Venen temps difícils: toca resistir

Els resultats de les eleccions municipals han estat un cop dur. Pinten bastos. Hi ha una onada reaccionaria que travessa el món i que ha arribat amb força a l’Estat espanyol i també a Catalunya.
Tot plegat, sumat a la irrupció de l’extrema dreta de Vox a molts ajuntaments i a unes eleccions espanyoles convocades per al 23 de juliol, que poden suposar l’ascens d’un govern de la dreta i l’extrema dreta a l'Estat.
L’article “La Trump” aparegut al diari Der Spiegel (El Temps, 24/05/2023) és interessant. Un apunt de la personalitat d’Isabel Díaz Ayuso, que va aparèixer del no-res i s’ha convertit en estrella de la política gairebé d’un dia per l’altre.
A Espanya, Ayuso no deixa ningú indiferent: o l’odiem, o l’adoren. Els que la critiquen la descriuen com un perill, una persona que els recorda la figura de Donald Trump, i temen la direcció que puguin prendre els esdeveniments amb ella.
Amb Ayuso un no s’avorreix mai. Tan aviat menysprea el canvi climàtic com li diu a una líder de l’oposició que, si vol plorar, es quedi a casa. Durant la pandèmia va arribar a afirmar que Podemos eren “pitjor que el virus”. I ha pronunciat frases com ara: “Si t’anomenen feixista és que ets al costat bo de la història.”
És el paradigma del populisme, del negacionisme, del supremacisme, del madridisme i de l'egoisme. Demagògia en estat pur. Fa feredat.

Una altra governança, un altre model d’eleccions

En plena ressaca electoral de les municipals d’ahir, en plena festa de la democràcia (!¿?¡) m’és imprescindible demanar una altra governança, un altre model d’eleccions, municipals i no municipals, i també una altra manera de governar el país.
Dionís Guiteras al seu llibre “Lligar-se bé les espardenyes. Solucions rurals als reptes globals” ja reclama un nou model de governança republicana, que comportaria que el Govern de Catalunya dissenyaria les grans polítiques o línies mestres en el marc dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030 i que aquestes es dirigirien des del territori estructurant-se en quatre nivells: municipi, “nou model” de consells comarcals, vegueries o diputacions i Generalitat.
Es tractaria de detectar les fortaleses i les necessitats territorials, la qual cosa permetria l’aterratge de les grans polítiques de manera eficaç. eficient i selectiva. Seria la millor manera de determinar quins seran els problemes que haurem d'afrontar en el futur.
El paper dels municipis és clau per incentivar la democràcia deliberativa. Els governants tenen la responsabilitat de generar debats sobre els grans temes que afecten la ciutadania en el seu dia a dia, propiciar la reflexió des d’una mirada de futur i mostrar els resultats del procés participatiu” (pàg. 177-179)
L’experiència del Dionís al Consorci per la Promoció dels Municipis del Moianès, reconvertit el 2015 amb la creació de la comarca del Moianès en el Consell Comarcal del Moianès va fer possible un nou model de governança agosarada però viable i efectiva.
Res a veure amb l’espectacle lamentable de les campanyes electorals, dels dies de reflexió i de la “festa de la democràcia” que ens volen inocular sense escrúpols i que entre tots plegats ens hem imposat des de fa 45 anys, hereus com som del règim del 78 (o potser del 39?).
Vicent Partal comenta al seu article “Alguns exemples d’una democràcia més elegant, ara que vénen eleccions” algunes pràctiques d’arreu del món civilitzat que millorarien -i molt- les dinàmiques rutinàries, caciquils i desmovilitzadores dels processos electorals i els sistemes polítics com ara el de l’Estat espanyol.
Josep Sala i Collell al seu article “Un altre model d’eleccions municipals” (Vilaweb, 26/05/2023) ens il·lustra sobre el sistema electoral noruec. Uns apunts clarificadors:
“Des del 1945 les eleccions noruegues es fan un dilluns de setembre dels anys senars, i les locals i les nacionals es van alternant. Això vol dir que no és possible anticipar comicis, i que els resultats són vàlids per a una legislatura sencera de quatre anys (aquesta tradició que han muntat els governs de Madrid de tornar a fer votar la gent si no els agraden els resultats aquí seria impossible). Com que el sistema de repartiment d’escons és força més proporcional, hi ha més partits polítics, les coalicions són inevitables i els candidats anuncien amb antelació a qui donaran suport per a primer ministre o batlle.
Les campanyes són força discretes, el país no s’omple de cartells i la presència als mitjans és més reduïda. Els partits ocupen el carrer més cèntric de cada municipi, i allà hi munten la parada, que pot ser una caseta de fusta, una tenda de plàstic o una caravana, com si fossin una barraca de festa major. Els candidats hi són durant les hores centrals del dia, ofereixen cafè, reparteixen la propaganda, donen globus als nens i estan disponibles per a qualsevol pregunta dels electors. En un país de grans consensos, els programes electorals s’assemblen força, i tots els partits col·loquen l’educació com un dels tres punts prioritaris.
Les eleccions municipals a Noruega es regeixen per un sistema de llistes semiobertes que dóna més poder als votants. Els acadèmics que ho estudien diuen que el sistema afavoreix els joves i les minories, i tenir una democràcia més oberta permet que de tant en tant el poble s’organitzi i hi hagi una sorpresa”. Jo m’apunto al sistema noruec. I compte que el que està en joc és la qualitat de la democràcia.

El sentit de la vida

Avui fa 8 anys que un amic meu va patir un ictus. Una caiguda fulminant, 15 dies de sedació entre la vida i la mort, 5 setmanes a l’hospital, 18 dies a la Guttmann i el primer cap de setmana cap a casa. L’estada a la Guttmann es va perllongar més temps.
Un parell de setmanes abans havíem estat passejant per les seves vinyes acabades de plantar a Barberà de la Conca i comentant el futur immediat i la jubilació que ja es veia venir.
En rebre la trucada, l’endemà mateix, vaig haver de seure, dret no podia suportar el dolor i el desconsol. Vaig tardar una bona estona a recuperar-me de la patacada. I vaig plorar i a renegar com mai m’hagués imaginat. Des dels 13 anys que ens coneixíem i després d’haver viscut plegats i compartit tot allò que importa m’era molt difícil de pair la magnitud de la tragèdia.
L’admirava i admiro a hores d’ara. La seva capacitat de treball, la seva polivalència, el seu determini fins a les últimes conseqüències. Una persona que es dóna poca trascendència, que té sentit de l’humor, que ha trobat un bon equilibri mental i emocional i procura encomanar-lo. Una persona que estima la vida.
Vaig somatitzar el significat de la paraula resiliència: la capacitat dels individus de sobreposar-se als traumes i dolors emocionals. I la importància de gaudir de suports afectius i donar un sentit a la vida. El sentit de la vida deu ser en el fet de tornar a començar de nou cada dia i superar de tant en tant una sotragada de les que fan època, deia el Carles Capdevila. La vida se’ns complica de vegades una mica més del compte.

Vinícius o la hipocresia d’un debat trampós

La Viviane Ogou ho té clar: “Si voleu pronunciar-vos enfront del racisme no ho feu amb el Vinícius, pronuncieu-vos sobre les morts al mar i el maltractament diari. Un debat tan superficial no avança cap a la transformació sistèmica que necessitem: Vivim en un Estat amb 600.000 persones sense permís de residència, tot i que la regularització de tota aquesta gent faria que deixessin de viure en la misèria, la incertesa constant, l'ansietat i alguns al carrer.”
Des que va esclatar la polèmica pels insults contra Vinícius que hem de suportar un allau de declaracions i actuacions penoses, cap de les quals ha fet esment del comportament egòlatra, capritxós, desconsiderat i irresponsable del tal Vinícius. La resposta de la maquinària de l’estat ha estat ràpida i previsible, sense anar al fons de la qüestió naturalment.
L’agressió que va perpetrar i la gesticulació despectiva dirigida a les grades del València es mereixen un càstig exemplar. I més ben bé igual el blanc que el negre. No ens deixem arrossegar per debats trampa. A cagar a la via!

Acte d'Homenatge Jubilats durant l'any 2022

Rebo un correu de la meva exquefa del Departament d’Educació. M’inviten a l’acte d'Homenatge Jubilats durant l'any 2022, que aquest any es farà el 25 de maig en un institut de l’Hospitalet. Les persones interessades cal que omplin un qüestionari. Aquest cop no es podrà fer broma amb aquell acudit recurrent que venia a dir que la màfia, a diferència del Departament d'Educació, sí que està organitzada.
No tinc per costum participar en aquest tipus de celebracions i no faré avui una excepció. Amb prou feines vaig organitzar la celebració de la meva pròpia jubilació en una trobada de petit format i de proximitat -a 100 metres de la feina-, amb molt de gust això sí!
Estic feliçment jubilat des de l’1 de setembre de 2022. He canviat de rutines i disposo d’un munt d’hores al dia per a fer el que em dona la gana… i encara em falten hores segons com! Porto un tros d’hort; llegeixo i escric a diari una bona estona; dono un cop de mà en alguna activitat de potenciació de l’ús social del català; col·laboro amb el Banc d’aliments… i bado quan em ve de gust. 

El Roderic es jubila 31/8/2022 https://www.youtube.com/watch?v=tC2lKC_bzrc

Mítings electorals 28M2023

Aquesta setmana he assistit a un parell de mítings electorals de les municipals de diumenge 28. El dilluns al de Vilafranca en comú -VeC- i ahir dimarts al d’ERC
Ja ho sabem, són actes públics de caràcter polític amb intervenció de personalitats, que tenen la finalitat de transmetre idees, atraure l'adhesió, el vot, etc.
Actes pel consum intern, per a la pròpia parròquia ja convençuda. Constato l’assistència més escassa que anys enrere i també més envellida, potser la mateixa gent amb uns quants anys més a sobre.
Al míting de VeC intervenen les tres caps de llista i ho fan amb més seguretat i convenciment que setmanes enrere. N’han après tot i que es nota que no els resulta fàcil.
A l’acte d’ERC intervenen, a més d’un parell de candidates que no vaig arribar a temps d’escoltar, el cap de llista i altres polítics d'àmbit nacional: Carme Forcadell, Teresa Jordà i Oriol Junqueras, tots ells amb més taules i amb experiència en aquest terreny.
Intervencions excessivament llargues, discursos excessivament partidistes, poc crìtics i autocomplaents, consignes poc estimulants, reiteratives i sense ganxo… talment com si tothom es considerés el pam de net.
En resum: una litúrgia ja ben coneguda, ben bé igual a la de totes les legislatures i ja en portem 12!Enllaço un article molt interessant de Vicent Partal: "Alguns exemples d’una democràcia més elegant, ara que vénen eleccions" https://ja.cat/Partaleleccions

Lligar-se bé les espardenyes

Estic llegint “Lligar-se bé les espardenyes. Solucions rurals als reptes globals” de Dionís Guiteras i Rubió. Una troballa excel·lent! Com diu Martí Boada al pròleg, lluny sels discursos teòrics mostra un discurs assaonat a peu d’obra basat en el realisme i vinculat al territori i al país. “Pensa globalment i actua localment”.
Un llibre divulgatiu, entenedor, colpidor i lúcid. El territori reclama governança efectiva, prenent l’administració local com a motor. El model actual grinyola, convé superar l’òptica urbana de l'administració actual, desfasada i ofegada per la paperassa i la fiscalitat.
N’havia sentit parlar de la tasca feta pel Dionís i l’equip d’Ara Moià a l’ajuntament. Ara que faig una cerca i consulto el seu programa electoral sento una admiració total per la feina feta els darrers 12 anys i pel seu programa electoral. Ho tenen fàcil els moianencs.
En un país on els missatges i les campanyes electorals són habitualment decebedores i lamentables és gratificant trobar iniciatives com Ara Moià i persones humanes com el Dionís.
L’espardenya com a síntesi d’allò respectuós amb la natura global i local, rural i urbà, tradicional i innovador i calçat ideal si et suen els peus.

Les orenetes anuncien pluges, tempestes i pedregades

El meteoròleg Xavi Freixes fa una previsió del temps. Parla sense embuts i és molt crític amb el govern català en aquest vídeo: https://www.elnacional.cat/ca/temps-avui/orenetes-anuncien-fortes-pluges-tempestes-pedregades-catalunya_1027134_102.html
Visca la meteorologia popular. Tant de bo que plogui. I visca les orenetes!

Dia internacional de les famílies

Avui és el Dia internacional de les famílies. La llei aprovada recentment al Congrés espanyol reconeix 16 tipus de famílies. Es defineix la família com un grup de persones amb vincles generalment de consanguinitat, filiació o aliança que fan vida en comú. El poliamor es limita a l’àmbit privat.
Hi ha vida més enllà de la família nuclear, també perquè la necessitat hi obliga (ARA, redefinir el concepte de família, 14/5/2023). Hi ha qui pensa que si tenen una nevera en comú ja es poden considerar família.
Com han canviat els models de convivència en un parell de dècades! A tall d’exemple, cau la taxa de nupcialitat: en 20 anys es redueix dràsticament el nombre de joves que s’han casat el darrer any: 2000: 29,4‰; 2020: 4,0‰
Temps enrere es podia fer fàcilment el diagrama familiar en un full plantat. A data d’avui també, però en un full apaisat i millor DIN A3 que no pas DIN A4.

Eurovisió. Ni foc, ni fum, ni cendra… foc d’encenalls

Llegeixo les cròniques del festival d’Eurovisió que es va perpetrar ahir al vespre. Una riuada de comentaris de tot tipus, naturalment, i alguns de divertits. He sentit un parell o tres de temes (Finlàndia, Txèquia i Espanya) i la veritat és que no té desperdici.
Ni un pam de net. Res de profit. Tot pirotècnia i foc d’encenalls. Suposat espectacle, que tampoc. Musicalment parlant, pura pantomima. El festival a data d’avui és una relíquia que no s’aguanta. I això sense entrar a considerar altres implicacions culturals i polítiques.

Comerç just i consum responsable

El comerç just i el consum responsable són les dues cares de la mateixa moneda. Imprescindibles totes dues. L’especial “El Comerç Just, un pas indispensable per a un món més sostenible i equilibrat” de digital CRÍTIC ens recorda que demà, dissabte 13 de maig, se celebra el Dia Mundial del Comerç Just, i és un bon moment per recordar les raons d'aquest moviment social escampat per tot el planeta i quines alternatives tenim al comerç convencional, greument lesiu per als productors del Sud global.
El comerç just pretén canviar les relacions entre els consumidors, que viuen majoritàriament als països del Nord global, i els productors, que estan establerts als països del Sud global, mitjançant una sèrie de principis laborals i de justícia social.
No serà possible tirar endavant sense tenir en compte els valors que promou el consum responsable: sostenibilitat, ètica, consciència i arrelament són algunes de les apostes que fomenta el consum que vol transformar el món.
Consumir consisteix a triar. Escollir si llences, si reutilitzes, si recicles i on compres. D’entre totes les possibilitats que ofereix el mercat, com a ciutadà tens moltes opcions i molta informació a destriar: quin producte vols, on aniràs a buscar-lo, quina empresa hi ha al darrere, quines condicions de treball tenen els treballadors que hi han intervingut, si és sostenible o no… El consum crític vol precisament posar ordre a tot això i promoure valors de justícia social i ambiental entre les empreses i la ciutadania.

Eleccions municipals

A les eleccions municipals de 1979 vaig poder votar per primer cop, als 19 anys. Del 1979 al 1999 vaig col·laborar amb les diferents candidatures municipalistes d’esquerra a Montblanc (Acord per Montblanc, Unió de Progrés Municipal, ICV, que van culminar amb l’accés a l’alcaldia de l’Andreu Mayayo 1991-93 i 1995-99). Vaig tenir l’oportunitat, com a militant del PSUC, de conèixer i viure de prop les negociacions i les martingales partidistes.
Després d’uns anys de desconnexió el 2015 i el 2019 vaig participar en la candidatura Vilafranca en Comú i el proper 28 de maig també hi col·laboraré amb VeC. Aquest vespre farem el sopar previ a la 1a enganxada de cartells a la mitjanit.
L’adéu de l’alcalde Pere Regull obre una nova etapa a Vilafranca del Penedès on Junts i PSC no volen dependre del pacte dels últims deu anys, mentre la resta de grups veu l’ocasió per guanyar terreny. El que passa és que els matrimonis de conveniència, com és el cas, són moltes vegades el recurs més fàcil i menys compromès i és més que possible que així sigui en aquest cas.
Vicent Partal comenta al seu article “Alguns exemples d’una democràcia més elegant, ara que vénen eleccions” que això que passa aquí, que votes un dia i durant quatre anys ja no pots fer res més que d'espectador, no és el millor sistema. I no cal ser cap revolucionari per a trobar exemples millors.
Però el problema és estructural. Perquè el sistema electoral que tenim funciona de tal manera que ens demanen el vot acorralant-nos durant quinze dies de campanya amb missatges que prometen qualsevol cosa, i quan ja el tenen, el vot, fins que passen quatre anys ja no hi tenim res a fer, com a ciutadans.
Afirma el Partal que aquest sistema electoral no és una fatalitat a la qual estiguem condemnats. Les coses es poden fer d’una altra manera. I, de fet, es fan d’una altra manera en països que no és que siguin revolucionaris, però que opten per formes més refinades, elegants i amables de democràcia. Suïssa, els Estats Units, Estònia, Liechtenstein, Islàndia, Uruguai… tenen pràctiques electorals reeixides i participatives.
Doncs això, que per alguna cosa ha de servir la política comparada. Posem-hi remei perquè ens hi va la vida: el populisme i el feixisme ja els tenim a casa, poca broma.

No robaràs

Acabo de llegir “No robaràs” (Josep Girós, La Segona Perifèria, 2023, 238 pàgines, 18,50€), aconsellat per un llibreter de confiança, que sempre és una bona opció.
Josep Girós debuta amb una novel·la biogràfica, una investigació moral on el narrador surt a la recerca de si mateix quan sap que va ser un nen robat. És la història de la confusió i el desconcert d’un matrimoni de classe mitjana de la segona meitat del segle XX.
“No robaràs” és per damunt de tot el grandiós espectacle d’una investigació moral on el narrador surt a la recerca de si mateix i alguna cosa recòndita seva captura, i gairebé mai agradable de contemplar, gràcies a l’escriptura d’aquesta novel·la demolidora i inclement que és (Ponç Puigdevall, ‘No robaràs’, de Josep Girós: El supervivent immòbil. El País Quadern, 21/1/2023).
La recerca de les arrels familiars com a necessitat vital i la família com a font de conflictes. 

Aigua!

Molt bon reportatge de la corresponsal de TV3 als USA, la Lídia Heredia. La sequera està deixant sense aigua el Gran Llac Salat de Utah. Una nevada no arregla 20 anys de sequera: la gestió de l'aigua al sud-oest dels EUA. El Gran Llac Salat i el riu Colorado són dos exemples dels problemes de la sequera i la sobreexplotació de l'aigua als Estats Units.
Bon treball el de la Violeta Tena a EL TEMPS: Oasis enmig de la sequera.
I un crit d’alerta de la Silvia Barroso a El Món: Pagesia amenaçada i fast food.
"Necessitem que no mori la pagesia perquè no mori el país, amb el territori abandonat i la desaparició progressiva del producte de proximitat, tan lloat i tan poc defensat".
Patirem… i molt. Sentint les declaracions de pagesos i ramaders un té la sensació que el pitjor encara ha d’arribar i que “això no s’arregla ni amb diners.” Mala peça al teler!

Carles III coronat… i jo triant pèsols

Ahir al matí em vaig distreure durant una bona estona amb la cerimònia de coronació de Carles i Camil·la, un ritual d’origen medieval convertit en un espectacle global… I jo triant pèsols al sofà. On s’és vist!
Molt bona la crònica del Quim Aranda, corresponsal a Londres de l’ARA ( Carles III mostra al món que el Regne Unit és un gran decorat. ARA 7/5/2023).
Mai no havia vist una cerimònia amb tanta pompa, soldats de plom, música militar i milers d’extres a banda i banda del recorregut. Tot plegat amb la pretensió d’oferir un moment sobrenatural, que aquesta és la veritat de la monarquia.
El que importa és el decorat, malgrat darrere del decorat no hi hagi res Talment com si es tractés de la sèrie The Crown. Simbolisme anacrònic. El súmmum, les carrosses rococó i la desfilada de carnaval.
I que, per l’amor de Déu, no es compleixi una de les tres invocacions que es van sentir a l’abadia poc després que Carles III fos coronat i digué “May the king live forever”. Va home va!
Per anys que passin i per molts anys que regni el dit rei Carles, jo sempre associaré la parella amb un fragment d’una conversa íntima que es va fer pública. La cosa anava de tampons… Som els amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules, o no?

Decréixer

Molt oportú l’article de l’Andreu Escrivà a La Directa (maig 2023). “Parlar de decreixement, una eina de futur”. Reprodueixo algun fragment rellevant.
“Parlar de decreixement és difícil, les coses com són. Els mitjans públics han estat decisius a l’hora de foragitar del debat públic la necessitat de decréixer.
El decreixement és una realitat a la qual hem de fer front com abans millor. És una qüestió de justícia social. És una reducció de la producció i el consum a la qual l’important, més enllà dels números absoluts, és fer-la de forma planificada, democràtica i justa, amb el focus al benestar de les persones.
Obrir el debat del decreixement és fer-nos més lliures com a societat. És possibilitar un progrés que no serà definit per uns indicadors econòmics que són incapaços de mesurar el benestar humà, ni tampoc de l’estat ecològic d’un planeta que no entén de fulls d’Excel ni de memòries de comptabilitat.”
Aquest és un tema cabdal, com també ho és el dret a l’habitatge, la sobirania alimentària, les infraestructures, el municipalisme… I ara és més urgent que mai que el decreixement es filtri en totes les capes del pensament de forma transversal. Caldrà vèncer però la tendència -tan humana, tan llaminera, tan actual- al mínim esforç i al consum compulsiu.

Bròquil is over - Cat is over - Bolaños is over

S’han acabat el bròquils, els apis, els enciams, les bledes i els espinacs. Encara collirem algunes carxofes, cebes i alls tendres. Ja he plantat les tomaqueres, pebroteres, albergínies, enciams, cols de cabdell, mongeta tendra, carbassons i cogombres. Tot productes de temporada i de proximitat, de debò debò. Cada cosa al seu temps.
A qui també se li va acabar ahir al vespre la corda va ser al gat, suposadament jove i inexpert que, per un descuit o un ànim de descoberta temerari, va anar a raure a la terrassa dels nostres veïns. El gos caçador que habita la finca el va matar en no més d’un minut. Una baralla desigual i mortífera. Vam poder contemplar l’atac, talment com la crònica d’una mort anunciada. Li va clavar els ullals al coll i -pobre gat!- no va tenir gaire temps de miolar. La natura segueix el seu curs. En defensa pròpia el gos sempre podrà dir que el gat li havia envaït el seu territori. “Cat is over”.
A qui també es van cruspir ahir al matí, diada de la comunitat madrilenya, va ser al flamant ministre Bolaños. Com si no sabés amb qui se les ha. Va gosar presentar-se sense invitació a l’acte de celebració organitzat per la comunitat i la funcionària pertinent li va barrar el pas, només faltaria! Com el gos sense pietat dels meus veïns i el gat saltateulades. “Bolaños is over”.

Amors i desamors

M’ha entusiasmat, com a la Tahïs Gutiérrez (ARA 30/4/2023), la versió que ha fet Mishima en català del hit de Miley Cirus "Flowers" i que van cantar al concert a la Paloma el passat 21 d’abril. Amb la veu de David Carabén, aquest himne a l’amor propi i a deixar enrere les relacions que ens fan mal, és una balada fantàstica, meravellosa. https://www.catorze.cat/el-piano/roses-202848/ 

Llegeixo amb interès el dossier “La sexualitat en l’era digital” (ARA, 30/4/2023). Constato com han canviat les xarxes les relacions sexuals dels joves. El canvi cap a relacions més esporàdiques; l’enviament de vídeos i fotografies pròpies de caràcter sexual (nudes); el foment de la no-parella, una relació sexoafectiva que no té una definició, però sí unes regles clares; l’opció de “muntar-s’ho” tot sols amb el porno abans de “complicar-se” amb una relació; les dificultats per establir un compromís afectiu i d’amistat, la por a que arribi el silenci a les xarxes… 

Històries d’amors i desamors. Variacions sobre un mateix tema. I això per no parlar del poliamor i de la revolució del gènere. Continuarà…

Pont de l’1 de maig

Pont de tres dies. Fem sortides de distància curta, no més enllà del Penedès. La visita guiada a l'exposició “Sit tibi terra levis”, al Trinitaris, interessant i suggeridora. La guia en sap un ou i ens obre a interpretacions no del tot visibles. Es fa evident un cop més que no calen gaires artificis per fer una bona instal·lació.
El dissabte ens deixem caure a la sisena Trobada Xarxa de la Terra, a Sant Pere de Riudebitlles. Al llarg de tot el dia es pot entrar en contacte amb tota mena de projectes que treballen per la sobirania alimentària i l’autosuficiència rural i dels que es basen en l’autogestió. Amb un dinar popular al migdia.
L’alternativa al mercat alimentari dominat per unes poques empreses, una situació que només es podrà revertir si s’entén l'alimentació com un bé comú. Es fa inajornable el pas de l'alimentació en mans d’uns quants a a sobirania alimentària. Parlem també, naturalment, del consum responsable, i aquí és on cadascun de nosaltres tenim la nostra quota de sobirania.
El diumenge visitem el parc de les escultures que l’Enrique Asensi i la Monika tenen a les Gunyoles. Un indret meravellós on han muntat una ruta escultòrica de producció pròpia a la finca de 4 ha que hi al voltant de la seva esplèndida casa.
Peces de gran volum, de pedra i ferro, variacions entorn d’un mateix tema que t’atrauen i fan volar la teva imaginació, que trascendeixen més enllà del que es fa visible als ulls.
En acabar, al llogaret del Pago, una mica més amunt del barri de cal Sala, caminem entre vinyes i ens meravellem dels marges i de les barraques de pedra seca que encara s'aguanten en bon estat i que mantenen la funcionalitat i harmonia constructiva de fa cent anys,
L’1 de maig fem una caminada per la comarca. De Torrelles de Foix al Clapí Vell (704m) tot fent una ruta circular, amb el gorg de les Dous com a punt de referència. Unes 4h de trescar amunt i avall sota un sol de justícia.
Aprofito el dia per fer el canvi de roba, que no d’armaris. Calça curta a partir d’avui. No serà com a les acaballes del anys 70 en què tal dia com avui ens vestíem de curt fins l’1 de novembre, fèiem el primer bany de la temporada a la platja i participàvem a la mani de les 12h a la rambla de Tarragona, però es fa el que es pot, i qui fa el que pot no està obligat a més -o és sastre!-. Bona setmana curta a tothom!

Bruce Springsteen

El concert més espectacular que he vist en directe en ma vida va ser el 10 de setembre de 1988, a Barcelona, el macro concert organitzat per Amnistía Internacional per reivindicar la lluita pels drets humans. "Human Rights Now!" (Drets Humans, ja!) va ser una gira mundial de 20 concerts protagonitzada per artistes de primer nivell al llarg dels cinc continents"Bruce Springsteen y la E Street Band", Sting, Peter Gabriel, Tracy Chapman i Youssou N’Dour, amb "El último de la fila" com a artista convidat, van ser els encarregats de conscienciar a través de la música en el concert celebrat en el Camp Nou. Apoteòsic, fantàstic, únic. No he participat en cap altre concert similar.
Torna el Boss a BCN, el 28 i el 30. Torna el cantautor de l’era pop, hereu de trobadors, joglars i de la literatura de transmissió oral cantada. Un dels músics que més s’ha esforçat per explicar què significa néixer als Estats units i les llums i ombres d’una societat suposadament lliure però profundament desigual. Un cronista de la seva època, dels somnis trencats a la terra promesa. Llarga vida al rock’n’roll!

In vino veritas… et aqua sanitas.

Fantàstic i potent el “Sense ficció” d’ahir a TV3. Posa el focus en l'addicció a l'alcohol amb l'estrena del documental “No penso tornar a beure mai més”, un treball impulsat per Flora Saura. La presentadora, que exerceix de conductora del documental i és corresponsable del guió, va decidir parlar d'aquesta addicció després de passar per un procés de desintoxicació. Al documental participen molts testimonis anònims i també personatges coneguts com el comunicador Marc Giró, els escriptors Sebastià Alzamora i Daniel Vázquez Sallés, i el cantant David Carabén.
Testimonis valents i directes, sense embolcalls ni falsa cosmètica. El missatge de la conductora del programa és ben clar: L'accés a l'alcohol i altres drogues que tenim ara no s'havia vist abans en la història. Això que diuen que l'ésser humà ha begut sempre, potser sí que és així, però no de la manera que es beu ara. Crec que ara hi ha una tendència a no beure tant, però alhora estem en una societat molt dopaminèrgica i confonem el plaer amb la felicitat. Això també és un problema. Per això hi ha més ansietats, depressions i tenim comportaments més compulsius amb les xarxes socials, l'esport o a la feina. L'important és parlar-ne, desestigmatitzar-la i saber que és una malaltia dels nostres temps. És important que la gent sàpiga detectar els primers senyals i no haver de tocar fons per demanar ajut. Salut! 

25 d’abril 2023

Dia de reminiscències històriques de prou pes: la batalla d'Almansa (1707), la revolució portuguesa dels clavells (1975) i alguna més de ben segur. Llegeixo el revers del bloc Maragall, que no deixa de ser curiós, avui dedicat a Caterina Tomàs i Gallard, santa mallorquina que morí a quaranta -tres anys el 1574. Penso que si una persona poc treballada i se suposa que més ben alimentada que la immensa majoria de mortals es moria a aquesta edat, els quaranta devien ser la mitjana d’edat del segle, la meitat que l’actual.
Escolto a la Catalunya Ràdio, tot preparant els esmorzars, que la meitat dels catalans tenen moltes dificultats per arribar a fi de mes, que ⅓ no es poden permetre fer ni uns dies de vacances i que la ¼ estan en perill d'exclusió social i tot plegat em fa pensar que no anem bé com a país.
Sento l'entrevista que li fan a la Susan Sarandon. Parlen de la pel·lícula Thelma i Louise. La tinc ben present. I l’escena final, la primera selfie, de pell de gallina. És una d’aquestes pel·líicules que no s’obliden, com ara també em passa amb Mississippi burning a tall d'exemple, malgrat no es puguin considerar excel·lents pel·lícules cinematogràficament parlant.
Endreço el meeu blog, dono un cop d’ull a la premsa digital i me’n vaig en bici a l’hort a regar i a posar les canyes a les tomaqueres. Bon dia!

Sant Jordi 2023

Primer sant Jordi amb l’estatus de jubilat, amb la qual cosa i per imperatiu legal no puc donar un cop de mà a la parada de venda de llibres de la Cultural.
Enfilem cap a BCN després de molts anys d'absència per sant Jordi. Mare meva! Quina gernació, una cosa mai vista. Angoixant i del tot estressant. Fins i tot tanquem els accessos a alguna estació de metro per aglomeracions, cosa que jo no havia vist mai.
La visita guiada a VilaWeb, molt interessant i instructiva. Seixanta minuts ben aprofitats.
El passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya són un formiguer i busquem alternatives. Els carrers i places de Gràcia, amb molta gent però molt més suportable.Anem i tornem amb Rodalies, amb retard i be atepeits.
Un parell de coses a comentar. La crítica ferotge i demolidora de l’Anna Carreras al llibre més venut de la diada, “Les nostres mares” de la Gemma Ruiz (ARA 22/4/2023). Aquí hi ha marro i alguna cosa de personal potser. Com que el llibre tomba per casa avui mateix en llegiré algun fragment per intentar entendre el per què de tot plegat.
I una cançó que vaig sentir ahir i que no em puc treure del cap. Mishima canta “Roses”, la versió en català de l’èxit de Miley Cyrus “Flowers” https://www.vilaweb.cat/noticies/mishima-flowers-roses-miley-cyrus/

Com el Met de Ribes

El sector del cereal català ja ha llançat el seu crit d’alarma. D’alarma extrema, de catàstrofe… La vinya, els avellaners, les oliveres i la resta de cultius estan ben bé igual.
El canal d’Urgell ja no raja, ni els del camp de Tarragona. Els regants del delta de l’Ebre disposen de la meitat de l’aigua habitual, de moment. L’impacte de la sequera en l’agricultura ja és a hores d’ara mortífer.
Al límit, a la vora de la zona catastròfica. I la ramaderia, que pateix una situació del tot insuportable, ja fa temps que no aixeca el cap.
Conec personalment gent que treballa en tots aquests àmbits i tothom està esgarrifat i indignat, i amb raó. Convençuts que el pitjor encara ha d’arribar, d'immediat.
No anem bé. Què en farem del primer sector? El primer a hores d’ara ja és el darrer. Ens estem carregant una verdadera estructura d’estat. Com coi volem aconseguir la sobirania alimentària? Serem tan ineptes i irresponsables com per acabar de desmantellar la pagesia i la ramaderia del país? Em temo que sí. Som uns mamífers ben estranys els humans.
“Som presoners d'un model de país sense idees on tot ha d'avançar a base de grans apostes pel ciment, pel turisme i per la contaminació, es diguin Quart Cinturó, Hard Rock o ampliació de l'aeroport del Prat” (Roger Palà, periodista i editor de CRÍTIC, 19/1/2023).
Un té la sensació que la irresponsabilitat i la impostura estan arrossegant el país cap al col·lapse, cap al penya-segat i que les persones humanes ens ho mirem com el Met de Ribes: anem fent i prou, instal·lats en el conformisme, palplantats davant d’allò que sembla inevitable i sense capacitat de reacció. Mala peça al teler!
Els enormes canvis del món no poden ser una excusa per no saber on vas.

Viure mata - epitafis mortífers

El tema de la mort, les llums i les ombres, ha estat el tema del Vilapensa d’aquest any que tot just s’ha acabat.
Ja ho diu el Xavier Antich (Cada cop única, la fi del món. ARA 8/10/2016): No sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és única i inconsolable.
Cada mort que vivim és només nostra. És la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible.
Joan Oliver també diu la seva: No em recordava que també he de morir.
L’Anna Carreras (Creu i ratlla. El Punt Avui 18/3/2014) es pregunta si sabem relativitzar la mort i fer-ne fins i tot, un acudit. Constata que l’enginy a l’hora de mofar-se de la mort és símptoma d’intel·ligència i de generositat cap als que es queden.
Una bona mostra d’epitafis, irreverents, memorables, literaris, sarcàstics, rebels, descarats, més enllà de la inscripció mai no gravada de Groucho Marx (“Perdonin que no m'aixequi”), hi ha el de Billy Wilder (“Sóc escriptor però ningú no és perfecte”), el de Miguel Mihura (“Ja deia jo que aquell metge no era gaire bo”), el de Bach (“Des d'aquí no se m'acut cap fuga”), el de Stan Laurel (“Si algú va al meu funeral amb cara de pomes agres, no li parlaré mai més”) o el de Fernando Lleras (“No sé què faig aquí”), entre una llarga llista d'inventives.
Però la majoria de nosaltres no som famosos i morim en el més pur anonimat: en canvi, som molt creatius a l'hora de dir adéu-siau. Hi ha epitafis que són la darrera estacada: “Aquí jau la meva dona, freda com sempre.” I la contrapartida: “Aquí jau el meu marit, per fi rígid.” També hi ha la genialitat de la frase breu però implacable: “Sense comentaris”, “Game over”, “No cridi: estic mort, no sord”, “Deixeu-me en pau” o “Estic mort. Ara torno”, o la ironia agredolça: “Mort per la voluntat de Déu i gràcies a l'ajuda d'un metge imbècil”, “En realitat preferiria estar a Filadèlfia”, “Vaig perdre una aposta amb la mort i jo sempre pago”, o l'impagable “Aquesta postura m'està matant”.
Creu i ratlla: mort i rialla.

Cinema català… posa’t a caminar | Un paseo con Madeleine

Divendres a les 19h a la sala Zazie vaig tenir el goig d’assistir al passi de la pel·lícula “Un paseo con Madeleine”.
Una breu ressenya per situar la peli. Madeleine, de 92 anys, demana un taxi perquè la porti a la casa de retir on viurà. Charles, un conductor desil·lusionat i de cor tendre, accepta conduir pels llocs que van marcar la vida de l’anciana. A través dels carrers de París, es revela el seu extraordinari passat. Encara no ho saben, però tots dos forjaran una amistat durant aquest viatge que canviarà les seves vides per sempre.
Sense pretencions però una preciositat, pura sensibilitat i tendresa ben combinada amb una dosi suficient de denúncia social i d’empoderament personal. Una més dels centenars de pel·lícules que cada any posa al mercat la industria cinematografica francesa.
Com a català sento enveja dels francesos. De la seva indústria audiovisual, del seu compromís amb la seva llengua i de la defensa que fan dels seus interessos culturals. I em ve al cap una adaptació fàcil d’una parrafada molt nostrada: cinema català… posa’t a caminar! Si més no fins a convertir-se en una estructura d’estat.
Si féssim una comparativa de la pagesia d’aquí i d’allà molt em temo que les conclusions serien les mateixes, ai las!

¿Viurem dins dels somnis de la intel·ligència artificial?

Aquest és el títol d’una article de l’historiador i filòsof Yuval N. Harari (ARA, 2/4/2023).
És la reflexió més incisiva i preocupant que he llegit sobre el tema de la intel·ligència artificial (IA). 

Aquests són alguns dels paràgrafs més rellevants de l'article:
El fantasma de la IA ronda la humanitat des de mitjans del segle XX, però fins fa poc no deixava de ser una perspectiva llunyana.
Una cursa per dominar el mercat no hauria de determinar la velocitat de desplegament de la tecnologia més transcendental de la humanitat. Hauríem d’avançar a una velocitat que ens permeti fer-ho bé.
El llenguatge és el sistema operatiu de la cultura humana. A partir del llenguatge sorgeixen els mites i les lleis, els déus i els diners, l’art i la ciència, les amistats i les nacions, fins i tot el codi informàtic. El nou domini del llenguatge de la IA és tan gran que ara pot sabotejar i manipular el sistema operatiu de la civilització.
Què significaria per als humans viure en un món on un gran percentatge d’històries, melodies, imatges, lleis, polítiques i eines estan conformades per una intel·ligència no humana, que sap explotar amb una eficàcia sobrehumana les debilitats, els biaixos i les addiccions de la ment humana, alhora que és capaç d’establir relacions íntimes amb els éssers humans? En jocs com els escacs, cap humà pot esperar vèncer un ordinador. Què passa si es dona el mateix en els àmbits de l’art, la política i fins i tot la religió?
Hem conjurat una intel·ligència estranya. No en sabem gaire, excepte que és extremadament poderosa i ens ofereix possibilitats enlluernadores, però també podria rebentar els fonaments de la nostra civilització. Demanem als líders mundials que responguin a aquest moment posant-se a l’altura del repte que se’ns presenta. El primer pas és guanyar temps per actualitzar les nostres institucions del segle XIX de cara a un món post-IA i aprendre a dominar la IA abans que ens domini ella a nosaltres.

Mare de Déu!

Ni segueixo ni m’agrada el programa “Està passant” de TV3
Sí que m’agrada la fina ironia de “La competència” de RAC1
El gag de la Verge del Rocío al programa Està passant de TV3 ja ha arribat als tribunals. No és pas una bona notícia. L’he vist i no m’ha agradat. Xavacà, matusser, groller i res de fina ironia. No comparteixo l’allau de crítiques que ha rebut però sí la de sor Maria Caram quan diu que "S'han passat tres pobles, és grotesc".
Tal dia com avui de1961 l’astronauta rus Yuri Gagarin es va convertir en la primera persona que va orbitar al voltant de la Terra. En aterrar, preguntat sobre el que havia vist, va ser contundent i enginyós: no he vist ni rastre de Déu. Això sí que és fina ironia! 

La internet fosca: on coincideixen mercats de drogues i pornografia infantil amb activistes pels drets humans.

Sovint es fa servir la metàfora de l'iceberg per explicar que sota la internet visible, aquella que podem trobar amb facilitat als cercadors, hi ha una internet que resta invisible.
La internet fosca -dark web– fa referència a la part d’internet en què no es pot accedir amb navegadors convencionals com ara Google Chrome i Mozilla Firefox… sinó que cal emprar eines que garanteixen la privadesa de l’usuari.
Seguint la metàfora de l’iceberg, la internet fosca és més avall, on no arriba la llum i queden ocults continguts que tan sols s’hi pengen sota l’empara de més privadesa. A causa de tot plegat, la internet fosca és un lloc popular per als pirates informàtics i criminals, però també per a activistes polítics que volen protegir la seva identitat.
La fa servir molta gent, gent perfectament legal i una altra que és criminal, que vol esborrar les petjades. També la fa servir gent sense cap activitat il·lícita que cerca privadesa i seguretat en línia, com ara alertadors de corrupció, o que comparteixen informació útil i recursos que no estan disponibles a la web convencional.
Internet és com una ciutat. Vas pel carrer i és fantàstic, però hi ha uns senyors que et controlen i unes càmeres que et miren. Si no vols que et vegin, te’n vas a un racó, però allà hi ha uns altres perills i potser t’apunyalen. No hi ha un món absolutament bo ni un d’absolutament dolent. (Arnau Lleonart)

Vila?ensa

Ja ha tornat el Vila?ensa, el festival del pensament del Penedès. Reflexió per a tots els públics, del 4 al 19 d’abril. Aquest any amb el tema de la mort, i amb la intenció d’aportar llums i ombres.
Al programa de mà ja trobem tres cites definitòries:
“Qui no hagi patit el que jo he patit, que no em doni consells” (Sòfocles)
“Ni el sol ni la mort no es deixen mirar de cara” (La Rochefoucauld)
“Tota criatura vivent vol continuar existint” (Spinoza)
El tema dóna molt de si, naturalment. La mort, potser el darrer tabú.

Pedalant per la Via Augusta

Aprofitant la setmana de festa pedalem, amb el Chris i el Ton, per la Via Augusta. Avui hem fet el tram Martorell - Vilafranca del Penedès. Demà continuarem de Vilafranca a l’Arc de Berà. Una vuitantena de km en total.El corredor mediterrani està trinxat però encara hem fet algun tram ben maco. La senyalització, defectuosa i algun tram fins i tot impracticable.
La Via Augusta fou la via romana que unia la península d’Hispània amb el centre del món romà. Transcorria al llarg de la costa mediterrània, des dels Pirineus fins a Cadis, uns 1.577 km Abans de ser millorada pels romans ja era una ruta natural. De fa temps coincideix en bona part amb la carretera nacional 340.
Tot pedalant es fa inevitable no evocar el pas remot de la història des del present (Joan F. Mira. La Via Augusta: contemplació). ¿Per on havien de passar els ibers que viatjaven amunt i avall del litoral sinó per aquest mateix camí no encara imperial ni reial, que llavors devia ser a penes una senda una mica més ampla que les altres, que pocs segles més tard seria anomenada Via Augusta i pel qual mentrestant passarien les tropes d’Anníbal amb els seus elefants? ¿Com devien ser les legions d’Escipió venint de Tarragona i els veterans de les guerres de Viriat?¿Com li devia anar a Juli César en les seves campanyes militars a terres ibèriques quan l’any 46 AC la va recórrer a peu entre Tàrraco i el Pirineu? Però això ja és una altra història.

Espòilers de la Passió

De vacances de primavera que diuen alguns. A punt d’engegar el plat fort de la Pasqua, la festa cristiana que se celebra en recordança de la resurrecció de Jesucrist, en un entorn descregut que majoritàriament conserva el costum de la mona i poca cosa més, a diferència d’altres religions que mantenen una comunitat important de creients practicants (el ramadà que celebra la comunitat musulmana a tall d’exemple).
Aquest any l’equip de comunicació de la passió d'Olesa de Montserrat l’ha clavat amb uns cartells enginyosos, impactants i plens d’ironia, que de ben segur que provocaran alguna crítica iracunda. Els textos són divertits, a manera d’espòilers:
“Amor, enveja, traïció… com una telenovel·la de migdia però sense sobreactuacions”.
“Cap al final maten el protagonista”
“Un guió tan bo que el prota ressuscita i t’ho creus”.
Totalment a favor de la ironia fina, d’una dosi justa d’insolència i d’una mirada desvergonyida. “Liberez l’expression” que es llegia en alguna pintada del maig del 68. Doncs això! I bona Pasqua als creients practicants.

La vida és mòbil (2)

Demolidor i més que preocupant el darrer 30 minuts de TV3 “La gran distracció” que analitza l’efecte de les pantalles en les generacions més joves. Un reportatge interessantíssim sobre el mal ús, l’abús i la toxicitat de les pantalles recreatives. Però també una història que fa por i que fa patir. Perquè el que ara pot semblar només un motiu de discussió amb el fills esdevindrà un problema social d’aquí uns anys.El reportatge comença amb un nen a dalt d’una atracció de cavallets, el clàssic carrusel. Però la criatura no està pendent de l’entorn ni del puja i baixa. Està enganxat al mòbil que té entre les mans. (Mònica Planas) Aprofito per fer una falca: que tornin els cavallets del Quique i s’enduguin de la plaça del Penedès l’artefacte Disney que hi ha!
Segons l’UNICEF només un de cada quatre pares limita l'ús de pantalles. I aquí rau bona part del problema.
Fa anys que som al cap del carrer, que l’aparell que portem a la butxaca -o al bolso- ens té ben controlats. D’això se’n diu “capitalisme de vigilància”. A la butxaca porteu un supercomputador -més potent que el més potent del món de fa 25 anys- però el d’ara és més conscient del que passa al seu voltant. (JM Ganyet: La democràcia mor al núvol).
Facebook ja va descobrir que era més fàcil modificar el futur que predir-lo, perquè hi ha una relació de causa i efecte entre el que veiem a les pantalles i el nostre comportament (Antoni Bassas. L’espia del mòbil). I així estem!

Els càtars

El desembre de 1988 vaig llegir una entrevista a la cantant Josiana on parlava del seu darrer disc en occità “Los càtars” (Música per a Anna). Tota una doble descoberta, de la Josiana i del catarisme. El disc és d’un lirisme absolut i terrenal, sobri, sense pretensions historicistes i fugint de la petja medieval. Fa tremolar la terra. Incorpora els textos dels temes en català i occità. Una delícia.El catarisme, en poques paraules, és una religió oposada a la catòlica, edificada sobre el principi de la llibertat i sense creu. Una religió oberta, liberal: no existia el matrimoni, hi havia amor lliure i la dona i l’home tenien la mateixa consideració. Quelcom extremadament preocupant a Roma que va organitzar una creuada per motius religiosos i d’altres més terrenals: Occitània era un país molt ric i la destrucció del catarisme va suposar també el domini del territori.
L’any 1.000 el catarisme s’estengué per diversos indrets d’Europa però fou a Occitània on arrelà més fort. Els càtars, bons homes o perfectes, predicaven la sobrietat i la pobresa. L’expansió del catarisme fou possible gràcies al caràcter obert, culte i progressista de la societat occitana.
La lluita contra aquesta religió declarada herètica fou primer pacífica i després bèl·lica amb massacres com la de Béziers on l’any 1.209 foren assassinades milers de persones. Setges i batalles se succeïren per arreu d’Occitània durant la primera meitat del segle XIII. La més cèlebre la de Muret, el 1213,en la qual la mort del rei català Pere el Catòlic a mans de l’exèrcit francès significà l’annexió d’Occitània a la corona francesa. Muret no només ijmplica l'expulsió gairebé definitiva dels catalans d’Occitània, sinó que també reforça la primacia de Castella en la carrera per conquerir més territoris andalusins que la Corona d’Aragó.
El 1258 Jaume I fou obligat a acceptar el tractat de Corbeil pel qual renunciava a la possessió d’Occitània. (Jordi Miralles)

Fer-ne 63

Les xifres rodones es presten a la celebració. D'altres no tant rodones són juganeres si considerem algunes combinacions, com és el cas del 63… o del 69 si ens enfilem!
De fa temps que s’ha escrit al respecte. Fer-ne quaranta (Mercè Company / Cesc Sales); L’encant de fer-ne 50 anys (Rafael Vallbona); Fer-ne seixanta (Sílvia Soler); Fer-ne vuitanta (Narcís Comadira)...
No és la meva intenció fer una crònica desenfadada i realista dels 63 (avui és el meu aniversari) però sí que començo a entendre que les coses són com són, que cal acceptar sense complexos que no s’està gens malament i que la vida hagués pogut anar molt pitjor.
Fer-ne 60 ja impressiona (de joves els nostres avis tenien seixanta anys!) i el temps és un notari que va deixant constància de tot el que hem viscut i del rastre que tot plegat ens ha deixat. Tots anem posant anys amb resignació i amb l'alegria d’estar vius. L’alternativa és molt pitjor! Doncs això, per molts anys! (en vida vostra! que es diu en aquests casos)
Hi ha un precepte sota el qual intento viure: "prepara't per al pitjor, espera el millor i accepta el que vingui" (Hannah Arendt).

Palau Ferré

Aquest dimecres, l'art del pintor Palau Ferré torna al Vinseum a través de "La dona més pintada" (Proa, 2023), la nova novel·la de Màrius Serra.
El 1973/74 quan estudiava 3r de l’antic batxillerat a Montblanc, 3 o 4 alumnes vam anar a casa de Palau Ferré a fer-li una entrevista que vam gravar en un cassette tota una novetat tecnològica en aquella època.
Ens va atendre la mar de bé, amb begudes i galetes si mal no recordo. Tota una experiència per nois i noies de 13 o 14 anys poc avesats a aquest tipus d’actes.
A posteriori va venir la disputa de Palau Ferré amb el promotor i marxant d’art de Reus, Miquel Peirats. l’acte de rebel·lia de Palau Ferré i l’inici d'una crema de quadres durant més d’una dècada. Una barreja de fets reals, potser amanida per una certa dosi de llegenda urbana al meu entendre. Uns esdeveniments amb una càrrega simbòlica, literària i novel·lesca que espero que Màrius Serra hagi portat a bon port.
A tall de resum de tot plegat (font: Butlletí informatiu La Cultural. 27 març 2023): ”Després d’anys d’una relació comercial aparentment satisfactòria amb el promotor i marxant d’art de Reus, Miquel Peirats Fenollosa, el pintor montblanquí va decidir trencar l’acord, segons el qual, Palau Ferré –així signava el seus quadres- anava pagant amb pintures la compra d’un casa i dos terrenys.
En el seu moment, el preu de compra es va fixar en 10 mil pessetes el metres quadrat de tela pintada a l’oli fins a un total de 42 metres quadrats. El que el pintor no va tenir en compte és que la cotització de la seva obra aniria descrivint una corba ascendent, de manera que, arribat un moment, havia pagat amb escreix el preu de la casa i els terrenys. No endebades, Maties Palau Ferré està considerat com a un dels exponents més brillants de l’art contemporani català.
El cas és que el promotor reusenc no va estar d’acord amb aquesta decisió i va denunciar judicialment el pintor. El plet va anar d’una instància judicial a una altra fins arribar al Tribunal Suprem que el 16 de maig de 1974 va fallar a favor de Peirats i va condemnar el pintor a pintar un nombre determinat de metres quadrats d’oli sobre tela per poder rescindir el contracte que havia signat amb el marxant. Després de complir la sentència, Maties Palau Ferré, entre 1974 i 1985, va cremar totes les obres que anava pintant com a mesura de protesta per la seva situació. No va ser fins al 1989 que no va permetre que es fes cap exposició amb la seva obra.
Durant tot aquest període, Palau Ferré va pintar una i una altra vegada, el retrat de la mateixa dona, amb un estil figuratiu que oscil·la entre el cubisme i l’art romànic. Val a dir que un dels ingredients de la novel·la és, precisament, descobrir la identitat de la dona que el pintor montblanquí va retratar una vegada i un altra al llarg d’onze anys. I és que Màrius Serra ha tingut via lliure per part dels hereus del pintor i del marxant d’art a l’hora d’accedir a la documentació sobre aquest dissortat plet. Ha estat, doncs, a partir de documents de primera mà que l’escriptor barceloní ha bastit la seva novel·la.”

Pòdcast

Els podcasts estan de moda. “Els pots escoltar mentre et dutxes, al cotxe, endreçant l’habitació o estirat al llit sense fer res més. Tenen la màgia de la ràdio, amb l’avantatge que nosaltres decidim com i quan els escoltem, i per això s’han convertit en un fenòmen mundial” (Cristina Serret, ARA)
N’hi ha de tots els temes i gustos: moda, música, viatges, humor… Funcionen una mica com les sèries: si un podcast t’agrada molt t’hi acabes enganxant.
L’any 2005 el diccionari Oxford va designar podcast com la paraula de l’any. Ja van veure que la nova manera d’escoltar fitxers d’àudio seria un fenomen.
Gravar un podcast pot arribar a ser una feinada. Cak decidir el contingut, fer el guió, enregistrar-lo, fer l’edició de l’àudio retallant el contingut, afegint música o efectes sonors… I ja només faltaria penjar-lo en una plataforma perquè els oients el puguin trobar. Però també n'hi ha molts de casolans que es fan a casa amb un micro i un programa de gravació.
Pòdcast.cat és un portal de pòdcast en català https://www.nuvol.com/podcast-cat
L’oferta és molt variada i atractiva. Només a Catalunya Ràdio podem trobar una seixantena.
A tall d’exemple: Catalunya Ràdio. Programa Solidaris: “Intel·ligència artificial i drets humans” https://criatures.ara.cat/ara-kids/podcasts_1_4267161.html

El “tío” Emilio

Ahir van trobar mort a casa seva el “tío” Emilio. Assegut en una cadira al voltant de la taula. A punt de fer-ne 95. Sol des de fa una vintena d’anys i sord com una tàpia. En un poble, el Cubillo -Cuenca- de no més d’una dotzena d’habitants d’edat avançada.
És el darrer de la seva nissaga, la darrera baula d’un cadenat tel·lúric sense descendència La resta de tiets i tietes ja són morts de fa anys. Ara només quedem els cosins, ja granadets.
Un té la sensació que ha desaparegut l’últim membre d’un món que s’acaba, ja caduc més ben dit. Ningú més de la seva generació serà testimoni de l’atrafegada vida que portem tots plegats. Amb ell se’n va el darrer supervivent d’un món ja inexistent que només la seva petja mantenia viu, talment com un espectre.
I, mal m’està dir-ho però és el que he sentit, ha estat una persona que no ha aportat bellesa la món.

El sol integral. L’home que controlava la por

Veig unes imatges d’Àlex Honnold penjat en un paret a centenars de metres d’altitud sense cap element de seguretat. Sento vertigen i em fa patir, a distància.
La meva experiència escaladora es va materialitzar en un dissabte a Montserrat. En acabar la jornada em vaig donar de baixa i vaig lliurar els peus de gat al centre excursionista de Montblanc. Una experiència intensa però de curta durada. Mai més se m’ha acudit emparrar-me paret amunt ni posar-me uns peus de gat. Camino i pedalo. Admiro això sí els sols integrals.
“El sol integral és un flirteig amb la mort que requereix una tècnica altíssima, però sobretot una fortalesa mental i una confiança en un mateix a prova de bomba. Un cop iniciada l’activitat ja no hi ha marge d’error ni la possibilitat de fer marxa enrere. És un joc d’equilibris, un viatge radical a la puresa i a l’essència de l’escalada. Un viatge en el qual els únics protagonistes són una paret i un escalador equipat només amb uns peus de gat i una bossa de magnesi.
Un dels plaers d’escalar sense corda és sentir-te completament segur en una situació que hauria de ser totalment insegura: trobar-te en una situació escandalosa i sentir-te totalment còmode.” (Marc Salgas)

Ramadà

Demolidor l’article de la Najat El Hachmi a l’ARA “Torna la gana i la set” en relació al ramadà
Comparteixo tot el seu argumentari. Aquest és el precepte: no deixaràs que res penetri en el teu cos des que surt el sol fins que, al vespre, no es pot distingir un fil blanc d’un fil negre.
“S’utilitza la ciència, la raó i els seus procediments per explicar allò que no té més lògica que la fe cega i la submissió a un ésser superior. Reconeguem-los aquesta astúcia, als islamistes. Per què no es pot beure alcohol? Perquè beure'n ens pot portar a cometre actes terribles, fins i tot (i aquest exemple el repeteixen sovint) allitar-nos amb la pròpia filla. Llei seca per prevenir l’incest, d’acord. Per què no podem tenir relacions amb persones del mateix sexe? Perquè la finalitat del sexe és la reproducció i resulta que els homes amb els homes i les dones amb les dones no poden tenir fills. Per què els homes poden tenir quatre dones i les dones només podem compartir el nostre amb les altres tres? Perquè en el moment de dictar-se aquesta norma molts homes havien mort a les guerres i hi havia més dones que homes. I aquí és certament interessant la flexibilitat dialèctica dels fonamentalistes adaptats que surten del marc religiós i s’introdueixen en l’històric per justificar els seus postulats i, quan cal, tornen al primer. D’aquesta cintura argumental també en podríem dir demagògia.
A banda d’això, el Ramadà és una bona escola de bulímia per l’esquizofrènia que suposen els cicles de restricció i afartament. Per això jo us puc dir que si esteu temptats de provar el dejuni intermitent, ara tan de moda, ja us dic per experiència que no funciona. Bona part dels musulmans acaben aquest mes amb més quilos dels que tenien quan el van començar.” I punt. Més clar l’aigua.

RR erre que erre Ni la lletra ni la música

La notícia musical del dia: Així sona el disc d'amor de Rosalía i Rauw, 'RR'. Pel que sembla hi ha una gran expectació pel primer treball conjunt de la parella del moment en la indústria musical. I ja han perpetrat una amenaça: podrien seguir treballant junts. Mentre duri l'amor, durarà la música.
En aquesta setmana que es conmemora el 60è aniversari del primer disc del Beatles i els 338 anys del naixement de Johann Sebastian Bach la notícia del dia no hauria de ser l’RR
Amb mi que no hi comptin. No m’agrada ni entenc la lletra, ni la música, ni el posat de desmenjats que fan Rosalia i Rauw I consti que no sóc un melòman i que m’agrada més Leonard Cohen que JS Bach
Mal que mal que torni la Shakira! O fins i tot la Suzi Quatro. Ho sento però algú ho havia de dir.

Seixantisme

Estic llegint el llibre “Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60” (Marta Vallverdú i Borràs, l’Avenç, 2022). Molt interessant aquest assaig. La primera aproximació a la cultura catalana d’aquells anys, en tots els seus aspectes: de la literatura al teatre, del disseny a la renovació pedagògica, i de les arts plàstiques als moviments socials.
Una opinió contundent i agosarada de Joaquim Molas: “L’últim gran moviment politicocultural d’aquest país va ser el dels anys seixanta. El Modernisme, el Noucentisme, i els anys 60”.M’hi apunto! Com a boomer sóc part interessada i fill de la meva època.
Aquests dies se celebra el 60è aniversari del primer disc dels Beatles. A l’InfoK -gran programa!- s’han fet ressò amb un videoclip genial que us recomano https://www.ccma.cat/tv3/sx3/piriskopi-60-anys-del-primer-disc-de-the-beatles/video/6210644/
Avui comença el ramadà, el novè mes del calendari musulmà https://www.ccma.cat/tv3/sx3/el-ramada-el-nove-mes-del-calendari-musulma/video/6210641/

“Vilafranca és molt gran” o la manca d’un relat versemblant, clar i inclusiu

“Vilafranca és molt gran”, és el nou espot de l’equip de govern de Vilafranca que vol crear un sentiment d’estima vers la ciutat. Darrerament tothom s’atreveix a fer videoclips promocionals, amb més voluntat que encert a parer meu. I no tant per motius tècnics com de relat.
Compte però! El relat és l’ànima de tot plegat. El relat és el que arriba al cor i a la ment. El relat no pot ser del tot parcial ni contenir angles morts. Cal que sigui versemblant, creïble. I “Vilafranca és molt gran” no ho és. https://twitter.com/vilafrancaaj/status/1637880393104863232?s=48&t=GFDqItodZYWBsqd4buyI2Q
Un altre relat hagués estat possible, sense tanta autocomplaença i més realista, clar i inclusiu. Algú es pot arribar a creure la darrera sentència de la protagonista? (“La ciutat m’havia quedat petita i per això he tornat a casa”). Enlloc com a casa però no fotem!
És per això que genera tot un seguit de rèpliques molt crítiques. A tall d’exemple:
“Mònica Ramoneda. Amb la greu crisi d'habitatge que patim a Vilafranca, fer aquest anunci és d'un cinisme acollonant.
Montse Romagosa. Si, Vilafranca és gran. No pel seu fantàstic centre històric ni pels Verds. Que també!! Vilafranca es gran per tots els seus barris i tota la seva gent, posant les persones i els barris al centre.
Carlus Esteve. És impossible no sentir vergonya d'un vídeo tan sectari, excloent i elitista. Sí, senyors que ho magregeu tot, Vilafranca és molt gran: molt més del que ensenyeu i molt més del que sou capaços d'entendre i estimar.”

Primavera poètica

Ja som a la primavera. Avui se celebrem el dia mundial de la poesia. A tots ens cal una mica més de poesia, de ben segur. Un parell de versos dels darrer llibre de poemes de Jodi Llavina, “Un llum que crema:
En la natura morta d’una guerra,
cada un dels morts té un nom i un patronímic."
Cant general de la primavera https://twitter.com/i/status/1637760105092456449

Ni un pas enrere: Schackleton - Worsley

Ernest Schackleton (1874-1922) va intentar trepitjar el pol Sud quatre vegades. La seva història remet a l’èpica pròpia del segle passat, quan els exploradors polars van lluitar per conquistar el continent blanc.
Des dels 16 anys vivia en un vaixell i va morir en un vaixell. Es va jugar la vida per la tripulació de l’Endurance en un viatge veritablement dantesc. Va ser allà on els marins el van batejar com The Boss.
El doctor que els portava els va dotar de cocaïna en forma de píndoles anomanades “marxa forçada”, que ingerien cada hora aproximadament.
El que havia de ser una caminada de 90 dies se’n va allargar 122, i el 9 de gener de 1909, quan amb els seus companys (Wild, Marshal i Adams) van aconseguir trepitjar el punt més meridional mai trepitjar per l’home a l’Antàrtida, a només 180 km del pol Sud, van haver de tornar en el que va ser una cursa contra la mort.
A l’hora de reclutar la tripulació, l’anunci que va posar als diaris era inequívoc: “Es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.
Serà recordat com qui va guanyar la carrera a Amundsen i va morir per un atac de cor a l’illa Geòrgia del Sud, després que els gels enfossessin el seu vaixell.
Henry Worsley (1960-2016) va tractar de creuar el pol Sud en solitari i va morir en l’intent. La travessa en solitari i sense assistència de l’Antàrtida encara és una fita inassolida.
A més de 900 milles del punt de partida, després de dos mesos de caminar en solitari, 25 quilos més prim, deshidratat i a 30 milles del seu destí va demanar que el rescatessin però ja va fer tard. Va morir el 24 de gener de 2016, reobrint el vell estigma que planteja la mort dels aventurers. Quin és el límit de la resistència humana? Està enterrat amb vista a la tomba de Shackleton, el seu heroi.
A data d'avui, lluny de l'èpica i del risc incontrolat, amb totes les constants vitals sota control, es fa palès que ja no queden d’homenots d’aquest calibre. Qui els va parir!

Calçotem

Fa gairebé 50 anys que faig calçotades. En cauen 3 o 4 cada any i des de fa 30 anys que organitzem una calçotada “reformista” amb una colla d’amics del ram de la docència.
Aquest any anem curts, només en farem un parell. I avui farem la primera a cal Ton Xacó. Serem 10 ànimes que amb prou ens ens menjarem la meitat de calçots que es menja el campió del concurs de calçots de Valls, l’Adrià Wegrzyn: 221 calçots, 3,135 kg nets, engolits en 45 minuts. Una animalada!
L'home que menja més calçots del món no amaga la seva proesa: "Després del concurs de calçots vaig dinar carn a la brasa” https://ja.cat/adriats
Us adverteixo dels errors imperdonables a les calçotades, segons el màxim expert a Catalunya https://ja.cat/errors
I ja per acabar un artefacte per coure molts i molts calçots. Una màquina XXL per coure fins a 1.400 calçots simultàniament. L'invent d'un ferrer de Vinebre. Josep Nogués fa 40 anys que inventa andròmines de tota mena per resoldre necessitats o simplement per passar-ho bé. https://www.ccma.cat/324/una-maquina-xxl-per-coure-fins-a-1400-calcots-linvent-dun-ferrer-de-vinebre/noticia/3152196/
Bona calçotada!

Hem perdut l’oremus (II)

L’abril de 2015 ja vaig fer un apunt sobre el tema. Hi torno. Aquest matí hem estat a la Plana Novella, al temple budista del Garraf, i això m’ha remogut la consciència.
Rellegeixo fragments de “Hem perdut l’oremus” de Vicenç Villatoro (La Campana, 1998): Hem "perdut" l'oremus i moltes altres coses. Segurament devem ser una de les generacions que hem deixat més llençols esparracats amb tantes bugades com ens ha tocat de fer o de viure.
Que el jovent d'avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l'àmbit cultural en el qual vivim és una realitat ben evident.
I que això fa que els joves -i tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals- no puguin entendre el significat de moltes obres d'art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d'ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
També repasso “Les religions explicades als fills” de Roger-Pol Droit (La Campana, 2000), un llibre molt útil als adults com font d'informació cultural, imprescindible al món d’avui on en tots els països conviuen persones de creences diferents.
El tema m’interessa, com a ateu que sóc -gràcies a Déu!-.

Manel

Fa quatre dies que he sabut que els Manel pleguen -una aturada biològica temporal- i no és precisament una nova que em passi desapercebuda Entenc perfectament el seu determini. Setze anys són molt aanys i la vida dóna molts tombs en totes direccions. I sóc conscient que les aturades biològiques temporals acostumen a ser indefinides, per sempre. 

M’encanten els Manel i això que s’ha anomenat rock narratiu. Sense ser un melòman des de sempre que m’han agradat molt i formen part de la banda sonora de la meva vida. Junts o "sueltos" sí que els demano que no s’aturin, que mantinguin viva la seva creativitat. I que ens continuïn sorprenent i fent gaudir amb la seva bona música. 

Gobierno de España

Insultant la campanya publicitària del Gobierno de España a Catalunya Ràdio -i suposo que també en altres cadenes catalanes-. A tall d’exemple aquest matí entre ¼ i mig i 2/4 de 8 tres falques publicitàries: de l’Agència Tributària, d'AENA i del ministeri de Treball explicant les excel·lències i les meravelles de la feina feta amb els nostres impostos. Vergonyós, insultant.
Sento vergonya aliena i lamento que aquestes pràctiques publicitàries de vol gallinaci i intencionalitat perversa, que pretenen tapar-se les vergonyes, no estiguin prohibides. Ahir dimarts, en sentir la falca de Rodalies, justament un dia en què per una avaria en el subministre elèctric hi va haver retards en tres o quatre de les línies de rodalies, se’t regira l’estòmac i t’agafen ganes de fer anar el bastó. Ja està bé de tanta impostura subvencionada amb fons públics. A cagar a la via!

Tres anys de l'inici de la pandèmia

Aquest 14 de març es compleixen tres anys de l’esclat de la pandèmia. Es va dir que d’aquell cataclisme epidemiològic s’esdevindrien transformacions profundes i de llarga durada. A ‘Les mutacions socials de la COVID-19’, l’Institut d’Estudis Catalans radiografia, amb perspectiva de país, aquell trasbals des de diverses perspectives. La Violeta Tena fa un Inventari pandèmic a la revista El Temps amb un reportatge ben documentat https://ja.cat/inventaripandemic .
Les conclusions de l'estudi són demolidores: La realitat és, però, que la “nova normalitat” s’assembla molt a la “vella normalitat” i que els cants de sirena que apuntaven al xoc pandèmic com una oportunitat per a la redempció col·lectiva no eren més que això, cants de sirena. Les condicions econòmiques, i amb elles l’ordre social, si han estat modificades, no ho han estat per a millor. La covid, doncs, ha vingut a accentuar tendències centralitzadores i limitadores de drets.
La plataforma Estels Silenciats exigeix la creació d'una comissió d'investigació per aclarir les injustícies i vulneració de drets que es van cometre durant la crisi sanitària.
A tres anys vista queden molts serrells pendents i res no fa pensar que res hagi de canviar al respecte. Una altra oportunitat perduda.

Cent anys

Tal dia com avui el pare hagués fet 100 anys. Mare meva! Ho va deixar estar el 2019, molt més tard del que ell hagués volgut, i després d’uns quants anys de postració i patiment innecessaris. Sempre deia que ell hagués volgut morir-se el dia abans -o a tot estirar el dia després- que la mare, el 2010. No voldria per a mi els seus darrers anys de vida, sense mobilitat i amb el cap emboirat.
Tot i que vaig intentar obtenir el seu testimoni vital, vaig fer tard. Ja no estava per la labor ni tenia interès en testimoniar la seva dilatada vida. Vaig Lamentar el seu determini, però ja sense cap possibilitat real de reconsideració per part seva. Amb la mare tampoc va ser possible bastir cap relat personal, si bé per altres motius.
Penso en alguns dels llibres amb evocacions memorialístiques familiars.“Un home que se’n va” (Vicenç Villatoro); “Mare” (Ada Castells), “Todo sobre mi madre” (Delphine de Vigan), “També això passarà” (Milena Busquets), . No faré res de semblant, que sigui comparable per entendre’s, però sí que deixaré constància per escrit d’algun episodi de les seves vides. I ho faré per ells, per mi i pels meus fills, per no trencar del tot la baula que ens relliga.

8 de març

Diu l’Anna Manso que “avui no és un dia perquè se'ns feliciti com a dones. És un dia per recordar tot allò que encara ens ofega, condiciona, silencia, amenaça i assassina. També per reunir-nos i manifestar-nos. Perquè juntes la nostra força, el nostre coratge i la nostra alegria es multiplica.”
El feminisme segons Montserrat Roig: ”És impossible imaginar un Beethoven parint cada any, Einstein especulant sobre la teoria de la relativitat entre nadons que ploren, Miquel Àngel treballant a la Capella Sixtina mentre dona de mamar als seus fills.”
Els darrers anys, als Països Catalans i a tot el món, s’ha viscut allò que algunes teòriques consideren la quarta onada feminista, un nou impuls del moviment que és hereu de les reivindicacions històriques però que també té les seves particularitats. En aquesta onada, la violència sexual ha estat una de les qüestions centrals. Evidentment, fa moltes dècades que és prioritària per a les feministes, però ara s’ha aconseguit que ocupi més espai que mai en el debat públic. I, molt relacionat amb les violències sexuals, veiem sovint debats que tenen a veure amb la sexualitat femenina, el desig, els cossos de les dones i el paper que homes i dones tenen en les relacions.(Clara Ardèvol, Vilaweb)
Benvinguda la 4a onada feminista!

Ball de comiat

M’emociona la trista notícia. L'emotiu ball de comiat en el funeral de la professora assassinada per un alumne a França. Van fer sonar una cançó de Nat King Cole i els companys de la professora, que era molt aficionada a ballar, van recordar-la ballant
Des de la desconeixença però amb una sentida emoció. No se m’acut millor comiat!
El funeral d'Agnès Lassalle, la professora de 53 anys morta per un alumne a Sant Joan Lohitzune, al país basc francès, va ser molt emotiu i amb un homenatge poc habitual: el ball del company i els seus amics.
Va ser divendres a Biarritz: quan van sortir de l'església i abans de carregar el fèretre al cotxe fúnebre, van posar la versió francesa de la cançó "Love" de Nat King Cole.
Llavors el vidu, Stéphane Voirin, va començar a ballar sol i els companys i amics de la professora, que era molt aficionada a la dansa, s'hi van afegir per parelles:https://ja.cat/ballar

La vida és mòbil

Dia mundial sense mòbil. Una data per reflexionar sobre la dependència psicològica, emocional i funcional dels mòbils. I això a les acaballes del Mobile World Congress
Llegeixo al portal Pantallas Amigas algunes informacions al respecte, ben preocupants.
Cada cop són més les persones que confessen tenir un alt nivell de dependència cap al telèfon mòbil.
El moviment #NoPhoneDay ens proposa el repte de deixar el telèfon mòbil per un dia per prendre consciència del temps que hi dediquem. Ens despertem amb l'alarma del seu despertador, escoltem la ràdio llegim les notícies a les xarxes socials, escoltem música de camí a classe oa la feina i al descans el tornem a fer servir per parlar amb algú.
Des del 2000 que estem pendents d’aquests artefactes que tot ho acaparen.Té un potencial enorme que, en el pitjor dels casos, es pot arribar a convertir en una arma de destrucció massiva. La vida és`mòbil! 

Aigua!

Una piulada del Jordi Lon ben simple i efectiva, de les bones vaja. Ara que ja estem en una situació excepcional pel que fa a les reserves d’aigua, després de dos anys i mig de sequera extrema, tots els esforços són bons. Diuen que tenim reserves d’aigua per un any però ,molt em temo que el pitjor encara ha d’arribar.
Com deia el capità Enciam “els petits canvis són poderosos”. I aquest que proposa el Jordi Lon és ben simple i efectiu: “a casa estem estalviant uns 800 litres d'aigua al mes amb una acció ben senzilla i efectiva.Oi que a l'hivern, quan us dutxeu, deixeu que corri l'aigua fins que no assoleix la temperatura desitjada?
Doncs nosaltres hi tenim una galleda. I cada cop que algú es dutxa, hi posem el mànec per recollir tota l'aigua que es perdria. I cada cop que anem al wc, enlloc d'estirar la cadena, com que tenim la galleda allà mateix, hi aboquem part d'aquesta aigua (tot completant la neteja amb l'escombreta, si cal). D'aquesta manera ens estalviem moltes descàrregues del wc. De fet, gairebé ja no necessitem estirar la cadena (potser algun cop, depèn del dia). I, doncs, de mitjana i pel boc gros, estalviem uns 800 litres al mes. Fàcil, oi? Per un moment, imagineu-vos que això ho fan totes les llars de Catalunya. Feu números i veureu la importància de petits gestos com aquest. Vinga, que no costa gens!”

Ayuso - Tabàrnia

Llegeixo al Món que Ayuso aterra a “Tabàrnia” i reivindica Madrid contra el “deliri separatista”. La presidenta de la Comunitat de Madrid demana als independentistes un "diàleg" entre catalans i treu pit de la fiscalitat madrilenya. “Benvinguda a Tabàrnia, presidenta”. D’aquesta forma Albert Boadella donava la benvinguda a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a la capital de Catalunya, Barcelona. “Necessitem una Isabel Díaz Ayuso i de moment no la tenim”, deia el vicepresident del Círculo, Enrique Lacalle, amb un somriure d’orella a orella. Madrid, terra de “llibertat”; Catalunya, “deliri separatista”. La presidenta de la Comunitat de Madrid demana als independentistes un "diàleg" entre catalans i treu pit de la fiscalitat madrilenya.
Que l’Ayuso aterri a casa nostra i reivindiqui Madrid contra el “deliri separatista” ja és tenir nassos. Que tota una colla de pallussos la inviti, se t'escoltin i li riguin les gràcies fa pena i que a sobre tots plegats ens vulguin donar lliçons d’economia i de cosmopolitisme no té perdó. A cagar a la via!

Madrid (1980-2023)

De novembre de 1980 a novembre de 1981 vaig fer el servei militar a Madrid. De l’11 al 13 de setembre de 2009 vam fer una escapada a la capital i aquest cap de setmana, del 24 al 26 de febrer de 2023 hi tornem, ara amb la colla d’amics que compartim taula un cop al mes des de fa gairebé 30 anysHe estat a Madrid doncs en tres moments ben diferents de la meva vida i també en tres etapes històriques ben diferents de la capital.
Al viatge d’anada cap a Madrid, a les acaballes de 1980, vaig coincidir al vagó del tren amb tres reclutes més. El Jaume, l’Àngel i el Salvador. Va ser l’inici d’una amistat que va perdurar durant tot el servei militar.
Després d’un mes d’instrucció ens van destinar a diferents casernes pels voltants de Madrid. L’Àngel i jo vam anar a raure a l’agrupació logística núm. 1 depenent de la divisió cuirassada Brunete, a tocar de la Universitat Autònoma de Madrid, on se suposava que en cas de conflicte s’havien de dur a terme les tasques logístiques. Mai no agrairé prou que no fos el cas, que no hi hagués cap necessitat de demostrar les suposades capacitats logístiques, del tot virtuals pel que vaig constatar en pròpia pell. L’episodi del 23F va ser definitiu i paradigmàtic.
A l’agrupació logística, curta de personal (una dotzena de comandaments i una altra de soldats pencaires) i de gambals la meva trasca durant 11 mesos va consistir en cosir a màquina tota mena d’artefactes militars: tendes de campanya, toldos de camions, cinturons… A fer de vaster militar, vaja. Sense cap mena d’experiència prèvia però com que ningú més estava interessat i a mi ja m’estava bé estalviar-me la instrucció militar i l’ús d’armes de foc doncs aixì va anar. I la veritat és que va ser la millor manera de passar el temps, talment com si fos un operari que treballa de 9 a 2 i de 3 a 5 de la tarda. Vaig descobrir la ràdio, que escoltava tota la jornada laboral, tot el dia, i que des de llavors sempre m'ha acompanyat. Algunes tardes ens arribàvem amb l’Àngel a la biblioteca de la Universitat Autònoma, a 15 minuts a peu. Era la nostra vàlvula d’escapament entre setmana doncs no teníem un bona comunicació amb la capital.
Cada quinze dies teníem el cap de setmana lliure. Un cap de setmana al mes tornàvem cap a casa amb autocar i un altre ens quedàvem a Madrid. Un company madrileny director de cinema ens feia de guia i ens va acomboiar durant molt de temps. Ens va fer descobrir el cinema d’autor i vam ser clients habituals dels cinemes Alphaville.
La nostra estada va ser laboriosa, tranquil·la i rutinària, la qual cosa va ser molt d'agrair, sobretot si la comparem amb altres casos dels quals vam tenir constància, amb maniobres constants, instrucció militar, maltractes psicològics i tedi constant.
L’episodi del cop d’estat del 23F ens va fer adonar de la fragilitat de la situació i de qui manava en realitat. Aquella tarda quan cap a les 6 vaig escoltar la ràdio i sentir els comentaris dels comandaments vaig ser conscient de la magnitud de la tragèdia i el primer que em va passar pel cap va ser pensar en el rastre documental que havia deixat del meu pas per la Joventut Comunista de Catalunya i pel PSUC. Al vespre vaig servir el sopar a la dotzena de comandaments de l'agrupació, de coronel a caporal. El sopar i una infinitat de licors de tota mena que es van multiplicar exponencialment a partir de quarts d’1 de la matinada després del missatge televisat del rei. Tothom pendent de la trucada que havien de rebre de les altes esferes i fent comentaris desafortunats i antidemocràtics sense cap mena d’escrúpol.
El Madrid d’aquella època no era el Madrid mastodòntic i devorador d’ara. La petja franquista era ben visible, com a Barcelona, i encara hi havia barris i zones depauperades. Una visita a les casetes del Pozo del Tío Raimundo, a Vallecas, encara el tinc present després de més de quaranta anys.
No era un Madrid xulesc, ni la megaciutat actual, ni la seu de tots els poders fàctics. Tenia un alcalde de prestigi, el professor Tierno Galván, i una certa complicitat amb els moviments culturals catalans. No hi havia l’animadversió ni els conflictes enquistats d’ara.
A poc a poc van anar passant les setmanes i els mesos. En acabat cadascú de nosaltres quatre va reconduir la seva vida. L’Àngel com a alt càrrec d’Aigües de Barcelona; el Jaume com a jurista, secretari d’ajuntament i dirigent d’ERC i el Salvador com a líder veïnal i sindical. Amb l’Àngel vam fer alguna trobada i amb el Jaume ens hem anat veient de tant en tant. Tinc un bon record, dins de la gravetat del que suposava un servei militar, de l’estada a Madrid i estic convençut que la nostra estada va ser molt més profitosa i satisfactòria que la de la majoria de gent que es trobava a la nostra situació.
L’estada a Madrid, de l’11 al 13 de setembre de 2009, va suposar el retrobament i la constatació dels canvis experimentats per la capital després de 28 anys. Vam estrenar l’AVE i el viatge de 3 hores se’m va fer curt. Madrid no és precisament la ciutat que més m’agradi però, com totes, també es mereix una visita.
Avui, 42 anys després, torno a Madrid. Ni Madrid ni jo som els mateixos que a la primera o a la segona estada Estic convençut que .l’escapada anirà bé. Espero que el temps acompanyi. És dels pocs lloc on he passat fred. Acabo amb una frase feta recurrent i expiatòria per alguns: “tant de dia com de nit tot el mal ve de Madrid.”

23F

Llegeixo amb interès l'editorial del Vicent Partal al Vilaweb del 19 de febrer. “Despullar, i documentar, el 'deep state' espanyol”. Demolidora. Totalment d’acord: El ‘deep state’ espanyol no tan sols representa un estat dins l'estat, sinó també la pervivència del franquisme dins un estat que es diu i es vol fer passar per democràtic. El 23F va anar d’això.
La idea que hi ha un deep state ha estat molt acceptada de fa dècades per a descriure l’existència dins l’estat d’una mena de “estat profund” que funciona al marge dels polítics elegits per la població; que, a diferència d’ells, és permanent i estable i determina les polítiques més fonamentals de l’estat, les quals, per tant, resten fora de l’abast d’allò que els ciutadans poden modificar amb la participació política. Militars, policies, jutges, alts funcionaris…: tot això i més és el deep state, un entramat de persones i interessos que poden arribar a convertir la política en una simple màscara utilitària que els recobreix i que legitima les seues pràctiques, per definició antidemocràtiques.El deep state existeix més o menys a tot el món.
Però en el nostre cas hi ha una diferència fonamental: el deep state espanyol no tan sols representa un estat dins l’estat, sinó que representa la pervivència del franquisme dins un estat que es diu i es fa passar per democràtic.

La importància del relat… a les municipals

S’acosten les municipals. Ja fa setmanes que els partits vilafranquins s’ho treballen a les xarxes socials, i això promet. Tots som conscients de la importància del relat, independentment dels fets reals, que és el que arriba al cor i pot incidir en la nostra voluntat.
El més prolífic, l’Aureli. Ens ha obsequiat amb 3 videoclips promocionals que no tenen desperdici.
Capítol 1 https://twitter.com/AureliRuizMila/status/1619796198193520642?s=20
Capìtol 2 https://twitter.com/JuntsxCatVila/status/1623721607725305862?s=20 

Capitol 3 https://twitter.com/AureliRuizMila/status/1624854781457010690?s=20

El català, cosa de tots -i totes-

Llegeixo al Vilaweb aquest titular: “Llistes d’espera de més de dues mil persones per a aprendre català: Sembla una cursa d’obstacles”. Alguns fragments sucosos de la notícia.“A Catalunya hi ha, pel cap baix, més de dues mil persones que volen aprendre català i no ho poden fer.
Però el fet és que darrerament la demanda supera de llarg l’oferta i això ha deixat milers d’alumnes sense plaça.
Al Consorci expliquen que la demanda dels futurs alumnes té moltes variables –nivell dels cursos, modalitat, horari i àrea geogràfica– i que és difícil de satisfer totes les necessitats individuals:
La manca de places, doncs, en molts casos va lligada a una manca de professionals.
Tenint en compte la situació d’emergència lingüística que viu el català, la Plataforma per la Llengua critica aquesta manca de places: Una persona que vol aprendre català hauria de tenir les portes obertes i això sembla una cursa d’obstacles.
Caldria revisar les modalita. Es podrien fer les classes en l’entorn de treball, a les entitats on participen aquestes persones. En definitiva, facilitar-hi l’accés perquè s’adeqüessin més a les necessitats individuals de cadascú.
Els recursos no arriben per a gestionar les necessitats actuals. Sense una millora en la resta d’agents de l’entorn –socials i educatius– és impossible que es capgiri la realitat actual: S’ha de fer tant com calgui per garantir que aquesta gent pugui tenir uns referents lingüístics fora del curs i que puguin tenir espais per a practicar el català; i això ara mateix sabem que no passa.”
En resum: entenc que estem necessitats d’estructures d’estat. Poble català, posa’t a caminar! Ara i sempre.

Dies de ràdio

Ahir, dia mundial de la ràdio. Cada dia és el dia de la ràdio, trobo jo. Ens acompanya de matí a vespre, ja sigui en directe o en podcast. La programació d’ahir, a la majoria d’emissores, diferent i divertida en general. Sentir la Mariola Dinarès des d’Estònia -el país més digital del món- o la tropa del Búnquer des dels estudis centrals va ser genuí i llaminer.
Vaig començar a escoltar la ràdio a diari i de manera sistemàtica el 1980, a Madrid, fent el servei militar. Les llargues hores de treball cosint a màquina es veien acolorides per la companyia de la ràdio. A partir de llavors ja vaig incorporar aquest hàbit al meu dia a dia.Vaig col·laborar i fins i tot codirigir Ràdio Montblanc (1984-1989); vaig fer programes a Ràdio Vilafranca del 1990 al 1992; vam posar en marxa l’emissora escolar Ràdio Ràpia a l’escola Sant Domènec de la Ràpita. I fins i tot durant uns mesos (de febrer a juny de 2003) vaig treballar en un projecte per tal de fer ràdio a les escoles i instituts. http://www.xtec.cat/~rvillalb/radioweb/

Subscriu-te. Consum cultural

A fi d’any vaig decidir les subscripcions del 2023. No s’hi pot arribar a tot arreu i calia triar i descartar. Sóc fidel al diari ARA des dels seus inicis -els caps de setmana en format paper- i al VILAWEB. Els digitals de cultura CATORZE i NÚVOL també han estat els escollits. I, a través de l’hereu de casa, estems subscrits a la DIRECTA, que aporta la quota alternativa si no antisistèmica.
Penso que és una bona tria i que també és una manera de col·laborar econòmicament amb la gent que, amb empenta, audàcia i molts maldecaps, tira endavant projectes periodístics i culturals d'envergadura i tremp en català. Són una finestra oberta al món en la meva llengua, amb una mirada pròxima i desacomplexada. Llarga vida a tots ells i a la resta, que n’hi ha més per sort.
PD El 20/2/2023 rm dono d’alta com a soci d’Ômnium. I fins aquí hem arribat.

Carles Capdevila & Eva Piquer. Aterratge

Eva Piquer retorna a la ficció i obre una nova etapa literària. "Sempre m’explico a mi mateixa i faig les paus amb mi mateixa escrivint. És la meva manera de situar-me al món. La meva supervivència passava per escriure aquest llibre", explica Piquer (Núria Juanico, ARA, 31/1/2023). "És la història d'un renaixement després de la catàstrofe. Davant la intempèrie moral, la supervivència tard o d’hora sempre arriba".La novel·la s'aproxima al dol i en relata els efectes en primera persona.
“Un aterratge literal i un aterratge emocional. Una construcció després de la destrucció. De com ens ho fem per sobreviure a les catàstrofes. També tracta de la intempèrie moral, que tard o d’hora sempre arriba.” (Montserrat Serra, Vilaweb, 8/2/2023).
I també conté un dietari de lectures “La narradora es repenja –diu– en els llibres que llegeix, que l’ajuden a aterrar al món dels vius.” Hi ha una frase de Primo Levi que és important: “La infelicitat perfecta no existeix.”
«Ni viatjar ni beure. El truc més eficaç que conec per escapar del brogit del món passa per llegir i escriure». La seva taula de salvació. (Ignasi Aragay, ARA, 2/2/2023)
Des dels llunyants temps de l’AVUI que són un lector fidel i entusiasta de l’Eva Piquer. Les seves col·laboracions a la secció “He llegit no sé on” de l’ARA han estat font de plaer i de coneixement. El digital de cultura CATORZE, una meravella.
Acabo de llegir el seu darrer llibre, “Aterratge” i la veritat és que és una molt bona lectura. La darrera afirmació, categòrica i vital: “No deixaré mai d’escriure”.
En paral·lel rellegeixo “La vida que aprenc” (Carles Capdevila, Arcàdia, 2017). un recull d’articles vitals sobre els temes que li eren essencials. Periodisme i literatura d’alçada. Alguns d’antològics, exemplars, com ara “Fa de mal dir que tens càncer” (ARA 30/8/2015 https://www.ara.cat/opinio/mal-dir-que-tens-cancer-carles-capdevila_129_1757847.html ), una punyent obra mestra del periodisme de la sinceritat, la confiança, la fortalesa d’anim i la intimitat transcendent, fruit d’un atac sobtat de realisme mèdic (J.M. Casasús, ARA, 13/8/2023)
Sóc subscriptor de l’ARA i del CATORZE, les dues obres majúscules del Carles i l’Eva. 

Quin desastre!

A poc a poc ens anem assabentant de la magnitud de la tragèdia dels terratrèmols de Líbia i Turquia. Milers de morts i desapareguts i una població d’uns 3 milions de persones afectades que durant anys patiran les conseqüències. Som espectadors d’un desastre, d’un més dels molts desastres que ens envolten.
La Mònica Planas ens dóna pautes sobre com explicar la catàstrofe a través dels nens (ARA). Cal ser curosos i oferir la informació amb bon criteri. “La tragèdia pel terratrèmol de Turquia i Síria ens ha portat fins a casa imatges corprenedores. L’abast de la catàstrofe, la desesperació dels habitants i els rescats angoixants fan que sigui molt dificultós afrontar una informació sense estalviar el drama a l’audiència. Però la realitat és així de crua i dolorosa i no podem pretendre que les televisions ens dibuixin un món irreal o que no existeix”.
Demà m’incorporaré a un grup de debat que ja fa anys que funciona quinzenalment. El tema serà els migrants climàtics i de ben segur que serà profitós. Tots som o hem estat migrants. Les emocions són el llenguatge comú dels processos migratoris.
Rellegeixo un breu apunt del llibre “Ni l’apuntador” de Pep Quintana: La barcassa. “De sempre que han anat mal dades. Tenien fam. I la Mediterrània de l’estret se’ls va engolir”.

Raimon - Al vent 60 anys

A Catalunya Ràdio entrevisten Raimon amb motiu dels 60 anys de la publicació de “Al vent”. Sempre fa de bon sentir el Raimon. A les festes de Treball dels anys 80, a Montjuïc, era un dels cantants habituals. El darrer cop que el vaig veure en directe, a Vilafranca, ara fa 6 o 7 anys, poc abans del seu retir. Tan essencial i íntegre com sempre, de negre i vermell com de costum. Totalment d’acord amb el titular d’una entrevista recent: “Ens hem adaptat al confort. Si tens alguna cosa no la vols perdre”.
Ens caldrien uns quants Raimons i no tants xarlatans papanates ni tants intrusos en tots els àmbits de la vida. Començant pels artistes i acabant per la classe política i administrativa.
Bon vent i barca nova!

Espinàs

Se'n va un dels escriptors més llegits de les lletres catalanes, grandíssim prosista, amant de la llengua, apassionat pel país i la seva gent. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i autèntica estructura d’estat. Extraordinari conversador i una bona persona: Espinàs. Subscric literalment les paraules del Xavier Antich.
El meu Espinàs és articulista de l’Avui, amb una capacitat d’observació extraordinària. Durant molt de temps era el primer text que llegia en comprar el diari. I el de “El teu nom és Olga”. «La tarda d’avui no existeix»: 14 reflexions de l'escriptor, que deia que «les persones estem condemnades a ser el que som». Catorze, cultura viva https://www.catorze.cat/biblioteca/mor-espinas-99408/ 

Espionatge sense límits

El reportatge de la Directa núm 562 és demolidor. “espionatge sense límits”. Va d’un agent de la policia espanyola que s’infiltra durant tres anys en l’activisme de Barcelona mitjançant la construcció de relacions sexeafectives. Es tracta -diuen- de Daniel Hernández Pons, el segon talp d’estat per espiar l’activisme, que va encadenar i superposar relacions amb dones de diferents projectes polítics de la ciutat de BCN per afermar-se en determinats espais i donar credibilitat al seu personatge.
L’article “Abusos sexuals” de l’Empar Moliner a l’ARA del 4 de febrer és molt clarificador pel que fa al terme abusos sexuals. Planteja un dubte majúscul i definitiu: ¿Mentir per endur-se algú al catre o a l’altar és abús sexual?”
Algunes de les afectades ja han portat el cas als tribunals espanyols que molt em temo que no estaran a l'alçada de les circumstàncies. Hi ha un precedent britànic considerat una vulneració dels drets fonamentals. Una sentència de 2021 va determinar que el desplegament de l’oficial encobert va violar els drets humans i polítics de l’activista.
Llegeixo que el Ministeri d’Interior espanyol ha premiat l’agent de la policia i que ara treballa en una ambaixada. Les places en ambaixades són les més sol·licitades pels agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil perquè tenen sous superiors als 10.000 euros mensuals. El “tot per la pàtria” és inadmissible i injustificable. Trista és l’època en que s’ha de lluitar per coses evidents.

Llibres - Periscopi 10 anys

La mort d'un enginyer de mines jubilat fa aparèixer una enorme col·lecció de llibres, que s'ha quedat sense bibliotecari. 70.000 llibres en una casa: descobreixen la biblioteca domèstica més gran d'Alemanya.
L'enginyer de mines jubilat Bruno Schröder va convertir casa seva en una gran biblioteca. L'home tenia 88 anys, vivia tot sol i era un amant de la literatura.Només tenia un armari per a la roba que trencava amb la biblioteca Una de les poques persones amb qui es relacionava era el llibreter del poble, Silke Meyer. Cada setmana li encarregava i comprava entre 20 i 30 llibres de tots els gèneres excepte de novel·la rosa.
Amb la mort de Schröder, la biblioteca ha quedat sense bibliotecari ni ningú que se'n faci càrrec. La dona de l'enginyer viu en una residència per a gent gran i la dona que la cuida està buscant persones interessades en aquesta enorme col·lecció literària.
(Núria Juanico Llumà, ARA)
L’editorial Periscopi ha fet 10 anys. La feina feta pel que fa sobretot a la publicació en català d’autors d’arreu del mòn ha estat fantàstica. És l’editorial de capçalera de l’hereu de casa i n’estic convençut que si és un bon lector és en bona part gràcies a Periscopi. Uns quants dels llibres que tomben per casa: Nascut de cap dona; L’ala esquerra; Bona sort; Capvespre; Aprendre a parlar amb les plantes; Un cor massa gran; Canteu, esperits, canteu; Terra somnàmbula… L'enhorabona i per molts anys!

Xat GPT

Fa dies que sento parlar i, encuriosit, m’endinso -a les beceroles- del xat GPT, un sistema de xat amb intel·ligència artificial -IA- que ens està sorprenent a tots. Es tracta d'un dels sistemes d'IA més capaços provat els darrers temps, que pot respondre moltes coses que li demanis.Es tracta d'una IA que està entrenada per mantenir converses, de manera que només li has de fer preguntes convencionals i les entendrà.
El poso a prova i, a tall d'exemple, escric “Estar enamorat és” i el xat GPT continua l’escrit d’aquesta manera: “un sentiment meravellós. És una sensació que et fa sentir com si estiguessis en un núvol i et fa sentir viu i feliç. Estàs encantat amb la persona que estima i amb tot el que està passant en la teva vida. És una experiència única i molt especial que et fa sentir que tot és possible.” No em direu que no és prosa poètica en estat pur!
A parer d’alguns entesos les potencialitats del dit artefacte són enormes. Com molts altres aparells arribaran a fer la feina bruta que a hores d’ara fan molts operaris no especialment qualificats i això pot arribar a ser un problema. És clar que també seran una bona ajuda per molta altra gent. Coses de la vida!

Un apunt final del Jordi Viladrosa, pedagog @jordiviladrosa: la IA entra a les aules de professors i estimula el dabat sobre què cal fer, i com, a partir d’ara els centres educatius. La indiferència o ignorar-ho és, des del meu punt de vista la pitjor resposta.

Foc

Ahir vam fer un bon foc a l’hort. Des de la primavera de l’any passat que no estava permès i l’acumulació de restes orgàniques era considerable. Ara sí, i la veritat és que la pila feia muntanya.Foc purificador, foc entotsolador. Les flames atrauen i es fan mirar. T’abduexen i et fan badar. Durant una bona estona vam goaitar les flames i la veritat és que és tot un espectacle enlluernador. L'escalfor durarà un parell de dies i caldrà estar al cas, per tal d’evitar problemes.
Em ve al cap la pel·licula “La recerca del foc” (La Guerre du feu) del 1981. Una pel·lícula d'aventures prehistòriques franco-canadenca dirigida per Jean-Jacques Annaud. És una adaptació de la novel·la homònima escrita l'any 1909 per J.-H. Rosny. Si alguna cosa queda clara és la importància del domini del foc. Al neolític i també a hores d’ara. 

Terra de calçots

Ahir, darrer diumenge de gener, ens deixa un titular: “La Gran Festa de la calçotada de Valls del 2023: 30.000 visitants i 221 calçots engolits pel campió Adrià Wegrzyn”. Costa de creure però és ben cert: el barceloní Adrià Wegrzyn, de 48 anys, ha tornat a guanyar després d'empassar-se 221 calçots que pesaven 3,135 quilos. Acumula 14 victòries. Si el seu palmarès no és encara més espectacular és perquè van modificar les regles per evitar que sempre guanyés ell. Qui aconsegueix el primer premi, l'any següent ha de descansar. La resta de concursants, i el seu estómac, ho agraeixen.Ens trobem en plena temporada de calçots. Sembla ser que la tradició dels calçots va començar el segle XIX quan un pagès anomenat Xat de Benaiges va decidir provar una nova forma de plantar cebes blanques. Tanmateix l’origen no està del tot clar perquè algunes fonts apunten que els romans ja en menjaven dos milers d’anys enrere.
Personalment fa uns 45 anys que en faig. Els primers 15 com a participant en calçotades d’altri i els darrers 30 anys com a organitzador. En cauen 3 o 4 cada any.
A data d’avui és fàcil trobar una oferta ben variada, des de l’oferta convencional fins a altres propostes més innovadores: amb música en directe, ruta enoturística…Sigui com sigui la salsa és definitiva i pot marcar espatllar una bona calçotada. D’aquí ve la frase feta que diu que “és millor la salsa que els calçots”. I si non e vero e ben trovato.