Immigrants

El debat de l’ARA del passat cap de setmana sobre els altres catalans (del segle XXI) dóna molt de joc. A tall d’exemple: Mariona Ferrer: “El gran èxode de Portugal: gairebé un de cada tres joves ha emigrat.
Més de 850.000 portuguesos d'entre 15 i 39 anys han marxat fora, la taxa d'emigració més alta de tot Europa”. No em direu que no és una tragèdia. Descapitalitzar-se del potencial de la gent jove, una tragèdia de país.
L’Antoni Batista (Immigradència i indepegració) afirma que la independència de Catalunya no serà possible sense la immigració. Està convençut que encara que siguin de fora, podran votar independència en la mesura que apreciïn el país que els rebi sense haver de renegar del seu país d’origen.
L’Esther Vera (Els catalans de la Florida) matisa que els altres catalans, com els va anomenar Paco Candel, viuen a la Florida. De fet, no només a la Florida. Viuen al Raval, i a Santa Coloma, i a Badalona, i a la Bisbal, i a l’Ametlla de Mar. Allà on la comunitat d’origen ja s’ha establert.
Que hi hagi oportunitats educatives i laborals, referents, territoris físics i culturals comuns, respecte a la diferència i reconeixement humà, incideix molt directament en la cohesió social, el progrés i també en la participació democràtica. Els exemples de fracàs els tenim a França.
L’Ignasi Aragay (Els catalans som immigrants) manifesta que Catalunya atrau i ha atret històricament gent de terres foranes ben diverses, però també n’ha enviat a l’estranger. Avui mateix, ¿quant talent jove se’n va i després només poden tornar amb renúncies?
Els catalans, doncs, també som i hem estat històricament immigrants. Per això sobta que es criminalitzi tan a la lleugera els que arriben. L’equació immigrant igual a delinqüent potencial és un insult a la intel·ligència. Entre el 2001 i el 2023 hem passat de poc més de 6 milions a 8, un creixement basat fonamentalment en els nouvinguts. ¿Dos milions de possibles lladres? Més aviat centenars de milers d’homes i dones que fan les feines més mal pagades, que els costa déu i ajut regularitzar la seva situació, que no tenen dret a vot, que viuen en habitatges precaris, que no s’assabenten dels ajuts, que tenen barreres lingüístiques i digitals, que són objecte de racisme pel seu aspecte...
Sí, racisme. Catalunya no és tan acollidora com ens l’hem volgut imaginar. D'acord, no tenim les eines legals ni els recursos públics suficients per acollir la immigració ¿però en tenim realment la voluntat?
La Blanca Garcés (Immigració: el debat i les solucions) està convençuda de què parlar d’immigració a Catalunya és urgent. Dels 8 milions d'habitants, un 21% han nascut a l’estranger.
Els principals reptes entorn de la immigració no venen determinats exclusivament per les persones que arriben sinó sobretot per les característiques dels contextos d’acollida. El problema és que a Catalunya el context no ho posa fàcil. Els mecanismes d’inclusió social han començat a fallar.
Si la immigració arriba en un context que genera segregació residencial, que no garanteix accés a un habitatge digne o en què l’escola ha deixat de representar una via per a l’ascensió social, aleshores sí que tenim un problema. Els reptes entorn de l’ús del català o els resultats escolars són també una manifestació d’aquesta desigualtat.
La resposta neoliberal consisteix a deixar fer i contemplar-ho sense més ni més. Atrau població d’origen migrant i alhora la deixa als marges. La veritable solució passa per reestructurar aquest mercat laboral i per més polítiques socials, d’habitatge i educatives. És just aquí on estem fallant. I d'això no en podem culpar l’extrema dreta. L’extrema dreta en serà només la conseqüència.
Mostafà Shaimi, professor del departament de Pedagogia de la Universitat de Girona i membre de l’Espai Antiracista (Catalunya no és una terra d’acollida) alerta que a Catalunya podria passar el mateix que a França: un esclat de violència en barris humils i amb una alta taxa d’immigració. D’entrada, els joves d’origen immigrant que viuen a Catalunya asseguren que no se senten d’aquí.
Els elements estructurals de la nostra societat que expulsen d’una vida digna fan que l'única manera que tinguin per sobreviure sigui fora de la llei. ¿Són responsables dels seus actes? I tant! Però a la vegada també són víctimes.
Cal reconèixer que el racisme és un element estructural i sistèmic a la nostra societat. Això ja alleugeriria aquest sentiment d’impotència. I d’altra, cal fer el mateix que es va fer amb la violència masclista: introduir la perspectiva antiracista, de la mateixa manera que vam introduir la perspectiva de gènere arreu. Això vol dir que, per exemple, un fiscal actuï d’ofici o que la policia obri un expedient d’ofici en casos de racisme, perquè estem parlant de drets i llibertats. Som-hi doncs!