Cien años de soledad

Acabo de rellegir, quaranta-tres anys després, Cien años de soledad, la novel·la més ambiciosa de Gabriel García Márquez. Era de lectura obligada el 1980 a literatura castellana de magisteri, a Tarragona. Em va agradar molt en el seu moment i m’ha encantat a data d’avui. Excel·lent, desbordant, abassegadora…
És la història de set generacions de la família Buendía a la ciutat imaginària de Macondo.
Realisme màgic en lletra majúscula. La novel·la narra esdeveniments fantàstics en un marc de quotidianitat. Els protagonistes reaccionen davant de profecies, levitacions, o aparicions de personatges morts com si es tractés d'un fet normal.
A la novel·la, que transcorre durant un període de cent anys, el temps avança a cops linealment, a cops de manera cíclica. Un tema central és que la història es repeteix contínuament. Una possible interpretació de la novel·la és que en realitat en aquesta vida tots vivim i morim sols.
El premi Nobel de literatura rebut el 1982 és del tot merescut al meu parer. I el seu discurs d’acceptació del premi, La soledad de América Latina, un al·legat en defensa d’Amèrica Llatina. Un parell de fragments a tall d’exemple:
“Sin embargo, frente a la opresión, el saqueo y el abandono, nuestra respuesta es la vida./…/
Una nueva y arrasadora utopía de la vida, donde nadie pueda decidir por otros hasta la forma de morir, donde de veras sea cierto el amor y sea posible la felicidad, y donde las estirpes condenadas a cien años de soledad tengan por fin y para siempre una segunda oportunidad sobre la tierra.”