Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

26 de desembre del 2015

Fia-faia a Bagà


La nit de Nadal, aquest any sí, hem anat a la Fia-faia, a Bagà. Declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat el passat dia 1, juntament amb 63 festes del foc del Pirineu, és una festa que realment val la pena veure i viure en directe. 

De falles lligades al solstici d'hivern només en queden dues, la de Bagà i la de Sant Julià de Cerdanyola. Festa ancestral d'arrels precristianes que es remunta a antics ritus de culte al sol. Es pregava al sol per tal que aquest no escurcés més el dia i comecessin a créixer les hores de claror.

Per a poder participar activament cal tenir una faia, cal haver anat a colir l'herba amb temps i tenir traça per relligar els feixos fins aconseguir les faies. La Berta i el Llorenç, que són de la feina, ja ho tenen tot a punt i ens ensenyen a fer-les.
Des de l'estudi de casa seva, al carrer Sobirà de Bagà, a partir de les 6 de la tarda, les veiem. Les van encenent al Siti, un punt elevat proper al poble i, en processó, baixen les falles enceses cap a la Bagà (a Sant Julià baixen el foc del Clos). Uns sac de gemecs obre pas. És molt espectacular, de debò. 

Cap a 3/4 de 7 es fa la rebuda als faiers davant de l'església parroquial de Sant Esteve i a les 7, el toc d'oració, l'entrada dels faiers a la plaça de Catalunya i l'encesa de totes les fia-faies de la gent que fa estona que està esperant. El moment més emocionant i vibrant, sens dubte! Se't posa la pell de gallina, faci fred o no en faci.
Amb les faies a mig cremar, pujada pel carrer Major fins a la plaça Porxada. El jovent es va llençant les faies sense que no en caigui cap per terra, que té mèrit. Els més agosarats salten el foc de les fies que cremen al terra, que és una bona manera de fer net.
Per acabar, cançó i dansa de la Fia-faia alvoltant de la foguera i coca amb allioli de docony.
Una meravella, vaja. És d'aquelles festes que s'han de viure, ni que sigui un cop a la vida. 




21 de desembre del 2015

El Calze (1)

Ara d'aquí a una estona, a les 8 del vespre, el Jordi Romeu presentarà el seu llibre El Calze a l'Agrícol.
Als copartíceps de la llibreria La Cultural ja ens van obsequiar amb el llibre el passat dia 13, amb motiu del 4t aniversari de l'empresa, de l'aventura, vaja.

Un bon llibre, una barreja d'assaig, dietari i crònica periodìstica amb anàlisi històrica. 
El Jordi és un molt bon viatger, observador perpicaç i analista punyent de la realitat que ens envolta. També és un bon historiador i com a periodista ha col·laborat en tota mena de publicacions penedesenques. 
Tot plegat, ben amanit amb una memòria prodigiosa i un bon criteri, ha donat vida i ànima a aquest llibre, el primer, i espero que no sigui l'últim.

L'octubre de 2014, dins del cicle Una nit amb els clàssics, que conjuga xerrades sobre grans obres de la literatura universal amb la projecció de la seva adaptació cinematogràfica, el Jordi va fer una xerrada-tertúlia literària sobre el novel·lista Humphrey Cobb. 
Un prodigi d'erudició. Una exposició  entenedora i radical d'un tema que no és gens fàcil d'entendre. En acabar la seva intervenció us asseguro vaig arribar a entendre la història europea -en un sentit ampli, abastant la mediterrània i l'orient- del s. XX, poca broma. 
La gent que en sap de vegades té l'habilitat de fer-se entendre. 

El llibre és un viatge literari per l'antiga Europa de l'Est, fruit de l'experiència personal i d'un pòsit de lectures ben assimilades. Especialment a la tercera part del llibre se'ns proposa una lectura gens convencional de novel·les d'autors ben diversos, que conviden a reflexionar sobre l'individu i la història europea del segle XX. 

Les reflexions que fa a partir d'algunes lectures són amenes, erudites, estan ben trabades i són del tot oportunes. Amb notes de fina ironia incorporades. No són  políticament correctes però sí que són hàbils i enginyoses. Ben llunyanes del pensament únic i de les modes i relats convencionals.

Un cop superat l'ensurt inicial de la dedicatòria "A la Maria" -per un moment vaig dubtar si el nom estava escrit en majúscula o minúscula-, ha estat una lectura amena i profitosa. Una troballa, vaja.

La descoberta de la ciutat de Praga l'agost de 1989, en el camí cap a l'URSS, la vam fer plegats -jo també formava part de l'expedició-. Sense saber-ho vam ser testimonis de la fi d'un món i Praga va ser el principi d'una gran amistat. 

Gràcies Jordi per aquest fantàstic regal.  


13 de desembre del 2015

Diumenge 13

Començar la jornada dominical a 2/4 de 9 del matí, dalt de la bici, és una bona manera d'encarar el dia. Fa fred de debò però anem ben equipats. Poca gent pel món a aquestes hores intempestives de cap de setmana.
Fem una llarga aproximació a la riera de Marmellar: Vilafranca del Penedès, la Bleda, Sant Martí Sarroca, Torrelles de Foix. El sol es va deixant veure i la temperatura cada cop és més agradable. Riera avall -quin pendent més pronunciat i agraït!-,  a tot drap però amb compte, fins a les Cases Noves de la Riera. Per pistes i corriols arribem a Cal Ton Xacó, la Bleda i, a 1/4 de 12, a casa. Gairebé 3 hores dalt de la bici i una sensació de cansament moderat.

A les 12, celebrem el 4t aniversari de la Cultural a Sant Pau d'Ordal. A la casa taller Josep Massana. Ha estat una troballa. Les explicacions són entenedores i l'obra escultòrica que tenim al nostre abast, excel·lent. Hagués pres qualsevol peça cap a casa!
I un obsequi sorpresa per a tots nosaltres. Un llibre del Jordi Romeu, El calze. Sempre és un goig que alguna persona del teu entorn presenti un llibre. I, aquest cop, encara més. Serà un plaer llegir-lo. I ja en parlarem.

Després de dinar escolto els Recitals al Palau de Raimon. Una selecció dels enregistraments al Palau de la Música fets el maig i juny de 1977. 
El vaig disfrutar en directe per darrer cop el 30 de novembre de 2013, al Casal, i encara el tinc ben present.

A les 6 de la tarda, a Sitges, la Polifònica de Vilafranca fa el concert de Nadal a l'església de Sant Bartomeu. Una hora de bona música: fragments del Messies de Händel i cançons populars de Nadal. Solvència contrastada. Ve a ser com un assaig  general del concert de Sant Esteve. Un avançament del que ens espera d'aquí a dues setmanes.

Cap a les 8 del vespre, mig dia després d'haver sortit de casa dalt de la bici, tornem  a casa. Amb la sensació que ha estat un dia ben aprofitat. El cap de setmana ja ho té això: es trenca amb les rutines diàries, que ja convé. I demà, sant tornem-hi.

8 de desembre del 2015

El pont de la puríssima constitució

Des de fa quaranta anys que arrosseguem aquest pont, que ni tota la patoleia socialista va tenir nassos de tombar. El día en que nos vayamos, a España no la va a conocer ni la madre que la parió va arribar a dir l'incombustible i impresentable Alfonso Guerra. 

Té pebrots que, a hores d'ara, encara siguin festius el 6 i el 8. Ni constitució ni maresdedéu no haurien de tenir cabuda en un calendari actual, al meu entendre.

El temps no ha acompanyat i hi ha hagut canvi de plans. L'alta muntanya quedarà per més endavant. Hem tingut temps  per anar de metges, endreçar racons, fer algun dinar prefestiu, fer passejades curtes, anar al cine, mirar algun aparador, llegir i escoltar música sense presses, anar amb bicicleta... 

El cap de setmana llarg s'acaba. A partir d'ara enfilem els quinze dies finals de trimestre abans de festes. Un pendent pronunciat i supersònic.

Després d'uns dies de fer campana, aquest matí, de 8 a 10, hem pedalat pel Penedès. 
Ben d'hora ben d'hora, amb un xirimiri i una boira baixa ben xopa, hem enfilat camins i pistes prou conegudes: de Vilafranca a les Cabanyes, un bocí de la Carrerada fins a Guardiola, els pèlags de Vilobí, la muntanya de sant Pau i tornada a Vilafranca. 
Una hora i tres quarts mal comptats. Una dutxa reparadora i un esmorzar de forquilla i ganivet. És una bona manera de començar el dia. A les 11 del matí un tenia la sensació que ja era molta la feina feta. I que el dia encara era viu. Com allarguen els dies de festa...