Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

29 de maig del 2024

Israel i Palestina

El 14 de maig de 1948 el dirigent sionista David Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel, en virtut -segons va dir- del “dret natural i històric del poble jueu i d’acord amb la resolució de l’assemblea general de les Nacions Unides” -quina llàstima que Israel no hagi tingut en consideració la resta de resolucions de les Nacions Unides sobre el tema!-.
Poques hores després de la proclamació els exèrcits de cinc països àrabs -Egipte, Jordània, Síria, Líban i Irak- es van llançar a aniquilar-lo, cosa que no van aconseguir per descoordinació i manca d’eficàcia, en contraposició als jueus, ben organitzats, que van aprofitar per eixamplar el territori més enllà dels que els pertocava segons les Nacions Unides.
Durant molts segles, la convivència -o almenys la ignorància recíproca- entre àrabs i jueus a Palestina havia estat relativament fàcil. La major part del poble jueu va fugir a l’exili després de la destrucció pels romans del temple de Jerusalem, l’any 70 dC
A la diàspora, el retorn a Sió, el turó de Jerusalem, era un somni que no es va convertir en projecte polític fins el s. XIX
Durant la Primera Guerra Mundial Londres va obtenir el mandat sobre Palestina. Va aplicar una doctrina vacil·lant basada en la Declaració Baldour: “els jueus tenen dret a una llar nacional a Palestina, però sense perjudicar els drets del sàrabs”. Aquest equilibrisme es va demostrar impossible, com bé explica Adolf Beltran (100 noticies d’un segle. Pòrtic, 2000).
L’emigració en massa jueva d’ara fa un segle va provocar revoltes palestines. Londres va proposar dividir Palestina en dos estats, l’un àrab i l’altre jueu. Els àrabs s’hi van negar, llavors i sempre. Avui mots creuen que es van equivocar. I els jueus tampoc acceptaven un estat binacional. La desavinença era total.
Després de la Segona Guerra Mundial, amb la mala consciència generalitzada per la mort de milions de jueus a les càmeres de gas nazis i enmig d’una espiral de terrorisme, els britànics anuncien que abandonen i que cedeixen el problema a les Nacions Unides.
El novembre de 1947 l’ONU va acordar la partició de Palestina, davant de la ràbia dels àrabs i la satisfacció dels jueus. El 14 de maig de 1948, el dia que expirava el mandat britànic sobre Palestina, David Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel.
Dos mil anys després, els jueus tornaven a tenir un estat propi, al preu d’haver convertit un altre poble, el palestí, en els jueus del s. XX.
Amb la guerra dels Sis Dies -entre el 5 i el 10 de juny de 1967- Israel va acabar augmentat el seu territori considerablement, amb la incorporació dels Alts del Golan, Cisjordània (incloent Jerusalem), la Franja de Gaza i la península del Sinaí.
De tots aquests territoris, Israel va retornar la península del Sinaí a Egipte com a part dels acords de pau de Camp David en 1982, més o menys al mateix temps que concedia la ciutadania israeliana als habitants de Jerusalem i dels Alts del Golan, els territoris dels quals van formar part a partir de llavors d'Israel després de la seva annexió unilateral. L'agost de 2005, Israel va evacuar tots els assentaments de la Franja de Gaza per a cedir el seu control a l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), seguint el seu pla de retirada unilateral israelià.
A més de l'expansió territorial, Israel va demostrar per mitjà d'aquesta guerra als seus veïns àrabs la seva capacitat militar, i la seva voluntat per a usar aquesta capacitat.
Altres resolucions de l’ONU tampoc no han estat aplicades. I alguna iniciativa de pau ha estat avortada, sigui amb l'assassinat dels seus promotors o per qualsevol altre motiu.
La situació s’ha anat deteriorant i amb tot això arribem al dia d’avui, amb uns líders polítics en conflicte amb les mans tacades de sang a un i altre costat, una comunitat internacional estupefacta i del tot inoperant i una massacre, un genocidi que fa feredat. I nosaltres, ciutadans del món, mirant la guerra en directe des del sofà de casa, espectadors d’un genocidi talment com si res. Una menció especial es mereixen les autoritats de la Unió Europea, inoperants i ridícules un cop més. Quina vergonya!

28 de maig del 2024

Mariconades papals

El digital Nacíó d’avui es fa ressó d’una de les notícies del dia: “Ja hi ha massa 'mariconeig'”.
El papa Francesc demana no admetre seminaristes homosexuals: «Ja hi ha massa 'mariconeig'». El cap de l'Església catòlica prohibeix als bisbes rebre nous membres del col·lectiu LGTBIQ+
Segons el papa Francesc, no s'ha d'admetre persones homosexuals als seminaris perquè ja hi ha "massa mariconeig" -frociaggine-, en italià, va ser la paraula que va emprar-.
El cap de l'Església catòlica va ordenar als bisbes el 20 de maig passat que no acceptessin més membres del col·lectiu LGTBIQ+.
La qüestió de la relació amb la comunitat LGTBIQ+ ha marcat l'etapa de Francesc al capdavant de l'Església catòlica i, tot i que de portes enfora sempre s'ha mostrat favorable a la seva inclusió i acceptació -amb matisos-, no es tracta de la primera sortida de to del pontífex. Per exemple, va arribar a dir que ser homosexual "no és un delicte, però sí que és pecat".
Que al segle XXI un papa, o qui sigui, encara mantingui aquestes postures no és sinó un símptoma d’estretor mental descomunal. Ai las!
La revista Sapiens publica un dossier interessant: “La persecució permanent de l'homosexualitat. Quan l'homosexualitat era delicte: mil anys de repressió a Catalunya”.
La persecució de l'homosexualitat ha estat una de les més constants i silenciades de la història. Les relacions entre persones del mateix sexe han estat habituals des de l'inici de la humanitat, i també han estat reprimides durant segles i segles.
Sàpiens presenta la primera síntesi sobre la repressió de l'homosexualitat a Catalunya, des de l'època medieval fins a l'actualitat. Una recerca inèdita i necessària que hem fet en diversos arxius i que ha permès tenir la primera radiografia dels acusats i de les víctimes durant l'època medieval i moderna.
Entre els segles XIII i XVIII, centenars d’homes van ser jutjats pels tribunals de Catalunya acusats del pecat de sodomia. Els homes acusats de sodomites eren cremats a la foguera.
El llarg període medieval, de vora mil anys, va anar estrenyent el setge sobre l’homosexualitat, en aquest cas la masculina, fent-la derivar d’un vici moral a un pecat i, finalment, a un fet criminal. I ho va fer entorn d’un concepte nou, el de la sodomia.
Quan, a partir del segle XIX, l’homosexualitat va deixar de ser un delicte, els metges van prendre el paper dels jutges en considerar-la una malaltia. Amb el franquisme, tornarien a ser perseguits, represaliats i estigmatitzats.
A data d’avui la situació ha millorat, i molt, però la lluita continua. Trista és l’època en què s’ha de lluitar per coses evidents.

27 de maig del 2024

Ooh La La! Cinema català… posa’t a caminar!

A la sala Zazie es projecta “Ooh La La”, una comèdia francesa divertida i enginyosa al voltant dels prejudicis socials i nacionals.
Alice i François estan a punt de casar-se i decideixen reunir les seves dues famílies. Per a l’ocasió han preparat un regal molt especial per als seus pares: unes proves d’ADN perquè tots puguin conèixer l’origen dels seus avantpassats. Però la sorpresa es converteix en fiasco.
La cinta, realment molt divertida, es beneficia de la posada en escena del cinema de reunions amb sorpresa i conflicte, ric en diàlegs. Feia temps que no sentia riure tanta gent al cinema!
La indústria cinematogràfica francesa és molt potent. Tot ho aprofiten i amb ben poca cosa et fan una pel·lícula.
La indústria del cinema catalana no té ni el potencial ni els recursos que li caldrien. Al darrera tampoc no té un estat que la promocioni. Ni, molt em temo, una ciutadania tan compromesa amb la causa com la francesa. Cinema català… posa’t a caminar!

26 de maig del 2024

Trofeus de guerra

Llegeixo que la invasió d’Ucraïna ha intensificat el comerç de trofeus de guerra, un negoci antic com la guerra (“Es ven uniforme de soldat rus mort: entrega ràpida a Barcelona”. Francesc Millán. ARA 26/5/2024).
La guerra, doncs, la pots comprar per internet i pagar-la amb Paypal, Google Pay, Visa, Mastercard o American Express. La guerra te la pot portar a casa un repartidor de Nacex o de Seur. Si no t’agrada tens trenta dies per tornar-la.
Els trofeus de guerra acostumen a ser banderes, armes, vehicles i objectes personals dels que lluiten. Els mateixos soldats hi participen a través de xarxes clandestines.
La guerra sempre és la pitjor manera de fer front als problemes, siguin del tipus de siguin. I els trofeus de guerra, els pitjors dels trofeus.

23 de maig del 2024

D’exposicions i dinar a Barcelona

Demà aniré d’exposicions i a dinar a Barcelona. I sé, sense dubtes raonables, que una cosa i l'altra em resultaran del tot satisfactòries.
Les dues exposicions que aniré a veure: Chiharu Shiota. “Cadascú un univers” Fundació Tàpies i, al CCCB, “Subúrbia. La construcció del somni americà”.
Chiharu Shiota. “Cadascú un univers” Fundació Tàpies.
“El treball de Chiharu Shiota (Osaka, 1972) respira la universalitat que apel·la al cor i a la ment de les persones de diverses generacions i de punts geogràfics distants.
L’artista aconsegueix fer patent la presència en l’absència, com la vida i el decés. La memòria, el trauma i la incertesa són la seva inspiració i les seves inquietuds que, al mateix temps, compartim tots els humans.
En aquest sentit, la reivindicació del vincle amb la terra, amb el passat i amb la memòria i, a la vegada, l’intercanvi entre presència i absència, permeten a l’artista teixir una relectura del passat des de l’evocació, tot posant la mirada en la contemporaneïtat.”
La Conxita Oliver (Chiharu Shiota. Fils de memòria. 28/3/2024. El Temps de les Arts) diu que es tracta d’un univers que permet rellegir el passat des de l’evocació, però sense apartar la mirada del present.
La seva obra es caracteritza per les apropiacions espacials enigmàtiques i contemplatives realitzades a partir de xarxes, teranyines i constel·lacions de llana. Forma part d’una generació d’artistes feministes dels primers anys de la dècada de 1970 que han guanyat l’atenció internacional els darrers anys per l’art relacionat amb l’espai i el cos. Densos entramats d’objectes usats i vells, capturats a través d’un medi tan fràgil com el fil, generen una atracció onírica, activant la reflexió sobre el passat i el futur.
“Els fils s’entrellacen els uns amb els altres. S’enreden. S’esquincen. Es desfan. Són com un mirall de sentiments”. Així descriu Chiharu Shiota les seves instal·lacions monumentals, a través de les quals explora el cos, la temporalitat, el moviment, l’absència, els somnis i la mort, tot involucrant l’espectador físicament i mentalment.
Aquesta és la cartografia amb la qual configura el seu imaginari: elements quotidians atrapats pels fils de memòria i connectats entre si.
La Mònica Planas (Un fil vermell que és la vida i la mort. ARA 21/4/2024) diu que és millor visitar la instal·lació en hores poc transitades perquè l’experiència, en silenci i en solitari, esdevé més poètica i intensa. Quilòmetres de fil embullat. És feroç i delicat a la vegada.
Els fils vermells de llana conformen una densa xarxa que embolcalla sostre i parets, baixa per apoderar-se dels objectes. Una desena de cadires antigues queden enredades pel complex entramat, com si fos un cos misteriós que s’apoderés d’elles. La xarxa infinita de fils resulta hipnòtica. L’artista Chiharu Shiota vol evocar emocions que ens facin reflexionar sobre la vida i la mort.
Shiota juga amb el record i amb la potència dels vincles que creem amb les persones i amb els objectes. Els fils que impregnen les cadires de fusta ens fan pensar en el recorregut vital de tanta gent que s’entrecreua en un caos global impossible de desxifrar. El rastre de cadascun de nosaltres.
Les cadires com a objecte on aturar-se, però també com a espai de trànsit compartit per múltiples vides i històries, on s’entrecreuen la memòria col·lectiva i la individual. Cadires velles, de formes diferents, que ens remeten a múltiples espais on ens porta la nostra existència.
Aneu a la Fundació Tàpies i deixeu que se us empassi la gran xarxa filamentosa. Quan sigueu a sota, escolteu bé quina història us explica de vosaltres mateixos.
Exposició Subúrbia. “La construcció del somni americà”. Al CCCB
Qui no ha desitjat mai el somni americà? Una casa gran amb jardí, piscina i un parell de cotxes al garatge. Un lloc tranquil i segur per viure en família, a prop de la natura i amb un veïnat amistós. L’exposició recorre la història cultural d’aquest ideal de vida reproduït fins a la sacietat a la televisió, la publicitat o el cinema i analitza la vigència i els aspectes més controvertits d’aquest model urbanístic.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» ens endinsa en l’imaginari de la casa familiar idíl·lica i mostra com s’ha venut i potenciat aquest estil de vida des de la ficció i la indústria de l’entreteniment. L’exposició es remunta als orígens dels barris residencials a principis del segle XIX, explica com es van desenvolupar massivament als anys cinquanta i repassa el context econòmic, polític i social que en va fer possible la imparable expansió arreu dels Estats Units.
En un moment que cada cop són més nombroses les famílies que persegueixen la seva pròpia versió del somni a la perifèria de les ciutats, resulta pertinent analitzar les contradiccions d’un model urbanístic que va tenir com a raó de ser la segregació social, ètnica o de gènere.
El somni de viure en una casa amb piscina continua molt viu avui dia i s’ha exportat arreu del món. L’exposició mostra l’impacte d’aquest model altament insostenible, basat en continus desplaçaments en automòbil, amb exemples d’urbanitzacions al voltant de Barcelona o Madrid.
A través d’abundant material històric, documentals d’època, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians, l’exposició ens situa en el paradís mental del suburbi i ens convida a replantejar-nos el valor de la ciutat i l’espai públic avui.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» presenta l’obra de destacats creadors que, des de diversos punts de vista, ens ajuden a contemplar de manera crítica el famós estil de vida americà.

La cara oculta de la Lluna

Sembla ser que els xinesos tenen la voluntat de colonitzar la Lluna. El 3 de maig van enviar una nau a la cara oculta amb la intenció de prendre mostres dels materials lunars, ja pensant en la seva explotació i en l'establiment d’una estació permanent.
El record televisiu més antic que tinc és justament el de l’arribada a la Lluna l’estiu de 1969 per part de l’expedició nordamericana, i d’això ja fa 55 anys.
Ja ha començat també una altra polèmica còsmica. La Lluna, com l’espai exterior, no té amo però això és una veritat a mitges. Serà, i és, de qui hi pugui arribar, de les tres o quatre potències mundials amb prou poder i tecnologia per colonitzar-la. I la resta ens quedarem amb un pam de nas, com sempre. O no?
La Lluna és la protagonista de mil i una històries. Pink Floyd ja va fer un àlbum musical extraordinari: The Dark Side of the Moon.
I jo, ingenu de mi, sempre tinc el dubte existencial, que no moral, de si la Lluna ens espia o ens il·lumina. No serà que estic a la lluna de València?

22 de maig del 2024

Caminar 2

La Leticia Asenjo fa un article “Si vols ser un bon escriptor, camina” (ARA llegim 9/10/2023) que m’interessa per un doble motiu. M’agrada caminar i m’agrada encara més escriure.
Esmenta la Rebecca Solnit de “Records de la primera inexistència”: Caminar era la meva llibertat, la meva alegria, el meu mitjà de transport gratuït, el meu instrument per conèixer els llocs, la meva manera de ser al món, de reflexionar sobre la meva vida i els meus escrits, d'orientar-me.
Molts altres autors, d'Aristòtil a Virginia Woolf, han escrit sobre els beneficis que caminar ha tingut en la seva escriptura.
Una de les projeccions de muntanya del Centre Excursionista del Penedès, la del 31 de maig, és molt suggeridora: “Bangkok - Barcelona a peu”, a càrrec de Lluís i Jenn. Un documental de 27’ i xerrada.
Jenn i Lluís han caminat des de Bangkok (Tailàndia) fins a Barcelona. Durant 955 dies de ruta han fet 16.048 km a peu i creuat 21 països “explorant el món, cercant la bondat de la gent”.
Sembla que no pugui ser, oi? La meva ruta més llarga a peu és la de Montblanc a Montserrat, un centenar de km en un parell de dies, i ja em va semblar en el seu moment una heroïcitat.
Aquests últims dies ens arriben notícies tràgiques de turistes que han perdut la vida lluny de casa seva, en països hostils envers els turistes. Això però ja és un altre tema.

20 de maig del 2024

Escapada vertical prepirinenca

Aprofitant el cap de setmana llarg de la Segona Pasqua hem fet una escapada “vertical” al Prepirineu.
El congost de Mont-rebei, espectacular, però talment com si fos la rambla barcelonina! Cal demanar cita prèvia, reservar l’aparcament vaja, si no és que et vols quedar amb un pam de nas sense poder accedir-hi. Qui ho havia de dir el 1993, el primer cop que hi vaig anar, que la ruta moriria l’èxit.
L’estada a Cal Soldat, a Collmorter, a sobre del Tremp, tranquil·la i reposada. La visita al seu espai Museum, al castell de Mur i a l’església de Santa Maria de Mur, interessants, amb una guia, la Laia, que ens ha fet entendre el perquè de tot plegat. Ara ja sabríem fer l’arbre genealògic de tota la dinastia dels comptes del Pallars. I coneixem les trifulgues l'Arnau Mir, senyor feudal i personatge de perfil similar al nostre Mir Geribert penedesenc, personatge de pel·lícula que va aconseguir trencar la frontera serraïna del Montsec.
Ja de tornada, parada a la vall d’Àger, “la Mesopotàmia del Pirineu”. Visita a Àger i caminada per la via romana del coll d’Ager. Sense parapent ni ala delta, que també n’hi ha. Hi tornarem!

17 de maig del 2024

D’on venim, on anem i sobretot… quan ens costarà triar el 133è president de la Generalitat

Josep Maria Solé i Sabaté, historiador de solvència contrastada, ens il·lustra sobre la història de la Generalitat (D’on ve el 133 president?. ARA 12/5/2024).
La Generalitat, fundada el 1359 és una de les institucions de govern més antigues del món, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides el 24 d’octubre del 1971: “I am a Catalan”. Dues setmanes després es fundaria l’Assemblea de Catalunya.
La Generalitat, anomenada Diputació del General a l’edat mitjana, va ser inicialment un organisme temporal econòmic. La derrota del 1714 ho va desmantellar tot.
L’any 1914, coincidint amb el 200 aniversari de l’abolició de la Generalitat, altre cop Catalunya recuperava un ens propi, la Mancomunitat, que “no era res però era camí de tot”. Actuava a partir de la suma de les quatre diputacions provincials fent una tasca ingent d'un extrem a l'altre del país malgrat els escassos recursos.
El gener del 1934, Lluís Companys rellevaria Francesc Macià. Va pronunciar una frase concloent: “Els catalans només ens tenim a nosaltres”. Jutjat en consell de guerra va ser executat a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Va ser un crim d’estat.
Els presidents més recents: Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès, molts d'ells víctimes també de la repressió, fins a arribar al moment actual.
El 133è president podria haver d’esperar però sigui qui sigui haurà de fer front a una societat molt complexa en una Espanya que no sap com encarar en democràcia les reivindicacions catalanes.
A veure si amb un vers sóc capaç d’aportar una mica de llum a la foscor ambiental.

Qui serà el 133?
Des del 1359
que la cosa persevera
amb llargues interrupcions
i política matussera.

La Generalitat ve de lluny
gairebé 700 anys d’història
hi ha hagut de tot, bo i dolent,
alguns anys, de molta glòria.

Berenguer, Vilamala, Macià,
Companys, Irla, Tarradellas,
Pujol, Maragall, Montilla, Mas,
Puigdemont, Torra, Aragonès
                                -i qui més?-

Qui serà el 133?
si això ara és cosa de 3
tots amb arguments de pes
mare de Déu quin estrès!

Fer un sorteig no és mal sistema
ja som al cap del carrer
que amb daus, cartes o palletes
ens treguin d’aquest merder.

Ciutadans de Catalunya!
carregueu-vos de paciència
que la cosa va per llarg,
una mica d’indulgència.

Això no s’aturarà
no en falten quatre ni cinc
de presidents, molts en falten,
fins arribar al 155.

16 de maig del 2024

Festes de divorci: l'última tendència que arriba dels Estats Units.

Ja ha arribat la moda del Estats Units. L’acte de celebrar la separació es va iniciar el 2008 a Los Angeles, a càrrec de Christine Gallagher, organitzadora d’aquest tipus de festa i autora de “The Divorce Party Handbook” (2017), un manual sobre com organitzar la celebració.
Això ens ho explica la Joana Justícia ( “Anar de viatge amb les amigues o sortir a navegar: arriben les festes de divorci”. ARA 11/5/2024)
No ens ensenyen a divorciar-nos. Celebrar la fi del matrimoni pot semblar fora de l’habitual, però cada cop menys. Fa més d’una dècada que es fan les “festes de divorci” o “comiats de casat i casada”.
Fer aquest tipus de celebració, diuen, no és per frivolitzar el divorci, ja que de per si és un procés dolorós, sinó que es tracta de donar-li la volta.
Abans es considerava el divorci com un trauma o un fracàs i prou, i ara se li dona un caire d'alliberament, com una oportunitat per créixer personalment.
Els experts destaquen els avantatges que pot tenir aquesta festa sempre que es respecti el procés de dol que comporta una separació.
Arribats en aquest punt no em puc estar de fer esment d’un parell de frases ocurrents:
I tu, “contra qui et cases”?
“Les parelles poden acabar bé o durar tota la vida”.