La dissonància cognitiva ve a ser, en psicologia i sociologia, l’estat de tensió produït en un individu quan dos elements cognitius són incompatibles entre ells.
Si no ho tinc mal entès, en política també es podria aplicar aquest estat. Ens ho posa fàcil bona part de la classe política estatal. Vindria a ser, i tenim exemples de manual als USA i a l’estat espanyol, la manca absoluta d’empatia i de comprensió envers els altres que no pensen com tu. Els republicans / demòcrates als USA i el suposadament d’esquerres / dretes en el nostre cas.
Als anys 30 del segle passat a Alemanya ja van patir les conseqüèncìes, amb el nazisme. Com a l’estat espanyol amb la càrrega contra la república i el cop d’estat franquista.
La Transició espanyola va deixar molts temes mal tancats “on tot ha passat de veritat i res és cert” que diria el Ju8lià de Jòdar (què bona la taula rodona d’ahir “Entre Guifré i Cervantes. Julià de Jòdar i la construcció de l’imaginari de la catalanitat subalterna”. Vilapensa’24. Julià de Jòdar, Jaume C. Pons Alorda i Josep M. Lluró. Auditori de Vinseum) i ja fa 50 anys que patim les conseqüències.
L’episodi d’aquest dies de Pedro Sánchez és el darrer d’una lluita pel poder destructiva, d’una guerra civil despietada entre poders i bàndols amb una classe política majoritàriament irresponsable que té Madrid, ciutat i comunitat, com a forat negre que tot ho engoleix i perverteix. I un estament poderós, les famílies que han manat des de sempre, amb una xarxa de mitjans de comunicació disposats a tot per tal de treure algun profit de la contribució a la derrota de l’adversari. És, un cop més, el “todo por la patria”. Mala peça al teler.
26 d’abril del 2024
25 d’abril del 2024
Conill a la "follow me". Jo confesso
D’anada cap a l’hort em trobo, sempre, un grapat (no menys de mitja dotzena) de conills que corren, del turonet que hi ha al costat de l’aparcament de vehicles al darrere del complex aquàtic de Vilafranca a la riera de Llitrà, a uns pocs metres, tot travessant el caminoi per allà on jo passo amb bicicleta. I ho fan juganers, com una rutina ja incorporada al seu quefer diari.
Més endavant, a mig camí entre la Bleda i l’hort, també hi ha una granja de conills. Una instal·lació moderna i funcional, amb els conills a la vista dins les gàbies metàl·liques.
Tot plegat em fa pensar en un episodi domèstic i culinari del segle passat, en un dinar d’amics, del 1991. La colla del 4t 1a i el 5è 1a del número 2 del carrer misser Rufet dinàvem amb una colla d’amics, una mitja dotzena si no m'erro, al 4t 1a.
De 2n plat al 5è 1a havíem cuinat un parell de conills al forn amb verdures. Al moment de portar la safata del pis de dalt al pis de sota, en petit comitè (Titina, Miàmia, Jordi Romeu i Roderic) i amb tota solemnitat i gaudi (la Titina, capdavantera de l’expedició, anava dient “follow me, follow me” a mode de divertimento), just a punt d’arribar al replà del 4t 1a, el Jordi Romeu, portador de la safata, va perdre l’equilibri, la safata va volar pels aires i el conill es va escampar pel replà.
Moments d’estupefacció i nervis. Què coi fem ara? En pocs segons, i per unanimitat, vam resoldre el cas. A correcuita vam recollir el conill amb verduretes i el vam tornar a posar a la safata. Al capdavall, dèiem, només feia un màxim de 48 hores que s’havia escombrat i fregat el terra de l’escala.
Ens vam incorporar al dinar talment com si no hagués passat res. Nerviosos, això sí, i a l’expectativa del que pogués passar. En sentir algun comentari elogiós del conill, com ara “mai no havia menjat un conill tant bo!” no podíem fer altra cosa que mirar-nos furtivament i intentar no delatar-nos. Un bon dinar, en definitiva, i sense danys col·laterals. Una recepta irrepetible!
Diria que algun cop hem comentat en petit grup aquest episodi, que no de domini del tot públic. I reconec que el que vam fer és un acte insalubre, fins i tot deplorable i imperdonable, que no sé si s’hagués dut a terme a data d’avui però que en el seu dia es va perpetrar sense premeditació, ni alevosia, ni nocturnitat: teníem trenta anys!
El 27 de juliol de 2014 Jordi Pujol va fer un acte de contrició. L’expresident de la Generalitat va fer públic que la seva família amagava diners a Andorra i sense declarar a Hisenda.
Jo, avui 25 d’abril, també confesso aquest episodi i confio en la benevolència dels comensals, als quals no em puc dirigir personalment pel fet de no tenir la certesa de qui eren. El delicte en qualsevol cas ja ha prescrit però la confessió era del tot necessària. O no?
Més endavant, a mig camí entre la Bleda i l’hort, també hi ha una granja de conills. Una instal·lació moderna i funcional, amb els conills a la vista dins les gàbies metàl·liques.
Tot plegat em fa pensar en un episodi domèstic i culinari del segle passat, en un dinar d’amics, del 1991. La colla del 4t 1a i el 5è 1a del número 2 del carrer misser Rufet dinàvem amb una colla d’amics, una mitja dotzena si no m'erro, al 4t 1a.
De 2n plat al 5è 1a havíem cuinat un parell de conills al forn amb verdures. Al moment de portar la safata del pis de dalt al pis de sota, en petit comitè (Titina, Miàmia, Jordi Romeu i Roderic) i amb tota solemnitat i gaudi (la Titina, capdavantera de l’expedició, anava dient “follow me, follow me” a mode de divertimento), just a punt d’arribar al replà del 4t 1a, el Jordi Romeu, portador de la safata, va perdre l’equilibri, la safata va volar pels aires i el conill es va escampar pel replà.
Moments d’estupefacció i nervis. Què coi fem ara? En pocs segons, i per unanimitat, vam resoldre el cas. A correcuita vam recollir el conill amb verduretes i el vam tornar a posar a la safata. Al capdavall, dèiem, només feia un màxim de 48 hores que s’havia escombrat i fregat el terra de l’escala.
Ens vam incorporar al dinar talment com si no hagués passat res. Nerviosos, això sí, i a l’expectativa del que pogués passar. En sentir algun comentari elogiós del conill, com ara “mai no havia menjat un conill tant bo!” no podíem fer altra cosa que mirar-nos furtivament i intentar no delatar-nos. Un bon dinar, en definitiva, i sense danys col·laterals. Una recepta irrepetible!
Diria que algun cop hem comentat en petit grup aquest episodi, que no de domini del tot públic. I reconec que el que vam fer és un acte insalubre, fins i tot deplorable i imperdonable, que no sé si s’hagués dut a terme a data d’avui però que en el seu dia es va perpetrar sense premeditació, ni alevosia, ni nocturnitat: teníem trenta anys!
El 27 de juliol de 2014 Jordi Pujol va fer un acte de contrició. L’expresident de la Generalitat va fer públic que la seva família amagava diners a Andorra i sense declarar a Hisenda.
Jo, avui 25 d’abril, també confesso aquest episodi i confio en la benevolència dels comensals, als quals no em puc dirigir personalment pel fet de no tenir la certesa de qui eren. El delicte en qualsevol cas ja ha prescrit però la confessió era del tot necessària. O no?
24 d’abril del 2024
El dret a reparar i l’obsolescència programada
El dret a reparar (tornar a posar en bon estat allò que ha sofert un dany; restaurar), ja sigui una reparació moral o material, hauria de ser un dret humà d’abast universal.
El capitalisme salvatge i insostenible ens l’ha estafat durant dècades, embogit pel consum depredador i sense escrúpols. La tendència al mínim esforç, tan humana com universal, també li ha aplanat el camí, que no tot és culpa del sistema, i ens ha portat on som, a una societat consumista i plena d'andròmines on trobem poc espai per a la reparació i amb la tirania de l’obsolescència programada que ens porta al caos i al desastre..
Llegeixo que el Parlament Europeu aprova la llei que vol acabar amb l'obsolescència programada (Gerard Fageda. ARA 23/4/2024). La Unió Europea obligarà els fabricants a oferir la reparació de tots els productes, i a oferir peces de recanvi a preus raonables. Ja era hora! Esperem que això es porti a la pràctica de manera efectiva.
Estaria bé tornar a fer servir tota mena d’aparells de llarga durada, amb més d’una vida, i no viure sotmesos a la tirania de l’obsolescència programada. Tot i que ja sabem que tots els artefactes (les persones humanes incloses) tenim data de caducitat.
El capitalisme salvatge i insostenible ens l’ha estafat durant dècades, embogit pel consum depredador i sense escrúpols. La tendència al mínim esforç, tan humana com universal, també li ha aplanat el camí, que no tot és culpa del sistema, i ens ha portat on som, a una societat consumista i plena d'andròmines on trobem poc espai per a la reparació i amb la tirania de l’obsolescència programada que ens porta al caos i al desastre..
Llegeixo que el Parlament Europeu aprova la llei que vol acabar amb l'obsolescència programada (Gerard Fageda. ARA 23/4/2024). La Unió Europea obligarà els fabricants a oferir la reparació de tots els productes, i a oferir peces de recanvi a preus raonables. Ja era hora! Esperem que això es porti a la pràctica de manera efectiva.
Estaria bé tornar a fer servir tota mena d’aparells de llarga durada, amb més d’una vida, i no viure sotmesos a la tirania de l’obsolescència programada. Tot i que ja sabem que tots els artefactes (les persones humanes incloses) tenim data de caducitat.
23 d’abril del 2024
Contra sant Jordi?
La Carlota Gurt (ARA Llegim. L'escriptora accidental. 6/5/2023) carrega contra sant Jordi. “Sant Jordi no m’agrada /…/ Però quan escrius, Sant Jordi és encara pitjor. Si més no, per a alguns. Que als editors i a les llibreries els agradi aquesta diada és comprensible. ¿Com podria no agradar-los si s’estima que es venen entre un 15% i un 20% dels llibres de tot l’any? /…/ Sant Jordi em posa trista perquè constato que comprar llibres és l’excepció, i no la norma per a molta gent. /…/ També hi ha la cura d’humilitat de quan et posen a signar al costat d’algú que ven milers de llibres. Te n’alegres per l’altre, però et sents com un idiota rematat. /…/ Racionalitzem-ho una mica: que els supervendes facin la marató té sentit, però els autors normalets podríem fer-ho d’una altra manera més humana i propera, signar a un lloc al matí, a un altre a la tarda i llestos. /…/ Podríem convertir Sant Jordi en el que imaginem sobre el paper. Tenim una gentada al carrer i una literatura cada dia més forta. Creguem-nos-ho una mica més i siguem menys populistes.”
El meu pensament està amb els escriptors, no mediàtics, que han d’escalfar cadira i han de somriure i que comptaran, amb els dits, els llibres que firmen. És ben trist que els personatges mediàtics es converteixin d'un dia per l'altre en els escriptors més venuts amb llibres de pa sucat amb oli i amb llibres que, majoritàniament, són fum, això si és que no hi ha ni foc, ni fum, ni cendra. És una tendència imparable que banalitza la creació literària i enfosqueix el panorama literari al meu entendre.
El meu pensament està amb els escriptors, no mediàtics, que han d’escalfar cadira i han de somriure i que comptaran, amb els dits, els llibres que firmen. És ben trist que els personatges mediàtics es converteixin d'un dia per l'altre en els escriptors més venuts amb llibres de pa sucat amb oli i amb llibres que, majoritàniament, són fum, això si és que no hi ha ni foc, ni fum, ni cendra. És una tendència imparable que banalitza la creació literària i enfosqueix el panorama literari al meu entendre.
Totalment d'acord amb el Toni Soler quan diu "Teniu tot l'any per comprar tota mena de llibres. Avui, marqueu-vos un detall amb el país: regaleu llibres d'autors catalans, en català i d'editorials catalanes". Fem-li cas. Omplim els carrers d’il·lusió, màgia, amor i cultura. Bon sant Jordi!
22 d’abril del 2024
Piscines
El conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, ha descartat refer el decret de piscines i ha responsabilitat l’oposició si aquest estiu els municipis no poden obrir les que són municipals. Acusa els seus detractors de “voler gesticular perquè sembli que ho fa malament i que ells ho farien millor”. “Portem 42 mesos de sequera i l’aigua segueix sortint per l’aixeta. Alguna cosa devem d’haver fet bé”, defensa.
L’Associació Catalana de Municipis i algunes alcaldies han negat que s’hagués negociat amb elles el contingut del decret.
En un país amb un nivell més elevat de cultura política aquest tipus de situacions no s’haurien de produir mai, ara bé, aquest no és el nostre cas.
Tot plegat, una altra batussa política lamentable que a ningú no afavoreix i que ve a confirmar que en la nostra administració pública “hi ha massa vuits i nous i cartes que no lliguen”.
En un país amb un nivell més elevat de cultura política aquest tipus de situacions no s’haurien de produir mai, ara bé, aquest no és el nostre cas.
Tot plegat, una altra batussa política lamentable que a ningú no afavoreix i que ve a confirmar que en la nostra administració pública “hi ha massa vuits i nous i cartes que no lliguen”.
21 d’abril del 2024
Qui no fuma ni beu vi, el dimoni el porta per un altre camí
El govern britànic vol que els més joves no puguin comprar mai tabac. La Cambra dels Comuns ha aprovat aquesta setmana un projecte de llei que prohibeix la venda de tabac a qualsevol persona nascuda l'any 2009 o més tard.
Segons el projecte, els fumadors que ara són majors d’edat podran continuar comprant tabac fins que ho deixin, o fins que es morin.
L’acte de fumar, en si mateix, no estaria penalitzat en la nova llei, però sí que se’n multaria la venda als més joves.
Les cigarretes electròniques quedarien excloses de la prohibició, però la legislació pretén de fer-les menys atractives a còpia de canviar-ne l’envàs i prohibir les populars cigarretes d’un sol ús que abunden al país.
El primer ministre, Rishi Sunak, que no beu alcohol ni fuma (i que fa dejuni un dia la setmana), ha encapçalat el projecte. Un dels grans arguments de Sunak és que el tabaquisme, que mata desenes de milers de persones l’any al Regne Unit, sol començar en l’adolescència.
No em resulta del tot fàcil posicionar-me sobre una mesura d’aquest calibre, ara bé, si alguna cosa tinc clara és que prohibir no acostuma a ser la millor manera d’aconseguir les coses i que sempre són les generacions adultes les que imposen les lleis i manen.
La llei seca als USA també va prohibir, en aquest cas l’alcohol, i va causar estralls durant una dècada.
Jo no ho faria tot i que de ben segur que es poden trobar altres mesures dissuassòries.
Segons el projecte, els fumadors que ara són majors d’edat podran continuar comprant tabac fins que ho deixin, o fins que es morin.
L’acte de fumar, en si mateix, no estaria penalitzat en la nova llei, però sí que se’n multaria la venda als més joves.
Les cigarretes electròniques quedarien excloses de la prohibició, però la legislació pretén de fer-les menys atractives a còpia de canviar-ne l’envàs i prohibir les populars cigarretes d’un sol ús que abunden al país.
El primer ministre, Rishi Sunak, que no beu alcohol ni fuma (i que fa dejuni un dia la setmana), ha encapçalat el projecte. Un dels grans arguments de Sunak és que el tabaquisme, que mata desenes de milers de persones l’any al Regne Unit, sol començar en l’adolescència.
No em resulta del tot fàcil posicionar-me sobre una mesura d’aquest calibre, ara bé, si alguna cosa tinc clara és que prohibir no acostuma a ser la millor manera d’aconseguir les coses i que sempre són les generacions adultes les que imposen les lleis i manen.
La llei seca als USA també va prohibir, en aquest cas l’alcohol, i va causar estralls durant una dècada.
Jo no ho faria tot i que de ben segur que es poden trobar altres mesures dissuassòries.
20 d’abril del 2024
Crisi, col·lapse i catàstrofe
La Marina Garcés a la seva darrera publicació (El temps de la promesa. Nous quaderns anagrama, 2023) afirma que vivim en el temps de l’accident. L’afirmació és paradoxal perquè un accident és ni més ni menys que aquell esdeveniment que, de manera imprevista, irromp el curs regular de les coses.
Un accident obre un abans i un després. Afirma que actualment l’accident no interromp sinó que organitza el sentit de la temporalitat: el present se sosté entre un inquietant “encara no” i un terrorífic “ara ja sí” (pàg. 57).
Parla dels tres termes amb què avui ens referim al temps de l’accident: crisi, col·lapse i catàstrofe.
Tots tres es fan servir d’una manera paradoxal: la crisi ha passat a definir la normalitat, el col·lapse és inherent a la lògica dels sistemes en què vivim, i la catàstrofe esdevé el sentit del futur. Per això diem que el nostre present no té futur, que no sigui el de les ombres que projecta el seu passat.
Un cop llegit el text un parell o tres de cops es comença a entendre. A punt de ser declarats zona catastròfica, vaja. Quin futur ens espera!
Un accident obre un abans i un després. Afirma que actualment l’accident no interromp sinó que organitza el sentit de la temporalitat: el present se sosté entre un inquietant “encara no” i un terrorífic “ara ja sí” (pàg. 57).
Parla dels tres termes amb què avui ens referim al temps de l’accident: crisi, col·lapse i catàstrofe.
Tots tres es fan servir d’una manera paradoxal: la crisi ha passat a definir la normalitat, el col·lapse és inherent a la lògica dels sistemes en què vivim, i la catàstrofe esdevé el sentit del futur. Per això diem que el nostre present no té futur, que no sigui el de les ombres que projecta el seu passat.
Un cop llegit el text un parell o tres de cops es comença a entendre. A punt de ser declarats zona catastròfica, vaja. Quin futur ens espera!
19 d’abril del 2024
La pissarreta d'en Partal
En Vicent Partal és un bon periodista i VilaWeb és un artefacte peridodístic singular. A la visita guiada que vam fer l’any passat vaig tenir l’oportunitat de constatar-ho. És per això que sóc subscriptor i en dono suport.
L’invent de la pissarreta és una troballa. Amb els seus mapes i gràfics i la seva mirada perspicaç t’ajuda a entendre aquest món tan complicat. Mireu si no a tall d’exemple l’episodi del passat dia 16: “Perses, turcs, àrabs, musulmans… És tot igual?”
El dilluns 16, a la sessió inaugural del Vilapensa (La frontera alegre, el contacte amb l’altre) va fer una intervenció nítida, clarificadora i divulgativa, que és molt d’agrair. Es va menjar amb patates la Isabel Galí, la seva parella de ball, totalment desbordada per la claredat expositiva i narrativa de’n Vicent, sempre amb un suport visual del tot encertat.
L’invent de la pissarreta és una troballa. Amb els seus mapes i gràfics i la seva mirada perspicaç t’ajuda a entendre aquest món tan complicat. Mireu si no a tall d’exemple l’episodi del passat dia 16: “Perses, turcs, àrabs, musulmans… És tot igual?”
El dilluns 16, a la sessió inaugural del Vilapensa (La frontera alegre, el contacte amb l’altre) va fer una intervenció nítida, clarificadora i divulgativa, que és molt d’agrair. Es va menjar amb patates la Isabel Galí, la seva parella de ball, totalment desbordada per la claredat expositiva i narrativa de’n Vicent, sempre amb un suport visual del tot encertat.
18 d’abril del 2024
Escriure sobre la mare
Preciós el text “La càrrega mental”, un agraïment de Maria Climent a la dona que la va dur al món ( Catorze 14 cultura viva) i que clou d’aquesta manera: Per la càrrega mental, pel temps, per la vida sencera, mama.
La Maria Climent a la seva 2a novel·la (A casa teníem un himne. L’Altra, 2023), amb una mare i les seves dues filles com a protagonistes, ja va deixar clar que a la vida, sovint, cal una mà amiga, una paraula de confort, una il·luminació: posar negre sobre blanc el que tenìem pendent.
La Gemma Ruiz (Les nostres mares. Proa) retrata la quotidianitat d’un grup de dones vitalistes i combatives, sense escatimar tòpics. Un presumpte homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista i que van haver de renunciar a la seva realització personal però que van lluitar perquè les seves filles poguessin triar el seu camí. Una història tristament femenina que diu l’Anna Carreras.
La novel·la “Res no s’oposa a la nit” (Delphine de Vigan. Edicions 62) és una necessitat vital per a la seva autora. Admet que ha provat de no escriure sobre un drama que l’afecta directament però que no se n’ha sortit perquè sap que fins que no escrigui sobre això, sobre la vida i la mort de la seva mare, no podrà escriure res més. I escriure és, precisament, l’única manera de sobreviure a la tragèdia. Col·loca la pròpia mare en el centre d’un relat autobiogràfic del qual no sabem del cert què és cert i què no, naturalment.
Escrivint el llibre l’autora va adonar-se que la seva mare l’havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal.
En definitiva, que mare només n’hi ha una… ” y a ti te encontré en la calle” que diu la dita popular.
La Maria Climent a la seva 2a novel·la (A casa teníem un himne. L’Altra, 2023), amb una mare i les seves dues filles com a protagonistes, ja va deixar clar que a la vida, sovint, cal una mà amiga, una paraula de confort, una il·luminació: posar negre sobre blanc el que tenìem pendent.
La Gemma Ruiz (Les nostres mares. Proa) retrata la quotidianitat d’un grup de dones vitalistes i combatives, sense escatimar tòpics. Un presumpte homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista i que van haver de renunciar a la seva realització personal però que van lluitar perquè les seves filles poguessin triar el seu camí. Una història tristament femenina que diu l’Anna Carreras.
La novel·la “Res no s’oposa a la nit” (Delphine de Vigan. Edicions 62) és una necessitat vital per a la seva autora. Admet que ha provat de no escriure sobre un drama que l’afecta directament però que no se n’ha sortit perquè sap que fins que no escrigui sobre això, sobre la vida i la mort de la seva mare, no podrà escriure res més. I escriure és, precisament, l’única manera de sobreviure a la tragèdia. Col·loca la pròpia mare en el centre d’un relat autobiogràfic del qual no sabem del cert què és cert i què no, naturalment.
Escrivint el llibre l’autora va adonar-se que la seva mare l’havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal.
En definitiva, que mare només n’hi ha una… ” y a ti te encontré en la calle” que diu la dita popular.
I visca la mare que ens va parir!
17 d’abril del 2024
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? La creació post mortem amb IA
Molt interessant, com sempre, l’article “Parlar amb els morts a través de la IA: una oportunitat o un risc?” (Mònica Planas ARA 14/4/2024).
Entre moltes d’altres coses vinculades a la intel·ligència artificial (IA) planteja un tema de gran calibre: ¿Qui té dret a ressuscitar els creadors?
Ve a dir que la IA pot expandir les grans obres d’art més enllà dels marcs que les limiten, però són creacions vinculades al nom d’un artista sense la seva mirada ni el seu pensament.
Algú pot decidir utilitzar la IA per crear una nova novel·la policíaca de Pepe Carvalho amb l’argument que s’ha fet segons l’estil de Manuel Vázquez Montalbán. O editar un nou àlbum de Leonard Cohen amb IA on la seva veu greu cantarà temes que s’assemblaran als seus grans èxits. O que un diari continuï publicant articles d’un opinador finat.
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? Artistes i hereus de grans estrelles de la música ja han denunciat que s’entrenin els programes d’imitació amb els seus continguts. Però la creació post mortem amb IA té l’afegit que els imposa una obra i una autoria que no els pertany. Es poden considerar homenatges a l’artista difunt, un joc amb el més enllà o un experiment filosòfic, però també una explotació comercial del mort que ultratja el seu criteri i la seva autoria.
El dubte és qui té la potestat per decidir que un artista ha de ser replicat eternament o que la seva producció s'ha de perpetuar a través de les creacions de la intel·ligència artificial.
Potser el més inquietant de l’evolució humana és la creixent resistència a l’acceptació de la mort.
Entre moltes d’altres coses vinculades a la intel·ligència artificial (IA) planteja un tema de gran calibre: ¿Qui té dret a ressuscitar els creadors?
Ve a dir que la IA pot expandir les grans obres d’art més enllà dels marcs que les limiten, però són creacions vinculades al nom d’un artista sense la seva mirada ni el seu pensament.
Algú pot decidir utilitzar la IA per crear una nova novel·la policíaca de Pepe Carvalho amb l’argument que s’ha fet segons l’estil de Manuel Vázquez Montalbán. O editar un nou àlbum de Leonard Cohen amb IA on la seva veu greu cantarà temes que s’assemblaran als seus grans èxits. O que un diari continuï publicant articles d’un opinador finat.
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? Artistes i hereus de grans estrelles de la música ja han denunciat que s’entrenin els programes d’imitació amb els seus continguts. Però la creació post mortem amb IA té l’afegit que els imposa una obra i una autoria que no els pertany. Es poden considerar homenatges a l’artista difunt, un joc amb el més enllà o un experiment filosòfic, però també una explotació comercial del mort que ultratja el seu criteri i la seva autoria.
El dubte és qui té la potestat per decidir que un artista ha de ser replicat eternament o que la seva producció s'ha de perpetuar a través de les creacions de la intel·ligència artificial.
Potser el més inquietant de l’evolució humana és la creixent resistència a l’acceptació de la mort.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)