Doncs sí, avui en faig 64. El Roderic en fa 32, el Rodrigo 32 més. El 1992 em va semblar que el millor que podia fer era anar al registre civil i fer el canvi de nom, catalanitzar-lo. Tot fos així de fàcil.
El passat sempre és un pròleg, que diu Shakespeare a “La tempesta”. I el futur arriba massa aviat, diuen que va dir Einstein. El futur sempre va a la seva. Cal mirar el futur amb cautela i a la curta distància.
El millor de descobrir per sorpresa que ja tens una edat és que has tingut sort d’arribar fins aquí. I un dia, com qui no vol la cosa, et despertes i ja tens seixanta anys. I constates que no és veritat que tot estigui per fer ni que tot sigui possible.
Com diu l’Eva Piquer, no ens enganyem: la vida té sentit per les coses que ens queden per dir i escoltar, els llibres que ens queden per escriure i llegir, els petons que ens queden per fer.
El sentit de la vida, diu Xavier Graset, deu ser, doncs, en el fet de tornar a començar de nou cada dia, i superar de tant en tant una sotragada de les que fan època.
Els infinitius essencials: viure, pensar i estimar. Som amb els altres, diu J.M.Esquirol.
Celebrem la vida doncs. Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran! Pel pas del temps.
30 de març del 2024
29 de març del 2024
Gerard Soler: el sacerdot 'youtuber' de Lleida
Hi continua havent eucaristies telemàtiques després del Covid? La resposta és que sí, i amb moltíssim èxit. Així ho demostra el pare Gerard Soler, rector de l'església de Santa Maria de Gardeny, que cada dia retransmet la missa a YouTube i ja compta amb més d'un milió de subscriptors.
El projecte va néixer el 2001, i, tal com ha explicat Soler a la televisió pública catalana que “no coneixia el món de les xarxes socials”, però reconeix que, gràcies a elles, “ara les misses arriben a més gent”.
“Em sorprèn com la paraula de Déu pronunciada a una petita església d'un barri de Lleida pot arribar a Mèxic o als Estats Units. I a més, estem fent promoció del català, perquè la meitat de les misses de la setmana les fem en català”, ha asseverat Soler a la televisió.
El projecte va néixer el 2001, i, tal com ha explicat Soler a la televisió pública catalana que “no coneixia el món de les xarxes socials”, però reconeix que, gràcies a elles, “ara les misses arriben a més gent”.
“Em sorprèn com la paraula de Déu pronunciada a una petita església d'un barri de Lleida pot arribar a Mèxic o als Estats Units. I a més, estem fent promoció del català, perquè la meitat de les misses de la setmana les fem en català”, ha asseverat Soler a la televisió.
Aquests dies se li gira feina. És temporada alta, malgrat molts som els que pensem que hem perdut l'oremus. https://www.youtube.com/live/X0Ot94GsLEc?si=oAZVsNUNuJIjvIa3
24 de març del 2024
Neil Diamond, malgrat l’alzheimer
Visualitzo casualment unes imatges d’un concert en honor de Neil Diamond. Pateix un alzheimer galopant i, malgrat tot, apareix entre el públic i canta les seves cançons. Realment impressionant. Ni el trastorn més despersonalitzador esborra del tot la memòria viva de les persones. https://youtu.be/L_dTivW5J6U?si=_szZCdPRzC_Titr5
23 de març del 2024
Hem perdut l’oremus (III)
Estem a les portes de la Setmana Santa, el temps litúrgic en què es commemora la passió i la mort de Jesucrist. Comença amb el diumenge de Rams -demà mateix- i acaba amb la celebració de la Pasqua de Resurrecció.
Rellegeixo fragments de “Hem perdut l’oremus” de Salvador Alsius (La Campana, 1998):
Que el jovent d'avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l'àmbit cultural en el qual vivim és una realitat ben evident.
Això fa que no puguin entendre el significat de moltes obres d'art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d'ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
L’aposta per la desconfessionalització de l’ensenyament de la religió i per la seva transformació en una matèria de cultura religiosa als centres educatius és la solució a la qual estan arribant les societats més avançades. A la província canadenca d’Ontario ho tenen clar: “l’escola és una institució on s’haurien d’estudiar totes les religions, i on no s’hauria de practicar cap”.
Les religions són un element essencial de l’experiència humana. Si les desconeixem correm el risc de perdre del tot uns tresors d’humanitat.
El tema m’interessa, com a ateu que sóc -gràcies a Déu!-.
Rellegeixo fragments de “Hem perdut l’oremus” de Salvador Alsius (La Campana, 1998):
Que el jovent d'avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l'àmbit cultural en el qual vivim és una realitat ben evident.
Això fa que no puguin entendre el significat de moltes obres d'art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d'ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
L’aposta per la desconfessionalització de l’ensenyament de la religió i per la seva transformació en una matèria de cultura religiosa als centres educatius és la solució a la qual estan arribant les societats més avançades. A la província canadenca d’Ontario ho tenen clar: “l’escola és una institució on s’haurien d’estudiar totes les religions, i on no s’hauria de practicar cap”.
Les religions són un element essencial de l’experiència humana. Si les desconeixem correm el risc de perdre del tot uns tresors d’humanitat.
El tema m’interessa, com a ateu que sóc -gràcies a Déu!-.
22 de març del 2024
Glaciologia
El programa de l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran es ha obsequiat amb una molt bona conferència de Jordi Camins, advocat i observador glaciòleg: “Els cicles climàtics. Un anar i tornar del fred a la calor”.
Conferenciat amè, entenedor i divulgatiu, coneixedor de l’audiència que l’està escoltant. Il·lustra la seva exposició amb unes imatges magnífiques, complement ideal per fer-se entendre i amenitzar l’exposició.
Ens fa entendre què carai és això dels cicles climàtics, no del tot controlats per la nostra intel·ligència, i la necessitat de controlar les nostres emissions de CO2, preservar les selves i els espais naturals i posar remei a la superpoblació del planeta, que no serà fàcil.
L’hora i quart de l’exposició passa volant i això ve a demostrar que la ciència divulgativa no té perquè ser avorrida. Es poden fer mil comentarios al respecte però en cap cas dir allò de “ni fred ni calor”.
Conferenciat amè, entenedor i divulgatiu, coneixedor de l’audiència que l’està escoltant. Il·lustra la seva exposició amb unes imatges magnífiques, complement ideal per fer-se entendre i amenitzar l’exposició.
Ens fa entendre què carai és això dels cicles climàtics, no del tot controlats per la nostra intel·ligència, i la necessitat de controlar les nostres emissions de CO2, preservar les selves i els espais naturals i posar remei a la superpoblació del planeta, que no serà fàcil.
L’hora i quart de l’exposició passa volant i això ve a demostrar que la ciència divulgativa no té perquè ser avorrida. Es poden fer mil comentarios al respecte però en cap cas dir allò de “ni fred ni calor”.
21 de març del 2024
La societat del cansament
Byung-Chul Han, l’autor de “La societat del cansament” (Herder, 2015) ha explicat unes quantes coses interessants.
“Avui tot gira al voltant de transmetre el que fem, volem, pensem. Gairebé ens despullem, però no escoltem l’altre.”
El nostre present ve marcat per aquest afany de demostració, de constatació. “Hi ha connexions en comptes de relacions”, diu Han.
Ens sentim (o pensem que ens sentim) habitants d’aquest món a base d’exhibir les nostres accions, les neures o els desitjos. Sense esperar que l’altre respongui.
Ens despullem, això sí, i fem veure que anem d’un lloc a l’altre i tenim el delit d’informar a tothom que hem vist una pel·lícula, hem llegit un llibre o hem fet un viatge fenomenal. Només en mostrem, però, una aparença, una superficialitat, construïda perquè siguem vistos com a singulars.
Han fa una diagnosi molt acurada de la circumstància que ens ha tocat viure. Segons ell vivim en el que anomena la societat del cansament, un entorn que esgota les persones com a conseqüència de la hiperacceleració de la vida quotidiana i de la cultura del rendiment en la que estem inmersos.
L’obsessió pel rendiment, en tots els plans de la vida però especialment en el laboral, té com a conseqüència una societat de cansats que necessitem tot tipus d’estimulants per poder suportar cada jornada.
Es tracta d’una autoexplotació, d’una sobrecàrrega infligida per un mateix sobre un mateix. Mala peça al teler!
“Avui tot gira al voltant de transmetre el que fem, volem, pensem. Gairebé ens despullem, però no escoltem l’altre.”
El nostre present ve marcat per aquest afany de demostració, de constatació. “Hi ha connexions en comptes de relacions”, diu Han.
Ens sentim (o pensem que ens sentim) habitants d’aquest món a base d’exhibir les nostres accions, les neures o els desitjos. Sense esperar que l’altre respongui.
Ens despullem, això sí, i fem veure que anem d’un lloc a l’altre i tenim el delit d’informar a tothom que hem vist una pel·lícula, hem llegit un llibre o hem fet un viatge fenomenal. Només en mostrem, però, una aparença, una superficialitat, construïda perquè siguem vistos com a singulars.
Han fa una diagnosi molt acurada de la circumstància que ens ha tocat viure. Segons ell vivim en el que anomena la societat del cansament, un entorn que esgota les persones com a conseqüència de la hiperacceleració de la vida quotidiana i de la cultura del rendiment en la que estem inmersos.
L’obsessió pel rendiment, en tots els plans de la vida però especialment en el laboral, té com a conseqüència una societat de cansats que necessitem tot tipus d’estimulants per poder suportar cada jornada.
Es tracta d’una autoexplotació, d’una sobrecàrrega infligida per un mateix sobre un mateix. Mala peça al teler!
20 de març del 2024
Dia mundial de la poesia. Poesia dibuixada
Com cada anys aquest 21 de març celebrarem el dia mundial de la poesia. A Vilafranca a les 6 de la tarda al pati de la capella de Joan es farà un homenatge al gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés per celebrar el centenari del seu naixement. El poema triat és “M’he estimat molt la vida”
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
aquell melic,
com la primera dent d'un infant.
(del llibre «Les pedres de l'àmfora», editorial l'Estel)
Catorze, cultura viva, s’implica, amb sensibilitat i creativitat. Poetes d’avui i d’ahir. La veu de l’actriu Sílvia Bel i el traç de la il·lustradora Marta Bellvehí.
Poesia dibuixada és el projecte literari impulsat per LletrA, de la Universitat Oberta de Catalunya, i Catorze. Format per 14 poemes, és una forma d’impulsar i homenatjar l’ànima dels versos que ens han fet i ens fan vibrar. https://youtu.be/y_xVZ7S-SaI?si=f2ghwKqJ5J0EbDS5
19 de març del 2024
Dia del Pare
Avui és el “Dia del Pare”, diada assenyalada. Es diu que l'origen del Dia del Pare se situa als Estats Units, gràcies al fet que una dona anomenada Sonora Smart Dood va considerar que els pares mereixien una data especial, una idea que li va sorgir el 1909 mentre escoltava un sermó a l'església sobre el Dia de la Mare. El tercer diumenge de juny del 1910 (dia 19) es va celebrar el primer Dia del Pare.
El Dia del Pare a Espanya neix a Galerias Preciados, el 1953. El Corte Inglés no trigaria a sumar-se a la iniciativa. Se celebra el 19 de març coincidint amb el dia de Sant Josep, pare putatiu de Jesús i figura imprescindible a l'Església catòlica.
Durant el franquisme el dia de Sant Josep va ser un dels festius catòlics no feiners que cada any omplien el calendari.
I sense canviat del tot de tema, una notícia ben curiosa: “Un donant d'esperma en sèrie? Vint-i-set 'germans' francesos busquen el seu pare biològic”.
La història ha sorprès França: almenys 27 persones comparteixen pare biològic, un home que va ser donant d'esperma durant anys a diferents bancs de semen –públics i privats– de tota la geografia francesa aprofitant la manca de control que hi havia fa algunes dècades. Els experts calculen que podria haver-hi unes 300 persones nascudes de l'esperma del mateix home, un autèntic "donant en sèrie" del qual no es coneix la identitat.
Gairebé tota la descendència té els cabells i els ulls foscos i la cara angulosa, segons revela el diari Le Monde, que ha publicat un reportatge amb tots els detalls de la història i fotografies d'alguns dels mig germans. És un cas mai vist. Ha deixat els especialistes estupefactes.Sense aterrar a la radicalitat de Philip Larkin :"This Be The Verse" , ja està bé de tanta literatura fàtua en relació al dia del “Pare” i de la “Mare”. Més enllà del consumisme i de les celebracions tronades també hi ha vida… o no? En qualsevol cas, “mare només n’hi ha una”.
El Dia del Pare a Espanya neix a Galerias Preciados, el 1953. El Corte Inglés no trigaria a sumar-se a la iniciativa. Se celebra el 19 de març coincidint amb el dia de Sant Josep, pare putatiu de Jesús i figura imprescindible a l'Església catòlica.
Durant el franquisme el dia de Sant Josep va ser un dels festius catòlics no feiners que cada any omplien el calendari.
I sense canviat del tot de tema, una notícia ben curiosa: “Un donant d'esperma en sèrie? Vint-i-set 'germans' francesos busquen el seu pare biològic”.
La història ha sorprès França: almenys 27 persones comparteixen pare biològic, un home que va ser donant d'esperma durant anys a diferents bancs de semen –públics i privats– de tota la geografia francesa aprofitant la manca de control que hi havia fa algunes dècades. Els experts calculen que podria haver-hi unes 300 persones nascudes de l'esperma del mateix home, un autèntic "donant en sèrie" del qual no es coneix la identitat.
Gairebé tota la descendència té els cabells i els ulls foscos i la cara angulosa, segons revela el diari Le Monde, que ha publicat un reportatge amb tots els detalls de la història i fotografies d'alguns dels mig germans. És un cas mai vist. Ha deixat els especialistes estupefactes.Sense aterrar a la radicalitat de Philip Larkin :"This Be The Verse" , ja està bé de tanta literatura fàtua en relació al dia del “Pare” i de la “Mare”. Més enllà del consumisme i de les celebracions tronades també hi ha vida… o no? En qualsevol cas, “mare només n’hi ha una”.
18 de març del 2024
Per què som impacients?
En David Bueno, neurocientífic nacional de Catalunya, ens ho aclareix racionalment (Per què som impacients? David Bueno, Ara 16/3/2024): Tenir tasques pendents ocupa recursos cognitius que no es poden destinar a altres activitats mentals.
La impaciència que ens genera la incomoditat i el neguit d’haver d’esperar s’intensifiquen a mesura que ens anem acostant al final de la cua, o quan s’acosta el moment de rebre una notícia important o lliurar una feina. Aquesta impaciència és deguda al desig de donar per acabada la situació.
La memòria de treball és una memòria a curt termini que permet l'emmagatzematge i la manipulació temporal de la informació per a la realització de tasques cognitives complexes. És un recurs limitat. Com la memòria RAM dels ordinadors.
D’altra banda, però, alguns filòsofs diuen que les persones som “els animals que esperen”. Que planifiquen a curt, mitjà i llarg termini, cosa que no fa cap altre animal terrícola. Sembla contradictori, oi? Talment com les dues cares de la mateixa moneda.
La impaciència que ens genera la incomoditat i el neguit d’haver d’esperar s’intensifiquen a mesura que ens anem acostant al final de la cua, o quan s’acosta el moment de rebre una notícia important o lliurar una feina. Aquesta impaciència és deguda al desig de donar per acabada la situació.
La memòria de treball és una memòria a curt termini que permet l'emmagatzematge i la manipulació temporal de la informació per a la realització de tasques cognitives complexes. És un recurs limitat. Com la memòria RAM dels ordinadors.
D’altra banda, però, alguns filòsofs diuen que les persones som “els animals que esperen”. Que planifiquen a curt, mitjà i llarg termini, cosa que no fa cap altre animal terrícola. Sembla contradictori, oi? Talment com les dues cares de la mateixa moneda.
17 de març del 2024
L’últim vol d’Ot el bruixot
El dibuixant Josep Lluís Martínez Picañol, conegut per Picanyol, va néixer el 16 de març de 1948 a Moià, on va morir el 18 de març de 2021 als 73 anys. La publicació digital Catorze recorda el pare de l’Ot el bruixot compartint 14 de les tires que va publicar a la revista Cavall Fort.
Preciós i ocurrent aquest últim vol. Com tota la resta, vaja. M’encanta tota la seva obra i m’hagués agradat tenir un pessic de la seva traça com a dibuixant, també la capacitat de plasmar en 3 o 4 vinyetes una breu història rellevant i universal.
Vaig tenir l’oportunitat d'escoltar-lo en una xerrada a l’auditori de Vinseum ja fa una pila d'anys. Una presentació de la col·lecció Otijocs, un conjunt de jocs ideats i dibuixats per Picanyol i convertits per Barcelona Multimèdia en l'alternativa intel·ligent als videojocs per tal de posar a prova diverses habilitats. En el seu moment, una veritable estructura d’estat.
Als Otijocs recordo que hi havia tres nivells de dificultat, com a la vida: prudents, valents i temeraris. I tots bons!
Preciós i ocurrent aquest últim vol. Com tota la resta, vaja. M’encanta tota la seva obra i m’hagués agradat tenir un pessic de la seva traça com a dibuixant, també la capacitat de plasmar en 3 o 4 vinyetes una breu història rellevant i universal.
Vaig tenir l’oportunitat d'escoltar-lo en una xerrada a l’auditori de Vinseum ja fa una pila d'anys. Una presentació de la col·lecció Otijocs, un conjunt de jocs ideats i dibuixats per Picanyol i convertits per Barcelona Multimèdia en l'alternativa intel·ligent als videojocs per tal de posar a prova diverses habilitats. En el seu moment, una veritable estructura d’estat.
Als Otijocs recordo que hi havia tres nivells de dificultat, com a la vida: prudents, valents i temeraris. I tots bons!
16 de març del 2024
Terra de vins
El conreu de la vinya per produir vi es va iniciar a Grècia a l’edat de bronze i van ser els grecs els que el van introduir primer a l’Empordà i després el van anar estenent cap al sud.
A Catalunya hi ha 11 denominacions d’origen relatives al vi i 1 de cava. Un 6% de vins no tenen indicació geogràfica.
Des de l’any 2020 que la producció de vi va de mal en pitjor. El 2020 es van collir un total de 311 milions de quilos de raïm, un 27,6% menys que la campanya anterior perquè les vinyes van quedar molt afectades pels fongs a caus de es pluges. Les tres darreres collites han estat molt dolentes a causa de la sequera i la d’aquest any sembla ser que va pel mateix camí. Els vins de les denominacions d’origen catalanes van representar un 41% del total de vins venuts a Catalunya. (Terra de vins. Maria Labró i Esther Utrilla ARA 14/4/2021)
Amb dades de 2020 a Catalunya hi havia 8.600 viticultors (2.815 al Penedès), 800 cellers (150 al Penedès), 55.000 ha de vinya (16.531 al Penedès) i més de 3 milions d'hectolitres de vi anuals. A hores d’ara de ben segur que la situació és molt més delicada, preocupant i agònica pel món de la pagesia.
La DO Penedès és la zona de més producció de Catalunya. Destaca la producció de vins blancs elaborats amb les varietats tradicionals de xarel·lo, macabeu i parellada.
Des de fa unes veremes, hi sentim molt a parlar del terrer, de l’agricultura ecològica (que és el mínim exigible per fer vins de qualitat), biològica, biodinàmica... En altres paraules, una reflexió sobre d’on venim i cap a on anem.
A Catalunya hi ha 11 denominacions d’origen relatives al vi i 1 de cava. Un 6% de vins no tenen indicació geogràfica.
Des de l’any 2020 que la producció de vi va de mal en pitjor. El 2020 es van collir un total de 311 milions de quilos de raïm, un 27,6% menys que la campanya anterior perquè les vinyes van quedar molt afectades pels fongs a caus de es pluges. Les tres darreres collites han estat molt dolentes a causa de la sequera i la d’aquest any sembla ser que va pel mateix camí. Els vins de les denominacions d’origen catalanes van representar un 41% del total de vins venuts a Catalunya. (Terra de vins. Maria Labró i Esther Utrilla ARA 14/4/2021)
Amb dades de 2020 a Catalunya hi havia 8.600 viticultors (2.815 al Penedès), 800 cellers (150 al Penedès), 55.000 ha de vinya (16.531 al Penedès) i més de 3 milions d'hectolitres de vi anuals. A hores d’ara de ben segur que la situació és molt més delicada, preocupant i agònica pel món de la pagesia.
La DO Penedès és la zona de més producció de Catalunya. Destaca la producció de vins blancs elaborats amb les varietats tradicionals de xarel·lo, macabeu i parellada.
Des de fa unes veremes, hi sentim molt a parlar del terrer, de l’agricultura ecològica (que és el mínim exigible per fer vins de qualitat), biològica, biodinàmica... En altres paraules, una reflexió sobre d’on venim i cap a on anem.
El Penedès és, doncs, la regió de Catalunya més dinàmica, amb més versions de vins, amb vinificacions arriscades; que fa vins per beure i no per tastar, vins d’àmfora, brisats, grisos, escumosos, cercant varietats ancestrals. Estem parlant d’un nivell de viticultura insospitat fa uns anys.
Tinc la impressió que el vi català està ara mateix com el país: inquiet, neguitós, en un moment del tot incert i preocupant. I que tot plegat se’n pot anar en orris per la climatologia i un mercat del tot iinjust i depredador. Tant de bo m’equivoqui!
In vino veritas, in aqua sanitas “En el vi hi ha la veritat, en l’aigua la salut”, diu el proverbi llatí atribuït a Plini el Vell.
15 de març del 2024
“El mal que corre”. De la pesta negra del s. XIV al covid del s. XXI
Ara que tot just fa 4 anys de la declaració de l’estat d’alarma a l’Estat espanyol a causa de la pandèmia del covid-19 em ve al cap una altra pandèmia que va provocar milions de morts fa segles: la pesta negra.
A la necròpolis de cal Pa i Figues, a Vilafranca del Penedès, es van trobar el mes de maig del 2023 les restes de 129 persones de diferents edats. Durant la pandèmia del s. XIV no hi havia prou espai al cementiri per enterrar tots els morts.
Com diu la Sílvia Marimon (La prova era a les dents: troben el rastre de la pesta negra a Vilafranca del Penedès. ARA 20/5/2023) la pesta no deixava gaire marge d’actuació: Acostumaven a transcórrer tres o quatre dies des que es manifestava fins que enviava el seu hostatjant al més enllà. No se’n sabia l’origen, ni com es contagiava, ni com es tractava. Despertava tant de terror que ni tan sols se l'anomena pel seu nom sinó que es feia servir un eufemisme: “el mal que corre”.
A vegades el passat i el present es toquen, salvant totes les distàncies entre la pesta negra i el covid-19. Segons estudis moderns, la pesta negra matà com a mínim un terç de la població del continent europeu, gairebé 20 milions de persones. La mateixa quantitat que el nombre de morts a causa de la covid-19 arreu del món.A la capella de Sant Pelegrí, de l'1 de març de 2024 al 2 de març de 2025, podeu visitar l’exposició “129 Vides. De quan la pesta negra va arribar a Vilafranca”.
A la necròpolis de cal Pa i Figues, a Vilafranca del Penedès, es van trobar el mes de maig del 2023 les restes de 129 persones de diferents edats. Durant la pandèmia del s. XIV no hi havia prou espai al cementiri per enterrar tots els morts.
Com diu la Sílvia Marimon (La prova era a les dents: troben el rastre de la pesta negra a Vilafranca del Penedès. ARA 20/5/2023) la pesta no deixava gaire marge d’actuació: Acostumaven a transcórrer tres o quatre dies des que es manifestava fins que enviava el seu hostatjant al més enllà. No se’n sabia l’origen, ni com es contagiava, ni com es tractava. Despertava tant de terror que ni tan sols se l'anomena pel seu nom sinó que es feia servir un eufemisme: “el mal que corre”.
A vegades el passat i el present es toquen, salvant totes les distàncies entre la pesta negra i el covid-19. Segons estudis moderns, la pesta negra matà com a mínim un terç de la població del continent europeu, gairebé 20 milions de persones. La mateixa quantitat que el nombre de morts a causa de la covid-19 arreu del món.A la capella de Sant Pelegrí, de l'1 de març de 2024 al 2 de març de 2025, podeu visitar l’exposició “129 Vides. De quan la pesta negra va arribar a Vilafranca”.
14 de març del 2024
Catànies o com cada terra fa sa guerra
Les catànies, aquesta dolça i tradicional elaboració d’ametlla caramel·litzada i coberta de xocolata, són una creació d’un vilafranquí singular: el xocolater Joan Trens i Ribas.
Nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1877, la seva àvia era la pubilla de cal Catani, casa pairal del carrer de la Font, que acabaria donant nom al més cèlebre dels seus elaborats -segons un opuscle que es reparteix a l’obrador de les catànies Via-.
Una altra versió de l’origen del nom ve a dir que la denominació cal catani s’explica perquè l’amo del negoci tenia una filla que festejava amb un noi originari de la regió italiana de Catània i la clientela va començar a fer servir aquest nom quan anava a comprar dolços a l’establiment.
Producte característic i únic en el món de la xocolateria catalana, la més cèlebre i deliciosa llepolia del Penedès.
I fins aquí tot va anar bé. Però ah carai! La pau i la vida tenen fi. I ara comença la història més curiosa i polèmica de les catànies. Explico la versió que m’ha arribat de diferents fonts. Amb la mort de Joan Trens s’inicia una nova etapa. Coexisteixen més d’un xocolater que fa catànies. Només un d’ells, en Josep Cudié, registra la marca el 1960.
Durant molt de temps hi ha pau i tranquilitat i coexisteixen dos obradors, els Cudié i els Via, amb perfils diferents. Hi ha feina per tots dos i hi ha una mena de tractat de pau i treva que dóna estabilitat.
El 1998 apareix un tercer en discòrdia, en Xavier Casanella, que prové del món de la viticultura i decideix provar sort en l´elaboració de catànies que innova, diversifica i revoluciona el mercat.
Mentre el seu volum de vendes és poc significatiu se’l tolera per part de Bombons Cudié però un cop aconsegueix una quota de mercat important -al voltant d’un 20%- se’l denuncia als tribunals i es veu obligat el 2002 a canviar el nom de catànies per crackànies. La sentència és favorable als Bombons Cudié, que tenen registrat el nom de catània des de 1989.
Xavier Casanella està convençut que la catània és un nom genèric -com pot ser el cava o el carquinyoli- i, per això, argumenta que la recollida de les signatures que va posar en marxa té el propòsit de mantenir el terme catània com a denominació genèrica d'un bombó típic i tradicional a Vilafranca i no d'una determinada empresa.
Els Via entren en joc quan es descobreix que la mestressa ha estat l’autora d’uns desperfectes fets amb nocturnitat i premeditació a la furgoneta de Crackània.
Al Penedès no marítim, la guerra de la catània va tenir lloc a començament del segle XXI i, tot i que sense víctimes, es va dur a terme per terra, mar i aire, pels tribunals i per campanyes de premsa i recollida de firmes.
Molt han canviat les coses aquest s. XXI o no. A cal Via no gaire, per cert. Entrar a l’obrador et transporta a la novel·la juvenil “Charlie i la fàbrica de xocolata”. Les aromes, l’espai… amb un assortit poc variat però molt bo i a millor preu..
A cal Cudié les tensions familiars van marcar el 2015 i van desembocar a la sortida de l’empresa d’una de les tres branques familiars que formaven l’accionariat. Les terceres generacions acostumen a ser complicades. En aquests moments les seves capses de catànies porten escrita la paraula “Catanias”.. Segons l’empresa “Aquesta decisió ha estat planificada legalment i estratègicament per protegir la nostra marca exclusiva. No és una traducció sinó la recuperació del nom original registrat el 1960 per Josep Cudié. Tornar al nom Catanias garanteix la qualitat i l’autenticitat dels nostres productes” Segur?
Crackània treballa bàsicament en línia i ja no tenen cap punt de venda presencial.
Tot plegat hagués pogut anat d’una altra manera, naturalment, però al capdavall som persones humanes. Ja ho veieu: cada terra fa sa guerra. Visca les catànies!
Nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1877, la seva àvia era la pubilla de cal Catani, casa pairal del carrer de la Font, que acabaria donant nom al més cèlebre dels seus elaborats -segons un opuscle que es reparteix a l’obrador de les catànies Via-.
Una altra versió de l’origen del nom ve a dir que la denominació cal catani s’explica perquè l’amo del negoci tenia una filla que festejava amb un noi originari de la regió italiana de Catània i la clientela va començar a fer servir aquest nom quan anava a comprar dolços a l’establiment.
Producte característic i únic en el món de la xocolateria catalana, la més cèlebre i deliciosa llepolia del Penedès.
I fins aquí tot va anar bé. Però ah carai! La pau i la vida tenen fi. I ara comença la història més curiosa i polèmica de les catànies. Explico la versió que m’ha arribat de diferents fonts. Amb la mort de Joan Trens s’inicia una nova etapa. Coexisteixen més d’un xocolater que fa catànies. Només un d’ells, en Josep Cudié, registra la marca el 1960.
Durant molt de temps hi ha pau i tranquilitat i coexisteixen dos obradors, els Cudié i els Via, amb perfils diferents. Hi ha feina per tots dos i hi ha una mena de tractat de pau i treva que dóna estabilitat.
El 1998 apareix un tercer en discòrdia, en Xavier Casanella, que prové del món de la viticultura i decideix provar sort en l´elaboració de catànies que innova, diversifica i revoluciona el mercat.
Mentre el seu volum de vendes és poc significatiu se’l tolera per part de Bombons Cudié però un cop aconsegueix una quota de mercat important -al voltant d’un 20%- se’l denuncia als tribunals i es veu obligat el 2002 a canviar el nom de catànies per crackànies. La sentència és favorable als Bombons Cudié, que tenen registrat el nom de catània des de 1989.
Xavier Casanella està convençut que la catània és un nom genèric -com pot ser el cava o el carquinyoli- i, per això, argumenta que la recollida de les signatures que va posar en marxa té el propòsit de mantenir el terme catània com a denominació genèrica d'un bombó típic i tradicional a Vilafranca i no d'una determinada empresa.
Els Via entren en joc quan es descobreix que la mestressa ha estat l’autora d’uns desperfectes fets amb nocturnitat i premeditació a la furgoneta de Crackània.
Al Penedès no marítim, la guerra de la catània va tenir lloc a començament del segle XXI i, tot i que sense víctimes, es va dur a terme per terra, mar i aire, pels tribunals i per campanyes de premsa i recollida de firmes.
Molt han canviat les coses aquest s. XXI o no. A cal Via no gaire, per cert. Entrar a l’obrador et transporta a la novel·la juvenil “Charlie i la fàbrica de xocolata”. Les aromes, l’espai… amb un assortit poc variat però molt bo i a millor preu..
A cal Cudié les tensions familiars van marcar el 2015 i van desembocar a la sortida de l’empresa d’una de les tres branques familiars que formaven l’accionariat. Les terceres generacions acostumen a ser complicades. En aquests moments les seves capses de catànies porten escrita la paraula “Catanias”.. Segons l’empresa “Aquesta decisió ha estat planificada legalment i estratègicament per protegir la nostra marca exclusiva. No és una traducció sinó la recuperació del nom original registrat el 1960 per Josep Cudié. Tornar al nom Catanias garanteix la qualitat i l’autenticitat dels nostres productes” Segur?
Crackània treballa bàsicament en línia i ja no tenen cap punt de venda presencial.
Tot plegat hagués pogut anat d’una altra manera, naturalment, però al capdavall som persones humanes. Ja ho veieu: cada terra fa sa guerra. Visca les catànies!
13 de març del 2024
USTRELL & 3Cat
El darrer episodi de l’Ustrell és tan esperpèntic com el primer. Al Vilaweb: “Vol dormir”: la història surrealista de la transmissió dels Oscar que ha fet Ustrell a l’habitació d’un hotel.
Ricard Ustrell, presentador d’El Matí de Catalunya Ràdio, s’ha desplaçat amb l’equip aquest cap de setmana a Los Angeles per cobrir la gala dels Oscar i fer-ne un programa especial, que ha causat polèmica. L’equip ha convertit una cambra d’un hotel en un estudi de ràdio i hi ha fet el programa durant la matinada, cosa que ha molestat un client d’una habitació del costat.
A part l’episodi amb el veí, Ustrell i Catalunya Ràdio també han rebut crítiques per haver fet el programa especial a l’habitació d’un hotel.
Molta gent també s’ha exclamat del fet que la ràdio pública de Catalunya enviï a Hollywood uns quants periodistes, tot i tenir un corresponsal permanent als Estats Units, Francesc Garriga. Uns quants comentaris al respecte entre molts d’altres:
@alexsnclmnt
Ricard Ustrell, presentador d’El Matí de Catalunya Ràdio, s’ha desplaçat amb l’equip aquest cap de setmana a Los Angeles per cobrir la gala dels Oscar i fer-ne un programa especial, que ha causat polèmica. L’equip ha convertit una cambra d’un hotel en un estudi de ràdio i hi ha fet el programa durant la matinada, cosa que ha molestat un client d’una habitació del costat.
A part l’episodi amb el veí, Ustrell i Catalunya Ràdio també han rebut crítiques per haver fet el programa especial a l’habitació d’un hotel.
Molta gent també s’ha exclamat del fet que la ràdio pública de Catalunya enviï a Hollywood uns quants periodistes, tot i tenir un corresponsal permanent als Estats Units, Francesc Garriga. Uns quants comentaris al respecte entre molts d’altres:
@alexsnclmnt
Jo necessito que algú m’expliqui quina justificació periodística (i econòmica) té que la ràdio pública enviï un grapat de periodistes a fer un programa en directe des de Los Angeles (a 9.700km de Barcelona) quan ja hi ha un corresponsal destinat permanentment als Estats Units.Enric Garcia Jardí @enric_gj
El periodisme és allò que passa mentre els mitjans públics d'aquest país s'entretenen a pagar els passejos turístics de Ricard Ustrell pel món. Més reporterisme i menys narcisisme de patums!mala herba no mor mai (Arnau Cobo Vives) @malaherba_ACV
Hola @CatalunyaRadio, com a ens públic que sou, m'agradaria saber quants diners ha costat enviar l'Ustrell i ves a saber quantes persones més a Los Angeles per cobrir els Oscars, així com quin criteri periodístic s'ha seguit per decidir que era necessari fer això. Gràcies.A hores d’ara per a mi ja no té crèdit l’Ustrell. N’ha fet tantes i tan grosses que el millor que podia fer és plegar, que no ho farà. Mal que mal que enviïn de corresponsal als Estats Units i que el Francesc Garriga ocupi el seu lloc al 3Cat @fgarriga
12 de març del 2024
Bar de vins a Viladellops. “No dispareu al pianista”.
A la Guia d’Enoturisme del Penedès (Lluís Tolosa. Wine Books, 2016) hi ha una extensa relació de 210 llocs per gaudir del turisme del vi i propo de 500 vins i caves recomanats. Una enciclopèdia de consulta amena i ben interessant, vaja.
El diumenge passat, després d’una caminada plàcida: castell de sant Miquel - pic de l'Àliga - castell de sant Miquel vam fer cap a l’hora de l’aperitiu a Viladellops, a la terrassa del restaurant Cantina Viladellops, “un restaurant amb encant en un paisatge somiat a Viladellops”. Aquest establiment no apareix a la guia d’enoturisme esmentada perquè és de més recent obertura.
A peu de vinya, en un petita terrasseta a llindar del carrer, davant pel davant del restaurant, ens vam entaular. Mitja dotzena de taules i un saxofonista que amenitzava la concurrència amb música en viu i en directe.
Amb prou feines ens arribava un bri de sol però en qualsevol cas la temperatura era més que agradable pel mes de març. Un entorn tranquil i relaxant, a la intempèrie, d’aquests que ara s’han posat de moda. Un bar de vins, un winebar si volem ser més cools, més esnobs, més modernets i menys patriotes en definitiva.
Bona iniciativa aquesta de posar en funcionament un restaurant amb terrasses per a tota mena d’esdeveniments en un llogaret, Viladellops, quatre cases i un corral, un lloc on s’hi ha d’anar expressament perquè no t’agafa de pas per anar enlloc. Cap a migdia potser hi havia una vintena llarga de cotxes. Aquest tipus d’oferta s’està consolidant als cellers del Penedès.
El diumenge passat, després d’una caminada plàcida: castell de sant Miquel - pic de l'Àliga - castell de sant Miquel vam fer cap a l’hora de l’aperitiu a Viladellops, a la terrassa del restaurant Cantina Viladellops, “un restaurant amb encant en un paisatge somiat a Viladellops”. Aquest establiment no apareix a la guia d’enoturisme esmentada perquè és de més recent obertura.
A peu de vinya, en un petita terrasseta a llindar del carrer, davant pel davant del restaurant, ens vam entaular. Mitja dotzena de taules i un saxofonista que amenitzava la concurrència amb música en viu i en directe.
Amb prou feines ens arribava un bri de sol però en qualsevol cas la temperatura era més que agradable pel mes de març. Un entorn tranquil i relaxant, a la intempèrie, d’aquests que ara s’han posat de moda. Un bar de vins, un winebar si volem ser més cools, més esnobs, més modernets i menys patriotes en definitiva.
Bona iniciativa aquesta de posar en funcionament un restaurant amb terrasses per a tota mena d’esdeveniments en un llogaret, Viladellops, quatre cases i un corral, un lloc on s’hi ha d’anar expressament perquè no t’agafa de pas per anar enlloc. Cap a migdia potser hi havia una vintena llarga de cotxes. Aquest tipus d’oferta s’està consolidant als cellers del Penedès.
Un comentari final, que no puc evitar. Tinc en ment el saxofonista d’ahir, amb un acompanyament electrònic adequat i un repertori que feia de bon sentir, tot i que ben poca gent se l’escoltava amb atenció. I em passa pel cap la imatge del pianista de les pel·lícules de l’oest americà on sempre que hi havia alguna picabaralla que acabava a cops de puny i a trets, al saloon, el pianista era l’únic que mantenia el tipus, sempre sota la protecció del cartell de salvaguarda: “no dispareu al pianista”.
11 de març del 2024
11M 2004 Madrid
Del tot interessant la pissarreta d’en Partal: “El País va mentir l’11-M i ara vol que ho oblideu” pel que té de contundent i de clarificador, a vint anys vista.
L’11 de març de 2004 un seguit d’atemptats d’al-Qaida a Madrid van causar 193 morts. Passava la setmana de les eleccions, enmig d’una gran tensió. José María Aznar s’havia afegit amb entusiasme a la coalició occidental que atacava l’Irac. Si l’atemptat era obra d’ETA, l’afavoria, però si era obra d’al-Qaida, podia perdre les eleccions, tal com va passar.
D’ací va sorgir una maniobra enorme d’engany a la població, basada en l’ús dels grans mitjans de comunicació per a difondre la mentida que era ETA, i no pas al-Qaida, l’autor de la matança.
Però aquell va ser un dia terrible també per al periodisme. Perquè els pocs mitjans, com VilaWeb, que vam dubtar primer de la versió oficial i vam concloure després que allò era obra d’al-Qaida vam ser sotmesos a una pressió enorme fins i tot per part dels lectors, contagiats de la mentida dels grans mitjans, com ara el diari El País.
Vint anys després, contra els intents de reescriure la història, Vicent Partal rememora què va passar i com els grans mitjans, que avui pretenen passar de puntetes sobre els fets, van mentir als ciutadans.
Una veritable infàmia. I una pregunta de no fàcil resposta: quantes infàmies més ens haurem empassat dels mitjans de comunicació els darrers 20 anys?
L’11 de març de 2004 un seguit d’atemptats d’al-Qaida a Madrid van causar 193 morts. Passava la setmana de les eleccions, enmig d’una gran tensió. José María Aznar s’havia afegit amb entusiasme a la coalició occidental que atacava l’Irac. Si l’atemptat era obra d’ETA, l’afavoria, però si era obra d’al-Qaida, podia perdre les eleccions, tal com va passar.
D’ací va sorgir una maniobra enorme d’engany a la població, basada en l’ús dels grans mitjans de comunicació per a difondre la mentida que era ETA, i no pas al-Qaida, l’autor de la matança.
Però aquell va ser un dia terrible també per al periodisme. Perquè els pocs mitjans, com VilaWeb, que vam dubtar primer de la versió oficial i vam concloure després que allò era obra d’al-Qaida vam ser sotmesos a una pressió enorme fins i tot per part dels lectors, contagiats de la mentida dels grans mitjans, com ara el diari El País.
Vint anys després, contra els intents de reescriure la història, Vicent Partal rememora què va passar i com els grans mitjans, que avui pretenen passar de puntetes sobre els fets, van mentir als ciutadans.
Una veritable infàmia. I una pregunta de no fàcil resposta: quantes infàmies més ens haurem empassat dels mitjans de comunicació els darrers 20 anys?
10 de març del 2024
El Ramadà. Cultura religiosa i submissió.
Avui comença el Ramadà, que es perllongarà fins el 9 d’abril. El Ramadà és un dels cinc pilars dels musulmans, el mes de dejuni durant el qual no han de menjar ni beure des de la sortida fins a la posta del sol.
Els musulmans també creuen en el Déu únic, etern i totpoderós. El més important és sotmetre’s a Déu, abandonar-se a la seva voluntat. “Islam” vol dir submissió i “musulmà” vol dir sotmès. Jesús és un missatger de Déu, un enviat, un profeta savi i molt respectable. Però no és més que un home.
L’Islam té cinc pilars: la professió de fe, la pregària -en cinc moments precisos del dia-, l’almoina, el ramadà i la pelegrinació a la Meca.
Tota la vida entra en el marc de la religió. No hi ha una frontera que separi clarament la vida religiosa d’una banda i la vida quotidiana de l’altra, i aquí rau el problema al meu entendre. A Occident hem aconseguir deslliurar-nos de la cotilla de la doctrina religiosa que informa i determina la nostra vida, i la veritat és que ha estat una de les nostres grans conquestes. I això sense negar que les religions són un element essencial de l'experiència humana que cal conèixer per tal de no perdre’s del tot uns tresors d’humanitat. Cultura religiosa sí, submissió NO. La nostra grandesa és poder dir, si s’escau, “sóc ateu gràcies a Déu” i no prendre mal.
Els musulmans també creuen en el Déu únic, etern i totpoderós. El més important és sotmetre’s a Déu, abandonar-se a la seva voluntat. “Islam” vol dir submissió i “musulmà” vol dir sotmès. Jesús és un missatger de Déu, un enviat, un profeta savi i molt respectable. Però no és més que un home.
L’Islam té cinc pilars: la professió de fe, la pregària -en cinc moments precisos del dia-, l’almoina, el ramadà i la pelegrinació a la Meca.
Tota la vida entra en el marc de la religió. No hi ha una frontera que separi clarament la vida religiosa d’una banda i la vida quotidiana de l’altra, i aquí rau el problema al meu entendre. A Occident hem aconseguir deslliurar-nos de la cotilla de la doctrina religiosa que informa i determina la nostra vida, i la veritat és que ha estat una de les nostres grans conquestes. I això sense negar que les religions són un element essencial de l'experiència humana que cal conèixer per tal de no perdre’s del tot uns tresors d’humanitat. Cultura religiosa sí, submissió NO. La nostra grandesa és poder dir, si s’escau, “sóc ateu gràcies a Déu” i no prendre mal.
9 de març del 2024
Voltaire - Rousseau: La disputa. Teatre Romea, 9/3/2024
Aquesta tarda, al Romea, “Voltaire - Rousseau: La disputa”, de Jean François Prévand i direcció de Josep Maria Flotats. Esperem gaudir d’un bon espectacle.
Em retrobaré amb en Flotats, el Flotats d’Una jornada particular (1984), del Dret d’escollir (1988), del Per un sí o per un no (1989)… Encara guardo els llibrets i les entrades d’aquests espectacles. Quins records! En tinc ganes després de tant de temps i confio passar una molt bona estona, com fa 40 anys, de les bones arts teatrals de Flotats.
La Xisca Homar (Filosofia salvatge. Sembra llibres, 2023) situa el tema i la trama de l’obra. Contextualitza i perfila els dos pensadors. Diu (pàg. 61-63) que al s. XVIII es van començar a gestar les posicions entorn de la idea de progrés i de modernitat i que Voltaire i Rousseau són les figures paradigmàtiques.
Les diferències entre un i l’altre il·luminen algunes de les preguntes indefugibles del present: Què vol dir ser un ésser humà? Per què i de quines maneres la majoria desfavorida estavella en revoltes contra la minoria privilegiada? Quin és el paper dels “intel·lectuals” en aquests conflictes?
Voltaire, al s. XVIII, va fer que la vida de luxe i confort semblés un objectiu polític i econòmic legítim, necessari, que es podia assolir per mitjà del consum i del comerç. Ell mateix, plebeu d’origen, va acabar els seus dies parlant amb prínceps i ministres. Avui el consideraríem un emprenedor, un empresari.
Per contra d’aquesta revolució moderna trobem l’aposta contrarevolucionària de Rousseau contra la modernitat. La seva perspectiva era radical, rebutjava la nova societat comercial, la divisió de classes, la desigualtat, les elits corruptes.
Els éssers humans -deia- eren bons per natura, fins que arrelaven en aquesta societat i es transformaven en infames. Va defensar que el progrés generaria noves formes d’esclavitud. Fou una figura rara, un exiliat dels cercles esnobs de la França del s. XVIII. Sospitava també dels intel·lectuals i dels seus mecenes despòtics. Aquest filòsof de la sospita va decidir posar-se als costat dels pàries i es convertí en un estrany pel món que li hauria pogut donar una vida de comoditats i luxes. Va donar veu als “estrangers” de la modernitat, als habitants dels marges.
Va entendre les contradiccions terribles d’una societat basada en individus envejosos i va diagnosticar per avançat les patologies que ens han sobrevingut. Tot just ara, quan les crítiques al capitalisme neoliberal s’escampen desesperades, és hora de fer-se la pregunta incòmoda: Que és que potser Rousseau tenia raó i que nosaltres encara no tenim cap alternativa?
PD 10/3/2024. Teatre de text del bo. Escenografia minimalista però suficient. Bona interpretació. Pep Planas aguanta el tipus al monstre de Flotats, que als seus 85 anys treballa com un adolescent. Una observació, posats a criticar. L’autor Jean François Prévand, actor, director i autor teatral, aposta clarament pel Voltaire en detriment de la figura de Rousseau que queda, al meu entendre, molt menys perfilada i en algun moment fins i tot caricaturitzada.
Em retrobaré amb en Flotats, el Flotats d’Una jornada particular (1984), del Dret d’escollir (1988), del Per un sí o per un no (1989)… Encara guardo els llibrets i les entrades d’aquests espectacles. Quins records! En tinc ganes després de tant de temps i confio passar una molt bona estona, com fa 40 anys, de les bones arts teatrals de Flotats.
La Xisca Homar (Filosofia salvatge. Sembra llibres, 2023) situa el tema i la trama de l’obra. Contextualitza i perfila els dos pensadors. Diu (pàg. 61-63) que al s. XVIII es van començar a gestar les posicions entorn de la idea de progrés i de modernitat i que Voltaire i Rousseau són les figures paradigmàtiques.
Les diferències entre un i l’altre il·luminen algunes de les preguntes indefugibles del present: Què vol dir ser un ésser humà? Per què i de quines maneres la majoria desfavorida estavella en revoltes contra la minoria privilegiada? Quin és el paper dels “intel·lectuals” en aquests conflictes?
Voltaire, al s. XVIII, va fer que la vida de luxe i confort semblés un objectiu polític i econòmic legítim, necessari, que es podia assolir per mitjà del consum i del comerç. Ell mateix, plebeu d’origen, va acabar els seus dies parlant amb prínceps i ministres. Avui el consideraríem un emprenedor, un empresari.
Per contra d’aquesta revolució moderna trobem l’aposta contrarevolucionària de Rousseau contra la modernitat. La seva perspectiva era radical, rebutjava la nova societat comercial, la divisió de classes, la desigualtat, les elits corruptes.
Els éssers humans -deia- eren bons per natura, fins que arrelaven en aquesta societat i es transformaven en infames. Va defensar que el progrés generaria noves formes d’esclavitud. Fou una figura rara, un exiliat dels cercles esnobs de la França del s. XVIII. Sospitava també dels intel·lectuals i dels seus mecenes despòtics. Aquest filòsof de la sospita va decidir posar-se als costat dels pàries i es convertí en un estrany pel món que li hauria pogut donar una vida de comoditats i luxes. Va donar veu als “estrangers” de la modernitat, als habitants dels marges.
Va entendre les contradiccions terribles d’una societat basada en individus envejosos i va diagnosticar per avançat les patologies que ens han sobrevingut. Tot just ara, quan les crítiques al capitalisme neoliberal s’escampen desesperades, és hora de fer-se la pregunta incòmoda: Que és que potser Rousseau tenia raó i que nosaltres encara no tenim cap alternativa?
PD 10/3/2024. Teatre de text del bo. Escenografia minimalista però suficient. Bona interpretació. Pep Planas aguanta el tipus al monstre de Flotats, que als seus 85 anys treballa com un adolescent. Una observació, posats a criticar. L’autor Jean François Prévand, actor, director i autor teatral, aposta clarament pel Voltaire en detriment de la figura de Rousseau que queda, al meu entendre, molt menys perfilada i en algun moment fins i tot caricaturitzada.
8 de març del 2024
Dia Internacional de les Dones
La Pepa Masó (L’exemple d’Islàndia. Pepa Masó. El Punt Avui 1/3/2018) ens ho explica detalladament. El 24 d’octubre del 1975 les dones van prendre els carrers d’Islàndia. En lloc d’anar a treballar, dedicar-se a les tasques de la llar o cuidar els fills, van sortir al carrer per manifestar-se en favor de la igualtat de gènere. El país es va aturar i va obrir els ulls a molts homes. Quaranta anys després Islàndia es troba al capdavant del rànquing mundial en igualtat de gènere. A Islàndia, el conegut com “dia de festa” de les dones va servir per obrir el camí de l’emancipació de la dona.
Islàndia com a exemple, en aquest i en molts altres àmbits de la vida pública. Aquí s’ha fet feina, però malauradament en queda moltíssima per fer. I també és cosa dels homes.
Es tracta no només de denunciar la bretxa salarial sinó la discriminació laboral i social per raó de gènere, així com la violència de gènere. Aturada general o aturades parcials per denunciar desigualtats impròpies del segle en què vivim.
Les convocatòries de vagues amb motiu del 8 de març del 2018 i 2019 van ser un èxit per al moviment feminista, però van començar a perdre seguiment d’ençà de la pandèmia. Les convocatòries no eren només a fer una vaga a la feina, sinó també a casa, en les tasques domèstiques, en la cura dels fills, dels pares... Tot per visibilitzar el valor de la seva feina, el que aporten a la societat.
Enguany, l’Assemblea 8M de Catalunya ha convocat una vaga feminista laboral, de cures, de consum i estudiantil, a la qual s’han adherit la CGT i la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC). El Sindicat d’Estudiants i el col·lectiu Lliures i Combatives han convidat a fer vaga estudiantil i buidar les aules.
La CGT de Catalunya se suma a la Vaga Feminista per sacsejar el patriarcat i el capital. La resta de sindicats ha decidit de no convocar cap vaga feminista, tot i donar suport a les mobilitzacions.
El Dia Internacional de les Dones es denuncien la violència, els desavantatges i les discriminacions de què són objecte les dones pel fet de ser-ho. Les reivindicacions, per tant, són variades, per bé que el 8 de març –reconegut tradicionalment com el Dia Internacional de la Dona Treballadora– i la vaga laboral en si posen èmfasi en les reivindicacions relacionades amb la feina.
A banda de l’escletxa salarial entre homes i dones, també es denuncia la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i més mal remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral –la feina fora de casa i la feina de casa– que moltes dones es veuen obligades a fer.
Entre moltes més reivindicacions, el 8 de març també serveix per a denunciar la violència masclista en totes les seves formes. Aquest és, sens dubte, el tema del dia: Helen Reddy - I Am Woman (1971)
Islàndia com a exemple, en aquest i en molts altres àmbits de la vida pública. Aquí s’ha fet feina, però malauradament en queda moltíssima per fer. I també és cosa dels homes.
Es tracta no només de denunciar la bretxa salarial sinó la discriminació laboral i social per raó de gènere, així com la violència de gènere. Aturada general o aturades parcials per denunciar desigualtats impròpies del segle en què vivim.
Les convocatòries de vagues amb motiu del 8 de març del 2018 i 2019 van ser un èxit per al moviment feminista, però van començar a perdre seguiment d’ençà de la pandèmia. Les convocatòries no eren només a fer una vaga a la feina, sinó també a casa, en les tasques domèstiques, en la cura dels fills, dels pares... Tot per visibilitzar el valor de la seva feina, el que aporten a la societat.
Enguany, l’Assemblea 8M de Catalunya ha convocat una vaga feminista laboral, de cures, de consum i estudiantil, a la qual s’han adherit la CGT i la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC). El Sindicat d’Estudiants i el col·lectiu Lliures i Combatives han convidat a fer vaga estudiantil i buidar les aules.
La CGT de Catalunya se suma a la Vaga Feminista per sacsejar el patriarcat i el capital. La resta de sindicats ha decidit de no convocar cap vaga feminista, tot i donar suport a les mobilitzacions.
El Dia Internacional de les Dones es denuncien la violència, els desavantatges i les discriminacions de què són objecte les dones pel fet de ser-ho. Les reivindicacions, per tant, són variades, per bé que el 8 de març –reconegut tradicionalment com el Dia Internacional de la Dona Treballadora– i la vaga laboral en si posen èmfasi en les reivindicacions relacionades amb la feina.
A banda de l’escletxa salarial entre homes i dones, també es denuncia la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i més mal remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral –la feina fora de casa i la feina de casa– que moltes dones es veuen obligades a fer.
Entre moltes més reivindicacions, el 8 de març també serveix per a denunciar la violència masclista en totes les seves formes. Aquest és, sens dubte, el tema del dia: Helen Reddy - I Am Woman (1971)
7 de març del 2024
L’aire de les coses. Espinàs & Pep Antoni Roig
Dies enrere vaig assistir a la presentació del llibre “L’aire de les coses. L’Espinàs que va néixer el dia que va morir” (Pep Antoni Roig. Ara Llibres 2024). Me’l vaig comprar i l’acabo de llegir.
L’autor ens dóna pistes sobre el seu llibre: “no serà una biografia de l’Espinàs, ni un assaig, ni un estudi filològic ni una novel·la de no ficció /…/ serà una mena de dietari de lectura. Una mena de crònica d’una exploració: la narració del meu camí llegint i descobrint l’Espinàs. O, sense adonar-me’n, potser acabarà sent també un autoretrat de mi mateix /…/ però aquest cop ho vull escriure de manera poc recargolada. Literària, sí, però senzilla. Sense ínfules novel·lesques ni de prosa poètica barata”. (pàg. 149).
Ja és ben bé això, un aiguabarreig de moltes coses, no un llibre sobre l’Espinàs. Un llibre de lectura amena amb un missatge clar i contundent: Espinàs és clau per entendre la construcció cultural de la Catalunya contemporània.
Un homenatge des de l'admiració que reevindica la figura com a literat i activista cultural de Josep Maria Espinàs. Cita textual: “L’obra de Josep Maria Espinàs és una estructura d’estat en ella mateixa"
Recordo un article de l’Albert Om (Anar fent. ARA 23/3/2013) molt sentit i emotiu, pocs dies després de la mort de l’Espinàs. Copio alguns paràgrafs destacats:
“Caminar per la vida sense fer soroll. Un pas no té sentit, si no és per la rutina que saps que després en vindrà un altre i encara un altre més. La constància d'haver-hi sigut sempre, sobretot amb aquesta manera que tens de ser-hi, Espinàs, que sempre sembla que no hi siguis.”
“Anar fent camí sense mirar el trajecte recorregut ni el que et queda al davant, i sobretot sense caure en la temptació de cometre excentricitats perquè la gent es giri a mirar-te quan passis. Sense que mai hagis acabat d'estar de moda ni tampoc mai hagis acabat de passar de moda”.
“Anar fent, en definitiva. L'anar fent que no és cap condemna fatalista, sinó simplement la certesa de saber que estàs viu, Josep Maria. I que, per tant, escrius.”
Jo temps enrere llegia els seus articles a l’Avui. També “El teu nom és Olga”, i poca cosa més. Ara m’he animat a llegir alguns dels seus llibres: Inventari de jubilacions, El meu ofici, Una vida articulada. M'agrada l’Espinàs. Més d’11.000 columnes escrites i un grapat de llibres. I sempre tocant de peus a terra i la mirada a l’horitzó, mai enrere.
L’autor ens dóna pistes sobre el seu llibre: “no serà una biografia de l’Espinàs, ni un assaig, ni un estudi filològic ni una novel·la de no ficció /…/ serà una mena de dietari de lectura. Una mena de crònica d’una exploració: la narració del meu camí llegint i descobrint l’Espinàs. O, sense adonar-me’n, potser acabarà sent també un autoretrat de mi mateix /…/ però aquest cop ho vull escriure de manera poc recargolada. Literària, sí, però senzilla. Sense ínfules novel·lesques ni de prosa poètica barata”. (pàg. 149).
Ja és ben bé això, un aiguabarreig de moltes coses, no un llibre sobre l’Espinàs. Un llibre de lectura amena amb un missatge clar i contundent: Espinàs és clau per entendre la construcció cultural de la Catalunya contemporània.
Un homenatge des de l'admiració que reevindica la figura com a literat i activista cultural de Josep Maria Espinàs. Cita textual: “L’obra de Josep Maria Espinàs és una estructura d’estat en ella mateixa"
Recordo un article de l’Albert Om (Anar fent. ARA 23/3/2013) molt sentit i emotiu, pocs dies després de la mort de l’Espinàs. Copio alguns paràgrafs destacats:
“Caminar per la vida sense fer soroll. Un pas no té sentit, si no és per la rutina que saps que després en vindrà un altre i encara un altre més. La constància d'haver-hi sigut sempre, sobretot amb aquesta manera que tens de ser-hi, Espinàs, que sempre sembla que no hi siguis.”
“Anar fent camí sense mirar el trajecte recorregut ni el que et queda al davant, i sobretot sense caure en la temptació de cometre excentricitats perquè la gent es giri a mirar-te quan passis. Sense que mai hagis acabat d'estar de moda ni tampoc mai hagis acabat de passar de moda”.
“Anar fent, en definitiva. L'anar fent que no és cap condemna fatalista, sinó simplement la certesa de saber que estàs viu, Josep Maria. I que, per tant, escrius.”
Jo temps enrere llegia els seus articles a l’Avui. També “El teu nom és Olga”, i poca cosa més. Ara m’he animat a llegir alguns dels seus llibres: Inventari de jubilacions, El meu ofici, Una vida articulada. M'agrada l’Espinàs. Més d’11.000 columnes escrites i un grapat de llibres. I sempre tocant de peus a terra i la mirada a l’horitzó, mai enrere.
6 de març del 2024
3Cat plataforma de país
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -CCMA- va fer el 30 de novembre de 2023 un canvi d’era per a l’ens públic amb l’estrena de la nova aplicació 3Cat, que substitueix la de TV3 i que ja no està pensada com un repositori de les emissions de la televisió lineal, sinó que es ven com a una plataforma en streaming, amb continguts exclusius i recomanacions personalitzades. (“200.000 hores de continguts en català i 30 estrenes exclusives: s'estrena 3Cat”. Àlex Gutiérrez ARA 29/10/2023)
La intenció és sortir a batre’s amb Netflix, Disney, HBO i família per capturar el públic que ha abandonat el consum tradicional en favor dels serveis a demanda. Les eines: la proximitat i la llengua. I el caramel per enganxar els catalans, una trentena de continguts nous –entre televisió, sèries i podcasts– que estaran disponibles -i que només uns quants arribaran posteriorment a TV3-, a banda d’un catàleg que suma 200.000 hores en català.
El projecte depassa els mitjans estrictes de la Corporació com CatRàdio i TV3 –que acabaran adoptant el nom únic de 3Cat a finals de 2024– ja que s’ha dissenyat el que anomenem una “plataforma de país”.
Els gestors de la Corporació han premut a fons l’accelerador per integrar els diferents mitjans públics en un de sol, que s’expressi a través de la marca única 3Cat. Això vol dir, en el mitjà termini, perdre noms que han format part del paisatge mediàtic durant dècades com TV3, Catalunya Ràdio o 3/24. El model és la BBC
Si l’operació surt bé, pot servir per concentrar tots els usuaris sota un únic paraigua. Però la decisió ha creat també algun malestar intern entre els espais que tenen una comunitat forta i ara temen diluir-se. Per garantir l’èxit de 3Cat encara hi ha un altre front essencial per tancar: el pressupostari.
Realment ja calia. Potser arriba amb retard tot plegat. Paga la pena fer un tomb per l’aparador del 3Cat Què som al capdavall sinó la mostra memòria?
La intenció és sortir a batre’s amb Netflix, Disney, HBO i família per capturar el públic que ha abandonat el consum tradicional en favor dels serveis a demanda. Les eines: la proximitat i la llengua. I el caramel per enganxar els catalans, una trentena de continguts nous –entre televisió, sèries i podcasts– que estaran disponibles -i que només uns quants arribaran posteriorment a TV3-, a banda d’un catàleg que suma 200.000 hores en català.
El projecte depassa els mitjans estrictes de la Corporació com CatRàdio i TV3 –que acabaran adoptant el nom únic de 3Cat a finals de 2024– ja que s’ha dissenyat el que anomenem una “plataforma de país”.
Els gestors de la Corporació han premut a fons l’accelerador per integrar els diferents mitjans públics en un de sol, que s’expressi a través de la marca única 3Cat. Això vol dir, en el mitjà termini, perdre noms que han format part del paisatge mediàtic durant dècades com TV3, Catalunya Ràdio o 3/24. El model és la BBC
Si l’operació surt bé, pot servir per concentrar tots els usuaris sota un únic paraigua. Però la decisió ha creat també algun malestar intern entre els espais que tenen una comunitat forta i ara temen diluir-se. Per garantir l’èxit de 3Cat encara hi ha un altre front essencial per tancar: el pressupostari.
Realment ja calia. Potser arriba amb retard tot plegat. Paga la pena fer un tomb per l’aparador del 3Cat Què som al capdavall sinó la mostra memòria?
5 de març del 2024
Un mural de gamma extra
Els Castellers de Vilafranca, amb motiu del 75è aniversari de la colla, han encarregat a l’artista igualadina i castellera dels Moixiganguers d’Igualada Núria Riba Bosch el mural que s’està pintant aquests dies a la façana del CAP Alt Penedès.
Es tracta del pilar de 9 amb folre, manilles i puntals dels Castellers de Vilafranca -carregat per Tots Sants del 2022- amb una vinya de fons i el logotip del sindicat Unió de Pagesos, qui ha cedit l’espai.
El mural mostrarà els missatges que l’antic mural ja tenia i que reivindiquem el suport al món de la pagesia reclamant un preu just per al raïm, a banda dels paisatge penedesenc amb les vinyes i Vilafranca al fons.
Una molt bona iniciativa dels Verds, la Unió de Pagesos i l’Ajuntament de Vilafranca.
Es tracta del pilar de 9 amb folre, manilles i puntals dels Castellers de Vilafranca -carregat per Tots Sants del 2022- amb una vinya de fons i el logotip del sindicat Unió de Pagesos, qui ha cedit l’espai.
El mural mostrarà els missatges que l’antic mural ja tenia i que reivindiquem el suport al món de la pagesia reclamant un preu just per al raïm, a banda dels paisatge penedesenc amb les vinyes i Vilafranca al fons.
Una molt bona iniciativa dels Verds, la Unió de Pagesos i l’Ajuntament de Vilafranca.
4 de març del 2024
Sergio “tour”. Sortides de proximitat
Aprofitem l’estada de cap de setmana a Vilafranca del Sergio, l'amic madrileny de la colla, per fer sortides de proximitat.
Dissabte: arc de Berà, pedrera del Mèdol, casa Bofarull (els Pallaresos), Reus, dinar al restaurant Rofes, mas Miró (Montroig del Camp). Sopar amb la colla a Guardiola.
Diumenge: MNAC, pavelló Mies van der Rohe. Dinar al restaurant africà Abarka, al barri de Sants.
Fantàstic MNAC, museu de museus. Feia temps que no hi anava i ja el trobava a faltar. El romànic, fantàstic romànic, a la capçalera de la cultura mil·lenària que comença a caminar després de Carlemany a banda i banda dels Pirineus.
Pep Antoni Roig (L’aire de les coses. L’Espinàs que va néixer el dia que va morir. Ara llibres 2024) ens recorda unes paraules de l’Espinàs: ser romànic potser també deu ser això, “crear silenci enmig del soroll i transformar-lo en una melodia pròpia”. Si l’Espinàs és romànic, jo també. Totalment. 100%
Sortides de proximitat, a no més d’una hora de camí. Descobrint espais i llocs propers que bé es mereixen una visita. M’agraden aquest tipus d’escapades amables i funcionals.
Dissabte: arc de Berà, pedrera del Mèdol, casa Bofarull (els Pallaresos), Reus, dinar al restaurant Rofes, mas Miró (Montroig del Camp). Sopar amb la colla a Guardiola.
Diumenge: MNAC, pavelló Mies van der Rohe. Dinar al restaurant africà Abarka, al barri de Sants.
Fantàstic MNAC, museu de museus. Feia temps que no hi anava i ja el trobava a faltar. El romànic, fantàstic romànic, a la capçalera de la cultura mil·lenària que comença a caminar després de Carlemany a banda i banda dels Pirineus.
Pep Antoni Roig (L’aire de les coses. L’Espinàs que va néixer el dia que va morir. Ara llibres 2024) ens recorda unes paraules de l’Espinàs: ser romànic potser també deu ser això, “crear silenci enmig del soroll i transformar-lo en una melodia pròpia”. Si l’Espinàs és romànic, jo també. Totalment. 100%
Sortides de proximitat, a no més d’una hora de camí. Descobrint espais i llocs propers que bé es mereixen una visita. M’agraden aquest tipus d’escapades amables i funcionals.
1 de març del 2024
Sense ficció. Especial sequera . Canvi de cicle. 3Cat 28/2/2024
Molt bo el documental Canvi de cicle. Sense Ficció ·Cat 28/2/2024
La Núria Solé i el Pere Bosch comencen un viatge pels dos rius principals de les Conques Internes, el Ter i el Llobregat. Un recorregut per trobar les claus a aquest Canvi de Cicle.
La Mònica Planas (“L’especial de la sequera: la televisió ben feta”. ARA 28/2/2024) fa una crítica encertadíssima del programa.
Dos factors expliquen la bona acollida del programa. D'una banda, la preocupació que provoca la manca d’aigua que pateix el país i, de l’altra, l’interès que suscita el bon periodisme, tan ben fet a nivell de contingut, de plantejament i d’imatge.
Canvi de cicle trepitja el terreny. Un programa de xiruca i anorac i no de taula i plató.
La tria dels experts i la seva capacitat divulgativa, excel·lent, així com els interlocutors escollits per fer-nos entendre els problemes de cadascun dels sectors implicats en la sequera.
Canvi de cicle, exhaustiu, clarificador sense fer pedagogia barata. Bonic malgrat la tristesa de la sequera i a vegades impressionant, jugant la carta de la curiositat i l’admiració de l’espectador. Sense artificis i des de la naturalitat. La sequera ens ha retornat també la televisió que confia en l’espectador.
Un parell de sentències que venen a resumir l’estat de la qüestió:
- Serà difícil gestionar les demandes d’aigua per part de tothom.
- Estem condemnats doncs a un inevitable canvi de cicle.
La Núria Solé i el Pere Bosch comencen un viatge pels dos rius principals de les Conques Internes, el Ter i el Llobregat. Un recorregut per trobar les claus a aquest Canvi de Cicle.
La Mònica Planas (“L’especial de la sequera: la televisió ben feta”. ARA 28/2/2024) fa una crítica encertadíssima del programa.
Dos factors expliquen la bona acollida del programa. D'una banda, la preocupació que provoca la manca d’aigua que pateix el país i, de l’altra, l’interès que suscita el bon periodisme, tan ben fet a nivell de contingut, de plantejament i d’imatge.
Canvi de cicle trepitja el terreny. Un programa de xiruca i anorac i no de taula i plató.
La tria dels experts i la seva capacitat divulgativa, excel·lent, així com els interlocutors escollits per fer-nos entendre els problemes de cadascun dels sectors implicats en la sequera.
Canvi de cicle, exhaustiu, clarificador sense fer pedagogia barata. Bonic malgrat la tristesa de la sequera i a vegades impressionant, jugant la carta de la curiositat i l’admiració de l’espectador. Sense artificis i des de la naturalitat. La sequera ens ha retornat també la televisió que confia en l’espectador.
Un parell de sentències que venen a resumir l’estat de la qüestió:
- Serà difícil gestionar les demandes d’aigua per part de tothom.
- Estem condemnats doncs a un inevitable canvi de cicle.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)