Dissabte 28, 31 anys després, torno a veure Una jornada particular, aquest cop a la Biblioteca de Catalunya, fila 5 seient 6.
El text de l'Ettore Scola, a mig camí entre el melodrama i la proposta neorealista, amb prou suggestió per a desvetllar l'atenció del públic i amb prou nuclis d'interès per a suscitar reflexions i potser polèmiques (anotacions de Miquel Martí i Pol al llibret de l'estrena, el 1984). Ettore Scola va saber retratar la topada de dos veïns antagònics de manera magistral.
En realitat es tracta d'un drama romàntic, una mena de parèntesi en dues vides que ja tenen el destí marcat. Una relació puntual, però un bon punt alliberadora, de descoberta.
El muntatge actual, dirigit per Oriol Broggi, amb la complicitat de Clara Segura, Pablo Derqui i Màrcia Cisteró és bo.
La competència, però, és molt forta. La pel·lícula, Sofia Loren i Marcello Mastroianni, són demolidors. I la posada en escena del 1984, amb Anna Lizaran i Josep Maria Florats, inoblidable.
La vaig veure el 12 de maig del 1984, a la fila 14 butaca núm. 13 del teatre Condal.
He trobat el tiquet al llibret del text de l'obra. I, a partir de les fotografies, el mecanisme de la memòria m'ha transportat al Condal.
L'obra era, pràcticament, el retorn del director i actor a Catalunya. I va ser la primera d'una llarga sèrie de posades en escena que difícilment oblidarem.
Avui, ja a nivell personal, també és per a mi una jornada particular. El meu aniversari.
Fer-se gran és perdre futur i guanyar records. És, també, una cura d'humilitat. Un màster en tocar de peus a terra. O no?
Som una road movie, que diria Vicenç Pagès Jordà. La història més vella de totes les que es fan i es desfan.
Guillamino ho ha establert amb exactitud:
La vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada.
El text de l'Ettore Scola, a mig camí entre el melodrama i la proposta neorealista, amb prou suggestió per a desvetllar l'atenció del públic i amb prou nuclis d'interès per a suscitar reflexions i potser polèmiques (anotacions de Miquel Martí i Pol al llibret de l'estrena, el 1984). Ettore Scola va saber retratar la topada de dos veïns antagònics de manera magistral.
En realitat es tracta d'un drama romàntic, una mena de parèntesi en dues vides que ja tenen el destí marcat. Una relació puntual, però un bon punt alliberadora, de descoberta.
El muntatge actual, dirigit per Oriol Broggi, amb la complicitat de Clara Segura, Pablo Derqui i Màrcia Cisteró és bo.
La competència, però, és molt forta. La pel·lícula, Sofia Loren i Marcello Mastroianni, són demolidors. I la posada en escena del 1984, amb Anna Lizaran i Josep Maria Florats, inoblidable.
La vaig veure el 12 de maig del 1984, a la fila 14 butaca núm. 13 del teatre Condal.
He trobat el tiquet al llibret del text de l'obra. I, a partir de les fotografies, el mecanisme de la memòria m'ha transportat al Condal.
L'obra era, pràcticament, el retorn del director i actor a Catalunya. I va ser la primera d'una llarga sèrie de posades en escena que difícilment oblidarem.
Avui, ja a nivell personal, també és per a mi una jornada particular. El meu aniversari.
Fer-se gran és perdre futur i guanyar records. És, també, una cura d'humilitat. Un màster en tocar de peus a terra. O no?
Som una road movie, que diria Vicenç Pagès Jordà. La història més vella de totes les que es fan i es desfan.
Guillamino ho ha establert amb exactitud:
La vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada.