Premis

No he cregut mai ni en la bondat ni en la necessitat d’atorgar premis, excepte en comptades excepcions.
A tall d’exemple el Premi Princesa d'Astúries de les Arts 2026, atorgat a Patti Smith. La cantant, poeta i activista nord-americana, rep aquest guardó per la seva creativitat impetuosa i la seva trajectòria que uneix el rock, la contracultura i la poesia.
La seva capacitat per plasmar la rebel·lia individual i oferir un missatge d'esperança davant de les injustícies ha estat premiada, doncs.
Val a dir que la dotació econòmica, 50.000€, és prou llaminera com per desplaçar-se a Oviedo -ciudad bonita donde las haya- i perpetrar un discurs de 10 minuts davant d’un auditor,i suposadament interessat, però que al meu entendre està més interessat en blanquejar la seva imatge en una cerimònia més de postureig mediàtic que altra cosa. Mirant les cares dels assistents ja n’he tingut prou.
M’estranya, això sí, que la Patti Smits enguany i el filòsof radical Byung Chul Han el 2025 hagin acceptat el premi i per tant participat en una cerimònia més de la confusió. La pela és la pela però s’ho haguessin pogut estalviar.

La pagesia es mobilitza per exigir solucions a la crisi agrària.

Avui, mobilització a Barcelona d pagesos i ramaders auspiciada x
Unió de Pagesos.
Una de les reivindicacions principals del sindicat és que la Generalitat habiliti ajuts directes d’emergència per a compensar les dificultats econòmiques que amenacen la viabilitat de les explotacions, agreujades per la crisi del Llevant.
Sense pagesos ni ramaders, no hi pot haver sobirania alimentària.
Sense pagesia no hi ha futur!

Si és que hi ha cases d’algú…

L’habitatge és el gran problema -que no l'únic- que ens atenalla.
El desnonament de persones vulnerables i els suïcidis relacionats amb la crisi de l'habitatge han fet escalar les mobilitzacions.
JorgeGalindo en set minuts i mig s’atreveix a fer un diagnòstic i a oferir alternatives. Val la pena.
“La crisi d'habitatge a Espanya: allò que crec que pot funcionar per solucionar-la... i el que probablement no serveixi o sigui directament contraproduent.”
https://x.com/jorgegalindo/status/2106751366685409474?s=12

Parella virtual

Llegeixo a la premsa que la baixa tolerància a la frustració i la por que et facin mal podrien ser uns dels principals motius de la soledat d’alguns joves i del desinterés pel sexe.
I que, per si no n’hi havia prou amb el batibull de canvis socials i de dificultats a l’hora de relacionar-se, ha arribat una convidada: la IA generativa.
Tenir parella virtual ja no és ciència ficció i caldrà veure l’impacte que té en la salut mental confiar més en una màquina que et diu el que vols sentir que en una parella, un amic o un professional. Ai, ai, ai!
En la mateixa sintonia es pronuncia la Mònica Planas (Parlar amb els morts a través de la IA: una oportunitat o un risc? ARA 14/4/2024) https://diumenge.ara.cat/diumenge/parlar-morts-traves-ia-oportunitat-risc_129_4991554.html?utm_source=newsletter&utm_medium=cms&utm_campaign=firmes&utm_content=20240414firmes

Va de castells

Força, equilibri, valor i seny… i encara més.
El concurs de castells, tot un espectacle mediàtic. Comparable a qualsevol altre espectacle, carregat d’emoció… i és que la matèria primera és d’una qualitat extraordinària i els mitjans tècnics de la transmissió són molt potents.
Totes les colles participants van col·laborar amb ganes. Vam poder veure castells estratosfèrics.
Els Castellers de Vilafranca han sumat el seu 14è triomf amb una remuntada èpica. Moltes felicitats!
Durant un grapat d’anys he anat a galeres o a la pinya dels seus castells i ara, com a espectador i soci de la colla, continuo gaudint de l’espectacle que ens ofereixen. I per molts anys!
https://x.com/CastellsEnXarxa/status/2106842164755923293/video/1

Corren

Sento a dir que la cançó Corren del grup Gossos fa 20 anys i que amb la celebració han pres consciència de la importància del tema. M’encanta la cançó. Forma part d’un grup selecte de temes que en qualsevol moment fan de bon escoltar.
Córrer no ha estat mai un esport que m’hagi entusiasmat. Prefereixo caminar o anar en bicicleta.
El retrorunning encara em deixa amb un pam de nas a hores d’ara.
I no, no crec que sempre córrer sigui cosa de covards.

La gent gran i d’altres problemes

El Dia Internacional de les Persones Grans se celebra avui, 1 d'octubre de 2026, sota el lema Ens jubilem de la feina, no de la vida. Reevindiquem el dret a una vellesa digna, sense edatisme ni precarietat, i amb plena participació social.
La gent gran i d’altres problemes és el títol d’un llibre infantil - juvenil que ara no trobo. Divertidíssim, transgressor i segurament descatalogat de fa temps.
Sempre m’ha interessat el tema generacional. Molt recomanable l’assaig Generació Tap (Josep Sala i Cullell, ARA llibres 2020). Tota una teoria social, cultural, econòmica i política al voltant d’aquesta generació Tap, la meva, que agrupa les persones nascudes entre 1943 i 1963, i les tres generacions que han vingut a continuació, la X (1964-1981) els mil·lennials (1982-1996) i la generació Z (1997-2015). A tot occident dels taps en diuen boomers.
El seu discurs és contundent i trencador. És un atac directe a una generació que porta més de tres dècades remenant les cireres i que es resisteix a cedir el relleu.
Ha manipulat el sistema per protegir-se a canvi d’arruïnar els seus fills i nets. Es basa en la precarietat imposada als més joves i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar.
Només cal veure qui són els manaires dels països més poderosos del món, a orient i occident. Pura gerontocràcia masclista. O reflexionar el que va suposar el brèxit ara fa una dècada i que va comportar que les generacions més grans hipotequessin el futur de les noves generacions amb la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.
Tot plegat es tracta d’un debat potent i necessari: la lluita generacional per conseguir el poder.

Som una “road movie”. De Conca a la Conca. 30 setembre1966

Vicenç Pagès Jordà (Som una road movie. El Punt Avui 27 març 2015) deia que les nostres dues grans tradicions literàries comencen amb un viatge: Adam i Eva són expulsats d'un paradís que sempre enyorarem, Ulisses abandona la llar per anar a la guerra i hi torna després d'una llarga odissea. I que el camí o la carretera representen els obstacles que cal superar i que ens permeten superar-nos a nosaltres mateixos.
El 30 de setembre de 1966, de matinada, el pare, la mare, la meva germana i jo empreníem un viatge en camioneta des del Cubillo (Conca) a Montblanc, Conca de Barberà. De Conca a la Conca.
Jo tenia 6 anys i recordo les cares plenes de tristor d’un grapat de familiars que van venir a acomiadar-nos, els planys ancestras de l’abuela Leandra, les presses dels pares per iniciar el camí i posar fi a una vida de pura subsistència, massa complicada i plena de privacions… i una emoció intensa i desconcertant per part meva provocada pel fet de no saber ben bé el que estava passant.
A la tarda vespre arribàvem a Montblanc i començava una nova vida, a més de 400 km del pueblo. Sempre he pensat que aquesta iniciativa, valenta i decidida, va ser la decisió més important que van prendre els pares en sa vida. Mai no els agrairé prou el determini, la visió de futur (van ser dels primers en marxar del poble) l’esforç i el sacrifici que van haver de fer per tirar endavant i no mirar enrere.
La ruta la vam fer per la N- 420, la carretera que uneix Còrdova i Tarragona per Conca. Un recorregut de 428 km que avui es pot fer en poc més de 5 hores però que el 1966 vam fer en gairebé mig dia. Amb tot a sobre la camioneta atrotinada i vella.
Amb una certa semblança però sense el glamur de la Ruta 66 dels EUA, fonamental per al transport i la migració durant la Gran Depressió, però també com a símbol de llibertat. 

Estem en guerra.… i no hi ha trinxera segura en aquesta guerra

Abel Riu, politòleg especialitzat en Rússia i Europa Oriental i president del Catalonia Global Institute, sobre la possibilitat d’una Tercera Guerra Mundial, ho té clar: “Estem en guerra des de fa 5 anys”.
Sembla ser que ja ens podem anar acostumant a la guerra híbrida i a tota mena de conflictes camuflats. Que no ens passi res. Penós tot plegat. Molt millor fer l'amor que no pas la guerra!
Arribats en aquest punt trobo a faltar la diplomàcia del germans Marx.
“Esto es la guerra” Groucho Marx https://youtu.be/YZ5LkABSd2o?si=Vc5m1XnkrLje04hU

Cites prèvies

En Joan era estricte, metòdic, endreçat i planificat fins a límits impensables. A resultes de la pandèmia del COVID 19 s’havia convertit en un abanderat incondicional de les cites prèvies. No ja per anar a cal dentista o a tallar-se els cabells a la perruqueria de sota de casa sinó que fins i tot en feia ús d’aquesta pràctica comunicativa quan volia fer una rebolcada amorosa amb la seva dona de tota la vida, la Trini, que ja té nassos la cosa.
Un atac de cor fulminant i inesperat li va segar la vida. Va passar a millor vida de manera inesperada i sense més preàmbuls. I això sí, aquest cop sense cita previa.