Va de diables. Una oportunitat perduda

Tenia curiositat per escoltar els versos dels diables avui a la FM de Vilafranca. I s’han confirmat els meus temors: espectacle de perfil baix i una oportunitat perduda.
Avui era el dia que calia demostrar que havien encaixat la repassada de la pregonera i que eren capaços de fer-ho amb elegància, audàcia i fina ironia. Doncs no. Hem escoltat una petició de perdó en veu baixa i com aquell que no vol la cosa, com la dels infants que acaben de fer una entremaliadura, els enxampen i no tenen més remei que demanar perdó.
Us imagineu com hagués pogut ser? Uns versos laudatoris de la bona feina professional de l’Anna a PTV i a RAC1, del seu esplèndid pregó i de com les dones han hagut d’encaixar al llarg del anys els comentaris masclistes i tronats de part de molta gent, també dels diables. I si hagués estat de part del mateix diable que la va desairar el 2015 doncs encara millor, de cine.
La resta dels versos, un cop més, de perfil baix, sense nervi ni grapa en general. No remunten el vol. Es mantenen les inèrcies, les rutines habituals. No han fet net. No s’han desempallegat d’un marc mental ja caduc i esgotat. Tot plegat una hora immensament llarga i avorrida. Llàstima per l’oportunitat perduda!

Un pregó com Déu mana

L’Anna Vallhonesta ens ha obsequiat amb un pregó com Déu mana que recordaré durant molt de temps. Un pregó amb tots els elements imprescindibles, ben interpretat i amb un posada en escena minimalista i funcional. Un pregó que, a més a més, es pot sentir per la ràdio, sense pirotècnies ni artificis innecessaris.
Sentit però sense abusar del sentimentalisme, divertit, original, crític però respectuós, valent, contundent i demolidor a estones (els comentaris sobre els diables, d’antologia). Amb voluntat de remoure l’imaginari festamajorenc, lluny de l’autocomplaença i del conformisme, amb elegància, perspicàcia i estil propi.

Llàstima de l’entrevista a sant Fèlix, que l’ha fet desmerèixer. Protagonitzada per algun altre partenaire hagués estat molt més meritòria (se m’acut el Peyu, el Marc Giró, l’Òscar Andreu i Òscar Dalmau…). En qualsevol cas, un pregó prèmium, de gamma alta. 9/10

S’ha acabat?

L’espectacle penós de Rubiales enganxa diu la Mònica Plana (ARA). “El realitzador de l’acte es va convertir en notari de l’espectacle de Rubiales, que hauria de convertir-se en un manual de primer ordre per reconèixer l’autèntic mascle alfa de llom platejat que s’ha perpetuat també entre l’espècie humana.”
El pinxo de Rubiales és un més, que no l'únic. Què me’n dieu del desafiant Donald Trump, ara reclús P01135809, instigador de l’assalt al Capitoli el gener de 2021, candidat en llibertat sota fiança, demagog majúscul i polític abominable. I del ric de merda Elon Musk que li ha retornat el compte de Twitter.
I del personatge ignominiós de Putin, que va pel mon suïcidant, engarjolant, provocant accidents o enverinant els seus opositors. Tot plegat penós i lamentable. I això no s’ha acabat!
Tots ells amb un denominador comú: mascles alfa prepotents, sense escrúpols, fastigosos i que no es mereixen cap mena de consideració. A cagar a la via!

La democràcia mor al núvol

Estic enllestint la lectura del llibre de Josep M. Ganyet “La democràcia mor al núvol”. L’Antoni Bassas en parlava ara fa uns mesos i això em va animar a comprar-lo. De lectura amable i alhora preocupant.
Diu entre moltes d’altres coses que a la butxaca portem un supercomputador -més potent que el més potent del món de fa 25 anys- però el d’ara és més “conscient” del que passa al seu voltant. I recorda que Facebook ja va descobrir que era més fàcil modificar el futur que predir-lo.
Comenta també el programari espia anomenat Pegasus, descobert l’agost de 2016, i que un cop infectat un mòbil permet ser controlat a distància com si es tingués físicament a la mà. Un bon grapat de persones vinculades d'alguna manera al procés independentista català han estat espiats amb Pegasus, la qual cosa és una aberració política doncs se suposa que aquest programa espia només ha de servir per investigar el terrorisme i el crim i cap de les dues afirmacions és certa.
A mig matí passo a recollir un dispositiu electrònic per una clínica del mòbil i, a la paret frontal, tenen un muntatge que trobo il·lustratiu i premonitori. Els terminals electrònics inscrustats sota la pell, al palmell de la mà. I diuen que ja ho tenim a tocar. 

A demanda. De mare només n’hi ha una (amb o en sense aferrament)... “y a tí te encontré en la calle”

Genital -genial- l'entrevista de la Lara Bonilla a l’Eva Millet a l’ARA Famílies. "Molt malament ho has de fer perquè el teu fill no t'estimi".
Desmunta pas a pas i sense contemplacions el relat de la criança amb aferrament. Més contundent i demolidor, impossible. Clar i català. Convé saber d’on venim i cap a on anem, més que res per no perdre el món de vista i que no ens falli la toma de terra.
Darrerament he pogut conèixer alguns costums de la criança amb aferrament. I la veritat és que m’ha envaït una certa perplexitat. El que jo conec com a criança “a demanda”.
Algunes reflexions de l’Eva Millet relacionades amb la mal anomenada criança amb aferrament (o també dita criança natural o respectuosa) per explicar els seus orígens i criticar la pressió addicional que assegura que suposa per a les mares.
“ - És un estil de vida i té uns ideòlegs. És un compendi de diferents ideologies molt vinculades a moviments conservadors que diuen que per criar amb aferrament has de fer un seguit de coses que, bàsicament, són: part natural, si és possible a casa; lactància prolongada i a demanda, que seria l'eix d'aquest moviment; el porteig; el collit i, una mica menys, el baby-led weaning.
- Han fet un remix amb la teoria de l'aferrament del psiquiatre i psicoanalista John Bowlby, que sí que té una base científica, amb d'altres que no i s'han inventat aquesta manera de criar que, repeteixo, és un estil de vida.
- És antifeminista total. Perquè la mare és qui dona el pit dos anys o més, qui porta el nen a sobre, qui dorm amb el nen... Al final què fas? Doncs deixes de treballar perquè [aquesta criança] és una manera molt efectiva, com diu Elisabeth Badinter, de tornar la dona a la llar.
- Hi ha una part del feminisme més jove i combatiu que reivindica aquesta criança com una forma d’empoderament. Aquest estil de criança està relacionat amb la hiperpaternitat perquè el fill és el projecte. I aquest estil de criança et promet nens diferents i meravellosament especials.
- Aquest moviment prima la díada mare-nadó i el pare queda fora. Hi ha pares a qui ja els va bé i d'altres a qui no. I amb el collit –li dedico un capítol–, el que acaba passant és que els pares dormen al sofà. Amb aquesta idea que si poses a dormir el nen en una altra habitació el traumatitzaràs, els pares estan sortint de les habitacions.
- El vincle no depèn de com has alimentat el teu nadó ni de quants anys has dormit amb ell. Ni de com l'has parit.
- L'aferrament és donar respostes afectives al teu fill quan ho necessita. I molt malament ho has de fer perquè el teu fill no t'estimi. Les noves mares tenen unes pressions insostenibles. És una criança insostenible. Deixeu les mares en pau!
- Sense les xarxes això no tira endavant. Primer ens informàvem per criar amb les nostres mares, després van venir els experts i ara, les xarxes.
- Totes les divulgadores i especialistes de l'aferrament es queixen que venim d'una criança adultocentrista i ara estan fent una criança paidocentrista. El nen és qui dirigeix i qui ho decideix tot. I el nen no està capacitat per dirigir la seva criança. Esclar que l'has d'escoltar, però pares i mares som els responsables d'aquesta criatura, li hem de donar uns límits i unes direccions i cuidar-los.”

Frec a frec del penya segat

Llegeixo a la premsa digital que Catalunya frega els vuit milions, que arribarà abans del previst, aquest mateix 2023. I em ve al cap la campanya institucional del “Som 6 milions”.
A la dècada dels 90 el paìs es va engreixar enormement. No va créixer de manera harmònica i equilibrada sinó que el greix, els saxons. els mitxelins vaja es van multiplicar. I estem patint, i em temo que encara patirem més, les conseqüències de no plantar cara al problema, de mirar cap a una altra banda, com si no anés per nosaltres.
La situació a Hawaii frega la catàstrofe. Almenys 36 persones han mort en els incendis que estan arrasant l'arxipèlag paradisíac.
Fregues al tren: l'últim retard de Rodalies el provoquen un revisor excitat i un maquinista indignat. El maquinista va enganxar l'interventor amb una dona tenint sexe al tren. Els usuaris del comboi de l'R16 van sortir amb 30 minuts de demora. El que no ens han aclarit és si la parella va tenir el temps just de rematar la feina o si va ser un coitus interruptus.
L'Opus demana als fidels continuar "units" per reforçar l'Obra després de la rebaixa de poder aplicada pel pontífex. Els aconsella que es facin fregues, que tot ajuda.
Una estampa de Sant Fèlix original i provocadora revoluciona Vilafranca del Penedès. Les reaccions que ha provocat freguen l’escàndol. “On anirem a parar!”

Frec a frec del penya segat anem trampejant l’estiu, com cada any. I que duri!

FM de VFP

El setmanari El 3 de Vuit, l’agost de 1999, va demanar a 10 vilafranquins vinculats al món de la cultura que posessin per escrit quin podia ser el rumb que podia prendre la Festa Major (FM) a les portes del s. XXI  Amb una evolució històrica de la FM a càrrec del filòsof i folklorista Joan Cuscó i Clarasó.
Una bona iniciativa que va tenir aportacions valuoses a considerar i que malauradament no ha tingut continuïtat. Alguna de les moltes propostes sí que és veritat que ha estat incorporada si bé no ho han estat el gruix ni les de més calat.
La responsabilitat desplegada durant molts anys per la Coordinadora de Balls de la FM van ser assumides, després d'un llarg període de negociació (del 2001 a 2007) pel nou Consell de la Festa Major, el nou òrgan participatiu encarregat de vetllar pel compliment del protocol de la més típica, l’encarregat de formular propostes i suggeriments, adoptar acords i portar a terme tasques determinades de gestió de la FM

La creació de la Fundació de la Festa Major l'any 2012, amb l'objectiu de primordial de desenvolupar la gestió econòmica de la festa així com impulsar-ne la seva promoció i difusió, va suposar un avenç significatiu pel que fa a la gestió administrativa de la festa.
La necessitat de replantejar la FM era una de les necessitats reclamades pels 10 vilafranquins que demanaven amb caràcter d'urgència obrir un debat públic i plural, amb voluntat de ser decisori, per canviar el rumb de la festa gran vilafranquina.
Molts venien a dir que a la FM li falta i li sobra molt i que tot això afectava la mateixa línia de flotació de la festa, és a dir, l’organització, finançament, continguts i funció. Els trastorns horaris com a botó de mostra del que estem parlant.
Vint-i quatre anys després encara arrosseguem el gruix dels dèficits i superàvits esmentats. I un té la impressió que cap de les administracions municipals s’ha atrevit a replantejar la FM I així estem! L’episodi d’aquests darrers dies al voltant de l’estampa és simptomàtic.
Altres municipis com ara Sabadell, el 2018, han estat capaços de tirar endavant un procés participatiu per repensar-la. I diria que no els ha anat del tot malament.0

Zona de confort

Llegeixo i també escolto a la ràdio que un grup de turistes catalans han quedat atrapats a Etiòpia per l’esclat d’un conflicte armat entre milícies i l’exèrcit a la regió d’Amhara. Si et mous pel Pirineu català, com és el meu cas, és més difícil veure't implicat en aquest tipus de situacions, naturalment. És el que s’anomena la zona de confort.
Amb tot el risc mai no està del tot controlat. I si no que els ho preguntin als administradors de la FM de Vilafranca. Pel que fa a l’estampa, en sortir de la zona de confort, el “pollastre” que s’ha muntat ha estat fenomenal. I amb raó. Sóc del parer que s’han equivocat d’operària i que l’operària tampoc no ha estat gaire afortunada, ni acceptant l’encàrrecc ni amb l’obra feta. Ara ja sabem per què serà recordada la FM 2023. Una conclusió demolidora i de sentit comú: no tothom serveix per a tot.

PD Les tres darreres frases són desafortunades i fins i tot lamentables. No les elimino del blog però estaria bé no tenir-les en consideració.

Cien años de soledad

Acabo de rellegir, quaranta-tres anys després, Cien años de soledad, la novel·la més ambiciosa de Gabriel García Márquez. Era de lectura obligada el 1980 a literatura castellana de magisteri, a Tarragona. Em va agradar molt en el seu moment i m’ha encantat a data d’avui. Excel·lent, desbordant, abassegadora…
És la història de set generacions de la família Buendía a la ciutat imaginària de Macondo.
Realisme màgic en lletra majúscula. La novel·la narra esdeveniments fantàstics en un marc de quotidianitat. Els protagonistes reaccionen davant de profecies, levitacions, o aparicions de personatges morts com si es tractés d'un fet normal.
A la novel·la, que transcorre durant un període de cent anys, el temps avança a cops linealment, a cops de manera cíclica. Un tema central és que la història es repeteix contínuament. Una possible interpretació de la novel·la és que en realitat en aquesta vida tots vivim i morim sols.
El premi Nobel de literatura rebut el 1982 és del tot merescut al meu parer. I el seu discurs d’acceptació del premi, La soledad de América Latina, un al·legat en defensa d’Amèrica Llatina. Un parell de fragments a tall d’exemple:
“Sin embargo, frente a la opresión, el saqueo y el abandono, nuestra respuesta es la vida./…/
Una nueva y arrasadora utopía de la vida, donde nadie pueda decidir por otros hasta la forma de morir, donde de veras sea cierto el amor y sea posible la felicidad, y donde las estirpes condenadas a cien años de soledad tengan por fin y para siempre una segunda oportunidad sobre la tierra.”