Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

14 de novembre del 2024

Lliçons de la tragèdia del País Valencià

Molt recomanable la lectura de l’article de Joan Vila a CRÍTIC (Lliçons de la tragèdia del País Valencià: són inevitables inundacions mortals com aquestes?)
Amb una exigència ineludible: de la catàstrofe n'hem d'extreure algunes lliçons, si no volem que inundacions similars es repeteixin sovint en el futur. Examinem els mapes de les zones inundables. El clima del planeta ja no es comporta com dècades enrere i això només acaba de començar. Actuem en conseqüència, perquè el canvi climàtic ja és part de les nostres vides.
Potser la manera com invadim el territori, l'omplim d'asfalt i d'infraestructures viàries n'és la causa principal, a part, és clar, del canvi climàtic, que agreuja els fenòmens meteorològics propis d'aquesta àrea mediterrània on vivim.
Una opinió cada cop més majoritària entre la ciutadania és que no podem continuar vivint com hem fet fins ara, ignorant els missatges que la natura ens envia.
Si continuem urbanitzant les zones potencialment inundables, tragèdies com la d’aquests dies es poden repetir sovint. En Francesc Mauri ho pronostica clarament: “Tornarem a tenir fenòmens extrems i, si continuem urbanitzant, ens enganxarem els dits”.
Potser podrem millorar els sistemes d’alerta a la població, potser podrem incrementar la dotació dels equips d’emergència però si continuem urbanitzant les zones potencialment inundables com fins ara, una tragèdia d’origen climàtic es pot repetir, i no pas d’aquí a un segle. A Catalunya tenim el mateix problema: un 15% del territori urbanitzat del Principat té risc d’inundació, segons l’informe RiskCat.
“Psicològicament, és devastador. Tota la teua vida ha desaparegut en una hora”, explica la Tere. Té 79 anys i viu a Paiporta. A la gent gran li costa especialment mirar el futur. "La nit es fa molt llarga", afirma el Juan https://bit.ly/3YFNYz8
“Si hi havia un temps en què en la política hi entrava gent molt qualificada amb la voluntat de servir els ciutadans, aquest temps ja ha passat. I ara la norma –a dreta i a esquerra– és entrar en la política per servir-se’n, per gestionar els interessos privats sota aparences públiques” assegura Vicent Partal

13 de novembre del 2024

Preguntes. Comença una nova era?

Esther Vera, bona observadora i analista de la realitat, anuncia l’inici d’una nova era (“Lliscar pel pendent”. ARA 10/11/2024).
La sensació és que estem en un moment de crisi en què cristal·litzen molts processos de canvi que s’han iniciat prèviament.
Avui, la imatge de la democràcia liberal recorda la de Sísif, el bocamoll que va ser condemnat a arrossegar costa amunt una gran pedra que just abans d’arribar al cim sempre rodava muntanya avall.
Són temps de convèncer els ciutadans de la utilitat de les institucions, del valor de la gestió honrada de la cosa pública, de la importància de la llibertat d’opinió i de premsa, de la importància de la veritat, de la virtut del debat públic. En definitiva, de recomençar a protegir els instruments que ens han donat la capacitat de progressar com a societat.
Si la filosofia és l’art de fer preguntes pertinents, avui n’hi ha moltes a fer als que s’aventuren a pensar. D’entrada des del periodisme hi ha moltes més preguntes que certeses: sabrà Europa resistir a la ultradreta i a la desídia amb què observa la seva decadència?; podran sobreviure els mitjans de comunicació seriosos a l’era de la immediatesa i el menyspreu de la veritat?; complirà Trump les seves promeses amb les deportacions massives d’immigrants?; quin efecte econòmic tindrà la guerra comercial per la pujada d’aranzels? Comença una nova era.

12 de novembre del 2024

“You are the media now”. Va de tiktokers, de youtubers i d’instagramer amb les neurones justes i milions de seguidors

La Marta Rojals la clava en el seu article (“Això no ho veuràs a la televisió”. ARA 12/11/2024).
Ve a dir que aquella promesa de llibertat d’expressió, d’informació en cru, ara sí que sí, només el poble salva el poble, avui té cara de tiktoker, de youtuber, d’instagramer amb les neurones justes i milions de seguidors… líders multitudinaris d’opinió que l’únic codi deontològic que coneixen és deure’s als seus patrocinadors. Paraperiodistes de mala jeia, vaja.
“You are the media now”, en l’idioma original, podria ser el lema de l’era que tal dia en vam dir de la postveritat.
El fet de tindre accés a qualsevol succés del món en temps real, amb un gest tan banal com treure’ns el mòbil de la butxaca, ens genera la il·lusió que estar informats és això, que per fi som cara a cara amb "la veritat".
En aquest estat de les coses, com comprendran els periodistes, el lema “ara, els mitjans de comunicació sou vosaltres” em fa la mateixa il·lusió que si diguessin “ara, vosaltres sou els meteoròlegs” en la imminència d’una gota freda. Que sí!

11 de novembre del 2024

President Illa 100

El president Salvador Illa ha arribat als 100 dies de mandat. Toni Soler fa una valoració del seu mandat prou encertada (“Salvar el soldat Sánchez”. ARA 10/10/2024) amb un referent cinematogràfic afortunat: “Salvem el soldat Ryan”, una pel·lícula bèl·lica i èpica de 1998, dirigida per Steven Spielberg. Ambientada durant la invasió de Normandia,destaca per la seva representació gràfica de la guerra, i per la intensitat dels primers 27 minuts de pel·lícula, que inclou la descripció de l'assalt a la platja Omaha durant el Desembarcament de Normandia.
La sentència de Toni Soler és contundent: “de moment, no hi ha cap projecte de país en majúscula, cap estratègia nacional, que no passi per Pedro Sánchez. I com que Sánchez tard o d’hora caurà, aquesta estratègia és una temeritat insòlita per a un president que, per damunt de tot, presumeix de no ser un temerari”.
I em temo que està carregat de raó. Vist així la dependència i la independència passen per Madrid. I també és cert que posat tots els ous en un sol cistell, cistell d’altri d’altra banda, sempre és molt arriscat.
Alguns fragments de l’article de Toni Soler:

“Tornem a ser l’oasi català protegit del cicló polític peninsular. Potser, en lloc d’oasi, hauríem de parlar d’ermot, un descampat informatiu que fa que els analistes mirin enfora per amarar-se d’actualitat de la bona, de la que fa glatir. Mazón, Sánchez, Ayuso, Trump, Musk, Netanyahu, aquests són els noms propis del moment, també de Barcelona estant. /…/
Amb la fi del Procés Sobiranista es va acabar un període de singularitat; hi havia una carpeta catalana a les redaccions, als ministeris i als despatxos amb moqueta. /…/
La política “autonòmica” no dona gaire de si, i encara sort que l’independentisme dona munició amb les seves batusses internes. Però una sàtira que s’ocupa més de l’oposició que del govern va coixa, no pot fer bé el seu paper. /…/
Catalunya ha perdut presència, que viu en una mena d’exili informatiu banyat en l’escepticisme dels electors, que han plegat veles després d’anys de sobreexcitació per la creença –tristament errònia– que el futur polític del país depenia dels seus vots. Ara, la convicció general és que el futur del país depèn del que passi a Madrid, i aquesta és la clau de volta de l’èxit del PSC de Salvador Illa. /…/
Però a Illa l’interessa, i molt, el debat polític espanyol. Creu que la supervivència de Pedro Sánchez és una qüestió de vida o mort. /…/
I com que Illa no preveu cap futur per a Catalunya fora de l’òrbita espanyola, creu que el millor servei que pot fer la Generalitat és reforçar Sánchez i facilitar-li el suport dels nacionalismes perifèrics. Són uns socis incòmodes i potser indesitjats, però és que no n’hi ha d’altres. /…/
Potser per això el més rellevant que sabem del govern Illa, passats els famosos cent dies, és que s’ha compromès –a contracor– a impulsar un sistema de finançament singular per a Catalunya. Ni tan sols és idea seva.”

El novembre de Miquel Martí i Pol

Vaig descobrir Martí i Pol fent el servei militar a Madrid el 1981 i vaig comprar tota la seva obra completa, els 4 volums.
Poeta singular. Mai l’èxit havia estat menys buscat ni més merescut. Sempre troba la força per comunicar-nos paraules sempre noves i per dir-nos sense engany que la felicitat, malgrat tot, és encara possible.
El 1982, en començar a treballar com a mestre i disposar d’un sou digne, una de les coses que vaig fer va ser fer-ne un exlibris amb un text contundent i definitori: “Mestre, catalanista practicant, solitari i solidari, embrutapapers, lletraferit, lector de Martí i Pol”. Ben poques coses canviaria, malgrat el pas del temps.
La Fundació Miquel Martí i Pol i l’Ajuntament de Roda de Ter han presentat la programació de les Jornades Miquel Martí i Pol 2024, que arranquen el 2 de de novembre i s’allarguen durant tot el mes, coincidint amb els 21 anys de la mort del poeta de Roda de Ter.
Els actes d'homenatge al poeta mantenen la seva essència popular.
Toni Mas, alcalde de Roda de Ter i president de la Fundació, ha destacat la vigència del poeta afirmant que "Miquel Martí i Pol és un poeta més actual que mai, en les dificultats que com a poble i com a societat vivim".

8 de novembre del 2024

Rei d’Andorra

L'any 1934, l'aristòcrata Borís Skóssirev es va autoproclamar rei dels andorrans en un dels episodis més surrealistes de la història del Principat i que ara s'explica en un documental que es podrà veure al "Sense Ficció" de TV3 l'any que ve.
Borís Skóssirev va fugir de Rússia quan va esclatar la revolució de l'any 1917. Durant el seu periple per diversos països europeus, va descobrir l'existència d'Andorra i es va obsessionar per regnar el petit país dels Pirineus.
Sense cap mena d'escrúpol, es va crear un fals llinatge. Assegurava que era el successor de la corona reial francesa i fins i tot va arribar a redactar una constitució que establia les bases per a una monarquia parlamentària a Andorra. Per tot plegat va acabar declarant la guerra al Bisbe de la Seu d'Urgell.
Es pot dir que a la dècada dels anys trenta del segle passat, aquest presumpte aristòcrata rus va aconseguir que mig món situés Andorra al mapa. Ell, mentrestant, es dedicava a concedir entrevistes --una de les quals al New York Times-- i a relacionar-se amb la flor i nata de la societat de l'època. Es va inventar un vestit reial amb una barretina.
I és que la realitat, a cops, supera la ficció. D’altra banda, i qui no voldria ser rei d’Andorra? Jo també, rei d’un país dels Pirineus, amb llengua pròpia reconeguda internacionalment, amb veu i vot a l’ONU, amb un acord monetari amb la Unió Europea que li permet fer de l'euro la seva moneda oficial, amb alta muntanya i també amb aigües termals…
No estaria bé que Andorra s’annexionés el Principat de Catalunya? Sense violència, de manera pactada i de mutu acord què carai! Val més ser cap de ratolí que cua d’elefant, no sé si m’explico.

7 de novembre del 2024

Festivals de cinema

El mes de novembre és un mes de festivals cinematogràfics. En cito uns quants.
El Most Festival internacional de Cinema del Vi i el Cava arriba a la seva 13a edició.
Palestina i el Líban seran els grans protagonistes de la 18a Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani.
Un cinema que alimenti l'ànima. Loach, Kaurismäki, Wenders, Olmi, Garrone i els pastorets seran els principals protagonistes de la 21a Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya.
El festival de cinema LGTBIQ+ Endimaris, a Sitges, és una odissea LGTBIQ+
TerrorMolins. Festival de Cine de Terror de Molins de Rei.
El Memorimage. Festival Internacional de Cinema de Reus. Per allò de què som la nostra memòria.
Som animals narratius, i això combina a la perfecció amb l’exercici cinematogràfic. Filmar és existir.

6 de novembre del 2024

Eleccions made in USA. Trump enfila el camí de la Casa Blanca

Donald Trump, ara a 2/4 de 8 del matí, és el virtual guanyador de les eleccions. Els republicans guanyen en vot popular i en vots electorals.
La victòria  republicana acabarà sent total als Estats Units. No només tindran la Presidència i la majoria de governadors, sinó també el Senat i, molt probablement, la Cambra de Representants. Venen mals temps per a la lírica.
L’escenari que ens espera si es confirmen aquestes previsions és, més que preocupant, desolador, per allò de l’efecte papallona.
S’acosten temps ben difícils i complicats a nivell planetari. Els problemes de gran calat no tenen solucions simplistes ni testosteròniques.
La Pissarreta d’en Partal ens ha ajudat a entendre com es vota en les eleccions americanes.
Ells nord-americans decidiran si Donald Trump torna a la Casa Blanca quatre anys després o si Kamala Harris es converteix en la primera presidenta de la història del país. La campanya electoral, farcida d'acusacions i notícies falses, ha vingut marcada per la renúncia de Joe Biden i l'intent d'assassinat de Trump a Pensilvània.
La retòrica de Trump podria degenerar en incidents. El New York Times alerta que grups d'ultradreta amenacen de muntar una autèntica rebel·lió si Trump acaba perdent. Alguns dels instigadors ja van participar en l'assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021.
Trump ha posat el punt final a la campanya amb un repàs dels grans hits electorals: amb insults contra la seva rival i amb un reguitzell d'astracanades xenòfobes. Més desencadenat que mai, Trump ha advertit els nord-americans que acabaran llençant-se pel balcó si fan presidenta Kamala Harris. A més, també ha deixat ben clar que no està disposat a acceptar una derrota electoral i ha endurit per enèssima vegada el seu discurs contra la immigració.
Trump és un element perillós que sembla ser que portarà les regnes de l’encara país més poderós del món. Que no sigui res!

PS1 Sergi Picazo a CRÍTIC (9h) narra què carai ha passat en les eleccions dels Estats Units. Trump serà el guanyador de les presidencials gràcies a una victòria clara contra el gir moderat de Kamala Harris: guanyen el petroli, l'antiimmigració, el masclisme i l'odi a les minories... però guanya també l'economia proteccionista i contra la globalització.
PS2 Com diu el filòsof Josep Ramoneda "La victòria de Trump confirma el desplaçament de la democràcia liberal cap a l'autoritarisme postdemocràtic".

5 de novembre del 2024

“We Are the World”. Som el món?

Llegeixo a Catorze que el gran Quincy Jones ha mort als 91 anys. Va ser productor d'himnes com “We Are the World”, gravada el 1985 per combatre la fam d’Àfrica.
Escrita per Michael Jackson i Lionel Richie, i produïda per Quincy Jones i Michael Omartian, les vendes van superar els 20 milions de còpies. https://www.youtube.com/watch?v=499GB-HJcbc
Al videoclip, per ordre d’aparició, trobem: Lionel Richie, Stevie Wonder, Paul Simon, Kenny Rogers, James Ingram, Tina Turner, Billy Joel, Michael Jackson, Diana Ross, Dionne Warwick, Willie Nelson, Al Jarreau, Bruce Springsteen, Kenny Loggins, Steve Perry, Daryl Hall, Huey Lewis, Cyndi Lauper, Kim Carnes, Bob Dylan i Ray Charles.
Es troben a faltar, a data d’avui, iniciatives com ara aquesta, coral i prenyada de bones intencions. És evident que aquest tema musical no va eradicar la fam d’Àfrica… però en qualsevol cas és meritòria i musicalment fa de molt bon sentir.
Ara bé, com va ser el procés de gravació? Compartim uns fragments del making of, un document en què veiem com Stevie Wonder ensenyava a Bob Dylan el fragment que havia de cantar, com Ray Charles deixava anar la seva bèstia per cantar la seva part o com Cindy Lauper s'ha de treure el munt de collarets i les arracades perquè se'n filtrava el so.
Catorze 14 cultura viva ens explica com es va gravar "We Are the World". Veiem com va ser el "making of" d'aquest himne. https://www.catorze.cat/piano/com-es-va-gravar-we-are-the-world_1158380_102.html

4 de novembre del 2024

Ovelles… pastors i ramats

A la capella de sant Joan, de l’11/10 al 10/11 podem gaudir d’una exposició audiovisual de Xavier Bayer i Pep Puig, amb el suport de l'associació Camí ramader de Marina: “Pastors i ramats. Un m´´on que se’n va”. Molt recomanable.
Al calendari dels pagesos 2024 trobem un reportatge sobre “ la transhumància, camins ramaders, pastors i pastores”.
Ve a dir que aquest ofici és més necessari que mai, que no pertany només al passat.
El setmanari penedesenc El Cargol del 20/10/2021 també es feia ressó del tema: “La transhumància, el món pastorívol i els camins ramaders es reivindiquen als Monjos”.
La fira de la Transhumància s’emmarca en el projecte “Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès”, que neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, entre d’altres organismes i entitats, amb l’objectiu de preservar, potenciar i promoure la transhumància i els camins ramaders a Catalunya.
Jordi Navarra Torres, @nendelxinco, pastor també diu la seva a les xarxes: Estan tot el dia controlades, ara sí, es queden soles.Elles mateixes buscaran un lloc on estiguin tranquiles i còmodes per jeure, demà al matí hi tornarem a ser.
Això quan hi hagi llops no serà possible, el nostre ofici, la nostra manera de viure desapareixerà. #sompastors https://x.com/nendelxinco/status/1849154057883242517
La reintroducció dels llops, com la dels ossos, ideada en la zona de confort d’algun despatx ben lluny de l’alta muntanya, té molt de delicte, per molt europeu i modernet que sigui el programa Life.
Un dels projectes seleccionat pel prgorama Life ha estat l'anomenat 'Vinyes per calor', que es basa en la transformació de l'energia resultant de la poda de vinyes per obtenir energia calorífica i de refrigeració (energia tèrmica). Però això ja és un altre tema.
I sempre amb els pastors i pageses. Sempre.

3 de novembre del 2024

Melancolia

M’encanta “Melancolia”, una escultura d'Albert Gyorgy, mostra el buit que deixa darrere seu el dolor. Quina meravella!
Posa de manifest de quina manera un bocí de no res, un forat, pot omplir de significat i de transcendència una peça escultòrica.
Recordo una exposició de Henry Moore al Palau de Velázquez de Madrid entre els mesos de maig i agost del 1981.: “Henry Moore. Exposició retrospectiva. Escultures, dibuixos i gravats, 1921-1981”. Art en estat pur.

2 de novembre del 2024

Dia dels difunts. Epitafis

El novembre s’obre amb la festa de Tots Sants. I l’endemà és la festa dels fidels difunts. D’aquells que encara no són prou sants. És a dir, els que al Purgatori s’afinen l’ànima per poder ser considerats sants algun dia.
I com que aquests necessiten ajut, nosaltres vinga resar per ells. I com que resar sense fer res més és una mica avorrit, ens hem inventat això dels panellets i les castanyes i els moniatos.
També, hi ha la cosa dels cementiris. Ai, els cementiris! Tots hi anirem a parar. Els cementiris amaguen textos que algú va decidir deixar esculpits sobre les seves restes.
Una dita popular afirma que "la mort és llei de vida". També és cert que "viure mata".
En qualsevol cas sembla ser que la mort és el darrer tabú. I que "només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins a la mort".
Miquel Berga parlava de la fascinació pels cementiris, de les làpides, i feia un recull d’epitafis, irreverents, memorables, literaris, sarcàstics, rebels, descarats, més enllà de la inscripció mai no gravada de Groucho Marx (“Perdonin que no m'aixequi”), hi ha el de Billy Wilder (“Sóc escriptor però ningú no és perfecte”), el de Miguel Mihura (“Ja deia jo que aquell metge no era gaire bo”), el de Bach (“Des d'aquí no se m'acut cap fuga”), el de Stan Laurel (“Si algú va al meu funeral amb cara de pomes agres, no li parlaré mai més”) o el de Fernando Lleras (“No sé què faig aquí”).
Hi ha epitafis que són la darrera estacada: “Aquí jau la meva dona, freda com sempre.” I la contrapartida: “Aquí jau el meu marit, per fi rígid.” També hi ha la genialitat de la frase breu però implacable: “Sense comentaris”, “Game over”, “No cridi: estic mort, no sord”, “Deixeu-me en pau” o “Estic mort. Ara torno”, o la ironia agredolça: “Mort per la voluntat de Déu i gràcies a l'ajuda d'un metge imbècil”, “En realitat preferiria estar a Filadèlfia”, “Vaig perdre una aposta amb la mort i jo sempre pago”, o l'impagable “Aquesta postura m'està matant”. Creu i ratlla: mort i rialla. "Fins aquí, tot va anar bé"

Castanyada i Tots Sants

El novembre s’obre amb la festa de Tots Sants. Com que el calendari no té prou dies per celebrar un sant cada dia, l’Església catòlica es va empescar celebrar junts tots els que no tenien festa pròpia. O sigui que tota la bona gent que es mereixeria ser sant tindria una festa el dia de Tots Sants.
De fet, el culte als morts és un tret comú en gairebé totes les cultures del món. Nosaltres celebrem Tots Sants i la Castanyada. Totes dues festes vénen de lluny.
Ja podeu jugar a un nou joc de difusió cultural dels Països Catalans, aquesta vegada amb dotze preguntes sobre la Castanyada i Tots Sants. Poseu-vos a prova amb un nou Què Sé Jo?.
El Què Sé Jo? tracta sobre tradicions relacionades amb la Castanyada i Tots Sants. Hi podreu jugar fins el 7 de novembre, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

31 d’octubre del 2024

La fúria de la gota freda causa estralls i dolor al País Valencià

La fúria de la gota freda causa estralls i dolor al País Valencià. Quant de patiment, d’impotència, de negligència i d’impostura.
Un desastre, una tragèdia que s'hagués pogut evitar en bona part si no fos per la incompetència i les males arts d’uns quants irresponsables.
El recull fotogràfic de VilaWeb, espectacular i demolidor.
https://www.vilaweb.cat/noticies/galeria-fotografica-gota-freda-pais-valencia/
M’encanta “Melancolia”, una escultura d'Albert Gyorgy. La trobo especialment encertada en relació a la gota freda. Quanta gent està patint el buit que deixa darrera seu el dolor!


Octubre

La tardor sempre s’ha considerat un període de canvi de cicle vital, i per això és el moment ideal per a recordar els qui ja no hi són.
Ja ha arribat la tardor. Ara va de bo. Les pluges d’aquests dies ho certifiquen.
Després d’un estiu gens canicular tenim ganes de fresca, d’una mica de pluja. La tardor vegetal no és pas trista. És plena d’or i aram, de despullament i de silenci. (“Tardor”. Narcís Comadira)
L’octubre s’ha acabat, aquest mes que m’agrada tant. Les fulles s’han tornat daurades o de color d’aram. Han caigut i encara cauen, giren, donen voltes empeses pel vent. És un temps d’espera. I ara, novembre, el mes més trist de l’any, segurament.
El temps, el pas del temps és una meravella i si sabem estar-hi atents és una benedicció.
El dia primer d’octubre, que abans era el Dia del Caudillo en record de l’exaltació del general a la Jefatura del Estado, era festa.
De jove, d’adolescent vaja, l’1 de maig i l’1 de novembre marcaven el canvi de temporada i també tocava tallar-se els cabells. L’1 de maig teníem un full de ruta ben definit: primer bany de l’any a la platja del Miracle de Tarragona i, a les 12 del migdia, mani a la rambla. A data d'avui sento pura nostàlgia.

30 d’octubre del 2024

Saber ser i estar… dins i fora del camp

Vicent Partal (Una catalana d’or. VilaWeb 30/10/2024) diu que és una notícia excel·lent i remarcable que en aquest país nostre cada vegada hi hagi més gent amb projecció internacional conscient del valor referencial de la llengua catalana. Ben cert.
També és una bona nova la consciència creixent en una part dels seus parlants que no cal canviar de llengua per a projectar-se en la globalitat.
Dilluns en vam tenir un exemple magnífic, d’això, en la intervenció d’Aitana Bonmatí en l’acte de lliurament de la Pilota d’Or. Va decidir de dir unes poques frases en espanyol i en anglès i expressar-se bàsicament en català, en una intervenció que ha tret de polleguera molts monolingües espanyols.
Quan s’usa una llengua en actes públics i en situacions representatives es promou molt més que la comunicació. Quan es fa això se’n posa en relleu la dignitat i es convida les noves generacions a valorar-la, es reforça un vincle profund amb la història, els valors i les lluites que aquella llengua representa i es transmet un missatge poderós sobre la vigència i la rellevància de l’idioma (Partal dixit).
I no només Aitana Bonmatí ha estat esplèndida. Tot l'equip femení del Barça que ha pujat a l’estrada a recollir el premi i també l’equip masculí, que ha tingut una setmana rodona, de gamma extra.
Tots els jugadors han sapigut ser i estar, comportar-se i jugar a futbol com saben, no com altres energúmens de les grades del Santiago Bernabéu. En aquest sentit fins i tot el Barça, com a club, s’ha comportat amb elegància i sentit comú, a les antípodes de la directiva del Real Madrid.
En resum: hi ha gent que sap ser i estar… dins i fora del camp. I n’hi ha que no. I a cagar a la via aquests darrers!

29 d’octubre del 2024

Miquel Obiols

Mor als 79 anys el guionista i escriptor Miquel Obiols, guionista del mític programa de TVE Catalunya Terra d’Escudella i director de la producció del mateix canal Planeta imaginari, ha mort aquest diumenge passat als 79 anys.
Va guanyar dos premis Ondas per ‘Terra d’Escudella’ i ‘Pinnic’, a banda de la seva faceta literària.
Un altre dels seus mítics programes va ser “Más o menos multiplicado o dividido” ( P + o - x o %) un programa de televisió emès per Canal´+ entre 1996 y 1999.
P + o - x o % intentava no només una presentació innovadora de la programació infantil i juvenil, sinó també promoure la participació i despertar la creativitat en els més joves a través de les seccions "Coses de nens" i "Escombraries"
Programes de qualitat dirigits a un públic infantil i juvenil, que bé s’ho mereixien. Tinc molts bons records d’aquests programes i de Miquel Obiols.

25 d’octubre del 2024

“Tu tis tu rum tututu” Acudits i filoacudits

El sentit de l’humor ens és imprescindible. Els acudits també. I els filoacudits.
Sempre recomano un llibre: “Plató i un ornitorinc entren en un bar… Entendre la filosofia amb acudits” (Daniel Klein i Thomas Cathcart, La Campana, 2008). Un exemple:



I ara un acudit políglota, descaradament bo. https://www.instagram.com/reel/DA40nNjx8fU/?igsh=MWhnYWhsYmRleDM4Zg%3D%3D