Alemanya, Dinamarca, Suècia, els Estats Units… van restablint les fronteres i els controls duaners. Josep Sala i Cullell ho analitza a fons en un article molt clarificador (A Occident, el final de la globalització i de les fronteres obertes? Vilaweb 16/9/2024).
Els moviments antiglobalització dels anys noranta ja van avisar de tot allò que vindria, abans no fossin esclafats. El nou paradigma econòmic, sorgit de les teories liberals però abraçat pels socialdemòcrates, consistia a desvincular les grans empreses dels estats, amb una lliure circulació de capitals que permetés d’esquivar els impostos. Alhora es va voler enfonsar les classes treballadores autòctones amb la importació constant de mà d’obra barata de països més pobres.
Les conseqüències, al cap de trenta anys, són catastròfiques a tot Occident: les diferències entre la minoria més rica i la resta de la població s’han disparat, i regions i ciutats senceres han quedat devastades per la desindustrialització i la concentració dels bons llocs de feina a les capitals.
Cada cop més gent se n’ha afartat, i el punt de ruptura ha estat la immigració. El model globalitzador necessita fronteres obertes, una política que s’ha comunicat amb el mantra de “vénen a fer les feines que nosaltres no volem”. I no resolt, ni de lluny, la misèria i les desigualtats socials dels països més pobres.
En tres dècades Catalunya ha passat de 6 a 8 milions. El país s’ha engreixat, no ha crescut ordenadament ni és més esbelt, ni ha estat capaç de fer front amb garanties als grans reptes: sanitaris, educatius, laborals, d’habitatge, culturals, lingüístics…
La immigració, l'envelliment de la població, la globalització salvatge… són problemes que no es plantegen políticament amb prou coratge i valentia, i aixì ens va.
És per això que sorprenen les declaracions del president Illa, que en el discurs de la Diada va tractar la qüestió com si fóssim a la dècada de 1990: “Tothom que ve a millorar Catalunya és català, amb els mateixos drets i els mateixos deures que tenim tots nosaltres.” Doncs no.
17 de setembre del 2024
16 de setembre del 2024
El 7
El 7 és considerat un nombre màgic perquè es compon del sagrat número 3 i del terrenal número 4. Així, així, estableix un pont entre el cel i la terra. Asseguren que per a Pitàgores el 7 era “el número perfecte”; Dante Alighieri ho feia servir en les seves obres; i la Bíblia ho esmenta amb freqüència.
“El número 7 -va dir Hipòcrates- per les seves virtuts ocultes, tendeix a fer totes les coses; és el dispensador de la vida i font de tots els canvis, ja que fins i tot la Lluna canvia de fase cada set dies: aquest nombre influeix en tots els éssers sublims”.
En les Sagrades Escriptures, el número set simbolitza sovint la perfecció. El Gènesi ens diu que Déu va crear el cel i la Terra en sis dies i, un cop completats, va descansar el setè dia (Gènesi 1; 2:1-2). En els temps bíblics, els números solien simbolitzar un significat més profund.
77 quilos és el nom d’un restaurant situat al carrer Mallorca de BCN on no hi falta ni sobra res.
77 quilos és el que jo peso de fa anys. 77 quilos d'humanitat.
“El número 7 -va dir Hipòcrates- per les seves virtuts ocultes, tendeix a fer totes les coses; és el dispensador de la vida i font de tots els canvis, ja que fins i tot la Lluna canvia de fase cada set dies: aquest nombre influeix en tots els éssers sublims”.
En les Sagrades Escriptures, el número set simbolitza sovint la perfecció. El Gènesi ens diu que Déu va crear el cel i la Terra en sis dies i, un cop completats, va descansar el setè dia (Gènesi 1; 2:1-2). En els temps bíblics, els números solien simbolitzar un significat més profund.
7 són els dies de la setmana.
7 són els samurais.
7 vides tenen els gats.
7 és la meitat de 14.
77 quilos és la quantitat de menjar que, de mitjana, desaprofita cada espanyol durant l’any.77 quilos és el nom d’un restaurant situat al carrer Mallorca de BCN on no hi falta ni sobra res.
77 quilos és el que jo peso de fa anys. 77 quilos d'humanitat.
15 de setembre del 2024
Megaincendis
Tornen els incendis, que no megaincendis, al nostre país. Com cada any i cada cop pitjor
Emily Anthes (Com els megaincendis estan transformant el món. ARA 8/12/2023) constata com els enormes incendis forestals de la nostra era, el pirocè, no només perjudiquen els ecosistemes, sinó que també els transformen.
El foc és un fenomen natural. En realitat, hi ha espècies que es beneficien dels seus efectes i fins i tot les que no se’n beneficien poden oferir una resistència notable a les flames.
Però ara els incendis s’intensifiquen i comencen a superar la capacitat de regeneració. Els megaincendis, que converteixen en una anècdota els incendis forestals típics, tenen un impacte ecològic immediat perquè maten plantes i animals que podrien haver sobreviscut a focs més moderats.natura.
Els animals que sobreviuen a l’infern han de trobar menjar, aigua i refugi en uns paisatges càlids, ressecs i pelats amb un alt risc de depredació.
Els incendis incontrolables de darrera generació com a futur immediat. Els experts diuen que ja els tenim a tocar i que poden socarrimar el nostre entorn immediat, tal com ja ho estan fent en altres indrets del món. Fa feredat. Foc a la vinya de l’avi!
Emily Anthes (Com els megaincendis estan transformant el món. ARA 8/12/2023) constata com els enormes incendis forestals de la nostra era, el pirocè, no només perjudiquen els ecosistemes, sinó que també els transformen.
El foc és un fenomen natural. En realitat, hi ha espècies que es beneficien dels seus efectes i fins i tot les que no se’n beneficien poden oferir una resistència notable a les flames.
Però ara els incendis s’intensifiquen i comencen a superar la capacitat de regeneració. Els megaincendis, que converteixen en una anècdota els incendis forestals típics, tenen un impacte ecològic immediat perquè maten plantes i animals que podrien haver sobreviscut a focs més moderats.natura.
Els animals que sobreviuen a l’infern han de trobar menjar, aigua i refugi en uns paisatges càlids, ressecs i pelats amb un alt risc de depredació.
Els incendis incontrolables de darrera generació com a futur immediat. Els experts diuen que ja els tenim a tocar i que poden socarrimar el nostre entorn immediat, tal com ja ho estan fent en altres indrets del món. Fa feredat. Foc a la vinya de l’avi!
14 de setembre del 2024
Amics
La Leticia Asenjo ho té ben clar (Com detectar una amistat tòxica. ARA 28/12/2023): tenir bons amics és especialment important al llarg de la vida. Ens aporten qualitat de vida i ens ajuden a sentir-nos menys sols al món. Sense amics tenim més risc de patir ansietat, depressió i un sistema immunitari debilitat.
Cal saber diferenciar una amistat sana d'una de tòxica. Una amistat sana ens aporta alegria i suport i treu el millor de nosaltres mateixos. Els bons amics s’alegren dels nostres èxits i ens ajuden en els moments complicats. Una amistat sana és bidireccional. En canvi, en una amistat tòxica hi ha ansietat, tristesa i estrès. Compte amb les amistats perilloses!
A casa en aquests moments tenim la sort de gaudir de dues colles d’amics amb qui compartim, de modes diferents això sí, bones estones de la nostra vida. Aquesta és una bona setmana: dimecres vam dinar plegats amb una de les colles i avui sopem a casa amb l’altra, en uns àpats mensuals itinerants que fem des de fa 30 anys.
També tenim uns quants amics “sueltos”, alguns de tota la vida, i amb qui sabem que hi podem comptar si arriba el cas. Són una mena de roc a la faixa.
Moltes persones grans se senten soles. Al Regne Unit fins i tot es va crear el 2018 un ministeri per a la Soledat. Nou milions de persones se sentien soles, de les quals 1,2 milions no parlaven amb ningú en una setmana.
Som amb els altres que diria JM Esquirol. Vivim com somiem. sols, diu Josep Conrad. Naixem sols, morim sols i entremig intentem en va entrar dins les solituds dels altres, pregona Paul Auster. David Thoreau deia que no havia trobat cap companya tan sociable com la solitud. El recull d’aquestes reflexions és de l’Eva Piquer (La solitud que ens acompanya. ARA 17/6/2027)
Cal saber diferenciar una amistat sana d'una de tòxica. Una amistat sana ens aporta alegria i suport i treu el millor de nosaltres mateixos. Els bons amics s’alegren dels nostres èxits i ens ajuden en els moments complicats. Una amistat sana és bidireccional. En canvi, en una amistat tòxica hi ha ansietat, tristesa i estrès. Compte amb les amistats perilloses!
A casa en aquests moments tenim la sort de gaudir de dues colles d’amics amb qui compartim, de modes diferents això sí, bones estones de la nostra vida. Aquesta és una bona setmana: dimecres vam dinar plegats amb una de les colles i avui sopem a casa amb l’altra, en uns àpats mensuals itinerants que fem des de fa 30 anys.
També tenim uns quants amics “sueltos”, alguns de tota la vida, i amb qui sabem que hi podem comptar si arriba el cas. Són una mena de roc a la faixa.
Moltes persones grans se senten soles. Al Regne Unit fins i tot es va crear el 2018 un ministeri per a la Soledat. Nou milions de persones se sentien soles, de les quals 1,2 milions no parlaven amb ningú en una setmana.
Som amb els altres que diria JM Esquirol. Vivim com somiem. sols, diu Josep Conrad. Naixem sols, morim sols i entremig intentem en va entrar dins les solituds dels altres, pregona Paul Auster. David Thoreau deia que no havia trobat cap companya tan sociable com la solitud. El recull d’aquestes reflexions és de l’Eva Piquer (La solitud que ens acompanya. ARA 17/6/2027)
Ingrid Bergman, ara ja fora de guió, deia que per ser feliç només cal tenir bona salut i mala memòria. Salut i bones amistats! I també bona memòria: som la nostra memòria.
Al Llibre de la selva queda ben clar això de l'amistat: https://youtu.be/UQtL8BHI93M?si=c9C9oxZRGfJvwJi9
13 de setembre del 2024
El doctor Martin
Llegeixo al Món de la Tele que "El doctor Martin" s'acomiada de TV3 amb un èxit espectacular: "Senzilla, fresca, humor anglès" La sèrie revelació de l'estiu emet el seu darrer episodi després d'haver assolit una audiència mitjana de 250.000 espectadors i un 20,1% de quota de pantalla.
N’he vist uns quants capítols i la veritat és que em mereix una doble valoració, amb cara i creu. D’una banda, sí, el doctor Martin és transgressor, molt bon professional, directe i sense pèls a la llengua. No està per punyetes ni per compliments.
D'altra banda, i com posava al descobert la Mònica Planas (De vacances amb l’insuportable doctor Martin. ARA 22/8/2024) l’humor radica en la personalitat singular de tots els personatges, més aviat estereotipats, que acaba conformant una comèdia poc subtil, molt elemental, però molt efectiva a nivell d’audiència.
Una comèdia en què un metge té dificultats per adaptar-se a un entorn de treball rural i auster que li resulta hostil. Ens trobem amb un protagonista masculí mancat d’habilitats socials. És un professional excel·lent des del punt de vista mèdic (malgrat la seva fòbia a la sang) però humanament precari: és fred en el tracte, gens empàtic, incapaç de somriure i brusc a l’hora de comunicar-se amb els pacients i amb els habitants del poble.
La Louisa, la seva dona i mare del seu fill, és l’antítesi del protagonista. El mal caràcter del doctor Martin acaba resultant més tòxic que divertit, especialment quan es tracta de gestionar les relacions familiars. La seva incapacitat d’esbossar ni un somriure a la seva predisposada i dòcil esposa pot fer-se fins i tot dolorosa. Sobretot quan la resta de personatges es compadeixen de la pobra dona i el que ha d’aguantar. Homes!
N’he vist uns quants capítols i la veritat és que em mereix una doble valoració, amb cara i creu. D’una banda, sí, el doctor Martin és transgressor, molt bon professional, directe i sense pèls a la llengua. No està per punyetes ni per compliments.
D'altra banda, i com posava al descobert la Mònica Planas (De vacances amb l’insuportable doctor Martin. ARA 22/8/2024) l’humor radica en la personalitat singular de tots els personatges, més aviat estereotipats, que acaba conformant una comèdia poc subtil, molt elemental, però molt efectiva a nivell d’audiència.
Una comèdia en què un metge té dificultats per adaptar-se a un entorn de treball rural i auster que li resulta hostil. Ens trobem amb un protagonista masculí mancat d’habilitats socials. És un professional excel·lent des del punt de vista mèdic (malgrat la seva fòbia a la sang) però humanament precari: és fred en el tracte, gens empàtic, incapaç de somriure i brusc a l’hora de comunicar-se amb els pacients i amb els habitants del poble.
La Louisa, la seva dona i mare del seu fill, és l’antítesi del protagonista. El mal caràcter del doctor Martin acaba resultant més tòxic que divertit, especialment quan es tracta de gestionar les relacions familiars. La seva incapacitat d’esbossar ni un somriure a la seva predisposada i dòcil esposa pot fer-se fins i tot dolorosa. Sobretot quan la resta de personatges es compadeixen de la pobra dona i el que ha d’aguantar. Homes!
12 de setembre del 2024
Romànic Català
@RomanicCatala és una font inesgotable d’enginy i de coneixement. Genial el fil de @JoanPauInarejos que es pot seguir també a les xarxes socials.
M’encanta el romànic, més que cap altre art. I trobo genial que el romànic fos capaç de predir Eric Clapton, a tall d’exemple.
També revisen documentalment i de manera magistral els 10 estereotips sobre el romànic.
Aquest curs estrenen #RomànicAmbUllsDeNen! unapeça més d’un trencaclosques genial.
Vídeos #RomànicEn2minuts • ✍️ Fils divulgatius • 😉#MemsRomànics •
No perdem l'oremus!
M’encanta el romànic, més que cap altre art. I trobo genial que el romànic fos capaç de predir Eric Clapton, a tall d’exemple.
També revisen documentalment i de manera magistral els 10 estereotips sobre el romànic.
Aquest curs estrenen #RomànicAmbUllsDeNen! unapeça més d’un trencaclosques genial.
Vídeos #RomànicEn2minuts • ✍️ Fils divulgatius • 😉#MemsRomànics •
No perdem l'oremus!
11 de setembre del 2024
Una jornada particular
De fa 3 anys l’11 de setembre és una jornada particular al carrer de l’Ateneu, entre Parlament i Amàlia Soler. I no ho dic en relació a la diada nacional de Catalunya, no. La cosa va d’aniversaris.
El nostre veí Gerard ahir dia 10 va fer 20 anys -Per molts anys!-, que és fantàstic, el millor que et pot passar a la vida si res no es torça. L’alternativa és infinitament pitjor.
Des dels 18, de fa 3 anys, que fa una celebració amb una colla d’amics a casa seva. Un sopar-espectacle de gamma extra. Cap a la mitjanit s'inicien els càntics, a pèl, a tot drap, sense aturador, bàsicament dels balls de la festa major vilafranquina, amb una especial consideració pels goigs a sant Fèlix.
Un moment àlgid d’aquesta nit passada ha estat, entre la 1 i ¼ de 2, el cant del toc de vermut i dels goigs. Des del dormitori de casa, a uns 15 metres en línia recta, ens haguéssim pogut incorporar a la cantúria doncs, ara a l’estiu i amb les finestres obertes se sent tot perfectament. Amb les finestres tancades, també.
Hi ha hagut un moment d’un cert esgotament però, cap a ¾ de 2, ha pres el relleu el ball dels bastoners… picant amb els bastons! Amb traça i bon ritme, això no es pot negar.
A les 2 de la matinada ens hem vestit i hem anat a visitar els nostres veïns, tal com ja vam fer l’any passat tal dia com avui i si fa no fa a la mateixa hora.
El fil de la conversa, similar al de l’any passat també. La nostra queixa pel no poder dormir a aquestes hores de la matinada. El seu relat: que és un dia l’any, que demà és festa, que es tracta d’un domicili particular, que l’ocasió s’ho mereix…
La conversa, de 10 minuts, és cordial però discrepant. Els oferim un proposta alternativa per l’any que ve… que hi tornaran. Ja que l’aniversari és el dia 10 i que l’endemà tornarà a ser festa, que el gruix dels actes folklòrics i de la saragata es faci el dia 10 a la nit, però que cap a la mitjanit no hi hagi més saragata, que s’imposi la contenció, que no vol dir que tothom hagi d’anar a dormir. Continuar el sopar, fer petar la xerrada i passar una bona estona sense estridències també pot ser una bona manera de continuar la celebració.
Després de la conversa ha imperat el silenci, excepte en algun moment puntual. Tot i amb això nosaltres no hem pogut agafar el son a causa de tot plegat. Tot just cap a les 4, quan ja estàvem a punt de reprendre el son, han donat per acabada la festa… o gairebé perquè llavors han anat a buidar les ampolles de vidre -amb la conseqüent sorollada- al contenidor de la cruÏlla Ateneu / Amàlia Soler, que això és el que ens han comentat uns veïns.
D’¼ de 5 a 2/4 de 5 un grupet de mitja dotzena de participants al sopar-espectacle s’han aturat sota el finestral de casa nostra per acabar-s’ho d'enraonar i decidir on s’anava de rematar la jornada. Una jornada particular.
Amb tot això avui nosaltres, veïns soferts, hem dormit de 5 a 8 de la matinada i ens hem llevat cansats i molestos per haver fet horari nocturn de festa major, quan en realitat es tractava d’una celebració privada.
Tenim un any per en davant. Mirarem de reprendre la conversa amb el Gerard per tal de trobar una solució satisfactòria per a les dues parts. Una sortida raonable. Visquem plegats i bé. O no?
El nostre veí Gerard ahir dia 10 va fer 20 anys -Per molts anys!-, que és fantàstic, el millor que et pot passar a la vida si res no es torça. L’alternativa és infinitament pitjor.
Des dels 18, de fa 3 anys, que fa una celebració amb una colla d’amics a casa seva. Un sopar-espectacle de gamma extra. Cap a la mitjanit s'inicien els càntics, a pèl, a tot drap, sense aturador, bàsicament dels balls de la festa major vilafranquina, amb una especial consideració pels goigs a sant Fèlix.
Un moment àlgid d’aquesta nit passada ha estat, entre la 1 i ¼ de 2, el cant del toc de vermut i dels goigs. Des del dormitori de casa, a uns 15 metres en línia recta, ens haguéssim pogut incorporar a la cantúria doncs, ara a l’estiu i amb les finestres obertes se sent tot perfectament. Amb les finestres tancades, també.
Hi ha hagut un moment d’un cert esgotament però, cap a ¾ de 2, ha pres el relleu el ball dels bastoners… picant amb els bastons! Amb traça i bon ritme, això no es pot negar.
A les 2 de la matinada ens hem vestit i hem anat a visitar els nostres veïns, tal com ja vam fer l’any passat tal dia com avui i si fa no fa a la mateixa hora.
El fil de la conversa, similar al de l’any passat també. La nostra queixa pel no poder dormir a aquestes hores de la matinada. El seu relat: que és un dia l’any, que demà és festa, que es tracta d’un domicili particular, que l’ocasió s’ho mereix…
La conversa, de 10 minuts, és cordial però discrepant. Els oferim un proposta alternativa per l’any que ve… que hi tornaran. Ja que l’aniversari és el dia 10 i que l’endemà tornarà a ser festa, que el gruix dels actes folklòrics i de la saragata es faci el dia 10 a la nit, però que cap a la mitjanit no hi hagi més saragata, que s’imposi la contenció, que no vol dir que tothom hagi d’anar a dormir. Continuar el sopar, fer petar la xerrada i passar una bona estona sense estridències també pot ser una bona manera de continuar la celebració.
Després de la conversa ha imperat el silenci, excepte en algun moment puntual. Tot i amb això nosaltres no hem pogut agafar el son a causa de tot plegat. Tot just cap a les 4, quan ja estàvem a punt de reprendre el son, han donat per acabada la festa… o gairebé perquè llavors han anat a buidar les ampolles de vidre -amb la conseqüent sorollada- al contenidor de la cruÏlla Ateneu / Amàlia Soler, que això és el que ens han comentat uns veïns.
D’¼ de 5 a 2/4 de 5 un grupet de mitja dotzena de participants al sopar-espectacle s’han aturat sota el finestral de casa nostra per acabar-s’ho d'enraonar i decidir on s’anava de rematar la jornada. Una jornada particular.
Amb tot això avui nosaltres, veïns soferts, hem dormit de 5 a 8 de la matinada i ens hem llevat cansats i molestos per haver fet horari nocturn de festa major, quan en realitat es tractava d’una celebració privada.
Tenim un any per en davant. Mirarem de reprendre la conversa amb el Gerard per tal de trobar una solució satisfactòria per a les dues parts. Una sortida raonable. Visquem plegats i bé. O no?
PD L’ordenança de civisme i convivència de l’ajuntament de Vilafranca ja contempla aquest tipus de situacions, en concret els articles 40, 41 i 52. https://drive.google.com/file/d/1UEYI7IeRoLYMdktawZR-UBK4tpLxtREw/view?usp=sharing
10 de setembre del 2024
“Perquè hi és”...
Jesús Fortuño va escriure un excel·lent article sobre l’Everest (La metàfora de l’Everest. El Punt Avui 6/1/2018) on deia que potser era moment de recordar en George Mallory, que conjuntament amb Andrew Irwin van morir al 1924 a la part final de l’Everest, envoltats d’un veritable misticisme romàntic, ja que no se sap si van arribar al cim.
Una periodista de Nova York l’any 1922 li va preguntar per què volia pujar a l’Everest? Mallory va respondre: “Perquè hi és”...
El seu cos va ser trobat l’any 1999 per una expedició que hi va pujar expressament a buscar-lo i va tenir sort. D’Irwing, a hores d’ara ningú en sap res.
L’any 1978, Reinhold Messner i Peter Habeler van ser els primers a pujar a l’Everest sense oxigen artificial. El 1980 Messner va repetir l’ascens sol i es va convertir en el primer a aconseguir-ho. Messner és considerat per molts el millor. No només pel fet de ser el primer a pujar als 14 vuit mil sense d’oxigen, o creuar l’Antàrtida caminant sense ajudes addicionals, entre d’altres primícies, sinó per la seva trajectòria com a escriptor i la seva filosofia d’exposició màxima.
Però aquesta dimensió romàntica de l’alpinisme relacionada amb el desig de trobar els nostres límits, conviu amb una visió més materialista i comercial. Els occidentals hem fet de les muntanyes, i de la seva èpica, una construcció imaginària fonamentada en la visió de conquesta. Veure la corrua de gent, molt d’ells milionaris excèntrics que pugen a collibè dels seus portadors, fer el cims amb aquestes males arts és abominable.
És aquesta lògica de la diferència la que marca la mercantilització de l’Everest. A veure qui puja primer, amb oxigen addicional o sense; qui dels que pugen és més vell, o més jove; qui és la primera dona; qui ho fa sol o acompanyat; per la cara nord o la cara sud; a l’hivern o la primavera… qui el baixa esquiant o en parapent… Són tot diferents dimensions del que hem convertit la muntanya més alta de la Terra.Kilian Jornet, el 2017, ha estat el primer que hi ha pujat dues vegades en menys d’una setmana, establint una nova línia de possibilitats en estil purista i minimalista, sense camps d’alçada, sense portadors, sense cordes fixes, i tan sols amb una motxilla per pujar i baixar al més aviat possible. La segona vegada, en 17 hores. Ha estat, sense cap dubte, el cop d’efecte mediàtic per coronar el projecte Summits of my life. “Perquè hi és”..
Una periodista de Nova York l’any 1922 li va preguntar per què volia pujar a l’Everest? Mallory va respondre: “Perquè hi és”...
El seu cos va ser trobat l’any 1999 per una expedició que hi va pujar expressament a buscar-lo i va tenir sort. D’Irwing, a hores d’ara ningú en sap res.
L’any 1978, Reinhold Messner i Peter Habeler van ser els primers a pujar a l’Everest sense oxigen artificial. El 1980 Messner va repetir l’ascens sol i es va convertir en el primer a aconseguir-ho. Messner és considerat per molts el millor. No només pel fet de ser el primer a pujar als 14 vuit mil sense d’oxigen, o creuar l’Antàrtida caminant sense ajudes addicionals, entre d’altres primícies, sinó per la seva trajectòria com a escriptor i la seva filosofia d’exposició màxima.
Però aquesta dimensió romàntica de l’alpinisme relacionada amb el desig de trobar els nostres límits, conviu amb una visió més materialista i comercial. Els occidentals hem fet de les muntanyes, i de la seva èpica, una construcció imaginària fonamentada en la visió de conquesta. Veure la corrua de gent, molt d’ells milionaris excèntrics que pugen a collibè dels seus portadors, fer el cims amb aquestes males arts és abominable.
És aquesta lògica de la diferència la que marca la mercantilització de l’Everest. A veure qui puja primer, amb oxigen addicional o sense; qui dels que pugen és més vell, o més jove; qui és la primera dona; qui ho fa sol o acompanyat; per la cara nord o la cara sud; a l’hivern o la primavera… qui el baixa esquiant o en parapent… Són tot diferents dimensions del que hem convertit la muntanya més alta de la Terra.Kilian Jornet, el 2017, ha estat el primer que hi ha pujat dues vegades en menys d’una setmana, establint una nova línia de possibilitats en estil purista i minimalista, sense camps d’alçada, sense portadors, sense cordes fixes, i tan sols amb una motxilla per pujar i baixar al més aviat possible. La segona vegada, en 17 hores. Ha estat, sense cap dubte, el cop d’efecte mediàtic per coronar el projecte Summits of my life. “Perquè hi és”..
9 de setembre del 2024
Dos divorcis a l’hora… o durar tota la vida.
Llegeixo a la secció de Societat de l’ARA la notícia: “Gairebé dos divorcis cada hora: l'esperança de vida dels matrimonis a Catalunya”. (Cesc Maideu. ARA 16/6/2024).
Com qui lloga un pis o s'estrena en una feina, el matrimoni és un contracte amb un mínim de compromís que, en aquest cas, és de tres mesos.
La durada mitjana d'una relació que acaba en ruptura és de 16 anys i mig a l’estat espanyol. La realitat catalana és que gairebé cada hora hi ha dues parelles que decideixen divorciar-se, 15.000 el 2023. Les dades sempre ajuden a dimensionar els temes.
Per divorciar-te, primer t'has de casar. Però en les últimes tres dècades la societat espanyola (i catalana) ha anat perdent l'interès en la institució del matrimoni.
Fins al 2005 les parelles estaven obligades a justificar un divorci, però des de llavors no cal donar explicacions.
El primer detonant de la trencadissa és la criança dels fills. El segon motiu és el desenamorament. El tercer, una infidelitat. La quarta problemàtica és l'econòmica.
Una parrafada que fa pensar: els matrimonis poden acabar bé… o durar tota la vida.
Com qui lloga un pis o s'estrena en una feina, el matrimoni és un contracte amb un mínim de compromís que, en aquest cas, és de tres mesos.
La durada mitjana d'una relació que acaba en ruptura és de 16 anys i mig a l’estat espanyol. La realitat catalana és que gairebé cada hora hi ha dues parelles que decideixen divorciar-se, 15.000 el 2023. Les dades sempre ajuden a dimensionar els temes.
Per divorciar-te, primer t'has de casar. Però en les últimes tres dècades la societat espanyola (i catalana) ha anat perdent l'interès en la institució del matrimoni.
Fins al 2005 les parelles estaven obligades a justificar un divorci, però des de llavors no cal donar explicacions.
El primer detonant de la trencadissa és la criança dels fills. El segon motiu és el desenamorament. El tercer, una infidelitat. La quarta problemàtica és l'econòmica.
Una parrafada que fa pensar: els matrimonis poden acabar bé… o durar tota la vida.
6 de setembre del 2024
Mistery (Michel Franco. Mèxic, 2023)
Ahir al cineclub, "Mistery", de Michel Franco (Mèxic, 2023). D’aquest director encara recordo “Nuevo orden”, una bona pel·lícula de suspens, distòpica, de 2020.
Mistery és una petita obra d’art, amb protagonistes de carn i ossos. Sylvia és treballadora social i porta una vida senzilla i estructurada: la seva filla, la seva feina i les seves reunions d’Alcohòlics Anònims. La seva vida farà un gir quan, després d’una reunió d’antics alumnes de l’institut, Saul la segueix a casa. Aquesta inesperada retrobada tindrà profunds efectes en la vida de tots dos i obrirà la porta al seu passat.
Una història que convida a la reflexió sobre la naturalesa dels nostres records i com aquests donen forma a qui som. Amb dues interpretacions antològiques la pel·lícula aconsegueix furgar les profunditats de l'ànima humana.
Una atenció especial es mereix el silenci de les mares davant dels abusos dels seus marits a menors, la mare que calla davant de l'escenari de violència.
En resum, i com comentem a la sortida, som la nostra memòria. La gent més feta pols i desvalguda és la que té cura de la gent feta pols i desvalguda, com sempre.
Mistery és una petita obra d’art, amb protagonistes de carn i ossos. Sylvia és treballadora social i porta una vida senzilla i estructurada: la seva filla, la seva feina i les seves reunions d’Alcohòlics Anònims. La seva vida farà un gir quan, després d’una reunió d’antics alumnes de l’institut, Saul la segueix a casa. Aquesta inesperada retrobada tindrà profunds efectes en la vida de tots dos i obrirà la porta al seu passat.
Una història que convida a la reflexió sobre la naturalesa dels nostres records i com aquests donen forma a qui som. Amb dues interpretacions antològiques la pel·lícula aconsegueix furgar les profunditats de l'ànima humana.
Una atenció especial es mereix el silenci de les mares davant dels abusos dels seus marits a menors, la mare que calla davant de l'escenari de violència.
En resum, i com comentem a la sortida, som la nostra memòria. La gent més feta pols i desvalguda és la que té cura de la gent feta pols i desvalguda, com sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)