Hannah Arendt pensava lliurement. La banalitat del mal, una aportació cabdal de Hannah Arendt, és la capacitat de les persones per transformar actes cruels en rutines quotidianes, tractant-los com si fossin tasques normals.
Per a Arendt la banalitat del mal era la incapacitat de reflexió sobre per què es fa allò que es fa. Al seu llibre Eichmann in Jerusalem defineix Eichmann com una persona que havia renunciat a reflexionar sobre la capacitat crítica que ens defineix com a persones.
Arendt ens convida a mantenir-nos alerta davant les amenaces de la manipulació, la desensibilització i la normalització de la violència alhora que considera la participació política activa una cosa essencial per evitar la deriva cap a la violència i la guerra, és a dir, l'absència de política.
El biopic sobre Arendt que el 2012 va dirigir Margarethe von Trotta va general una onada de rebuig entre bona part de la comunitat jueva. Al contrari que Eichmann, ella va decidir pensar pel seu compte, i ho va pagar amb el rebuig que va rebre el llibre i el film, també per part de persones que valorava i estimava.
La història del criminal Eichmann és de cine. La seva detenció, trasllat, enjudiciament, condemna i execuciò demostren l’astúcia i el saber fer del servei secret israelià, sens dubte.
No aplaudiré pas una actuació d’aquest calibre però, i ho dic amb tota contundència, jo no hagués mogut ni un dit per evitar-la.
No aplaudiré, ni justificaré tampoc cap de les actuacions de les autoritats de l'estat d’Israel des de fa molts anys a Palestina.
I ja per anar acabant, estic fart de sentir que es qualifiqui d'antisemita tothom qui critica els crims de guerra d'Israel.
En cap cas el “tot per la pàtria” justifica cap injustícia, i encara més cap crim. Ni a Alemània, ni a Israel… ni tampoc a l’Estat Espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú