Bon any! (sant tornem-hi)

A punt d’acabar l’any tornen els propòsits d’any nou. Els humans som uns mamífers ben curiosos. Què coi deu ser allò que ens impulsa a buscar nous reptes vitals quan encetem una nova etapa com pot ser un nou any? Com podem treballar per materialitzar-los? Bona pregunta! N’hi ha que s’atreveixen a oferir 5 claus per acomplir els propòsits d’any nou: ser realista; concretar els objectius al màxim; fer públics els objectius i assumir les ensopegades. No diré que no, ni tampoc que sí.
Em ve al cap una sentència del Tiburón que venia a dir que “facis el que facis la cagaràs”. Així doncs, entenc que no cal patir. Sublim!
Aquest vespre compartirem taula, un any més, i brindarem com diu la Sílvia Soler pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per les tradicions i per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps. Que tinguem un any ple de bellesa, de tendresa i de bon humor. Ei, si pot ser!
L’Esther Vera creu que el 2023 portarà, com sempre, el millor i el pitjor. Confiem que la intel·ligència, la cooperació i la bondat s’imposin a tot el mal del qual som capaços. Bon any!

Bon Nadal, malgrat tot.

Llegeixo a l’ARA Estils “set tradicions de Nadal que potser no coneixies”. Aquestes: llançament de sabates (República Txeca), amagar les escombres (Noruega), endrapar pollastre fregit (Japó), anar a missa amb patins (Veneçuela), la nit dels raves (Mèxic), arbres decorats amb teranyines (Ucraïna) i fer fanalets gegants (Filipines). M’hi veig amb cor de fer un bon paper en totes excepte en una, la veneçolana. Ni anar a missa ni patinar no entren dins del meu modus vivendi.
L’Amadeu Carbó, expert en cultura popular, està convençut que el truc perquè una tradició continuï vigent és que evolucioni. És la seva garantia de vida, perquè han de tenir sentit per a les persones que la celebren. Cal trobar l’equilibri entre tradició i contemporaneïtat. Només en aquest sentit s’entén a parer meu la pràctica estesa d’anar a buscar el tió a les muntanyes.
L’espit de Nadal (embolcallat d'angoixes pressupostàries, incerteses laborals, topades polítiques i climatologia esborrajada) i de tot el llarg cicle festiu de Nadal a Reis em resulta consumista i excessiu. I a més a més com a no creient no el visc amb plenitud.
Com diu Joan Ventura, és necessari continuar mirar endavant, buscar la cara amable de la vida i mantenir les tradicions.
També hem de fer una reflexió col·lectiva per veure què ens ha passat i quins fonaments podem anar posant per bastir un futur més esperançador. Bon Nadal, malgrat tot!

Campions mundials… de l’emancipació tardana

Llegeixo a la premsa que els catalans som els campions mundials de l’emancipació tardana. I mira que som molta colla al món mundial, uns 8.000 milions, més que mai en la història. Si sabem alimentar-nos tots, viure en pau i convivència i repartir els recursos això no hauria de ser massa però em temo que no és ben bé això.
Ambdòs temes -l’emancipació tardana i la milionada que som- podem arribar a ser, si és que no ho són ja, greus problemes per a molta gent. Estaria bé que el 2023 no agreugés encara més les coses, posats a demanar. 

Fem-la grossa!

Avui és aquell dia, aquell dia de l’any que la fem grossa. Els que hi juguen i els que no hi juguem. És inevitable topar a la immensa majoria dels mitjans de comunicació de masses amb les informacions del sorteig de Nadal. Fins al capdamunt, per no ser groller!
Des de fa dos segles que es veu que es fa aquesta cerimònia, aquest espectacle tronat que, si bé fa unes dècades es podia mig entendre, a data d’avui és caspós, irrellevant i patètic. I tot i amb això se li dóna una cobertura informativa exponencial. És un fet significatiu que ve a il·lustrar el marc mental que arrosseguem. 

Piscolabis d’empresa

Avui a les 13h participaré al piscolabis d’empresa del Servei Educatiu -cervell educatiu- de l’Alt Penedès. Fa tot just un trimestre que em vaig jubilar i tot queda llunyà en el temps. Això de la jubilació ve a ser com un estat mental que estova el temps i la memòria. Em retrobaré amb tota la tropa i ja m’està bé. Onze cursos escolars ha estat temps suficient per establir complicitats i compartir uns anys de vida laboral. Ara, sense nostàlgia, compartirem una estona i ens desitjarem bones festes i un bon any. N’hi ha que diuen que la vida distreu de la feina.

Solidaritat

Avui és el dia internacional de la solidaritat humana. La Mònica Planas fa un article sobre la darrera marató de TV3: Campions del món de la solidaritat. Alguna fragments destacats: “La Marató de TV3 és el programa que combina a la perfecció el folklore, la ciència i la desgràcia. /…/ És la postal de Nadal que ens retrata com a país i de la qual la ciutadania està orgullosa. L’escena que ensenya un país reaccionant per una bona causa. La Marató és el mirall on ens volem veure reflectits. Contribueix a l’autoestima. No alçarem la Copa del Món, però, per un dia, ens sentim campions mundials de la solidaritat.”
No ens enganyem però, que no n’hi ha prou amb tot això. La sort -o la dissort- de la gent més vulnerable i necessitada no pot dependre del voluntarisme ni de la solidaritat humana. L’existència del Rebost Solidari, de Càritas o de la Marató no allibera de les seves obligacions a cap institució ni poder públic. 

Viure sense baranes

“Hannah Arendt es va atrevir al que anomenava “pensar sense baranes”, i nosaltres haurem de començar a acostumar-nos a viure sense baranes. És a dir, sense “veritats” on agafar-se. D’origen jueu alemany, Arendt va ser la filòsofa de l’experiència, original i controvertida per la seva llibertat de pensament i coneguda especialment pels conceptes de “dominació total” i l’encara utilíssima i esmolada idea de la “banalitat del mal”. La banalitat d’un nazi que no actua com el mal pur, personalitzat, sinó com un engranatge més, un home que actua dins de les regles del sistema al qual pertany sense reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes. Un home sense esperit crític. /…/
Amb el món en plena convulsió i l’agitació de la informació permanent, sense religions que confortin l’ànima col·lectivament, avui hem de tornar a aprendre a pensar sense esdevenir cínics o indiferents.” Esther Vera, ARA 4/12/2022

Lo riu és vida. Manel Cervera

No hi ha expressió que resumeixi millor el valor del riu que la que es va convertir en el lema de la lluita contra el transvasament de l’Ebre: Lo riu és vida, quan els veïns de les Terres de l’Ebre s’alçaren –ja fa vint-i-dos anys– contra el pla hidrològic del govern de José María Aznar. Al voltant dels rius s’han forjat cultures mil·lenàries i l’aigua dolça és la font primera d’existència, és un bé preuat. (Joan Ribas)
El treball que el Manel Cervera ha fet al llarg d’uns quants anys de la seva vida és enciclopèdic, monumental. La seva formació filolològica i la seva afició excursionista ho han fet possible.
Com diu el títol es tracta d’un inventari, d’un recull, d’una llista, com vulgueu dir-ne. L’inventari comprèn tots els rius, rieres i rierols de Catalunya incloent-hi la Catalunya Nord i també els de les comarques de la Franja de Ponent. L’objectiu d’aquest treball no és altre que conèixer i donar a conèixer els noms de la xarxa fluvial del país. Com a tot arreu, d’aigua en corre molta i per tant el nombre de rius, rieres, rierols, torrents, barrancs, valls, llaus, etc. és enorme. I el que resulta particularment atractiu és que per minso que sigui, cada un té el seu nom. Més informació: https://riusdecatalunya.cat/rius/

La vegueria, l’àmbit de tots els àmbits?

Ahir a l’auditori de Vinseum va tenir lloc la presentació del doble llibre del Fèlix Simon “Xalant per la vegueria”. Un compendi de la feina feta del 2004 fins ara. Realment impressionant la tasca portada a terme per part d’una plataforma cívica convençuda de la realitat de la vegueria Penedès.
Ara que vivim globalitzats com a ciutadans del món, del planeta Terra, jo també considero l’entorn més immediat -la vegueria- com l’àmbit de tots els àmbits, per allò del principi de subsidiarietat tant i tant reclamat.
Un acte pensat a tall de cloenda però tenint molt clar que res no s’ha acabat, que l’esforç continua i que res no serà fàcil ni immediat. La vegueria com a paradigma de la situació del país, de la nació catalana, col·lapsada, empantanegada i sense fulls de ruta realistes.
Com a complement, un espectacle delirant del Toni Albà: “Catalans, existir o deixar d’existir, aquesta és la qüestió”. Un monòleg militant amb bons moments de fina ironia. El paral·lelisme entre el famós monòleg del príncep Hamlet i la nació catalana, genial. Altres moments potser no tan afortunats, més pensats per provocar el riure o el somriure fàcil de la concurrència. Pa a les oques en definitiva amb un excés de histrionisme al meu parer.
I tant la 1a part com la 2a, de llarga durada. Un parell d’hores que, amb bon criteri, s’haurien pogut reduir a la meitat perfectament. Massa pròlegs, massa parlaments i massa estona. Aquest és un dels mals al meu entendre del moment present, la desmesura.

Educació financera i criptomonedes… sense ànim de lucre

La patacada que es va iniciar l’11 de novembre va ser forta, ràpida, letal i no s’atura. L’estafa de FTX ha fet caure la confiança en el sector de les criptomonedes en general. Milions de persones que tenen criptos han entrat en pànic. El caos ha provocat una caiguda brutal del mercat de les criptomonedes, amb el bitcoin baixant dels 16.000 dòlars (nivells de fa tres anys) i perdent el 80% del màxim valor de fa un any.
Ensenyar el valor dels diners i de l’estalvi des de ben petits sembla del tot imprescindible, que prenguin consciència dels diners en un moment en que ho volen tot i no saben què val més o menys. Que vegin que els diners comporten un esforç i que formen part de la nostra vida. L’educació financera es essencial que s’ensenyi des de ben petits. Al voltant dels 7 o 8 anys és l’edat recomanada per començar a donar una petita paga als infants, que pot ser una paga setmanal de 4 o 5 €, i que comencin a fer guardioles -d’estalvi, de regals per als altres, la lliure, la d’estalvi solidari…- Potser d’aquesta manera evitarem mals majors, el miratge del diner fàcil i les cues als establiments de rifes, loteries i altres galindaines.

Fer-ne 60

Avui el BS -no confondre amb el Banc de Sabadell- en fa 60. Poca broma! Les xifres rodones es presten a fer celebracions més sonades. Les celebracions dels 40 i 50, abans potser més estridents, ara també es porten a terme a la seixantena, i per la jubilació… Qualsevol esdeveniment rellevant es mereix un bon festeig.
Arribar a la seixantena en bon estat de salut -sense entrar en més consideracions- està molt però que molt bé. Sí que és cert que les estadístiques juguen a favor nostre però mai no se sap i no tothom hi arriba. Per tant, celebrem-ho!
Com deia el Carles Capdevila, normalment la gent que s’estima la vida és gent que es dóna poca transcendència, que té sentit de l’humor, que ha trobat un bon equilibri mental i emocional i procura encomanar-lo. Els que més els defineix és que s’estimen la vida. L’adoren. Visca la gent que s’estima la vida! I per molts anys!

Dimarts i 13

Mala peça al teler per segons qui. Encara són moltes les persones que creuen que la bona o la mala sort guia les seves vides. Com encara són moltes les que fan cua -aquests dies encara més que de costum- a les dependències de les “apuestas y loterías del estado” per deixar de ser pobres. És increïble! No cal ser un gran matemàtic, amb una mica de criteri i de sentit comú ja n’hi hauria d’haver prou per tenir clar que és més fàcil que t’atropelli un tràiler o que et caigui a sobre una balconada que no pas que et toqui la grossa. Cal tenir bona estrella, això sí!
Més informació: què és més fàcil, que ens toqui la loteria o que ens caigui un llamp?S'estima que a una de cada 15.300 persones li caurà un llamp en algun moment de la seva vida. https://www.ara.cat/ara-cat/meteo/que-toqui-loteria-caigui-llamp_1_1446116.html

Money, money, money…

Llegeixo a la Xatakaletter#84 que els diners sempre havien estat físics però la cosa està canviant. Els pagaments amb targeta i amb mòbil han permès que puguem sortir al carrer sense cartera, i la cosa va cada cop a més, sobretot amb la inevitable arribada de l'euro digital. Països com ara Dinamarca, Noruega, Suècia i Corea del Sud ja tenen el tema encarrilat.
Ara fa un parell d’anys, quan la ferreteria Ca la Viuda va incorporar el datàfon com a sistema de pagament ja vaig veure cap a on s’hi anava. A hores d’ara és Paco el Brut el paladí de la causa dels diners en metàl·lic. Anar a comprar a la seva botiga un dissabte a mig matí és una experiència quasi religiosa tot i que t‘exposes a fer una cua de 20 minuts per pagar.
Fins ara eren els bancs els que sabien com, quan i en què ens gastàvem els diners. Ara ho sabran els nostres governs. Mentrestant, això sí, es prepara una transició lenta però inexorable: els bitllets continuen sent crucials per als nostres grans i col·lectius desafavorits, així que l'euro digital haurà de viure un temps amb l'euro físic.
Cantava Liza Minelli a ‘Cabaret’ allò que “els diners són el que fa que el món giri”, i no li faltava raó.

Fer el cim

Avui és el dia internacional de les muntanyes. Ara es compleixen 40 anys de la primera expedició catalana al sostre del món, una expedició marcada per l’esperit aventurer, els valors i un final tràgic. No va poder ser. Ho recordo perfectament perquè en aquella època el club excursionista Montblanc era molt actiu i fèiem moltes sortides.
Arribats en aquest punt sempre albiro un dubte existencial mai no resolt. A veiam. Jo que he fet dos cops el cim més lt de la serralada de l’Atlas al nord d’Àfrica, el Toubkal (4.176m) i un parell de cops la muntanya de sant Pau de Vilafranca del Penedès (303m), és a dir, 8.958m en total, no puc considerar que he superat, que he fet el cim, l’Everest (8.848m)? Oi que sí? No fotem, que amb la muntanya no s’hi juga.

Sortides del pont de la puríssima constitució

Aprofitem el pont -l'aqüeducte- de la puríssima constitució per fer sortides de proximitat. El dimarts 6, ruta en bici de muntanya del camí ramader de santa Coloma de Queralt a Cunit. El dijous 8, ruta guiada a Reus: passejada fins a la boca de la mina, passant pel barri Gaudí (Ricardo Bofill) cap a l'Institut Pere Mata, visita al pavelló dels distingits Institut Pere Mata (Domènech i Montaner) i retorn pel passeig de la boca de la mina cap a la plaça Mercadal, amb pluja inclosa -qui diu que en aquest país no plou mai!-. Dinar al restaurant Rofes.
El divendres 9, cap a BCN, d’exposicions. Al museu del Disseny (Enric Majoral, la joia expandida) i de visita i compres a la cooperativa Diomcoop - Diambaar, una cooperativa d’iniciativa social formada per persones migrants que treballen per a donar resposta de manera sostenible i duradora a les necessitats d’inclusió social i laboral de persones migrants en situació de vulnerabilitat. Gent valenta que han deixat de ser “manters” per accedir a un treball i a una vida dignes, amb l’ajuda de l’ajuntament de BCN. Tot un exemple de com es pot reconduir una situació límit de misèria i patiment.

Misèria i companyia

Llegeixo un titular demolidor: Un de cada tres catalans no té prou ingressos per viure dignament. Al marge de l’exactitud de la xifra la realitat és tossuda i deplorable. Ara que col·laboro amb el Banc dels aliments constato la crua realitat de les persones que necessiten de l'assistència del Banc, unes 500 famílies a Vilafranca.
A sota de la plaça del PPCC, en un racó amb un parell de bancs, hi viu algú de fa temps. Amb el fred ha anat acumulant mantes i peces de roba que, de ben segur, no el deuen alliberar del fred intens que fa al vespre nit i la matinada. És un clam, un insult a la intel·ligència i al sentit comú que s’hagin de veure i de viure aquestes situacions. Ja no parlo dels 19 milions de persones que necessiten ajuda humanitària a Ucraïna, que també. Parlo d’una pobresa pròxima i d’una misèria que ens envolta.

La bicicleta

Hi ha dues coses que una persona acostuma a guardar com un secret: que no sap nedar o que no sap anar en bicicleta. La bicicleta té un origen ancestral: els egipcis ja havien fet les seves temptatives d’aguantar-se sobre alguna andròmina de dues rodes.També les antigues civilitzacions xinesa i índia van fer experiments més o menys semblants.
El primer a dibuixar una bicicleta autèntica és Leonardo Da Vinci (una altra màquina de Da Vinci!). No és fins el s.XVIII que es consigna el que popularment es considera l'avantpassat de la bicicleta moderna. A finals del s. XIX l’ús de a bicicleta s'estén ràpidament entre la societat industrialitzada, mentre que cada cop s’hi introdueixen més modificacions. I fins aquí hem arribat. (Andreu Mas)
Als 8 anys els Reis em van portar la meva proimera bicicleta, tal com es feia abans. I després n’he tingut mitja dotzena més. He anat pedalant tota la meva vida tot i que de manera continuada especialment els darrers 10 anys. Cada cap de setmana pedalo, amb un parell de gregaris de luxe, una trentena de km en bicicleta de muntanya per camins i pistes de la vegueria Penedès i un parell de cops l’any fem sortides més llargues pel territori català.
Ahir diumenge vam fer una aquesta ruta: Vilafranca - riera de Marmellar - Vilafranca https://ca.wikiloc.com/rutes-btt/22-12-04-vfp-riera-marmella-vfp-120542786 i demà que és festa farem una camí ramader, de santa Coloma de Queralt a Cunit, una ruta amb història pastoril https://ja.cat/santacolomacunit https://ca.wikiloc.com/rutes-btt/santa-coloma-de-queralt-cunit-118041063 

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, 30 anys

El 9/2/2003 a les set del vespre, al Palau de la Música Catalana Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries (acompanyats de Jaume Matamoros i el senyor Bertomeu) van pujar a l’escenari per repassar les cançons que més han popularitzat durant els seus deu anys d’història. Van celebrar els deu anys de la banda al Palau de la Música, gairebé en família. Dos terços del públic eren gent de lo delta. Ben arriats i cofois no podien amagar la joia de conquerir el Palau. Jo també hi era i ho recordo amb tendresa i simpatia. Un concert memorable, equiparable al de George Moustaki a les acaballes dels 80.
Ara celebren els 30 anys. Llarga vida i bona feina, que sempre és un goig escoltar-vos! 

Dia internacional de les persones amb discapacitat. Diversitat funcional

Són moltes le institucions, fundacions o empreses que posen de la seva part perquè aquestes persones puguin comptar amb un lloc de treball digne, a una educació ajustada a les seves necessitats, a una vida ordinària. En els darrers anys s’ha avançat però encara queda molta feina per fer. Cal donar visibilitat a les persones que necessiten un cop de mà en el seu dia a dia, i se suposa que d’aquí ve el dia internacional..
Ja no es parla en alguns casos de subnormals, retardats, disminuits, deficients mentals… Són diferents maneres d’anomenar un col·lectiu tradicionalment discriminat. D’uns anys encà es parla de persones amb diversitat funcional. Des de la mirada del Disseny Universal de l’Aprenentatge (DUA) aleshores es parla de variabilitat.El terme diversitat funcional s’ajusta més a una realitat en què cada persona funciona d’una manera diferent. Malgrat la seva obvietat i ambigüitat, per eliminació, trio aquest terme. Tots som diversos i funcionem amb el nostre propi sistema operatiu. Uns més que d’altres, això sí. 

A deshora. Merescut reconeixement a la Maria Rosa Juncosa

L’Auditori Municipal de Vilafranca portarà el nom de la pedagoga i divulgadora musical Maria Rosa Juncosa. L’ajuntament manifesta que “és de justícia que es reconegui la seva trajectòria i aportació al món de la música fundant fa 75 anys el Cor Nadalenc, que després esdevindria la Polifònica. Era una persona que sempre havia apostat per la qualitat musical, amb un profund sentit de la catalanitat. La seva vida va estar volcada en la música, essent una excel·lent pedagoga i divulgadora. Va ser pionera en aquest sentit”.
Que s'hagi hagut d'esperar 14 anys per batejar un auditori em sembla d'escàndol (de fet hi ha un parell d'instituts a la vila que encara estan per batejar com Déu mana). La tria del nom em sembla perfecta. Que sigui una dona, una de les persones fundadores de la Polifònica, un encert. Estaria bé fer els reconeixements en vida i no postmortem i també posar un nom com cal als centres culturals.

A favor de la lectura

Le lectura és una eina civilitzadora que pot ajudar a frenar l’avenç de la barbàrie líquida. Llegir és la millor manera de ser millors i més savis, més comprensius, més persones, ens ajuda a ser feliços (Ponç Pons).

No hi ha espectacle més bonic que la mirada d’un nen que llegeix (Günter Grass).
Morir deu ser deixar d’escriure (Joan Fuster).