Wajdi Mouawad inaugurava dies enrere la Biennal de Pensament 2024 amb reflexions com aquesta: "El motiu pel qual no hi ha un alto el foc és perquè no es vol. No és que no es pugui aconseguir, és que no es vol. Avui dia, en aquest planeta, vivim una brutalitat pràcticament satànica. Són temps gloriosos per als assassins".
Ho diu a tomb de la commemoració del primer any de l'atac de Hamàs del 7 d'octubre, de tota la sang que ha fet vessar després Benjamin Netanyahu, i de la recent incursió terrestre d'Israel al Líban, el país d'origen de l'escriptor.
L'expressió d'impunitat, de violència extrema i sense límit i d'impossibilitat d'entesa que manifesten les seves paraules fan feredat.
I encara més: ens continuem matant. ¿Per què insistim a descobrir d’on venim, qui va venir abans de nosaltres?
Llegeixo articles del tot dispars sobre el tema. Un de Xavier Giró: La paraula genocidi fa curt a Gaza ( VilaWeb 4/10/2024). A les antípodes, un altre al blog de Jaume Renyer a VilaWeb: El 7 d’Octubre d’Israel vist de Catalunya estant: impostura periodística, polítics mesells i un poble desorientat.
Els documentals del Sense Ficció del 3CAT sobre el tema, d’excel·lent factura, naturalment.
I unes conclusions de la meva collita pròpia:
Fer la vida impossible als altres, deixar-los a la intempèrie sense saber què fer ni on anar no porta enlloc.
La coexistència pacífica hauria de ser una objectiu compartit.
La veritat la construïm entre tots.
El futur l’has de pactar amb els teus contrincants lluny del camp de batalla.
21 d’octubre del 2024
20 d’octubre del 2024
Gegants centenaris i pomes de Pontons, tot d’alçada
Un gegant és “un element festiu tradicional i popular de grans proporcions que sol representar una persona, que està pensat per a participar en celebracions i festes ciutadanes, que és aguantat per una estructura interna i que és portat per una o vàries persones, que du un vestit adient per al personatge que representa i que balla al ritme d’una música”.
Ahir, al Born, exposició d’unes quantes desenes de gegants centenaris de to Catalunya. El bo i millor. Amb motiu del 600è aniversari de la primera referència a un gegant a Europa i al món. els Gegants de la Ciutat.
Quin goig! Quina patxoca que hi feien tots plegats. Un patrimoni cultural de primera magnitud.
La primera sèrie televisiva que recordo a TV1 la dècada dels 70, “Tierra de los Gigantes” -Land of the Giants-, tractava sobre un grup de personatges que es van encongir fins a la grandària d'una agulla després de ser arrossegats a una tempesta espacial. Amb una durada de 51 episodis i 2 temporades, el programa es va basar en el seu tema: persones encongides que intentaven sobreviure a la captura dels gegants. Em va impressionar tant -so no més- que “El planeta de los simios”.
Avui 20 d’octubre anem a fer una caminada amable de 5 km per l’ermita de sant Joan de Pontons. I, en acabar, traiem el cap a la 2a Fira de la Poma de Pontons, pels carrers del poble. Amb mostra de productes dels pagesos i comerços del poble. I no només pomes de Pontons, un prodigi de la natura, sinó també embotits, olis, vins i cerveses… amb activitats, productes de proximitat i més. Tot productes d’alçada. Què bé que s’hi està!
Ahir, al Born, exposició d’unes quantes desenes de gegants centenaris de to Catalunya. El bo i millor. Amb motiu del 600è aniversari de la primera referència a un gegant a Europa i al món. els Gegants de la Ciutat.
Quin goig! Quina patxoca que hi feien tots plegats. Un patrimoni cultural de primera magnitud.
La primera sèrie televisiva que recordo a TV1 la dècada dels 70, “Tierra de los Gigantes” -Land of the Giants-, tractava sobre un grup de personatges que es van encongir fins a la grandària d'una agulla després de ser arrossegats a una tempesta espacial. Amb una durada de 51 episodis i 2 temporades, el programa es va basar en el seu tema: persones encongides que intentaven sobreviure a la captura dels gegants. Em va impressionar tant -so no més- que “El planeta de los simios”.
Avui 20 d’octubre anem a fer una caminada amable de 5 km per l’ermita de sant Joan de Pontons. I, en acabar, traiem el cap a la 2a Fira de la Poma de Pontons, pels carrers del poble. Amb mostra de productes dels pagesos i comerços del poble. I no només pomes de Pontons, un prodigi de la natura, sinó també embotits, olis, vins i cerveses… amb activitats, productes de proximitat i més. Tot productes d’alçada. Què bé que s’hi està!
18 d’octubre del 2024
Drons per volar… a la Xina
A la Xina, espavilats com són, ja estan desenvolupant drons per a persones. Aeronaus de petit format ara ja tripulades per persones humanes.
Em temo que en pocs anys el cel del Penedès també estarà enteranyinat de drons que faran competència deslleial als ocells, ai las!
Em ve al cap aquella expressió irreverent i a data d’avui polìticament incorrecta que venia a dir que “si els … volessin no es veuria mai el Sol”. Esperem que no sigui el cas.
Em temo que en pocs anys el cel del Penedès també estarà enteranyinat de drons que faran competència deslleial als ocells, ai las!
Em ve al cap aquella expressió irreverent i a data d’avui polìticament incorrecta que venia a dir que “si els … volessin no es veuria mai el Sol”. Esperem que no sigui el cas.
17 d’octubre del 2024
Riure i somriure. Buenafuente i la Competència
Recordo el Buenafuente dels anys 90 com a secundari en el programa de Mikimoto, el “Persones Humanes” a TV3, on va destacar fins al punt d'obtenir un programa en solitari. Aviat es va convertir en una estrella a la televisió catalana.
Els programes amb més èxit a la cadena catalana van ser “La cosa nostra” (1999-2002) i “Una altra cosa” (2002-2004). El 2004 va ser fitxat per Antena 3 i aquí li vaig perdre el rastre.
El 2023 es confirma el seu retorn a la catalana amb "Vosaltres mateixos". He vist algun dels seus monòlegs i realment són brillants, enginyosos, mordaços, irònics, punyents.
En una entrevista recent l’Andreu humorista, actor i productor, deia que el monòleg d’humor fomenta l’esperit crític i que la grandesa de l’humor és com d’abstracte i d’incontrolable és.
En les últimes dècades Andreu Buenafuente s’ha convertit en una de les figures clau del panorama de l’humor.
Els altres humoristes que em fan riure i somriure cada dia, la tropa de La Competència. La Competència és un programa radiofònic d'humor emès per RAC 1 des del setembre de 2009. Està dirigit i presentat per Òscar Andreu i Òscar Dalmau.
Es tracta d'un programa d'humor basat en l'actualitat del dia emès de dilluns a divendres de 12 a 13h del migdia. La quantitat de registres i el mostrari de personatges que desfilen pel programa és fantàstic. Real com la vida mateixa.
Visca el bon humor, l’humor que et fa pensar, i riure, i somriure. Amb elegància, no de manera xabacana i barroera. Lluny de la mediocritat i del sectarisme.
Els programes amb més èxit a la cadena catalana van ser “La cosa nostra” (1999-2002) i “Una altra cosa” (2002-2004). El 2004 va ser fitxat per Antena 3 i aquí li vaig perdre el rastre.
El 2023 es confirma el seu retorn a la catalana amb "Vosaltres mateixos". He vist algun dels seus monòlegs i realment són brillants, enginyosos, mordaços, irònics, punyents.
En una entrevista recent l’Andreu humorista, actor i productor, deia que el monòleg d’humor fomenta l’esperit crític i que la grandesa de l’humor és com d’abstracte i d’incontrolable és.
En les últimes dècades Andreu Buenafuente s’ha convertit en una de les figures clau del panorama de l’humor.
Els altres humoristes que em fan riure i somriure cada dia, la tropa de La Competència. La Competència és un programa radiofònic d'humor emès per RAC 1 des del setembre de 2009. Està dirigit i presentat per Òscar Andreu i Òscar Dalmau.
Es tracta d'un programa d'humor basat en l'actualitat del dia emès de dilluns a divendres de 12 a 13h del migdia. La quantitat de registres i el mostrari de personatges que desfilen pel programa és fantàstic. Real com la vida mateixa.
Visca el bon humor, l’humor que et fa pensar, i riure, i somriure. Amb elegància, no de manera xabacana i barroera. Lluny de la mediocritat i del sectarisme.
16 d’octubre del 2024
Piano, piano, si arriva lontano
Doncs això, a poc a poc s’hi arriba ben lluny. Com el Miquel, l’hereu de casa. A poc a poc i de fa una dècada ha anat encavalcant estudis musicals i també feinejant amb partitures, batutes, pianos i altres artefactes.
És un tot terreny que tan bon punt treballa pel Liceu com pel Palau o qualsevol altre orquestra. També per les corals i artistes que se li posen a l’abast. D'un temps ençà també actua en tot tipus d’actes: diades, actes socials i sobretot, sobretot, funerals… n’hi ha per morir-se! És un músic ambulant… amb volant.
Ahir es va comprar un piano de cua, poca broma. Un piano de qualitat, que ja el necessitava. Bones eines fan bones feines, o no?
La sorpresa per part meva, en veure’l, ha estat majùscula, tot i que ja estàvem avisats. Un piano de color vermell … amb 88 tecles, 52 blanques i 36 negres, això sí. Un piano que el posa a l’alçada de l’Elton John.
Jo que no sóc pianista sinó aprenent d’hortolà, si volgués fer alguna cosa similar al que ha fet el Miquel, no se m’acut altra cosa que comprar-me un tractor… de color groc.
És un tot terreny que tan bon punt treballa pel Liceu com pel Palau o qualsevol altre orquestra. També per les corals i artistes que se li posen a l’abast. D'un temps ençà també actua en tot tipus d’actes: diades, actes socials i sobretot, sobretot, funerals… n’hi ha per morir-se! És un músic ambulant… amb volant.
Ahir es va comprar un piano de cua, poca broma. Un piano de qualitat, que ja el necessitava. Bones eines fan bones feines, o no?
La sorpresa per part meva, en veure’l, ha estat majùscula, tot i que ja estàvem avisats. Un piano de color vermell … amb 88 tecles, 52 blanques i 36 negres, això sí. Un piano que el posa a l’alçada de l’Elton John.
Jo que no sóc pianista sinó aprenent d’hortolà, si volgués fer alguna cosa similar al que ha fet el Miquel, no se m’acut altra cosa que comprar-me un tractor… de color groc.
15 d’octubre del 2024
Dèficit masculí
La Clara Ardèvol ens ho explica la mar de bé (Què és el dèficit masculí? VilaWeb 28/9/2024): Manquen homes per a les dones formades i feministes.
Una tercera part de les dones amb estudis superiors i valors feministes no tenen una correspondència masculina amb les mateixes característiques. Com pot alterar això les relacions?
L’expansió educativa de les dones –que són majoria en els estudis superiors de fa dècades, però no pas en els llocs de feina més ben remunerats– ha implicat un augment d’allò que els experts anomenen hipogàmia femenina en molts països; és a dir, ha crescut el nombre de dones que s’emparellen amb homes que tenen un nivell d’estudis inferior.
Cada vegada és més difícil per a les dones heterosexuals amb estudis superiors i valors feministes trobar parella amb característiques similars.
Una tercera part de les dones heterosexuals amb estudis superiors i valors feministes no tindran parella masculina llevat que decideixin d’emparellar-se amb homes amb un nivell d’estudis més baix i sense consciència feminista.
Tenia raó Groucho Marx quan deia: "Els homes són dones que no ho han aconseguit"?
Ai, ai, ai!
Una tercera part de les dones amb estudis superiors i valors feministes no tenen una correspondència masculina amb les mateixes característiques. Com pot alterar això les relacions?
L’expansió educativa de les dones –que són majoria en els estudis superiors de fa dècades, però no pas en els llocs de feina més ben remunerats– ha implicat un augment d’allò que els experts anomenen hipogàmia femenina en molts països; és a dir, ha crescut el nombre de dones que s’emparellen amb homes que tenen un nivell d’estudis inferior.
Cada vegada és més difícil per a les dones heterosexuals amb estudis superiors i valors feministes trobar parella amb característiques similars.
Una tercera part de les dones heterosexuals amb estudis superiors i valors feministes no tindran parella masculina llevat que decideixin d’emparellar-se amb homes amb un nivell d’estudis més baix i sense consciència feminista.
Tenia raó Groucho Marx quan deia: "Els homes són dones que no ho han aconseguit"?
Ai, ai, ai!
14 d’octubre del 2024
Decreixement
Joan Surroca, personatge singular i autor del ritual litúrgic laic per al bateig, casament i exèquies, també diu la seva pel que fa al decreixement (Joan Surroca i el decreixement. Revista digital Emporion 7/7/2024). Copio els fragments més rellevants.
El decreixement és una teoria econòmica que proposa que tots vigilem de no caure en el consumisme. No ha d’afectar a tot el món igual: els països que estan empobrits i en vies de desenvolupament és lògic que puguin aconseguir un benestar mínim.
L’any 2009 Surroca va escriure el llibre “Com salvar-nos amb el planeta”. Ve a dir que el que fem és maltractar la terra. No la conservem, quan arriba el final d’estiu més o menys, ja ens hem gastat tot el que hauríem de gastar a finals d’any. I això és una bola que cada vegada és més grossa. I si no hi posem remei de manera molt ràpida, el canvi climàtic causarà grans estralls: produirà pujades del nivell del mar, inhabilitat per viure a segons quins països del tròpic, etc. i així podem caure en una situació caòtica de moltes migracions i guerres enceses. És un panorama delicat.
Sent realista només canviarem d’actitud quan els estralls seran tan evidents que llavors correm-hi tots a veure si ho arreglem. El capitalisme és un sistema criminal, perquè esperarà fins i tot a fer negocis amb aquestes conseqüències negatives del canvi climàtic.
Hi ha gent que es pensa que això es resoldrà amb petites accions individuals, que estan molt bé, però no arreglen el problema. Per resoldre aquestes qüestions, hauríem de passar a un altre tipus de cultura que no sigui aquesta del capitalisme neoliberal.
Aspirar a una utopia bona seria aspirar a uns objectius difícils però realitzables si la gent tingués un comportament equiparable a les persones que actualment ja estan sensibles i fan el que han de fer, que són moltes.
Ara ha sortit una tendència econòmica que es diu del “Bé Comú”, que seria una societat en què no es qüestiona l’existència de les empreses, però sí que es procura que a cada empresa hi hagi uns mecanismes d’intervenció per part dels treballadors en els guanys, l’ecologia, la publicitat i tota una sèrie de paràmetres. És una utopia, sí, però absolutament realitzable.
El decreixement és una teoria econòmica que proposa que tots vigilem de no caure en el consumisme. No ha d’afectar a tot el món igual: els països que estan empobrits i en vies de desenvolupament és lògic que puguin aconseguir un benestar mínim.
L’any 2009 Surroca va escriure el llibre “Com salvar-nos amb el planeta”. Ve a dir que el que fem és maltractar la terra. No la conservem, quan arriba el final d’estiu més o menys, ja ens hem gastat tot el que hauríem de gastar a finals d’any. I això és una bola que cada vegada és més grossa. I si no hi posem remei de manera molt ràpida, el canvi climàtic causarà grans estralls: produirà pujades del nivell del mar, inhabilitat per viure a segons quins països del tròpic, etc. i així podem caure en una situació caòtica de moltes migracions i guerres enceses. És un panorama delicat.
Sent realista només canviarem d’actitud quan els estralls seran tan evidents que llavors correm-hi tots a veure si ho arreglem. El capitalisme és un sistema criminal, perquè esperarà fins i tot a fer negocis amb aquestes conseqüències negatives del canvi climàtic.
Hi ha gent que es pensa que això es resoldrà amb petites accions individuals, que estan molt bé, però no arreglen el problema. Per resoldre aquestes qüestions, hauríem de passar a un altre tipus de cultura que no sigui aquesta del capitalisme neoliberal.
Aspirar a una utopia bona seria aspirar a uns objectius difícils però realitzables si la gent tingués un comportament equiparable a les persones que actualment ja estan sensibles i fan el que han de fer, que són moltes.
Ara ha sortit una tendència econòmica que es diu del “Bé Comú”, que seria una societat en què no es qüestiona l’existència de les empreses, però sí que es procura que a cada empresa hi hagi uns mecanismes d’intervenció per part dels treballadors en els guanys, l’ecologia, la publicitat i tota una sèrie de paràmetres. És una utopia, sí, però absolutament realitzable.
Quin és el futur de les teories del decreixement? Si tenim tot això present, el decreixement s’anirà obrint pas perquè inspirarà els programes polítics, com ja passa. Però com que és un canvi cultural ens costa. I ens hem d’espavilar perquè tot s’accelera: el primer gran canvi de la humanitat va durar centenars de milers d’anys; el segon, deu mil anys; el tercer, mil; i aquesta nova manera de fer potser només en durarà cent.
D’aquí a cent anys, segurament s’entrarà en una crisi més forta que posarà en qüestió tot el que s’ha fet fins ara. I això és fantàstic: poder ser protagonistes d’aquests canvis socials. Hem de participar positivament i anar sembrant llavors. Encara que sembli inútil, no hi ha res inútil, de cada llavor que sembrem a la vida, tinguem la certesa que en neix una flor.
13 d’octubre del 2024
Amics (2)
Els amics han de ser capaços de donar-nos temps i consol quan ho necessitem, diu Francesc Torralba. Aquesta disponibilitat dels amics en la desgràcia i en la carència és del tot necessària, naturalment.
La Maria Mercè Roca (Amics. El Punt Avui 10/6/2011) fa referència a tot un personatge, en Joan Surroca i en concret a un article seu: “Amics en l’abundor”. Surroca diu, més o menys, que quan un està trist o les coses li surten malament és fàcil que la gent vingui a consolar-te, et doni copet d’ànim a l’esquena i s’ofereixin per al que calgui.
Però el que és veritablement difícil, el que més s’agraeix, el que sovint no es dóna, és tenir els amics a la vora quan les coses et van bé, quan guanyes premis, eleccions, diners, quan et compres un cotxe o una casa, quan la sort i els diners, ras i curt, et vénen de cara.
Els amics han de respondre quan estàs malalt i trist, però també han de respondre quan estàs content i petes de salut. Plorar amb l’amic està bé, però riure amb ell encara és millor. Compartir l'alegria dels altres és un estadi superior de generositat.
Salut i bones amistats! I també bona memòria: som la nostra memòria.
Al Llibre de la selva queda ben clar això de l'amistat: https://youtu.be/UQtL8BHI93M?si=c9C9oxZRGfJvwJi9
La Maria Mercè Roca (Amics. El Punt Avui 10/6/2011) fa referència a tot un personatge, en Joan Surroca i en concret a un article seu: “Amics en l’abundor”. Surroca diu, més o menys, que quan un està trist o les coses li surten malament és fàcil que la gent vingui a consolar-te, et doni copet d’ànim a l’esquena i s’ofereixin per al que calgui.
Però el que és veritablement difícil, el que més s’agraeix, el que sovint no es dóna, és tenir els amics a la vora quan les coses et van bé, quan guanyes premis, eleccions, diners, quan et compres un cotxe o una casa, quan la sort i els diners, ras i curt, et vénen de cara.
Els amics han de respondre quan estàs malalt i trist, però també han de respondre quan estàs content i petes de salut. Plorar amb l’amic està bé, però riure amb ell encara és millor. Compartir l'alegria dels altres és un estadi superior de generositat.
Salut i bones amistats! I també bona memòria: som la nostra memòria.
Al Llibre de la selva queda ben clar això de l'amistat: https://youtu.be/UQtL8BHI93M?si=c9C9oxZRGfJvwJi9
12 d’octubre del 2024
La copa Amèrica, els botiflers i la festa de la hispanitat… res a celebrar!
La festa d’avui és, amb diferència, la més esperpèntica i lamentable de totes. No té desperdici, vaja. Entenc però que un dia de festa és un caramelet que a ningú li desagrada.
L’editorial de Vicent Partal a VilaWeb de l’11/10/2024 és contundent: Hispanitat: Salvador Illa s'abraça al feixisme, novament.
La hispanitat, curt i ras, va ser l'arma ideològica contra la Segona República i la referència mítica i legitimadora de la dictadura, quan Franco va guanyar la guerra. Celebrar-la és emblanquir el feixisme.
El concepte aquest de la hispanitat apareix enmig de la confusió i el desconcert que causa a Espanya la pèrdua de les darreres províncies americanes.
Contra la teoria aquesta de la hispanitat, intenta d’emergir, sense èxit, una visió alternativa progressista i sensata que vol que es consideren de la mateixa manera l’Espanya europea i les repúbliques ja independitzades americanes.
El 1981 les corts van decidir que la festa nacional espanyola no fos el dia de la constitució, com sol passar a tot el món, sinó que continués essent el Dia de la Hispanitat.
El reportatge del digital CRÍTIC 12 d’octubre de 1999: què en podem aprendre, d’aquell dia? és alliçonador. L'empresonament de 14 joves després d'una manifestació antifeixista al barri de Sants va marcar tota una generació d'activistes. CRÍTIC ha parlat amb els protagonistes per recuperar la memòria d'aquells fets. https://www.elcritic.cat/reportatges/vint-anys-del-12-o-de-1999-que-en-podem-aprendre-36791
L'últim lliurament d’OCTUVRE Copa Amèrica: la copa dels BOTIFLERS. Sona dur és un magnífic treball d'investigació i de denúncia. Aquest és el missatge:
Sabem que a paraula "botifler" sona dura, però a OCTUVRE creiem que és imprescindible per descriure la realitat.
Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans els botiflers són "els partidaris de Felip V de Borbó a la guerra de Successió" i també "els que col·laboren amb els enemics de la seva terra".
Partint d'aquestes dues definicions, a OCTUVRE creiem que la Copa Amèrica és "la copa dels botiflers". I hem fet aquest vídeo: https://youtu.be/DmmLwVqo56s?si=ZRjIrW7XecLS-Okw
Hispanitat, copa Amèrica, botiflers, franquisme… a cagar a la via!
L’editorial de Vicent Partal a VilaWeb de l’11/10/2024 és contundent: Hispanitat: Salvador Illa s'abraça al feixisme, novament.
La hispanitat, curt i ras, va ser l'arma ideològica contra la Segona República i la referència mítica i legitimadora de la dictadura, quan Franco va guanyar la guerra. Celebrar-la és emblanquir el feixisme.
El concepte aquest de la hispanitat apareix enmig de la confusió i el desconcert que causa a Espanya la pèrdua de les darreres províncies americanes.
Contra la teoria aquesta de la hispanitat, intenta d’emergir, sense èxit, una visió alternativa progressista i sensata que vol que es consideren de la mateixa manera l’Espanya europea i les repúbliques ja independitzades americanes.
El 1981 les corts van decidir que la festa nacional espanyola no fos el dia de la constitució, com sol passar a tot el món, sinó que continués essent el Dia de la Hispanitat.
El reportatge del digital CRÍTIC 12 d’octubre de 1999: què en podem aprendre, d’aquell dia? és alliçonador. L'empresonament de 14 joves després d'una manifestació antifeixista al barri de Sants va marcar tota una generació d'activistes. CRÍTIC ha parlat amb els protagonistes per recuperar la memòria d'aquells fets. https://www.elcritic.cat/reportatges/vint-anys-del-12-o-de-1999-que-en-podem-aprendre-36791
L'últim lliurament d’OCTUVRE Copa Amèrica: la copa dels BOTIFLERS. Sona dur és un magnífic treball d'investigació i de denúncia. Aquest és el missatge:
Sabem que a paraula "botifler" sona dura, però a OCTUVRE creiem que és imprescindible per descriure la realitat.
Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans els botiflers són "els partidaris de Felip V de Borbó a la guerra de Successió" i també "els que col·laboren amb els enemics de la seva terra".
Partint d'aquestes dues definicions, a OCTUVRE creiem que la Copa Amèrica és "la copa dels botiflers". I hem fet aquest vídeo: https://youtu.be/DmmLwVqo56s?si=ZRjIrW7XecLS-Okw
Hispanitat, copa Amèrica, botiflers, franquisme… a cagar a la via!
11 d’octubre del 2024
Pastors i ramats
De l'11 d'octubre fins al 10 de novembre, a la capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès, es podrà veure l'exposició Pastors i ramats. Un món que se'n va. Una mostra audiovisual de Xavier Bayer i Pep Puig. @camidemarina
A casa, des del sofà estant, veig una fotografia d’un ramat d’ovelles emmarcada a la paret, amb tota la intenció del món. Hi és per ajudar-me a no oblidar, cap dia de l’any, el meu origen i l’element més referenciable del meu poble de naixement, a la província de Conca.
El pare, com la majoria d’homes del pueblo, es passaven unes quantes setmanes dels durs hiverns amb els ramats d’ovelles al reino -a les zones de pastura del Reino de Valencia-.
Si la vida del pastor que porta ramats a pasturar per la muntanya és dura a data d’avui, costa d’imaginar-se com hauria de ser fa gairebé un segle a les terres de Conca. Una epopeia que es repetia forçossament amb l’arribada del fred hivernal.
Al Penedès encara podem gaudir d'alguns trams de les carrerades que es feien servir fins fa unes quantes dècades i també d’un fira de la transhumància que es fa l’octubre als Monjos i aplega productors i artesans de productes relacionats amb la ramaderia i els vins i caves.
La fira s’emmarca en el projecte Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès, que neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, entre altres organismes i entitats, amb l’objectiu de preservar, potenciar i promoure la transhumància i els camins ramaders a Catalunya, dedicant especial atenció a l’antiga ruta transhumant que ha permès el moviment de ramats entre el Pirineu i el litoral al Penedès i el Garraf, des de l’edat mitjana.
A casa, des del sofà estant, veig una fotografia d’un ramat d’ovelles emmarcada a la paret, amb tota la intenció del món. Hi és per ajudar-me a no oblidar, cap dia de l’any, el meu origen i l’element més referenciable del meu poble de naixement, a la província de Conca.
El pare, com la majoria d’homes del pueblo, es passaven unes quantes setmanes dels durs hiverns amb els ramats d’ovelles al reino -a les zones de pastura del Reino de Valencia-.
Si la vida del pastor que porta ramats a pasturar per la muntanya és dura a data d’avui, costa d’imaginar-se com hauria de ser fa gairebé un segle a les terres de Conca. Una epopeia que es repetia forçossament amb l’arribada del fred hivernal.
Al Penedès encara podem gaudir d'alguns trams de les carrerades que es feien servir fins fa unes quantes dècades i també d’un fira de la transhumància que es fa l’octubre als Monjos i aplega productors i artesans de productes relacionats amb la ramaderia i els vins i caves.
La fira s’emmarca en el projecte Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès, que neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, entre altres organismes i entitats, amb l’objectiu de preservar, potenciar i promoure la transhumància i els camins ramaders a Catalunya, dedicant especial atenció a l’antiga ruta transhumant que ha permès el moviment de ramats entre el Pirineu i el litoral al Penedès i el Garraf, des de l’edat mitjana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)