Castells al Liceu. 75 anys dels Castellers de Vilafranca

Els Castellers de Vilafranca han omplert aquest dissabte al vespre el Liceu de Barcelona per celebrar els 75è aniversari de la colla. L’acte ha repassat la història de l’entitat des de la seva fundació el 1948 i ha finalitzat amb un 4 de 9 amb folre dalt l’escenari. La gala ha estat produïda per Comediants i creada pel director, Joan Font,
La celebració ha estat amenitzada amb la música en directe de l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya, que ha arranjat peces tradicionals per l’acte, i el Quartet Mèlt.
Hem fet castells a llocs tan emblemàtics com la Sagrada Família, el Palau de la Música o el Camp Nou i ens quedava pendent el Liceu. Ara hem fet realitat el somni, ha dit el president de la colla, Carles Mata.
Em sembla molt oportú que el Liceu, la Sagrada Família, el Palau de la Música i altres espais de rellevància obrin les portes a celebracions d’aquesta envergadura i que entitats com els Castellers de Vilafranca en puguin ser protagonistes, que bé s’ho mereixen per la feina que fan i per la seva trajectòria. Escoltar el seu himne sempre és un goig. 
Em ve al cap “Lo concert dels 10 anys” de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries el 9 de febrer de 2003 al Palau de la Música. Jo també hi era i va ser un concert fantàstic. Un públic incondicional, bona gent amb la pell colrada, algun d’ells bé semblava que portava l’aixada a la butxaca o al bolso, i que celebraven a l'engròs i amb entusiasme el triomf i el reconeixement dels seus. La gent del Delta va envair literalment el Palau, talment com el miler llarg de penedesencs que van desembarcar el dissabte passat al Liceu. Hi ha vida més enllà de Barcelona i àrea metropolitana.
Per molts anys @verds !

Cobrar als amics

"Arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan voltem pel món". Parrafada solemne i temerària de Francesc Pujols, un eixelebrat que no va triomfar precisament per aquest bon averany, encara que sí per d’altres.
Rellegeixo un article de la Mònica Planas (Cobrar als amics. Mònica Planas, ARA, 4/12/2022). Fa esment d’una tendència que corre el perill de convertir-se en costum als Estats Units, cobrar als amics: l’amfitrió al final de l’àpat recorda als invitats els diners que cadascú li ha transferir al seu compte particular.
L’any que va farà 30 anys que una colla d’amics fem un àpat mensual a casa d’algú de la colla, inicialment de 4 parelles però que ja fa temps que s’ha ampliat fins a les 9. Com que avui hem dinat a casa fa uns dies se’m va acudir una broma, una idea de bomber que es deia abans: enviar un missatge al grup comunicant-los que havíem decidir amb la meva parella canviar el sistema i apuntar-nos a la moda americana. En resum: que per l’augment del cost de la vida doncs que el diumenge els cobrarem el dinar.
Les reaccions van ser de tot tipus: des de l’estupefacció més sonada fins a qui va captar la broma, d’altra banda molt ben tunejada de versemblança pel redactat de l’avís. No s’esperaven aquell escrit per part d’un amic després de 30 anys de compartir àpats.
Evidentment que es tracta d’una broma i haig de reconèixer que ha estat com un imprevist experiment sociològic que si ha constatat alguna cosa és que l’amistat no té preu.
Copio a continuació alguns fragments de l’escrit:
“AVÍS IMPORTANT en relació al dinar del dia 1 d'octubre.Tenir els amics a casa és un regal que no tenia preu… fins ara. La pujada de preus, especialment de l'oli, ens obliga a canviar de rutines. És una tendència que comença a imposar-se i nosaltres no volem perdre pistonada, tot i que sabem que els primers en incorporar-la sempre seran els més criticats.
S'ha acabat compartir àpats de franc, com fins ara, i això no té res a veure amb l'amistat, tot i que els amics es converteixen en clients. No posarem un platet a taula, que per això estan les aplicacions de pagament del mòbil.
Esperem que aquesta proposta, necessària però dolorosa, no destrueixi l'essència de rebre a taula la gent que estimes.”

Benvinguts a pagès

Avui i demà, cap de setmana de portes obertes a pagès. Torna el festival que permet endinsar-nos a la vida quotidiana del món rural.
Una proposta lúdica i pedagògica que ens permet accedir de manera gratuïta a granges, camps, vinyes, obradors i barques per conèixer de primera mà com es cultiven, es crien i es produeixen aquells productes que consumim diàriament. Cal reserva prèvia a benvingutsapages.cat
Les visites es complementen amb tastos i venda directa de productes de proximitat. L’any 2022 més de 34.000 persones van participar-hi. La festa ofereix una continuïtat durant tot l’any, amb una oferta estable de més de 120 visites de pagament en explotacions agroalimentàries de Catalunya.
Roderic Villalba, pagès auxiliar

Teoria i pràctica del pa amb tomàquet

Acabo de llegir un llibre del malaguanyat Leopold Pomés, polifacètic artista català, director de cinema, restaurador, principalment conegut per la seva activitat de fotògraf i publicista: “Teoria i pràctica del pa amb tomàquet”, Tusquets editors, 1994. Una troballa!
Un tractat breu però no poc savi sobre tan entranyable menjar, amb tot el que ens cal saber i amb suculentes receptes que mai no hem imaginat. No hi ha res com reinventar allò que és quotidià. Una vindicació del “mai suficientment ponderat pa amb tomàquet”.
Tracta d’una manera planera tot un seguit de temes: l’origen i la funcionalitat del pa amb tomàquet, els accessoris i la recepta ortodoxa, quan amb qui i on s’ha de menjar pa amb tomàquet i un extens receptari (61 receptes variades).
En relació a la no universalitat del pa amb tomàquet fa esment d’una curiosa frase de Francesc Pujols, divertida i amb una gran dosi d’ironia: “Els catalans, arribarà un dia en què podran viatjar per tot el món, i a tot arreu on vagin ho tindran tot pagat”.
Pateixo per que la profecia de Pujols no es compleixi, si més no pel que fa al pa amb tomàquet: com voleu que no ens cobrin per una cosa que no saben ni què és? La cosa fa pensar molt. Poble català… posa’t a caminar!

… i bona mort quan sigui l’hora

Avui reprendrem, després de l’estiu, les sessions quinzenals un grup de debat. El tema que ens ocupa a hores d’ara és un llibre de la Montserrat Esquerda: “Hablar de la muerte para morir mejor”.
El tema de la mort és un tema recurrent. Faig una cerca al meu blog i al llarg d’una dècada he trobat mitja dotzena d’apunts sobre el tema.
Fa un parell de dies vaig estar comentant amb l’hereu de casa, músic jove que es fa un sobresou fent l'acompanyament musical en tota mena de celebracions, especialment funerals, el repertori de la darrera cerimònia mortuòria: una peça de Haendel, una altra de Tchaikovsky… i el tema “Wish you were here” de Pink Floyd. Quina solemnitat!
Comentem com canvia el repertori i la forma de viure el funeral segons cada cas i com les famílies s’organitzen i passen el mal tràngol.
Em ve al cap una sèrie televisiva de fa molts anys que m’encantava: “ Ados metros bajo tierra”. A cada episodi es parlava de la vida diària de la família propìetària de la funerària i també es coneixien aspectes importants de la vida d’un parell de difunts.
I una altra més recent: “After life”, a Netflix. La narració d’un dol. Un retrat àcid del procés de dol i de les bondats de les comunitats petites a l’hora de fer companyia.
El tema de la mort digna és definitiu i la mort sembla ser que és el darrer tabú, ara que el sexe ja no és el que era.
Doncs sí, viure mata. I totalment d’acord amb la sabiduría popular: “bona nit i bona hora… i bona mort quan sigui l’hora!”

El passat sempre és un pròleg (W. Shakespeare, La tempestat)

Aquest és el títol d’un article recent de Vicent Partal. Amb un missatge ben clar: el passat de Pedro Sánchez és claríssim i no es pot canviar, però també és cert que tot això que ha fet fins ara és un pròleg, el pròleg d’un llibre que encara s’ha d’escriure.

Apareix Shakespeare i la seva capacitat d’explicar-ho tot. Concretament a”La tempestat”, podem llegir aquella sentència famosíssima que diu que el passat sempre és un pròleg, és a dir, que la història estableix el context del present, però no el determina necessàriament.
Escolto avui a estones el ple del debat d’investidura de Feijóo. Sento que diu que la democràcia va començar el 1978, com la memòria històrica. Sembla que no pugui ser però és. Una sentència falsa i cega com aquesta invalida el seu discurs, el seu relat. Un relat previsible, sense esperança i amb un futur apocalíptic.
La fórmula decimonònica dels plens i dels debats d’investidura és caduca i demana una revisió a fons. Dies, hores i hores de discursos, rèpliques i contrarèpliques extenuants que no porten enlloc.
Si el passat sempre és un pròleg, amb Feijóo, el PP i Vox, em temo que el pitjor encara ha d’arribar. Esperem que no. I a la merda el Federico Jiménez Losantos.

+poesia si us plau

“La Vila en vers” és el festival de poesia de Vilafranca del Penedès. Una iniciativa conjunta de La Cultural amb el suport de l’ajuntament i del Departament de Cultura.
Seran 4 recitals itinerants, del 26/9 al 6/10, i amb repertoris diversos de poetes d’arreu, de la vegueria i de fora muralles. La tria, com sempre, personal i transferible que diria en Raimon.
Recordo haver sentit fa una pila d’anys que la poesia era un triangle amb 3 vèrtex: el món, el poeta i les paraules. Pot ser una bona manera d’entendre-la.
Sospito que la poesia és un producte de consum minoritari, com els Aromes de Montserrat. Això no és cap menyspreu, naturalment. Soc un consumidor no compulsiu de poesia, de poesia no excessivament “culta” ni formalment encotillada. M’agraden Martí i Pol, Vinyoli, Marta Pessarodona, Palau i Fabre, Rosselló Pòrcel, Jordi Llavina…
El divendres 22 a la sala dels Trinitaris es va inaugurar l’exposició “Abecedari solidari, homenatge a Miquel Martí i Pol”, que pren com a punt de partida un llibre que conté 26 haikus escrits per a Martí i Pol a partir del mateix nombre de lletres de l’abecedari.
Seguint el camí de la lletra a la paraula i de la paraula al poema, l’exposició mostra 26 obres d’art entre pintura, fotografia, gravat, escultura i instal·lació i 26 textos literaris inspirats en cadascun dels haikus. Molt recomanable, Minimalista i sense ínfules de grandesa. Aneu-hi amb temps, això sí.
Recupero un dels seus darrers llibres: “Haikús en temps de guerra” (Editorial Empúries, 2002). De ben segur doncs l’11 de novembre farà 20 anys de la mort del poeta. No són els poemes que més m’agraden, tot i que reconec que amb 17 síl·labes es poden arribar a dir moltes coses i els haikús tenen una bona presència en el panorama literari català.

No dispareu al guionista

He sentit la millor notícia del dia: principi d’acord entre el sindicat de guionistes i les empreses de Hollywood. Ha costat 146 dies! Ara ja només falten els actors però això ja és una altra història, amb tots els respecte, però anem per ordre.
El mercat ja estava al límit i de ben segur que això fa precipitat el desenllaç, pendent de ratificació demà per part dels guionistes.
El cap de setmana ens van recomanar la sèrie “Chivalry”, plena d’equívocs, dobles sentits i bromes enginyoses sobre temes d’actualitat i sobre la flora i la fauna dels estudis de Hollywood. Hem vist un parell d’episodis. Sensacional!
Es tracta d'una comèdia dramàtica que se submergeix a les entranyes de Hollywood per retratar com el moviment #MeToo ha impactat a la indústria del cinema i en aquells que fan possibles les pel·lícules. Vuit episodis curts (30’) que no tenen desperdici.
Escrita i protagonitzada per Steve Coogan i la guionista i actriu Sarah Soleman. Val a dir que en aquest cas els guionistes estan a l’alçada dels protagonistes.
A les pel·lícules de baix pressupost de l’oest americà acostumava a haver-hi un cartell a sobre del piano del “saloon” que deia “No dispareu al pianista”, peça fonamental de l’ecosistema. Jo demano el mateix pels guionistes, peces clau de totes les pelis, sèries i altres esdeveniments artístics. Si us plau, no dispareu als guionistes!

Huxley vs Orwell - Beatles vs Rolling Stones

Acabo de llegir “Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del show-business” (Neil Postman, Llibres de l’Índex, 1985) on l’autor es lamenta de la mort de la paraula impresa en favor del model televisiu nord americà, farcit de perills i amenaces.
El més interessant i alliçonador del llibre, el prefaci. No té desperdici. En una pàgina i mitja fa una contraposició entenedora dels postulats d’Aldous Huxley i de George Orwell: ens havíem oblidat que costat per costat de la negra visió d’Orwell a “1984” n’hi havia una altra -una mica més vella, lleugerament menys coneguda, igualment esgarrifosa-: “Un món feliç” d’Aldous Huxley.
Huxley i Orwell -què visionaris tots dos!- no van profetitzar la mateixa cosa. Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament, un Germà Gran que privarà a les persones de la seva autonomia, maduresa i història. Huxley creu que les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats de pensar.
El que Orwell temia era aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia que la veritat se’ns amagaria. Huxley temia que la veritat s’ofegaria en un mar d’irrellevància.
Resumint: Orwell temia que ens destruís el que odiem. Huxley temia que ens destruís el que estimem. Aquest llibre tracta de la possibilitat que fos Huxley qui tingués raó i no Orwell.
A parer meu tots dos van ser uns grans visionaris, tots dos estan carregats de raó, i tots plegats estem patint a hores d’ara els seus presagis.Això em recorda el debat, la polèmica encesa a la meva joventut, sobre els Rolling Stones i els Beatles. La qüestió era quin dels dos grups era el més autèntic, el més revolucionari, el millor en definitiva. Un debat estèril que no tenia fi, una pregunta trampa en definitiva. Personalment m’encanten els dos. Els Rolling, a stones -bona pensada, oi!-.

Llocs on no podem tornar, llocs que ja no hi són

La Tina Vallès comenta la novel·la “No hi queda ningú” (Brais Lamela, editorial Kalandraka, 2023). “No és una novel·la sobre tornar o no tornar als nostres llocs, o no només, sinó més aviat sobre aquests llocs que ja no hi són i que només es poden reconstruir en la memòria o bé, alerta al concepte, per mitjà de l’arquitectura forense, que no es dedica a reconstruir els llocs, sinó a reconstruir la memòria lligada a aquests llocs.”
Ahir no vaig tornar a l’escola de la Bisbal del Penedès. Amb motiu del centenari del centre l'ajuntament ha organitzat uns quants actes, un d’ells una trobada oberta i informal de mestres i alumnes que han desfilat pel centre al llarg dels anys.
No vaig tornar a un lloc que ja no existeix. Només la certesa de trobar-me mitja dotzena de persones, de la qual cosa no tinc cap indici, potser m’hagués animat a assistir-hi. Sóc poc propens a les trobades nostàlgiques indiscriminades i acomodatícies.
Uns altres llocs que ja no existeixen són la casa on vaig viure dels 6 als 18 anys i la granja on van treballar els pares, ara reconvertides en unes quantes cases adossades. El primer cop que les vaig veure vaig tenir una ingrata sorpresa. Era el buit inescrutable, el no res: ja no hi eren. Tots devem tenir llocs on no podem tornar, llocs que ja no hi són.
Anem acumulant records i pèrdues. Com deia Jorge Luis Borges, som totes les persones que hem conegut, tots els llocs que hem visitat, tots els llibres que hem llegit… i mil coses més.

La digitalització a les aules i el fetitxisme tecnològic

Aquest dies s’han fet públiques un parell d’informacions en relació a la digitalització de les aules. Un estudi de la UNESCO “Tecnologia a l’educació. Una eina en quines condicions? ” que denuncia el fetitxisme tecnològic a les classes i un article a La Directa: “Una opció pedagògica irracional sense beneficis demostrats”. I tot plegat coincidint amb la decisió assenyada del govern suec d’aturar un programa de digitalització de les aules.
L’informe hauria de ser un canvi de paradigma, i fer entendre que algunes idees que s’han venut durant vint o trenta anys no tenien cap base empírica. És una advertiment molt seriós contra un discurs que hem sentit manta vegada aquestes últimes dècades, i que diu que el futur de les aules consisteix a omplir-les de pantalles.
Amb una conclusió demolidora que col·loca al capdamunt del resum: “Hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit de la tecnologia digital a l’educació.” I afegeix: “Molts d’aquests indicis provenen d’aquells que intenten de vendre’ls.”
En resum que una cosa és ensenyar als alumnes com funciona la tecnologia, i quins avantatges i perills té, i una altra impartir llengua, matemàtiques o naturals mitjançant aquesta tecnologia. I durant anys ens han fet creure erròniament que l’una implicava l’altra.
El penúltim paràgraf del resum del document: “Aquest informe subratlla la importància de viure amb tecnologia digital i sense; d’agafar allò que es necessita d’un pou enorme d’informació, i desestimar allò que és superflu; de deixar que la tecnologia doni suport –però mai no la suplanti– a la connexió humana en què es basa l’ensenyament i l’aprenentatge. L’enfocament s’ha de centrar en els resultats de l’aprenentatge, no en les entrades digitals.” No es pot escriure millor. (Josep Sala i Cullell. Vilaweb 21/9/2023 )
L’article de Laurence Vidal a La Directa és contundent també: La digitalització de l’escola és una opció pedagògica irracional perquè fins ara ningú ha demostrat que les pantalles millorin l’aprenentatge i, a més, els efectes d’aquests dispositius en els alumnes i els riscos psicològics i socials que se’n deriven comencen a ser prou evidents. Esgrimir l’argument de la modernitat és enganyós i poc creïble.
Doncs això, potser que aturem aquest fetitxisme tecnològic a les classes i ens replantegem com a país el que s’està fent. Mai no és tard i tampoc no serem els primers en fer-ho.

Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran

Des d’ahir que ja estic incorporat a l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran de Vilafranca del Penedès, després d’una espera d’un any. Es tracta d’una activitat atractiva i exitosa i com que som una gernació de jubilats doncs hi ha llista d’espera.
A les 18h, just quan començaven oficialment les inscripcions, jo arribava escales amunt a la 4a planta. Com que la gent gran acostuma a ser previsora i puntual constato que ja tinc una quinzena de persones al meu davant, dones ja veteranes i xerraires.
Anem comentant la jugada, novell com sóc. M'aconsellen paciència, que la cosa va per llarg. Van passant els minuts i ni entra ni surt ningú al despatx. Detecto maniobres d’un parell de persones per colar-se subtilment, cosa que acaba passant.
Al cap d’uns minuts comencen les inscripcions. A poc a poc. Passats 20 minuts només s’han inscrit mitja dotzena de persones i al replà de la 4a planta ja hi ha una trentena de persones més, moltes amb uns vanos que branden amb molta traça. Cap indici de nervis: em fa l’efecte que estan curades d’espant i ja saben el pa que s’hi dóna.
Arribats en aquest punt se’ns demana que fem dues cues al passadís, a la dreta els cognoms A-M i a l’esquerra els N-Z. Es fa un cas relatiu de la indicació. Els acabats d’arribar s’ensumen el pitjor i dubten si quedar-s’hi o tornar l’endemà més d’hora.
A ¾ de 7 arriba la meva hora. Entro al despatx i fem la tramitació. En cinc minuts fem la feina, pago i surto amb un carnet del curs 2023-24, que val un potosí! 

Al replà coincideixo amb un parell o tres persones que conec i comentem -critiquem, de bon rotllo això sí- animadament tot plegat. Comentem la cua que hi ha, la gerontocràcia, la santa paciència, el sistema analògic d’inscripció… Fem broma en definitiva, que sempre és recomanable.
Els comento que es podria aplicar a l’Aula aquell acudit recorrent que ve a dir en què es diferencia l’Aula de la màfia. La resposta ens fa riure: la màfia està organitzada…
Ha estat una experiència singular. Ara què les cites prèvies i els missatges en digital -correus, missatges de mòbil, aplicacions- estan a l’abast de tothom sobta que encara persisteixin aquestes pràctiques analògiques.
Llegeixo al full d’inscripció que “aquest curs sí que posarem en marxa (esperem) la comunicació telemàtica”. No sé si és una bona nova o una amenaça. En qualsevol cas, benvinguda sigui tot i que llavors potser trobarem a faltar aquestes cues analògiques que donen tant de sí. És que ho volem tot i mai no estem contents! I moltes gràcies a l’organització per la feina altruista que fan.

Josep Cañas i Cañas

És a través del Joan Jané que vaig conèixer, ja fa dues dècades, Josep Cañas i Cañas, dibuixant i escultor de Banyeres del Penedès. Als anys 80 el Joan es va convertir en col·laborador de l’artista i més tard fins i tot seria el seu marmessor.
Ara fa uns dies els Castellers de Vilafranca i el Joan Jané en nom dels Amics de Josep Cañas van retre homenatge a l’artista, tot coincidint amb el 75è aniversari de la colla castellera. Josep Cañas és l’autor del monument als Castellers que es va inaugurar el 1963 a Vilafranca.
Josep Cañas també era un lletraferit que, negre sobre blanc, deixava constància dels seus pensaments en multitud d’escrits escampats per tot els racons de casa seva. El 2011 es va publicar una tria en un llibret: “Espines i flors. Pensaments escrits al llarg de la seva vida”.
Posat a triar em quedaria amb els seus dibuixos i escultures però val a dir que alguns dels seus escrits tenen nervi, grapa i ganxo. Tots fruit de l’experiència viscuda.
Amb 96 anys a sobre un té la sensació que havia fet, aquì i allà -a CAtalunya i a l’exili- tots els papers de l’auca i que era posseïdor d’aquella aurèola que arrosseguen les persones amb dilatada experiència, en aquest cas un homenot del segle XX, un més dels nostres pares i/o avis amb una trajectòria vital singular, memorable i fecunda. Molt més que la nostra.
Ara d’aquì a una estoina aniré a fer un beure amb el Joan i, de ben segur, en tornarem a parlar. Com també recordarem algunes peripècies de fa 30 o 40 a. És el que té fer-se gran!

Treballar per ser pobre

Els dimarts col·laboro una estona amb el Rebost Solidari. Cada setmana veig desfilar un bon grapat d’usuaris del servei. Homes i dones de totes les edats i de procedència diversa amb un denominador comú: la incapacitat per a subsistir autònomament.
De la quinzena de persones que han vingut aquesta tarda vull fer esment de tres casos concrets. Un jove d’una trentena d’anys que fa més d’una dècada que traficava amb algun tipus de drogues al parc del Tívoli i rodalies i que pel que sembla no ha sortit del bucle de la marginalitat. Una dona que treballa en un restaurant proper, amb qui ens saludem, i un home d’una setantena d’anys d’origen italià amb dificultats per fer-se entendre.
Tres històries entre moltes d’altres. Em sobta trobar la dona fent ús del Rebost. Poca cosa sé de la seva vida però si malgrat treballar es veu en la necessitat de demanar ajuda em fa pensar que és un cas flagrant del treballar per ser pobre. Lamentable i del tot habitual pel que sembla. Tenir una o més feines no garanteix el portar una vida “normal”, un nivell de vida digne.
Els nostres pares i la gent de la meva generació, feinejant, sí que hem pogut viure dignament. Comprar o llogar un pis, no haver de pidolar, facilitar els estudis superiors als nostres fills, fer vacances i viatjar…
Em pregunto quin futur espera les tres persones esmentades. El sistema capitalista, com denunciava l’Arcadi Oliveras, no té escrúpols, criminalitza i deixa als marges molta gent i comporta patiment, misèria i pobresa. Quina pena!

Perdonar i oblidar. La justícia restaurativa

Temps enrere recordo haver sentit una pregunta retòrica suposadament enginyosa, a l’estil de l’estudies o treballes? Era el perdones o oblides? 

Ahir al cineclub una altra molt bona pel·lícula francesa: Las dos caras de la justicia. Víctimes i agressors de diferents delictes experimenten la pràctica de la justícia restaurativa. Tots ells experimenten la ira i l’esperança, el silenci i la paraula, les aliances i les ruptures. La confiança recobrada. I, al final del camí, potser, la reparació de l’ànima.
En l'àmbit polític a la Gran Bretanya aquestes setmanes ha esclatat la polèmica al voltant de la voluntat del govern de Rishi Sunak de tirar endavant una llei d’amnistia especialment beneficiosa pels soldats involucrats en delictes de sang abans dels acords de pau de divendres sant (1998).
El tema és aquest i no cap altre, no del tot resolt: com fer front al passat, als crims del passat, per tirar endavant el futur. El País Basc i, encara una mica més enrere, el franquisme i la guerra civil espanyola també es mouen en aquesta òrbita.
L’Hanna Arendt, intel·ligent i perspicaç, va deixar escrit el següent: L’alternativa al perdó, però de cap manera el seu oposat, és el càstig. Tots dos tenen en comú que tracten de posar fi a alguna cosa que sense fer-hi res podria continuar indefinidament. Les persones són incapaces de perdonar allò que no poden castigar i són incapaços de castigar el que resulta imperdonable.

L’art de compartir pis

L’hereu de casa (Miquel, 1996) és músic, ai las! I viu dignament però en precari, com la immensa majoria de joves des de fa una colla d’anys. Compagina 4 o 5 feines de direcció i/o interpretació en diferents entitats musicals. I, des de fa un temps, també actua en tota mena d’actes on se’l lloga per fer algun tipus d’acompanyament musical: festes, aniversaris… i enterraments! (“bodas, bautizos, comuniones y entierros” que es deia abans). Aquesta setmana a tall d’exemple té un “bolo” el divendres al Camp de Tarragona, el dissabte al Berguedà i el diumenge a la Selva. Es tracta en definitiva de fer tots els papers de l’auca… per arribar a fi de mes.
Comparteix vivenda amb 5 joves més. Una casa gran i maca, a les Cabanyes. És un experimentat en l’art de compartir pis -quin remei!-. De la necessitat n’ha fet virtut la seva generació. Anar a viure sol s’ha convertit en un luxe que molts pocs joves es poden permetre.
Compartir pis és tot un art que no ve de sèrie ni tothom té incorporat. Cadascú té integrats els costums de la seva família o del seu propi tarannà i en el dia a dia és quan poden sortir a la llum els conflictes. Pactar l’ús dels espais comuns i les tasques del pis no sempre és cosa fàcil. Durant una dècada jo també vaig compartir mitja dotzena de pisos i sé el que em dic. Sentir-nos a gust a casa és clau per estar bé en els altres àmbits de la nostra vida. 

Compartir pis no és cap invent nou. De sempre que han existit els pisos d’estudiants. És ara que s’ha perllongat indefinidament la cohabitació entre gent jove com a resposta inevitable a uns preus de la vivenda escandalosos i a uns sous de misèria. És una situació que s’està cronificant, que no és recomanable -a no ser que sigui volguda- i que mereix un estudi i una atenció que no tenen a hores d’ara.

Cal saber dir NO I també MOLT BÉ, o una migdiada de 12 anys

M’expliquen una conversa de carrer: una mare d’última generació, suposadament “progre” que es deia abans, i amb un convenciment de pedra picada en relació a tots els postulats de la nova criança, li comenta a una altra que no és correcte dir NO a les criatures, així com tampoc MOLT BÉ!
Es veu que aquestes paraules poden ferir la sensibilitat de les criatures i tenir efectes secundaris no desitjats. Diuen que és aconsellable emprar altres paraules que no puguin molestar i condicionar el seu futur desenvolupament. Quines? Aquesta sí que és bona!
Paro màquines per un moment, rumio uns segons el que acab0o de sentir i deixo anar un renec que no penso repetir aquí per allò de les bones maneres.
Doncs sí, fins aquí hem arribat. Fins el punt de perdre l’oremus. A molta gent li falla la toma de terra que es deia abans dels electrodomèstics. Hi ha un col·lectiu cada cop més gran d’adults que té -i més que tindrà- greus problemes de percepció del que cal i del que no cal; del que és de sentit comú i del que no; del que vol dir la bona criança i del deixar fer…
I és clar que cal saber dir que NO. I que SÍ. I que MOLT BÉ. I que MOLT MALAMENT. Només faltaria! I sense pèls a la llengua. Sense aquests referents, sense aquests límits, no anem enlloc, ni amb les criatures ni amb la gent gran.
Dieu-me esgarriacries però tinc la sensació que moltes d’aquestes persones carregades de bones intencions però sense solvència contrastada i mancades del sentit comú i de la necessària connexió amb les generacions properes estan d’allò més còmodes instal·lades en una espècie de migdiada que s’acabarà de cop i de manera traumàtica, a tot estirar, amb l’arribada de l'adolescència de le seves sobreprotegides criatures. Que sigui lleu!

Nova garrotada per als més endeutats

Llegeixo un titular a la premsa d'avui: “Nova garrotada per als més endeutats”. El BCE ha augmentat la taxa d'interès de referència d'un 0,25%, fins al 4,5% És la desena pujada consecutiva en tretze mesos i arriba al nivell més alt dels darrers vint anys. També és un cop més per als tenidors d'hipoteques a tipus variable.
La presidenta, Christine Lagarde s’ha despatxat a gust amb l’argumentació ja habitual: “l’augment de tipus d’avui reflecteix l’avaluació del consell de govern de les perspectives d’inflació, tenint en compte les dades econòmiques i financeres entrants, la dinàmica de la inflació subjacent i la fortalesa de la transmissió de la política monetària”.“Els tipus d’interès oficials del BCE han assolit nivells que, mantinguts durant un període prou llarg, contribuiran substancialment al retorn oportú de la inflació a l’objectiu”.
Aquesta decisió farà trontollar l’estabilitat de moltes empreses i famílies que estaven endeutades i han hagut de renovar els crèdits. Però ja se sap: quan s’és pobre et plouen pedres els set dies de la setmana.

40.000 anys de sexe

Sebastià Alzamora fa un grapat d’anys (40.000 anys d’èxits. El Punt Avui, 27/9/2010) comentava una exposició de la Fundació Altapuerca: Sexo en piedra, sobre la vida sexual dels senyors i les senyores del paleolític, reconstruïda a partir dels dibuixos que varen deixar estampats damunt les parets de les coves i altres indrets agrestes. S´hi recullien imatges prehistòriques sobre sexe oral, voyeurisme, masturbació o, ehem, zoofília. Sembla ser que els nostres antecessors ja tenien establerta la diferenciació entre el sexe per plaer i el sexe com a via de perpetuació de l’espècie
La conclusió principal a la qual van arribar els comissaris de l’exposició és que les conductes sexuals bàsiques de l’Homo sapiens no han variat, com a mínim en els últims 40.000 anys.
La notícia pot fer pensar en una certa incapacitat innovadora de la nostra espècie, tot i que també es pot veure com un triomf de la màxima que sintetitza una visió de la vida: si una cosa funciona bé, per què canviar-la?
I sense canviar de tema, només en una altra dimensió, uns quants temes que voldria saber d’aquella època: es van arribar a plantejar al tema de la revolució del gènere i les noves masculinitats? Practicaven el poliamor? Com s’ho feien quan un tenia més ganes de sexe que l’altre? Sortien de l’armari? Existia la violència de gènere? Curiositat intel·lectual en estat pur.

Living at an angle. La vida de la Rebecca Jones

Angharad Price va escriure el 2018 “La vida de la Rebecca Jones”, una obra que ha esdevingut un clàssic a Gal·les, sortosament traduïda al català per :Rata_
La vida de la Rebecca Jones passa en una vall de Gal·les i ha esdevingut un clàssic en només setze anys. A més, partint d’una llengua minoritària (el gal·lès el parlen unes 800.000 persones), ha arribat a tot el món. L’autora afirma que “una de les satisfaccions més grans ha estat que s’hagi traduït a una llengua com el català”.
És una poderosa evocació lírica de la vida a les muntanyes de Gal·les i una crònica del segle XX, amb grans temes com la religió, la política, l’economia, la guerra, les classes socials…
En l’obra també hi ha dolor i amor (familiar, a la terra, a la llengua...), i altres temes com la ceguesa, la duresa de la vida al camp, la crueltat que de vegades infligeix el clima, els canvis que provoca la tecnologia i curiositats locals com ara que costi mantenir la verticalitat en una terra de valls i turons, una de les moltes i belles metàfores. (Lluís Llort, El Punt Avui, 23/10/2018).
A la pàgina 105 del llibre hi ha una imatge amb un peu de foto enigmàtic: “living at an angle”, viure en un angle. En un racó de món, en una cantonada com ara la vall de Maesglasau on transcorre la novel·la, amb les seves boirines, les seves aigües el tou d’herba sota els peus.
Maesglasau és una vall recòndita, un món oblidat i a punt de periclitar que es regeix des de fa mil·lennis pel rime de les estacions i de les collites, i també és el racó -l’angle- d’on provenen els avantpassat de l’autora. La vall, amb un salt d’aigua espectacular i uns turons abruptes és tot un punt de vista, la posició des de la qual l’autora ha decidit explicar el món: des d’un angle gairebé mort. És un angle físic però també espiritual.
Viure en un angle també pot referir-se a un estil o a una filosofia de vida. Viure en un angle, escriure des d’un angle. Escriure coses que no pot escriure ningú més que tu: fer literatura des del teu angle particular. (Marina Espada. La vida des de l’angle).
Una novel·la moderna i emotiva que explica històries amb delicadesa i ofici Molt recomanable!

La vida és mòbil

Avui està prevista la presentació de l’iPhone 15 al teatre Steve Jobs a Cupertino, California. Tot un esdeveniment tecnològic d’abast mundial.
L’evolució de la telefonia mòbil és interessant. Els primers telèfons sense fils es van comercialitzar els anys 50, pesaven 40 kg i ocupaven el maleter d’un cotxe. Els primers mòbils van aparèixer al cap de 30 anys, pesaven 800 g i calia una motxilla per portar la bateria. Amb la digitalització, en la dècada dels 90, van arribar els telèfons intel·ligents, els mòbils reals, ja que per les seves dimensions es podien dur a la butxaca. Amb l’aparició de l’iPhone d’Apple el juliol del 2007, el primer amb pantalla tàctil, es va produir un canvi de paradigma en el disseny i la funcionalitat. I aquí estem.
Unes quantes reflexions al voltant del món dels mòbils.
Sabem de què estan fets? Som conscients que els països rics signen acords que faciliten l’espoli de matèries primeres barates i generen dependència als països del sud?
Canviem compulsivament de mòbils pels models nous sense cap necessitat?
Realment cal estar tan envoltat de dispositius tecnològics que faciliten la feina i la comunicació però també augmenten el nivell d’ansietat i condicionen el descans?
Cap tocar la pantalla del mòbil centenars -o milers- de vegades al dia?
Apaguem els aparells tecnològics un parell d’hores abans d’anar al llit?
Cal que els nadons i els nens s’entretinguin amb el mòbil en lloc l’avorrir-se i inventar-se jocs, per exemple?
Un parell de consideracins finals.
Els sensemòbil. Són els últims mohicans de la desconnexió: homes i dones que han renunciat voluntàriament a tenir mòbil. Expliquen que viure sense estar permanentment localitzables i connectats els fa més feliços. Una petita minoria: només en conec un.
La mort digital. No estem preparats per a la mort digital. Ens hem abocat a viure a la xarxa però molt poca gent ha previst què passarà amb tot el que hi té un cop ja no hi sigui. Nem-hi pensant.

11 setembre. Fem de la necessitat virtud

Sóc del parer que la solució a un conflicte l'has de trobar amb el teu adversari.

Totalment d’acord amb el Joan Ramon Resina ( Crisi de lideratge. Vilaweb): “Un país on molts consideren execrable pactar res amb l’estat és un país atrapat en la paradoxa. D’antuvi en la paradoxa d’exigir solucions rupturistes sense comptar amb armes polítiques o militars perquè la declaració d’independència sigui performativa. De tant no comptar amb l’estat per a res, l’acaben descomptant, com si fos un malson del qual poguessin despertar-se a voluntat.”

D’acord amb els plantejaments de fons de l’Esther Vera a l’ARA: al revolt del bucle.
“Viure en bucle té avantatges. No s’avança, però és confortable. Sobretot quan es comença a veure venir el següent revolt i se’l reconeix perquè ja s’hi ha passat abans. La història d’Espanya és un bucle perfecte pel qual pugem i baixem generacions senceres.
Els progressos podrien arribar fent de la necessitat virtut si es reconeguessin algunes conclusions.
L’aritmètica parlamentària dona avui una oportunitat de negociació privilegiada després de molts anys. Avui no sabem si els polítics seran capaços de sortir d’un bucle que per a uns fa segles que dura i per a d’altres algunes dècades.”
L’Ignasi Aragay també ho té clar (Una negociació, dues derrotes. ARA 8/9/2023).
“Pedro Sánchez necessita retenir la Moncloa sigui com sigui: anar a unes noves eleccions és un risc massa alt (també per a l’independentisme). Espanya està girant cap a la dreta més dura (l’onada és mundial), un esperit contrareformista que el 23-J ha conjurat pels pèls. PP-Vox ja manen en la majoria d’autonomies, diputacions i ajuntaments. Tenen molt poder. Tenen un eco mediàtic fabulós. I a la justícia, l’alt funcionariat i l’exèrcit tenen una claca que els fa molta feina gratis: als inicis de la Transició se'n deia franquisme sociològic i encara existeix. Al PSOE li cal com el pa que menja la palanca del govern de l’Estat per evitar la involució total. Per això negociarà de debò, fent les giragonses discursives que calgui. Els pròxims mesos veurem fins on està disposat a cedir.
Les febleses mútues (de l'independentisme i del PSOE) fan pensar que tots faran de la necessitat virtut. No serà fàcil, esclar. Estem parlant d’un plet històric que fa segles que dura. Després de molta èpica i massa guerres, la gràcia d’aquest cop és que no parlem d’una batalla, sinó d’una negociació entre derrotats: Sánchez va perdre les eleccions a Espanya i l’independentisme les va perdre a Catalunya. A banda i banda tots estan prou dèbils per no pretendre anorrear el rival. La victòria serà compartida o no serà. Tothom haurà de guanyar, però no del tot. Ningú quedarà satisfet. Si hi ha acord, serà tan important el seu contingut en si com explicar-lo bé a les pròpies parròquies: explicar bé el punt mitjà entre ideals i resultats.”

“L'autodeterminació i l'amnistia necessiten una negociació seriosa i els partits han de demostrar que poden fer-la coordinadament. Generositat i mobilització: Això va de forçar l'Estat a abordar democràticament un conflicte polític. I sobretot va de guanyar.” (Xavier Antich. ÒMNIUM, 11/9/2023)

La revolta del camp

“Els petits agricultors han dit prou. No poden més. Estan farts de treballar i de no trobar recompensa i han eixit al carrer per reivindicar el seu paper com a mantenidors del territori i proveïdors d’aliments. Mentre això passa, la indústria agroalimentària mou xifres rècord.
A més, des de la gran crisi financera grans grups inversors aliens al camp han girat la mirada cap al sector agroindustrial. A això cal sumar els grans acords comercials amb països tercers, que permeten la introducció d’aliments a preus molt més baixos que no els d’aquí. Tot plegat, una tempesta perfecte que amenaça de mort l’agricultura familiar.”
Aquest text de fa dos anys i mig (Violeta Tena, EL TEMPS, 18/2/2020) és perfectament vàlid a data d'avui. Augmentat i agreujat encara molt més, naturalment.
El problema és l’estratègia de mantenir l'alimentació en la lògica del low cost. I és que la lògica capitalista de la concentració està tenint un alt preu per a l’agricultura tradicional, incapaç de competir davant la posició de domini que estan assumint la resta actors que intervenen en el mercat.
El menjar i el consum són actes polítics. La manera com ens alimentem i com comprem tenen efectes sobre la manera com s’organitza el món.
Cal deixar clar que l’alimentació no és un problema de la pagesia sinó que és responsabilitat de la societat. Cal una aposta decidida pels productes de proximitat, aquells que tenen una petjada energètica menor i a ser possible fer la compra directa o amb el mínim d’intermediaris. Ens cal un comerç just.
“Necessitem que no mori la pagesia perquè no mori el país, amb el territori abandonat i la desaparició progressiva del producte de proximitat, tant lloat i tan poc defensat” (Sílvia Barroso, directora d’El Món).

L’art de (no) callar. Estarien millor callats

"Només s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci", escrivia Joseph Antoine Toussaint Dinouart, capellà de la diòcesi d’Amiens. Predicador, polemista, escriptor i defensor dels drets de les dones a la França del segle XVIII. Com és natural, per poc no acaba a la foguera. (Esther Vera)
La vella guàrdia del PSOE surt a pressionar Pedro Sánchez per impedir una amnistia. “No ho suportaré”, exclama Alfonso Guerra, que afegeix la seva veu a la de Felipe González “a la constitució no té cabuda ni l’amnistia ni l’autodeterminació” i Ramón Jáuregui entre d’altres.
L’expresident del govern d’Espanya de 1982 a 1996 ni es recorda de la classe treballadora ni reconeix el dret d’autodeterminació.
Felipe González no va aprofitar la seva llarga etapa de govern per fer els canvis estructurals necessaris al sistema polític, jurídic, mediàtic, cultural i financer. Va inaugurar, això sí, les polítiques de despesa pública sumptuària i d’infraestructures no prioritàries, va continuar la guerra bruta contra ETA i va ser incapaç de tallar d’arrel els casos de corrupció. I un cop jubilat ha estat un bocamoll i un aprofitat que no ha dubtat a apoltronar-se als consells d’administració d’empreses de l’Ibex 35.
Alfonso Guerra queda retratat i rep una bofetada de part de la Maribel Gómez, professora de seciundària del Departament d’Educació: carta de una docente catalana a Alfonso Guerra: “Usted no recuerda, pero nosotros no olvidamos” https://info.nodo50.org/Carta-de-una-docente-catalana-a.html
Aznar va alimentar una bombolla immobiliària que ens acabaria devorant, va tolerar l'entrada de dos milions d’immigrants i va fer inviable qualsevol intent d’entesa entre els territoris de l’estat espanyol.
Fóra desitjable que tota aquesta fauna, que tota aquesta patuleia, almenys, callessin. Com diu Miquel Puig en relació a la seva continuada aparició pública per donar lliçons als seus successors “estarien millor callats”.

Un museu de gamma alta

Valls (aquell poble que hi als afores de Montblanc) obrirà al públic avui 8 de setembre Món Casteller, el Museu Casteller de Catalunya a tocar de l’emblemàtica plaça del Blat, Km0 del fet casteller.
El nou equipament cultural i turístic vol ser un referent museístic del món dels castells i un espai obert per a la interpretació i promoció del fet casteller.
2.800m2 del museu per sentir i viure les emocions dels castells i descobrir els valors i tot el que envolta el fet casteller, una tradició única amb més de dos segles d’història i declarada el 2010 Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco
El recorregut museogràfic destaca per la utilització d’audiovisuals i muntatges immersius i sensorials amb un relat que vol arribar a tot tipus de públics.
El juny de 2009 es va presentar el projecte arquitectònic, obra de l'arquitecte Dani Freixes. Les obres han anat arrossegant diversos retards. Avui es tanca el cercle. Esperem que sigui realment un museu de gamma alta.
Des del meu aterratge al Penedès, el 1990, que segueixo l’actualitat castellera. Sóc soci dels Castellers de Vilafranca i durant un parell de dècades he fet pinya i fins i tot he estat a galeres les diades assenyalades i quan s’han tirat castells de gamma extra.
Si hagués de triar una foto fixa castellera em quedaria amb la del 31 d’agost de 2001: per primera vegada a la història una mateixa colla descarrega dos castells de nou alhora, espectacle meravellós que hem pogut reviure aquesta festa major.
Doncs això: força, equilibri, valor i seny -que falta en fan-!

Beure bé

Lars von Trier és un director i guionista de cinema. En una entrevista recent comentava que, entre altres problemes de salut, patia un alcoholisme “controlat”. Seva és aquella sentència radical: he tornat a beure així que puc tornar a treballar. Ai las!
Em ve al cap el testimoni vital, valent i exemplar de Sebastià Alzamora: Sóc alcohòlic (ARA 18/12/2016). Una confessió demolidora… dedicada als seus pares! Això sí que és coratge i valentia.
L’escriptor i articulista de l’ARA Sebastià Alzamora fa pública en aquestes pàgines la seva difícil relació amb l’alcohol, com va caure molt avall i com se n’ha sortit. És un testimoni colpidor, "un gest d’amor i gratitud a les persones que m’han rescatat". I un crit d'alerta sobre un gravíssim problema social massa sovint ignorat, fins i tot tolerat i frivolitzat. L’alcoholisme és un greu problema de salut pública, o no?
Sebastià Alzamora s’enfronta amb els seus -i els nostres- dimonis, amb els monstres que poden habitar en tots nosaltres. Ha posat al descobert la seva feblesa i la seva fortalesa (Esther Vera). Beure bé, com menjar bé, és tan important com llegir bé. Hem d'ensenyar a veure els menors. 
Em venen al cap un parell de pel·lícules relacionades amb el tema: Dies de vi i roses (1962) i Una altra ronda (originalment en danès: Druk) pel·lícula dramàtica danesa de 2020, dirigida per Thomas Vinterberg, amb un tema musical escandalosament bo: What a Life de Scarlet Pleasure.
Sento a la ràdio que a França hi ha excedents de producció vitivinícola. A hores d’ara es veu ⅓ dels 140 litres per persona i any que es bebien fa cent anys.

I a la DO Penedès es preveu un 50% menys de collita que el 2022, que ja va ser ben minsa. La situació és molt complicada i molts pagesos estan lluitant per salvar les seves vinyes després de tres anys de sequera crònica. Salvar les vinyes i salvar la terra. Salvar un mode de vida que s’acaba sense solució de continuïtat. No ens deixem perdre aquesta estructura d’estat!

Fotoperiodisme

Perpinyà torna a ser la capital del fotoperiodisme. Com cada any, el festival de fotoreportatge Visa Pour l’Image aterra als carrers de la ciutat per explicar els temes més importants de l’actualitat. Enguany, que és el 35è, el canvi climàtic i la sequera són alguns dels temes principals, tot i que es continua posant el focus en la guerra d’Ucraïna.
Al CCCB de BCN molts anys hem pogut veure el bo i millor del festival, i sempre és una finestra al món.
No sempre una imatge val més que mil paraules però no es pot negar el potencial comunicatiu d’una imatge fixa. l’ARA MIRADES ens ofereix a diari unes imatges fantàstiques i significatives. La vida en estat pur.
Les fotografies del projecte de Jordi Borràs “Tots els colors del negre” són un retrat de l’auge de l’extrema dreta aquests darrers anys a tot Europa.

Caminar. Medicina forestal. Banys de bosc

Llegeixo un article de la Laura Saula a l’ARA que ens descobreix un dels textos més bonics de Henry David Thoreau, on parla sobre l’art de fer camí com una manera d’obrir l’ànima: “S’ha de caminar com un camell, que ‘rumia’ al mateix temps que camina”. Thoreau reivindica que caminar ens permet retrobar la comunió ancestral, cada vegada més perduda, amb la natura. Que fa un segle i mig una persona manifestés aquestes reflexions, totalment vigents, em sembla una cosa visionària. Quina ment més desperta i intuïtiva!
Avui dia la consigna és clara: en temps convulsos, anem al bosc. Els japonesos ho tenen clar: els banys de bosc, les sessions d’immersió a la natura com a manera de prevenir malalties. La medicina forestal en definitiva.
Ningú no dubta que els espais verds fan disminuir els nivells d’estrès, ansietat, insomni i estat depressiu a la vegada que redueixen l’obesitat i la diabetis i milloren el sistema immunitari. Diuen que 150 quilocalories es consumeixen de mitjana amb un passeig ràpid de mitja hora de durada.

L’antropòleg David Le Breton afirma que passejar és una forma elegant de perdre el temps. Diu també que, en termes d’economia tradicional, passejar és temps perdut, malgastat, improductiu. Però, en canvi, per a la pròpia vida, té un benefici immens.
A Collserola es fan banys de bosc col·lectiu per a petits grups. L’associació gironina Acció Natura impulsa des de 2014 el projecte Sèlvans que té per objectiu crear una xarxa de boscos terapèutics arreu del país. 

Cal impulsar els banys de bosc com a teràpia preventina per combatre la síndrome de dèficit de natura. Sense caure en l’esnobisme i el postureig ridícul, naturalment!

Google en fa 25

Google neix 25 anys enrere, el 4 de setembre del 1998. Larry Page i Sergey Brin, dos estudiants de doctorat en ciències de la computació de la Universitat de Stanford, van aconseguir un cercador eficaç anomenat Google, capaç de mostrar els resultats de la recerca en un ordre jeràrquic condicionat pel nombre de visites. Google ens ha canviat la vida.
Ara ja estem a les portes d’una nova revolució, la intel·ligència artificial. Xavier Martínez-Celorrio manifesta que la intel·ligència artificial pot incentivar una tornada al més bàsic, a escriure, pensar i calcular sense màquines
El 2014, per primera vegada, un robot va escriure una notícia per a ‘Los Angeles Times’. El 2016, el robot japonés Todai ja escrivia millor que la majoria dels batxillers japonesos un assaig sobre el comerç marítim del segle XVII.
L’avenç en intel·ligència artificial és imparable, no en va, només el 2020 es van invertir 44.000 milions d’euros no en l’aprenentatge humà, ni en didàctiques ni estratègies pedagògiques de les escoles, sinó en com aprenen les màquines.
La intel·ligència artificial és la infraestructura sobre la qual descansen la quarta i la cinquena revolució industrial amb canvis encara inimaginables. Se sent algun crit de “pareu màquines”!

1.280 individus… aprox

Som davant la sisena extinció en massa? Es parla de la sisena extinció de la història de la Terra. Una d’aquestes extincions s’emportà per sempre els dinosaures fa uns 65 milions d’anys.
És sorprenent l’estudi d’un equip d’investigadors xinès que afirma que un canvi climàtic va produir una gran crisi de població, fa uns 930.000 anys, que va estar a punt de fer net. En aquest període tan sols van sobreviure 1.280 individus, els habitants actuals de Vilobí del Penedès, una minúcia si els comparem amb els 8.000 milions de persones humanes que habitem el planeta a hores d’ara.
Permeteu-me que em mostri escèptic amb aquest tipus d’estudis. És com calcular la mida d’una pedra que cau al mig d’un llac només a partir de les ondulacions que arriben a la riba uns minuts després, diuen alguns entesos.
Em fa pensar en aquell acudit en què un soldat de l’oest americà li pregunta a un altre quants indis s’acosten al galop amb molt males intencions i rep aquesta resposta precisa: 5.003 indis. 3 al davant i uns 5.000 al darrere.
En qualsevol cas, i sigui com sigui, cal limitar la màxim la destrucció de la biodiversitat i aprofitar la recuperació parcial de faunes i flores; en depenem moltíssim, en siguem conscients o no.

Elogi de la festa major

La Carme Meix diu que les festes majors són una ocasió renovada any rere any de viure les emocions, les il·lusions, les alegries d’una festa contínua i perllongada: bon menjar i beure, diversió assegurada i no haver de treballar, que suposo que deuen ser des de sempre un dels grans ideals de la humanitat.
La festa representa l’espai que ens permetrà respirar a fons, allunyant-nos d’una realitat massa immediata, sovint ofegadora. Ens ofereix el refugi de la transgressió i de l’espontaneïtat. Els cicles de la vida sempre tornen, encara que nosaltres som distints quan els rebem.
Les festes majors són un element fonamental de la identitat d’un poble. Un moment privilegiat de fer poble en el sentit més noble de la paraula.
Abans la festa era comunitària i intergeneracional, tothom ho celebrava davant l’atenta mirada de tothom. Avui dia a les festes majors s’hi celebren activitats per a totes les edats i cadascú té el seu espai.
Durant dècades, els balls de les festes majors eren el principal lloc de trobada d’homes i dones per festejar, el Tinder dels nostres avantpassats, vaja. Moltes parelles i matrimonis es van formar a les celebracions populars de l’estiu. Els nostres avis es coneixien durant les festes majors, quan l’amor es trobava en un ball, sota l’atenta mirada del control familiar.
És gairebé la mitjanit del 2 de setembre. A punt d’acabar la festa major de Vilafranca. Una FESTA MAJOR majúscula de cinc dies atapeïda d’actes que ens ha aportat una estampa polèmica i transgressora, un pregó esplèndid, una diada castellera de traca i mocador, una mica de pluja a l’entrada del dia 30 i moltes més coses. Ja peta el primer coet que anuncia el castell de focs de cloenda de la festa. Fins l’any que ve!

1 de setembre, sant Tornem-hi. Va d’abraçades i de petons de cortesia

Avui fa tot just un any que estic jubilat. Com passa el temps! Ja he desitjat un bon curs a la tropa que encara roman a peu de trinxera, a peu d’obra. Els he dit, com cada any, que vinga, que el curs ja s’acaba! (Val més prendre-s´ho bé que malament ja hi va).
El dia 1 era dia d’abraçades i de petons de cortesia. Per sort la pandèmia es va endur els petons de cortesia, totalment estèrils i gratuïts al meu entendre, millor les encaixades o un somriure amable.
Benvingudes les abraçades, el baròmetre d’allò que moltes vegades no gosem dir-nos. Cada abraçada té la seva història, un passat ni que sigui immediat.
Com diu la Mònica Planas (ARA 25/9/2016) mai no entendré els que regalen abraçades pel carrer o els gurus que organitzen cimeres col·lectives per abraçar-se. Si no hi ha història, no hi ha abraçada que valgui. Una abraçada immensa a qui correspongui!

Va de diables. Una oportunitat perduda

Tenia curiositat per escoltar els versos dels diables avui a la FM de Vilafranca. I s’han confirmat els meus temors: espectacle de perfil baix i una oportunitat perduda.
Avui era el dia que calia demostrar que havien encaixat la repassada de la pregonera i que eren capaços de fer-ho amb elegància, audàcia i fina ironia. Doncs no. Hem escoltat una petició de perdó en veu baixa i com aquell que no vol la cosa, com la dels infants que acaben de fer una entremaliadura, els enxampen i no tenen més remei que demanar perdó.
Us imagineu com hagués pogut ser? Uns versos laudatoris de la bona feina professional de l’Anna a PTV i a RAC1, del seu esplèndid pregó i de com les dones han hagut d’encaixar al llarg del anys els comentaris masclistes i tronats de part de molta gent, també dels diables. I si hagués estat de part del mateix diable que la va desairar el 2015 doncs encara millor, de cine.
La resta dels versos, un cop més, de perfil baix, sense nervi ni grapa en general. No remunten el vol. Es mantenen les inèrcies, les rutines habituals. No han fet net. No s’han desempallegat d’un marc mental ja caduc i esgotat. Tot plegat una hora immensament llarga i avorrida. Llàstima per l’oportunitat perduda!

Un pregó com Déu mana

L’Anna Vallhonesta ens ha obsequiat amb un pregó com Déu mana que recordaré durant molt de temps. Un pregó amb tots els elements imprescindibles, ben interpretat i amb un posada en escena minimalista i funcional. Un pregó que, a més a més, es pot sentir per la ràdio, sense pirotècnies ni artificis innecessaris.
Sentit però sense abusar del sentimentalisme, divertit, original, crític però respectuós, valent, contundent i demolidor a estones (els comentaris sobre els diables, d’antologia). Amb voluntat de remoure l’imaginari festamajorenc, lluny de l’autocomplaença i del conformisme, amb elegància, perspicàcia i estil propi.

Llàstima de l’entrevista a sant Fèlix, que l’ha fet desmerèixer. Protagonitzada per algun altre partenaire hagués estat molt més meritòria (se m’acut el Peyu, el Marc Giró, l’Òscar Andreu i Òscar Dalmau…). En qualsevol cas, un pregó prèmium, de gamma alta. 9/10

S’ha acabat?

L’espectacle penós de Rubiales enganxa diu la Mònica Plana (ARA). “El realitzador de l’acte es va convertir en notari de l’espectacle de Rubiales, que hauria de convertir-se en un manual de primer ordre per reconèixer l’autèntic mascle alfa de llom platejat que s’ha perpetuat també entre l’espècie humana.”
El pinxo de Rubiales és un més, que no l'únic. Què me’n dieu del desafiant Donald Trump, ara reclús P01135809, instigador de l’assalt al Capitoli el gener de 2021, candidat en llibertat sota fiança, demagog majúscul i polític abominable. I del ric de merda Elon Musk que li ha retornat el compte de Twitter.
I del personatge ignominiós de Putin, que va pel mon suïcidant, engarjolant, provocant accidents o enverinant els seus opositors. Tot plegat penós i lamentable. I això no s’ha acabat!
Tots ells amb un denominador comú: mascles alfa prepotents, sense escrúpols, fastigosos i que no es mereixen cap mena de consideració. A cagar a la via!

La democràcia mor al núvol

Estic enllestint la lectura del llibre de Josep M. Ganyet “La democràcia mor al núvol”. L’Antoni Bassas en parlava ara fa uns mesos i això em va animar a comprar-lo. De lectura amable i alhora preocupant.
Diu entre moltes d’altres coses que a la butxaca portem un supercomputador -més potent que el més potent del món de fa 25 anys- però el d’ara és més “conscient” del que passa al seu voltant. I recorda que Facebook ja va descobrir que era més fàcil modificar el futur que predir-lo.
Comenta també el programari espia anomenat Pegasus, descobert l’agost de 2016, i que un cop infectat un mòbil permet ser controlat a distància com si es tingués físicament a la mà. Un bon grapat de persones vinculades d'alguna manera al procés independentista català han estat espiats amb Pegasus, la qual cosa és una aberració política doncs se suposa que aquest programa espia només ha de servir per investigar el terrorisme i el crim i cap de les dues afirmacions és certa.
A mig matí passo a recollir un dispositiu electrònic per una clínica del mòbil i, a la paret frontal, tenen un muntatge que trobo il·lustratiu i premonitori. Els terminals electrònics inscrustats sota la pell, al palmell de la mà. I diuen que ja ho tenim a tocar. 

A demanda. De mare només n’hi ha una (amb o en sense aferrament)... “y a tí te encontré en la calle”

Genital -genial- l'entrevista de la Lara Bonilla a l’Eva Millet a l’ARA Famílies. "Molt malament ho has de fer perquè el teu fill no t'estimi".
Desmunta pas a pas i sense contemplacions el relat de la criança amb aferrament. Més contundent i demolidor, impossible. Clar i català. Convé saber d’on venim i cap a on anem, més que res per no perdre el món de vista i que no ens falli la toma de terra.
Darrerament he pogut conèixer alguns costums de la criança amb aferrament. I la veritat és que m’ha envaït una certa perplexitat. El que jo conec com a criança “a demanda”.
Algunes reflexions de l’Eva Millet relacionades amb la mal anomenada criança amb aferrament (o també dita criança natural o respectuosa) per explicar els seus orígens i criticar la pressió addicional que assegura que suposa per a les mares.
“ - És un estil de vida i té uns ideòlegs. És un compendi de diferents ideologies molt vinculades a moviments conservadors que diuen que per criar amb aferrament has de fer un seguit de coses que, bàsicament, són: part natural, si és possible a casa; lactància prolongada i a demanda, que seria l'eix d'aquest moviment; el porteig; el collit i, una mica menys, el baby-led weaning.
- Han fet un remix amb la teoria de l'aferrament del psiquiatre i psicoanalista John Bowlby, que sí que té una base científica, amb d'altres que no i s'han inventat aquesta manera de criar que, repeteixo, és un estil de vida.
- És antifeminista total. Perquè la mare és qui dona el pit dos anys o més, qui porta el nen a sobre, qui dorm amb el nen... Al final què fas? Doncs deixes de treballar perquè [aquesta criança] és una manera molt efectiva, com diu Elisabeth Badinter, de tornar la dona a la llar.
- Hi ha una part del feminisme més jove i combatiu que reivindica aquesta criança com una forma d’empoderament. Aquest estil de criança està relacionat amb la hiperpaternitat perquè el fill és el projecte. I aquest estil de criança et promet nens diferents i meravellosament especials.
- Aquest moviment prima la díada mare-nadó i el pare queda fora. Hi ha pares a qui ja els va bé i d'altres a qui no. I amb el collit –li dedico un capítol–, el que acaba passant és que els pares dormen al sofà. Amb aquesta idea que si poses a dormir el nen en una altra habitació el traumatitzaràs, els pares estan sortint de les habitacions.
- El vincle no depèn de com has alimentat el teu nadó ni de quants anys has dormit amb ell. Ni de com l'has parit.
- L'aferrament és donar respostes afectives al teu fill quan ho necessita. I molt malament ho has de fer perquè el teu fill no t'estimi. Les noves mares tenen unes pressions insostenibles. És una criança insostenible. Deixeu les mares en pau!
- Sense les xarxes això no tira endavant. Primer ens informàvem per criar amb les nostres mares, després van venir els experts i ara, les xarxes.
- Totes les divulgadores i especialistes de l'aferrament es queixen que venim d'una criança adultocentrista i ara estan fent una criança paidocentrista. El nen és qui dirigeix i qui ho decideix tot. I el nen no està capacitat per dirigir la seva criança. Esclar que l'has d'escoltar, però pares i mares som els responsables d'aquesta criatura, li hem de donar uns límits i unes direccions i cuidar-los.”

Frec a frec del penya segat

Llegeixo a la premsa digital que Catalunya frega els vuit milions, que arribarà abans del previst, aquest mateix 2023. I em ve al cap la campanya institucional del “Som 6 milions”.
A la dècada dels 90 el paìs es va engreixar enormement. No va créixer de manera harmònica i equilibrada sinó que el greix, els saxons. els mitxelins vaja es van multiplicar. I estem patint, i em temo que encara patirem més, les conseqüències de no plantar cara al problema, de mirar cap a una altra banda, com si no anés per nosaltres.
La situació a Hawaii frega la catàstrofe. Almenys 36 persones han mort en els incendis que estan arrasant l'arxipèlag paradisíac.
Fregues al tren: l'últim retard de Rodalies el provoquen un revisor excitat i un maquinista indignat. El maquinista va enganxar l'interventor amb una dona tenint sexe al tren. Els usuaris del comboi de l'R16 van sortir amb 30 minuts de demora. El que no ens han aclarit és si la parella va tenir el temps just de rematar la feina o si va ser un coitus interruptus.
L'Opus demana als fidels continuar "units" per reforçar l'Obra després de la rebaixa de poder aplicada pel pontífex. Els aconsella que es facin fregues, que tot ajuda.
Una estampa de Sant Fèlix original i provocadora revoluciona Vilafranca del Penedès. Les reaccions que ha provocat freguen l’escàndol. “On anirem a parar!”

Frec a frec del penya segat anem trampejant l’estiu, com cada any. I que duri!

FM de VFP

El setmanari El 3 de Vuit, l’agost de 1999, va demanar a 10 vilafranquins vinculats al món de la cultura que posessin per escrit quin podia ser el rumb que podia prendre la Festa Major (FM) a les portes del s. XXI  Amb una evolució històrica de la FM a càrrec del filòsof i folklorista Joan Cuscó i Clarasó.
Una bona iniciativa que va tenir aportacions valuoses a considerar i que malauradament no ha tingut continuïtat. Alguna de les moltes propostes sí que és veritat que ha estat incorporada si bé no ho han estat el gruix ni les de més calat.
La responsabilitat desplegada durant molts anys per la Coordinadora de Balls de la FM van ser assumides, després d'un llarg període de negociació (del 2001 a 2007) pel nou Consell de la Festa Major, el nou òrgan participatiu encarregat de vetllar pel compliment del protocol de la més típica, l’encarregat de formular propostes i suggeriments, adoptar acords i portar a terme tasques determinades de gestió de la FM

La creació de la Fundació de la Festa Major l'any 2012, amb l'objectiu de primordial de desenvolupar la gestió econòmica de la festa així com impulsar-ne la seva promoció i difusió, va suposar un avenç significatiu pel que fa a la gestió administrativa de la festa.
La necessitat de replantejar la FM era una de les necessitats reclamades pels 10 vilafranquins que demanaven amb caràcter d'urgència obrir un debat públic i plural, amb voluntat de ser decisori, per canviar el rumb de la festa gran vilafranquina.
Molts venien a dir que a la FM li falta i li sobra molt i que tot això afectava la mateixa línia de flotació de la festa, és a dir, l’organització, finançament, continguts i funció. Els trastorns horaris com a botó de mostra del que estem parlant.
Vint-i quatre anys després encara arrosseguem el gruix dels dèficits i superàvits esmentats. I un té la impressió que cap de les administracions municipals s’ha atrevit a replantejar la FM I així estem! L’episodi d’aquests darrers dies al voltant de l’estampa és simptomàtic.
Altres municipis com ara Sabadell, el 2018, han estat capaços de tirar endavant un procés participatiu per repensar-la. I diria que no els ha anat del tot malament.0

Zona de confort

Llegeixo i també escolto a la ràdio que un grup de turistes catalans han quedat atrapats a Etiòpia per l’esclat d’un conflicte armat entre milícies i l’exèrcit a la regió d’Amhara. Si et mous pel Pirineu català, com és el meu cas, és més difícil veure't implicat en aquest tipus de situacions, naturalment. És el que s’anomena la zona de confort.
Amb tot el risc mai no està del tot controlat. I si no que els ho preguntin als administradors de la FM de Vilafranca. Pel que fa a l’estampa, en sortir de la zona de confort, el “pollastre” que s’ha muntat ha estat fenomenal. I amb raó. Sóc del parer que s’han equivocat d’operària i que l’operària tampoc no ha estat gaire afortunada, ni acceptant l’encàrrecc ni amb l’obra feta. Ara ja sabem per què serà recordada la FM 2023. Una conclusió demolidora i de sentit comú: no tothom serveix per a tot.

PD Les tres darreres frases són desafortunades i fins i tot lamentables. No les elimino del blog però estaria bé no tenir-les en consideració.

Cien años de soledad

Acabo de rellegir, quaranta-tres anys després, Cien años de soledad, la novel·la més ambiciosa de Gabriel García Márquez. Era de lectura obligada el 1980 a literatura castellana de magisteri, a Tarragona. Em va agradar molt en el seu moment i m’ha encantat a data d’avui. Excel·lent, desbordant, abassegadora…
És la història de set generacions de la família Buendía a la ciutat imaginària de Macondo.
Realisme màgic en lletra majúscula. La novel·la narra esdeveniments fantàstics en un marc de quotidianitat. Els protagonistes reaccionen davant de profecies, levitacions, o aparicions de personatges morts com si es tractés d'un fet normal.
A la novel·la, que transcorre durant un període de cent anys, el temps avança a cops linealment, a cops de manera cíclica. Un tema central és que la història es repeteix contínuament. Una possible interpretació de la novel·la és que en realitat en aquesta vida tots vivim i morim sols.
El premi Nobel de literatura rebut el 1982 és del tot merescut al meu parer. I el seu discurs d’acceptació del premi, La soledad de América Latina, un al·legat en defensa d’Amèrica Llatina. Un parell de fragments a tall d’exemple:
“Sin embargo, frente a la opresión, el saqueo y el abandono, nuestra respuesta es la vida./…/
Una nueva y arrasadora utopía de la vida, donde nadie pueda decidir por otros hasta la forma de morir, donde de veras sea cierto el amor y sea posible la felicidad, y donde las estirpes condenadas a cien años de soledad tengan por fin y para siempre una segunda oportunidad sobre la tierra.”

Va de músics. Perquè la vida, sense música, només seria soroll

Sento notícies disperses sobre músics, granadets i no tant. L’Elton John fa la gira final; en Raphael diu que no vol plegar ni que el matin; es mor un dels membres dels Eagles; en Mick Jagger en fa 80 i salta i balla com un adolescent -però xutat, suposo-...
La notícia que més m’ha commogut és la mort de la cantant irlandesa Sinéad O'Connor, als 56 anys. Va ser una artista incòmoda i controvertida que atreia sovint les polèmiques amb les seves declaracions explosives sobre religió, sexualitat o la seva vida.
No sóc un gran coneixedor de la seva obra musical. M’agraden més Eleanor McEvoy & Mary Black. Un dels seus temes em té robat el cor: A Woman's Heart https://youtu.be/m03aJR1avcY

Shakespeare forever

Diu un tòpic molt suat que si avui William Shakespeare fos viu treballaria a Hollywood fent guions de cinema o se sèries. A data d’avui vull creure que també faria vaga, en solidaritat amb la resta del gremi.
La tesi de fons de l’assaig “El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible” (Jordi Balló i Xavier Pérez, Anagrama, 2015) és que en realitat Shakespeare és viu i, en efecte, treballa de guionista. Que té una potència i una versatilitat inesgotables. Afirmen que en la narrativa audiovisual tot surt de l’obra de Shakespeare perquè allà hi és tot i tothom.
Aquests dies Parking Shakespeare representa 'Ricard III' al parc de l’Estació del Nord de BCN. Teatre popular a taquilla inversa, a la intempèrie.
No és fàcil estrenar Ricard III a l’aire lliure però els membres de Parking Shakespeare estan avesats a aquestes aventures, fa catorze anys que ho fan. Les tragèdies demanen una certa intimitat, demanen silenci, atmosferes difícils de trobar al bell mig d’un parc on els actors i les actrius lluiten per clavar el text contra els ressons de festes de nens i nenes cridaners (i els adults que els acompanyen).
El 2017 vaig tenir l’oportunitat d'assistir a la representació de l’obra Els dos cavallers de Verona. Una experiència singular al bell mig del Parc del Nord.
El 1981 vaig assistir al teatre María Guerrero de Madrid a la representació del Somni d’una nit d’estiu en versió de Lindsay Kemp. Encara ara, 42 anys després, ho tinc ben present.
En resum: en sentir el nom de Shakespeare hauríem de fer una reverència.

Les eleccions d’avui i la necessitat de fer net. Però com?

Unes quantes consideracions sobre les eleccions d’avui.
1- Les eleccions d’avui seran qualsevol cosa menys la festa de la democràcia. El meu també serà un vot trist per una democràcia sana i completa que no tenim. Un vot de descart en una partida on hi ha massa 8 i 9 i cartes que no lliguen. Però cal anar a votar.
2- David Fernàndez, periodista i activista social, dibuixa tres possibles escenaris: diumenge al vespre sabrem si a Catalunya ens espera un cicle tropical (governabilitat PSOE-Sumar), un cicle tòrrid (bloc d’estat PP-PSOE) o un cicle roent (PP-Vox). 

Si avui s'imposa el tàndem PP-Vox haurem de tornar a l'esperit resistencial de l'antifranquisme. Salvant les distàncies -ara tenim institucions-, si toca tornar a l'esperit de la resistència, caldrà buscar les bases en gent com Josep Benet, que va ser clau en l'impuls d'una idea de país que unís catalanisme amb clsasses populars, i la seva generació. (PP-Vox i l'entesa dels Catalans. Ignasi Aragay, ARA 23/7/2023).
Al meu entendre cap dels escenaris serà satisfactori pel nostre país i difícilment cap força política de matriu catalana serà decisiva o influirà significativament en la governabilitat de l’estat.
3- Com a país tenim els problemes que Catalunya tenia a l'època de Cambó, que no només no s’han resolt sinó que s’han agreujat el darrer segle, i això malgrat els darrers anys de democràcia a Espanya. La responsabilitat del successius governs socialistes és aclaparadora.
4- La filòsofa Fina Birulés publica ‘Hannah Arendt: el món en joc’, en què repensa i actualitza reflexions sobre els temps foscos i el sentit de la política. Deixa anar una reflexió contundent i demolidora: “Amb el pretext que tothom té dret a la seva pròpia opinió, se substitueixen els fets per opinions”.
5- Mai com ara havíem patit una campanya electoral tan poc sensata, tan tòxica, tan farcida de mentides, mitges veritats i impostures… Vergonya aliena!
6- En el terreny emocional sovint parlem de “fer net”. És, ni més ni menys, el que ens cal. Fer net per recuperar l’energia positiva que posi el focus en construir, en dissenyar els camins del futur. Però com?

Vaga d’actors i guionistes. De Hollywood a TV3

A Vilaweb trobareu l’article del The Washington Post : Una vaga de guionistes i actors ha aturat Hollywood: dubtes i respostes sobre què passarà. Què ha originat la vaga? Quant de temps s'espera que duri? Com afecta les sèries i films que es preparaven?
Gairebé tots els actors i guionistes fan vaga per primera vegada en seixanta-tres anys. Tot i que no és la primera vegada que els sindicats de Hollywood fan vaga, guionistes i actors no havien unit forces com ara d’ençà del 1960, quan Ronald Reagan era un líder sindical demòcrata.
Els sindicats també volen garanties contra l’avanç ràpid de la tecnologia d’intel·ligència artificial. Alguns guionistes temen que aviat una intel·ligència artificial pugui escriure una temporada d’una sèrie de televisió, mentre que els actors estan preocupats perquè els estudis puguin escannar-los el cos, replicar-los la veu, simular els seus moviments i, essencialment, apropiar-se el seu talent. Els estudis insisteixen que Hollywood continuarà essent humà, però no han acceptat les propostes dels sindicats de regular l’ús de la intel·ligència artificial.
Faig costat als guionistes i actors de Hollywood. I demano el relleu, d’actors i guionistes, de la telesèrie de TV3 Com si fos ahir. Ahir al vespre se’m va ocórrer visionar el darrer capítol de la temporada. Infumable, imbebible i invisible. Molt pitjor que ara fa un any. Que pleguin!

No haver-te conegut seria terrible…

Aquest és el títol de l’exposició d'il·lustracions de Lluís Cadafalch, inaugurada ahir al claustre de sant Francesc. Una mostra de 20 poemes il·lustrats. Molt bona tria i molts bones il·lustracions. https://poemes-cadafalch.weebly.com/
Qui no pot dir el mateix (No haver-te conegut seria terrible…) és Òscar Campos, que ha patit la quarta infiltració d’una agent de la policia espanyola en moviments socials i independentistes.
L’agent es va infiltrar a Girona durant tres anys i va mantenir una relació sentimental amb Òscar Campos, conegut activista independentista.
Un cas que continua portant cua. Segons que avança la Directa, la mare de la policia, que actuava amb el nom fals de Maria Perelló Amengual, també va participar en el muntatge.
Totes les causes nobles tenen els seus canalles. Aquesta també, i molts. Aquestes pràctiques d’espietes haurien de ser prohibides en estats democràtics com se suposa que és el nostre. Ni tot s’hi val ni tot per la pàtria.

Se'ns ha colat el feixisme

L’Eva Piquer ja ho va denunciar el 2021 (Se’ns ha colat el feixisme. Ara llegim 6/2/2021). Això va així i això està passant aquí: el feixisme treu partit dels instruments de la democràcia per enfortir-se i escampar-se.
Si hem de donar veu a la ultradreta vol dir que ja li hem obert la porta. I no només els deixem entrar a casa: fins i tot parem la taula i els convidem a seure.
El feixisme se’ns ha colat a l’estil cavall de Troia, s’ha infiltrat en el discurs públic aprofitant les eines democràtiques.
Aquesta propensió dels demòcrates a legitimar-ho tot és indubtablement estúpida, però molt útil per al feixisme: si ens presentem a les eleccions tenint la picardia d’evitar dir de forma explícita que som feixistes, hi ha moltes probabilitats que els ximples dels demòcrates ens deixin ser candidats, ser votats i fins i tot governar.
Les xarxes socials són una joguina enverinada. Els feixistes veuen les xarxes com una oportunitat. La manera més efectiva d’escampar el feixisme és deixar que tothom parli. Sobre qualsevol tema. Sense cap jerarquia d’autoritat entre les opinions. I ja no podrem distingir la veritat de la mentida. En nom de la llibertat d’expressió, estarem legitimant opinions menyspreables.
Tot plegat fa pensar en la banalitat del mal que denunciava l’Hanna Arendt, en Umberto Eco (Contra el feixisme, 1995) i en totes les víctimes del feixisme. En el culte a la mort i a la ignorància. En un monstre que hauríem d’aprendre a detectar quan encara és llavor. En un passat recent que no s’hauria de repetir mai.

Grup dels set (G7)

Les dones d’una colla d’amics de la qual en formo part es troben un cop al mes per sopar i fer-la petar una estona. Temps enrere sopaven i anaven al cine.
Els homes del mateix grup ens hem organitzat. Hem constituït de manera simple i sense escarafalls un grup, el Grup dels Set (G7). Un grup més de WhatsApp.
El nom de G7 ens recorda el totpoderós Grup dels Set, un grup de països del món amb un pes polític, econòmic i militar considerat rellevant a escala global. La comparativa es fa inevitable però aguantem bé la pressió, no ens tremolen les cames.
Volem ser ni més ni menys que un grup d’homes que, tot aprofitant els sopars mensuals de les parelles, també podem quedar per prendre una copa, sopar o el que convingui. I ja de pas arreglar una mica -que no del tot- el món, que feina n’hi ha.
No som els “Hombres G”, la banda de pop rock dels anys 80 prou coneguda i exitosa, ni tampoc els 7 samurais de la pel·lícula d’Akira Kurosawa, ni les 7 trompetes de l’Apocalipsi.
El 7 és considerat un nombre màgic perquè es compon del sagrat número 3 i del terrenal número 4. Així estableix un pont entre el cel i la terra. Asseguren que per a Pitàgores el 7 era “el número perfecte”; Dante Alighieri l'usava a les seves obres; i la Bíblia ho esmenta amb freqüència.
Les relacions d'amistat han estat àmpliament retratades tant en el món de la literatura com en el del cinema i la televisió. A tall d’exemple la sèrie de televisió Friends, una comèdia de situació que girava completament a l'entorn de la relació de sis personatges.
Reevindico l’amistat com a experiència humana de vital importància, lliurement volguda i plenament satisfactòria en molts casos.
Deixeu-me ser una mica irreverent: hi ha amistats que acaben bé i d'altres que duren tota la vida.

Arribats en aquest punt es fa inevitable visionar el tema L’amistat de la pel·lícula d’animació El llibre de la selva (Disney Music 1992) https://youtu.be/UQtL8BHI93M 

L’ombra de Franco és allargada. Del cafè per a tothom a la centralització de competències i a la tirania absoluta.

Tal dia com avui de 1936 començava el cop d'estat que portaria a l'inici de la guerra civil.  A Barcelona, treballadors armats i guàrdies d'assalt republicans van aconseguir aturar els militars revoltats.

Doncs sí, l’ombra  de Franco és allargada, i molt, massa allargada. És el que té no tancar bé els processos històrics i arrossegar de per vida deutes inajornables.

Avui, 87 anys després del cop d’estat, encara no ens hem desempallegat del tot dels 40 anys de franquisme i dels gairebé 50 anys de postfranquisme. El llast és enorme.

Tornem les amenaces. I si governen PP i Vox? Un acord entre la dreta i l’extrema dreta podria implicar l'adéu a la immersió, la recuperació de la sedició, la penalització dels referèndums i una persecució més dura de l’independentisme.
Vox promet igualment de suspendre immediatament l’autonomia de les comunitats autònomes amb governs que usin instruments d’autogovern per “atemptar contra la unitat d’Espanya”. A més, volen fer visible i assegurar la presència de l’administració civil i militar de l’estat espanyol a tot arreu, especialment on hi hagi “governs separatistes” que creuen que han intentat de “esborrar” Espanya. D’una altra banda, Vox també vol convocar una consulta perquè els ciutadans expressin la seva voluntat sobre la il·legalització de partits independentistes. Ho vol fer en aplicació de l’article 92 de la constitució espanyola. Perquè Vox creu que s’han d’il·legalitzar les formacions polítiques i les entitats que persegueixin la destrucció de la unitat territorial de l’estat.(Odei E. Etxearte Vilaweb 18/7/2023).

Una campanya cara al sol. El 'deep state' espanyol, la JEC, per exemple, no tan sols representa un estat dins l’estat –com passa més o menys a tot arreu–, sinó que representa sobretot la continuació del franquisme. (Vicent Partal, Vilaweb).

Tal com ha posat de manifest La Directa, la ultradreta espanyola ha desenvolupat una estratègia ‘trumpista’ per guanyar hegemonia a les xarxes socials en paral·lel als mitjans de comunicació tradicionals i condicionar l’agenda política. L'aparició de nous mitjans de 'fake news' i de comptes falsos ('bots'), i la difusió d'aquests continguts d'odi per part de líders ultradretans, han fet créixer exponencialment el feixisme a les xarxes. #AltaveusUltra  https://t.co/4TQtb9DO3P 
L’ombra de Franco és allargada. I sembla ser que estem a punt de transitar del cafè per a tothom a la centralització de competències i a la tirania absoluta.

Com el Moianès no hi ha res

Hem fet una estada de cap de setmana llarg, de divendres a diumenge, al Moianès. La 6a comarca menys visitada turísticament parlant. 10 municipis i 15.000 persones. Una comarca de mida humana que es pot apamar i visitar amb calma i interès, a mig camí de tot arreu..
No ho hem vist pas tot però Déu-n'hi-do, malgrat la calorada. El monestir de santa Maria de l’Estany (quins capitells!); la pujada de Màrius Torres a sant Quirze Safaja “(...) i això és la mort - tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música comença”; el parc prehistòric de les coves del Toll i de les Toixoneres de Moià; el restaurant Les Voltes…
Talment com un viatge en el temps per l’origen del paisatge. Un paisatge amable per la terra de coves i megàlits que ens ha ajudat a entendre la vida i la mort a l’altiplà del Moianès.
La Montse Castanys i el Pep Fargas ens van descobrir la comarca natural ja fa 30 anys i el Dionís Guiteras, alcalde de Moià, ens ha acomboiat exquisidament.
I tot plegat a una vuitantena de km i a poc més d’una hora de camí. Aquest tipus d’escapades de proximitat, lluny de les aglomeracions mundanes, en entorns no del tot coneguts i de petit format ens encanten. Hi tornarem, més aviat que tard.

A quatre mans. El Miquel i el Martí a la Torras i Bages

La convocatòria era ben explícita: concert de piano a quatre mans del Miquel i el Martì Villalba Castells. Biblioteca Torras i Bages. Dimecres 12 de juliol de 2023. A 2/4 de 7 de la tarda. Després de tot un seguit de gires d’estrelles del rock i del ViJazz, a mode de teloners, arriba el concert més esperat de l’estiu: el Miquel i el Martí tocant a quatre mans un repertori breu i variat per a tots els públics. Si us ho perdeu no podreu dir mai allò de “jo també hi era”. A més a més gaudireu de l’exposició temporal que el Martí té al 1r pis de la Torras i Bages.

La participació va ser tot un èxit: una cinquantena de persones al 1r pis de la biblioteca, habilitat com a sala de concerts. Família, amics, coneguts i saludats.
Un repertori variat: dues peces clàssiques de Von Weber (Sonatine i Romanze); Ocell trist de Frederic Mompou; Por una cabeza, un tango de Carlos Gardel; dues melodies de l'àlbum Bestiari i un merescudíssim i ja anunciat bis abans d`hora, a mode d’espòiler, Com el far-west no hi ha res de La Trinca. No em direu que no són vint minuts mal comptats però molt ben aprofitats!
Com a pare -i comànager- dels dos artistes de revista sento una alegria immensa per mil-i-una raons. Em sento feliç i emocionat, a punt de trencar el plor, tot just ja a l’inici de la primera peça. Contenció, contenció… em demano a contracor.
Si per separat cadascun d’ells ja té mèrit, junts el valor augmenta exponencialment. Tot va rodat i fins i tot el grinyol d’alguna nota passa gairebé desapercebut.
La reacció del públic és entusiasta i de sorpresa. És el primer cop que actuen conjuntament en un concert de petit format de cara a un públic que, si bé ja està predisposat des del minut 1 a l’aplaudiment sentit, tampoc no regala res.
Les peces es van succeint sense imprevistos i arriba el bis ja pregonat amb antelació pel Martí i rebut amb complicitat per la concurrència. Com el far-west no hi ha res posa fi a uns 20 minuts de concert dels Villalba-Castells brothers.
Gràcies a la Torras i Bages per l’oportunitat i l’ús de les instal·lacions i a tot el públic per la complicitat i el suport rebut. Perquè la vida, sense música, només seria soroll.

No cal ser feliç?

La felicitat és difícil de trobar dintre d’un mateix i impossible de trobar a qualsevol altre lloc. L’Eva Piquer qüestiona la frase, formulada segurament per algun fabricant a l'engròs de frases cèlebres.
Qüestiona l’eficàcia de remenar dins nostre com a via per accedir al benestar. L'autoconeixement no ens porta necessàriament a sentir-nos millor. Alguns viatges al fons de l’ànima ens poden acabar d’enfonsar en la misèria. És possible que ni l’autoconeixement ni la intel·ligència no siguin un camí directe cap a la felicitat. L’autoajuda tampoc és la solució de tots els mals.
En resum: ben mirat potser la felicitat està sobrevalorada. Ens hem cregut que hem de buscar la felicitat, però potser l'objectiu és un altre. Tal vegada es tracta de perseguir la veritat, de prendre decisions encertades i, sobretot, de no malbaratar la vida.
Estic rellegint “Per què ser feliç quan podries ser normal?” (Jeanette Winterson, edicions del Periscopi, 2021, traduït magistralment per la Dolors Udina). La protagonista, una jove adoptada que testimonia una infantesa escanyada per una mare autoritària i cruel, busca incansablement la felicitat. La felicitat que, segons l’antropòleg Manuel Delgado, funciona com una pastanaga davant d’un ruc.
Reprenent el fil argumental de l’Eva, potser no hem vingut a aquest món a ser feliços. Potser l’objectiu és haver estimat prou i haver assolit una certa lucidesa. Haver entès què hi fem aquí. Per acabar tornant a l’enlloc d’on veníem amb la certesa d’haver aprofitat la jugada.

Estem encallats i cal fer net. De derrota en derrota… fins la victòria final.

L’enyorat Carles Capdevila ja ho deia el 2007 en un dels seus articles: el moment més delicat quan estudiem una carrera, aprenem un ofici o tenim una relació de parella és quan caus en una mena de sot, i no és només que deixis d’avançar, és que recules.
Ho va repetir moltes vegades. Ens cal més mala llet i més esperança deia, després d’haver-li estat diagnosticat un càncer.
Setze anys enrere ja manifestava que “el nostre país la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat. Pel cansament i incompetència propis i pel grau de dificultat del món en general i Espanya en particular.
No ens posem d’acord sobre quina és la sortida ni a qui acceptem com a xerpa, i així que mirem enrere ens agafa el vertigen per la nostàlgia de quan avançàvem més de pressa i més junts, pel pànic a recular i caure pendent avall, i perquè el camí cap amunt existeix, però des d’allà dalt, ara mateix, ens arriben més pedregades que mans esteses”.
Relligo les reflexions de Carles Capdevila amb les de Marçal Girbau (La necessitat de fer net, Vilaweb 7/7/2023): “Si l’independentisme català fos un pacient clínic, no tindríem cap dubte de diagnosticar-li problemes greus de salut mental. Podríem debatre llongament sobre les possibles causes, fins i tot filar prim sobre la tipologia simptomàtica. Tanmateix, el que segur que seria inqüestionable és que avui l’independentisme –en tot el seu conjunt i sense excepcions– és un pacient que arrossega una depressió de cavall, acompanyada de rancúnies, enveges personals, tics autodestructius, actituds negatives miserables i, en definitiva, un reguitzell extens de comportaments tòxics que impedeixen de créixer i construir.”
Doncs això estem encallats i cal fer net. De derrota en derrota… fins la victòria final.

VIJAZZ Més que una fira i menys que un festival amb molt de postureig?

El ViJAzz estrena un nou cicle, “Nous Talents”, l’aposta per l’enorme talent musical de Catalunya. Al centre de dia Jaume Nicolàs, en col·laboració amb l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i la Fundació PINNAE.
Ahir dissabtel, a les 19h, Jordi Berni Trio (Jordi Berni – Piano, José López – Contrabaix, Guillem Arnedo – Bateria). Un concert gratuït de petit format i molt bona qualitat. La durada, la justa, una hora mal comptada. Música d’autor, res a veure amb les llistes de reproducció de l’Spotify tipus “Restaurante de música de lujo o restaurante de jazz).
Cal felicitar l’organització per oferir concerts de petit format en escenaris alternatius ben triats: els claustres de sant Francesc i dels Trinitaris, el centre de dia Jaume Nicolás a tall d’exemple.
Al vespre, a la rambla de Nostra Senyora, de copes. Esquivant l’allau de gent i de copes. La tria de les dates del ViJazz va ser en el seu moment un gran encert: tots tenim ganes de vacances, d’estiu, de bon temps i de sortir de copes. I els artistes estelars deuen estar d’inici de gires pel món mundial, o si més no per Europa.Molt encertat l'article de Pep Anton Roig avui a El Nacional: “Un vespre de postureig al ViJazz Vilafranca”. Una mirada indulgent i lúcida al molt de postureig que s'ensuma aquest dies. Ve a dir que el l ViJazz fa anys que compleix a la perfecció el seu bon propòsit: durant tres dies, convertir Vilafranca en una arcàdia divertida, culta i hedonista en la qual beure vins lleugerament justets a preus lleugerament cars i escoltar jazz lleugerament magnífic amb unes comoditats lleugerament inusuals. https://www.elnacional.cat/ca/gourmeteria/opinio-critiques/vijazz-vilafranca-postureo_1057557_102.html

El comiat de Laura Rosel: "Gràcies i fins aviat"

Avui acaba la temporada del Matí de Catalunya Ràdio. L'etapa de l'equip de la Laura Rosel, després de 3 temporades en escena. No en sé els detalls però em temo que ha estat un final inesperat i de no fàcil justificació. 
Escolto a diari el programa i, excepte un parell o tres de dives vintage tronades la resta de col·laboradors els considero bons. Un bon equip i una bona cap de colla. Els trobarem a faltar, a l'espera de com anirà el recanvi -ai las!-.
Tot el programa d'avui és un llarg comiat, sentit i emotiu. Salut i feina a tota la tropa del Matí!

Laura Rosel s'acomiada d'"El matí de Catalunya Ràdio" després de tres temporades al capdavant del programa. Paraules d'agraïment per a l'equip i per a tota l'audiència. Rosel acaba així: "Gràcies i fins aviat". https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-comiat-de-laura-rosel-gracies-i-fins-aviat/audio/1177683/ 

En defensa de la pagesia

Llegeixo a CRÍTIC una entrevista a Vanessa Freixa, activista rural, il·lustradora que té un petit ramat d’ovelles al Pallars. Nascuda a Rialp, té 44 anys, i viu a Olp, un poblet prop de Sort: allà al segle XIX hi havia censades 250 persones; avui, malgrat el boom demogràfic, hi viuen només 50 veïns tot l’any.
En resum, i al seu parer, l’alimentació és la base de la vida i, alhora, és l’origen de molts dels problemes que tenim avui i que tindrem en el futur. A Catalunya, com a la majoria del món occidental, ens alimentem a través d’un sistema industrial i global que ens proporciona aliments vinguin d’on vinguin i que, a més, mengem en quantitats més grans del que necessitem. No ens qüestionem d’on ve el menjar que mengem. No ens qüestionem si el model agrari que tenim està contaminant la Terra i els aliments que mengem. El model alimentari que tenim avui dia acabarà tenint un cost molt gran per a la Terra, per al medi ambient i per a la salut de les persones. És un sistema molt boig.
A la capella de sant Joan de Vilafranca del Penedès la Maria Rosa Ferré té una exposició fotogràfica fantàstica: “50 viticultores del Penedès”. Dones valentes que fan totes les tasques del món de la pagesia i que a més a més cuiden fills, pares, avis i encara tenen temps de formar-se, per gaudir, per compartir i per ser felices.
I mentrestant tractors i pagesos catalans es manifesten a Madrid per reclamar ajuts per la sequera La marxa d'Unió de Pagesos ha arribat a la capital per protestar davant del Ministeri d'Agricultura, amb la participació d'una cinquantena de tractors i centenars d'agricultors. Igual que fa 50 anys. No, no, pitjor. I sense cap indici de millora.
Com diu la Sílvia Barroso, directora d’El Món, necessitem que no mori la pagesia perquè no mori el país, amb el territori abandonat i la desaparició progressiva del producte de proximitat, tan lloat i tan poc defensat.

De mudança… i en precari.

Ahir vam fer la 5a mudança dels darrers 5 anys del Miquel (1996), l’hereu de casa, la 7a si comptem els darrers 10 anys i la seva estada a BCN després d’un curs a Dinamarca.
Han estat 7 anys d’anades i tornades per pisos de Barcelona, el Montseny, el Moianès i finalment a les Cabanyes, al Penedès, a un casal immens on viurà amb 5 persones més d’edats similars.
De bon rotllo, eh, que de tot se n’aprèn. N’està content i satisfet de les experiències viscudes i de les coneixences. No ha estat un viatge a Ítaca però sí que han estat moltes les aventures i les coneixences, compartint el sostre i la vida amb altres joves.
És fill de la seva generació, mil·lennial de cap a peus. Es van trobar l’ensorrada quan encara eren a la universitat. Molts han anat encadenant pràctiques i màsters sense que això representi que trobaran feina.
Quan arriben als 30 anys les seves vides continuen sent precàries. Fent el que els pares els dèiem han vist que no només no arribarien lluny sinó que potser ni se’n sortirien.
Sí que se’n surten i sí que em penso que són feliços a la seva manera, una manera molt diferent de la nostra, la Generació Tap. Han estat capaços de crear xarxes d’ajuda mútua i de cooperació realment meritòries que d’alguna manera han apaivagat els estralls i les dificultats extremes que estan patint la majoria.
Són la generació condemnada a la precarietat sense perspectives. Van entrar en el món laboral en un moment de crisi i retallades. Ni estudis ni mèrits acumulats importen prou. Si no tenen el privilegi de disposar d’un habitatge sense cost -patrimoni familiar- viuran amb estretors sempre. I és per això que molts han sortit del país per començar de zero a l’estranger. Quin panorama! (Josep Sala i Cullell, Generació Tap, Ara Llibres 2020).

Les Luthiers

Les Luthiers pleguen. Aquests dies actuen a BCN. El grup argentí s'acomiada dels escenaris després de cinquanta-cinc anys de carrera musical i humorística. Martí Estruch ens ho narra amb detall (Les Luthiers, grans entre els grans. Vilaweb): un grup conegut per massa poca gent i per barrejar música i humor amb les proporcions justes i necessàries.
La base dels seus espectacles i del seu èxit: un humor basat en el llenguatge, en els dobles sentits i els jocs de paraules, els equívocs i les infinites opcions que ens ofereixen els mots per fer riure. Una altra característica de Les Luthiers és la seva qualitat musical i originalitat instrumental.
El resultat són cinquanta-cinc anys de carrera musical, concerts per tot el món i un grapat de seguidors entusiastes.
De fet, el que és important en aquesta vida és tenir sentit de l’humor i riure de tant en tant. De tot: d’un mateix, dels altres, del país, de qui el governa i de qui el desgoverna. O no?
Els vaig veure en directe ja fa un grapat d’anys al Palau Sant Jordi i en tinc molt bon record. Posats a triar una peça, que no és fàcil, em quedo amb “Perdónala”. Genial!

News

Llegeixo unes quantes notícies del dia certament sorprenents:
Un home va estafar 170.000€ a una dona Granada per fent-se passar per Brad Pitt.
Si un malalt no vol l’eutanàsia cal respectar-lo (Feijóo).
Als EEUU s'ha acabat amb la no discriminació al col·lectiu LGTBI i amb la condonació dels deutes estudiantils.
La líder del PP a Extremadura diu que la seva paraula no és tan important com el futur dels extremenys.
El poble de sant Feliu Sasserra a la comarca del Lluçanès ha canviat dos cops de comarca en dues setmanes.
A França amb els incidents de les banlieus es té la sensació que estan reproduint al carrer els jocs de vídeo que els han intoxicat.
Montevideo ha entrat en estat d’emergència hídrica
El PP no vol els pagesos venent la collita a València.
Un de cada deu habitatges de Catalunya està buit.
Podem considera l'herència bàsica universal com una mesura de distribuió de la riquesa que és cosina germana de la renda bàsica universal.
És segur practicar el collit?
Més del 80% de la població mundial -el 99% a Europa- viu sota un cel on ja no hi regnen les estrelles.
Tres és sinònim de caos. En física els sistemes de tres cossos es consideren caòtics i impredictibles.
La UEFA beneeix el Barça.
El primer petó fa 4.500 anys a Mesopotàmia.

Europa admet per escrit que Espanya mai ha demanat l'oficialitat del català a la UE
Sorprenents! No tenen desperdici. No em direu que no dóna de sí la premsa del cap de setmana. No sé si les persones humanes tenim gaire seny, com si el sentit comú fos el menys comuns dels sentits. Un breu comentari a una de les notícies (Tres és sinònim de caos. En física…). En l’àmbit de les relacions interpersonals, i si hi ha intimitat encara més, tres ha de ser sinònim de multitud, de caos… malgrat el número 3 tingui requesta.

Madonna

Des del passat dissabte 24 de juny, els fans de Madonna, viuen amb l'ai al cor. Preocupació màxima: a van trobar inconscient a casa seva i la van haver de traslladar d'urgències a un hospital de Nova York per una infecció bacteriana greu diu el seu representant. Des d'aleshores roman intubada a l'UCI i tot i que va millorant, el seu estat és greu.
Aquesta situació ha provocat que la reina del pop hagi hagut de cancel·lar la seva gira The Celebration Tour, que l’havia de portara BCN l’1 i 2 de novembre, després de vuit anys d'absència.
Una Madonna que l'última publicació que penjava a xarxes venia acompanyada d'un premonitori missatge que ha glaçat la sang dels seus fans. Una imatge on se la veu a ella en primeríssim primer pla, boca oberta, mirada cap avall i uns cabells rossos davant la cara, i la frase: "The calm before the storm" (la calma abans de la tempesta). Una frase que evidentment, es referia a tot el que li esperava en aquesta nova gira de concerts, però que ara ha adoptat un caire ben diferent davant del neguit dels seus milions de seguidors…
Fa unes setmanes en algun festival se la va veure, amb una estètica poc afortunada a parer meu, talment com una col·legiala adolescent. Tinc la impressió que no porta gairebé bé els 64 anys, la qual cosa és una llàstima. Ningú no ha dit que sigui fàcil envellir amb dignitat! Que tot plegat acabi bé. Sona com una pregària, oi?

És possible acomiadar-se?

Aquesta és la pregunta de Pol Guasch i Clara Aguilar a l’ARA Llegim. Escriptor i compositora conflueixen al Festival Poesia i +
La gran pregunta amb la qual ens quedem és si és possible acomiadar-se, si és possible marxar dels llocs i, sobretot, què queda de nosaltres en ells i què queda d'ells en nosaltres.
La Marta Vives fa un apunt (El matí de Catalunya Ràdio, 28/6/2023) “la paraula del dia”, un minut escàs però d’alta intensitat. La paraula del dia ha estat acomiadar-se (donar comiat, prendre comiat).
Un fragment emotiu: si comiat i memòria tenen vincle mai és possible un comiat definitiu. I de com és la millor manera d’acomiadar-se d’algú o d’algun lloc.
De comiats n’hi pot haver de molts tipus però que siguin ben fets, que siguin serens i que no sonin com un res o com un absolut n’hi deu haver ben pocs.
Potser un bon comiat significa donar valor i estimar allò que es deixa enrere: un lloc, una persona, perquè la memòria ocupi aquell lloc on poder tornar de tant en tant. Som la nostra memòria.