Alçar el puny

Lourdes Parramon reflexiona sobre l’alçar el puny (Alçar el puny. ARA 21/7/2024), un tema d’actualitat ara que ja han començat el jocs olímpics.
El puny alçat expressa unitat, força o resistència. La imatge icònica dels dos atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos, elevant-lo cap al cel, capcots, als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, l’ha associat per sempre més a la lluita antiracista; també Nelson Mandela va aixecar el puny tancat quan va ser alliberat i, paradoxes de la vida, ara se l’apropia in extremis el fatxenda de Donald Trump.
El podi més famós de la història tenia tots els ingredients per esdevenir mític. Els dos medallistes negres (or i bronze) aprofiten el minut de glòria per mostrar múscul en el moment àlgid de la repressió racista, amb el cadàver de Luther King encara calent.
Duen guants negres, prestats a correcuita, i van descalços; signes de l’orgull i, al mateix temps, de les privacions de la població negra.
L’atleta australià Peter Norman, que va fer plata contra tot pronòstic, manté el cap dret i els braços caiguts, però no és neutral. Duu a sobre del cor, en senyal de suport, la insígnia del Projecte Olímpic per als Drets Humans (OPHR).
Peter Norman va ser, mai més ben dit, el blanc de la venjança institucional; perquè donava al conflicte una dimensió universal. Sumava, al clam del Black Power, el dels aborígens australians; molts no censats, privats pel sistema de qualsevol dret de ciutadania.
A Madrid, dies enrere, a la celebració de la copa d’Europa de futbol, uns quants jugadors no van tenir cap altra idea que reivindicar el Gibraltar espanyol. Quina ocurrència! Què curts de gambals i quanta ignorància. No saber comportar-se sempre és lamentable. Vergonya aliena!
A veure si estem de sort i aquests Jocs a parís veiem algun acte que valgui la pena en algun pòdium, que no serà fácil..
Alçant els punys pots copejar la lluna.

El cartell de la Mercè 2024

Totalment d’acord amb el @Marc_Serra. L’anunci de la Mercè és el millor curt de terror que he vist en temps. Bravo. https://x.com/Marc_Serra/status/1815341298666099068
Sí, sí, tots sabem que per adormir una criatura el que cal és portar a casa els diables amb petards, focs artificials i soroll molt de soroll, els petits cauen rodó en un somni profund. De debò debò. Que potser no s’atreveixen a dir-nos com ha acabat la mare de la criatura?
La polèmica ja està servida ¿desvinculat de la cultura catalana i semblant a una pel·lícula de por? La imatge que il·lustrarà les festes de Barcelona ha rebut la crítica de molts internautes.
La Mònica Planas hi veu una celebració de la festa ambivalent, amb connotacions de pel·lícula de terror, que juga subliminarment amb elements de violència i crueltat. Més que ganes de festa et deixa amb el cor encongit i et recorda que alegria i fatalitat conviuen sempre a la ciutat.
Em fa l’efecte que han perdut l’oremus i que se’ls ha anat el tema de les mans. Un cartell és una cartell i si li vols donar un format audiovisual el que no pot fer és un curt de por.
Molt modernets a l’ajuntament de BCN Talment com amb els pessebres que no són pessebres. Una cagada monumental.

Lacamala - LaKamala

Kamala Harris ja té el suport de prou delegats per assegurar-se la nominació del partit Demòcrata. La vicepresidenta dels USA fa el seu primer míting de campanya: "No retrocedirem", la seva pròpia versió del "no passaran" (Antònia Crespí Ferrer. ARA 23/7/2024).
Kamala ha posat fi a la desorientació en la qual semblava sumit el partit després de l'atemptat contra Trump i ha tornat a la càrrega. "[Com a fiscal] em vaig enfrontar a delinqüents de tota mena. Depredadors que abusaven de dones. Estafadors que enganyaven els consumidors. Tramposos que se saltaven les regles per al seu propi benefici. Així que escolteu-me quan dic: conec el tipus de persona que és Donald Trump".
Kamala Harris, l'antítesi de Trump que pot liderar els demòcrates en el moment més difícil. "Prometo que faré tot el que pugui per unir el nostre partit i el nostre país", ha assegurat. Paraules de reconciliació en una societat cada cop més armada i més polaritzada.
Com diu Josep Ramoneda, tots ens la juguem als EUA. Si el Partit Demòcrata no se’n surt, si la ciutadania no reacciona, entrarem en una fase extremadament delicada, amb la humiliació d’Europa com a objectiu compartit de russos i americans.
Hi ha uns Estats Units que porten dècades sentint-se víctimes d’un declivi econòmic i cultural, i paradoxalment és el candidat republicà qui ha sabut arribar a aquesta Amèrica i explotar les seves emocions.
Amb la lliçó apresa del 2016, els demòcrates ja saben que no han de cometre l’error de Hillary Clinton de menysprear Trump ni els seus votants.

Gotes d’aigua

En Xavier Bertral (El llarg viatge d'una gota d'aigua. ARA 7/7/2024) ho explica amb tota claredat: L'aigua és el constituent majoritari de la pluja, els mars, els llacs i els rius. En aquesta època d'escassetat, busquem la bellesa del preuat líquid a la nostra vida quotidiana
Aquest any l'aigua ha estat en boca de tots. En un món on l'aigua és cada cop més valuosa resseguim el camí de les minúscules gotes en el nostre dia a dia, on trobem bellesa i encant.
El que vivim a Catalunya és un reflex del que viu el món on l'aigua s'està convertint en un dels béns més buscats i desitjats.
Segons dades de Nacions Unides les sequeres podrien afectar més de tres quartes parts de la població mundial el 2050.
Actualment hi ha més d'una quarta part de la població mundial que afronta un estrès hídric molt greu. El que passa aquí, passa arreu i els experts alerten que "el planeta encara una crisi de l'aigua sense precedents". Més clar, l’aigua.

La feina o la vida

El filòsof Byul Chul-Han parla del capitalisme del rendiment i l’autoexplotació, venuda com a realització personal, i del lleure del consum.
Ignasi Aragay (La feina o la vida? ARA 30/06/2024) ve a dir que la disjuntiva entre feina i vida no tenia sentit en el món rural d’antany. Anaven de bracet, ben entrellaçades. És a la ciutat, en l’època industrial, quan el temps de treball es va passar a mesurar amb el rellotge. Tot això va portar a una progressiva separació entre temps propi i temps laboral. El treball es va anar regulant fins a arribar a la conquesta sindical de la jornada de vuit hores.
Avui, via internet, mòbil o ordinador, la frontera entre feina i vida s’ha tornat a difuminar. El teletreball fa que la llar també sigui la nostra oficina. A ciutat o a pagès, el resultat ara és un multitasquing estressant, una creixent fatiga mental i física, amb les conseqüents crisis d’ansietat, de parella i familiars.
La feina o la vida? La pregunta torna a ser pertinent, com un derivat d’aquell juvenil i festiu «treballes o estudies?». Avui qui té feina treballa (molt), no parem d’estudiar (ens hem de formar permanentment) i vivim (com podem), tot sense solució de continuïtat, en un totum revolutum de gestió personal complicada. Les feines qualitatives, creatives i en alguns casos ben pagades són les menys acotades per un horari.
Sara Berbel (No vull anar a la feina. ARA 14/7/2024) constata que no coneix cap persona que no hagi sentit algun dia un rebuig intens a haver d’anar a la feina, per més que aquesta sigui apassionant i creativa. Però una cosa és sentir-se incapaç d’anar a treballar esporàdicament i una altra és que es converteixi en un sentiment estable i permanent a les nostres vides.
Una quarta part dels empleats pateixen tristesa diària per causa del treball i, encara pitjor, el 36% reconeixen un grau important d’estrès quotidià.
El resultat és que només un 9% de les persones treballadores al nostre país es consideren compromeses amb la seva feina i les baixes laborals augmenten per l’empitjorament de la salut mental. Aquest és un dels factors que provoca una productivitat tan baixa. Sembla ser que no existirà productivitat si no cuidem la salut de les persones treballadores. El binomi economia-psicologia esdevé clau. La feina, doncs, pot dignificar i també embrutar la vida.

Lluna plena (2)

Nit de lluna plena. Una colla d’amics reprenem el bon costum de fer una caminada nocturna i sopar al ras, caminada i sopar de pleniluni. El sopar a la intempèrie d’ahir, al costat de l’església parroquial de sant Pere Molanta.
Recordo la lectura de la novela juvenil Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimon Esplugafreda. I el disc La cara oculta de la lluna de Pink Floid. També la novel·la "1Q84", de Haruki Murakami, un viatge pel món de les dues llunes, amb els dos mons, 1984 i 1Q84..
Marià Manent també en parla, amb veu poètica naturalment,

Som tres: la lluna, jo

i l'ombra que em segueix.

Hi ha moltes més referències musicals a la lluna:
La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida i la mare no vol..
Mike Oldfield ft. Maggie Reilly - Moonlight Shadow https://youtu.be/e80qhyovOnA
Audrey Hepburn Moon River https://youtu.be/0BfUDyvdTSE?si=zJazwVXprBvSrOmM

Mecano. Hijo de la luna https://youtu.be/OwGG5fX7bxY?si=I-q2DbIWeDm57GsB    
El Toro y la luna (Ese Toro Enamorado de la Luna) La Luna y El Toro Enamorao, Copla Española https://youtu.be/j5sKEMffoC8?si=DmNUjh3J0UIdSOcY
És coneguda la influència e la lluna a l’hort https://www.lestol.cat/blog/la-lluna-i-lhort
Els torellencs tenen el sobrenom de “pescallunes”. Volien pescar la lluna a l'aigua amb un cove. Quan la tenien dins el cove i l,aixecaven la lluna s’esmunyia entre les escletxes de les sargues.
En la cultura grecoromana la lluna està representada per una deessa: Selene. Sens dubte, no és casualitat que estigui associada a la feminitat: la lluna és cíclica i el seu període té una durada de 28 dies, gairebé el mateix que el femení. De la lluna n'han dit que era misteriosa, traïdora, estranya, solitària, distant, cara-girada i sagnant.
La lluna plena també em fa pensar en la lluna, una exalumna meva que, acabada d’arribar de la Xina, es va passar més de mig any sense obrir boca fins que, de cop i volta, va començar a parlar correctament fins i tot amb frases subordinades. Quin ensurt!
Ens espia o ens il·lumina la lluna? Dubte etern i irresoluble.
Podem estar de bona o de mala lluna, a la lluna de València...
Ens captiva, ens atrau i ens condiciona, encara que no en siguem conscients, tot i que, atrafegats com anem, molts cops ni la veiem.

Turistes!

El turisme està imparable: un 2024 amb xifres de rècord. Passada la pandèmia de la covid, el turisme internacional comença aquest estiu amb unes xifres sense precedents.
Segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT), la indústria turística internacional recuperarà durant el 2024 els nivells registrats abans de la pandèmia. Segons apunten, el volum de viatges continuarà recuperant-se gràcies, entre altres factors, a “l’alliberament de la demanda reprimida restant, l’augment de la connectivitat aèria i una recuperació més sòlida dels mercats i destins asiàtics”.
Abans de la pandèmia, el sector turístic global havia experimentat un creixement pràcticament ininterromput durant dècades. L’estat espanyol el visitaran 72 milions de persones, 18 dels quals faran cap a Catalunya. Una gentada!
Ho llegeixo a l’editorial de la Fura. No ens enganyem, el turisme de masses existeix perquè el fem entre tots. Per què el turisme ens molesta quan el rebem, però no quan el fem?
Perquè no hi ha diferències entre viatjar i fer turisme, no ens fem trampes al solitari.
Hem comprat que agafar avui un avió per anar i tornar de Roma en dos dies ens fa més feliços… i així ens va.

El turisme està desbordat i genera molts problemes socials perquè a Espanya mai hi ha hagut cap política turística. Tot val perquè vinguin més turistes. És un turisme de poc valor afegit, basat en quantitat i no en despesa mitjana. I té el gran avantatge que no requereix gaire inversió ni esforç, perquè s’aprofiten els recursos existents (sol i platja). Un despropòsit.
Toca per tant arremangar-se i buscar la manera de posar-hi límit, d’inventar-nos altres maneres menys egoistes d’invertir el nostre temps i els nostres diners. Que no serà fàcil.

Literatura eròtica

El primer llibre de literatura eròtica amb una certa vàlua literària que recordo haver llegit, cap a la meitat dels anys 80, és “Els quaderns d’en Marc”, un anònim atribuït a Manuel de Pedrolo (edicions El Llamp, col·lecció La cuca al cau, 1985). Amb una parrafada inicial premonitòria: Catalunya serà eròtica o no serà!
Després en vindrien d’altres, dels germans Miranda i les germanes Quintana, i algun exemplar de La Sonrisa Vertical -una col·lecció literària de Tusquets Editores-.
El darrer, que m’han passat i que tot just acabo de llegir, Sexe fora de norma (Literatura eròtica feminista. Raig Verd, 2022).
Cada llibre és fill de la seva època. Els germans Miranda i les germanes Quintana, ja caducs. El sexe fora de norma, contemporani i alternatiu, ja incorpora totes les novetats LGTBI+. Els quaderns d’en Marc, clàssic i consistent, amb un llenguatge ric i precís.
Literatura eròtica, que no porno, amb vàlua literària. Diuen que cal llegir-la d’amagatotis, i amb una sola mà i en una posició no del tot còmoda… Diria que no és ben bé això.
Posats a triar em quedo amb Els quaderns d’en Marc. Sóc del 60. L'edat no perdona.

Atacs de falsa bandera

Aquests dies, a resultes de l’episodi dels cartells d’ERC dells germans Maragall, es parla tot sovint dels atacs de falsa bandera, de la guerra bruta, de les notícies falses… que segurament sempre han estat una pràctica bruta i sense justificació però que en el present, i gràcies a la proliferació d’eines digitals i de persones sense escrúpols disposades a tot, convençudes de què tot s’hi val, ens estan portant a límits insuportables.
La vida política, les relacions entre partits i organitzacions socials, entre països, es degraden amb aquests tipus de pràctiques perverses. I, tot plegat, en benefici de l’extrema dreta i del seu entorn.
O hi ha un canvi real de tendència i una regeneració democràtica, que vol dir que els partits i organitzacions socials es comprometen a esmenar la plana i arraconar aquestes pràctiques de desinformació, de desprestigi i d’odi, o acabarem malament tots plegats.
Totes les banderes són un tros de drap, cap no hauria de ser falsa i ni a la política ni a la vida es pot tolerar el tot s’hi val. Ens hi va la vida.

TRUMPada

Vicent Partal ja es pregunta, en relació a l’atemptat patit per Donald Trump (Trump i la descivilització que ens assetja. Vilaweb 14/7/2024) com hi hem arribat, a aquesta espècie de depressió col·lectiva generalitzada que ens afecta personalment, ens fa posar de mal humor, ens torna esquerps i desconfiats, violents amb el que hauria de ser al nostre costat, desesperadament agressius?
Si avui Trump és viu és purament de miracle. El tret anava ben dirigit i segurament va ser un moviment instintiu seu que li va salvar la vida. Ningú no s’arriscaria a atacar amb tan poc marge de seguretat solament per aconseguir un efecte publicitari.
Si la victòria de Biden ja era molt difícil per culpa dels problemes que té, ara ja és impossible. Les conseqüències terribles de la seva reelecció es faran sentir arreu del món, molt especialment a la nostra vella i esgotada Europa.
L’atac contra Trump no és cosa excepcional als Estats Units: Reagan, Roosevelt, Lincoln, Garfield, McKinley, Kennedy, Martin Luther King i Malcolm X també van ser tirotejats i en el pitjor dels casos, morts.
Cap magnicidi és justificable. A Europa tampoc no estem al marge. L’assassinat d’Olof Palme va marcar un punt d’inflexió i va fer canviar moltes coses.
No li vull cap mal al pinxo del Trump. Amb que passés una bona temporada al llit a 40 de febre ja en tindria prou. A cagar a via!