24 de maig, divendres, a Urgències del Pius Hospital. Feia gairebé 3 anys que no hi posava els peus tot i que durant la darrera dècada he estat un usuari habitual per la mare, el pare i la germana.
He tingut temps de retrobar-me amb aquest àmbit sanitari: des de les 6 de la tarda a 1/4 d'1 de la matinada, al box 6.
A Urgències no hi vas per quedar-t'hi. Aspires a fer una estada breu i reparadora però... ai las! Qui sap com acabarà tot plegat? La medicina moderna ha avançat, i molt, amb pas ferm. Per eliminació, descartant, amb proves i més proves... però la paciència és finita i t'arriben a acabar els quartos.
Una corrua d'infermeres i uns pocs metges -malauradament encara és aquesta la distribució de tasques- van amunt i avall i estan per tu els breus moments que consideren necessaris. A les 22h canvien el torn i és aleshores quan tenim alguna visita més rellevant. El desmai de la meva germana sembla ser que no serà res greu, tot i que cal esperar els resultats de les proves.
Estem envoltats de gent que pateix de debò. Un nen que no para de plorar desconsoladament, un infant que tot just camina i que és l'atracció de la planta amb les seves corredisses amunt i avall, un home d'origen grec que no parla cap llengua romànica ni l'anglès i que fa desistir el personal sanitari de l'ús del traductor de Google, una àvia molt àvia amb insifuciència renal crònica i una cara de pomes agres espectacular...
Tinc temps de llegir-me Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme, del Rob Riemen. Un parell d'assaigs, imprescindibles per entendre les entranyes del feixisme i l'estat de l'Europa actual. I també per esbossar mitja dotzena de microrelats d'àmbit hospitalari que confio enllestir els propers dies.
Plou amb ganes a Valls. Surto a fer un entrepà i passejo pels voltants. Cap a 1/4 d'1 de la matinada, anant cap a l'aparcament, em trobo una colla de dones musulmanes que deuen anar cap a casa després de la pregària i de l'àpat del capvespre del ramadà, rialleres i divertides.
Faig la ruta Valls - Montblanc - Vilafranca i minuts abans de les 2 de la matinada, m'enllito. Llegeixo mitja horeta i plego veles. L'última parrafada és de les bones: la felicitat excessiva és només una maniobra de distracció de l'atzar.
He tingut temps de retrobar-me amb aquest àmbit sanitari: des de les 6 de la tarda a 1/4 d'1 de la matinada, al box 6.
A Urgències no hi vas per quedar-t'hi. Aspires a fer una estada breu i reparadora però... ai las! Qui sap com acabarà tot plegat? La medicina moderna ha avançat, i molt, amb pas ferm. Per eliminació, descartant, amb proves i més proves... però la paciència és finita i t'arriben a acabar els quartos.
Una corrua d'infermeres i uns pocs metges -malauradament encara és aquesta la distribució de tasques- van amunt i avall i estan per tu els breus moments que consideren necessaris. A les 22h canvien el torn i és aleshores quan tenim alguna visita més rellevant. El desmai de la meva germana sembla ser que no serà res greu, tot i que cal esperar els resultats de les proves.
Estem envoltats de gent que pateix de debò. Un nen que no para de plorar desconsoladament, un infant que tot just camina i que és l'atracció de la planta amb les seves corredisses amunt i avall, un home d'origen grec que no parla cap llengua romànica ni l'anglès i que fa desistir el personal sanitari de l'ús del traductor de Google, una àvia molt àvia amb insifuciència renal crònica i una cara de pomes agres espectacular...
Tinc temps de llegir-me Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme, del Rob Riemen. Un parell d'assaigs, imprescindibles per entendre les entranyes del feixisme i l'estat de l'Europa actual. I també per esbossar mitja dotzena de microrelats d'àmbit hospitalari que confio enllestir els propers dies.
Plou amb ganes a Valls. Surto a fer un entrepà i passejo pels voltants. Cap a 1/4 d'1 de la matinada, anant cap a l'aparcament, em trobo una colla de dones musulmanes que deuen anar cap a casa després de la pregària i de l'àpat del capvespre del ramadà, rialleres i divertides.
Faig la ruta Valls - Montblanc - Vilafranca i minuts abans de les 2 de la matinada, m'enllito. Llegeixo mitja horeta i plego veles. L'última parrafada és de les bones: la felicitat excessiva és només una maniobra de distracció de l'atzar.
