Passi-ho bé! I visca la Trinca… amb voluntat, ambició i talent.

La Trinca era un grup de música i espectacle català format per Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pasqual.
Va ser un dels fenòmens musicals i escenogràfics més populars de la dècada dels 70 i primers anys vuitanta als Països Catalans.
La seva original proposta artística es basava en la crítica social i política sempre amb humor, fent paròdia, i amb atrevides posades en escena.
La Trinca es va destacar per l’ús d’un català viu i popular i un humor trapella.
La Trinca són un exemple més de l’esclat cultural català dels seixanta. Es troben a faltar artistes de la seva talla en un panorama artìstic dominat pel papanatisme on fins i tot els noms dels artistes no són nostrats.
La situació actual del país no és tan adversa com la dels anys seixanta. La globalització actual, l’alienació amb la societat de consum i l’acomodament porten els joves a lluites que no són gaire radicals.
Caldrà explorar altres fórmules si es vol instigar un nou esclat cultural, tal com ja van fer en el seu moment els protagonistes del Seixantisme, que ho van canviar tot amb voluntat, ambició i talent.
Tantes i tantes estones escoltant cançons de La Trinca, algunes de les quals a dia d'avui sembla que no hagin envellit.
Descansa en pau, Toni Cruz.

El meu avi… i el reggaeton

Aquest cap de setmana les havaneres han estat protagonistes, també d’un sainet que s’hagués pogut evitar perfectamen. S’ha cantat El meu avi a Calella. El públic ha reaccionat amb sentit comú i bon criteri.
Llegeixo quins són els orígens de les havaneres a Catalunya. Segons dos especialistes en la matèria, l'explicació és sorprenent: "Era el reggaeton del segle XIX i escandalitzava l'Església".
El món de l'havanera és una construcció de mitjans del segle XX diu Anna Costal, musicòloga. Va començar sent una moda, el segle XIX, i que no va ser fins als anys 60 del segle passat que es va assentar com ara la coneixem.
L'havanera era una moda i es ballava als salons burgesos i a les tavernes més populars, manifesta Joan Gay, musicòleg.
Era una música que estava a l'ordre del dia i que ballava tothom, se la coneixia com "el ball dels enamorats". Igual que el reggaeton, entusiasmava els joves i també tenia una càrrega sexual, que va acabar incomodant l'Església catòlica.

Llarga vida a les havaneres i a cagar a la via el reggaeton!

Desobeir és  dignitat! Elmeu avi, cantat per tothom!  https://x.com/cendros_cat2048/status/1941621129883304393 

Les ganes de viure i el sentit de la vida

Uns quantes reflexions sobre les ganes de viure i el sentit de la vida. Paraules de l’Eva Piquer i d’altres.
La tristesa calça sabatots de plom. Eva Piquer arallegim 06012018 

https://llegim.ara.cat/opinio/tristesa-calca-sabatots-plom_1_1250973.html
L’únic problema, quan el món s’omple d’absència, és que hi hagi tantes coses que no puguis fer sense que t’ataquin la tristor i el mal espantós al pit.
“És hivern, avui, als carrerons de l’ànima. I la tristesa no té peus menuts, ni va descalça: duu sabatots de plom que s’enfonsen al fang i m’empresonen”. Són paraules de Sònia Moll recollides en un altre llibre preciós, ‘Creixen malgrat tot les tulipes’ (Viena).
L’hivern comença el 21 de juny. Eva Piquer arallegim 18/11/2017

https://llegim.ara.cat/opinio/lhivern-comenca-juny_1_1272085.html
És possible i fins i tot probable que trobem abans algun sentit a la vida si el busquem en les coses petites. I gairebé estem obligats a buscar-lo si no volem desaprofitar l’única vida que tenim.
A l’assaig El sentit de la vida (Ara Llibres), el filòsof i teòleg Francesc Torralba observa: “Per trobar sentit a la vida no cal, necessàriament, proposar-se grans horitzons, emprendre gestes heroiques i, menys encara, hipotecar el present amb el futur. Cal trobar sentit a cada ara, perquè l’ara és, de fet, l’únic que existeix. L’ahir ja no hi és i el demà és pura expectativa”.
Malgrat tots els malgrats. Jo també he tingut por de perdre –he tingut por d'haver perdut– aquesta alegria que ens neix qui sap on i ens dóna sentit.
Eva Piquer. Catorze. Juny 2025 

https://www.catorze.cat/cambres/hivernacle/malgrat-tots-malgrats_1226854_102.html
Les ganes de viure. Parlo de la il·lusió per tirar endavant, del motor que ens empeny dia rere dia a treure partit del dia.
Jo també he tingut por de perdre –he tingut por d'haver perdut– aquesta alegria que ens neix qui sap on i ens dóna sentit.
Sempre ens sembla que encara tindrem temps de fer segons què, però l’única certesa és que el temps sempre guanya.
El futur arriba massa aviat, diuen que va dir Einstein.
La vida té el sentit que tu li donis.

Hannah Arendt, la banalitat del mal i el tot per la pàtria

Hannah Arendt pensava lliurement. La banalitat del mal, una aportació cabdal de Hannah Arendt, és la capacitat de les persones per transformar actes cruels en rutines quotidianes, tractant-los com si fossin tasques normals.
Per a Arendt la banalitat del mal era la incapacitat de reflexió sobre per què es fa allò que es fa. Al seu llibre Eichmann in Jerusalem defineix Eichmann com una persona que havia renunciat a reflexionar sobre la capacitat crítica que ens defineix com a persones.
Arendt ens convida a mantenir-nos alerta davant les amenaces de la manipulació, la desensibilització i la normalització de la violència alhora que considera la participació política activa una cosa essencial per evitar la deriva cap a la violència i la guerra, és a dir, l'absència de política.
El biopic sobre Arendt que el 2012 va dirigir Margarethe von Trotta va general una onada de rebuig entre bona part de la comunitat jueva. Al contrari que Eichmann, ella va decidir pensar pel seu compte, i ho va pagar amb el rebuig que va rebre el llibre i el film, també per part de persones que valorava i estimava.
La història del criminal Eichmann és de cine. La seva detenció, trasllat, enjudiciament, condemna i execuciò demostren l’astúcia i el saber fer del servei secret israelià, sens dubte.
No aplaudiré pas una actuació d’aquest calibre però, i ho dic amb tota contundència, jo no hagués mogut ni un dit per evitar-la.
No aplaudiré, ni justificaré tampoc cap de les actuacions de les autoritats de l'estat d’Israel des de fa molts anys a Palestina.
I ja per anar acabant, estic fart de sentir que es qualifiqui d'antisemita tothom qui critica els crims de guerra d'Israel.
En cap cas el “tot per la pàtria” justifica cap injustícia, i encara més cap crim. Ni a Alemània, ni a Israel… ni tampoc a l’Estat Espanyol.

Quatre coses que he après sobre el 'phishing' aquesta setmana

Aquesta setmana he patit un intent de 'phishing' , estafa a través de la xarxa. I he après quatre coses. D’això se’n dia aprendre a bastonades.
Els ciberdelinqüents no perden cap oportunitat per actuar. En un article d'opinió de l'Equip de Dret Bancari del Col·lectiu Ronda (‘Phishing’: la responsabilitat -quasi- objectiva dels bancs) queda clar que any rere any, s’incrementa exponencialment el nombre de casos denunciats de robatori de dades, suplantació d’identitat i, en general, atacs cibernètics contra el patrimoni.
Centenars de milers de denúncies que descriuen tot tipus de pràctiques criminals i ben sofisticades, perpetrades per uns ciberdelinqüents que cada vegada adopten tècniques més sofisticades per desenvolupar la seva activitat criminal i obtenir fraudulentament la informació de seguretat (claus secretes, números PIN, contrasenyes…) que els permetran fer compres online, ordenar transferències o contractar préstecs al nostre nom.
Et poden estafar de mil maneres, i cap de bona. Hi ha un mercat negre de compravenda de dades que no para quiet pel que sembla.
El que sí que podem fer és fer cas del sentit comú i no posar les coses fàcils als ciberdelinqüent, que prou que costa.

Incendis

L'incendi de Torrefeta ja està estabilitzat, però els bombers hi continuen treballant.
Ha estat un incendi de característiques molt violentes i imprevisibles, amb puntes de velocitat de 28 km/h, una de les més altes registrades mai a Europa.
Recordo l’únic incendi que he viscut en directe, a Montblanc els anys 80, i encara m’esgarrifo només de pensar-hi. Una temperatura, una fumera i una por foramida.
També recordo la peça teatral Incendis del dramaturg libanès Wajdi Mouawad, damb la participació d’Oriol Broggi i la Perla 29. El febrer de 2012, a la Biblioteca de Catalunya. Memorable.
Incendis és clarament una tragèdia moderna amb reminiscències clàssiques. Uns personatges que lluiten aferrissadament contra un destí que els va en contra. Una adaptació moderna del mite d’Èdip però que s’embranca amb un món complex i feroç com és el d’avui.
Com diu l’autor, "Hi ha veritats que només poden ser revelades a condició de ser descobertes”.