Ho explica amb claredat la Laia Forès a l’ARA: La ira dels agricultors s'escampa per Europa.L'extrema dreta intenta capitalitzar el descontentament del sector de cara a les eleccions europees del juny.
A poc més de cinc mesos de les eleccions europees, la mobilització dels agricultors i ramaders europeus ha agafat volada i s'ha estès per gairebé tot Europa.
Tot i que les protestes a cada país tenen algunes motivacions diferents, totes tenen un punt en comú: el Pacte Verd (Green Deal) europeu. Un moviment que la ultradreta s'afanya a capitalitzar. Ara ja no defensen la sortida del seu país de la Unió Europea, però volen desintegrar el projecte europeu des de dins.
A França el sector intenta bloquejar París per exigir millores. I no és que la pagesia francesa visqui en pitjors condicions que la catalana, de ben segur. La francesa, alemana, la catalana… totes amb l’aigua al coll -és un dir, que d’aigua ben poca n’hi ha-. El que em temo és que la pagesia catalana encara està més envellida i té menys capacitat de mobilització, ja no som als anys 70 amb les revoltes de les tractorades a casa nostra.
“N’estem farts. No podem més amb les normes que tenim, que són més estrictes que mai. I amb el control excessiu control. Ens controlen fins i tot amb les imatges per satèl·lit”. "D'aquí no ens movem", adverteix un dels pagesos. Com 50 anys enrere… si no pitjor.
31 de gener del 2024
30 de gener del 2024
Calçotades
L’últim diumenge de gener, es donava el tret de sortida de la campanya de calçots. Això abans, que ara ni el calendari és el que era. Es desdibuixen les estacions, les fronteres i els horaris. Els vallencs Figa Flawas arrenquen la temporada de calçotades.
Al reportatge de la revista La Fura hi ha molta informació calçotaire (Un bon manat de calçots. La Fura 19/1/2024).
Fa gairebé 50 anys que faig calçotades. 2 o 3 cada any i des de fa 30 anys que organitzem una calçotada amb una colla d’amics. Som 8 o 10 ànimes que amb prou ens ens mengem la meitat de calçots que es menja l’excampió del concurs de calçots de Valls, l’Adrià Wegrzyn: 221 calçots, 3,135 kg nets, engolits en 45 minuts, superat diumenge passat per l’Antonio González que es va menjar 240. Una animalada!
Us adverteixo dels errors imperdonables a les calçotades, segons el màxim expert a Catalunya.
I ja per acabar un artefacte per coure molts i molts calçots. Una màquina XXL per coure fins a 1.400 calçots simultàniament. L'invent d'un ferrer de Vinebre. Josep Nogués fa 40 anys que inventa andròmines de tota mena per resoldre necessitats o simplement per passar-ho bé.
Bona calçotada!
Al reportatge de la revista La Fura hi ha molta informació calçotaire (Un bon manat de calçots. La Fura 19/1/2024).
Fa gairebé 50 anys que faig calçotades. 2 o 3 cada any i des de fa 30 anys que organitzem una calçotada amb una colla d’amics. Som 8 o 10 ànimes que amb prou ens ens mengem la meitat de calçots que es menja l’excampió del concurs de calçots de Valls, l’Adrià Wegrzyn: 221 calçots, 3,135 kg nets, engolits en 45 minuts, superat diumenge passat per l’Antonio González que es va menjar 240. Una animalada!
Us adverteixo dels errors imperdonables a les calçotades, segons el màxim expert a Catalunya.
I ja per acabar un artefacte per coure molts i molts calçots. Una màquina XXL per coure fins a 1.400 calçots simultàniament. L'invent d'un ferrer de Vinebre. Josep Nogués fa 40 anys que inventa andròmines de tota mena per resoldre necessitats o simplement per passar-ho bé.
Bona calçotada!
29 de gener del 2024
Germans, anem plegats a l’aplec… i a la cursa dels 10 km
Ahir, darrer diumenge de gener, va tenir lloc el tradicional aplec de la muntanya de sant Pau, organitzat pel Amics de la muntanya de sant Pau. Caminada popular, toc de campanes, celebració eucarística, audició de cant coral i actuació d’un esbart dansaire. Déu n’hi quin programa d’actes! Tot plegat amb un dia esplèndid, massa potser, que va animar a un centenar llarg de persones a fer-hi acte de presència.
Els més grans i devots, a primera línia, ben asseguts i posicionats, atents a les prèdiques eucarístiques. Els més joves, bàsicament parelles amb canalla petita, en un segon terme, al marge de la celebració, guardant la compostura tot esperant que acabés la cerimònia. L'acompanyament musical va resultar molt animat i agradable.
I una novetat que jo no recordava i que deu ser relativament recent, un vàter portàtil, tipus cabina telefònica, que el matí és llarg i tots plegats ja tenim una edat.
Es tracta d’un esdeveniment que manté el tipus, amb un perfil propi ben nostrat i tanmateix nostàlgic, en dura competència amb una altre, la cursa dels 10 km
Res no impedeix però de compatibilitzar, de ser a tot arreu, que el matí dóna molt de si. Llarga vida a l’un i a l’altre.
Vam fer a peu la ruta Vilafranca - torre de les aigües - Pacs - ermita de sant pau - Vilafranca. Uns 10 km, com a la cursa, però en 2 hores i sense córrer (“correr es de cobardes”).
Els més grans i devots, a primera línia, ben asseguts i posicionats, atents a les prèdiques eucarístiques. Els més joves, bàsicament parelles amb canalla petita, en un segon terme, al marge de la celebració, guardant la compostura tot esperant que acabés la cerimònia. L'acompanyament musical va resultar molt animat i agradable.
I una novetat que jo no recordava i que deu ser relativament recent, un vàter portàtil, tipus cabina telefònica, que el matí és llarg i tots plegats ja tenim una edat.
Es tracta d’un esdeveniment que manté el tipus, amb un perfil propi ben nostrat i tanmateix nostàlgic, en dura competència amb una altre, la cursa dels 10 km
Res no impedeix però de compatibilitzar, de ser a tot arreu, que el matí dóna molt de si. Llarga vida a l’un i a l’altre.
Vam fer a peu la ruta Vilafranca - torre de les aigües - Pacs - ermita de sant pau - Vilafranca. Uns 10 km, com a la cursa, però en 2 hores i sense córrer (“correr es de cobardes”).
28 de gener del 2024
La teoria de la ment i quin problema hi ha en espanyolitzar-se?
Amb el terme teoria de la ment -o habilitats de lectura mental- es fa referència a una mateixa habilitat de l’ésser humà, la que permet a les persones inferir els estats mentals de les altres -creences, desitjos, intencions, emocions- i, en base a ells, comprendre i anticipar els seus comportaments.
El dèficit en la teoria de la ment que presenten les persones amb trastorn de l’espectre autista explica, en gran mesura, les seves dificultats en l'àrea social i especialment la seva limitació per a comprendre, interpretar,m predir i poder explicar la conducta dels altres.
La Leticia Asenjo (Quin problema hi ha en espanyolitzar-se? ARA 24/1/2024) l’encerta de totes totes amb un article rodó, impecable, clarivident i que no té desperdici.
Ve a dir -i no es talla ni un pèl, així com cal- que en aquest nostre país petit hi ha gent que se solidaritza amb totes les causes injustes menys amb les que tenen a veure amb la vulneració dels drets lingüístics i culturals.
En les últimes setmanes hem sabut de metges que, en lloc de tenir com a objectiu principal posar-se en la pell i procurar el benestar dels seus pacients, els negaven l'assistència per parlar en la llengua del seu país. O de músics que després de 27 anys de residència a Barcelona s’escandalitzen i monten un ciri perquè se’ls demana un cert domini del català per tal tenir la feina fixa. O periodistes que, aprofitant l'aparador dels mitjans audiovisuals que els han posicionat en el lloc privilegiat que tenen ara, banalitzen sobre el tema amb arguments propis d'un mariner de la tripulació de Cristòfor Colom.
Si mentalitzar és la capacitat de comprendre la ment dels altres i la nostra mateixa, la mentalització, doncs, és vital per tenir una bona comunicació i relació amb els que ens envolten.
El problema arriba quan una persona creu que la pròpia perspectiva és la vàlida o la correcta i el seu comportament s’enfoca en el fet que els altres encaixin en la seva visió del món, sense fer cap esforç per entendre la perspectiva aliena.
Negar la llengua d'una persona és negar-se a mentalitzar-la, és a dir, a entendre i acceptar la seva perspectiva, a empatitzar amb la seva circumstància.
La Leticia Asenjo va al moll de l’os i, esmentant Erich Fromm, afirma que l’egoisme rau en un profund menyspreu per un mateix i que el supremacista sigui lingüístic, cultural, de raça, gènere, classe o altres -que d'això es tracta al capdavall- sempre enveja el que tenen els altres.
Remata el seu escrit amb una declaració de principis valenta, contundent i preciosa: “Que quin problema hi ha en espanyolitzar-se? Vaig néixer a Granada i el castellà és la meva llengua materna, per tant, ja vinc espanyolitzada de sèrie. El problema és que és el teu intent per negar la meva llengua d'adopció i de creació, és a dir, la meva perspectiva del món. I la dels meus fills, ni més ni menys.”
A mi em passa el mateix, tot i haver nascut a Cuenca. A cagar a la vida tots els supremacistes!
El dèficit en la teoria de la ment que presenten les persones amb trastorn de l’espectre autista explica, en gran mesura, les seves dificultats en l'àrea social i especialment la seva limitació per a comprendre, interpretar,m predir i poder explicar la conducta dels altres.
La Leticia Asenjo (Quin problema hi ha en espanyolitzar-se? ARA 24/1/2024) l’encerta de totes totes amb un article rodó, impecable, clarivident i que no té desperdici.
Ve a dir -i no es talla ni un pèl, així com cal- que en aquest nostre país petit hi ha gent que se solidaritza amb totes les causes injustes menys amb les que tenen a veure amb la vulneració dels drets lingüístics i culturals.
En les últimes setmanes hem sabut de metges que, en lloc de tenir com a objectiu principal posar-se en la pell i procurar el benestar dels seus pacients, els negaven l'assistència per parlar en la llengua del seu país. O de músics que després de 27 anys de residència a Barcelona s’escandalitzen i monten un ciri perquè se’ls demana un cert domini del català per tal tenir la feina fixa. O periodistes que, aprofitant l'aparador dels mitjans audiovisuals que els han posicionat en el lloc privilegiat que tenen ara, banalitzen sobre el tema amb arguments propis d'un mariner de la tripulació de Cristòfor Colom.
Si mentalitzar és la capacitat de comprendre la ment dels altres i la nostra mateixa, la mentalització, doncs, és vital per tenir una bona comunicació i relació amb els que ens envolten.
El problema arriba quan una persona creu que la pròpia perspectiva és la vàlida o la correcta i el seu comportament s’enfoca en el fet que els altres encaixin en la seva visió del món, sense fer cap esforç per entendre la perspectiva aliena.
Negar la llengua d'una persona és negar-se a mentalitzar-la, és a dir, a entendre i acceptar la seva perspectiva, a empatitzar amb la seva circumstància.
La Leticia Asenjo va al moll de l’os i, esmentant Erich Fromm, afirma que l’egoisme rau en un profund menyspreu per un mateix i que el supremacista sigui lingüístic, cultural, de raça, gènere, classe o altres -que d'això es tracta al capdavall- sempre enveja el que tenen els altres.
Remata el seu escrit amb una declaració de principis valenta, contundent i preciosa: “Que quin problema hi ha en espanyolitzar-se? Vaig néixer a Granada i el castellà és la meva llengua materna, per tant, ja vinc espanyolitzada de sèrie. El problema és que és el teu intent per negar la meva llengua d'adopció i de creació, és a dir, la meva perspectiva del món. I la dels meus fills, ni més ni menys.”
A mi em passa el mateix, tot i haver nascut a Cuenca. A cagar a la vida tots els supremacistes!
27 de gener del 2024
Busco feina
La Xisca Homar (Filosofia salvatge. Sembra llibres 2023) reflexiona sobre la cultura. Si la vida i la civilització avancen per separat, quin paper té la cultura? Especialment ara que vivim en un món de coses consumibles.
L’aposta per la cultura ha de ser un compromís amb les formes de vida, contra tot el que les explota i esgota. Enfront de les relacions de consum i competència, la cooperació
Al Catorze del 22 de gener un article colpidor de la Carla Rovira: “Busco feina
No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrés, maldecaps i precarietat”.
La dramaturga @lacarlarovira exposa la seva (trista) realitat laboral, força extrapolable al gremi cultural en pes. Copio uns quants paràgrafs rellevants:
“Escric aquestes línies abans que m’arribin els NOs evidents de la darrera reunió de feina que vaig tenir. Perquè quan arribi el NO de veritat, sentiré tanta tristesa i incapacitat, que prefereixo explicar-ho ara que les paraules em surten fàcilment. Abans que la següent onada de sensació de fracàs m’envaeixi. /…/
Tinc el privilegi de dir que treballo exclusivament del teatre amb més de cinc feines: dos projectes educatius, muntatges propis, textos per a altres (com, per exemple, en aquest mitjà) i d’altres feinetes que van sortint. Vaig fent com puc perquè la il·lusió de viure del teatre encara és forta. /…/
Per tant, podem dir que les persones que es dediquen al treball cultural viuen una precarietat laboral crònica. /…/
Així doncs, si la cultura és un espai laboral perillós per la gent que s’hi dedica, ¿per què encara volem dedicar-nos a la cultura? /…/
Però, ¿què és la cultura? El 2020, en plena crisi covid, la Generalitat de Catalunya va declarar la cultura com un bé essencial. Arreu del planeta es parla cada cop més dels drets culturals de les persones. La cultura és reconeguda com el nou ascensor social. Així doncs, si la cultura és un dret essencial de les persones, ¿per què la seva professionalització és tan precària? /…/
Per tant, m’estic abocant a mi mateixa a la pobresa. No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrés, maldecaps i precarietat en l’actualitat. Si miro el futur de cara, el miratge es dissipa i veig la realitat: un patiment extrem.
Així doncs, el rellotge descompta temps i jo estic començant a buscar altres derives professionals. Un treball. Un treball d’aquells en què posant el mínim de mi pugui obtenir el màxim salari. Com hauria de ser. Perquè si som sincers, hauríem de procurar odiar el nostre treball i estimar la nostra vida. Això seria una bona mesura de salut.”
Quina pena! I com pot arribar a ser de bruta i alienadora una feina.
L’aposta per la cultura ha de ser un compromís amb les formes de vida, contra tot el que les explota i esgota. Enfront de les relacions de consum i competència, la cooperació
Al Catorze del 22 de gener un article colpidor de la Carla Rovira: “Busco feina
No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrés, maldecaps i precarietat”.
La dramaturga @lacarlarovira exposa la seva (trista) realitat laboral, força extrapolable al gremi cultural en pes. Copio uns quants paràgrafs rellevants:
“Escric aquestes línies abans que m’arribin els NOs evidents de la darrera reunió de feina que vaig tenir. Perquè quan arribi el NO de veritat, sentiré tanta tristesa i incapacitat, que prefereixo explicar-ho ara que les paraules em surten fàcilment. Abans que la següent onada de sensació de fracàs m’envaeixi. /…/
Tinc el privilegi de dir que treballo exclusivament del teatre amb més de cinc feines: dos projectes educatius, muntatges propis, textos per a altres (com, per exemple, en aquest mitjà) i d’altres feinetes que van sortint. Vaig fent com puc perquè la il·lusió de viure del teatre encara és forta. /…/
Per tant, podem dir que les persones que es dediquen al treball cultural viuen una precarietat laboral crònica. /…/
Així doncs, si la cultura és un espai laboral perillós per la gent que s’hi dedica, ¿per què encara volem dedicar-nos a la cultura? /…/
Però, ¿què és la cultura? El 2020, en plena crisi covid, la Generalitat de Catalunya va declarar la cultura com un bé essencial. Arreu del planeta es parla cada cop més dels drets culturals de les persones. La cultura és reconeguda com el nou ascensor social. Així doncs, si la cultura és un dret essencial de les persones, ¿per què la seva professionalització és tan precària? /…/
Per tant, m’estic abocant a mi mateixa a la pobresa. No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrés, maldecaps i precarietat en l’actualitat. Si miro el futur de cara, el miratge es dissipa i veig la realitat: un patiment extrem.
Així doncs, el rellotge descompta temps i jo estic començant a buscar altres derives professionals. Un treball. Un treball d’aquells en què posant el mínim de mi pugui obtenir el màxim salari. Com hauria de ser. Perquè si som sincers, hauríem de procurar odiar el nostre treball i estimar la nostra vida. Això seria una bona mesura de salut.”
Quina pena! I com pot arribar a ser de bruta i alienadora una feina.
26 de gener del 2024
Ai l’amor!
Hi ha cançons que, en un moment determinat de la teva vida, t’impacten de manera especial. Recordo un tema de la Barbra Streisand “woman in love” del 1982.
La cançó expressa les emocions d'una dona profundament enamorada. Descriu la naturalesa fugaç de la vida i l'anhel que sorgeix quan els somnis s'esvaeixen. La lletra transmet una sensació de vulnerabilitat i una voluntat de donar-ho tot per amor. La dona reconeix els reptes del viatge, la força de la connexió emocional i el compromís durador de defensar repetidament el dret a estimar. La cançó captura la naturalesa atemporal i il·limitada de l'amor.
“Angie” dels Rollings Stones i “wish you were here” de Pink Floyd sempre m’han agradat molt també.
El 1993 un tema d’Eleanor McEvoy & Mary Black em va robar el cor: “A woman's heart”
El 2023 Mishima canta “Roses”, la versió en català de l’èxit de Miley Cyrus “Flowers”. Les flors de Miley Cyrus són les roses de Mishima.
Ai l’amor! Perquè la vida, sense música, només seria soroll.
La cançó expressa les emocions d'una dona profundament enamorada. Descriu la naturalesa fugaç de la vida i l'anhel que sorgeix quan els somnis s'esvaeixen. La lletra transmet una sensació de vulnerabilitat i una voluntat de donar-ho tot per amor. La dona reconeix els reptes del viatge, la força de la connexió emocional i el compromís durador de defensar repetidament el dret a estimar. La cançó captura la naturalesa atemporal i il·limitada de l'amor.
“Angie” dels Rollings Stones i “wish you were here” de Pink Floyd sempre m’han agradat molt també.
El 1993 un tema d’Eleanor McEvoy & Mary Black em va robar el cor: “A woman's heart”
El 2023 Mishima canta “Roses”, la versió en català de l’èxit de Miley Cyrus “Flowers”. Les flors de Miley Cyrus són les roses de Mishima.
Ai l’amor! Perquè la vida, sense música, només seria soroll.
25 de gener del 2024
Para este viaje no hacían falta alforjas. Toca aixecar el cap, Ustrell.
Escric l'apunt d'avui a les 9h tot escoltant l’entrevista que l’Ustrell li està fent en directe a l’Ayuso, la presidenta de la comunitat de Madrid. L’Ustrell té la dèria d’obrir els micros a la fauna del PP, ja siguin velles glòries o presidentes populistes, espanyolistes i neoliberals. D’això se’n diu aplanar el camí, posar la catifa vermella i fer el llit al teu adversari, ja no dic enemic. I no té cap sentit. Només en un imaginari on la banalitat, l’espanyolització i l’obertura a les veus més cridaneres, populistes i tronades es pensi que pot ser el remei de tots els mals, en clau de quotes d’audiència.
Espavilada i audaç l’Ayuso pel que sento. No aporta res el seu discurs, es defensa bé i és que juga a casa. I no només perquè l’entrevista es porta a terme a casa seva, a Madrid, sinó perquè sap perfectament que tota la maquinària estatal -administrativa, econòmica, judicial i política- juga a favor seu. I que no té escrúpols, no com d’altres.
A Madrid, a la resta de l’estat, hi ha molta gent interessant susceptible de ser entrevistada. Hagués volgut sentir algun representant de “Teruel existe”, per posar un exemple.
L’Ustrell està perdent el relat de l’entrevista per punts, a l’espera del KO final, que no tardarà gaire. La revolcada està sent monumental. Entrar a la gola del llop no és de valents, és temerari. Hi ha una frase feta castellana que resumeix l’entrevista en qüestió: “para este viaje no hacían falta alforjas”. Toca aixecar el cap, Ustrell. No ens facis sentir més vergonya aliena sisplau!
Espavilada i audaç l’Ayuso pel que sento. No aporta res el seu discurs, es defensa bé i és que juga a casa. I no només perquè l’entrevista es porta a terme a casa seva, a Madrid, sinó perquè sap perfectament que tota la maquinària estatal -administrativa, econòmica, judicial i política- juga a favor seu. I que no té escrúpols, no com d’altres.
A Madrid, a la resta de l’estat, hi ha molta gent interessant susceptible de ser entrevistada. Hagués volgut sentir algun representant de “Teruel existe”, per posar un exemple.
L’Ustrell està perdent el relat de l’entrevista per punts, a l’espera del KO final, que no tardarà gaire. La revolcada està sent monumental. Entrar a la gola del llop no és de valents, és temerari. Hi ha una frase feta castellana que resumeix l’entrevista en qüestió: “para este viaje no hacían falta alforjas”. Toca aixecar el cap, Ustrell. No ens facis sentir més vergonya aliena sisplau!
24 de gener del 2024
Immigrants
El debat de l’ARA del passat cap de setmana sobre els altres catalans (del segle XXI) dóna molt de joc. A tall d’exemple: Mariona Ferrer: “El gran èxode de Portugal: gairebé un de cada tres joves ha emigrat.
Més de 850.000 portuguesos d'entre 15 i 39 anys han marxat fora, la taxa d'emigració més alta de tot Europa”. No em direu que no és una tragèdia. Descapitalitzar-se del potencial de la gent jove, una tragèdia de país.
L’Antoni Batista (Immigradència i indepegració) afirma que la independència de Catalunya no serà possible sense la immigració. Està convençut que encara que siguin de fora, podran votar independència en la mesura que apreciïn el país que els rebi sense haver de renegar del seu país d’origen.
L’Esther Vera (Els catalans de la Florida) matisa que els altres catalans, com els va anomenar Paco Candel, viuen a la Florida. De fet, no només a la Florida. Viuen al Raval, i a Santa Coloma, i a Badalona, i a la Bisbal, i a l’Ametlla de Mar. Allà on la comunitat d’origen ja s’ha establert.
Que hi hagi oportunitats educatives i laborals, referents, territoris físics i culturals comuns, respecte a la diferència i reconeixement humà, incideix molt directament en la cohesió social, el progrés i també en la participació democràtica. Els exemples de fracàs els tenim a França.
L’Ignasi Aragay (Els catalans som immigrants) manifesta que Catalunya atrau i ha atret històricament gent de terres foranes ben diverses, però també n’ha enviat a l’estranger. Avui mateix, ¿quant talent jove se’n va i després només poden tornar amb renúncies?
Els catalans, doncs, també som i hem estat històricament immigrants. Per això sobta que es criminalitzi tan a la lleugera els que arriben. L’equació immigrant igual a delinqüent potencial és un insult a la intel·ligència. Entre el 2001 i el 2023 hem passat de poc més de 6 milions a 8, un creixement basat fonamentalment en els nouvinguts. ¿Dos milions de possibles lladres? Més aviat centenars de milers d’homes i dones que fan les feines més mal pagades, que els costa déu i ajut regularitzar la seva situació, que no tenen dret a vot, que viuen en habitatges precaris, que no s’assabenten dels ajuts, que tenen barreres lingüístiques i digitals, que són objecte de racisme pel seu aspecte...
Sí, racisme. Catalunya no és tan acollidora com ens l’hem volgut imaginar. D'acord, no tenim les eines legals ni els recursos públics suficients per acollir la immigració ¿però en tenim realment la voluntat?
La Blanca Garcés (Immigració: el debat i les solucions) està convençuda de què parlar d’immigració a Catalunya és urgent. Dels 8 milions d'habitants, un 21% han nascut a l’estranger.
Els principals reptes entorn de la immigració no venen determinats exclusivament per les persones que arriben sinó sobretot per les característiques dels contextos d’acollida. El problema és que a Catalunya el context no ho posa fàcil. Els mecanismes d’inclusió social han començat a fallar.
Si la immigració arriba en un context que genera segregació residencial, que no garanteix accés a un habitatge digne o en què l’escola ha deixat de representar una via per a l’ascensió social, aleshores sí que tenim un problema. Els reptes entorn de l’ús del català o els resultats escolars són també una manifestació d’aquesta desigualtat.
La resposta neoliberal consisteix a deixar fer i contemplar-ho sense més ni més. Atrau població d’origen migrant i alhora la deixa als marges. La veritable solució passa per reestructurar aquest mercat laboral i per més polítiques socials, d’habitatge i educatives. És just aquí on estem fallant. I d'això no en podem culpar l’extrema dreta. L’extrema dreta en serà només la conseqüència.
Mostafà Shaimi, professor del departament de Pedagogia de la Universitat de Girona i membre de l’Espai Antiracista (Catalunya no és una terra d’acollida) alerta que a Catalunya podria passar el mateix que a França: un esclat de violència en barris humils i amb una alta taxa d’immigració. D’entrada, els joves d’origen immigrant que viuen a Catalunya asseguren que no se senten d’aquí.
Els elements estructurals de la nostra societat que expulsen d’una vida digna fan que l'única manera que tinguin per sobreviure sigui fora de la llei. ¿Són responsables dels seus actes? I tant! Però a la vegada també són víctimes.
Cal reconèixer que el racisme és un element estructural i sistèmic a la nostra societat. Això ja alleugeriria aquest sentiment d’impotència. I d’altra, cal fer el mateix que es va fer amb la violència masclista: introduir la perspectiva antiracista, de la mateixa manera que vam introduir la perspectiva de gènere arreu. Això vol dir que, per exemple, un fiscal actuï d’ofici o que la policia obri un expedient d’ofici en casos de racisme, perquè estem parlant de drets i llibertats. Som-hi doncs!
Més de 850.000 portuguesos d'entre 15 i 39 anys han marxat fora, la taxa d'emigració més alta de tot Europa”. No em direu que no és una tragèdia. Descapitalitzar-se del potencial de la gent jove, una tragèdia de país.
L’Antoni Batista (Immigradència i indepegració) afirma que la independència de Catalunya no serà possible sense la immigració. Està convençut que encara que siguin de fora, podran votar independència en la mesura que apreciïn el país que els rebi sense haver de renegar del seu país d’origen.
L’Esther Vera (Els catalans de la Florida) matisa que els altres catalans, com els va anomenar Paco Candel, viuen a la Florida. De fet, no només a la Florida. Viuen al Raval, i a Santa Coloma, i a Badalona, i a la Bisbal, i a l’Ametlla de Mar. Allà on la comunitat d’origen ja s’ha establert.
Que hi hagi oportunitats educatives i laborals, referents, territoris físics i culturals comuns, respecte a la diferència i reconeixement humà, incideix molt directament en la cohesió social, el progrés i també en la participació democràtica. Els exemples de fracàs els tenim a França.
L’Ignasi Aragay (Els catalans som immigrants) manifesta que Catalunya atrau i ha atret històricament gent de terres foranes ben diverses, però també n’ha enviat a l’estranger. Avui mateix, ¿quant talent jove se’n va i després només poden tornar amb renúncies?
Els catalans, doncs, també som i hem estat històricament immigrants. Per això sobta que es criminalitzi tan a la lleugera els que arriben. L’equació immigrant igual a delinqüent potencial és un insult a la intel·ligència. Entre el 2001 i el 2023 hem passat de poc més de 6 milions a 8, un creixement basat fonamentalment en els nouvinguts. ¿Dos milions de possibles lladres? Més aviat centenars de milers d’homes i dones que fan les feines més mal pagades, que els costa déu i ajut regularitzar la seva situació, que no tenen dret a vot, que viuen en habitatges precaris, que no s’assabenten dels ajuts, que tenen barreres lingüístiques i digitals, que són objecte de racisme pel seu aspecte...
Sí, racisme. Catalunya no és tan acollidora com ens l’hem volgut imaginar. D'acord, no tenim les eines legals ni els recursos públics suficients per acollir la immigració ¿però en tenim realment la voluntat?
La Blanca Garcés (Immigració: el debat i les solucions) està convençuda de què parlar d’immigració a Catalunya és urgent. Dels 8 milions d'habitants, un 21% han nascut a l’estranger.
Els principals reptes entorn de la immigració no venen determinats exclusivament per les persones que arriben sinó sobretot per les característiques dels contextos d’acollida. El problema és que a Catalunya el context no ho posa fàcil. Els mecanismes d’inclusió social han començat a fallar.
Si la immigració arriba en un context que genera segregació residencial, que no garanteix accés a un habitatge digne o en què l’escola ha deixat de representar una via per a l’ascensió social, aleshores sí que tenim un problema. Els reptes entorn de l’ús del català o els resultats escolars són també una manifestació d’aquesta desigualtat.
La resposta neoliberal consisteix a deixar fer i contemplar-ho sense més ni més. Atrau població d’origen migrant i alhora la deixa als marges. La veritable solució passa per reestructurar aquest mercat laboral i per més polítiques socials, d’habitatge i educatives. És just aquí on estem fallant. I d'això no en podem culpar l’extrema dreta. L’extrema dreta en serà només la conseqüència.
Mostafà Shaimi, professor del departament de Pedagogia de la Universitat de Girona i membre de l’Espai Antiracista (Catalunya no és una terra d’acollida) alerta que a Catalunya podria passar el mateix que a França: un esclat de violència en barris humils i amb una alta taxa d’immigració. D’entrada, els joves d’origen immigrant que viuen a Catalunya asseguren que no se senten d’aquí.
Els elements estructurals de la nostra societat que expulsen d’una vida digna fan que l'única manera que tinguin per sobreviure sigui fora de la llei. ¿Són responsables dels seus actes? I tant! Però a la vegada també són víctimes.
Cal reconèixer que el racisme és un element estructural i sistèmic a la nostra societat. Això ja alleugeriria aquest sentiment d’impotència. I d’altra, cal fer el mateix que es va fer amb la violència masclista: introduir la perspectiva antiracista, de la mateixa manera que vam introduir la perspectiva de gènere arreu. Això vol dir que, per exemple, un fiscal actuï d’ofici o que la policia obri un expedient d’ofici en casos de racisme, perquè estem parlant de drets i llibertats. Som-hi doncs!
23 de gener del 2024
85 anys de l'ocupació franquista
Tal dia com avui de fa 85 anys les tropes franquistes entraven a Vilafranca del Penedès. Tres dies després entraven per la Diagonal a Barcelona.
Després de la caiguda de Barcelona, les autoritats franquistes van aplicar a la ciutat un règim especial d’ocupació únic a tota la península. La revista Sàpiens recrea la presa de les institucions catalanes a través d’imatges poc vistes i dels documents de l’època. Un moment històric tràgic i desolador.
Dijous, 26 de gener de 1939. Dia gèlid a Barcelona d'un altre hivern en guerra, que, ara sí, arriba al seu punt final a la capital catalana. Ja fa dies que comerços i fàbriques han abaixat la persiana i, en les darreres hores, corrues de persones fugen cap a la frontera.
La sortida del president Companys i els membres del Govern català, la matinada del dilluns 23, va ser el preludi de la desfeta definitiva després de dos anys i mig de lluita. La ciutat és ocupada imparablement, sense oposició, per les tropes franquistes. La Catalunya republicana ja és història.
Som fills de la nostra època i encara a data d’avui estem patint la desfeta. No tenim cap més Franco però sí que patim per altres líders populistes, perillosos i tòxics, que ens podem complicar -i molt- la nostra vida. Tant se val que es diguin Milei com Trump o Ayuso. Vull pensar, sempre en positiu, que no estem del tot perduts i que aquesta colla acabaran, el més aviat possible, a la paperera de la història.
Després de la caiguda de Barcelona, les autoritats franquistes van aplicar a la ciutat un règim especial d’ocupació únic a tota la península. La revista Sàpiens recrea la presa de les institucions catalanes a través d’imatges poc vistes i dels documents de l’època. Un moment històric tràgic i desolador.
Dijous, 26 de gener de 1939. Dia gèlid a Barcelona d'un altre hivern en guerra, que, ara sí, arriba al seu punt final a la capital catalana. Ja fa dies que comerços i fàbriques han abaixat la persiana i, en les darreres hores, corrues de persones fugen cap a la frontera.
La sortida del president Companys i els membres del Govern català, la matinada del dilluns 23, va ser el preludi de la desfeta definitiva després de dos anys i mig de lluita. La ciutat és ocupada imparablement, sense oposició, per les tropes franquistes. La Catalunya republicana ja és història.
Som fills de la nostra època i encara a data d’avui estem patint la desfeta. No tenim cap més Franco però sí que patim per altres líders populistes, perillosos i tòxics, que ens podem complicar -i molt- la nostra vida. Tant se val que es diguin Milei com Trump o Ayuso. Vull pensar, sempre en positiu, que no estem del tot perduts i que aquesta colla acabaran, el més aviat possible, a la paperera de la història.
22 de gener del 2024
Madonna fa salat
Llegeixo un article de l’Empar Moliner (Madonna fa salat. ARA 21/1/2024) on explica que la cantant Madonna ha rebut una demanda, i no per haver ofès l’Església catòlica, com fa unes dècades, o per haver fet obscenitats en un plató de tele. No, no, la cosa és molt diferent. “Per haver començat amb dues hores de retard diversos concerts de la gira Celebration”!
Sembla ser que dos espectadors l'acusen de "prometre falsament que les actuacions començarien a una hora concreta". Havien d’agafar el transport públic per tornar a casa, però com que era més tard de la mitjanit, ja no n’hi havia.
L’Empar no es talla ni un pèl: “Aquests dos desconeguts marquen el camí, són la nostra llum i la nostra guia quan ens enfrontem als que és tradicional que facin tard sense culpa. Em refereixo a Madonna, els notaris, els nostres fills, les núvies i la Renfe. I no per aquest ordre”.
M’atreveixo a fer alguns comentaris al respecte:
1- Els fans, com a bons fans, avui t’estimen i demà t’apedreguen…
2- No sé si cap jutjat penedesenc hagués acceptat a tràmit aquesta denúncia. És tan habitual fer 2 o ¾ d’hora tard que ja gairebé tothom ho té assimilat i no ho troba reprobable.
i 3- La Madonna hauria d’estar al cas de la història de la màfia, i de l’Al Capone en particular. Responsable d’un grapat d’assassinats en plena llei seca finalment el van tancar a la garjola per un error administratiu en la declaració de renda. Ai las! No val a badar.
Sembla ser que dos espectadors l'acusen de "prometre falsament que les actuacions començarien a una hora concreta". Havien d’agafar el transport públic per tornar a casa, però com que era més tard de la mitjanit, ja no n’hi havia.
L’Empar no es talla ni un pèl: “Aquests dos desconeguts marquen el camí, són la nostra llum i la nostra guia quan ens enfrontem als que és tradicional que facin tard sense culpa. Em refereixo a Madonna, els notaris, els nostres fills, les núvies i la Renfe. I no per aquest ordre”.
M’atreveixo a fer alguns comentaris al respecte:
1- Els fans, com a bons fans, avui t’estimen i demà t’apedreguen…
2- No sé si cap jutjat penedesenc hagués acceptat a tràmit aquesta denúncia. És tan habitual fer 2 o ¾ d’hora tard que ja gairebé tothom ho té assimilat i no ho troba reprobable.
i 3- La Madonna hauria d’estar al cas de la història de la màfia, i de l’Al Capone en particular. Responsable d’un grapat d’assassinats en plena llei seca finalment el van tancar a la garjola per un error administratiu en la declaració de renda. Ai las! No val a badar.
21 de gener del 2024
Per Júpiter!
Doncs sí, per Júpiter! És per la simfonía Júpiter de Mozart que ahir vam fer acte de presència a l'Agrícol, a escoltar la xerrada del Miquel Villalba Castells, l’hereu de casa i músic a l’ensems.
Ara ja sé què carai és una simfonia, com ha anat evolucionant al llarg del temps i quina és l’estructura i el mecanisme de rellotgeria precís i espaterrant d’aquesta simfonia en concret. Amb una mica de curiositat intel·lectual, ganes d’aprendre i un bon mestre tot és fàcil.
Com també és fàcil, per qui en sap, fer un dibuix en mitja hora escassa, en directe i al natural del conferenciant, que és el que va fer l’Eduard Barrobés.
Admiro els músics, especialment les direccions d'orquestra i/o cor, i admiro les persones que amb un llapis o un pinzell a la mà són capaces de dibuixar o pintar alguna cosa amb cara i ulls, d’aportar una mica de bellesa al món. I sento una enveja tremenda, que mai no és sana.
No sé ben bé el que estaria disposat a fer en un hipotètic pacte amb el diable per tal de tenir aquestes habilitats. M’esgarrifo només de pensar-hi, prou que em conec!
Ara ja sé què carai és una simfonia, com ha anat evolucionant al llarg del temps i quina és l’estructura i el mecanisme de rellotgeria precís i espaterrant d’aquesta simfonia en concret. Amb una mica de curiositat intel·lectual, ganes d’aprendre i un bon mestre tot és fàcil.
Com també és fàcil, per qui en sap, fer un dibuix en mitja hora escassa, en directe i al natural del conferenciant, que és el que va fer l’Eduard Barrobés.
Admiro els músics, especialment les direccions d'orquestra i/o cor, i admiro les persones que amb un llapis o un pinzell a la mà són capaces de dibuixar o pintar alguna cosa amb cara i ulls, d’aportar una mica de bellesa al món. I sento una enveja tremenda, que mai no és sana.
No sé ben bé el que estaria disposat a fer en un hipotètic pacte amb el diable per tal de tenir aquestes habilitats. M’esgarrifo només de pensar-hi, prou que em conec!
20 de gener del 2024
Alta muntanya. Perquè és allà, naturalment!
Ahir a la tarda vam veure al Kubrick la pel·lícula “Valle de sombras”. Una història de superació amb Miguel Herrán a l'altura de l'Himàlaia
Quique, Clara i el petit Lucas se'n van de vacances al nord de l'Índia, però un atac d'uns bandits ho torça tot. Quique és rescatat i traslladat a una remota aldea tibetana, de la qual no podrà sortir fins a l'arribada de l'hivern. En aquest temps s'haurà d'enfrontar al seu propi interior i fer front al passat i el futur abans de tornar a la civilització.
Més que la trama, correcta i prou amb algunes esllavissades del guió, m’interessaven les imatges de l’Índia tibetana, l’alta muntanya en definitiva. La neu, les carenes i els cims nevats. No sóc de mar sinó de muntanya, què hi farem!
M'he mogut pel Pirineu i l’Atlas. He pujat un parell de cops el Toubkal (4.176m), el cim més alt de la serralada de l’Atlas, el cim total, amb una aproximació lenta, llarga i plena de vida.
Sempre faig aquesta reflexió que ningú no em compra: dos cops 4.176 i dues pujades a la muntanya de sant Pau, als afores de Vilafranca (305m) ja sumen l’alçada de l’Everest, o no?
Perquè és allà. Així va respondre sir Edmund Hillary a l’eterna qüestió: “per què vol pujar el cim més alt del món?” Perquè és allà, naturalment!
Quique, Clara i el petit Lucas se'n van de vacances al nord de l'Índia, però un atac d'uns bandits ho torça tot. Quique és rescatat i traslladat a una remota aldea tibetana, de la qual no podrà sortir fins a l'arribada de l'hivern. En aquest temps s'haurà d'enfrontar al seu propi interior i fer front al passat i el futur abans de tornar a la civilització.
Més que la trama, correcta i prou amb algunes esllavissades del guió, m’interessaven les imatges de l’Índia tibetana, l’alta muntanya en definitiva. La neu, les carenes i els cims nevats. No sóc de mar sinó de muntanya, què hi farem!
M'he mogut pel Pirineu i l’Atlas. He pujat un parell de cops el Toubkal (4.176m), el cim més alt de la serralada de l’Atlas, el cim total, amb una aproximació lenta, llarga i plena de vida.
Sempre faig aquesta reflexió que ningú no em compra: dos cops 4.176 i dues pujades a la muntanya de sant Pau, als afores de Vilafranca (305m) ja sumen l’alçada de l’Everest, o no?
Perquè és allà. Així va respondre sir Edmund Hillary a l’eterna qüestió: “per què vol pujar el cim més alt del món?” Perquè és allà, naturalment!
19 de gener del 2024
L’amor en temps de Tinder
Interessant la informació de Maria Labró Vila i Eduard Forroll Isanda (Aplicacions per lligar: manual d'instruccions. ARA 14/1/2024) on expliquen els secrets de l’algoritme per trobar sexe, amor o el que sorgeixi i les diferents opcions que el mercat ofereix. Com lligar al segle XXI en definitiva.
Sembla ser que ell mes de gener és la temporada alta de les aplicacions de cites. Segons dades facilitades per Tinder, s’envien més d’11 milions de missatges a escala mundial entre principi d’any i el 14 de febrer en comparació amb la resta de l’any. Milions d’usuaris han convertit aquestes plataformes en el seu mètode preferit per conèixer gent.
Per a molts, les aplicacions per lligar s’han convertit en el nou bar o discoteca on trobar una persona amb qui formar una família o simplement passar una bona estona.
Segons les dades de Kantar Media, a l’estat espanyol el sector està liderat per Tinder, coneguda pel 95% dels usuaris d’aquestes aplicacions i, a la vegada, la fan servir un 82%. Badoo, Meetic, eDarling i Match segueixen el rànquing de popularitat.
Les enquestes diuen que 4 de cada 5 joves de l’anomenada Generació Z (nascuts entre el 1994 i el 2010) admeten que les han utilitzat.
La gent de la meva generació - generació tap o altrament dits boomers- (nascuts entre 1949 i 1970) vam haver d’espavilar-nos d’altra manera. Les discoteques, els “guateques” … Mare meva quina feinada per tal d'aconseguir alguna arramblada com Déu mana!
L’amor romàntic ha mort? La normalització de la solitud i de les relacions polígames, que defugen l’antiga visió exclusiva de la parella, han acabat per reconfigurar la narrativa que tenim de l’amor romàntic. N’hi ha que pensen que sí, que l’amor romàntic ha mort, i nosaltres l’hem matat.
L’antropòleg Manel Delgado ho té clar: l’amor és un invent del segle XVIII que funciona com una pastanaga davant d’un ruc. Amb Tinder o sense Tinder diria jo.
Sembla ser que ell mes de gener és la temporada alta de les aplicacions de cites. Segons dades facilitades per Tinder, s’envien més d’11 milions de missatges a escala mundial entre principi d’any i el 14 de febrer en comparació amb la resta de l’any. Milions d’usuaris han convertit aquestes plataformes en el seu mètode preferit per conèixer gent.
Per a molts, les aplicacions per lligar s’han convertit en el nou bar o discoteca on trobar una persona amb qui formar una família o simplement passar una bona estona.
Segons les dades de Kantar Media, a l’estat espanyol el sector està liderat per Tinder, coneguda pel 95% dels usuaris d’aquestes aplicacions i, a la vegada, la fan servir un 82%. Badoo, Meetic, eDarling i Match segueixen el rànquing de popularitat.
Les enquestes diuen que 4 de cada 5 joves de l’anomenada Generació Z (nascuts entre el 1994 i el 2010) admeten que les han utilitzat.
La gent de la meva generació - generació tap o altrament dits boomers- (nascuts entre 1949 i 1970) vam haver d’espavilar-nos d’altra manera. Les discoteques, els “guateques” … Mare meva quina feinada per tal d'aconseguir alguna arramblada com Déu mana!
L’amor romàntic ha mort? La normalització de la solitud i de les relacions polígames, que defugen l’antiga visió exclusiva de la parella, han acabat per reconfigurar la narrativa que tenim de l’amor romàntic. N’hi ha que pensen que sí, que l’amor romàntic ha mort, i nosaltres l’hem matat.
L’antropòleg Manel Delgado ho té clar: l’amor és un invent del segle XVIII que funciona com una pastanaga davant d’un ruc. Amb Tinder o sense Tinder diria jo.
18 de gener del 2024
Torero d’hivern
El 1970, als 10 anys, vaig anar amb el pare i un seu amic, el Mingu, a veure una corrida de toros a Tarragona. Una experiència singular si més no, que no he tornat a repetir ni repetiré mai més, sense cap mena de dubte. Del tot prescindible com a experiència vital, no ens enganyem. No considero però que aquest fet tingués cap efecte secundari, ni primari, en la meva trajectòria vital.
L’expressió “torero d'hivern” és poc habitual però del tot explícita, genuïna i contundent. Perfecta per etiquetar algú que està fora de temps i de lloc, desubicat, fora de temporada. Com ara la dreta i extrema dreta de l’Estat, al meu entendre.
Llegeixo que Vox i PP acorden que els menors puguin tornar als toros a les Illes. Altres persones pensem que és una aberració i que la idea que els menors puguin tornar a entrar a un espectacle tan vergonyós no té solta ni volta.
Els toros ‘a la balear’ del 2017 van aconseguir prohibir l’entrada als menors als espectacles de toros, però també hi hagué un canvi radical a les corregudes que va equivaler a la supressió, perquè ningú no les volia celebrar amb aquelles condicions.
Es va optar per prohibir l’ús de banderilles, les espases i qualsevol instrument que pogués causar ferides al toro. És a dir, unes corregudes de bous sense sang i sense mort. Es va fer tant com es va poder, perquè la tauromàquia era protegida per llei d’ençà del 2013, quan la norma aprovada durant el mandat del PP de Rajoy la va convertir en patrimoni cultural.
Ara n’hi ha que volem fer anar la màquina del temps, sempre encarada al passat, sempre a les antípodes del bé comú i del sentit comú. Sempre a la seva. Que els bombin!
L’expressió “torero d'hivern” és poc habitual però del tot explícita, genuïna i contundent. Perfecta per etiquetar algú que està fora de temps i de lloc, desubicat, fora de temporada. Com ara la dreta i extrema dreta de l’Estat, al meu entendre.
Llegeixo que Vox i PP acorden que els menors puguin tornar als toros a les Illes. Altres persones pensem que és una aberració i que la idea que els menors puguin tornar a entrar a un espectacle tan vergonyós no té solta ni volta.
Els toros ‘a la balear’ del 2017 van aconseguir prohibir l’entrada als menors als espectacles de toros, però també hi hagué un canvi radical a les corregudes que va equivaler a la supressió, perquè ningú no les volia celebrar amb aquelles condicions.
Es va optar per prohibir l’ús de banderilles, les espases i qualsevol instrument que pogués causar ferides al toro. És a dir, unes corregudes de bous sense sang i sense mort. Es va fer tant com es va poder, perquè la tauromàquia era protegida per llei d’ençà del 2013, quan la norma aprovada durant el mandat del PP de Rajoy la va convertir en patrimoni cultural.
Ara n’hi ha que volem fer anar la màquina del temps, sempre encarada al passat, sempre a les antípodes del bé comú i del sentit comú. Sempre a la seva. Que els bombin!
17 de gener del 2024
Emergència per sequera. Més clar l’agua!
Ara sí que sí. L'emergència per sequera, a inicis de febrer. L'executiu evita concretar data, però es produirà en les setmanes vinents, en el moment que els embassaments del sistema Ter-Llobregat arribin al 16%. Una emergència que arribarà en tres fases.
Hem entrat en emergència per la sequera. Per la sequera severa que des de fa tres anys pateix Catalunya. Els 202 municipis on viu la majoria de la població, 6 milions de catalans, que ens nodrim del sistema Ter-Llobregat ja estem en fase de preemergència i la previsió del Govern és que s’endureixin les restriccions la segona quinzena de gener. Es preveuen mesures com rebaixar el topall de consum a 200 litres persona/dia o tancar les dutxes de les instal·lacions esportives que tenen piscina piscina o gespa, entre d’altres. Ens estem acabant l’aigua dels temporals de 2020 i l’aixeta ja no raja, vaja.
L’Anna Ramon, responsable de comunicació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) situa el tema allà on cal: ens centrem massa a parlar de la sequera, però el debat que hauríem de tenir a Catalunya és sobre el consum d’aigua excessiu que implica el desenvolupament econòmic actual (Ens quedem sense aigua: què hi podem fer? CRÍTIC 19/4/2023).
Ens trobem davant una situació greu i, en l’espera de l’arribada de les pluges, no ens podem permetre quedar-nos parats. Cal moure tot el coneixement que tenim per fer front a aquest problema i ser conscients que, si no fem canvis profunds, aquesta situació es repetirà. Fins ara, el nostre consum d’aigua ha anat creixent de forma il·limitada en pro de la prosperitat. Des de la ciència, hi ha propostes per redreçar-ho. Algunes impliquen reformular aquest consum. D’altres incideixen a restaurar i protegir els nostres sistemes hidrològics (rius, rieres i aqüífers), i fer-ho tot en un nou sistema de governança participativa i basada en el coneixement.
A mode de conclusió, i segons l’articulista, és possible satisfer la set crònica a Catalunya començant per respectar l’aigua i la vida dels rius i dels aqüífers i qüestionant la quantitat d’aigua que necessitem i l’economia que volem, sense excedir la capacitat de càrrega.
Per aconseguir-ho, és important col·laborar en espais de diàleg i de governança en cada conca de Catalunya, on totes les persones puguin participar. Omplim totes les conques d’aquests espais, aprenguem, associem-nos, escoltem la ciència i proposem mesures a llarg termini. Només així podrem enfrontar la falta d’aigua crònica que té el país. Més clar l’aigua!
Hem entrat en emergència per la sequera. Per la sequera severa que des de fa tres anys pateix Catalunya. Els 202 municipis on viu la majoria de la població, 6 milions de catalans, que ens nodrim del sistema Ter-Llobregat ja estem en fase de preemergència i la previsió del Govern és que s’endureixin les restriccions la segona quinzena de gener. Es preveuen mesures com rebaixar el topall de consum a 200 litres persona/dia o tancar les dutxes de les instal·lacions esportives que tenen piscina piscina o gespa, entre d’altres. Ens estem acabant l’aigua dels temporals de 2020 i l’aixeta ja no raja, vaja.
L’Anna Ramon, responsable de comunicació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) situa el tema allà on cal: ens centrem massa a parlar de la sequera, però el debat que hauríem de tenir a Catalunya és sobre el consum d’aigua excessiu que implica el desenvolupament econòmic actual (Ens quedem sense aigua: què hi podem fer? CRÍTIC 19/4/2023).
Ens trobem davant una situació greu i, en l’espera de l’arribada de les pluges, no ens podem permetre quedar-nos parats. Cal moure tot el coneixement que tenim per fer front a aquest problema i ser conscients que, si no fem canvis profunds, aquesta situació es repetirà. Fins ara, el nostre consum d’aigua ha anat creixent de forma il·limitada en pro de la prosperitat. Des de la ciència, hi ha propostes per redreçar-ho. Algunes impliquen reformular aquest consum. D’altres incideixen a restaurar i protegir els nostres sistemes hidrològics (rius, rieres i aqüífers), i fer-ho tot en un nou sistema de governança participativa i basada en el coneixement.
A mode de conclusió, i segons l’articulista, és possible satisfer la set crònica a Catalunya començant per respectar l’aigua i la vida dels rius i dels aqüífers i qüestionant la quantitat d’aigua que necessitem i l’economia que volem, sense excedir la capacitat de càrrega.
Per aconseguir-ho, és important col·laborar en espais de diàleg i de governança en cada conca de Catalunya, on totes les persones puguin participar. Omplim totes les conques d’aquests espais, aprenguem, associem-nos, escoltem la ciència i proposem mesures a llarg termini. Només així podrem enfrontar la falta d’aigua crònica que té el país. Més clar l’aigua!
16 de gener del 2024
Islàndia. Amb ulls de dona
Maria Rabella i Roger Tugas (Nació, 16/1/2024) reflexionen sobre una enquesta recent del Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol -CIS-. Les dades són preocupants. La meitat d'homes i un 30% de dones opinen que les desigualtats de gènere a l'Estat ara són petites o quasi inexistents.
Una gran quantitat d'homes creu que "s'ha arribat tan lluny en la promoció de la igualtat de les dones que ara s'està discriminant als homes". Quina barra! I com pot arribar a fallar la toma de terra de tanta i tanta gent.
Les dones, però, dediquen 25 hores més a la setmana a la criança, 7 a les feines de casa, cobrem un 19% menys i en un 60% tenim por de tornar a casa. Aquests exemples demostren que la diferència entre percepció i realitat és notable, cosa que no és res més que una reacció a la pèrdua del privilegi. El feminisme ha d'incomodar, no complaure. Això ja s’ha fet durant massa temps.
De reüll miro cap a Islàndia. L’exemple d’Islàndia que nosaltres no acostumem a seguir, ja sigui pel que fa a la crisi del sistema bancari, la reforma de la constitució, la denúncia de les desigualtats impròpies del segle XXI…
El rescat del sistema bancari espanyol va requerir la injecció de més de cent mil milions d’euros, que no van servir per a revitalitzar l’economia. Era possible una altra fórmula? La veritat és que Islàndia va sortir enfortida de la gran crisi financera que va viure entre 2007 i 2009.
El 24 d’octubre del 1975 les dones van prendre els carrers d’Islàndia. En lloc d’anar a treballar, dedicar-se a les tasques de la llar o cuidar els fills, van sortir al carrer per manifestar-se en favor de la igualtat de gènere. El país es va aturar i va obrir els ulls a molts homes. Cinquanta anys després Islàndia es troba al capdavant del rànquing mundial en igualtat de gènere. Malauradament aquí ens trobem lluny de la capçalera d’aquest rànquing.
A casa nostra el Dia de la Dona Treballadora de 2018 els col·lectius feministes van convocar les dones a fer vaga, però no només a fer una vaga a la feina, sinó també a casa, en les tasques domèstiques, en la cura dels fills, dels pares... Tot per visibilitzar el valor de la seva feina, el que aporten a la societat.
Es tractava no només de denunciar la bretxa salarial sinó la discriminació laboral i social per raó de gènere, així com la violència de gènere. Aturada general o aturades parcials per denunciar desigualtats impròpies del segle en què vivim.
A Islàndia, el conegut com “dia de festa” de les dones va servir per obrir el camí de l’emancipació de la dona. Aquí s’ha fet feina, però malauradament en queda moltíssima per fer. I també és cosa dels homes. (Pepa Masó. L’exemple d'Islàndia. El Punt Avui 1/3/2018).
Una gran quantitat d'homes creu que "s'ha arribat tan lluny en la promoció de la igualtat de les dones que ara s'està discriminant als homes". Quina barra! I com pot arribar a fallar la toma de terra de tanta i tanta gent.
Les dones, però, dediquen 25 hores més a la setmana a la criança, 7 a les feines de casa, cobrem un 19% menys i en un 60% tenim por de tornar a casa. Aquests exemples demostren que la diferència entre percepció i realitat és notable, cosa que no és res més que una reacció a la pèrdua del privilegi. El feminisme ha d'incomodar, no complaure. Això ja s’ha fet durant massa temps.
De reüll miro cap a Islàndia. L’exemple d’Islàndia que nosaltres no acostumem a seguir, ja sigui pel que fa a la crisi del sistema bancari, la reforma de la constitució, la denúncia de les desigualtats impròpies del segle XXI…
El rescat del sistema bancari espanyol va requerir la injecció de més de cent mil milions d’euros, que no van servir per a revitalitzar l’economia. Era possible una altra fórmula? La veritat és que Islàndia va sortir enfortida de la gran crisi financera que va viure entre 2007 i 2009.
El 24 d’octubre del 1975 les dones van prendre els carrers d’Islàndia. En lloc d’anar a treballar, dedicar-se a les tasques de la llar o cuidar els fills, van sortir al carrer per manifestar-se en favor de la igualtat de gènere. El país es va aturar i va obrir els ulls a molts homes. Cinquanta anys després Islàndia es troba al capdavant del rànquing mundial en igualtat de gènere. Malauradament aquí ens trobem lluny de la capçalera d’aquest rànquing.
A casa nostra el Dia de la Dona Treballadora de 2018 els col·lectius feministes van convocar les dones a fer vaga, però no només a fer una vaga a la feina, sinó també a casa, en les tasques domèstiques, en la cura dels fills, dels pares... Tot per visibilitzar el valor de la seva feina, el que aporten a la societat.
Es tractava no només de denunciar la bretxa salarial sinó la discriminació laboral i social per raó de gènere, així com la violència de gènere. Aturada general o aturades parcials per denunciar desigualtats impròpies del segle en què vivim.
A Islàndia, el conegut com “dia de festa” de les dones va servir per obrir el camí de l’emancipació de la dona. Aquí s’ha fet feina, però malauradament en queda moltíssima per fer. I també és cosa dels homes. (Pepa Masó. L’exemple d'Islàndia. El Punt Avui 1/3/2018).
15 de gener del 2024
Balandrau
Llegeixo la trista notícia de la mort de Francesc Carola, el bomber que va coordinar l’operació del Balandrau.
Al Balandrau he pujat un cop, ja fa un grapat d’anys i amb bon temps. Pujada llarga i sostinguda al cim de 2.500m a l’abast de tothom. El bateig d’alta muntanya que vam fer amb l`hereu de casa, el Miquel, i el Manu.
Ara fa uns cinc anys, en una col·laboració del Cineclub Vilafranca amb el Centre Excursionista del Penedès, vam tenir l’oportunitat de visionar el documental sobre el drama del Balandrau amb el Jordi Cruz, el meteoròleg autor de “3 nits de torb i 1 Cap d’Any. Crònica d’una tragèdia al Pirineu”.
Una lliçó de vida, emocionant i colpidor. Recordo el titular d’una entrevista que li van fer: “Al Balandrau hi ha dies que fa més fred que un dia bo a l’Everest”. Doncs sí, i per això va passar el que va passar.
La vida de Francesc Carola es va recollir fa uns anys al llibre “Afirmatiu, Siscu”, que repassa alguns dels seus rescats, i especialment el més important i pel qual era més conegut: la tragèdia del Balandrau, en què un torb va acabar causant nou morts el 2001 al Ripollès.
El Cap d’Any del 2001, fa vint-i-tres anys, un torb de dimensions exagerades va sotmetre els pics i els colls del Pirineu Oriental. La tragèdia va passar al Ripollès, especialment a la falda del Balandrau. L’operació de salvament, la més gran en alta muntanya que es recorda a Catalunya, es va allargar dies i el resultat final van ser de nou morts. Aquests fets els va explicar el meteoròleg Jordi Cruz al llibre “3 nits de torb i 1 Cap d’Any” (Símbol Editors) i TV3 va fer un documental: “Balandrau, infern glaçat”.
Si Catalunya fos els Estats Units la tragèdia del Balandrau fa anys que s’hauria convertit en un film de l’estil de “Viuen”. Jon Krakauer o James Cameron ja haurien aprofitat la història per escriure’n un llibre o algun guió cinematogràfic i els fets formarien part de l’imaginari col·lectiu de la població. Perquè no és pas una catàstrofe de principi del segle XX, sinó que va ocórrer l’any 2000, en ple Pirineu, i va acabar amb nou morts. Recelosa de les desgràcies, la societat catalana va desar aquests fets en un calaix fins l’any 2018.
Al Balandrau he pujat un cop, ja fa un grapat d’anys i amb bon temps. Pujada llarga i sostinguda al cim de 2.500m a l’abast de tothom. El bateig d’alta muntanya que vam fer amb l`hereu de casa, el Miquel, i el Manu.
Ara fa uns cinc anys, en una col·laboració del Cineclub Vilafranca amb el Centre Excursionista del Penedès, vam tenir l’oportunitat de visionar el documental sobre el drama del Balandrau amb el Jordi Cruz, el meteoròleg autor de “3 nits de torb i 1 Cap d’Any. Crònica d’una tragèdia al Pirineu”.
Una lliçó de vida, emocionant i colpidor. Recordo el titular d’una entrevista que li van fer: “Al Balandrau hi ha dies que fa més fred que un dia bo a l’Everest”. Doncs sí, i per això va passar el que va passar.
La vida de Francesc Carola es va recollir fa uns anys al llibre “Afirmatiu, Siscu”, que repassa alguns dels seus rescats, i especialment el més important i pel qual era més conegut: la tragèdia del Balandrau, en què un torb va acabar causant nou morts el 2001 al Ripollès.
El Cap d’Any del 2001, fa vint-i-tres anys, un torb de dimensions exagerades va sotmetre els pics i els colls del Pirineu Oriental. La tragèdia va passar al Ripollès, especialment a la falda del Balandrau. L’operació de salvament, la més gran en alta muntanya que es recorda a Catalunya, es va allargar dies i el resultat final van ser de nou morts. Aquests fets els va explicar el meteoròleg Jordi Cruz al llibre “3 nits de torb i 1 Cap d’Any” (Símbol Editors) i TV3 va fer un documental: “Balandrau, infern glaçat”.
Si Catalunya fos els Estats Units la tragèdia del Balandrau fa anys que s’hauria convertit en un film de l’estil de “Viuen”. Jon Krakauer o James Cameron ja haurien aprofitat la història per escriure’n un llibre o algun guió cinematogràfic i els fets formarien part de l’imaginari col·lectiu de la població. Perquè no és pas una catàstrofe de principi del segle XX, sinó que va ocórrer l’any 2000, en ple Pirineu, i va acabar amb nou morts. Recelosa de les desgràcies, la societat catalana va desar aquests fets en un calaix fins l’any 2018.
14 de gener del 2024
Okupes. L’àmbit de tots els àmbits
Aquests dies hem tingut la visita d’uns okupes en una vivenda familiar. Visita llampec gràcies a l’alarma que tenim instalada. Què trist posar en perill la pròpia integritat física per accedir d'estranquis a una casa que no és teva! Suposo que per necessitat extrema doncs no se m’acut altra explicació.
La policia local, ràpida i eficient. A l’hora d’anar a fer la denúncia però resulta que no hi ha cap efectiu que ens pugui atendre al matí de dissabte, que cal trucar a partir de 2/4 de 3 i demanar cita `prèvia! Així ho fem i se’ns dóna hora a ¼ d’11 de la nit. Amb un policia municipal emplenem la documentació durant mitja hora, com fa 40 anys però amb ordinador i no amb la màquina d'escriure. Firmem els papers i recollim una còpia. Un servei administratiu francament millorable, no ens enganyem.
D’aquí ve la meva sorpresa majúscula quan m’assabento per la premsa que l’equip de govern municipal contractarà vuit “serenos” per vigilar a les nits, de les 20h a les 3h Increïble! Suposo que a hores d’ara tots els “cacos” ja deuen estar al cas i que iniciaran les seves tasques delictives a partir de les 3 de la matinada.
L’endemà de la denúncia una persona de la policia científica s’hi arriba a la casa. Com a la sèrie CSI. Recerca de empremtes dactilars i d’altres pistes…
La manca d’accés a un habitacle digne és un drama vital, el més greu potser, doncs sóc conscient que hi ha molta gent que tot i treballar -per ser pobre- no hi té accés.
L’habitacle -la casa, el pis- és l’àmbit de tots els àmbits, sense el qual difícilment es pot portar una vida digna i saludable.
El jovent no ho té gens fàcil. És per això que s’espavilen compratint la vivenda amb altra gent i no estirant més el braç que la màniga. Experiències com la Bastida Pati del Gall de Vilafranca, el primer projecte d’habitacle cooperatiu en cessió d’ús, són iniciatives pioneres basades en el model d’economia solidària, construcció sostenible i convivència comunitària, amb espais compartits per fomentar la vida en comú.
Com diu la Roser Vernet (Lo mig del món. Club Editor) ser casa, fer casa és una condició inestimable que en la vida hauria de ser indestriable de l’habitar. Si el lloc és la gent, la casa també. ¿Qui ho va dir, que posar casa era esdevenir sedentari i estàtic perquè les orenetes hi facin niu? Una casa, sempre a tocar del camí ofert -si és que hi ha cases d’algú-.
La policia local, ràpida i eficient. A l’hora d’anar a fer la denúncia però resulta que no hi ha cap efectiu que ens pugui atendre al matí de dissabte, que cal trucar a partir de 2/4 de 3 i demanar cita `prèvia! Així ho fem i se’ns dóna hora a ¼ d’11 de la nit. Amb un policia municipal emplenem la documentació durant mitja hora, com fa 40 anys però amb ordinador i no amb la màquina d'escriure. Firmem els papers i recollim una còpia. Un servei administratiu francament millorable, no ens enganyem.
D’aquí ve la meva sorpresa majúscula quan m’assabento per la premsa que l’equip de govern municipal contractarà vuit “serenos” per vigilar a les nits, de les 20h a les 3h Increïble! Suposo que a hores d’ara tots els “cacos” ja deuen estar al cas i que iniciaran les seves tasques delictives a partir de les 3 de la matinada.
L’endemà de la denúncia una persona de la policia científica s’hi arriba a la casa. Com a la sèrie CSI. Recerca de empremtes dactilars i d’altres pistes…
La manca d’accés a un habitacle digne és un drama vital, el més greu potser, doncs sóc conscient que hi ha molta gent que tot i treballar -per ser pobre- no hi té accés.
L’habitacle -la casa, el pis- és l’àmbit de tots els àmbits, sense el qual difícilment es pot portar una vida digna i saludable.
El jovent no ho té gens fàcil. És per això que s’espavilen compratint la vivenda amb altra gent i no estirant més el braç que la màniga. Experiències com la Bastida Pati del Gall de Vilafranca, el primer projecte d’habitacle cooperatiu en cessió d’ús, són iniciatives pioneres basades en el model d’economia solidària, construcció sostenible i convivència comunitària, amb espais compartits per fomentar la vida en comú.
Com diu la Roser Vernet (Lo mig del món. Club Editor) ser casa, fer casa és una condició inestimable que en la vida hauria de ser indestriable de l’habitar. Si el lloc és la gent, la casa també. ¿Qui ho va dir, que posar casa era esdevenir sedentari i estàtic perquè les orenetes hi facin niu? Una casa, sempre a tocar del camí ofert -si és que hi ha cases d’algú-.
13 de gener del 2024
Sense ficció. Via Laietana, 43.
El programa del Sense ficció “Via Laietana 43” és d’una qualitat excepcional. Un viatge per la memòria històrica de la comissaria de Via Laietana de Barcelona que identifica als principals torturadors a partir del testimoni de les víctimes.
La rigorositat, el grafisme, les recreacions, la tria de persones entrevistades… tot plegat excepcional, molt meritori.
Centenars de policies van fer de torturadors durant dècades a la comissaria Laietana de Barcelona, temuda per la brutalitat i el sadisme en els interrogatoris dels detinguts per raons ideològiques, religioses, ètniques o de gènere.
Com diu la Roser Vernet (Lo mig del món. Club editor, 2023) la memòria és un tresor i un llast. La memòria com una presència i una absència, perquè no és només allò que recordes, és allò que has oblidat però que hi és, deixant espai i ocupant-lo alhora.
En un país com cal la comissaria de la Via Laietana 43 seria un memorial històric rellevant i significatiu per a tothom, que no un lloc de culte, i especialment per a les noves generacions. A l’estat espanyol això no té cabuda, desmemoriats com estem, ara i durant els darrers 45 anys. No es va fer quan tocava, es va desaprofitat el moment històric més idoni i ara ja tot costa més i més.
La desmemòria, la postveritat, la impostura monumental de la Transició han liquidat tota possibilitat de retre comptes, fer justícia a la veritat i tancar uns episodis dolorosos i traumàtics.
És el que té el negacionisme, la manca de valors democràtics i les postures acomodatícies i simplistes. I així estem, amb una sabata i una espardenya, en precari i amb l’ai al cor pel que sembla que s’acosta.
La rigorositat, el grafisme, les recreacions, la tria de persones entrevistades… tot plegat excepcional, molt meritori.
Centenars de policies van fer de torturadors durant dècades a la comissaria Laietana de Barcelona, temuda per la brutalitat i el sadisme en els interrogatoris dels detinguts per raons ideològiques, religioses, ètniques o de gènere.
Com diu la Roser Vernet (Lo mig del món. Club editor, 2023) la memòria és un tresor i un llast. La memòria com una presència i una absència, perquè no és només allò que recordes, és allò que has oblidat però que hi és, deixant espai i ocupant-lo alhora.
En un país com cal la comissaria de la Via Laietana 43 seria un memorial històric rellevant i significatiu per a tothom, que no un lloc de culte, i especialment per a les noves generacions. A l’estat espanyol això no té cabuda, desmemoriats com estem, ara i durant els darrers 45 anys. No es va fer quan tocava, es va desaprofitat el moment històric més idoni i ara ja tot costa més i més.
La desmemòria, la postveritat, la impostura monumental de la Transició han liquidat tota possibilitat de retre comptes, fer justícia a la veritat i tancar uns episodis dolorosos i traumàtics.
És el que té el negacionisme, la manca de valors democràtics i les postures acomodatícies i simplistes. I així estem, amb una sabata i una espardenya, en precari i amb l’ai al cor pel que sembla que s’acosta.
12 de gener del 2024
El Corte Inglés
Interessant la història que explica el Marc Amat (“El fugitiu anglès que va canviar el criquet per la costura: així es va fundar El Corte Inglés”. Marc Amat, ARA 17/12/2023).
El 1890, al centre de Madrid, uns operaris collaven un cartell en una de les cantonades més concorregudes de la ciutat. Ho feien per encàrrec de John Roberts, un jove anglès que havia aterrat a la capital feia tan sols unes setmanes. Al rètol s'hi podia llegir: El Corte Inglés.
En realitat, el sastre es deia Sam Richardson, era jugador de criquet i havia arribat a Espanya fugint de la justícia britànica. Per esquivar els tribunals, ell i la seva família van fugir a Espanya, van canviar de nom i van invertir els diners a fundar El Corte Inglés.
El 1969 va començar un procés de diversificació que el va dur a crear la seva pròpia agència de viatges, una òptica, una cadena d'hipermercats, una de supermercats, una corredoria d'assegurances, una empresa d'informàtica, una de bricolatge, una de moda i complements... "El Corte Inglés és un exemple de visió i d'adaptació a les necessitats dels consumidors, amb una bona estratègia de control financer i un bon ús del màrqueting i malgrat haver passat per diverses etapes de dificultats econòmiques, té una estratègia financera sòlida que li ha permès traslladar una imatge de credibilitat i confiança als consumidors". El 2022, El Corte Inglés va tancar un any de rècord: va moure 15.327 milions d'euros i va guanyar-ne 870. En total, té més de 80.000 treballadors en prop de 1.550 punts de venda. Mare de Déu quin conglomerat empresarial!
De jovenet, cap a la meitat dels 70, anava els estius a passar uns dies a Barcelona, a casa d’uns tiets. Encara recordo el primer cop que em vam portar al Corte Inglés. Vam berenar a la terrassa i vam fer alguna compra. Quin temple del consum i quina meravella!
No sóc client habitual tot i que algun cop m’hi atanso a donar un cop d’ull i a constatar l’allau de gent que hi conflueix. Ara per festes nadalenques era una bogeria. També és un bon lloc per anar a fer un pipí si ets al rovell de l’ou i no vols entrar en cap altre establiment. Això sempre que siguis capaç de trobar els lavabos, que no és gens fàcil. Millor anar-hi amb temps i pujar directament a la 2a planta.
El 1890, al centre de Madrid, uns operaris collaven un cartell en una de les cantonades més concorregudes de la ciutat. Ho feien per encàrrec de John Roberts, un jove anglès que havia aterrat a la capital feia tan sols unes setmanes. Al rètol s'hi podia llegir: El Corte Inglés.
En realitat, el sastre es deia Sam Richardson, era jugador de criquet i havia arribat a Espanya fugint de la justícia britànica. Per esquivar els tribunals, ell i la seva família van fugir a Espanya, van canviar de nom i van invertir els diners a fundar El Corte Inglés.
El 1969 va començar un procés de diversificació que el va dur a crear la seva pròpia agència de viatges, una òptica, una cadena d'hipermercats, una de supermercats, una corredoria d'assegurances, una empresa d'informàtica, una de bricolatge, una de moda i complements... "El Corte Inglés és un exemple de visió i d'adaptació a les necessitats dels consumidors, amb una bona estratègia de control financer i un bon ús del màrqueting i malgrat haver passat per diverses etapes de dificultats econòmiques, té una estratègia financera sòlida que li ha permès traslladar una imatge de credibilitat i confiança als consumidors". El 2022, El Corte Inglés va tancar un any de rècord: va moure 15.327 milions d'euros i va guanyar-ne 870. En total, té més de 80.000 treballadors en prop de 1.550 punts de venda. Mare de Déu quin conglomerat empresarial!
De jovenet, cap a la meitat dels 70, anava els estius a passar uns dies a Barcelona, a casa d’uns tiets. Encara recordo el primer cop que em vam portar al Corte Inglés. Vam berenar a la terrassa i vam fer alguna compra. Quin temple del consum i quina meravella!
No sóc client habitual tot i que algun cop m’hi atanso a donar un cop d’ull i a constatar l’allau de gent que hi conflueix. Ara per festes nadalenques era una bogeria. També és un bon lloc per anar a fer un pipí si ets al rovell de l’ou i no vols entrar en cap altre establiment. Això sempre que siguis capaç de trobar els lavabos, que no és gens fàcil. Millor anar-hi amb temps i pujar directament a la 2a planta.
11 de gener del 2024
Animalades
Interessant el dossier de l’ARA del diumenge 7: La poderosa ment animal. Constata un fet que no té res de novetós ni d’estraordinari, que nombrosos estudis revelen capacitats cognitives sorprenents i comportaments complexos davant de la mort en algunes espècies d’animals.
Com diu el Toni Pou, hi han estat sempre. Al nostre costat. Però, majoritàriament, no hem fet més que aprofitar-nos-en. Primer ens en menjàvem la carn i fèiem servir les pells per abrigar-nos, i els ossos i els tendons per fabricar eines. Després vam aprofitar la seva força per desplaçar-nos i llaurar els camps. Ara, a més, alguns ens fan companyia. N’hi ha que ens serveixen per experimentar amb medicaments.
També hi ha llocs on, malgrat aquest aprofitament, se’ls tracta amb respecte. Els san del desert del Kalahari són l’última cultura que caça mitjançant el que alguns experts pensen que és la tècnica més ancestral de totes, probablement anterior a la fabricació d'eines esmolades: la caça per esgotament. Consisteix a córrer al darrere de la presa fins que mor de pura extenuació.
Al dossier també trobem 10 curiositats que segur que ens hem preguntat sobre els animals: per què les formigues van en fila? Per què els flamencs dormen sobre una pota?...
El dossier no parla dels animals més animals de tots, les persones humanes. Es cura amb salut perquè no em direu que no hi ha teca a poc que hi pensis.
A títol personal, i un cop entès el per què som animals de companyia, la pregunta que vull fer és per què moltes però que moltes vegades aprenem a garrotades. Au, ja està dit!
Com diu el Toni Pou, hi han estat sempre. Al nostre costat. Però, majoritàriament, no hem fet més que aprofitar-nos-en. Primer ens en menjàvem la carn i fèiem servir les pells per abrigar-nos, i els ossos i els tendons per fabricar eines. Després vam aprofitar la seva força per desplaçar-nos i llaurar els camps. Ara, a més, alguns ens fan companyia. N’hi ha que ens serveixen per experimentar amb medicaments.
També hi ha llocs on, malgrat aquest aprofitament, se’ls tracta amb respecte. Els san del desert del Kalahari són l’última cultura que caça mitjançant el que alguns experts pensen que és la tècnica més ancestral de totes, probablement anterior a la fabricació d'eines esmolades: la caça per esgotament. Consisteix a córrer al darrere de la presa fins que mor de pura extenuació.
Al dossier també trobem 10 curiositats que segur que ens hem preguntat sobre els animals: per què les formigues van en fila? Per què els flamencs dormen sobre una pota?...
El dossier no parla dels animals més animals de tots, les persones humanes. Es cura amb salut perquè no em direu que no hi ha teca a poc que hi pensis.
A títol personal, i un cop entès el per què som animals de companyia, la pregunta que vull fer és per què moltes però que moltes vegades aprenem a garrotades. Au, ja està dit!
10 de gener del 2024
Haka
Un haka és un ball tradicional de grup d'origen maori, una dansa de guerra maori. Actualment se sol veure abans de cada partit amb els All Blacks, l'equip nacional de rugbi de Nova Zelanda.
Si algú creu que els debats parlamentaris han de ser avorrits per força, que mirin el que passa al parlament de Nova Zelanda. La intervenció d’una diputada maorí interpretant una haka dins l’hemicicle ha estat memorable.
Hana-Rawhiti Maipi-Clarke té només 21 anys i és la diputada més jove que ha ocupat un escó al Parlament de Nova Zelanda en els darrers 170 anys.
El parlament espanyol -i també el català- n’haurien d’aprendre. No se m’acut quina dansa es podria posar en escena però fàcilment se’ns acudiria alguna actuació artística a l’estil de la Cubana per amenitzar i donar un plus a moltes de les previsibles, riutinàries, inisípides i malintencionades intervencions, que tenen més de postureig mediàtic que de política terrenal.
Si algú creu que els debats parlamentaris han de ser avorrits per força, que mirin el que passa al parlament de Nova Zelanda. La intervenció d’una diputada maorí interpretant una haka dins l’hemicicle ha estat memorable.
Hana-Rawhiti Maipi-Clarke té només 21 anys i és la diputada més jove que ha ocupat un escó al Parlament de Nova Zelanda en els darrers 170 anys.
El parlament espanyol -i també el català- n’haurien d’aprendre. No se m’acut quina dansa es podria posar en escena però fàcilment se’ns acudiria alguna actuació artística a l’estil de la Cubana per amenitzar i donar un plus a moltes de les previsibles, riutinàries, inisípides i malintencionades intervencions, que tenen més de postureig mediàtic que de política terrenal.
La haka en qüestió: https://youtu.be/ex05ihRI3LA?si=ghBt94pto-tsmvdc
9 de gener del 2024
Rodalies
Ahir a la tarda vam anar a BCN en tren. Ens vam armar de valor i, amb un marge de temps prudencial, vam pujar a l’R4 de Rodalies. Dels quatre dies que ho hem fet les darreres setmanes tres han estat bastant accidentats pel que fa als retards i les avaries.
La tornada de Sants a Vilafranca va durar 1h i 50 minuts i els vagons semblaven transportar bestiar. Vam haver d’anar drets fins a Martorell. Vergonyós i lamentable, especialment pels usuaris habituals del servei.
A data d’avui tinc la sensació que encara estem pagant les fatídiques decisions que es van prendre fa més de 30 anys pel que fa a la planificació ferroviària de l’estat, que va optar per l’AVE i no pels serveis de rodalies o pel corredor mediterrani, que és el que realment calia fer en benefici de la immensa majoria de la gent. És per això que quan sento les declaracions d’alguns dirigents socialistes d’aquella època que van perpetrar aquest nyap volent alliçonar-nos sobre tot els fotaria un sac d’hòsties.
Com sempre que viatges,vas al CAP, o quan quedes amb algú que no és del tot puntual, vaig prendre un parell de llibres portàtils, que tot ajuda a passar el temps. Vaig rellegir en diagonal “L'assassinat considerat com una de les Belles Arts”, de Thoma De Quincey (Aeditors), un divertimento de fàcil lectura i vaig començar “Filosofia salvatge” (Xisca Homar. Sembra llibres 2023), un recull d’articles breus que intenten pensar el present a través del llegat filosòfic. Una troballa magnífica, però això ja és una altra història.
La tornada de Sants a Vilafranca va durar 1h i 50 minuts i els vagons semblaven transportar bestiar. Vam haver d’anar drets fins a Martorell. Vergonyós i lamentable, especialment pels usuaris habituals del servei.
A data d’avui tinc la sensació que encara estem pagant les fatídiques decisions que es van prendre fa més de 30 anys pel que fa a la planificació ferroviària de l’estat, que va optar per l’AVE i no pels serveis de rodalies o pel corredor mediterrani, que és el que realment calia fer en benefici de la immensa majoria de la gent. És per això que quan sento les declaracions d’alguns dirigents socialistes d’aquella època que van perpetrar aquest nyap volent alliçonar-nos sobre tot els fotaria un sac d’hòsties.
Com sempre que viatges,vas al CAP, o quan quedes amb algú que no és del tot puntual, vaig prendre un parell de llibres portàtils, que tot ajuda a passar el temps. Vaig rellegir en diagonal “L'assassinat considerat com una de les Belles Arts”, de Thoma De Quincey (Aeditors), un divertimento de fàcil lectura i vaig començar “Filosofia salvatge” (Xisca Homar. Sembra llibres 2023), un recull d’articles breus que intenten pensar el present a través del llegat filosòfic. Una troballa magnífica, però això ja és una altra història.
6 de gener del 2024
Reis per un dia
Avui és el dia de Reis, el dia que, si ens creiem l'Evangeli segons Mateu, commemorem l'arribada d'uns mags que seguien un estel per trobar un nen que havia de convertir-se en el Messies.
La tradició de les cavalcades arrenca a mitjans del segle XIX, però els Reis de l'Orient s'anomenen per primera vegada en l'Evangeli de Sant Mateu.
Aquests mags o savis o científics provenien de l'orient, d'on surt el sol, és a dir, que portaven la llum, i duien obsequis per honorar-lo: or, encens i mirra.
L'or, com a ofrena a qui té el poder a la terra, és a dir, a un home; l'encens, que s'enlaira, com a referència a la condició divina de l'honorat, i finalment la mirra, un producte aromàtic que es fa servir per embalsamar, i que recorda la condició mortal del Messies.
“El dia de Reis és una festa per creure en la màgia d'un país que vol significar-se des de la seva pròpia llengua i cultura, sense menystenir, és clar, la resta de pobles d'arreu del món, des del més petit fins al més gran. I aquesta màgia i saviesa la volem lliure de monarquies antigues i caduques.” (Joan Abril. El país de la màgia. El Punt Avui 6/1/2017).
Doncs això, monàrquics per un dia. I prou!
La tradició de les cavalcades arrenca a mitjans del segle XIX, però els Reis de l'Orient s'anomenen per primera vegada en l'Evangeli de Sant Mateu.
Aquests mags o savis o científics provenien de l'orient, d'on surt el sol, és a dir, que portaven la llum, i duien obsequis per honorar-lo: or, encens i mirra.
L'or, com a ofrena a qui té el poder a la terra, és a dir, a un home; l'encens, que s'enlaira, com a referència a la condició divina de l'honorat, i finalment la mirra, un producte aromàtic que es fa servir per embalsamar, i que recorda la condició mortal del Messies.
“El dia de Reis és una festa per creure en la màgia d'un país que vol significar-se des de la seva pròpia llengua i cultura, sense menystenir, és clar, la resta de pobles d'arreu del món, des del més petit fins al més gran. I aquesta màgia i saviesa la volem lliure de monarquies antigues i caduques.” (Joan Abril. El país de la màgia. El Punt Avui 6/1/2017).
Doncs això, monàrquics per un dia. I prou!
5 de gener del 2024
Contra els dogmatismes i a favor dels aforismes
Dues exposicions sobre l'autor de 'Nosaltres, els valencians' s’han pogut veure al Palau Robert recentment.
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) va ser un ferm defensor de la idea dels Països Catalans durant el franquisme i la Transició i va voler modernitzar el País Valencià.
Així i tot, Fuster va alternar amb personalitats de diverses tendències ideològiques, des de Josep Carner fins a Jordi Pujol i Josep Pla, i va obrir casa seva per conversar del país i de la vida en les anomenades tertúlies de Sueca.
Reivindico Fuster contra el dogmatisme (Carla Fajardo Martín, ARA 9/10/2023) i reivindico els seus aforismes. Un parell a mode de tast: “Tot pensament és un mal pensament” i "Tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges".
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) va ser un ferm defensor de la idea dels Països Catalans durant el franquisme i la Transició i va voler modernitzar el País Valencià.
Així i tot, Fuster va alternar amb personalitats de diverses tendències ideològiques, des de Josep Carner fins a Jordi Pujol i Josep Pla, i va obrir casa seva per conversar del país i de la vida en les anomenades tertúlies de Sueca.
Reivindico Fuster contra el dogmatisme (Carla Fajardo Martín, ARA 9/10/2023) i reivindico els seus aforismes. Un parell a mode de tast: “Tot pensament és un mal pensament” i "Tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges".
4 de gener del 2024
Casa teva
Totalment d’acord amb la Marta Orriols: "Casa teva no és el lloc on has nascut, sinó on sents que has pogut ser tu mateixa" (Jordi Nopca. ARA llegim 14/1/2023).
L'escriptora explora la identitat, el desig i l'herència familiar a 'La possibilitat de dir-ne casa', la seva tercera novel·la.
Jo, que vaig néixer i viure els 6 primers anys de la meva vida en un poblet minúscul de la província de Conca, 14 anys a Montblanc, 8 anys tombant per diferents pobles (Tarragona, el Vendrell, Banyeres del Penedès, Barcelona, La Bisbal del Penedès, l’Arboç) i 35 anys a Vilafranca del Penedès ho certifico amb tota seguretat.
Aquests dies que estem mirant pisos per un familiar me n’adono de la importància de la nostra llar, pròpia, ocupada o de lloguer, del que costa trobar-la i pagar-la i de la necessitat de tenir no ja només una habitació pròpia per passejar els dubtes -que deia la Virginia Woolf fa més de cent anys- sinó una llar on trobar-se bé, requisit indispensable per tal de poder portar una vida digna i saludable. Això si és que hi ha cases d’algú.
L'escriptora explora la identitat, el desig i l'herència familiar a 'La possibilitat de dir-ne casa', la seva tercera novel·la.
Jo, que vaig néixer i viure els 6 primers anys de la meva vida en un poblet minúscul de la província de Conca, 14 anys a Montblanc, 8 anys tombant per diferents pobles (Tarragona, el Vendrell, Banyeres del Penedès, Barcelona, La Bisbal del Penedès, l’Arboç) i 35 anys a Vilafranca del Penedès ho certifico amb tota seguretat.
Aquests dies que estem mirant pisos per un familiar me n’adono de la importància de la nostra llar, pròpia, ocupada o de lloguer, del que costa trobar-la i pagar-la i de la necessitat de tenir no ja només una habitació pròpia per passejar els dubtes -que deia la Virginia Woolf fa més de cent anys- sinó una llar on trobar-se bé, requisit indispensable per tal de poder portar una vida digna i saludable. Això si és que hi ha cases d’algú.
3 de gener del 2024
OK
Segons Viquipèdia OK és d’origen anglès i indica aprovació, acceptació, acord, assentiment o reconeixement. Fem una mica de recerca etimològica, que sempre és interessant.
L'origen d'aquest mot és incert. Una de les teories més famoses diu que en temps de guerra, en la batalla d'Anglaterra, el dia que no havia resultat mort ningú deien OK, (0 Kills = "0 Morts"). Per tant, el mot ok va quedar com una expressió que indica que tot és correcte, que tot va bé. D'altra banda, el 22 de març de 1839 aparegué per primera vegada OK com a abreviació de “oll korrect” (tot correcte).
Aquest mot s'expressa a través del llenguatge corporal indistintament amb el gest del "polze cap amunt", que s'ha convertit en el gest intercultural més usat. 👍Ben simple i funcional, i d’aquí l’èxit, que d’això els britànics en saben un tou. OK?
L'origen d'aquest mot és incert. Una de les teories més famoses diu que en temps de guerra, en la batalla d'Anglaterra, el dia que no havia resultat mort ningú deien OK, (0 Kills = "0 Morts"). Per tant, el mot ok va quedar com una expressió que indica que tot és correcte, que tot va bé. D'altra banda, el 22 de març de 1839 aparegué per primera vegada OK com a abreviació de “oll korrect” (tot correcte).
Aquest mot s'expressa a través del llenguatge corporal indistintament amb el gest del "polze cap amunt", que s'ha convertit en el gest intercultural més usat. 👍Ben simple i funcional, i d’aquí l’èxit, que d’això els britànics en saben un tou. OK?
2 de gener del 2024
Boomerang - "Total control"
El 2000 va caure a les meves mans un llibre que venia a ser un viatge al cor d'Austràlia (Boomerang. Xavier Moret, Empúries, col·lecció narrativa núm. 129). Vaig descobrir el continent i tota la història dramàtica dels darreres segles.
A resultes d’això, i aprofitant el desenvolupament d’internet, uns quants mestres -Grup M@PNET- vam tirar endavant, sota el paraigua del CRP de l’Alt Penedès, uns projectes telemàtics educatius. Una experiència bonica i laboriosa.
Ahir al vespre vam començar a veure una sèrie australiana estretament vinculada al tema ("Total control". Filmin). Els paranys del poder i els bruts tripijocs de la política entren en acció en aquesta mena de "Borgen" amb dos intèrprets en estat de gràcia: Deborah Mailman i Rachel Griffiths. El primer capítol ja és una declaració de principis, i fa bona pinta.
Rememoro el drama colonial del continent australià. Dos segles després de la colonització d'Austràlia pels britànics -i en bona part com a producte d'aquesta-, els aborígens tenen un percentatge més elevat de malalties i menor esperança de vida.
Diuen que tot va començar cap al 1770, amb el capità Cook, quan els aborígens australians varen ser desposseïts de les seves terres, els progenitors i els fills de força famílies van ser separats i les perspectives de futur es van enfosquir per als qui havien poblat la gran illa-continent durant segles. El confinament inicial i la negació de l’accés a l’educació i a la sanitat poden ser culpables de la degradació social, econòmica, física i psíquica dels aborígens.
Recentment es va decidir d'ensenyar a les escoles australianes la versió real de la colonització del país i el que va passar amb els indígenes. El febrer de 2018 el govern laborista inicia la legislatura i demana disculpes oficialment al poble aborigen.
El passat octubre de 2023 Austràlia vota “no” a canviar la constitució i incloure representants indígenes al Parlament. La votació plantejava una proposta per modificar la Constitució del 1901, amb l'objectiu de crear un organisme integrat per membres elegits per les comunitats indígenes australianes. Aquest organisme permetria als aborígens tenir veu al Parlament sobre les polítiques que els afecten. Trista notícia, fins i tot des de les antípodes.
A resultes d’això, i aprofitant el desenvolupament d’internet, uns quants mestres -Grup M@PNET- vam tirar endavant, sota el paraigua del CRP de l’Alt Penedès, uns projectes telemàtics educatius. Una experiència bonica i laboriosa.
Ahir al vespre vam començar a veure una sèrie australiana estretament vinculada al tema ("Total control". Filmin). Els paranys del poder i els bruts tripijocs de la política entren en acció en aquesta mena de "Borgen" amb dos intèrprets en estat de gràcia: Deborah Mailman i Rachel Griffiths. El primer capítol ja és una declaració de principis, i fa bona pinta.
Rememoro el drama colonial del continent australià. Dos segles després de la colonització d'Austràlia pels britànics -i en bona part com a producte d'aquesta-, els aborígens tenen un percentatge més elevat de malalties i menor esperança de vida.
Diuen que tot va començar cap al 1770, amb el capità Cook, quan els aborígens australians varen ser desposseïts de les seves terres, els progenitors i els fills de força famílies van ser separats i les perspectives de futur es van enfosquir per als qui havien poblat la gran illa-continent durant segles. El confinament inicial i la negació de l’accés a l’educació i a la sanitat poden ser culpables de la degradació social, econòmica, física i psíquica dels aborígens.
Recentment es va decidir d'ensenyar a les escoles australianes la versió real de la colonització del país i el que va passar amb els indígenes. El febrer de 2018 el govern laborista inicia la legislatura i demana disculpes oficialment al poble aborigen.
El passat octubre de 2023 Austràlia vota “no” a canviar la constitució i incloure representants indígenes al Parlament. La votació plantejava una proposta per modificar la Constitució del 1901, amb l'objectiu de crear un organisme integrat per membres elegits per les comunitats indígenes australianes. Aquest organisme permetria als aborígens tenir veu al Parlament sobre les polítiques que els afecten. Trista notícia, fins i tot des de les antípodes.
1 de gener del 2024
Com celebrem el Cap d’Any? Les altres tradicions per tot el món
Com diu l’Eva Piquer, no ens enganyem: la vida té sentit per les coses que ens queden per dir i escoltar, els llibres que ens queden per llegir i/o escriure, els petons que ens queden per fer…
Salut, sort i que aconseguim tirar endavant els nostres propòsits el 2024! Els confessables i els inconfessables.
Donar la benvinguda a l’any nou amb una gran festa és una de les tradicions més esteses al món. Interessant i curiós l’article de l’Alba Tebar sobre com se celebra el Cap d’Any per tot el món.
A casa nostra, el costum és menjar dotze grans de raïm al ritme de les campanades. Aquest acte, que dura dotze segons, sol acabar brindant amb xampany i amb abraçades.
A Alemanya és típic deixar restes de sopar al plat perquè significa que l’any vinent tindràs un rebost ben ple.
Al Brasil, més de dos milions de persones es reuneixen a la platja de Copa Cabana per veure un espectacle de focs artificials i honrar la deessa del mar, Yemayà.
A Dinamarca és típic de pujar dalt d’una cadira a la primera campanada, i de saltar coincidint amb la darrera campanada. L’altra gran tradició consisteix a trencar plats contra les portes d’entrada de les cases d’amics i familiars, per desitjar-los felicitat.
Les famílies egípcies ho celebren en la intimitat de casa seva. Això sí, tots es posen roba ben acolorida i llampant.
El Cap d’Any a Itàlia té un protagonista indiscutible: les llentilles. Com més se’n menja, més riquesa se suposa que es tindrà.
Tant a Roma com a Nàpols, la gent opta per llançar andròmines velles per la finestra durant l’últim dia de l’any, per trencar amb el passat i començar l’any nou amb bon peu.
Tant al Regne Unit com a Escòcia, és tradició de menjar el Christmas Pudding per Cap d’Any.
La majoria de nord-americans corren a fer un petó a algú just després de la mitjanit, per evitar d’estar en soledat durant els 365 dies de l’any.
Al Japó, la tradició de Cap d’Any és fer la cerimònia budista Joya No Kane, que consisteix a fer sonar cent vuit vegades la campana dels temples. D’aquesta manera, també es pretén d’eradicar els pecats humans com la ira, l’enveja o el desig.
En uns quants països de l’Amèrica Llatina és comú de fer un ninot amb draps vells i després cremar-lo. Amb aquest acte, se simbolitza la crema de tot allò dolent.
A Rússia solen cremar papers amb desigs escrits. Alguns, fins i tot, posen les cendres a la copa de xampany amb què brindaran, perquè creuen que així es complirà el desig i així s’obre pas a l’any nou començant de zero.
El Cap d’Any a Sud-àfrica el dia 2 la gent es disfressa, balla i surt al carrer a gaudir del bon temps amb els éssers més estimats.
A l’Uruguai és comú de llençar una galleda d’aigua per la finestra per deixar anar els mals esperits de la casa i deixar-la neta de males energies de cara a l’any vinent.
I més…
Salut, sort i que aconseguim tirar endavant els nostres propòsits el 2024! Els confessables i els inconfessables.
Donar la benvinguda a l’any nou amb una gran festa és una de les tradicions més esteses al món. Interessant i curiós l’article de l’Alba Tebar sobre com se celebra el Cap d’Any per tot el món.
A casa nostra, el costum és menjar dotze grans de raïm al ritme de les campanades. Aquest acte, que dura dotze segons, sol acabar brindant amb xampany i amb abraçades.
A Alemanya és típic deixar restes de sopar al plat perquè significa que l’any vinent tindràs un rebost ben ple.
Al Brasil, més de dos milions de persones es reuneixen a la platja de Copa Cabana per veure un espectacle de focs artificials i honrar la deessa del mar, Yemayà.
A Dinamarca és típic de pujar dalt d’una cadira a la primera campanada, i de saltar coincidint amb la darrera campanada. L’altra gran tradició consisteix a trencar plats contra les portes d’entrada de les cases d’amics i familiars, per desitjar-los felicitat.
Les famílies egípcies ho celebren en la intimitat de casa seva. Això sí, tots es posen roba ben acolorida i llampant.
El Cap d’Any a Itàlia té un protagonista indiscutible: les llentilles. Com més se’n menja, més riquesa se suposa que es tindrà.
Tant a Roma com a Nàpols, la gent opta per llançar andròmines velles per la finestra durant l’últim dia de l’any, per trencar amb el passat i començar l’any nou amb bon peu.
Tant al Regne Unit com a Escòcia, és tradició de menjar el Christmas Pudding per Cap d’Any.
La majoria de nord-americans corren a fer un petó a algú just després de la mitjanit, per evitar d’estar en soledat durant els 365 dies de l’any.
Al Japó, la tradició de Cap d’Any és fer la cerimònia budista Joya No Kane, que consisteix a fer sonar cent vuit vegades la campana dels temples. D’aquesta manera, també es pretén d’eradicar els pecats humans com la ira, l’enveja o el desig.
En uns quants països de l’Amèrica Llatina és comú de fer un ninot amb draps vells i després cremar-lo. Amb aquest acte, se simbolitza la crema de tot allò dolent.
A Rússia solen cremar papers amb desigs escrits. Alguns, fins i tot, posen les cendres a la copa de xampany amb què brindaran, perquè creuen que així es complirà el desig i així s’obre pas a l’any nou començant de zero.
El Cap d’Any a Sud-àfrica el dia 2 la gent es disfressa, balla i surt al carrer a gaudir del bon temps amb els éssers més estimats.
A l’Uruguai és comú de llençar una galleda d’aigua per la finestra per deixar anar els mals esperits de la casa i deixar-la neta de males energies de cara a l’any vinent.
I més…
Subscriure's a:
Missatges (Atom)