Algú ens explica una història entranyable. La d'un vilafranquí a qui enterraren, ja fa anys, sense cap familiar, amic o conegut que fes acte de presència. La relatora, que casualment va coincidir amb els fets, s'hi va quedar a fer companyia a l'operari de la funerària. I des d'aleshores que cada any, tal dia com ahir, porta a la tomba del difunt sense seguici un ram de flors. Una bona i trista història.
Consulto la darrera edició de la publicació del Patronat de Turisme de Vilafranca sobre el cementiri. una edició molt millorada amb un bon recull gràfic sobre les capelles, panteons, tombes i patrimoni vegetal del cementiri en qüestió. Facilita la visita, com és natural. Una visita que ja és un clàssic per aquestes dates.
Al cementiri de Vilafranca no han arribat encara els nous serveis que incorporen els codis QR, que permetran que qualsevol visitant amb un mòbil de darrera generació es descarregui la biografia del mort, es trobi fàcilment la tomba de la persona que es busca, etc.
Una dita popular afirma que "la mort és llei de vida". També és cert que "viure mata". En qualsevol cas sembla ser que la mort és el darrer tabú. I que "només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins a la mort".
El Miquel Berga, el passat 28 d'octubre, a l'article RIP publicat al diari El Punt Avui parlava de l'última setmana d'octubre. De Tots Sants, de la fascinació pels cementiris, de les làpides, dels epitafis... Un dels epitafis més cèlebres del cementiri de Vilafranca és aquest:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú