Promeses pel 2024

Posem el retrovisor al 2023, amb unes quantes paraules clau per explicar un any convuls: la sequera, la guerra entre Israel i Palestina, les dues cites electorals, l'oli d'oliva pels núvols, el "Coti x Coti" revolucionant la sardana, l’amnistia, la salut mental, la IA…
Ha estat un any de cançons de la fi de l’amor sorneguer -sal pique- de Shakira i d’una de les grans cançons de l’any: Flowers de Miley Cyrus, versionada per Mishima -Roses- de forma genial. 
El Matias i el Marc ens han deixat i això ha estat el més trist i lamentable de tot plegat.
El 31 de desembre no celebrem l'any que hem viscut sinó el que encara hem de viure. Celebrem l’any que no hem tingut temps d’espatllar i que, de moment, es conserva tal com ens l’imaginem. I, de passada, confirmem que les coses ens agrada més començar-les que no pas acabar-les.
Tornem les bones intencions: anar al gimnàs, aprendre idiomes… millor no capficar-se i deixar-ho estar per un altre dia, de debò.
Com afirma l’Ignasi Aragay (Quina promesa et faràs per al 2024? ARA 28/12/2023) fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius.
La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba. Si no t’agraden els meus principis, en tinc uns altres, deia Groucho Marx.
La filòsofa Marina Garcés (El temps de la promesa Anagrama) afirma que avui hem substituït promeses per projectes de consum, benestar, èxit i plaer, una "economia inflacionària de la promesa buida".
En qualsevol cas el primer pas és foragitar les falses promeses. Les promeses banals de la publicitat, les propagandístiques de la política, les futuristes de la tecnociència -la darrera, la intel·ligència artificial algorítmica-...
En aquests temps de crisis recurrents fins i tot les sentimentals promeses de l’amor romàntic, tan belles, van de baixa. Les promeses estan en crisi.
L’opuscle “La promesa” (Jordi Llavina, La Cultural, 2016) és una delícia, una exquisidesa. Ja voldria jo ser capaç un dia o altre de fer un escrit com ara aquest.
Salut, sort i que aconseguim tirar endavant els nostres propòsits el 2024! Els confessables i els inconfessables.

Exposició IA: Intel·ligència artificial, al CCCB. El MOCO, col·lecció privada i para de comptar -una màquina de fer diners-

Al CCCB, del 18 octubre 2023 al 17 març 2024, “IA: Intel·ligència artificial”. Una exposició sobre la història, el funcionament, les possibilitats creatives i els reptes ètics i legislatius de la intel·ligència artificial avui. Una bona oportunitat per experimentar amb la IA, conèixer els riscos, descobrir innovacions científiques i artístiques i aprofundir en una tecnologia decisiva en el futur de la humanitat, però que per alguns és una promesa banal i futurista de la tecnociència.
Les dades massives -big data- han fet possible la IA. Els responsables de l’expo no són ingenus: són conscients que el món en què vivim va molt més enllà d’un conjunt de dades. per més gran que aquest sigui. Per comprendre el món a partir de les dades necessitem la ciència, la filosofia i l’art. I també de la necessitat de regular i garantir el control de la IA
En ¾ d’hora fas una visita panoràmica. T’hi pots passar hores i hores si vols dedicar-te i analitzar a fons el contingut.
El MOCO Barcelona Museum és una altra història. El darrer “museu” obert a BCN destinat a convertir-se d’immediat en el “museu” més visitat de la ciutat. “Obres emblemàtiques de cèlebres artistes moderns, contemporanis i estrelles emergents”.
Al meu entendre no és pròpiament un museu sinó que es tracta d’una col·lecció privada de qualitat ben desigual, tan alternativa com esnob. Més fum que no pas foc. Un producte més cosmètic que altra cosa ideat amb un esperit empresarial que farà que es converteixi en una màquina de fer diners. Prescindible. Com per a no tornar-hi.

Com pots menjar millor i cuidar el planeta?

En aquests dies de menges desorbitades i molt bones, tot sigui dit, algunes reflexions sobre com menjar millor i cuidar el planeta, que una cosa porta a l’altra. De fàcil lectura per qui ho vulgui entendre.
Al darrer número de la revista CRÍTIC (Helena Martín, 5/10/2023) ho expliquen clar i català amb la col·laboració de FàcilMent - Lectura Fàcil.
Els aliments que mengem
donen el que necessitem al nostre cos
per funcionar durant tot el dia.
Però a vegades no sabem d’on venen els aliments
o si són bons o dolents per a la nostra salut.
A més, moltes vegades els aliments que mengem
venen d’altres parts del món
i portar-los fins on som
provoca problemes de contaminació.
A més, a les famílies pageses que treballen al camp,
no se’ls paga el preu just pels aliments.
Però, encara que sembli difícil,
hi ha maneres de tenir una “alimentació sostenible”.
Alimentació sostenible: prendre decisions sobre el que mengem perquè no sigui dolent per al medi ambient ni per a la nostra salut. Que vol dir:
Menjar aliments collits a prop.
Comprar al mercat o al pagès.
No comprar menjar “processat”.
No llençar menjar.
Doncs això. Som-hi!

Mirades. Epopeia migrant

L’ARA Mirades acostuma a ser un pou de saviesa i sensibilitat. Imatges espectaculars, punyents… vitals i rellevants en qualsevol cas. A tall d'exemple la del 23 de desembre: Epopeia migrant.
Pare, mare i quatre filles. Són una família hondurenya que ha estat capaç de fer els més de 5.700 quilòmetres per carretera que separen el seu país dels Estats Units sempre tots junts. És a dir, sense baixes. I dijous feien l’últim pas: travessar el Río Grande des de Piedras Negras, a Mèxic, cap a Eagle Pass, a Texas. I aquí començaran un nou capítol d’incertesa.
No sé si una imatge val més que mil paraules. El que sí que sé és que a partir d’un fotograma, la imatge en qüestió, no és del tot impossible imaginar-se l’epopeia sencera.
Fa uns anys, en el marc del festival EVA, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar, de sentir l’epopeia migrant d’un jove senegalès que va travessar durant gairebé 3 anys bona part del continent africà fins arribar a Barcelona, on va tenir la immensa sort de ser acollit per una família catalana amb qui va coincidir al parc de la Ciutadella. Un epopeia amb final feliç, que molt em temo que no deu ser el més habitual. Tot va bé si acaba bé.

Dirigir - Miquel Villalba Castells - La teoria dels instants previs

Avui a les 19h, d’aquì a una hora mal comptada que es diu ara, gaudirem del concert de sant Esteve de la Polifònica de Vilafranca, que està de celebracions i això del 75è aniversari ja s’acaba.
La novetat més rellevant, l’estrena com a director del concert del Miquel Villalba Castells, director adjunt, i que és l’hereu de casa. L’hem vist dirigir altres corals però tinc la sensació que avui és com el bateig de foc, com l’estrena oficial, com la posada en escena definitiva. I ara, justament ara, estic vivint els instants previs.
La teoria dels instants previs ve a dir que sempre és millor el que està a punt de passar que el que acaba passant, que el millor de les coses que et passen és la il·lusió prèvia que hi poses. I això serveix tant per una relació de parella com pel cas que ens ocupa.
Que el millor de dormir és el moment just abans d'adormir-te, quan entres al llit, notes els llençols freds a la pell i t'abrigues amb la funda nòrdica. L'expectativa, les ganes, la imaginació. les possibilitats, les oportunitats. el què serà i com serà.
L’instant previ és un punt en que tot pot passar, tot surt bé, fantàsticament bé. I malgrat tot, qui en té prou amb la prèvia, com deia la malaguanyada Tatiana Sisquella?

Consells a tenir en compte en els àpats d’aquestes festes

La Mònica Planas en un article del 2018 feina unes consideracions que cal tenir en compte en els àpats d’aquestes festes i que jo comparteixo perquè estic segur que us poden ser de molta utilitat. Que us estalviaran problemes, vaja.. Allà va! I bon Nadal!
- Repetir més d’una vegada és gula.
- La taula de Nadal és un clar exemple de les dinàmiques heteropatriarcals: combat-les!
- Si durant l’àpat no t’aixeques com a mínim dues vegades per anar a la cuina entres a la categoria de barrut o barruda.
- Enviar els nens en lloc teu no convalida que tu no t’aixequis. Si ho fas, també entres a la categoria de barrut o barruda. I estàs fabricant els barruts del futur.
- Que t’asseguis al racó més incòmode no t’eximeix d’aixecar-te.
- Encara que la cuina sigui petita, com a mínim hi ha d’haver quatre persones netejant-la després de menjar.
- L’excusa “Com que sou tants aquí dins no faig res perquè us faré nosa” fa ràbia. I més quan la pronuncies cada any.
- Encara que el rentaplats no sigui teu, passa aigua pels plats abans.
- Si l’any passat et va tocar la pota de la taula, aquest any tens dret a demanar que li toqui pota a un altre (sempre de generació igual o inferior).
- Debatre sobre la vaga de fam amb la boca plena és de mal gust.
- Si a la taula no sou tots de la mateixa corda (ja m’entens), la tele és un bon tema alternatiu de conversa. Aquest any un recurs útil és “Què us ha semblat el programa dels Òscars?”
- Si sou tots de la mateixa corda (ja m’entens), també podeu parlar de tele i recórrer als clàssics: “I què, la Griso?” o “I què, la Rahola?”
- Prohibit tenir el mòbil a la taula, però tampoc el deixeu gaire lluny. Pot ser útil per visionar vídeos del Polònia per destensar qualsevol espurna de conflicte. El Franco fent de Freddie Mercury és un valor segur (tret que tinguis algú de Vox a la taula).
- Sempre es trenca una copa de la vaixella bona. Mentalitza’t.
- Vigila bé la brossa, és el dia que uns quants coberts van a parar-hi a dins sense voler.
- Si ets a casa els sogres, evita fer elogis sobre altres canelons que no siguin els seus, encara que siguin comprats.
- Sigues equànime en el repartiment del gratinat dels canelons.
- Feliciteu sempre el cuiner o cuinera, fins i tot si el menjar és d’encàrrec.
- Si t’asseus al cap de taula, tingues íntimament un record per a tots els que hi han passat abans. No cal que ho facis en veu alta perquè us posareu tristos.
- No donis gaires voltes a la manera com ha canviat la família amb els anys. Els nouvinguts no es trien, senzillament s’accepten (amb resignació, si cal).
- Si ets un nouvingut, procura no fer-te gaires preguntes sobre com pot ser que hagis anat a parar en aquella família.
- Si passes vergonya cada vegada que la teva parella intervé en la conversa és important que de cara al 2019 prenguis una decisió al respecte.
- Evita les indirectes. La més mínima subtilesa pot desencadenar un tsunami.
- Tots els retrets, després de Reis.
- La broma d’apuntar algú amb el cava quan estàs a punt de destapar-lo està passada de moda i molesta. No ho facis.
- Més de tres neules també és gula.
Doncs això. Compte amb tot plegat!

Va de cine. “Anatomía de una caída” (Sala Zazie - Casal)

Sandra, Samuel i el seu fill d’onze anys, Daniel, viuen una mica allunyats de tot, a la muntanya. Un dia troben en Samuel mort al peu de casa seva. S’obre una investigació per mort sospitosa i no triguen a inculpar Sandra, malgrat l’ambigüitat del cas: suïcidi o homicidi? Un any després, Daniel està present en el judici de la seva mare, autèntica dissecció de la parella.
Anatomía de una caída és una de les millors pel·lícules d'aquest any, El títol que ens remet de seguida al gran drama judicial d’Otto Preminger, “Anatomia d’un assassinat” (1959). En un efecte premeditat, la directora francesa juga amb el llegat i el record del model procedimental canònic i ens ofereix una relectura de la manera de portar la tensió al nivell exacte d’ebullició. Però, també, de com mostrar les penúries de l’ànima humana, de la vida d’unes persones que s’estimen, s’enfaden o s’engeloseixen, mentre intentem entendre les raons de tot plegat. La caiguda física des del pis de dalt, però també com a desfeta familiar, quan cal encaixar massa peces per resoldre la pròpia infelicitat.Us recomano la crítica de la pel·lícula que fa Esteve Plantada (Una desfeta familiar. El Temps, 4/12/2023) https://scur.cat/DDY626

Gerard i Miquel, pianistes i musicòlegs fantàstics! Perquè la vida, sense música, només seria soroll.

A la sessió d’ahir de l’Aula d'Extensió Universitària vam gaudit d’un espectacle musical: “Fantasies musicals al llarg dels segles. Un piano és per 10 dits o per 20?”, a càrrec de Gerard Morató Viñas i Miquel Villalba Castells, pianistes i musicòlegs.
Un repertori variat i preciosista: Bach, Schumann, Debussy i un parell de megamixs de la collita pròpia dels dos artistes.
El Gerard -i la seva germana, la Berta, no l’oblidem pas- són coetanis i bons amics del Miquel, l’hereu de casa. Sóc amics de la casa, vaja. La Berta amb més mèrit encara doncs vaig ser el seu mestre tutor durant un parell d’anys, i això no sempre és fàcil d’oblidar!
Tomben per casa, toquen el piano, fan composicions i fins i tot algun cop l’any tenim la sort de compartir taula, que sempre és una cosa molt desitjable de fer amb la gent jove.
Com a bons mil·lennials que són ni ho tenen ni ho han tingut gens fàcil a la vida, i això és motiu de conversa habitual, especialment des de l’aparició del llibre “Generació Tap”(Josep Sala i Cullell, ARA llibres 2020) amb una conclusió demolidora: “La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli”.
De manera amena i emotiva ens han fet gaudir amb unes píndoles musicals i uns comentaris ben trobats i divertits, en un to divulgatiu i entretingut.
I ens han fet entendre que un piano sempre és més estimulant a 20 dits que no pas a 10. I que la vida, sense música, només seria soroll.
Podeu escoltar els megamixs que han anat compartint els darrers anys:
https://youtu.be/aUd33kBhDLw Megamix nadalenc
https://youtu.be/AV-Ta9qhxtI Megamix rockcatalanesc
https://youtu.be/WXOOQQTNiPs Megamix festamajorenc
https://youtu.be/_SY5ploC4ok Megamix animat
https://youtu.be/JpCfPrHv0CE Megamix tradicional

https://youtu.be/daU4Rfn3LB8 Megamix cinematogràfic

Contrasenyes

Esplèndida la revista NÚVOL, el digital de cultura, l’anuari 2023-2024. Un bon grapat d’articles de bona facturació, variats i rellevants.
Un d’ells, el de la Carlota Rubio: Les contrasenyes que estimem. I un relat breu suggeridor. Aquí el teniu: Arribes al cel i sant Pere t’atura i et diu, revisant els papers, “Un moment… Tu encara tens seixanta hores de vida, a compte de tot el temps que has passat tornant a escriure contrasenyes.”
Es pregunta la Carlota si les nostres contrasenyes són les nostres esperances. I comenta que al rànquing de les contrasenyes més posades hi ha lleugeres variacions culturals però, en general, a tot arreu passa el mateix: fórmules fàcils de teclejar, els noms propis, els insults i, sempre, els “t’estimo” en tots els idiomes. A qui estima tota aquesta gent? A la mateixa contrasenya?
Boris Groys diu que, com que avui ja no creiem que sigui possible accedir als altres en un sentit metafísic, hem substituït l’acostament interpretatiu pel hackeig. És a dir, podem conèixer algú amb més profunditat colant-nos al seu compte de Twitter que enamorant-nos-en.
Els nostres perfils digitals són fantasmes de nosaltres mateixos..“L’individu es defineix avui per les contrasenyes que delimiten la seva àrea d’accés”.
Potser quan les contrasenyes es tecnifiquin i ja no demanin paraules (que passarà), internet serà un lloc menys màgic i més indesxifrable per a tothom.

Els dinars d’empresa i les vacances

La jubilació, que és un estat mental, una bicoca de les bones, té danys col·laterals, segons com es miri. Et priva dels dinars/sopars d’empresa -que segons com pot estar la mar de bé- i et deixa al marge de les vacances de la classe treballadora més ben posicionada, no d’aquells que desgraciadament treballen per ser pobres.
Dic que és un estat mental perquè reprograma totes totes les teves rutines diàries, et canvia el sistema operatiu i posiciona al capdamunt del teu rànquing allò que et ve de gust fer en aquell moment, al marge d’altres ocupacions laborals.
Avui per exemple escric el meu apunt diari en el blog personal a quarts de 9, quan ja estic sol a casa. I em barallaré amb un portàtil que fa temps que no fem anar per tal d’esbrinar la contrasenya, i aniré a la perruqueria a 2/4 de 10, i a fer uns quants encàrrecs encabat… i passejaré per la vila sense presses. I endreçaré i revisaré uns cedés, i esporgaré un munt de llibres i materials escolars, que abans no acabi l’any vull alleugerir els prestatges de l’estudi. I tot això abans de fer l'aperitiu i de dinar.
Un full de ruta ben diferent al de demà dijous,,, però això ja és una altra història.

Jesús, Testimonis de Jehovà, Josep Maria Esquirol i Isaac Asimov

Em passen per sota la porta del carrer un full de petites dimensions (10x15cm) de l’església pentecostal unida en Europa. Diu textualment: “Jesús es el único que puede llenar el vacío de tu corazón. ¿Quieres conocerlo?”. Hi ha un correu electrònic de contace i un telèfon mòbil en un codi QR.
Llegeixo que un jutge de Madrid ha condemnat els Testimonis de Jehová com a secta maliciosa, cosa inèdita fins ara. Ja tocava em penso. Totes les causes nobles tenen els seus canalles.
Em quedo amb les reflexions de JM Esquirol (La penúltima bondat. Quaderns Crema): vivim als afores del paradís impossible. Un paradís d’on no ens han expulsat mai, perquè sempre n’hem estat fora. I uns afores singulars: no definits a partir de cap centre.
Als afores, diu Esquirol, no hi ha plenitud ni perfecció però sí que hi ha commoció i desig.
Tota revolució comença per comprende. Comprendre sobretot la solidaritat en la intempèrie, com a la darrera pel·lícula de Ken Loach, “el viejo roble”.
L’Eva Piquer feia esment en un dels seus fantàstics articles (La revolució serà generosa o no serà. ARA llegim 7/4/2018) d’unes declaracions d’Isaac Asimov: “En realitat gairebé no és necessari que fem el bé. El que fa falta és que deixem de fer el mal, coi!.” Admetia que el coneixement porta problemes incorporats. Però l’eina per resoldre'ls, deia, no és ni pot ser mai la ignorància.

Amics

Ahir diumenge previ al Nadal una colla d’amics vam fer la 4a edició de la “sopa de pedres”, un dinar domèstic precedit d’una sessió de manualitats de temàtica nadalenca.
Una escudella i carn d’olla per a 16, poca broma, i unes postres de bandera. Sigui com sigui ens vam trobar a casa a les 12 del migdia i vam haver de fer fora el personal a les 7 de la tarda, que prou que va costar.
Hi ha qui per amic o amiga cerca algú que pensi igual, actuï semblantment o voti el mateix. Opino tot el contrari perquè són les diferències les que ens ensenyen i, a la vegada, ens ajuden a superar els nostres propis punts de vista, forçosament limitats. No sembla recomanable el tancament en una exclusiva colla d’amics. Cada amic és únic.
Els amics es fan costat quan les coses van malament i també quan van bé. Han de respondre quan estàs malalt i trist, però també quan estàs content i petes de salut, o no? Compartir l’alegria i les penes amb els altres és un estadi superior de generositat.
Doncs això, el 2024, cap a la 5a edició de la ja clàssica”sopa de pedres”.

Qui porta els pantalons? 150 anys dels texans

La lluita de les dones pel dret a portar pantalons és digna d’estudi. La incorporació d'aquesta peça als armaris femenins va estar estretament relacionada amb la segona onada feminista, cap als anys 70, que va qüestionar el paper domèstic de les dones i va defensar els seus drets laborals i sexuals.
En les societats occidentals, homes i dones van començar a diferenciar-se estèticament pels volts del segle XIV, quan l’home va abandonar la túnica que havien vestit els dos sexes fins llavors.
A mitjans del segle XIX, la periodista nord-americana Amelia Bloomer va escandalitzar la vella Europa engalanant-se amb uns pantalons bombatxos fins als turmells..
Durant la Segona Guerra Mundial va requerir-se a les dones que substituïssin laboralment els homes que eren al front, i això va portar a fer més extensiu l’ús dels pantalons. A partir dels 50, la joventut va tendir a usar-los per manifestar les ànsies de llibertat i rebel·lia respecte a la generació dels seus progenitors. Però no va ser fins als anys 70 quan per fi el seu ús es va generalitzar i va ser acceptat a Occident.
Tot just ara celebrem els 150 anys dels texans, els pantalons que han vestit generacions i generacions de pràcticament tot el món. Els pantalons més populars del segle XX no semblen disposats a passar de moda i segueixen sent una peça imprescindible.Si per alguna cosa ha destacat aquesta peça de roba és per la seva transversalitat i versatilitat. I no ho diem nosaltres, ho va assegurar la revista Time, que va nomenar aquest texà com la peça de moda més rellevant del segle XX.

Pintades

Uns amics estan indignats -i amb raó- per una pintada, l'última, que algun eixelebrat ha perpetrat a la paret de casa seva, acabada de pintar de fa poc.
Ens ho fan saber a través del grup de whatsapp que compartim: “Ens alegra molt que el civisme i el respecte per la propietat dels altres es demostra tan clarament en aquest poble...”
La pintada en qüestió anuncia una convocatòria pel 13/12/2023 i per tant no té una perspectiva de futur, porta incorporada la data de caducitat, si bé romandrà fins a l’eternitat a no ser que els amos de la casa es decideixen a fer net. Em temo que aquest bocí de paret està molt cobejat.
La causa de la pintada pot ser molt justa, no ho nego, però embrutar les parets d’altri no és de rebut. Ja sabem que totes les bones causes tenen els seus canalles -amb perdó si m’he passat de frenada-.
No m’agraden les pintades. Majoritàriament no tenen cap mena de gràcia ni de sentit i l’únic que fan és embrutar, empastifar encara més una superfície molts cops ja bruta. Altra cosa són els grafits de qualitat. Aquests sí que haurien de tenir l’oportunitat de disposar d’uns espais públics, per no haver d’anar a Penelles, a l’abast de tothom, allò que s’anomena street art.
Doncs sí, les pintades a la cassola!
PD La policia municipal està interrogant un sospitós, vilafranquí de tota la vida amb un nas prominent, en BSJ, de 61 anys acabats de fer no fa ni 24h, que es mou en l’entorn d’amistats dels propietaris de la paret empastifada. Se’n desconeixen els motius de la bretolada.

Economia social i solidària. SIS Caprabo, el supermercat ecosocial inclusiu del futur.

Ahir dijous 14 de desembre va tenir lloc una inauguració especial al carrer Bisbe Morgades 23 de la vila. Un Supermercat Inclusiu i Social (SIS), un supermercat amb un espai SIS, “un punt de trobada i relació per a compartir, beure, menjar, treballar, aprendre i construir un futur més just i solidari”.
SIS és “un nou model de franquícia social que neix de la mà de cinc entitats vinculades a l’economia social i solidària (ESS): Entrem, Grup Alba, Moltacte, Bildi Grafiks i Tàndem Social. Aquestes cooperatives s'han aliat amb Caprabo, distribuidor referent a Catalunya, per crear el supermercat ecosocial inclusiu del futur.
Un model de supermercat innovador centrat en la responsabilitat social, la sostenibilitat ambiental i el canvi climàtic i que integra els col·lectius exclosos de la nostra societat..
També és un bar-cafeteria que ofereix aliments i begudes provinents de productors locals i sostenibles, i un espai on treballar i intercanviar coneixements”.
L’economia serà social i solidària… o serà capitalista i consumista. Com a individus, com a consumidors, tenim el gran poder de consumir responsablement, sosteniblement i fent ús del comerç just. Un poder immens si se sap aprofitar, la qual cosa no és del tot fàcil en aquest món tan complicat que tenim i amb tanta irresponsabilitat a tots els nivells.
Molta sort i encert a aquesta iniciativa social i solidària!

Acabar els quartos… i tot això qui ho paga?

Acabar els quartos, acabar la paciència, no poder aguantar més. També acabar els diners. Tenir quartos, o tenir molts quartos, és tenir molts diners, ser ric.
I, per acabar-ho de rematar, una frase estelar, definitiva: “no és per dir-ho… però nosaltres hem fet quartos”. Queda clar? L'ostentació sense falsa modèstia. Genial!
Segons el BBVA cada ciutadà que resideix a Catalunya deu 10.981€ al govern central. El deute total és de 72.000 milions d’euros, el 33% del PIB català, i la despesa total de Catalunya el 2023 és de 41.025 milions d’euros.
D’això se’n diu estar arruïnats? Potser no però hipotecats fins a les celles, sí. Arribats en aquest punt em ve a la memòria la reflexió de Josep Pla des del sostre d’un gratacels de Nova York, el 1954, en veure la lluminària nocturna: “I tot això qui ho paga?” Bona aquesta!

El calendari d’advent, el tió, el pessebre, l’amic invisible… se'ns gira feina

L’advent és un compte enrere del temps, similar a la preparació de la uaresma cap a la pasqua. Com cada desembre és tradició entre els més petits de la casa menjar-se les vint-i-quatre xocolatines del calendari d’advent. Saber quina figura s’amaga rere la finestreta és sempre motiu d’emoció i, per a molts, aquest petit plaer gustatiu es converteix en un compte enrere per a les festes de Nadal.
El tió és una de les tradicions nadalenques més exitoses; no hi ha infant que es resisteixi a aquest tronc màgic. És un dels rituals més vius, però no ha estat sempre així. Al Principat, als anys cinquanta el tió va ser a punt de desaparèixer, però gràcies al fet d'haver-lo humanitzat i haver-ne fet una senya d'identitat dels catalans ha perdurat fins a ser imprescindible.
Uns apunts aclaridors, que estem perdent l’oremus:
1- El tió és el tió, no el “cagatió”.
2- El tió no es va a buscar al bosc. El tió apareix a casa.
3- El tió es menja les peles de la fruita i altres deixalles, no el rostit ni la carn d’olla. I punto pelota.
El pont de la puríssima constitució és el moment ideal per a posar el pessebre. Posar el pessebre, des de fa 800 anys, és una tradició molt arrelada a la cultura popular.
Tal com explica Amadeu Carbó a Celebrem el Nadal: “El pessebre és un fet cultural de primer ordre. Ho és tant, que fins i tot ens identifica com a poble.” Tot sigui per la causa, fins i tot en una societat descreguda i no practicant.
El que em treu de polleguera és el joc de l’amic invisible. Els amics, ben visibles! Als països nòrdics sí que té un sentit altruista i de compromís: es tracta de fer com d’àngel de la guarda d’algú, amb total discreció i durant tot l’any. A casa nostra és una pràctica consumista d’importació.
Una modalitat que darrerament està agafant força és l'anomenat elefant blanc (de l'anglès white elephant), en què es regalen trastos o rampoines i que permet altres accions, com ara «robar» o intercanviar el regal que t'ha tocat per un que t'agradi més i que hagi estat regalat a una altra persona, etc. Ja em diràs tu! Qui no té feina el gat pentina.

Tatuatges d’amor i altres galindaines. “No sóc res sense tu”

Llegeixo un reportatge sobre els tatuatges d’amor (i ruptura) dels famosos. Els de Laura Escanes i Álvaro de Luna, Melanie Griffith i Antonio Banderas, Jennifer López i Marc Anthony, Rosalia i Rauw Alejandro… tots amb un denominador comú: en un moment de bonança afectiva et tatues la pell tot confiant que serà un amor “per a tota la vida”. Ai las! Sembla que no pugui ser, oi? Tanta ingenuïtat i tanta tonteria vull dir…
Em quedo amb la història del nedador francès Fabien Gilot. Amb un detall tatuat a l’interior del bíceps esquerre. Ha estat com una alenada d’aire fresc entre tanta fal·lera tatuatgística. Un missatge d’esperança que recorda d’on venim i qui som. L’atleta francès duu tatuada una frase, en hebreu, que diu “No sóc res sense tu”. Gilot va fer-se el tatuatge fa uns anys, quan va morir el seu avi, supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz. Gilot no oblida l’esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Aquest sí que és un tatuatge per a tota la vida.
Em pregunto si el seu avi sentiria la mateixa ràbia i desesperació que sento jo envers els dirigents jueus que actualment estan massacrant el poble palestí. No hi ha dret!

La mata de jonc i el torsimany

Ramon Muntaner, polìtic i cronista que no cantautor, en una de es seves cròniques utilitza la metàfora de la “mata de jonc”, que lligada ben fort amb una corda és inamovible però que de jonc en joc l’arrenca qualsevol criatura.
En el procés que arrenca -per posar una data- amb la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 al Parlament, que va proclamar que Catalunya era un “subjecte polític i sobirà”, continua amb la consulta del 9N de 2014 i culmina amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 ens ha mancat i encara ens manca la mata de jonc ben lligada, i així estem, amb una necessitat inajornable de renovació de lideratges i de propostes de futur.
Molta gent creu que els grans problemes es resolen amb la gestió d’un mediador. N’hi ha que creuen que l’encaix entre Catalunya i Espanya necessita un torsimany, antigament un traductor que servia d’intermediari entre persones de llengües diferents. Un relator, un intermediari, un mediador, un notari, un torsimany… el nom que calgui. Però un àrbitre per aclarir la situació. Potser sí.
La desconfiança entre els dos governs i bona part de la població és total. La desafecció, més que evident. Els errors de càlcul i la manca d’estratègia, majúsculs. Se li gira feina al torsimany!

Antonio López, Teresa Carles i La Perla 29 a BCN

Immensa l’exposició d’Antonio López a la Pedrera. De totes les seves facetes (dibuixant, pintor, escultor) em quedo amb la de dibuixant. Com és possible captar la lluminositat amb un llapis i prou? Quin traç… i quina traça!
L'audiovisual és molt interessant. Veure’l treballar a la seva edat és tot un espectacle. Un artista de cap a peus que sense fer escarafalls ha bastit una obra immensa. De proximitat, prenent com a model els interiors de les cases, les portes i les finestres, les vistes panoràmiques espectaculars… talment com fotografies fetes amb una llarga exposició.
No desbarra i en fa ús del sentit comú, amb un estil propi. “Lo interesante ocurre cerca de ti y solo tienes que saber mirarlo”. “Mis cuadros son una experiencia personal, no un documento. Trabajo con una clave interpretativa que exige mucho tiempo, donde no cabe lo móvil. Es una ley imprescindible para mi. El resultado es una realidad que carga al cuadro con algo que tal vez deseo”.
Dinem al Teresa Carles del carrer Jovellanos. La Teresa Carles és una cuinera i empresària catalana, pionera de la cuina vegetariana a Catalunya i Espanya. Molt recomanable.
A la tarda tornem al teatre de la Biblioteca de Catalunya. “Filumena Marturano”. La Perla 29 en estat pur, amb una Clara Segura i un Enrico Ianniello fenomenals.
“Els aires d’Itàlia d’Eduardo De Filippo tornen a La Perla 29 per parlar-nos de l’amor i la venjança, de l’instint de supervivència i la petitesa humana. Un retrat a la napolitana on l’estima es posa a prova i ens recorda que l’amor és una força que a vegades rebota en direccions oposades”.
La Perla 29 és “un espai de creació lliure, una emoció, un moment d’empassar saliva. Nascuda l’any 2002 com a plataforma de creació escènica, s’ha convertit en un dels nuclis de referència del panorama teatral català amb una projecció internacional forta. Un equip sòlid lligat al Teatre La Biblioteca, un espai de teatre singular i molt concorregut”.
Altres muntatges destacats que he tingut l'oportunitat de veure i que m’han entusiasmat al llarg dels anys han estat Bodas de Sangre (Federico García Lorca, 2017) Boscos (de Wajdi Mouawad, 2017), Un obús al cor (de Wajdi Mouawad, 2016), Al nostre gust (creació, 2015), Una giornata particolare (d’Ettore Scola, 2015), Cels (de Wajdi Mouawad, 2014), Cyrano de Bergerac (d’Edmond Rostand, 2012) i Incendis (de Wajdi Mouawad, 2015).
Que per molt anys puguem gaudir de la Perla 29!

Lawfare. Fer la llei a algú. La populització de la política

Un activista pels drets humans @JaumedUrgell ho deia ben clar ara fa unes setmanes: “Negar l’existència de la lawfare (i els seus satèl·lits: el periodisme delictiu, els atestats policials engreixats o directament falsejats, la destrucció de proves, la persecució de lletrats i l’assalt als seus despatxos, el corporativisme mafiós, les ingerències professionals, la policia política, la xacra de l’elecció de jutge) a Espanya el 2023 és com negar l’existència del Sol. Hi ha molts professionals íntegres a la judicatura però negar la lawfare és un disbarat”.

En un apunt meu del blog (Fer la llei a algú, 7/9/2017) deia que fer la llei a algú al DIEC2 és defineix com "imposar-li la pròpia voluntat". L'Alcover-Moll va més enllà: "véncer-lo, enganyar-lo, matar-lo, perjudicar-lo sia com sia". Convertir en un mur inflanquejable la Constitució és només una manera de fer-nos la llei.
La populització de la política és una pràctica desestabilizadora que, per tal de funcionar, s’auxilia en la desinformació. El resultat és la deslegitimació de les institucions i de les regles del joc democràtic.
Quan els actors institucionals assumeixen aquest discurs, alerta el politòleg Pablo Simón, és quan hi ha veritable perill, perquè hi pot haver “qui vulgui fer la justícia pel seu compte”.
I aquí hem arribat. I parlo de Trump, de Bolsonaro, de Milei o de l’Ayuso, que tots pouen de la mateixa font. Tots ells persones tòxiques i políticament malicioses. Fan por.

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

Estic llegint el Digues que m’estimes… de la Montserrat Roig i m’esperen un parell de llibres seus més: Un pensament de sal, un pessic de pebre (Dietari obert 1990-1991) i Tots els contes.
El 1989 vaig llegir, aprofitant un viatge a l’antiga URSS, L’Agulla daurada i Els catalans als camps nazis. Ara vull anar més enllà, aprofundir en la seva obra. Ja toca. M’està agradant el que estic llegint i estic convençut que no me’n penediré.
Un càncer de mama se la va endur el 1991, als 45 anys. No és just. Als 45 anys encara no toca. La natura és indòmita i no discrimina. Ens va privar segurament d’un munt de coses boniques, d’un grapat de llibres de solvència contrastada. Quina llàstima!
El títol de Digues… està extret d’una escena mítica de la història del cinema: el diàleg entre Joan Crawford i Sterling Hayden de Johnny Guitar. Estem davant d’un llibre de frases felices però, per damunt de tot, estem davant d’un llibre intel·ligent i sensible.

Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana… allegro ma non troppo.

De viatge en tren a BCN llegeixo “Allegro ma non troppo”, un llibre de Carlo M. Cipolla (Crítica - Planeta, 2019). Una paròdia a mode de divertimento, amb un parell de relats delirants que supuren saviesa i enginy creatiu: “El papel de las especias (y de la pimienta en particular) en el desarrollo económico de la Edad Media” y “Las leyes fundamentales de la estupidez humana”. D’aquest segon n’havia sentit parlar… i bé!
Cipolla reevindica l’humorisme, la capacitat intel·ligent i subtil de posar en relleu i destacar l’aspecte còmic de la realitat, i que no és ben bé el mateix que la ironia al seu parer..
Un dels objectius de les lleis fonamentals de l’estupidesa humana és fer un esforç constructiu per investigar, conèixer i neutralitzar una de les més poderoses i obscures forces que impedeixen el creixement del benestar i la felicitat humana: l’estupidesa.
1a llei. Sempre i inevitablement cadascú de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món.
2a llei. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
3a llei. Una persona estúpida és una persona que fa mal a una altra o a un grup, sense obtenir un profit en benefici propi o fins i tot perjudicant-se a si mateixa.
4a llei. Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Obliden que en qualsevol lloc i en qualsevol moment tractar amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costossíssim error.
i 5a llei. La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix. És més perillosa que la persona malvada.
A mode de conclusió:
Totes les persones humanes estem inclosos en una d’aquestes quatre categories fonamentals: imcauts, intel·ligents, malvats o estúpids.
Totes les persones no som iguals; algunes són estúpides i els altres no.
Posats a fer alguna aportació, a dir la meva vaja, jo afegiria una categoria més a les quatre tipologies: la tòxica. Penso que tenen un perfil propi i diferenciat de la resta. I n’hi ha a cabassos! Algú ho havia de dir…

Sortir de l’armari

Llegeixo que Miquel Iceta ja té un nou càrrec: serà l’ambaixador de l’estat espanyol a la UNESCO. Va ser un dels primers polítics espanyols a declarar obertament ser homosexual. Busco a Wikipèdia informació sobre la seva persona i em trobo amb una sorpresa sucosa: “es va matricular a la facultat de Química durant un any i després a la facultat d'Econòmiques de la UAB, però després de cursar cinc vegades seguides el primer curs i d'esgotar totes les convocatòries disponibles, va ser finalment expulsat del centre”. Vés qui ho diria!
Qui sembla que també ha sortit de l’armari és Jaime del Burgo, l’excunyat de la reina Letícia, assegura que va mantenir una relació extramatrimonial amb ella. Quin embolic!

Sortir de l’armari, una imatge genial, encertadíssima, clarivident, inequívoca.
Sortir de l’armari com en un capítol de la genial sèrie britànica “INSIDE NO. 9” on es van acumulant personatges, vius i morts, en un armari que finalment caldrà buidar.
Esclar que també és molt habitual sortir de l’armari quan cal encaixar massa peces per resoldre la pròpia infelicitat.

Un museu de gamma alta?

Ahir vam visitar Món Casteller, el Museu Casteller de Catalunya, inaugurat el passat setembre a la plaça del Blat de Valls, el km 0 del món casteller, “un museu de gamma alta”.
Tot i que el juny de 2009 es va presentar el projecte arquitectònic, obra de l’arquitecte Dani Freixes, les obres de construcció de l’edifici han anat arrossegant diversos retards i el part ha estat llarg i complicat.
La intenció és no només explicar la història del món casteller sinó utilitzar muntatges immersius i recursos narratius innovadors per fer sentir les emocions, els valors i l'espectacularitat dels castells.
La proposta parteix de la màxima castellera “força, equilibri, valor i seny”, creada per Josep Anselm Clavé en el seu poema Los xiquets de Valls, de 1.867.
Al museu no és que hi hagi una gran col·lecció d’objectes perquè el seu patrimoni és intangible. Sí que hi ha molt de text, en excés al meu parer. A la planta baixa els visitants se suposa que han de reviure les emocions d’una plaça castellera amb un gran banc circular on queden envoltats per una pantalla de 360 graus en la qual es visiona un audiovisual, amb música bàsicament de to èpic, que no casteller, i on a mitja porjecció baixa del sostre una estructura en forma de castell que fa més nosa que servei.
No hi ha un fil conductor clar, ni un itinerari orientatiu ben senyalitzat, ni serveis de guies, ni audioguies en diferents idiomes, ni cap aplicació informàtica que faciliti la visita, ni codis QR a l’abast per qui vulgui aprofundir en algun tema sense haver de llegir els textos de les parets, alguns d’ells a 3 metres d’alçada… massa nis al meu entendre.
Ras i curt: més bona voluntat que encert en tot el projecte i en la seva materialització. I és una llàstima. No es fa un ús encertat dels muntatges immersius ni dels recursos narratius innovadors per fer sentir les emocions, els valors i l'espectacularitat dels castells.

Aquell Montblanc…

Una colla d’amics hem fet una escapada al museu Casteller, a Valls, inaugurat recentment. I una visita a Montblanc, muralles endins i muralles enfora.
Aquests dies he aprofitat l’avinentesa per rellegir publicacions montblanquines com ara el llibre “Aquell Montblanc” de Josep Ma. Poblet (Editorial Selecta, 1975). I també per revisar fotografies i remenar el pòsit de la memòria.
Vaig viure a Montblanc del 1966 fins el 1980 i, en estades de cap de setmana, fins el 1990. Gairebé mitja vida i, tot i estar bastant desconnectat per raons òbvies, encara conservo un cordó umbilical que mai no es trencarà, encara m’interesso i procuro no perdre del tot les meves arrels montblanquines.
Passejant amunt i avall, resseguint un tram del pas de ronda de la muralla o fent una mirada de 360 graus des del pla de santa Bàrbara he reviscut els meus anys de noi, d’adolescent i de jove. Amb una certa nostàlgia, naturalment. Al capdavall som allò que hem viscut, també som la nostra memòria.

Cantautors

El diumenge 26/11 a l’auditori de Vinseum, “Memòria viva”, una composició poètico-musical en homenatge a Ovidi Montllor, a càrrec de Jaume Calatayud i Vicente Aranda.
L’Ovidi, ja sigui en persona o a través d’altri com ara Ovidi4, el quartet format pel periodista i exdiputat de la CUP David Fernández, el poeta David Caño, el guitarrista Borja Penalba i la cantant Mireia Vives, va néixer com un homenatge a l’obra i la figura d’Ovidi Montllor. que temps enrere ens presentaren l’espectacle “Cuidem-nos”, un concert on mesclaven la música, la poesia, la crítica i l'humor, sempre fan de bon sentir.
Avui, a l’Agrícol, un altre espectacle de petit format, Nusflorejant, un espectacle poètic basat en poemes d’Enric Casasses, de la mà de “Ran de les coses”, amb música d’August Garcia. Poesia en estat pur amb el mínim acompanyament musical. Altres espectacles de l’August i cia han estat de gran qualitat, i tot fa pensar que aquest també ho serà. Ara a les 7 sortirem de dubtes.
En aquest món tan boig i prosaic una mica de poesia potser sigui la millor medicina, apta per a tots els públics i sense cap mena d’efecte secundari nociu per a la salut. Més poesia sisplau!

Ja poden dir missa

Aquesta és una expressió usada quan volem donar a entendre que no tindrem en compte el que dirà algú. Que és el que jo faré amb el contacte que apareix en un fulletó que ens han passat per sota la porta a casa, un fulletó que amb el nom de Jesús com a reclam ens ve a dir que és l’únic que pot omplir el vuit del nostre cor.
Només cal escanejar el codi QR i algú t’atendrà: t'acompanyarà en una pregària o t’oferirà consell espiritual. No em direu que no és una ganga encara que tot plegat faci tuf de xerrameca celestial!
Per contra, molt recomanable “El Món d’Ahir” una revista/llibre d’història que aposta per la qualitat literària dels seus textos de la mà de grans escriptors: novel·listes, assagistes, periodistes, historiadors amb una mirada personal (d’autor) sobre un fet, un personatge, una època o un fenomen històric.El darrer número 28 età dedicat a JESÚS, amb majúscules.
En la tria del personatge han picat ben alt: Jesucrist encapçala tots els rànquings de coneixement, rellevància i influència en àmbits que depassen la religió. Un algoritme dissenyat per dos experts en càlcul computacional, Steven Skiena i Charles Ward, va determinar que Jesucrist és la figura més rellevant de la Història, per davant de Napoleó i Mahoma.
La revista recull un bon grapat d’articles ben diferents, amb moltes mirades sobre el protagonista, més famós que els Beatles. No cal ser un missaire, ni tan sols creient. Creieu-me, val la pena donar-li un cop d’ull. Avui que comença l’advent pot ser un bon dia. https://elmondahir.cat/dossiers/jesucrist/

Llista Robinson

Robinson Crusoe és una novel·la de l'escriptor Daniel Defoe. El protagonista naufraga durant un viatge en vaixell i és arrossegat fins a una illa deserta, on viurà 28 anys. La por al desconegut envaeix el mariner, que es construeix un refugi per defensar-se dels enemics i inicia un viatge de descoberta d'ell mateix, Déu i de la geografia insular.
Les principals lectures crítiques de la novel·la han subratllat la visió defensora del colonialisme, on l'heroi representa els valors de la civilització occidental, que imposa al nadiu, presentat com a menys avançat. (Wikipèdia dixit)
Una llista Robinson és un tipus de llista d'exclusió on la gent que hi forma part han expressat voluntàriament que volen deixar de rebre publicitat. Aquesta publicitat pot ser per correu electrònic, correu postal, telèfon o fax.
La vida moderna, el big data, ens empeny a prendre aquests tipus d'iniciatives per intentar frenar l’allau de publicitat no desitjada que podem arribar a rebre per terra, mar i aire.
Encara recordo la campanya de fa un parell de dècades, amb pegatines que s’enganxaven a les bústies del carrer, per tal de dissuadir les empreses repartidores de fulletons d'empastifar les bústies. L’èxit de la iniciativa va ser modest diria jo, un cop passat l’impacte inicial.
Ara sembla que passa una cosa semblant. Tot i que les llistes Robinson tenen l'objectiu d'impedir la recepció de publicitat no desitjada, diverses fonts han assenyalat la seva inutilitat per aquesta comesa i inclús l'assenyalen com a responsables de crear l'efecte contrari. Així doncs, suposadament diverses empreses comprarien directament les dades d'aquells usuaris que s'hagin inscrit en les llistes Robinson. Veritat o fals? Que n’és de complicada la vida moderna! I és que això nostre no té adob!

Aigua per l’amor de Déu!

Anna Ramon, responsable de comunicació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) va al fons de la qüestió (Ens hem quedat sense aigua: què hi podem fer? CRÍTIC 19/4/2023) quan diu que ens centrem massa a parlar de la sequera, però el debat que hauríem de tenir a Catalunya és sobre el consum d’aigua excessiu que implica el desenvolupament econòmic actual.
S’ha declarat l’estat d’excepcionalitat per sequera a Catalunya. Ens trobem davant una situació greu i, en l’espera de l’arribada de les pluges, no ens podem permetre quedar-nos parats.
Fins ara, el nostre consum d’aigua ha anat creixent de forma il·limitada en pro de la prosperitat. Des de la ciència, hi ha propostes per redreçar-ho. Algunes impliquen reformular aquest consum. D’altres incideixen a restaurar i protegir els nostres sistemes hidrològics (rius, rieres i aqüífers), i fer-ho tot en un nou sistema de governança participativa i basada en el coneixement.
Per adaptar-nos a aquest nou escenari i ser menys vulnerables a la manca de pluges, necessitem solucions que ens aportin disponibilitat d’aigua a molt llarg termini.
L’aigua que surt de les nostres aixetes prové d’una conca hidrogràfica que conté aigua superficial, aigua subterrània i, en alguns casos, aigües produïdes amb la dessalinització o el reciclatge. Cuidar, protegir i restaurar les fonts d’aigua naturals, els rius i els aqüífers és una prioritat urgent a casa nostra.
A l’Espluga de Francolí ja estan portant 20 cisternes d’aigua cada dia per fer front a la manca d’aigua. Amb talls al subministrament de 8 hores diàries. Sembla ser que anem en aquesta direcció. Sap greu. Ja en treurem l’aigua clara de tot plegat?

Aplaudiments de la pagesia jove del Priorat

Una colla de joves pagesos del Priorat que s’estimen la terra de veritat s’ha animat a fer un vídeo de denúncia que no té desperdici: “Aplaudiments de la pagesia jove del Priorat. Som present i volem Futur! Escolta'ns i estima la terra de veritat. Ja no podem continuar mirant cap a una altra banda.” https://www.instagram.com/reel/C0EXdudq2yI/?igshid=MzRlODBiNWFlZA==
La Sílvia Barroso (“Pagesia amenaçada i fast food” El Món 7/5/2023) ho té ben clar: "Necessitem que no mori la pagesia perquè no mori el país, amb el territori abandonat i la desaparició progressiva del producte de proximitat, tan lloat i tan poc defensat".
És un fet que la població pagesa s’està envellint –gairebé el 50% de la propietat de la terra la tenen persones amb més de 64 anys–, però la pèrdua de pagesos ja no és tan acusada. Les dones pageses, la revolució silenciosa del món rural, reclamen veu, visibilitat i les mateixes oportunitats que els homes. Pageses, no dones de pagès.
Es parla de les noves ruralitats, d’una petita revolució de la nova pagesia. Proliferen projectes al camp català arrelats al territori que generen productes de proximitat.
La nova pagesia, integrada en molts casos per nouvinguts al camp, incorpora sovint un nou llenguatge difícil d’entendre d'entrada. Poca gent sap que la ramaderia i l’agricultura ben gestionades poden ser grans ser grans aliades en la lluita per frenar el canvi climàtic.
Què menjarem, quan se’ns jubilin els pagesos? El sector està fotut. Els preus no paren de pujar i la incorporació de joves també és complicada. Cal simplificar, eliminar paperassa.
El problema per a la incorporació de joves és l’accés a la terra i la capacitat de produir.
Per garantir la supervivència de la pagesia no hi ha una única solució màgica. Però en el que tots estan d’acord és que fa falta molta pedagogia, perquè els consumidors sàpiguen d’on surt i qui hi ha darrere del que mengem. En tot cas, la responsabilitat no recau només en els compradors. Cal millorar les condicions de la pagesia i adaptar-les al món actual.
Si la cadena de comercialització és l’única que té beneficis i els productors no, els productors deixaran de ser-hi i els que ara comercialitzen baixaran a produir i n’absorbiran els guanys. Aquest és un risc que hem de mirar d’evitar com sigui.

Napoleó tenia 100 soldats… com a mínim!

Ahir vaig veure el film Napoleón de Ridley Scott, el director de la fantàstica Blade Runner i de les no tan fantàstiques Alien i Gladiator.
Personatge immens el tal Napoleó, tot ell desmesura. Va anar ascendint des del seu allistament a les forces de la Revolució Francesa com a oficial de baix rang fins a tornar-se el despietat emperador de tot França. L'implacable i ambiciós combatent entrarà en conteses constants amb la resta d'Europa.
Napoleón és un espectacle ple d'èpica i acció. Ridley Scott reinstaura la grandiositat del cinema bèl·lic. Sobresurt en la posada en escena a l'estil clàssic de les batalles. Cal destacar una atenció al vessant més físic i visceral del combat.
El retrat de Napoleó que ofereix Ridley Scott combina el que seria una inevitable fascinació per aquesta figura de poder absolut en l'Europa amb una certa desmitificació de la seva aura a través de detalls de la vida íntima amb Josefina i dels errors en les últimes campanyes.
L'últim pla és un cartell amb el nombre de morts (uns 3 milions!) en les batalles (61) que va comandar.

Al programa radiofònic “En guàrdia” de l’Enric Calpena es fa una aproximació molt bona a la figura de Napoleó. https://www.ccma.cat/3cat/napoleo-bonaparte/audio/1119239/ 
En qualsevol cas, i sens dubte, Napoleó teni a més de 100 soldats. De debò debò!

Amb ulls de dona

De fa un grapat d’anys que tenim un diccionari biogràfic de dones de tots els territoris de parla catalana, obra de la Xarxa Vives d’Universitats, que reconeix a les dones el paper que han tingut i ofereix una mirada més complexa de la cultura compartida per tots els territoris de parla catalana.
En el procés de recuperació de la memòria històrica que vivim cal fer visibles els noms propis de les dones que en el passat han deixat una empremta, i que avui podem interpretar des del present.
Més mirades de dona i més sensibilitat en un món amb massa arquetips masculins, massa patriarcat, massa violències masclistes, massa Alves, Rubiales, Wilders i Mileis com per no haver de patir les conseqüències. Tots plegats hauríem de pensar més en la mare que ens va parir. 

D'Ucraïna a Palestina, la persistència de la banalitat del mal d'Arendt

Anabel Cuevas Vega ( Infolibre, 18 de novembre de 2023) fa un article rodó dels conflictes Ucraïna i Palestina des del punt de vista de la filosofia politica d’Hannah Arendt.
La banalitat del mal és la capacitat de les persones per transformar actes cruels en rutines quotidianes, tractant-los com si fossin tasques normals. Per a Arendt la banalitat del mal era la incapacitat de reflexió sobre per què es fa allò que es fa.
El pensament d'Hannah Arendt ens allunya de la paradoxa de l'amic o de l'enemic que s'empra sovint per explicar la guerra als mitjans de comunicació.
Els mitjans de comunicació són un espai de banalització del mal. Encara que la premsa tracta d'apropar i conscienciar sobre el patiment dels altres, moltes vegades això té un efecte “desensibilitzador” o de normalització.
Mitjançant la simplificació dels conflictes o guerres els mitjans conviden la seva audiència a prendre partit en pro o en contra d'una de les parts, cosa que Arendt no estaria d'acord però que passa tant a la guerra d'Ucraïna com en el conflicte palestinoisraelià.
La realitat és sempre molt més complexa i la premsa actual banalitza, normalitza i simplifica en excés quan es parla en clau bèl·lica. Davant això, Arendt reivindica la importància del pensament com a arma contra la manipulació. La proliferació de les fake news i la postveritat són desafiaments contemporanis que cal abordar mitjançant l'exercici d'un judici crític (i polític).
En definitiva, l'anàlisi d'Arendt sobre la banalitat del mal ens incita a reflexionar profundament sobre la naturalesa de la condició humana i els perills inherents a la manca de pensament crític. La seva obra ens fa reconèixer que la capacitat de cometre actes atroços no es limita a “monstres”, sinó que pot sorgir en contextos on predominin la conformitat, la despersonalització i la manca de reflexió.
Arendt ens convida a mantenir-nos alerta davant les amenaces de la manipulació, la desensibilització i la normalització de la violència alhora que considera la participació política activa una cosa essencial per evitar la deriva cap a la violència i la guerra, és a dir, l'absència de política .

Pensament lateral

Tot llegint un Geronimo Stilton (!!) (Un viatge demencial a Ratkistan. Destino, 2003) descobreixo el concepte de “pensament lateral”.
Consisteix a afrontar els problemes des d’una perspectiva diferent: amb un pessic de fantasia. Donar la volta als problemes i descobrir nous sistemes de resoldre’ls amb creativitat.
Imagineu-vos que ens trobem davant aturats d’una paret. La solució passa per donar la volta pel costat de la paret, no per pretendre saltar-la si és que és infranquejable.
De ben segur que no sempre és fàcil d’aplicar aquesta estratègia però si més no cal intentar-ho. En qualsevol cas pensament lateral... esquerre. Si hem d'avançar, que sigui per l'esquerra.

El canvi climàtic està fora de control?

En Sergi Picazo (CRÍTIC, 20/11/2023) dibuixa un panorama catastròfic. Rècords de temperatures, sequeres, megaincendis, huracans al Mediterrani i l'Antàrtida desfent-se: ja som en un punt de no retorn climàtic i amb conseqüències catastròfiques (també a Catalunya). Són només dades oficials de les Nacions Unides, de la Comissió Europea o d’estudis publicats en revistes científiques com Science o Nature.
El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, acaba de dir que “la humanitat ha obert les portes de l’infern”. De fet, assegura que “el canvi climàtic està fora de control” i que el planeta va “cap a una situació catastròfica si no fem res per frenar-ho”.
Un grup de 15.000 científics de 160 països, va aprofitar el darrer Dia Mundial contra el Canvi Climàtic per llançar un estudi que demostra que “els signes vitals de la Terra han empitjorat molt més del que els humans hagin vist fins ara” i que “la vida al nostre planeta està clarament amenaçada”. De fet, creuen que la meitat de la població mundial viurà en zones del planeta “no habitables” a causa de la “calor extrema i mortal” i de la falta d’aliments.
Els efectes de l’escalfament global s’estan accelerant. El que havia de passar cap a l’any 2100 començarà a passar molt abans. Sembla ser que hem perdut l’equilibri i som ja en la fase inicial d’una emergència climàtica.
Quin panorama més galdós! L’últim que tanqui el llum i faci el que bonament pugui. Pinten bastos i un té la sensació que no n’hi haurà prou amb la rebequeta i el vano. Cordeu-vos el cinturó. Venen revolts.

20N Democràcia franquista

Contundent i clar l'article de l’Ignasi Aragay (Democràcia franquista. ARA 19/11/2023). Gairebé mig segle després de la mort del dictador el franquisme segueix bategant a Madrid perquè hi ha un corrent de fons a Espanya que es manté.
La resurrecció del franquisme és una derrota de la democràcia, és el resultat de l’oblit de la memòria perpetrat en l’era del felipisme. Es va fer una operació de maquillatge i una fugida endavant. Es va triar el camí més fàcil: girar full i vendre-ho com un perdó i una reconciliació.
És fàcil compartir el desig de l’Ignasi: estaria bé celebrar els 50 anys de la mort del dictador amb un gir plurinacional que talli de soca-rel el neofranquisme, tant el friqui del carrer com l’enquistat en els aparells de l’estat. O això o la democràcia franquista PP-Vox.
Aprofito per rellegir en diagonal “Els assassins de Franco” (Francesc-Marc Álvaro. L’Esfera dels llibres, 2005). Un títol en forma de sarcasme però molt il·lustratiu. Un judici particular del franquisme i dels que van deixar-lo morir al llit. Una denúncia de la manipulació de la memòria que van dur a terme els polítics de la transició.
La seva tesi és diàfana i compartida per molta gent: la transició com un pacte entre afluents d’origen divers per garantir-se la supervivència mútua. El pacte incloïa un amnistia que, en realitat, era una amnèsia, una gran estafa. S’esborrva la memòria, es neutralitzava el passat i així quedaven impunes tots els crims, totes les responsabilitats.
Una gran impostura en definitiva sobre la qual es fonamenta el nostre sistema polític. Tenim encara un mur al davant apuntalat per gent que no estan disposats a cedir ni una engruna del seu sistema de privilegis tot i que cada cop som és els que només vam viure la Transició com un difuminat record infantil i els que no estem vinculats a les seves servituds.

Fa 48 anys de la mort del dictador. Sembla molt de temps i, això no obstant, la seva allargada ombra continua planejant sobre les nostres vides.

Pedra seca

La tècnica tradicional de la pedra seca adopta aquest nom perquè les pedres es calcen les unes amb les altres en sec, sense fer servir cap material que les uneixi, formant així construccions fortes, sostenibles i permanents, molt adaptades a l’entorn. La tècnica es remunta a l’època neolítica i s'han utilitzat fins al primer terç del segle XX.
Les ribes de la Mediterrània són unes de les zones del món amb una major presència d’elements de pedra seca. Les barraques es feien per proporcionar aixopluc i, fins i tot, habitatge a les famílies pageses, als seus animals i a les eines.
A Catalunya es comptabilitzen unes 19.000 construccions de pedra seca, mil de les quals a l’Alt Penedès.
La pedra seca va ser considerada patrimoni cultural immaterial de la humanitat el 2018. Ha estat fins i tot símbol poètic per als artistes.
Del 24 de novembre la 3 de desembre, 4a setmana de la pedra seca, promoguda per l’associació de micropobles de Catalunya. Es faran rutes, visites guiades, caminades i excursions.
El Centre Excursionista del Penedès i l’Institut d’Estudis Penedesencs organitzen el diumenge 19/11/2023 una caminada per les barraques de pedra seca d'Olèrdola. Una ruta de 6,5 km, de dues hores i mitja de caminar i de baixa dificultat, que passa per 6 barraques del terme municipal. Hi anirem!

La ruta: Les Barraques de Pedra seca de La Muntanyeta (Olèrdola)  https://ca.wikiloc.com/rutes-a-peu/les-barraques-de-pedra-seca-de-la-muntanyeta-olerdola-54218133  (Joan Domènec joandome)
Més informació: www.setmanapedraseca.cat http://wikipedra.catpaisatge.net/

15 anys de Manel

Aquests dies se celebren els 15 anys de Manel. i molt especialment d’”Els millors professors europeus”, l’àlbum que molts entesos diuen que va canviar l’escena musical del país.
Els millors professors europeus, que va veure la llum l'11 de novembre del 2008 amb la discogràfica Discmedi, venia presentat amb una il·lustració del Roger Padilla que centrava quatre cadires buides sota un fons marró, cada una d'un color, d'un disseny i un estil diferent, simbolitzant les quatre personalitats que formaven el grup.
Un maridatge de tradició i modernitat que posava al centre les històries senzilles de la quotidianitat, una manera d’escriure molt narrativa que va connectar immediatament amb el públic.
“Quan van aparèixer els Manel vaig adonar-me de seguida que funcionaven tan bé, entre altres coses, perquè a la seva música s'explicaven històries”, diria Joan Miquel Oliver anys després.
Els Manel han estat en actiu fins fa pocs mesos, quan van anunciar una aturada indefinida, que no definitiva, de la seva activitat. Durant aquests 15 anys han gravat cinc discos i s’han mantingut com un dels grups més massius, influents i sobretot estimats dels Països Catalans. (Jordi Garrigós. ARA 12/11/2023) Que tornin! 

Costos caiguts, banalitat del mal i dissonància cognitiva. I així anem tots plegats…

El debat polític d’ahir a Madrid, en el marc del debat d’investidura de Pedro Sánchez, va tenir moments d’alta tensió pel que he sentit.
Corrupte, mentider i... Hitler: el retrat robot que la dreta fa de Pedro Sánchez. Feijóo l'acusa de corrupció política i Abascal apuja el to comparant-lo amb Hitler i denunciant un cop d'estat.
Ayuso torna a ser protagonista: ha dit "fill de puta" al president del govern espanyol en funcions.
La legislatura serà molt calenta des del primer minut i em temo que el pitjor encara ha d’arribar.
Per entendre el que passa, i ara m’arrisco que d’això es tracta, crec que hem d’ajudar-nos de tres conceptes no del tot freqüents en política espanyola: costos caiguts, banalitat del mal i dissonància cognitiva. Anem a pams.
Costos caiguts. Els costos d’una iniciativa, d’un projecte pel qual s’ha apostat i s’ha invertit esforços i diners i que no arriba a bon port. Costa reconèixer-ho i deixar-lo de banda, fer net en definitiva.
Banalitat del mal. Hannah Arendt denuncia i aclareix com una multitud de ciutadans obedients van fer possible la màquina d’extermini del nazisme.
Dissonància cognitiva. Per evitar problemes i conflictes al meu cervell em limito a considerar només una visió del món, un pensament únic, renunciant a la multiplicitat i a la diversitat de pensament.
Estic convençut que bona part dels problemes actuals, en l’àmbit polític, econòmic i social, pouen d’aquests tres fenòmens cognitius, i això no ajuda. Si ens falla la toma de terra, si som incapaços
d’activar la nostra capacitat crítica i a sobre no volem fer cap esforç per entendre els nostres adversaris ja hem begut oli. I així anem.
Sento vergonya aliena escoltant les declaracions d’aquests mamarratxos que s’han deixat anar sense cap mena d’escrúpol, talment com si tinguessin vidres a la sang. La mirada d’algun d’ells fa feredat i ens fa reviure un passat no tan llunyà. El 16 de novembre de 1938 acabava la Batalla de l'Ebre… però la guerra continua.

Caminar

La Leticia Asenjo fa un article “Si vols ser un bon escriptor, camina” (ARA llegim 9/10/2023) que m’interessa per un doble motiu. M’agrada caminar i, sobretot, vull ser un bon escriptor.
Esmenta la Rebecca Solnit de “Records de la primera inexistència”: Caminar era la meva llibertat, la meva alegria, el meu mitjà de transport gratuït, el meu instrument per conèixer els llocs, la meva manera de ser al món, de reflexionar sobre la meva vida i els meus escrits, d'orientar-me.
Molts altres autors, d'Aristòtil a Virginia Woolf, han escrit sobre els beneficis que caminar ha tingut en la seva escriptura.
Ara, la recerca ens mostra que no és només una impressió subjectiva, sinó que hi ha una base neurofisiològica que ho explica. El neurocientífic irlandès Shane O'Mara diu que caminar "és un superpoder" perquè optimitza el sistema sensorial, l'aprenentatge, la memòria i la cognició. És a dir, mentre que escriure ens orienta la ment i ens ajuda a organitzar els pensaments, caminar ens orienta en l'espai i ens ajuda a organitzar el món que ens rodeja, tal com descriu Solnit.
Fins i tot Friedrich Nietzsche -ben boig ell- deia que "només els pensaments als quals s'arriba caminant tenen valor". És per això que el meu propòsit més recent és caminar, caminar i caminar, és a dir, escriure més i millor.
Ahir ens vam estrenar com a caminaires amb el grup “Caminades CEP 17” del Centre Excursionista del Penedès, el dels dijous a les 17h Vam fer el Cresta bocs, cim proper a sant Pau d’Ordal. La ruta és aquesta: Cantallops - Crestabocs - Cantallops, “una ruta bonica per entrenar amb desnivell. Molt pedregosa aquesta zona però vistes molt agradables”, amb 9,11 km i un desnivell de 400m https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cantallops-crestabocs-cantallops-72797334
A les fosques bona part del recorregut i a un ritme trepidant, incapaços vam ser de seguir el ritme de la resta de caminaires, ja bregats en aquestes caminades. Gairebé dues hores i mitja trescant per un pedregar, que té nassos!.
En arribar a casa les dues ànimes en pena vam coincidir en el diagnòstic: ens desapuntem. Amb nosaltres que no hi comptin… i si no arribo a ser un bon escriptor doncs tot això que es perdrà la humanitat -en minúscules-. Encara em fan mal els 206 ossos i els prop de 640 músculs que diuen que tenim. Va home va!

L’arruga és bella?

Aquests dies he tingut l’ocasió de veure unes imatges, de fa 40 anys i també actuals, d’un parell de dones, de la cantant Suzi Quatro i de l’actriu de comèdies romàntiques Meg Ryan. La decepció ha estat majúscula. Quina pena que fan a hores d’ara.
Les de fa 40 anys, fantàstiques, tant l’una com l’altra. Les actuals, decebedores, postisses, poc naturals, lletges…
Sense entendre-hi massa em fa l’efecte que l’una i l'altra s’han posat en mans de la cirurgia plàstica… i han perdut la guerra contra el pas del temps. Que n’hi ha de dones de 70 anys amb la pell arrugada amb naturalitat i sense rastre de cap tractament quirúrgic, i molt més maques que la Suzi i la Meg.
Saber envellir no deu ser pas del tot fàcil. Lluitar contra el pas del temps amb la cirurgia plàstica desbocada és patètic, de debò. No paga la pena. L’arruga és bella!

Els coloms que parrupen a deshora i l’escapada lleidatana

Ahir diumenge a les 8 del matí vaig anar a buscar el diari a la benzinera de la premsa, i no és cap joc de paraules, no. Fa un bo que enamora, 15 o 16 graus, poc apropiat per l’època. Com aquell que no vol li faig un comentari recurrent a l’operari de la benzinera. Resulta que hi ha un parell de coloms que “festegen” davant nostre i el meu comentari és tan previsible com innocent, més o menys en aquests termes: “fixa’t com parrupen els coloms, em sembla que no van a l’hora. Aquest temps els despista.”
La resposta del meu interlocutor, pròpia d’un conferenciant loquaç. Va entomar el tema del canvi climàtic, de la resposta d’animals i plantes, de la impossibilitat de podar el llorer que té al seu jardí i del desastre que ens espera si no ens espavilem.
Al cap d'uns minuts aprofito un seu respir per acomiadar-me amb una finta prou elegant, sense pretendre que aquell fil de conversa es convertís en l’inici d’una llarga amistat, que tampoc no era aquesta la intenció.
Esmorzem i enfilem cap a Agramunt i Penelles, a la plana de Lleida. Un grup prou heterogeni de 17 persones humanes que tenim un full de ruta ben clar. visitar l'obrador de Xocolates Gelonch, l’espai Guinovart i donar un tomb pels carrers de Penelles per veure en viu i en directe els grafitis que hi ha escampats pel carrers del poble.
A 2/4 d’11 ja estem entaulats a la xocolateria. Prenem una bona tassa de xocolata amb melindros i altres pastissos. A punt de plorar d’emoció.
La visita guiada emparaulada, de pa sucat amb oli. Es va limitar a anar d’una punta a l’altra d’un passadís amb imatges penjades a les parets i algunes breus explicacions del contingut de les dependències que es veien a través dels vidres des de l'esmentat passadís. Van durar més estona les trucades i l’enviament de correus electrònics per tal de concertar la visita que la visita guiada.
La visita a l’Espai Guinovart, molt interessant. Un paisatge d’espais amplis i corbes suaus, amb una il·luminació natural fantàstica. De l'exposició permanent, l’Era, un cercle amb un diàmetre de 5,5 metres de temps infinit, una preciositat. Fem una visita guiada satisfactòria.
Arribem a Penelles. Fem un primer tomb abans de dinar, dinem i rematem la visita. A part d’un full imprès amb escassa informació es troba a faltar més documentació. M’imagino una ruta guiada fàcilment descarregable als mòbils i un QR a cada graffiti amb la informació més rellevant de cada obra, això sense més pretensions si no es vol, però ni això.
Un té la sensació que aquesta ruta cau fora dels pols d'atracció turística del país, que no t’agafa de pas per anar enlloc i que la gent de la terra tam poc no fa els esforços necessaris per no ser considerats com el rerepaís, i és una llàstima. No es fa prou promoció ni s'esmercen els esforços necessaris per lluir el que es té, que no és poca cosa.
Comença a fosquejar. Pugem als cotxes i enfilem la tornada. Que per molts anys puguem fer aquestes obres amb els mateixos manobres -si no més-.

L’enhorabona Bo i Miàmia! Stumblin' In

El matrimoni serveix perquè dues persones resolguin juntes els problemes que no haurien tingut si haguessin quedat solteres, diu el còmic americà Eddie Cantor.
Casar-se per segona vegada és el triomf de l’esperança per damunt de l’experiència, proclama Samuel Johnson.
Quan dues persones es posen d’acord, segur que hi ha hagut un malentès, afirmava Joan Fuster.
L’amor és tot el que hi ha, deia Emily Dickinson.
L’amor. Mai no ens cansarem de parlar-ne, de donar-hi voltes. I, malgrat tot, de vegades sembla clar que amb l’amor no n’hi ha prou.
Ara que ja tenim una edat sabem que
-L’amor etern és bioquímicament possible
-El cohabitatge pot ser amb matrimoni o amb sense
-No s’esmena la vida ja viscuda
-L’amor és la resposta
-El fracàs és l’oportunitat de començar de nou, però més intel·ligentment
potser hagi arribat el moment, com diu l’Eva Piquer, de perdre la por i altres delícies. I sortir al carrer i trepitjar-lo amb ganes. Visca la gent que s’estima la vida! que diria el malaguanyat Carles Capdevila
Tots dos, Bo i Miàmia, sou valents i ardits. Molta sort, que aconseguiu tirar endavant els vostres projectes, que no us falli la carta de navegació … i que la vida us doni un camí ben, ben llarg! L’enhorabona!Ja ho cantaven el 1978 Chris Norman & Suzi Quatro: Stumblin' In (ensopegant-se) Així avancem a la vida i també a la vida en parella, a ensopegades, a batzegades… si no a empentes i rodolons https://youtu.be/aNfmetLsbTE?si=mvOJt56kiFKe05a7 

Tal dia farà un any

Sento a la ràdio que tal dia com avui de fa 32 anys va morir la Montserrat Roig, escriptora i periodista de gamma extra. El temps de les cireres i l’Agulla daurada encara són del meu record.
I tal dia com demà, 20 anys de la mort de Miquel Martí i Pol. Aquest és un bon moment per rellegir-lo. Ningú millor que ell ha sapigut fer del vers una eina de resistència, de supervivència.
La Montserrat Roig ara en tindria 78 i en Martí i Pol 94. I mentrestant tota una colla de cantaires de pa sucat amb oli que encara donen la tabarra cantant i ballant: el Julio Iglesias i el Raphael que ja han trepitjat els 80, a tall d’exemple. Potser és que no saben plegar. El Raimon en té 83 i va dir prou quan tocava, sense que ningú l’hagués hagut de fer fora. Que n'aprenguin!

De visita a Montblanc

Dilluns 6 de novembre. Sóc a Montblanc i tinc mitja hora de marge. Em decideixo a visitar l’església de santa Maria la Major, amb la terrassa i campanar. Sense guies, a pèl, recordant vells temps. Fa un grapat d’anys que no m’hi acosto, potser des d’alguna celebració de sant Jordi.
Pujo a la terrassa i al campanar i contemplo a vol d’ocell Montblanc i bona part de la Conca de Barberà. Fa una tarda magnífica i el cel està net i clar.
Sento una certa nostàlgia, no me n’amago. I més ara que estic preparant una visita guiada a la vila per un grapat d’amics el mes que ve.
Vaig viure a Montblanc del 66 al 80 i, més de caps de setmana, del 81 al 89. Gairebé mitja vida vaja. Poeticament parlant es podria dir que tota la meva vida es lliga a Montblanc com en la nit les flames a la fosca.
El preu de la visita a la terrassa i el campanar inclou visita i tast al celler Mas Foraster, a vint minuts a peu de l’església. Com ha canviat tot plegat els darrers 50 anys. El que ara és aquest celler abans era un grapat de vinyes i poca cosa més. Vaig conèixer l’avi del mas, el Josep Foraster. Els meus pares van estar a punt d’anar a treballar a la seva granja. El fill de l’avi Foraster, el Josep Maria, que tenia la meva edat, va morir ja fa uns anys i a hores d’ara qui està “al frente del negoci” és el net, el Ricard i que el celler és un dels més potents de la Conca. La varietat autòctona més preuada és el trepat, apta per vins i caves.
Jorge Luis Borges deia que som la gent que hem conegut, els llocs on hem viscut, l’experiència viscuda… deu ser per això que jo també em sento una mica montblanquí.

Una animalada

A l’ARA del diumenge 5 de novembre trobem una info molt gràfica: gat vs. gos, les mascotes més populars. La Unió Europea compta amb una colònia de 127 milions de gats de companyia, xifra que ha anat creixent els darreres anys i que ja supera el nombre de gossos. Tot i així, a casa nostra som més de gossos, encara que més de la meitat dels catalans no tenen cap animal de companyia. El 22% dels catalans tenen gos, el 13% gat, el 5% gos i gat, el 4% altres mascotes i el 56% no tenen cap mascota.El fet que hi hagi més animals de companyia censats (1,6 milions) que persones de menys de 14 anys fa, si més no, pensar una mica.
I ara la cara fosca del tema: sembla ser que les conseqüències, els danys col·laterals, de la desinformació sobre la nova llei estatal està fent estralls. El 29 de setembre entrava en vigor la llei de benestar animal, la qual cosa va crear tota mena de dubtes entre veterinaris, propietaris i cuidadors.
Part d’aquesta incertesa és perquè els reglaments necessaris per a la seva aplicació no han estat encara desenvolupats. La incertesa, aquests dubtes i el desconeixement dels processos administratius per desenvolupar una llei han deixat pas a tota mena de notícies falses o informacions enganyoses, un terrny adobat per a les xarxes socials.
Les protectores d'animals i refugis estan registrants un allau d'abanadonaments similar al dels estius i les setmanes següents a les fetes de Nadal i Reis, a la qual cosa cal afegir el fre que estan patint les adopcions.
A casa som del 56%, tres animals de companyia però sense mascotes.

Parelles lingüístiques VxL

Avui he conegut la meva 4a parella lingüística en el marc del Voluntariat per la llengua, pràctica exitosa i del tot necessària en el món que vivim. Després de la Jessica, el Jefferson i l’Adriana, tots tres de procedència sudamericana, una jove originària de l’Aragó i que, coses de la vida, resulta que som veïns.
Als 32 anys el futur ultrapassa el passat i el present està carregat de projectes, com és el cas. Aspira a ser bombera i a fe de Déu que hi posa tota la seva energia en aquest propòsit. Li cal el nivell C1 de català, uns quants carnets de conduir, obtenir una molt bona nota en unes oposicions molt concorregudes i una mica de sort, naturalment. Té uns quants fronts oberts i de ben segur que se’n sortirà.
Parla i escriu el català sense la seguretat ni el nivell competencial que se li demanarà i és per això que participar en el Voluntariat per la llengua. Durant unes quantes setmanes compartirem una estona setmanal de conversa en català, que tot ajuda. No resulta fàcil conversar en català quan el teu entorn és castellanoparlant i pots viure en castellà sense cap dificultat. Avui ens hem estrenat al Makondo, on he descobert uns cafès genuïns de Colòmbia amb les oportunes explicacions.
No ho tenen pas fàcil la gent més o menys jove d’avui dia, com ara l’Esther. Tenir l’oportunitat de parlar amb gent de la seva edat i constatar que tenen les idees clares i una voluntat de ferro és reconfortant. Seu és el futur.

Collita hortolana

Torno a l’hort de cal Ton Xacó. Fa dies que no m'hi acosto i no val a badar. Arrencar les males herbes, regar, collir el poc que queda (albergínies, pebrots i escaroles), encalçar els calçots. Avui he plantat una dotzena d’enciams i una trentena de cebes.
Les bledes i els espinacs van creixent i els calçots despunten. Què més es pot demanar a la mare terra?
També he tingut uns moments per parlar amb les plantes, només faltaria! Tot plegat una hora i mitja del matí de dilluns, amb una bonança que enamora, sense un bri d’aire i amb un cel espaterrant.

Les persones tòxiques. Elon Musk a tall d'exemple

Una persona tòxica és una persona que contamina, que embruta i distorsiona el seu entorn. Com ara l’Elon Musk, a tall d'exemple. L’article de l’Albert Cuesta (Tot el que ha destruït Elon Musk en un any a X. ARA 3/11/2023) ho demostra clarament.
X, l’antic Twitter, no acaba de convèncer ningú i les piulades s’han convertit en una notable font de desinformació.
El 27 d’octubre de 2022, Elon Musk va adquirir Twitter, al qual va rebatejar com a X al juliol. En el transcurs dels últims dotze mesos sota la nova direcció, l'empresa ha acomiadat milers d’empleats i ha patit una disminució del 60% en els ingressos publicitaris, la seva principal font de finançament. Aquesta transformació no ha sigut ben rebuda pels inversors, ja que el valor de X ha experimentat una caiguda superior al 50%.
A més, molts usuaris perceben que la plataforma ha passat de ser una font relativament fiable d'informació a ser un canal propens a difondre desinformació, en part a causa de la relaxació dels filtres i les regles de moderació de contingut que anteriorment s'aplicaven. Publiquen molt ràpid, sense contrastar res ni citar fonts, i així aconsegueixen més visibilitat.
Pel que fa als plans futurs de X, l’empresa vol crear una aplicació tot en un: una plataforma per concertar cites, fer transferències de diners, cercar feina i, esclar, compartir notícies, imatges i vídeos. No obstant això, sembla que els usuaris ja estan satisfets amb aplicacions especialitzades existents i no mostren gaire inclinació cap a aquest tipus de "megaaplicació" a l'estil de la xinesa WeChat.
No és això, companys, no és això. Que sigui un dels homes més rics del món no li impedeix ser una persona tóxica, que a gairebé totes les empreses n’hi ha.
Que sigui una persona tòxica un veí del replà de l’escala ja és un inconvenient. Que ho sigui el teu alcalde encara és pitjor però que ho siguin els polítics que se suposa que haurien de vetllar per la cosa pública o els capitostos de les grans empreses multinacionals que són els que realment manen és del tot descoratjador. Que no ens passi res!

SUBIRACHS

El 2/11/2023, a l’Aula d’extensió universitària per la gent gran de Vilafranca del Penedès, conferència de la Judith Subirachs, doctora en història de l’art i filla de l’escultor Josep M. Subirachs, sobre el tema “Façana de la Passió de la Sagrada Família, el darrer gran repte de l’escultor Subirachs”.
60 minuts ben aprofitats i amb un suport visual adequat. Una conferència amena, instructiva i molt interessant sobre aquest artista total, i en especial sobre la seva darrera i immensa obra.
Vaig visitar l’Espai Subirachs del Poblenou el gener de 2018, a poc d’haver estat 'inaugurat. Un centenar d’obres entre escultures i obra gràfica que resumeixen l’evolucio de l’artista: l’aprenentatge, l’expressionisme, l’abstracció, el neofigurativisme…
Pedra, bronze,terracota, ferro, fusta… Subirachs té unes 10.000 obres catalogades. Molta excel·lència que deia el Manel Cuyàs en un article.
L’encàrrec d’esculpir una Passió monumental en una de les façanes de la Sagrada Família va fer revoltar els seus crítics, entre els quals alguns artistes. D’envejosos n’hi ha a tot arreu i de fantasmes també.
Desconec els detalls però el fet que hagi de ser la filla de l’escultor qui mantingui una sala d’exposicions amb l’obra del pare ja és un mal auguri, i més encara quan tenen unes 400 peces més al magatzem. No serà pas per falta d’espais museístics.
M'encanta l’obra de Subirachs. Aquesta Passió monumental, amb un centenar de figures a tres nivells diferents, és extraordinària. Magistral, apoteòsica, total… a les antípodes de la
Façana del Naixement.
Els angles i l’expressionisme calculat de les seves figures em resulten admirables. I m’importa un bledo que Subirachs fos agnòstic i fes un Jesucrist en pilotes… encara que no tothom pensi el mateix. Sí, SUBIRACHS amb MAJÚSCULES, com la seva obra.

En la mort del Marc

Ara fa una estona he rebut la trista notícia de la mort del Marc. Cada dia moren a causa del càncer a l’estat espanyol unes 300 persones, però aquesta mort m’és propera i les altres no.
Ha estat una lluita de gairebé cinc anys contra el càncer, sense treva ni respir, amb un trist final.
Morir no és místic. morir és físic, és lògic, és real, com bé sap la Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes. Periscopi, 2018).
Xavier Antich (Cada cop única la fi del món. ARA 6/10/2016) ho diu ben clar: “No sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que apreciem i estimem, que és única, no pas genèrica i indeterminada, i, per això, inconsolable.
Endevinem que no ens serveixen les paraules, ni els protocols, ni els rituals de dol, que valen per a tota mort. I és cert: cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats.
No busquem consol, perquè no n’hi ha, només records, que ens arrapen a la vida que ens manca, a les paraules compartides, a les hores viscudes en comú.
Cada mort que vivim és només nostra. No hi ha família, ni amistat, noms genèrics i en el fons buits, sinó només la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible.
Per això, si existeix el dol és perquè ens resistim a identificar la mort amb el no-res. El dol és l’experiència de la mort en vida: en la vida que resta i sobreviu. La lliçó de la mort pròxima que ens deixa, sempre, una ferida amb què sabem que haurem de viure.”
La mort del Marc és una d’aquestes morts pròximes, ni que sigui en la distància. Amb prou feines he parlat amb ell breument mitja dotzena de vegades. La més rellevant, sens dubte, en un breu trajecte en tren de Martorell a Sant Sadurní d’Anoia. I n’he tingut prou per intuir la seva vàlua i personalitat.
Admirable i meritori el comportament de la seva família, de debò. Una abraçada immensa a la Sílvia, la Foix i l’Otger. Ara, un cop arribat el desenllaç, toca enterrar el mort i reparar els vius.

El sentit de l’humor. Prenem s’ho bé que malament ja hi va!

La Laura Saula (ARA Estils, 17/09/2023) analitza aquesta virtut, indispensable per restar importància als problemes de la vida. Algunes consideracions al respecte.
¿Quantes vegades un acudit ha desencallat situacions tenses o dramàtiques? El sentit de l’humor és una arma indispensable en l’existència humana. ¿Com pot ser que, tot i la seva importància, el sentit de l’humor no es tingui en gaire consideració?
Per riure’t de tu mateix, primer has de sortir del teu forat, del teu melic. És a dir, mirar-te amb perspectiva, de manera que puguis relativitzar i veure els problemes més petits.
Això sí, sempre partint de la humilitat. “Si no ets humil, et costarà molt riure’t de tu mateix”.
I no només es tracta de situacions greus de la vida, sinó de petites coses del dia a dia que sovint ens atabalen i en fem un gra massa.
Sembla que hi hagi persones que portin incorporat un xip que fa que es prenguin la vida amb sentit de l’humor. ¿Com s’ho fan? “És la mirada que tenen, una mirada ampla, de mirar-s’ho tot per fora, gairebé com si fos la mirada d’un extraterrestre.
¿Com es pot obtenir aquest hàbit humorístic? “No crec que existeixi una manera concreta. El que tinc clar és que el sentit de l’humor parteix de la saviesa. «Benaurat aquell que sàpiga riure’s d’un mateix, perquè mai li faltaran els motius»”
A banda dels beneficis emocionals que comporta tenir sentit de l’humor, també cal esmentar la importància que exerceix sobre la salut.
Doncs això: prenem s’ho bé que malament ja hi va!

Castanyes contra carbasses

Immersos aquests dies en l’eterna pugna entre Halloween i Castanyada, i en el debat de si les festes yankees importades desplacen o no les tradicionals que tot bon català ha de tenir marcades al seu calendari, val a dirique la festivitat de Halloween és, fins i tot, més antiga i nostrada que els panellets. Toma castanya! (Laia Baldevey, NÚVOL, 31/10/2023)
A Catalunya, la diada de Tots Sants fou celebrada durant segles amb gran severitat. I s’allargava durant nou dies, el que es coneixia com el Novenari de les ànimes.
Era costum abandonar tot caràcter joiós i festiu un cop arribat el migdia, dedicar la tarda a la visita de cementiris i fossars, encara que no s’hi tinguessin avantpassats enterrats, i oferir el prec i el dol per les ànimes.
La canalla havia de resar un parenostre per cada castanya, advertida que, si no ho feia, els esperits la visitarien a la nit i li farien una estirada de peus per cada castanya.
La mainada o els captaires anaven per les cases demanant la voluntat a canvi de resar o cantar uns goigs per les ànimes dels difunts de la família.
Paulatinament, la severitat de Tots Sants va anar diluint-se per donar pas a un caràcter molt més festiu en la seva celebració.
Avui dia poca cosa queda de la litúrgia. Es manté el menjar i el beure i poca cosa més.

La Guerra dels mons i les fake news

La guerra dels mons (The War of the Worlds) és una novel·la de ciència-ficció escrita per H. G. Wells i publicada per primera vegada el 1898, que descriu una invasió marciana a la Terra. És la primera descripció coneguda d'una invasió alienígena de la Terra.El 30 d'octubre de 1938, Orson Welles, actor, guionista i director de cinema, a més de locutor de ràdio, va emetre un simulacre de noticiari, inspirat en la novel·la original. Es va interrompre la programació habitual per a emetre la notícia que una nau marciana havia aterrat a Grovers Mill, Nova Jersey (Estats Units). L'emissió va ser prou realista com per a espantar molts oients i fer-los creure que realment estava succeint, encara que es va dir des de bon principi que no era real i, fins i tot, entre actes, posaven publicitat.
Sigui com sigui, el relat radiofònic de La guerra dels mons queda ja gravat per sempre a l'imaginari social com el programa que va marcar un abans i un després a la història dels mitjans de comunicació, estudiat a cada facultat de ciències de la informació del món sencer i considerat com el preludi de les fake news que arriben fins als nostres dies.
La gent fuig espantada. Hi ha pànic col·lectiu i es congestionen les rutes dels voltants de Nova York. El clima és de Apocalipsi. Trucades telefòniques a parents per acomiadar-se o demanar perdó, a la policia per fer denúncies, hospitals en situacions d'emergència. Accidents de cotxes, violència, fins i tot diversos parts prematurs. Moltes persones s'amaguen als soterranis amb escopetes i llaunes de conserva. Tot ho desferma un programa de ràdio en viu. Una ficció que es va construir amb eines i recursos informatius.
Va tenir una idea genial, artística i disruptiva que va acabar mostrant l'enorme influència dels mitjans de comunicació. Als anys 30 era la ràdio, després van ser la televisió i els diaris. Avui s'hi han sumat les xarxes socials.

Per què ens agrada tant queixar-nos?

Fantàstica la Laura Saula en les seves reflexions (Per què ens agrada tant queixar-nos? Aprendre a viure amb les regles del joc de la vida és un dels elements clau per deixar aquest mal hàbit Laura Saula ARA Estils 15/10/2023 ). Comparteixo algunes reflexions.
Diu un proverbi oriental que, si un mal té remei, no serveix de res queixar-se. De la mateixa manera, si el mal no té remei, tampoc serveix de res. És a dir, la queixa és inútil i només fa que omplir l’ambient i l’esperit de negativitat. I tot i això, som moltes les persones que vivim els dies entre queixes i laments.
¿Com pot ser que la queixa estigui tan estesa? La vida és complexa, amb moments bons i moments dolents. Per tant, hi ha motius reals per queixar-nos quan les coses no van com nosaltres voldríem. “No ens han educat per tenir una mirada justa de la vida, sinó molt crítica. Hauríem d’aprendre a tenir una mirada més apreciativa i, al mateix temps que una cosa no ens va bé, mirar el que sí que va bé”.
En general, acostumem a tenir una baixa tolerància a la frustració. Tot plegat incentiva que, al final, sigui molt difícil no caure en la temptació de que “Cal conèixer les regles del joc de la vida i saber que les coses no sempre seran com un vol que siguis. Hem de normalitzar aquest fet i, a partir d’aquí, veure que no té sentit queixar-nos d’aquesta normalitatxar-nos. “És més fàcil això que buscar-nos la vida”. Es veu la diferència entre les persones que se centren a voler resoldre les coses i les que només volen explotar emocionalment perquè les cuidin i els donin una solució.
“Hi ha molta gent que exigeix a la vida que tot sigui com ella vol. I aquí no estem jugant a l’oca, sinó al parxís. Per tant, aquestes són les regles del joc de viure. La vida fa el que pot i el que vol, i passa el que passa”
“Cal que entenguem que una cosa ens frustra perquè les nostres expectatives no s’han produït, i el que ens toca és generar circumstàncies perquè ens passi tot allò que volem”.
Compte especials amb els més petits i amb els adolescents! La intolerància a la frustració els pot complicar, i molt, la vida.
Doncs això, endavant, de derrota en derrota fins a la victòria final! I sense rondinar!

Religions… per amor de Déu!

Roger-Pol Droit escrivia el 2000 un llibre de petit format i de lectura fàcil i amena sobre les religions (Les religions explicades als fills. La Campana) per tal de respondre a les preguntes de la seva filla adolescent.
Un llibre que vol ser útil també als adults com a font d'informació cultural, precisa i objectiva, del tot necessària a data d’avui on en tots els països conviuen persones de creences diferents, que han d’aprendre a conèixer-se. I també, és clar, ateus i agnòstics, que l’autor no oblida.
Judaisme, cristianisme, islam, hinduisme, budisme… què tenen en comú? Què els separa? Per què hi ha tantes religions i gent que no en té cap?
D’acord en què és indispensable de tenir punts de referència sobre aquestes qüestions, per “cultura general” i per la comprensió de les obres d’art. Per a la vida quotidiana en el món actual. Que no sigui que perdem l’oremus que deia el Salvador Alsius. I això no ho és tot. Les religions són un element essencial de l’experiència humana.
Vilafranca acollirà aquest dissabte la Nit de les Religions, per fomentar el coneixement mutu entre les diverses confessions religioses que conviuen a Vilafranca, emmarcada en la commemoració del 75è aniversari de la declaració universal dels Drets Humans, essent la llibertat de pensament, consciència i religió un d’aquests drets.
La Nit de les Religions començarà amb un acte inaugural dissabte a les 12h a l’auditori de VINSEUM amb una ponència de Lola López, antropòloga, i la presència de les autoritats i representants de les diverses confessions, amb parlaments de l’alcalde FranCisco Romero, de la regidora de Cultura, Àngels Dalmau, del director de la Fundació Pinnae, Joan Melero, i de la presidenta d’AUDIR, Montse Castellà. L’acte serà conduït per Jep Bargalló i comptarà amb l’actuació musical d’Anna Roig. Durant la tarda hi haurà diverses xerrades i exposicions audiovisuals en els diferents centres de culte de la Vila.
Hi participen la Comunitat Bahá’í, la Comunitat Budista de l’Interésser, l’Església Evangèlica Baptista, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, la Mesquita de Vilafranca del Penedès, les Parròquies de Vilafranca i Sukyo Mahikari.
Que vagi bé i que sigui del tot interessant, no se m’acut millor desig.
Roderic Villalba, ateu recalcitrant -gràcies a Déu-.

Maine i la Segona Esmena

Una de les tràgiques notícies del 26 d’octubre: centenars d'agents de policia busquen un reservista que hauria matat almenys 16 persones en un tiroteig a Maine, als EUA. L'estat de Maine, al nord de la costa est dels Estats Units és un dels més permissius amb la tinença d'armes. Lewiston és una ciutat de 38.000 habitants a 56 quilòmetres al nord de Portland, la principal ciutat de Maine.
I per enèsima vegada, una arma de guerra, un rifle d’assalt semiautomàtic. Aquest és el pitjor tiroteig massiu als Estats Units del 2023.
L'Associació Nacional del Rifle dels EUA és una organització nord-americana la finalitat de la qual és la defensa del dret a posseir armes tant per a la defensa personal com per a activitats recreatives. Es considera l'organització de drets civils més antiga dels Estats Units. El club posseeix 5 milions de socis.
El seu objectiu principal és protegir la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units d'Amèrica. La Segona Esmena a la Constitució dels Estats Units d'Amèrica, del 1791, protegeix el dret del poble nord-americà a posseir i portar armes. Estats Units és un dels països amb menors limitacions per adquirir i portar armes de foc. Ni ell govern federal dels Estats Units ni els governs estatals i locals no poden violar el dret a portar armes. El 2016, quatre de cada deu nord-americans afirmaven tenir almenys una arma de foc a casa seva.
Em pregunto què passaria a Vilafranca del Penedès, amb una població similar a la de Lewiston si a la meitat de les cases hi hagués aquest tipus d’armes de foc. Potser alguna festa nocturna, alguna reunió inacabable de la comunitat de veïns, algun partit de futbol juvenil o alguna mani acabarien com el rosari de l’aurora. L’ocasió fa el lladre i les armes l’assassí.

L’amor romàntic ha mort en temps de Tinder?

Llegeixo una crítica de cinema interessant (L’amor en temps de Tinder. Joan Llobera, NÚVOL, 19/10/2023). La cineasta Helena Hufnagel explora la por al compromís i les noves narratives de les relacions contemporànies. La seva opinió és contundent: l’amor romàntic ha mort. I, en tot cas, què és l’amor? Es difícil tractar un concepte tan abstracte com és el de l’amor.
La normalització de la solitud i de les relacions polígames, que defugen l’antiga visió exclusiva de la parella, han acabat per reconfigurar la narrativa que tenim de l’amor romàntic. Sí, l’amor romàntic ha mort, i nosaltres l’hem matat.
L'escriptora Maria Climent ha publicat la novel·la 'A casa teníem un himne' (L’altra Editorial) és entrevistada (Vilaweb 25/10/2023) i el titular és contundent: “La meitat de les parelles se separen i la vida continua”. L’autora torna a abordar la culpa familiar, i les segones oportunitats vitals d’un trio format per una mare i dues filles.
Les vides són fràgils i líquides. Els rols poden canviar moltíssim. Aquest llibre tracta de segones oportunitats i de com atrevir-se a canviar les nostres vides. Imagina’t que no, que tu prens una decisió quan tens vint anys i t’hi has d’aferrar tota la vida. De fet, a la vida, és clar, la meitat de les parelles se separen i la vida continua.
Marta Orriols (Anatomia de les distàncies curtes, Periscopi, 2019) relata 19 contes on l’amor va apareixent i desapareixent, on la gent està molt sola. Les dones se senten aïllades, al marge. Els homes se senten apartats, sense rol. Les distàncies curtes de les quals parla el llibre són ben clares: tots els personatges es miren de cara algun problema, algun conflicte, alguna persona. Tots busquen alguna resposta, perquè d’això va una mica la vida i la literatura (fragment del pròleg de la Jann Díaz). I totes les parelles estan desajustades, com penjant d’un fil.
Amb tot això me n’assabento que la Isabel i l’Agustí celebren el 50è aniversari de casament. Això sí que és una parella, com les d’abans, per a tota la vida. Per molts anys!
Afegeixo unes quantes parrafades amb un punt d’ironia, que tot ajuda:
- Contra qui et cases?
- Els matrimonis poden acabar bé o durar tota la vida.
- La felicitat és un invent del segle XVIII que funciona com una pastanaga davant d’un ase.
- Salud, dinero y amor.

Viure de gorra. Francesc Pujols in memoriam

L’Ignasi Aragay feia un retrat i uns comentaris molt afinats sobre Francesc Pujols (Francesc Pujols, superheroi català, ARA llegim 7/5/2016), una de les personalitats intel·lectuals més extravagants que ha donat la Catalunya del segle XX en el terreny del pensament, un personatge inclassificable.
La seva famosa profecia en el sentit que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan voltem pel món, efectivament, s’està complint, però a l’inrevés. Els catalans, maltractats a casa nostra, no tenim més remei que seguir sortint a la recerca d’aventures que ens buiden les butxaques. Si restem a la terra mare, ens escuren; i si marxem, també.
Com diu l’Ignasi Aragay, la màgia pujoliana ha estat desemmascarada. Només ens resten, doncs, dues opcions: o seguim en un món de fantasia, el de Francesc Pujols, o ens llancem de cap a una altra cosa, assumint tots els perills que la realitat sempre comporta.
Viure de gorra, de renda o de la caritat són modes de vida ben diferents. Llàstima que en Francesc Pujols no l’encertés de ple!

Contra el canvi climàtic

Avui celebrem el Dia Internacional Contra el Canvi Climàtic. Tenim el full de ruta per fer-hi front: l'Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic. Treballem 312 mesures que contemplen la vulnerabilitat social i la vessant territorial. https://t.co/H7uaZ1l8ov
El Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Generalitat de Catalunya diu que ho tenim tot controlat! Tranquil·litat i bons aliments doncs, que es veu que no cal patir.
El digital CRÍTIC fa un recull d’articles sobre el tema. Uns quants apunts:
"Estem tocant fons en els límits del planeta: a escala humana és gairebé irreversible".
“Hem de posposar l’extinció dels humans. Hem de guanyar uns quants milions d’anys”
“Als joves, els hem arruïnat el futur, i un jove, per definició, és més futur que passat”
(Fernando Valladares, biòleg i investigador del CSIC).
“Hi ha un conservacionisme que és molt de dretes”. Aquest model nostre de mobilitat i de consum és un desastre. És que no ho aguantarem. Més mobilitat aèria, més ampliació de l’aeroport… Ja es veu que és una voràgine. S’hauria de parar, és clar que sí. L’única via possible de superar aquesta crisi tan notòria és l’economia circular. Tallar tant com es pugui la dependència amb els hidrocarburs, perquè aquest és el gran verí. I buscar l’economia regenerativa, diguem-ne. Que allò que poses en marxa es pugui regenerar sense costos energètics ni socials.” (Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, geògraf i naturalista).

Som podcast - per amor a l’art

L’allau de podcasts (alternativa i complement de la ràdio convencional) de la darrera temporada és una molt bona notícia. I no ho dic només per la CCMA (Catalunya àudio) ja que altres emissores i institucions s’han animat i ens han inundat de propostes, moltes d’elles molt interessants.
S’acaba d'estrenar un de nou: “Inclassificables”, un podcast per descobrir el món de l’art, que al primer lliurament explora els límits de la excentricitat heterodoxa d’Albert Serra.
Ahir diumenge 22 d’octubre l’ARA ens va obsequiar amb un diari especial. Amb motiu de la inauguració al Museu Picasso i a la Fundació Miró de la primera gran exposició conjunta dels dos centres, que recull unes 300 obres, l’ARA fa que les seves obres inundin tot el diari per mostrar, en l’actual context de guerra, la força i vigència d’un art que és un crit de llibertat. Un esdeveniment que pot arribar a ser el gran esdeveniment artístic de l’any. Hi haurem d’anar a l’exposició, per amor a l’art.
D’aquesta manera el diari s’apunta a les celebracions i mostra fins a quin punt l'obra i l’esperit dels dos artistes continuen lligades a l’actualitat.El recull d’obres d’art que s’han incorporat al diari és rellevant i encertat. Ha estat un molt bon obsequi, sí. Un espai d’art. L’art com a quelcom que ens emociona i ens ajuda a comprendre la vida.