamixs que han anat compartint els darrers anys:
https://youtu.be/aUd33kBhDLw Megamix nadalenc
https://youtu.be/AV-Ta9qhxtI Megamix rockcatalanesc
https://youtu.be/WXOOQQTNiPs Megamix festamajorenc
https://youtu.be/_SY5ploC4ok Megamix animat
https://youtu.be/JpCfPrHv0CE Megamix tradicional
https://youtu.be/daU4Rfn3LB8 Megamix cinematogràfic
21 de desembre del 2023
Contrasenyes
Esplèndida la revista NÚVOL, el digital de cultura, l’anuari 2023-2024. Un bon grapat d’articles de bona facturació, variats i rellevants.
Un d’ells, el de la Carlota Rubio: Les contrasenyes que estimem. I un relat breu suggeridor. Aquí el teniu: Arribes al cel i sant Pere t’atura i et diu, revisant els papers, “Un moment… Tu encara tens seixanta hores de vida, a compte de tot el temps que has passat tornant a escriure contrasenyes.”
Es pregunta la Carlota si les nostres contrasenyes són les nostres esperances. I comenta que al rànquing de les contrasenyes més posades hi ha lleugeres variacions culturals però, en general, a tot arreu passa el mateix: fórmules fàcils de teclejar, els noms propis, els insults i, sempre, els “t’estimo” en tots els idiomes. A qui estima tota aquesta gent? A la mateixa contrasenya?
Boris Groys diu que, com que avui ja no creiem que sigui possible accedir als altres en un sentit metafísic, hem substituït l’acostament interpretatiu pel hackeig. És a dir, podem conèixer algú amb més profunditat colant-nos al seu compte de Twitter que enamorant-nos-en.
Els nostres perfils digitals són fantasmes de nosaltres mateixos..“L’individu es defineix avui per les contrasenyes que delimiten la seva àrea d’accés”.
Potser quan les contrasenyes es tecnifiquin i ja no demanin paraules (que passarà), internet serà un lloc menys màgic i més indesxifrable per a tothom.
Un d’ells, el de la Carlota Rubio: Les contrasenyes que estimem. I un relat breu suggeridor. Aquí el teniu: Arribes al cel i sant Pere t’atura i et diu, revisant els papers, “Un moment… Tu encara tens seixanta hores de vida, a compte de tot el temps que has passat tornant a escriure contrasenyes.”
Es pregunta la Carlota si les nostres contrasenyes són les nostres esperances. I comenta que al rànquing de les contrasenyes més posades hi ha lleugeres variacions culturals però, en general, a tot arreu passa el mateix: fórmules fàcils de teclejar, els noms propis, els insults i, sempre, els “t’estimo” en tots els idiomes. A qui estima tota aquesta gent? A la mateixa contrasenya?
Boris Groys diu que, com que avui ja no creiem que sigui possible accedir als altres en un sentit metafísic, hem substituït l’acostament interpretatiu pel hackeig. És a dir, podem conèixer algú amb més profunditat colant-nos al seu compte de Twitter que enamorant-nos-en.
Els nostres perfils digitals són fantasmes de nosaltres mateixos..“L’individu es defineix avui per les contrasenyes que delimiten la seva àrea d’accés”.
Potser quan les contrasenyes es tecnifiquin i ja no demanin paraules (que passarà), internet serà un lloc menys màgic i més indesxifrable per a tothom.
20 de desembre del 2023
Els dinars d’empresa i les vacances
La jubilació, que és un estat mental, una bicoca de les bones, té danys col·laterals, segons com es miri. Et priva dels dinars/sopars d’empresa -que segons com pot estar la mar de bé- i et deixa al marge de les vacances de la classe treballadora més ben posicionada, no d’aquells que desgraciadament treballen per ser pobres.
Dic que és un estat mental perquè reprograma totes totes les teves rutines diàries, et canvia el sistema operatiu i posiciona al capdamunt del teu rànquing allò que et ve de gust fer en aquell moment, al marge d’altres ocupacions laborals.
Avui per exemple escric el meu apunt diari en el blog personal a quarts de 9, quan ja estic sol a casa. I em barallaré amb un portàtil que fa temps que no fem anar per tal d’esbrinar la contrasenya, i aniré a la perruqueria a 2/4 de 10, i a fer uns quants encàrrecs encabat… i passejaré per la vila sense presses. I endreçaré i revisaré uns cedés, i esporgaré un munt de llibres i materials escolars, que abans no acabi l’any vull alleugerir els prestatges de l’estudi. I tot això abans de fer l'aperitiu i de dinar.
Un full de ruta ben diferent al de demà dijous,,, però això ja és una altra història.
Dic que és un estat mental perquè reprograma totes totes les teves rutines diàries, et canvia el sistema operatiu i posiciona al capdamunt del teu rànquing allò que et ve de gust fer en aquell moment, al marge d’altres ocupacions laborals.
Avui per exemple escric el meu apunt diari en el blog personal a quarts de 9, quan ja estic sol a casa. I em barallaré amb un portàtil que fa temps que no fem anar per tal d’esbrinar la contrasenya, i aniré a la perruqueria a 2/4 de 10, i a fer uns quants encàrrecs encabat… i passejaré per la vila sense presses. I endreçaré i revisaré uns cedés, i esporgaré un munt de llibres i materials escolars, que abans no acabi l’any vull alleugerir els prestatges de l’estudi. I tot això abans de fer l'aperitiu i de dinar.
Un full de ruta ben diferent al de demà dijous,,, però això ja és una altra història.
19 de desembre del 2023
Jesús, Testimonis de Jehovà, Josep Maria Esquirol i Isaac Asimov
Em passen per sota la porta del carrer un full de petites dimensions (10x15cm) de l’església pentecostal unida en Europa. Diu textualment: “Jesús es el único que puede llenar el vacío de tu corazón. ¿Quieres conocerlo?”. Hi ha un correu electrònic de contace i un telèfon mòbil en un codi QR.
Llegeixo que un jutge de Madrid ha condemnat els Testimonis de Jehová com a secta maliciosa, cosa inèdita fins ara. Ja tocava em penso. Totes les causes nobles tenen els seus canalles.
Em quedo amb les reflexions de JM Esquirol (La penúltima bondat. Quaderns Crema): vivim als afores del paradís impossible. Un paradís d’on no ens han expulsat mai, perquè sempre n’hem estat fora. I uns afores singulars: no definits a partir de cap centre.
Als afores, diu Esquirol, no hi ha plenitud ni perfecció però sí que hi ha commoció i desig.
Tota revolució comença per comprende. Comprendre sobretot la solidaritat en la intempèrie, com a la darrera pel·lícula de Ken Loach, “el viejo roble”.
L’Eva Piquer feia esment en un dels seus fantàstics articles (La revolució serà generosa o no serà. ARA llegim 7/4/2018) d’unes declaracions d’Isaac Asimov: “En realitat gairebé no és necessari que fem el bé. El que fa falta és que deixem de fer el mal, coi!.” Admetia que el coneixement porta problemes incorporats. Però l’eina per resoldre'ls, deia, no és ni pot ser mai la ignorància.
Llegeixo que un jutge de Madrid ha condemnat els Testimonis de Jehová com a secta maliciosa, cosa inèdita fins ara. Ja tocava em penso. Totes les causes nobles tenen els seus canalles.
Em quedo amb les reflexions de JM Esquirol (La penúltima bondat. Quaderns Crema): vivim als afores del paradís impossible. Un paradís d’on no ens han expulsat mai, perquè sempre n’hem estat fora. I uns afores singulars: no definits a partir de cap centre.
Als afores, diu Esquirol, no hi ha plenitud ni perfecció però sí que hi ha commoció i desig.
Tota revolució comença per comprende. Comprendre sobretot la solidaritat en la intempèrie, com a la darrera pel·lícula de Ken Loach, “el viejo roble”.
L’Eva Piquer feia esment en un dels seus fantàstics articles (La revolució serà generosa o no serà. ARA llegim 7/4/2018) d’unes declaracions d’Isaac Asimov: “En realitat gairebé no és necessari que fem el bé. El que fa falta és que deixem de fer el mal, coi!.” Admetia que el coneixement porta problemes incorporats. Però l’eina per resoldre'ls, deia, no és ni pot ser mai la ignorància.
18 de desembre del 2023
Amics
Ahir diumenge previ al Nadal una colla d’amics vam fer la 4a edició de la “sopa de pedres”, un dinar domèstic precedit d’una sessió de manualitats de temàtica nadalenca.
Una escudella i carn d’olla per a 16, poca broma, i unes postres de bandera. Sigui com sigui ens vam trobar a casa a les 12 del migdia i vam haver de fer fora el personal a les 7 de la tarda, que prou que va costar.
Hi ha qui per amic o amiga cerca algú que pensi igual, actuï semblantment o voti el mateix. Opino tot el contrari perquè són les diferències les que ens ensenyen i, a la vegada, ens ajuden a superar els nostres propis punts de vista, forçosament limitats. No sembla recomanable el tancament en una exclusiva colla d’amics. Cada amic és únic.
Els amics es fan costat quan les coses van malament i també quan van bé. Han de respondre quan estàs malalt i trist, però també quan estàs content i petes de salut, o no? Compartir l’alegria i les penes amb els altres és un estadi superior de generositat.
Doncs això, el 2024, cap a la 5a edició de la ja clàssica”sopa de pedres”.
Una escudella i carn d’olla per a 16, poca broma, i unes postres de bandera. Sigui com sigui ens vam trobar a casa a les 12 del migdia i vam haver de fer fora el personal a les 7 de la tarda, que prou que va costar.
Hi ha qui per amic o amiga cerca algú que pensi igual, actuï semblantment o voti el mateix. Opino tot el contrari perquè són les diferències les que ens ensenyen i, a la vegada, ens ajuden a superar els nostres propis punts de vista, forçosament limitats. No sembla recomanable el tancament en una exclusiva colla d’amics. Cada amic és únic.
Els amics es fan costat quan les coses van malament i també quan van bé. Han de respondre quan estàs malalt i trist, però també quan estàs content i petes de salut, o no? Compartir l’alegria i les penes amb els altres és un estadi superior de generositat.
Doncs això, el 2024, cap a la 5a edició de la ja clàssica”sopa de pedres”.
16 de desembre del 2023
Qui porta els pantalons? 150 anys dels texans
La lluita de les dones pel dret a portar pantalons és digna d’estudi. La incorporació d'aquesta peça als armaris femenins va estar estretament relacionada amb la segona onada feminista, cap als anys 70, que va qüestionar el paper domèstic de les dones i va defensar els seus drets laborals i sexuals.
En les societats occidentals, homes i dones van començar a diferenciar-se estèticament pels volts del segle XIV, quan l’home va abandonar la túnica que havien vestit els dos sexes fins llavors.
A mitjans del segle XIX, la periodista nord-americana Amelia Bloomer va escandalitzar la vella Europa engalanant-se amb uns pantalons bombatxos fins als turmells..
Durant la Segona Guerra Mundial va requerir-se a les dones que substituïssin laboralment els homes que eren al front, i això va portar a fer més extensiu l’ús dels pantalons. A partir dels 50, la joventut va tendir a usar-los per manifestar les ànsies de llibertat i rebel·lia respecte a la generació dels seus progenitors. Però no va ser fins als anys 70 quan per fi el seu ús es va generalitzar i va ser acceptat a Occident.
Tot just ara celebrem els 150 anys dels texans, els pantalons que han vestit generacions i generacions de pràcticament tot el món. Els pantalons més populars del segle XX no semblen disposats a passar de moda i segueixen sent una peça imprescindible.Si per alguna cosa ha destacat aquesta peça de roba és per la seva transversalitat i versatilitat. I no ho diem nosaltres, ho va assegurar la revista Time, que va nomenar aquest texà com la peça de moda més rellevant del segle XX.
En les societats occidentals, homes i dones van començar a diferenciar-se estèticament pels volts del segle XIV, quan l’home va abandonar la túnica que havien vestit els dos sexes fins llavors.
A mitjans del segle XIX, la periodista nord-americana Amelia Bloomer va escandalitzar la vella Europa engalanant-se amb uns pantalons bombatxos fins als turmells..
Durant la Segona Guerra Mundial va requerir-se a les dones que substituïssin laboralment els homes que eren al front, i això va portar a fer més extensiu l’ús dels pantalons. A partir dels 50, la joventut va tendir a usar-los per manifestar les ànsies de llibertat i rebel·lia respecte a la generació dels seus progenitors. Però no va ser fins als anys 70 quan per fi el seu ús es va generalitzar i va ser acceptat a Occident.
Tot just ara celebrem els 150 anys dels texans, els pantalons que han vestit generacions i generacions de pràcticament tot el món. Els pantalons més populars del segle XX no semblen disposats a passar de moda i segueixen sent una peça imprescindible.Si per alguna cosa ha destacat aquesta peça de roba és per la seva transversalitat i versatilitat. I no ho diem nosaltres, ho va assegurar la revista Time, que va nomenar aquest texà com la peça de moda més rellevant del segle XX.
15 de desembre del 2023
Pintades
Uns amics estan indignats -i amb raó- per una pintada, l'última, que algun eixelebrat ha perpetrat a la paret de casa seva, acabada de pintar de fa poc.
Ens ho fan saber a través del grup de whatsapp que compartim: “Ens alegra molt que el civisme i el respecte per la propietat dels altres es demostra tan clarament en aquest poble...”
La pintada en qüestió anuncia una convocatòria pel 13/12/2023 i per tant no té una perspectiva de futur, porta incorporada la data de caducitat, si bé romandrà fins a l’eternitat a no ser que els amos de la casa es decideixen a fer net. Em temo que aquest bocí de paret està molt cobejat.
La causa de la pintada pot ser molt justa, no ho nego, però embrutar les parets d’altri no és de rebut. Ja sabem que totes les bones causes tenen els seus canalles -amb perdó si m’he passat de frenada-.
No m’agraden les pintades. Majoritàriament no tenen cap mena de gràcia ni de sentit i l’únic que fan és embrutar, empastifar encara més una superfície molts cops ja bruta. Altra cosa són els grafits de qualitat. Aquests sí que haurien de tenir l’oportunitat de disposar d’uns espais públics, per no haver d’anar a Penelles, a l’abast de tothom, allò que s’anomena street art.
Doncs sí, les pintades a la cassola!
PD La policia municipal està interrogant un sospitós, vilafranquí de tota la vida amb un nas prominent, en BSJ, de 61 anys acabats de fer no fa ni 24h, que es mou en l’entorn d’amistats dels propietaris de la paret empastifada. Se’n desconeixen els motius de la bretolada.
Ens ho fan saber a través del grup de whatsapp que compartim: “Ens alegra molt que el civisme i el respecte per la propietat dels altres es demostra tan clarament en aquest poble...”
La pintada en qüestió anuncia una convocatòria pel 13/12/2023 i per tant no té una perspectiva de futur, porta incorporada la data de caducitat, si bé romandrà fins a l’eternitat a no ser que els amos de la casa es decideixen a fer net. Em temo que aquest bocí de paret està molt cobejat.
La causa de la pintada pot ser molt justa, no ho nego, però embrutar les parets d’altri no és de rebut. Ja sabem que totes les bones causes tenen els seus canalles -amb perdó si m’he passat de frenada-.
No m’agraden les pintades. Majoritàriament no tenen cap mena de gràcia ni de sentit i l’únic que fan és embrutar, empastifar encara més una superfície molts cops ja bruta. Altra cosa són els grafits de qualitat. Aquests sí que haurien de tenir l’oportunitat de disposar d’uns espais públics, per no haver d’anar a Penelles, a l’abast de tothom, allò que s’anomena street art.
Doncs sí, les pintades a la cassola!
PD La policia municipal està interrogant un sospitós, vilafranquí de tota la vida amb un nas prominent, en BSJ, de 61 anys acabats de fer no fa ni 24h, que es mou en l’entorn d’amistats dels propietaris de la paret empastifada. Se’n desconeixen els motius de la bretolada.
Economia social i solidària. SIS Caprabo, el supermercat ecosocial inclusiu del futur.
Ahir dijous 14 de desembre va tenir lloc una inauguració especial al carrer Bisbe Morgades 23 de la vila. Un Supermercat Inclusiu i Social (SIS), un supermercat amb un espai SIS, “un punt de trobada i relació per a compartir, beure, menjar, treballar, aprendre i construir un futur més just i solidari”.
SIS és “un nou model de franquícia social que neix de la mà de cinc entitats vinculades a l’economia social i solidària (ESS): Entrem, Grup Alba, Moltacte, Bildi Grafiks i Tàndem Social. Aquestes cooperatives s'han aliat amb Caprabo, distribuidor referent a Catalunya, per crear el supermercat ecosocial inclusiu del futur.
Un model de supermercat innovador centrat en la responsabilitat social, la sostenibilitat ambiental i el canvi climàtic i que integra els col·lectius exclosos de la nostra societat..
També és un bar-cafeteria que ofereix aliments i begudes provinents de productors locals i sostenibles, i un espai on treballar i intercanviar coneixements”.
L’economia serà social i solidària… o serà capitalista i consumista. Com a individus, com a consumidors, tenim el gran poder de consumir responsablement, sosteniblement i fent ús del comerç just. Un poder immens si se sap aprofitar, la qual cosa no és del tot fàcil en aquest món tan complicat que tenim i amb tanta irresponsabilitat a tots els nivells.
Molta sort i encert a aquesta iniciativa social i solidària!
SIS és “un nou model de franquícia social que neix de la mà de cinc entitats vinculades a l’economia social i solidària (ESS): Entrem, Grup Alba, Moltacte, Bildi Grafiks i Tàndem Social. Aquestes cooperatives s'han aliat amb Caprabo, distribuidor referent a Catalunya, per crear el supermercat ecosocial inclusiu del futur.
Un model de supermercat innovador centrat en la responsabilitat social, la sostenibilitat ambiental i el canvi climàtic i que integra els col·lectius exclosos de la nostra societat..
També és un bar-cafeteria que ofereix aliments i begudes provinents de productors locals i sostenibles, i un espai on treballar i intercanviar coneixements”.
L’economia serà social i solidària… o serà capitalista i consumista. Com a individus, com a consumidors, tenim el gran poder de consumir responsablement, sosteniblement i fent ús del comerç just. Un poder immens si se sap aprofitar, la qual cosa no és del tot fàcil en aquest món tan complicat que tenim i amb tanta irresponsabilitat a tots els nivells.
Molta sort i encert a aquesta iniciativa social i solidària!
14 de desembre del 2023
Acabar els quartos… i tot això qui ho paga?
Acabar els quartos, acabar la paciència, no poder aguantar més. També acabar els diners. Tenir quartos, o tenir molts quartos, és tenir molts diners, ser ric.
I, per acabar-ho de rematar, una frase estelar, definitiva: “no és per dir-ho… però nosaltres hem fet quartos”. Queda clar? L'ostentació sense falsa modèstia. Genial!
Segons el BBVA cada ciutadà que resideix a Catalunya deu 10.981€ al govern central. El deute total és de 72.000 milions d’euros, el 33% del PIB català, i la despesa total de Catalunya el 2023 és de 41.025 milions d’euros.
D’això se’n diu estar arruïnats? Potser no però hipotecats fins a les celles, sí. Arribats en aquest punt em ve a la memòria la reflexió de Josep Pla des del sostre d’un gratacels de Nova York, el 1954, en veure la lluminària nocturna: “I tot això qui ho paga?” Bona aquesta!
I, per acabar-ho de rematar, una frase estelar, definitiva: “no és per dir-ho… però nosaltres hem fet quartos”. Queda clar? L'ostentació sense falsa modèstia. Genial!
Segons el BBVA cada ciutadà que resideix a Catalunya deu 10.981€ al govern central. El deute total és de 72.000 milions d’euros, el 33% del PIB català, i la despesa total de Catalunya el 2023 és de 41.025 milions d’euros.
D’això se’n diu estar arruïnats? Potser no però hipotecats fins a les celles, sí. Arribats en aquest punt em ve a la memòria la reflexió de Josep Pla des del sostre d’un gratacels de Nova York, el 1954, en veure la lluminària nocturna: “I tot això qui ho paga?” Bona aquesta!
13 de desembre del 2023
El calendari d’advent, el tió, el pessebre, l’amic invisible… se'ns gira feina
L’advent és un compte enrere del temps, similar a la preparació de la uaresma cap a la pasqua. Com cada desembre és tradició entre els més petits de la casa menjar-se les vint-i-quatre xocolatines del calendari d’advent. Saber quina figura s’amaga rere la finestreta és sempre motiu d’emoció i, per a molts, aquest petit plaer gustatiu es converteix en un compte enrere per a les festes de Nadal.
El tió és una de les tradicions nadalenques més exitoses; no hi ha infant que es resisteixi a aquest tronc màgic. És un dels rituals més vius, però no ha estat sempre així. Al Principat, als anys cinquanta el tió va ser a punt de desaparèixer, però gràcies al fet d'haver-lo humanitzat i haver-ne fet una senya d'identitat dels catalans ha perdurat fins a ser imprescindible.
Uns apunts aclaridors, que estem perdent l’oremus:
1- El tió és el tió, no el “cagatió”.
2- El tió no es va a buscar al bosc. El tió apareix a casa.
3- El tió es menja les peles de la fruita i altres deixalles, no el rostit ni la carn d’olla. I punto pelota.
El pont de la puríssima constitució és el moment ideal per a posar el pessebre. Posar el pessebre, des de fa 800 anys, és una tradició molt arrelada a la cultura popular.
Tal com explica Amadeu Carbó a Celebrem el Nadal: “El pessebre és un fet cultural de primer ordre. Ho és tant, que fins i tot ens identifica com a poble.” Tot sigui per la causa, fins i tot en una societat descreguda i no practicant.
El que em treu de polleguera és el joc de l’amic invisible. Els amics, ben visibles! Als països nòrdics sí que té un sentit altruista i de compromís: es tracta de fer com d’àngel de la guarda d’algú, amb total discreció i durant tot l’any. A casa nostra és una pràctica consumista d’importació.
Una modalitat que darrerament està agafant força és l'anomenat elefant blanc (de l'anglès white elephant), en què es regalen trastos o rampoines i que permet altres accions, com ara «robar» o intercanviar el regal que t'ha tocat per un que t'agradi més i que hagi estat regalat a una altra persona, etc. Ja em diràs tu! Qui no té feina el gat pentina.
El tió és una de les tradicions nadalenques més exitoses; no hi ha infant que es resisteixi a aquest tronc màgic. És un dels rituals més vius, però no ha estat sempre així. Al Principat, als anys cinquanta el tió va ser a punt de desaparèixer, però gràcies al fet d'haver-lo humanitzat i haver-ne fet una senya d'identitat dels catalans ha perdurat fins a ser imprescindible.
Uns apunts aclaridors, que estem perdent l’oremus:
1- El tió és el tió, no el “cagatió”.
2- El tió no es va a buscar al bosc. El tió apareix a casa.
3- El tió es menja les peles de la fruita i altres deixalles, no el rostit ni la carn d’olla. I punto pelota.
El pont de la puríssima constitució és el moment ideal per a posar el pessebre. Posar el pessebre, des de fa 800 anys, és una tradició molt arrelada a la cultura popular.
Tal com explica Amadeu Carbó a Celebrem el Nadal: “El pessebre és un fet cultural de primer ordre. Ho és tant, que fins i tot ens identifica com a poble.” Tot sigui per la causa, fins i tot en una societat descreguda i no practicant.
El que em treu de polleguera és el joc de l’amic invisible. Els amics, ben visibles! Als països nòrdics sí que té un sentit altruista i de compromís: es tracta de fer com d’àngel de la guarda d’algú, amb total discreció i durant tot l’any. A casa nostra és una pràctica consumista d’importació.
Una modalitat que darrerament està agafant força és l'anomenat elefant blanc (de l'anglès white elephant), en què es regalen trastos o rampoines i que permet altres accions, com ara «robar» o intercanviar el regal que t'ha tocat per un que t'agradi més i que hagi estat regalat a una altra persona, etc. Ja em diràs tu! Qui no té feina el gat pentina.
12 de desembre del 2023
Tatuatges d’amor i altres galindaines. “No sóc res sense tu”
Llegeixo un reportatge sobre els tatuatges d’amor (i ruptura) dels famosos. Els de Laura Escanes i Álvaro de Luna, Melanie Griffith i Antonio Banderas, Jennifer López i Marc Anthony, Rosalia i Rauw Alejandro… tots amb un denominador comú: en un moment de bonança afectiva et tatues la pell tot confiant que serà un amor “per a tota la vida”. Ai las! Sembla que no pugui ser, oi? Tanta ingenuïtat i tanta tonteria vull dir…
Em quedo amb la història del nedador francès Fabien Gilot. Amb un detall tatuat a l’interior del bíceps esquerre. Ha estat com una alenada d’aire fresc entre tanta fal·lera tatuatgística. Un missatge d’esperança que recorda d’on venim i qui som. L’atleta francès duu tatuada una frase, en hebreu, que diu “No sóc res sense tu”. Gilot va fer-se el tatuatge fa uns anys, quan va morir el seu avi, supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz. Gilot no oblida l’esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Aquest sí que és un tatuatge per a tota la vida.
Em pregunto si el seu avi sentiria la mateixa ràbia i desesperació que sento jo envers els dirigents jueus que actualment estan massacrant el poble palestí. No hi ha dret!
Em quedo amb la història del nedador francès Fabien Gilot. Amb un detall tatuat a l’interior del bíceps esquerre. Ha estat com una alenada d’aire fresc entre tanta fal·lera tatuatgística. Un missatge d’esperança que recorda d’on venim i qui som. L’atleta francès duu tatuada una frase, en hebreu, que diu “No sóc res sense tu”. Gilot va fer-se el tatuatge fa uns anys, quan va morir el seu avi, supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz. Gilot no oblida l’esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Aquest sí que és un tatuatge per a tota la vida.
Em pregunto si el seu avi sentiria la mateixa ràbia i desesperació que sento jo envers els dirigents jueus que actualment estan massacrant el poble palestí. No hi ha dret!
11 de desembre del 2023
La mata de jonc i el torsimany
Ramon Muntaner, polìtic i cronista que no cantautor, en una de es seves cròniques utilitza la metàfora de la “mata de jonc”, que lligada ben fort amb una corda és inamovible però que de jonc en joc l’arrenca qualsevol criatura.
En el procés que arrenca -per posar una data- amb la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 al Parlament, que va proclamar que Catalunya era un “subjecte polític i sobirà”, continua amb la consulta del 9N de 2014 i culmina amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 ens ha mancat i encara ens manca la mata de jonc ben lligada, i així estem, amb una necessitat inajornable de renovació de lideratges i de propostes de futur.
Molta gent creu que els grans problemes es resolen amb la gestió d’un mediador. N’hi ha que creuen que l’encaix entre Catalunya i Espanya necessita un torsimany, antigament un traductor que servia d’intermediari entre persones de llengües diferents. Un relator, un intermediari, un mediador, un notari, un torsimany… el nom que calgui. Però un àrbitre per aclarir la situació. Potser sí.
La desconfiança entre els dos governs i bona part de la població és total. La desafecció, més que evident. Els errors de càlcul i la manca d’estratègia, majúsculs. Se li gira feina al torsimany!
En el procés que arrenca -per posar una data- amb la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 al Parlament, que va proclamar que Catalunya era un “subjecte polític i sobirà”, continua amb la consulta del 9N de 2014 i culmina amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 ens ha mancat i encara ens manca la mata de jonc ben lligada, i així estem, amb una necessitat inajornable de renovació de lideratges i de propostes de futur.
Molta gent creu que els grans problemes es resolen amb la gestió d’un mediador. N’hi ha que creuen que l’encaix entre Catalunya i Espanya necessita un torsimany, antigament un traductor que servia d’intermediari entre persones de llengües diferents. Un relator, un intermediari, un mediador, un notari, un torsimany… el nom que calgui. Però un àrbitre per aclarir la situació. Potser sí.
La desconfiança entre els dos governs i bona part de la població és total. La desafecció, més que evident. Els errors de càlcul i la manca d’estratègia, majúsculs. Se li gira feina al torsimany!
10 de desembre del 2023
Antonio López, Teresa Carles i La Perla 29 a BCN
Immensa l’exposició d’Antonio López a la Pedrera. De totes les seves facetes (dibuixant, pintor, escultor) em quedo amb la de dibuixant. Com és possible captar la lluminositat amb un llapis i prou? Quin traç… i quina traça!
L'audiovisual és molt interessant. Veure’l treballar a la seva edat és tot un espectacle. Un artista de cap a peus que sense fer escarafalls ha bastit una obra immensa. De proximitat, prenent com a model els interiors de les cases, les portes i les finestres, les vistes panoràmiques espectaculars… talment com fotografies fetes amb una llarga exposició.
No desbarra i en fa ús del sentit comú, amb un estil propi. “Lo interesante ocurre cerca de ti y solo tienes que saber mirarlo”. “Mis cuadros son una experiencia personal, no un documento. Trabajo con una clave interpretativa que exige mucho tiempo, donde no cabe lo móvil. Es una ley imprescindible para mi. El resultado es una realidad que carga al cuadro con algo que tal vez deseo”.
Dinem al Teresa Carles del carrer Jovellanos. La Teresa Carles és una cuinera i empresària catalana, pionera de la cuina vegetariana a Catalunya i Espanya. Molt recomanable.
A la tarda tornem al teatre de la Biblioteca de Catalunya. “Filumena Marturano”. La Perla 29 en estat pur, amb una Clara Segura i un Enrico Ianniello fenomenals.
“Els aires d’Itàlia d’Eduardo De Filippo tornen a La Perla 29 per parlar-nos de l’amor i la venjança, de l’instint de supervivència i la petitesa humana. Un retrat a la napolitana on l’estima es posa a prova i ens recorda que l’amor és una força que a vegades rebota en direccions oposades”.
La Perla 29 és “un espai de creació lliure, una emoció, un moment d’empassar saliva. Nascuda l’any 2002 com a plataforma de creació escènica, s’ha convertit en un dels nuclis de referència del panorama teatral català amb una projecció internacional forta. Un equip sòlid lligat al Teatre La Biblioteca, un espai de teatre singular i molt concorregut”.
Altres muntatges destacats que he tingut l'oportunitat de veure i que m’han entusiasmat al llarg dels anys han estat Bodas de Sangre (Federico García Lorca, 2017) Boscos (de Wajdi Mouawad, 2017), Un obús al cor (de Wajdi Mouawad, 2016), Al nostre gust (creació, 2015), Una giornata particolare (d’Ettore Scola, 2015), Cels (de Wajdi Mouawad, 2014), Cyrano de Bergerac (d’Edmond Rostand, 2012) i Incendis (de Wajdi Mouawad, 2015).
Que per molt anys puguem gaudir de la Perla 29!
L'audiovisual és molt interessant. Veure’l treballar a la seva edat és tot un espectacle. Un artista de cap a peus que sense fer escarafalls ha bastit una obra immensa. De proximitat, prenent com a model els interiors de les cases, les portes i les finestres, les vistes panoràmiques espectaculars… talment com fotografies fetes amb una llarga exposició.
No desbarra i en fa ús del sentit comú, amb un estil propi. “Lo interesante ocurre cerca de ti y solo tienes que saber mirarlo”. “Mis cuadros son una experiencia personal, no un documento. Trabajo con una clave interpretativa que exige mucho tiempo, donde no cabe lo móvil. Es una ley imprescindible para mi. El resultado es una realidad que carga al cuadro con algo que tal vez deseo”.
Dinem al Teresa Carles del carrer Jovellanos. La Teresa Carles és una cuinera i empresària catalana, pionera de la cuina vegetariana a Catalunya i Espanya. Molt recomanable.
A la tarda tornem al teatre de la Biblioteca de Catalunya. “Filumena Marturano”. La Perla 29 en estat pur, amb una Clara Segura i un Enrico Ianniello fenomenals.
“Els aires d’Itàlia d’Eduardo De Filippo tornen a La Perla 29 per parlar-nos de l’amor i la venjança, de l’instint de supervivència i la petitesa humana. Un retrat a la napolitana on l’estima es posa a prova i ens recorda que l’amor és una força que a vegades rebota en direccions oposades”.
La Perla 29 és “un espai de creació lliure, una emoció, un moment d’empassar saliva. Nascuda l’any 2002 com a plataforma de creació escènica, s’ha convertit en un dels nuclis de referència del panorama teatral català amb una projecció internacional forta. Un equip sòlid lligat al Teatre La Biblioteca, un espai de teatre singular i molt concorregut”.
Altres muntatges destacats que he tingut l'oportunitat de veure i que m’han entusiasmat al llarg dels anys han estat Bodas de Sangre (Federico García Lorca, 2017) Boscos (de Wajdi Mouawad, 2017), Un obús al cor (de Wajdi Mouawad, 2016), Al nostre gust (creació, 2015), Una giornata particolare (d’Ettore Scola, 2015), Cels (de Wajdi Mouawad, 2014), Cyrano de Bergerac (d’Edmond Rostand, 2012) i Incendis (de Wajdi Mouawad, 2015).
Que per molt anys puguem gaudir de la Perla 29!
8 de desembre del 2023
Lawfare. Fer la llei a algú. La populització de la política
Un activista pels drets humans @JaumedUrgell ho deia ben clar ara fa unes setmanes: “Negar l’existència de la lawfare (i els seus satèl·lits: el periodisme delictiu, els atestats policials engreixats o directament falsejats, la destrucció de proves, la persecució de lletrats i l’assalt als seus despatxos, el corporativisme mafiós, les ingerències professionals, la policia política, la xacra de l’elecció de jutge) a Espanya el 2023 és com negar l’existència del Sol. Hi ha molts professionals íntegres a la judicatura però negar la lawfare és un disbarat”.
En un apunt meu del blog (Fer la llei a algú, 7/9/2017) deia que fer la llei a algú al DIEC2 és defineix com "imposar-li la pròpia voluntat". L'Alcover-Moll va més enllà: "véncer-lo, enganyar-lo, matar-lo, perjudicar-lo sia com sia". Convertir en un mur inflanquejable la Constitució és només una manera de fer-nos la llei.
La populització de la política és una pràctica desestabilizadora que, per tal de funcionar, s’auxilia en la desinformació. El resultat és la deslegitimació de les institucions i de les regles del joc democràtic.
Quan els actors institucionals assumeixen aquest discurs, alerta el politòleg Pablo Simón, és quan hi ha veritable perill, perquè hi pot haver “qui vulgui fer la justícia pel seu compte”.
I aquí hem arribat. I parlo de Trump, de Bolsonaro, de Milei o de l’Ayuso, que tots pouen de la mateixa font. Tots ells persones tòxiques i políticament malicioses. Fan por.
La populització de la política és una pràctica desestabilizadora que, per tal de funcionar, s’auxilia en la desinformació. El resultat és la deslegitimació de les institucions i de les regles del joc democràtic.
Quan els actors institucionals assumeixen aquest discurs, alerta el politòleg Pablo Simón, és quan hi ha veritable perill, perquè hi pot haver “qui vulgui fer la justícia pel seu compte”.
I aquí hem arribat. I parlo de Trump, de Bolsonaro, de Milei o de l’Ayuso, que tots pouen de la mateixa font. Tots ells persones tòxiques i políticament malicioses. Fan por.
7 de desembre del 2023
Digues que m’estimes encara que sigui mentida
Estic llegint el Digues que m’estimes… de la Montserrat Roig i m’esperen un parell de llibres seus més: Un pensament de sal, un pessic de pebre (Dietari obert 1990-1991) i Tots els contes.
El 1989 vaig llegir, aprofitant un viatge a l’antiga URSS, L’Agulla daurada i Els catalans als camps nazis. Ara vull anar més enllà, aprofundir en la seva obra. Ja toca. M’està agradant el que estic llegint i estic convençut que no me’n penediré.
Un càncer de mama se la va endur el 1991, als 45 anys. No és just. Als 45 anys encara no toca. La natura és indòmita i no discrimina. Ens va privar segurament d’un munt de coses boniques, d’un grapat de llibres de solvència contrastada. Quina llàstima!
El títol de Digues… està extret d’una escena mítica de la història del cinema: el diàleg entre Joan Crawford i Sterling Hayden de Johnny Guitar. Estem davant d’un llibre de frases felices però, per damunt de tot, estem davant d’un llibre intel·ligent i sensible.
El 1989 vaig llegir, aprofitant un viatge a l’antiga URSS, L’Agulla daurada i Els catalans als camps nazis. Ara vull anar més enllà, aprofundir en la seva obra. Ja toca. M’està agradant el que estic llegint i estic convençut que no me’n penediré.
Un càncer de mama se la va endur el 1991, als 45 anys. No és just. Als 45 anys encara no toca. La natura és indòmita i no discrimina. Ens va privar segurament d’un munt de coses boniques, d’un grapat de llibres de solvència contrastada. Quina llàstima!
El títol de Digues… està extret d’una escena mítica de la història del cinema: el diàleg entre Joan Crawford i Sterling Hayden de Johnny Guitar. Estem davant d’un llibre de frases felices però, per damunt de tot, estem davant d’un llibre intel·ligent i sensible.
6 de desembre del 2023
Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana… allegro ma non troppo.
De viatge en tren a BCN llegeixo “Allegro ma non troppo”, un llibre de Carlo M. Cipolla (Crítica - Planeta, 2019). Una paròdia a mode de divertimento, amb un parell de relats delirants que supuren saviesa i enginy creatiu: “El papel de las especias (y de la pimienta en particular) en el desarrollo económico de la Edad Media” y “Las leyes fundamentales de la estupidez humana”. D’aquest segon n’havia sentit parlar… i bé!
Cipolla reevindica l’humorisme, la capacitat intel·ligent i subtil de posar en relleu i destacar l’aspecte còmic de la realitat, i que no és ben bé el mateix que la ironia al seu parer..
Un dels objectius de les lleis fonamentals de l’estupidesa humana és fer un esforç constructiu per investigar, conèixer i neutralitzar una de les més poderoses i obscures forces que impedeixen el creixement del benestar i la felicitat humana: l’estupidesa.
1a llei. Sempre i inevitablement cadascú de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món.
2a llei. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
3a llei. Una persona estúpida és una persona que fa mal a una altra o a un grup, sense obtenir un profit en benefici propi o fins i tot perjudicant-se a si mateixa.
4a llei. Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Obliden que en qualsevol lloc i en qualsevol moment tractar amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costossíssim error.
i 5a llei. La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix. És més perillosa que la persona malvada.
A mode de conclusió:
Totes les persones humanes estem inclosos en una d’aquestes quatre categories fonamentals: imcauts, intel·ligents, malvats o estúpids.
Totes les persones no som iguals; algunes són estúpides i els altres no.
Posats a fer alguna aportació, a dir la meva vaja, jo afegiria una categoria més a les quatre tipologies: la tòxica. Penso que tenen un perfil propi i diferenciat de la resta. I n’hi ha a cabassos! Algú ho havia de dir…
Cipolla reevindica l’humorisme, la capacitat intel·ligent i subtil de posar en relleu i destacar l’aspecte còmic de la realitat, i que no és ben bé el mateix que la ironia al seu parer..
Un dels objectius de les lleis fonamentals de l’estupidesa humana és fer un esforç constructiu per investigar, conèixer i neutralitzar una de les més poderoses i obscures forces que impedeixen el creixement del benestar i la felicitat humana: l’estupidesa.
1a llei. Sempre i inevitablement cadascú de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món.
2a llei. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
3a llei. Una persona estúpida és una persona que fa mal a una altra o a un grup, sense obtenir un profit en benefici propi o fins i tot perjudicant-se a si mateixa.
4a llei. Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Obliden que en qualsevol lloc i en qualsevol moment tractar amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costossíssim error.
i 5a llei. La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix. És més perillosa que la persona malvada.
A mode de conclusió:
Totes les persones humanes estem inclosos en una d’aquestes quatre categories fonamentals: imcauts, intel·ligents, malvats o estúpids.
Totes les persones no som iguals; algunes són estúpides i els altres no.
Posats a fer alguna aportació, a dir la meva vaja, jo afegiria una categoria més a les quatre tipologies: la tòxica. Penso que tenen un perfil propi i diferenciat de la resta. I n’hi ha a cabassos! Algú ho havia de dir…
5 de desembre del 2023
Sortir de l’armari
Llegeixo que Miquel Iceta ja té un nou càrrec: serà l’ambaixador de l’estat espanyol a la UNESCO. Va ser un dels primers polítics espanyols a declarar obertament ser homosexual. Busco a Wikipèdia informació sobre la seva persona i em trobo amb una sorpresa sucosa: “es va matricular a la facultat de Química durant un any i després a la facultat d'Econòmiques de la UAB, però després de cursar cinc vegades seguides el primer curs i d'esgotar totes les convocatòries disponibles, va ser finalment expulsat del centre”. Vés qui ho diria!
Qui sembla que també ha sortit de l’armari és Jaime del Burgo, l’excunyat de la reina Letícia, assegura que va mantenir una relació extramatrimonial amb ella. Quin embolic!
Qui sembla que també ha sortit de l’armari és Jaime del Burgo, l’excunyat de la reina Letícia, assegura que va mantenir una relació extramatrimonial amb ella. Quin embolic!
Sortir de l’armari, una imatge genial, encertadíssima, clarivident, inequívoca.
Sortir de l’armari com en un capítol de la genial sèrie britànica “INSIDE NO. 9” on es van acumulant personatges, vius i morts, en un armari que finalment caldrà buidar.
Esclar que també és molt habitual sortir de l’armari quan cal encaixar massa peces per resoldre la pròpia infelicitat.
Sortir de l’armari com en un capítol de la genial sèrie britànica “INSIDE NO. 9” on es van acumulant personatges, vius i morts, en un armari que finalment caldrà buidar.
Esclar que també és molt habitual sortir de l’armari quan cal encaixar massa peces per resoldre la pròpia infelicitat.
4 de desembre del 2023
Un museu de gamma alta?
Ahir vam visitar Món Casteller, el Museu Casteller de Catalunya, inaugurat el passat setembre a la plaça del Blat de Valls, el km 0 del món casteller, “un museu de gamma alta”.
Tot i que el juny de 2009 es va presentar el projecte arquitectònic, obra de l’arquitecte Dani Freixes, les obres de construcció de l’edifici han anat arrossegant diversos retards i el part ha estat llarg i complicat.
La intenció és no només explicar la història del món casteller sinó utilitzar muntatges immersius i recursos narratius innovadors per fer sentir les emocions, els valors i l'espectacularitat dels castells.
La proposta parteix de la màxima castellera “força, equilibri, valor i seny”, creada per Josep Anselm Clavé en el seu poema Los xiquets de Valls, de 1.867.
Al museu no és que hi hagi una gran col·lecció d’objectes perquè el seu patrimoni és intangible. Sí que hi ha molt de text, en excés al meu parer. A la planta baixa els visitants se suposa que han de reviure les emocions d’una plaça castellera amb un gran banc circular on queden envoltats per una pantalla de 360 graus en la qual es visiona un audiovisual, amb música bàsicament de to èpic, que no casteller, i on a mitja porjecció baixa del sostre una estructura en forma de castell que fa més nosa que servei.
No hi ha un fil conductor clar, ni un itinerari orientatiu ben senyalitzat, ni serveis de guies, ni audioguies en diferents idiomes, ni cap aplicació informàtica que faciliti la visita, ni codis QR a l’abast per qui vulgui aprofundir en algun tema sense haver de llegir els textos de les parets, alguns d’ells a 3 metres d’alçada… massa nis al meu entendre.
Ras i curt: més bona voluntat que encert en tot el projecte i en la seva materialització. I és una llàstima. No es fa un ús encertat dels muntatges immersius ni dels recursos narratius innovadors per fer sentir les emocions, els valors i l'espectacularitat dels castells.
Tot i que el juny de 2009 es va presentar el projecte arquitectònic, obra de l’arquitecte Dani Freixes, les obres de construcció de l’edifici han anat arrossegant diversos retards i el part ha estat llarg i complicat.
La intenció és no només explicar la història del món casteller sinó utilitzar muntatges immersius i recursos narratius innovadors per fer sentir les emocions, els valors i l'espectacularitat dels castells.
La proposta parteix de la màxima castellera “força, equilibri, valor i seny”, creada per Josep Anselm Clavé en el seu poema Los xiquets de Valls, de 1.867.
Al museu no és que hi hagi una gran col·lecció d’objectes perquè el seu patrimoni és intangible. Sí que hi ha molt de text, en excés al meu parer. A la planta baixa els visitants se suposa que han de reviure les emocions d’una plaça castellera amb un gran banc circular on queden envoltats per una pantalla de 360 graus en la qual es visiona un audiovisual, amb música bàsicament de to èpic, que no casteller, i on a mitja porjecció baixa del sostre una estructura en forma de castell que fa més nosa que servei.
No hi ha un fil conductor clar, ni un itinerari orientatiu ben senyalitzat, ni serveis de guies, ni audioguies en diferents idiomes, ni cap aplicació informàtica que faciliti la visita, ni codis QR a l’abast per qui vulgui aprofundir en algun tema sense haver de llegir els textos de les parets, alguns d’ells a 3 metres d’alçada… massa nis al meu entendre.
Ras i curt: més bona voluntat que encert en tot el projecte i en la seva materialització. I és una llàstima. No es fa un ús encertat dels muntatges immersius ni dels recursos narratius innovadors per fer sentir les emocions, els valors i l'espectacularitat dels castells.
3 de desembre del 2023
Aquell Montblanc…
Una colla d’amics hem fet una escapada al museu Casteller, a Valls, inaugurat recentment. I una visita a Montblanc, muralles endins i muralles enfora.
Aquests dies he aprofitat l’avinentesa per rellegir publicacions montblanquines com ara el llibre “Aquell Montblanc” de Josep Ma. Poblet (Editorial Selecta, 1975). I també per revisar fotografies i remenar el pòsit de la memòria.
Vaig viure a Montblanc del 1966 fins el 1980 i, en estades de cap de setmana, fins el 1990. Gairebé mitja vida i, tot i estar bastant desconnectat per raons òbvies, encara conservo un cordó umbilical que mai no es trencarà, encara m’interesso i procuro no perdre del tot les meves arrels montblanquines.
Passejant amunt i avall, resseguint un tram del pas de ronda de la muralla o fent una mirada de 360 graus des del pla de santa Bàrbara he reviscut els meus anys de noi, d’adolescent i de jove. Amb una certa nostàlgia, naturalment. Al capdavall som allò que hem viscut, també som la nostra memòria.
Aquests dies he aprofitat l’avinentesa per rellegir publicacions montblanquines com ara el llibre “Aquell Montblanc” de Josep Ma. Poblet (Editorial Selecta, 1975). I també per revisar fotografies i remenar el pòsit de la memòria.
Vaig viure a Montblanc del 1966 fins el 1980 i, en estades de cap de setmana, fins el 1990. Gairebé mitja vida i, tot i estar bastant desconnectat per raons òbvies, encara conservo un cordó umbilical que mai no es trencarà, encara m’interesso i procuro no perdre del tot les meves arrels montblanquines.
Passejant amunt i avall, resseguint un tram del pas de ronda de la muralla o fent una mirada de 360 graus des del pla de santa Bàrbara he reviscut els meus anys de noi, d’adolescent i de jove. Amb una certa nostàlgia, naturalment. Al capdavall som allò que hem viscut, també som la nostra memòria.
2 de desembre del 2023
Cantautors
El diumenge 26/11 a l’auditori de Vinseum, “Memòria viva”, una composició poètico-musical en homenatge a Ovidi Montllor, a càrrec de Jaume Calatayud i Vicente Aranda.
L’Ovidi, ja sigui en persona o a través d’altri com ara Ovidi4, el quartet format pel periodista i exdiputat de la CUP David Fernández, el poeta David Caño, el guitarrista Borja Penalba i la cantant Mireia Vives, va néixer com un homenatge a l’obra i la figura d’Ovidi Montllor. que temps enrere ens presentaren l’espectacle “Cuidem-nos”, un concert on mesclaven la música, la poesia, la crítica i l'humor, sempre fan de bon sentir.
Avui, a l’Agrícol, un altre espectacle de petit format, Nusflorejant, un espectacle poètic basat en poemes d’Enric Casasses, de la mà de “Ran de les coses”, amb música d’August Garcia. Poesia en estat pur amb el mínim acompanyament musical. Altres espectacles de l’August i cia han estat de gran qualitat, i tot fa pensar que aquest també ho serà. Ara a les 7 sortirem de dubtes.
En aquest món tan boig i prosaic una mica de poesia potser sigui la millor medicina, apta per a tots els públics i sense cap mena d’efecte secundari nociu per a la salut. Més poesia sisplau!
L’Ovidi, ja sigui en persona o a través d’altri com ara Ovidi4, el quartet format pel periodista i exdiputat de la CUP David Fernández, el poeta David Caño, el guitarrista Borja Penalba i la cantant Mireia Vives, va néixer com un homenatge a l’obra i la figura d’Ovidi Montllor. que temps enrere ens presentaren l’espectacle “Cuidem-nos”, un concert on mesclaven la música, la poesia, la crítica i l'humor, sempre fan de bon sentir.
Avui, a l’Agrícol, un altre espectacle de petit format, Nusflorejant, un espectacle poètic basat en poemes d’Enric Casasses, de la mà de “Ran de les coses”, amb música d’August Garcia. Poesia en estat pur amb el mínim acompanyament musical. Altres espectacles de l’August i cia han estat de gran qualitat, i tot fa pensar que aquest també ho serà. Ara a les 7 sortirem de dubtes.
En aquest món tan boig i prosaic una mica de poesia potser sigui la millor medicina, apta per a tots els públics i sense cap mena d’efecte secundari nociu per a la salut. Més poesia sisplau!
1 de desembre del 2023
Ja poden dir missa
Aquesta és una expressió usada quan volem donar a entendre que no tindrem en compte el que dirà algú. Que és el que jo faré amb el contacte que apareix en un fulletó que ens han passat per sota la porta a casa, un fulletó que amb el nom de Jesús com a reclam ens ve a dir que és l’únic que pot omplir el vuit del nostre cor.
Només cal escanejar el codi QR i algú t’atendrà: t'acompanyarà en una pregària o t’oferirà consell espiritual. No em direu que no és una ganga encara que tot plegat faci tuf de xerrameca celestial!
Per contra, molt recomanable “El Món d’Ahir” una revista/llibre d’història que aposta per la qualitat literària dels seus textos de la mà de grans escriptors: novel·listes, assagistes, periodistes, historiadors amb una mirada personal (d’autor) sobre un fet, un personatge, una època o un fenomen històric.El darrer número 28 età dedicat a JESÚS, amb majúscules.
En la tria del personatge han picat ben alt: Jesucrist encapçala tots els rànquings de coneixement, rellevància i influència en àmbits que depassen la religió. Un algoritme dissenyat per dos experts en càlcul computacional, Steven Skiena i Charles Ward, va determinar que Jesucrist és la figura més rellevant de la Història, per davant de Napoleó i Mahoma.
La revista recull un bon grapat d’articles ben diferents, amb moltes mirades sobre el protagonista, més famós que els Beatles. No cal ser un missaire, ni tan sols creient. Creieu-me, val la pena donar-li un cop d’ull. Avui que comença l’advent pot ser un bon dia. https://elmondahir.cat/dossiers/jesucrist/
Només cal escanejar el codi QR i algú t’atendrà: t'acompanyarà en una pregària o t’oferirà consell espiritual. No em direu que no és una ganga encara que tot plegat faci tuf de xerrameca celestial!
Per contra, molt recomanable “El Món d’Ahir” una revista/llibre d’història que aposta per la qualitat literària dels seus textos de la mà de grans escriptors: novel·listes, assagistes, periodistes, historiadors amb una mirada personal (d’autor) sobre un fet, un personatge, una època o un fenomen històric.El darrer número 28 età dedicat a JESÚS, amb majúscules.
En la tria del personatge han picat ben alt: Jesucrist encapçala tots els rànquings de coneixement, rellevància i influència en àmbits que depassen la religió. Un algoritme dissenyat per dos experts en càlcul computacional, Steven Skiena i Charles Ward, va determinar que Jesucrist és la figura més rellevant de la Història, per davant de Napoleó i Mahoma.
La revista recull un bon grapat d’articles ben diferents, amb moltes mirades sobre el protagonista, més famós que els Beatles. No cal ser un missaire, ni tan sols creient. Creieu-me, val la pena donar-li un cop d’ull. Avui que comença l’advent pot ser un bon dia. https://elmondahir.cat/dossiers/jesucrist/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)