Llista Robinson

Robinson Crusoe és una novel·la de l'escriptor Daniel Defoe. El protagonista naufraga durant un viatge en vaixell i és arrossegat fins a una illa deserta, on viurà 28 anys. La por al desconegut envaeix el mariner, que es construeix un refugi per defensar-se dels enemics i inicia un viatge de descoberta d'ell mateix, Déu i de la geografia insular.
Les principals lectures crítiques de la novel·la han subratllat la visió defensora del colonialisme, on l'heroi representa els valors de la civilització occidental, que imposa al nadiu, presentat com a menys avançat. (Wikipèdia dixit)
Una llista Robinson és un tipus de llista d'exclusió on la gent que hi forma part han expressat voluntàriament que volen deixar de rebre publicitat. Aquesta publicitat pot ser per correu electrònic, correu postal, telèfon o fax.
La vida moderna, el big data, ens empeny a prendre aquests tipus d'iniciatives per intentar frenar l’allau de publicitat no desitjada que podem arribar a rebre per terra, mar i aire.
Encara recordo la campanya de fa un parell de dècades, amb pegatines que s’enganxaven a les bústies del carrer, per tal de dissuadir les empreses repartidores de fulletons d'empastifar les bústies. L’èxit de la iniciativa va ser modest diria jo, un cop passat l’impacte inicial.
Ara sembla que passa una cosa semblant. Tot i que les llistes Robinson tenen l'objectiu d'impedir la recepció de publicitat no desitjada, diverses fonts han assenyalat la seva inutilitat per aquesta comesa i inclús l'assenyalen com a responsables de crear l'efecte contrari. Així doncs, suposadament diverses empreses comprarien directament les dades d'aquells usuaris que s'hagin inscrit en les llistes Robinson. Veritat o fals? Que n’és de complicada la vida moderna! I és que això nostre no té adob!

Aigua per l’amor de Déu!

Anna Ramon, responsable de comunicació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) va al fons de la qüestió (Ens hem quedat sense aigua: què hi podem fer? CRÍTIC 19/4/2023) quan diu que ens centrem massa a parlar de la sequera, però el debat que hauríem de tenir a Catalunya és sobre el consum d’aigua excessiu que implica el desenvolupament econòmic actual.
S’ha declarat l’estat d’excepcionalitat per sequera a Catalunya. Ens trobem davant una situació greu i, en l’espera de l’arribada de les pluges, no ens podem permetre quedar-nos parats.
Fins ara, el nostre consum d’aigua ha anat creixent de forma il·limitada en pro de la prosperitat. Des de la ciència, hi ha propostes per redreçar-ho. Algunes impliquen reformular aquest consum. D’altres incideixen a restaurar i protegir els nostres sistemes hidrològics (rius, rieres i aqüífers), i fer-ho tot en un nou sistema de governança participativa i basada en el coneixement.
Per adaptar-nos a aquest nou escenari i ser menys vulnerables a la manca de pluges, necessitem solucions que ens aportin disponibilitat d’aigua a molt llarg termini.
L’aigua que surt de les nostres aixetes prové d’una conca hidrogràfica que conté aigua superficial, aigua subterrània i, en alguns casos, aigües produïdes amb la dessalinització o el reciclatge. Cuidar, protegir i restaurar les fonts d’aigua naturals, els rius i els aqüífers és una prioritat urgent a casa nostra.
A l’Espluga de Francolí ja estan portant 20 cisternes d’aigua cada dia per fer front a la manca d’aigua. Amb talls al subministrament de 8 hores diàries. Sembla ser que anem en aquesta direcció. Sap greu. Ja en treurem l’aigua clara de tot plegat?

Aplaudiments de la pagesia jove del Priorat

Una colla de joves pagesos del Priorat que s’estimen la terra de veritat s’ha animat a fer un vídeo de denúncia que no té desperdici: “Aplaudiments de la pagesia jove del Priorat. Som present i volem Futur! Escolta'ns i estima la terra de veritat. Ja no podem continuar mirant cap a una altra banda.” https://www.instagram.com/reel/C0EXdudq2yI/?igshid=MzRlODBiNWFlZA==
La Sílvia Barroso (“Pagesia amenaçada i fast food” El Món 7/5/2023) ho té ben clar: "Necessitem que no mori la pagesia perquè no mori el país, amb el territori abandonat i la desaparició progressiva del producte de proximitat, tan lloat i tan poc defensat".
És un fet que la població pagesa s’està envellint –gairebé el 50% de la propietat de la terra la tenen persones amb més de 64 anys–, però la pèrdua de pagesos ja no és tan acusada. Les dones pageses, la revolució silenciosa del món rural, reclamen veu, visibilitat i les mateixes oportunitats que els homes. Pageses, no dones de pagès.
Es parla de les noves ruralitats, d’una petita revolució de la nova pagesia. Proliferen projectes al camp català arrelats al territori que generen productes de proximitat.
La nova pagesia, integrada en molts casos per nouvinguts al camp, incorpora sovint un nou llenguatge difícil d’entendre d'entrada. Poca gent sap que la ramaderia i l’agricultura ben gestionades poden ser grans ser grans aliades en la lluita per frenar el canvi climàtic.
Què menjarem, quan se’ns jubilin els pagesos? El sector està fotut. Els preus no paren de pujar i la incorporació de joves també és complicada. Cal simplificar, eliminar paperassa.
El problema per a la incorporació de joves és l’accés a la terra i la capacitat de produir.
Per garantir la supervivència de la pagesia no hi ha una única solució màgica. Però en el que tots estan d’acord és que fa falta molta pedagogia, perquè els consumidors sàpiguen d’on surt i qui hi ha darrere del que mengem. En tot cas, la responsabilitat no recau només en els compradors. Cal millorar les condicions de la pagesia i adaptar-les al món actual.
Si la cadena de comercialització és l’única que té beneficis i els productors no, els productors deixaran de ser-hi i els que ara comercialitzen baixaran a produir i n’absorbiran els guanys. Aquest és un risc que hem de mirar d’evitar com sigui.

Napoleó tenia 100 soldats… com a mínim!

Ahir vaig veure el film Napoleón de Ridley Scott, el director de la fantàstica Blade Runner i de les no tan fantàstiques Alien i Gladiator.
Personatge immens el tal Napoleó, tot ell desmesura. Va anar ascendint des del seu allistament a les forces de la Revolució Francesa com a oficial de baix rang fins a tornar-se el despietat emperador de tot França. L'implacable i ambiciós combatent entrarà en conteses constants amb la resta d'Europa.
Napoleón és un espectacle ple d'èpica i acció. Ridley Scott reinstaura la grandiositat del cinema bèl·lic. Sobresurt en la posada en escena a l'estil clàssic de les batalles. Cal destacar una atenció al vessant més físic i visceral del combat.
El retrat de Napoleó que ofereix Ridley Scott combina el que seria una inevitable fascinació per aquesta figura de poder absolut en l'Europa amb una certa desmitificació de la seva aura a través de detalls de la vida íntima amb Josefina i dels errors en les últimes campanyes.
L'últim pla és un cartell amb el nombre de morts (uns 3 milions!) en les batalles (61) que va comandar.

Al programa radiofònic “En guàrdia” de l’Enric Calpena es fa una aproximació molt bona a la figura de Napoleó. https://www.ccma.cat/3cat/napoleo-bonaparte/audio/1119239/ 
En qualsevol cas, i sens dubte, Napoleó teni a més de 100 soldats. De debò debò!

Amb ulls de dona

De fa un grapat d’anys que tenim un diccionari biogràfic de dones de tots els territoris de parla catalana, obra de la Xarxa Vives d’Universitats, que reconeix a les dones el paper que han tingut i ofereix una mirada més complexa de la cultura compartida per tots els territoris de parla catalana.
En el procés de recuperació de la memòria històrica que vivim cal fer visibles els noms propis de les dones que en el passat han deixat una empremta, i que avui podem interpretar des del present.
Més mirades de dona i més sensibilitat en un món amb massa arquetips masculins, massa patriarcat, massa violències masclistes, massa Alves, Rubiales, Wilders i Mileis com per no haver de patir les conseqüències. Tots plegats hauríem de pensar més en la mare que ens va parir. 

D'Ucraïna a Palestina, la persistència de la banalitat del mal d'Arendt

Anabel Cuevas Vega ( Infolibre, 18 de novembre de 2023) fa un article rodó dels conflictes Ucraïna i Palestina des del punt de vista de la filosofia politica d’Hannah Arendt.
La banalitat del mal és la capacitat de les persones per transformar actes cruels en rutines quotidianes, tractant-los com si fossin tasques normals. Per a Arendt la banalitat del mal era la incapacitat de reflexió sobre per què es fa allò que es fa.
El pensament d'Hannah Arendt ens allunya de la paradoxa de l'amic o de l'enemic que s'empra sovint per explicar la guerra als mitjans de comunicació.
Els mitjans de comunicació són un espai de banalització del mal. Encara que la premsa tracta d'apropar i conscienciar sobre el patiment dels altres, moltes vegades això té un efecte “desensibilitzador” o de normalització.
Mitjançant la simplificació dels conflictes o guerres els mitjans conviden la seva audiència a prendre partit en pro o en contra d'una de les parts, cosa que Arendt no estaria d'acord però que passa tant a la guerra d'Ucraïna com en el conflicte palestinoisraelià.
La realitat és sempre molt més complexa i la premsa actual banalitza, normalitza i simplifica en excés quan es parla en clau bèl·lica. Davant això, Arendt reivindica la importància del pensament com a arma contra la manipulació. La proliferació de les fake news i la postveritat són desafiaments contemporanis que cal abordar mitjançant l'exercici d'un judici crític (i polític).
En definitiva, l'anàlisi d'Arendt sobre la banalitat del mal ens incita a reflexionar profundament sobre la naturalesa de la condició humana i els perills inherents a la manca de pensament crític. La seva obra ens fa reconèixer que la capacitat de cometre actes atroços no es limita a “monstres”, sinó que pot sorgir en contextos on predominin la conformitat, la despersonalització i la manca de reflexió.
Arendt ens convida a mantenir-nos alerta davant les amenaces de la manipulació, la desensibilització i la normalització de la violència alhora que considera la participació política activa una cosa essencial per evitar la deriva cap a la violència i la guerra, és a dir, l'absència de política .

Pensament lateral

Tot llegint un Geronimo Stilton (!!) (Un viatge demencial a Ratkistan. Destino, 2003) descobreixo el concepte de “pensament lateral”.
Consisteix a afrontar els problemes des d’una perspectiva diferent: amb un pessic de fantasia. Donar la volta als problemes i descobrir nous sistemes de resoldre’ls amb creativitat.
Imagineu-vos que ens trobem davant aturats d’una paret. La solució passa per donar la volta pel costat de la paret, no per pretendre saltar-la si és que és infranquejable.
De ben segur que no sempre és fàcil d’aplicar aquesta estratègia però si més no cal intentar-ho. En qualsevol cas pensament lateral... esquerre. Si hem d'avançar, que sigui per l'esquerra.

El canvi climàtic està fora de control?

En Sergi Picazo (CRÍTIC, 20/11/2023) dibuixa un panorama catastròfic. Rècords de temperatures, sequeres, megaincendis, huracans al Mediterrani i l'Antàrtida desfent-se: ja som en un punt de no retorn climàtic i amb conseqüències catastròfiques (també a Catalunya). Són només dades oficials de les Nacions Unides, de la Comissió Europea o d’estudis publicats en revistes científiques com Science o Nature.
El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, acaba de dir que “la humanitat ha obert les portes de l’infern”. De fet, assegura que “el canvi climàtic està fora de control” i que el planeta va “cap a una situació catastròfica si no fem res per frenar-ho”.
Un grup de 15.000 científics de 160 països, va aprofitar el darrer Dia Mundial contra el Canvi Climàtic per llançar un estudi que demostra que “els signes vitals de la Terra han empitjorat molt més del que els humans hagin vist fins ara” i que “la vida al nostre planeta està clarament amenaçada”. De fet, creuen que la meitat de la població mundial viurà en zones del planeta “no habitables” a causa de la “calor extrema i mortal” i de la falta d’aliments.
Els efectes de l’escalfament global s’estan accelerant. El que havia de passar cap a l’any 2100 començarà a passar molt abans. Sembla ser que hem perdut l’equilibri i som ja en la fase inicial d’una emergència climàtica.
Quin panorama més galdós! L’últim que tanqui el llum i faci el que bonament pugui. Pinten bastos i un té la sensació que no n’hi haurà prou amb la rebequeta i el vano. Cordeu-vos el cinturó. Venen revolts.

20N Democràcia franquista

Contundent i clar l'article de l’Ignasi Aragay (Democràcia franquista. ARA 19/11/2023). Gairebé mig segle després de la mort del dictador el franquisme segueix bategant a Madrid perquè hi ha un corrent de fons a Espanya que es manté.
La resurrecció del franquisme és una derrota de la democràcia, és el resultat de l’oblit de la memòria perpetrat en l’era del felipisme. Es va fer una operació de maquillatge i una fugida endavant. Es va triar el camí més fàcil: girar full i vendre-ho com un perdó i una reconciliació.
És fàcil compartir el desig de l’Ignasi: estaria bé celebrar els 50 anys de la mort del dictador amb un gir plurinacional que talli de soca-rel el neofranquisme, tant el friqui del carrer com l’enquistat en els aparells de l’estat. O això o la democràcia franquista PP-Vox.
Aprofito per rellegir en diagonal “Els assassins de Franco” (Francesc-Marc Álvaro. L’Esfera dels llibres, 2005). Un títol en forma de sarcasme però molt il·lustratiu. Un judici particular del franquisme i dels que van deixar-lo morir al llit. Una denúncia de la manipulació de la memòria que van dur a terme els polítics de la transició.
La seva tesi és diàfana i compartida per molta gent: la transició com un pacte entre afluents d’origen divers per garantir-se la supervivència mútua. El pacte incloïa un amnistia que, en realitat, era una amnèsia, una gran estafa. S’esborrva la memòria, es neutralitzava el passat i així quedaven impunes tots els crims, totes les responsabilitats.
Una gran impostura en definitiva sobre la qual es fonamenta el nostre sistema polític. Tenim encara un mur al davant apuntalat per gent que no estan disposats a cedir ni una engruna del seu sistema de privilegis tot i que cada cop som és els que només vam viure la Transició com un difuminat record infantil i els que no estem vinculats a les seves servituds.

Fa 48 anys de la mort del dictador. Sembla molt de temps i, això no obstant, la seva allargada ombra continua planejant sobre les nostres vides.

Pedra seca

La tècnica tradicional de la pedra seca adopta aquest nom perquè les pedres es calcen les unes amb les altres en sec, sense fer servir cap material que les uneixi, formant així construccions fortes, sostenibles i permanents, molt adaptades a l’entorn. La tècnica es remunta a l’època neolítica i s'han utilitzat fins al primer terç del segle XX.
Les ribes de la Mediterrània són unes de les zones del món amb una major presència d’elements de pedra seca. Les barraques es feien per proporcionar aixopluc i, fins i tot, habitatge a les famílies pageses, als seus animals i a les eines.
A Catalunya es comptabilitzen unes 19.000 construccions de pedra seca, mil de les quals a l’Alt Penedès.
La pedra seca va ser considerada patrimoni cultural immaterial de la humanitat el 2018. Ha estat fins i tot símbol poètic per als artistes.
Del 24 de novembre la 3 de desembre, 4a setmana de la pedra seca, promoguda per l’associació de micropobles de Catalunya. Es faran rutes, visites guiades, caminades i excursions.
El Centre Excursionista del Penedès i l’Institut d’Estudis Penedesencs organitzen el diumenge 19/11/2023 una caminada per les barraques de pedra seca d'Olèrdola. Una ruta de 6,5 km, de dues hores i mitja de caminar i de baixa dificultat, que passa per 6 barraques del terme municipal. Hi anirem!

La ruta: Les Barraques de Pedra seca de La Muntanyeta (Olèrdola)  https://ca.wikiloc.com/rutes-a-peu/les-barraques-de-pedra-seca-de-la-muntanyeta-olerdola-54218133  (Joan Domènec joandome)
Més informació: www.setmanapedraseca.cat http://wikipedra.catpaisatge.net/