Caminar

La Leticia Asenjo fa un article “Si vols ser un bon escriptor, camina” (ARA llegim 9/10/2023) que m’interessa per un doble motiu. M’agrada caminar i, sobretot, vull ser un bon escriptor.
Esmenta la Rebecca Solnit de “Records de la primera inexistència”: Caminar era la meva llibertat, la meva alegria, el meu mitjà de transport gratuït, el meu instrument per conèixer els llocs, la meva manera de ser al món, de reflexionar sobre la meva vida i els meus escrits, d'orientar-me.
Molts altres autors, d'Aristòtil a Virginia Woolf, han escrit sobre els beneficis que caminar ha tingut en la seva escriptura.
Ara, la recerca ens mostra que no és només una impressió subjectiva, sinó que hi ha una base neurofisiològica que ho explica. El neurocientífic irlandès Shane O'Mara diu que caminar "és un superpoder" perquè optimitza el sistema sensorial, l'aprenentatge, la memòria i la cognició. És a dir, mentre que escriure ens orienta la ment i ens ajuda a organitzar els pensaments, caminar ens orienta en l'espai i ens ajuda a organitzar el món que ens rodeja, tal com descriu Solnit.
Fins i tot Friedrich Nietzsche -ben boig ell- deia que "només els pensaments als quals s'arriba caminant tenen valor". És per això que el meu propòsit més recent és caminar, caminar i caminar, és a dir, escriure més i millor.
Ahir ens vam estrenar com a caminaires amb el grup “Caminades CEP 17” del Centre Excursionista del Penedès, el dels dijous a les 17h Vam fer el Cresta bocs, cim proper a sant Pau d’Ordal. La ruta és aquesta: Cantallops - Crestabocs - Cantallops, “una ruta bonica per entrenar amb desnivell. Molt pedregosa aquesta zona però vistes molt agradables”, amb 9,11 km i un desnivell de 400m https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cantallops-crestabocs-cantallops-72797334
A les fosques bona part del recorregut i a un ritme trepidant, incapaços vam ser de seguir el ritme de la resta de caminaires, ja bregats en aquestes caminades. Gairebé dues hores i mitja trescant per un pedregar, que té nassos!.
En arribar a casa les dues ànimes en pena vam coincidir en el diagnòstic: ens desapuntem. Amb nosaltres que no hi comptin… i si no arribo a ser un bon escriptor doncs tot això que es perdrà la humanitat -en minúscules-. Encara em fan mal els 206 ossos i els prop de 640 músculs que diuen que tenim. Va home va!