Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

26 de febrer del 2024

MWC & MSC La vida és mòbil?

El congrés tecnològic més gran i influent del món arrenca a BCN aquest dilluns. El Mobile World Congress (MWC). Unes quantes lloances oficials i políticament correctes: “Una important font d’innovació”. “El millor aparador internacional perquè les empreses catalanes puguin presentar la seva tecnologia al món”. “Deixa un llegat en forma d’inversions d’alt valor afegit que generen més llocs de treball de qualitat i prosperitat compartida”.
Les imatges i els talls de veu dels discursos d’algunes de les autoritats que ahir al vespre van assistir al sopar de gala del MWC a la sala oval del MNAC no tenen desperdici. Si fa no fa tan buides, anacròniques, insulses i retòriques com sempre.
També es portarà a terme el Mobile Social Congress (MSC), l’únic esdeveniment que presenta un relat alternatiu al MWC tot apostant per un model electrònic just i sostenible.
El MSC és un esdeveniment anual que sempre té lloc per les mateixes dates que el MWC. Pots trobar el programa de l’edició d’enguany del MSC en aquest enllaç.
Ara fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de participar, des de l’ambit laboral i com a visitant naturalment, al MWC. Una experiència singular. Una veritable fira de les vanitats vaja.
Per contrarestar la immersió i veure l’altra cara de la moneda també vaig fer acte de presència, ara ja a títol personal, al MSC, al CCCB si no recordo malament. Aquí sense vanitats, amb gent que tocava de peus a terra i que n’era conscient de la magnitud de la tragèdia. No hi ha color: aquesta és la cara de la moneda que a mi m’interessa. No hi tornaré al MWC i sí que és possible que participi en alguna altra jornada, sigui presencial o virtual, del MSC

25 de febrer del 2024

Va de nassos

Anatomia animal: òrgan de l’olfacte dels vertebrats. Ras i curt, oi? Doncs no, el tema dóna molt més de si. I no ho dic només per algun nas prominent ja sigui literari (Cyrano de Bergerac) o no tant literari (Bo, Xè).
La Carlota Gurt (El nas molt fi i el cap molt buit. La doble vida. Catorze) va més enllà pel que fa a aquest poc valorat sentit nostre. Ve a dir que quan vius a ciutat, no sents la pudor que fa (o no la sents sempre, o no la sents tan forta), però quan vens de fora és un bufetada a la pituïtària. .
Comenta que a pagès les persones no s’ensulfaten tant. O potser és que a ciutat hi ha més proximitat física i, per tant, les colònies es fan més presents (ai, aquell aire irrespirable que es concentra als ascensors). A pagès, les olors són diferents.
El cas és que les olors tenen un poder immens sobre nosaltres. Són capaces de fer aflorar records que ni sabíem que teníem dins el cap. Estem envoltats d’olors i ni tan sols disposem d’un vocabulari decent per descriure-les. Quina pena!
Unes olors que poden condicionar quant gasto, de qui m’enamoro, de qui em refio…. Ves a saber totes les decisions de les nostres vides que, sense saber-ho, han estat culpa d’una olor.
Tenim una riquesa lingüística considerable pel que fa a les olors, que ja està bé. Aprofitem-la.
- Arrufar el nas: manifestar desaprovació, disgust.
- Fer veu de nas: parlant, deixar sortir pel nas una part de l’aire expirat.
- Ficar el nas pertot arreu: tafanejar-ho tot.
- No veure-hi més enllà del nas: ésser curt de gambals.
- Parlar amb el nas (o de nas): fer veu de nas.
- Pujar-li (a algú) la mosca al nas: enutjar-se fortament.
- Riure per sota el nas: riure dissimuladament.
- Tenir nassos: tenir barra.
- Treure el nas (en un lloc): anar-hi sense estar-hi gaire estona.
- Tenir nas: ésser perspicaç.
Doncs això, siguem perspicaços, tafanegem-ho tot, enutgem-nos si cal, riem per sota el nas, treiem el nas i prou quan sigui inevitable, tinguem barra quan calgui i arrufem el nas en senyal de desaprovació.

24 de febrer del 2024

L’extrema dreta

Aquests dies s’està portant a terme l’Escola d’Hivern de la Gueralda. Tot un seguit d'actes en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Penedesencs. Aquesta II edició girarà entorn el tema "L'extrema dreta: anàlisi crític i resistència popular".
Dimarts el 'Sense ficció' ens feia viatjar fins als budells del màrqueting de la ultradreta amb “La xarxa ultra”. El documental ens endinsava al món dels fatxatubers, dels quals procurarem mantenir-nos-en allunyats. Però això no sempre és possible, i més entre les generacions més joves, addictes a les xarxes socials que, en molts casos, troben en aquestes comunitats reaccionàries el sentiment de pertinença a la tribu. La xarxa ultra el que feia era plantar-nos aquesta realitat davant dels nassos i explicar-nos com funciona.
Com diu la Mònica Planas (Les entranyes de la ultradreta, al 'Sense ficció'.ARA 22/2/2024) “La xarxa ultra” va ser una molt bona manera d’aproximar-se a un món sòrdid i tòxic i no des de l’espectacle llaminer de l’esperpent sinó des de la dissecció minuciosa i, sobretot, des de la denúncia del seu potencial. Malauradament, el documental tornarà a servir en el futur per entendre unes conseqüències socials i polítiques que encara hem de veure però que són desesperançadores. Fa feredat.

23 de febrer del 2024

Everything is illuminated

He tornat a veure la pel·lícula “Everything is illuminated” (Liev Schreiber, 2005). Què bona!. Curiosa i reveladora tragicomèdia basada en la novel·la de Jonathan Safran Foer.
Jonathan està obsessionat amb el record del passat i col·lecciona compulsivament tota mena d’objectes relacionats d’alguna manera amb la seva vida.
El seu propòsit és trobar la dona que li va salvar la vida al seu avi en una petita localitat ucraïnesa que fou arrasada per l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial.
Acompanyat per un conductor narcolèptic i un traductor amb escassos coneixements de la parla anglesa el que comença sent un intent de recuperació de les arrels familiars s’anirà convertint en una odissea desmarxada amb una important sèrie de revelacions: la importància del record, la perillosa naturalesa dels records, el llegat de l’Holocaust, el significat de l’amistat i de l’amor…
Amb un missatge rotund i inequívoc: tot està il·luminat per la llum del passat. 
Hi ha pel·lícules, com també hi ha llibres, que es mereixen un visionat, una lectura cada dècada. I aquest era el cas: Everything is illuminated.

22 de febrer del 2024

Figa (fer la)

El diccionari és un pou de sabiduria. Busco la paraula figa i el resultat és d’allò més ric i variat.
Botànic. Fruit de la figuera.
Dit de la persona fluixa, excessivament delicada; fleuma.
Vulgarment. Parts genitals externes de la dona.
Fallar o fallir. Les cames em fan figa.
Fer fallida, no reeixir; fracassar. El negoci ha fet figa.
Mig figa mig raïm. En un estat d’indecisió, en una situació no clarament definida, etc.
Pesar figues. Fer becaines, endormiscar-se.
N’hi ha més de significats. Posats a triar em quedo amb l’expressió “Fer la figa” (a algú). Fer-li un gest de burla. I se m’acut un nombre considerable de gent a qui dirigir aquest gest. Mantinc la compostura que si no…

21 de febrer del 2024

El dit polze que ho va canviar tot

Per poc es diu “awesome”, un terme molt surfer que es tradueix com a genial. Però, al final, Facebook va decidir que un simple m'agradaria seria més net i universal. Ara fa 15 anys, el febrer del 2009, l'empresa de Mark Zuckerberg va introduir una funcionalitat nova, el botonet d'una mà aixecant el polze.
Com diu la Begoña Gómez (El pulgar que lo cambió todo. La Vanguardia 18/2/2024) el “m’agrada” va modificar el funcionament del nostre cervell, el comportament social i el missatge polític i mediàtic.
Hi ha dubtes sobre si el coi de botonet ha servit per reflectir la més lamentable de les debilitats humanes, la necessitat d’agradar, de comparar-se i competir.
¿I com estem 15 anys després del m’agrada? Potser més tristos, més ansiosos, més distrets, més polaritzats i més mal informats.
Agradar al grup sempre ha estat una necessitat primària però mai fins fa 15 anys hi ha hagut eines tan fàcils de fer servir per a quantificar fins a quin punt agradem o no. És un mecanisme que adquireix unes dimensions psicològiques i emocionals imparables. Les xarxes socials són una manera de drogar l’experiència social i cal una ètica de la tecnologia.

20 de febrer del 2024

Colòmbia

El Luis, colombià aterrat al Penedès, és la meva 5a parella lingüística (Voluntariat per la llengua). La Jessica, el Jeferson, l’Adriana i l’Esther l’han precedit.
Ahir vam fer la trobada inicial. Llàstima que el Makondo estigués tancat a ¼ de 4 de la tarda!
Seiem a la terrassa d’una cafeteria de la rambla de sant Francesc. Parlem -que d'això es tracta al capdavall- de tot un mica. També de Colòmbia, un dels països amb més diversitat del planeta. Si tenim en compte que al país hi ha muntanyes andines, selva amazònica i contes en dos oceans, és comprensible que hi pugui haver 1.815 espècies d’ocells, més de 3.000 espècies de papallones i una llista inacabable de mamífers, rèptils i peixos. Hi ha de tot!
Jo contraataco: Catalunya també és un cúmul de paisatges, microclimes i paisatges ben diversos, des de l’alta muntanya als deltes.
El colombià més universal és el novel·lista Gabriel García Márquez, autor de Cien años de soledad i altres novel·les que s’inspiren en la història colombiana i que transcorren a Macondo.
Molt de tant en tant rellegeixo la novel·la (... porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra) i també el discurs d’acceptació del premi Nobel. Literatura en estat pur.
Llàstima que un país amb un potencial enorme es vegi sacsejat per la violència dels nombrosos grups criminals que, des de fa dècades, fustiguen la població i fan de contrapoder a l’estat.
La notícia d’ahir “Un asesinato por encargo cuesta 94€ en Tuluá” (El País, 19/2/2024) és definitiva. El preu de mercat per incinerar un cotxe, un mica més baix, 34€ No és estrany doncs que l’exili sigui una opció a considerar per part de molts colombians.
Són els efectes perniciosos d’haver estat una colònia, primer espanyola i després sota l’imperi nord americà… fins passar a ser governada formalment per una casta de polítics, molts d’ells incapaços i/o corruptes.
Tiro de Wikipèdia. Del 1200 al 1510: complicades jerarquies, eficient estructura politicoadministrativa, monumentals ciutats, incomptables obres d'art, tradicions orals i immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d'aquestes veritables civilitzacions.
Els exploradors espanyols hi varen arribar el 1510 i hi van trobar les tribus indígenes, anomenades genèricament txibtxes, les quals foren exterminades o subjugades i conquerides.
Colòmbia és una república en què el poder executiu domina l'estructura de govern. Des del 1964 es troba en curs el que s'ha anomenat conflicte armat colombià. Es coneix com a conflicte armat colombià el conflicte guerriller que es va iniciar el 1964, entre el govern colombià i les guerrilles camperoles, i diverses guerrilles com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN).
El govern colombià diu que està lluitant per mantenir l'ordre i l'estabilitat, i per protegir els drets i interessos dels seus ciutadans.
Tant els grups guerrillers com els paramilitars han estat acusats de participar en el tràfic de drogues i de ser grups terroristes. Totes les parts implicades en el conflicte han estat criticades per nombroses violacions de drets humans.
Segons un informe del govern, 220.000 persones han mort en el conflicte entre 1958 i 2013, la majoria d'ells civils.
El govern de Colòmbia de Juan Manuel Santos i les FARC el 24 de novembre de 2016 van signar un acord de pau i el 27 de juny van lliurar les armes a l'ONU, donant per acabat el conflicte armat de més de 50 anys.

19 de febrer del 2024

Sala de profesores (Das Lehrerzimmer, 2023)

Fantàstica pel·lícula! Molt encertada la crítica de Jordi Ojeda (“Valors al perfil laboral del professor” El cinèfil, 3 de febrer de 2024).
L’argument funciona com un drama amb una intriga (el robatori) que es transforma en una pel·lícula on el que és interessant és el procés en si, la manera com van succeint els fets i les seves conseqüències.
Un dels aspectes que percebem a la trama és la necessitat de trobar un culpable, independentment de la claredat de les evidències. També de les ànsies col·lectives per ser jutges i botxins, exposant els nostres prejudicis racials i socials.
Potser el més important és saber quina és la veritable funció del docent i quina responsabilitat tenim envers els nostres alumnes. Podem manipular els estudiants perquè denunciïn els seus companys, sense la presència dels seus pares a la reunió? Podem culpar un alumne del que faci la seva mare? Podem culpar un alumne que vulgui ajudar la seva mare? Una persona amb prejudicis pot ser un bon professor? Moltes preguntes colpidores. I tota pregunta es mereix una resposta…
Excel·lent pel·lícula que defuig dels plantejaments simplistes, situa l’escola com a mirall de la societat i planteja dilemes morals de no fàcil resposta.

18 de febrer del 2024

Els càtars. Com una pregària

Bona infografia de Maria Labró Vila i Eduard Forroll Isanda (10 indrets per descobrir el catarisme occitanocatalà. ARA 12/02/2024)
A mitjans del segle XII, en diverses zones van sorgir una sèrie de comunitats que organitzaven la seva vida religiosa al marge de l’Església oficial. Es feien anomenar cristians o bons homes, tot i que els catòlics els van batejar amb el nom de càtars.
Coneguts també com albigesos al sud de França, rebutjaven els valors feudals de l’època. “A finals del segle XII, la gran majoria de famílies occitanes es van adherir al catarisme. Algunes hi estaven més implicades que altres, però en conjunt van representar una època i una cultura que va permetre l’expansió d’un cristianisme contrari a l’Església romana”.
Els càtars no veneraven cap símbol ni celebraven cap ritual catòlic. “Per això no és estrany que l’únic testimoni que ha perviscut dels càtars siguin les paraules, gravades en manuscrits”.
Tot i que no queden castells, esglésies ni tresors càtars, és possible resseguir l’anomenat País Càtar a través dels mites i llegendes lligades a aquestes terres.El 1987 la cantant Josiana va publicar un disc: “Los Càtars”, un crit per un país i unes creences trepitjats. Una meravella. Música sòbria, sense pretensions historicistes i fugint de les connotacions medievalistes. Música de la bona. Emotiva, vital, èpica, trascendent… Una “Pregària Càtara”. Josiana https://youtu.be/pSHVKoyqBl4?si=tKku0CvT_a41q4b8

17 de febrer del 2024

Una animalada

El reportatge setmanal de l’Eix Diari és molt contundent: “el CAAD (Centre d'Acollida d'Animals Domèstics) Penedès - Garraf va recollir gairebé 1.600 animals el 2023”.
Fins a 1.590 gats i gossos van passar pel CAAD durant el 2023.
Malgrat aconseguir 747 adopcions al llarg de l'any passat, actualment el centre atén 211 gossos i 60 gats, una xifra que provoca que les instal·lacions estiguin completament desbordades.
La tinença responsable d’animals mai no ha estat fàcil ni del tot responsable. La recent llei que la regula encara està per desenvolupar plenament i aquest fet tampoc no ajuda gaire, a banda de la irresponsabilitat i la frivolitat d’alguns amos.
A casa som tres animals de companyia, tots tres persones humanes, i no en volem més. Els gossos i gats dels veïns són veïns i prou, sense més compromís.
A l’hort també tenim la companyia de garces, puputs, pardals i algun altre ocell de petites dimensions. Els cabirols i els porcs senglars no es deixen veure. Millor així.