Llegeixo a l’ARA Estils “set tradicions de Nadal que potser no coneixies”. Aquestes: llançament de sabates (República Txeca), amagar les escombres (Noruega), endrapar pollastre fregit (Japó), anar a missa amb patins (Veneçuela), la nit dels raves (Mèxic), arbres decorats amb teranyines (Ucraïna) i fer fanalets gegants (Filipines). M’hi veig amb cor de fer un bon paper en totes excepte en una, la veneçolana. Ni anar a missa ni patinar no entren dins del meu modus vivendi.
L’Amadeu Carbó, expert en cultura popular, està convençut que el truc perquè una tradició continuï vigent és que evolucioni. És la seva garantia de vida, perquè han de tenir sentit per a les persones que la celebren. Cal trobar l’equilibri entre tradició i contemporaneïtat. Només en aquest sentit s’entén a parer meu la pràctica estesa d’anar a buscar el tió a les muntanyes.
L’espit de Nadal (embolcallat d'angoixes pressupostàries, incerteses laborals, topades polítiques i climatologia esborrajada) i de tot el llarg cicle festiu de Nadal a Reis em resulta consumista i excessiu. I a més a més com a no creient no el visc amb plenitud.
Com diu Joan Ventura, és necessari continuar mirar endavant, buscar la cara amable de la vida i mantenir les tradicions.
També hem de fer una reflexió col·lectiva per veure què ens ha passat i quins fonaments podem anar posant per bastir un futur més esperançador. Bon Nadal, malgrat tot!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú