Castells al Liceu. 75 anys dels Castellers de Vilafranca

Els Castellers de Vilafranca han omplert aquest dissabte al vespre el Liceu de Barcelona per celebrar els 75è aniversari de la colla. L’acte ha repassat la història de l’entitat des de la seva fundació el 1948 i ha finalitzat amb un 4 de 9 amb folre dalt l’escenari. La gala ha estat produïda per Comediants i creada pel director, Joan Font,
La celebració ha estat amenitzada amb la música en directe de l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya, que ha arranjat peces tradicionals per l’acte, i el Quartet Mèlt.
Hem fet castells a llocs tan emblemàtics com la Sagrada Família, el Palau de la Música o el Camp Nou i ens quedava pendent el Liceu. Ara hem fet realitat el somni, ha dit el president de la colla, Carles Mata.
Em sembla molt oportú que el Liceu, la Sagrada Família, el Palau de la Música i altres espais de rellevància obrin les portes a celebracions d’aquesta envergadura i que entitats com els Castellers de Vilafranca en puguin ser protagonistes, que bé s’ho mereixen per la feina que fan i per la seva trajectòria. Escoltar el seu himne sempre és un goig. 
Em ve al cap “Lo concert dels 10 anys” de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries el 9 de febrer de 2003 al Palau de la Música. Jo també hi era i va ser un concert fantàstic. Un públic incondicional, bona gent amb la pell colrada, algun d’ells bé semblava que portava l’aixada a la butxaca o al bolso, i que celebraven a l'engròs i amb entusiasme el triomf i el reconeixement dels seus. La gent del Delta va envair literalment el Palau, talment com el miler llarg de penedesencs que van desembarcar el dissabte passat al Liceu. Hi ha vida més enllà de Barcelona i àrea metropolitana.
Per molts anys @verds !

Cobrar als amics

"Arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan voltem pel món". Parrafada solemne i temerària de Francesc Pujols, un eixelebrat que no va triomfar precisament per aquest bon averany, encara que sí per d’altres.
Rellegeixo un article de la Mònica Planas (Cobrar als amics. Mònica Planas, ARA, 4/12/2022). Fa esment d’una tendència que corre el perill de convertir-se en costum als Estats Units, cobrar als amics: l’amfitrió al final de l’àpat recorda als invitats els diners que cadascú li ha transferir al seu compte particular.
L’any que va farà 30 anys que una colla d’amics fem un àpat mensual a casa d’algú de la colla, inicialment de 4 parelles però que ja fa temps que s’ha ampliat fins a les 9. Com que avui hem dinat a casa fa uns dies se’m va acudir una broma, una idea de bomber que es deia abans: enviar un missatge al grup comunicant-los que havíem decidir amb la meva parella canviar el sistema i apuntar-nos a la moda americana. En resum: que per l’augment del cost de la vida doncs que el diumenge els cobrarem el dinar.
Les reaccions van ser de tot tipus: des de l’estupefacció més sonada fins a qui va captar la broma, d’altra banda molt ben tunejada de versemblança pel redactat de l’avís. No s’esperaven aquell escrit per part d’un amic després de 30 anys de compartir àpats.
Evidentment que es tracta d’una broma i haig de reconèixer que ha estat com un imprevist experiment sociològic que si ha constatat alguna cosa és que l’amistat no té preu.
Copio a continuació alguns fragments de l’escrit:
“AVÍS IMPORTANT en relació al dinar del dia 1 d'octubre.Tenir els amics a casa és un regal que no tenia preu… fins ara. La pujada de preus, especialment de l'oli, ens obliga a canviar de rutines. És una tendència que comença a imposar-se i nosaltres no volem perdre pistonada, tot i que sabem que els primers en incorporar-la sempre seran els més criticats.
S'ha acabat compartir àpats de franc, com fins ara, i això no té res a veure amb l'amistat, tot i que els amics es converteixen en clients. No posarem un platet a taula, que per això estan les aplicacions de pagament del mòbil.
Esperem que aquesta proposta, necessària però dolorosa, no destrueixi l'essència de rebre a taula la gent que estimes.”

Benvinguts a pagès

Avui i demà, cap de setmana de portes obertes a pagès. Torna el festival que permet endinsar-nos a la vida quotidiana del món rural.
Una proposta lúdica i pedagògica que ens permet accedir de manera gratuïta a granges, camps, vinyes, obradors i barques per conèixer de primera mà com es cultiven, es crien i es produeixen aquells productes que consumim diàriament. Cal reserva prèvia a benvingutsapages.cat
Les visites es complementen amb tastos i venda directa de productes de proximitat. L’any 2022 més de 34.000 persones van participar-hi. La festa ofereix una continuïtat durant tot l’any, amb una oferta estable de més de 120 visites de pagament en explotacions agroalimentàries de Catalunya.
Roderic Villalba, pagès auxiliar

Teoria i pràctica del pa amb tomàquet

Acabo de llegir un llibre del malaguanyat Leopold Pomés, polifacètic artista català, director de cinema, restaurador, principalment conegut per la seva activitat de fotògraf i publicista: “Teoria i pràctica del pa amb tomàquet”, Tusquets editors, 1994. Una troballa!
Un tractat breu però no poc savi sobre tan entranyable menjar, amb tot el que ens cal saber i amb suculentes receptes que mai no hem imaginat. No hi ha res com reinventar allò que és quotidià. Una vindicació del “mai suficientment ponderat pa amb tomàquet”.
Tracta d’una manera planera tot un seguit de temes: l’origen i la funcionalitat del pa amb tomàquet, els accessoris i la recepta ortodoxa, quan amb qui i on s’ha de menjar pa amb tomàquet i un extens receptari (61 receptes variades).
En relació a la no universalitat del pa amb tomàquet fa esment d’una curiosa frase de Francesc Pujols, divertida i amb una gran dosi d’ironia: “Els catalans, arribarà un dia en què podran viatjar per tot el món, i a tot arreu on vagin ho tindran tot pagat”.
Pateixo per que la profecia de Pujols no es compleixi, si més no pel que fa al pa amb tomàquet: com voleu que no ens cobrin per una cosa que no saben ni què és? La cosa fa pensar molt. Poble català… posa’t a caminar!

… i bona mort quan sigui l’hora

Avui reprendrem, després de l’estiu, les sessions quinzenals un grup de debat. El tema que ens ocupa a hores d’ara és un llibre de la Montserrat Esquerda: “Hablar de la muerte para morir mejor”.
El tema de la mort és un tema recurrent. Faig una cerca al meu blog i al llarg d’una dècada he trobat mitja dotzena d’apunts sobre el tema.
Fa un parell de dies vaig estar comentant amb l’hereu de casa, músic jove que es fa un sobresou fent l'acompanyament musical en tota mena de celebracions, especialment funerals, el repertori de la darrera cerimònia mortuòria: una peça de Haendel, una altra de Tchaikovsky… i el tema “Wish you were here” de Pink Floyd. Quina solemnitat!
Comentem com canvia el repertori i la forma de viure el funeral segons cada cas i com les famílies s’organitzen i passen el mal tràngol.
Em ve al cap una sèrie televisiva de fa molts anys que m’encantava: “ Ados metros bajo tierra”. A cada episodi es parlava de la vida diària de la família propìetària de la funerària i també es coneixien aspectes importants de la vida d’un parell de difunts.
I una altra més recent: “After life”, a Netflix. La narració d’un dol. Un retrat àcid del procés de dol i de les bondats de les comunitats petites a l’hora de fer companyia.
El tema de la mort digna és definitiu i la mort sembla ser que és el darrer tabú, ara que el sexe ja no és el que era.
Doncs sí, viure mata. I totalment d’acord amb la sabiduría popular: “bona nit i bona hora… i bona mort quan sigui l’hora!”

El passat sempre és un pròleg (W. Shakespeare, La tempestat)

Aquest és el títol d’un article recent de Vicent Partal. Amb un missatge ben clar: el passat de Pedro Sánchez és claríssim i no es pot canviar, però també és cert que tot això que ha fet fins ara és un pròleg, el pròleg d’un llibre que encara s’ha d’escriure.

Apareix Shakespeare i la seva capacitat d’explicar-ho tot. Concretament a”La tempestat”, podem llegir aquella sentència famosíssima que diu que el passat sempre és un pròleg, és a dir, que la història estableix el context del present, però no el determina necessàriament.
Escolto avui a estones el ple del debat d’investidura de Feijóo. Sento que diu que la democràcia va començar el 1978, com la memòria històrica. Sembla que no pugui ser però és. Una sentència falsa i cega com aquesta invalida el seu discurs, el seu relat. Un relat previsible, sense esperança i amb un futur apocalíptic.
La fórmula decimonònica dels plens i dels debats d’investidura és caduca i demana una revisió a fons. Dies, hores i hores de discursos, rèpliques i contrarèpliques extenuants que no porten enlloc.
Si el passat sempre és un pròleg, amb Feijóo, el PP i Vox, em temo que el pitjor encara ha d’arribar. Esperem que no. I a la merda el Federico Jiménez Losantos.

+poesia si us plau

“La Vila en vers” és el festival de poesia de Vilafranca del Penedès. Una iniciativa conjunta de La Cultural amb el suport de l’ajuntament i del Departament de Cultura.
Seran 4 recitals itinerants, del 26/9 al 6/10, i amb repertoris diversos de poetes d’arreu, de la vegueria i de fora muralles. La tria, com sempre, personal i transferible que diria en Raimon.
Recordo haver sentit fa una pila d’anys que la poesia era un triangle amb 3 vèrtex: el món, el poeta i les paraules. Pot ser una bona manera d’entendre-la.
Sospito que la poesia és un producte de consum minoritari, com els Aromes de Montserrat. Això no és cap menyspreu, naturalment. Soc un consumidor no compulsiu de poesia, de poesia no excessivament “culta” ni formalment encotillada. M’agraden Martí i Pol, Vinyoli, Marta Pessarodona, Palau i Fabre, Rosselló Pòrcel, Jordi Llavina…
El divendres 22 a la sala dels Trinitaris es va inaugurar l’exposició “Abecedari solidari, homenatge a Miquel Martí i Pol”, que pren com a punt de partida un llibre que conté 26 haikus escrits per a Martí i Pol a partir del mateix nombre de lletres de l’abecedari.
Seguint el camí de la lletra a la paraula i de la paraula al poema, l’exposició mostra 26 obres d’art entre pintura, fotografia, gravat, escultura i instal·lació i 26 textos literaris inspirats en cadascun dels haikus. Molt recomanable, Minimalista i sense ínfules de grandesa. Aneu-hi amb temps, això sí.
Recupero un dels seus darrers llibres: “Haikús en temps de guerra” (Editorial Empúries, 2002). De ben segur doncs l’11 de novembre farà 20 anys de la mort del poeta. No són els poemes que més m’agraden, tot i que reconec que amb 17 síl·labes es poden arribar a dir moltes coses i els haikús tenen una bona presència en el panorama literari català.

No dispareu al guionista

He sentit la millor notícia del dia: principi d’acord entre el sindicat de guionistes i les empreses de Hollywood. Ha costat 146 dies! Ara ja només falten els actors però això ja és una altra història, amb tots els respecte, però anem per ordre.
El mercat ja estava al límit i de ben segur que això fa precipitat el desenllaç, pendent de ratificació demà per part dels guionistes.
El cap de setmana ens van recomanar la sèrie “Chivalry”, plena d’equívocs, dobles sentits i bromes enginyoses sobre temes d’actualitat i sobre la flora i la fauna dels estudis de Hollywood. Hem vist un parell d’episodis. Sensacional!
Es tracta d'una comèdia dramàtica que se submergeix a les entranyes de Hollywood per retratar com el moviment #MeToo ha impactat a la indústria del cinema i en aquells que fan possibles les pel·lícules. Vuit episodis curts (30’) que no tenen desperdici.
Escrita i protagonitzada per Steve Coogan i la guionista i actriu Sarah Soleman. Val a dir que en aquest cas els guionistes estan a l’alçada dels protagonistes.
A les pel·lícules de baix pressupost de l’oest americà acostumava a haver-hi un cartell a sobre del piano del “saloon” que deia “No dispareu al pianista”, peça fonamental de l’ecosistema. Jo demano el mateix pels guionistes, peces clau de totes les pelis, sèries i altres esdeveniments artístics. Si us plau, no dispareu als guionistes!

Huxley vs Orwell - Beatles vs Rolling Stones

Acabo de llegir “Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del show-business” (Neil Postman, Llibres de l’Índex, 1985) on l’autor es lamenta de la mort de la paraula impresa en favor del model televisiu nord americà, farcit de perills i amenaces.
El més interessant i alliçonador del llibre, el prefaci. No té desperdici. En una pàgina i mitja fa una contraposició entenedora dels postulats d’Aldous Huxley i de George Orwell: ens havíem oblidat que costat per costat de la negra visió d’Orwell a “1984” n’hi havia una altra -una mica més vella, lleugerament menys coneguda, igualment esgarrifosa-: “Un món feliç” d’Aldous Huxley.
Huxley i Orwell -què visionaris tots dos!- no van profetitzar la mateixa cosa. Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament, un Germà Gran que privarà a les persones de la seva autonomia, maduresa i història. Huxley creu que les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats de pensar.
El que Orwell temia era aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia que la veritat se’ns amagaria. Huxley temia que la veritat s’ofegaria en un mar d’irrellevància.
Resumint: Orwell temia que ens destruís el que odiem. Huxley temia que ens destruís el que estimem. Aquest llibre tracta de la possibilitat que fos Huxley qui tingués raó i no Orwell.
A parer meu tots dos van ser uns grans visionaris, tots dos estan carregats de raó, i tots plegats estem patint a hores d’ara els seus presagis.Això em recorda el debat, la polèmica encesa a la meva joventut, sobre els Rolling Stones i els Beatles. La qüestió era quin dels dos grups era el més autèntic, el més revolucionari, el millor en definitiva. Un debat estèril que no tenia fi, una pregunta trampa en definitiva. Personalment m’encanten els dos. Els Rolling, a stones -bona pensada, oi!-.

Llocs on no podem tornar, llocs que ja no hi són

La Tina Vallès comenta la novel·la “No hi queda ningú” (Brais Lamela, editorial Kalandraka, 2023). “No és una novel·la sobre tornar o no tornar als nostres llocs, o no només, sinó més aviat sobre aquests llocs que ja no hi són i que només es poden reconstruir en la memòria o bé, alerta al concepte, per mitjà de l’arquitectura forense, que no es dedica a reconstruir els llocs, sinó a reconstruir la memòria lligada a aquests llocs.”
Ahir no vaig tornar a l’escola de la Bisbal del Penedès. Amb motiu del centenari del centre l'ajuntament ha organitzat uns quants actes, un d’ells una trobada oberta i informal de mestres i alumnes que han desfilat pel centre al llarg dels anys.
No vaig tornar a un lloc que ja no existeix. Només la certesa de trobar-me mitja dotzena de persones, de la qual cosa no tinc cap indici, potser m’hagués animat a assistir-hi. Sóc poc propens a les trobades nostàlgiques indiscriminades i acomodatícies.
Uns altres llocs que ja no existeixen són la casa on vaig viure dels 6 als 18 anys i la granja on van treballar els pares, ara reconvertides en unes quantes cases adossades. El primer cop que les vaig veure vaig tenir una ingrata sorpresa. Era el buit inescrutable, el no res: ja no hi eren. Tots devem tenir llocs on no podem tornar, llocs que ja no hi són.
Anem acumulant records i pèrdues. Com deia Jorge Luis Borges, som totes les persones que hem conegut, tots els llocs que hem visitat, tots els llibres que hem llegit… i mil coses més.