Doncs sí, per Júpiter! És per la simfonía Júpiter de Mozart que ahir vam fer acte de presència a l'Agrícol, a escoltar la xerrada del Miquel Villalba Castells, l’hereu de casa i músic a l’ensems.
Ara ja sé què carai és una simfonia, com ha anat evolucionant al llarg del temps i quina és l’estructura i el mecanisme de rellotgeria precís i espaterrant d’aquesta simfonia en concret. Amb una mica de curiositat intel·lectual, ganes d’aprendre i un bon mestre tot és fàcil.
Com també és fàcil, per qui en sap, fer un dibuix en mitja hora escassa, en directe i al natural del conferenciant, que és el que va fer l’Eduard Barrobés.
Admiro els músics, especialment les direccions d'orquestra i/o cor, i admiro les persones que amb un llapis o un pinzell a la mà són capaces de dibuixar o pintar alguna cosa amb cara i ulls, d’aportar una mica de bellesa al món. I sento una enveja tremenda, que mai no és sana.
No sé ben bé el que estaria disposat a fer en un hipotètic pacte amb el diable per tal de tenir aquestes habilitats. M’esgarrifo només de pensar-hi, prou que em conec!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú