Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

17 de juliol del 2024

TRUMPada

Vicent Partal ja es pregunta, en relació a l’atemptat patit per Donald Trump (Trump i la descivilització que ens assetja. Vilaweb 14/7/2024) com hi hem arribat, a aquesta espècie de depressió col·lectiva generalitzada que ens afecta personalment, ens fa posar de mal humor, ens torna esquerps i desconfiats, violents amb el que hauria de ser al nostre costat, desesperadament agressius?
Si avui Trump és viu és purament de miracle. El tret anava ben dirigit i segurament va ser un moviment instintiu seu que li va salvar la vida. Ningú no s’arriscaria a atacar amb tan poc marge de seguretat solament per aconseguir un efecte publicitari.
Si la victòria de Biden ja era molt difícil per culpa dels problemes que té, ara ja és impossible. Les conseqüències terribles de la seva reelecció es faran sentir arreu del món, molt especialment a la nostra vella i esgotada Europa.
L’atac contra Trump no és cosa excepcional als Estats Units: Reagan, Roosevelt, Lincoln, Garfield, McKinley, Kennedy, Martin Luther King i Malcolm X també van ser tirotejats i en el pitjor dels casos, morts.
Cap magnicidi és justificable. A Europa tampoc no estem al marge. L’assassinat d’Olof Palme va marcar un punt d’inflexió i va fer canviar moltes coses.
No li vull cap mal al pinxo del Trump. Amb que passés una bona temporada al llit a 40 de febre ja en tindria prou. A cagar a via!

16 de juliol del 2024

Ambulàncies

Quarts de 9 del matí. Un parell d’ambulàncies davant de casa, La veritat és que no s’han estat de res i han ocupat el carrer, han impossibilitat l’accés a un parell d’aparcaments i de garatges, i això tot i poder aparcar en una zona pròxima de càrrega i descàrrega. Com a les pel·lícules!
Des del terrat de casa vaig veient com alguns veïns surten al carrer i s’interessen per saber el que passa. Al cap d’uns minuts apareix la comitiva sanitària amb un veí en cadira de rodes, el pugen a la camilla i se’n van, talment com si no hagués passat res.
Ha estat un episodi poc habitual. La tranquil·litat del carrer de l’Ateneu, banda muntanya, entre Amàlia Soler i Parlament, s’ha vist alterada per uns minuts.
Tot el veïnat va envellint. La Carme, el Josep i l’Enrique ja no hi són i la resta ens anem fent grans sense aturador. L’alternativa és molt pitjor, això també és cert.
Som mamífers curiosos. La curiositat, ni que sigui barrejada amb una mica de safareig, sempre és saludable. Al capdavall, i filosòficament parlant, som amb els altres.

15 de juliol del 2024

L’escenificació del retorn. Benvinguda i benvinguts!

Totalment d’acord amb Ignasi Moreta: L'escenificació del retorn (pancarta, bandera, roba informal, ambient de cau…) no ha sigut bona. Confiem que el retorn de Puigdemont, Comín i Puig sigui aviat i sàpiguen trobar el to.
La bandera palestina i no la suïssa, el xampany a raig -talment com als podis ciclistes o de les grans curses automobilístiques- totalment fora de lloc, gairebé esperèntic.
Les formes són importants, i molt. I no val a badar.
Com diu Toni Aira aquest retorn és de doble alegria i de doble tristor, tot alhora. Alegria pels exiliats que ja han pogut tornar. Per ells i per la seva família i amics. I tristor pel que han hagut de patir injustament i per la revenja que encara perdura i que fa aquest retorn incomplet.
Voldria que es materialitzés el desig de Francesc Marc Álvaro, que em temo que no serà fàcil: “aprofitem el moment amb intel.ligència, al servei de tothom”.
Benvinguda i benvinguts!

14 de juliol del 2024

El moviment lent o "Slow"

El moviment lent o "Slow" és un moviment ideològic i cultural que s'oposa a la cultura de la immediatesa i la rapidesa d'obtenció de les coses per sobre de tot, donant importància a la qualitat, l'amabilitat, la humanitat i l'apreciació de les coses simples per sobre de les pressions modernes.
Promou viure la vida sense presses per aconseguir una millor qualitat de vida. S'oposa al menjar escombraria, el turisme de masses o el consum creixent i desmesurat.
Inscrits en aquest moviment estan, per exemple, el slow food i l'educació lenta. S'incorpora també a àmbits com l'agricultura, l'urbanisme, l'arquitectura, la indústria, la mobilitat, el disseny, la moda, el consum, la criança i el sexe, entre d'altres, en forma de contracultura.
Des de 2015 una colla d’amics fugim del turisme de masses i anem a destins d’interior practicant un turisme sostenible i respectuós. Un turisme slow que permet connectar amb les persones i l’entorn, gaudir de la natura, el patrimoni, la història i la gastronomia que ofereixen aquests indrets.
La Fatarella (2015); la Morera de Montsant (2016); la Garrotxa (2017); el Solsonès (2018); la pandèmia (2019); Tregurà (2020); Olost (2021) [“on van aquests amb les maletes!”]; Falgars (2022) i Maçanet (2023).
Aquest estiu anirem al Matarranya i molt em temo que el panorama que ens trobarem no serà ben bé el que ens pensàvem. Llegim que els empresaris del Matarranya demanen que es reguli la saturació de places turístiques, i això és simptomàtic. Ai, ai, ai!

13 de juliol del 2024

Toni Matas

S’ha mort Toni Matas, pioner del multimèdia a Catalunya i gran innovador digital. Va impulsar Barcelona Multimèdia en què popularitzà els jocs d'Ot el Bruixot.
Amb Picanyol va convertir una Bíblia per a infants en rècord mundial de vendes i ara treballava per facilitar l'accés a la intel·ligència artificial.
Fa un anys Toni Mata i en Picanyol van venir a Vinseum a presentar la seva obra. A casa, amb els fills entusiastes dels Otijocs, no hi vam faltar.
Es troben a faltar els Otijocs, l’alternativa intel·ligent als videojocs. I és que a la vida, com als Otijocs, tots som prudents, valents o temeraris.
Com diu la Roser Vernet: vas acumulant absències fins al moment que l’absent ets tu.
O com diu la dita popular: bona nit i bona hora… i bona mort quan sigui l’hora.

12 de juliol del 2024

Botigues de barri. En defensa del comerç de proximitat

Sóc un ferm defensor del comerç de proximitat. Comprem les fruites, hortalisses i tot el que podem en mercats i comerços de proximitat. Ben poques compres faig per internet i evito sempre que puc les franquícies i les grans plataformes com ara Amazon. A la porra la globalització mal entesa!
Aquest és el text que acompanya un breu videoclip, “Pequeñeces” (2 minuts) . Val molt la pena veure'l. https://ja.cat/foteses
“I és que moltes vegades no som conscients de com aporta el petit comerç al teu carrer, al teu poble, ciutat, país. Les moltes coses que fem (algunes invisibles) pel lloc on decidim aixecar la persiana.
El desigual de la nostra competència, el cru que és el mercat on ens juguem cada dia la supervivència.
Si ets de les persones que recolzen el “petit” comerç, moltes i enormes gràcies.”
Doncs això, a fer un consum responsable i de proximitat. Com a consumidors tenim el poder a les nostres mans.

11 de juliol del 2024

Casa en flames. Montses

La Sílvia Soler la clava en el seu article (La família en flames. ARA 5/7/2024): crec que no m’equivocaré gaire si dic que qualsevol catalana de més de cinquanta anys sentirà, de manera inequívoca, almenys un moment d’identificació total amb el personatge que interpreta l’Emma Vilarasau a la pel·lícula Casa en flames, de Dani de la Orden.
La història, molt ben escrita per l’Eduard Solà, és un retrat àcid, tendre, divertit i realista d’una família amb una casa espectacular a Cadaqués, que es reuneix forçada per la decisió de la Montse de vendre la casa. Com diu el director: tenen problemes de gent rica.
Els personatges femenins ens mostren obertament els seus defectes, que no són menors, però l’espectador es veu inclinat a mostrar-se comprensiu perquè són dones valentes i que pateixen. Els personatges masculins no tenen perdó de Déu, que ja és bastant habitual.
Hi ha tantíssimes Montses al país (i la majoria sense casa a Cadaqués): dones que han fet de la maternitat el paper principal de la seva vida; dones que ho donen tot, sovint de mala manera i més del que els altres demanen; dones que s’han sentit enganyades, estafades, poc estimades. Dones que, en algun cas, reuneixen el valor per dir com se senten i que poden rebre una resposta com la que deixa anar la filla de la Montse: “jo em pensava que estimar era donar sense esperar res a canvi”. Serà possible! Tota una lliçó de vida!Hi ha un escrit de la Maria Mercè Roca (Montses, 2012) que és una delícia. Val molt la pena: https://ja.cat/montses

10 de juliol del 2024

Tota una dona? Primera dama? En la mort de Marta Ferrussola

S’ha mort Marta Ferrusola, a 89 anys. Militant de Convergència Democràtica de Catalunya i d’una marcada fe religiosa, sense haver tingut mai cap càrrec directament polític, Ferrusola va esdevenir una persona molt influent durant els vint-i-tres anys de la presidència del seu marit.
No existeix el títol de primera dama a la política catalana, però si algú va fer mèrits informals per ostentar-lo va ser durant 23 anys Marta Ferrusola.
Durant la presidència del seu marit, va tenir una presència constant en la vida pública i va ocupar diversos càrrecs honorífics i de caràcter benèfic, sempre a l'ombra del seu marit, sobre el qual exercia una innegable influència.
L’any 2017 fou encausada en l’anomenat cas Pujol, juntament amb la seva família, per haver acumulat un patrimoni desmesurat directament relacionat amb percepcions econòmiques derivades d’activitats corruptes.
L’educació de la prole, 7 fills i filles amb una sensibilitat social de perfil baix -molt baix- per dir-ho suaument i sense ofendre a ningú, sembla obra seva en bona part.
Barrejar la família amb la política i els negocis és molt perillós i pot acabar molt malament, com és el cas.
“Pobres fills que han hagut de patir la càrrega feixuga de ser fills de qui són. Tots amb una mà al davant i l’altra al darrere”. Tots ells encausats, i no només per ser qui són sinó també per les seves pràctiques delictives i mafioses.
No tinc cap animadversió a la família Pujol - Ferrussola però tampoc cap apreci, més enllà del respecte que es mereixen com tothom.
Sempre em quedarà el dubte de com seria aquest país si l'any 1980, quan Josep Benet fou cap de llista en les eleccions al Parlament de Catalunya pel PSUC, hagués arribat a la presidència de la Generalitat, en lloc de Jordi Pujol -i Marta Ferrussola-. Tant de bo hagués estat així. Possiblement tindríem un país més en sintonia amb els meus ideals. O no.

9 de juliol del 2024

Facis el que facis…

Llegeixo un tuit de l’Eva Piquer. “Facis el que facis, hi haurà un moment en què els fills et diran que ho hauries d'haver fet al revés”. De ben segur.
Se m’acudeixen uns quants pensaments relacionats amb el fer. Dels que fan pensar.
Facis el que facis, fes-ho ben fet.
Facis el que facis, la cagaràs ( Tiburón)
Fer coses i fer-les bé és una bona manera de passar per la vida ( Eva Piquer)
Tant se val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d’hora te n’oblidaràs (Flannery O’Connor)
Fe no és esperar, fe no és somiar….

8 de juliol del 2024

Reformar una casa

Reformar una casa, a fons, fer caure parets i envans, ampliar la superfície i remodelar les estances és una tasca titànica, engrescadora, il·lusionant… i molt cara. És per això que una empresa d’aquesta envergadura s’entoma poques vegades a la vida.
Avui iniciem, ja en ferm, la reforma de la casa d’Amàlia Soler, amb un retard considerable sobre el calendari inicial. Un parell d’operaris ja han començat a fer caure envans i desmuntar instal·lacions.
Cada casa és representativa de la seva època. Aquesta casa, que en el seu moment ara fa unes quantes dècades s'amotllava als estàndards de disseny i confort de l’època, a data d’avui necessita una reforma, ampliació i millora. I és per això que ens arremanguem.
Una casa, diuen, ve a representar l'esperit, l’ànima, els gustos i la manera de veure el món dels seus estadants.
Portem quatre anys donant-li voltes però, tot just ara que ja tenim un projecte en ferm i un pressupost aprovat, tenim la sensació que comença el compte enrere. En catorze mesos tindrem una casa nova totalment remodelada. Serà casa nostra… si és que hi ha cases d’algú!

7 de juliol del 2024

Els viatgers de la Gran Anaconda: darrer viatge.

Ahir dissabte "Els viatgers de la Gran Anaconda" va fer el seu darrer viatge. Observant el món amb les orelles, com de costum. A Catalunya Ràdio.
Aquest cop és el món el que transita per davant nostre mentre l'observem des d'un "hide" (amagatall), al canyet per a voltors de la finca Les Vinyes, a l'Alt Empordà. I en companyia del doctor Martí Boada, científic ambiental i geògraf, i Jordi Sargatal, ornitòleg, dos experts mediambientals que fan un diagnòstic del seu estat actual. "El moment és greu". Toca replantejar-nos el nostre paper en aquest bell planeta, la forma d'habitar-lo, els hàbits de consum, incloent-hi la manera de recorre'l per observar-lo.
Una bona manera de culminar els 28 anys del programa, de mirar-nos el món amb les orelles. Un periple extraordinari amb col·laboradors, viatgers i oients. Ha estat un viatge inoblidable des del sofà de casa. Gràcies Toni Arbonés!

6 de juliol del 2024

Homes!

A la sala Zazie - Casal es pot veure “Ex-Husbands” (Ex-Maridos), de Noah Pritzker (2023). No és una pel·lícula memorable però sí que val la pena comentar-la.
Aquesta és la ressenya que apareix al programa: “Els pares de Peter es divorcien després de 65 anys junts; la seva dona l’abandona després de 35 anys de matrimoni i els seus fills, Nick i Mickey, diguem-ne que tenen la seva pròpia vida. Quan Peter es cola al comiat de solter d’un dels seus fills, s’adona que no és l’únic home en crisi d’aquesta peculiar família.
Ex maridos, la segona pel·lícula del director Noah Pritzker, aborda les crisis vitals i sentimentals de tres homes pertanyents a diferents generacions d'una mateixa família. Pritzker retrata amb habilitat els matisos de la masculinitat ferida i les dificultats per processar i expressar emocions profundes. En el seu retrat de la masculinitat, aconsegueix moments perspicaços i ben observats, despullant les vulnerabilitats i inseguretats dels seus protagonistes sense caure en estereotips.”
Comiat de solter, boda… en una illa mexicana paradisíaca. Personatges masculins, la meitat d’una mateixa família però de tres generacions diferents, que deambulen per la vida perduts, ferits, orfes… en contraposició als tres o quatre personatges femenins que tenen les idees molt més clares.
Un avi moribund, un pare emocionalment depenent de la seva exparella, un parell de fills -l’un que finalment surt de l’armari i l’altre que acaba de ser abandonat per la seva parella de la qual també encara està enamorat- i uns amics de joventut penjats que no tenen ni ofici ni benefici i que veuen passar la vida sense pena ni glòria. Homes que no paren de fumar, a mode de metàfora de la vida que es va consumint inexorablement, talment com els cigars que consumeixen compulsivament.
El panorama, desolador, connecta de totes totes amb el tema, de rabiosa actualitat, de les noves masculinitats i posa de manifest la feblesa, la desorientació, el desarrelament i la manca d’horitzons de molts homes a data d’avui. Homes!

5 de juliol del 2024

Festivals d’estiu

Tenim un estiu ple de festivals de tot tipus, com de costum. I a tot arreu. A Vilafranca, aquest cap de setmana, el Vijazz.
Hem participat del festival EVA i també assistirem a un parel d’espectacles de petit format del Vijazz, a l’Èlia Lucas Quartet i al cicle nous talents. Tot de petit format i lluny de les massificacions. Al pot petit hi ha la bona confitura… i el pitjor verí!
No m’hagués comportat cap problema assistir al concert del Boss de fa uns dies a BCN o al de la Patti Smith, però tampoc no em cal, ja els escolto quan em ve de gust amb totes les comoditats del mon.

4 de juliol del 2024

El 'banksying', la tendència tòxica entre les parelles

La Laura Moreno (20 minutos 22/6/2024) ens informa sobre el 'banksying', la tendència tòxica de moda entre les parelles:
Mai se sap quan acabarà una relació sentimental, i hi ha molts factors que poden desencadenar la ruptura. Tot i això, quan un dels dos planifica mentalment la fi sense dir-ho a l'altre es podria parlar de banksying. "És la mort lenta i silenciosa de la parella. Et vas desenamorant en silenci. És una pràctica supercruel".
Robbie Banks, anomenat Banksy, és un artista de carrer mundialment conegut per milers de pintures i autor de l'obra “Nena amb globus”, un quadre que ha fet la volta al món per la seva fama.
El 2018 el dibuix va ser subhastat per 1,8 milions d'euros i en el moment en què es va comprar el quadre es va autodestruir davant dels ulls de milers d'espectadors. Aquest esdeveniment no va ser una coincidència, el mateix Banksy va idear un mecanisme que va trencar el llenç una vegada va sortir del marc en què es trobava. Genial!

3 de juliol del 2024

Es ven pis amb ocupes

Portals immobiliaris oferten habitatges ocupats a preus d’un mínim del 30% per sota del mercat. Aquesta és la crua realitat que destaca la Lara Bonilla (Es ven pis amb ocupes ARA 31/1/2021).
La llista de despropòsits durant la recerca de pis és il·limitada. Hi ha inversors a qui no els importa comprar-lo ocupat. No és habitual la venda d’un pis ocupat “però pot passar”. La venda de pisos ocupats està orientada a inversors bregats.
El negoci segueix sent el mateix: adquirir habitatges al preu més baix possible especulant amb persones a dins, l’expulsió dels quals forma part del cicle del negoci”.
La desocupació pot trigar de vuit mesos a dos anys, per la via civil. També hi ha altres mètodes més expeditius d’empreses que es dediquen, al marge de la llei, a fer fora els ocupes. Empreses com “Desocupa” i d’altres que ja han tingut denúncies per coaccions i ús de la força i la intimidació per expulsar persones d’un habitatge, i això és un delicte.
Com va ser una infàmia i una oportunitat perduda la no conversió de tots els actius immobiliaris “tòxics”, en possessió de les entitats financeres rescatades amb els diners públics, en pisos de protecció oficial a l’abast de tots els ciutadans.
Una vergonya. Com les lleis hipotecàries que permetien les clàusules abusives. Com tot el sistema capitalista especulador i criminal que deixa als marges a tanta i tanta gent sense recursos.

2 de juliol del 2024

L’electra. Una experiència quasi religiosa

Hem estat uns quants dies sense llum, més ben dit amb mitja casa sense electricitat. Les pluges de dies enrere sembla ser que han estat les responsables.
Les pluges i l’industrial que fa 33 anys va fer la instal·lació elèctrica de la casa... No és que no fes una bona feina, no. Va perpetrar un nyap i, cada cop que hem tingut alguna avaria, l’hem hagut de maleir.
La intervenció dels dos operaris d’ahir, antològica. De manual. Després d’una presa de contacte d’1 a 2 del migdia per part d’un d’ells, tot semblava que seria bufar i fer ampolles, no pas al meu entendre (digueu-me pessimista).
A 2/4 de 4 l’operari va prendre consciència de la magnitud de la tragèdia i va fer un SOS al seu col·lega, que es va incorporar d'immediat al front. A partir d’aleshores i fins a les 7 de la tarda es va constituir un escamot (els dos electricistes i jo mateix com a noi dels encàrrecs: "dóna el llum, desconnecta el magnetotèrmic, porta l’escala…") lampista d’intervenció immediata.
Tres hores i mitja de feinejar muntant i desmuntant mitja dotzena de caixes elèctriques, d’empalmar i desempalmar desenes de cables de diferents colors, d’especulacions i d’intriga.
No hi havia manera de fer arribar l’energia elèctrica a tota la casa. Es parlava de fases, de toma de terra, de fugues, de caixes, de cables humitejats…
Cap a quarts de 7, poc abans de l’hora de plegar, els nervis i els renecs van fer acte de presència, amb algun recordatori pel lampista (i la mare del lampista) que va fer la instal·lació el 1991. S'acostava l’hora de plegar i els operaris es temien el pitjor.
Però, de cop i volta i sense previ avís, a les 18h59’, es va obrir el cel. Es van encendre tots els llums de la casa i el diferencial ja no va saltar més. Alegria continguda, amb algun hurra llargament esperat per part meva. Estàvem salvats, la reputació dels electricistes i el confort dels estadants de la casa. Tan fàcil que hagués estat dir “Facis la llum”... i la llum es va fer.

1 de juliol del 2024

El fil d’Ariadna

Les rutes de navegació informàtica normalment es troben horitzontalment a la part superior de la pàgina. Proporcionen enllaços a cada pàgina prèvia a través de la qual l'usuari ha navegat per arribar a la pàgina actual. La ruta de navegació mostra el camí o ruta que ha de seguir l'usuari.
El terme francès “ fil d'Ariane” prové d’una evocació de la mitologia grega del fil que Ariadna va deixar a Teseu per tal que pogués trobar el camí de sortida del laberint del Minotaure.
Van passant el dies i vivim immersos en el desconcert, però confiant que hi ha un fil d’Ariadna que es va descabdellant de manera invisible per sortir del laberint. O no?

30 de juny del 2024

Bicicletes

Ho he llegit. La bicicleta, un desastre pel capitalisme. Un ciclista és un desastre per a l'economia d'un país: no compra cotxes ni demana diners prestats; no paga pòlisses d'assegurances; no compra combustible, no paga manteniment ni reparacions; no paga estacionaments; no requereix autopistes; no es torna obès… a no ser que sigui un “friqui” dels pedals i de les bateries elèctriques.
Caminar encara és pitjor. Els vianants ni tan sols compren una bicicleta.
El que tinc moltes ganes de llegir “Les bicicletes i els dies”, el darrer llibre de Jordi Romeu (EUMO. Premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana convocat per la Universitat de Vic i Eumo Editorial). Les crítiques són bones i l’autor té solvència contrastada. Copio algun fragment que he llegit.
Einstein pedalava mentre rumiava la teoria de la relativitat; Sylvia Plath anava en bicicleta per esbargir-se i fugir de la monotonia; Zola es movia a cop de pedal entre casa de l’esposa i casa de l’amant; Beauvoir i Sartre gaudien de les excursions en bicicleta en una França ocupada pels nazis; Beckett, Ferrater, Colette, Nabokov o Twain van enfilar els protagonistes de les seves obres en un bicicle; i el cinema ha bastit centenars d’històries sobre el selló d’aquest objecte revolucionari.
Entre la crònica sentimental i la història cultural, aquest llibre és un passeig sobre dues rodes pels valors de la contemporaneïtat.
Mitjà de locomoció, eina de treball o màquina de guerra. Il·lusió d’infantesa, còmplice del festeig adolescent, objecte de desig i promesa de llibertat. Jordi Romeu estira el fil d’una memòria que segurament tots tenim.

28 de juny del 2024

Trilogia de Barcelona

Demolidora la “Trilogia de Barcelona” @OctuvreCAT
La denúncia d’un entramat de polítics, mitjans, tertulians i columnistes. Amb noms i cognoms. L’especulació i l'avarícia sense límits com a full de ruta. La gentrificació i l'encariment estratosfèric de la vivenda com a danys col·laterals.
Primera part: Un negoci de 299 famílies i empreses.
Segona part: manipulació, especulació i espanyolització.
Tercera part: un cap de cavall al llit de la política barcelonina.
Som animals polítics. Pensar per nosaltres mateixos és possible. Som massa dòcils amb els governs, mancats del coratge necessari perquè les causes perdudes deixen de ser-ho. Volem viure d’una altra manera i sabem que és possible.
https://octuvre.cat/trilogia_barcelona/



27 de juny del 2024

La persecució permanent de l'homosexualitat: l'orgull i la revolta LGTBI+

La persecució de l'homosexualitat ha estat una de les més constants i silenciades de la història. Les relacions entre persones del mateix sexe han estat habituals des de l'inici de la humanitat, i també han estat reprimides durant segles i segles.
Entre els segles XIII i XVIII, centenars d’homes van ser jutjats pels tribunals de Catalunya acusats del pecat de sodomia. Quan, a partir del segle XIX, l’homosexualitat va deixar de ser un delicte, els metges van prendre el paper dels jutges en considerar-la una malaltia. Amb el franquisme, tornarien a ser perseguits, represaliats i estigmatitzats.
La revista SÀPIENS (núm. 267. Homosexualitat: l'orgull i la revolta LGTBI+) fa un reportatge sobre la revolta LGTBI+ coincidint amb la celebració d’avui.
Recorda com, amb l’arribada de la democràcia, entitats com el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) van poder portar la seva lluita al carrer, i es van aprovar legislacions pioneres com la Llei d’unions estables de parella. Però, malgrat les llibertats assolides, les amenaces i les agressions contra els homosexuals no han desaparegut mai.
Tal com passa en tota dictadura totalitària entestada a esclafar la més mínima discrepància, el franquisme va tenir la diversitat sexual en el punt de mira, però no era pas una excepció.
La marxa a Nova York contra la batuda que havia fet la policia, la nit del 28 de juny del 1969, a l’Stonewall Inn, un bar gai de la ciutat, va ser un punt d’inflexió.
Han passat 55 anys i la lluita encara continua.

26 de juny del 2024

Els angles morts de l’autisme

L'autisme és un trastorn generalitzat del desenvolupament caracteritzat per problemes amb la interacció social i la comunicació, per interessos limitats i conductes repetitives. És causat per una combinació de factors genètics i ambientals.
A casa el Martí està diagnosticat amb un trastorn de l’espectre autista (TEA). Jo dic que el seu sistema operatiu és ben diferent, tot i que ja sé allò de què tots som iguals i tots som diferents…
La clau de volta de tot plegat té molt a veure amb la teoria de la ment o habilitats de lectura mental, una habilitat de l’ésser humà que permet inferir els estats mentals de les altres persones (creences, desitjos, intencions, emocions) i, en base a ells, comprendre i anticipar els seus comportaments.
El dèficit en teoria de la ment que presenten les persones amb TEA explica les seves dificultats en l’àrea social i especialment la seva limitació per a comprendre, interpretar, predir i potser explicar la conducta dels altres. Per això la capacitat d’aquestes persones per adaptar-se als diferents entorns socials es veu molt afectada.
Aquest matí i fins diumenge el Martí participa en unes colònies de l’associació Autisme amb futur a sant Andreu de Llavaneres. Amb moltes ganes, val a dir. Tota una immersió grupal amb una vintena més de joves i un grapat de monitores.
A l’autocar que els ha recollir ara fa una estona he vist una enganxina que m’ha fet pensar. Deia textualment “Attention. Angles morts”.
L’autisme té els seus angles morls, com la conducció, la política, la vida en parella… i la vida en general. Del que es tracta és de minimitzar-los, de reduir-los a la seva mínima expressió, d’esquivar-los sempre que sigui possible.
La dissonància cognitiva, la manca absoluta d’empatia i de comprensió envers els altres que no pensen com tu no és autisme, és una altra cosa. I això sí que no té cap mena de justificació, ni en política ni en cap altra esfera de la vida.

25 de juny del 2024

Marxa aquàtica

La marxa aquàtica és una nova activitat esportiva. Consisteix en caminar pel litoral, en paral·lel a la costa, amb l’aigua per sota del diafragma, entre el melic i les aixelles.
Es tracta d’un esport molt beneficiós perquè, com la resistència dins l’aigua és cinc vegades més que fora, activa els sistemes muscular, respiratori, cardíac i circulatori.
També es treballa l'equilibri i la resistència i enforteix el sistema immunitari. A més, es pot practicar a qualsevol edat perquè al fer-se dins un mitjà aquàtic, l'impacte és menor.
Temps enrere vam tenir l’oportunitat de veure-la practicar i de debò que feia patxoca. Una molt bona opció, de proximitat i sostenible, per a qui vulgui fer esforços intensos a la platja, en remull, vaja.

24 de juny del 2024

De solstici a solstici

Sant Joan és nit d’alegria perquè en el fons és un altre Cap d’Any, un altre Nadal. Marca el calendari col·lectiu i el calendari personal i familiar, els mitjos anys que passen: mig any esperant l’estiu i mig any esperant l’hivern.
L’inici d’un altre any que passem, que sobrevivim a una cosa tan grossa i incomprensible com que la terra sigui rodona, giri i es torci. Ben mirat som ben insignificants i és normal que, en la nostra supèrbia, encenguem fogueres, tirem coets i vulguem tenir records d’aquesta nit. (“De solstici a solstici” Francesc Serés. ARA 24/06/2018).
Hem celebrat una colla d’amics a casa la revetlla. Amb la banda sonora dels petards i coets de la gent que tomba pel barri. Ho hem allargat fins gairebé les 3 de la matinada, que ja comença a ser una bona hora per anar a dormir la gent de la nostra edat.
Un dels elements que identifica l'ARA és l'Ara Mirades, el pòster central del diari. Una aposta per la fotografia de qualitat seleccionada cada dia per la secció de fotografia del diari. La del dissabte 22 de juny -L’altre solstici- com a mostra.
“De maneres de celebrar els solsticis n’hi ha moltes, i diferents. Sobretot perquè són solsticis oposats segons l’hemisferi. A la capital de l’illa de Tasmània, Hobart, hi ha un festival que dura deu dies, el Dark Mofo, en el marc del qual hi ha una cursa en aigües obertes en què l’únic requisit és anar despullat. Es va fer ahir i van batre el rècord de participants, amb 3.000 nedadors. Recordem que allà el solstici és d’hivern i que la temperatura de l’aigua ronda els 12 o 13 graus”.
A casa no som tan valents. Tot just ara iniciarem la temporada de platja. Un bany curt al Prat de Vilanova i cap a casa.

23 de juny del 2024

També som els nostres concerts…

Ahir al vespre vaig poder gaudir d’un parell de concerts de proximitat, de km 0.
A les 20h, en el marc del cicle Paraules al claustre, doble homenatge a Pete Seeger, al Claustre de Sant Francesc.
“Pete Seeger el poder transformador de la cançó”, a càrrec de Pep Gasol, August G. Orri i Rah-mon Roma. Exposició i concert. El folk de tota la vida. Solvència contrastada!
A les 21h cloenda de l’EVA Penedès amb el concert de CXII Emergència Cultural, coproducció del Festival EVA. Músiques populars que no van més enllà de potser, 40 o 50 anys enrere. Ovidi Montllor, Sisa, Maria del Mar Bonet, Pau Riba...
De festivals i concerts n’hi ha de tota mena. Ahir el Boss va tornar a BCN
El concert més espectacular que he viscut en directe va ser el 10 de setembre de 1988, 90.000 persones al Camp Nou, el macro concert organitzat per Amnistía Internacional per reivindicar la lluita pels drets humans. "Human Rights Now!"
Va ser una gira mundial de 20 concerts protagonitzada per artistes de primer nivell al llarg dels cinc continents"Bruce Springsteen y la E Street Band", Sting, Peter Gabriel, Tracy Chapman i Youssou N’Dour, amb "El último de la fila" com a artista convidat.
Apoteòsic, fantàstic. Impossible de repetir a data d’avui -com han canviat les coses, i no sempre per a bé!-.
Lluny però ben fixats a la meva memòria, el Canet Rock de 1977, el concert de Lluís Llach al Camp Nou el 6 de juliol de 1985, els concerts de la festa de Treball dels anys 80 i algun altre al Sant Jordi i al Palau de la Música. També som els nostres concerts…

22 de juny del 2024

Al frente del negoci

Coincidim a les respectives terrasses separades per un filat metàl·lic amb la Montse. Són les 5 de la tarda i tot just acaba de dinar. Ara va a descansar una mica i, en un parell d’hores, es reincorporarà a la cuina del seu restaurant.
Està al comandament dels fogons des de sempre. Als seus 79 encara fa una llarga jornada laboral que comença a les 9 del matí i s’acaba passada la mitjanit la majoria de dies.
Aguanta, és el pal de paller del negoci familiar i, d’altra banda, i tal com diu ella, tota la vida he fet això i no sabria ben bé què fer si es jubilés.
Un té la sensació que aquesta mena de persones treballadores estan en fase d'extinció, que la generació de la Montse serà la darrera, vaja. Feinejar tot el dia a la seva edat té molt de mèrit i és una pràctica que ja no es porta. Amb tot però, un té la sensació que el treball està mal repartit, i que tothom hauria de tenir accés a un treball digne i ben remunerat.

21 de juny del 2024

“Los alemanes”. ¿Hereten els fills la culpa dels pares?

Em fan arribar i em recomanen “Los alemanes”, premi Alfaguara de novel·la 2024, de Sergio del Molino. Molt bona lectura.
El tema de fons, el desarrelament i la identitat. Amb una confessió vital de l’autor: “D'una manera o altra, l'epopeia d'aquests desubicats és a tots els meus escrits i m'ha ajudat a entendre la meva pròpia desubicació”.
Un fet històric real: en 1916 van arribar a la península dos vaixells amb sis-cents alemanys provinents del Camerún. Alguns s’instal·len a Saragossa. I a partir d’aquí comença la ficció.
L’Eva i el Fede, germans i descendents d’alguns d’ells, un segle després, es troben a Saragossa al funeral del germà gran, en Gabi. I això remourà cel i terra. Val a dir que aquests germans són els darrers supervivents d’una família que va arribar a tenir un important negoci.
Obscurs secrets familiars es projecten sobre el present. Es tracta d’una ficció sobre la culpa, el poder i la corrupció que il·lumina l’infern que pot arribar a ser, en algunes ocasions, la família. La família com a clau de volta de tot plegat, com a font de conflictes, com l’àmbit de tots els àmbits.
¿Hereten els fills la culpa dels pares? Hi ha opinions per a tots els gustos… fins i tot entre els protagonistes. I una opinió demolidora: “El passat es torna present quan ho toques. Tant se val que no hi hagis intervingut, no importa com siguis d'innocent o que et sentis lliure”.
La novel·la té una estructura singular i encertada: 32 capítols breus on sentim la veu d’algun dels protagonistes, d’un en un. I manté l'interès fins a la darrera pàgina. Si alguna cosa queda clara és que la veritat la construïm entre tots.
Escrita en un castellà ric a tots els nivells no defuig la dimensió filosòfica ni els dilemes morals que ens acompanyen. Sense pontificar ni donar respostes fàcils i gratuïtes. Amb una banda sonora Schubertiana. I una cita de Franz Schubert que fa pensar, i molt: “Ningú no comprèn el dolor de l'altre, i ningú no comprèn l'alegria de l'altre. sempre pensem anar cap a l'altre, però l'únic que fem és passar els uns al costat dels altres. Quin patiment per a qui es dóna compte d'això”.

20 de juny del 2024

Car dog

A poc que no badis pots arribar a veure cada cosa… Ara fa una estona, sense anar més lluny, tot caminant pel camí de la pedrera, als afores de Vilafranca, una persona amb el cotxe en marxa tot passejant el seu gos lligat amb una corretja. Una cosa mai vista -per part meva si més no-! I jo que em pensava que tot estava inventat!
Agosarat com sóc m’he atrevit a posar nom a la tal pràctica. “Car dog”. Diria que és ben bé això, i ara que està tan de moda inventar-se anglicismes innecessaris per copsar la realitat, doncs mira, no està pas del tot malament. I és que no se m’acut cal alternativa llaminera en català.
No critico pas aquesta modalitat de passeig amb gos, no. Res a veure amb el “retrorunning” a tall d’exemple. Que ja són ganes també! Prou de cul que anem a títol personal i com a país per haver, a sobre, de córrer cap enrere, amb tots els perills que això comporta. És que no sé pas on anirem a parar!

19 de juny del 2024

La pipa de la bugia. Hortolans 2.0

Llaurem, cavem i escampem fems a l’hort, després de les pluges de la setmana passada. En un moment donat, tot coincidint amb l’aturada sobtada del motocultor, el pagès titular, que no sóc jo, renega: cagontot que ha saltat la pipa de la bugia!
Busquem-la pel terra, doncs, si volem acabar d’enllestir la feina. Els meus coneixements mecànics no van més enllà del que és una bugia i això de la pipa m’ha tombat.
La pipa de la pau de les pel·lícules d’indis; les expressions passar-s’ho pipa o fer la pipa; la pipa dels nadons… Però no, res de tot això. El diccionari em treu de dubtes: “Peça giratòria del distribuïdor d’encesa que en els motors d’encesa per guspira rep el corrent elèctric procedent de la bobina i el trasllada successivament a cadascuna de les bugies”.
La trobem al terra, la netegem i s’engega el motocultor, talment com si no hagués passat res. Uf! Quin pes ens hem tret de sobre! La feina que amb el motocultor es fa en una hora ens hagués ocupat un parell o tres de matins ben bons al pagès titular i al suplent, jo mateix, i la veritat és que ja no estem per fer jornades laborals amb l’aixada, el pic, la pala i el rascle, que nosaltres ja estem jubilats i som hortolans 2.0 amb rec gota a gota i motocultor.

18 de juny del 2024

Braç de gitano

Ens acabem per postres el braç de gitano que va sobrar diumenge. I, com era de preveure, surt del tema de si és políticament correcte o no aquest nom, si és discriminatori i pejoratiu.
Tirem de Viquipèdia. “L'origen del nom d'aquest plat dolç potser rau en la seva forma cilíndrica, de dimensions comparables a l'avantbraç d'una persona. La cobertura de rovell d'ou cremada li fa prendre un aspecte morenet com el braç d'una persona de l'ètnia gitana. Una altra teoria diu que als calderers gitanos que treballaven reparant o venent utensilis a les pastisseries de Barcelona del segle xix, els donaven retalls de les sobres de pa de pessic, enrotllats amb crema o nata a dintre, i que se l'emportaven sota el braç, fins que el producte es va popularitzar com unes postres econòmiques”.
Saber d’on venim no sempre resolt els dubtes. També és important saber on anem i, sobretot, quan ens costarà. Ni anem a fer comèdia ni ens ha de costat cap maldecap.
Que no ens falli la toma de terra ni vulguem ser més papistes que el papa: un braç de gitano ha estat, és i serà un braç de gitano… És clar que també li podem dir “pastís de forma cilíndrica farcit tradicionalment amb crema”. No siguem pallussos! La pastissera que ens despatxi ens ho agrairà… i si hi ha alguna persona que pateix de “politicamentisme correcte”, una patologia lleu però emprenyadora i molesta, que s’ho faci mirar, que ja està bé de tanta tonteria.

17 de juny del 2024

Regalar flors

Dissabte passat vam anar a dinar a casa dels padrins del Martí. Ja ens van fer saber que no calia portar res. Amb tot, però, sempre tens el dubte, i altres cops hem aprofitat l'ocasió per portar algun licor o postres.
Aquest cop no, els hem portar un ram de flors, de paniculates, ben maco. Convençuts que el dinar ja el tenen controlat i que no els faltava res.
La reflexió és simple i convincent: siguem agraïts, així com cal, però no amb cap regal relacionat amb el dinar. Un ram de flors sempre és un bon regal que s’agraeix i que a molta gent li encanta.
Regalar és un acte de generositat que no sempre resulta de fàcil execució. Cal que el regal es faci en un moment oportú, que sigui en, que de desagraïts l’infern n’és plecertat, que agradi…
Cal ser agraïts en aquesta vida, que de desagraïts l’infern n’és ple. La sensació de benestar que s'experimenta quan es té la sensació d’haver encertat amb el regal és satisfactòria, com em penso que ha estat el cas.

16 de juny del 2024

Veritats fràgils. George Orwell contra la postveritat

En Pol Torres, periodista cultural, ens fa saber que del 5 al 21 de juny, el CCCB acull una nova edició del Dia Orwell amb un programa de converses i activitats interessants (George Orwell contra la postveritat. Núvol 29/5/2024).
La primera edició del Dia Orwell es va celebrar el 25 d’abril del 2013, en el marc del 75è aniversari de la publicació original d’Homenatge a Catalunya, amb l’objectiu és mantenir vius la memòria i el llegat d’Orwell com a periodista i pensador crític, i actualitzar-ne el missatge a través de les veus contemporànies que també lluiten contra els dogmatismes i a favor de la llibertat d’expressió.
Unes jornades de debat i reflexió col·lectiva que enguany exploren la naturalesa de la veritat i el deteriorament de l’esfera informativa.
Deia George Orwell que, en època d’engany universal, dir la veritat constitueix un acte revolucionari. Més de setanta anys després de la seva mort, el seu discurs contra la manipulació política i la fragilitat de la veritat continua tenint una vigència extraordinària, en un món (digital) convertit en una mena de concurs de narratives.
Patrick Radden Keefe, reconegut periodista d’investigació, és el comissari del cicle «Veritats fràgils», que navega les tèrboles aigües dels deepfakes, els bots, les tribus virtuals i la propaganda.
Gran part de la missió professional de Radden Keefe és denunciar «l’extraordinària concentració de poder en mans d’una nova classe de plutòcrates que gaudeixen d’un nivell esfereïdor de poder financer i polític, i d’impunitat».
«La combinació d’una premsa assetjada i escassament finançada; un públic més disposat a creure en una teoria de la conspiració difosa per Internet que en els mitjans de comunicació tradicionals; i una superelit empoderada i encoratjada ha fet difícil i sovint perillós informar sobre els poderosos».

15 de juny del 2024

Collboni SA

José Mansilla, antropòleg urbà i professor universitari, ho té clar (Collboni als comandaments de Barcelona, S.A. CRÍTIC 14/6/2024) L'alcalde socialista no sembla liderar un govern municipal, sinó una empresa, per a la qual compta amb un tripartit: el PSC, els gremis d'hotelers i de restauració i el RACC.
Aquest 17 de juny fa un any de la tornada a l’alcaldia de Barcelona del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Collboni no ha necessitat una sociovergència per desenvolupar una sèrie de polítiques que, més que de centreesquerra, semblen apropar-se més a l’estil business friendly de l’antiga Convergència i Unió (CiU).
El pla Endreça ha estat la gran aposta de Collboni en el seu primer any de gestió: és una mesura neohigienista i amb un punt de teatralitat. No només es pensa en una ciutat atractiva per als turistes i per a la inversió, sinó també en una ciutat de i per a les classes mitjanes. N’hi ha que pensen que si el turisme ha tocat sostre, no s’entén que l’Ajuntament continuï venent la ciutat al millor postor, tal com fa.
L’aturada del programa Superilla; la relliscada de l’alcalde d’ara fa uns dies circulant en bicicleta per un carrer on estava prohibit; la dificultar d’empadronament d’aquells col·lectius vulnerabilitzats; els desallotjaments de centres com la Tancada Migrant; el tancament del Parc Güell perquè l’empresa Louis Vuitton hi fes una desfilada; l’organització d’un espectacle de Fórmula 1 al passeig de Gràcia; els macrofestivals…
En definitiva, l’aposta feta pels Comuns per Collboni com un mal menor no sembla que hagi funcionat. El PSC, durant el seu primer any al comandament del govern municipal, ha reorientat les polítiques públiques de la ciutat encaminant-les cap a una gestió emprenedora d’aquesta, és a dir, més de gestió a favor del mercat, que de govern integral per a la majoria de la població. No li ha calgut el suport de Trias, perquè ho està fent amb el suport de les elits i dels lobbies de la ciutat.  
Collboni no sembla asseure’s al capdavant d’un equip de govern, sinó al volant d’una empresa anomenada Barcelona, ​​SA; una empresa per a la qual sí que compta amb un govern tripartit: aquell que suposa el mateix PSC, els gremis d’hotelers i restauració, i el RACC

14 de juny del 2024

La pedra seca. Tota pedra fa paret

Una exposició: “Dues pedres. Paisatges persistents” al Palau Robert de Barcelona reivindicava la pervivència i les múltiples possibilitats que brinda aquesta tècnica constructiva ancestral.
"La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal d'aparellar pedres de manera acurada i artesanal, sense cap material d'unió, que permet aixecar estructures diverses", s'explicava.
Les construccions de pedra seca han estat indispensables en la configuració de molts paisatges de la Mediterrània (La pedra seca, una tècnica mil·lenària per encarar millor el futur. Jordi Bes. ARA 14/4/2024).
L'exposició reivindicava el profund llegat de la pedra seca a Catalunya. A més, en defensava la vigència davant els reptes del present i futur, com ara per posar fre a la pèrdua del mosaic agroforestal i al despoblament rural i per mitigar els efectes del canvi climàtic, perquè eviten l'erosió, retenen l'aigua de la pluja al camp i contenen la virulència dels incendis forestals.
Preservar la pedra seca no és vist com un fenomen aïllat, sinó lligat al manteniment del caràcter rural del paisatge. "Recuperarem el camp, la pedra seca i les varietats -que es cultiven- si hi ha persones que poden viure dignament fent de pagès o pagesa, i això passa per pensar què mengem i què hi ha darrere del que mengem, a més de les polítiques agràries públiques que impulsem". "Hem de reciclar algunes de les pràctiques que han sigut mil·lenàries i que ens expliquen quina és la forma resilient d'habitar".
Som-hi doncs que tota pedra fa paret!

13 de juny del 2024

Can Brians 1. En llibertat provisional

Aquest matí, i gràcies al Rafa, mitja dotzena de jubilats ociosos que filosofem i conspirem cada quinze dies un parell d’hores a l’Escorxador, hem fet una visita a la presó Can Brians 1, una de les 7 que hi ha a Catalunya, la que va venir a substituir la presó Model. Acull 900 homes i 120 dones.
Hi treballen gairebé un miler de persones dels departaments d’Interior, Justícia i Educació. Res a veure amb les presons del Salvador, a tall d’exemple, on hi ha alguna presó amb 40.000 interns en precari, l’equivalent a tota la població de Vilafranca del Penedès.
Visita guiada a les dependències i, cap a quarts de 12, participació en unes tertúlies amb uns quants interns. El tema de la tertúlia, del debat, un text clàssic: la prova del triple filtre de Sòcrates. Al meu grup, 11 reclusos de procedència diversa i 4 no residents.
Un cop llegit i entès el text les intervencions han estat ordenades, significatives i dispars, com és natural. Amb un interès especial pel tema de l’amistat.
La visita guiada ha estat amena i profitosa. Després de passar uns quants controls, i sense cap pertinença a sobre que no fos la roba i els complements indispensables, ens hem endinsat en el cor de la presó.
Hem visitat algunes dependències i hem conegut de primera mà el funcionament de l’aula d’Educació d’Adults. Quina feinada que està portant a terme l’equip pedagògic, tot i que no fan jornades de portes obertes ni scape rooms.
És tot un món. Amb unes normes i unes pautes clares i ben diferents de les que gaudim fora muralles. Sense llibertat i no en llibertat provisional com la resta de mortals.
Tot plegat no ben bé igual que el que hem vist en moltes pel·lícules i sèries carceràries a l'estil de La fuga d’Alcatraz, Cadena perpètua…
La sensació ha estat ben diferent de la visita a l’antiga presó Model de Barcelona, punyent i colpidora també però d’una altra manera i ja distant en el temps.
En resum: quin matí més ben aprofitat i què interessant que ha estat la visita.
Un té la sensació d’estar en llibertat provisional. I que així sigui per molts anys!

12 de juny del 2024

Guillermotta. Festival EVA

El diumenge 9, a sant Pere Molanta, a 2/4 de 8 de la tarda-vespre, “Guillermotta”. Un concert íntim de la Guillermina Motta amb peces interpretades per un alter ego molt particular, anomenat Guillermotta, encarnat per Jordi Vidal i acompanyat per Jordi Cornudella al piano. Sensibilitat, ironia, compromís, poesia… en definitiva, bones cançons en bona companyia.
Temes de poetes catalans de totes les èpoques, o l'estil més frívol, acostant-se al cabaret, com el “Remena, nena”. 90 minuts de bona música, sens dubte!
Retirada del món de l’espectacle el 2002, ja pot estar ben tranquil·la la Giuillermina que la continuïtat està assegurada.I, cosa curiosa, em va passar el mateix que amb el Manu Guix i els seus 11 Llachs, la versió caribenya dels èxits dels Beatles o el tema Roses de Mishima. Les versions són tan bones com les cançons originals, i això té molt de mèrit.

11 de juny del 2024

Anar a escampar la Teula

“Anar a escampar la boira” és una dita popular que ve a dir sortir una estona per tal d’esbargir-se. Equival a anar a fer el tomet, expressió lleidatana que significa fer un volt sense cap altra finalitat específica.
Segons Albert Vidal (L’origen de 110 dites populars. Albertí editor SL, 2023) la dita té uns orígens molt antics i prové de les terres de Lleida, molt propenses a patir sovint la invasió de la boira.
Aquest dies que tenim a càrrec la Teula, la gossa dels pares del Roc, anem a escampar la Teula (que no la boira) a l'àrea recreativa de la Muntanyeta, al terme municipal de Sant Miquel d'Olèrdola, un veritable espai natural obert i ideal per caminar, córrer, anar amb bicicleta… i especialment per passejar gossos, que es va salvar sortosament fa uns anys de convertir-se en un càmping immens.
Una bona estona de corredisses de la Teula intentant caçar al vol els bastonets que anem trobant pel camí fins que se la nota esgotada, que prou que costa, i tornem cap a casa.
Som animals de rutines fixes, els gossos també, amb el seu propi sistema operatiu que a poc a poc anem compartint. Una gossa fantàstica.

10 de juny del 2024

Un Roc a la faixa

Tenir un roc a la faixa, per definició, és tenir diners estalviats, tenir una cosa, una idea, etc. guardada per a quan faci falta.
A casa, aquesta matinada, ha nascut el Roc, el fill de la Hellen i el Jofre. Ha estat un part llarg i esgotador però de ben segur que ha valgut la pena.
Una criatura acabada de néixer sempre és un goig, una alegria immensa. M’atreviria a dir que res no és equiparable a un nounat.
El Roc farà saltar totes les rutines i passarà a ocupar la part central de les nostres vides, si més no durant una temporada. Serà el pol d’atracció, el centre de tot plegat.
Ara tots plegats, tota la família, tenim un capital immens, un patrimoni fantàstic, un Roc a la faixa. L’enhorabona als pares i a tota la resta de la tropa!

9 de juny del 2024

Europa

Avui hi ha eleccions al Parlament Europeu. Crec que no som conscients del drama que pot suposar un Parlament Europeu amb una dreta i extrema dreta majoritària.
Totalment d’acord amb l’editorial d’avui de l’ARA: “Aturem els enemics d’Europa. L’extrema dreta és l’enemic intern d’Europa. És el retorn a la pulsió nacionalista i estatista. És la defensa d’una puresa identitària que xoca amb la idea d’unirnos en la diversitat. És el perill de deriva autoritària. És obrir la porta a fer Europa més dèbil en el marc geopolític, especialment davant la Xina. És la negació o relativització de la crisi climàtica. És la culpabilització xenòfoba de la immigració. És girar l’esquena als valors de tolerància i humanisme, de llibertat, democràcia i equitat. És l’anti-Europa populista.”
La Carme Colomina fa una anàlisi ben documentada de la realitat (“Com són els europeus?” Una UE més forta amb unes democràcies més dèbils. ARA 1/6/2024).
Europa és avui un continent que s'empetiteix i envelleix. Al tombant del segle passat, l’any 1900, els europeus representaven una quarta part de la població mundial. L’any 2015 la xifra havia caigut fins al 6% i, segons càlculs de la Unió Europea, l’any 2060 ja només representarem un 4% de la població global.
A més, el nombre de persones de més de 65 anys a la UE ha passat del 16% el 2003 al 21% el 2023. En canvi, el nombre de joves ha anat en sentit contrari durant el mateix període de temps. Els menors de 15 anys han passat del 16% al 14% en vint anys.
Europa ha canviat de fesomia, però també de mirada. “Mentre que els nostres avantpassats més recents encara consideraven el futur com el lloc més segur i prometedor on invertir les seves esperances, nosaltres tendim primàriament a projectar-hi les nostres múltiples pors, angoixes i aprensions”, escrivia Bauman.
En Ferran Requejo parla clar i català (“Unió Europea: o integració o irrellevància”. ARA 27/5/2024): avancem una conclusió: si no hi ha una profunda rectificació en els plantejaments i les accions polítiques, socioeconòmiques i culturals, la UE serà més una organització del passat que del futur.
A escala internacional fa tres dècades que la UE s’està empetitint, tot coincidint amb els processos externs de globalització i d’ampliació interna. Això suposa una rèmora estructural per a les properes generacions.
Dels sis estats fundadors l’organització ha evolucionat fins a tenir-ne 27. El primer vaixell, petit però dotat d’energia i projecció, s’ha transformat en un transatlàntic de difícil maniobrabilitat (que pot empitjorar amb la perillosa ampliació de la Unió fins a 36 estats).
De fet, des de Jacques Delors no hi ha hagut cap altre dirigent a l’altura dels reptes de la renovació del projecte.
Avui el vaixell està bàsicament embarrancat, tant per la dependència europea en seguretat, energia i tecnologia, com per causes internes del seu propi combustible, les dinàmiques sovint contradictòries dels estats membres.
Si la UE manté les seves dimensions institucionals, procedimentals i pressupostàries actuals no té cap futur capdavanter.
La fórmula per ser un actor rellevant al món és més integració. De fet, caldria una integració política total. És a dir, més i millor capacitat de decisió global en com a mínim cinc àmbits: seguretat, energia (inclosa la transició energètica), tecnologia, finances i telecomunicacions. La UE no pot sobreviure si no augmenta el seu pressupost (que oscil·la al voltant d’un ridícul 1% del seu PIB!), si no canvia els seus procediments burocràtics, si no adopta decisions evitant els drets de vet unilaterals d’un sol estat (emprats sovint per aconseguir objectius diferents dels dels temes que es discuteixen), i si no es legitima directament davant d’uns ciutadans europeus que encara perceben que només són ciutadans dels seus estats.
Més Europa, a part de ser l’eslògan d’un partit, vol dir més integració, més pressupost, més poder parlar amb una sola veu, més cohesió, més legitimació directa, menys burocràcia, menys lògica intergovernamental, menys drets de vet (regla de la unanimitat) i menys fragmentació dels membres del club.
La veritat és que no veig possible una evolució d’aquest caràcter amb l’organització actual de vint-i-set estats (o de trenta-sis). Potser és el moment de retornar a l’Europa de dues o de diverses velocitats per grups d’estats al voltant d’objectius de futur compartits. Europa no és res sense la defensa dels seus valors.
El previst augment de vot a organitzacions d’extrema dreta que no tenen res pràctic per oferir que no empitjori les coses és un seriós avís antieuropeista. El lema actual de Giorgia Meloni, primera ministra italiana, és“L’Italia cambia l’Europa”. I això ja ha començat a passar. Cal una reacció contundent de les forces europeistes que no es dissolgui de nou en mera retòrica.
O més integració europea política i institucional o més dependència i més irrellevància global. I aquests temes preocupants i punyents són els que justament es troben a faltar en els debats d'aquests dies de campanya electoral.
L’Ignasi Aragay (“Jo sóc europeu. I vosaltres?” ARA 2/6/2024 ) fa un al·legat europista, bàsicament des d’un punt de vista cultural i vital.
D’on sou, vosaltres? Jo sóc un català d’Europa. A Europa, en general, m’hi sento com a casa.
A Europa puc ser-hi com a ciutadà, puc entendre el que veig i discutir el que no m’agrada. Puc avergonyir-me, puc criticar, puc gaudir, puc comparar. És com passejar-te entre parents, en sé intimitats, històries, costums, misèries. Tot m’interessa i m’encurioseix.
Ara tenim eleccions. A tothom li fa mandra anar a votar. Ningú acaba de ser realment conscient de la importància d’això de Brussel·les. És com si l’Europa viscuda, viatjada, cultural, econòmica, acadèmica o turística no tingués res a veure amb la política.
Esclar que la UE ens ha decebut, esclar que els estats defensen els seus interessos, esclar que els catalans no tenim estatus polític propi, esclar que hi ha hagut el Brexit i que Ucraïna es dessagna. Tot això és així. Però des del realisme del nostre racó, no podem renunciar a voler més i millor Europa, una realitat avui amenaçada per la Rússia imperial de Putin, en competència econòmica amb la Xina dictatorial i espantada per si l'amic americà cau de nou en mans de Trump. Si deixem que la ultradreta segueixi creixent, el perill d'un nou col·lapse augmentarà. Com diu Edgar Morin, la disjuntiva està entre involució o humanisme. Jo, per si de cas, aniré a votar. Com a català d’Europa.

8 de juny del 2024

Va de metges

El Departament de Salut diu que, a causa de la pròrroga dels pressupostos, no disposa de prou diners per mantenir operatius al 100% la totalitat de centres sanitaris del país aquest estiu, a ple rendiment vaja. Sap greu perquè, i sobretot en algunes zones, la població augmenta molt i, malgrat a l’estiu tota cua viu, la salut és un bé preuat.
Un professor d’història de secundària, Paco Campos, deia que no havíem d'entendre la sanitat pública com una fita de les classes obreres sinó com un mecanisme de les classes dominants per a reparar la mà d’obra avariada. Un taller, bàsicament.
Sigui com sigui, i sentint les declaracions d’alguns professionals de la sanitat, un té la sensació que no hi ha dret, que ningú no es mereix treballar en precari ni el bon servei hauria de dependre mai de la bona voluntat dels professionals sanitaris.
Vaig demanar hora al CAP dies enrere i, com que no es tracta de cap urgència, me la van pel mes que ve, a 30 dies justos de la meva sol·licitud, i això no hauria de ser així.

7 de juny del 2024

Amadeo Lladós. “Men going their own way”: homes que van a la seva.

Sento que uns centenars de persones han denunciat al jutjat el “coach” i venedor d’èxit fàcil Amadeo Lledós. A La Directa (Lionel S. Delgado. Lladós al país dels incels. Núm. 579, juny 2024) llegeixo que la seva fama és una conseqüència lògica d’un moment de crisi existencial entre els homes en un context que interpel·la una masculinitat assedegada de seguretat, de sentit de pertinença i d’un espai de claredat.
La seva missió és ajudar les persones a convertir-se en el “guanyador” que porten dins i poder “escapar del sistema per viure la vida dels teus somnis”. (Amadeo Lladós, profeta del nihilismo. Rodrigo Pérez. El País 3/5/2024 )
Té una curiosa filosofia que barreja estoïcisme, el relat del “self-made man”, versions del cristianisme i grans porcions de cotxes, iots, cases…
Exhorta els seus seguidors a aixecar-se a les 5 del matí, a treballar més, a no queixar-se, anar al gimnàs. Però, sobretot, sorprèn l'atracció que genera en els milions de fanàtics i imitadors, que el segueixen amb una fidelitat gairebé total.
Una altra faceta de l'èxit d'Amadeo Lladós sembla relacionar-se amb com els homes d'aquesta generació lidien amb l'emergència del feminisme i la manca d'èxit. El món dels “incel” –cèl·libes involuntaris–.
L'aparició de Lladós, profeta de l'èxit, però també símptoma nihilista, no hauria de fer més riure. En els joves que mobilitza Lladós veiem històries de solitud, de precarietat i, sobretot, amb falta de pertinença. Homes perduts sense projecte vital.
Lladós tira molt de la sensació de grup, de la pertinença i la certesa. També apel·la als qui rebutgen el joc de la seducció i que volen centrar-se en la seva vida, en les seves coses, en el seu negoci, en el cultiu personal i rebutgen la incidència de les dones en la seva vida (“men going their own way”: homes que van a la seva).
És un estafador violent que insulta, menysprea i tracta fatal els seus pupils. Hem de rebutjar la narrativa senzilla que veu Lladós com un simple mentider amo d’una estafa piramidal, que ho és.
La pregunta no és com traiem a aquests nois (assedegats d’alguna clau de seguretat, de sentiment de pertinença i d’un espai de claredat) de la secta sinó què els estem oferint a canvi.

6 de juny del 2024

La síndrome de l'emperador

L’altra dia vaig ser testimoni d’una picabaralla al carrer entre el que suposo que devia ser un net capritxós i malhumorat i una àvia venerable.
Em va venir al cap un article de l’ARA Criatures de fa uns anys que parlava de la síndrome de l’emperador (Síndrome de l’emperador. Conviure amb els fills tirans. ARA criatures 14/06/2014).
L’any 2005 Vicente Garrido, professor de pedagogia i criminologia de la Universitat de València, va publicar “Los hijos tiranos: el síndrome del emperador” (Ariel). Un llibre on dóna pautes per conviure amb els fills tirans, nois i noies que desenvolupen el que ell anomena la síndrome de l’emperador.
Són fills que abusen dels pares -habitualment més de la mare- sense que hi hagi causes socials que ho expliquin, amb uns pares que tot i no haver estat perfectes s’han fet càrrec dels fills i els han tractat amb amor.
¿Uns límits laxes o l’hàbit de sobrepassar-los que tenen els fills els pot fer patir aquesta síndrome? El professor Garrido explica que els pares excessivament permissius tenen com a resultat uns fills capriciosos i irresponsables, però no uns fills violents, llevat que aquesta permissivitat impliqui una falta mínima d’atenció. Però llavors es tracta d’uns pares negligents.
La qüestió fonamental és què haurien de fer els pares si els fills manifesten trets característics de la síndrome de l’emperador.
Un nen tirà es pot reconduir en funció de la seva intel·ligència i dels recursos econòmics dels pares, que els poden facilitar l’accés a l’ajuda especialitzada, explica Garrido. “En qualsevol cas -afegeix-, un especialista ha de tractar el nen i els pares sense els prejudicis habituals. El denominador comú ha de ser que els pares restitueixin el seu rol hegemònic a casa i rebin l’ajuda, i no la crítica, de les institucions de la infància”.
Així de fàcil. O no.

5 de juny del 2024

Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra

La Neus Rossell, mestra de música i humorista -de l’escamot del Búnquer, de Catalunya Ràdio- ens obsequia amb un llibre ocurrent i divertit: “Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra” (Rosa del Vents, 2024).
En una cinquantena de píndoles breus fa un recull de les situacions més habituals en la dinàmica educativa del país. I ho fa amb coneixement de causa, amb ironia, amb el convenciment que el sistema funciona però no tan bé com voldríem.
Desbrossa situacions i conductes del moment actual i posa al descobert tot un seguit de comportaments que no sempre ajuden al bon funcionament dels centres educatius d’aquest país, dins i fora del recinte escolar.El llibre és oportú, ocurrent i fa somriure… i pensar.
Em venen al cap un parell de comentaris al respecte. De petit un home gran veí de casa, quan em veia amoïnat per qualsevol fotesa, em deia “Roderic, pren-t’ho bé que malament ja hi va”. No ho vaig entendre fins al cap d’uns anys. Hi ha un acudit recurrent en relació al Departament d'Educació: en què es diferencia el Departament de la màfia? Resposta: la màfia està organitzada. Doncs això!

4 de juny del 2024

Carles Capdevila (2)

L’Oriol Montanyà recorda la mort, ara fa 7 anys, del Carles Capdevila. Diu que el trobem MOLT a faltar. I tant!
Com a petit homenatge, en totes les classes de lideratge recomana una de les seves conferències, on assegurava que la clau de l’èxit de qualsevol organització és tenir més emprenedors que emprenyadors. https://x.com/i/status/1796921349199237182
L’agost de 2015, un cop diagnosticat el càncer que el va tombar un parell d’anys més tard, va escriure un text antològic, exemplar (“Fa de mal dir que tens càncer”. ARA 30/8/2015), una mostra del periodisme de la sinceritat, la confiança, la fortalesa d’ànim i la intimitat trascendent. Un escrit que encomana esperança i fa una mica més planera la vida a persones que experimenten, com va dir ell, un “atac sobtat de realisme mèdic”.
Rellegeixo de tant en tant un llibre seu que m’encanta: “La vida que aprenc” (Arcàdia, 2017), amb un pròleg de 3 pàgines que és tota una lliçó de vida, que ve a dir en definitiva que l’optimisme és sempre l’opció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible.

3 de juny del 2024

Revolta pagesa

Una autèntica revolta de la pagesia. Això va passar al mes de febrer, quan fins i tot milers d'agricultors, amb els seus tractors, van prendre la capital catalana.
Aquest dilluns els pagesos tornen a mobilitzar-se a les carreteres per reivindicar millores en el sector. Ho fan en un tall que es preveu històric i sense precedents. El sector pretén pressionar els estats i la mateixa Unió Europa en plena campanya electoral del 9-J.
“Quan fem arribar les nostres demandes a la Generalitat ens diuen que això depèn de Madrid i, a Madrid, que depèn d’Europa, així que ara mirem amunt i ens volem fer sentir”.
Amb aquestes protestes el sector reclama més seguretat alimentària en relació amb els productes importats de fora de la Unió Europa, que s'eliminin els impostos a l'energia als productors agraris i que se simplifiquin els tràmits administratius.
Són la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell d'Europa qui poden resoldre el problema, que no serà gens fàcil: el Parlament Europeu està dividit sobre la pagesia: la dreta culpa l'ecologisme i l'esquerra els baixos preus.
Europa es veu envaïda per productes del camp de tercers països molts més barats que els que es cultiven als estats de la UE.
S’ha d’ajudar els pagesos per fer front a la importació de tercers països que pressionen els preus a la baixa? Com?
El tema és cabdal. Va de sobirania alimentària, de protecció d’un sector de l’economia estratègic i de fer possible que pagesos i ramaders treballin i es guanyin la vida dignament.
I Europa què fa al respecte? La Unió Europea és, ara mateix, com l’orquestra del Titanic. Segueix tocant la mateixa música mentre el vaixell s’enfonsa (Matteo Renzi, exprimer ministre italià).
La pedregada de dissabte passat va malmetre unes 800 ha del Penedès. L’hort que porto va quedar bastant tocat, fins el punt que només salvarem mitja collita d’hortalisses. Jo rai que sóc un horticultor de pa sucat amb oli. El drama desolador és el dels pagesos que han perdut la collita de raïm d’aquest any… i de la temporada que ve segons com.

2 de juny del 2024

Angela Davis

Llegeixo una entrevista a l’Angela Davis, filòsofa, escriptora i activista nord-americana, amb un titular lluminós: L’esperança és una disciplina. "Penso que l'esperança no es una emoció produïda per allò que és possible d'aconseguir, sinó que es tracta d'una disciplina. M'encanta aquesta idea de l'esperança com disciplina, perquè ens fa entendre que la nostra responsabilitat està també en generar esperança."
Filòsofa, política marxista i per sobre de tot lluitadora incansable pels drets humans i contra la discriminació, nascuda a Birgmingham, Alabama, i això també és significatiu.
Té un do que sembla innat: la capacitat de transformar pensaments complexos en consignes per al gran públic.
Creu que és molt important fomentar una consciència històrica, imprescindible per arribar a entendre per exemple que els immigrants que arriben a Europa són una de les conseqüències del colonialisme, que ha impossibilitat que les persones que volen tenir una vida digna es quedin als seus territoris.
Creu que aquest és el principal problema al qual s’enfronta el mon actual. Els immigrants que venen de l`Àfrica i l’Orient Mitjà són les conseqüències a llarg termini del racisme que va inspirar el colonialisme a tot el món.
I Europa què fa al respecte? La Unió Europea és, ara mateix, com l’orquestra del Titanic. Segueix tocant la mateixa música mentre el vaixell s’enfonsa (Matteo Renzi, exprimer ministre italià).

1 de juny del 2024

Miquel, Martí… i prou. Per molts anys!

Algú va dir que potser la raó que tinguem calendaris i marquem la vida en anys radiqui que el mateix cicle brinda esperança. El rellotge anual pot començar a funcionar a qualsevol moment dels dotze mesos
Necessitem inicis frescos i noves oportunitats, i saber també que encara disposem de punts de partida, tot i haver-ne desaprofitat uns quants. .
A casa estem d’aniversaris. Avui el Martí en fa 26 i el dia 7 el Miquel en farà 28.
En el seu cas vull pensar que el millor encara els ha d’arribar. I que la vida té sentit per les coses que ens queden per fer, per dir i escoltar.
Del que es tracta és de tenir una bona carta de navegació, de mirar el futur amb cautela i a la distància curta, de no encallar-se i començar a donar voltes sobre un mateix.
No veiem les coses com són sinó com som. I jo els veig prou bé. Els desitjo un bon any, que portin una vida senzilla, que donin importància al que és bàsic, sense estrès i en pau interior.
Som el que recordem però alhora, no en tenim prou amb els records sinó que també necessitem tenir els fills a prop. Res no seria ben bé igual sense la seva presència.
Els estimem amb una intensitat tal que, de vegades, pot arribar a fer patir. Els estimem tal qual, sense additius, ni colorants ni conservants. Tal com sou.
Poèticament parlant diria que
tota la nostra vida es lliga a vosaltres
com en la nit les flames a la fosca-
Per molts anys! Una abraçada immensa -que no de cortesia-.

31 de maig del 2024

El Mediterrani, un mar original

Fa 6 milions d’anys el Mediterrani es va reomplir, després d’un període en que havia quedat gairebé sec.
És considerat un mar molt jove i només té el 0,8% de la superfície marina mundial.
Gairebé no té marees, és molt tancat -la seva única obertura és l’estret de Gibraltar-.
Rep molt l’impacte de les costes que l’envolten. A diferència de les illes del Pacífic, que estan envoltades de mar i més mar, aquí és com un gran llac del qual totes les costes pesquen i contaminen.
És el meu mar de referència. Jo el vaig veure per primer cop i m’hi vaig banyar als 8 anys, al Serrallo, a Tarragona, i encara tinc la imatge grabada -per sempre més- a la meva memòria.
Des de fa dècades s’ha convertit en el cementiri més gran de vides humanes, de persones que marxen del sud per arribar a Europa, que ja no les espera ni les vols. No em direu que no és ben trist!
Com diu en Pep Quintana (Ni l’apuntador. Els llibres del Setciències, 2014):
“De sempre que han anat mal dades. Tenien fam. I la Mediterrània de l’estret se’ls va engolir.”

30 de maig del 2024

Pseudogurús a la xarxa

El dimarts passat al TN Migdia del 3CAT vam poder veure un reportatge sobre els pseudogurús a la xarxa, emmascarats sota l’etiqueta de mentors en creixement personal. Del tot il·lustratiu el cas de Laín García Calvo. https://ja.cat/ppseudoguru
García Calvo s'ha convertit en un dels mentors en creixement personal més seguit en llengua castellana. S'ha fet ric venent llibres, fent conferències multitudinàries i promocionant-se a les xarxes. El tema és ben simple: com fer-se milionari.
Genera un ambient, una atmosfera sectària que arrossega milers de persones d’arreu. No admet ser qüestionat ni en vol saber res dels mitjans de comunicació convencionals, només xarxes.
Se n'aprofita d’una legislació, l’espanyola, endarrerida, que a més a més no s’aplica gairebé mai, i que permet que cantamanyanes, palanganeros, aprofitats i gent de mala jeia com ara aquest fenòmeno visquin del cuento a costa de gent perduda, desorientada, desesperada i curta de gambals.
Molt pitjor que els xarlatans d'abans. Res enterament: ni foc, ni fum ni cendra. A cagar a la via! Teatre, pur teatre.

29 de maig del 2024

Israel i Palestina

El 14 de maig de 1948 el dirigent sionista David Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel, en virtut -segons va dir- del “dret natural i històric del poble jueu i d’acord amb la resolució de l’assemblea general de les Nacions Unides” -quina llàstima que Israel no hagi tingut en consideració la resta de resolucions de les Nacions Unides sobre el tema!-.
Poques hores després de la proclamació els exèrcits de cinc països àrabs -Egipte, Jordània, Síria, Líban i Irak- es van llançar a aniquilar-lo, cosa que no van aconseguir per descoordinació i manca d’eficàcia, en contraposició als jueus, ben organitzats, que van aprofitar per eixamplar el territori més enllà dels que els pertocava segons les Nacions Unides.
Durant molts segles, la convivència -o almenys la ignorància recíproca- entre àrabs i jueus a Palestina havia estat relativament fàcil. La major part del poble jueu va fugir a l’exili després de la destrucció pels romans del temple de Jerusalem, l’any 70 dC
A la diàspora, el retorn a Sió, el turó de Jerusalem, era un somni que no es va convertir en projecte polític fins el s. XIX
Durant la Primera Guerra Mundial Londres va obtenir el mandat sobre Palestina. Va aplicar una doctrina vacil·lant basada en la Declaració Baldour: “els jueus tenen dret a una llar nacional a Palestina, però sense perjudicar els drets del sàrabs”. Aquest equilibrisme es va demostrar impossible, com bé explica Adolf Beltran (100 noticies d’un segle. Pòrtic, 2000).
L’emigració en massa jueva d’ara fa un segle va provocar revoltes palestines. Londres va proposar dividir Palestina en dos estats, l’un àrab i l’altre jueu. Els àrabs s’hi van negar, llavors i sempre. Avui mots creuen que es van equivocar. I els jueus tampoc acceptaven un estat binacional. La desavinença era total.
Després de la Segona Guerra Mundial, amb la mala consciència generalitzada per la mort de milions de jueus a les càmeres de gas nazis i enmig d’una espiral de terrorisme, els britànics anuncien que abandonen i que cedeixen el problema a les Nacions Unides.
El novembre de 1947 l’ONU va acordar la partició de Palestina, davant de la ràbia dels àrabs i la satisfacció dels jueus. El 14 de maig de 1948, el dia que expirava el mandat britànic sobre Palestina, David Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel.
Dos mil anys després, els jueus tornaven a tenir un estat propi, al preu d’haver convertit un altre poble, el palestí, en els jueus del s. XX.
Amb la guerra dels Sis Dies -entre el 5 i el 10 de juny de 1967- Israel va acabar augmentat el seu territori considerablement, amb la incorporació dels Alts del Golan, Cisjordània (incloent Jerusalem), la Franja de Gaza i la península del Sinaí.
De tots aquests territoris, Israel va retornar la península del Sinaí a Egipte com a part dels acords de pau de Camp David en 1982, més o menys al mateix temps que concedia la ciutadania israeliana als habitants de Jerusalem i dels Alts del Golan, els territoris dels quals van formar part a partir de llavors d'Israel després de la seva annexió unilateral. L'agost de 2005, Israel va evacuar tots els assentaments de la Franja de Gaza per a cedir el seu control a l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), seguint el seu pla de retirada unilateral israelià.
A més de l'expansió territorial, Israel va demostrar per mitjà d'aquesta guerra als seus veïns àrabs la seva capacitat militar, i la seva voluntat per a usar aquesta capacitat.
Altres resolucions de l’ONU tampoc no han estat aplicades. I alguna iniciativa de pau ha estat avortada, sigui amb l'assassinat dels seus promotors o per qualsevol altre motiu.
La situació s’ha anat deteriorant i amb tot això arribem al dia d’avui, amb uns líders polítics en conflicte amb les mans tacades de sang a un i altre costat, una comunitat internacional estupefacta i del tot inoperant i una massacre, un genocidi que fa feredat. I nosaltres, ciutadans del món, mirant la guerra en directe des del sofà de casa, espectadors d’un genocidi talment com si res. Una menció especial es mereixen les autoritats de la Unió Europea, inoperants i ridícules un cop més. Quina vergonya!

28 de maig del 2024

Mariconades papals

El digital Nacíó d’avui es fa ressó d’una de les notícies del dia: “Ja hi ha massa 'mariconeig'”.
El papa Francesc demana no admetre seminaristes homosexuals: «Ja hi ha massa 'mariconeig'». El cap de l'Església catòlica prohibeix als bisbes rebre nous membres del col·lectiu LGTBIQ+
Segons el papa Francesc, no s'ha d'admetre persones homosexuals als seminaris perquè ja hi ha "massa mariconeig" -frociaggine-, en italià, va ser la paraula que va emprar-.
El cap de l'Església catòlica va ordenar als bisbes el 20 de maig passat que no acceptessin més membres del col·lectiu LGTBIQ+.
La qüestió de la relació amb la comunitat LGTBIQ+ ha marcat l'etapa de Francesc al capdavant de l'Església catòlica i, tot i que de portes enfora sempre s'ha mostrat favorable a la seva inclusió i acceptació -amb matisos-, no es tracta de la primera sortida de to del pontífex. Per exemple, va arribar a dir que ser homosexual "no és un delicte, però sí que és pecat".
Que al segle XXI un papa, o qui sigui, encara mantingui aquestes postures no és sinó un símptoma d’estretor mental descomunal. Ai las!
La revista Sapiens publica un dossier interessant: “La persecució permanent de l'homosexualitat. Quan l'homosexualitat era delicte: mil anys de repressió a Catalunya”.
La persecució de l'homosexualitat ha estat una de les més constants i silenciades de la història. Les relacions entre persones del mateix sexe han estat habituals des de l'inici de la humanitat, i també han estat reprimides durant segles i segles.
Sàpiens presenta la primera síntesi sobre la repressió de l'homosexualitat a Catalunya, des de l'època medieval fins a l'actualitat. Una recerca inèdita i necessària que hem fet en diversos arxius i que ha permès tenir la primera radiografia dels acusats i de les víctimes durant l'època medieval i moderna.
Entre els segles XIII i XVIII, centenars d’homes van ser jutjats pels tribunals de Catalunya acusats del pecat de sodomia. Els homes acusats de sodomites eren cremats a la foguera.
El llarg període medieval, de vora mil anys, va anar estrenyent el setge sobre l’homosexualitat, en aquest cas la masculina, fent-la derivar d’un vici moral a un pecat i, finalment, a un fet criminal. I ho va fer entorn d’un concepte nou, el de la sodomia.
Quan, a partir del segle XIX, l’homosexualitat va deixar de ser un delicte, els metges van prendre el paper dels jutges en considerar-la una malaltia. Amb el franquisme, tornarien a ser perseguits, represaliats i estigmatitzats.
A data d’avui la situació ha millorat, i molt, però la lluita continua. Trista és l’època en què s’ha de lluitar per coses evidents.

27 de maig del 2024

Ooh La La! Cinema català… posa’t a caminar!

A la sala Zazie es projecta “Ooh La La”, una comèdia francesa divertida i enginyosa al voltant dels prejudicis socials i nacionals.
Alice i François estan a punt de casar-se i decideixen reunir les seves dues famílies. Per a l’ocasió han preparat un regal molt especial per als seus pares: unes proves d’ADN perquè tots puguin conèixer l’origen dels seus avantpassats. Però la sorpresa es converteix en fiasco.
La cinta, realment molt divertida, es beneficia de la posada en escena del cinema de reunions amb sorpresa i conflicte, ric en diàlegs. Feia temps que no sentia riure tanta gent al cinema!
La indústria cinematogràfica francesa és molt potent. Tot ho aprofiten i amb ben poca cosa et fan una pel·lícula.
La indústria del cinema catalana no té ni el potencial ni els recursos que li caldrien. Al darrera tampoc no té un estat que la promocioni. Ni, molt em temo, una ciutadania tan compromesa amb la causa com la francesa. Cinema català… posa’t a caminar!

26 de maig del 2024

Trofeus de guerra

Llegeixo que la invasió d’Ucraïna ha intensificat el comerç de trofeus de guerra, un negoci antic com la guerra (“Es ven uniforme de soldat rus mort: entrega ràpida a Barcelona”. Francesc Millán. ARA 26/5/2024).
La guerra, doncs, la pots comprar per internet i pagar-la amb Paypal, Google Pay, Visa, Mastercard o American Express. La guerra te la pot portar a casa un repartidor de Nacex o de Seur. Si no t’agrada tens trenta dies per tornar-la.
Els trofeus de guerra acostumen a ser banderes, armes, vehicles i objectes personals dels que lluiten. Els mateixos soldats hi participen a través de xarxes clandestines.
La guerra sempre és la pitjor manera de fer front als problemes, siguin del tipus de siguin. I els trofeus de guerra, els pitjors dels trofeus.

23 de maig del 2024

D’exposicions i dinar a Barcelona

Demà aniré d’exposicions i a dinar a Barcelona. I sé, sense dubtes raonables, que una cosa i l'altra em resultaran del tot satisfactòries.
Les dues exposicions que aniré a veure: Chiharu Shiota. “Cadascú un univers” Fundació Tàpies i, al CCCB, “Subúrbia. La construcció del somni americà”.
Chiharu Shiota. “Cadascú un univers” Fundació Tàpies.
“El treball de Chiharu Shiota (Osaka, 1972) respira la universalitat que apel·la al cor i a la ment de les persones de diverses generacions i de punts geogràfics distants.
L’artista aconsegueix fer patent la presència en l’absència, com la vida i el decés. La memòria, el trauma i la incertesa són la seva inspiració i les seves inquietuds que, al mateix temps, compartim tots els humans.
En aquest sentit, la reivindicació del vincle amb la terra, amb el passat i amb la memòria i, a la vegada, l’intercanvi entre presència i absència, permeten a l’artista teixir una relectura del passat des de l’evocació, tot posant la mirada en la contemporaneïtat.”
La Conxita Oliver (Chiharu Shiota. Fils de memòria. 28/3/2024. El Temps de les Arts) diu que es tracta d’un univers que permet rellegir el passat des de l’evocació, però sense apartar la mirada del present.
La seva obra es caracteritza per les apropiacions espacials enigmàtiques i contemplatives realitzades a partir de xarxes, teranyines i constel·lacions de llana. Forma part d’una generació d’artistes feministes dels primers anys de la dècada de 1970 que han guanyat l’atenció internacional els darrers anys per l’art relacionat amb l’espai i el cos. Densos entramats d’objectes usats i vells, capturats a través d’un medi tan fràgil com el fil, generen una atracció onírica, activant la reflexió sobre el passat i el futur.
“Els fils s’entrellacen els uns amb els altres. S’enreden. S’esquincen. Es desfan. Són com un mirall de sentiments”. Així descriu Chiharu Shiota les seves instal·lacions monumentals, a través de les quals explora el cos, la temporalitat, el moviment, l’absència, els somnis i la mort, tot involucrant l’espectador físicament i mentalment.
Aquesta és la cartografia amb la qual configura el seu imaginari: elements quotidians atrapats pels fils de memòria i connectats entre si.
La Mònica Planas (Un fil vermell que és la vida i la mort. ARA 21/4/2024) diu que és millor visitar la instal·lació en hores poc transitades perquè l’experiència, en silenci i en solitari, esdevé més poètica i intensa. Quilòmetres de fil embullat. És feroç i delicat a la vegada.
Els fils vermells de llana conformen una densa xarxa que embolcalla sostre i parets, baixa per apoderar-se dels objectes. Una desena de cadires antigues queden enredades pel complex entramat, com si fos un cos misteriós que s’apoderés d’elles. La xarxa infinita de fils resulta hipnòtica. L’artista Chiharu Shiota vol evocar emocions que ens facin reflexionar sobre la vida i la mort.
Shiota juga amb el record i amb la potència dels vincles que creem amb les persones i amb els objectes. Els fils que impregnen les cadires de fusta ens fan pensar en el recorregut vital de tanta gent que s’entrecreua en un caos global impossible de desxifrar. El rastre de cadascun de nosaltres.
Les cadires com a objecte on aturar-se, però també com a espai de trànsit compartit per múltiples vides i històries, on s’entrecreuen la memòria col·lectiva i la individual. Cadires velles, de formes diferents, que ens remeten a múltiples espais on ens porta la nostra existència.
Aneu a la Fundació Tàpies i deixeu que se us empassi la gran xarxa filamentosa. Quan sigueu a sota, escolteu bé quina història us explica de vosaltres mateixos.
Exposició Subúrbia. “La construcció del somni americà”. Al CCCB
Qui no ha desitjat mai el somni americà? Una casa gran amb jardí, piscina i un parell de cotxes al garatge. Un lloc tranquil i segur per viure en família, a prop de la natura i amb un veïnat amistós. L’exposició recorre la història cultural d’aquest ideal de vida reproduït fins a la sacietat a la televisió, la publicitat o el cinema i analitza la vigència i els aspectes més controvertits d’aquest model urbanístic.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» ens endinsa en l’imaginari de la casa familiar idíl·lica i mostra com s’ha venut i potenciat aquest estil de vida des de la ficció i la indústria de l’entreteniment. L’exposició es remunta als orígens dels barris residencials a principis del segle XIX, explica com es van desenvolupar massivament als anys cinquanta i repassa el context econòmic, polític i social que en va fer possible la imparable expansió arreu dels Estats Units.
En un moment que cada cop són més nombroses les famílies que persegueixen la seva pròpia versió del somni a la perifèria de les ciutats, resulta pertinent analitzar les contradiccions d’un model urbanístic que va tenir com a raó de ser la segregació social, ètnica o de gènere.
El somni de viure en una casa amb piscina continua molt viu avui dia i s’ha exportat arreu del món. L’exposició mostra l’impacte d’aquest model altament insostenible, basat en continus desplaçaments en automòbil, amb exemples d’urbanitzacions al voltant de Barcelona o Madrid.
A través d’abundant material històric, documentals d’època, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians, l’exposició ens situa en el paradís mental del suburbi i ens convida a replantejar-nos el valor de la ciutat i l’espai públic avui.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» presenta l’obra de destacats creadors que, des de diversos punts de vista, ens ajuden a contemplar de manera crítica el famós estil de vida americà.

La cara oculta de la Lluna

Sembla ser que els xinesos tenen la voluntat de colonitzar la Lluna. El 3 de maig van enviar una nau a la cara oculta amb la intenció de prendre mostres dels materials lunars, ja pensant en la seva explotació i en l'establiment d’una estació permanent.
El record televisiu més antic que tinc és justament el de l’arribada a la Lluna l’estiu de 1969 per part de l’expedició nordamericana, i d’això ja fa 55 anys.
Ja ha començat també una altra polèmica còsmica. La Lluna, com l’espai exterior, no té amo però això és una veritat a mitges. Serà, i és, de qui hi pugui arribar, de les tres o quatre potències mundials amb prou poder i tecnologia per colonitzar-la. I la resta ens quedarem amb un pam de nas, com sempre. O no?
La Lluna és la protagonista de mil i una històries. Pink Floyd ja va fer un àlbum musical extraordinari: The Dark Side of the Moon.
I jo, ingenu de mi, sempre tinc el dubte existencial, que no moral, de si la Lluna ens espia o ens il·lumina. No serà que estic a la lluna de València?

22 de maig del 2024

Caminar 2

La Leticia Asenjo fa un article “Si vols ser un bon escriptor, camina” (ARA llegim 9/10/2023) que m’interessa per un doble motiu. M’agrada caminar i m’agrada encara més escriure.
Esmenta la Rebecca Solnit de “Records de la primera inexistència”: Caminar era la meva llibertat, la meva alegria, el meu mitjà de transport gratuït, el meu instrument per conèixer els llocs, la meva manera de ser al món, de reflexionar sobre la meva vida i els meus escrits, d'orientar-me.
Molts altres autors, d'Aristòtil a Virginia Woolf, han escrit sobre els beneficis que caminar ha tingut en la seva escriptura.
Una de les projeccions de muntanya del Centre Excursionista del Penedès, la del 31 de maig, és molt suggeridora: “Bangkok - Barcelona a peu”, a càrrec de Lluís i Jenn. Un documental de 27’ i xerrada.
Jenn i Lluís han caminat des de Bangkok (Tailàndia) fins a Barcelona. Durant 955 dies de ruta han fet 16.048 km a peu i creuat 21 països “explorant el món, cercant la bondat de la gent”.
Sembla que no pugui ser, oi? La meva ruta més llarga a peu és la de Montblanc a Montserrat, un centenar de km en un parell de dies, i ja em va semblar en el seu moment una heroïcitat.
Aquests últims dies ens arriben notícies tràgiques de turistes que han perdut la vida lluny de casa seva, en països hostils envers els turistes. Això però ja és un altre tema.

20 de maig del 2024

Escapada vertical prepirinenca

Aprofitant el cap de setmana llarg de la Segona Pasqua hem fet una escapada “vertical” al Prepirineu.
El congost de Mont-rebei, espectacular, però talment com si fos la rambla barcelonina! Cal demanar cita prèvia, reservar l’aparcament vaja, si no és que et vols quedar amb un pam de nas sense poder accedir-hi. Qui ho havia de dir el 1993, el primer cop que hi vaig anar, que la ruta moriria l’èxit.
L’estada a Cal Soldat, a Collmorter, a sobre del Tremp, tranquil·la i reposada. La visita al seu espai Museum, al castell de Mur i a l’església de Santa Maria de Mur, interessants, amb una guia, la Laia, que ens ha fet entendre el perquè de tot plegat. Ara ja sabríem fer l’arbre genealògic de tota la dinastia dels comptes del Pallars. I coneixem les trifulgues l'Arnau Mir, senyor feudal i personatge de perfil similar al nostre Mir Geribert penedesenc, personatge de pel·lícula que va aconseguir trencar la frontera serraïna del Montsec.
Ja de tornada, parada a la vall d’Àger, “la Mesopotàmia del Pirineu”. Visita a Àger i caminada per la via romana del coll d’Ager. Sense parapent ni ala delta, que també n’hi ha. Hi tornarem!

17 de maig del 2024

D’on venim, on anem i sobretot… quan ens costarà triar el 133è president de la Generalitat

Josep Maria Solé i Sabaté, historiador de solvència contrastada, ens il·lustra sobre la història de la Generalitat (D’on ve el 133 president?. ARA 12/5/2024).
La Generalitat, fundada el 1359 és una de les institucions de govern més antigues del món, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides el 24 d’octubre del 1971: “I am a Catalan”. Dues setmanes després es fundaria l’Assemblea de Catalunya.
La Generalitat, anomenada Diputació del General a l’edat mitjana, va ser inicialment un organisme temporal econòmic. La derrota del 1714 ho va desmantellar tot.
L’any 1914, coincidint amb el 200 aniversari de l’abolició de la Generalitat, altre cop Catalunya recuperava un ens propi, la Mancomunitat, que “no era res però era camí de tot”. Actuava a partir de la suma de les quatre diputacions provincials fent una tasca ingent d'un extrem a l'altre del país malgrat els escassos recursos.
El gener del 1934, Lluís Companys rellevaria Francesc Macià. Va pronunciar una frase concloent: “Els catalans només ens tenim a nosaltres”. Jutjat en consell de guerra va ser executat a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Va ser un crim d’estat.
Els presidents més recents: Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès, molts d'ells víctimes també de la repressió, fins a arribar al moment actual.
El 133è president podria haver d’esperar però sigui qui sigui haurà de fer front a una societat molt complexa en una Espanya que no sap com encarar en democràcia les reivindicacions catalanes.
A veure si amb un vers sóc capaç d’aportar una mica de llum a la foscor ambiental.

Qui serà el 133?
Des del 1359
que la cosa persevera
amb llargues interrupcions
i política matussera.

La Generalitat ve de lluny
gairebé 700 anys d’història
hi ha hagut de tot, bo i dolent,
alguns anys, de molta glòria.

Berenguer, Vilamala, Macià,
Companys, Irla, Tarradellas,
Pujol, Maragall, Montilla, Mas,
Puigdemont, Torra, Aragonès
                                -i qui més?-

Qui serà el 133?
si això ara és cosa de 3
tots amb arguments de pes
mare de Déu quin estrès!

Fer un sorteig no és mal sistema
ja som al cap del carrer
que amb daus, cartes o palletes
ens treguin d’aquest merder.

Ciutadans de Catalunya!
carregueu-vos de paciència
que la cosa va per llarg,
una mica d’indulgència.

Això no s’aturarà
no en falten quatre ni cinc
de presidents, molts en falten,
fins arribar al 155.

16 de maig del 2024

Festes de divorci: l'última tendència que arriba dels Estats Units.

Ja ha arribat la moda del Estats Units. L’acte de celebrar la separació es va iniciar el 2008 a Los Angeles, a càrrec de Christine Gallagher, organitzadora d’aquest tipus de festa i autora de “The Divorce Party Handbook” (2017), un manual sobre com organitzar la celebració.
Això ens ho explica la Joana Justícia ( “Anar de viatge amb les amigues o sortir a navegar: arriben les festes de divorci”. ARA 11/5/2024)
No ens ensenyen a divorciar-nos. Celebrar la fi del matrimoni pot semblar fora de l’habitual, però cada cop menys. Fa més d’una dècada que es fan les “festes de divorci” o “comiats de casat i casada”.
Fer aquest tipus de celebració, diuen, no és per frivolitzar el divorci, ja que de per si és un procés dolorós, sinó que es tracta de donar-li la volta.
Abans es considerava el divorci com un trauma o un fracàs i prou, i ara se li dona un caire d'alliberament, com una oportunitat per créixer personalment.
Els experts destaquen els avantatges que pot tenir aquesta festa sempre que es respecti el procés de dol que comporta una separació.
Arribats en aquest punt no em puc estar de fer esment d’un parell de frases ocurrents:
I tu, “contra qui et cases”?
“Les parelles poden acabar bé o durar tota la vida”.

15 de maig del 2024

Visca els nuvis i visca les núvies!

L’enyorat Carles Capdevila ja ho tenia clar (Visca els nuvis i visca les núvies! ARA 7/11/2012): tenir parella no és obligatori, ni és fàcil, ni sempre acaba sent per sempre, ni tampoc cal.
És una opció, un projecte, una aventura. Parteix de l'amor i, a vegades, porta a la voluntat d'oficialitzar la relació, posar-hi papers, elevar-la a pública, ritualitzar-la, fer-ne un contracte. Tampoc aquest pas és obligatori, ni garanteix res.
Un del privilegis de la nostra generació és haver anat vivint en directe el procés de visualització i normalització legal de l'homosexualitat.
L’any 2020 a Catalunya es van casar 15.285 parelles. (14.311 pel civil i 974 per l’església).
Una xifra molt afectada per la pandèmia, ja que el 2019 es van celebrar 26.939 matrimonis, dels quals 24.074 van ser civils. 26.016 parelles estaven formades per un home i una dona, 424 per dos homes i 499 per dues dones (Idescat dixit).
Tot i que les parelles actuals tenen opcions il·limitades quan es tracta de cerimònies, vestits i costums, molts casaments encara conserven alguns rituals del passat. Aquesta és la conclusió de la infografia “Tradicions i supersticions del món per a l'èxit d'un matrimoni” (Maria Labró Vila i Esther Utrilla Pérez ARA 12/11/2021).
A Europa Occidental, Amèrica del Nord i Oceania el costum estableix que els contraents es donin mútuament anells com a símbol d’aliança matrimonial.
A Alemanya tenen una tradició que consisteix en trencar plats i porcellana amb bastons i escombres per atraure la bona sort.
Al Marroc el casament ha de durar set dies, amb festes separades per a cada membre de la parella.
Als banquets russos qualsevol convidat pot cridar “Gorko!” i els nuvis s’han d’aixecar i fer-se un petó.
A la Xina els nuvis tradicionals van de vermell, el color que simbolitza alegria, amor, fidelitat i prosperitat. Durant la cerimònia, els nuvis rendeixen homenatge als seus avantpassats.
De tots els casaments de cine em quedo amb el de la pel·lícula “The Deer Hunter” (El cazador) una pel·lícula bèl·lica, dramàtica i èpica britànico-nord-americana de 1978, dirigida per Michael Cimino i protagonitzada per Robert De Niro, Christopher Walken i Meryl Streep
A l’inici té lloc un casament seguint el ritual jueu d’un dels tres protagonistes. Uns minuts de joia i de felicitat i una cerimònia preciosa pel que recordo.
Doncs això, cada terra fa sa guerra. Visca els nuvis i visca les núvies!

14 de maig del 2024

Va de gossos i cosins segons

Els animals de companyia hi han estat sempre. Al nostre costat. Però, majoritàriament, no hem fet sinó aprofitar-nos-en. Primer ens en menjàvem la carn i feiem servir-ne la pell per abrigar-nos, i els ossos i els tendons per fabricar eines. Després vam aprofitar la seva força per desplaçar-nos i llaurar els camps. Ara, a més, alguns ens fan companyia. N’hi ha que ens serveixen per experimentar amb medicaments. (Toni Pou. La poderosa ment animal. ARA 7/1/2024).
Gats i gossos són les mascotes més populars del món. La Unió Europea compta amb una colònia de 127 milions de gats de companyia i uns 100 milions de gossos. A casa nostra som més de gossos, encara que més de la meitat dels catalans no tenim cap animal de companyia.
A Espanya es calcula que hi ha 9 milions de gossos, 6 milions de gats, 7 milions d'ocells, 1,5 milions d’ocells i rèptils… una animalada!
Emilia Sanz, veterinària, pionera dels drets i dels deures dels gossos pigall ho té clar: "No passa res per estimar més el gos que un cosí segon que veus un cop l'any", diu aquesta dona valenta i pionera en moltes batalles. (ARA 28/4/2024)
Recorda que una de les grans batalles que va haver de lliurar quan va començar a treballar, ara fa 40 anys, va ser la de transmetre a la gent la importància de cuidar dels animals.
Va haver de fer molta pedagogia perquè els amos entenguessin la importància de les cures i la prevenció de malalties per tal d’allargar la vida dels animals i garantir-los un benestar més gran. Cuidar dels animals és per ella una devoció, i d’aquí el titular de l’entrevista.
De ben segur que els animals de companyia, els gossos majoritàriament, poden ser una gran ajuda, un més de la casa, fonamentals per a la salut mental. Sense caure però en l’excessiva humanització.
A casa no en tenim de gossos, només de tant en tant ens visita una gossa ben maca i educada, la Teula. Els nostres veïns sí que tenen un parell, caçadors, que tot el dia tomben per la terrassa. I en arribar les cinc de la tarda, puntuals com els anglesos a l’hora del té, comencen a udolar doncs saben del cert que és l’hora de menjar i de sortir a tombar pel camp. I “corren”, con els Gossos.

13 de maig del 2024

L’Armais i el català en un país de mesells

Contracto els serveis d’un taxi adaptat per un trasllat de Montblanc a Tarragona. Aquest cop no ve el taxista habitual sinó un suplent, l’Armais, georgià d’uns 50 anys que, després de viure una temporada per centreuuropa, fa uns 10 o 15 anys que viu a Catalunya, actualment a Salou, i que va haver de marxar del seu país a causa de la invasió rusa. Està molt content de viure en aquest país, i el seu marc mental és Espanya.
Pel camí tenim temps de fer-la petar. És xerraire. L’Armais es defensa prou bé en castellà. Li parlo en català, tot i que algunes paraules les haig de traduir.
És emprenedor i amb iniciativa. S’ha hagut d’espavilar a la vida i sempre ha treballat, com a assalariat o com autònom, sense haver de dependre de cal subsidi. Ha viscut a BCN durant molt de temps i té un parell de filles.
No té pèls a la llengua. Opina sobre tot i critica moltes conductes com ara la manca d’autoritat d’algunes famílies respecte als fills, la poca iniciativa laboral d’alguns migrants, la corrupció…
Comentem la sirtuació de Geòrgia, molt ben analitzada per Llibert Ferri (Putin no deixa anar Geòrgia. ARA 11/5/2024) que ve a demostrar que la sobirania és imprescindible… però que no n’hi ha prou.
Li pregunto com és que, tot i entendre prou bé el català, no el parla. Em ve a dir que per falta d’oportunitats. Que tothom li parla el castellà. I m’ho crec. M’ho temia. Som un país de mesells… i així ens va!

12 de maig del 2024

Votar

Ignasi Aragay fa una anàlisi encertada de la jornada electoral d’avui (No sé què votar. ARA 31/4/2024).
“La frase la sentireu sovint aquests dies. No és una queixa nova. Elecció rere elecció, la tria es fa feixuga. Costa identificar-se amb una opció, amb un líder, amb unes sigles. Qui no té un all, té una ceba. El soroll és eixordador, les crisis s’acumulen. Creix la temptació d’engegar-ho tot a rodar, el ja s’ho faran. És fàcil donar la culpa als polítics, així en genèric, com si fossin éssers d’un altre planeta. No: són com nosaltres, fal·libles, sotmesos a l’entorn, influenciables, sense certeses. En el seu fur intern, tampoc ells sabrien a qui votar. Costa trobar una veritat diàfana, una solució clara als nostres múltiples problemes: perquè bàsicament la solució fàcil no existeix.
Aquest és el panorama. El vot, doncs, s’haurà d’exercir en tots els casos com a mal menor. I sabent que només seran possibles governs de coalició, de pacte. La democràcia ja ho té, això: obliga a l’entesa, al diàleg. D’aquí que avui dia, en temps de tot o res, de cridòria a les xarxes, d’amics i enemics, estigui patint tant, la democràcia. Mirem que el nostre vot com a mínim no contribueixi a carregar-se la nostra.”