En la mort del Marc

Ara fa una estona he rebut la trista notícia de la mort del Marc. Cada dia moren a causa del càncer a l’estat espanyol unes 300 persones, però aquesta mort m’és propera i les altres no.
Ha estat una lluita de gairebé cinc anys contra el càncer, sense treva ni respir, amb un trist final.
Morir no és místic. morir és físic, és lògic, és real, com bé sap la Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes. Periscopi, 2018).
Xavier Antich (Cada cop única la fi del món. ARA 6/10/2016) ho diu ben clar: “No sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que apreciem i estimem, que és única, no pas genèrica i indeterminada, i, per això, inconsolable.
Endevinem que no ens serveixen les paraules, ni els protocols, ni els rituals de dol, que valen per a tota mort. I és cert: cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats.
No busquem consol, perquè no n’hi ha, només records, que ens arrapen a la vida que ens manca, a les paraules compartides, a les hores viscudes en comú.
Cada mort que vivim és només nostra. No hi ha família, ni amistat, noms genèrics i en el fons buits, sinó només la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible.
Per això, si existeix el dol és perquè ens resistim a identificar la mort amb el no-res. El dol és l’experiència de la mort en vida: en la vida que resta i sobreviu. La lliçó de la mort pròxima que ens deixa, sempre, una ferida amb què sabem que haurem de viure.”
La mort del Marc és una d’aquestes morts pròximes, ni que sigui en la distància. Amb prou feines he parlat amb ell breument mitja dotzena de vegades. La més rellevant, sens dubte, en un breu trajecte en tren de Martorell a Sant Sadurní d’Anoia. I n’he tingut prou per intuir la seva vàlua i personalitat.
Admirable i meritori el comportament de la seva família, de debò. Una abraçada immensa a la Sílvia, la Foix i l’Otger. Ara, un cop arribat el desenllaç, toca enterrar el mort i reparar els vius.