Endeutats fins el coll

Més que preocupants les dades de l’endeutament de Catalunya (Realment s’ha perdonat el deute de Catalunya? Andrei Boar ARA 19/11/2023).
En el pacte d’investidura entre ERC i el PSOE es parlava d’una condonació del 20% del deute de Catalunya. Què vol dir exactament? Ens afecta a la nostra butxaca?
Segons BBVA cada ciutadà que resideix a Catalunya deu 10.981 euros al govern central. Quan es parla de la condonació del 20% del deute de Catalunya (i de la resta de comunitats), es fa referència als 14.620 milions d’euros que es perdonen dels 72.000 milions d’euros (el 33% del PIB) que Catalunya deu al govern central. Cal recordar que Espanya està al 115% de deute públic sobre PIB L'any 2023 la despesa total de la Generalitat va ser de 41.025 milions d’euros.
N’hi ha que pensen que encara tenim dues grans reformes pendents: el sistema de finançament de les comunitats autònomes i la coordinació de competències entre l’Estat i aquestes.
Potser, més enllà de la polèmica de la condonació de part del deute, és el moment de lluitar per un nou marc de relacions fiscal-financeres entre l'Estat i les comunitats, dins d’una reflexió més àmplia sobre la solidaritat interterritorial i l'equitat en el repartiment de recursos. No és un debat fàcil, ni tenim un context de consens, però els vents electorals pocs cops ens havien estat tan favorables. (Redefinint el deute autonòmic. Elena Costat ARA 11/11/2023).
Doncs això, que tenim les butxaques buides. Que anem amb una sabata i una espardenya. Que estem endeutats fins el coll. Ens cal més "money". 

Perruqueries, tatuatges i ungles

És més que considerable la quantitat de perruqueries que hi ha a Vila. Molt notable el nombre de locals de tatuatges i extraordinari el nombre d’espais pel tractament de les ungles.
Focalitzo el meu interès en els tatuatges després de llegir l’article de la Laura Saula ("Em penedeixo d’haver-me tatuat". ARA 24/2/2024). Són moltes les històries de persones que en algun moment s’han penedit d’haver-se fet un tatuatge.
D’errors a l’hora de tatuar-se n'hi poden haver molts. Les parelles no duren per sempre, alguns estils passen de moda, i altres dibuixos simplement han estat fets per un mal tatuador.
Si a tot això li sumem que l’Estat espanyol és el sisè país on més persones es tatuen i que gairebé la meitat dels seus habitants tenen un tatuatge al cos, no és estrany que també hi hagi molta gent que s’equivoqui a l’hora d’escollir el disseny.
Hi ha molts motius pels quals ens tatuem. Posa en evidència el nostre temperament i caràcter, el que tenim i el que no, amb la finalitat de remarcar el que ens diferencia dels altres. Per deixar constància a la pell de fets, persones o situacions que són importants a la nostra vida. Un tatuatge aporta fortalesa personal, fins i tot a les persones introvertides.
Per tal d’eliminar els tatuatges cal anar a llocs on es dediquen a eliminar tatuatges amb la tècnica del làser. L’important és recuperar l’autoestima i tornar a lluir la pell sense sentir que s’ha comès cap error en el passat.
Hi ha una frase feta que ve a dir que “no s’esmena la vida ja viscuda”. Per sort els tatuatges sí que es poden esmenar, tot i que molt millor -i més econòmic- no haver de fer-ho. Pagant… sant Pere canta.
Dieu-me boomer però no puc evitar pensar en la cançó “Veneno en la piel” de Radio Futura.

Salvador Puig Antich. 50è aniversari de la seva mort. Quina putada!

El diumenge passat al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio va dedicar un sentit record a Salvador Puig Antich (Montse Plaza: "Puig Antich havia de ser testimoni al meu casament i no ens vam poder ni acomiadar") amb la participació de Montse Puig Antich, Montse Plaza i Jordi Panyella.
Aquesta tarda, al Vinseum i dins del cicle Salvador Puig Antich, hi haurà una taula rodona amb la participació de Montse Puig Antich, Jordi Panyella, Josep Pimentel i Magda Oranich.
Fa 50 anys, Salvador Puig Antich va ser executat al garrot vil. Les últimes hores de la seva vida les va passar tancat a la cel·la 443 de la Model de Barcelona, acompanyat de les seves germanes i esperant un indult que no va arribar mai.
Recordem la vida de l'anarquista català assassinat el 2 de març del 1974. Al capdavall què som si no la nostra memòria. És el primer record de naturalesa política del qual sóc plenament conscient. Tenia 14 anys i a Montblanc, com a molts altres indrets suposo, hi va haver reunions informatives clandestines. Per a mi va ser com una presa de conscienciació política.
Avui, 50 anys després, encara no hem fet tots els deures. Encara vivim a la corda fluixa. Encara ressonen les paraules de la flamant Isabel Díaz Ayuso: “Totes les eines que s’utilitzin per defensar l’Estat em semblen bé.” El “Todo por la patria” de sempre, oi? Vergonya i ràbia a parts iguals.

MWC & MSC La vida és mòbil?

El congrés tecnològic més gran i influent del món arrenca a BCN aquest dilluns. El Mobile World Congress (MWC). Unes quantes lloances oficials i políticament correctes: “Una important font d’innovació”. “El millor aparador internacional perquè les empreses catalanes puguin presentar la seva tecnologia al món”. “Deixa un llegat en forma d’inversions d’alt valor afegit que generen més llocs de treball de qualitat i prosperitat compartida”.
Les imatges i els talls de veu dels discursos d’algunes de les autoritats que ahir al vespre van assistir al sopar de gala del MWC a la sala oval del MNAC no tenen desperdici. Si fa no fa tan buides, anacròniques, insulses i retòriques com sempre.
També es portarà a terme el Mobile Social Congress (MSC), l’únic esdeveniment que presenta un relat alternatiu al MWC tot apostant per un model electrònic just i sostenible.
El MSC és un esdeveniment anual que sempre té lloc per les mateixes dates que el MWC. Pots trobar el programa de l’edició d’enguany del MSC en aquest enllaç.
Ara fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de participar, des de l’ambit laboral i com a visitant naturalment, al MWC. Una experiència singular. Una veritable fira de les vanitats vaja.
Per contrarestar la immersió i veure l’altra cara de la moneda també vaig fer acte de presència, ara ja a títol personal, al MSC, al CCCB si no recordo malament. Aquí sense vanitats, amb gent que tocava de peus a terra i que n’era conscient de la magnitud de la tragèdia. No hi ha color: aquesta és la cara de la moneda que a mi m’interessa. No hi tornaré al MWC i sí que és possible que participi en alguna altra jornada, sigui presencial o virtual, del MSC

Va de nassos

Anatomia animal: òrgan de l’olfacte dels vertebrats. Ras i curt, oi? Doncs no, el tema dóna molt més de si. I no ho dic només per algun nas prominent ja sigui literari (Cyrano de Bergerac) o no tant literari (Bo, Xè).
La Carlota Gurt (El nas molt fi i el cap molt buit. La doble vida. Catorze) va més enllà pel que fa a aquest poc valorat sentit nostre. Ve a dir que quan vius a ciutat, no sents la pudor que fa (o no la sents sempre, o no la sents tan forta), però quan vens de fora és un bufetada a la pituïtària. .
Comenta que a pagès les persones no s’ensulfaten tant. O potser és que a ciutat hi ha més proximitat física i, per tant, les colònies es fan més presents (ai, aquell aire irrespirable que es concentra als ascensors). A pagès, les olors són diferents.
El cas és que les olors tenen un poder immens sobre nosaltres. Són capaces de fer aflorar records que ni sabíem que teníem dins el cap. Estem envoltats d’olors i ni tan sols disposem d’un vocabulari decent per descriure-les. Quina pena!
Unes olors que poden condicionar quant gasto, de qui m’enamoro, de qui em refio…. Ves a saber totes les decisions de les nostres vides que, sense saber-ho, han estat culpa d’una olor.
Tenim una riquesa lingüística considerable pel que fa a les olors, que ja està bé. Aprofitem-la.
- Arrufar el nas: manifestar desaprovació, disgust.
- Fer veu de nas: parlant, deixar sortir pel nas una part de l’aire expirat.
- Ficar el nas pertot arreu: tafanejar-ho tot.
- No veure-hi més enllà del nas: ésser curt de gambals.
- Parlar amb el nas (o de nas): fer veu de nas.
- Pujar-li (a algú) la mosca al nas: enutjar-se fortament.
- Riure per sota el nas: riure dissimuladament.
- Tenir nassos: tenir barra.
- Treure el nas (en un lloc): anar-hi sense estar-hi gaire estona.
- Tenir nas: ésser perspicaç.

Doncs això, siguem perspicaços, tafanegem-ho tot, enutgem-nos si cal, riem per sota el nas, treiem el nas i prou quan sigui inevitable, tinguem barra quan calgui i arrufem el nas en senyal de desaprovació.

L’extrema dreta

Aquests dies s’està portant a terme l’Escola d’Hivern de la Gueralda. Tot un seguit d'actes en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Penedesencs. Aquesta II edició girarà entorn el tema "L'extrema dreta: anàlisi crític i resistència popular".
Dimarts el 'Sense ficció' ens feia viatjar fins als budells del màrqueting de la ultradreta amb “La xarxa ultra”. El documental ens endinsava al món dels fatxatubers, dels quals procurarem mantenir-nos-en allunyats. Però això no sempre és possible, i més entre les generacions més joves, addictes a les xarxes socials que, en molts casos, troben en aquestes comunitats reaccionàries el sentiment de pertinença a la tribu. La xarxa ultra el que feia era plantar-nos aquesta realitat davant dels nassos i explicar-nos com funciona.
Com diu la Mònica Planas (Les entranyes de la ultradreta, al 'Sense ficció'.ARA 22/2/2024) “La xarxa ultra” va ser una molt bona manera d’aproximar-se a un món sòrdid i tòxic i no des de l’espectacle llaminer de l’esperpent sinó des de la dissecció minuciosa i, sobretot, des de la denúncia del seu potencial. Malauradament, el documental tornarà a servir en el futur per entendre unes conseqüències socials i polítiques que encara hem de veure però que són desesperançadores. Fa feredat.

Everything is illuminated

He tornat a veure la pel·lícula “Everything is illuminated” (Liev Schreiber, 2005). Què bona!. Curiosa i reveladora tragicomèdia basada en la novel·la de Jonathan Safran Foer.
Jonathan està obsessionat amb el record del passat i col·lecciona compulsivament tota mena d’objectes relacionats d’alguna manera amb la seva vida.
El seu propòsit és trobar la dona que li va salvar la vida al seu avi en una petita localitat ucraïnesa que fou arrasada per l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial.
Acompanyat per un conductor narcolèptic i un traductor amb escassos coneixements de la parla anglesa el que comença sent un intent de recuperació de les arrels familiars s’anirà convertint en una odissea desmarxada amb una important sèrie de revelacions: la importància del record, la perillosa naturalesa dels records, el llegat de l’Holocaust, el significat de l’amistat i de l’amor…
Amb un missatge rotund i inequívoc: tot està il·luminat per la llum del passat. 

Hi ha pel·lícules, com també hi ha llibres, que es mereixen un visionat, una lectura cada dècada. I aquest era el cas: Everything is illuminated.

Figa (fer la)

El diccionari és un pou de sabiduria. Busco la paraula figa i el resultat és d’allò més ric i variat.
Botànic. Fruit de la figuera.
Dit de la persona fluixa, excessivament delicada; fleuma.
Vulgarment. Parts genitals externes de la dona.
Fallar o fallir. Les cames em fan figa.
Fer fallida, no reeixir; fracassar. El negoci ha fet figa.
Mig figa mig raïm. En un estat d’indecisió, en una situació no clarament definida, etc.
Pesar figues. Fer becaines, endormiscar-se.
N’hi ha més de significats. Posats a triar em quedo amb l’expressió “Fer la figa” (a algú). Fer-li un gest de burla. I se m’acut un nombre considerable de gent a qui dirigir aquest gest. Mantinc la compostura que si no…

El dit polze que ho va canviar tot

Per poc es diu “awesome”, un terme molt surfer que es tradueix com a genial. Però, al final, Facebook va decidir que un simple m'agradaria seria més net i universal. Ara fa 15 anys, el febrer del 2009, l'empresa de Mark Zuckerberg va introduir una funcionalitat nova, el botonet d'una mà aixecant el polze.
Com diu la Begoña Gómez (El pulgar que lo cambió todo. La Vanguardia 18/2/2024) el “m’agrada” va modificar el funcionament del nostre cervell, el comportament social i el missatge polític i mediàtic.
Hi ha dubtes sobre si el coi de botonet ha servit per reflectir la més lamentable de les debilitats humanes, la necessitat d’agradar, de comparar-se i competir.
¿I com estem 15 anys després del m’agrada? Potser més tristos, més ansiosos, més distrets, més polaritzats i més mal informats.
Agradar al grup sempre ha estat una necessitat primària però mai fins fa 15 anys hi ha hagut eines tan fàcils de fer servir per a quantificar fins a quin punt agradem o no. És un mecanisme que adquireix unes dimensions psicològiques i emocionals imparables. Les xarxes socials són una manera de drogar l’experiència social i cal una ètica de la tecnologia.

Colòmbia

El Luis, colombià aterrat al Penedès, és la meva 5a parella lingüística (Voluntariat per la llengua). La Jessica, el Jeferson, l’Adriana i l’Esther l’han precedit.
Ahir vam fer la trobada inicial. Llàstima que el Makondo estigués tancat a ¼ de 4 de la tarda!
Seiem a la terrassa d’una cafeteria de la rambla de sant Francesc. Parlem -que d'això es tracta al capdavall- de tot un mica. També de Colòmbia, un dels països amb més diversitat del planeta. Si tenim en compte que al país hi ha muntanyes andines, selva amazònica i contes en dos oceans, és comprensible que hi pugui haver 1.815 espècies d’ocells, més de 3.000 espècies de papallones i una llista inacabable de mamífers, rèptils i peixos. Hi ha de tot!
Jo contraataco: Catalunya també és un cúmul de paisatges, microclimes i paisatges ben diversos, des de l’alta muntanya als deltes.
El colombià més universal és el novel·lista Gabriel García Márquez, autor de Cien años de soledad i altres novel·les que s’inspiren en la història colombiana i que transcorren a Macondo.
Molt de tant en tant rellegeixo la novel·la (... porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra) i també el discurs d’acceptació del premi Nobel. Literatura en estat pur.
Llàstima que un país amb un potencial enorme es vegi sacsejat per la violència dels nombrosos grups criminals que, des de fa dècades, fustiguen la població i fan de contrapoder a l’estat.
La notícia d’ahir “Un asesinato por encargo cuesta 94€ en Tuluá” (El País, 19/2/2024) és definitiva. El preu de mercat per incinerar un cotxe, un mica més baix, 34€ No és estrany doncs que l’exili sigui una opció a considerar per part de molts colombians.
Són els efectes perniciosos d’haver estat una colònia, primer espanyola i després sota l’imperi nord americà… fins passar a ser governada formalment per una casta de polítics, molts d’ells incapaços i/o corruptes.
Tiro de Wikipèdia. Del 1200 al 1510: complicades jerarquies, eficient estructura politicoadministrativa, monumentals ciutats, incomptables obres d'art, tradicions orals i immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d'aquestes veritables civilitzacions.
Els exploradors espanyols hi varen arribar el 1510 i hi van trobar les tribus indígenes, anomenades genèricament txibtxes, les quals foren exterminades o subjugades i conquerides.
Colòmbia és una república en què el poder executiu domina l'estructura de govern. Des del 1964 es troba en curs el que s'ha anomenat conflicte armat colombià. Es coneix com a conflicte armat colombià el conflicte guerriller que es va iniciar el 1964, entre el govern colombià i les guerrilles camperoles, i diverses guerrilles com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN).
El govern colombià diu que està lluitant per mantenir l'ordre i l'estabilitat, i per protegir els drets i interessos dels seus ciutadans.
Tant els grups guerrillers com els paramilitars han estat acusats de participar en el tràfic de drogues i de ser grups terroristes. Totes les parts implicades en el conflicte han estat criticades per nombroses violacions de drets humans.
Segons un informe del govern, 220.000 persones han mort en el conflicte entre 1958 i 2013, la majoria d'ells civils.
El govern de Colòmbia de Juan Manuel Santos i les FARC el 24 de novembre de 2016 van signar un acord de pau i el 27 de juny van lliurar les armes a l'ONU, donant per acabat el conflicte armat de més de 50 anys.

Sala de profesores (Das Lehrerzimmer, 2023)

Fantàstica pel·lícula! Molt encertada la crítica de Jordi Ojeda (“Valors al perfil laboral del professor” El cinèfil, 3 de febrer de 2024).
L’argument funciona com un drama amb una intriga (el robatori) que es transforma en una pel·lícula on el que és interessant és el procés en si, la manera com van succeint els fets i les seves conseqüències.
Un dels aspectes que percebem a la trama és la necessitat de trobar un culpable, independentment de la claredat de les evidències. També de les ànsies col·lectives per ser jutges i botxins, exposant els nostres prejudicis racials i socials.
Potser el més important és saber quina és la veritable funció del docent i quina responsabilitat tenim envers els nostres alumnes. Podem manipular els estudiants perquè denunciïn els seus companys, sense la presència dels seus pares a la reunió? Podem culpar un alumne del que faci la seva mare? Podem culpar un alumne que vulgui ajudar la seva mare? Una persona amb prejudicis pot ser un bon professor? Moltes preguntes colpidores. I tota pregunta es mereix una resposta…
Excel·lent pel·lícula que defuig dels plantejaments simplistes, situa l’escola com a mirall de la societat i planteja dilemes morals de no fàcil resposta.

Els càtars. Com una pregària

Bona infografia de Maria Labró Vila i Eduard Forroll Isanda (10 indrets per descobrir el catarisme occitanocatalà. ARA 12/02/2024)
A mitjans del segle XII, en diverses zones van sorgir una sèrie de comunitats que organitzaven la seva vida religiosa al marge de l’Església oficial. Es feien anomenar cristians o bons homes, tot i que els catòlics els van batejar amb el nom de càtars.
Coneguts també com albigesos al sud de França, rebutjaven els valors feudals de l’època. “A finals del segle XII, la gran majoria de famílies occitanes es van adherir al catarisme. Algunes hi estaven més implicades que altres, però en conjunt van representar una època i una cultura que va permetre l’expansió d’un cristianisme contrari a l’Església romana”.
Els càtars no veneraven cap símbol ni celebraven cap ritual catòlic. “Per això no és estrany que l’únic testimoni que ha perviscut dels càtars siguin les paraules, gravades en manuscrits”.
Tot i que no queden castells, esglésies ni tresors càtars, és possible resseguir l’anomenat País Càtar a través dels mites i llegendes lligades a aquestes terres.El 1987 la cantant Josiana va publicar un disc: “Los Càtars”, un crit per un país i unes creences trepitjats. Una meravella. Música sòbria, sense pretensions historicistes i fugint de les connotacions medievalistes. Música de la bona. Emotiva, vital, èpica, trascendent… Una “Pregària Càtara”. Josiana https://youtu.be/pSHVKoyqBl4?si=tKku0CvT_a41q4b8

Una animalada

El reportatge setmanal de l’Eix Diari és molt contundent: “el CAAD (Centre d'Acollida d'Animals Domèstics) Penedès - Garraf va recollir gairebé 1.600 animals el 2023”.
Fins a 1.590 gats i gossos van passar pel CAAD durant el 2023.
Malgrat aconseguir 747 adopcions al llarg de l'any passat, actualment el centre atén 211 gossos i 60 gats, una xifra que provoca que les instal·lacions estiguin completament desbordades.
La tinença responsable d’animals mai no ha estat fàcil ni del tot responsable. La recent llei que la regula encara està per desenvolupar plenament i aquest fet tampoc no ajuda gaire, a banda de la irresponsabilitat i la frivolitat d’alguns amos.
A casa som tres animals de companyia, tots tres persones humanes, i no en volem més. Els gossos i gats dels veïns són veïns i prou, sense més compromís.
A l’hort també tenim la companyia de garces, puputs, pardals i algun altre ocell de petites dimensions. Els cabirols i els porcs senglars no es deixen veure. Millor així.

En xarxes

Bona reflexió de Josep Sala i Cullell sobre les xarxes socials (“Terribas, Évole i la fragilitat en temps hostils” Vilaweb 16/2/2024).
Amb i un missatge explícit: l’emergència de les xarxes socials ens ha deixat un llegat bo, que és la ruptura del monopoli de l’altaveu. Ja no hi pot haver uns privilegiats que controlin tot el discurs, perquè ara els podem replicar, fer-los veure que allò que diuen són bestieses, o denunciar quan actuen per interessos ocults. Ara bé, a canvi d’aquesta democratització hem pagat dos preus.
El primer és l’erosió del paper de l’expert, amb la propagació de tota mena de teories de la conspiració i acientífiques que abans era més fàcil de frenar.
El segon és la creació de reductes tòxics –en alguns casos dissenyats amb aquest propòsit– que empudeguen qualsevol debat.
Però som al 2024, Facebook té vint anys i Twitter disset, i ja hauríem d’haver après que una cosa és com ens agradaria que fos el món, i l’altra com és. Més clar l’aigua -que ens esquiva, cagon tot!-.

La gran impostura

Sento a la ràdio que parlen de l'Enric Marco, el gran impostor, de si és mort o si encara belluga. De l’home que s’havia inventat una vida. I del dret a l’oblit. Quin personatge! Un cas de manual.
Escolto unes declaracions d’una altra gran impostora, l’Ayuso, que clama contra els catalans: “Catalunya ens roba!” quan és precisament Madrid qui xucla recursos de la resta de l’Estat, sobretot dels territoris més pròxims, que s’han empobrit els darrers anys en benefici del Gran Madrid DF, que dobla el PIB dels seus veïns.
També llegeixo unes declaracions de Federico Jiménez Losantos, incombustible i immortal, que ve a dir que “tot això -la situació política actual- és insostenible”.
I acabo el llistat d’impostors amb SM el Rei Carnestoltes XXIé i I de Vilafranca, un altre impostor -com tot el carnaval- que es donarà per acabat no quan toca sinó tres dies més tard, ja en plena quaresma, amb la desfilada de carrosses de demà divendres a Vilafranca del Penedès.
L’altre Rei, el de debò, es veu que ahir va venir a BCN a alliçonar amb el seu discurs buit i decimonònic l’estament judicial, i de pas la resta de mortal suposo. Un altre impostor, vaja.
De tota aquesta colla d’impostors em quedo amb l’Enric Marco, amb totes les arestes i esquerdes que vulgueu. La resta, a cagar a la via!

L’amor és cec?

Una de les frases fetes més habituals que se senten dir quan una persona està enamorada és que “l’amor és cec”.

El David Bueno, neurocientífic nacional de Catalunya, a l’article “Per què posem les persones de qui ens enamorem en un pedestal” (ARA 9/2/202) ve a dir que l' enamorament activa circuits neuronals relacionats amb les recompenses i les metes positives. L'enamorament -diu- acostuma a durar entre dos i quatre anys. 

S’ha datat l’origen de les relacions romàntiques ja fa uns 5 milions d’anys, quan el nostre llinatge es va separar del de la resta de grans primats, com una manera d’enfortir les relacions de parella en unes societats que anaven sent cada cop més complexes.
Sempre he cregut que són agosarats els neurocientífics. En qualsevol cas si non è vero, è ben trovato. Visca l’amor i visca l’enamorament!
Notícies com la d’ahir ("Un ex primer ministre dels Països Baixos i la seva dona moren agafats de la mà en una eutanàsia conjunta". ARA 13/2/2024) sí que donen relleu i dimensionen l’estima, l’amor per una altra persona. Tots dos tenien 93 anys, estaven molt malalts i "no podien passar l'un sense l'altre", diuen fonts del seu entorn. Una decisió valenta, lliure i definitiva.

Dia mundial de la ràdio

Avui, dia mundial de la ràdio. Cada dia és el dia de la ràdio, trobo jo. Ens acompanya de matí a vespre, ja sigui en directe o en podcast. 

Vaig començar a escoltar la ràdio a diari i de manera sistemàtica el 1980, a Madrid, fent el servei militar. Les llargues hores de treball cosint a màquina es veien acolorides per la companyia de la ràdio. A partir de llavors ja vaig incorporar aquest hàbit al meu dia a dia.Vaig col·laborar i fins i tot codirigir Ràdio Montblanc (1984-1989); vaig fer programes a Ràdio Vilafranca del 1990 al 1992; vam posar en marxa l’emissora escolar Ràdio Ràpia a l’escola Sant Domènec de la Ràpita. 

I fins i tot durant uns mesos (de febrer a juny de 2003) vaig treballar en un projecte per tal de fer ràdio a les escoles i instituts. http://www.xtec.cat/~rvillalb/radioweb/ 

Llarga vida a la ràdio!

“SOMX1” Posem fi a l’assetjament escolar

El dimarts a la tarda es presentava a l’Escorxador “SOMx1” una associació penedesenca per a la prevenció de l’assetjament en edat escolar. Amb uns objectius i un funcionament inicial clar, i amb la voluntat de prevenir l’assetjament i acompanyar les famílies afectades.
Segons la Viquipèdia l’'assetjament escolar (conegut molts cops amb l'anglicisme bullying) es produeix per l'exposició d'un alumne, de forma repetida i durant un temps, a accions negatives, que exerceix un altre o altres alumnes, destacant-ne la continuïtat en el temps, el desequilibri de poder (real o percebut) i el desig conscient de ferir,tant de manera física com verbal, o procedint a l'exclusió social.
La Generalitat de Catalunya ofereix recursos en xarxa en relació a l’assetjament. Formacions, protocols, suport telefònic, aplicacions per als mòbils, el programa Aquiproubullying que posa a l’abast dels docents recursos necessaris per elaborar un projecte de prevenció, detecció i intervenció davant l’assetjament amb la participació de tota la comunitat escola.
Eines i suports a dos nivells ben diferents i necessaris: a llarga distància i a curta distància. La presencialitat, la proximitat i l’acompanyament en la distància curta poden arribar a ser definitius, de ben segur. La millor manera de combatre aquesta xacra social infame i intolerable.L’enhorabona i bona feina al grup impulsor del “SOMX1” Telèfon 671984712 somperun@gmail.com https://sites.google.com/view/somx1

L’Andreu, un roc a la faixa

Ahir a la tarda a l’auditori de Vinseum es va presentar el llibre “Les col·lectivitats agrícoles al Penedès. 1936-1939” amb l’historiador Andreu Mayayo i els autors del llibre, Ramon Arnabat i Guillem Puig.
Una quarantena de persones vam seguir el fil de les intervencions de tots tres. L’Andreu va comentar els primers treballs sobre el tema portats a terme fa més de 40 anys, la llavor dels estudis com el que ahir es presentava de més rigor documental.
Si alguna cosa va quedar del tot clara és que les col·lectivitats del 1936-1939 van ser unes iniciatives camperoles comunitàries en el marc de les transformacions econòmiques i socials que es produeixen a Catalunya a partir del juliol de 1936. I que formen part de la nostra història i de la memòria democràtica del nostre país. 

Em retrobo amb l’Andreu 6 anys després que a Vilafranca ens mostrés diferents mirades sobre la revolució russa. Conec l’Andreu des del 1973, poca broma. El 1973, i gràcies al ministre d’educació de torn, vaig fer el salt del 6è curs de l’antiga educació primària al 3r de l’antic batxillerat, l’anterior al BUP
És així com em vaig incorporar d’estranquis al grup de l’Andreu i cia, tots un any més grans que jo, a l’escola de la Mercè de Montblanc. Aquest salt qualitatiu em va canviar la vida de dalt a baix. Nous interessos, noves coneixences, el desvetllar polític…
Tot un cicle vital, del 1973 al 1980. Militància a la Joventut Comunista de Catalunya i després al PSUC. I l’Andreu com a referent. Estic convençut que l’Andreu i el Matias Vives són les dues persones que més m’han influït i modelat políticament parlant, i això és d'agrair.
En una segona etapa, del 1982 al 1990, vam mantenir el contacte la colla d’amics comuna. Recordo que el primer ordinador amb processador de textos que vaig veure va ser el de l’Andreu quan vivia al carrer Comerç de Barcelona. I també el cop de mà que li vam donar uns quants amics amb la seva tesina (La Conca de Barberà 1890-1939. De la crisi agrària a la guerra civil. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, 1986).
El 1992 ens va casar a l’ajuntament de Montblanc, ja com a alcalde, i d’alguna manera i a distància -jo ja estava establert al Penedès- també vaig seguir la seva tasca a l’alcaldia (1991-1993 i 1995-1999).
Ara els contactes que mantenim som molt espaiats però ahir vam acordar posar-nos al dia ben aviat, les properes setmanes.
Amb l’Andreu em passa per sort el mateix que amb altres persones, saps que hi són i que pots comptar amb ells si arriba el cas, talment com portar un roc a la faixa.

Canvi climàtic. Una imatge, de vegades, val més que mil paraules...

Un parell d’imatges, dispars però complementàries, que venen a validar el canvi climàtic. O no? A cagar a la via tots els negacionistes. Altra cosa és tenir clares les causes, les mesures que cal prendre i els terminis.
En definitiva, i com sempre, cal saber d’on venim, on anem i sobretot quant ens costarà!

Ni pagesos ni industrials: residuals

El pagesos i ramaders, el sector primari vaja, no tenen res de primari. En tot cas se’ls considera -si és que se’ls té en consideració, que em penso que no gaire- molt com a protagonistes secundaris. Que se’ls deixa al marge, vaja, tant a nivell local com de país, d’estat o d’Unió Europea.
La revolta pagesa d’aquests dies va molt més enllà de les tractorades dels anys 70. Han passat 50 anys i el món i la vida són ara molt més complexos, i sense que hi hagi expectatives de millora.
Només des de la desesperació i el perill d’extinció s’entenen les tractorades d’aquests dies. Pagesos, ramaders i silvicultors, com tothom, es mereixen una vida digna i un futur que ara han perdut de vista. Han entès que s’ha acabat el bròquil i és que els va la vida.
A le acaballes dels anys 80 hi va haver a la Conca de Barberà i a l’Alt Camp una revolta contra la instal·lació d’un abocador de residus a Forès. Si no recordo malament una de les consignes era “Ni pagesos ni industrials: residuals”. 

Fa 1 any  OCTUVRE  va fer un vídeo explicant 6 DADES sobre el repartiment de les "ajudes" europees al camp. Aquí també trobem l'Espanya oligàrquica fent de les seves. Aquí el vídeo:

https://mailchi.mp/octuvre/pagesos 

Eurovisión

Ja hi tornem a ser. El festival d’Eurovisión torna a la càrrega, com cada any des de l’any de la picor. Amb la mateixa polèmica, el mateix mal gust i la mateixa tossuderia de sempre.
La cançó triada “Zorra” m’és ben bé igual, enganxifosa i amb regust masclista. Com la posada en escena.
Que el 2024 encara se celebri aquest festival pintoresc, caspós i ple de rampoines és un altre símptoma de la decadència musical i moral i de la manca de visió de futur de l’Europa actual, que no sap on va.
Una banalització de la música, de la cultura i de la política. Doncs això, que pleguin d’una punyetera vegada!

Donar sang -o plasma-

Des de finals del segle passat que sóc donant de sang i de plasma -com passa el temps!-. Quatre cops l’any mínim i de manera regular. Un acte necessari, generós i vital per a molta altra gent doncs la sang no es fabrica artificialment.
Aquest matí he fet donació de plasma. Ha estat un procés llarg, d’una hora ben bona. Hem començat amb mitja hora de retard sobre l’horari. Avui portaven retard i la infermera o doctora que m’ha atès m’ho ha explicat molt bé: s’assignen les hores amb una periodicitat fixa tot i que se sap que les donacions de plasma, a diferència de les de sang, depenen d’unes variables molt diverses -pressió arterial, tipus de venes, home/dona, concentració de glòbuls vermells…- per no esmentar els possibles retards de la furgoneta del transport o d’altres imponderables.
A 2/4 de 2 acabo i s’incorpora la següent donant, que fa mitja hora que espera -ella tenia hora a la 1- i que es lamenta doncs el retard la farà anar malament. Se li contesta que això acostuma a passar amb els donants de les darreres hores de la sessió de matí o tarda, i que els retards es van acumulant…
No em queixo del sistema, del servei, imprescindible. Ni dubto de la bona voluntat dels professionals doncs fins ara no he tingut mai cap problema. El que sí constato és la capacitat de millora del sistema.
Caldria avisar els usuaris dels retards de més de 20 minuts, per exemple, conscienciar de la necessitats de fer-se donant a tothom i evitar alguna disfunció interna. Sense anar més lluny jo vaig fer una reserva com a donant el dijous passat, vaig rebre una confirmació de la reserva feta i una altra notificació per SMS d’una donació pel mateix dia i hora però a diferent lloc.
Vaig trucar i vam aclarir el tema, la qual cosa no va impedir que l’endemà rebés una trucada per si volia donar plasma, que es veu que el Banc de Sang va curt de reserves. Li vaig comentar a la persona que em va trucar que Catalunya no és Transsilvània i que jo no volia tenir tractes amb el compte Dràcula. També vaig aprofitar la trucada per comentar-li la diferència subtil entre el Banc de Sang i la màfia -la màfia està organitzada!- Encara riem ara!

Conflictes de parella

La Clara Massons constata que oltes parelles no estan alineades pel que fa a ordre i neteja, cosa que desgasta el seu vincle i l’harmonia de la convivència (Com evitar els conflictes de parella a causa del desordre. ARA 26/1/2024). Ai inescrutable món de la parella!
És ben cert que és difícil trobar dues persones amb el mateix llistó d’endreça i requisits higiènics. I encara que tinguem la sort de conviure amb algú amb un nivell d’ordre com el nostre, sempre hi ha diferències. Hi ha qui necessita tenir els plats nets abans d’anar a dormir, hi ha qui diu que ni els veu. D’altres necessiten que les línies del cobrellit estigui ben rectes. A altres els és igual, però que les estovalles no pengin més d’un cantó que de l’altre.
El resultat pot ser una parella que s’estima, però que no viu a gust a causa d’unes necessitats i prioritats d’ordre diferents, i d’uns rols que els desgasten i que no volen tenir. El problema pot intensificar-se si la parella té fills petits. Més roba, joguines i materials per recollir, més cansament i menys temps per a tot plegat. Una altra font de conflictes recurrent és fer (o no fer) les tasques de casa.
La Clara se’n surt molt bé amb una bona dosi de sentit comú. En definitiva, tinguem present que conviure comporta avantatges i inconvenients, i que tots som diferents. Posem fil a l’agulla amb aquests consells, pactem, minimitzem l’impacte del llistó d’ordre i desordre en la relació, i que triomfi l’amor. I que dos no es barallen si un no vol, pensem-hi.

“La zona de interés” o l’altra cara del mal

Diu la Mònica Planas ( L’altra cara del mal. ARA 28/1/2024) que “The zone of interest” no s’assembla a cap drama sobre l'ocupació nazi i que surts dels cinema amb la incomoditat d’haver vist una pel·lícula estranya que t’ha explicat el que ja sabies d’una manera molt diferent. Totalment d’acord.
La peli relata un any en la vida de la família de Rudolph Höss, el comandant nazi responsable d’Auschwitz. No exhibeix l’esfereïdora realitat dels camps d’extermini sinó que mostra l’altra cara de la maldat, que també existeix. És demolidora en els detalls i fa visible fins a quin punt la maldat ha amarat la vida domèstica. La maldat més impune també s’estima els fills, cultiva les verdures amb amor, coneix el nom de les flors més boniques i cuida els animals amb afecte.
És un altre film esgarrifós i èpic sobre l’Holocaust. La pel·lícula ni explica massa, ni ensenya massa ni enfoca cap a la gran història sinó que posa el focus en l'individu, en la persona i és per això que està al marge del gènere sobre l'Holocaust.
Jonathan Glazer retrata sense embuts allò que la filòsofa jueva Hannah Arendt va batejar com la banalitat del Mal, proposant-nos una de les experiències cinematogràfiques més tremendes, agosarades i colpidores que som capaços de recordar. (“Auschwitz, la vida és bella”. El Nacional. Àlex Montoya 18/1/2024).
“La Zona de Interés” és la gran favorita per lluitar per l'Oscar a Millor Pel·lícula internacional amb “La Sociedad de la Nieve”.

Fascicles

Veure un estol, una paramenta, de fascicles ja no és gaire habitual als quioscos. La cultura del fascicle ja no es porta, és d’altres temps. Avui dia hi ha moltes maneres d’accedir a la informació, més enllà dels fascicles i del paper de premsa. És època de pantalles.
A Vilafranca hi ha una llibreria especialitzada en l'oferta de tot tipus de fascicles, i diria que en fa ostentació. L’altre dia vaig ser testimoni del muntatge de la parada, que va durar una bona estona. Tot calculat al detall. Distribució temàtica de l’espai, molts metres quadrats de façana… tot plegat ben pintoresc i acolorit.
Fascicles de divulgació de tot tipus: històrica, científica, culinària, premsa del cor… M’aturo a llegir una portada: un tal Quevedo (reggaetonià molt i molt famós pel que es veu i se sent) ha tret un últim disc “El último”. Confio que compleixi la seva paraula, i no puc ser més lacònic ni sever.

Emergència per sequera

El titular del dia: es decreta l'emergència per sequera per a 6 milions d'habitants. El límit per persona i dia serà de 200 litres, i la reducció en agricultura passarà a ser del 80%, del 50% en ramaderia, i del 25% en usos industrials i recreatius.
El catedràtic d’ecologia de la UB Narcís Prat és contundent: “El Govern no improvisa, però no estem preparats per a un quart any de sequera” (ARA 27/1/2024).
L'extrema gravetat de la sequera sense precedents que pateix Catalunya no dona treva. Caldria que plogués de cop tot el que cau en deu mesos per revertir la situació. També hi ha una qüestió climàtica, i és que es va fer una programació, a l'àrea mediterrània, sobre unes pluges mitjanes de 600 mm. Ara, però, ens en cauen 300.
No hauria de ploure gens durant un any o un any i mig per aplicar restriccions severes. Els polítics tenen clara una cosa: si tallen l'aigua de Barcelona, han perdut les eleccions. I faran el possible per evitar-ho.
I amb tot això ens trobem amb l’experiència del vilafranquí Toni Mestres, que fa vint anys que viuen en una casa desconnectada de la xarxa municipal d'aigua. Una experiència singular que apunta el que pot arribar a ser el nostre futur. El 324 se’n va fer ressó d’aquesta casa singular. No té desperdici -i mai més ben dit-. Més informació

Molt interessant i aclaridor l’escrit de Jordi Lleó: Estat d’emergència. Sequera de gestió 1/2/2024.