La festa d’avui és, amb diferència, la més esperpèntica i lamentable de totes. No té desperdici, vaja. Entenc però que un dia de festa és un caramelet que a ningú li desagrada.
L’editorial de Vicent Partal a VilaWeb de l’11/10/2024 és contundent: Hispanitat: Salvador Illa s'abraça al feixisme, novament.
La hispanitat, curt i ras, va ser l'arma ideològica contra la Segona República i la referència mítica i legitimadora de la dictadura, quan Franco va guanyar la guerra. Celebrar-la és emblanquir el feixisme.
El concepte aquest de la hispanitat apareix enmig de la confusió i el desconcert que causa a Espanya la pèrdua de les darreres províncies americanes.
Contra la teoria aquesta de la hispanitat, intenta d’emergir, sense èxit, una visió alternativa progressista i sensata que vol que es consideren de la mateixa manera l’Espanya europea i les repúbliques ja independitzades americanes.
El 1981 les corts van decidir que la festa nacional espanyola no fos el dia de la constitució, com sol passar a tot el món, sinó que continués essent el Dia de la Hispanitat.
El reportatge del digital CRÍTIC 12 d’octubre de 1999: què en podem aprendre, d’aquell dia? és alliçonador. L'empresonament de 14 joves després d'una manifestació antifeixista al barri de Sants va marcar tota una generació d'activistes. CRÍTIC ha parlat amb els protagonistes per recuperar la memòria d'aquells fets. https://www.elcritic.cat/reportatges/vint-anys-del-12-o-de-1999-que-en-podem-aprendre-36791
L'últim lliurament d’OCTUVRE Copa Amèrica: la copa dels BOTIFLERS. Sona dur és un magnífic treball d'investigació i de denúncia. Aquest és el missatge:
Sabem que a paraula "botifler" sona dura, però a OCTUVRE creiem que és imprescindible per descriure la realitat.
Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans els botiflers són "els partidaris de Felip V de Borbó a la guerra de Successió" i també "els que col·laboren amb els enemics de la seva terra".
Partint d'aquestes dues definicions, a OCTUVRE creiem que la Copa Amèrica és "la copa dels botiflers". I hem fet aquest vídeo: https://youtu.be/DmmLwVqo56s?si=ZRjIrW7XecLS-Okw
Hispanitat, copa Amèrica, botiflers, franquisme… a cagar a la via!
12 d’octubre del 2024
11 d’octubre del 2024
Pastors i ramats
De l'11 d'octubre fins al 10 de novembre, a la capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès, es podrà veure l'exposició Pastors i ramats. Un món que se'n va. Una mostra audiovisual de Xavier Bayer i Pep Puig. @camidemarina
A casa, des del sofà estant, veig una fotografia d’un ramat d’ovelles emmarcada a la paret, amb tota la intenció del món. Hi és per ajudar-me a no oblidar, cap dia de l’any, el meu origen i l’element més referenciable del meu poble de naixement, a la província de Conca.
El pare, com la majoria d’homes del pueblo, es passaven unes quantes setmanes dels durs hiverns amb els ramats d’ovelles al reino -a les zones de pastura del Reino de Valencia-.
Si la vida del pastor que porta ramats a pasturar per la muntanya és dura a data d’avui, costa d’imaginar-se com hauria de ser fa gairebé un segle a les terres de Conca. Una epopeia que es repetia forçossament amb l’arribada del fred hivernal.
Al Penedès encara podem gaudir d'alguns trams de les carrerades que es feien servir fins fa unes quantes dècades i també d’un fira de la transhumància que es fa l’octubre als Monjos i aplega productors i artesans de productes relacionats amb la ramaderia i els vins i caves.
La fira s’emmarca en el projecte Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès, que neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, entre altres organismes i entitats, amb l’objectiu de preservar, potenciar i promoure la transhumància i els camins ramaders a Catalunya, dedicant especial atenció a l’antiga ruta transhumant que ha permès el moviment de ramats entre el Pirineu i el litoral al Penedès i el Garraf, des de l’edat mitjana.
A casa, des del sofà estant, veig una fotografia d’un ramat d’ovelles emmarcada a la paret, amb tota la intenció del món. Hi és per ajudar-me a no oblidar, cap dia de l’any, el meu origen i l’element més referenciable del meu poble de naixement, a la província de Conca.
El pare, com la majoria d’homes del pueblo, es passaven unes quantes setmanes dels durs hiverns amb els ramats d’ovelles al reino -a les zones de pastura del Reino de Valencia-.
Si la vida del pastor que porta ramats a pasturar per la muntanya és dura a data d’avui, costa d’imaginar-se com hauria de ser fa gairebé un segle a les terres de Conca. Una epopeia que es repetia forçossament amb l’arribada del fred hivernal.
Al Penedès encara podem gaudir d'alguns trams de les carrerades que es feien servir fins fa unes quantes dècades i també d’un fira de la transhumància que es fa l’octubre als Monjos i aplega productors i artesans de productes relacionats amb la ramaderia i els vins i caves.
La fira s’emmarca en el projecte Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès, que neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, entre altres organismes i entitats, amb l’objectiu de preservar, potenciar i promoure la transhumància i els camins ramaders a Catalunya, dedicant especial atenció a l’antiga ruta transhumant que ha permès el moviment de ramats entre el Pirineu i el litoral al Penedès i el Garraf, des de l’edat mitjana.
10 d’octubre del 2024
Big Ben. Va de discoteques
Als anys 70 les discoteques eren el punt de trobada de l’oci juvenil. Recordo amb una certa nostàlgia el Carnaby de Montblanc, la Sínia de l’Espluga de Francolí i el Big Ben de Mollerussa, temples de l’oci de consum del postfranquisme terra endins.
Sento dir que tot a punt per reobrir la mítica sala Big Ben, la Meca de les discoteques de l’època, un lloc on feien parada els grups de moda dels 70. Madrid, Barcelona… i Mollerussa, talment com Reus, París i Londres.
Recordo haver-hi anat un parell de vegades. Queia lluny de Montblanc i teníem altres discoteques més a l’abast a Montblanc i a l’Espluga.
La Sínia ja era una discoteca més gran i més moderna que el Carnaby, la discoteca de veritat, de proximitat i de referència. Encara he vist no fa pas gaire temps algun personatge mític de l’ambient discotequer dels 70 passejant pel poble, el Fòssil. Vestit amb la mateixa indumentària de l’època i amb un cigar a la boca.
La música de l’època és la banda sonora de la meva vida. Recordo la cançó que anunciava el canvi de música a la pista, de ràpid a lent, a horse with no name del grup America.
Era el moment d’intentar arreplegar algú a qui arramblar una estona i sentir l’escalf d’un cos, segurament tan necessitat com el meu de carícies i de contacte físic, en una època amb molta repressió corporal i sentimental.
Si la cosa no funcionava, sempre quedava el recurs d'anar a fer un beure a la barra. Quins temps! Que no cal que tornin, no fotem!
Sento dir que tot a punt per reobrir la mítica sala Big Ben, la Meca de les discoteques de l’època, un lloc on feien parada els grups de moda dels 70. Madrid, Barcelona… i Mollerussa, talment com Reus, París i Londres.
Recordo haver-hi anat un parell de vegades. Queia lluny de Montblanc i teníem altres discoteques més a l’abast a Montblanc i a l’Espluga.
La Sínia ja era una discoteca més gran i més moderna que el Carnaby, la discoteca de veritat, de proximitat i de referència. Encara he vist no fa pas gaire temps algun personatge mític de l’ambient discotequer dels 70 passejant pel poble, el Fòssil. Vestit amb la mateixa indumentària de l’època i amb un cigar a la boca.
La música de l’època és la banda sonora de la meva vida. Recordo la cançó que anunciava el canvi de música a la pista, de ràpid a lent, a horse with no name del grup America.
Era el moment d’intentar arreplegar algú a qui arramblar una estona i sentir l’escalf d’un cos, segurament tan necessitat com el meu de carícies i de contacte físic, en una època amb molta repressió corporal i sentimental.
Si la cosa no funcionava, sempre quedava el recurs d'anar a fer un beure a la barra. Quins temps! Que no cal que tornin, no fotem!
9 d’octubre del 2024
Situacions de vida
Al llarg de la vida ens trobem amb tot tipus de situacions. Algunes formen part dels moments més vitals, com el naixement d'un fill o la mort d'un familiar, i d'altres estan relacionades amb la feina, l'oci o la manera de viure.
La Generalitat de Catalunya -també nomenada Genialitat de Catalunya-, sempre amatent, ens posa a l’abast un petit espai a internet on s'explica la informació més rellevant i els tràmits que cal fer en cada cas.
Els àmbits són ben diversos: família, habitatge, feina i negoci, violència i discriminació, justícia i seguretat, mobilitat, salut. Déu-n'hi-do!
El que no he trobat referenciat, i sap greu, és el full de ruta per aconseguir la independència del país. Llàstima!
La Generalitat de Catalunya -també nomenada Genialitat de Catalunya-, sempre amatent, ens posa a l’abast un petit espai a internet on s'explica la informació més rellevant i els tràmits que cal fer en cada cas.
Els àmbits són ben diversos: família, habitatge, feina i negoci, violència i discriminació, justícia i seguretat, mobilitat, salut. Déu-n'hi-do!
El que no he trobat referenciat, i sap greu, és el full de ruta per aconseguir la independència del país. Llàstima!
8 d’octubre del 2024
Pensar
George Steiner manté que potser en la nostra breu història evolutiva encara no hem après a pensar. En Joan Fuster, més irònic, també diu la seva: tot pensament és un mal pensament.
A BCN, del 8 al 13 d’octubre, tindrà lloc la Biennal de pensament, l’endemà de tot.
A BCN, del 8 al 13 d’octubre, tindrà lloc la Biennal de pensament, l’endemà de tot.
A Vilafranca del Penedès ben aviat es portarà a terme el Vilapensa, el festival del pensament.
Jo de vegades parlo de pensar cap endins, que no és el mateix que pensar cap enfora.
Jo de vegades parlo de pensar cap endins, que no és el mateix que pensar cap enfora.
Ara estic llegint Per què pensar? Justet justet, amb aportacions de mitja dotzena de pensadors del país.
Pensem-hi!
Pensem-hi!
7 d’octubre del 2024
No diguis res
XavierAntich comentava temps enrere que aquest estiu hem sabut la fabulosa notícia que es farà una sèrie del llibre No diguis res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord, (Patrick Radden Keefe. Periscopi, 2020). I que bé que estaria que es doblés/subtitulés al català!
Coincideixo amb la valoració que fa Xaver Antich: hi ha llibres fabulosos sobre el conflicte d’Irlanda del Nord. Aquest és escandalosament bo: impressionantment ben escrit, subtil i complex, dona vida i profunditat a cada personatge, dosifica el crescendo.
I per acabar-ho d’adobar una dedicatòria també memorable: “El meu agraïment més profund a la Justyna, preciosa i intel·ligent. Fa vint anys que ens vam conèixer, però no passa un sol dia sense que recordi la sort que tinc de compartir la meva vida amb ella”.
Cal ser agraït a la vida. I dir-ho.
Coincideixo amb la valoració que fa Xaver Antich: hi ha llibres fabulosos sobre el conflicte d’Irlanda del Nord. Aquest és escandalosament bo: impressionantment ben escrit, subtil i complex, dona vida i profunditat a cada personatge, dosifica el crescendo.
I per acabar-ho d’adobar una dedicatòria també memorable: “El meu agraïment més profund a la Justyna, preciosa i intel·ligent. Fa vint anys que ens vam conèixer, però no passa un sol dia sense que recordi la sort que tinc de compartir la meva vida amb ella”.
Cal ser agraït a la vida. I dir-ho.
6 d’octubre del 2024
Va de castells… i de govindes
Podeu veure l'últim documental fet a Kosmos Studios. Rodat en anglès, mostra la visió d'un londinenc sobre l'últim Concurs de Castells de Tarragona. 'Al Cim - Catalan towers'.
El documental segueix, des de dins i en exclusiva, l'edició del 2022 del Concurs de Tarragona, l'esdeveniment que se celebra cada dos anys i és el més important del món casteller. Totes les colles esperen fer la millor actuació, però només una pot guanyar i coronar-se campiona. https://3cat.cat/3cat/al-cim/video/6301881/
La tradició d'enfilar-se uns damunt dels altres no és exclusiva de Catalunya. En altres països a milers de quilòmetres d'aquí també compten amb altres expressions de construccions humanes de gran consideració. Algunes les trobem a l'índia, al Marroc i a Tailàndia.
Dels que en tenim més coneixement a casa nostra són els govindes, a l'Índia. Les construccions govindes es basteixen a partir de diferents bases, equiparables als folres, manilles i puntals dels castells, i a dalt de tot s'hi desplega un pilar. Són construccions que, a més, sorprenen per la rapidesa amb què les completen.
Les principals colles –anomenades pathak– estan formades exclusivament per homes. Per contra, també hi ha colles exclusivament femenines. Per altra banda, el percentatge de caigudes dels govindes és molt superior que en els castells. Una peculiaritat, per tant, és que en algunes places l'enxaneta va lligat amb una corda.
Ho llegeixo a la premsa castellera digital: amb motiu de la seva gira a Catalunya: els govindes han creat la primera colla mixta, un fet realment revolucionari en la seva activitat. Ara són a Vilafranca del Penedès convidats pels Castellers de Vilafranca. És la quarta vegada que visiten Catalunya.
Els Castellers de Vilafranca van viatjar a Bombai el 2011, on a més de realitzar-hi la millor actuació internacional amb el 3de9f, el 4de8 amb l’agulla, la torre de 8 amb folre i el pilar de 5, van establir uns forts lligams amb membres de diverses colles de govindes.
Els de Cal Figarot no descarten poder tornar algun any a aixecar els seus castells a l’Índia.
Força ,equilibri, valor i seny… sigui on sigui!
El documental segueix, des de dins i en exclusiva, l'edició del 2022 del Concurs de Tarragona, l'esdeveniment que se celebra cada dos anys i és el més important del món casteller. Totes les colles esperen fer la millor actuació, però només una pot guanyar i coronar-se campiona. https://3cat.cat/3cat/al-cim/video/6301881/
La tradició d'enfilar-se uns damunt dels altres no és exclusiva de Catalunya. En altres països a milers de quilòmetres d'aquí també compten amb altres expressions de construccions humanes de gran consideració. Algunes les trobem a l'índia, al Marroc i a Tailàndia.
Dels que en tenim més coneixement a casa nostra són els govindes, a l'Índia. Les construccions govindes es basteixen a partir de diferents bases, equiparables als folres, manilles i puntals dels castells, i a dalt de tot s'hi desplega un pilar. Són construccions que, a més, sorprenen per la rapidesa amb què les completen.
Les principals colles –anomenades pathak– estan formades exclusivament per homes. Per contra, també hi ha colles exclusivament femenines. Per altra banda, el percentatge de caigudes dels govindes és molt superior que en els castells. Una peculiaritat, per tant, és que en algunes places l'enxaneta va lligat amb una corda.
Ho llegeixo a la premsa castellera digital: amb motiu de la seva gira a Catalunya: els govindes han creat la primera colla mixta, un fet realment revolucionari en la seva activitat. Ara són a Vilafranca del Penedès convidats pels Castellers de Vilafranca. És la quarta vegada que visiten Catalunya.
Els Castellers de Vilafranca van viatjar a Bombai el 2011, on a més de realitzar-hi la millor actuació internacional amb el 3de9f, el 4de8 amb l’agulla, la torre de 8 amb folre i el pilar de 5, van establir uns forts lligams amb membres de diverses colles de govindes.
Els de Cal Figarot no descarten poder tornar algun any a aixecar els seus castells a l’Índia.
Força ,equilibri, valor i seny… sigui on sigui!
4 d’octubre del 2024
Diacritics
Ara fa 8 anys, l' @iec eliminava la majoria d'accents diacrítics de la llengua catalana.
Una setmana més tard, l'actriu @oldadou ens delectava amb aquesta meravella musical. La tornem a viralitzar plegats? "Com sabem si una dona dona la mà? La neta és neta?"
Una setmana més tard, l'actriu @oldadou ens delectava amb aquesta meravella musical. La tornem a viralitzar plegats? "Com sabem si una dona dona la mà? La neta és neta?"
Ai, ai, ai els diacrítics! https://x.com/_catseries/status/1840783309728550969
3 d’octubre del 2024
Mesurar el temps - Paraules d’amor
Quan el 2021 al Festival de Venècia Roberto Benigni va rebre el Lleó d'Or per la seva trajectòria, va dedicar tot el discurs a la seva parella, l'actriu Nicoletta Braschi, amb qui ha fet pel·lícules com La vida és bella, Pinotxo, Sota el pes de la llei, El tigre i la neu, entre tantes d'altres.
«Només conec una forma de mesurar el temps: amb tu i sense tu» «Si hi ha hagut alguna cosa bella i bona a la meva vida, sempre ha estat travessada per la teva llum».
L’agraïment de Patrick Radden Keefe, autor del llibre No diguis res (Periscopi, 2020), una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord, també és memorable: “El meu agraïment més profund a la Justyna, preciosa i intel·ligent. Fa vint anys que ens vam conèixer, però no passa un sol dia sense que recordi la sort que tinc de compartir la meva vida amb ella”.
Amén
«Només conec una forma de mesurar el temps: amb tu i sense tu» «Si hi ha hagut alguna cosa bella i bona a la meva vida, sempre ha estat travessada per la teva llum».
L’agraïment de Patrick Radden Keefe, autor del llibre No diguis res (Periscopi, 2020), una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord, també és memorable: “El meu agraïment més profund a la Justyna, preciosa i intel·ligent. Fa vint anys que ens vam conèixer, però no passa un sol dia sense que recordi la sort que tinc de compartir la meva vida amb ella”.
Amén
2 d’octubre del 2024
El món segons Mafalda
Mafalda sorgeix d'un conflicte, d'una contradicció. De petit t'ensenyen coses que no s'han de fer perquè estan mal fetes i fan mal però resulta que els adults fan totes aquestes coses prohIbides. Aquí neix el conflicte. ¿Per què els grans no fan el que ensenyen? (Cartorze, 30/9/2024).
Mafalda ens acompanya des de 1964, amb les seves contradiccions vitals i universals.
Va néixer com un encàrrec publicitari que va fracassar i Umberto Eco la va portar a Europa.
Mafalda no és una vinyeta, és una filosofía de vida. Per molts anys!
Mafalda ens acompanya des de 1964, amb les seves contradiccions vitals i universals.
Va néixer com un encàrrec publicitari que va fracassar i Umberto Eco la va portar a Europa.
Mafalda no és una vinyeta, és una filosofía de vida. Per molts anys!
1 d’octubre del 2024
Duran ( i) LLeida
Llegeixo a VilaWeb que després de Jordi Pujol, Salvador Illa recupera també Duran i Lleida i que serà una reunió a porta tancada que forma part de la ronda que Illa manté amb diversos líders polítics. Una recepció anunciada a so de bombo i platerets, perquè se n’enteri tothom, vaja. I em pregunto quina altra toia deu tenir a la llista d’espera el president Illa.
Em provoca una certa sorpresa però la veritat és que no m’estranya. Encaixa perfectament en aquesta manera de governar que vol ser “acollidora”, d’ordre i seny, al servei de tots els catalans i que no qüestiona l’ordre establert.
A l’editorial d’avui de VilaWeb en Partal es despatxa a gust. Ve a dir que després de l’1 d'octubre, tot allò substancial que passa en aquest país té relació amb aquell dia. I traure a passejar Duran i Lleida un primer d'octubre no és sinó una manera de mostrar en públic la por que tenen de la Catalunya que ja no entenen.
No cal patir que el tenim ben col·locat. Duran Lleida és president de la patronal de supermercats espanyola i conseller de la filial d'Aena al Brasil, poca broma.
Duran va fer, des de CiU, tant com va saber i va poder per impedir la independència de Catalunya. Va arrossegar riu avall la carrera política pròpia i les sigles d’un partit històric, Unió Democràtica de Catalunya.
És un demòcrata cristià de cap a peus que ha passat de ser un catalanista moderat a justificar l’aplicació del 155. De ser el possible successor de Jordi Pujol a votar el PSC-PSOE.
Em pregunto, fent un salt temporal considerable, què hagués passat als amfiteatres romans amb els pobres lleons si, en lloc d’haver-se-les de tenir amb cristians porucs i famèlics, s’haguessin hagut d’encarar amb demòcrates cristians com en Duran Lleida -la i ja fa temps que l’ha fet caure-.
Em provoca una certa sorpresa però la veritat és que no m’estranya. Encaixa perfectament en aquesta manera de governar que vol ser “acollidora”, d’ordre i seny, al servei de tots els catalans i que no qüestiona l’ordre establert.
A l’editorial d’avui de VilaWeb en Partal es despatxa a gust. Ve a dir que després de l’1 d'octubre, tot allò substancial que passa en aquest país té relació amb aquell dia. I traure a passejar Duran i Lleida un primer d'octubre no és sinó una manera de mostrar en públic la por que tenen de la Catalunya que ja no entenen.
No cal patir que el tenim ben col·locat. Duran Lleida és president de la patronal de supermercats espanyola i conseller de la filial d'Aena al Brasil, poca broma.
Duran va fer, des de CiU, tant com va saber i va poder per impedir la independència de Catalunya. Va arrossegar riu avall la carrera política pròpia i les sigles d’un partit històric, Unió Democràtica de Catalunya.
És un demòcrata cristià de cap a peus que ha passat de ser un catalanista moderat a justificar l’aplicació del 155. De ser el possible successor de Jordi Pujol a votar el PSC-PSOE.
Em pregunto, fent un salt temporal considerable, què hagués passat als amfiteatres romans amb els pobres lleons si, en lloc d’haver-se-les de tenir amb cristians porucs i famèlics, s’haguessin hagut d’encarar amb demòcrates cristians com en Duran Lleida -la i ja fa temps que l’ha fet caure-.
Pobres lleons!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)