L’odi que tot ho enverina

Wajdi Mouawad inaugurava dies enrere la Biennal de Pensament 2024 amb reflexions com aquesta: "El motiu pel qual no hi ha un alto el foc és perquè no es vol. No és que no es pugui aconseguir, és que no es vol. Avui dia, en aquest planeta, vivim una brutalitat pràcticament satànica. Són temps gloriosos per als assassins".
Ho diu a tomb de la commemoració del primer any de l'atac de Hamàs del 7 d'octubre, de tota la sang que ha fet vessar després Benjamin Netanyahu, i de la recent incursió terrestre d'Israel al Líban, el país d'origen de l'escriptor.
L'expressió d'impunitat, de violència extrema i sense límit i d'impossibilitat d'entesa que manifesten les seves paraules fan feredat.
I encara més: ens continuem matant. ¿Per què insistim a descobrir d’on venim, qui va venir abans de nosaltres?
Llegeixo articles del tot dispars sobre el tema. Un de Xavier Giró: La paraula genocidi fa curt a Gaza ( VilaWeb 4/10/2024). A les antípodes, un altre al blog de Jaume Renyer a VilaWeb: El 7 d’Octubre d’Israel vist de Catalunya estant: impostura periodística, polítics mesells i un poble desorientat.
Els documentals del Sense Ficció del 3CAT sobre el tema, d’excel·lent factura, naturalment.
I unes conclusions de la meva collita pròpia:
Fer la vida impossible als altres, deixar-los a la intempèrie sense saber què fer ni on anar no porta enlloc.
La coexistència pacífica hauria de ser una objectiu compartit.
La veritat la construïm entre tots.
El futur l’has de pactar amb els teus contrincants lluny del camp de batalla.

Gegants centenaris i pomes de Pontons, tot d’alçada

Un gegant és “un element festiu tradicional i popular de grans proporcions que sol representar una persona, que està pensat per a participar en celebracions i festes ciutadanes, que és aguantat per una estructura interna i que és portat per una o vàries persones, que du un vestit adient per al personatge que representa i que balla al ritme d’una música”.
Ahir, al Born, exposició d’unes quantes desenes de gegants centenaris de to Catalunya. El bo i millor. Amb motiu del 600è aniversari de la primera referència a un gegant a Europa i al món. els Gegants de la Ciutat.
Quin goig! Quina patxoca que hi feien tots plegats. Un patrimoni cultural de primera magnitud.
La primera sèrie televisiva que recordo a TV1 la dècada dels 70, “Tierra de los Gigantes” -Land of the Giants-, tractava sobre un grup de personatges que es van encongir fins a la grandària d'una agulla després de ser arrossegats a una tempesta espacial. Amb una durada de 51 episodis i 2 temporades, el programa es va basar en el seu tema: persones encongides que intentaven sobreviure a la captura dels gegants. Em va impressionar tant -so no més- que “El planeta de los simios”.
Avui 20 d’octubre anem a fer una caminada amable de 5 km per l’ermita de sant Joan de Pontons. I, en acabar, traiem el cap a la 2a Fira de la Poma de Pontons, pels carrers del poble. Amb mostra de productes dels pagesos i comerços del poble. I no només pomes de Pontons, un prodigi de la natura, sinó també embotits, olis, vins i cerveses… amb activitats, productes de proximitat i més. Tot productes d’alçada. Què bé que s’hi està!

Drons per volar… a la Xina

A la Xina, espavilats com són, ja estan desenvolupant drons per a persones. Aeronaus de petit format ara ja tripulades per persones humanes.
Em temo que en pocs anys el cel del Penedès també estarà enteranyinat de drons que faran competència deslleial als ocells, ai las!
Em ve al cap aquella expressió irreverent i a data d’avui polìticament incorrecta que venia a dir que “si els … volessin no es veuria mai el Sol”. Esperem que no sigui el cas.

pic.x.com/E1aWZ83YgE

Riure i somriure. Buenafuente i la Competència

Recordo el Buenafuente dels anys 90 com a secundari en el programa de Mikimoto, el “Persones Humanes” a TV3, on va destacar fins al punt d'obtenir un programa en solitari. Aviat es va convertir en una estrella a la televisió catalana.
Els programes amb més èxit a la cadena catalana van ser “La cosa nostra” (1999-2002) i “Una altra cosa” (2002-2004). El 2004 va ser fitxat per Antena 3 i aquí li vaig perdre el rastre.
El 2023 es confirma el seu retorn a la catalana amb "Vosaltres mateixos". He vist algun dels seus monòlegs i realment són brillants, enginyosos, mordaços, irònics, punyents.
En una entrevista recent l’Andreu humorista, actor i productor, deia que el monòleg d’humor fomenta l’esperit crític i que la grandesa de l’humor és com d’abstracte i d’incontrolable és.
En les últimes dècades Andreu Buenafuente s’ha convertit en una de les figures clau del panorama de l’humor.
Els altres humoristes que em fan riure i somriure cada dia, la tropa de La Competència. La Competència és un programa radiofònic d'humor emès per RAC 1 des del setembre de 2009. Està dirigit i presentat per Òscar Andreu i Òscar Dalmau.
Es tracta d'un programa d'humor basat en l'actualitat del dia emès de dilluns a divendres de 12 a 13h del migdia. La quantitat de registres i el mostrari de personatges que desfilen pel programa és fantàstic. Real com la vida mateixa.
Visca el bon humor, l’humor que et fa pensar, i riure, i somriure. Amb elegància, no de manera xabacana i barroera. Lluny de la mediocritat i del sectarisme.

Piano, piano, si arriva lontano

Doncs això, a poc a poc s’hi arriba ben lluny. Com el Miquel, l’hereu de casa. A poc a poc i de fa una dècada ha anat encavalcant estudis musicals i també feinejant amb partitures, batutes, pianos i altres artefactes.
És un tot terreny que tan bon punt treballa pel Liceu com pel Palau o qualsevol altre orquestra. També per les corals i artistes que se li posen a l’abast. D'un temps ençà també actua en tot tipus d’actes: diades, actes socials i sobretot, sobretot, funerals… n’hi ha per morir-se!  És un músic ambulant… amb volant.
Ahir es va comprar un piano de cua, poca broma. Un piano de qualitat, que ja el necessitava. Bones eines fan bones feines, o no?
La sorpresa per part meva, en veure’l, ha estat majùscula, tot i que ja estàvem avisats. Un piano de color vermell … amb 88 tecles, 52 blanques i 36 negres, això sí. Un piano que el posa a l’alçada de l’Elton John.
Jo que no sóc pianista sinó aprenent d’hortolà, si volgués fer alguna cosa similar al que ha fet el Miquel, no se m’acut altra cosa que comprar-me un tractor… de color groc.

Dèficit masculí

La Clara Ardèvol ens ho explica la mar de bé (Què és el dèficit masculí? VilaWeb 28/9/2024): Manquen homes per a les dones formades i feministes.
Una tercera part de les dones amb estudis superiors i valors feministes no tenen una correspondència masculina amb les mateixes característiques. Com pot alterar això les relacions?
L’expansió educativa de les dones –que són majoria en els estudis superiors de fa dècades, però no pas en els llocs de feina més ben remunerats– ha implicat un augment d’allò que els experts anomenen hipogàmia femenina en molts països; és a dir, ha crescut el nombre de dones que s’emparellen amb homes que tenen un nivell d’estudis inferior.
Cada vegada és més difícil per a les dones heterosexuals amb estudis superiors i valors feministes trobar parella amb característiques similars.
Una tercera part de les dones heterosexuals amb estudis superiors i valors feministes no tindran parella masculina llevat que decideixin d’emparellar-se amb homes amb un nivell d’estudis més baix i sense consciència feminista.
Tenia raó Groucho Marx quan deia: "Els homes són dones que no ho han aconseguit"?
Ai, ai, ai!

Decreixement

Joan Surroca, personatge singular i autor del ritual litúrgic laic per al bateig, casament i exèquies, també diu la seva pel que fa al decreixement (Joan Surroca i el decreixement. Revista digital Emporion 7/7/2024). Copio els fragments més rellevants.
El decreixement és una teoria econòmica que proposa que tots vigilem de no caure en el consumisme. No ha d’afectar a tot el món igual: els països que estan empobrits i en vies de desenvolupament és lògic que puguin aconseguir un benestar mínim.
L’any 2009 Surroca va escriure el llibre “Com salvar-nos amb el planeta”.  Ve a dir que el que fem és maltractar la terra. No la conservem, quan arriba el final d’estiu més o menys, ja ens hem gastat tot el que hauríem de gastar a finals d’any. I això és una bola que cada vegada és més grossa. I si no hi posem remei de manera molt ràpida, el canvi climàtic causarà grans estralls: produirà pujades del nivell del mar, inhabilitat per viure a segons quins països del tròpic, etc. i així podem caure en una situació caòtica de moltes migracions i guerres enceses. És un panorama delicat.
Sent realista només canviarem d’actitud quan els estralls seran tan evidents que llavors correm-hi tots a veure si ho arreglem. El capitalisme és un sistema criminal, perquè esperarà fins i tot a fer negocis amb aquestes conseqüències negatives del canvi climàtic.
Hi ha gent que es pensa que això es resoldrà amb petites accions individuals, que estan molt bé, però no arreglen el problema. Per resoldre aquestes qüestions, hauríem de passar a un altre tipus de cultura que no sigui aquesta del capitalisme neoliberal.
Aspirar a una utopia bona seria aspirar a uns objectius difícils però realitzables si la gent tingués un comportament equiparable a les persones que actualment ja estan sensibles i fan el que han de fer, que són moltes.
Ara ha sortit una tendència econòmica que es diu del “Bé Comú”, que seria una societat en què no es qüestiona l’existència de les empreses, però sí que es procura que a cada empresa hi hagi uns mecanismes d’intervenció per part dels treballadors en els guanys, l’ecologia, la publicitat i tota una sèrie de paràmetres.  És una utopia, sí, però absolutament realitzable. 

Quin és el futur de les teories del decreixement? Si tenim tot això present, el decreixement s’anirà obrint pas perquè inspirarà els programes polítics, com ja passa. Però com que és un canvi cultural ens costa. I ens hem d’espavilar perquè tot s’accelera: el primer gran canvi de la humanitat va durar centenars de milers d’anys; el segon, deu mil anys; el tercer, mil; i aquesta nova manera de fer potser només en durarà cent. 

D’aquí a cent anys, segurament s’entrarà en una crisi més forta que posarà en qüestió tot el que s’ha fet fins ara. I això és fantàstic: poder ser protagonistes d’aquests canvis socials. Hem de participar positivament i anar sembrant llavors. Encara que sembli inútil, no hi ha res inútil, de cada llavor que sembrem a la vida, tinguem la certesa que en neix una flor.

Amics (2)

Els amics han de ser capaços de donar-nos temps i consol quan ho necessitem, diu Francesc Torralba. Aquesta disponibilitat dels amics en la desgràcia i en la carència és del tot necessària, naturalment.
La Maria Mercè Roca (Amics. El Punt Avui 10/6/2011) fa referència a tot un personatge, en Joan Surroca i en concret a un article seu: “Amics en l’abundor”. Surroca diu, més o menys, que quan un està trist o les coses li surten malament és fàcil que la gent vingui a consolar-te, et doni copet d’ànim a l’esquena i s’ofereixin per al que calgui.
Però el que és veritablement difícil, el que més s’agraeix, el que sovint no es dóna, és tenir els amics a la vora quan les coses et van bé, quan guanyes premis, eleccions, diners, quan et compres un cotxe o una casa, quan la sort i els diners, ras i curt, et vénen de cara.
Els amics han de respondre quan estàs malalt i trist, però també han de respondre quan estàs content i petes de salut. Plorar amb l’amic està bé, però riure amb ell encara és millor. Compartir l'alegria dels altres és un estadi superior de generositat.
Salut i bones amistats! I també bona memòria: som la nostra memòria.
Al Llibre de la selva queda ben clar això de l'amistat: https://youtu.be/UQtL8BHI93M?si=c9C9oxZRGfJvwJi9

La copa Amèrica, els botiflers i la festa de la hispanitat… res a celebrar!

La festa d’avui és, amb diferència, la més esperpèntica i lamentable de totes. No té desperdici, vaja. Entenc però que un dia de festa és un caramelet que a ningú li desagrada.
L’editorial de Vicent Partal a VilaWeb de l’11/10/2024 és contundent: Hispanitat: Salvador Illa s'abraça al feixisme, novament.
La hispanitat, curt i ras, va ser l'arma ideològica contra la Segona República i la referència mítica i legitimadora de la dictadura, quan Franco va guanyar la guerra. Celebrar-la és emblanquir el feixisme.
El concepte aquest de la hispanitat apareix enmig de la confusió i el desconcert que causa a Espanya la pèrdua de les darreres províncies americanes.
Contra la teoria aquesta de la hispanitat, intenta d’emergir, sense èxit, una visió alternativa progressista i sensata que vol que es consideren de la mateixa manera l’Espanya europea i les repúbliques ja independitzades americanes.
El 1981 les corts van decidir que la festa nacional espanyola no fos el dia de la constitució, com sol passar a tot el món, sinó que continués essent el Dia de la Hispanitat.
El reportatge del digital CRÍTIC 12 d’octubre de 1999: què en podem aprendre, d’aquell dia? és alliçonador. L'empresonament de 14 joves després d'una manifestació antifeixista al barri de Sants va marcar tota una generació d'activistes. CRÍTIC ha parlat amb els protagonistes per recuperar la memòria d'aquells fets. https://www.elcritic.cat/reportatges/vint-anys-del-12-o-de-1999-que-en-podem-aprendre-36791
L'últim lliurament d’OCTUVRE Copa Amèrica: la copa dels BOTIFLERS. Sona dur és un magnífic treball d'investigació i de denúncia. Aquest és el missatge:
Sabem que a paraula "botifler" sona dura, però a OCTUVRE creiem que és imprescindible per descriure la realitat.
Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans els botiflers són "els partidaris de Felip V de Borbó a la guerra de Successió" i també "els que col·laboren amb els enemics de la seva terra".
Partint d'aquestes dues definicions, a OCTUVRE creiem que la Copa Amèrica és "la copa dels botiflers". I hem fet aquest vídeo: https://youtu.be/DmmLwVqo56s?si=ZRjIrW7XecLS-Okw
Hispanitat, copa Amèrica, botiflers, franquisme… a cagar a la via!

Pastors i ramats

De l'11 d'octubre fins al 10 de novembre, a la capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès, es podrà veure l'exposició Pastors i ramats. Un món que se'n va. Una mostra audiovisual de Xavier Bayer i Pep Puig. @camidemarina
A casa, des del sofà estant, veig una fotografia d’un ramat d’ovelles emmarcada a la paret, amb tota la intenció del món. Hi és per ajudar-me a no oblidar, cap dia de l’any, el meu origen i l’element més referenciable del meu poble de naixement, a la província de Conca.
El pare, com la majoria d’homes del pueblo, es passaven unes quantes setmanes dels durs hiverns amb els ramats d’ovelles al reino -a les zones de pastura del Reino de Valencia-.
Si la vida del pastor que porta ramats a pasturar per la muntanya és dura a data d’avui, costa d’imaginar-se com hauria de ser fa gairebé un segle a les terres de Conca. Una epopeia que es repetia forçossament amb l’arribada del fred hivernal.
Al Penedès encara podem gaudir d'alguns trams de les carrerades que es feien servir fins fa unes quantes dècades i també d’un fira de la transhumància que es fa l’octubre als Monjos i aplega productors i artesans de productes relacionats amb la ramaderia i els vins i caves.
La fira s’emmarca en el projecte Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès, que neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, entre altres organismes i entitats, amb l’objectiu de preservar, potenciar i promoure la transhumància i els camins ramaders a Catalunya, dedicant especial atenció a l’antiga ruta transhumant que ha permès el moviment de ramats entre el Pirineu i el litoral al Penedès i el Garraf, des de l’edat mitjana.

Big Ben. Va de discoteques

Als anys 70 les discoteques eren el punt de trobada de l’oci juvenil. Recordo amb una certa nostàlgia el Carnaby de Montblanc, la Sínia de l’Espluga de Francolí i el Big Ben de Mollerussa, temples de l’oci de consum del postfranquisme terra endins.
Sento dir que tot a punt per reobrir la mítica sala Big Ben, la Meca de les discoteques de l’època, un lloc on feien parada els grups de moda dels 70. Madrid, Barcelona… i Mollerussa, talment com Reus, París i Londres.
Recordo haver-hi anat un parell de vegades. Queia lluny de Montblanc i teníem altres discoteques més a l’abast a Montblanc i a l’Espluga.
La Sínia ja era una discoteca més gran i més moderna que el Carnaby, la discoteca de veritat, de proximitat i de referència. Encara he vist no fa pas gaire temps algun personatge mític de l’ambient discotequer dels 70 passejant pel poble, el Fòssil. Vestit amb la mateixa indumentària de l’època i amb un cigar a la boca.
La música de l’època és la banda sonora de la meva vida. Recordo la cançó que anunciava el canvi de música a la pista, de ràpid a lent, a horse with no name del grup America.
Era el moment d’intentar arreplegar algú a qui arramblar una estona i sentir l’escalf d’un cos, segurament tan necessitat com el meu de carícies i de contacte físic, en una època amb molta repressió corporal i sentimental.
Si la cosa no funcionava, sempre quedava el recurs d'anar a fer un beure a la barra. Quins temps! Que no cal que tornin, no fotem!

Situacions de vida

Al llarg de la vida ens trobem amb tot tipus de situacions. Algunes formen part dels moments més vitals, com el naixement d'un fill o la mort d'un familiar, i d'altres estan relacionades amb la feina, l'oci o la manera de viure.
La Generalitat de Catalunya -també nomenada Genialitat de Catalunya-, sempre amatent, ens posa a l’abast un petit espai a internet on s'explica la informació més rellevant i els tràmits que cal fer en cada cas.
Els àmbits són ben diversos: família, habitatge, feina i negoci, violència i discriminació, justícia i seguretat, mobilitat, salut. Déu-n'hi-do!
El que no he trobat referenciat, i sap greu, és el full de ruta per aconseguir la independència del país. Llàstima!

https://web.gencat.cat/ca/situacions-de-vida/index.html

Pensar

George Steiner manté que potser en la nostra breu història evolutiva encara no hem après a pensar. En Joan Fuster, més irònic, també diu la seva: tot pensament és un mal pensament.
A BCN, del 8 al 13 d’octubre, tindrà lloc la Biennal de pensament, l’endemà de tot. 

A Vilafranca del Penedès ben aviat es portarà a terme el Vilapensa, el festival del pensament.
Jo de vegades parlo de pensar cap endins, que no és el mateix que pensar cap enfora. 

Ara estic llegint Per què pensar? Justet justet, amb aportacions de mitja dotzena de pensadors del país.
Pensem-hi!

No diguis res

XavierAntich comentava temps enrere que aquest estiu hem sabut la fabulosa notícia que es farà una sèrie del llibre No diguis res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord, (Patrick Radden Keefe. Periscopi, 2020). I que bé que estaria que es doblés/subtitulés al català!
Coincideixo amb la valoració que fa Xaver Antich: hi ha llibres fabulosos sobre el conflicte d’Irlanda del Nord. Aquest és escandalosament bo: impressionantment ben escrit, subtil i complex, dona vida i profunditat a cada personatge, dosifica el crescendo.
I per acabar-ho d’adobar una dedicatòria també memorable: “El meu agraïment més profund a la Justyna, preciosa i intel·ligent. Fa vint anys que ens vam conèixer, però no passa un sol dia sense que recordi la sort que tinc de compartir la meva vida amb ella”.
Cal ser agraït a la vida. I dir-ho.

Va de castells… i de govindes

Podeu veure l'últim documental fet a Kosmos Studios. Rodat en anglès, mostra la visió d'un londinenc sobre l'últim Concurs de Castells de Tarragona. 'Al Cim - Catalan towers'.
El documental segueix, des de dins i en exclusiva, l'edició del 2022 del Concurs de Tarragona, l'esdeveniment que se celebra cada dos anys i és el més important del món casteller. Totes les colles esperen fer la millor actuació, però només una pot guanyar i coronar-se campiona. https://3cat.cat/3cat/al-cim/video/6301881/
La tradició d'enfilar-se uns damunt dels altres no és exclusiva de Catalunya. En altres països a milers de quilòmetres d'aquí també compten amb altres expressions de construccions humanes de gran consideració. Algunes les trobem a l'índia, al Marroc i a Tailàndia.
Dels que en tenim més coneixement a casa nostra són els govindes, a l'Índia. Les construccions govindes es basteixen a partir de diferents bases, equiparables als folres, manilles i puntals dels castells, i a dalt de tot s'hi desplega un pilar. Són construccions que, a més, sorprenen per la rapidesa amb què les completen.
Les principals colles –anomenades pathak– estan formades exclusivament per homes. Per contra, també hi ha colles exclusivament femenines. Per altra banda, el percentatge de caigudes dels govindes és molt superior que en els castells. Una peculiaritat, per tant, és que en algunes places l'enxaneta va lligat amb una corda.
Ho llegeixo a la premsa castellera digital: amb motiu de la seva gira a Catalunya: els govindes han creat la primera colla mixta, un fet realment revolucionari en la seva activitat. Ara són a Vilafranca del Penedès convidats pels Castellers de Vilafranca. És la quarta vegada que visiten Catalunya.
Els Castellers de Vilafranca van viatjar a Bombai el 2011, on a més de realitzar-hi la millor actuació internacional amb el 3de9f, el 4de8 amb l’agulla, la torre de 8 amb folre i el pilar de 5, van establir uns forts lligams amb membres de diverses colles de govindes.
Els de Cal Figarot no descarten poder tornar algun any a aixecar els seus castells a l’Índia.
Força ,equilibri, valor i seny… sigui on sigui!

Diacritics

Ara fa 8 anys, l' @iec eliminava la majoria d'accents diacrítics de la llengua catalana.
Una setmana més tard, l'actriu @oldadou ens delectava amb aquesta meravella musical. La tornem a viralitzar plegats? "Com sabem si una dona dona la mà? La neta és neta?" 

Ai, ai, ai els diacrítics!  https://x.com/_catseries/status/1840783309728550969

Mesurar el temps - Paraules d’amor

Quan el 2021 al Festival de Venècia Roberto Benigni va rebre el Lleó d'Or per la seva trajectòria, va dedicar tot el discurs a la seva parella, l'actriu Nicoletta Braschi, amb qui ha fet pel·lícules com La vida és bella, Pinotxo, Sota el pes de la llei, El tigre i la neu, entre tantes d'altres.
«Només conec una forma de mesurar el temps: amb tu i sense tu» «Si hi ha hagut alguna cosa bella i bona a la meva vida, sempre ha estat travessada per la teva llum».
L’agraïment de Patrick Radden Keefe, autor del llibre No diguis res (Periscopi, 2020), una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord, també és memorable: “El meu agraïment més profund a la Justyna, preciosa i intel·ligent. Fa vint anys que ens vam conèixer, però no passa un sol dia sense que recordi la sort que tinc de compartir la meva vida amb ella”.
Amén

El món segons Mafalda

Mafalda sorgeix d'un conflicte, d'una contradicció. De petit t'ensenyen coses que no s'han de fer perquè estan mal fetes i fan mal però resulta que els adults fan totes aquestes coses prohIbides. Aquí neix el conflicte. ¿Per què els grans no fan el que ensenyen? (Cartorze, 30/9/2024).
Mafalda ens acompanya des de 1964, amb les seves contradiccions vitals i universals.
Va néixer com un encàrrec publicitari que va fracassar i Umberto Eco la va portar a Europa.
Mafalda no és una vinyeta, és una filosofía de vida. Per molts anys!

Duran ( i) LLeida

Llegeixo a VilaWeb que després de Jordi Pujol, Salvador Illa recupera també Duran i Lleida i que serà una reunió a porta tancada que forma part de la ronda que Illa manté amb diversos líders polítics. Una recepció anunciada a so de bombo i platerets, perquè se n’enteri tothom, vaja. I em pregunto quina altra toia deu tenir a la llista d’espera el president Illa.
Em provoca una certa sorpresa però la veritat és que no m’estranya. Encaixa perfectament en aquesta manera de governar que vol ser “acollidora”, d’ordre i seny, al servei de tots els catalans i que no qüestiona l’ordre establert.
A l’editorial d’avui de VilaWeb en Partal es despatxa a gust. Ve a dir que després de l’1 d'octubre, tot allò substancial que passa en aquest país té relació amb aquell dia. I traure a passejar Duran i Lleida un primer d'octubre no és sinó una manera de mostrar en públic la por que tenen de la Catalunya que ja no entenen.
No cal patir que el tenim ben col·locat. Duran Lleida és president de la patronal de supermercats espanyola i conseller de la filial d'Aena al Brasil, poca broma.
Duran va fer, des de CiU, tant com va saber i va poder per impedir la independència de Catalunya. Va arrossegar riu avall la carrera política pròpia i les sigles d’un partit històric, Unió Democràtica de Catalunya.
És un demòcrata cristià de cap a peus que ha passat de ser un catalanista moderat a justificar l’aplicació del 155. De ser el possible successor de Jordi Pujol a votar el PSC-PSOE.
Em pregunto, fent un salt temporal considerable, què hagués passat als amfiteatres romans amb els pobres lleons si, en lloc d’haver-se-les de tenir amb cristians porucs i famèlics, s’haguessin hagut d’encarar amb demòcrates cristians com en Duran Lleida -la i ja fa temps que l’ha fet caure-. 

Pobres lleons!

Viatge d’hivern. Jaume Cabré

Acabo de llegir el Viatge d’hivern (Jaume Cabré. Proa, 2018). L’autor desplega en 14 contes un repertori d’històries i de passions humanes profundes. I anticipa l'arquitectura de Jo confesso.
Molt agosarada aquesta última afirmació editorial. Viatge d’hivern és un bon recull amb algun conte d’antologia com ara el “Jo recordo” però a anys llum del Jo confesso.
Sóc un admirador de Cabré, de les veus i les confessions. Les veus del Pamano i Jo confesso són els meus llibres més estimats i rellegits. Mea culpa.
Àlex Milian (Cabré, les veus i les confessions. El Temps 16/4/2019) comenta que Cabré ha après a disfressar les seves capacitats tècniques i narratives sota un discurs centrat en les històries i els personatges.
El joc amb les persones narratives és una de les seves eines més fecundes, tot passant d’un personatge a un altre, canviant el punt de vista.
Una altra novetat narrativa són els salt en el temps de la narració, de manera que un punt i a banda pot esdevenir un viatge de dècades o de segles.
Allò que escriu Jaume Cabré resisteix una lectura en veu alta i té un ritme interior que funciona perquè intenta compondre a l’hora d’escriure.
L’escriptor ha vingut per salvar unes quantes històries del curs del temps. Gràcies!

Obrim Vilafranca… a les dones il·lustres. @VilafrancaAj

“Obrim Vilafranca” és una molt bona oportunitat per descobrir alguns racons poc habituals de la vila.
Es mostra el patrimo­ni cultural de Vilafranca del Pene­dès, un patrimoni que sovint passa desapercebut, ja que no acostuma a estar disponible per al públic. Edificis singulars que preserven la nostra història i llegat cultural.
Ahir a la tarda vam visitar la Casa de la Vila i avui a les 11h tre`pitjarem el campanar de la Trinitat i la rectoria.
Entre moltes d’altres coses se’ns va fr saber que en la sala de secretaria hi ha pintures murals de Carles Quer, que la sala Pau Boada es va pintar amb murals que mostren els límits del Penedès. Quina meravella la sala Pau Boada i quina miranda que es té des del balcó de l’ajuntament!
Un comentari que sempre em ve al cap quan trepitjo la sala de plens. No seria possible despenjar els quadres dels personatges il·lustres que hi ha a les parets des de temps immemorials?
Dels 19 que hi ha entre la sala de plens i el passadís que porta a la sala Pau Boada dos són de grups de gent, 16 d’homes il·lustres -un d’ells un militar que per no tenir no té ni nom ni cap referència biogràfica- i només 1 d’una dona també il·lustre, la mare Ràfols, que deu estar aburrida de tanta masculinitat i tanta testosterona.
La resta de les instal·lacions municipals ja m’estan bé tal com estan. Carregades d’història i alhora funcionals però a la sala de plens sí que li caldria una endreça per tal de posar al dia l’oferta pictòrica que té un biaix de gènere totalment fora de lloc a data d’avui.
En acabar l’entrada et dóna dret a un beure al pati de Covides, a la rambla de Nostra Senyora 45, un espai polivalent de l’edifici modernista Casa Janer, i que es lloga per celebracions, actes d’empresa, presentacions… S'hi està bé. Val la pena.

Pacificar el centre @VilafrancaAj

La notícia “La proposta per pacificar el centre desvia tot el trànsit cap al carrer Amàlia” (El 3 de vuit, 23 agost 2024) és un primer balanç on l’equip de govern de l'ajuntament de Vilafranca defensa els darrers canvis de circulació perquè diu que han reduït el volum de vehicles.
El balanç de l'equip de govern, de les primeres quatre setmanes de funcionament dels canvis, és positiu: s’ha aconseguit una reducció evident del volum de 8.000 vehicles diaris que travessen el centre per la rambla de Nostra Senyora, molts dels quals ho feien innecessàriament.
Les mesures es van impulsar a mitjan juliol buscant la pacificació del trànsit, especialment per la rambla de Nostra Senyora.
L’objectiu de l'equip de govern és “avançar cap a la pacificació total del centre, de manera que per aquesta rambla només hi haurien de passar els vehicles dels veïns residents a la zona i els usuaris de l’aparcament soterrat, a més dels vehicles de càrrega i descàrrega”.
Per evitar passar pel centre l’ajuntament proposa itineraris alternatius. També es demana la col·laboració de les famílies per tal que evitin utilitzar el vehicle privat per accedir a les escoles del centre.
Aquestes mesures són una de les actuacions previstes al Pla de Mobilitat Urbana i Sostenible, aprovat per unanimitat el 2022 amb un triple objectiu: pacificar el trànsit, reduir l’emissió de CIO2 i guanyar seguretat.
Es calcula que el pas entre la rambla de sant Francesc i la plaça Penedès el travessen diàriament 5.000 vianants.
Com a resident al barri del Poble Nou, i un cop passat un temps prudencial, voldria fer unes consideracions al respecte d’aquesta volguda pacificació.
- Derivar el trànsit de la rambla de Nostra Senyora a Amàlia Soler no és cap solució. Amàlia Soler és un carrer de difícil circulació, per molt “itinerari bici” que estigui batejat, estret i de visibilitat limitada bona part de l’any quan es pon el sol, direcció Tarragona.
- El semàfor de la cruïlla de les rambles amb la plaça Penedès, totalment evitable per distorsionador i alentidor de la marxa dels vehicles i també dels vianants. Malgrat la gran afluència de vianants el cert és que l’autoregulació, el respecte mutu i el sentit comú eren la tònica general i la convivència vianants - conductors prou bona i civilitzada.
- El canvi de sentit del carrer General Cortijo, inoperant, vagis on vagis.
- El trajecte des d’un extrem de la rambla de Nostra Senyora fins al semàfor de la plaça Penedès, amb retencions de punta a punta bona part de la jornada. Pots tardar ben bé 3 minuts en fer aquest breu trajecte.
-Les alternatives que es donen a les entrades / sortides troncals: carretera d’Igualada, avinguda de Tarragona, carretera de Vilanova i carrer Progrés són inviables. Laberíntiques, mal senyalitzades i poc intuïtives, especialment si ets foraster i les desconeixes.
- Vilafranca no té les rondes barcelonines ni el Périphérique de París per desviar el trànsit del centre vila.
En resum, i a parer meu
- No es materialitzarà cap dels tres objectius del pla: pacificar el trànsit, reduir l’emissió de CIO2 i guanyar seguretat.
- No hi ha ni hi haurà pacificació total del centre. És materialment impossible, a no ser que es facin més carrers peatonals. Els itineraris alternatius no són una alternativa vàlida.
- Aquesta proposta de pacificació del centre, carregada de bones intencions, no aporta cap millora apreciable a les mesures ja existents, la qual cosa la fa innecessària.
- Sí que caldria senyalitzar i millorar la visibilitat dels passos de zebra de la rambla de Nostra Senyora, un veritable perill pels vianants i conductors quan hi ha cues.

Vaga general i Jornada de Lluita per Palestina

Llegeixo a anarquia.cat, el portal de notícies de 98 col·lectius anarquistes, la convocatòria de vaga general i jornada de lluita per Palestina per avui 27 de setembre.
“Una jornada de lluita contra el genocidi del poble palestí i contra el règim sionista. Per la reducció del pressupost militar i l’augment de les partides socials.
Contra la complicitat de governs, institucions i empreses amb l’ens sionista, la classe treballadora es planta!
Pel trencament total de relacions amb el règim sionista.
Perquè defensem la vida.”
Els darrers anys ja he publicat alguns apunts al meu blog sobre Israel i Palestina, el darrer del passat 29 de maig i és per això que no repetiré els arguments
https://rodericvillalba.blogspot.com/2024/05/israel-i-palestina.html
El problema, el mal, ve de lluny i està enquistat de tal manera que se’m fa difícil imaginar-me una solució satisfactòria per totes dues parts.
Un metaproblema que no té una solució a l’abast, vist el panorama polític, la impunitat i la irresponsabilitat dels nostres dirigents i de l’opinió pública.
Ningú és immune al fanatisme. La vacuna no existeix i l’únic que podem fer és ser-ne conscients. És més vell que l’anar a peu. És un germen que tots portem dins i que sempre torna (Hannah Arendt).

Com a jubilat no tinc vacances… ni tampoc faré vaga, tot i que la vaga es reconeix com a dret. Entenc que la vaga general d’avui serà minoritària, gairebé testimonial, i ho dic sense ànim de desmerèixer-la. Ben lluny d’altres vagues generals que perduren a la meva memòria. 

Un món d’impunitat… i d’irresponsabilitat. Quanta, quanta guerra…

Antoni Bassas (Un món d’impunitat. ARA 24/9/2024) constata una crua evidència: vivim en un món d’impunitat. I jo encara afegiria i d’irresponsabilitat.
N’hi ha que pensen que les Nacions Unides no serveixen per a res i n’hi ha que contesten que sense ONU el món encara seria pitjor perquè, almenys, produeix una il·lusió de comunitat global en facilitar seient, veu i vot a tots els estats del món, reunits en assemblea general. Les bones intencions s’acaben allà mateix.
Les Nacions Unides serveixen, almenys, per posar paraules a l’estat del món. El secretari general António Guterres és una veu contundent: el nivell d’impunitat al món és políticament indefensable i moralment intolerable. Però la moral els estats se la passen pel forro.
Un món d’impunitat… i d’irresponsables on són molts els que s'escaquegen talment com si els problemes i les desgràcies d’altri no fossin temes de la seva incumbència. I així estem!
Molt interessant i colpidor el darrer ARA Pensem (Anestesiats per la violència. Anna Moyà. 25/9/2024). Amb una idea recurrent: com ens col·loquem davant el mal.
"S'esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l'ànima?", va escriure Mercè Rodoreda a la novel·la Quanta, quanta guerra…
"Les Nacions Unides han quedat superades no només per la persistència de la violència, sinó també per una nova realitat global que ha trossejat i afeblit el multilateralisme" diu la Carme Colomina, amb evident preocupació.
I ara què? Som nosaltres i el mal. I sí, la veritat la construïm entre tots.

100 anys de ràdio

A Catalunya Ràdio ahir al matí es van celebrar els 100 anys de la ràdio a Catalunya.
Martí Boneta incideix en la rellevància de la ràdio escolar (“100 anys de ràdio escolar”. El Diari de l'Educació blog. 24/9/2024).
Aquest any celebrem el centenari de la ràdio al nostre país, però poc s’ha mencionat la ràdio escolar, una eina educativa encara vigent. Des dels seus inicis, la ràdio ha estat un recurs per reforçar continguts escolars i fomentar la competència comunicativa de l’alumnat. Figures com Artur Martorell foren líders de projectes que van marcar una època en la formació d’infants i joves.
Des de fa 40 anys algunes escoles de Catalunya han utilitzat la ràdio com a mitjà per millorar i consolidar l’expressió oral i escrita del seu alumnat.
Actualment la mirada està posada en assolir la competència comunicativa i digital de l’alumnat, i la ràdio és un mitjà que ho permet. L’evolució digital ens permet ara, més que mai, trobar un espai on incloure la ràdio com a projecte de centre.
Ell Departament d’Educació disposa d’un web amb indicacions que poden ser d'ajuda per posar en marxa un projecte de ràdio. https://xtec.gencat.cat/ca/recursos/media/radio/
El 1990 vaig formar part del grup impulsor de Ràdio “Ràpia”, emissora de l’escola sant Domènec de la Ràpita, a l’Alt Penedès. Una experiència memorable.
Vaig participar en un grup de treball amb altres docents interessants en el potencial educatiu de les emissores escolar.
Durant una dècada vaig col·laborar amb Ràdio Montblanc i Ràdio Vilafranca, emissores municipals.
Durant mig curs 2003-04 vaig gaudir d’una llicència retribuïda per tal de fer un treball sobre la ràdio escolar a internet, que encara es pot consultar a la xarxa:
“Ràdio web. La ràdio escolar a Internet” http://www.xtec.cat/~rvillalb/radioweb/
Des dels 20 anys que la ràdio forma part de la meva vida, professional i personal. 

Miss Catalunya, políglota de pa sucat amb oli

Constato a Racó Català, amb un cert astorament, que encara no ha desaparegut el concurs de “Miss Catalunya” i que l’actual guanyadora parla cinc idiomes, cap d'ells el català: "Prefiero el castellano, porque me he criado en Alemania". 
Lara Doval, actual Miss Tarragona i Miss Catalunya, no parla en català i ha deixat clar que tampoc és "obligatori" saber-ne per a optar a la corona del certamen de bellesa. Té delicte la cosa!

Polònia

Polònia, el programa d'humor satíric que bombardeja l'actualitat política, té alguns episodis genials, antològics, com el dijous 19 de setembre “Junts, un partit unit i sense fissures”
4 minuts i 13 segons rodons, extraordinaris. D’una finor quirúrgica i amb un guió i una posada en escena insuperables. L’enhorabona!    https://x.com/polonia3Cat/status/1836863565753422084 
Els d’ERC també han rebut. Polònia “Equip d’investigació”: els atacs de falsa bandera d’Esquerra. https://x.com/i/status/1837877013325197772 

Tardor

El Calendari dels Pagesos és un pou de sabiduria. Dubto molt que es trobi res de més interessant per 4,20€
52 pàgines ben atapeïdes d’informacions variades: dades astronòmiques, cronològiques i religioses; calendari de fruites i hortalisses; l’accés a la terra de la nova pagesia; paisatges de pedra seca; paisatges de pastura; mercats, fires i festes majors setmanals… I tot amb un to divulgatiu i entenedor, així com cal.
Ens anuncia l’inici de la tardor per avui a les 14 h 44 m A veure si és veritat i aquest any tenim tardor de debò!

Avui diumenge hem entrat a la tardor i s'acabarà el 21 de desembre. Tenim estacions i les hem de gaudir. Si la Terra no tingués l'eix inclinat, no tindríem estacions i la diversitat climàtica i biològica seria moooolt diferent.

Enyoro aquestes imatges https://x.com/caledelspagesos/status/1836994179487977501

“Valor: se le supone”. Candideses

Cándido Méndez sorprèn i advoca per recuperar la mili perquè "s'està desfent la identitat nacional". Els comentaris a Twitter, sucosos, naturalment:
- Que l'exèrcit sigui, un cop més, garant final de la unitat l'Estat Espanyol és prou significatiu.
- Més espanyol que sindicalista, sempre.
- En té un bon record de la mili. Anava a esquiar i tot.
- L’odi a la diversitat no té límits.
- Si cal, tornant a la mili per ser bons espanyols.
Vaig fer el servei militar, la punyetera mili, d’octubre de 1980 a desembre de 1981 a Madrid. Una experiència quasi religiosa. I molt patriòtica, això sí.
Entre moltes d’altres coses vaig aturar el cop d’estat del 23F. També vaig aprendre a cosir a màquina. I vaig disparar un fusell Cetme atrotinat mitja dotzena de vegades a tot estirar. Em vaig acostumar a escoltar la ràdio i a anar al cinema d’art i assaig. També vaig prendre consciència de la magnitud de la tragèdia hispànica.
En llicenciar-me, això sí, a la meva cartilla militar la valoració era del tot ajustada. ”Valor: se le supone”.

Copa Amèrica

Quina vergonya això de la Copa Amèrica, quin munt de mentides. En Jesús Rodríguez ho ha desemmascarat a la Directa i Octuvre ho ha resumit. Quina presa de pèl. Molt bé Jesús, la Directa i Octuvre.
Demolidor el reportatge de Jesús Rodríguez sobre la Copa Amèrica (La inversió pública oculta de la Copa Amèrica. La Directa. 17/9/2024).
Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona han contractat desenes de serveis, com càterings, pàrquings, lavabos, equips audiovisuals o marxandatge relacionats amb l'esdeveniment, que s'afegeixen a les aportacions a fons perdut que ja sumen més de 58 milions d'euros de donació a fons perdut per a l’esdeveniment, repartits de la següent manera: 23,5 milions del Consell Superior d’Esports del govern de l’Estat, 16 milions de la Generalitat de Catalunya, 10 milions de l’Ajuntament de Barcelona, 5 milions del consorci Turisme de Barcelona i 4,35 milions de la Diputació de Barcelona. Increïble!
El digital Octuvre fa una emissió ben documentada, a partir del reportatge de La Directa i de la pròpia investigació. No té desperdici i posa els pèls de punta: “Torrent, Colau, Collboni, UPF i TV3: han de donar explicacions” https://youtu.be/n_Dk2Hs_UhM?si=TM_gmunYtJm91-6l
Chema Clavero @jm_clavero ho constata: la Copa Amèrica és una estada, un frau amb diners públics. Vídeo amb proves d'aquesta estafa de la qual en són responsables tots els càrrecs públics que li han donat suport, començant per Colau i Collboni. https://x.com/jm_clavero/status/1835577708304019914
M’atreviria a dir que no cal tenir estudis ni tan sols ser bona persona per malpensar i no deixar-se entabanar amb aquest coi de copa. No deu ser res de profitós quan ni ha deixat bons records ni beneficis, ans al contrari, on s’ha dut a terme: València, San Francisco…
Més opinions al respecte: Neus Torbisco Casals @casals_neus “Indignant, pel nivell de provincianisme i estupidesa que mostren els nostres “dirigents” polítics (sort q són d’esquerres!o això diuen); també d’uns mitjans públics que exhibeixen una manca de nivell crític i d’investigació de contrast lamentable: pura propaganda política. L’ “informe” de la UPF ja és directament patètic. Sort que encara tenim periodistes de debò a @La_Directa amb mirada crítica i valor afegit que entenen que les mentides, a força de repetir-les, NO es converteixen en veritat.

Barraquisme vertical vs. lloguer de temporada.

Sento l’expressió “barraquisme vertical” i penso que és molt encertada i que fa feredat. Sembla ser que els canvis legislatius del darrer any i les ànsies de diner fàcil estan reconvertint els contractes de lloguer de pisos en lloguers d’habitacions, i que es cobra pel lloguer d’una habitació si fa no fa el mateix que es cobrava pel lloguer del pis sencer. Els lloguers de temporada s’ho estan cruspint tot, de dalt a baix.
El sistema capitalista se les pensa totes. No em direu que no és lamentable i trist tot plegat. Allà on no hi ha una regulació respectuosa amb els drets humans l’avarícia del sistema ho devora tot i deshumanitza totes les esferes de la vida. Quin drama i quina vergonya!
Sindicats de llogateres critiquen que Junts, PNB i PP puguin impedir la regulació de lloguers temporals i d’habitacions.
La proposició de llei, impulsada per aquest moviment, es va debatre ahir al Congrés de Diputats espanyol. Junts s'ha alineat amb el PP i ha tombat la proposta de limitar els lloguers de temporada, gran forat en la regulació d'aquest tipus de contractes. 

La iniciativa del col·lectiu de llogateres no supera el primer tràmit parlamentari, tot i que Turull havia anunciat una abstenció del partit. Un dels principals problemes a l'Estat, també a casa nostra, doncs, continuarà enquistat. El motiu? No s'ha fet explícit, però s'entén que és un càstig a Sánchez pel pacte amb ERC pel finançament. Legislatura d'alt voltatge.

Globalització

Alemanya, Dinamarca, Suècia, els Estats Units… van restablint les fronteres i els controls duaners. Josep Sala i Cullell ho analitza a fons en un article molt clarificador (A Occident, el final de la globalització i de les fronteres obertes? Vilaweb 16/9/2024).
Els moviments antiglobalització dels anys noranta ja van avisar de tot allò que vindria, abans no fossin esclafats. El nou paradigma econòmic, sorgit de les teories liberals però abraçat pels socialdemòcrates, consistia a desvincular les grans empreses dels estats, amb una lliure circulació de capitals que permetés d’esquivar els impostos. Alhora es va voler enfonsar les classes treballadores autòctones amb la importació constant de mà d’obra barata de països més pobres.
Les conseqüències, al cap de trenta anys, són catastròfiques a tot Occident: les diferències entre la minoria més rica i la resta de la població s’han disparat, i regions i ciutats senceres han quedat devastades per la desindustrialització i la concentració dels bons llocs de feina a les capitals.
Cada cop més gent se n’ha afartat, i el punt de ruptura ha estat la immigració. El model globalitzador necessita fronteres obertes, una política que s’ha comunicat amb el mantra de “vénen a fer les feines que nosaltres no volem”. I no resolt, ni de lluny, la misèria i les desigualtats socials dels països més pobres.
En tres dècades Catalunya ha passat de 6 a 8 milions. El país s’ha engreixat, no ha crescut ordenadament ni és més esbelt, ni ha estat capaç de fer front amb garanties als grans reptes: sanitaris, educatius, laborals, d’habitatge, culturals, lingüístics…
La immigració, l'envelliment de la població, la globalització salvatge… són problemes que no es plantegen políticament amb prou coratge i valentia, i aixì ens va.
És per això que sorprenen les declaracions del president Illa, que en el discurs de la Diada va tractar la qüestió com si fóssim a la dècada de 1990: “Tothom que ve a millorar Catalunya és català, amb els mateixos drets i els mateixos deures que tenim tots nosaltres.” Doncs no.

El 7

El 7 és considerat un nombre màgic perquè es compon del sagrat número 3 i del terrenal número 4. Així, així, estableix un pont entre el cel i la terra. Asseguren que per a Pitàgores el 7 era “el número perfecte”; Dante Alighieri ho feia servir en les seves obres; i la Bíblia ho esmenta amb freqüència.
“El número 7 -va dir Hipòcrates- per les seves virtuts ocultes, tendeix a fer totes les coses; és el dispensador de la vida i font de tots els canvis, ja que fins i tot la Lluna canvia de fase cada set dies: aquest nombre influeix en tots els éssers sublims”.
En les Sagrades Escriptures, el número set simbolitza sovint la perfecció. El Gènesi ens diu que Déu va crear el cel i la Terra en sis dies i, un cop completats, va descansar el setè dia (Gènesi 1; 2:1-2). En els temps bíblics, els números solien simbolitzar un significat més profund.

7 són els dies de la setmana.

7 són els samurais.

7 vides tenen els gats.

7 és la meitat de 14.

77 quilos és la quantitat de menjar que, de mitjana, desaprofita cada espanyol durant l’any.
77 quilos és el nom d’un restaurant situat al carrer Mallorca de BCN on no hi falta ni sobra res.
77 quilos és el que jo peso de fa anys. 77 quilos d'humanitat.

Megaincendis

Tornen els incendis, que no megaincendis, al nostre país. Com cada any i cada cop pitjor
Emily Anthes (Com els megaincendis estan transformant el món. ARA 8/12/2023) constata com els enormes incendis forestals de la nostra era, el pirocè, no només perjudiquen els ecosistemes, sinó que també els transformen.
El foc és un fenomen natural. En realitat, hi ha espècies que es beneficien dels seus efectes i fins i tot les que no se’n beneficien poden oferir una resistència notable a les flames.
Però ara els incendis s’intensifiquen i comencen a superar la capacitat de regeneració. Els megaincendis, que converteixen en una anècdota els incendis forestals típics, tenen un impacte ecològic immediat perquè maten plantes i animals que podrien haver sobreviscut a focs més moderats.natura.
Els animals que sobreviuen a l’infern han de trobar menjar, aigua i refugi en uns paisatges càlids, ressecs i pelats amb un alt risc de depredació.
Els incendis incontrolables de darrera generació com a futur immediat. Els experts diuen que ja els tenim a tocar i que poden socarrimar el nostre entorn immediat, tal com ja ho estan fent en altres indrets del món. Fa feredat. Foc a la vinya de l’avi!

Amics

La Leticia Asenjo ho té ben clar (Com detectar una amistat tòxica. ARA 28/12/2023): tenir bons amics és especialment important al llarg de la vida. Ens aporten qualitat de vida i ens ajuden a sentir-nos menys sols al món. Sense amics tenim més risc de patir ansietat, depressió i un sistema immunitari debilitat.
Cal saber diferenciar una amistat sana d'una de tòxica. Una amistat sana ens aporta alegria i suport i treu el millor de nosaltres mateixos. Els bons amics s’alegren dels nostres èxits i ens ajuden en els moments complicats. Una amistat sana és bidireccional. En canvi, en una amistat tòxica hi ha ansietat, tristesa i estrès. Compte amb les amistats perilloses!
A casa en aquests moments tenim la sort de gaudir de dues colles d’amics amb qui compartim, de modes diferents això sí, bones estones de la nostra vida. Aquesta és una bona setmana: dimecres vam dinar plegats amb una de les colles i avui sopem a casa amb l’altra, en uns àpats mensuals itinerants que fem des de fa 30 anys.
També tenim uns quants amics “sueltos”, alguns de tota la vida, i amb qui sabem que hi podem comptar si arriba el cas. Són una mena de roc a la faixa.
Moltes persones grans se senten soles. Al Regne Unit fins i tot es va crear el 2018 un ministeri per a la Soledat. Nou milions de persones se sentien soles, de les quals 1,2 milions no parlaven amb ningú en una setmana.
Som amb els altres que diria JM Esquirol. Vivim com somiem. sols, diu Josep Conrad. Naixem sols, morim sols i entremig intentem en va entrar dins les solituds dels altres, pregona Paul Auster. David Thoreau deia que no havia trobat cap companya tan sociable com la solitud. El recull d’aquestes reflexions és de l’Eva Piquer (La solitud que ens acompanya. ARA 17/6/2027)

 "La soledat, la major part de les vegades, és percebuda com a negativa, angoixant i buida. [...] Quantes vegades, però, és infinitament més densa i més plena que la companyia", diu Francesc Torralba. Hi esteu d'acord?

Ingrid Bergman, ara ja fora de guió, deia que per ser feliç només cal tenir bona salut i mala memòria. Salut i bones amistats! I també bona memòria: som la nostra memòria.

Al Llibre de la selva queda ben clar això de l'amistat: https://youtu.be/UQtL8BHI93M?si=c9C9oxZRGfJvwJi9  

El doctor Martin

Llegeixo al Món de la Tele que "El doctor Martin" s'acomiada de TV3 amb un èxit espectacular: "Senzilla, fresca, humor anglès" La sèrie revelació de l'estiu emet el seu darrer episodi després d'haver assolit una audiència mitjana de 250.000 espectadors i un 20,1% de quota de pantalla.
N’he vist uns quants capítols i la veritat és que em mereix una doble valoració, amb cara i creu. D’una banda, sí, el doctor Martin és transgressor, molt bon professional, directe i sense pèls a la llengua. No està per punyetes ni per compliments.
D'altra banda, i com posava al descobert la Mònica Planas (De vacances amb l’insuportable doctor Martin. ARA 22/8/2024) l’humor radica en la personalitat singular de tots els personatges, més aviat estereotipats, que acaba conformant una comèdia poc subtil, molt elemental, però molt efectiva a nivell d’audiència.
Una comèdia en què un metge té dificultats per adaptar-se a un entorn de treball rural i auster que li resulta hostil. Ens trobem amb un protagonista masculí mancat d’habilitats socials. És un professional excel·lent des del punt de vista mèdic (malgrat la seva fòbia a la sang) però humanament precari: és fred en el tracte, gens empàtic, incapaç de somriure i brusc a l’hora de comunicar-se amb els pacients i amb els habitants del poble.
La Louisa, la seva dona i mare del seu fill, és l’antítesi del protagonista. El mal caràcter del doctor Martin acaba resultant més tòxic que divertit, especialment quan es tracta de gestionar les relacions familiars. La seva incapacitat d’esbossar ni un somriure a la seva predisposada i dòcil esposa pot fer-se fins i tot dolorosa. Sobretot quan la resta de personatges es compadeixen de la pobra dona i el que ha d’aguantar. Homes!

Romànic Català

@RomanicCatala és una font inesgotable d’enginy i de coneixement. Genial el fil de @JoanPauInarejos que es pot seguir també a les xarxes socials.
M’encanta el romànic, més que cap altre art. I trobo genial que el romànic fos capaç de predir Eric Clapton, a tall d’exemple.
També revisen documentalment i de manera magistral els 10 estereotips sobre el romànic.
Aquest curs estrenen #RomànicAmbUllsDeNen! unapeça més d’un trencaclosques genial.
Vídeos #RomànicEn2minuts • ✍️ Fils divulgatius • 😉#MemsRomànics •
No perdem l'oremus!

Una jornada particular

De fa 3 anys l’11 de setembre és una jornada particular al carrer de l’Ateneu, entre Parlament i Amàlia Soler. I no ho dic en relació a la diada nacional de Catalunya, no. La cosa va d’aniversaris.
El nostre veí Gerard ahir dia 10 va fer 20 anys -Per molts anys!-, que és fantàstic, el millor que et pot passar a la vida si res no es torça. L’alternativa és infinitament pitjor.
Des dels 18, de fa 3 anys, que fa una celebració amb una colla d’amics a casa seva. Un sopar-espectacle de gamma extra. Cap a la mitjanit s'inicien els càntics, a pèl, a tot drap, sense aturador, bàsicament dels balls de la festa major vilafranquina, amb una especial consideració pels goigs a sant Fèlix.
Un moment àlgid d’aquesta nit passada ha estat, entre la 1 i ¼ de 2, el cant del toc de vermut i dels goigs. Des del dormitori de casa, a uns 15 metres en línia recta, ens haguéssim pogut incorporar a la cantúria doncs, ara a l’estiu i amb les finestres obertes se sent tot perfectament. Amb les finestres tancades, també.
Hi ha hagut un moment d’un cert esgotament però, cap a ¾ de 2, ha pres el relleu el ball dels bastoners… picant amb els bastons! Amb traça i bon ritme, això no es pot negar.
A les 2 de la matinada ens hem vestit i hem anat a visitar els nostres veïns, tal com ja vam fer l’any passat tal dia com avui i si fa no fa a la mateixa hora.
El fil de la conversa, similar al de l’any passat també. La nostra queixa pel no poder dormir a aquestes hores de la matinada. El seu relat: que és un dia l’any, que demà és festa, que es tracta d’un domicili particular, que l’ocasió s’ho mereix…
La conversa, de 10 minuts, és cordial però discrepant. Els oferim un proposta alternativa per l’any que ve… que hi tornaran. Ja que l’aniversari és el dia 10 i que l’endemà tornarà a ser festa, que el gruix dels actes folklòrics i de la saragata es faci el dia 10 a la nit, però que cap a la mitjanit no hi hagi més saragata, que s’imposi la contenció, que no vol dir que tothom hagi d’anar a dormir. Continuar el sopar, fer petar la xerrada i passar una bona estona sense estridències també pot ser una bona manera de continuar la celebració.
Després de la conversa ha imperat el silenci, excepte en algun moment puntual. Tot i amb això nosaltres no hem pogut agafar el son a causa de tot plegat. Tot just cap a les 4, quan ja estàvem a punt de reprendre el son, han donat per acabada la festa… o gairebé perquè llavors han anat a buidar les ampolles de vidre -amb la conseqüent sorollada- al contenidor de la cruÏlla Ateneu / Amàlia Soler, que això és el que ens han comentat uns veïns.
D’¼ de 5 a 2/4 de 5 un grupet de mitja dotzena de participants al sopar-espectacle s’han aturat sota el finestral de casa nostra per acabar-s’ho d'enraonar i decidir on s’anava de rematar la jornada. Una jornada particular.
Amb tot això avui nosaltres, veïns soferts, hem dormit de 5 a 8 de la matinada i ens hem llevat cansats i molestos per haver fet horari nocturn de festa major, quan en realitat es tractava d’una celebració privada.
Tenim un any per en davant. Mirarem de reprendre la conversa amb el Gerard per tal de trobar una solució satisfactòria per a les dues parts. Una sortida raonable. Visquem plegats i bé. O no?

PD L’ordenança de civisme i convivència de l’ajuntament de Vilafranca ja contempla aquest tipus de situacions, en concret els articles 40, 41 i 52. https://drive.google.com/file/d/1UEYI7IeRoLYMdktawZR-UBK4tpLxtREw/view?usp=sharing  

“Perquè hi és”...

Jesús Fortuño va escriure un excel·lent article sobre l’Everest (La metàfora de l’Everest. El Punt Avui 6/1/2018) on deia que potser era moment de recordar en George Mallory, que conjuntament amb Andrew Irwin van morir al 1924 a la part final de l’Everest, envoltats d’un veritable misticisme romàntic, ja que no se sap si van arribar al cim.
Una periodista de Nova York l’any 1922 li va preguntar per què volia pujar a l’Everest? Mallory va respondre: “Perquè hi és”...
El seu cos va ser trobat l’any 1999 per una expedició que hi va pujar expressament a buscar-lo i va tenir sort. D’Irwing, a hores d’ara ningú en sap res.
L’any 1978, Reinhold Messner i Peter Habeler van ser els primers a pujar a l’Everest sense oxigen artificial. El 1980 Messner va repetir l’ascens sol i es va convertir en el primer a aconseguir-ho. Messner és considerat per molts el millor. No només pel fet de ser el primer a pujar als 14 vuit mil sense d’oxigen, o creuar l’Antàrtida caminant sense ajudes addicionals, entre d’altres primícies, sinó per la seva trajectòria com a escriptor i la seva filosofia d’exposició màxima.
Però aquesta dimensió romàntica de l’alpinisme relacionada amb el desig de trobar els nostres límits, conviu amb una visió més materialista i comercial. Els occidentals hem fet de les muntanyes, i de la seva èpica, una construcció imaginària fonamentada en la visió de conquesta. Veure la corrua de gent, molt d’ells milionaris excèntrics que pugen a collibè dels seus portadors, fer el cims amb aquestes males arts és abominable.
És aquesta lògica de la diferència la que marca la mercantilització de l’Everest. A veure qui puja primer, amb oxigen addicional o sense; qui dels que pugen és més vell, o més jove; qui és la primera dona; qui ho fa sol o acompanyat; per la cara nord o la cara sud; a l’hivern o la primavera… qui el baixa esquiant o en parapent… Són tot diferents dimensions del que hem convertit la muntanya més alta de la Terra.Kilian Jornet, el 2017, ha estat el primer que hi ha pujat dues vegades en menys d’una setmana, establint una nova línia de possibilitats en estil purista i minimalista, sense camps d’alçada, sense portadors, sense cordes fixes, i tan sols amb una motxilla per pujar i baixar al més aviat possible. La segona vegada, en 17 hores. Ha estat, sense cap dubte, el cop d’efecte mediàtic per coronar el projecte Summits of my life. “Perquè hi és”..

Dos divorcis a l’hora… o durar tota la vida.

Llegeixo a la secció de Societat de l’ARA la notícia: “Gairebé dos divorcis cada hora: l'esperança de vida dels matrimonis a Catalunya”. (Cesc Maideu. ARA 16/6/2024).
Com qui lloga un pis o s'estrena en una feina, el matrimoni és un contracte amb un mínim de compromís que, en aquest cas, és de tres mesos.
La durada mitjana d'una relació que acaba en ruptura és de 16 anys i mig a l’estat espanyol. La realitat catalana és que gairebé cada hora hi ha dues parelles que decideixen divorciar-se, 15.000 el 2023. Les dades sempre ajuden a dimensionar els temes.
Per divorciar-te, primer t'has de casar. Però en les últimes tres dècades la societat espanyola (i catalana) ha anat perdent l'interès en la institució del matrimoni.
Fins al 2005 les parelles estaven obligades a justificar un divorci, però des de llavors no cal donar explicacions.
El primer detonant de la trencadissa és la criança dels fills. El segon motiu és el desenamorament. El tercer, una infidelitat. La quarta problemàtica és l'econòmica.
Una parrafada que fa pensar: els matrimonis poden acabar bé… o durar tota la vida.

Mistery (Michel Franco. Mèxic, 2023)

Ahir al cineclub, "Mistery", de Michel Franco (Mèxic, 2023). D’aquest director encara recordo “Nuevo orden”, una bona pel·lícula de suspens, distòpica, de 2020.
Mistery és una petita obra d’art, amb protagonistes de carn i ossos. Sylvia és treballadora social i porta una vida senzilla i estructurada: la seva filla, la seva feina i les seves reunions d’Alcohòlics Anònims. La seva vida farà un gir quan, després d’una reunió d’antics alumnes de l’institut, Saul la segueix a casa. Aquesta inesperada retrobada tindrà profunds efectes en la vida de tots dos i obrirà la porta al seu passat.
Una història que convida a la reflexió sobre la naturalesa dels nostres records i com aquests donen forma a qui som. Amb dues interpretacions antològiques la pel·lícula aconsegueix furgar les profunditats de l'ànima humana.
Una atenció especial es mereix el silenci de les mares davant dels abusos dels seus marits a menors, la mare que calla davant de l'escenari de violència.
En resum, i com comentem a la sortida, som la nostra memòria. La gent més feta pols i desvalguda és la que té cura de la gent feta pols i desvalguda, com sempre.

Animalades

Un amic em repta a fer un post sobre una notícia recent (“Tractes el gos com una persona? Quins perjudicis psicològics i físics pot tenir”. Montse Poblet - Glòria Marín. 02/09/2024. 3CAT).
Hàbits aparentment innocents com vestir els animals d companyia, passejar-los en cotxet o agafar-los constantment a coll poden provocar tant alteracions físiques com de comportament en els animals.
Dur-los en cotxet i posar-los abriguets obren una llarga llista del que cada cop és més habitual entre els propietaris de gossos. Alguns també pinten les ungles de les seves mascotes, els organitzen festes d'aniversari i de casament, els porten a concerts, els fan fer pipí al lavabo i els deixen menjar a taula amb la resta de la família.
D'això se'n diu humanització de les mascotes, i veterinaris i ensinistradors adverteixen dels seus perills. Tractar els gossos com a persones és una font de problemes pels animals.
El psicòleg i etòleg Àngel Casellas explica que darrere d'aquesta humanització de les mascotes hi ha una moda, però sobretot soledat i determinades circumstàncies personals.
Casellas parla de parelles que no volen o no poden tenir fills i que converteixen el gos en el seu projecte en comú, abocant en l'animal tota la seva estima. També hi hauria persones de mitjana edat amb la síndrome del niu buit un cop els fills s'han fet grans i han marxat de casa. I per últim, persones grans que viuen soles.
La majoria dels experts deixen clar que no hi ha cap problema en el fet que parlem amb els gossos, els posem un nom i els fem mostres d'afecte. Aquests, diuen, no serien exemples d'humanització que poden perjudicar l'animal.
La clau està en el fet que nosaltres ens adaptem a les necessitats dels animals, i no a l'inrevés. Una cosa aparentment tan fàcil com "deixar-los ser gossos".
Gats i gossos són les mascotes més populars del món. La Unió Europea compta amb una colònia de 127 milions de gats de companyia i uns 100 milions de gossos. La meitat dels catalans no tenim cap animal de companyia, això si deixem amb marge la parella i la resta de la família...
Gats i gossos són les mascotes més populars del món. La Unió Europea compta amb una colònia de 127 milions de gats de companyia i uns 100 milions de gossos.
A Espanya es calcula que hi ha 9 milions de gossos, 6 milions de gats, 7 milions d'ocells, 1,5 milions d’ocells i rèptils… una animalada!
Emilia Sanz, veterinària, pionera dels drets i dels deures dels gossos pigall ho té clar: "No passa res per estimar més el gos que un cosí segon que veus un cop l'any", diu aquesta dona valenta i pionera en moltes batalles. (ARA 28/4/2024).
A casa som tres animals de companyia, tots tres persones humanes. Només de tant en tant ens visita una gossa ben maca i educada, la Teula.

El llenguatge inclusiu. Totis? En defensa de la Carme Junyent

El dia 3 va fer un any que ens va deixar M. Carme Junyent Figueras, professora de lingüística a la Facultat de Filologia de la UB on feu recerca en l'àmbit de les llengües amenaçades i les llengües de la immigració a Catalunya. Defensora del català i contrària a les bajanades woke.
Recupero una entrevista que se li va fer ("El gran problema de la llengua inclusiva és que, en realitat, discrimina". Jordi Nopca. ARA 12/9/2021). Trio alguns fragments significatius.
"Els que manen s'han apoderat de la voluntat de les dones i ara ens la imposen", escriu la lingüista i professora al pròleg del llibre que ha impulsat, “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou”. Recull l'aportació d'una setantena de dones que, ja sigui des de l'ensenyament, la traducció, la correcció o l'administració donen arguments per debatre sobre l'ús de la llengua inclusiva o no sexista.
El gran problema de la llengua inclusiva és que, en realitat, discrimina. Quan parlem de ciutadanes i ciutadans, les ciutadanes queden excloses del conjunt de ciutadans. És un canvi que em sembla perniciós i per això el denuncio. A la meva generació, quan deien que una cosa no era per a nens, jo em sentia inclosa, com a nena, en el conjunt de nens. Ara ja no és així. Hem aconseguit que les nenes s'autoexcloguin. Aquesta és una de les pitjors conseqüències del desdoblament lingüístic.
La idea que si canviem la llengua canviarà el món és una fal·làcia però cada vegada més polítics se sumen al llenguatge inclusiu. Quan crees un femení a partir del masculí, el problema és que sovint agafa un matís despectiu. En aquest punt, només cal recordar la diferència que hi ha entre un home públic i una dona pública.
El col·lectiu LGBTI+ el que vol és viure la seva vida i que els acceptin tal com són. Amb la llengua no arregles els seus problemes. Més aviat els acabes d'ensorrar, si t'hi refereixes amb paraules com totis.
Des de la mort de la lingüista Carme Junyent, diferents institucions culturals han anat posicionant-se, com ella ho feia, contra el llenguatge inclusiu. La UB va anunciar que recuperava el masculí genèric en les seves comunicacions, i l'IEC, en un comunicat, ha afirmat que "l'ús del masculí genèric és una característica de la nostra llengua", i "el masculí és el gènere no marcat". A més, diu l'Institut, "hi ha estratègies que contravenen la gramàtica del català, com és el femení genèric o la creació del gènere neutre totis)".

Totalment d’acord. Prou de confusió. Més sentit comú. En defensa de la Carme Junyent.

Alta muntanya

1838. Henriette D'Angeville escalà el Mont Blanc amb 18 ampolles de vi, 26 pollastres cuits i un colom missatger. Fou la primera dona a completar l'ascens sense ajuda. Quan feu el cim, els seus guies l'aixecaren a l'aire per tal que pogués "anar més alt que qualsevol home hagués nat abans".
El 28 d'agost de 1985, la nostra bandera coronava per primera vegada el sostre del món. Toni Sors, Òscar Cadiach i Carles Vallès, coordinats per Conrad Blanch i gràcies als xerpes Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra, van ser els primers catalans en assolir el cim de l'Everest.
Juliol 1986. El Carles, el Franch, el Ventura, el Ramon i el Roderic, del club excursionista Montblanc, pugen la Pica d’Estats.
2024. Kílian Jornet completa el desafiament de la seva vida: 82 cims alpins en 19 dies.de 75.344 metres. En total ha recorregut 1.207 quilòmetres i ha superat un desnivell acumulat de 75.344 metres. El desafiament ha estat una combinació híbrida de senderisme, alpinisme, escalada i ciclisme.
Com passa el temps! I jo que segueixo amb el dubte existencial que m’amoïna: he pujat un parell de cops el Toubkal, el cim més alt de l’Atlas (4.167m) Si hi afegeixo l'ascensió al Tossal Gros, a la Conca de Barberà (867m) es pot considerar que tècnicament és com i hagués pujat l’Everest?

Sant Tornem-hi

L'esgotament físic i mental per excés de pressió laboral ha anat augmentant en els últims anys. Psicòlegs i investigadors ofereixen consells sobre com distingir-ne els símptomes i com gestionar la situació.

Tornar a la feina després de les vacances pot ser aterridor per a qualsevol. Però pels que pateixen burnout laboral —un estat que els psicòlegs descriuen com una sensació persistent d'esgotament i cinisme relacionada amb la feina— la transició encara és més dura. 

Avui és més necessària que mai una guia per tornar a la feina després de les vacances… i no morir en l’intent (Albert Martín. ARA 1/9/2024).
La paraula treball, etimològicament, prové de tripalium, un instrument de tortura que es va popularitzar durant l’Imperi Romà. Convé recordar-ho en unes dates en què el retorn a la feina després de les vacances es converteix en molts casos en un veritable tràngol per a molts treballadors que havien trencat amb la rutina durant el descans estival.
L'ergofòbia és una por irracional i persistent al lloc del treball. Qui la pateix sent una por irrefrenable a acudir al seu lloc de treball, la qual cosa comporta problemes seriosos per a la seva vida personal, social i familiar.
“El Mundo Today” s’ho pren com cal, amb ironia i bon humor. Ofereix uns consells per evitar la síndrome postvacacional:
- Cobreix el terra amb sorra de platja, petxines resseques i alguna burilla.
- Que l'avi es passegi per la casa venent cocos i mojitos a tres euros.
- Col·loca un estenedor al saló amb tovalloles i banyadors sempre mullats.
- Omple la banyera amb aigua de mar i una medusa.
Avui és un dia d’abraçades sentides, i també de petons de cortesia. Si no hi ha història, no hi ha abraçada que valgui. Una abraçada immensa a qui correspongui!

La festa, un espai de conflicte?

Tot i que comparteixo moltes vegades les reflexions de Manuel Delgado, a tall d’exemple i com a botó de mostra una que diu que “la felicitat és un invent del s. XVIII que funciona com una pastanaga davant d’un burro”, aquest cop no és cas.
Em refereixo a “La festa és, per definició, un espai de conflicte” (Vilaweb 30/8/2024), una entrevista a l’antropòleg, que defensa el dret de la colla dels Blaus de Granollers de fer tallers de còctels Molotov ficticis durant la festa major.
Delgado és l’home ideal per a parlar de l’acarnissament que hi ha hagut contra la colla dels Blaus de Granollers, després d’haver fet un taller durant la festa major en què es practicava el llançament de còctels Molotov ficticis, de broma, contra ninots que simulaven ser policies. Delgado ha teoritzat de fa anys sobre la festa i explica que el ritual d’atacar metafòricament l’autoritat no se l’han inventat pas els Blaus. De fet, agredir de broma l’autoritat, de manera no lesiva, és precisament una característica de la festa.
L’àmbit de la festa és l’àmbit de la llibertat de manifestació i d’expressió. La festa és una mena de territori en què es poden dir i fer coses que no són les habituals i que no necessàriament impliquen una dimensió literal d’allò que representen.
Fins aquí bé però això no ens delimita la frontera entre allò que és permissible, ni que sigui dins de la discrepància, i allò que és intolerable. Cal afinar i mirar cas a cas, no serveixen les declaracions de principis.
Del tot injustificable l’acarnissament que hi ha hagut contra la colla dels Blaus de Granollers, però, alhora, totalment desafortunada i inoportuna la proposta de taller, que una mica d’autocrítica també estaria bé per part dels organitzadors del taller i de la festa.
Estem en plena festa major a Vilafranca. El jovent adolescent del costat de casa i uns quants amics, que la viuen amb una intensitat immesurable, sopen i fan xerinola. Des de la nostra habitació se senten les veus i la gresca. 

A quarts de 3 de la matinada, per acabar-ho d’adobar, fan sonar la gralla… i això ho trastoca tot. Arribats en aquest punt penso en la reflexió de Manuel Delgado: “La festa és, per definició, un espai de conflicte”. La gralla dels veïns converteix la festa en espai de conflicte. I la raó, aquest cop, és nostra, no dels nostres veïns adolescents.

Durant 4 dies de festa major s’han programat concerts al centre de Vilafranca, de música en directe i de DJ,  que s’inicien a les 3 i fins i tot a les 4 de la matinada. A casa sentim fins a les 5 d’alba, i amb un volum desmesuradament exagerat, la música màquina del darrer DJ 

Us asseguro que la festa es converteix en espai de conflicte. No hi ha dret, ni cap necessitat d'allargar  fins a gairebé trenc d'alba aquests darrers concerts de qualitat musical més que dubtosa i totalment prescindibles. S’hauria de fer compatible les ganes de gresca i el dret al descans nocturn del veïnat a partir de segons quines hores de la matinada.

Anem plegats a Poblet

Em fa pensar el darrer lliurament d’Octuvre: “Ara és el moment d'explicar què s'amaga darrere el fitxatge de Cristina Farrés” El currículum de la Cristina Farrés, nova cap de comunicació del govern de Salvador Illa, posa els pèls de punta.
Com també fa pensar l’admiració incontinent de Salvador Illa per Josep Tarradellas, i de retruc per monestir de Poblet. Ni l'un ni l’altre, ni Tarradellas ni Illa- són sants de la meva devoció. Tarradellas per la seva figura polièdrica i excessivament personalista. Illa per no haver estat capaç de mantenir l’orientació dels seus antecessors, també socialistes, al Palau de la Generalitat.
Aquest dies el president ha arrossegat el seu govern a fer una estada a Poblet, km 0 de l’imaginari tarradellista. Ha estat una bona tria a nivell logístic. La remodelació de les instal·lacions hoteleres del monestir el van dotar del confort imprescindible, res a veure amb l’hostatgeria de fa uns anys de fa un parell de dècades, per donar aixopluc a unes sessions de treball que haurien de servir per traçar un full de ruta al nou govern.
En el nomenament del nou govern ja vaig dir la meva i li vaig atorgar, com és costum, 100 dies de marge abans de pronunciar-me al respecte. Encara no toca, doncs. 

Sí que és significatiu el degotall de noms que van apareixent als mitjans de comunicació, com és el cas de la Cristina Farrés. I em ve al cap un refrany castellà que hi té molt a veure: quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija. Que així sigui.

Pregons de festa major

Des de 1988, el primer any que vaig viure en directe un pregó invitat per la Xè, que recordo les festes majors de Vilafranca bàsicament pels pregons, a més a més de les cercaviles i els castells, naturalment.
Pregonar la festa és del tot necessari.  El pregó marca l’inici, llargament anunciat pel que fa a la vila, de la FM Aprofitar l’ocasió per passar comptes pendents amb qui sigui -cosa que ha passat més d’un any- és intolerable.
Com pregona la teoria dels instants previs, els moments anteriors al que ha de passar poden arribar a ser tremendamente estimulants i emotius.
En un moment o altre als pregons es fa referència als pregons precedents. S’acostuma a dir que el que s’està a punt de pregonar ja ha estat pregonat per moltes altres persones amb encert, en un exercici de bona educació i de companyonia gremial suposo.
M’atreveixo a posar, negre sobre blanc, una idea que fa temps que tomba pel meu caparró. Es podria fer un pregó frankenstein, elaborat amb fragments destacats d’altres pregons festamajorencs, citant les fonts i comentant breument el que calgués. De ben segur que el resultat podria arribar a ser memorable.
Enllaço i per tant comparteixo l’accés a la majoria de pregons de la FM de Vilafranca des de 1963 fins a l’actualitat. En falten pocs. Si s’em fa arribar algun pregó dels que hi falten l’incorporaré de bon grat. https://ja.cat/FMpregons
Comparteixo també un megamix festamajorenc de gamma extra, de Gerard Morató Viñas i Miquel Villalba Castells, de fa ja 8 anys però plenament vigent https://ja.cat/megamixfestamajorenc
Que tinguem un bon pregó 2024. A veure si és tan bo com el de l'any passat!. 

Espero que el pregoner, psicòleg de professió, hagi trobat el divan que -segons diuen- anava buscant dies enrere per a l'escenografia del pregó i que faci una bona sessió psicoanalítica de la festa major vilafranquina, que el tema dóna molt de sí.
Bona festa major!

PS1. En acabar el pregó vaig fer un comentari en petit comitè. Aquest: “doncs no, no m’ha agradat el pregó. Ni el continent ni el contingut. El pitjor dels últims 8 o 10 anys. Egocèntric. Llarg. Prosaic. Més bona voluntat que encert. Decebedor. Llàstima!”.
No he estat l'única persona decebuda pel pregó, com és natural. Miro ara d’afinar una mica més sense pretendre fer un comentari de textos exhaustiu, que no és la meva intenció.
- Encabir en un pregó una tirallonga de causes justes i nobles no és la millor opció. La llista és interminable i aquest no és l’objectiu del pregó.
- Dissertar sobre els problemes de salut mental, el consumisme, l’individualisme uns quants ismes més del món actual pot estar bé però en petites dosis, que les sobredosis són nefastes.
- El pregoner té tot el dret a parlar en primera persona, només faltaria, però sense perdre el món de vista. L’egocentrisme embafa. Hi ha vida més enllà d’un mateix, la família, la pròpia història personal, el partit on milites i el ball que has ballat a la teva joventut..
- No es pot abusar dels elements teatrals, que sempre haurien de ser accessoris. L'ànima del pregó, sempre la paraula.
- Fer pujar a l’escenari desenes de persones a fer una desfilada no és garantia de res.
- Una hora i quart és una durada excessiva, desmesurada, tant si seus a plaça en una cadira incòmoda com si l’escoltes per la ràdio o el mires per PTV
- Un pregó prosaic no és un bon pregó. Li cal finesa, amorosir les paraules i no abusar de les consignes.
- Ser graciós no és gens fàcil. Proposar-s’ho és arriscat. El resultat no acostuma a ser satisfactori.
- “Donar pa a les oques” és una expressió que he sentit molts cops en relació als pregons. Donar massa pa pot ser indigest.
- El cagondéu als morros del rector de la basílica de Santa Maria de Vilafranca, lamentable. Tota una declaració de principis. Aquest episodi en un context musulmà o jueu hagués provocat un bany de sang.
- Demanar als administradors del 2023 que pugin a l’escenari a fer el que no van fer en el seu moment amb l’estampa no és de rebut. És patètic.
- Forçar les pauses per provocar els aplaudiments de la concurrència no està bé.
- El “puta Espanya” del final del pregó, innecessari. Totalment prescindible.
Doncs això. Llàstima! L’any que ve serà millor -o no-.
PS2. 2/9/2024
Unes quantes consideracions respecte a la festa major 2024.
- Centralitzar els concerts al centre vila, especialment amb els dos escenaris a les rambles, i en menor grau a la plaça de Jaume I i el Tívoli és sens dubte l’opció més funcional pel que fa a la mobilitat i seguretat.
- Els horaris nocturns no haurien de ser inacabables. Que hi hagi concerts que comencin a les 3 o les 4 i acabin a quarts de 6 de la matinada no és de rebut. Els veïns afectats no s’ho mereixen ni tampoc no hi ha cap necessitat.
- El volum dels equips de so és de delicte. Totalment desmesurat i innecessari. Els veïns de la Girada o de Moja no haurien de sentir els concerts des de casa seva.
- El jovent indepe des de fa 29 anys ja té la seva festa i es munta el seu tinglado. La programació musical de grups per a la gent jove o de mitjana edat sembla que ja funciona.
La gent gran també té algun ball, les sardanes i les havaneres. El nens i nenes gaudeixen d’algun espectacle fet a mida. I jo em pregunto: i els boomers? Què hem de fer? Com és que no es pensa en nosaltres? Ni música, ni teatre… ni foc, ni fum, ni cendra. De la gent nouvinguda i de les altres cultures ja no en parlo, que no vol dir que no hi pensi.

Romànic

A @RomanicCatala revisen documentalment i de manera magistral els 10 estereotips sobre el romànic. Som-hi! https://x.com/RomanicCatala/status/1826624885529202688
𝟭. Que el romànic és fosc, estret i hermètic? Home, parlem-ne.
𝟮. Que el romànic és un art 'auster'?
𝟯. Que el romànic és un art rural?
𝟰. Que el romànic és 'fosc', llòbrec i fins i tot 'tètric'?
𝟱. Que el romànic és ruïnós, mal fet i que cau a trossos?
𝟲. Que els pintors i escultors 'no en sabien' o que 'eren primitius'?
𝟳. Que els pintors i escultors romànics no coneixien la tercera dimensió?
𝟴. Que el romànic s'oposa expressament a l'Antiguitat grecoromana?
𝟵. Que els artistes romànics no es preocupaven per l'autoria individual?
𝟭𝟬. Que el romànic només és un art de la pedra?
Genial el fil de @JoanPauInarejos que es pot seguir també a les xarxes socials.
M’encanta el romànic, més que cap altre art. I trobo genial que el romànic fos capaç de predir Eric Clapton.

La Colla Vella, amb carro fins a Vilafranca

LLegeixo a La Fura que la Colla Vella de Valls recupera enguany la tradicional anada amb carro a Vilafranca per festa major. Quina matada!
La colla vallenca rememora la tradició d’anar en carro a Vilafranca per la seva festa major, tal com es feia durant la primera meitat del segle XIX.
Trenta-un anys després de l’últim cop, avui 26 d’agost els castellers de la Vella rescataran del fons dels armaris les espardenyes, les armilles i les gorres per recórrer, en carro, el mateix camí per actuar a Sant Fèlix. La previsió és que arribin a Vilafranca demà pels volts de les set de la tarda, per després fer una actuació simbòlica a la plaça Jaume I.
La Vella farà una estada de tres dies a la capital de l’Alt Penedès, tot esperant Sant Fèlix.. Des de la colla vallenca assenyalen que la recuperació de l’anada en carro a Vilafranca servirà per homenatjar aquells castellers que van endegar aquesta tradició, “el Rabassó, l’Escolà i el Gerxo de Xacó”.
Un viatge d’una cinquantena de km que en cotxe es pot fer en mitja hora mal comptada però que en carro dóna per molt i molt més. Bon viatge i bona actuació castellera! I esperem que no els robin els carros, com al Manolo Escobar.

Teatre Apolo. “Corta el cable rojo”

El fenomen “Corta el Cable Rojo” continua triomfant Barcelona amb la seva segona temporada. Un espectacle amb 12 temporades ininterrompudes a la Gran Via de Madrid.
“Corta el cable rojo” és un xou de comèdia creat davant del públic, cada dia diferent, interpretat a través de la creativitat, el risc, l’humor i la improvisació. L’objectiu és “riure el màxim possible”. Amb música en directe i atrevides projeccions.
Les propostes inesperades del públic donen lloc a personatges desbocats, situacions insospitades, reptes ben difícils, balls sorprenents, cançons tronxants… Només cal esperar la sortida del públic per veure als seus somriures.
La platea plena de gom a gom confirma la bona acollida de l'espectacle. Un teatre en paral·lel a l’oferta del Teatre Nacional de Catalunya i d’altres sales de BCN
Estic convençut que el 90% del públic no és client habitual dels espectacles teatrals de la ciutat. Hi ha vida més enllà del teatre de text i dels musicals, que també està bé.

Vacances

Llegeixo al calendari dels pagesos, un pou de sabiduria amb 163 anys d’història, que la paraula vacances prové del llatí "vacans", que significa estar lliure, desocupat, vacant.
Així doncs les vacances són un agradable temps lliure que podem omplir fent el que més ens agradi. Com, per exemple, caminar per un bosc de bedolls sentint les pròpies passes…
S’acaba l’agost i s’acaben les vacances d’estiu. A Vilafranca ja fa dies que es respira ambient de festa major. A les tardes vespres se senten les músiques del balls, els carrers i les terrasses s’omplen de gent, s’inauguren exposicions… es viu i es parla de festa major.
Les vacances com a estat mental, com a necessitat que contraresta la vida laboral no sempre satisfactòria i a cops molt estressant.
La gent sense feina difícilment en pot tenir de vacances. Les persones jubilades, tampoc, però això ja és una altra història.

Matarranya

Des de 2015 un grupet de la colla fugim del turisme de masses i anem a destins d’interior practicant un turisme sostenible i respectuós. Un turisme slow que permet gaudir de la natura, el patrimoni, la història i la gastronomia.
El Matarranya és una comarca de l'Aragó, a la província de Terol. Pertany íntegrament a la Franja de Ponent, territori oriental de l'Aragó on es parla català.
Presenta una superfície de 933 km² i una població de 8.259 habitants (2017), repartits en 18 municipis. Vall-de-roures n'és la capital administrativa. A part d'estes dues poblacions, cap altra supera el miler d'habitants.
La comarca del Matarranya es troba en un espai geogràfic que històricament ha estat un nexe entre les terres de l'interior i la costa del Mediterrani. La seva proximitat al mar i el fet de trobar-se en un punt d'unió entre el País Valencià i Catalunya li ha donat a la comarca un caràcter mediterrani i un paper de frontera al llarg de la seva història (Viquipèdia Matarranya https://ca.wikipedia.org/wiki/Matarranya)
Hem gaudit de les vacances fugint del turisme frenètic, les xarxes socials i les multituds. Visca el turisme lent com alternativa!

13. Animals racionals? Va home va!

Barry Markovsky (Per què tenim mania al número 13? Vilaweb 12/8/2024) comenta les explicacions històriques que semblen justificar l'antipatia cap al número tretze, però tot plegat és una superstició.
Milions de persones al món occidental comparteixin la mateixa idea errònia fins al punt d’afectar el comportament a gran escala. I aquest és el gran poder del 13, de la seva superstició.
L’origen de la mala reputació del 13 és poc clar i especulatiu. L’explicació històrica és tan senzilla com la seva juxtaposició fortuïta amb l’afortunat 12.
En la cultura occidental el 12 sol representar la “plenitud”: hi ha 12 mesos l’any, els déus de l’Olimp són 12, els signes del zodíac són 12 i els apòstols de Jesús són 12…
Contra això, el tretze contrasta amb la sensació de bondat i perfecció. El 12 és rodó. El tretze resta fora.
També assignem atributs foscs al 13 per la mateixa raó que molts creuen en els “efectes de la lluna plena”. Les creences que la lluna plena influeix en la salut mental, els índexs de criminalitat, els accidents i més calamitats humanes han estat desmentides a bastament.
Animals racionals? Va home va!

La filosofia, la metafísica, la teologia i la ciència. Filoacudits.

El diàleg entre ciència, filosofia, metafísica i teologia és permanent. En aquest sentit, Aristoteles potser va ser el pensador més coherent de la història.
Corre a la xarxa una brama que ve a dir el següent:
- Filosofia és com estar en un espai fosc buscant un gat negre.
- Metafísica és com estar en un espai fosc buscant un gat negre que no hi és..
- Teologia és com estar en un espai fosc buscant un gat negre que no hi és i cridar L’he trobar!.
- Ciència és encendre la llum.
La ciència per si sola no pot explicar la bellesa ni el sentit de la vida. La filosofia pot ser una bona caixa d’eines en el nostre dia a dia.
Sempre recomano un llibre: “Plató i un ornitorinc entren en un bar… Entendre la filosofia amb acudits” (Daniel Klein i Thomas Cathcart, La Campana, 2008).
Es llegeix amb delit. Ironia i rigor al mateix temps. És fantàstic, hi ha una colla d’acudits que ocupen el mateix terreny d’idees que les disciplines filosòfiques.
Els autors ens fan veure què significa la lògica, l’existencialisme, la relativitat, l'ètica, etc., a través d’aquest llibre ple de vida.
Pot haver-hi un llibre més original? Una aproximació a la filosofia a través d’acudits. Un exemple: Morty arriba a casa i es troba la dona i el seu millor amic Lou despullats al llit. Quan Morty està a punt d'obrir la boca, Lou surt d’un salt del llit i li diu: “Abans que diguis res, amic meu, a qui et creuràs, a mi o als teus ulls?”
Aquest acudit clàssic sembla una pocasoltada però si l’analitzem a fons veiem que incideix en el cor mateix de la filosofia empírica: la qüestió de quina és la mena d’informació sobre el món de la qual podem estar segurs. En desafiar la preeminència de l’experiència sensorial, Lou planteja la pregunta sobre quina mena de dades son segures i per què.

Vinc a unir i servir

Llegeixo el titular de les declaracions del flamant 133 (tot i que n’hi ha que diuen 155) president de la Generalitat, Salvador Illa. “Vinc a unir i servir”. En el pitjor dels casos serà a unir Catalunya a Espanya i a servir els interessos de l’estat.
L’anècdota de la investidura d’ahir al saló de sant Jordi és que, en cloure el traspàs de la presidència amb el cant d’els segadors, el protocol només havia previst música per a les dues primeres estrofes. Els assistents van cantar sols la tercera, aquella que diu “Quan convé seguem cadenes”. Serà una premonició, un mal auguri? Temps al temps.
Se li gira feina al govern del Salvador Illa. Li donarem els 100 dies de marge reglamentari, temps suficient per anar veient el pa que s’hi dóna.

Llàgrimes de sant Llorenç. Fly me to the Moon

Un dels espectacles astronòmics més fascinants de l’any és la pluja de meteors dels Perseids, coneguda popularment com les Llàgrimes de Sant Llorenç. Aquesta pluja de meteors es pot observar del 17 de juliol al 24 d’agost. Durant aquest període, els cels de Catalunya s’il·luminaran oferint una oportunitat única per a l’observació astronòmica.
El nom de Llàgrimes de Sant Llorenç fa referència al dia del màrtir cristià, rostit a la graella pel que sembla, cosa que demostra una sofisticació torturadora envejable, que se celebra el 10 d’agost, just abans del màxim d’aquesta pluja de meteors, establint una connexió cultural amb la tradició.
Ahir al vespre una colla d’amics ens vam desplaçar al santuari de la Mare de Déu de Foix per tal de sopar i gaudir d’aquest espectacle celestial. Com que la lluna està en fase de quart minvant, la lluminositat era poc intensa i, per tant, ideal per veure l’espectacle.
Una quarantena de persones vam compartir l’espai i vam gaudir d’unes vistes celestials esplèndides. No va ser un espectacle extraordinari doncs amb prou feines vam veure quatre meteors fugaços però vam passar una bona estona.
Estirats i amb el cel per tot sostre. Talment com fa 50, 500, 5.000 o 50.000 anys. I amb el dubtes existencials de sempre: la lluna ens espia o ens il·lumina? Que hi ha algú més a l’espai sideral?
Se sent el cant d’un grill. Que canti un grill no et fa sentir sentir tan sol a l’univers.

I parlant de la lluna no em puc estar de recomanar-vos la darrera pel·lícula d'Scarlett Johansson, Fly me to the Moon, una comèdia romàntica sobre la cursa espacial de la dècada de 1960, amb una veu celestial de l'actriu capaç de vendre la lluna. 

Madura i estelar, a anys llum de la depredadora sexual de Match point (2005), Johansson ha estat reconeguda com una de les dones més atractives del món per diversos mitjans de comunicació. Els que la coneixen parlen del seu esperit tranquil, que no té res a veure amb el d'una diva.

Principi de realitat

En la psicologia freudiana i la psicoanàlisi el principi de realitat és la capacitat que té la ment de jutjar la realitat del món exterior i d'actuar-hi en conseqüència. Es podria comparar amb el triomf de la raó sobre la passió, del cap sobre el cor, de la ment racional sobre l'emocional.
Aquests dies convulsos políticament parlant estic rellegint un parell de llibres: “Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés” (Jordi Muñoz. L’Avenç, 2020) i “Repensar el ‘procés’ a través del diálogo” (Vicenç Fisas Armengol Icaria, 2021)..
El primer és un assaig polític des d’una perspectiva independentista d’esquerres. Un llibre escrit des del sobiranisme però que no està pensat per agradar a tothom dins d’aquest espai Una reflexió desapassionada sobre les causes i implicacions que posa de manifest la necessitat de ser crítics i exigents amb nosaltres mateixos, sense exageracions, això sí.
Analitza l’independentisme mirant cap enfora i també cap endins. El descriu com un moviment cívic, democràtic i progressista que busca ampliar l’esfera de drets i llibertats de la ciutadania però que també ha equivocat molt aquests anys. Ha comès alguns errors de fons que han de ser revisats críticament per poder avançar.
El principal error, segons l’autor, la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, que mai no s’hauria d’haver produït. I no només perquè no es donessin les condicions per fer-la efectiva sinó també perquè era una decisió mancada de legitimitat suficient.
La repressió i la divisió interna que es va originar en el que va ser una lectura divergent del que va passar el 2017 ho dificulta tot enormement dins del panorama sobiranista.
La tesi que defensa és que l'independentisme ha de superar aquella etapa, posar en el centre de la seva estratègia la necessitat de comptar amb un suport clarament majoritari, articular políticament el 70% de la societat catalana. Està convençut que una solució democràtica hauria de passar per alguna forma d’amnistia i per un referèndum.
També fa alguna proposta estratègica més concreta per sortir de l’atzucac. El diàleg amb l’estat pot ajudar el sobiranisme avançar posicions, tant si dóna fruits concrets com si no en dona. L’aposta pel diàleg amb l’estat és estratègica.
El sobiranisme necessita no només ampliar el suport sinó també articular un espai de consens procedimental molt més ampli que inclogui partidaris i contraris a la independència, un acord sobre el mètode de resolució de mocràtica del conflicte polític. La idea d'una solució dialogada compta amb un gran suport de l’opinió pública.
Ara bé, atesa la probabilitat baixa que aquests procés de diàleg pugui donar fruits, seria un error per a l’independentisme posar tots els ous en aquest cistell i desmobilitzar el moviment. Sembla raonable per al sobiranisme intentar combinar el diàleg amb l’estat i el govern de les institucions amb la mobilització i el manteniment de les estructures de moviment. L’important és no deixar de ser un problema fins que no hi hagi una solució sobre la taula.
Vicenç Fisas Armengol, analista de conflictes i processos de pau, pensa que per sentit comú s’ha de repensar el Procés en la seva totalitat ( “Per sentit comú, s’ha de repensar el Procés en la seva totalitat” Gerard Pruna. ARA 20/4/2021).
El Procés està en un bloqueig perquè es va dissenyar amb molta pressa un projecte de ruptura. Fer la llei de transitorietat, preparar estructures d’estat i redactar esborranys de Constitució abans de preguntar a la gent és començar la casa per la teulada.
El referèndum no es va fer bé. La part contrària no va anar a votar, per tant, no és un referèndum que es pugui homologar.
Ha faltat principi de realitat. Creure que, amb un referèndum prohibit, l’endemà hi hauria una filera de països reconeixent el nou país és una fantasia força infantil. També era ingenu pensar que l’Estat es quedaria de braços plegats. Qualsevol estat d’Europa reaccionaria durament.
Les diferències estratègiques a la part catalana dificulten el diàleg. No és que hi hagi diferències de matís; és la nit i el dia.
S’ha de repensar el Procés en la seva totalitat. Com? ¿Vols situar-te al nivell del que han aconseguit Escòcia i el Quebec? Doncs aleshores seu a la taula i dona’t el temps que calgui. Però què passa si l’altra part no fa cap gest? Quina opció et queda? Si l’altra part no fa res i tenia possibilitats de fer coses, aleshores sí que t’has de plantejar quin és el pas següent. Però no pots oblidar que les coses unilaterals no estan acceptades en el món internacional. Tampoc pots anar el primer dia demanant que et signin amnistia i autodeterminació. Això no es fa així. Tu tens el dret a tenir aquests objectius com a finals, però entremig has de tenir una agenda més àmplia.
Vicenç Fisas sosté que la crisi política derivada del procés català podria ser el resultat d'una certa ingenuïtat o desconeixement a l'hora de calcular els temps, la forma, l'estratègia, les reaccions i la realitat internacional, quan en un context similar mai un procés unilateral de ruptura ha aconseguit la independència.
L'autor convida a repensar tot el procés iniciat a partir del 2013, amb un punt culminant el 2017, per explorar una via negociada i bilateral que pugui desbloquejar la situació actual, amb gairebé la meitat de la població catalana dividida entre partidaris i detractors de la independència.
A partir de dades, estadístiques i comparacions internacionals, tenint en compte que es tracta d'un conflicte polític, mostra com només des d'acords polítics de gran importància i àmpliament consensuats, amb un diàleg permanent, sincer i compromès, es podrà canalitzar la crisi cap a una sortida satisfactòria.