Des del passat dissabte 24 de juny, els fans de Madonna, viuen amb l'ai al cor. Preocupació màxima: a van trobar inconscient a casa seva i la van haver de traslladar d'urgències a un hospital de Nova York per una infecció bacteriana greu diu el seu representant. Des d'aleshores roman intubada a l'UCI i tot i que va millorant, el seu estat és greu.
Aquesta situació ha provocat que la reina del pop hagi hagut de cancel·lar la seva gira The Celebration Tour, que l’havia de portara BCN l’1 i 2 de novembre, després de vuit anys d'absència.
Una Madonna que l'última publicació que penjava a xarxes venia acompanyada d'un premonitori missatge que ha glaçat la sang dels seus fans. Una imatge on se la veu a ella en primeríssim primer pla, boca oberta, mirada cap avall i uns cabells rossos davant la cara, i la frase: "The calm before the storm" (la calma abans de la tempesta). Una frase que evidentment, es referia a tot el que li esperava en aquesta nova gira de concerts, però que ara ha adoptat un caire ben diferent davant del neguit dels seus milions de seguidors…
Fa unes setmanes en algun festival se la va veure, amb una estètica poc afortunada a parer meu, talment com una col·legiala adolescent. Tinc la impressió que no porta gairebé bé els 64 anys, la qual cosa és una llàstima. Ningú no ha dit que sigui fàcil envellir amb dignitat! Que tot plegat acabi bé. Sona com una pregària, oi?
30 de juny del 2023
29 de juny del 2023
És possible acomiadar-se?
Aquesta és la pregunta de Pol Guasch i Clara Aguilar a l’ARA Llegim. Escriptor i compositora conflueixen al Festival Poesia i +
La gran pregunta amb la qual ens quedem és si és possible acomiadar-se, si és possible marxar dels llocs i, sobretot, què queda de nosaltres en ells i què queda d'ells en nosaltres.
La Marta Vives fa un apunt (El matí de Catalunya Ràdio, 28/6/2023) “la paraula del dia”, un minut escàs però d’alta intensitat. La paraula del dia ha estat acomiadar-se (donar comiat, prendre comiat).
Un fragment emotiu: si comiat i memòria tenen vincle mai és possible un comiat definitiu. I de com és la millor manera d’acomiadar-se d’algú o d’algun lloc.
De comiats n’hi pot haver de molts tipus però que siguin ben fets, que siguin serens i que no sonin com un res o com un absolut n’hi deu haver ben pocs.
Potser un bon comiat significa donar valor i estimar allò que es deixa enrere: un lloc, una persona, perquè la memòria ocupi aquell lloc on poder tornar de tant en tant. Som la nostra memòria.
La gran pregunta amb la qual ens quedem és si és possible acomiadar-se, si és possible marxar dels llocs i, sobretot, què queda de nosaltres en ells i què queda d'ells en nosaltres.
La Marta Vives fa un apunt (El matí de Catalunya Ràdio, 28/6/2023) “la paraula del dia”, un minut escàs però d’alta intensitat. La paraula del dia ha estat acomiadar-se (donar comiat, prendre comiat).
Un fragment emotiu: si comiat i memòria tenen vincle mai és possible un comiat definitiu. I de com és la millor manera d’acomiadar-se d’algú o d’algun lloc.
De comiats n’hi pot haver de molts tipus però que siguin ben fets, que siguin serens i que no sonin com un res o com un absolut n’hi deu haver ben pocs.
Potser un bon comiat significa donar valor i estimar allò que es deixa enrere: un lloc, una persona, perquè la memòria ocupi aquell lloc on poder tornar de tant en tant. Som la nostra memòria.
27 de juny del 2023
En la mort d’en Matias
M’acabo d’assabentar de la mort del Matias Vives aquesta matinada. Ha estat el desenllaç de 3 anys llargs de combat amb el càncer.
Com diu en Narcís Comadira, quan la mort ens ve a buscar i se’ns emporta sempre ens mostrem sorpresos. Som mesells. Sabem el que ha de passar i ens sorprenem, com si els humans fóssim d’alguna manera eterns. La mort suscita ràfegues de records i sentiments.
En Xavier Antich diu que no sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és l’única i inconsolable. No busquem consol, perquè no n’hi ha, només records que ens arrapen a la vida que ens manca, a les paraules compartides, a les hores viscudes en comú. Tota mort pròxima ens deixa sempre una ferida amb què sabem que haurem de viure.
De fa uns 50 anys que conec el Matias. Companys de partit -PSUC- i de lluites durant un parell de dècades, sempre he admirat la seva tasca política com a diputat al Parlament. Tot i que els darrers anys hem estat desconnectats, també és cert que hem mantingut un contacte mínim però sentit i volgut.
El 20 de gener passat em veia saber que li havien agradat uns quants microrelats que li havia fet arribar i a la pregunta que jo li feia: Com anem, Matias? La lluita continua? em responia de forma sintètica però rotunda: “Tot en ordre, dins del desordre general. 😜 La lotta continua. ✊☘️🤞”
Bé, tot això s’ha acabat. En conservem el record. Maleïda mort!
PS Al programa “El matí de Catalunya Ràdio” del 28/6/2023 la Marta Vives fa un apunt, “la paraula del dia”, un minut escàs però d’alta intensitat. La paraula del dia ha estat acomiadar-se (donar comiat, prendre comiat).
El públic que seguim el programa hem intuït ràpidament a qui anava dirigida la paraula del dia. La Laura Rosel ha estat cessada del programa que a partir del setembre conduirà Ricard Ustrell, que li han pres la cadira vaja.
Són paraules sentides les de la Marta Vives, que serveixen per aquest comiat i per altres. Pel del Matias Vives, també. In memoriam. És un minut escàs, del 22 al 23:10’ d’aquest tall de veu https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-mati-de-catalunya-radio-de-7-a-8-h-28062023/audio/1176732/
Com diu en Narcís Comadira, quan la mort ens ve a buscar i se’ns emporta sempre ens mostrem sorpresos. Som mesells. Sabem el que ha de passar i ens sorprenem, com si els humans fóssim d’alguna manera eterns. La mort suscita ràfegues de records i sentiments.
En Xavier Antich diu que no sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és l’única i inconsolable. No busquem consol, perquè no n’hi ha, només records que ens arrapen a la vida que ens manca, a les paraules compartides, a les hores viscudes en comú. Tota mort pròxima ens deixa sempre una ferida amb què sabem que haurem de viure.
De fa uns 50 anys que conec el Matias. Companys de partit -PSUC- i de lluites durant un parell de dècades, sempre he admirat la seva tasca política com a diputat al Parlament. Tot i que els darrers anys hem estat desconnectats, també és cert que hem mantingut un contacte mínim però sentit i volgut.
El 20 de gener passat em veia saber que li havien agradat uns quants microrelats que li havia fet arribar i a la pregunta que jo li feia: Com anem, Matias? La lluita continua? em responia de forma sintètica però rotunda: “Tot en ordre, dins del desordre general. 😜 La lotta continua. ✊☘️🤞”
Bé, tot això s’ha acabat. En conservem el record. Maleïda mort!
PS Al programa “El matí de Catalunya Ràdio” del 28/6/2023 la Marta Vives fa un apunt, “la paraula del dia”, un minut escàs però d’alta intensitat. La paraula del dia ha estat acomiadar-se (donar comiat, prendre comiat).
El públic que seguim el programa hem intuït ràpidament a qui anava dirigida la paraula del dia. La Laura Rosel ha estat cessada del programa que a partir del setembre conduirà Ricard Ustrell, que li han pres la cadira vaja.
Són paraules sentides les de la Marta Vives, que serveixen per aquest comiat i per altres. Pel del Matias Vives, també. In memoriam. És un minut escàs, del 22 al 23:10’ d’aquest tall de veu https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-mati-de-catalunya-radio-de-7-a-8-h-28062023/audio/1176732/
‘Topless’ a les piscines públiques. Visca els mugrons lliures!
Llegeixo a Vilaweb que el col·lectiu Mugrons Lliures fa anys que treballa perquè es reconegui que prohibir d’anar amb el tors nu a les piscines públiques és discriminar les dones. Finalment se n’ha ensortit. Doncs bé, a partir d’ara la prohibició ja és història.
En una carta del Departament d’Igualtat i Feminismes que s’ha difós a les xarxes, la Generalitat assenyala que prohibir de fer topless a les dones és discriminatori. Com també és una pràctica discriminatòria prohibir l’alletament d’un infant en aquestes instal·lacions, alhora que no es pot limitar a cap dona l’ús d’un vestit de bany que tapi més parts del seu cos, com ara el vestit bany integral.
La normativa de 2020 ja recollia tots aquests aspectes pel que tinc entès si bé ha calgut un recordatori a tots i cadascun dels ajuntaments de Catalunya per resituar el tema. Avancem a poc a poc pel que sembla, si no és que donem tombs en bucle.
Que cadascú es vesteixi com bonament li plagui i no emprenyi a la concurrència, que tampoc no és tan difícil. Visca els mugrons lliures!
En una carta del Departament d’Igualtat i Feminismes que s’ha difós a les xarxes, la Generalitat assenyala que prohibir de fer topless a les dones és discriminatori. Com també és una pràctica discriminatòria prohibir l’alletament d’un infant en aquestes instal·lacions, alhora que no es pot limitar a cap dona l’ús d’un vestit de bany que tapi més parts del seu cos, com ara el vestit bany integral.
La normativa de 2020 ja recollia tots aquests aspectes pel que tinc entès si bé ha calgut un recordatori a tots i cadascun dels ajuntaments de Catalunya per resituar el tema. Avancem a poc a poc pel que sembla, si no és que donem tombs en bucle.
Que cadascú es vesteixi com bonament li plagui i no emprenyi a la concurrència, que tampoc no és tan difícil. Visca els mugrons lliures!
23 de juny del 2023
Operació sortida
Carrils addicionals, limitació de velocitat i controls: així serà la sortida de sant Joan.
El Servei Català de Trànsit preveu que 460.000 vehicles surtin avui de l'àrea metropolitana de Barcelona. Ja són ganes de trobar una sortida.
Ara que hi ha tants animalistes un dels temes del dia és: què fem amb els animals i els petards? Els experts expliquen trucs per calmar-los i que passin millor una revetlla de Sant Joan que a molts els causa angoixa. Cal trobar alguna sortida.
I parlant d’operació sortida, qui no l’ha pogut fer són els tripulants del sumergible Titan. Bon vent i barca nova. Girem full que ja cansa.
Qui sí que l’ha fet exitosament és el mític pianista de TV3 Lucky Guri, fabulós intèrpret de jazz, xouman amb immens sentit de l’humor, mort avui als 73 anys. DEP
Doncs això, bona revetlla… sense sortir de mare! 🎧👀
PS Aquest apunt està fet sense la col·laboració del xat GPT
El Servei Català de Trànsit preveu que 460.000 vehicles surtin avui de l'àrea metropolitana de Barcelona. Ja són ganes de trobar una sortida.
Ara que hi ha tants animalistes un dels temes del dia és: què fem amb els animals i els petards? Els experts expliquen trucs per calmar-los i que passin millor una revetlla de Sant Joan que a molts els causa angoixa. Cal trobar alguna sortida.
I parlant d’operació sortida, qui no l’ha pogut fer són els tripulants del sumergible Titan. Bon vent i barca nova. Girem full que ja cansa.
Qui sí que l’ha fet exitosament és el mític pianista de TV3 Lucky Guri, fabulós intèrpret de jazz, xouman amb immens sentit de l’humor, mort avui als 73 anys. DEP
Doncs això, bona revetlla… sense sortir de mare! 🎧👀
PS Aquest apunt està fet sense la col·laboració del xat GPT
21 de juny del 2023
El blanc o el negre
Hi ha qui diu que la vida, sense música, només seria soroll. Potser sí.
Sóc del parer que la lletra és tan important com la música. I aquests darrers dies han generat molta lletra que no m’agrada. A tall d'exemple:
- Presó provisional per intentar matar l'exdona a cops de destral.
- "No és un crim de guerra si ho fas per divertir-te": les pintades dels soldats de Vladímir Putin en un bar ocupat d'Ucraïna.
- Eleccions generals 2023: Pedro Sánchez acusa Irene Montero de fer discursos que "incomoden els homes de més de 40 anys"
- Un “call center” obliga els companys d'una treballadora morta a seguir treballant al costat del cadàver.
- La CUP contracta seguretat privada per moure's per Madrid: "Hem de garantir la nostra integritat física".
- Així és Gabrielle Le Senne (Vox), el nou president del Parlament Balear: "Les dones són més bel·ligerants perquè no tenen penis".
- Vox i PP prohibeixen les banderes LGBTI i les concentracions contra la violència masclista a Nàquera.
Tot plegat soroll i més soroll. Soroll molest. I lletra de mala qualitat. Em quedo amb aquesta altra parrafada: Tenia la mirada perduda a la pàgina que la mare li llegia, quan de sobte va preguntar: “Mare, tu que llegeixes: el blanc o el negre?”.
Sóc del parer que la lletra és tan important com la música. I aquests darrers dies han generat molta lletra que no m’agrada. A tall d'exemple:
- Presó provisional per intentar matar l'exdona a cops de destral.
- "No és un crim de guerra si ho fas per divertir-te": les pintades dels soldats de Vladímir Putin en un bar ocupat d'Ucraïna.
- Eleccions generals 2023: Pedro Sánchez acusa Irene Montero de fer discursos que "incomoden els homes de més de 40 anys"
- Un “call center” obliga els companys d'una treballadora morta a seguir treballant al costat del cadàver.
- La CUP contracta seguretat privada per moure's per Madrid: "Hem de garantir la nostra integritat física".
- Així és Gabrielle Le Senne (Vox), el nou president del Parlament Balear: "Les dones són més bel·ligerants perquè no tenen penis".
- Vox i PP prohibeixen les banderes LGBTI i les concentracions contra la violència masclista a Nàquera.
Tot plegat soroll i més soroll. Soroll molest. I lletra de mala qualitat. Em quedo amb aquesta altra parrafada: Tenia la mirada perduda a la pàgina que la mare li llegia, quan de sobte va preguntar: “Mare, tu que llegeixes: el blanc o el negre?”.
20 de juny del 2023
Martxelo Otamendi
Vaig tenir l’oportunitat i l’encert de compartir un sopar tertúlia amb el Martxelo Otamendi a l’antic restaurant Via Fora del raval de la Font de Vilafranca. El 2004 o 2005 si no m’erro. En faig memòria ara, tot llegint una entrevista al Martxelo al Vilaweb.
Ha deixat la direcció del diari Berria després de trenta anys de ser-hi al capdavant (els deu primers anys, amb el nom d’Egunkaria). El motiu és la jubilació, però també les ganes de deixar pas.
Ens va explicar amb detall al sopar esmentat la seva detenció i tortura, la situació al País Basc, l’essència del periodisme i la necessitat de plantar cara a tanta i tanta misèria política.
Va ser un bany de realisme i de política rasa on vaig prendre consciència dels angles morts de la democràcia -que eren i encara són molts-. El seu testimoni, excepcional. Inquiet, extravertit, actiu, simpàtic, ha fet del diàleg la millor eina per a promocionar el seu diari, l’únic en èuscar de tot el País Basc.
Ha deixat la direcció del diari Berria després de trenta anys de ser-hi al capdavant (els deu primers anys, amb el nom d’Egunkaria). El motiu és la jubilació, però també les ganes de deixar pas.
Ens va explicar amb detall al sopar esmentat la seva detenció i tortura, la situació al País Basc, l’essència del periodisme i la necessitat de plantar cara a tanta i tanta misèria política.
Va ser un bany de realisme i de política rasa on vaig prendre consciència dels angles morts de la democràcia -que eren i encara són molts-. El seu testimoni, excepcional. Inquiet, extravertit, actiu, simpàtic, ha fet del diàleg la millor eina per a promocionar el seu diari, l’únic en èuscar de tot el País Basc.
Cinc dies d’horror. Les tortures que van patir ell i els seus companys quan els van tancar Egunkaria les hauríem de tenir més presents. Com també les respostes en defensa de la democràcia: des de l’equip que l’endemà mateix va fer sortir l’edició del diari mentre torturaven als seus caps, fins als milers de persones que van sortir al carrer i van donar diners perquè es fes aquest nou diari que es diria Berria. Aquest era i aquest és el camí.
19 de juny del 2023
Dies de ràdio - Catalunya Ràdio 40 anys
Demà Catalunya Ràdio i la resta d’emissores de la CCMA estan de festa. Celebrar 40 anys bé s’ho mereix.
La Carme Junyent publica a Vilaweb un article sentit sobre el tema: “Els meus 40 anys amb Catalunya Ràdio.” Subscric fil per randa bona part del seu relat: la ràdio és un mitjà que sempre ha estat molt present a la meva vida. De fet, és l’únic “electrodomèstic” que hi havia a casa quan vaig néixer. Ni rentadora, ni nevera, ni telèfon… l’únic aparell amb endoll que recordo, tret d’algun llum, és la ràdio.
Els pocs records que tinc dels meus primers 10 anys de vida, del 60 al 70, ja incorporen la ràdio, abans la televisió no arribés a casa. La ràdio en AM, Ràdio Nacional de España, per descomptat. “De España para los españoles” i el consultori de l’Elena Francis que escoltava el pare i poca cosa més…
Sóc des de de fa 40 anys seguidor fidel de Catalunya Ràdio. Programes com El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, Persones humanes, L’orquestra, El suplement, La nit dels ignorants, El matí de Catalunya Ràdio i més recentment alguns dels podcast que tenen en marxa formen part de la banda sonora de la meva vida.
Als anys 80, amb l’esclat de les emissores municipals de Catalunya, vaig col·laborar i dirigir Ràdio Montblanc. També vaig ser col·laborador de Ràdio Vilafranca del 90 al 92.
Com a mestre vaig ser un dels impulsors de l'emissora de ràdio escolar Ràdio "Ràpia" (1990) i de tallers de ràdio a escoles i instituts. També vaig col·laborar amb Ràdio Estalella del 2003 al 2010.
El 2003 vaig tirar endavant una proposta radiofònica gràcies a una llicència per estudis concedida pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya:
“Ràdio web La ràdio escolar a Internet” http://www.xtec.cat/~rvillalb/radioweb/
Escolto la ràdio matí, tarda i vespre cada dia del món. La ràdio et permet ser multitasca sense haver d’estar del tot pendent del programa i això facilita les coses.
Per molts anys, Catalunya Ràdio!
La Carme Junyent publica a Vilaweb un article sentit sobre el tema: “Els meus 40 anys amb Catalunya Ràdio.” Subscric fil per randa bona part del seu relat: la ràdio és un mitjà que sempre ha estat molt present a la meva vida. De fet, és l’únic “electrodomèstic” que hi havia a casa quan vaig néixer. Ni rentadora, ni nevera, ni telèfon… l’únic aparell amb endoll que recordo, tret d’algun llum, és la ràdio.
Els pocs records que tinc dels meus primers 10 anys de vida, del 60 al 70, ja incorporen la ràdio, abans la televisió no arribés a casa. La ràdio en AM, Ràdio Nacional de España, per descomptat. “De España para los españoles” i el consultori de l’Elena Francis que escoltava el pare i poca cosa més…
Sóc des de de fa 40 anys seguidor fidel de Catalunya Ràdio. Programes com El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, Persones humanes, L’orquestra, El suplement, La nit dels ignorants, El matí de Catalunya Ràdio i més recentment alguns dels podcast que tenen en marxa formen part de la banda sonora de la meva vida.
Als anys 80, amb l’esclat de les emissores municipals de Catalunya, vaig col·laborar i dirigir Ràdio Montblanc. També vaig ser col·laborador de Ràdio Vilafranca del 90 al 92.
Com a mestre vaig ser un dels impulsors de l'emissora de ràdio escolar Ràdio "Ràpia" (1990) i de tallers de ràdio a escoles i instituts. També vaig col·laborar amb Ràdio Estalella del 2003 al 2010.
El 2003 vaig tirar endavant una proposta radiofònica gràcies a una llicència per estudis concedida pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya:
“Ràdio web La ràdio escolar a Internet” http://www.xtec.cat/~rvillalb/radioweb/
Escolto la ràdio matí, tarda i vespre cada dia del món. La ràdio et permet ser multitasca sense haver d’estar del tot pendent del programa i això facilita les coses.
Per molts anys, Catalunya Ràdio!
18 de juny del 2023
Entre el cel i la terra - La vinya dels artistes - Ruta de les cabanes de volta del Vilosell
Una colla d’amics caminaires ens llevem d’hora i ens posem en ruta cap a les Garrigues, a un cop de pedra de la Conca de Barberà i el Priorat. Volem fer una ruta de senderisme: la ruta de les cabanes de volta del Vilosell, referenciada al Wikiloc, una ruta circular de 7 km amb uns 140m de desnivell.
Aquest recorregut senyalitzat coincideix, en part, amb el traçat de l'itinerari del Vilosell a Vilanova de Prades i permet conèixer una mostra representativa de l’arquitectura popular del Vilosell, en concret de la partida dels Plans, principalment cabanes de volta de diverses tipologies constructives, aljubs i basses perfectament integrats en el paisatge dominat per la vinya i petites illes boscoses. Aquestes construccions han estat restaurades recentment pels seus propietaris i, en alguns casos, es té la possibilitat de poder visitar-les per dins.
A continuació visitarem el celler Mas Blanch i Jové, a la Pobla de Cérvoles, al peu de la garriguenca serra de la Llena, que elabora vins d’altura i fa marca amb una singular proposta. Aamb obres d’artistes reconeguts ha creat un itinerari de “land art” a la mateixa vinya, obert als visitants. És la Vinya dels Artistes, un itinerari circular de poc més d’1 km farcit d’obres d’art i que cada any s’amplia amb la incorporació d’una obra més: la cava convida cada any un artista per implicar-se en el territori.
El projecte va néixer d’una idea de Josep Guinovart i es va inaugurar el 2010. Aquesta iniciativa permet atraure gent perquè conegui la zona. És una comarca preciosa, amb un paisatge mediterrani, on s’escolta el silenci. Una iniciativa amb l’objectiu de potenciar l’enoturisme ben entès.
A la sala de bótes del celler s’exhibeix la meajestuositat d’un impressionant mural d’una seixantena de metres, Entre el cel i la terra, pintat directament a la vinya, damunt el terra calcari i argilós, que ha passat les inclemències del temps, les persones i els animals. La sala de tast és presidida per un altre mural impactant, la darrera obra de Josep Guinovart, In vino veritas. Al capdavall de tot, sempre tornem a la terra.
Més informació: Ruta de les cabanes de volta del Vilosell. Wikiloc
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ruta-de-les-cabanes-de-volta-del-vilosell-11496186
La vinya dels artistes (Celler Mas Blanch i Jové -La pobla de Cérvoles-) https://www.masblanchijove.com/
Visites: https://www.masblanchijove.com/enoturisme-a-lleida/
https://www.turismegarrigues.com/ca/visites-dinteres/vinya-dels-artistes/
Aquest recorregut senyalitzat coincideix, en part, amb el traçat de l'itinerari del Vilosell a Vilanova de Prades i permet conèixer una mostra representativa de l’arquitectura popular del Vilosell, en concret de la partida dels Plans, principalment cabanes de volta de diverses tipologies constructives, aljubs i basses perfectament integrats en el paisatge dominat per la vinya i petites illes boscoses. Aquestes construccions han estat restaurades recentment pels seus propietaris i, en alguns casos, es té la possibilitat de poder visitar-les per dins.
A continuació visitarem el celler Mas Blanch i Jové, a la Pobla de Cérvoles, al peu de la garriguenca serra de la Llena, que elabora vins d’altura i fa marca amb una singular proposta. Aamb obres d’artistes reconeguts ha creat un itinerari de “land art” a la mateixa vinya, obert als visitants. És la Vinya dels Artistes, un itinerari circular de poc més d’1 km farcit d’obres d’art i que cada any s’amplia amb la incorporació d’una obra més: la cava convida cada any un artista per implicar-se en el territori.
El projecte va néixer d’una idea de Josep Guinovart i es va inaugurar el 2010. Aquesta iniciativa permet atraure gent perquè conegui la zona. És una comarca preciosa, amb un paisatge mediterrani, on s’escolta el silenci. Una iniciativa amb l’objectiu de potenciar l’enoturisme ben entès.
A la sala de bótes del celler s’exhibeix la meajestuositat d’un impressionant mural d’una seixantena de metres, Entre el cel i la terra, pintat directament a la vinya, damunt el terra calcari i argilós, que ha passat les inclemències del temps, les persones i els animals. La sala de tast és presidida per un altre mural impactant, la darrera obra de Josep Guinovart, In vino veritas. Al capdavall de tot, sempre tornem a la terra.
Més informació: Ruta de les cabanes de volta del Vilosell. Wikiloc
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ruta-de-les-cabanes-de-volta-del-vilosell-11496186
La vinya dels artistes (Celler Mas Blanch i Jové -La pobla de Cérvoles-) https://www.masblanchijove.com/
Visites: https://www.masblanchijove.com/enoturisme-a-lleida/
https://www.turismegarrigues.com/ca/visites-dinteres/vinya-dels-artistes/
17 de juny del 2023
Pactes de govern
Estem en plena temporada de pactes a les comunitats autònomes i als ajuntaments, que es constituiran avui al llarg del dia. Els pactes poden arribar a ser els angles morts de la democràcia.
El del PP i Vox al País Valencià és digne d’estudi. Llegeixo un titular més que preocupant:
“El torero de Vox Vicente Barrera serà el vicepresident de la Generalitat i conseller de Cultura. Vox també tindrà les conselleries d'Agricultura i de Justícia, Interior i Governació”.
Un torero, un maltractador i un giracamises “al frente del negoci” -i mai més ben dit-. Com ens hem de veure!
El pacte de govern PP-Vox a la Generalitat Valenciana, de manual: defensa de la unitat d'Espanya i atac demolidor als Països Catalans; llibertat, llibertat i més llibertat; derogació de les lleis de memòria històrica; supressió d’impostos; retallada dels mitjans de comunicació en valencià; promoció del castellà a l’escola; “pin parental” perquè els pares puguin vetar continguts educatius que no vulguin; augment del 30% del pressupost sanitari i lluita contra la “violència intrafamiliar”; mà de ferro contra els okupes i els immigrants; ’ordre públic i seguretat dels barris… Que sigui lleu i breu tot plegat. Se’n parlarà i molt durant tota la legislatura com a mínim.
A Vilafranca del Penedès la cosa no és tant preocupant. Sense fer cap pacte de legislatura amb cap altra força política el cap de llista del PSC s’ha convertit avui a les 12h en l’alcalde del municipi. No serà fàcil tirar endavant cap projecte d’envergadura -més enllà de la gestió del dia a dia- sense pactar, si bé també és cert que hi ha moltes maneres de negociar i arribar a acords.
Les voluntats i les aspiracions de la resta de grups municipals són ben diferents i, més d'hora que tard, hi haurà matrimonis de conveniència i/o sexe sense més ni més. El que no hi haurà segurament és amor romàntic.
Tots els plens de constitució de noves legislatures són iguals… i tots són diferents. A part del llenguatge verbal dels caps de llista, del tot esperat i previsible, el que acostuma a ser més rellevant és el llenguatge no verbal. Les postures, les actituds, l’escolta i les converses amb els de la pròpia parròquia, les mirades airades i de disconformitat…
A la sessió d’avui hi ha hagut de tot. Tothom ha fet la posada en escena corresponent. Qui més s’ha esplaiat, el nou alcalde. Els parlaments més carregats de retrets i agreujats, els dels altres dos candidats amb alguna opció; els més desacomplexats, els de les dues forces polítiques minoritàries. Ciutadans/Coiudadanos ja no hi era, més ben dit, ja ha anat a raure a la paperera de la història. I per molts anys!
Hem escoltat moltes mitges veritats, alguna veritat i unes quantes mentides pietoses, tal com era d’esperar. Cap dels caps de llista ha trobat la fórmula per captar l’interès de l’audiència, tot gent militant i lliurada a la causa -la seva- de fa temps. Incondicional, vaja!
El del PP i Vox al País Valencià és digne d’estudi. Llegeixo un titular més que preocupant:
“El torero de Vox Vicente Barrera serà el vicepresident de la Generalitat i conseller de Cultura. Vox també tindrà les conselleries d'Agricultura i de Justícia, Interior i Governació”.
Un torero, un maltractador i un giracamises “al frente del negoci” -i mai més ben dit-. Com ens hem de veure!
El pacte de govern PP-Vox a la Generalitat Valenciana, de manual: defensa de la unitat d'Espanya i atac demolidor als Països Catalans; llibertat, llibertat i més llibertat; derogació de les lleis de memòria històrica; supressió d’impostos; retallada dels mitjans de comunicació en valencià; promoció del castellà a l’escola; “pin parental” perquè els pares puguin vetar continguts educatius que no vulguin; augment del 30% del pressupost sanitari i lluita contra la “violència intrafamiliar”; mà de ferro contra els okupes i els immigrants; ’ordre públic i seguretat dels barris… Que sigui lleu i breu tot plegat. Se’n parlarà i molt durant tota la legislatura com a mínim.
A Vilafranca del Penedès la cosa no és tant preocupant. Sense fer cap pacte de legislatura amb cap altra força política el cap de llista del PSC s’ha convertit avui a les 12h en l’alcalde del municipi. No serà fàcil tirar endavant cap projecte d’envergadura -més enllà de la gestió del dia a dia- sense pactar, si bé també és cert que hi ha moltes maneres de negociar i arribar a acords.
Les voluntats i les aspiracions de la resta de grups municipals són ben diferents i, més d'hora que tard, hi haurà matrimonis de conveniència i/o sexe sense més ni més. El que no hi haurà segurament és amor romàntic.
Tots els plens de constitució de noves legislatures són iguals… i tots són diferents. A part del llenguatge verbal dels caps de llista, del tot esperat i previsible, el que acostuma a ser més rellevant és el llenguatge no verbal. Les postures, les actituds, l’escolta i les converses amb els de la pròpia parròquia, les mirades airades i de disconformitat…
A la sessió d’avui hi ha hagut de tot. Tothom ha fet la posada en escena corresponent. Qui més s’ha esplaiat, el nou alcalde. Els parlaments més carregats de retrets i agreujats, els dels altres dos candidats amb alguna opció; els més desacomplexats, els de les dues forces polítiques minoritàries. Ciutadans/Coiudadanos ja no hi era, més ben dit, ja ha anat a raure a la paperera de la història. I per molts anys!
Hem escoltat moltes mitges veritats, alguna veritat i unes quantes mentides pietoses, tal com era d’esperar. Cap dels caps de llista ha trobat la fórmula per captar l’interès de l’audiència, tot gent militant i lliurada a la causa -la seva- de fa temps. Incondicional, vaja!
16 de juny del 2023
Música jove en català
En totes les revolucions de la música popular, han estat els joves els que han agafat les regnes de la situació i han forçat que hi hagués canvis. L'equació és simple: de cop i volta coincideixen en l'espai-temps tot un seguit d'artistes talentosos que emergeixen a partir d'un públic que els reclama i que desplacen el que hi havia abans.
Una xarxa de projectes que han fet el clic i han canviat l'ecosistema musical nacional, començant un procés que tindrà un dels seus punts àlgids aquest estiu, quan seran els amos dels escenaris. El relleu és aquí i la nova fornada ha arribat per quedar-se.
El que no esperàvem era que el símbol d'aquesta transició inclogués una sardana. La cançó Coti x Coti de The Tyets suma 10 milions de reproduccions a les plataformes de streaming en tres mesos. (ARA diumenge 15/6/2023).
Stay Homas i The Tyets, dos dels grups més en forma del panorama musical en català, han estrenat “La platja”, amb què aspiren a marcar tendència i ser una de les cançons de l’estiu. Amb un videoclip enregistrat en una guingueta de Vilassar de Mar, al Maresme.
Una xarxa de projectes que han fet el clic i han canviat l'ecosistema musical nacional, començant un procés que tindrà un dels seus punts àlgids aquest estiu, quan seran els amos dels escenaris. El relleu és aquí i la nova fornada ha arribat per quedar-se.
El que no esperàvem era que el símbol d'aquesta transició inclogués una sardana. La cançó Coti x Coti de The Tyets suma 10 milions de reproduccions a les plataformes de streaming en tres mesos. (ARA diumenge 15/6/2023).
Stay Homas i The Tyets, dos dels grups més en forma del panorama musical en català, han estrenat “La platja”, amb què aspiren a marcar tendència i ser una de les cançons de l’estiu. Amb un videoclip enregistrat en una guingueta de Vilassar de Mar, al Maresme.
Simultàniament però en paral·lel, cantant en una altra lliga, la Neus Llorens (soprano) i el Miquel Villalba Castells (piano) a l’auditori de BCN, a la sala 4, el dimecres 14 a 2/4 de 6, ofereixen el recital de fi de màster de lied /(ESMUC). Una delícia de peces de Schumann, Hgo Wolf, Lili Boulanger i Eduard Toldrà. Cap de les peces no aspira aser la cançó de l’estiu, naturalment. Hi ha d’haver de tot en aquest món!
14 de juny del 2023
Dels depredadors musicals al turisme sostenible
Llegeixo a La Directa (núm 568, juny 2023) un reportatge sobre els depredadors musicals, sobre com l’entrada de fons internacionals accelera el procés de creixement i concentració dels grans festivals a l’aire lliure, que s’imposen com un model hegemònic i ultracompetitiu que impacta en el conjunt de l’activitat cultural. Els festivals afecten les sales de concerts: a BCN s’han tancat 110 locals que oferien música en viu en els darrers vint anys.
Accedir al circuit dels grans festivals suposa pagar un peatge que es tradueixi en condicions de treball i salarials poc sostenibles i en la renúncia a bona part dels criteris ètics i artístics propis de molts grups. Els sindicats han intentat que hi hagi un conveni laboral que garanteixi uns mínims per a totes les persones que participen en grans esdeveniments però no hi ha hagut manera d’aconseguir-ho.
A CRÍTIC llegeixo una altra informació preocupant: cinc coses que hauries de saber de l’economia de plataforma. El contingut es pot resumir en poques paraules: Un suposat discurs innovador, falsos autònoms, algoritme per a tot, ‘lobby’ polític i conflicte sindical permanent.
No sóc usuari d’allò que anomenem economies de plataforma (empreses de repartiment a domicili i de conducció de taxi o VTC) que es caracteritzen pel treball a demanda. Si fins ara he pogut prescindir d’aquests serveis res no em fa pensar que no pugui continuar fent-ho.
Prefereixo els concerts de petit format, les cooperatives de serveis bàsics (Som energia, CatGas, Som connexió), el comerç de proximitat, l’anar a plaça a comprar fruita i hortalses, el cultiu del propi hort… i el turisme sostenible que genera un impacte mínim sobre el medi ambient. Un turisme que permet connectar amb les persones i l’entorn, gaudir de la cultura, el patrimoni arquitectònic i natural, la història i la gastronomia.
Accedir al circuit dels grans festivals suposa pagar un peatge que es tradueixi en condicions de treball i salarials poc sostenibles i en la renúncia a bona part dels criteris ètics i artístics propis de molts grups. Els sindicats han intentat que hi hagi un conveni laboral que garanteixi uns mínims per a totes les persones que participen en grans esdeveniments però no hi ha hagut manera d’aconseguir-ho.
A CRÍTIC llegeixo una altra informació preocupant: cinc coses que hauries de saber de l’economia de plataforma. El contingut es pot resumir en poques paraules: Un suposat discurs innovador, falsos autònoms, algoritme per a tot, ‘lobby’ polític i conflicte sindical permanent.
No sóc usuari d’allò que anomenem economies de plataforma (empreses de repartiment a domicili i de conducció de taxi o VTC) que es caracteritzen pel treball a demanda. Si fins ara he pogut prescindir d’aquests serveis res no em fa pensar que no pugui continuar fent-ho.
Prefereixo els concerts de petit format, les cooperatives de serveis bàsics (Som energia, CatGas, Som connexió), el comerç de proximitat, l’anar a plaça a comprar fruita i hortalses, el cultiu del propi hort… i el turisme sostenible que genera un impacte mínim sobre el medi ambient. Un turisme que permet connectar amb les persones i l’entorn, gaudir de la cultura, el patrimoni arquitectònic i natural, la història i la gastronomia.
13 de juny del 2023
Ciutat dormitori - Berlusconi
En el marc del festival EVA, el dissabte 10, un bon espectacle al cementiri municipal de Vilafranca. “Ciutat dormitori”, amb les veus d’ARSinNOVA un cor de cambra amb participació vilafranquina i de cinc persones vinculades professionalment amb el sector funerari. Un molt bon espectacle de petit format que va comptar amb l’assistència d’un centenar de persones. Bona lletra i bona música. La consigna final, del tot il·lustrativa:
“Ningú no hauria de treballar mai.
Proletaris del món, descanseu”.
Sense canviar del tot del tema, i des d’ahir, ens estan atabalant amb la vida i la mort del Berlusconi, el Cavaliere de la teleporqueria. El paradigma de gairebé tot allò que desprecio.
No se m'acut un epitafi millor que aquest: Va fer el bé i el mal: el mal el va fer bé i el bé el va fer mal. A cagar a la via!
Un apunt biogràfic d’aquest personatge (El País): Silvio Berlusconi ha estat, sens dubte, la figura més influent de l'últim quart de segle a Itàlia. I per aconseguir-ho, sempre va saber que havia d'estendre el control als canals de comunicació i lleure on trobaria una gran classe mitjana creixent que dominaria el consum del país. Va ser l'empresari que va revolucionar la comunicació i la modernització -per bé o per mal- de la televisió, va fundar el primer partit/empresa més basat en les lleis del mercat que en les velles ideologies -ell sí que va inventar l'eslògan Comunisme o llibertat-, i va instaurar una cultura de l'ascens i l'èxit, del company i el nepotisme, en suma, que va calar tan profund a Itàlia que fins i tot Paolo Sorrentino la va retratar en un díptic que assenyalava tots els que van ser incapaços de resistir la temptació de posar-se al seu servei a canvi d'alguna cosa. A un país sencer.
“Ningú no hauria de treballar mai.
Proletaris del món, descanseu”.
Sense canviar del tot del tema, i des d’ahir, ens estan atabalant amb la vida i la mort del Berlusconi, el Cavaliere de la teleporqueria. El paradigma de gairebé tot allò que desprecio.
No se m'acut un epitafi millor que aquest: Va fer el bé i el mal: el mal el va fer bé i el bé el va fer mal. A cagar a la via!
Un apunt biogràfic d’aquest personatge (El País): Silvio Berlusconi ha estat, sens dubte, la figura més influent de l'últim quart de segle a Itàlia. I per aconseguir-ho, sempre va saber que havia d'estendre el control als canals de comunicació i lleure on trobaria una gran classe mitjana creixent que dominaria el consum del país. Va ser l'empresari que va revolucionar la comunicació i la modernització -per bé o per mal- de la televisió, va fundar el primer partit/empresa més basat en les lleis del mercat que en les velles ideologies -ell sí que va inventar l'eslògan Comunisme o llibertat-, i va instaurar una cultura de l'ascens i l'èxit, del company i el nepotisme, en suma, que va calar tan profund a Itàlia que fins i tot Paolo Sorrentino la va retratar en un díptic que assenyalava tots els que van ser incapaços de resistir la temptació de posar-se al seu servei a canvi d'alguna cosa. A un país sencer.
9 de juny del 2023
Memento mori - Al cel digital
Memento mori, “recorda que moriràs”, és a dir, que ets mortal. A l’antiga Roma quan un general romà desfilava victoriós pels carrers, era seguit per un esclau que repetia aquesta frase per recordar-li com n’és, d'efímera, la fama i prevenir així que transgredís els límits de la seva condició humana.
El filòsof Josep Ramoneda reflexiona sobre el cel digital (Del ritual arcaic al cel digital. ARA 9/5/2023). Constata que estem davant d’una mutació de conseqüències imprevisibles en la relació dels humans amb la mort. Si se l’ha tret de casa per dur-la als hospitals, ara va camí de recuperar protagonisme en l’espai digital, on els humans habitarem indefinidament després de la mort. No estem lluny del moment en què hi haurà més morts que vius a l’univers digital.
En certa manera, estem creant un nou cel: un lloc al qual van els morts amb el factor afegit que ens permet creure que els podem seguir veient. I el que és més greu: que se’ls pot seguir utilitzant. En tot cas, és un nou espai de cultiu de l’obsessió de no desaparèixer completament de la Terra. Instal·lats en un terreny en què se’ns pot veure però no hi som. I la nostra memòria queda a l’albir d’un món sense límits.
El filòsof Josep Ramoneda reflexiona sobre el cel digital (Del ritual arcaic al cel digital. ARA 9/5/2023). Constata que estem davant d’una mutació de conseqüències imprevisibles en la relació dels humans amb la mort. Si se l’ha tret de casa per dur-la als hospitals, ara va camí de recuperar protagonisme en l’espai digital, on els humans habitarem indefinidament després de la mort. No estem lluny del moment en què hi haurà més morts que vius a l’univers digital.
En certa manera, estem creant un nou cel: un lloc al qual van els morts amb el factor afegit que ens permet creure que els podem seguir veient. I el que és més greu: que se’ls pot seguir utilitzant. En tot cas, és un nou espai de cultiu de l’obsessió de no desaparèixer completament de la Terra. Instal·lats en un terreny en què se’ns pot veure però no hi som. I la nostra memòria queda a l’albir d’un món sense límits.
7 de juny del 2023
Política rasa
Van passant els dies i vivim immersos en el desconcert, però confiant que hi ha un fil d’Ariadna que es va descabdellant de manera invisible per sortir del laberint (El fil d’Ariadna, Esther Vera, ARA 15/4/2018) Sort en tenim dels bons pensaments que si no…!
Aquests dies postelectorals de victòries morals, derrotes inexistents i conspiracions opaques, de trifulgues de pa sucat amb oli en definitiva, ja voldria jo pel meu poble -i per extensió pel meu país i per l’Estat- la política rasa que reivindica la Itziar González en aquest clarivident i contundent article del qual us copio uns fragments (Política rasa, Itziar González Virós, urbanista i experta en participació, ARA 12/3/2017).
Hi ha una política feta des de dalt. La fan persones i organitzacions que creuen tenir poder i que menystenen tots aquells que els han permès acumular-ne. És una política del contravincle. De promeses grandiloqüents incomplertes que ens aiguabarreja de desànim la vida petita de les nostres vides rases.
Hi ha una altra política d’aliances i cooperació recíproca. Una política d’horitzontalitat aplomada. D’obertura de rases on fonamentar projectes sempre més amplis, oberts i sempre en fuga. Una política antiparanoica i propera. Senzilla. Anònima i col·lectiva. Plena de detalls únics i de destresa que suma. Una botànica precisa de política rasa.
Aquests dies postelectorals de victòries morals, derrotes inexistents i conspiracions opaques, de trifulgues de pa sucat amb oli en definitiva, ja voldria jo pel meu poble -i per extensió pel meu país i per l’Estat- la política rasa que reivindica la Itziar González en aquest clarivident i contundent article del qual us copio uns fragments (Política rasa, Itziar González Virós, urbanista i experta en participació, ARA 12/3/2017).
Hi ha una política feta des de dalt. La fan persones i organitzacions que creuen tenir poder i que menystenen tots aquells que els han permès acumular-ne. És una política del contravincle. De promeses grandiloqüents incomplertes que ens aiguabarreja de desànim la vida petita de les nostres vides rases.
Hi ha una altra política d’aliances i cooperació recíproca. Una política d’horitzontalitat aplomada. D’obertura de rases on fonamentar projectes sempre més amplis, oberts i sempre en fuga. Una política antiparanoica i propera. Senzilla. Anònima i col·lectiva. Plena de detalls únics i de destresa que suma. Una botànica precisa de política rasa.
6 de juny del 2023
Llegir és cosa de vells?
Colpidor article de la Marta Rojals (Llegir és cosa de vells, Vilaweb 6/6/2023). Amb un missatge més que preocupant: la tecnologia digital, que té el poder de reunir el deure i el lleure en un sol aparell personal, té tota una indústria darrere dedicada a la captació del nostre temps conscient i que no mira prim.
El detonant de l’article ha estat aquesta nova, arribada de nord enllà: “Suècia atura el pla de digitalització de les seves escoles pel risc de crear una generació de ‘analfabets funcionals’”.
I no, no és cap conspiració: simplement és el capitalisme d’una nova era que encara no té nom, però que ha trobat en la monetització de les febleses humanes un filó.
En defensa de la lectura unes quantes reflexions de procedència diversa:
El detonant de l’article ha estat aquesta nova, arribada de nord enllà: “Suècia atura el pla de digitalització de les seves escoles pel risc de crear una generació de ‘analfabets funcionals’”.
I no, no és cap conspiració: simplement és el capitalisme d’una nova era que encara no té nom, però que ha trobat en la monetització de les febleses humanes un filó.
En defensa de la lectura unes quantes reflexions de procedència diversa:
- Tenia la mirada perduda a la pàgina que la mare li llegia quan de sobte va preguntar: "Mare, tu que mires, el blanc o el negre?"
- Tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Això rai, el que costa és criar un fill, regar l’arbre i que algú llegeixi el llibre.
- No hi ha espectacle més bonic que la mirada d’un nen que llegeix. Günter Grass
- Tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Això rai, el que costa és criar un fill, regar l’arbre i que algú llegeixi el llibre.
- No hi ha espectacle més bonic que la mirada d’un nen que llegeix. Günter Grass
- Després de fer un curs de lectura ràpida vaig poder llegir Guerra i pau en vint minuts, crec que anava sobre Rússia. Woody Allen
- La llibertat és una llibreria, diu Joan Margarit. La pàtria és una biblioteca diu Elias Canetti. Llegir és viure molt més i molt millor diu Emili Teixidor.
- Llegim per no estar sols.
- Sempre vaig imaginar el paradís com una biblioteca plena de llibres i de silenci. Jorge Luis Borges
Doncs apa, que el llegir no ens faci perdre l’escriure!
- Llegim per no estar sols.
- Sempre vaig imaginar el paradís com una biblioteca plena de llibres i de silenci. Jorge Luis Borges
Doncs apa, que el llegir no ens faci perdre l’escriure!
5 de juny del 2023
Ni pagesos ni industrials, residuals.
A l’Ara diumenge d’ahir un breu reportatge sobre la pagesia: “Els últims pagesos. El repte de trobar relleu”. Una pregunta clau: què menjarem quan se’ns jubilin els pagesos? i una dada brutal: dos de cada tres caps d’explotacions agràries a Catalunya tenen més de 55 anys. Cal doncs buscar les claus del futur d’un sector sense prou relleu generacional. Jo ja estic fent d’aprenent de pagès pel que pugui ser…
Avui, dia mundial del medi ambient, amb totes les mirades focalitzades en el volum insultant de tones de plàstic d’un sol ús que es llencen cada any (uns 400 milions de tones!) està bé de considerar l’emergència climàtica i ambiental com a desafiaments majùsculs… com també ho és la manca de relleu generacional de la pagesia i la ramaderia catalanes. Talment com les dues cares de la mateixa moneda. Del tot imprescindible el llibre de Dionís Guiteras “Lligar-se bé les espardenyes. Solucions rurals als reptes globals”. I una amenaça latent: no ser ni pagesos ni industrials sinó residuals.
Avui, dia mundial del medi ambient, amb totes les mirades focalitzades en el volum insultant de tones de plàstic d’un sol ús que es llencen cada any (uns 400 milions de tones!) està bé de considerar l’emergència climàtica i ambiental com a desafiaments majùsculs… com també ho és la manca de relleu generacional de la pagesia i la ramaderia catalanes. Talment com les dues cares de la mateixa moneda. Del tot imprescindible el llibre de Dionís Guiteras “Lligar-se bé les espardenyes. Solucions rurals als reptes globals”. I una amenaça latent: no ser ni pagesos ni industrials sinó residuals.
1 de juny del 2023
Mesells
Sílvia Soler es pregunta una qüestió cabdal (Un país de mesells, ARA 19/5/2023). ¿Som, volem ser, un país de mesells? Si busquem mesell al diccionari (una altra paraula que es va perdent, i són centenars), hi diu: “que no se sent dels cops”.
Doncs això. Em temo que ens continuarem fent trampes al solitari i caminant per la corda fluixa, sense excessius escrúpulos.
Em venen al cap un parell de pensaments que alguna cosa tenen a veure amb tot això:
Abans de trobar una bona resposta hem de fer-nos una bona pregunta.
Si d’alguna cosa podem estar segurs és que tot problema té una solució ràpida, senzilla, efectiva… i equivocada.
Doncs això. Em temo que ens continuarem fent trampes al solitari i caminant per la corda fluixa, sense excessius escrúpulos.
Em venen al cap un parell de pensaments que alguna cosa tenen a veure amb tot això:
Abans de trobar una bona resposta hem de fer-nos una bona pregunta.
Si d’alguna cosa podem estar segurs és que tot problema té una solució ràpida, senzilla, efectiva… i equivocada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)