Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

12 d’abril del 2024

No dispareu al pianista!

Aquesta tarda, a 2/4 de 8, a la sala d’actes de l’Escorxador, Ramon Gener presentarà Vilafranca la seva novel·la “Història d’un piano”, un relat en el qual un piano construït a la ciutat alemanya de Brunsvic l’any 1915 i retrobat més d’un segles després en una botiga d’instruments musicals del barri de Gràcia, es convertirà en el fil conductor d’una intensa història d’amor i redempció que portarà el protagonista a recórrer la història d’Europa del convuls segle XX.
A la presentació, organitzada per l’editorial i La Cultural Llibreria, el pianista i director coral, Miquel Villalba -l’hereu de casa-, serà l’encarregat de glossar la novel·la amb la qual Gener es va proclamar guanyador del Premi Ramon Llull.
Ara fa uns 20 anys, quan el Miquel i el seu germà Martí començaven a tocar el piano a casa, recordo que fèiem broma. Fins i tot vam arribar a posar un cartell, com a les pelis del far west, que venia a dir allò de “no dispareu al pianista”.
Aquesta tarda escoltarem el Miquel, que de fet farà de teloner del Ramon Gener. I tinc curiositat per veure com se’n curt d’una situació que no sé ben bé ni com ni per què, no li resultarà del tot còmoda. Com que és molt capaç i té una bona caixa d’eines no em fa patir gens ni mica.

11 d’abril del 2024

Estem encallats

L’enyorat Carles Capdevila ja ho deia el 2007 (Estem encallats. Pel darrere). “El moment més delicat quan estudiem una carrera, aprenem un ofici o tenim una relació de parella és quan caus en una mena de sot i no és només que deixis d’avançar, és que recules.
Deia també que el nostre país, la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat. Pel cansament i incompetència propis, i pel grau de dificultats del món en general i Espanya en particular.
No ens posem d'acord sobre quina és la sortida del sot ni a qui acceptem com a xerpa, i així que mirem enrere ens agafa el vertigen per la nostàlgia de quan avançàvem més de pressa i més junts, pel pànic a recular i caure pendent avall, i perquè el camí cap amunt existeix, però des d’allà dalt, ara mateix, ens arriben més pedregades que mans esteses.”
No estem pas millor a data d’avui, a les portes d’unes altres eleccions catalanes, i ho dic sense donar per bona la llei de Murphy -tot allò que pot empitjorar empitjorarà-.
Pau Vidal dies enrere esmentava dues mancances de l’esquerra independentista: la poca fidelitat a la seva tradició política i la falta de formació en temes clau de país. Un exemple d’això és la llengua.
Eva Piquer (Catorze, novembre 2014) avisava de l’error de creure’ns millors que els nostres adversaris. Esquivar la temptació de la superioritat moral sembla la postura més intel·ligent.
L’aprenentatge terapèutic diria que és això, aprendre a garrotades. O ni així.

10 d’abril del 2024

14 Catorze: quins deu anys més bèsties!

Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català.
Com diu Eva Piquer, ànima de la criatura, l’1 d’abril del 2014 (1-4 del 14) Catorze es donava a conèixer. Fa deu anys -diu- vaig tenir la gosadia i la inconsciència de muntar Catorze, un mitjà digital que pretén tenir una mirada literària sobre el món de la cultura. Un mitjà que fa i difon cultura. Que dóna visibilitat a la creació –literària, teatral, cinematogràfica, artística i musical– i que és també en si mateix un trampolí creatiu.
La cultura és el que queda quan no queda res més. Quan tota la resta es trenca. N’estic convençuda, ho he comprovat de primera mà. Aferrar-nos a la cultura –als llibres, a la música, a l’art– ens permet tirar endavant malgrat la boira i contra la boira. En aquest cosmos emboirat i boirós, un mitjà que fa cultura i acosta la cultura a tothom té, crec, prou raó de ser. Ningú se salva sol.
Eva Piquer destil·la saviesa com a articulista. Es mereix el nostre agraïment com a mare de la criatura, del digital Catorze. Per molts anys Catorze!
De l’enyorat Carles Capdevila, pare del diari ARA i sempre present, en parlarem un altre dia

9 d’abril del 2024

La promesa

Vaig a donar plasma al local social de cal Figarot. Una hora, tant sí com no. És una operació de més llarga durada que una donació simple de sang i, tot i que la durada temporal pot estar en funció d’algunes variables com ara la tensió arterial, ve a suposar una hora mal comptada que es diu ara.
Prenc lectura. L'opuscle “La promesa” (Jordi Llavina - La Cultural llibres 2016). Una edició amb motiu de la celebració del cinquè aniversari de La Cultural llibreria. Una història simple i ben travada, rodona i amable,
En paral·lel també estic llegint aquests dies “El temps de la promesa” (Marina Garcés. Nous quaderns anagrama. 2023). Al pròleg la Marina ja fa unes consideracions, a mode al·legat final. En trio unes quantes a continuació.
Les promeses ocupen un lloc poc important, avui. Fer-se promeses sembla un gest antic, un gest romàntic o cavalleresc. Fer una promesa vertadera s’ha convertit avui en un gest entre incòmode i inesperat.
Les promeses que no fem estan en els objectes que consumim, en la tecnologia que utilitzem, en les teràpies i els medicaments, en els manuals que llegim per educar més bé els nostres fills…
Però, com prometre res si posem el futur en perill? Aquesta és la pregunta del sentit comú: sense futur no hi ha promeses. De quin futur podem disposar si no ens atrevim a prometre’ns res?
La història ens diu que bona part de la humanitat ha estat exclosa de l’espai de la promesa: qui no disposa lliurement de la seva voluntat no pot prometre res a ningú. 
Molt trist tot plegat.

8 d’abril del 2024

Modigliani - Giacometti -- Neus Villar

Amedeo Modigliani va ser un pintor i escultor italià que va desenvolupar la major part de la seva carrera a França. Les seves obres es distingien per colls allargats, ulls cecs, nassos penjants i cossos en postures extremes, tot plegat embolicat en una paleta de colors predominantment rovellats.
Alberto Giacometti, escultor i pintor suís, va representar com ningú la solitud i l'aïllament de l'ésser humà al segle XX. Les seves típiques escultures d'una primesa extrema són molt reconeixibles i admirades com una volta excel·lent a l'art figuratiu.
La Neus Villar segueix les seves traces al meu entendre. “Del pòsit al vel de la ignorància - El vel de la ignorància” són uns projectes molt atractius i suggeridors. Hem tingut l’oportunitat de veure els seus muntatges a Vilafranca, a Sitges i ara al Molí de Cal Xerta, a sant Pere de Riudebitlles.
Dibuixos antropomòrfics, individus en el col·lectiu, persones al costat de persones, personatges allargassats que es despleguen en contacte…
“Encara que estàvem molt a prop els uns dels altres, seguíem sent tres aïllats que veiem la nit per primera vegada” (Rilke, R. 1934)
“El dibuix com a perllongació d’un mateix. La creativitat com a motor de vida” que diu la Neus.
Aquells personatges allargassats. Poema. @neusvillar
Aquells personatges allargassats que s’estiren i es toquen, es
belluguen i es corben, s’abracen i s’ajuden, s’arrepengen i
s’indiquen i s’esquincen, i s’amotllen, i s’ignoren, i
s’amanyaguen, i conviuen, comparteixen i viatgen, es nodreixen i
s’admiren, i s’esbraven i dansen i s’odien i pateixen…
I caminen, s’acompanyen, es guien, s’eixamplen i s’estrenyen, es
contemplen, s’encadenen, suren, s’inclinen, cauen i s’aixequen.
Aquells personatges allargassats, esprimatxats, escanyolits coll
llargaruts, peus eixamplats, espaterrats, delicats, entortolligats,
encaixats, deslligats…
I cansats, espremuts, continguts, encisats, esmaperduts, indisposats,
alineats, descompassats, embadalits, conquistats, superposats,
estovats… i baldats,
Aquells personatges allargassats…

6 d’abril del 2024

Jutgessa de Pau

Anna Ràfols Pujol, del barri de Can Rigol, amiga i propietària de l’hort que conreo amb tota la traça i delicadesa que tinc al meu abast, serà a partir d'ara la nova Jutgessa de Pau de Sant Martí Sarroca.
Un jutjat de pau és un òrgan unipersonal que té jurisdicció al terme municipal corresponent. Els jutjats de pau són el primer esglaó de l'aparell judicial. Tenen exclusivament competències civils en tràmits i celebració de tota mena d'actes de conciliació. (Viquipèdia dixit).
Arribats en aquest punt és on se’m generen dubtes existencials. M’explico. En cas de plet entre l’Anna (propietària de l’hort que jo conreo) i jo (parcer sense ofici ni benefici) a qui m’hauria d’adreçar? No seria un cas de conflicte d’interessos i d'indefensió jurídica?
Estic preocupat i ben amoïnat. I desitjo, ara més que mai, no cometre cap imprudència temerària, que plogui força i que la collita sigui bona per tal de poder liquidar amb l’Anna les parts proporcionals de la collita d’hortalisses. Que hi hagi pau i treva en definitiva.
D’altra banda res no fa pensar que aquest càrrec no sigui l’inici d’una llarga carrera política de l’Anna Ràfols. No fóra ni el primer ni el darrer cas, de ben segur. Qui sap si a mitjà o llarg termini sentirem parlar d’un altra “mare Ràfols”, amb santuari o amb sense, tot i que es diu popularment que “mare només n’hi ha una”.

5 d’abril del 2024

Salut!

Avui 5 d’abril, a les 7 de la tarda, a la plaça Penedès, concentració. “Sortim al carrer per defensar la nostra sanitat pública” és el lema, clar i català.
Es denuncia la precarització de la sanitat pública, especialment de l’atenció primària, les condicions laborals de les seves professionals, les privatitzacions en detriment dels serveis públics i el sistema pervers que s’enfoca només en la intervenció sobre les malalties en comptes d’establir polítiques transversals que fomentin la Salut.
Demà passat és el dia mundial pel dret a la salut. De fet, tots els dies haurien de ser pel dret a la salut.
Demanar hora la teu CAP o comentar amb la gent que t’envolta les llistes d’espera per a tot és de les coses més tristes i lamentables que pots fer.
Res no fa pensar que el panorama hagi de canviar. Aquest és un titular de premsa d’avui mateix: “L’hospital Vall d’Hebron comunica a la plantilla que no renovarà el contracte de 200 professionals. L'hospital no compta amb els fons covid i ha d'assumir millores salarials de l'ICS i la redistribució de professionals”.
On és aquell sistema de salut considerat modèlic i eficient d’anys enrere? Que ja no és el sistema sanitari una estructura d’estat?
Alegrem la jornada amb un tema esplèndid: “A woman's heart”.  Mary Black, Frances Black, and Karen Matheson performing Eleanor McEvoy's song in Glasgow. https://youtu.be/m03aJR1avcY?si=gPnpwWFyHQ4uNwuw 

4 d’abril del 2024

Amb filosofia

D'aquí a una estona un grup de jubilats interessats en temes filosòfics debatrem algunes de les propostes del llibre “Filosofia salvatge” (Xisca Homar. Sembra Llibres, 2023).
“Vindicam la filosofia com a pràctica de vida, ara que saber com hem de viure se’ns ha tornat una pregunta urgent” declara l’autora, que entén la filosofia “no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l'examen de consciència”.
Sebastià Portell al pròleg, diu: “llegir aquest llibre és com pujar a la furgoneta d’un safari. Una manera de filosofar amiga de la salvatgia que ens arriba sense llibre d’instruccions i que justament per això pot encetar camins cap a llocs inimaginats: una filosofia salvatge, senzilla, poderosíssima. Com un matxet.”
Totalment d’acord. I molt recomanable la seva lectura. Prenem-nos la vida amb filosofia!

3 d’abril del 2024

La bossa o la vida

Acabo de rellegir, en diagonal, algun dels relats de l’antologia de conte policíac “La bossa o la vida” (L’Esparver. Llegir núm. 24, 1990). No sóc un bon lector de novel·la negra, no, però de tant en tant…
En una encertada introducció en Manel Ollé explica l’evolució del gènere criminal, de les dues tendències no sempre fàcils de delimitar: el conte policíac (Edgar Allan Poe com a referent) i la novel·la negra (Dashiell Hammett com a figura fundacional).
Durant la dècada dels anys vint del segle XX als Estats Units aconsegueixen una gran difusiò els pulps magazines, revistes barates de temàtica diversa. En aquests mitjans es gesta una nova manera de tractar el crim.
La “National Prohibition Act” (1920) o “llei seca”, que il·legalitza les begudes alcohòliques prepara el terreny per a la viol`necia, la corrupció, la misèria i el crim. Literariament parlant la deducció deixa pas a l’acció, l’enigma al crim, mentre els ambients i els personatges ja no reben el tractament esquemàtic i convencional.
A casa nostra Manuel de Pedrolo, director de “La cua de palla, Jaume fuster, Xavier Coma, el col·lectiu Ofèlia Dracs, Ferran Torrent, Andreu Martin… i d’altres en son uns bons exemples de la bona novel·la negra.
Aquests dies que se celebra el centenari del naixement de Marlon Brando -insuperable Vito Corleone de El Padrino- penso en la grandesa, l’èpica, la violència extrema i els estralls de la “llei seca”, que espero no haver de patir mai en primera persona: el vi és mitja vi-da.

2 d’abril del 2024

Operació tornada

Aquest diumenge 31 de març i dilluns 1 d’abril hem anat al poble on vaig néixer (El Cubillo - Alcalá de la Vega - província de Conca) i a la ciutat de Conca, a fer unes gestions notarials.
Fred, aiguaneu i fins i tot neu a les muntanyes de la meseta, a 600 km del Penedès. Diumenge al migdia, a l’A3 de València a Madrid, ens veiem implicats en l’operació tornada dels madrilenys que es desplacen a la comunitat valenciana, que són molts. Una hora de cues quilomètriques de València a Xiva (a Madrid el dilluns de Pasqua no és festa).
Dilluns a la tarda, de tornada cap a Vilafranca del Penedès, cues i marxa lenta a l’AP7 a l’alçada d’Orpesa i a les terres de l’Ebre a causa d’un autocar avariat i també d’un accident. Una hora i mitja de retard. Les sis hores previstes s’han convertit en set hores i mitja. No recordo haver patit mai res de semblant però què hi farem, és el que hi ha. Això és el que deuen suportar tot sovint moltíssima gent de l’àrea metropolitana a l’estiu o a l’hivern, ja sigui en desplaçament al litoral o al Pirineu.
El setembre de 1966, a trenc d’alba, dalt d’una camioneta atrotinada, els pares, la meva germana i jo vam viatjar de El Cubillo a Montblanc, a la Conca de Barberà, amb totes les pertinences i tota la vida a sobre. 
Un llarg viatge a través de Terol que va durar pel que recordo vagament fins a la tarda vespre. Un viatge de no retorn cap a una terra d’acollida que oferia un futur, unes expectatives inexistents al poble. Un camí molt similar al de tantes i tantes famílies migrants de la meseta castellana.
Al llarg de gairebé 60 anys he tornat una dotzena de vegades al poble del qual vaig marxar als 6 anys però això no és ben bé una operació tornada, que mai no s'ha produït.
Vaig desconnectar i vaig refer la meva vida en uns altres indrets, lluny de la meseta, sense cap cordó umbilical que em lligués estretament. Tot plegat, penso, es mereix una reflexió que em cal fer. I deixar constància, negre sobre blanc, de tot plegat, que és la manera més habitual d’evitar que “tot això es perdi, com les llàgrimes en la pluja” (Blade Runner). És una de les tasques que m’he proposat tenir enllestida els propers mesos.