Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

30 de març del 2015

Una jornada particular

Dissabte 28, 31 anys després, torno a veure Una jornada particular, aquest cop a la Biblioteca de Catalunya, fila 5 seient 6.
El text de l'Ettore Scola, a mig camí entre el melodrama i la proposta neorealista, amb prou suggestió  per a desvetllar l'atenció del públic i amb prou nuclis d'interès per a suscitar reflexions i potser polèmiques (anotacions de Miquel Martí i Pol al llibret de l'estrena, el 1984)Ettore Scola va saber retratar la topada de dos veïns antagònics de manera magistral.
En realitat es tracta d'un drama romàntic, una mena de parèntesi en dues vides que ja tenen el destí marcat. Una relació puntual, però un bon punt alliberadora, de descoberta.

El muntatge actual, dirigit per Oriol Broggi, amb la complicitat de Clara Segura, Pablo Derqui i Màrcia Cisteró és bo.
La competència, però,  és molt forta. La pel·lícula,  Sofia Loren i  Marcello Mastroianni, són demolidors. I la posada en escena del 1984, amb Anna Lizaran i Josep Maria Florats, inoblidable. 
La vaig veure el 12 de maig del 1984, a la fila 14 butaca núm. 13 del teatre Condal. 
He trobat el tiquet al llibret del text de l'obra. I, a partir de les fotografies, el mecanisme de la memòria m'ha transportat al Condal.
L'obra era, pràcticament, el retorn del director i actor a Catalunya. I va ser la primera d'una llarga sèrie de posades en escena que difícilment oblidarem. 

Avui, ja a nivell personal, també és per a mi una jornada particular. El meu aniversari.
Fer-se gran és perdre futur i guanyar records. És, també, una cura d'humilitat. Un màster en tocar de peus a terra. O no?
Som una road movie, que diria Vicenç Pagès Jordà. La història més vella de totes les que es fan i es desfan.
Guillamino ho ha establert amb exactitud: 
La vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada.



22 de març del 2015

El pont de Selma

Aquesta tarda he vist Selma, de l'Ava DuVernay, un al·legat  contra la segregació racial als Estats Units.  
Una pel·lícula històrica que intenta explicar quin paper poden tenir les reevindicacions ciutadanes en les grans conquestes dempcràtiques.
Basada en els fets reals que  van succeir a Selma, Alabama, el 7 de març de 1965.
50 anys després el president Obama ha creuat el pont de Selma, un escenari icònic en la lluita pels drets civils, en la commemoració d'una marxa que és tot un símbol de la resistència no violenta.
És una pena que 50 anys després, i malgrat tot el llarg camí fet pels afroamericans,  encara siguin moltes les desigualtats pendents. I que, un cop assegut al Despatx Oval, l'ara president hagi estat una decepció per a la majoria d'afroamericans.

Malgrat el to de sinceritat i una certa habilitat narrativa, la pel·lícula no m'ha agradat.
Em quedo amb el cinema militant d'Spike Lee (Get on the bus),  l'Alan J. Pakula (Mississipi burning) o fins i tot el Lincoln de Steven Spielberg. totes elles tenen més nervi, més ànima i més intensitat.


21 de març del 2015

Sempre hi haurà poesia

A instàncies de la UNESCO se celebra el dia mundial de la poesia, ai las!
Em fa l'efecte que la poesia té mil i una cares, i cap d'igual. 
Poesia és el partit de futbol sense pilota i moltes altres escenes, dures i vitals, que ahir vam poder veure a la pel·lícula Timbutktu al Cineclub. 
Quina bellesa, sense artifici, sense efectes especials, sense res sobrer... I quina tristor. I quina ràbia. I una banda sonora minimalista i emotiva.
L'actitud dels  gihadistes ve a demostrar que es pot fer ús del mòbil i mantenir pràctiques cruels més pròpies de s. XV que no pas del XXI. Prohibir tota manifestació lúdica, escoltar música, jugar al futbol... Pur obscurantisme.

Jo sóc això que miro i se m'escapa. J.Sarsanedeas
Sempre hi haurà poesia !

18 de març del 2015

Treballar per ser pobre

Se'n torna a parlar, com passa tot sovint. Avui per exemple trobo al diari mitja dotzena de notícies o articles que parlen del tema. 

Una fundació vinculada a Càritas determina que hi ha un 15% de persones que, tot i treballar, són pobres; és a dir, que no cobreixen totes les necessitats bàsiques malgrat tenir un salari.

Al paradís de la dieta mediterrània s'hi passa gana, com afirma Jordi Panyella.

I un té la sensació que no anem bé. Aquests darrers anys estan dinamitant tot allò que s'havia aconseguit les darreres dècades amb tants i tants esforços. Fa feredat.

Tal dia com avui, 50 anys després de la primera passejada per l'espai d'un cosmonauta rus, encara hi ha persones, persones humanes, que els falla la toma de terra. 
I que no només són insensibles sinó que provoquen el dolor, el patiment i la misèria d'altri. CagontotMe'ls imagino, caminant en fila índia, fent el Camí dels bons homes, els 200 km que separen el santuari de Queralt de Montsegur... de genolls, per més inri.

Com per a que Hisenda compari el PP amb Càritas per eximir-lo de tributar. El cinisme no té límits... i la ignorància sempre ha estat molt agosarada. A cagar a la via!


17 de març del 2015

Un home que se'n va

He assistit a la presentació del darrer llibre de Vicenç Villatoro, Un home que se'n va. Amb el David Monteagudo de teloner i l'autor, a les 8, a l'Agrícol.
Molt interessant, sens dubte. M'agradarà. Ara mateix el començo, abans no s'acabi el dia.
Ha estat una hora i mitja plaent i profitosa. Sempre és enriquidor escoltar les opinions i els arguments de gent que en sap,  i encara més si es tracta del mateix autor.
Un Villatoro convincent ique connecta bé amb el públic. Fa de bon escoltar.
I penso que, tard o d'hora, jo també m'hi posaré. Tinc un relat pendent.
Som el que escrivim, o no?   Morir deu ser deixar d'escriure...

15 de març del 2015

Del flashback de Leopoldo Pomés al Quarter de Sant Pere, amb permís de Los encargados


Aprofito la tarda de dissabte 14 per a moure'm per BCN. Que n'hi ha de coses a fer a la capital!
A la Pedrera, una exposició de Leopoldo Pomés, flashback, molt recomanable. Una personalitat polièdrica i interessant de totes totes. Fotògraf, publicista, poeta... 


Caminant caminant m'endinso al Quarter de Sant Pere, un barri amb arrel medieval. Carrerons laberíntics i placetes dels cèntrics barris de Santa Caterina i de Sant Pere, la zona més desconeguda de Ciutat Vella, si més no fins fa poc, fins a l'esclat del cas del 4F
Visito l'estudi del Ton, acollidor i gremial, amb una llarga història que es fa  visible per poc que t'hi fixis.
La fem petar una estona. La conversa ens porta, tot parlant del Pomés i de l'art, a l'art com a eina de denúncia política i social. Recuperem 5 minuts d'antologia: Los encargados.

La pieza central de Los encargados es un vídeo de cinco minutos de duración, rodado en blanco y negro con sonido ambiente y con la Varsoviana soviética como música de fondo. Rodado durante la madrugada del 15 de agosto del pasado verano, las imágenes muestran una procesión de siete coches oficiales coronados con gigantescos retratos colocados boca abajo y pintados también en blanco y negro. Més informació



Cau una tromba d'aigua considerable, però això ja és una altra història...

12 de març del 2015

Càncer

Avui és el dia mundial contra el càncer. De tots els càncers, l'infantil és el més injust.
La Fundació per nens contra el càncer, ha elaborat un vídeo que per cada vegada que algú l'obri, sumaran 5 cèntims. No és massa però tot ajuda, sobretot si arriba a moltíssima gent.
És un vídeo divertit, i no té res del dramàtic.

Darrerament persones del nostre entorn han perdut la lluita a vida o mort -mai més ben dit- contra aquesta malaltia. I ha estat traumàtic.  La longevitat vital ens porta, gairebé a la meitat de nosaltres, a estar exposats  a aquesta malaltia. Una malaltia lletja que es deia abans. Què hi farem!

Un article interessant sobre el tema: la família amb càncer

11 de març del 2015

L'experiència de l'art

Que l'art és un concepte que amb uns límits difusos és una evidència. Especialment si és art contemporani.  Transgredir i sorprendre són actituds comuns a molts artistes.

Llegeixo a la Vanguardia que un museu suec exposa a dos passavolants com a obres d'art. Dos romanesos estan contractats dues hores al dia per ser exposats en una sala d'art contemporani. A 15€ l'hora. 

L'exposició ‘17 metres' de Luz Broto ha estat escollida el 2014 la millor proposta de la tercera edició del programa Art Nou Barcelona, que posa la lupa a la creació emergent.
Luz Broto (Barcelona, 1982) és una artista a tenir molt en compte. El seu treball és senzill, directe i de gran intel·ligència. Li clava un senyor cop de puny a l'estómac de les convencions. Se serveix de l'art per obrir noves consciències. “L'art és un problema que et trobes i l'has de resoldre”, exclama. Bell. Deixa en evidència tots aquells que reneguen dia sí i dia també de l'art contemporani perquè consideren que la gent no l'entén. I no, no és per entendre'l, és per viure'l.
La seva exposició són els disset metres d'espai completament buit que hi ha de la porta d'entrada del local de la galeria a la porta d'emergència. I res més. Absolutament res més!

Lluny de l'art figuratiu, les certeses antigues s'esvaeixen. En qualsevol cas, l'art emociona. I incomoda. I crea polèmica. I et fa ballar el cap. I fins i tot pot traspassar en alguns casos els límits de la dignitat humana. O no?

Un museo sueco expone a dos mendigos como obras de arte

10 de març del 2015

Una migdiada de 17 anys

Tal dia com avui fa vint anys de la mort de l'Ovidi Montllor. I tres anys del multitidinari acte de constitució de l'Assemblea Nacional Catalana al Palau Sant Jordi, que va marcar el tret de sortida de l'organització de l'independentisme al país.

Entre un fet i l'altre, potser una migdiada de 17 anys? Ei, que pot sonar a boutade però estic convençut que alguna cosa de veritat hi ha en aquesta afirmació.

Alguns pensaments de l'Ovidi, premonitoris:
No ens alimenten molles, volem el pa sencer.
Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es  parle, s'escriga o es pense.

En un article preciós de la Sílvia Soler Fer bé les coses (ARA 07.03.2015), tot parlant del funeral de la Rosa Novell, deia que seria bonic que, en el comiat de cada persona, a banda de mostrar el dolor, es fes una llarga ovació per la feina que ha fet.

La meva llarga ovació a l'Ovidi i a l'ANC està garantida. 

8 de març del 2015

Escriure sobre la mare

Ara fa una estona he acabat de llegir También esto pasará de la Milena Busquets. Sense massa entusiasme, tot sigui dit. Èxit de vendes en català i castellà, això sí.

Això d'escriure sobre la mare dóna molt de joc. Ja  sabia que la comparació amb un altre llibre llegit l'any passat se'm faria inevitable. Parlo de Res no s'oposa a la nit de la Delphine de Vigan, que també col·loca la pròpia mare en el centre d'un relat més o menys autobiogràfic.

Parlar de la mare et porta, fàcilment, a reflexionar sobre la pròpia vida amb una voluntat d'autoconeixement. Passada pel sedàs de la literatura, aquesta experiència de vida ajuda a viure a qui l'escriu, amb tota seguretat, com apuntava l'Imma Merino en un article excel·lent: "escrivint el llibre, Delphine de Vigan va adonar-se que la seva mare l'havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal. També ajuda a qui la llegeix, eixamplant-nos la comprensió dels éssers fràgils i de la pròpia fragilitat, encara que les nostres experiències no siguin tan extremes."

La Blanca, la protagonista de También esto pasará, una dona que acumula dues separacions i altres relacions amoroses menys perdurables, parla sense embuts i no es talla ni un pèl a l'hora de dir les coses pel seu nom.
Em fa l'efecte que per poder fer la seva vida la protagonista ha destruït la mare, però aquesta ha sobreviscut a la destrucció. 

El dubte que em provoca, i que no acabo de resoldre, és, anant un pas més enllà, si realment existeix una literatura amb mirada femenina, i en cas afirmatiu, si aquest llibre n'és un exemple. 

Del que no tinc cap mena de dubte és que l'heroïcitat del dia a dia és, majoritàriament, la de les dones. I avui, Dia Internacional de la Dona, també ho havia de dir. 
Com també vull manifestar el meu desencís pel fet que avui, després de trenta-cinc anys de polítiques d'igualtat en democràcia, estiguem com estem. Fa pena! 

6 de març del 2015

Bon cap de setmana

El trànsit de la setmana laboral al cap de setmana és de les coses bones que se'ns presenten setmana rere setmana. 
Els divendres a la tarda - vespre - nit s'estiren i propicien el pas de les rutines laborals setmanals al cap de setmana.

L'oferta d'avui és immillorable. A 2/4 de 8,  presentació de llibre El camí ral de Vilafranca a Montblanc, a l'auditori del Vinseum. M'interessa, i ara us ho explico.
Des del 1989 que vaig aterrar a l'Alt Penedès calculo que hauré fet uns1500 viatges (d'anada i tornada) de Vilafranca del Penedès a Montblanc, on  viu el pare i una germana meva. 
Un per setmana aproximadament. Uns 180.000 km, que no són pocs. Si comptabilitzés també, els cinc anys que vaig estar treballant i visquent al Baix Penedès, arribaríem  als 200.000 km, unes 5 voltes al nostre planeta. Potser que contacti amb els responsables del Guinnes Worl Records...

A 2/4 de 9 del vespre, lliurament del XVIè Premi de narrativa El Lector de l'Odissea, a l'auditori municipal, amb un espectacle que combina poesia, música i arts visuals, dirigit per Pep Puig. 
Aquest premi és una iniciativa de gamma extra, trencadora i amb solera.Per molts anys!
Ahir al matí, a Catalunya Ràdio, vaig sentir una notícia ben trista: el 2014 van tancar portes dues llibreries al dia a l'estat, el doble que l'any anterior. A hores d'ara en queden unes tres mil a l'estat espanyol, de les quals unes 400 són catalanes. Tant de bo puguem continuar disposant d'un parell de bones llibreries a Vilafranca del Penedès.

A 1/4 d'11 el Cine Club Vilafranca ens oferirà una bona pel·lícula: Mil noches, una boda. Ficció dins la pròpia realitat en femení.
 

Dissatbe farem la 1a -i penúltima- calçotada de la temporada, la filològica, a can Cervera, a Torrelles de Foix. 
Sempre és reconfortant retrobar-se amb els calçotaires de cada any, fer-la peta una  estona... i disfrutar d'un bon àpat. Si el temps acompanya llavors sí que ja és espectacular.

El diumenge, a les 11, farem la darrera sessió del Revers del Museu. Visitarem el centre de documentació per descobrir alguna de les tasques més desconegudes que es duen a terme. Realment han estat unes visites molt interessants.

I per dinar, a petició de l'hereu de la casa, un adolescent que dilluns es va convertir en donant de sang, un bon vermut -que fa festa- i faves a la catalana. De cine!

A les 7 de la tarda la Polifònica de Vilafranca ens oferirà la rondalla La Santa Espina, a l'auditori municipal. Solvència contrastada. Som i serem gent catalana...
Som i serem gent catalana
Som i serem gent catalana

Enllestirem la setmana no sense abans acabar de llegir el darrer llibre de la Milena Tusquets, También esto pasará. 
Dilluns l'hem de comentar, a la feina, amb la secció femenina que ja el va llegir d'una tirada ara fa quinze dies. 
A hores d'ara encara no sé si hi ha una literatura femenina, una mirada femenina a l'hora d'escriure o no. Però això és una altre tema...

4 de març del 2015

MOBÍLIA. La vita e Mobile

El congrés de telefonia mòbil cavalca de nou. Si fa un parell d'anys un dels giny més novetosos va ser el telèfon completament submergible, aquest any una de les novetats preuades ha estat la videoconferència amb hologrames.

Tot i que la intenció era anar-hi ... i de franc, m'ha fet mandra i he preferit anar a tombar per les vinyes del Penedès. També em perdré el concert de la Cantiga al Palau de la Música MOBÍLIA. La vita e Mobile, que, naturalment, va sobre mòbils. Quedarà per una altra oportunitat, Francesc.

Tot plegat em fa pensar en aquest artefacte que s'ha convertit en una extensió de la nostra vida diària. Com la roba interior, només alguns frikis -de bon rotllo, eh!- no en fan servir. 
No hi ha res a fer. És com si no podéssim viure sense ell i ens hem acostumat a conviure-hi en tot moment. Personalment diria que des de l'inici del mil·lenni que l'arrossego amunt i avall. Certament que ens ha canviat la vida. Un gran invent que pot generar dependència. 

Tot caminant pensava que a la butxaca de la caçadora portava més tecnologia que no hi havia a  l'Apol·lo XI el 1969 quan l'arribada a la Lluna. 
I, per un moment, hasta m'ha passat pel cap que el meu mòbil era més intel·ligent que jo... 






2 de març del 2015

AB-

Des de fa una pila d'anys que sóc donant de sang. Gairebé mitja vida.  I ho dic amb plena satisfacció, naturalment.  #JoDono 

Avui a cal Figuerot han muntat una marató de donació de sang amb un lema ben nostrat: Dóna sang a Vilafranca, és capital.
Aquest any capitalegem. Som Capital de la Cultura Catalana i això imprimeix caràcter. Hi ha programats 163 activitats de tot tipus... i no entro en més consideracions.

El tema que m'interessa ara és un altre. Per primer cop el nostre hereu, el Miquel, ara ja major d'edat, ha estat donant. I això m'ha satisfet una barbaritat. Com a pare i com a ciutadà. El seu grup sanguini és AB- que es veu que és poc habitual i molt preuat.

Estirats cara a cara a pocs metres l'un de l'altre, amb una agulla que anava fent la seva feina recaptatòria clavada als braços respectius,  he sentit una sensació ben agradable. M'he sentit orgullós del meu fill i he pensat, tot mirant-lo en silenci i contemplant alhora les fotografies gegants del P8, el 2d8, el 2d9 i el 3d10 amb folre i manilles, que sí que hi ha un pam de net i que cal ser prudents però també decididament optimistes. O no?