En record de la bona gent. Telm Huguet, Josep Ferret i Julià i Manel Cervera i Fita

Ens ha deixat el Telm Huguet. La trista notícia em fa pensar en altres persones, altra bona gent, que ja fa temps que ens van deixar. El Josep Ferret i Julià el 2020 i el Manel Cervera i Fita el 2015.
Tots tres, homenots, la integritat personificada, gent gran amb una vida dilatada i fèrtil, persones humanes al capdavall que, a poc a poc, ens han anat deixant. I com els trobem a faltar!
He tingut la sort de tractar amb ells, de diferents maneres i amb diferent intensitat, des del simple veïnatge a tenir vincles familiars.
Conec a grans trets el seu periple vital, fruit de les converses interessants i profitoses. Sempre he tingut un gran interès per les vides dels nostres pares i avis.
Les persones que han estat importants a la nostra vida viuen amb nosaltres fins al final.
Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Pel pas del temps.

Salvador Illa & Josep Tarradellas

L’esperit viatger del president Illa és inequívoc i constant. Tan aviat se’n va al sud-est asiàtic com puja a l’avió cap a Ucraïna o aterra a Extremadura per celebrar la diada nacional de Catalunya. 

Exerceix de polític rellevant i cosmopolita, d’estadista, de president d’un país que es vol significar al món mundial, tasca no gens fàcil a data d’avui. 

N’estic convençut que en cap d’aquestes tres destinacions esmentades no el reclamaven sinó que la visita deu haver estar sol·licitada amb insistència, de la mateixa manera que dubto molt que n’hagi tret res de profit pel nostre país. 

Veure la cara de la presidenta d’Extremadura a l’inici de l’entrevista era tot un poema. Escoltava el president amb cara de circumstàncies i al seu torn de rèplica es va despatxar a gust davant la perplexitat del president.
I aquí apareix l’ombra del president Tarradellas, tan admirat per president Illa. Deia, amb coneixement de causa, que el protocol serveix justament per això, per a suplir la manca de poder real. Així de clar i no ens enganyem que de res no serveix fer-se trampes al solitari.
Som un país petit que està immers en una dinàmica mundial complexa i plena d’incertes. Carregat de dificultats, de vuits i nous i de cartes que no lliguen. I el que menys falta ens fa és perdre el temps en agendes diplomàtiques estèrils, en brindis al sol, vaja. 

De feina n’hi ha molta però cal fer-la a casa i no lluny de la roba. Què llarga que se m'està fent la presidència de Salvador Illa!

Pits o cul ?

Llegeixo a la premsa i constato a la platja que el topless recula, va de baixa, que justament ensenyar el cul és el que ara es porta. I que el mal ús de les xarxes socials hi té alguna cosa a veure en aquest canvi de tendència.
Trobo que no hi ha color. On hi ha hagi uns pits macos no hi ha cul que ho superi. Anatòmicament els pits són un prodigi de la natura, pura sensualitat. Fins i tot un bon escot pot ser enlluernador.
Pits, mamelles, popes… que tot ve a ser el mateix.

Més papistes que el Papa. Beatifiquem i fem sant Antoni Gaudi

Ara que estem fent el paperot amb la visita del Papa s'ha revifat un debat que ve de lluny. Cal beatificar i santificar Antoni Gaudí? Per una cosa i l'altra cal ccertificar un miracle. Ja hi ha una bona colla de feligresos recollint proves miraculoses.
I jo em pregunto, que són cecs i babaus tota aquesta colla de cercadors de miracles? Només cal alçar la mirada i contemplar la Sagrada Família. Que no és un miracle que s'aguanti dempeus el temple? Que no és una meravella?
Que el beatifiquin i que el santifiquin, que bé s'ho mereix. I a fer punyetes l'Omella dels trons. Serà totxo!

La desafortunada visita del Papa

Innecessari i desafortunat l'espot televisiu del govern que s'emet en cadenes com TV3 per donar la benvinguda a Lleó XIV des de Catalunya. «Hola món, hola Lleó XIV» https://x.com/mondelatele/status/2063898822980325756/video/1
Patètic, lamentable i preocupant tot el que té a veure amb la visita papal a l'Estat espanyol. Una cosa és la llibertat religiosa i una altra de molt diferent és la rendició institucional. Enllaço un parell d'articles sobre el tema.
La visita del papa: un inexplicable espectacle de submissió. Vicent Partal https://www.vilaweb.cat/noticies/la-visita-del-papa-un-inexplicable-espectacle-de-submissio/
No tothom espera Lleó XIV: aquestes són les protestes convocades durant la visita del papa. Andreu Lleonart. https://www.vilaweb.cat/noticies/protestes-visita-papa-lleo-xiv/

La Competència https://x.com/lacompetencia/status/2063984393996439859/video/1 

En Peyu https://www.facebook.com/share/r/1EVJc4jSc1/ 

Ens estan colant un gol amb això del Papa d’esquerres? Sergi Picazo CRÍTIC 10/06/2026  https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-picazo/ens-estan-colant-un-gol-amb-aixo-del-papa-desquerres-272410 

Escampant gallinassa a l'hort

Als anys 60 i 70 del segle passat unes de les feines més ingrates que calia fer a les granges avícoles era enretirar la gallinassa, els excrements de les gallines.
A Montblanc, a la granja dels pares, un parell o tres de cops l'any, el Salvador i el Pequeño, un parell de treballadors ja granadets, omplien uns quants camions de gallinassa amb destí a l'horta valenciana si no em falla la memòria. Cadascú amb un carretó de jardineria anaven fent viatges fins a omplir el remolc del camió, una feina que el podia ocupar ben bé una jornada laboral. Una feina bruta i pestilent.
Val a dir que la pudor de la gallinassa era -i és- especialment molesta, encara que potser no tant com la dels excrements dels porcs.
Aquest matí jo també he fer anar un carretó per portar gallinassa del femer al meu hort, a pocs metres de distància, encara que n'he tingut prou amb tres carretonades. La memòria no prescriu i, per uns moments, he viatjat en la màquina del temps a la meva infantesa, l'àmbit de tots els àmbits...

La isla de Amrum, el tambor de hojalata i la cinta blanca. Els nazisme amb ulls de nen

El tambor de hojalata i la isla de Amrum són pel·lícules que comencen amb imatges d'uns camps de patates. I, com un altre film memoralbe, la cinta blanca, venen a ser una mirada sobre el nazisme amb ulls de nen. Molt recomanables totes tres. Amb unes interpretacions estelars.
La innocència infantil davant les últimes ombres del nazisme. Primavera de 1945, illa d’Amrum. Mentre espera el retorn del seu pare al final de la guerra, el jove Nanning descobreix un món marcat per l’escassetat, els silencis i les tensions d’una Alemanya que comença a afrontar les conseqüències del nazisme.

Pep Guardiola & Manchester City & Mishima

El Manchester City ha sorprès (i emocionat) Pep Guardiola en el seu acte de comiat. I és que mireu qui hi ha actuat: https://www.catorze.cat/musica/mishima-homenatja-pep-guardiola_1228171_102.html

Pep Guardiola ha acabat la seva etapa com a entrenador del Manchester City. L'equip li ha agraït tot el que ha fet amb un acte multitudinari celebrat al Co-op Live Arena (el pavelló amb més capacitat del Regne Unit). Una de les sorpreses més especials ha estat quan Mishima ha sortit a cantar el Tot torna a començar.
No em faria res una sorpresa similar. Només demanaria canviar la cançó. Jo em demano Roses. El 21 d'abril del 2023 Mishima va celebrar “La nit de les roses” a la Paloma (Barcelona). En aquesta prèvia de Sant Jordi van regalar-nos Roses, una versió esplèndia del Flowers, de Miley Cyrus. https://www.catorze.cat/musica/flowers_1203543_102.html

Un elefant a l'habitació

Un elefant a l'habitació. Aquesta frase és una adaptació del famós microrelat de l'escriptor hondureny-mexicà Augusto Monterroso: «Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era» (en l'original castellà, «Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí»).
Com diu l'Ignasi Aragay (Un elefant a l'habitació. ARA 12/04/2025 https://llegim.ara.cat/opinio/elefant-l-habitacio_129_5334105.html) cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir.Avui, la immigració —segur que n’hi ha d’altres— és un gran elefant que tenim davant dels nassos i preferim ignorar: l’explotem, no li donem papers, la tenim malvivint entre nosaltres i, per si no fos prou, li donem les culpes del nostre malestar. Ase dels cops i boc expiatori.
I molt em temo que aquesta nostra època en té uns quants elefants més a l'habitació. La corrupció, la manca d'habitacles, la vida al llindar de la pobresa d'1/3 part de la població, la manca d'escrúpols del capitalisme financer, l'ús gairebé residual -o si més no molt minoritari- del català a casa nostra...

La batalla de la nostra vida

Lúcid i clarivident l'article de Toni Soler (La batalla de la nostra vida. ARA 26/04/2026) https://www.ara.cat/opinio/batalla-nostra-vida_129_5718794.html 
Uns fragments remarcables:
La situació d’emergència que viu el català ha contribuït a visualitzar els riscos d’un model econòmic, polític i cultural que, de forma gradual però constant, ens desarrela, ens dilueix i ens empobreix com a comunitat.
Diu Òscar Andreu: “El bilingüisme social és una trampa dels qui t’exigeixen que siguis bilingüe per ells puguin continuar sent monolingües”.
La llengua ha de ser la batalla de la nostra vida.
I la lluita per la llengua serà el gran repte de les noves fornades de ciutadans. Un desafiament titànic i amarat d’història, perquè en aquest país s’hi parla català des de fa un mil·lenni, i ha estat la llengua la que ens ha forjat com a territori i com a país.
Tot depèn de la fermesa dels uns, l’empatia dels altres, i d’unes polítiques tan exigents amb la llengua pròpia com ho són en tots els països del nostre entorn.
En aquest estat de coses, i amb un escarransit 33% de la població catalana que té el català com a llengua habiutal, declaracions com les de la Celeste, una dona argentina que el 2022 va voler aprendre l'idioma doncs assegura que això li permet gaudir més la cultura d'aquí, són reconfortannts, un veritable bàlsam: 
"Vaig decidir aprendre català per respecte al lloc on he decidit viure i, una mica, per amor".