De l'11 d'octubre fins al 10 de novembre, a la capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès, es podrà veure l'exposició Pastors i ramats. Un món que se'n va. Una mostra audiovisual de Xavier Bayer i Pep Puig. @camidemarina
A casa, des del sofà estant, veig una fotografia d’un ramat d’ovelles emmarcada a la paret, amb tota la intenció del món. Hi és per ajudar-me a no oblidar, cap dia de l’any, el meu origen i l’element més referenciable del meu poble de naixement, a la província de Conca.
El pare, com la majoria d’homes del pueblo, es passaven unes quantes setmanes dels durs hiverns amb els ramats d’ovelles al reino -a les zones de pastura del Reino de Valencia-.
Si la vida del pastor que porta ramats a pasturar per la muntanya és dura a data d’avui, costa d’imaginar-se com hauria de ser fa gairebé un segle a les terres de Conca. Una epopeia que es repetia forçossament amb l’arribada del fred hivernal.
Al Penedès encara podem gaudir d'alguns trams de les carrerades que es feien servir fins fa unes quantes dècades i també d’un fira de la transhumància que es fa l’octubre als Monjos i aplega productors i artesans de productes relacionats amb la ramaderia i els vins i caves.
La fira s’emmarca en el projecte Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès, que neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, entre altres organismes i entitats, amb l’objectiu de preservar, potenciar i promoure la transhumància i els camins ramaders a Catalunya, dedicant especial atenció a l’antiga ruta transhumant que ha permès el moviment de ramats entre el Pirineu i el litoral al Penedès i el Garraf, des de l’edat mitjana.
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú