Black Friday

Divendres negre, divendres 29 de novembre del 2024. Ja fa dies que ens atabalen per terra, mar i aire. Ens espera un desembre mogut, temporada alta pels consumidors.
Als Estats Units es coneix com a divendres negre el dia que inaugura la temporada de compres nadalenques amb significatives rebaixes en moltes botigues detallistes i grans magatzems. És un dia després del Dia d'acció de gràcies, el qual se celebra el quart dijous del mes de novembre.
Netflix ha estrenat Buy now. The shopping conspiracy (Compra ara. La conspiració consumista). Es tracta d’un documental de noranta minuts que posa de manifest les estratègies de màrqueting en les compres en línia per estimular el consum més enllà de les necessitats reals dels usuaris. Mostra el costat més obscur del món del consum per revelar-nos la veritat oculta.
Expliquen, per exemple, la creació i l'eficàcia del botó "Compra en un clic" d’Amazon. Es tracta de reduir al mínim possible el temps que passa entre que pensem que volem una cosa i que la comprem, i això es fa condicionant el nostre comportament d’una manera tan subtil que ni ens ho podem imaginar.
El documental revela dades impactants, com que cada dia al món es llencen tretze milions de mòbils i es compren dos milions i mig de sabates a Amazon. (L’art de la distracció. Mònica Planas Callol ARA 23/11/2024)
Personalment no participo en cap d'aquestes campanyes de promoció de vendes, ni tampoc sóc usuari dels serveis d’Amazon, totalment prescincibles, de la mateixa manera que no compro mai loteria, ni d'aquí ni d'allà.

Cal tenir estrella (Michelin)

Els noticiaris en van plens de les estrelles Michelin atorgades ahir, i que reconeixen la bona feina i la innovació als fogons. Una d’elles, de proximitat: la primera Estrella Michelin arriba al Penedès de la mà del restaurant Casa Nova de la Bleda (Sant Martí Sarroca).
La guia assenyala que en plena sintonia amb el medi ambient, el xef Andrés Torres ofereix una cuina actual que parla de l’entorn, de la memòria i dels seus viatges de cooperació. Abans van obtenir també una estrella dos restaurants penedesencs, Ca l’Anna de Sant Martí Sarroca, que ja ha tancat portes, i El mirador de les caves, de Subirats, quan el portava Fermí Puig. L’enhorabona! Ara caldrà mantenir-la, que prou que costarà.
A casa discrepem del contingut de la notícia, per variar. De fa temps que la cantina de l’Ateneu té ben merescudes dues estrelles Michelin. O no?

BBVA & BS Sexe anal, que no amor romàntic, i amb vaselina

Tota la meva vida laboral he treballat amb el BBVA Un amic, el Pere, hi treballava els anys 80 i això va aplanar el camí.
Deixem-ho clar. Ni aquest banc ni cap altre, dels d’abans ni dels ara, em mereixen confiança, ans al contrari, però com que és inevitable tenir relacions amb alguna entitat bancària, doncs això. Enyoro l’esperit i l’obra social de les antigues caixes d’estalvi.
De fet, jo mateix, de jovenet, vaig estar a punt de començar la meva vida laboral al Banesto de Montblanc. En aquella època era una pràctica habitual començar a treballar a les entitat bancàries com a noi dels petits encàrrecs i, mica en mica, anar progressant.
La guerra oberta entre el BBVA i el Banc de Sabadell (BS) és un episodi més de la concentració bancària que si a algú beneficia és al sistema bancari, no pas als particulars ni a les empreses del país. Aquesta en concret em recorda la disputa entre David i Goliat i també allò del peix gran i el peix petit.
La disputa per guanyar el relat entre le dues entitats bancàries ha aterrat als mitjans de comunicació. Fa dies que a TV3, en horari de màxima audiència, ens donen la tabarra amb uns anuncis del BBVA “D’accionistes de BBVA per a accionistes de Banc Sabadell. Avancem?” que intenten convèncer els accionistes minoritaris del BS de “com podria ser el nostre nou banc”. Fa pinta de ser el darrer intent d’arrossegar-los cap a les aigües turbulentes del BBVA
Parlem clar. Al meu entendre no podem confondre el sexe anal, ni que sigui amb vaselina, amb l’amor romàntic. Doncs això, que els donin pel sac amb una canya esberlada.

“Com podria ser el nostre nou banc?  D’accionistes de BBVA per a accionistes de Banc Sabadell. Avancem?” https://www.youtube.com/watch?v=qn9tdgBz1dw

Els accionistes del BBVA diuen 'Sabadel' Mònica Planas ARA 27/11/2024 https://www.ara.cat/media/accionistes-bbva-diuen-sabadel_129_5214142.html?utm_source=newsletter&utm_medium=cms&utm_campaign=firmes&utm_content=20241127firmes  

Punt de no retorn

La guardonada sèrie de 3Cat "Punt de no retorn", ha guanyat un dels Emmy Internacionals. L’enhorabona! L'enhorabona a la feina ben feta en aquesta època de notícies falses i de gent que usurpa les tasques periodístiques.
Des de l'actualitat i amb una narrativa documental, intimista i innovadora, aquesta sèrie de documentals breus de Raül Gallego retrata la transformació que el món està vivint.
Entrem en aquells conflictes i aquelles històries que es troben en un moment de canvi de paradigma, en què les decisions que es prenguin ara, poden afectar-nos com a societat d'una manera o altra.
Dirigida pel periodista Raül Gallego Abellán i emesa pel 3Cat, aborda conflictes actuals narrats únicament amb la veu dels protagonistes.
El director i productor, Raúl Gallego, ha afirmat que està emocionat per l'acolliment de la sèrie, la filosofia del qual és explicar aquest punt d'inflexió que afronta el món en aspectes com el medi ambient, els conflictes, la democràcia o la intel·ligència artificial. En declaracions a EFE, Gallego ha aplaudit l'aposta d'una televisió autonòmica pública, 3Cat, per un producte de "periodisme, reporterisme i documental, quan la tendència és el que s'anomena infotainment, més entreteniment que intentar explicar la realitat".
També a la nostra vida, de vegades, hi ha punts de no retorn que cal tenir ben presents. #PuntNoRetorn3Cat Tots els vídeos a www.3cat.cat/

25N - Dia internacional de l’eliminació de la violència contra les dones

Cap agressió sense resposta. Cap dona sola. Sumem esforços, conscienciem i actuem per un futur de respecte i igualtat.
Un altre futur sense violència contra les dones és possible amb educació, serveis essencials als sectors policial, judicial, sanitari i social i finançament suficient i amb una mirada més humana.
Què es commemora el 25-N? Origen i història del Dia contra la violència envers les dones. https://beteve.cat/societat/25-novembre-origen-dia-internacional-violencia-dones/
Les relacions en què hi ha violència masclista s'emmarquen dins uns processos graduals i lents que s'expliquen amb la metàfora de la granota bullida.
https://www.vilaweb.cat/noticies/metafora-granota-bullida-violencia-masclista/
L’enhorabona al programa “Les dones i els dies” de la Montser Virgili al ·CAT, que
posa les dones al centre, reeivindica les dones d'àmbits, orígens i diverses sensibilitats i el seu paper a la societat i fa una relectura del present perquè, massa sovint, les dones queden al marge del discurs o es deixen de banda.
En aquest programa, hi trobareu històries humanes, sentit de l'humor, cultura, ciència i reflexió, una oportunitat per veure el món des d'un altre punt de vista. "Les dones i els dies" és un programa que vol fer reflexionar a tothom i no excloure a ningú.
Si no en teniu prou amb el programa de ràdio trobareu la nostra versió televisiva a la plataforma 3cat. Cada dia, de dilluns a divendres de les 21 a 22 h a Catalunya Ràdio.

Enric Marco

Enric Marco i Batlle fou un sindicalista català, conegut per la seva impostura sobre la seva estada al camp de concentració de Flossenbürg
La seva biografia és espectacular. Sindicalista de la CNT amb càrrecs importants, vicepresident de la Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes de Catalunya (FAPAC)...
El 1984 Juan Gómez Casas, reflexionant sobre el període que Marco havia ocupat aquests càrrecs, recordava que poc o res es coneixia amb certesa sobre el seu passat.
El 2005 va ser objecte d'una gran atenció mediàtica a causa d'una impostura. Durant anys es va fer passar per un deportat al camp de concentració de Flossenbürg, a Baviera, durant l'Alemanya nazi.
A l'abril de 2005 un informe de l'historiador Benito Bermejo establia que els relats de Marco eren extremadament inconsistents i demostrava que realment havia estat a l'Alemanya nazi com a treballador voluntari (d'acord amb el tractat Franco-Hitler d'agost de 1941) i no deportat pel seu combat en la resistència antinazi a França com ell havia pretès.
Un documental sobre la seva vida anomenat Ich bin Enric Marco es va estrenar el 2009.També basant-se la seva vida, Javier Cercas va escriure El impostor, que es va publicar el 2014. El 2024 s'estrenà la pel·lícula Marco on Eduard Fernández interpreta el paper d'Enric.
La pel·lícula està construïda com un trencaclosques en què no falta una sola peça. Eduard Fernández captura la complexitat del personatge, un home amb la necessitat imperiosa de fer-se notar, disposat a crear una reputació a força de mentides.
Marco és un magnífic drama històric que, a més, acaba convertit en una provocadora reflexió sobre com volem ser vistos pels altres, així com el preu a pagar quan la veritat surt a la llum.
En una entrevista recent a Eduard Fernández venia a dir que Enric Marco és l’home que millor va parlar de què passava en un camp de concentració, precisament perquè no hi havia estat.
Aquest dies es pot veure al cinema a Vilafranca. Molt recomanable.

Cubelles & Blade Runner

Setmanes enrere apareixia una notícia a la premsa que venia a dir que la platja de Cubelles, escenari de la nova sèrie de Blade Runner (Eix diari 4/9/2024).
El futur distòpic de Blade Runner 2099 arriba a la platja de les Salines amb el rodatge de l'esperada sèrie d'Amazon Prime Video. Cubelles es va transformat radicalment per uns dies, deixant enrere el seu aspecte tranquil per acollir un futur distòpic.
'Blade Runner' és considerat un dels clàssics indiscutibles de la ciència-ficció. La seva adaptació de la novel·la de Philip K. Dick ha deixat una empremta indeleble en el cinema. Explora temes com la intel·ligència artificial, la natura humana i la identitat.
Les paraules del replicant de la pel·lícula, definitives: tots els meus records desapareixeran com llàgrimes en la pluja.
De Cubelles, la platja del Prat de Vilanova. Un oasi de calma i tranquil·litat. Molt recomanable.

Mainader ocasional

Aquest matí, de 6 a 14h, he fet de mainader del Roc, una criatura dolcíssima de 5 mesos i de la Teula, una gossa jove i espavilada.
És el primer dia que hi dedico tanta estona, des de la criança del meus fills, però d’això ja fa gairebé 30 anys… Constato que tot s’oblida i que tot es pot tornar a aprendre. Mirant les criatures el temps s’atura i els records retornen.
El futur de la Teula és previsible i fàcil de perfilar. El del Roc, un llibre en blanc, sense línia de l’horitzó, obert a totes bandes. I aquesta és la grandesa de la vida, que ben poca cosa hi ha feta (en el seu cas), que queda molt per fer i que gairebé tot és possible.
Posats a brindar , fem-ho pels que ja no hi són, pels que sí que hi som i pels que vindran.
En qualsevol cas ha estat una bona matinal que espero que es repeteixi tot sovint.

Dormir bé amb Eduard Estivill

Sento al Matí Cat Ràdio l’incombustible Eduard Estivill parlant del seu tema, el dormir bé. Ens aconsella sobre el que cal fer per dormir bé. Sobre si és recomanable fer migdiada o prendre infusions a la nit… El doctor Estivill posa nota a les pràctiques més habituals que fem abans d'anar al llit.
Recordo que fa uns 30 anys fins i tot vam comprar algun del seuss llibres, quan a casa teníem nens petits. I va anar bé, tot i que haig de reconèixer que els consells que s’oferien eren ben bé iguals als que ens donava, gratuïtament i a nivell oral, l’àvia Àngela.
Eduard Estivill, i darrere seu algun familiar proper, han tingut l’encert de copsar les necessitats del moment i oferir una resposta funcional i resolutiva. Autoajuda en estat pur, no com altres xarlatans, youtubers, tiktokers i fauna diversa de mala jeia i talent escàs.
També m’agrada l’Eduard Estivill del Grup de Folk, Falsterbo 3 i Falsterbo Marí, que va perdurar fins a l'any 2023, en què van celebrar un concert de comiat al Palau de la Música Catalana.

Com passa el temps! I no només a Las Vegas

Las Vegas és la més gran de les ciutats de l'estat de Nevada als Estats Units, així com la major ciutat fundada al segle xx. S'ha convertit en una de les principals destinacions turístiques del país gràcies a les seves zones comercials i de vacances, però sobretot gràcies als seus casinos.
Las Vegas és coneguda de vegades com la “ciutat del pecat” (Sin City) a causa de la popularitat del joc i apostes legals. La imatge glamurosa de la ciutat li ha fet escenari de diverses pel·lícules i sèries televisives.
El nom de Las Vegas es deu a que en algunes àrees existien deus que creaven extenses àrees verdes que contrastaven amb el desert que les envoltava; d'aquí el nom de "Las Vegas".
En un moment d’eufòria descontrolada i buscant la incerta glòria potser em veuria amb cor de jugar-m’ho tot a la ruleta, o al blackjack… o fins i tot fer un casori tronat i inconscient com el que es veu en alguna pel·lícula romàntica de la sèrie B
Las Vegas, un oasi, un casino més ben dit enmig de desert. Aquestes fotos, de 1940 i de l’actualitat, són il·lustratives del pas del temps.

“Correr es de cobardes”

Gran matinal la d’ahir amb la celebració de la 45a edició de la Mitja Marató de l’Espirall.
Més de 2.200 persones inscrites en les diferents modalitats. L’enhorabona als guanyadors i un agraïment especial a l’organització i al voluntariat.
Tot pedalant ens vam arribar, el Ton i jo, a Guardiola. Ruta: vilafranca, la bleda, can rigol, sant pere ad vincula, sant martí sarroca, can sogues, la mussarra, guardiola -pausa mitja marató l'espirall-, les cabanyes, vilafranca. 30 km.

  https://ca.wikiloc.com/rutes-btt/24-11-17-vfp-guardiola-mitja-marato-espirall-vfp-192040375
Vam esmorzar a la terrassa d’un bar cèntric, davant per davant del bell mig de la cursa, i vam veure en directe el pas de bona part dels participants a la cursa. Tot un espectacle!
El Lluìs de las Heras, home savi i de conversa exquisida, em sorprèn quan diu allò de que “correr es de cobardes”. A poc que hi pensis te n’adones del doble sentit i de la fina ironia de la frase, sobretot si ja tens una edat, com és el cas.

Esquerrans: viure en un món al revés

Una persona de cada 10 són esquerrans. No gaire lluny de quan se’ls considerava fills del diable o portadors de malformacions, els esquerrans han superat moltes traves. Però s’enfronten dia a dia a la imposició més gran: la de viure en un món pensat per i per als destres.
Obrir una llauna, emprar unes tisores, tocar la guitarra…resulta un obstacle tot sovint, en ocasions insalvable per als més petits. També és cert que el mercat ha anat compensant la històrica discriminació i actualment hi ha estris per a esquerrans. 20 anys enrere anàvem a comprar estris pel Martí de casa a la plaça del Pi o al carrer Petritxol en una botiga especialitzada.
Políticament parlant em pregunto si els esquerrans de debò, ja sigui de l'àmbit socialista o socialdemòcrata, arriben al 10% de la població. Tal com està el pati, i amb les conversions a l’esfera neoliberal, poca cosa queda ja de l’esquerra transformadora de fa unes dècades.
I així ens va. Tenim el que tenim, que no és gran cosa a hores d’ara.

Paper de vàter

"Totes les coses modernes" és la secció del digital Catorze en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
L’article sobre el paper de vàter, molt bo. Constata que abans que existís, els humans ens netejàvem el cul amb tota mena de coses: diaris, teles, herbes, fulles, sorra, neu, pedres o fulles d’enciam…
Diu que a Espanya consumim uns tretze quilos de paper higiènic per persona i any. Poca broma! La majoria del paper de vàter es fabrica amb fibres verges, és a dir, no amb paper reciclat. És una bona imatge del que fem amb l’ecologia i el futur del planeta: ens els passem pel cul.
Durant la pandèmia vam poder comprovar que davant de la paranoia d’escassetat de productes, el primer que va volar va ser el paper de vàter. No oblidarem les imatges estanteries arrasades.
La veritat és que, en dues generacions, les coses han canviat força: hem passat del paper Elefante que formava part de la mitologia dels pares (una mitologia rasposa, tot sigui dit) a la diversificació delirant del producte.

La Trinca (què bons!) ja va immortalitzar el paper de vàter en una oda divertida https://youtu.be/xqjNxS745p4

Lliçons de la tragèdia del País Valencià

Molt recomanable la lectura de l’article de Joan Vila a CRÍTIC (Lliçons de la tragèdia del País Valencià: són inevitables inundacions mortals com aquestes?)
Amb una exigència ineludible: de la catàstrofe n'hem d'extreure algunes lliçons, si no volem que inundacions similars es repeteixin sovint en el futur. Examinem els mapes de les zones inundables. El clima del planeta ja no es comporta com dècades enrere i això només acaba de començar. Actuem en conseqüència, perquè el canvi climàtic ja és part de les nostres vides.
Potser la manera com invadim el territori, l'omplim d'asfalt i d'infraestructures viàries n'és la causa principal, a part, és clar, del canvi climàtic, que agreuja els fenòmens meteorològics propis d'aquesta àrea mediterrània on vivim.
Una opinió cada cop més majoritària entre la ciutadania és que no podem continuar vivint com hem fet fins ara, ignorant els missatges que la natura ens envia.
Si continuem urbanitzant les zones potencialment inundables, tragèdies com la d’aquests dies es poden repetir sovint. En Francesc Mauri ho pronostica clarament: “Tornarem a tenir fenòmens extrems i, si continuem urbanitzant, ens enganxarem els dits”.
Potser podrem millorar els sistemes d’alerta a la població, potser podrem incrementar la dotació dels equips d’emergència però si continuem urbanitzant les zones potencialment inundables com fins ara, una tragèdia d’origen climàtic es pot repetir, i no pas d’aquí a un segle. A Catalunya tenim el mateix problema: un 15% del territori urbanitzat del Principat té risc d’inundació, segons l’informe RiskCat.
“Psicològicament, és devastador. Tota la teua vida ha desaparegut en una hora”, explica la Tere. Té 79 anys i viu a Paiporta. A la gent gran li costa especialment mirar el futur. "La nit es fa molt llarga", afirma el Juan https://bit.ly/3YFNYz8
“Si hi havia un temps en què en la política hi entrava gent molt qualificada amb la voluntat de servir els ciutadans, aquest temps ja ha passat. I ara la norma –a dreta i a esquerra– és entrar en la política per servir-se’n, per gestionar els interessos privats sota aparences públiques” assegura Vicent Partal

Preguntes. Comença una nova era?

Esther Vera, bona observadora i analista de la realitat, anuncia l’inici d’una nova era (“Lliscar pel pendent”. ARA 10/11/2024).
La sensació és que estem en un moment de crisi en què cristal·litzen molts processos de canvi que s’han iniciat prèviament.
Avui, la imatge de la democràcia liberal recorda la de Sísif, el bocamoll que va ser condemnat a arrossegar costa amunt una gran pedra que just abans d’arribar al cim sempre rodava muntanya avall.
Són temps de convèncer els ciutadans de la utilitat de les institucions, del valor de la gestió honrada de la cosa pública, de la importància de la llibertat d’opinió i de premsa, de la importància de la veritat, de la virtut del debat públic. En definitiva, de recomençar a protegir els instruments que ens han donat la capacitat de progressar com a societat.
Si la filosofia és l’art de fer preguntes pertinents, avui n’hi ha moltes a fer als que s’aventuren a pensar. D’entrada des del periodisme hi ha moltes més preguntes que certeses: sabrà Europa resistir a la ultradreta i a la desídia amb què observa la seva decadència?; podran sobreviure els mitjans de comunicació seriosos a l’era de la immediatesa i el menyspreu de la veritat?; complirà Trump les seves promeses amb les deportacions massives d’immigrants?; quin efecte econòmic tindrà la guerra comercial per la pujada d’aranzels? Comença una nova era.

“You are the media now”. Va de tiktokers, de youtubers i d’instagramer amb les neurones justes i milions de seguidors

La Marta Rojals la clava en el seu article (“Això no ho veuràs a la televisió”. ARA 12/11/2024).
Ve a dir que aquella promesa de llibertat d’expressió, d’informació en cru, ara sí que sí, només el poble salva el poble, avui té cara de tiktoker, de youtuber, d’instagramer amb les neurones justes i milions de seguidors… líders multitudinaris d’opinió que l’únic codi deontològic que coneixen és deure’s als seus patrocinadors. Paraperiodistes de mala jeia, vaja.
“You are the media now”, en l’idioma original, podria ser el lema de l’era que tal dia en vam dir de la postveritat.
El fet de tindre accés a qualsevol succés del món en temps real, amb un gest tan banal com treure’ns el mòbil de la butxaca, ens genera la il·lusió que estar informats és això, que per fi som cara a cara amb "la veritat".
En aquest estat de les coses, com comprendran els periodistes, el lema “ara, els mitjans de comunicació sou vosaltres” em fa la mateixa il·lusió que si diguessin “ara, vosaltres sou els meteoròlegs” en la imminència d’una gota freda. Que sí!

President Illa 100

El president Salvador Illa ha arribat als 100 dies de mandat. Toni Soler fa una valoració del seu mandat prou encertada (“Salvar el soldat Sánchez”. ARA 10/10/2024) amb un referent cinematogràfic afortunat: “Salvem el soldat Ryan”, una pel·lícula bèl·lica i èpica de 1998, dirigida per Steven Spielberg. Ambientada durant la invasió de Normandia,destaca per la seva representació gràfica de la guerra, i per la intensitat dels primers 27 minuts de pel·lícula, que inclou la descripció de l'assalt a la platja Omaha durant el Desembarcament de Normandia.
La sentència de Toni Soler és contundent: “de moment, no hi ha cap projecte de país en majúscula, cap estratègia nacional, que no passi per Pedro Sánchez. I com que Sánchez tard o d’hora caurà, aquesta estratègia és una temeritat insòlita per a un president que, per damunt de tot, presumeix de no ser un temerari”.
I em temo que està carregat de raó. Vist així la dependència i la independència passen per Madrid. I també és cert que posat tots els ous en un sol cistell, cistell d’altri d’altra banda, sempre és molt arriscat.
Alguns fragments de l’article de Toni Soler:

“Tornem a ser l’oasi català protegit del cicló polític peninsular. Potser, en lloc d’oasi, hauríem de parlar d’ermot, un descampat informatiu que fa que els analistes mirin enfora per amarar-se d’actualitat de la bona, de la que fa glatir. Mazón, Sánchez, Ayuso, Trump, Musk, Netanyahu, aquests són els noms propis del moment, també de Barcelona estant. /…/
Amb la fi del Procés Sobiranista es va acabar un període de singularitat; hi havia una carpeta catalana a les redaccions, als ministeris i als despatxos amb moqueta. /…/
La política “autonòmica” no dona gaire de si, i encara sort que l’independentisme dona munició amb les seves batusses internes. Però una sàtira que s’ocupa més de l’oposició que del govern va coixa, no pot fer bé el seu paper. /…/
Catalunya ha perdut presència, que viu en una mena d’exili informatiu banyat en l’escepticisme dels electors, que han plegat veles després d’anys de sobreexcitació per la creença –tristament errònia– que el futur polític del país depenia dels seus vots. Ara, la convicció general és que el futur del país depèn del que passi a Madrid, i aquesta és la clau de volta de l’èxit del PSC de Salvador Illa. /…/
Però a Illa l’interessa, i molt, el debat polític espanyol. Creu que la supervivència de Pedro Sánchez és una qüestió de vida o mort. /…/
I com que Illa no preveu cap futur per a Catalunya fora de l’òrbita espanyola, creu que el millor servei que pot fer la Generalitat és reforçar Sánchez i facilitar-li el suport dels nacionalismes perifèrics. Són uns socis incòmodes i potser indesitjats, però és que no n’hi ha d’altres. /…/
Potser per això el més rellevant que sabem del govern Illa, passats els famosos cent dies, és que s’ha compromès –a contracor– a impulsar un sistema de finançament singular per a Catalunya. Ni tan sols és idea seva.”

El novembre de Miquel Martí i Pol

Vaig descobrir Martí i Pol fent el servei militar a Madrid el 1981 i vaig comprar tota la seva obra completa, els 4 volums.
Poeta singular. Mai l’èxit havia estat menys buscat ni més merescut. Sempre troba la força per comunicar-nos paraules sempre noves i per dir-nos sense engany que la felicitat, malgrat tot, és encara possible.
El 1982, en començar a treballar com a mestre i disposar d’un sou digne, una de les coses que vaig fer va ser fer-ne un exlibris amb un text contundent i definitori: “Mestre, catalanista practicant, solitari i solidari, embrutapapers, lletraferit, lector de Martí i Pol”. Ben poques coses canviaria, malgrat el pas del temps.
La Fundació Miquel Martí i Pol i l’Ajuntament de Roda de Ter han presentat la programació de les Jornades Miquel Martí i Pol 2024, que arranquen el 2 de de novembre i s’allarguen durant tot el mes, coincidint amb els 21 anys de la mort del poeta de Roda de Ter.
Els actes d'homenatge al poeta mantenen la seva essència popular.
Toni Mas, alcalde de Roda de Ter i president de la Fundació, ha destacat la vigència del poeta afirmant que "Miquel Martí i Pol és un poeta més actual que mai, en les dificultats que com a poble i com a societat vivim".

Rei d’Andorra

L'any 1934, l'aristòcrata Borís Skóssirev es va autoproclamar rei dels andorrans en un dels episodis més surrealistes de la història del Principat i que ara s'explica en un documental que es podrà veure al "Sense Ficció" de TV3 l'any que ve.
Borís Skóssirev va fugir de Rússia quan va esclatar la revolució de l'any 1917. Durant el seu periple per diversos països europeus, va descobrir l'existència d'Andorra i es va obsessionar per regnar el petit país dels Pirineus.
Sense cap mena d'escrúpol, es va crear un fals llinatge. Assegurava que era el successor de la corona reial francesa i fins i tot va arribar a redactar una constitució que establia les bases per a una monarquia parlamentària a Andorra. Per tot plegat va acabar declarant la guerra al Bisbe de la Seu d'Urgell.
Es pot dir que a la dècada dels anys trenta del segle passat, aquest presumpte aristòcrata rus va aconseguir que mig món situés Andorra al mapa. Ell, mentrestant, es dedicava a concedir entrevistes --una de les quals al New York Times-- i a relacionar-se amb la flor i nata de la societat de l'època. Es va inventar un vestit reial amb una barretina.
I és que la realitat, a cops, supera la ficció. D’altra banda, i qui no voldria ser rei d’Andorra? Jo també, rei d’un país dels Pirineus, amb llengua pròpia reconeguda internacionalment, amb veu i vot a l’ONU, amb un acord monetari amb la Unió Europea que li permet fer de l'euro la seva moneda oficial, amb alta muntanya i també amb aigües termals…
No estaria bé que Andorra s’annexionés el Principat de Catalunya? Sense violència, de manera pactada i de mutu acord què carai! Val més ser cap de ratolí que cua d’elefant, no sé si m’explico.

Festivals de cinema

El mes de novembre és un mes de festivals cinematogràfics. En cito uns quants.
El Most Festival internacional de Cinema del Vi i el Cava arriba a la seva 13a edició.
Palestina i el Líban seran els grans protagonistes de la 18a Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani.
Un cinema que alimenti l'ànima. Loach, Kaurismäki, Wenders, Olmi, Garrone i els pastorets seran els principals protagonistes de la 21a Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya.
El festival de cinema LGTBIQ+ Endimaris, a Sitges, és una odissea LGTBIQ+
TerrorMolins. Festival de Cine de Terror de Molins de Rei.
El Memorimage. Festival Internacional de Cinema de Reus. Per allò de què som la nostra memòria.
Som animals narratius, i això combina a la perfecció amb l’exercici cinematogràfic. Filmar és existir.

Eleccions made in USA. Trump enfila el camí de la Casa Blanca

Donald Trump, ara a 2/4 de 8 del matí, és el virtual guanyador de les eleccions. Els republicans guanyen en vot popular i en vots electorals.

La victòria  republicana acabarà sent total als Estats Units. No només tindran la Presidència i la majoria de governadors, sinó també el Senat i, molt probablement, la Cambra de Representants. Venen mals temps per a la lírica.
L’escenari que ens espera si es confirmen aquestes previsions és, més que preocupant, desolador, per allò de l’efecte papallona.
S’acosten temps ben difícils i complicats a nivell planetari. Els problemes de gran calat no tenen solucions simplistes ni testosteròniques.
La Pissarreta d’en Partal ens ha ajudat a entendre com es vota en les eleccions americanes.
Ells nord-americans decidiran si Donald Trump torna a la Casa Blanca quatre anys després o si Kamala Harris es converteix en la primera presidenta de la història del país. La campanya electoral, farcida d'acusacions i notícies falses, ha vingut marcada per la renúncia de Joe Biden i l'intent d'assassinat de Trump a Pensilvània.
La retòrica de Trump podria degenerar en incidents. El New York Times alerta que grups d'ultradreta amenacen de muntar una autèntica rebel·lió si Trump acaba perdent. Alguns dels instigadors ja van participar en l'assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021.
Trump ha posat el punt final a la campanya amb un repàs dels grans hits electorals: amb insults contra la seva rival i amb un reguitzell d'astracanades xenòfobes. Més desencadenat que mai, Trump ha advertit els nord-americans que acabaran llençant-se pel balcó si fan presidenta Kamala Harris. A més, també ha deixat ben clar que no està disposat a acceptar una derrota electoral i ha endurit per enèssima vegada el seu discurs contra la immigració.
Trump és un element perillós que sembla ser que portarà les regnes de l’encara país més poderós del món. Que no sigui res!

PS1 Sergi Picazo a CRÍTIC (9h) narra què carai ha passat en les eleccions dels Estats Units. Trump serà el guanyador de les presidencials gràcies a una victòria clara contra el gir moderat de Kamala Harris: guanyen el petroli, l'antiimmigració, el masclisme i l'odi a les minories... però guanya també l'economia proteccionista i contra la globalització.

PS2 Com diu el filòsof Josep Ramoneda "La victòria de Trump confirma el desplaçament de la democràcia liberal cap a l'autoritarisme postdemocràtic".

“We Are the World”. Som el món?

Llegeixo a Catorze que el gran Quincy Jones ha mort als 91 anys. Va ser productor d'himnes com “We Are the World”, gravada el 1985 per combatre la fam d’Àfrica.
Escrita per Michael Jackson i Lionel Richie, i produïda per Quincy Jones i Michael Omartian, les vendes van superar els 20 milions de còpies. https://www.youtube.com/watch?v=499GB-HJcbc
Al videoclip, per ordre d’aparició, trobem: Lionel Richie, Stevie Wonder, Paul Simon, Kenny Rogers, James Ingram, Tina Turner, Billy Joel, Michael Jackson, Diana Ross, Dionne Warwick, Willie Nelson, Al Jarreau, Bruce Springsteen, Kenny Loggins, Steve Perry, Daryl Hall, Huey Lewis, Cyndi Lauper, Kim Carnes, Bob Dylan i Ray Charles.
Es troben a faltar, a data d’avui, iniciatives com ara aquesta, coral i prenyada de bones intencions. És evident que aquest tema musical no va eradicar la fam d’Àfrica… però en qualsevol cas és meritòria i musicalment fa de molt bon sentir.
Ara bé, com va ser el procés de gravació? Compartim uns fragments del making of, un document en què veiem com Stevie Wonder ensenyava a Bob Dylan el fragment que havia de cantar, com Ray Charles deixava anar la seva bèstia per cantar la seva part o com Cindy Lauper s'ha de treure el munt de collarets i les arracades perquè se'n filtrava el so.
Catorze 14 cultura viva ens explica com es va gravar "We Are the World". Veiem com va ser el "making of" d'aquest himne. https://www.catorze.cat/piano/com-es-va-gravar-we-are-the-world_1158380_102.html

Ovelles… pastors i ramats

A la capella de sant Joan, de l’11/10 al 10/11 podem gaudir d’una exposició audiovisual de Xavier Bayer i Pep Puig, amb el suport de l'associació Camí ramader de Marina: “Pastors i ramats. Un m´´on que se’n va”. Molt recomanable.
Al calendari dels pagesos 2024 trobem un reportatge sobre “ la transhumància, camins ramaders, pastors i pastores”.
Ve a dir que aquest ofici és més necessari que mai, que no pertany només al passat.
El setmanari penedesenc El Cargol del 20/10/2021 també es feia ressó del tema: “La transhumància, el món pastorívol i els camins ramaders es reivindiquen als Monjos”.
La fira de la Transhumància s’emmarca en el projecte “Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès”, que neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, entre d’altres organismes i entitats, amb l’objectiu de preservar, potenciar i promoure la transhumància i els camins ramaders a Catalunya.
Jordi Navarra Torres, @nendelxinco, pastor també diu la seva a les xarxes: Estan tot el dia controlades, ara sí, es queden soles.Elles mateixes buscaran un lloc on estiguin tranquiles i còmodes per jeure, demà al matí hi tornarem a ser.
Això quan hi hagi llops no serà possible, el nostre ofici, la nostra manera de viure desapareixerà. #sompastors https://x.com/nendelxinco/status/1849154057883242517
La reintroducció dels llops, com la dels ossos, ideada en la zona de confort d’algun despatx ben lluny de l’alta muntanya, té molt de delicte, per molt europeu i modernet que sigui el programa Life.
Un dels projectes seleccionat pel prgorama Life ha estat l'anomenat 'Vinyes per calor', que es basa en la transformació de l'energia resultant de la poda de vinyes per obtenir energia calorífica i de refrigeració (energia tèrmica). Però això ja és un altre tema.
I sempre amb els pastors i pageses. Sempre.

Melancolia

M’encanta “Melancolia”, una escultura d'Albert Gyorgy, mostra el buit que deixa darrere seu el dolor. Quina meravella!
Posa de manifest de quina manera un bocí de no res, un forat, pot omplir de significat i de transcendència una peça escultòrica.
Recordo una exposició de Henry Moore al Palau de Velázquez de Madrid entre els mesos de maig i agost del 1981.: “Henry Moore. Exposició retrospectiva. Escultures, dibuixos i gravats, 1921-1981”. Art en estat pur.

Dia dels difunts. Epitafis

El novembre s’obre amb la festa de Tots Sants. I l’endemà és la festa dels fidels difunts. D’aquells que encara no són prou sants. És a dir, els que al Purgatori s’afinen l’ànima per poder ser considerats sants algun dia.
I com que aquests necessiten ajut, nosaltres vinga resar per ells. I com que resar sense fer res més és una mica avorrit, ens hem inventat això dels panellets i les castanyes i els moniatos.
També, hi ha la cosa dels cementiris. Ai, els cementiris! Tots hi anirem a parar. Els cementiris amaguen textos que algú va decidir deixar esculpits sobre les seves restes.
Una dita popular afirma que "la mort és llei de vida". També és cert que "viure mata".
En qualsevol cas sembla ser que la mort és el darrer tabú. I que "només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins a la mort".
Miquel Berga parlava de la fascinació pels cementiris, de les làpides, i feia un recull d’epitafis, irreverents, memorables, literaris, sarcàstics, rebels, descarats, més enllà de la inscripció mai no gravada de Groucho Marx (“Perdonin que no m'aixequi”), hi ha el de Billy Wilder (“Sóc escriptor però ningú no és perfecte”), el de Miguel Mihura (“Ja deia jo que aquell metge no era gaire bo”), el de Bach (“Des d'aquí no se m'acut cap fuga”), el de Stan Laurel (“Si algú va al meu funeral amb cara de pomes agres, no li parlaré mai més”) o el de Fernando Lleras (“No sé què faig aquí”).
Hi ha epitafis que són la darrera estacada: “Aquí jau la meva dona, freda com sempre.” I la contrapartida: “Aquí jau el meu marit, per fi rígid.” També hi ha la genialitat de la frase breu però implacable: “Sense comentaris”, “Game over”, “No cridi: estic mort, no sord”, “Deixeu-me en pau” o “Estic mort. Ara torno”, o la ironia agredolça: “Mort per la voluntat de Déu i gràcies a l'ajuda d'un metge imbècil”, “En realitat preferiria estar a Filadèlfia”, “Vaig perdre una aposta amb la mort i jo sempre pago”, o l'impagable “Aquesta postura m'està matant”. Creu i ratlla: mort i rialla. "Fins aquí, tot va anar bé"

Castanyada i Tots Sants

El novembre s’obre amb la festa de Tots Sants. Com que el calendari no té prou dies per celebrar un sant cada dia, l’Església catòlica es va empescar celebrar junts tots els que no tenien festa pròpia. O sigui que tota la bona gent que es mereixeria ser sant tindria una festa el dia de Tots Sants.
De fet, el culte als morts és un tret comú en gairebé totes les cultures del món. Nosaltres celebrem Tots Sants i la Castanyada. Totes dues festes vénen de lluny.
Ja podeu jugar a un nou joc de difusió cultural dels Països Catalans, aquesta vegada amb dotze preguntes sobre la Castanyada i Tots Sants. Poseu-vos a prova amb un nou Què Sé Jo?.
El Què Sé Jo? tracta sobre tradicions relacionades amb la Castanyada i Tots Sants. Hi podreu jugar fins el 7 de novembre, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.