La dissonància cognitiva ve a ser, en psicologia i sociologia, l’estat de tensió produït en un individu quan dos elements cognitius són incompatibles entre ells.
Si no ho tinc mal entès, en política també es podria aplicar aquest estat. Ens ho posa fàcil bona part de la classe política estatal. Vindria a ser, i tenim exemples de manual als USA i a l’estat espanyol, la manca absoluta d’empatia i de comprensió envers els altres que no pensen com tu. Els republicans / demòcrates als USA i el suposadament d’esquerres / dretes en el nostre cas.
Als anys 30 del segle passat a Alemanya ja van patir les conseqüèncìes, amb el nazisme. Com a l’estat espanyol amb la càrrega contra la república i el cop d’estat franquista.
La Transició espanyola va deixar molts temes mal tancats “on tot ha passat de veritat i res és cert” que diria el Ju8lià de Jòdar (què bona la taula rodona d’ahir “Entre Guifré i Cervantes. Julià de Jòdar i la construcció de l’imaginari de la catalanitat subalterna”. Vilapensa’24. Julià de Jòdar, Jaume C. Pons Alorda i Josep M. Lluró. Auditori de Vinseum) i ja fa 50 anys que patim les conseqüències.
L’episodi d’aquest dies de Pedro Sánchez és el darrer d’una lluita pel poder destructiva, d’una guerra civil despietada entre poders i bàndols amb una classe política majoritàriament irresponsable que té Madrid, ciutat i comunitat, com a forat negre que tot ho engoleix i perverteix. I un estament poderós, les famílies que han manat des de sempre, amb una xarxa de mitjans de comunicació disposats a tot per tal de treure algun profit de la contribució a la derrota de l’adversari. És, un cop més, el “todo por la patria”. Mala peça al teler.
26 d’abril del 2024
25 d’abril del 2024
Conill a la "follow me". Jo confesso
D’anada cap a l’hort em trobo, sempre, un grapat (no menys de mitja dotzena) de conills que corren, del turonet que hi ha al costat de l’aparcament de vehicles al darrere del complex aquàtic de Vilafranca a la riera de Llitrà, a uns pocs metres, tot travessant el caminoi per allà on jo passo amb bicicleta. I ho fan juganers, com una rutina ja incorporada al seu quefer diari.
Més endavant, a mig camí entre la Bleda i l’hort, també hi ha una granja de conills. Una instal·lació moderna i funcional, amb els conills a la vista dins les gàbies metàl·liques.
Tot plegat em fa pensar en un episodi domèstic i culinari del segle passat, en un dinar d’amics, del 1991. La colla del 4t 1a i el 5è 1a del número 2 del carrer misser Rufet dinàvem amb una colla d’amics, una mitja dotzena si no m'erro, al 4t 1a.
De 2n plat al 5è 1a havíem cuinat un parell de conills al forn amb verdures. Al moment de portar la safata del pis de dalt al pis de sota, en petit comitè (Titina, Miàmia, Jordi Romeu i Roderic) i amb tota solemnitat i gaudi (la Titina, capdavantera de l’expedició, anava dient “follow me, follow me” a mode de divertimento), just a punt d’arribar al replà del 4t 1a, el Jordi Romeu, portador de la safata, va perdre l’equilibri, la safata va volar pels aires i el conill es va escampar pel replà.
Moments d’estupefacció i nervis. Què coi fem ara? En pocs segons, i per unanimitat, vam resoldre el cas. A correcuita vam recollir el conill amb verduretes i el vam tornar a posar a la safata. Al capdavall, dèiem, només feia un màxim de 48 hores que s’havia escombrat i fregat el terra de l’escala.
Ens vam incorporar al dinar talment com si no hagués passat res. Nerviosos, això sí, i a l’expectativa del que pogués passar. En sentir algun comentari elogiós del conill, com ara “mai no havia menjat un conill tant bo!” no podíem fer altra cosa que mirar-nos furtivament i intentar no delatar-nos. Un bon dinar, en definitiva, i sense danys col·laterals. Una recepta irrepetible!
Diria que algun cop hem comentat en petit grup aquest episodi, que no de domini del tot públic. I reconec que el que vam fer és un acte insalubre, fins i tot deplorable i imperdonable, que no sé si s’hagués dut a terme a data d’avui però que en el seu dia es va perpetrar sense premeditació, ni alevosia, ni nocturnitat: teníem trenta anys!
El 27 de juliol de 2014 Jordi Pujol va fer un acte de contrició. L’expresident de la Generalitat va fer públic que la seva família amagava diners a Andorra i sense declarar a Hisenda.
Jo, avui 25 d’abril, també confesso aquest episodi i confio en la benevolència dels comensals, als quals no em puc dirigir personalment pel fet de no tenir la certesa de qui eren. El delicte en qualsevol cas ja ha prescrit però la confessió era del tot necessària. O no?
Més endavant, a mig camí entre la Bleda i l’hort, també hi ha una granja de conills. Una instal·lació moderna i funcional, amb els conills a la vista dins les gàbies metàl·liques.
Tot plegat em fa pensar en un episodi domèstic i culinari del segle passat, en un dinar d’amics, del 1991. La colla del 4t 1a i el 5è 1a del número 2 del carrer misser Rufet dinàvem amb una colla d’amics, una mitja dotzena si no m'erro, al 4t 1a.
De 2n plat al 5è 1a havíem cuinat un parell de conills al forn amb verdures. Al moment de portar la safata del pis de dalt al pis de sota, en petit comitè (Titina, Miàmia, Jordi Romeu i Roderic) i amb tota solemnitat i gaudi (la Titina, capdavantera de l’expedició, anava dient “follow me, follow me” a mode de divertimento), just a punt d’arribar al replà del 4t 1a, el Jordi Romeu, portador de la safata, va perdre l’equilibri, la safata va volar pels aires i el conill es va escampar pel replà.
Moments d’estupefacció i nervis. Què coi fem ara? En pocs segons, i per unanimitat, vam resoldre el cas. A correcuita vam recollir el conill amb verduretes i el vam tornar a posar a la safata. Al capdavall, dèiem, només feia un màxim de 48 hores que s’havia escombrat i fregat el terra de l’escala.
Ens vam incorporar al dinar talment com si no hagués passat res. Nerviosos, això sí, i a l’expectativa del que pogués passar. En sentir algun comentari elogiós del conill, com ara “mai no havia menjat un conill tant bo!” no podíem fer altra cosa que mirar-nos furtivament i intentar no delatar-nos. Un bon dinar, en definitiva, i sense danys col·laterals. Una recepta irrepetible!
Diria que algun cop hem comentat en petit grup aquest episodi, que no de domini del tot públic. I reconec que el que vam fer és un acte insalubre, fins i tot deplorable i imperdonable, que no sé si s’hagués dut a terme a data d’avui però que en el seu dia es va perpetrar sense premeditació, ni alevosia, ni nocturnitat: teníem trenta anys!
El 27 de juliol de 2014 Jordi Pujol va fer un acte de contrició. L’expresident de la Generalitat va fer públic que la seva família amagava diners a Andorra i sense declarar a Hisenda.
Jo, avui 25 d’abril, també confesso aquest episodi i confio en la benevolència dels comensals, als quals no em puc dirigir personalment pel fet de no tenir la certesa de qui eren. El delicte en qualsevol cas ja ha prescrit però la confessió era del tot necessària. O no?
24 d’abril del 2024
El dret a reparar i l’obsolescència programada
El dret a reparar (tornar a posar en bon estat allò que ha sofert un dany; restaurar), ja sigui una reparació moral o material, hauria de ser un dret humà d’abast universal.
El capitalisme salvatge i insostenible ens l’ha estafat durant dècades, embogit pel consum depredador i sense escrúpols. La tendència al mínim esforç, tan humana com universal, també li ha aplanat el camí, que no tot és culpa del sistema, i ens ha portat on som, a una societat consumista i plena d'andròmines on trobem poc espai per a la reparació i amb la tirania de l’obsolescència programada que ens porta al caos i al desastre..
Llegeixo que el Parlament Europeu aprova la llei que vol acabar amb l'obsolescència programada (Gerard Fageda. ARA 23/4/2024). La Unió Europea obligarà els fabricants a oferir la reparació de tots els productes, i a oferir peces de recanvi a preus raonables. Ja era hora! Esperem que això es porti a la pràctica de manera efectiva.
Estaria bé tornar a fer servir tota mena d’aparells de llarga durada, amb més d’una vida, i no viure sotmesos a la tirania de l’obsolescència programada. Tot i que ja sabem que tots els artefactes (les persones humanes incloses) tenim data de caducitat.
El capitalisme salvatge i insostenible ens l’ha estafat durant dècades, embogit pel consum depredador i sense escrúpols. La tendència al mínim esforç, tan humana com universal, també li ha aplanat el camí, que no tot és culpa del sistema, i ens ha portat on som, a una societat consumista i plena d'andròmines on trobem poc espai per a la reparació i amb la tirania de l’obsolescència programada que ens porta al caos i al desastre..
Llegeixo que el Parlament Europeu aprova la llei que vol acabar amb l'obsolescència programada (Gerard Fageda. ARA 23/4/2024). La Unió Europea obligarà els fabricants a oferir la reparació de tots els productes, i a oferir peces de recanvi a preus raonables. Ja era hora! Esperem que això es porti a la pràctica de manera efectiva.
Estaria bé tornar a fer servir tota mena d’aparells de llarga durada, amb més d’una vida, i no viure sotmesos a la tirania de l’obsolescència programada. Tot i que ja sabem que tots els artefactes (les persones humanes incloses) tenim data de caducitat.
23 d’abril del 2024
Contra sant Jordi?
La Carlota Gurt (ARA Llegim. L'escriptora accidental. 6/5/2023) carrega contra sant Jordi. “Sant Jordi no m’agrada /…/ Però quan escrius, Sant Jordi és encara pitjor. Si més no, per a alguns. Que als editors i a les llibreries els agradi aquesta diada és comprensible. ¿Com podria no agradar-los si s’estima que es venen entre un 15% i un 20% dels llibres de tot l’any? /…/ Sant Jordi em posa trista perquè constato que comprar llibres és l’excepció, i no la norma per a molta gent. /…/ També hi ha la cura d’humilitat de quan et posen a signar al costat d’algú que ven milers de llibres. Te n’alegres per l’altre, però et sents com un idiota rematat. /…/ Racionalitzem-ho una mica: que els supervendes facin la marató té sentit, però els autors normalets podríem fer-ho d’una altra manera més humana i propera, signar a un lloc al matí, a un altre a la tarda i llestos. /…/ Podríem convertir Sant Jordi en el que imaginem sobre el paper. Tenim una gentada al carrer i una literatura cada dia més forta. Creguem-nos-ho una mica més i siguem menys populistes.”
El meu pensament està amb els escriptors, no mediàtics, que han d’escalfar cadira i han de somriure i que comptaran, amb els dits, els llibres que firmen. És ben trist que els personatges mediàtics es converteixin d'un dia per l'altre en els escriptors més venuts amb llibres de pa sucat amb oli i amb llibres que, majoritàniament, són fum, això si és que no hi ha ni foc, ni fum, ni cendra. És una tendència imparable que banalitza la creació literària i enfosqueix el panorama literari al meu entendre.
El meu pensament està amb els escriptors, no mediàtics, que han d’escalfar cadira i han de somriure i que comptaran, amb els dits, els llibres que firmen. És ben trist que els personatges mediàtics es converteixin d'un dia per l'altre en els escriptors més venuts amb llibres de pa sucat amb oli i amb llibres que, majoritàniament, són fum, això si és que no hi ha ni foc, ni fum, ni cendra. És una tendència imparable que banalitza la creació literària i enfosqueix el panorama literari al meu entendre.
Totalment d'acord amb el Toni Soler quan diu "Teniu tot l'any per comprar tota mena de llibres. Avui, marqueu-vos un detall amb el país: regaleu llibres d'autors catalans, en català i d'editorials catalanes". Fem-li cas. Omplim els carrers d’il·lusió, màgia, amor i cultura. Bon sant Jordi!
22 d’abril del 2024
Piscines
El conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, ha descartat refer el decret de piscines i ha responsabilitat l’oposició si aquest estiu els municipis no poden obrir les que són municipals. Acusa els seus detractors de “voler gesticular perquè sembli que ho fa malament i que ells ho farien millor”. “Portem 42 mesos de sequera i l’aigua segueix sortint per l’aixeta. Alguna cosa devem d’haver fet bé”, defensa.
L’Associació Catalana de Municipis i algunes alcaldies han negat que s’hagués negociat amb elles el contingut del decret.
En un país amb un nivell més elevat de cultura política aquest tipus de situacions no s’haurien de produir mai, ara bé, aquest no és el nostre cas.
Tot plegat, una altra batussa política lamentable que a ningú no afavoreix i que ve a confirmar que en la nostra administració pública “hi ha massa vuits i nous i cartes que no lliguen”.
En un país amb un nivell més elevat de cultura política aquest tipus de situacions no s’haurien de produir mai, ara bé, aquest no és el nostre cas.
Tot plegat, una altra batussa política lamentable que a ningú no afavoreix i que ve a confirmar que en la nostra administració pública “hi ha massa vuits i nous i cartes que no lliguen”.
21 d’abril del 2024
Qui no fuma ni beu vi, el dimoni el porta per un altre camí
El govern britànic vol que els més joves no puguin comprar mai tabac. La Cambra dels Comuns ha aprovat aquesta setmana un projecte de llei que prohibeix la venda de tabac a qualsevol persona nascuda l'any 2009 o més tard.
Segons el projecte, els fumadors que ara són majors d’edat podran continuar comprant tabac fins que ho deixin, o fins que es morin.
L’acte de fumar, en si mateix, no estaria penalitzat en la nova llei, però sí que se’n multaria la venda als més joves.
Les cigarretes electròniques quedarien excloses de la prohibició, però la legislació pretén de fer-les menys atractives a còpia de canviar-ne l’envàs i prohibir les populars cigarretes d’un sol ús que abunden al país.
El primer ministre, Rishi Sunak, que no beu alcohol ni fuma (i que fa dejuni un dia la setmana), ha encapçalat el projecte. Un dels grans arguments de Sunak és que el tabaquisme, que mata desenes de milers de persones l’any al Regne Unit, sol començar en l’adolescència.
No em resulta del tot fàcil posicionar-me sobre una mesura d’aquest calibre, ara bé, si alguna cosa tinc clara és que prohibir no acostuma a ser la millor manera d’aconseguir les coses i que sempre són les generacions adultes les que imposen les lleis i manen.
La llei seca als USA també va prohibir, en aquest cas l’alcohol, i va causar estralls durant una dècada.
Jo no ho faria tot i que de ben segur que es poden trobar altres mesures dissuassòries.
Segons el projecte, els fumadors que ara són majors d’edat podran continuar comprant tabac fins que ho deixin, o fins que es morin.
L’acte de fumar, en si mateix, no estaria penalitzat en la nova llei, però sí que se’n multaria la venda als més joves.
Les cigarretes electròniques quedarien excloses de la prohibició, però la legislació pretén de fer-les menys atractives a còpia de canviar-ne l’envàs i prohibir les populars cigarretes d’un sol ús que abunden al país.
El primer ministre, Rishi Sunak, que no beu alcohol ni fuma (i que fa dejuni un dia la setmana), ha encapçalat el projecte. Un dels grans arguments de Sunak és que el tabaquisme, que mata desenes de milers de persones l’any al Regne Unit, sol començar en l’adolescència.
No em resulta del tot fàcil posicionar-me sobre una mesura d’aquest calibre, ara bé, si alguna cosa tinc clara és que prohibir no acostuma a ser la millor manera d’aconseguir les coses i que sempre són les generacions adultes les que imposen les lleis i manen.
La llei seca als USA també va prohibir, en aquest cas l’alcohol, i va causar estralls durant una dècada.
Jo no ho faria tot i que de ben segur que es poden trobar altres mesures dissuassòries.
20 d’abril del 2024
Crisi, col·lapse i catàstrofe
La Marina Garcés a la seva darrera publicació (El temps de la promesa. Nous quaderns anagrama, 2023) afirma que vivim en el temps de l’accident. L’afirmació és paradoxal perquè un accident és ni més ni menys que aquell esdeveniment que, de manera imprevista, irromp el curs regular de les coses.
Un accident obre un abans i un després. Afirma que actualment l’accident no interromp sinó que organitza el sentit de la temporalitat: el present se sosté entre un inquietant “encara no” i un terrorífic “ara ja sí” (pàg. 57).
Parla dels tres termes amb què avui ens referim al temps de l’accident: crisi, col·lapse i catàstrofe.
Tots tres es fan servir d’una manera paradoxal: la crisi ha passat a definir la normalitat, el col·lapse és inherent a la lògica dels sistemes en què vivim, i la catàstrofe esdevé el sentit del futur. Per això diem que el nostre present no té futur, que no sigui el de les ombres que projecta el seu passat.
Un cop llegit el text un parell o tres de cops es comença a entendre. A punt de ser declarats zona catastròfica, vaja. Quin futur ens espera!
Un accident obre un abans i un després. Afirma que actualment l’accident no interromp sinó que organitza el sentit de la temporalitat: el present se sosté entre un inquietant “encara no” i un terrorífic “ara ja sí” (pàg. 57).
Parla dels tres termes amb què avui ens referim al temps de l’accident: crisi, col·lapse i catàstrofe.
Tots tres es fan servir d’una manera paradoxal: la crisi ha passat a definir la normalitat, el col·lapse és inherent a la lògica dels sistemes en què vivim, i la catàstrofe esdevé el sentit del futur. Per això diem que el nostre present no té futur, que no sigui el de les ombres que projecta el seu passat.
Un cop llegit el text un parell o tres de cops es comença a entendre. A punt de ser declarats zona catastròfica, vaja. Quin futur ens espera!
19 d’abril del 2024
La pissarreta d'en Partal
En Vicent Partal és un bon periodista i VilaWeb és un artefacte peridodístic singular. A la visita guiada que vam fer l’any passat vaig tenir l’oportunitat de constatar-ho. És per això que sóc subscriptor i en dono suport.
L’invent de la pissarreta és una troballa. Amb els seus mapes i gràfics i la seva mirada perspicaç t’ajuda a entendre aquest món tan complicat. Mireu si no a tall d’exemple l’episodi del passat dia 16: “Perses, turcs, àrabs, musulmans… És tot igual?”
El dilluns 16, a la sessió inaugural del Vilapensa (La frontera alegre, el contacte amb l’altre) va fer una intervenció nítida, clarificadora i divulgativa, que és molt d’agrair. Es va menjar amb patates la Isabel Galí, la seva parella de ball, totalment desbordada per la claredat expositiva i narrativa de’n Vicent, sempre amb un suport visual del tot encertat.
L’invent de la pissarreta és una troballa. Amb els seus mapes i gràfics i la seva mirada perspicaç t’ajuda a entendre aquest món tan complicat. Mireu si no a tall d’exemple l’episodi del passat dia 16: “Perses, turcs, àrabs, musulmans… És tot igual?”
El dilluns 16, a la sessió inaugural del Vilapensa (La frontera alegre, el contacte amb l’altre) va fer una intervenció nítida, clarificadora i divulgativa, que és molt d’agrair. Es va menjar amb patates la Isabel Galí, la seva parella de ball, totalment desbordada per la claredat expositiva i narrativa de’n Vicent, sempre amb un suport visual del tot encertat.
18 d’abril del 2024
Escriure sobre la mare
Preciós el text “La càrrega mental”, un agraïment de Maria Climent a la dona que la va dur al món ( Catorze 14 cultura viva) i que clou d’aquesta manera: Per la càrrega mental, pel temps, per la vida sencera, mama.
La Maria Climent a la seva 2a novel·la (A casa teníem un himne. L’Altra, 2023), amb una mare i les seves dues filles com a protagonistes, ja va deixar clar que a la vida, sovint, cal una mà amiga, una paraula de confort, una il·luminació: posar negre sobre blanc el que tenìem pendent.
La Gemma Ruiz (Les nostres mares. Proa) retrata la quotidianitat d’un grup de dones vitalistes i combatives, sense escatimar tòpics. Un presumpte homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista i que van haver de renunciar a la seva realització personal però que van lluitar perquè les seves filles poguessin triar el seu camí. Una història tristament femenina que diu l’Anna Carreras.
La novel·la “Res no s’oposa a la nit” (Delphine de Vigan. Edicions 62) és una necessitat vital per a la seva autora. Admet que ha provat de no escriure sobre un drama que l’afecta directament però que no se n’ha sortit perquè sap que fins que no escrigui sobre això, sobre la vida i la mort de la seva mare, no podrà escriure res més. I escriure és, precisament, l’única manera de sobreviure a la tragèdia. Col·loca la pròpia mare en el centre d’un relat autobiogràfic del qual no sabem del cert què és cert i què no, naturalment.
Escrivint el llibre l’autora va adonar-se que la seva mare l’havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal.
En definitiva, que mare només n’hi ha una… ” y a ti te encontré en la calle” que diu la dita popular.
La Maria Climent a la seva 2a novel·la (A casa teníem un himne. L’Altra, 2023), amb una mare i les seves dues filles com a protagonistes, ja va deixar clar que a la vida, sovint, cal una mà amiga, una paraula de confort, una il·luminació: posar negre sobre blanc el que tenìem pendent.
La Gemma Ruiz (Les nostres mares. Proa) retrata la quotidianitat d’un grup de dones vitalistes i combatives, sense escatimar tòpics. Un presumpte homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista i que van haver de renunciar a la seva realització personal però que van lluitar perquè les seves filles poguessin triar el seu camí. Una història tristament femenina que diu l’Anna Carreras.
La novel·la “Res no s’oposa a la nit” (Delphine de Vigan. Edicions 62) és una necessitat vital per a la seva autora. Admet que ha provat de no escriure sobre un drama que l’afecta directament però que no se n’ha sortit perquè sap que fins que no escrigui sobre això, sobre la vida i la mort de la seva mare, no podrà escriure res més. I escriure és, precisament, l’única manera de sobreviure a la tragèdia. Col·loca la pròpia mare en el centre d’un relat autobiogràfic del qual no sabem del cert què és cert i què no, naturalment.
Escrivint el llibre l’autora va adonar-se que la seva mare l’havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal.
En definitiva, que mare només n’hi ha una… ” y a ti te encontré en la calle” que diu la dita popular.
I visca la mare que ens va parir!
17 d’abril del 2024
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? La creació post mortem amb IA
Molt interessant, com sempre, l’article “Parlar amb els morts a través de la IA: una oportunitat o un risc?” (Mònica Planas ARA 14/4/2024).
Entre moltes d’altres coses vinculades a la intel·ligència artificial (IA) planteja un tema de gran calibre: ¿Qui té dret a ressuscitar els creadors?
Ve a dir que la IA pot expandir les grans obres d’art més enllà dels marcs que les limiten, però són creacions vinculades al nom d’un artista sense la seva mirada ni el seu pensament.
Algú pot decidir utilitzar la IA per crear una nova novel·la policíaca de Pepe Carvalho amb l’argument que s’ha fet segons l’estil de Manuel Vázquez Montalbán. O editar un nou àlbum de Leonard Cohen amb IA on la seva veu greu cantarà temes que s’assemblaran als seus grans èxits. O que un diari continuï publicant articles d’un opinador finat.
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? Artistes i hereus de grans estrelles de la música ja han denunciat que s’entrenin els programes d’imitació amb els seus continguts. Però la creació post mortem amb IA té l’afegit que els imposa una obra i una autoria que no els pertany. Es poden considerar homenatges a l’artista difunt, un joc amb el més enllà o un experiment filosòfic, però també una explotació comercial del mort que ultratja el seu criteri i la seva autoria.
El dubte és qui té la potestat per decidir que un artista ha de ser replicat eternament o que la seva producció s'ha de perpetuar a través de les creacions de la intel·ligència artificial.
Potser el més inquietant de l’evolució humana és la creixent resistència a l’acceptació de la mort.
Entre moltes d’altres coses vinculades a la intel·ligència artificial (IA) planteja un tema de gran calibre: ¿Qui té dret a ressuscitar els creadors?
Ve a dir que la IA pot expandir les grans obres d’art més enllà dels marcs que les limiten, però són creacions vinculades al nom d’un artista sense la seva mirada ni el seu pensament.
Algú pot decidir utilitzar la IA per crear una nova novel·la policíaca de Pepe Carvalho amb l’argument que s’ha fet segons l’estil de Manuel Vázquez Montalbán. O editar un nou àlbum de Leonard Cohen amb IA on la seva veu greu cantarà temes que s’assemblaran als seus grans èxits. O que un diari continuï publicant articles d’un opinador finat.
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? Artistes i hereus de grans estrelles de la música ja han denunciat que s’entrenin els programes d’imitació amb els seus continguts. Però la creació post mortem amb IA té l’afegit que els imposa una obra i una autoria que no els pertany. Es poden considerar homenatges a l’artista difunt, un joc amb el més enllà o un experiment filosòfic, però també una explotació comercial del mort que ultratja el seu criteri i la seva autoria.
El dubte és qui té la potestat per decidir que un artista ha de ser replicat eternament o que la seva producció s'ha de perpetuar a través de les creacions de la intel·ligència artificial.
Potser el més inquietant de l’evolució humana és la creixent resistència a l’acceptació de la mort.
16 d’abril del 2024
No dispareu al pianista! En contra de la literatura fàtua. Va d’arquitectes, paletes i manobres.
Aquest apunt al meu blog ve a rematar els dos anteriors (No dispareu al pianista!, del 12/4/2024 i Cantar la canya a Ramon Gener, del 13/4/2024).
He llegit 99/443 pàgines del llibre (Història d’un piano. Ramon Gener. Columna, 2024) abans d’atrevir-me a dir la meva, que en tinc ganes.
Un centenar de pàgines en un llibre de 443 és un marge de confiança prou generós -com ara allò dels 100 dies de gràcia que es dóna als governs- com per a poder prendre partit.
Comento uns temes que em van quedar pendents al “Cantar la canya a Ramon Gener”.
1- La humanització d’un element, en aquest cas un piano és perillosíssima. I penso en la dels animals de companyia, a tall d'exemple. Atribuir a un animal o a un instrument musical qualitats humanes és inhumà.
2. Resulta que el llibre, editat en català i castellà, no està traduït segons l’autor. I doncs? Que potser escrivia cadascuna de les dues edicions simultàniament, cadascuna amb una mà? Va, home, va! ¿La imatge projectada durant tota la presentació, de l’edició en castellà, tampoc no era una una casualitat?
3- El paper dels premis literaris i la realitat editorial del país és, si més no, preocupant. A l'última edició de la revista La Directa (núm. 577, abril 2024) trobem un reportatge sobre l’edició independent, una espècie en extinció.
Es constata que la formació de grans conglomerats multinacionals com Planeta o Penguin Random House, que creixen a còpia d’absorbir altres editorials i publicar milers de volums, és determinant en l’evolució del sector dels llibres en català. Tanmateix, i per sort, això no ha aturat la proliferació de projectes de petit format, en molts casos capdavanters en qualitat i innovació.
Això ve a tomb perquè l’autor va insistir molt en què la seva obra va ser la guanyadora, entre els 51 exemplars i per unanimitat del jurat, del premi Ramon Llull 2024. No qüestiono la solvència del jurat simplement discrepo totalment dels seus comentaris a les xarxes. Jo mai no li hagués donat el premi.
En resum, que no m’ha agradat gens la novel·la que, tot i que entrecreua els grans esdeveniments de la història europea del segle XX amb la vida dels successius propietaris d'un piano Grotrian-Steinweg del 1915, ho fa amb una escriptura funcional i correcta però sense ànima, sense nervi, sense grapa, sense ganxo. Literatura fàtua, plena de presumpció, de vanitat infundada.
He llegit 99/443 pàgines del llibre (Història d’un piano. Ramon Gener. Columna, 2024) abans d’atrevir-me a dir la meva, que en tinc ganes.
Un centenar de pàgines en un llibre de 443 és un marge de confiança prou generós -com ara allò dels 100 dies de gràcia que es dóna als governs- com per a poder prendre partit.
Comento uns temes que em van quedar pendents al “Cantar la canya a Ramon Gener”.
1- La humanització d’un element, en aquest cas un piano és perillosíssima. I penso en la dels animals de companyia, a tall d'exemple. Atribuir a un animal o a un instrument musical qualitats humanes és inhumà.
2. Resulta que el llibre, editat en català i castellà, no està traduït segons l’autor. I doncs? Que potser escrivia cadascuna de les dues edicions simultàniament, cadascuna amb una mà? Va, home, va! ¿La imatge projectada durant tota la presentació, de l’edició en castellà, tampoc no era una una casualitat?
3- El paper dels premis literaris i la realitat editorial del país és, si més no, preocupant. A l'última edició de la revista La Directa (núm. 577, abril 2024) trobem un reportatge sobre l’edició independent, una espècie en extinció.
Es constata que la formació de grans conglomerats multinacionals com Planeta o Penguin Random House, que creixen a còpia d’absorbir altres editorials i publicar milers de volums, és determinant en l’evolució del sector dels llibres en català. Tanmateix, i per sort, això no ha aturat la proliferació de projectes de petit format, en molts casos capdavanters en qualitat i innovació.
Això ve a tomb perquè l’autor va insistir molt en què la seva obra va ser la guanyadora, entre els 51 exemplars i per unanimitat del jurat, del premi Ramon Llull 2024. No qüestiono la solvència del jurat simplement discrepo totalment dels seus comentaris a les xarxes. Jo mai no li hagués donat el premi.
En resum, que no m’ha agradat gens la novel·la que, tot i que entrecreua els grans esdeveniments de la història europea del segle XX amb la vida dels successius propietaris d'un piano Grotrian-Steinweg del 1915, ho fa amb una escriptura funcional i correcta però sense ànima, sense nervi, sense grapa, sense ganxo. Literatura fàtua, plena de presumpció, de vanitat infundada.
Ni de lluny es pot comparar amb el “Jo confesso” de Jaume Cabré, per més que el Ramon Gener s’hi vulgui comparar.
El millor de tot plegat, pel que fa a la novel·la del Ramon Gener, l’espectacle, el monòleg de la presentació en públic per part de l’autor, la campanya de promoció a totes les plataformes, mitjans de comunicació i xarxes socials. De ben segur que serà un dels llibres més venuts aquest sant Jordi doncs és el que es porta de fa uns anys.
Regaleu llibres però, sisplau, remeneu una mica que de ben segur que trobareu lectures molt més gratificants i de molta més vàlua literària.
A la literatura, com a la vida, hi ha arquitectes, hi ha paletes i hi ha manobres -com és el cas del Ramon Gener-.
El millor de tot plegat, pel que fa a la novel·la del Ramon Gener, l’espectacle, el monòleg de la presentació en públic per part de l’autor, la campanya de promoció a totes les plataformes, mitjans de comunicació i xarxes socials. De ben segur que serà un dels llibres més venuts aquest sant Jordi doncs és el que es porta de fa uns anys.
Regaleu llibres però, sisplau, remeneu una mica que de ben segur que trobareu lectures molt més gratificants i de molta més vàlua literària.
A la literatura, com a la vida, hi ha arquitectes, hi ha paletes i hi ha manobres -com és el cas del Ramon Gener-.
15 d’abril del 2024
Vilapensa 2024 Els altres
Jean Paul Sartre va escriure la famosa peça teatral “Huis clos”. L’argument de l’obra té la bellesa de les coses senzilles. L’obra acaba amb aquestes paraules, desoladores i cèlebres: “L’infern són els altres”.
Qui són els altres? Tots podem esdevenir els altres en qualsevol moment. Al voltant d’aquest concepte avui s’enceta una nova edició del VilaPensa, el festival del pensament que se celebra des de fa set anys a Vilafranca del Penedès.
Del 15 al 21 d’abril s’han programat una vintena d’actes que abordaran “Els altres” des d’àmbits molt diversos. Hi haurà, evidentment, espai per parlar dels fonaments, de com des del pensament s’entén aquesta categoria de l’altre, però se’n brindaran molts altres per apropar-se a aquest terme des d’altres vessants (feminisme, literatura, cinema, periodisme, música, teatre, cures, migració, fotografia…). I és que, si alguna cosa caracteritza i explica l’èxit del VilaPensa és, justament, la incitació a la reflexió sobre un mateix concepte des de dimensions diferents.
La filosofia, com la literatura o l’art, ens poden ajudar a resistir el corrent, a escapar de l'estupidesa, l’avorriment i la vulgaritat. La filosofia “no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l'examen de consciència” ens permet pensar de bell nou (“Filosofia salvatge”. Xisca Homar. Sembra Llibres, 2023).
Qui són els altres? Tots podem esdevenir els altres en qualsevol moment. Al voltant d’aquest concepte avui s’enceta una nova edició del VilaPensa, el festival del pensament que se celebra des de fa set anys a Vilafranca del Penedès.
Del 15 al 21 d’abril s’han programat una vintena d’actes que abordaran “Els altres” des d’àmbits molt diversos. Hi haurà, evidentment, espai per parlar dels fonaments, de com des del pensament s’entén aquesta categoria de l’altre, però se’n brindaran molts altres per apropar-se a aquest terme des d’altres vessants (feminisme, literatura, cinema, periodisme, música, teatre, cures, migració, fotografia…). I és que, si alguna cosa caracteritza i explica l’èxit del VilaPensa és, justament, la incitació a la reflexió sobre un mateix concepte des de dimensions diferents.
La filosofia, com la literatura o l’art, ens poden ajudar a resistir el corrent, a escapar de l'estupidesa, l’avorriment i la vulgaritat. La filosofia “no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l'examen de consciència” ens permet pensar de bell nou (“Filosofia salvatge”. Xisca Homar. Sembra Llibres, 2023).
14 d’abril del 2024
El Caso
Constato que El Caso encara existeix, ni que sigui en versió digital i sota l’aixopluc d’ El Nacional.
El pare no comprova diaris però sí que és cert que, de tant en tant, el comprava i comentava algun dels episodis més rebregats i sanguinaris.
Llegeixo els titulars del darrer número. Sang i fetge… i molta misèria i violència, que mai no és gratuïta. Prefereixo la dels germans Cohen, al cinema. O els Crims de Carles Porta.
Em ve al cap una lectura recent i molt suggeridora: L’assassinat considerat com una de les Belles Arts (Thomas de Quincey. Aeditors. BCN). La trama, delirant. Un excèntric club londinenc de fa un parell de segles es dedica a analitzar críticament els assassinats de la gran ciutat.
Amb un rigor filosòfic exquisit, De Quincey ens endinsa en les ambigüitats de la lògica i la moral, un dilema encara ben viu als nostres dies.
I és que, al capdavall, la vida mata. Una dedicatòria que em penso que ve a tomb:
A tots els estimats difunts
que m’han precedit.
El pare no comprova diaris però sí que és cert que, de tant en tant, el comprava i comentava algun dels episodis més rebregats i sanguinaris.
Llegeixo els titulars del darrer número. Sang i fetge… i molta misèria i violència, que mai no és gratuïta. Prefereixo la dels germans Cohen, al cinema. O els Crims de Carles Porta.
Em ve al cap una lectura recent i molt suggeridora: L’assassinat considerat com una de les Belles Arts (Thomas de Quincey. Aeditors. BCN). La trama, delirant. Un excèntric club londinenc de fa un parell de segles es dedica a analitzar críticament els assassinats de la gran ciutat.
Amb un rigor filosòfic exquisit, De Quincey ens endinsa en les ambigüitats de la lògica i la moral, un dilema encara ben viu als nostres dies.
I és que, al capdavall, la vida mata. Una dedicatòria que em penso que ve a tomb:
A tots els estimats difunts
que m’han precedit.
13 d’abril del 2024
Cantar la canya a Ramon Gener
He assistit a un bon grapat de presentacions de llibres. La d’ahir -Ramon Gener va presentar Vilafranca la seva novel·la “Història d’un piano”-, va ser la més accidentada, inversemblant i naïf que recordo.
Engeguem ¼ d’hora tard. L’autor s’ha perdut -culpa del nostre municipi que no té aparcaments a l’abast- i a sobre en arribar a l’Escorxador la periodista de Penedès Televisió li reclama una breu entrevista, tal com d’altra banda es fa sempre encara que no estigui escrit enlloc. Ja ho veieu, la culpa sempre és dels altres.
Li comunica al presentador, el Miquel Villalba, que li havia de fer de teloner i que havia de comentar els aspectes essencials de la novel·la i donar pas a la intervenció de l’autor, que no li calen els seus serveis, que ja ho té tot controlat, i posa la directa, amb la sala d’actes plena de gom a gom. Els autors mediàtics sempre arrosseguen molta més concurrència.
Mitja hora llarga de monòleg i vint minuts de preguntes del públic, en bona part coneixedors de la seva obra televisiva, radiofònica i literària i que majoritàriament l’ensabonen amb escreix. En acabar, una cua immensa de públic esperant pacientment la seva hora.
Les referències que personalment tinc de Ramon Gener són escasses. Em van agradar molt els seus “Òpera amb texans” i “This is art” i només he llegit “L’amor et farà immortal” (ARA llibres 2016), un llibre de lectura fàcil farcit de referències musicals, històriques i mitològiques, de to divulgatiu. Ara, després de sentir alguns comentaris del Ramon, sí que tinc curiositat intel·lectual i bel·ligerant pel seu contingut.
Comença la seva presentació, la darrera de la trentena que diu que ja porta, amb una posada en escena ben estudiada i audaç, amb una bateria de recursos oratoris per tal de mantenir l’atenció del públic sense desvelar més informació de l’estrictament necessària i buscant de mil maneres la complicitat de l'audiència amb un objectiu clar: que en acabar la presentació tothom marxi amb el seu llibre sota el braç.
Diu no recordar el nom de l’entitat que ha gestionat la presentació, la qual cosa m'acaba de convèncer que la presentació és única i estàndard.
Pel que fa al contingut, unes quantes consideracions per part meva.
1- Quan, responent a una pregunta d’un assistent, es va veure obligat a parlar d’un parell de llibres excel·lents que tenen una trama semblant (el Jo confesso de Jaume Cabré i El violí d'Auswitch de M. Àngels Anglada) amb incomoditat va sortir per la tangent, donant a entendre que el seu llibre és una altra cosa, i que cap altre instrument musical és equiparable al piano. Fins i tot va insinuar que el Jaume Cabré estava neguitós perquè volia rebre d’immediat el seu llibre tan bon punt es va saber de la seva existència.
2- La voluntat de transcendència és del tot respectable però potser que no en fem un gra massa.
3- La línia divisòria entre la realitat i la ficció pot ser prima, naturalment. Fins i tot es poden dir mitges veritats. Mentides, no.
4- Quan es va pel món, ni que sigui pel rerepaís, cal ser respectuós i atent amb les persones amb qui tractes, més enllà de l’editorial a qui et deus.
5- L’ego pujat de to no és mai la millor opció, ni a curt ni a mitjà termini.
Per tot plegat em sap greu que una presentació amb bones expectatives va acabar amb mal gust de boca per part meva. Massa vuit i nous i cartes que no lliguen.
Em llegiré el llibre i, en acabar, faré la crítica. Tinc ganes de fer la comparativa amb el Jo confesso del Jaume Cabré, a tall d'exemple. Doncs això, que continuarà.
Engeguem ¼ d’hora tard. L’autor s’ha perdut -culpa del nostre municipi que no té aparcaments a l’abast- i a sobre en arribar a l’Escorxador la periodista de Penedès Televisió li reclama una breu entrevista, tal com d’altra banda es fa sempre encara que no estigui escrit enlloc. Ja ho veieu, la culpa sempre és dels altres.
Li comunica al presentador, el Miquel Villalba, que li havia de fer de teloner i que havia de comentar els aspectes essencials de la novel·la i donar pas a la intervenció de l’autor, que no li calen els seus serveis, que ja ho té tot controlat, i posa la directa, amb la sala d’actes plena de gom a gom. Els autors mediàtics sempre arrosseguen molta més concurrència.
Mitja hora llarga de monòleg i vint minuts de preguntes del públic, en bona part coneixedors de la seva obra televisiva, radiofònica i literària i que majoritàriament l’ensabonen amb escreix. En acabar, una cua immensa de públic esperant pacientment la seva hora.
Les referències que personalment tinc de Ramon Gener són escasses. Em van agradar molt els seus “Òpera amb texans” i “This is art” i només he llegit “L’amor et farà immortal” (ARA llibres 2016), un llibre de lectura fàcil farcit de referències musicals, històriques i mitològiques, de to divulgatiu. Ara, després de sentir alguns comentaris del Ramon, sí que tinc curiositat intel·lectual i bel·ligerant pel seu contingut.
Comença la seva presentació, la darrera de la trentena que diu que ja porta, amb una posada en escena ben estudiada i audaç, amb una bateria de recursos oratoris per tal de mantenir l’atenció del públic sense desvelar més informació de l’estrictament necessària i buscant de mil maneres la complicitat de l'audiència amb un objectiu clar: que en acabar la presentació tothom marxi amb el seu llibre sota el braç.
Diu no recordar el nom de l’entitat que ha gestionat la presentació, la qual cosa m'acaba de convèncer que la presentació és única i estàndard.
Pel que fa al contingut, unes quantes consideracions per part meva.
1- Quan, responent a una pregunta d’un assistent, es va veure obligat a parlar d’un parell de llibres excel·lents que tenen una trama semblant (el Jo confesso de Jaume Cabré i El violí d'Auswitch de M. Àngels Anglada) amb incomoditat va sortir per la tangent, donant a entendre que el seu llibre és una altra cosa, i que cap altre instrument musical és equiparable al piano. Fins i tot va insinuar que el Jaume Cabré estava neguitós perquè volia rebre d’immediat el seu llibre tan bon punt es va saber de la seva existència.
2- La voluntat de transcendència és del tot respectable però potser que no en fem un gra massa.
3- La línia divisòria entre la realitat i la ficció pot ser prima, naturalment. Fins i tot es poden dir mitges veritats. Mentides, no.
4- Quan es va pel món, ni que sigui pel rerepaís, cal ser respectuós i atent amb les persones amb qui tractes, més enllà de l’editorial a qui et deus.
5- L’ego pujat de to no és mai la millor opció, ni a curt ni a mitjà termini.
Per tot plegat em sap greu que una presentació amb bones expectatives va acabar amb mal gust de boca per part meva. Massa vuit i nous i cartes que no lliguen.
Em llegiré el llibre i, en acabar, faré la crítica. Tinc ganes de fer la comparativa amb el Jo confesso del Jaume Cabré, a tall d'exemple. Doncs això, que continuarà.
12 d’abril del 2024
No dispareu al pianista!
Aquesta tarda, a 2/4 de 8, a la sala d’actes de l’Escorxador, Ramon Gener presentarà Vilafranca la seva novel·la “Història d’un piano”, un relat en el qual un piano construït a la ciutat alemanya de Brunsvic l’any 1915 i retrobat més d’un segles després en una botiga d’instruments musicals del barri de Gràcia, es convertirà en el fil conductor d’una intensa història d’amor i redempció que portarà el protagonista a recórrer la història d’Europa del convuls segle XX.
A la presentació, organitzada per l’editorial i La Cultural Llibreria, el pianista i director coral, Miquel Villalba -l’hereu de casa-, serà l’encarregat de glossar la novel·la amb la qual Gener es va proclamar guanyador del Premi Ramon Llull.
Ara fa uns 20 anys, quan el Miquel i el seu germà Martí començaven a tocar el piano a casa, recordo que fèiem broma. Fins i tot vam arribar a posar un cartell, com a les pelis del far west, que venia a dir allò de “no dispareu al pianista”.
Aquesta tarda escoltarem el Miquel, que de fet farà de teloner del Ramon Gener. I tinc curiositat per veure com se’n curt d’una situació que no sé ben bé ni com ni per què, no li resultarà del tot còmoda. Com que és molt capaç i té una bona caixa d’eines no em fa patir gens ni mica.
A la presentació, organitzada per l’editorial i La Cultural Llibreria, el pianista i director coral, Miquel Villalba -l’hereu de casa-, serà l’encarregat de glossar la novel·la amb la qual Gener es va proclamar guanyador del Premi Ramon Llull.
Ara fa uns 20 anys, quan el Miquel i el seu germà Martí començaven a tocar el piano a casa, recordo que fèiem broma. Fins i tot vam arribar a posar un cartell, com a les pelis del far west, que venia a dir allò de “no dispareu al pianista”.
Aquesta tarda escoltarem el Miquel, que de fet farà de teloner del Ramon Gener. I tinc curiositat per veure com se’n curt d’una situació que no sé ben bé ni com ni per què, no li resultarà del tot còmoda. Com que és molt capaç i té una bona caixa d’eines no em fa patir gens ni mica.
11 d’abril del 2024
Estem encallats
L’enyorat Carles Capdevila ja ho deia el 2007 (Estem encallats. Pel darrere). “El moment més delicat quan estudiem una carrera, aprenem un ofici o tenim una relació de parella és quan caus en una mena de sot i no és només que deixis d’avançar, és que recules.
Deia també que el nostre país, la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat. Pel cansament i incompetència propis, i pel grau de dificultats del món en general i Espanya en particular.
No ens posem d'acord sobre quina és la sortida del sot ni a qui acceptem com a xerpa, i així que mirem enrere ens agafa el vertigen per la nostàlgia de quan avançàvem més de pressa i més junts, pel pànic a recular i caure pendent avall, i perquè el camí cap amunt existeix, però des d’allà dalt, ara mateix, ens arriben més pedregades que mans esteses.”
No estem pas millor a data d’avui, a les portes d’unes altres eleccions catalanes, i ho dic sense donar per bona la llei de Murphy -tot allò que pot empitjorar empitjorarà-.
Pau Vidal dies enrere esmentava dues mancances de l’esquerra independentista: la poca fidelitat a la seva tradició política i la falta de formació en temes clau de país. Un exemple d’això és la llengua.
Eva Piquer (Catorze, novembre 2014) avisava de l’error de creure’ns millors que els nostres adversaris. Esquivar la temptació de la superioritat moral sembla la postura més intel·ligent.
L’aprenentatge terapèutic diria que és això, aprendre a garrotades. O ni així.
Deia també que el nostre país, la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat. Pel cansament i incompetència propis, i pel grau de dificultats del món en general i Espanya en particular.
No ens posem d'acord sobre quina és la sortida del sot ni a qui acceptem com a xerpa, i així que mirem enrere ens agafa el vertigen per la nostàlgia de quan avançàvem més de pressa i més junts, pel pànic a recular i caure pendent avall, i perquè el camí cap amunt existeix, però des d’allà dalt, ara mateix, ens arriben més pedregades que mans esteses.”
No estem pas millor a data d’avui, a les portes d’unes altres eleccions catalanes, i ho dic sense donar per bona la llei de Murphy -tot allò que pot empitjorar empitjorarà-.
Pau Vidal dies enrere esmentava dues mancances de l’esquerra independentista: la poca fidelitat a la seva tradició política i la falta de formació en temes clau de país. Un exemple d’això és la llengua.
Eva Piquer (Catorze, novembre 2014) avisava de l’error de creure’ns millors que els nostres adversaris. Esquivar la temptació de la superioritat moral sembla la postura més intel·ligent.
L’aprenentatge terapèutic diria que és això, aprendre a garrotades. O ni així.
10 d’abril del 2024
14 Catorze: quins deu anys més bèsties!
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català.
Com diu Eva Piquer, ànima de la criatura, l’1 d’abril del 2014 (1-4 del 14) Catorze es donava a conèixer. Fa deu anys -diu- vaig tenir la gosadia i la inconsciència de muntar Catorze, un mitjà digital que pretén tenir una mirada literària sobre el món de la cultura. Un mitjà que fa i difon cultura. Que dóna visibilitat a la creació –literària, teatral, cinematogràfica, artística i musical– i que és també en si mateix un trampolí creatiu.
La cultura és el que queda quan no queda res més. Quan tota la resta es trenca. N’estic convençuda, ho he comprovat de primera mà. Aferrar-nos a la cultura –als llibres, a la música, a l’art– ens permet tirar endavant malgrat la boira i contra la boira. En aquest cosmos emboirat i boirós, un mitjà que fa cultura i acosta la cultura a tothom té, crec, prou raó de ser. Ningú se salva sol.
Eva Piquer destil·la saviesa com a articulista. Es mereix el nostre agraïment com a mare de la criatura, del digital Catorze. Per molts anys Catorze!
De l’enyorat Carles Capdevila, pare del diari ARA i sempre present, en parlarem un altre dia
Com diu Eva Piquer, ànima de la criatura, l’1 d’abril del 2014 (1-4 del 14) Catorze es donava a conèixer. Fa deu anys -diu- vaig tenir la gosadia i la inconsciència de muntar Catorze, un mitjà digital que pretén tenir una mirada literària sobre el món de la cultura. Un mitjà que fa i difon cultura. Que dóna visibilitat a la creació –literària, teatral, cinematogràfica, artística i musical– i que és també en si mateix un trampolí creatiu.
La cultura és el que queda quan no queda res més. Quan tota la resta es trenca. N’estic convençuda, ho he comprovat de primera mà. Aferrar-nos a la cultura –als llibres, a la música, a l’art– ens permet tirar endavant malgrat la boira i contra la boira. En aquest cosmos emboirat i boirós, un mitjà que fa cultura i acosta la cultura a tothom té, crec, prou raó de ser. Ningú se salva sol.
Eva Piquer destil·la saviesa com a articulista. Es mereix el nostre agraïment com a mare de la criatura, del digital Catorze. Per molts anys Catorze!
De l’enyorat Carles Capdevila, pare del diari ARA i sempre present, en parlarem un altre dia
9 d’abril del 2024
La promesa
Vaig a donar plasma al local social de cal Figarot. Una hora, tant sí com no. És una operació de més llarga durada que una donació simple de sang i, tot i que la durada temporal pot estar en funció d’algunes variables com ara la tensió arterial, ve a suposar una hora mal comptada que es diu ara.
Prenc lectura. L'opuscle “La promesa” (Jordi Llavina - La Cultural llibres 2016). Una edició amb motiu de la celebració del cinquè aniversari de La Cultural llibreria. Una història simple i ben travada, rodona i amable,
En paral·lel també estic llegint aquests dies “El temps de la promesa” (Marina Garcés. Nous quaderns anagrama. 2023). Al pròleg la Marina ja fa unes consideracions, a mode al·legat final. En trio unes quantes a continuació.
Les promeses ocupen un lloc poc important, avui. Fer-se promeses sembla un gest antic, un gest romàntic o cavalleresc. Fer una promesa vertadera s’ha convertit avui en un gest entre incòmode i inesperat.
Les promeses que no fem estan en els objectes que consumim, en la tecnologia que utilitzem, en les teràpies i els medicaments, en els manuals que llegim per educar més bé els nostres fills…
Però, com prometre res si posem el futur en perill? Aquesta és la pregunta del sentit comú: sense futur no hi ha promeses. De quin futur podem disposar si no ens atrevim a prometre’ns res?
La història ens diu que bona part de la humanitat ha estat exclosa de l’espai de la promesa: qui no disposa lliurement de la seva voluntat no pot prometre res a ningú.
Prenc lectura. L'opuscle “La promesa” (Jordi Llavina - La Cultural llibres 2016). Una edició amb motiu de la celebració del cinquè aniversari de La Cultural llibreria. Una història simple i ben travada, rodona i amable,
En paral·lel també estic llegint aquests dies “El temps de la promesa” (Marina Garcés. Nous quaderns anagrama. 2023). Al pròleg la Marina ja fa unes consideracions, a mode al·legat final. En trio unes quantes a continuació.
Les promeses ocupen un lloc poc important, avui. Fer-se promeses sembla un gest antic, un gest romàntic o cavalleresc. Fer una promesa vertadera s’ha convertit avui en un gest entre incòmode i inesperat.
Les promeses que no fem estan en els objectes que consumim, en la tecnologia que utilitzem, en les teràpies i els medicaments, en els manuals que llegim per educar més bé els nostres fills…
Però, com prometre res si posem el futur en perill? Aquesta és la pregunta del sentit comú: sense futur no hi ha promeses. De quin futur podem disposar si no ens atrevim a prometre’ns res?
La història ens diu que bona part de la humanitat ha estat exclosa de l’espai de la promesa: qui no disposa lliurement de la seva voluntat no pot prometre res a ningú.
Molt trist tot plegat.
8 d’abril del 2024
Modigliani - Giacometti -- Neus Villar
Amedeo Modigliani va ser un pintor i escultor italià que va desenvolupar la major part de la seva carrera a França. Les seves obres es distingien per colls allargats, ulls cecs, nassos penjants i cossos en postures extremes, tot plegat embolicat en una paleta de colors predominantment rovellats.
Alberto Giacometti, escultor i pintor suís, va representar com ningú la solitud i l'aïllament de l'ésser humà al segle XX. Les seves típiques escultures d'una primesa extrema són molt reconeixibles i admirades com una volta excel·lent a l'art figuratiu.
La Neus Villar segueix les seves traces al meu entendre. “Del pòsit al vel de la ignorància - El vel de la ignorància” són uns projectes molt atractius i suggeridors. Hem tingut l’oportunitat de veure els seus muntatges a Vilafranca, a Sitges i ara al Molí de Cal Xerta, a sant Pere de Riudebitlles.
Dibuixos antropomòrfics, individus en el col·lectiu, persones al costat de persones, personatges allargassats que es despleguen en contacte…
“Encara que estàvem molt a prop els uns dels altres, seguíem sent tres aïllats que veiem la nit per primera vegada” (Rilke, R. 1934)
“El dibuix com a perllongació d’un mateix. La creativitat com a motor de vida” que diu la Neus.
belluguen i es corben, s’abracen i s’ajuden, s’arrepengen i
s’indiquen i s’esquincen, i s’amotllen, i s’ignoren, i
s’amanyaguen, i conviuen, comparteixen i viatgen, es nodreixen i
s’admiren, i s’esbraven i dansen i s’odien i pateixen…
I caminen, s’acompanyen, es guien, s’eixamplen i s’estrenyen, es
contemplen, s’encadenen, suren, s’inclinen, cauen i s’aixequen.
Aquells personatges allargassats, esprimatxats, escanyolits coll
llargaruts, peus eixamplats, espaterrats, delicats, entortolligats,
encaixats, deslligats…
I cansats, espremuts, continguts, encisats, esmaperduts, indisposats,
alineats, descompassats, embadalits, conquistats, superposats,
estovats… i baldats,
Aquells personatges allargassats…
Alberto Giacometti, escultor i pintor suís, va representar com ningú la solitud i l'aïllament de l'ésser humà al segle XX. Les seves típiques escultures d'una primesa extrema són molt reconeixibles i admirades com una volta excel·lent a l'art figuratiu.
La Neus Villar segueix les seves traces al meu entendre. “Del pòsit al vel de la ignorància - El vel de la ignorància” són uns projectes molt atractius i suggeridors. Hem tingut l’oportunitat de veure els seus muntatges a Vilafranca, a Sitges i ara al Molí de Cal Xerta, a sant Pere de Riudebitlles.
Dibuixos antropomòrfics, individus en el col·lectiu, persones al costat de persones, personatges allargassats que es despleguen en contacte…
“Encara que estàvem molt a prop els uns dels altres, seguíem sent tres aïllats que veiem la nit per primera vegada” (Rilke, R. 1934)
“El dibuix com a perllongació d’un mateix. La creativitat com a motor de vida” que diu la Neus.
Aquells personatges allargassats. Poema. @neusvillarAquells personatges allargassats que s’estiren i es toquen, es
belluguen i es corben, s’abracen i s’ajuden, s’arrepengen i
s’indiquen i s’esquincen, i s’amotllen, i s’ignoren, i
s’amanyaguen, i conviuen, comparteixen i viatgen, es nodreixen i
s’admiren, i s’esbraven i dansen i s’odien i pateixen…
I caminen, s’acompanyen, es guien, s’eixamplen i s’estrenyen, es
contemplen, s’encadenen, suren, s’inclinen, cauen i s’aixequen.
Aquells personatges allargassats, esprimatxats, escanyolits coll
llargaruts, peus eixamplats, espaterrats, delicats, entortolligats,
encaixats, deslligats…
I cansats, espremuts, continguts, encisats, esmaperduts, indisposats,
alineats, descompassats, embadalits, conquistats, superposats,
estovats… i baldats,
Aquells personatges allargassats…
6 d’abril del 2024
Jutgessa de Pau
Anna Ràfols Pujol, del barri de Can Rigol, amiga i propietària de l’hort que conreo amb tota la traça i delicadesa que tinc al meu abast, serà a partir d'ara la nova Jutgessa de Pau de Sant Martí Sarroca.
Un jutjat de pau és un òrgan unipersonal que té jurisdicció al terme municipal corresponent. Els jutjats de pau són el primer esglaó de l'aparell judicial. Tenen exclusivament competències civils en tràmits i celebració de tota mena d'actes de conciliació. (Viquipèdia dixit).
Arribats en aquest punt és on se’m generen dubtes existencials. M’explico. En cas de plet entre l’Anna (propietària de l’hort que jo conreo) i jo (parcer sense ofici ni benefici) a qui m’hauria d’adreçar? No seria un cas de conflicte d’interessos i d'indefensió jurídica?
Estic preocupat i ben amoïnat. I desitjo, ara més que mai, no cometre cap imprudència temerària, que plogui força i que la collita sigui bona per tal de poder liquidar amb l’Anna les parts proporcionals de la collita d’hortalisses. Que hi hagi pau i treva en definitiva.
D’altra banda res no fa pensar que aquest càrrec no sigui l’inici d’una llarga carrera política de l’Anna Ràfols. No fóra ni el primer ni el darrer cas, de ben segur. Qui sap si a mitjà o llarg termini sentirem parlar d’un altra “mare Ràfols”, amb santuari o amb sense, tot i que es diu popularment que “mare només n’hi ha una”.
Un jutjat de pau és un òrgan unipersonal que té jurisdicció al terme municipal corresponent. Els jutjats de pau són el primer esglaó de l'aparell judicial. Tenen exclusivament competències civils en tràmits i celebració de tota mena d'actes de conciliació. (Viquipèdia dixit).
Arribats en aquest punt és on se’m generen dubtes existencials. M’explico. En cas de plet entre l’Anna (propietària de l’hort que jo conreo) i jo (parcer sense ofici ni benefici) a qui m’hauria d’adreçar? No seria un cas de conflicte d’interessos i d'indefensió jurídica?
Estic preocupat i ben amoïnat. I desitjo, ara més que mai, no cometre cap imprudència temerària, que plogui força i que la collita sigui bona per tal de poder liquidar amb l’Anna les parts proporcionals de la collita d’hortalisses. Que hi hagi pau i treva en definitiva.
D’altra banda res no fa pensar que aquest càrrec no sigui l’inici d’una llarga carrera política de l’Anna Ràfols. No fóra ni el primer ni el darrer cas, de ben segur. Qui sap si a mitjà o llarg termini sentirem parlar d’un altra “mare Ràfols”, amb santuari o amb sense, tot i que es diu popularment que “mare només n’hi ha una”.
5 d’abril del 2024
Salut!
Avui 5 d’abril, a les 7 de la tarda, a la plaça Penedès, concentració. “Sortim al carrer per defensar la nostra sanitat pública” és el lema, clar i català.
Es denuncia la precarització de la sanitat pública, especialment de l’atenció primària, les condicions laborals de les seves professionals, les privatitzacions en detriment dels serveis públics i el sistema pervers que s’enfoca només en la intervenció sobre les malalties en comptes d’establir polítiques transversals que fomentin la Salut.
Demà passat és el dia mundial pel dret a la salut. De fet, tots els dies haurien de ser pel dret a la salut.
Demanar hora la teu CAP o comentar amb la gent que t’envolta les llistes d’espera per a tot és de les coses més tristes i lamentables que pots fer.
Res no fa pensar que el panorama hagi de canviar. Aquest és un titular de premsa d’avui mateix: “L’hospital Vall d’Hebron comunica a la plantilla que no renovarà el contracte de 200 professionals. L'hospital no compta amb els fons covid i ha d'assumir millores salarials de l'ICS i la redistribució de professionals”.
On és aquell sistema de salut considerat modèlic i eficient d’anys enrere? Que ja no és el sistema sanitari una estructura d’estat?
Es denuncia la precarització de la sanitat pública, especialment de l’atenció primària, les condicions laborals de les seves professionals, les privatitzacions en detriment dels serveis públics i el sistema pervers que s’enfoca només en la intervenció sobre les malalties en comptes d’establir polítiques transversals que fomentin la Salut.
Demà passat és el dia mundial pel dret a la salut. De fet, tots els dies haurien de ser pel dret a la salut.
Demanar hora la teu CAP o comentar amb la gent que t’envolta les llistes d’espera per a tot és de les coses més tristes i lamentables que pots fer.
Res no fa pensar que el panorama hagi de canviar. Aquest és un titular de premsa d’avui mateix: “L’hospital Vall d’Hebron comunica a la plantilla que no renovarà el contracte de 200 professionals. L'hospital no compta amb els fons covid i ha d'assumir millores salarials de l'ICS i la redistribució de professionals”.
On és aquell sistema de salut considerat modèlic i eficient d’anys enrere? Que ja no és el sistema sanitari una estructura d’estat?
Alegrem la jornada amb un tema esplèndid: “A woman's heart”. Mary Black, Frances Black, and Karen Matheson performing Eleanor McEvoy's song in Glasgow. https://youtu.be/m03aJR1avcY?si=gPnpwWFyHQ4uNwuw
4 d’abril del 2024
Amb filosofia
D'aquí a una estona un grup de jubilats interessats en temes filosòfics debatrem algunes de les propostes del llibre “Filosofia salvatge” (Xisca Homar. Sembra Llibres, 2023).
“Vindicam la filosofia com a pràctica de vida, ara que saber com hem de viure se’ns ha tornat una pregunta urgent” declara l’autora, que entén la filosofia “no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l'examen de consciència”.
Sebastià Portell al pròleg, diu: “llegir aquest llibre és com pujar a la furgoneta d’un safari. Una manera de filosofar amiga de la salvatgia que ens arriba sense llibre d’instruccions i que justament per això pot encetar camins cap a llocs inimaginats: una filosofia salvatge, senzilla, poderosíssima. Com un matxet.”
Totalment d’acord. I molt recomanable la seva lectura. Prenem-nos la vida amb filosofia!
“Vindicam la filosofia com a pràctica de vida, ara que saber com hem de viure se’ns ha tornat una pregunta urgent” declara l’autora, que entén la filosofia “no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l'examen de consciència”.
Sebastià Portell al pròleg, diu: “llegir aquest llibre és com pujar a la furgoneta d’un safari. Una manera de filosofar amiga de la salvatgia que ens arriba sense llibre d’instruccions i que justament per això pot encetar camins cap a llocs inimaginats: una filosofia salvatge, senzilla, poderosíssima. Com un matxet.”
Totalment d’acord. I molt recomanable la seva lectura. Prenem-nos la vida amb filosofia!
3 d’abril del 2024
La bossa o la vida
Acabo de rellegir, en diagonal, algun dels relats de l’antologia de conte policíac “La bossa o la vida” (L’Esparver. Llegir núm. 24, 1990). No sóc un bon lector de novel·la negra, no, però de tant en tant…
En una encertada introducció en Manel Ollé explica l’evolució del gènere criminal, de les dues tendències no sempre fàcils de delimitar: el conte policíac (Edgar Allan Poe com a referent) i la novel·la negra (Dashiell Hammett com a figura fundacional).
Durant la dècada dels anys vint del segle XX als Estats Units aconsegueixen una gran difusiò els pulps magazines, revistes barates de temàtica diversa. En aquests mitjans es gesta una nova manera de tractar el crim.
La “National Prohibition Act” (1920) o “llei seca”, que il·legalitza les begudes alcohòliques prepara el terreny per a la viol`necia, la corrupció, la misèria i el crim. Literariament parlant la deducció deixa pas a l’acció, l’enigma al crim, mentre els ambients i els personatges ja no reben el tractament esquemàtic i convencional.
A casa nostra Manuel de Pedrolo, director de “La cua de palla, Jaume fuster, Xavier Coma, el col·lectiu Ofèlia Dracs, Ferran Torrent, Andreu Martin… i d’altres en son uns bons exemples de la bona novel·la negra.
Aquests dies que se celebra el centenari del naixement de Marlon Brando -insuperable Vito Corleone de El Padrino- penso en la grandesa, l’èpica, la violència extrema i els estralls de la “llei seca”, que espero no haver de patir mai en primera persona: el vi és mitja vi-da.
En una encertada introducció en Manel Ollé explica l’evolució del gènere criminal, de les dues tendències no sempre fàcils de delimitar: el conte policíac (Edgar Allan Poe com a referent) i la novel·la negra (Dashiell Hammett com a figura fundacional).
Durant la dècada dels anys vint del segle XX als Estats Units aconsegueixen una gran difusiò els pulps magazines, revistes barates de temàtica diversa. En aquests mitjans es gesta una nova manera de tractar el crim.
La “National Prohibition Act” (1920) o “llei seca”, que il·legalitza les begudes alcohòliques prepara el terreny per a la viol`necia, la corrupció, la misèria i el crim. Literariament parlant la deducció deixa pas a l’acció, l’enigma al crim, mentre els ambients i els personatges ja no reben el tractament esquemàtic i convencional.
A casa nostra Manuel de Pedrolo, director de “La cua de palla, Jaume fuster, Xavier Coma, el col·lectiu Ofèlia Dracs, Ferran Torrent, Andreu Martin… i d’altres en son uns bons exemples de la bona novel·la negra.
Aquests dies que se celebra el centenari del naixement de Marlon Brando -insuperable Vito Corleone de El Padrino- penso en la grandesa, l’èpica, la violència extrema i els estralls de la “llei seca”, que espero no haver de patir mai en primera persona: el vi és mitja vi-da.
2 d’abril del 2024
Operació tornada
Aquest diumenge 31 de març i dilluns 1 d’abril hem anat al poble on vaig néixer (El Cubillo - Alcalá de la Vega - província de Conca) i a la ciutat de Conca, a fer unes gestions notarials.
Fred, aiguaneu i fins i tot neu a les muntanyes de la meseta, a 600 km del Penedès. Diumenge al migdia, a l’A3 de València a Madrid, ens veiem implicats en l’operació tornada dels madrilenys que es desplacen a la comunitat valenciana, que són molts. Una hora de cues quilomètriques de València a Xiva (a Madrid el dilluns de Pasqua no és festa).
Dilluns a la tarda, de tornada cap a Vilafranca del Penedès, cues i marxa lenta a l’AP7 a l’alçada d’Orpesa i a les terres de l’Ebre a causa d’un autocar avariat i també d’un accident. Una hora i mitja de retard. Les sis hores previstes s’han convertit en set hores i mitja. No recordo haver patit mai res de semblant però què hi farem, és el que hi ha. Això és el que deuen suportar tot sovint moltíssima gent de l’àrea metropolitana a l’estiu o a l’hivern, ja sigui en desplaçament al litoral o al Pirineu.
El setembre de 1966, a trenc d’alba, dalt d’una camioneta atrotinada, els pares, la meva germana i jo vam viatjar de El Cubillo a Montblanc, a la Conca de Barberà, amb totes les pertinences i tota la vida a sobre.
Fred, aiguaneu i fins i tot neu a les muntanyes de la meseta, a 600 km del Penedès. Diumenge al migdia, a l’A3 de València a Madrid, ens veiem implicats en l’operació tornada dels madrilenys que es desplacen a la comunitat valenciana, que són molts. Una hora de cues quilomètriques de València a Xiva (a Madrid el dilluns de Pasqua no és festa).
Dilluns a la tarda, de tornada cap a Vilafranca del Penedès, cues i marxa lenta a l’AP7 a l’alçada d’Orpesa i a les terres de l’Ebre a causa d’un autocar avariat i també d’un accident. Una hora i mitja de retard. Les sis hores previstes s’han convertit en set hores i mitja. No recordo haver patit mai res de semblant però què hi farem, és el que hi ha. Això és el que deuen suportar tot sovint moltíssima gent de l’àrea metropolitana a l’estiu o a l’hivern, ja sigui en desplaçament al litoral o al Pirineu.
El setembre de 1966, a trenc d’alba, dalt d’una camioneta atrotinada, els pares, la meva germana i jo vam viatjar de El Cubillo a Montblanc, a la Conca de Barberà, amb totes les pertinences i tota la vida a sobre.
Un llarg viatge a través de Terol que va durar pel que recordo vagament fins a la tarda vespre. Un viatge de no retorn cap a una terra d’acollida que oferia un futur, unes expectatives inexistents al poble. Un camí molt similar al de tantes i tantes famílies migrants de la meseta castellana.
Al llarg de gairebé 60 anys he tornat una dotzena de vegades al poble del qual vaig marxar als 6 anys però això no és ben bé una operació tornada, que mai no s'ha produït.
Vaig desconnectar i vaig refer la meva vida en uns altres indrets, lluny de la meseta, sense cap cordó umbilical que em lligués estretament. Tot plegat, penso, es mereix una reflexió que em cal fer. I deixar constància, negre sobre blanc, de tot plegat, que és la manera més habitual d’evitar que “tot això es perdi, com les llàgrimes en la pluja” (Blade Runner). És una de les tasques que m’he proposat tenir enllestida els propers mesos.
Al llarg de gairebé 60 anys he tornat una dotzena de vegades al poble del qual vaig marxar als 6 anys però això no és ben bé una operació tornada, que mai no s'ha produït.
Vaig desconnectar i vaig refer la meva vida en uns altres indrets, lluny de la meseta, sense cap cordó umbilical que em lligués estretament. Tot plegat, penso, es mereix una reflexió que em cal fer. I deixar constància, negre sobre blanc, de tot plegat, que és la manera més habitual d’evitar que “tot això es perdi, com les llàgrimes en la pluja” (Blade Runner). És una de les tasques que m’he proposat tenir enllestida els propers mesos.
30 de març del 2024
Rodrigo 32 + Roderic 32 = 64
Doncs sí, avui en faig 64. El Roderic en fa 32, el Rodrigo 32 més. El 1992 em va semblar que el millor que podia fer era anar al registre civil i fer el canvi de nom, catalanitzar-lo. Tot fos així de fàcil.
El passat sempre és un pròleg, que diu Shakespeare a “La tempesta”. I el futur arriba massa aviat, diuen que va dir Einstein. El futur sempre va a la seva. Cal mirar el futur amb cautela i a la curta distància.
El millor de descobrir per sorpresa que ja tens una edat és que has tingut sort d’arribar fins aquí. I un dia, com qui no vol la cosa, et despertes i ja tens seixanta anys. I constates que no és veritat que tot estigui per fer ni que tot sigui possible.
Com diu l’Eva Piquer, no ens enganyem: la vida té sentit per les coses que ens queden per dir i escoltar, els llibres que ens queden per escriure i llegir, els petons que ens queden per fer.
El sentit de la vida, diu Xavier Graset, deu ser, doncs, en el fet de tornar a començar de nou cada dia, i superar de tant en tant una sotragada de les que fan època.
Els infinitius essencials: viure, pensar i estimar. Som amb els altres, diu J.M.Esquirol.
Celebrem la vida doncs. Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran! Pel pas del temps.
El passat sempre és un pròleg, que diu Shakespeare a “La tempesta”. I el futur arriba massa aviat, diuen que va dir Einstein. El futur sempre va a la seva. Cal mirar el futur amb cautela i a la curta distància.
El millor de descobrir per sorpresa que ja tens una edat és que has tingut sort d’arribar fins aquí. I un dia, com qui no vol la cosa, et despertes i ja tens seixanta anys. I constates que no és veritat que tot estigui per fer ni que tot sigui possible.
Com diu l’Eva Piquer, no ens enganyem: la vida té sentit per les coses que ens queden per dir i escoltar, els llibres que ens queden per escriure i llegir, els petons que ens queden per fer.
El sentit de la vida, diu Xavier Graset, deu ser, doncs, en el fet de tornar a començar de nou cada dia, i superar de tant en tant una sotragada de les que fan època.
Els infinitius essencials: viure, pensar i estimar. Som amb els altres, diu J.M.Esquirol.
Celebrem la vida doncs. Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran! Pel pas del temps.
29 de març del 2024
Gerard Soler: el sacerdot 'youtuber' de Lleida
Hi continua havent eucaristies telemàtiques després del Covid? La resposta és que sí, i amb moltíssim èxit. Així ho demostra el pare Gerard Soler, rector de l'església de Santa Maria de Gardeny, que cada dia retransmet la missa a YouTube i ja compta amb més d'un milió de subscriptors.
El projecte va néixer el 2001, i, tal com ha explicat Soler a la televisió pública catalana que “no coneixia el món de les xarxes socials”, però reconeix que, gràcies a elles, “ara les misses arriben a més gent”.
“Em sorprèn com la paraula de Déu pronunciada a una petita església d'un barri de Lleida pot arribar a Mèxic o als Estats Units. I a més, estem fent promoció del català, perquè la meitat de les misses de la setmana les fem en català”, ha asseverat Soler a la televisió.
El projecte va néixer el 2001, i, tal com ha explicat Soler a la televisió pública catalana que “no coneixia el món de les xarxes socials”, però reconeix que, gràcies a elles, “ara les misses arriben a més gent”.
“Em sorprèn com la paraula de Déu pronunciada a una petita església d'un barri de Lleida pot arribar a Mèxic o als Estats Units. I a més, estem fent promoció del català, perquè la meitat de les misses de la setmana les fem en català”, ha asseverat Soler a la televisió.
Aquests dies se li gira feina. És temporada alta, malgrat molts som els que pensem que hem perdut l'oremus. https://www.youtube.com/live/X0Ot94GsLEc?si=oAZVsNUNuJIjvIa3
24 de març del 2024
Neil Diamond, malgrat l’alzheimer
Visualitzo casualment unes imatges d’un concert en honor de Neil Diamond. Pateix un alzheimer galopant i, malgrat tot, apareix entre el públic i canta les seves cançons. Realment impressionant. Ni el trastorn més despersonalitzador esborra del tot la memòria viva de les persones. https://youtu.be/L_dTivW5J6U?si=_szZCdPRzC_Titr5
23 de març del 2024
Hem perdut l’oremus (III)
Estem a les portes de la Setmana Santa, el temps litúrgic en què es commemora la passió i la mort de Jesucrist. Comença amb el diumenge de Rams -demà mateix- i acaba amb la celebració de la Pasqua de Resurrecció.
Rellegeixo fragments de “Hem perdut l’oremus” de Salvador Alsius (La Campana, 1998):
Que el jovent d'avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l'àmbit cultural en el qual vivim és una realitat ben evident.
Això fa que no puguin entendre el significat de moltes obres d'art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d'ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
L’aposta per la desconfessionalització de l’ensenyament de la religió i per la seva transformació en una matèria de cultura religiosa als centres educatius és la solució a la qual estan arribant les societats més avançades. A la província canadenca d’Ontario ho tenen clar: “l’escola és una institució on s’haurien d’estudiar totes les religions, i on no s’hauria de practicar cap”.
Les religions són un element essencial de l’experiència humana. Si les desconeixem correm el risc de perdre del tot uns tresors d’humanitat.
El tema m’interessa, com a ateu que sóc -gràcies a Déu!-.
Rellegeixo fragments de “Hem perdut l’oremus” de Salvador Alsius (La Campana, 1998):
Que el jovent d'avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l'àmbit cultural en el qual vivim és una realitat ben evident.
Això fa que no puguin entendre el significat de moltes obres d'art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d'ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
L’aposta per la desconfessionalització de l’ensenyament de la religió i per la seva transformació en una matèria de cultura religiosa als centres educatius és la solució a la qual estan arribant les societats més avançades. A la província canadenca d’Ontario ho tenen clar: “l’escola és una institució on s’haurien d’estudiar totes les religions, i on no s’hauria de practicar cap”.
Les religions són un element essencial de l’experiència humana. Si les desconeixem correm el risc de perdre del tot uns tresors d’humanitat.
El tema m’interessa, com a ateu que sóc -gràcies a Déu!-.
22 de març del 2024
Glaciologia
El programa de l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran es ha obsequiat amb una molt bona conferència de Jordi Camins, advocat i observador glaciòleg: “Els cicles climàtics. Un anar i tornar del fred a la calor”.
Conferenciat amè, entenedor i divulgatiu, coneixedor de l’audiència que l’està escoltant. Il·lustra la seva exposició amb unes imatges magnífiques, complement ideal per fer-se entendre i amenitzar l’exposició.
Ens fa entendre què carai és això dels cicles climàtics, no del tot controlats per la nostra intel·ligència, i la necessitat de controlar les nostres emissions de CO2, preservar les selves i els espais naturals i posar remei a la superpoblació del planeta, que no serà fàcil.
L’hora i quart de l’exposició passa volant i això ve a demostrar que la ciència divulgativa no té perquè ser avorrida. Es poden fer mil comentarios al respecte però en cap cas dir allò de “ni fred ni calor”.
Conferenciat amè, entenedor i divulgatiu, coneixedor de l’audiència que l’està escoltant. Il·lustra la seva exposició amb unes imatges magnífiques, complement ideal per fer-se entendre i amenitzar l’exposició.
Ens fa entendre què carai és això dels cicles climàtics, no del tot controlats per la nostra intel·ligència, i la necessitat de controlar les nostres emissions de CO2, preservar les selves i els espais naturals i posar remei a la superpoblació del planeta, que no serà fàcil.
L’hora i quart de l’exposició passa volant i això ve a demostrar que la ciència divulgativa no té perquè ser avorrida. Es poden fer mil comentarios al respecte però en cap cas dir allò de “ni fred ni calor”.
21 de març del 2024
La societat del cansament
Byung-Chul Han, l’autor de “La societat del cansament” (Herder, 2015) ha explicat unes quantes coses interessants.
“Avui tot gira al voltant de transmetre el que fem, volem, pensem. Gairebé ens despullem, però no escoltem l’altre.”
El nostre present ve marcat per aquest afany de demostració, de constatació. “Hi ha connexions en comptes de relacions”, diu Han.
Ens sentim (o pensem que ens sentim) habitants d’aquest món a base d’exhibir les nostres accions, les neures o els desitjos. Sense esperar que l’altre respongui.
Ens despullem, això sí, i fem veure que anem d’un lloc a l’altre i tenim el delit d’informar a tothom que hem vist una pel·lícula, hem llegit un llibre o hem fet un viatge fenomenal. Només en mostrem, però, una aparença, una superficialitat, construïda perquè siguem vistos com a singulars.
Han fa una diagnosi molt acurada de la circumstància que ens ha tocat viure. Segons ell vivim en el que anomena la societat del cansament, un entorn que esgota les persones com a conseqüència de la hiperacceleració de la vida quotidiana i de la cultura del rendiment en la que estem inmersos.
L’obsessió pel rendiment, en tots els plans de la vida però especialment en el laboral, té com a conseqüència una societat de cansats que necessitem tot tipus d’estimulants per poder suportar cada jornada.
Es tracta d’una autoexplotació, d’una sobrecàrrega infligida per un mateix sobre un mateix. Mala peça al teler!
“Avui tot gira al voltant de transmetre el que fem, volem, pensem. Gairebé ens despullem, però no escoltem l’altre.”
El nostre present ve marcat per aquest afany de demostració, de constatació. “Hi ha connexions en comptes de relacions”, diu Han.
Ens sentim (o pensem que ens sentim) habitants d’aquest món a base d’exhibir les nostres accions, les neures o els desitjos. Sense esperar que l’altre respongui.
Ens despullem, això sí, i fem veure que anem d’un lloc a l’altre i tenim el delit d’informar a tothom que hem vist una pel·lícula, hem llegit un llibre o hem fet un viatge fenomenal. Només en mostrem, però, una aparença, una superficialitat, construïda perquè siguem vistos com a singulars.
Han fa una diagnosi molt acurada de la circumstància que ens ha tocat viure. Segons ell vivim en el que anomena la societat del cansament, un entorn que esgota les persones com a conseqüència de la hiperacceleració de la vida quotidiana i de la cultura del rendiment en la que estem inmersos.
L’obsessió pel rendiment, en tots els plans de la vida però especialment en el laboral, té com a conseqüència una societat de cansats que necessitem tot tipus d’estimulants per poder suportar cada jornada.
Es tracta d’una autoexplotació, d’una sobrecàrrega infligida per un mateix sobre un mateix. Mala peça al teler!
20 de març del 2024
Dia mundial de la poesia. Poesia dibuixada
Com cada anys aquest 21 de març celebrarem el dia mundial de la poesia. A Vilafranca a les 6 de la tarda al pati de la capella de Joan es farà un homenatge al gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés per celebrar el centenari del seu naixement. El poema triat és “M’he estimat molt la vida”
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
aquell melic,
com la primera dent d'un infant.
(del llibre «Les pedres de l'àmfora», editorial l'Estel)
Catorze, cultura viva, s’implica, amb sensibilitat i creativitat. Poetes d’avui i d’ahir. La veu de l’actriu Sílvia Bel i el traç de la il·lustradora Marta Bellvehí.
Poesia dibuixada és el projecte literari impulsat per LletrA, de la Universitat Oberta de Catalunya, i Catorze. Format per 14 poemes, és una forma d’impulsar i homenatjar l’ànima dels versos que ens han fet i ens fan vibrar. https://youtu.be/y_xVZ7S-SaI?si=f2ghwKqJ5J0EbDS5
19 de març del 2024
Dia del Pare
Avui és el “Dia del Pare”, diada assenyalada. Es diu que l'origen del Dia del Pare se situa als Estats Units, gràcies al fet que una dona anomenada Sonora Smart Dood va considerar que els pares mereixien una data especial, una idea que li va sorgir el 1909 mentre escoltava un sermó a l'església sobre el Dia de la Mare. El tercer diumenge de juny del 1910 (dia 19) es va celebrar el primer Dia del Pare.
El Dia del Pare a Espanya neix a Galerias Preciados, el 1953. El Corte Inglés no trigaria a sumar-se a la iniciativa. Se celebra el 19 de març coincidint amb el dia de Sant Josep, pare putatiu de Jesús i figura imprescindible a l'Església catòlica.
Durant el franquisme el dia de Sant Josep va ser un dels festius catòlics no feiners que cada any omplien el calendari.
I sense canviat del tot de tema, una notícia ben curiosa: “Un donant d'esperma en sèrie? Vint-i-set 'germans' francesos busquen el seu pare biològic”.
La història ha sorprès França: almenys 27 persones comparteixen pare biològic, un home que va ser donant d'esperma durant anys a diferents bancs de semen –públics i privats– de tota la geografia francesa aprofitant la manca de control que hi havia fa algunes dècades. Els experts calculen que podria haver-hi unes 300 persones nascudes de l'esperma del mateix home, un autèntic "donant en sèrie" del qual no es coneix la identitat.
Gairebé tota la descendència té els cabells i els ulls foscos i la cara angulosa, segons revela el diari Le Monde, que ha publicat un reportatge amb tots els detalls de la història i fotografies d'alguns dels mig germans. És un cas mai vist. Ha deixat els especialistes estupefactes.Sense aterrar a la radicalitat de Philip Larkin :"This Be The Verse" , ja està bé de tanta literatura fàtua en relació al dia del “Pare” i de la “Mare”. Més enllà del consumisme i de les celebracions tronades també hi ha vida… o no? En qualsevol cas, “mare només n’hi ha una”.
El Dia del Pare a Espanya neix a Galerias Preciados, el 1953. El Corte Inglés no trigaria a sumar-se a la iniciativa. Se celebra el 19 de març coincidint amb el dia de Sant Josep, pare putatiu de Jesús i figura imprescindible a l'Església catòlica.
Durant el franquisme el dia de Sant Josep va ser un dels festius catòlics no feiners que cada any omplien el calendari.
I sense canviat del tot de tema, una notícia ben curiosa: “Un donant d'esperma en sèrie? Vint-i-set 'germans' francesos busquen el seu pare biològic”.
La història ha sorprès França: almenys 27 persones comparteixen pare biològic, un home que va ser donant d'esperma durant anys a diferents bancs de semen –públics i privats– de tota la geografia francesa aprofitant la manca de control que hi havia fa algunes dècades. Els experts calculen que podria haver-hi unes 300 persones nascudes de l'esperma del mateix home, un autèntic "donant en sèrie" del qual no es coneix la identitat.
Gairebé tota la descendència té els cabells i els ulls foscos i la cara angulosa, segons revela el diari Le Monde, que ha publicat un reportatge amb tots els detalls de la història i fotografies d'alguns dels mig germans. És un cas mai vist. Ha deixat els especialistes estupefactes.Sense aterrar a la radicalitat de Philip Larkin :"This Be The Verse" , ja està bé de tanta literatura fàtua en relació al dia del “Pare” i de la “Mare”. Més enllà del consumisme i de les celebracions tronades també hi ha vida… o no? En qualsevol cas, “mare només n’hi ha una”.
18 de març del 2024
Per què som impacients?
En David Bueno, neurocientífic nacional de Catalunya, ens ho aclareix racionalment (Per què som impacients? David Bueno, Ara 16/3/2024): Tenir tasques pendents ocupa recursos cognitius que no es poden destinar a altres activitats mentals.
La impaciència que ens genera la incomoditat i el neguit d’haver d’esperar s’intensifiquen a mesura que ens anem acostant al final de la cua, o quan s’acosta el moment de rebre una notícia important o lliurar una feina. Aquesta impaciència és deguda al desig de donar per acabada la situació.
La memòria de treball és una memòria a curt termini que permet l'emmagatzematge i la manipulació temporal de la informació per a la realització de tasques cognitives complexes. És un recurs limitat. Com la memòria RAM dels ordinadors.
D’altra banda, però, alguns filòsofs diuen que les persones som “els animals que esperen”. Que planifiquen a curt, mitjà i llarg termini, cosa que no fa cap altre animal terrícola. Sembla contradictori, oi? Talment com les dues cares de la mateixa moneda.
La impaciència que ens genera la incomoditat i el neguit d’haver d’esperar s’intensifiquen a mesura que ens anem acostant al final de la cua, o quan s’acosta el moment de rebre una notícia important o lliurar una feina. Aquesta impaciència és deguda al desig de donar per acabada la situació.
La memòria de treball és una memòria a curt termini que permet l'emmagatzematge i la manipulació temporal de la informació per a la realització de tasques cognitives complexes. És un recurs limitat. Com la memòria RAM dels ordinadors.
D’altra banda, però, alguns filòsofs diuen que les persones som “els animals que esperen”. Que planifiquen a curt, mitjà i llarg termini, cosa que no fa cap altre animal terrícola. Sembla contradictori, oi? Talment com les dues cares de la mateixa moneda.
17 de març del 2024
L’últim vol d’Ot el bruixot
El dibuixant Josep Lluís Martínez Picañol, conegut per Picanyol, va néixer el 16 de març de 1948 a Moià, on va morir el 18 de març de 2021 als 73 anys. La publicació digital Catorze recorda el pare de l’Ot el bruixot compartint 14 de les tires que va publicar a la revista Cavall Fort.
Preciós i ocurrent aquest últim vol. Com tota la resta, vaja. M’encanta tota la seva obra i m’hagués agradat tenir un pessic de la seva traça com a dibuixant, també la capacitat de plasmar en 3 o 4 vinyetes una breu història rellevant i universal.
Vaig tenir l’oportunitat d'escoltar-lo en una xerrada a l’auditori de Vinseum ja fa una pila d'anys. Una presentació de la col·lecció Otijocs, un conjunt de jocs ideats i dibuixats per Picanyol i convertits per Barcelona Multimèdia en l'alternativa intel·ligent als videojocs per tal de posar a prova diverses habilitats. En el seu moment, una veritable estructura d’estat.
Als Otijocs recordo que hi havia tres nivells de dificultat, com a la vida: prudents, valents i temeraris. I tots bons!
Preciós i ocurrent aquest últim vol. Com tota la resta, vaja. M’encanta tota la seva obra i m’hagués agradat tenir un pessic de la seva traça com a dibuixant, també la capacitat de plasmar en 3 o 4 vinyetes una breu història rellevant i universal.
Vaig tenir l’oportunitat d'escoltar-lo en una xerrada a l’auditori de Vinseum ja fa una pila d'anys. Una presentació de la col·lecció Otijocs, un conjunt de jocs ideats i dibuixats per Picanyol i convertits per Barcelona Multimèdia en l'alternativa intel·ligent als videojocs per tal de posar a prova diverses habilitats. En el seu moment, una veritable estructura d’estat.
Als Otijocs recordo que hi havia tres nivells de dificultat, com a la vida: prudents, valents i temeraris. I tots bons!
16 de març del 2024
Terra de vins
El conreu de la vinya per produir vi es va iniciar a Grècia a l’edat de bronze i van ser els grecs els que el van introduir primer a l’Empordà i després el van anar estenent cap al sud.
A Catalunya hi ha 11 denominacions d’origen relatives al vi i 1 de cava. Un 6% de vins no tenen indicació geogràfica.
Des de l’any 2020 que la producció de vi va de mal en pitjor. El 2020 es van collir un total de 311 milions de quilos de raïm, un 27,6% menys que la campanya anterior perquè les vinyes van quedar molt afectades pels fongs a caus de es pluges. Les tres darreres collites han estat molt dolentes a causa de la sequera i la d’aquest any sembla ser que va pel mateix camí. Els vins de les denominacions d’origen catalanes van representar un 41% del total de vins venuts a Catalunya. (Terra de vins. Maria Labró i Esther Utrilla ARA 14/4/2021)
Amb dades de 2020 a Catalunya hi havia 8.600 viticultors (2.815 al Penedès), 800 cellers (150 al Penedès), 55.000 ha de vinya (16.531 al Penedès) i més de 3 milions d'hectolitres de vi anuals. A hores d’ara de ben segur que la situació és molt més delicada, preocupant i agònica pel món de la pagesia.
La DO Penedès és la zona de més producció de Catalunya. Destaca la producció de vins blancs elaborats amb les varietats tradicionals de xarel·lo, macabeu i parellada.
Des de fa unes veremes, hi sentim molt a parlar del terrer, de l’agricultura ecològica (que és el mínim exigible per fer vins de qualitat), biològica, biodinàmica... En altres paraules, una reflexió sobre d’on venim i cap a on anem.
A Catalunya hi ha 11 denominacions d’origen relatives al vi i 1 de cava. Un 6% de vins no tenen indicació geogràfica.
Des de l’any 2020 que la producció de vi va de mal en pitjor. El 2020 es van collir un total de 311 milions de quilos de raïm, un 27,6% menys que la campanya anterior perquè les vinyes van quedar molt afectades pels fongs a caus de es pluges. Les tres darreres collites han estat molt dolentes a causa de la sequera i la d’aquest any sembla ser que va pel mateix camí. Els vins de les denominacions d’origen catalanes van representar un 41% del total de vins venuts a Catalunya. (Terra de vins. Maria Labró i Esther Utrilla ARA 14/4/2021)
Amb dades de 2020 a Catalunya hi havia 8.600 viticultors (2.815 al Penedès), 800 cellers (150 al Penedès), 55.000 ha de vinya (16.531 al Penedès) i més de 3 milions d'hectolitres de vi anuals. A hores d’ara de ben segur que la situació és molt més delicada, preocupant i agònica pel món de la pagesia.
La DO Penedès és la zona de més producció de Catalunya. Destaca la producció de vins blancs elaborats amb les varietats tradicionals de xarel·lo, macabeu i parellada.
Des de fa unes veremes, hi sentim molt a parlar del terrer, de l’agricultura ecològica (que és el mínim exigible per fer vins de qualitat), biològica, biodinàmica... En altres paraules, una reflexió sobre d’on venim i cap a on anem.
El Penedès és, doncs, la regió de Catalunya més dinàmica, amb més versions de vins, amb vinificacions arriscades; que fa vins per beure i no per tastar, vins d’àmfora, brisats, grisos, escumosos, cercant varietats ancestrals. Estem parlant d’un nivell de viticultura insospitat fa uns anys.
Tinc la impressió que el vi català està ara mateix com el país: inquiet, neguitós, en un moment del tot incert i preocupant. I que tot plegat se’n pot anar en orris per la climatologia i un mercat del tot iinjust i depredador. Tant de bo m’equivoqui!
In vino veritas, in aqua sanitas “En el vi hi ha la veritat, en l’aigua la salut”, diu el proverbi llatí atribuït a Plini el Vell.
15 de març del 2024
“El mal que corre”. De la pesta negra del s. XIV al covid del s. XXI
Ara que tot just fa 4 anys de la declaració de l’estat d’alarma a l’Estat espanyol a causa de la pandèmia del covid-19 em ve al cap una altra pandèmia que va provocar milions de morts fa segles: la pesta negra.
A la necròpolis de cal Pa i Figues, a Vilafranca del Penedès, es van trobar el mes de maig del 2023 les restes de 129 persones de diferents edats. Durant la pandèmia del s. XIV no hi havia prou espai al cementiri per enterrar tots els morts.
Com diu la Sílvia Marimon (La prova era a les dents: troben el rastre de la pesta negra a Vilafranca del Penedès. ARA 20/5/2023) la pesta no deixava gaire marge d’actuació: Acostumaven a transcórrer tres o quatre dies des que es manifestava fins que enviava el seu hostatjant al més enllà. No se’n sabia l’origen, ni com es contagiava, ni com es tractava. Despertava tant de terror que ni tan sols se l'anomena pel seu nom sinó que es feia servir un eufemisme: “el mal que corre”.
A vegades el passat i el present es toquen, salvant totes les distàncies entre la pesta negra i el covid-19. Segons estudis moderns, la pesta negra matà com a mínim un terç de la població del continent europeu, gairebé 20 milions de persones. La mateixa quantitat que el nombre de morts a causa de la covid-19 arreu del món.A la capella de Sant Pelegrí, de l'1 de març de 2024 al 2 de març de 2025, podeu visitar l’exposició “129 Vides. De quan la pesta negra va arribar a Vilafranca”.
A la necròpolis de cal Pa i Figues, a Vilafranca del Penedès, es van trobar el mes de maig del 2023 les restes de 129 persones de diferents edats. Durant la pandèmia del s. XIV no hi havia prou espai al cementiri per enterrar tots els morts.
Com diu la Sílvia Marimon (La prova era a les dents: troben el rastre de la pesta negra a Vilafranca del Penedès. ARA 20/5/2023) la pesta no deixava gaire marge d’actuació: Acostumaven a transcórrer tres o quatre dies des que es manifestava fins que enviava el seu hostatjant al més enllà. No se’n sabia l’origen, ni com es contagiava, ni com es tractava. Despertava tant de terror que ni tan sols se l'anomena pel seu nom sinó que es feia servir un eufemisme: “el mal que corre”.
A vegades el passat i el present es toquen, salvant totes les distàncies entre la pesta negra i el covid-19. Segons estudis moderns, la pesta negra matà com a mínim un terç de la població del continent europeu, gairebé 20 milions de persones. La mateixa quantitat que el nombre de morts a causa de la covid-19 arreu del món.A la capella de Sant Pelegrí, de l'1 de març de 2024 al 2 de març de 2025, podeu visitar l’exposició “129 Vides. De quan la pesta negra va arribar a Vilafranca”.
14 de març del 2024
Catànies o com cada terra fa sa guerra
Les catànies, aquesta dolça i tradicional elaboració d’ametlla caramel·litzada i coberta de xocolata, són una creació d’un vilafranquí singular: el xocolater Joan Trens i Ribas.
Nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1877, la seva àvia era la pubilla de cal Catani, casa pairal del carrer de la Font, que acabaria donant nom al més cèlebre dels seus elaborats -segons un opuscle que es reparteix a l’obrador de les catànies Via-.
Una altra versió de l’origen del nom ve a dir que la denominació cal catani s’explica perquè l’amo del negoci tenia una filla que festejava amb un noi originari de la regió italiana de Catània i la clientela va començar a fer servir aquest nom quan anava a comprar dolços a l’establiment.
Producte característic i únic en el món de la xocolateria catalana, la més cèlebre i deliciosa llepolia del Penedès.
I fins aquí tot va anar bé. Però ah carai! La pau i la vida tenen fi. I ara comença la història més curiosa i polèmica de les catànies. Explico la versió que m’ha arribat de diferents fonts. Amb la mort de Joan Trens s’inicia una nova etapa. Coexisteixen més d’un xocolater que fa catànies. Només un d’ells, en Josep Cudié, registra la marca el 1960.
Durant molt de temps hi ha pau i tranquilitat i coexisteixen dos obradors, els Cudié i els Via, amb perfils diferents. Hi ha feina per tots dos i hi ha una mena de tractat de pau i treva que dóna estabilitat.
El 1998 apareix un tercer en discòrdia, en Xavier Casanella, que prové del món de la viticultura i decideix provar sort en l´elaboració de catànies que innova, diversifica i revoluciona el mercat.
Mentre el seu volum de vendes és poc significatiu se’l tolera per part de Bombons Cudié però un cop aconsegueix una quota de mercat important -al voltant d’un 20%- se’l denuncia als tribunals i es veu obligat el 2002 a canviar el nom de catànies per crackànies. La sentència és favorable als Bombons Cudié, que tenen registrat el nom de catània des de 1989.
Xavier Casanella està convençut que la catània és un nom genèric -com pot ser el cava o el carquinyoli- i, per això, argumenta que la recollida de les signatures que va posar en marxa té el propòsit de mantenir el terme catània com a denominació genèrica d'un bombó típic i tradicional a Vilafranca i no d'una determinada empresa.
Els Via entren en joc quan es descobreix que la mestressa ha estat l’autora d’uns desperfectes fets amb nocturnitat i premeditació a la furgoneta de Crackània.
Al Penedès no marítim, la guerra de la catània va tenir lloc a començament del segle XXI i, tot i que sense víctimes, es va dur a terme per terra, mar i aire, pels tribunals i per campanyes de premsa i recollida de firmes.
Molt han canviat les coses aquest s. XXI o no. A cal Via no gaire, per cert. Entrar a l’obrador et transporta a la novel·la juvenil “Charlie i la fàbrica de xocolata”. Les aromes, l’espai… amb un assortit poc variat però molt bo i a millor preu..
A cal Cudié les tensions familiars van marcar el 2015 i van desembocar a la sortida de l’empresa d’una de les tres branques familiars que formaven l’accionariat. Les terceres generacions acostumen a ser complicades. En aquests moments les seves capses de catànies porten escrita la paraula “Catanias”.. Segons l’empresa “Aquesta decisió ha estat planificada legalment i estratègicament per protegir la nostra marca exclusiva. No és una traducció sinó la recuperació del nom original registrat el 1960 per Josep Cudié. Tornar al nom Catanias garanteix la qualitat i l’autenticitat dels nostres productes” Segur?
Crackània treballa bàsicament en línia i ja no tenen cap punt de venda presencial.
Tot plegat hagués pogut anat d’una altra manera, naturalment, però al capdavall som persones humanes. Ja ho veieu: cada terra fa sa guerra. Visca les catànies!
Nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1877, la seva àvia era la pubilla de cal Catani, casa pairal del carrer de la Font, que acabaria donant nom al més cèlebre dels seus elaborats -segons un opuscle que es reparteix a l’obrador de les catànies Via-.
Una altra versió de l’origen del nom ve a dir que la denominació cal catani s’explica perquè l’amo del negoci tenia una filla que festejava amb un noi originari de la regió italiana de Catània i la clientela va començar a fer servir aquest nom quan anava a comprar dolços a l’establiment.
Producte característic i únic en el món de la xocolateria catalana, la més cèlebre i deliciosa llepolia del Penedès.
I fins aquí tot va anar bé. Però ah carai! La pau i la vida tenen fi. I ara comença la història més curiosa i polèmica de les catànies. Explico la versió que m’ha arribat de diferents fonts. Amb la mort de Joan Trens s’inicia una nova etapa. Coexisteixen més d’un xocolater que fa catànies. Només un d’ells, en Josep Cudié, registra la marca el 1960.
Durant molt de temps hi ha pau i tranquilitat i coexisteixen dos obradors, els Cudié i els Via, amb perfils diferents. Hi ha feina per tots dos i hi ha una mena de tractat de pau i treva que dóna estabilitat.
El 1998 apareix un tercer en discòrdia, en Xavier Casanella, que prové del món de la viticultura i decideix provar sort en l´elaboració de catànies que innova, diversifica i revoluciona el mercat.
Mentre el seu volum de vendes és poc significatiu se’l tolera per part de Bombons Cudié però un cop aconsegueix una quota de mercat important -al voltant d’un 20%- se’l denuncia als tribunals i es veu obligat el 2002 a canviar el nom de catànies per crackànies. La sentència és favorable als Bombons Cudié, que tenen registrat el nom de catània des de 1989.
Xavier Casanella està convençut que la catània és un nom genèric -com pot ser el cava o el carquinyoli- i, per això, argumenta que la recollida de les signatures que va posar en marxa té el propòsit de mantenir el terme catània com a denominació genèrica d'un bombó típic i tradicional a Vilafranca i no d'una determinada empresa.
Els Via entren en joc quan es descobreix que la mestressa ha estat l’autora d’uns desperfectes fets amb nocturnitat i premeditació a la furgoneta de Crackània.
Al Penedès no marítim, la guerra de la catània va tenir lloc a començament del segle XXI i, tot i que sense víctimes, es va dur a terme per terra, mar i aire, pels tribunals i per campanyes de premsa i recollida de firmes.
Molt han canviat les coses aquest s. XXI o no. A cal Via no gaire, per cert. Entrar a l’obrador et transporta a la novel·la juvenil “Charlie i la fàbrica de xocolata”. Les aromes, l’espai… amb un assortit poc variat però molt bo i a millor preu..
A cal Cudié les tensions familiars van marcar el 2015 i van desembocar a la sortida de l’empresa d’una de les tres branques familiars que formaven l’accionariat. Les terceres generacions acostumen a ser complicades. En aquests moments les seves capses de catànies porten escrita la paraula “Catanias”.. Segons l’empresa “Aquesta decisió ha estat planificada legalment i estratègicament per protegir la nostra marca exclusiva. No és una traducció sinó la recuperació del nom original registrat el 1960 per Josep Cudié. Tornar al nom Catanias garanteix la qualitat i l’autenticitat dels nostres productes” Segur?
Crackània treballa bàsicament en línia i ja no tenen cap punt de venda presencial.
Tot plegat hagués pogut anat d’una altra manera, naturalment, però al capdavall som persones humanes. Ja ho veieu: cada terra fa sa guerra. Visca les catànies!
13 de març del 2024
USTRELL & 3Cat
El darrer episodi de l’Ustrell és tan esperpèntic com el primer. Al Vilaweb: “Vol dormir”: la història surrealista de la transmissió dels Oscar que ha fet Ustrell a l’habitació d’un hotel.
Ricard Ustrell, presentador d’El Matí de Catalunya Ràdio, s’ha desplaçat amb l’equip aquest cap de setmana a Los Angeles per cobrir la gala dels Oscar i fer-ne un programa especial, que ha causat polèmica. L’equip ha convertit una cambra d’un hotel en un estudi de ràdio i hi ha fet el programa durant la matinada, cosa que ha molestat un client d’una habitació del costat.
A part l’episodi amb el veí, Ustrell i Catalunya Ràdio també han rebut crítiques per haver fet el programa especial a l’habitació d’un hotel.
Molta gent també s’ha exclamat del fet que la ràdio pública de Catalunya enviï a Hollywood uns quants periodistes, tot i tenir un corresponsal permanent als Estats Units, Francesc Garriga. Uns quants comentaris al respecte entre molts d’altres:
@alexsnclmnt
Ricard Ustrell, presentador d’El Matí de Catalunya Ràdio, s’ha desplaçat amb l’equip aquest cap de setmana a Los Angeles per cobrir la gala dels Oscar i fer-ne un programa especial, que ha causat polèmica. L’equip ha convertit una cambra d’un hotel en un estudi de ràdio i hi ha fet el programa durant la matinada, cosa que ha molestat un client d’una habitació del costat.
A part l’episodi amb el veí, Ustrell i Catalunya Ràdio també han rebut crítiques per haver fet el programa especial a l’habitació d’un hotel.
Molta gent també s’ha exclamat del fet que la ràdio pública de Catalunya enviï a Hollywood uns quants periodistes, tot i tenir un corresponsal permanent als Estats Units, Francesc Garriga. Uns quants comentaris al respecte entre molts d’altres:
@alexsnclmnt
Jo necessito que algú m’expliqui quina justificació periodística (i econòmica) té que la ràdio pública enviï un grapat de periodistes a fer un programa en directe des de Los Angeles (a 9.700km de Barcelona) quan ja hi ha un corresponsal destinat permanentment als Estats Units.Enric Garcia Jardí @enric_gj
El periodisme és allò que passa mentre els mitjans públics d'aquest país s'entretenen a pagar els passejos turístics de Ricard Ustrell pel món. Més reporterisme i menys narcisisme de patums!mala herba no mor mai (Arnau Cobo Vives) @malaherba_ACV
Hola @CatalunyaRadio, com a ens públic que sou, m'agradaria saber quants diners ha costat enviar l'Ustrell i ves a saber quantes persones més a Los Angeles per cobrir els Oscars, així com quin criteri periodístic s'ha seguit per decidir que era necessari fer això. Gràcies.A hores d’ara per a mi ja no té crèdit l’Ustrell. N’ha fet tantes i tan grosses que el millor que podia fer és plegar, que no ho farà. Mal que mal que enviïn de corresponsal als Estats Units i que el Francesc Garriga ocupi el seu lloc al 3Cat @fgarriga
12 de març del 2024
Bar de vins a Viladellops. “No dispareu al pianista”.
A la Guia d’Enoturisme del Penedès (Lluís Tolosa. Wine Books, 2016) hi ha una extensa relació de 210 llocs per gaudir del turisme del vi i propo de 500 vins i caves recomanats. Una enciclopèdia de consulta amena i ben interessant, vaja.
El diumenge passat, després d’una caminada plàcida: castell de sant Miquel - pic de l'Àliga - castell de sant Miquel vam fer cap a l’hora de l’aperitiu a Viladellops, a la terrassa del restaurant Cantina Viladellops, “un restaurant amb encant en un paisatge somiat a Viladellops”. Aquest establiment no apareix a la guia d’enoturisme esmentada perquè és de més recent obertura.
A peu de vinya, en un petita terrasseta a llindar del carrer, davant pel davant del restaurant, ens vam entaular. Mitja dotzena de taules i un saxofonista que amenitzava la concurrència amb música en viu i en directe.
Amb prou feines ens arribava un bri de sol però en qualsevol cas la temperatura era més que agradable pel mes de març. Un entorn tranquil i relaxant, a la intempèrie, d’aquests que ara s’han posat de moda. Un bar de vins, un winebar si volem ser més cools, més esnobs, més modernets i menys patriotes en definitiva.
Bona iniciativa aquesta de posar en funcionament un restaurant amb terrasses per a tota mena d’esdeveniments en un llogaret, Viladellops, quatre cases i un corral, un lloc on s’hi ha d’anar expressament perquè no t’agafa de pas per anar enlloc. Cap a migdia potser hi havia una vintena llarga de cotxes. Aquest tipus d’oferta s’està consolidant als cellers del Penedès.
El diumenge passat, després d’una caminada plàcida: castell de sant Miquel - pic de l'Àliga - castell de sant Miquel vam fer cap a l’hora de l’aperitiu a Viladellops, a la terrassa del restaurant Cantina Viladellops, “un restaurant amb encant en un paisatge somiat a Viladellops”. Aquest establiment no apareix a la guia d’enoturisme esmentada perquè és de més recent obertura.
A peu de vinya, en un petita terrasseta a llindar del carrer, davant pel davant del restaurant, ens vam entaular. Mitja dotzena de taules i un saxofonista que amenitzava la concurrència amb música en viu i en directe.
Amb prou feines ens arribava un bri de sol però en qualsevol cas la temperatura era més que agradable pel mes de març. Un entorn tranquil i relaxant, a la intempèrie, d’aquests que ara s’han posat de moda. Un bar de vins, un winebar si volem ser més cools, més esnobs, més modernets i menys patriotes en definitiva.
Bona iniciativa aquesta de posar en funcionament un restaurant amb terrasses per a tota mena d’esdeveniments en un llogaret, Viladellops, quatre cases i un corral, un lloc on s’hi ha d’anar expressament perquè no t’agafa de pas per anar enlloc. Cap a migdia potser hi havia una vintena llarga de cotxes. Aquest tipus d’oferta s’està consolidant als cellers del Penedès.
Un comentari final, que no puc evitar. Tinc en ment el saxofonista d’ahir, amb un acompanyament electrònic adequat i un repertori que feia de bon sentir, tot i que ben poca gent se l’escoltava amb atenció. I em passa pel cap la imatge del pianista de les pel·lícules de l’oest americà on sempre que hi havia alguna picabaralla que acabava a cops de puny i a trets, al saloon, el pianista era l’únic que mantenia el tipus, sempre sota la protecció del cartell de salvaguarda: “no dispareu al pianista”.
11 de març del 2024
11M 2004 Madrid
Del tot interessant la pissarreta d’en Partal: “El País va mentir l’11-M i ara vol que ho oblideu” pel que té de contundent i de clarificador, a vint anys vista.
L’11 de març de 2004 un seguit d’atemptats d’al-Qaida a Madrid van causar 193 morts. Passava la setmana de les eleccions, enmig d’una gran tensió. José María Aznar s’havia afegit amb entusiasme a la coalició occidental que atacava l’Irac. Si l’atemptat era obra d’ETA, l’afavoria, però si era obra d’al-Qaida, podia perdre les eleccions, tal com va passar.
D’ací va sorgir una maniobra enorme d’engany a la població, basada en l’ús dels grans mitjans de comunicació per a difondre la mentida que era ETA, i no pas al-Qaida, l’autor de la matança.
Però aquell va ser un dia terrible també per al periodisme. Perquè els pocs mitjans, com VilaWeb, que vam dubtar primer de la versió oficial i vam concloure després que allò era obra d’al-Qaida vam ser sotmesos a una pressió enorme fins i tot per part dels lectors, contagiats de la mentida dels grans mitjans, com ara el diari El País.
Vint anys després, contra els intents de reescriure la història, Vicent Partal rememora què va passar i com els grans mitjans, que avui pretenen passar de puntetes sobre els fets, van mentir als ciutadans.
Una veritable infàmia. I una pregunta de no fàcil resposta: quantes infàmies més ens haurem empassat dels mitjans de comunicació els darrers 20 anys?
L’11 de març de 2004 un seguit d’atemptats d’al-Qaida a Madrid van causar 193 morts. Passava la setmana de les eleccions, enmig d’una gran tensió. José María Aznar s’havia afegit amb entusiasme a la coalició occidental que atacava l’Irac. Si l’atemptat era obra d’ETA, l’afavoria, però si era obra d’al-Qaida, podia perdre les eleccions, tal com va passar.
D’ací va sorgir una maniobra enorme d’engany a la població, basada en l’ús dels grans mitjans de comunicació per a difondre la mentida que era ETA, i no pas al-Qaida, l’autor de la matança.
Però aquell va ser un dia terrible també per al periodisme. Perquè els pocs mitjans, com VilaWeb, que vam dubtar primer de la versió oficial i vam concloure després que allò era obra d’al-Qaida vam ser sotmesos a una pressió enorme fins i tot per part dels lectors, contagiats de la mentida dels grans mitjans, com ara el diari El País.
Vint anys després, contra els intents de reescriure la història, Vicent Partal rememora què va passar i com els grans mitjans, que avui pretenen passar de puntetes sobre els fets, van mentir als ciutadans.
Una veritable infàmia. I una pregunta de no fàcil resposta: quantes infàmies més ens haurem empassat dels mitjans de comunicació els darrers 20 anys?
10 de març del 2024
El Ramadà. Cultura religiosa i submissió.
Avui comença el Ramadà, que es perllongarà fins el 9 d’abril. El Ramadà és un dels cinc pilars dels musulmans, el mes de dejuni durant el qual no han de menjar ni beure des de la sortida fins a la posta del sol.
Els musulmans també creuen en el Déu únic, etern i totpoderós. El més important és sotmetre’s a Déu, abandonar-se a la seva voluntat. “Islam” vol dir submissió i “musulmà” vol dir sotmès. Jesús és un missatger de Déu, un enviat, un profeta savi i molt respectable. Però no és més que un home.
L’Islam té cinc pilars: la professió de fe, la pregària -en cinc moments precisos del dia-, l’almoina, el ramadà i la pelegrinació a la Meca.
Tota la vida entra en el marc de la religió. No hi ha una frontera que separi clarament la vida religiosa d’una banda i la vida quotidiana de l’altra, i aquí rau el problema al meu entendre. A Occident hem aconseguir deslliurar-nos de la cotilla de la doctrina religiosa que informa i determina la nostra vida, i la veritat és que ha estat una de les nostres grans conquestes. I això sense negar que les religions són un element essencial de l'experiència humana que cal conèixer per tal de no perdre’s del tot uns tresors d’humanitat. Cultura religiosa sí, submissió NO. La nostra grandesa és poder dir, si s’escau, “sóc ateu gràcies a Déu” i no prendre mal.
Els musulmans també creuen en el Déu únic, etern i totpoderós. El més important és sotmetre’s a Déu, abandonar-se a la seva voluntat. “Islam” vol dir submissió i “musulmà” vol dir sotmès. Jesús és un missatger de Déu, un enviat, un profeta savi i molt respectable. Però no és més que un home.
L’Islam té cinc pilars: la professió de fe, la pregària -en cinc moments precisos del dia-, l’almoina, el ramadà i la pelegrinació a la Meca.
Tota la vida entra en el marc de la religió. No hi ha una frontera que separi clarament la vida religiosa d’una banda i la vida quotidiana de l’altra, i aquí rau el problema al meu entendre. A Occident hem aconseguir deslliurar-nos de la cotilla de la doctrina religiosa que informa i determina la nostra vida, i la veritat és que ha estat una de les nostres grans conquestes. I això sense negar que les religions són un element essencial de l'experiència humana que cal conèixer per tal de no perdre’s del tot uns tresors d’humanitat. Cultura religiosa sí, submissió NO. La nostra grandesa és poder dir, si s’escau, “sóc ateu gràcies a Déu” i no prendre mal.
9 de març del 2024
Voltaire - Rousseau: La disputa. Teatre Romea, 9/3/2024
Aquesta tarda, al Romea, “Voltaire - Rousseau: La disputa”, de Jean François Prévand i direcció de Josep Maria Flotats. Esperem gaudir d’un bon espectacle.
Em retrobaré amb en Flotats, el Flotats d’Una jornada particular (1984), del Dret d’escollir (1988), del Per un sí o per un no (1989)… Encara guardo els llibrets i les entrades d’aquests espectacles. Quins records! En tinc ganes després de tant de temps i confio passar una molt bona estona, com fa 40 anys, de les bones arts teatrals de Flotats.
La Xisca Homar (Filosofia salvatge. Sembra llibres, 2023) situa el tema i la trama de l’obra. Contextualitza i perfila els dos pensadors. Diu (pàg. 61-63) que al s. XVIII es van començar a gestar les posicions entorn de la idea de progrés i de modernitat i que Voltaire i Rousseau són les figures paradigmàtiques.
Les diferències entre un i l’altre il·luminen algunes de les preguntes indefugibles del present: Què vol dir ser un ésser humà? Per què i de quines maneres la majoria desfavorida estavella en revoltes contra la minoria privilegiada? Quin és el paper dels “intel·lectuals” en aquests conflictes?
Voltaire, al s. XVIII, va fer que la vida de luxe i confort semblés un objectiu polític i econòmic legítim, necessari, que es podia assolir per mitjà del consum i del comerç. Ell mateix, plebeu d’origen, va acabar els seus dies parlant amb prínceps i ministres. Avui el consideraríem un emprenedor, un empresari.
Per contra d’aquesta revolució moderna trobem l’aposta contrarevolucionària de Rousseau contra la modernitat. La seva perspectiva era radical, rebutjava la nova societat comercial, la divisió de classes, la desigualtat, les elits corruptes.
Els éssers humans -deia- eren bons per natura, fins que arrelaven en aquesta societat i es transformaven en infames. Va defensar que el progrés generaria noves formes d’esclavitud. Fou una figura rara, un exiliat dels cercles esnobs de la França del s. XVIII. Sospitava també dels intel·lectuals i dels seus mecenes despòtics. Aquest filòsof de la sospita va decidir posar-se als costat dels pàries i es convertí en un estrany pel món que li hauria pogut donar una vida de comoditats i luxes. Va donar veu als “estrangers” de la modernitat, als habitants dels marges.
Va entendre les contradiccions terribles d’una societat basada en individus envejosos i va diagnosticar per avançat les patologies que ens han sobrevingut. Tot just ara, quan les crítiques al capitalisme neoliberal s’escampen desesperades, és hora de fer-se la pregunta incòmoda: Que és que potser Rousseau tenia raó i que nosaltres encara no tenim cap alternativa?
PD 10/3/2024. Teatre de text del bo. Escenografia minimalista però suficient. Bona interpretació. Pep Planas aguanta el tipus al monstre de Flotats, que als seus 85 anys treballa com un adolescent. Una observació, posats a criticar. L’autor Jean François Prévand, actor, director i autor teatral, aposta clarament pel Voltaire en detriment de la figura de Rousseau que queda, al meu entendre, molt menys perfilada i en algun moment fins i tot caricaturitzada.
Em retrobaré amb en Flotats, el Flotats d’Una jornada particular (1984), del Dret d’escollir (1988), del Per un sí o per un no (1989)… Encara guardo els llibrets i les entrades d’aquests espectacles. Quins records! En tinc ganes després de tant de temps i confio passar una molt bona estona, com fa 40 anys, de les bones arts teatrals de Flotats.
La Xisca Homar (Filosofia salvatge. Sembra llibres, 2023) situa el tema i la trama de l’obra. Contextualitza i perfila els dos pensadors. Diu (pàg. 61-63) que al s. XVIII es van començar a gestar les posicions entorn de la idea de progrés i de modernitat i que Voltaire i Rousseau són les figures paradigmàtiques.
Les diferències entre un i l’altre il·luminen algunes de les preguntes indefugibles del present: Què vol dir ser un ésser humà? Per què i de quines maneres la majoria desfavorida estavella en revoltes contra la minoria privilegiada? Quin és el paper dels “intel·lectuals” en aquests conflictes?
Voltaire, al s. XVIII, va fer que la vida de luxe i confort semblés un objectiu polític i econòmic legítim, necessari, que es podia assolir per mitjà del consum i del comerç. Ell mateix, plebeu d’origen, va acabar els seus dies parlant amb prínceps i ministres. Avui el consideraríem un emprenedor, un empresari.
Per contra d’aquesta revolució moderna trobem l’aposta contrarevolucionària de Rousseau contra la modernitat. La seva perspectiva era radical, rebutjava la nova societat comercial, la divisió de classes, la desigualtat, les elits corruptes.
Els éssers humans -deia- eren bons per natura, fins que arrelaven en aquesta societat i es transformaven en infames. Va defensar que el progrés generaria noves formes d’esclavitud. Fou una figura rara, un exiliat dels cercles esnobs de la França del s. XVIII. Sospitava també dels intel·lectuals i dels seus mecenes despòtics. Aquest filòsof de la sospita va decidir posar-se als costat dels pàries i es convertí en un estrany pel món que li hauria pogut donar una vida de comoditats i luxes. Va donar veu als “estrangers” de la modernitat, als habitants dels marges.
Va entendre les contradiccions terribles d’una societat basada en individus envejosos i va diagnosticar per avançat les patologies que ens han sobrevingut. Tot just ara, quan les crítiques al capitalisme neoliberal s’escampen desesperades, és hora de fer-se la pregunta incòmoda: Que és que potser Rousseau tenia raó i que nosaltres encara no tenim cap alternativa?
PD 10/3/2024. Teatre de text del bo. Escenografia minimalista però suficient. Bona interpretació. Pep Planas aguanta el tipus al monstre de Flotats, que als seus 85 anys treballa com un adolescent. Una observació, posats a criticar. L’autor Jean François Prévand, actor, director i autor teatral, aposta clarament pel Voltaire en detriment de la figura de Rousseau que queda, al meu entendre, molt menys perfilada i en algun moment fins i tot caricaturitzada.
8 de març del 2024
Dia Internacional de les Dones
La Pepa Masó (L’exemple d’Islàndia. Pepa Masó. El Punt Avui 1/3/2018) ens ho explica detalladament. El 24 d’octubre del 1975 les dones van prendre els carrers d’Islàndia. En lloc d’anar a treballar, dedicar-se a les tasques de la llar o cuidar els fills, van sortir al carrer per manifestar-se en favor de la igualtat de gènere. El país es va aturar i va obrir els ulls a molts homes. Quaranta anys després Islàndia es troba al capdavant del rànquing mundial en igualtat de gènere. A Islàndia, el conegut com “dia de festa” de les dones va servir per obrir el camí de l’emancipació de la dona.
Islàndia com a exemple, en aquest i en molts altres àmbits de la vida pública. Aquí s’ha fet feina, però malauradament en queda moltíssima per fer. I també és cosa dels homes.
Es tracta no només de denunciar la bretxa salarial sinó la discriminació laboral i social per raó de gènere, així com la violència de gènere. Aturada general o aturades parcials per denunciar desigualtats impròpies del segle en què vivim.
Les convocatòries de vagues amb motiu del 8 de març del 2018 i 2019 van ser un èxit per al moviment feminista, però van començar a perdre seguiment d’ençà de la pandèmia. Les convocatòries no eren només a fer una vaga a la feina, sinó també a casa, en les tasques domèstiques, en la cura dels fills, dels pares... Tot per visibilitzar el valor de la seva feina, el que aporten a la societat.
Enguany, l’Assemblea 8M de Catalunya ha convocat una vaga feminista laboral, de cures, de consum i estudiantil, a la qual s’han adherit la CGT i la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC). El Sindicat d’Estudiants i el col·lectiu Lliures i Combatives han convidat a fer vaga estudiantil i buidar les aules.
La CGT de Catalunya se suma a la Vaga Feminista per sacsejar el patriarcat i el capital. La resta de sindicats ha decidit de no convocar cap vaga feminista, tot i donar suport a les mobilitzacions.
El Dia Internacional de les Dones es denuncien la violència, els desavantatges i les discriminacions de què són objecte les dones pel fet de ser-ho. Les reivindicacions, per tant, són variades, per bé que el 8 de març –reconegut tradicionalment com el Dia Internacional de la Dona Treballadora– i la vaga laboral en si posen èmfasi en les reivindicacions relacionades amb la feina.
A banda de l’escletxa salarial entre homes i dones, també es denuncia la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i més mal remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral –la feina fora de casa i la feina de casa– que moltes dones es veuen obligades a fer.
Entre moltes més reivindicacions, el 8 de març també serveix per a denunciar la violència masclista en totes les seves formes. Aquest és, sens dubte, el tema del dia: Helen Reddy - I Am Woman (1971)
Islàndia com a exemple, en aquest i en molts altres àmbits de la vida pública. Aquí s’ha fet feina, però malauradament en queda moltíssima per fer. I també és cosa dels homes.
Es tracta no només de denunciar la bretxa salarial sinó la discriminació laboral i social per raó de gènere, així com la violència de gènere. Aturada general o aturades parcials per denunciar desigualtats impròpies del segle en què vivim.
Les convocatòries de vagues amb motiu del 8 de març del 2018 i 2019 van ser un èxit per al moviment feminista, però van començar a perdre seguiment d’ençà de la pandèmia. Les convocatòries no eren només a fer una vaga a la feina, sinó també a casa, en les tasques domèstiques, en la cura dels fills, dels pares... Tot per visibilitzar el valor de la seva feina, el que aporten a la societat.
Enguany, l’Assemblea 8M de Catalunya ha convocat una vaga feminista laboral, de cures, de consum i estudiantil, a la qual s’han adherit la CGT i la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC). El Sindicat d’Estudiants i el col·lectiu Lliures i Combatives han convidat a fer vaga estudiantil i buidar les aules.
La CGT de Catalunya se suma a la Vaga Feminista per sacsejar el patriarcat i el capital. La resta de sindicats ha decidit de no convocar cap vaga feminista, tot i donar suport a les mobilitzacions.
El Dia Internacional de les Dones es denuncien la violència, els desavantatges i les discriminacions de què són objecte les dones pel fet de ser-ho. Les reivindicacions, per tant, són variades, per bé que el 8 de març –reconegut tradicionalment com el Dia Internacional de la Dona Treballadora– i la vaga laboral en si posen èmfasi en les reivindicacions relacionades amb la feina.
A banda de l’escletxa salarial entre homes i dones, també es denuncia la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i més mal remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral –la feina fora de casa i la feina de casa– que moltes dones es veuen obligades a fer.
Entre moltes més reivindicacions, el 8 de març també serveix per a denunciar la violència masclista en totes les seves formes. Aquest és, sens dubte, el tema del dia: Helen Reddy - I Am Woman (1971)
7 de març del 2024
L’aire de les coses. Espinàs & Pep Antoni Roig
Dies enrere vaig assistir a la presentació del llibre “L’aire de les coses. L’Espinàs que va néixer el dia que va morir” (Pep Antoni Roig. Ara Llibres 2024). Me’l vaig comprar i l’acabo de llegir.
L’autor ens dóna pistes sobre el seu llibre: “no serà una biografia de l’Espinàs, ni un assaig, ni un estudi filològic ni una novel·la de no ficció /…/ serà una mena de dietari de lectura. Una mena de crònica d’una exploració: la narració del meu camí llegint i descobrint l’Espinàs. O, sense adonar-me’n, potser acabarà sent també un autoretrat de mi mateix /…/ però aquest cop ho vull escriure de manera poc recargolada. Literària, sí, però senzilla. Sense ínfules novel·lesques ni de prosa poètica barata”. (pàg. 149).
Ja és ben bé això, un aiguabarreig de moltes coses, no un llibre sobre l’Espinàs. Un llibre de lectura amena amb un missatge clar i contundent: Espinàs és clau per entendre la construcció cultural de la Catalunya contemporània.
Un homenatge des de l'admiració que reevindica la figura com a literat i activista cultural de Josep Maria Espinàs. Cita textual: “L’obra de Josep Maria Espinàs és una estructura d’estat en ella mateixa"
Recordo un article de l’Albert Om (Anar fent. ARA 23/3/2013) molt sentit i emotiu, pocs dies després de la mort de l’Espinàs. Copio alguns paràgrafs destacats:
“Caminar per la vida sense fer soroll. Un pas no té sentit, si no és per la rutina que saps que després en vindrà un altre i encara un altre més. La constància d'haver-hi sigut sempre, sobretot amb aquesta manera que tens de ser-hi, Espinàs, que sempre sembla que no hi siguis.”
“Anar fent camí sense mirar el trajecte recorregut ni el que et queda al davant, i sobretot sense caure en la temptació de cometre excentricitats perquè la gent es giri a mirar-te quan passis. Sense que mai hagis acabat d'estar de moda ni tampoc mai hagis acabat de passar de moda”.
“Anar fent, en definitiva. L'anar fent que no és cap condemna fatalista, sinó simplement la certesa de saber que estàs viu, Josep Maria. I que, per tant, escrius.”
Jo temps enrere llegia els seus articles a l’Avui. També “El teu nom és Olga”, i poca cosa més. Ara m’he animat a llegir alguns dels seus llibres: Inventari de jubilacions, El meu ofici, Una vida articulada. M'agrada l’Espinàs. Més d’11.000 columnes escrites i un grapat de llibres. I sempre tocant de peus a terra i la mirada a l’horitzó, mai enrere.
L’autor ens dóna pistes sobre el seu llibre: “no serà una biografia de l’Espinàs, ni un assaig, ni un estudi filològic ni una novel·la de no ficció /…/ serà una mena de dietari de lectura. Una mena de crònica d’una exploració: la narració del meu camí llegint i descobrint l’Espinàs. O, sense adonar-me’n, potser acabarà sent també un autoretrat de mi mateix /…/ però aquest cop ho vull escriure de manera poc recargolada. Literària, sí, però senzilla. Sense ínfules novel·lesques ni de prosa poètica barata”. (pàg. 149).
Ja és ben bé això, un aiguabarreig de moltes coses, no un llibre sobre l’Espinàs. Un llibre de lectura amena amb un missatge clar i contundent: Espinàs és clau per entendre la construcció cultural de la Catalunya contemporània.
Un homenatge des de l'admiració que reevindica la figura com a literat i activista cultural de Josep Maria Espinàs. Cita textual: “L’obra de Josep Maria Espinàs és una estructura d’estat en ella mateixa"
Recordo un article de l’Albert Om (Anar fent. ARA 23/3/2013) molt sentit i emotiu, pocs dies després de la mort de l’Espinàs. Copio alguns paràgrafs destacats:
“Caminar per la vida sense fer soroll. Un pas no té sentit, si no és per la rutina que saps que després en vindrà un altre i encara un altre més. La constància d'haver-hi sigut sempre, sobretot amb aquesta manera que tens de ser-hi, Espinàs, que sempre sembla que no hi siguis.”
“Anar fent camí sense mirar el trajecte recorregut ni el que et queda al davant, i sobretot sense caure en la temptació de cometre excentricitats perquè la gent es giri a mirar-te quan passis. Sense que mai hagis acabat d'estar de moda ni tampoc mai hagis acabat de passar de moda”.
“Anar fent, en definitiva. L'anar fent que no és cap condemna fatalista, sinó simplement la certesa de saber que estàs viu, Josep Maria. I que, per tant, escrius.”
Jo temps enrere llegia els seus articles a l’Avui. També “El teu nom és Olga”, i poca cosa més. Ara m’he animat a llegir alguns dels seus llibres: Inventari de jubilacions, El meu ofici, Una vida articulada. M'agrada l’Espinàs. Més d’11.000 columnes escrites i un grapat de llibres. I sempre tocant de peus a terra i la mirada a l’horitzó, mai enrere.
6 de març del 2024
3Cat plataforma de país
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -CCMA- va fer el 30 de novembre de 2023 un canvi d’era per a l’ens públic amb l’estrena de la nova aplicació 3Cat, que substitueix la de TV3 i que ja no està pensada com un repositori de les emissions de la televisió lineal, sinó que es ven com a una plataforma en streaming, amb continguts exclusius i recomanacions personalitzades. (“200.000 hores de continguts en català i 30 estrenes exclusives: s'estrena 3Cat”. Àlex Gutiérrez ARA 29/10/2023)
La intenció és sortir a batre’s amb Netflix, Disney, HBO i família per capturar el públic que ha abandonat el consum tradicional en favor dels serveis a demanda. Les eines: la proximitat i la llengua. I el caramel per enganxar els catalans, una trentena de continguts nous –entre televisió, sèries i podcasts– que estaran disponibles -i que només uns quants arribaran posteriorment a TV3-, a banda d’un catàleg que suma 200.000 hores en català.
El projecte depassa els mitjans estrictes de la Corporació com CatRàdio i TV3 –que acabaran adoptant el nom únic de 3Cat a finals de 2024– ja que s’ha dissenyat el que anomenem una “plataforma de país”.
Els gestors de la Corporació han premut a fons l’accelerador per integrar els diferents mitjans públics en un de sol, que s’expressi a través de la marca única 3Cat. Això vol dir, en el mitjà termini, perdre noms que han format part del paisatge mediàtic durant dècades com TV3, Catalunya Ràdio o 3/24. El model és la BBC
Si l’operació surt bé, pot servir per concentrar tots els usuaris sota un únic paraigua. Però la decisió ha creat també algun malestar intern entre els espais que tenen una comunitat forta i ara temen diluir-se. Per garantir l’èxit de 3Cat encara hi ha un altre front essencial per tancar: el pressupostari.
Realment ja calia. Potser arriba amb retard tot plegat. Paga la pena fer un tomb per l’aparador del 3Cat Què som al capdavall sinó la mostra memòria?
La intenció és sortir a batre’s amb Netflix, Disney, HBO i família per capturar el públic que ha abandonat el consum tradicional en favor dels serveis a demanda. Les eines: la proximitat i la llengua. I el caramel per enganxar els catalans, una trentena de continguts nous –entre televisió, sèries i podcasts– que estaran disponibles -i que només uns quants arribaran posteriorment a TV3-, a banda d’un catàleg que suma 200.000 hores en català.
El projecte depassa els mitjans estrictes de la Corporació com CatRàdio i TV3 –que acabaran adoptant el nom únic de 3Cat a finals de 2024– ja que s’ha dissenyat el que anomenem una “plataforma de país”.
Els gestors de la Corporació han premut a fons l’accelerador per integrar els diferents mitjans públics en un de sol, que s’expressi a través de la marca única 3Cat. Això vol dir, en el mitjà termini, perdre noms que han format part del paisatge mediàtic durant dècades com TV3, Catalunya Ràdio o 3/24. El model és la BBC
Si l’operació surt bé, pot servir per concentrar tots els usuaris sota un únic paraigua. Però la decisió ha creat també algun malestar intern entre els espais que tenen una comunitat forta i ara temen diluir-se. Per garantir l’èxit de 3Cat encara hi ha un altre front essencial per tancar: el pressupostari.
Realment ja calia. Potser arriba amb retard tot plegat. Paga la pena fer un tomb per l’aparador del 3Cat Què som al capdavall sinó la mostra memòria?
5 de març del 2024
Un mural de gamma extra
Els Castellers de Vilafranca, amb motiu del 75è aniversari de la colla, han encarregat a l’artista igualadina i castellera dels Moixiganguers d’Igualada Núria Riba Bosch el mural que s’està pintant aquests dies a la façana del CAP Alt Penedès.
Es tracta del pilar de 9 amb folre, manilles i puntals dels Castellers de Vilafranca -carregat per Tots Sants del 2022- amb una vinya de fons i el logotip del sindicat Unió de Pagesos, qui ha cedit l’espai.
El mural mostrarà els missatges que l’antic mural ja tenia i que reivindiquem el suport al món de la pagesia reclamant un preu just per al raïm, a banda dels paisatge penedesenc amb les vinyes i Vilafranca al fons.
Una molt bona iniciativa dels Verds, la Unió de Pagesos i l’Ajuntament de Vilafranca.
Es tracta del pilar de 9 amb folre, manilles i puntals dels Castellers de Vilafranca -carregat per Tots Sants del 2022- amb una vinya de fons i el logotip del sindicat Unió de Pagesos, qui ha cedit l’espai.
El mural mostrarà els missatges que l’antic mural ja tenia i que reivindiquem el suport al món de la pagesia reclamant un preu just per al raïm, a banda dels paisatge penedesenc amb les vinyes i Vilafranca al fons.
Una molt bona iniciativa dels Verds, la Unió de Pagesos i l’Ajuntament de Vilafranca.
4 de març del 2024
Sergio “tour”. Sortides de proximitat
Aprofitem l’estada de cap de setmana a Vilafranca del Sergio, l'amic madrileny de la colla, per fer sortides de proximitat.
Dissabte: arc de Berà, pedrera del Mèdol, casa Bofarull (els Pallaresos), Reus, dinar al restaurant Rofes, mas Miró (Montroig del Camp). Sopar amb la colla a Guardiola.
Diumenge: MNAC, pavelló Mies van der Rohe. Dinar al restaurant africà Abarka, al barri de Sants.
Fantàstic MNAC, museu de museus. Feia temps que no hi anava i ja el trobava a faltar. El romànic, fantàstic romànic, a la capçalera de la cultura mil·lenària que comença a caminar després de Carlemany a banda i banda dels Pirineus.
Pep Antoni Roig (L’aire de les coses. L’Espinàs que va néixer el dia que va morir. Ara llibres 2024) ens recorda unes paraules de l’Espinàs: ser romànic potser també deu ser això, “crear silenci enmig del soroll i transformar-lo en una melodia pròpia”. Si l’Espinàs és romànic, jo també. Totalment. 100%
Sortides de proximitat, a no més d’una hora de camí. Descobrint espais i llocs propers que bé es mereixen una visita. M’agraden aquest tipus d’escapades amables i funcionals.
Dissabte: arc de Berà, pedrera del Mèdol, casa Bofarull (els Pallaresos), Reus, dinar al restaurant Rofes, mas Miró (Montroig del Camp). Sopar amb la colla a Guardiola.
Diumenge: MNAC, pavelló Mies van der Rohe. Dinar al restaurant africà Abarka, al barri de Sants.
Fantàstic MNAC, museu de museus. Feia temps que no hi anava i ja el trobava a faltar. El romànic, fantàstic romànic, a la capçalera de la cultura mil·lenària que comença a caminar després de Carlemany a banda i banda dels Pirineus.
Pep Antoni Roig (L’aire de les coses. L’Espinàs que va néixer el dia que va morir. Ara llibres 2024) ens recorda unes paraules de l’Espinàs: ser romànic potser també deu ser això, “crear silenci enmig del soroll i transformar-lo en una melodia pròpia”. Si l’Espinàs és romànic, jo també. Totalment. 100%
Sortides de proximitat, a no més d’una hora de camí. Descobrint espais i llocs propers que bé es mereixen una visita. M’agraden aquest tipus d’escapades amables i funcionals.
1 de març del 2024
Sense ficció. Especial sequera . Canvi de cicle. 3Cat 28/2/2024
Molt bo el documental Canvi de cicle. Sense Ficció ·Cat 28/2/2024
La Núria Solé i el Pere Bosch comencen un viatge pels dos rius principals de les Conques Internes, el Ter i el Llobregat. Un recorregut per trobar les claus a aquest Canvi de Cicle.
La Mònica Planas (“L’especial de la sequera: la televisió ben feta”. ARA 28/2/2024) fa una crítica encertadíssima del programa.
Dos factors expliquen la bona acollida del programa. D'una banda, la preocupació que provoca la manca d’aigua que pateix el país i, de l’altra, l’interès que suscita el bon periodisme, tan ben fet a nivell de contingut, de plantejament i d’imatge.
Canvi de cicle trepitja el terreny. Un programa de xiruca i anorac i no de taula i plató.
La tria dels experts i la seva capacitat divulgativa, excel·lent, així com els interlocutors escollits per fer-nos entendre els problemes de cadascun dels sectors implicats en la sequera.
Canvi de cicle, exhaustiu, clarificador sense fer pedagogia barata. Bonic malgrat la tristesa de la sequera i a vegades impressionant, jugant la carta de la curiositat i l’admiració de l’espectador. Sense artificis i des de la naturalitat. La sequera ens ha retornat també la televisió que confia en l’espectador.
Un parell de sentències que venen a resumir l’estat de la qüestió:
- Serà difícil gestionar les demandes d’aigua per part de tothom.
- Estem condemnats doncs a un inevitable canvi de cicle.
La Núria Solé i el Pere Bosch comencen un viatge pels dos rius principals de les Conques Internes, el Ter i el Llobregat. Un recorregut per trobar les claus a aquest Canvi de Cicle.
La Mònica Planas (“L’especial de la sequera: la televisió ben feta”. ARA 28/2/2024) fa una crítica encertadíssima del programa.
Dos factors expliquen la bona acollida del programa. D'una banda, la preocupació que provoca la manca d’aigua que pateix el país i, de l’altra, l’interès que suscita el bon periodisme, tan ben fet a nivell de contingut, de plantejament i d’imatge.
Canvi de cicle trepitja el terreny. Un programa de xiruca i anorac i no de taula i plató.
La tria dels experts i la seva capacitat divulgativa, excel·lent, així com els interlocutors escollits per fer-nos entendre els problemes de cadascun dels sectors implicats en la sequera.
Canvi de cicle, exhaustiu, clarificador sense fer pedagogia barata. Bonic malgrat la tristesa de la sequera i a vegades impressionant, jugant la carta de la curiositat i l’admiració de l’espectador. Sense artificis i des de la naturalitat. La sequera ens ha retornat també la televisió que confia en l’espectador.
Un parell de sentències que venen a resumir l’estat de la qüestió:
- Serà difícil gestionar les demandes d’aigua per part de tothom.
- Estem condemnats doncs a un inevitable canvi de cicle.
29 de febrer del 2024
Endeutats fins el coll
Més que preocupants les dades de l’endeutament de Catalunya (Realment s’ha perdonat el deute de Catalunya? Andrei Boar ARA 19/11/2023).
En el pacte d’investidura entre ERC i el PSOE es parlava d’una condonació del 20% del deute de Catalunya. Què vol dir exactament? Ens afecta a la nostra butxaca?
Segons BBVA cada ciutadà que resideix a Catalunya deu 10.981 euros al govern central. Quan es parla de la condonació del 20% del deute de Catalunya (i de la resta de comunitats), es fa referència als 14.620 milions d’euros que es perdonen dels 72.000 milions d’euros (el 33% del PIB) que Catalunya deu al govern central. Cal recordar que Espanya està al 115% de deute públic sobre PIB L'any 2023 la despesa total de la Generalitat va ser de 41.025 milions d’euros.
N’hi ha que pensen que encara tenim dues grans reformes pendents: el sistema de finançament de les comunitats autònomes i la coordinació de competències entre l’Estat i aquestes.
Potser, més enllà de la polèmica de la condonació de part del deute, és el moment de lluitar per un nou marc de relacions fiscal-financeres entre l'Estat i les comunitats, dins d’una reflexió més àmplia sobre la solidaritat interterritorial i l'equitat en el repartiment de recursos. No és un debat fàcil, ni tenim un context de consens, però els vents electorals pocs cops ens havien estat tan favorables. (Redefinint el deute autonòmic. Elena Costat ARA 11/11/2023).
Doncs això, que tenim les butxaques buides. Que anem amb una sabata i una espardenya. Que estem endeutats fins el coll. Ens cal més "money".
En el pacte d’investidura entre ERC i el PSOE es parlava d’una condonació del 20% del deute de Catalunya. Què vol dir exactament? Ens afecta a la nostra butxaca?
Segons BBVA cada ciutadà que resideix a Catalunya deu 10.981 euros al govern central. Quan es parla de la condonació del 20% del deute de Catalunya (i de la resta de comunitats), es fa referència als 14.620 milions d’euros que es perdonen dels 72.000 milions d’euros (el 33% del PIB) que Catalunya deu al govern central. Cal recordar que Espanya està al 115% de deute públic sobre PIB L'any 2023 la despesa total de la Generalitat va ser de 41.025 milions d’euros.
N’hi ha que pensen que encara tenim dues grans reformes pendents: el sistema de finançament de les comunitats autònomes i la coordinació de competències entre l’Estat i aquestes.
Potser, més enllà de la polèmica de la condonació de part del deute, és el moment de lluitar per un nou marc de relacions fiscal-financeres entre l'Estat i les comunitats, dins d’una reflexió més àmplia sobre la solidaritat interterritorial i l'equitat en el repartiment de recursos. No és un debat fàcil, ni tenim un context de consens, però els vents electorals pocs cops ens havien estat tan favorables. (Redefinint el deute autonòmic. Elena Costat ARA 11/11/2023).
Doncs això, que tenim les butxaques buides. Que anem amb una sabata i una espardenya. Que estem endeutats fins el coll. Ens cal més "money".
28 de febrer del 2024
Perruqueries, tatuatges i ungles
És més que considerable la quantitat de perruqueries que hi ha a Vila. Molt notable el nombre de locals de tatuatges i extraordinari el nombre d’espais pel tractament de les ungles.
Focalitzo el meu interès en els tatuatges després de llegir l’article de la Laura Saula ("Em penedeixo d’haver-me tatuat". ARA 24/2/2024). Són moltes les històries de persones que en algun moment s’han penedit d’haver-se fet un tatuatge.
D’errors a l’hora de tatuar-se n'hi poden haver molts. Les parelles no duren per sempre, alguns estils passen de moda, i altres dibuixos simplement han estat fets per un mal tatuador.
Si a tot això li sumem que l’Estat espanyol és el sisè país on més persones es tatuen i que gairebé la meitat dels seus habitants tenen un tatuatge al cos, no és estrany que també hi hagi molta gent que s’equivoqui a l’hora d’escollir el disseny.
Hi ha molts motius pels quals ens tatuem. Posa en evidència el nostre temperament i caràcter, el que tenim i el que no, amb la finalitat de remarcar el que ens diferencia dels altres. Per deixar constància a la pell de fets, persones o situacions que són importants a la nostra vida. Un tatuatge aporta fortalesa personal, fins i tot a les persones introvertides.
Per tal d’eliminar els tatuatges cal anar a llocs on es dediquen a eliminar tatuatges amb la tècnica del làser. L’important és recuperar l’autoestima i tornar a lluir la pell sense sentir que s’ha comès cap error en el passat.
Hi ha una frase feta que ve a dir que “no s’esmena la vida ja viscuda”. Per sort els tatuatges sí que es poden esmenar, tot i que molt millor -i més econòmic- no haver de fer-ho. Pagant… sant Pere canta.
Dieu-me boomer però no puc evitar pensar en la cançó “Veneno en la piel” de Radio Futura.
Focalitzo el meu interès en els tatuatges després de llegir l’article de la Laura Saula ("Em penedeixo d’haver-me tatuat". ARA 24/2/2024). Són moltes les històries de persones que en algun moment s’han penedit d’haver-se fet un tatuatge.
D’errors a l’hora de tatuar-se n'hi poden haver molts. Les parelles no duren per sempre, alguns estils passen de moda, i altres dibuixos simplement han estat fets per un mal tatuador.
Si a tot això li sumem que l’Estat espanyol és el sisè país on més persones es tatuen i que gairebé la meitat dels seus habitants tenen un tatuatge al cos, no és estrany que també hi hagi molta gent que s’equivoqui a l’hora d’escollir el disseny.
Hi ha molts motius pels quals ens tatuem. Posa en evidència el nostre temperament i caràcter, el que tenim i el que no, amb la finalitat de remarcar el que ens diferencia dels altres. Per deixar constància a la pell de fets, persones o situacions que són importants a la nostra vida. Un tatuatge aporta fortalesa personal, fins i tot a les persones introvertides.
Per tal d’eliminar els tatuatges cal anar a llocs on es dediquen a eliminar tatuatges amb la tècnica del làser. L’important és recuperar l’autoestima i tornar a lluir la pell sense sentir que s’ha comès cap error en el passat.
Hi ha una frase feta que ve a dir que “no s’esmena la vida ja viscuda”. Per sort els tatuatges sí que es poden esmenar, tot i que molt millor -i més econòmic- no haver de fer-ho. Pagant… sant Pere canta.
Dieu-me boomer però no puc evitar pensar en la cançó “Veneno en la piel” de Radio Futura.
27 de febrer del 2024
Salvador Puig Antich. 50è aniversari de la seva mort. Quina putada!
El diumenge passat al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio va dedicar un sentit record a Salvador Puig Antich (Montse Plaza: "Puig Antich havia de ser testimoni al meu casament i no ens vam poder ni acomiadar") amb la participació de Montse Puig Antich, Montse Plaza i Jordi Panyella.
Aquesta tarda, al Vinseum i dins del cicle Salvador Puig Antich, hi haurà una taula rodona amb la participació de Montse Puig Antich, Jordi Panyella, Josep Pimentel i Magda Oranich.
Fa 50 anys, Salvador Puig Antich va ser executat al garrot vil. Les últimes hores de la seva vida les va passar tancat a la cel·la 443 de la Model de Barcelona, acompanyat de les seves germanes i esperant un indult que no va arribar mai.
Recordem la vida de l'anarquista català assassinat el 2 de març del 1974. Al capdavall què som si no la nostra memòria. És el primer record de naturalesa política del qual sóc plenament conscient. Tenia 14 anys i a Montblanc, com a molts altres indrets suposo, hi va haver reunions informatives clandestines. Per a mi va ser com una presa de conscienciació política.
Avui, 50 anys després, encara no hem fet tots els deures. Encara vivim a la corda fluixa. Encara ressonen les paraules de la flamant Isabel Díaz Ayuso: “Totes les eines que s’utilitzin per defensar l’Estat em semblen bé.” El “Todo por la patria” de sempre, oi? Vergonya i ràbia a parts iguals.
Aquesta tarda, al Vinseum i dins del cicle Salvador Puig Antich, hi haurà una taula rodona amb la participació de Montse Puig Antich, Jordi Panyella, Josep Pimentel i Magda Oranich.
Fa 50 anys, Salvador Puig Antich va ser executat al garrot vil. Les últimes hores de la seva vida les va passar tancat a la cel·la 443 de la Model de Barcelona, acompanyat de les seves germanes i esperant un indult que no va arribar mai.
Recordem la vida de l'anarquista català assassinat el 2 de març del 1974. Al capdavall què som si no la nostra memòria. És el primer record de naturalesa política del qual sóc plenament conscient. Tenia 14 anys i a Montblanc, com a molts altres indrets suposo, hi va haver reunions informatives clandestines. Per a mi va ser com una presa de conscienciació política.
Avui, 50 anys després, encara no hem fet tots els deures. Encara vivim a la corda fluixa. Encara ressonen les paraules de la flamant Isabel Díaz Ayuso: “Totes les eines que s’utilitzin per defensar l’Estat em semblen bé.” El “Todo por la patria” de sempre, oi? Vergonya i ràbia a parts iguals.
26 de febrer del 2024
MWC & MSC La vida és mòbil?
El congrés tecnològic més gran i influent del món arrenca a BCN aquest dilluns. El Mobile World Congress (MWC). Unes quantes lloances oficials i políticament correctes: “Una important font d’innovació”. “El millor aparador internacional perquè les empreses catalanes puguin presentar la seva tecnologia al món”. “Deixa un llegat en forma d’inversions d’alt valor afegit que generen més llocs de treball de qualitat i prosperitat compartida”.
Les imatges i els talls de veu dels discursos d’algunes de les autoritats que ahir al vespre van assistir al sopar de gala del MWC a la sala oval del MNAC no tenen desperdici. Si fa no fa tan buides, anacròniques, insulses i retòriques com sempre.
També es portarà a terme el Mobile Social Congress (MSC), l’únic esdeveniment que presenta un relat alternatiu al MWC tot apostant per un model electrònic just i sostenible.
El MSC és un esdeveniment anual que sempre té lloc per les mateixes dates que el MWC. Pots trobar el programa de l’edició d’enguany del MSC en aquest enllaç.
Ara fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de participar, des de l’ambit laboral i com a visitant naturalment, al MWC. Una experiència singular. Una veritable fira de les vanitats vaja.
Per contrarestar la immersió i veure l’altra cara de la moneda també vaig fer acte de presència, ara ja a títol personal, al MSC, al CCCB si no recordo malament. Aquí sense vanitats, amb gent que tocava de peus a terra i que n’era conscient de la magnitud de la tragèdia. No hi ha color: aquesta és la cara de la moneda que a mi m’interessa. No hi tornaré al MWC i sí que és possible que participi en alguna altra jornada, sigui presencial o virtual, del MSC
Les imatges i els talls de veu dels discursos d’algunes de les autoritats que ahir al vespre van assistir al sopar de gala del MWC a la sala oval del MNAC no tenen desperdici. Si fa no fa tan buides, anacròniques, insulses i retòriques com sempre.
També es portarà a terme el Mobile Social Congress (MSC), l’únic esdeveniment que presenta un relat alternatiu al MWC tot apostant per un model electrònic just i sostenible.
El MSC és un esdeveniment anual que sempre té lloc per les mateixes dates que el MWC. Pots trobar el programa de l’edició d’enguany del MSC en aquest enllaç.
Ara fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de participar, des de l’ambit laboral i com a visitant naturalment, al MWC. Una experiència singular. Una veritable fira de les vanitats vaja.
Per contrarestar la immersió i veure l’altra cara de la moneda també vaig fer acte de presència, ara ja a títol personal, al MSC, al CCCB si no recordo malament. Aquí sense vanitats, amb gent que tocava de peus a terra i que n’era conscient de la magnitud de la tragèdia. No hi ha color: aquesta és la cara de la moneda que a mi m’interessa. No hi tornaré al MWC i sí que és possible que participi en alguna altra jornada, sigui presencial o virtual, del MSC
25 de febrer del 2024
Va de nassos
Anatomia animal: òrgan de l’olfacte dels vertebrats. Ras i curt, oi? Doncs no, el tema dóna molt més de si. I no ho dic només per algun nas prominent ja sigui literari (Cyrano de Bergerac) o no tant literari (Bo, Xè).
La Carlota Gurt (El nas molt fi i el cap molt buit. La doble vida. Catorze) va més enllà pel que fa a aquest poc valorat sentit nostre. Ve a dir que quan vius a ciutat, no sents la pudor que fa (o no la sents sempre, o no la sents tan forta), però quan vens de fora és un bufetada a la pituïtària. .
Comenta que a pagès les persones no s’ensulfaten tant. O potser és que a ciutat hi ha més proximitat física i, per tant, les colònies es fan més presents (ai, aquell aire irrespirable que es concentra als ascensors). A pagès, les olors són diferents.
El cas és que les olors tenen un poder immens sobre nosaltres. Són capaces de fer aflorar records que ni sabíem que teníem dins el cap. Estem envoltats d’olors i ni tan sols disposem d’un vocabulari decent per descriure-les. Quina pena!
Unes olors que poden condicionar quant gasto, de qui m’enamoro, de qui em refio…. Ves a saber totes les decisions de les nostres vides que, sense saber-ho, han estat culpa d’una olor.
Tenim una riquesa lingüística considerable pel que fa a les olors, que ja està bé. Aprofitem-la.
- Arrufar el nas: manifestar desaprovació, disgust.
- Fer veu de nas: parlant, deixar sortir pel nas una part de l’aire expirat.
- Ficar el nas pertot arreu: tafanejar-ho tot.
- No veure-hi més enllà del nas: ésser curt de gambals.
- Parlar amb el nas (o de nas): fer veu de nas.
- Pujar-li (a algú) la mosca al nas: enutjar-se fortament.
- Riure per sota el nas: riure dissimuladament.
- Tenir nassos: tenir barra.
- Treure el nas (en un lloc): anar-hi sense estar-hi gaire estona.
- Tenir nas: ésser perspicaç.
La Carlota Gurt (El nas molt fi i el cap molt buit. La doble vida. Catorze) va més enllà pel que fa a aquest poc valorat sentit nostre. Ve a dir que quan vius a ciutat, no sents la pudor que fa (o no la sents sempre, o no la sents tan forta), però quan vens de fora és un bufetada a la pituïtària. .
Comenta que a pagès les persones no s’ensulfaten tant. O potser és que a ciutat hi ha més proximitat física i, per tant, les colònies es fan més presents (ai, aquell aire irrespirable que es concentra als ascensors). A pagès, les olors són diferents.
El cas és que les olors tenen un poder immens sobre nosaltres. Són capaces de fer aflorar records que ni sabíem que teníem dins el cap. Estem envoltats d’olors i ni tan sols disposem d’un vocabulari decent per descriure-les. Quina pena!
Unes olors que poden condicionar quant gasto, de qui m’enamoro, de qui em refio…. Ves a saber totes les decisions de les nostres vides que, sense saber-ho, han estat culpa d’una olor.
Tenim una riquesa lingüística considerable pel que fa a les olors, que ja està bé. Aprofitem-la.
- Arrufar el nas: manifestar desaprovació, disgust.
- Fer veu de nas: parlant, deixar sortir pel nas una part de l’aire expirat.
- Ficar el nas pertot arreu: tafanejar-ho tot.
- No veure-hi més enllà del nas: ésser curt de gambals.
- Parlar amb el nas (o de nas): fer veu de nas.
- Pujar-li (a algú) la mosca al nas: enutjar-se fortament.
- Riure per sota el nas: riure dissimuladament.
- Tenir nassos: tenir barra.
- Treure el nas (en un lloc): anar-hi sense estar-hi gaire estona.
- Tenir nas: ésser perspicaç.
Doncs això, siguem perspicaços, tafanegem-ho tot, enutgem-nos si cal, riem per sota el nas, treiem el nas i prou quan sigui inevitable, tinguem barra quan calgui i arrufem el nas en senyal de desaprovació.
24 de febrer del 2024
L’extrema dreta
Aquests dies s’està portant a terme l’Escola d’Hivern de la Gueralda. Tot un seguit d'actes en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Penedesencs. Aquesta II edició girarà entorn el tema "L'extrema dreta: anàlisi crític i resistència popular".
Dimarts el 'Sense ficció' ens feia viatjar fins als budells del màrqueting de la ultradreta amb “La xarxa ultra”. El documental ens endinsava al món dels fatxatubers, dels quals procurarem mantenir-nos-en allunyats. Però això no sempre és possible, i més entre les generacions més joves, addictes a les xarxes socials que, en molts casos, troben en aquestes comunitats reaccionàries el sentiment de pertinença a la tribu. La xarxa ultra el que feia era plantar-nos aquesta realitat davant dels nassos i explicar-nos com funciona.
Com diu la Mònica Planas (Les entranyes de la ultradreta, al 'Sense ficció'.ARA 22/2/2024) “La xarxa ultra” va ser una molt bona manera d’aproximar-se a un món sòrdid i tòxic i no des de l’espectacle llaminer de l’esperpent sinó des de la dissecció minuciosa i, sobretot, des de la denúncia del seu potencial. Malauradament, el documental tornarà a servir en el futur per entendre unes conseqüències socials i polítiques que encara hem de veure però que són desesperançadores. Fa feredat.
Dimarts el 'Sense ficció' ens feia viatjar fins als budells del màrqueting de la ultradreta amb “La xarxa ultra”. El documental ens endinsava al món dels fatxatubers, dels quals procurarem mantenir-nos-en allunyats. Però això no sempre és possible, i més entre les generacions més joves, addictes a les xarxes socials que, en molts casos, troben en aquestes comunitats reaccionàries el sentiment de pertinença a la tribu. La xarxa ultra el que feia era plantar-nos aquesta realitat davant dels nassos i explicar-nos com funciona.
Com diu la Mònica Planas (Les entranyes de la ultradreta, al 'Sense ficció'.ARA 22/2/2024) “La xarxa ultra” va ser una molt bona manera d’aproximar-se a un món sòrdid i tòxic i no des de l’espectacle llaminer de l’esperpent sinó des de la dissecció minuciosa i, sobretot, des de la denúncia del seu potencial. Malauradament, el documental tornarà a servir en el futur per entendre unes conseqüències socials i polítiques que encara hem de veure però que són desesperançadores. Fa feredat.
23 de febrer del 2024
Everything is illuminated
He tornat a veure la pel·lícula “Everything is illuminated” (Liev Schreiber, 2005). Què bona!. Curiosa i reveladora tragicomèdia basada en la novel·la de Jonathan Safran Foer.
Jonathan està obsessionat amb el record del passat i col·lecciona compulsivament tota mena d’objectes relacionats d’alguna manera amb la seva vida.
El seu propòsit és trobar la dona que li va salvar la vida al seu avi en una petita localitat ucraïnesa que fou arrasada per l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial.
Acompanyat per un conductor narcolèptic i un traductor amb escassos coneixements de la parla anglesa el que comença sent un intent de recuperació de les arrels familiars s’anirà convertint en una odissea desmarxada amb una important sèrie de revelacions: la importància del record, la perillosa naturalesa dels records, el llegat de l’Holocaust, el significat de l’amistat i de l’amor…
Amb un missatge rotund i inequívoc: tot està il·luminat per la llum del passat.
Jonathan està obsessionat amb el record del passat i col·lecciona compulsivament tota mena d’objectes relacionats d’alguna manera amb la seva vida.
El seu propòsit és trobar la dona que li va salvar la vida al seu avi en una petita localitat ucraïnesa que fou arrasada per l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial.
Acompanyat per un conductor narcolèptic i un traductor amb escassos coneixements de la parla anglesa el que comença sent un intent de recuperació de les arrels familiars s’anirà convertint en una odissea desmarxada amb una important sèrie de revelacions: la importància del record, la perillosa naturalesa dels records, el llegat de l’Holocaust, el significat de l’amistat i de l’amor…
Amb un missatge rotund i inequívoc: tot està il·luminat per la llum del passat.
Hi ha pel·lícules, com també hi ha llibres, que es mereixen un visionat, una lectura cada dècada. I aquest era el cas: Everything is illuminated.
22 de febrer del 2024
Figa (fer la)
El diccionari és un pou de sabiduria. Busco la paraula figa i el resultat és d’allò més ric i variat.
Botànic. Fruit de la figuera.
Dit de la persona fluixa, excessivament delicada; fleuma.
Vulgarment. Parts genitals externes de la dona.
Fallar o fallir. Les cames em fan figa.
Fer fallida, no reeixir; fracassar. El negoci ha fet figa.
Mig figa mig raïm. En un estat d’indecisió, en una situació no clarament definida, etc.
Pesar figues. Fer becaines, endormiscar-se.
N’hi ha més de significats. Posats a triar em quedo amb l’expressió “Fer la figa” (a algú). Fer-li un gest de burla. I se m’acut un nombre considerable de gent a qui dirigir aquest gest. Mantinc la compostura que si no…
Botànic. Fruit de la figuera.
Dit de la persona fluixa, excessivament delicada; fleuma.
Vulgarment. Parts genitals externes de la dona.
Fallar o fallir. Les cames em fan figa.
Fer fallida, no reeixir; fracassar. El negoci ha fet figa.
Mig figa mig raïm. En un estat d’indecisió, en una situació no clarament definida, etc.
Pesar figues. Fer becaines, endormiscar-se.
N’hi ha més de significats. Posats a triar em quedo amb l’expressió “Fer la figa” (a algú). Fer-li un gest de burla. I se m’acut un nombre considerable de gent a qui dirigir aquest gest. Mantinc la compostura que si no…
21 de febrer del 2024
El dit polze que ho va canviar tot
Per poc es diu “awesome”, un terme molt surfer que es tradueix com a genial. Però, al final, Facebook va decidir que un simple m'agradaria seria més net i universal. Ara fa 15 anys, el febrer del 2009, l'empresa de Mark Zuckerberg va introduir una funcionalitat nova, el botonet d'una mà aixecant el polze.
Com diu la Begoña Gómez (El pulgar que lo cambió todo. La Vanguardia 18/2/2024) el “m’agrada”
va modificar el funcionament del nostre cervell, el comportament social i el missatge polític i mediàtic.
Hi ha dubtes sobre si el coi de botonet ha servit per reflectir la més lamentable de les debilitats humanes, la necessitat d’agradar, de comparar-se i competir.
¿I com estem 15 anys després del m’agrada? Potser més tristos, més ansiosos, més distrets, més polaritzats i més mal informats.
Agradar al grup sempre ha estat una necessitat primària però mai fins fa 15 anys hi ha hagut eines tan fàcils de fer servir per a quantificar fins a quin punt agradem o no. És un mecanisme que adquireix unes dimensions psicològiques i emocionals imparables. Les xarxes socials són una manera de drogar l’experiència social i cal una ètica de la tecnologia.
Com diu la Begoña Gómez (El pulgar que lo cambió todo. La Vanguardia 18/2/2024) el “m’agrada”
va modificar el funcionament del nostre cervell, el comportament social i el missatge polític i mediàtic.Hi ha dubtes sobre si el coi de botonet ha servit per reflectir la més lamentable de les debilitats humanes, la necessitat d’agradar, de comparar-se i competir.
¿I com estem 15 anys després del m’agrada? Potser més tristos, més ansiosos, més distrets, més polaritzats i més mal informats.
Agradar al grup sempre ha estat una necessitat primària però mai fins fa 15 anys hi ha hagut eines tan fàcils de fer servir per a quantificar fins a quin punt agradem o no. És un mecanisme que adquireix unes dimensions psicològiques i emocionals imparables. Les xarxes socials són una manera de drogar l’experiència social i cal una ètica de la tecnologia.
20 de febrer del 2024
Colòmbia
El Luis, colombià aterrat al Penedès, és la meva 5a parella lingüística (Voluntariat per la llengua). La Jessica, el Jeferson, l’Adriana i l’Esther l’han precedit.
Ahir vam fer la trobada inicial. Llàstima que el Makondo estigués tancat a ¼ de 4 de la tarda!
Seiem a la terrassa d’una cafeteria de la rambla de sant Francesc. Parlem -que d'això es tracta al capdavall- de tot un mica. També de Colòmbia, un dels països amb més diversitat del planeta. Si tenim en compte que al país hi ha muntanyes andines, selva amazònica i contes en dos oceans, és comprensible que hi pugui haver 1.815 espècies d’ocells, més de 3.000 espècies de papallones i una llista inacabable de mamífers, rèptils i peixos. Hi ha de tot!
Jo contraataco: Catalunya també és un cúmul de paisatges, microclimes i paisatges ben diversos, des de l’alta muntanya als deltes.
El colombià més universal és el novel·lista Gabriel García Márquez, autor de Cien años de soledad i altres novel·les que s’inspiren en la història colombiana i que transcorren a Macondo.
Molt de tant en tant rellegeixo la novel·la (... porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra) i també el discurs d’acceptació del premi Nobel. Literatura en estat pur.
Llàstima que un país amb un potencial enorme es vegi sacsejat per la violència dels nombrosos grups criminals que, des de fa dècades, fustiguen la població i fan de contrapoder a l’estat.
La notícia d’ahir “Un asesinato por encargo cuesta 94€ en Tuluá” (El País, 19/2/2024) és definitiva. El preu de mercat per incinerar un cotxe, un mica més baix, 34€ No és estrany doncs que l’exili sigui una opció a considerar per part de molts colombians.
Són els efectes perniciosos d’haver estat una colònia, primer espanyola i després sota l’imperi nord americà… fins passar a ser governada formalment per una casta de polítics, molts d’ells incapaços i/o corruptes.
Tiro de Wikipèdia. Del 1200 al 1510: complicades jerarquies, eficient estructura politicoadministrativa, monumentals ciutats, incomptables obres d'art, tradicions orals i immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d'aquestes veritables civilitzacions.
Els exploradors espanyols hi varen arribar el 1510 i hi van trobar les tribus indígenes, anomenades genèricament txibtxes, les quals foren exterminades o subjugades i conquerides.
Colòmbia és una república en què el poder executiu domina l'estructura de govern. Des del 1964 es troba en curs el que s'ha anomenat conflicte armat colombià. Es coneix com a conflicte armat colombià el conflicte guerriller que es va iniciar el 1964, entre el govern colombià i les guerrilles camperoles, i diverses guerrilles com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN).
El govern colombià diu que està lluitant per mantenir l'ordre i l'estabilitat, i per protegir els drets i interessos dels seus ciutadans.
Tant els grups guerrillers com els paramilitars han estat acusats de participar en el tràfic de drogues i de ser grups terroristes. Totes les parts implicades en el conflicte han estat criticades per nombroses violacions de drets humans.
Segons un informe del govern, 220.000 persones han mort en el conflicte entre 1958 i 2013, la majoria d'ells civils.
El govern de Colòmbia de Juan Manuel Santos i les FARC el 24 de novembre de 2016 van signar un acord de pau i el 27 de juny van lliurar les armes a l'ONU, donant per acabat el conflicte armat de més de 50 anys.
Ahir vam fer la trobada inicial. Llàstima que el Makondo estigués tancat a ¼ de 4 de la tarda!
Seiem a la terrassa d’una cafeteria de la rambla de sant Francesc. Parlem -que d'això es tracta al capdavall- de tot un mica. També de Colòmbia, un dels països amb més diversitat del planeta. Si tenim en compte que al país hi ha muntanyes andines, selva amazònica i contes en dos oceans, és comprensible que hi pugui haver 1.815 espècies d’ocells, més de 3.000 espècies de papallones i una llista inacabable de mamífers, rèptils i peixos. Hi ha de tot!
Jo contraataco: Catalunya també és un cúmul de paisatges, microclimes i paisatges ben diversos, des de l’alta muntanya als deltes.
El colombià més universal és el novel·lista Gabriel García Márquez, autor de Cien años de soledad i altres novel·les que s’inspiren en la història colombiana i que transcorren a Macondo.
Molt de tant en tant rellegeixo la novel·la (... porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra) i també el discurs d’acceptació del premi Nobel. Literatura en estat pur.
Llàstima que un país amb un potencial enorme es vegi sacsejat per la violència dels nombrosos grups criminals que, des de fa dècades, fustiguen la població i fan de contrapoder a l’estat.
La notícia d’ahir “Un asesinato por encargo cuesta 94€ en Tuluá” (El País, 19/2/2024) és definitiva. El preu de mercat per incinerar un cotxe, un mica més baix, 34€ No és estrany doncs que l’exili sigui una opció a considerar per part de molts colombians.
Són els efectes perniciosos d’haver estat una colònia, primer espanyola i després sota l’imperi nord americà… fins passar a ser governada formalment per una casta de polítics, molts d’ells incapaços i/o corruptes.
Tiro de Wikipèdia. Del 1200 al 1510: complicades jerarquies, eficient estructura politicoadministrativa, monumentals ciutats, incomptables obres d'art, tradicions orals i immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d'aquestes veritables civilitzacions.
Els exploradors espanyols hi varen arribar el 1510 i hi van trobar les tribus indígenes, anomenades genèricament txibtxes, les quals foren exterminades o subjugades i conquerides.
Colòmbia és una república en què el poder executiu domina l'estructura de govern. Des del 1964 es troba en curs el que s'ha anomenat conflicte armat colombià. Es coneix com a conflicte armat colombià el conflicte guerriller que es va iniciar el 1964, entre el govern colombià i les guerrilles camperoles, i diverses guerrilles com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN).
El govern colombià diu que està lluitant per mantenir l'ordre i l'estabilitat, i per protegir els drets i interessos dels seus ciutadans.
Tant els grups guerrillers com els paramilitars han estat acusats de participar en el tràfic de drogues i de ser grups terroristes. Totes les parts implicades en el conflicte han estat criticades per nombroses violacions de drets humans.
Segons un informe del govern, 220.000 persones han mort en el conflicte entre 1958 i 2013, la majoria d'ells civils.
El govern de Colòmbia de Juan Manuel Santos i les FARC el 24 de novembre de 2016 van signar un acord de pau i el 27 de juny van lliurar les armes a l'ONU, donant per acabat el conflicte armat de més de 50 anys.
19 de febrer del 2024
Sala de profesores (Das Lehrerzimmer, 2023)
Fantàstica pel·lícula! Molt encertada la crítica de Jordi Ojeda (“Valors al perfil laboral del professor” El cinèfil, 3 de febrer de 2024).
L’argument funciona com un drama amb una intriga (el robatori) que es transforma en una pel·lícula on el que és interessant és el procés en si, la manera com van succeint els fets i les seves conseqüències.
Un dels aspectes que percebem a la trama és la necessitat de trobar un culpable, independentment de la claredat de les evidències. També de les ànsies col·lectives per ser jutges i botxins, exposant els nostres prejudicis racials i socials.
Potser el més important és saber quina és la veritable funció del docent i quina responsabilitat tenim envers els nostres alumnes. Podem manipular els estudiants perquè denunciïn els seus companys, sense la presència dels seus pares a la reunió? Podem culpar un alumne del que faci la seva mare? Podem culpar un alumne que vulgui ajudar la seva mare? Una persona amb prejudicis pot ser un bon professor? Moltes preguntes colpidores. I tota pregunta es mereix una resposta…
Excel·lent pel·lícula que defuig dels plantejaments simplistes, situa l’escola com a mirall de la societat i planteja dilemes morals de no fàcil resposta.
L’argument funciona com un drama amb una intriga (el robatori) que es transforma en una pel·lícula on el que és interessant és el procés en si, la manera com van succeint els fets i les seves conseqüències.
Un dels aspectes que percebem a la trama és la necessitat de trobar un culpable, independentment de la claredat de les evidències. També de les ànsies col·lectives per ser jutges i botxins, exposant els nostres prejudicis racials i socials.
Potser el més important és saber quina és la veritable funció del docent i quina responsabilitat tenim envers els nostres alumnes. Podem manipular els estudiants perquè denunciïn els seus companys, sense la presència dels seus pares a la reunió? Podem culpar un alumne del que faci la seva mare? Podem culpar un alumne que vulgui ajudar la seva mare? Una persona amb prejudicis pot ser un bon professor? Moltes preguntes colpidores. I tota pregunta es mereix una resposta…
Excel·lent pel·lícula que defuig dels plantejaments simplistes, situa l’escola com a mirall de la societat i planteja dilemes morals de no fàcil resposta.
18 de febrer del 2024
Els càtars. Com una pregària
Bona infografia de Maria Labró Vila i Eduard Forroll Isanda (10 indrets per descobrir el catarisme occitanocatalà. ARA 12/02/2024)
A mitjans del segle XII, en diverses zones van sorgir una sèrie de comunitats que organitzaven la seva vida religiosa al marge de l’Església oficial. Es feien anomenar cristians o bons homes, tot i que els catòlics els van batejar amb el nom de càtars.
Coneguts també com albigesos al sud de França, rebutjaven els valors feudals de l’època. “A finals del segle XII, la gran majoria de famílies occitanes es van adherir al catarisme. Algunes hi estaven més implicades que altres, però en conjunt van representar una època i una cultura que va permetre l’expansió d’un cristianisme contrari a l’Església romana”.
Els càtars no veneraven cap símbol ni celebraven cap ritual catòlic. “Per això no és estrany que l’únic testimoni que ha perviscut dels càtars siguin les paraules, gravades en manuscrits”.
Tot i que no queden castells, esglésies ni tresors càtars, és possible resseguir l’anomenat País Càtar a través dels mites i llegendes lligades a aquestes terres.El 1987 la cantant Josiana va publicar un disc: “Los Càtars”, un crit per un país i unes creences trepitjats. Una meravella. Música sòbria, sense pretensions historicistes i fugint de les connotacions medievalistes. Música de la bona. Emotiva, vital, èpica, trascendent… Una “Pregària Càtara”. Josiana https://youtu.be/pSHVKoyqBl4?si=tKku0CvT_a41q4b8
A mitjans del segle XII, en diverses zones van sorgir una sèrie de comunitats que organitzaven la seva vida religiosa al marge de l’Església oficial. Es feien anomenar cristians o bons homes, tot i que els catòlics els van batejar amb el nom de càtars.
Coneguts també com albigesos al sud de França, rebutjaven els valors feudals de l’època. “A finals del segle XII, la gran majoria de famílies occitanes es van adherir al catarisme. Algunes hi estaven més implicades que altres, però en conjunt van representar una època i una cultura que va permetre l’expansió d’un cristianisme contrari a l’Església romana”.
Els càtars no veneraven cap símbol ni celebraven cap ritual catòlic. “Per això no és estrany que l’únic testimoni que ha perviscut dels càtars siguin les paraules, gravades en manuscrits”.
Tot i que no queden castells, esglésies ni tresors càtars, és possible resseguir l’anomenat País Càtar a través dels mites i llegendes lligades a aquestes terres.El 1987 la cantant Josiana va publicar un disc: “Los Càtars”, un crit per un país i unes creences trepitjats. Una meravella. Música sòbria, sense pretensions historicistes i fugint de les connotacions medievalistes. Música de la bona. Emotiva, vital, èpica, trascendent… Una “Pregària Càtara”. Josiana https://youtu.be/pSHVKoyqBl4?si=tKku0CvT_a41q4b8
Subscriure's a:
Missatges (Atom)