RR erre que erre Ni la lletra ni la música

La notícia musical del dia: Així sona el disc d'amor de Rosalía i Rauw, 'RR'. Pel que sembla hi ha una gran expectació pel primer treball conjunt de la parella del moment en la indústria musical. I ja han perpetrat una amenaça: podrien seguir treballant junts. Mentre duri l'amor, durarà la música.
En aquesta setmana que es conmemora el 60è aniversari del primer disc del Beatles i els 338 anys del naixement de Johann Sebastian Bach la notícia del dia no hauria de ser l’RR
Amb mi que no hi comptin. No m’agrada ni entenc la lletra, ni la música, ni el posat de desmenjats que fan Rosalia i Rauw I consti que no sóc un melòman i que m’agrada més Leonard Cohen que JS Bach
Mal que mal que torni la Shakira! O fins i tot la Suzi Quatro. Ho sento però algú ho havia de dir.

Seixantisme

Estic llegint el llibre “Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60” (Marta Vallverdú i Borràs, l’Avenç, 2022). Molt interessant aquest assaig. La primera aproximació a la cultura catalana d’aquells anys, en tots els seus aspectes: de la literatura al teatre, del disseny a la renovació pedagògica, i de les arts plàstiques als moviments socials.
Una opinió contundent i agosarada de Joaquim Molas: “L’últim gran moviment politicocultural d’aquest país va ser el dels anys seixanta. El Modernisme, el Noucentisme, i els anys 60”.M’hi apunto! Com a boomer sóc part interessada i fill de la meva època.
Aquests dies se celebra el 60è aniversari del primer disc dels Beatles. A l’InfoK -gran programa!- s’han fet ressò amb un videoclip genial que us recomano https://www.ccma.cat/tv3/sx3/piriskopi-60-anys-del-primer-disc-de-the-beatles/video/6210644/
Avui comença el ramadà, el novè mes del calendari musulmà https://www.ccma.cat/tv3/sx3/el-ramada-el-nove-mes-del-calendari-musulma/video/6210641/

“Vilafranca és molt gran” o la manca d’un relat versemblant, clar i inclusiu

“Vilafranca és molt gran”, és el nou espot de l’equip de govern de Vilafranca que vol crear un sentiment d’estima vers la ciutat. Darrerament tothom s’atreveix a fer videoclips promocionals, amb més voluntat que encert a parer meu. I no tant per motius tècnics com de relat.
Compte però! El relat és l’ànima de tot plegat. El relat és el que arriba al cor i a la ment. El relat no pot ser del tot parcial ni contenir angles morts. Cal que sigui versemblant, creïble. I “Vilafranca és molt gran” no ho és. https://twitter.com/vilafrancaaj/status/1637880393104863232?s=48&t=GFDqItodZYWBsqd4buyI2Q
Un altre relat hagués estat possible, sense tanta autocomplaença i més realista, clar i inclusiu. Algú es pot arribar a creure la darrera sentència de la protagonista? (“La ciutat m’havia quedat petita i per això he tornat a casa”). Enlloc com a casa però no fotem!
És per això que genera tot un seguit de rèpliques molt crítiques. A tall d’exemple:
“Mònica Ramoneda. Amb la greu crisi d'habitatge que patim a Vilafranca, fer aquest anunci és d'un cinisme acollonant.
Montse Romagosa. Si, Vilafranca és gran. No pel seu fantàstic centre històric ni pels Verds. Que també!! Vilafranca es gran per tots els seus barris i tota la seva gent, posant les persones i els barris al centre.
Carlus Esteve. És impossible no sentir vergonya d'un vídeo tan sectari, excloent i elitista. Sí, senyors que ho magregeu tot, Vilafranca és molt gran: molt més del que ensenyeu i molt més del que sou capaços d'entendre i estimar.”

Primavera poètica

Ja som a la primavera. Avui se celebrem el dia mundial de la poesia. A tots ens cal una mica més de poesia, de ben segur. Un parell de versos dels darrer llibre de poemes de Jodi Llavina, “Un llum que crema:
En la natura morta d’una guerra,
cada un dels morts té un nom i un patronímic."
Cant general de la primavera https://twitter.com/i/status/1637760105092456449

Ni un pas enrere: Schackleton - Worsley

Ernest Schackleton (1874-1922) va intentar trepitjar el pol Sud quatre vegades. La seva història remet a l’èpica pròpia del segle passat, quan els exploradors polars van lluitar per conquistar el continent blanc.
Des dels 16 anys vivia en un vaixell i va morir en un vaixell. Es va jugar la vida per la tripulació de l’Endurance en un viatge veritablement dantesc. Va ser allà on els marins el van batejar com The Boss.
El doctor que els portava els va dotar de cocaïna en forma de píndoles anomanades “marxa forçada”, que ingerien cada hora aproximadament.
El que havia de ser una caminada de 90 dies se’n va allargar 122, i el 9 de gener de 1909, quan amb els seus companys (Wild, Marshal i Adams) van aconseguir trepitjar el punt més meridional mai trepitjar per l’home a l’Antàrtida, a només 180 km del pol Sud, van haver de tornar en el que va ser una cursa contra la mort.
A l’hora de reclutar la tripulació, l’anunci que va posar als diaris era inequívoc: “Es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.
Serà recordat com qui va guanyar la carrera a Amundsen i va morir per un atac de cor a l’illa Geòrgia del Sud, després que els gels enfossessin el seu vaixell.
Henry Worsley (1960-2016) va tractar de creuar el pol Sud en solitari i va morir en l’intent. La travessa en solitari i sense assistència de l’Antàrtida encara és una fita inassolida.
A més de 900 milles del punt de partida, després de dos mesos de caminar en solitari, 25 quilos més prim, deshidratat i a 30 milles del seu destí va demanar que el rescatessin però ja va fer tard. Va morir el 24 de gener de 2016, reobrint el vell estigma que planteja la mort dels aventurers. Quin és el límit de la resistència humana? Està enterrat amb vista a la tomba de Shackleton, el seu heroi.
A data d'avui, lluny de l'èpica i del risc incontrolat, amb totes les constants vitals sota control, es fa palès que ja no queden d’homenots d’aquest calibre. Qui els va parir!

Calçotem

Fa gairebé 50 anys que faig calçotades. En cauen 3 o 4 cada any i des de fa 30 anys que organitzem una calçotada “reformista” amb una colla d’amics del ram de la docència.
Aquest any anem curts, només en farem un parell. I avui farem la primera a cal Ton Xacó. Serem 10 ànimes que amb prou ens ens menjarem la meitat de calçots que es menja el campió del concurs de calçots de Valls, l’Adrià Wegrzyn: 221 calçots, 3,135 kg nets, engolits en 45 minuts. Una animalada!
L'home que menja més calçots del món no amaga la seva proesa: "Després del concurs de calçots vaig dinar carn a la brasa” https://ja.cat/adriats
Us adverteixo dels errors imperdonables a les calçotades, segons el màxim expert a Catalunya https://ja.cat/errors
I ja per acabar un artefacte per coure molts i molts calçots. Una màquina XXL per coure fins a 1.400 calçots simultàniament. L'invent d'un ferrer de Vinebre. Josep Nogués fa 40 anys que inventa andròmines de tota mena per resoldre necessitats o simplement per passar-ho bé. https://www.ccma.cat/324/una-maquina-xxl-per-coure-fins-a-1400-calcots-linvent-dun-ferrer-de-vinebre/noticia/3152196/
Bona calçotada!

Hem perdut l’oremus (II)

L’abril de 2015 ja vaig fer un apunt sobre el tema. Hi torno. Aquest matí hem estat a la Plana Novella, al temple budista del Garraf, i això m’ha remogut la consciència.
Rellegeixo fragments de “Hem perdut l’oremus” de Vicenç Villatoro (La Campana, 1998): Hem "perdut" l'oremus i moltes altres coses. Segurament devem ser una de les generacions que hem deixat més llençols esparracats amb tantes bugades com ens ha tocat de fer o de viure.
Que el jovent d'avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l'àmbit cultural en el qual vivim és una realitat ben evident.
I que això fa que els joves -i tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals- no puguin entendre el significat de moltes obres d'art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d'ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
També repasso “Les religions explicades als fills” de Roger-Pol Droit (La Campana, 2000), un llibre molt útil als adults com font d'informació cultural, imprescindible al món d’avui on en tots els països conviuen persones de creences diferents.
El tema m’interessa, com a ateu que sóc -gràcies a Déu!-.

Manel

Fa quatre dies que he sabut que els Manel pleguen -una aturada biològica temporal- i no és precisament una nova que em passi desapercebuda Entenc perfectament el seu determini. Setze anys són molt aanys i la vida dóna molts tombs en totes direccions. I sóc conscient que les aturades biològiques temporals acostumen a ser indefinides, per sempre. 

M’encanten els Manel i això que s’ha anomenat rock narratiu. Sense ser un melòman des de sempre que m’han agradat molt i formen part de la banda sonora de la meva vida. Junts o "sueltos" sí que els demano que no s’aturin, que mantinguin viva la seva creativitat. I que ens continuïn sorprenent i fent gaudir amb la seva bona música. 

Gobierno de España

Insultant la campanya publicitària del Gobierno de España a Catalunya Ràdio -i suposo que també en altres cadenes catalanes-. A tall d’exemple aquest matí entre ¼ i mig i 2/4 de 8 tres falques publicitàries: de l’Agència Tributària, d'AENA i del ministeri de Treball explicant les excel·lències i les meravelles de la feina feta amb els nostres impostos. Vergonyós, insultant.
Sento vergonya aliena i lamento que aquestes pràctiques publicitàries de vol gallinaci i intencionalitat perversa, que pretenen tapar-se les vergonyes, no estiguin prohibides. Ahir dimarts, en sentir la falca de Rodalies, justament un dia en què per una avaria en el subministre elèctric hi va haver retards en tres o quatre de les línies de rodalies, se’t regira l’estòmac i t’agafen ganes de fer anar el bastó. Ja està bé de tanta impostura subvencionada amb fons públics. A cagar a la via!

Tres anys de l'inici de la pandèmia

Aquest 14 de març es compleixen tres anys de l’esclat de la pandèmia. Es va dir que d’aquell cataclisme epidemiològic s’esdevindrien transformacions profundes i de llarga durada. A ‘Les mutacions socials de la COVID-19’, l’Institut d’Estudis Catalans radiografia, amb perspectiva de país, aquell trasbals des de diverses perspectives. La Violeta Tena fa un Inventari pandèmic a la revista El Temps amb un reportatge ben documentat https://ja.cat/inventaripandemic .
Les conclusions de l'estudi són demolidores: La realitat és, però, que la “nova normalitat” s’assembla molt a la “vella normalitat” i que els cants de sirena que apuntaven al xoc pandèmic com una oportunitat per a la redempció col·lectiva no eren més que això, cants de sirena. Les condicions econòmiques, i amb elles l’ordre social, si han estat modificades, no ho han estat per a millor. La covid, doncs, ha vingut a accentuar tendències centralitzadores i limitadores de drets.
La plataforma Estels Silenciats exigeix la creació d'una comissió d'investigació per aclarir les injustícies i vulneració de drets que es van cometre durant la crisi sanitària.
A tres anys vista queden molts serrells pendents i res no fa pensar que res hagi de canviar al respecte. Una altra oportunitat perduda.