Mata'ls suaument és el títol d'una pel·lícula d'Andrew Dominik estrenada l'estiu passat i protagonitzada per un Brad Pitt i un Richard Jenkins de gamma extra.
És un relat pessimista que combina el cinema de gàngsters amb la crítica social. La campanya electoral que l'any 2008 va enfrontar Barack Obama i John McCain és, de fet, el rerefons del relat que posa en marxa el robatori dels diners d'una partida de pòquer clandestina.Conté una visió pessimista del moment: "Amèrica no és un país, sinó un negoci".
Em ve al cap per una associació d'idees: campanya electoral, joc brut, gàngsters, periodistes a sou d'interessos inconfessables...
Una campanya electoral sempre explicita la temperatura moral d'una societat. I certs personatges, alguns periodistes sense escrúpols i altres polítics de pa sucat amb oli, són ànimes sinistres de vol gallinaci i esperit mesquí.
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
19 de novembre del 2012
18 de novembre del 2012
Sobre la independència
El cap de setmana vinent, els ciutadans som cridats a les urnes.
Unes quantes iniciatives que aporten llum sobre aquesta qüestió.
Sobre la independència. Martí Crespo. Fets i webs. Revista Presència, del 16 al 22-11-2012, pàg. 63 (article sencer)
Enllaços:
www.parlament2012.cat
Fundació Catalunya Estat. Preguntes i respostes.
Estatuir Catalunya: manual per a la creació d'un estat. Salvador Cardús, Ramon Folch i Sergi Rovira presenten una guia per explicar què hauria de fer Catalunya l'endemà de la independencia Text íntegre en pdf Notícia relacionada
Racó català. Arguments per la independència
Preguntes i respostes sobre la independència
http://www.ara.cat/premium/
9 de novembre del 2012
Cauen els murs
El 9 de novembre comença la campanya de
les eleccions catalanes. El mateix dia que va caure el Mur de Berlín.
Els catalans també podem enderrocar el nostre Mur i construir la nació
justa, pròspera i lliure que volem.
Lector de Martí i Pol
Demà passat dia 11 farà 9 anys de la mort de Miquel Martí i Pol, segurament el poeta català més popular, que ha aconseguit una poesia d'abast universal a partir del seu particular món de Roda de Ter.
Des de 1980 que sóc "lector de Martí i Pol". Així ho corrobora un ex-libris meu de l'època on, a part de l'escut de la vila de Montblanc, hi ha aquesta llegenda: "Roderic Villalba i Pérez. Mestre - catalanista practicant - solitari i solidari - embrutapapers - lletraferit - lector de Martí i Pol. Montblanc (Conca de Barberà) Països Catalans". Com a divisa no estava gens malament, oi?
Una dècada més tard vam mantenir una breu relació epistolar i fins i tot vaig tenir el goig de poder compartir amb ell una estona, a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca.
La veu tendra i tenaç que s'apagà ara fa tot just nou anys m'ha acompanyat, doncs, bona part de la meva vida. Bé que ens ajuda a viure la poesia. Per sort, sempre hi haurà poesia.
Des de 1980 que sóc "lector de Martí i Pol". Així ho corrobora un ex-libris meu de l'època on, a part de l'escut de la vila de Montblanc, hi ha aquesta llegenda: "Roderic Villalba i Pérez. Mestre - catalanista practicant - solitari i solidari - embrutapapers - lletraferit - lector de Martí i Pol. Montblanc (Conca de Barberà) Països Catalans". Com a divisa no estava gens malament, oi?
Una dècada més tard vam mantenir una breu relació epistolar i fins i tot vaig tenir el goig de poder compartir amb ell una estona, a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca.
La veu tendra i tenaç que s'apagà ara fa tot just nou anys m'ha acompanyat, doncs, bona part de la meva vida. Bé que ens ajuda a viure la poesia. Per sort, sempre hi haurà poesia.
8 de novembre del 2012
TS L'encant de fer cinquanta anys
El passat dia 2 el diari El País
es feia ressó de la celebració del 50è aniversari del TS.
La portada sencera estava monopolitzada per
l'esdeveniment.: Nike vol fitxar TS després d'haver trencat amb Armstrong; la seva participació
a la Biennal de Venècia; el neguit que provoca al món universitari català
l'endarreriment de la seva tesi doctoral; l'activitat del seu gabinet
d'arquitectura en el nou escenari de la Catalunya independent...
Aquesta és la transcripció literal d’una conversa de carrer sobre el tema, captada furtivament:
-
Finalment s’ha fet justícia, tu. Hem hagut d’esperar
cinquanta anys però ha valgut la pena.
-
Doncs jo no penso encetar cap ampolla de xampany. Que no,
home, que no. Que aquí hi ha més pa que formatge.
-
Però què dius? Que t’has begut l’enteniment?
-
Saps que et dic? Doncs que es tracta, amb gairebé
total seguretat, d'una crònica ensucrada, d’un publireportatge fet a sou per un "negre" i
pagat, no ja per la pròpia família o els amics –si és que en té-, sinó pel personatge en qüestió.
-
Va home va! Tu delires! Sí
que es cert que compra El País des de l’any de la picor i que és
radicalment anticonvergent... però no n’hi ha per tant.
-
Pensa per un moment
amb calma: enlloc no es parla de la seva addicció
a alguna substància al·lucinògena, ni del seu caràcter
ofensiu i violent, ni del consum abusiu de
cocacoles, ni de la seva fòbia recalcitrant envers el Pep Guardiola, ni de la seva
mala jeia... per posar alguns exemples
que són
de domini públic.
-
Què t’empatolles! D’on ho has tret això?
-
De la crònica sobre el tema que ens ocupa publicada sense tanta
benevolència
al diari La Razón. Res a
veure amb el que diu El País! Posa negre sobre blanc tots els aspectes foscos de la
seva trajectòria personal, professional i ideològica:
és
una caricatura de l’arquitecte que hagués pogut ser; fent ballar els Capgrossos semblava que
trepitgés
raïm;
és
un ciclista de pega i un jugador de futbol sala de pa sucat amb oli; al gabinet
d’arquitectes
on sembla que treballa ST@N tips de les
seves collonades; el seu ideari polític és de dubtosa espanyolitat; el vanguardisme que tant
predica és
del tot esnob... i a sobre es veu que s’adorm en arribar la mitjanit en qualsevol racó,
sigui on sigui.
-
Fa bo, eh?
-
Creu-t’ho! Si del que es tracta és
de canviar de tema, deixem-ho córrer. Ja veig que no ens entendrem. Au, anem a fer un
beure.
La celebració va ser un moment entranyable i singular. En consonància
amb la personalitat singular i polièdrica del protagonista. Excepte en comptades excepcions –que
també
hi són-
es parla d'ell en termes de radicalitat, modernitat, professionalitat, bona
amistat...
Un dels assistents comenta, privadament, que el TS,
arribat als cinquanta, ja més savi, per experiència i per coneixements, comença
a entendre que les coses són com són i accepta sense complexos que no està
gens malament.
Per molts anys!
7 de novembre del 2012
Sortir de l'armari
"Que surtin tots de l'armari. Espanyols, independentistes, federals, confederals, nacionalistes. Tots... Ben segur que ensenyant les cartes serà més fàcil d'arribar a bon port..." (Lluís Falgàs, El Punt Avui 6-11-2012).
El Tribunal Constitucional també ha sortit de l'armari. Després de set anys ha dictaminat favorablement sobre la llei dels matrimonis homosexuals promoguda pel govern Zapatero. Ha necessitat set anys per aclarir un afer que no dóna per més de set dies, si és que s'imposa el sentit comú i el seny. Fan pinta els seus membres d'estar estressats i amarats de feina. Potser és que a Madrid, lluny de mar i amb el fred rabiós a les portes, aplicar la justícia amb imparcialitat i sentit comú es fa més difícil.
Qui potser també va sortir de l'armari van ser els 350.000 ciutadans marroquins i els 25.000 soldats que, ara fa tot just 37 anys, es van plantar a la frontera entre el Marroc i l'aleshores Sàhara espanyol. Us imagineu quin armari! Es van plantar fins que no es van produir els miserables acords entre el govern espanyol d'un Franco agonitzant, el Marroc i Mauritània. Estic parlant de la Marxa Verda sobre el Sàhara.
Al pas que anem haurem de tornar a sortir tots plegats -tots tots ben bé no, els convençuts- de l'armari i plantar-nos per una bona causa, la nostra causa primera i darrera, la pàtria, l'àmbit de tots els àmbits.
Buidem els armaris i trenquem les campanes de vidre que encara perduren i que injustament perjudiquen la vida quotidiana de molta i molta gent. Quamprimum
El Tribunal Constitucional també ha sortit de l'armari. Després de set anys ha dictaminat favorablement sobre la llei dels matrimonis homosexuals promoguda pel govern Zapatero. Ha necessitat set anys per aclarir un afer que no dóna per més de set dies, si és que s'imposa el sentit comú i el seny. Fan pinta els seus membres d'estar estressats i amarats de feina. Potser és que a Madrid, lluny de mar i amb el fred rabiós a les portes, aplicar la justícia amb imparcialitat i sentit comú es fa més difícil.
Qui potser també va sortir de l'armari van ser els 350.000 ciutadans marroquins i els 25.000 soldats que, ara fa tot just 37 anys, es van plantar a la frontera entre el Marroc i l'aleshores Sàhara espanyol. Us imagineu quin armari! Es van plantar fins que no es van produir els miserables acords entre el govern espanyol d'un Franco agonitzant, el Marroc i Mauritània. Estic parlant de la Marxa Verda sobre el Sàhara.
Al pas que anem haurem de tornar a sortir tots plegats -tots tots ben bé no, els convençuts- de l'armari i plantar-nos per una bona causa, la nostra causa primera i darrera, la pàtria, l'àmbit de tots els àmbits.
Buidem els armaris i trenquem les campanes de vidre que encara perduren i que injustament perjudiquen la vida quotidiana de molta i molta gent. Quamprimum
5 de novembre del 2012
Manifestos
Tornen els temps dels manifestos. Després del 1r manifest d'un centenar "d'intel·lectuals d'ara fa unes setmanes arriba el 2n manifest signat per uns 300.
La cosa no té desperdici. Les xarxes socials en van plenes -al Twitter #300intelectuales-.
I jo em pregunto: ja n'hi ha tants d'intel·lectuals d'aquest pal? I encara més: on eren fins ara? No tenen res més a dir? Què en farem d'aquesta "esquerra" que no llegeix el que passa en aquest país?
Potser ja n'hi ha prou de fal·làcies i de comèdia.
El meu manifest personal és ben simple: vull exercir el meu dret a decidir sobre el meu futur i el futur del meu país. I vull fer-ho ja -ben aviat vull dir-.
4 de novembre del 2012
Escopiu a la closca pelada dels cretins
Escopiu a la closca
pelada
dels cretins Joan Salvat-Papasseit
Aquestes paraules són del tot adients per a l'ocasió.
El cretí en qüestió és un polític que aigualeix el bon vi tot dient, a tall d'exemple, que "la majoria de catalans no volen estat propi". Estaria bé que ens ho consultessin, oi?
Ni ell ni cap altre personatge de pa sucat amb oli no ens aigualirà el moment històric que estem vivint.
El temps és canviant. I fins i tot al Penedès plou darrerament. Aquest matí sense anar més lluny. Hem hagut de desfer el camí i plegar per la pluja fina però persistent que queia pels voltants de Sant Martí Sarroca. No hem pogut anar més enllà de la baronia de Riudefoix. El mal temps i una guia impresa no del tot detallada han estat els culpables.
Les vinyes, això sí, comencen a estar d'un cromatisme apagat i virtuós. Penedès 100x100
pelada
dels cretins Joan Salvat-Papasseit
Aquestes paraules són del tot adients per a l'ocasió.
El cretí en qüestió és un polític que aigualeix el bon vi tot dient, a tall d'exemple, que "la majoria de catalans no volen estat propi". Estaria bé que ens ho consultessin, oi?
Ni ell ni cap altre personatge de pa sucat amb oli no ens aigualirà el moment històric que estem vivint.
El temps és canviant. I fins i tot al Penedès plou darrerament. Aquest matí sense anar més lluny. Hem hagut de desfer el camí i plegar per la pluja fina però persistent que queia pels voltants de Sant Martí Sarroca. No hem pogut anar més enllà de la baronia de Riudefoix. El mal temps i una guia impresa no del tot detallada han estat els culpables.
Les vinyes, això sí, comencen a estar d'un cromatisme apagat i virtuós. Penedès 100x100
3 de novembre del 2012
Gegants naturals. Visita a la finca forestal Masjoan, a Espinelves.
La finca forestal Masjoan, a Espinelves, té set arbres monujmentals i un arborètum amb 58 espècies diferents de coníferes. Hi ha exemplars centenaris de més de 40 metres.
Per a més informació cliqueu pàg 24 pàg 25 pàg 26 pàg. 27
Per a més informació cliqueu pàg 24 pàg 25 pàg 26 pàg. 27
2 de novembre del 2012
Tots Sants i el dia de difunts (2-11-2012)
2 de novembre, dia de difunts. Fem un tomb pausat pel cementiri de Vilafranca del Penedès, un espai públic de gran bellesa. Hi ha pau i tranquil·litat l'endemà de Tots Sants. A quarts d'11 del matí som quatres gats mal comptats. I ningú no té pressa.
Algú ens explica una història entranyable. La d'un vilafranquí a qui enterraren, ja fa anys, sense cap familiar, amic o conegut que fes acte de presència. La relatora, que casualment va coincidir amb els fets, s'hi va quedar a fer companyia a l'operari de la funerària. I des d'aleshores que cada any, tal dia com ahir, porta a la tomba del difunt sense seguici un ram de flors. Una bona i trista història.
Consulto la darrera edició de la publicació del Patronat de Turisme de Vilafranca sobre el cementiri. una edició molt millorada amb un bon recull gràfic sobre les capelles, panteons, tombes i patrimoni vegetal del cementiri en qüestió. Facilita la visita, com és natural. Una visita que ja és un clàssic per aquestes dates.
Al cementiri de Vilafranca no han arribat encara els nous serveis que incorporen els codis QR, que permetran que qualsevol visitant amb un mòbil de darrera generació es descarregui la biografia del mort, es trobi fàcilment la tomba de la persona que es busca, etc.
Una dita popular afirma que "la mort és llei de vida". També és cert que "viure mata". En qualsevol cas sembla ser que la mort és el darrer tabú. I que "només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins a la mort".
El Miquel Berga, el passat 28 d'octubre, a l'article RIP publicat al diari El Punt Avui parlava de l'última setmana d'octubre. De Tots Sants, de la fascinació pels cementiris, de les làpides, dels epitafis... Un dels epitafis més cèlebres del cementiri de Vilafranca és aquest:
Algú ens explica una història entranyable. La d'un vilafranquí a qui enterraren, ja fa anys, sense cap familiar, amic o conegut que fes acte de presència. La relatora, que casualment va coincidir amb els fets, s'hi va quedar a fer companyia a l'operari de la funerària. I des d'aleshores que cada any, tal dia com ahir, porta a la tomba del difunt sense seguici un ram de flors. Una bona i trista història.
Consulto la darrera edició de la publicació del Patronat de Turisme de Vilafranca sobre el cementiri. una edició molt millorada amb un bon recull gràfic sobre les capelles, panteons, tombes i patrimoni vegetal del cementiri en qüestió. Facilita la visita, com és natural. Una visita que ja és un clàssic per aquestes dates.
Al cementiri de Vilafranca no han arribat encara els nous serveis que incorporen els codis QR, que permetran que qualsevol visitant amb un mòbil de darrera generació es descarregui la biografia del mort, es trobi fàcilment la tomba de la persona que es busca, etc.
Una dita popular afirma que "la mort és llei de vida". També és cert que "viure mata". En qualsevol cas sembla ser que la mort és el darrer tabú. I que "només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins a la mort".
El Miquel Berga, el passat 28 d'octubre, a l'article RIP publicat al diari El Punt Avui parlava de l'última setmana d'octubre. De Tots Sants, de la fascinació pels cementiris, de les làpides, dels epitafis... Un dels epitafis més cèlebres del cementiri de Vilafranca és aquest:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)