Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

16 de juny del 2024

Veritats fràgils. George Orwell contra la postveritat

En Pol Torres, periodista cultural, ens fa saber que del 5 al 21 de juny, el CCCB acull una nova edició del Dia Orwell amb un programa de converses i activitats interessants (George Orwell contra la postveritat. Núvol 29/5/2024).
La primera edició del Dia Orwell es va celebrar el 25 d’abril del 2013, en el marc del 75è aniversari de la publicació original d’Homenatge a Catalunya, amb l’objectiu és mantenir vius la memòria i el llegat d’Orwell com a periodista i pensador crític, i actualitzar-ne el missatge a través de les veus contemporànies que també lluiten contra els dogmatismes i a favor de la llibertat d’expressió.
Unes jornades de debat i reflexió col·lectiva que enguany exploren la naturalesa de la veritat i el deteriorament de l’esfera informativa.
Deia George Orwell que, en època d’engany universal, dir la veritat constitueix un acte revolucionari. Més de setanta anys després de la seva mort, el seu discurs contra la manipulació política i la fragilitat de la veritat continua tenint una vigència extraordinària, en un món (digital) convertit en una mena de concurs de narratives.
Patrick Radden Keefe, reconegut periodista d’investigació, és el comissari del cicle «Veritats fràgils», que navega les tèrboles aigües dels deepfakes, els bots, les tribus virtuals i la propaganda.
Gran part de la missió professional de Radden Keefe és denunciar «l’extraordinària concentració de poder en mans d’una nova classe de plutòcrates que gaudeixen d’un nivell esfereïdor de poder financer i polític, i d’impunitat».
«La combinació d’una premsa assetjada i escassament finançada; un públic més disposat a creure en una teoria de la conspiració difosa per Internet que en els mitjans de comunicació tradicionals; i una superelit empoderada i encoratjada ha fet difícil i sovint perillós informar sobre els poderosos».

15 de juny del 2024

Collboni SA

José Mansilla, antropòleg urbà i professor universitari, ho té clar (Collboni als comandaments de Barcelona, S.A. CRÍTIC 14/6/2024) L'alcalde socialista no sembla liderar un govern municipal, sinó una empresa, per a la qual compta amb un tripartit: el PSC, els gremis d'hotelers i de restauració i el RACC.
Aquest 17 de juny fa un any de la tornada a l’alcaldia de Barcelona del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Collboni no ha necessitat una sociovergència per desenvolupar una sèrie de polítiques que, més que de centreesquerra, semblen apropar-se més a l’estil business friendly de l’antiga Convergència i Unió (CiU).
El pla Endreça ha estat la gran aposta de Collboni en el seu primer any de gestió: és una mesura neohigienista i amb un punt de teatralitat. No només es pensa en una ciutat atractiva per als turistes i per a la inversió, sinó també en una ciutat de i per a les classes mitjanes. N’hi ha que pensen que si el turisme ha tocat sostre, no s’entén que l’Ajuntament continuï venent la ciutat al millor postor, tal com fa.
L’aturada del programa Superilla; la relliscada de l’alcalde d’ara fa uns dies circulant en bicicleta per un carrer on estava prohibit; la dificultar d’empadronament d’aquells col·lectius vulnerabilitzats; els desallotjaments de centres com la Tancada Migrant; el tancament del Parc Güell perquè l’empresa Louis Vuitton hi fes una desfilada; l’organització d’un espectacle de Fórmula 1 al passeig de Gràcia; els macrofestivals…
En definitiva, l’aposta feta pels Comuns per Collboni com un mal menor no sembla que hagi funcionat. El PSC, durant el seu primer any al comandament del govern municipal, ha reorientat les polítiques públiques de la ciutat encaminant-les cap a una gestió emprenedora d’aquesta, és a dir, més de gestió a favor del mercat, que de govern integral per a la majoria de la població. No li ha calgut el suport de Trias, perquè ho està fent amb el suport de les elits i dels lobbies de la ciutat.  
Collboni no sembla asseure’s al capdavant d’un equip de govern, sinó al volant d’una empresa anomenada Barcelona, ​​SA; una empresa per a la qual sí que compta amb un govern tripartit: aquell que suposa el mateix PSC, els gremis d’hotelers i restauració, i el RACC

14 de juny del 2024

La pedra seca. Tota pedra fa paret

Una exposició: “Dues pedres. Paisatges persistents” al Palau Robert de Barcelona reivindicava la pervivència i les múltiples possibilitats que brinda aquesta tècnica constructiva ancestral.
"La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal d'aparellar pedres de manera acurada i artesanal, sense cap material d'unió, que permet aixecar estructures diverses", s'explicava.
Les construccions de pedra seca han estat indispensables en la configuració de molts paisatges de la Mediterrània (La pedra seca, una tècnica mil·lenària per encarar millor el futur. Jordi Bes. ARA 14/4/2024).
L'exposició reivindicava el profund llegat de la pedra seca a Catalunya. A més, en defensava la vigència davant els reptes del present i futur, com ara per posar fre a la pèrdua del mosaic agroforestal i al despoblament rural i per mitigar els efectes del canvi climàtic, perquè eviten l'erosió, retenen l'aigua de la pluja al camp i contenen la virulència dels incendis forestals.
Preservar la pedra seca no és vist com un fenomen aïllat, sinó lligat al manteniment del caràcter rural del paisatge. "Recuperarem el camp, la pedra seca i les varietats -que es cultiven- si hi ha persones que poden viure dignament fent de pagès o pagesa, i això passa per pensar què mengem i què hi ha darrere del que mengem, a més de les polítiques agràries públiques que impulsem". "Hem de reciclar algunes de les pràctiques que han sigut mil·lenàries i que ens expliquen quina és la forma resilient d'habitar".
Som-hi doncs que tota pedra fa paret!

13 de juny del 2024

Can Brians 1. En llibertat provisional

Aquest matí, i gràcies al Rafa, mitja dotzena de jubilats ociosos que filosofem i conspirem cada quinze dies un parell d’hores a l’Escorxador, hem fet una visita a la presó Can Brians 1, una de les 7 que hi ha a Catalunya, la que va venir a substituir la presó Model. Acull 900 homes i 120 dones.
Hi treballen gairebé un miler de persones dels departaments d’Interior, Justícia i Educació. Res a veure amb les presons del Salvador, a tall d’exemple, on hi ha alguna presó amb 40.000 interns en precari, l’equivalent a tota la població de Vilafranca del Penedès.
Visita guiada a les dependències i, cap a quarts de 12, participació en unes tertúlies amb uns quants interns. El tema de la tertúlia, del debat, un text clàssic: la prova del triple filtre de Sòcrates. Al meu grup, 11 reclusos de procedència diversa i 4 no residents.
Un cop llegit i entès el text les intervencions han estat ordenades, significatives i dispars, com és natural. Amb un interès especial pel tema de l’amistat.
La visita guiada ha estat amena i profitosa. Després de passar uns quants controls, i sense cap pertinença a sobre que no fos la roba i els complements indispensables, ens hem endinsat en el cor de la presó.
Hem visitat algunes dependències i hem conegut de primera mà el funcionament de l’aula d’Educació d’Adults. Quina feinada que està portant a terme l’equip pedagògic, tot i que no fan jornades de portes obertes ni scape rooms.
És tot un món. Amb unes normes i unes pautes clares i ben diferents de les que gaudim fora muralles. Sense llibertat i no en llibertat provisional com la resta de mortals.
Tot plegat no ben bé igual que el que hem vist en moltes pel·lícules i sèries carceràries a l'estil de La fuga d’Alcatraz, Cadena perpètua…
La sensació ha estat ben diferent de la visita a l’antiga presó Model de Barcelona, punyent i colpidora també però d’una altra manera i ja distant en el temps.
En resum: quin matí més ben aprofitat i què interessant que ha estat la visita.
Un té la sensació d’estar en llibertat provisional. I que així sigui per molts anys!

12 de juny del 2024

Guillermotta. Festival EVA

El diumenge 9, a sant Pere Molanta, a 2/4 de 8 de la tarda-vespre, “Guillermotta”. Un concert íntim de la Guillermina Motta amb peces interpretades per un alter ego molt particular, anomenat Guillermotta, encarnat per Jordi Vidal i acompanyat per Jordi Cornudella al piano. Sensibilitat, ironia, compromís, poesia… en definitiva, bones cançons en bona companyia.
Temes de poetes catalans de totes les èpoques, o l'estil més frívol, acostant-se al cabaret, com el “Remena, nena”. 90 minuts de bona música, sens dubte!
Retirada del món de l’espectacle el 2002, ja pot estar ben tranquil·la la Giuillermina que la continuïtat està assegurada.I, cosa curiosa, em va passar el mateix que amb el Manu Guix i els seus 11 Llachs, la versió caribenya dels èxits dels Beatles o el tema Roses de Mishima. Les versions són tan bones com les cançons originals, i això té molt de mèrit.

11 de juny del 2024

Anar a escampar la Teula

“Anar a escampar la boira” és una dita popular que ve a dir sortir una estona per tal d’esbargir-se. Equival a anar a fer el tomet, expressió lleidatana que significa fer un volt sense cap altra finalitat específica.
Segons Albert Vidal (L’origen de 110 dites populars. Albertí editor SL, 2023) la dita té uns orígens molt antics i prové de les terres de Lleida, molt propenses a patir sovint la invasió de la boira.
Aquest dies que tenim a càrrec la Teula, la gossa dels pares del Roc, anem a escampar la Teula (que no la boira) a l'àrea recreativa de la Muntanyeta, al terme municipal de Sant Miquel d'Olèrdola, un veritable espai natural obert i ideal per caminar, córrer, anar amb bicicleta… i especialment per passejar gossos, que es va salvar sortosament fa uns anys de convertir-se en un càmping immens.
Una bona estona de corredisses de la Teula intentant caçar al vol els bastonets que anem trobant pel camí fins que se la nota esgotada, que prou que costa, i tornem cap a casa.
Som animals de rutines fixes, els gossos també, amb el seu propi sistema operatiu que a poc a poc anem compartint. Una gossa fantàstica.

10 de juny del 2024

Un Roc a la faixa

Tenir un roc a la faixa, per definició, és tenir diners estalviats, tenir una cosa, una idea, etc. guardada per a quan faci falta.
A casa, aquesta matinada, ha nascut el Roc, el fill de la Hellen i el Jofre. Ha estat un part llarg i esgotador però de ben segur que ha valgut la pena.
Una criatura acabada de néixer sempre és un goig, una alegria immensa. M’atreviria a dir que res no és equiparable a un nounat.
El Roc farà saltar totes les rutines i passarà a ocupar la part central de les nostres vides, si més no durant una temporada. Serà el pol d’atracció, el centre de tot plegat.
Ara tots plegats, tota la família, tenim un capital immens, un patrimoni fantàstic, un Roc a la faixa. L’enhorabona als pares i a tota la resta de la tropa!

9 de juny del 2024

Europa

Avui hi ha eleccions al Parlament Europeu. Crec que no som conscients del drama que pot suposar un Parlament Europeu amb una dreta i extrema dreta majoritària.
Totalment d’acord amb l’editorial d’avui de l’ARA: “Aturem els enemics d’Europa. L’extrema dreta és l’enemic intern d’Europa. És el retorn a la pulsió nacionalista i estatista. És la defensa d’una puresa identitària que xoca amb la idea d’unirnos en la diversitat. És el perill de deriva autoritària. És obrir la porta a fer Europa més dèbil en el marc geopolític, especialment davant la Xina. És la negació o relativització de la crisi climàtica. És la culpabilització xenòfoba de la immigració. És girar l’esquena als valors de tolerància i humanisme, de llibertat, democràcia i equitat. És l’anti-Europa populista.”
La Carme Colomina fa una anàlisi ben documentada de la realitat (“Com són els europeus?” Una UE més forta amb unes democràcies més dèbils. ARA 1/6/2024).
Europa és avui un continent que s'empetiteix i envelleix. Al tombant del segle passat, l’any 1900, els europeus representaven una quarta part de la població mundial. L’any 2015 la xifra havia caigut fins al 6% i, segons càlculs de la Unió Europea, l’any 2060 ja només representarem un 4% de la població global.
A més, el nombre de persones de més de 65 anys a la UE ha passat del 16% el 2003 al 21% el 2023. En canvi, el nombre de joves ha anat en sentit contrari durant el mateix període de temps. Els menors de 15 anys han passat del 16% al 14% en vint anys.
Europa ha canviat de fesomia, però també de mirada. “Mentre que els nostres avantpassats més recents encara consideraven el futur com el lloc més segur i prometedor on invertir les seves esperances, nosaltres tendim primàriament a projectar-hi les nostres múltiples pors, angoixes i aprensions”, escrivia Bauman.
En Ferran Requejo parla clar i català (“Unió Europea: o integració o irrellevància”. ARA 27/5/2024): avancem una conclusió: si no hi ha una profunda rectificació en els plantejaments i les accions polítiques, socioeconòmiques i culturals, la UE serà més una organització del passat que del futur.
A escala internacional fa tres dècades que la UE s’està empetitint, tot coincidint amb els processos externs de globalització i d’ampliació interna. Això suposa una rèmora estructural per a les properes generacions.
Dels sis estats fundadors l’organització ha evolucionat fins a tenir-ne 27. El primer vaixell, petit però dotat d’energia i projecció, s’ha transformat en un transatlàntic de difícil maniobrabilitat (que pot empitjorar amb la perillosa ampliació de la Unió fins a 36 estats).
De fet, des de Jacques Delors no hi ha hagut cap altre dirigent a l’altura dels reptes de la renovació del projecte.
Avui el vaixell està bàsicament embarrancat, tant per la dependència europea en seguretat, energia i tecnologia, com per causes internes del seu propi combustible, les dinàmiques sovint contradictòries dels estats membres.
Si la UE manté les seves dimensions institucionals, procedimentals i pressupostàries actuals no té cap futur capdavanter.
La fórmula per ser un actor rellevant al món és més integració. De fet, caldria una integració política total. És a dir, més i millor capacitat de decisió global en com a mínim cinc àmbits: seguretat, energia (inclosa la transició energètica), tecnologia, finances i telecomunicacions. La UE no pot sobreviure si no augmenta el seu pressupost (que oscil·la al voltant d’un ridícul 1% del seu PIB!), si no canvia els seus procediments burocràtics, si no adopta decisions evitant els drets de vet unilaterals d’un sol estat (emprats sovint per aconseguir objectius diferents dels dels temes que es discuteixen), i si no es legitima directament davant d’uns ciutadans europeus que encara perceben que només són ciutadans dels seus estats.
Més Europa, a part de ser l’eslògan d’un partit, vol dir més integració, més pressupost, més poder parlar amb una sola veu, més cohesió, més legitimació directa, menys burocràcia, menys lògica intergovernamental, menys drets de vet (regla de la unanimitat) i menys fragmentació dels membres del club.
La veritat és que no veig possible una evolució d’aquest caràcter amb l’organització actual de vint-i-set estats (o de trenta-sis). Potser és el moment de retornar a l’Europa de dues o de diverses velocitats per grups d’estats al voltant d’objectius de futur compartits. Europa no és res sense la defensa dels seus valors.
El previst augment de vot a organitzacions d’extrema dreta que no tenen res pràctic per oferir que no empitjori les coses és un seriós avís antieuropeista. El lema actual de Giorgia Meloni, primera ministra italiana, és“L’Italia cambia l’Europa”. I això ja ha començat a passar. Cal una reacció contundent de les forces europeistes que no es dissolgui de nou en mera retòrica.
O més integració europea política i institucional o més dependència i més irrellevància global. I aquests temes preocupants i punyents són els que justament es troben a faltar en els debats d'aquests dies de campanya electoral.
L’Ignasi Aragay (“Jo sóc europeu. I vosaltres?” ARA 2/6/2024 ) fa un al·legat europista, bàsicament des d’un punt de vista cultural i vital.
D’on sou, vosaltres? Jo sóc un català d’Europa. A Europa, en general, m’hi sento com a casa.
A Europa puc ser-hi com a ciutadà, puc entendre el que veig i discutir el que no m’agrada. Puc avergonyir-me, puc criticar, puc gaudir, puc comparar. És com passejar-te entre parents, en sé intimitats, històries, costums, misèries. Tot m’interessa i m’encurioseix.
Ara tenim eleccions. A tothom li fa mandra anar a votar. Ningú acaba de ser realment conscient de la importància d’això de Brussel·les. És com si l’Europa viscuda, viatjada, cultural, econòmica, acadèmica o turística no tingués res a veure amb la política.
Esclar que la UE ens ha decebut, esclar que els estats defensen els seus interessos, esclar que els catalans no tenim estatus polític propi, esclar que hi ha hagut el Brexit i que Ucraïna es dessagna. Tot això és així. Però des del realisme del nostre racó, no podem renunciar a voler més i millor Europa, una realitat avui amenaçada per la Rússia imperial de Putin, en competència econòmica amb la Xina dictatorial i espantada per si l'amic americà cau de nou en mans de Trump. Si deixem que la ultradreta segueixi creixent, el perill d'un nou col·lapse augmentarà. Com diu Edgar Morin, la disjuntiva està entre involució o humanisme. Jo, per si de cas, aniré a votar. Com a català d’Europa.

8 de juny del 2024

Va de metges

El Departament de Salut diu que, a causa de la pròrroga dels pressupostos, no disposa de prou diners per mantenir operatius al 100% la totalitat de centres sanitaris del país aquest estiu, a ple rendiment vaja. Sap greu perquè, i sobretot en algunes zones, la població augmenta molt i, malgrat a l’estiu tota cua viu, la salut és un bé preuat.
Un professor d’història de secundària, Paco Campos, deia que no havíem d'entendre la sanitat pública com una fita de les classes obreres sinó com un mecanisme de les classes dominants per a reparar la mà d’obra avariada. Un taller, bàsicament.
Sigui com sigui, i sentint les declaracions d’alguns professionals de la sanitat, un té la sensació que no hi ha dret, que ningú no es mereix treballar en precari ni el bon servei hauria de dependre mai de la bona voluntat dels professionals sanitaris.
Vaig demanar hora al CAP dies enrere i, com que no es tracta de cap urgència, me la van pel mes que ve, a 30 dies justos de la meva sol·licitud, i això no hauria de ser així.

7 de juny del 2024

Amadeo Lladós. “Men going their own way”: homes que van a la seva.

Sento que uns centenars de persones han denunciat al jutjat el “coach” i venedor d’èxit fàcil Amadeo Lledós. A La Directa (Lionel S. Delgado. Lladós al país dels incels. Núm. 579, juny 2024) llegeixo que la seva fama és una conseqüència lògica d’un moment de crisi existencial entre els homes en un context que interpel·la una masculinitat assedegada de seguretat, de sentit de pertinença i d’un espai de claredat.
La seva missió és ajudar les persones a convertir-se en el “guanyador” que porten dins i poder “escapar del sistema per viure la vida dels teus somnis”. (Amadeo Lladós, profeta del nihilismo. Rodrigo Pérez. El País 3/5/2024 )
Té una curiosa filosofia que barreja estoïcisme, el relat del “self-made man”, versions del cristianisme i grans porcions de cotxes, iots, cases…
Exhorta els seus seguidors a aixecar-se a les 5 del matí, a treballar més, a no queixar-se, anar al gimnàs. Però, sobretot, sorprèn l'atracció que genera en els milions de fanàtics i imitadors, que el segueixen amb una fidelitat gairebé total.
Una altra faceta de l'èxit d'Amadeo Lladós sembla relacionar-se amb com els homes d'aquesta generació lidien amb l'emergència del feminisme i la manca d'èxit. El món dels “incel” –cèl·libes involuntaris–.
L'aparició de Lladós, profeta de l'èxit, però també símptoma nihilista, no hauria de fer més riure. En els joves que mobilitza Lladós veiem històries de solitud, de precarietat i, sobretot, amb falta de pertinença. Homes perduts sense projecte vital.
Lladós tira molt de la sensació de grup, de la pertinença i la certesa. També apel·la als qui rebutgen el joc de la seducció i que volen centrar-se en la seva vida, en les seves coses, en el seu negoci, en el cultiu personal i rebutgen la incidència de les dones en la seva vida (“men going their own way”: homes que van a la seva).
És un estafador violent que insulta, menysprea i tracta fatal els seus pupils. Hem de rebutjar la narrativa senzilla que veu Lladós com un simple mentider amo d’una estafa piramidal, que ho és.
La pregunta no és com traiem a aquests nois (assedegats d’alguna clau de seguretat, de sentiment de pertinença i d’un espai de claredat) de la secta sinó què els estem oferint a canvi.