Bruce Springsteen

El concert més espectacular que he vist en directe en ma vida va ser el 10 de setembre de 1988, a Barcelona, el macro concert organitzat per Amnistía Internacional per reivindicar la lluita pels drets humans. "Human Rights Now!" (Drets Humans, ja!) va ser una gira mundial de 20 concerts protagonitzada per artistes de primer nivell al llarg dels cinc continents"Bruce Springsteen y la E Street Band", Sting, Peter Gabriel, Tracy Chapman i Youssou N’Dour, amb "El último de la fila" com a artista convidat, van ser els encarregats de conscienciar a través de la música en el concert celebrat en el Camp Nou. Apoteòsic, fantàstic, únic. No he participat en cap altre concert similar.
Torna el Boss a BCN, el 28 i el 30. Torna el cantautor de l’era pop, hereu de trobadors, joglars i de la literatura de transmissió oral cantada. Un dels músics que més s’ha esforçat per explicar què significa néixer als Estats units i les llums i ombres d’una societat suposadament lliure però profundament desigual. Un cronista de la seva època, dels somnis trencats a la terra promesa. Llarga vida al rock’n’roll!

In vino veritas… et aqua sanitas.

Fantàstic i potent el “Sense ficció” d’ahir a TV3. Posa el focus en l'addicció a l'alcohol amb l'estrena del documental “No penso tornar a beure mai més”, un treball impulsat per Flora Saura. La presentadora, que exerceix de conductora del documental i és corresponsable del guió, va decidir parlar d'aquesta addicció després de passar per un procés de desintoxicació. Al documental participen molts testimonis anònims i també personatges coneguts com el comunicador Marc Giró, els escriptors Sebastià Alzamora i Daniel Vázquez Sallés, i el cantant David Carabén.
Testimonis valents i directes, sense embolcalls ni falsa cosmètica. El missatge de la conductora del programa és ben clar: L'accés a l'alcohol i altres drogues que tenim ara no s'havia vist abans en la història. Això que diuen que l'ésser humà ha begut sempre, potser sí que és així, però no de la manera que es beu ara. Crec que ara hi ha una tendència a no beure tant, però alhora estem en una societat molt dopaminèrgica i confonem el plaer amb la felicitat. Això també és un problema. Per això hi ha més ansietats, depressions i tenim comportaments més compulsius amb les xarxes socials, l'esport o a la feina. L'important és parlar-ne, desestigmatitzar-la i saber que és una malaltia dels nostres temps. És important que la gent sàpiga detectar els primers senyals i no haver de tocar fons per demanar ajut. Salut! 

25 d’abril 2023

Dia de reminiscències històriques de prou pes: la batalla d'Almansa (1707), la revolució portuguesa dels clavells (1975) i alguna més de ben segur. Llegeixo el revers del bloc Maragall, que no deixa de ser curiós, avui dedicat a Caterina Tomàs i Gallard, santa mallorquina que morí a quaranta -tres anys el 1574. Penso que si una persona poc treballada i se suposa que més ben alimentada que la immensa majoria de mortals es moria a aquesta edat, els quaranta devien ser la mitjana d’edat del segle, la meitat que l’actual.
Escolto a la Catalunya Ràdio, tot preparant els esmorzars, que la meitat dels catalans tenen moltes dificultats per arribar a fi de mes, que ⅓ no es poden permetre fer ni uns dies de vacances i que la ¼ estan en perill d'exclusió social i tot plegat em fa pensar que no anem bé com a país.
Sento l'entrevista que li fan a la Susan Sarandon. Parlen de la pel·lícula Thelma i Louise. La tinc ben present. I l’escena final, la primera selfie, de pell de gallina. És una d’aquestes pel·líicules que no s’obliden, com ara també em passa amb Mississippi burning a tall d'exemple, malgrat no es puguin considerar excel·lents pel·lícules cinematogràficament parlant.
Endreço el meeu blog, dono un cop d’ull a la premsa digital i me’n vaig en bici a l’hort a regar i a posar les canyes a les tomaqueres. Bon dia!

Sant Jordi 2023

Primer sant Jordi amb l’estatus de jubilat, amb la qual cosa i per imperatiu legal no puc donar un cop de mà a la parada de venda de llibres de la Cultural.
Enfilem cap a BCN després de molts anys d'absència per sant Jordi. Mare meva! Quina gernació, una cosa mai vista. Angoixant i del tot estressant. Fins i tot tanquem els accessos a alguna estació de metro per aglomeracions, cosa que jo no havia vist mai.
La visita guiada a VilaWeb, molt interessant i instructiva. Seixanta minuts ben aprofitats.
El passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya són un formiguer i busquem alternatives. Els carrers i places de Gràcia, amb molta gent però molt més suportable.Anem i tornem amb Rodalies, amb retard i be atepeits.
Un parell de coses a comentar. La crítica ferotge i demolidora de l’Anna Carreras al llibre més venut de la diada, “Les nostres mares” de la Gemma Ruiz (ARA 22/4/2023). Aquí hi ha marro i alguna cosa de personal potser. Com que el llibre tomba per casa avui mateix en llegiré algun fragment per intentar entendre el per què de tot plegat.
I una cançó que vaig sentir ahir i que no em puc treure del cap. Mishima canta “Roses”, la versió en català de l’èxit de Miley Cyrus “Flowers” https://www.vilaweb.cat/noticies/mishima-flowers-roses-miley-cyrus/

Com el Met de Ribes

El sector del cereal català ja ha llançat el seu crit d’alarma. D’alarma extrema, de catàstrofe… La vinya, els avellaners, les oliveres i la resta de cultius estan ben bé igual.
El canal d’Urgell ja no raja, ni els del camp de Tarragona. Els regants del delta de l’Ebre disposen de la meitat de l’aigua habitual, de moment. L’impacte de la sequera en l’agricultura ja és a hores d’ara mortífer.
Al límit, a la vora de la zona catastròfica. I la ramaderia, que pateix una situació del tot insuportable, ja fa temps que no aixeca el cap.
Conec personalment gent que treballa en tots aquests àmbits i tothom està esgarrifat i indignat, i amb raó. Convençuts que el pitjor encara ha d’arribar, d'immediat.
No anem bé. Què en farem del primer sector? El primer a hores d’ara ja és el darrer. Ens estem carregant una verdadera estructura d’estat. Com coi volem aconseguir la sobirania alimentària? Serem tan ineptes i irresponsables com per acabar de desmantellar la pagesia i la ramaderia del país? Em temo que sí. Som uns mamífers ben estranys els humans.
“Som presoners d'un model de país sense idees on tot ha d'avançar a base de grans apostes pel ciment, pel turisme i per la contaminació, es diguin Quart Cinturó, Hard Rock o ampliació de l'aeroport del Prat” (Roger Palà, periodista i editor de CRÍTIC, 19/1/2023).
Un té la sensació que la irresponsabilitat i la impostura estan arrossegant el país cap al col·lapse, cap al penya-segat i que les persones humanes ens ho mirem com el Met de Ribes: anem fent i prou, instal·lats en el conformisme, palplantats davant d’allò que sembla inevitable i sense capacitat de reacció. Mala peça al teler!
Els enormes canvis del món no poden ser una excusa per no saber on vas.

Viure mata - epitafis mortífers

El tema de la mort, les llums i les ombres, ha estat el tema del Vilapensa d’aquest any que tot just s’ha acabat.
Ja ho diu el Xavier Antich (Cada cop única, la fi del món. ARA 8/10/2016): No sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és única i inconsolable.
Cada mort que vivim és només nostra. És la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible.
Joan Oliver també diu la seva: No em recordava que també he de morir.
L’Anna Carreras (Creu i ratlla. El Punt Avui 18/3/2014) es pregunta si sabem relativitzar la mort i fer-ne fins i tot, un acudit. Constata que l’enginy a l’hora de mofar-se de la mort és símptoma d’intel·ligència i de generositat cap als que es queden.
Una bona mostra d’epitafis, irreverents, memorables, literaris, sarcàstics, rebels, descarats, més enllà de la inscripció mai no gravada de Groucho Marx (“Perdonin que no m'aixequi”), hi ha el de Billy Wilder (“Sóc escriptor però ningú no és perfecte”), el de Miguel Mihura (“Ja deia jo que aquell metge no era gaire bo”), el de Bach (“Des d'aquí no se m'acut cap fuga”), el de Stan Laurel (“Si algú va al meu funeral amb cara de pomes agres, no li parlaré mai més”) o el de Fernando Lleras (“No sé què faig aquí”), entre una llarga llista d'inventives.
Però la majoria de nosaltres no som famosos i morim en el més pur anonimat: en canvi, som molt creatius a l'hora de dir adéu-siau. Hi ha epitafis que són la darrera estacada: “Aquí jau la meva dona, freda com sempre.” I la contrapartida: “Aquí jau el meu marit, per fi rígid.” També hi ha la genialitat de la frase breu però implacable: “Sense comentaris”, “Game over”, “No cridi: estic mort, no sord”, “Deixeu-me en pau” o “Estic mort. Ara torno”, o la ironia agredolça: “Mort per la voluntat de Déu i gràcies a l'ajuda d'un metge imbècil”, “En realitat preferiria estar a Filadèlfia”, “Vaig perdre una aposta amb la mort i jo sempre pago”, o l'impagable “Aquesta postura m'està matant”.
Creu i ratlla: mort i rialla.  "Fins aquí, tot va anar bé"

Cinema català… posa’t a caminar | Un paseo con Madeleine

Divendres a les 19h a la sala Zazie vaig tenir el goig d’assistir al passi de la pel·lícula “Un paseo con Madeleine”.
Una breu ressenya per situar la peli. Madeleine, de 92 anys, demana un taxi perquè la porti a la casa de retir on viurà. Charles, un conductor desil·lusionat i de cor tendre, accepta conduir pels llocs que van marcar la vida de l’anciana. A través dels carrers de París, es revela el seu extraordinari passat. Encara no ho saben, però tots dos forjaran una amistat durant aquest viatge que canviarà les seves vides per sempre.
Sense pretencions però una preciositat, pura sensibilitat i tendresa ben combinada amb una dosi suficient de denúncia social i d’empoderament personal. Una més dels centenars de pel·lícules que cada any posa al mercat la industria cinematografica francesa.
Com a català sento enveja dels francesos. De la seva indústria audiovisual, del seu compromís amb la seva llengua i de la defensa que fan dels seus interessos culturals. I em ve al cap una adaptació fàcil d’una parrafada molt nostrada: cinema català… posa’t a caminar! Si més no fins a convertir-se en una estructura d’estat.
Si féssim una comparativa de la pagesia d’aquí i d’allà molt em temo que les conclusions serien les mateixes, ai las!

¿Viurem dins dels somnis de la intel·ligència artificial?

Aquest és el títol d’una article de l’historiador i filòsof Yuval N. Harari (ARA, 2/4/2023).
És la reflexió més incisiva i preocupant que he llegit sobre el tema de la intel·ligència artificial (IA). 

Aquests són alguns dels paràgrafs més rellevants de l'article:
El fantasma de la IA ronda la humanitat des de mitjans del segle XX, però fins fa poc no deixava de ser una perspectiva llunyana.
Una cursa per dominar el mercat no hauria de determinar la velocitat de desplegament de la tecnologia més transcendental de la humanitat. Hauríem d’avançar a una velocitat que ens permeti fer-ho bé.
El llenguatge és el sistema operatiu de la cultura humana. A partir del llenguatge sorgeixen els mites i les lleis, els déus i els diners, l’art i la ciència, les amistats i les nacions, fins i tot el codi informàtic. El nou domini del llenguatge de la IA és tan gran que ara pot sabotejar i manipular el sistema operatiu de la civilització.
Què significaria per als humans viure en un món on un gran percentatge d’històries, melodies, imatges, lleis, polítiques i eines estan conformades per una intel·ligència no humana, que sap explotar amb una eficàcia sobrehumana les debilitats, els biaixos i les addiccions de la ment humana, alhora que és capaç d’establir relacions íntimes amb els éssers humans? En jocs com els escacs, cap humà pot esperar vèncer un ordinador. Què passa si es dona el mateix en els àmbits de l’art, la política i fins i tot la religió?
Hem conjurat una intel·ligència estranya. No en sabem gaire, excepte que és extremadament poderosa i ens ofereix possibilitats enlluernadores, però també podria rebentar els fonaments de la nostra civilització. Demanem als líders mundials que responguin a aquest moment posant-se a l’altura del repte que se’ns presenta. El primer pas és guanyar temps per actualitzar les nostres institucions del segle XIX de cara a un món post-IA i aprendre a dominar la IA abans que ens domini ella a nosaltres.

Mare de Déu!

Ni segueixo ni m’agrada el programa “Està passant” de TV3
Sí que m’agrada la fina ironia de “La competència” de RAC1
El gag de la Verge del Rocío al programa Està passant de TV3 ja ha arribat als tribunals. No és pas una bona notícia. L’he vist i no m’ha agradat. Xavacà, matusser, groller i res de fina ironia. No comparteixo l’allau de crítiques que ha rebut però sí la de sor Maria Caram quan diu que "S'han passat tres pobles, és grotesc".
Tal dia com avui de1961 l’astronauta rus Yuri Gagarin es va convertir en la primera persona que va orbitar al voltant de la Terra. En aterrar, preguntat sobre el que havia vist, va ser contundent i enginyós: no he vist ni rastre de Déu. Això sí que és fina ironia! 

La internet fosca: on coincideixen mercats de drogues i pornografia infantil amb activistes pels drets humans.

Sovint es fa servir la metàfora de l'iceberg per explicar que sota la internet visible, aquella que podem trobar amb facilitat als cercadors, hi ha una internet que resta invisible.
La internet fosca -dark web– fa referència a la part d’internet en què no es pot accedir amb navegadors convencionals com ara Google Chrome i Mozilla Firefox… sinó que cal emprar eines que garanteixen la privadesa de l’usuari.
Seguint la metàfora de l’iceberg, la internet fosca és més avall, on no arriba la llum i queden ocults continguts que tan sols s’hi pengen sota l’empara de més privadesa. A causa de tot plegat, la internet fosca és un lloc popular per als pirates informàtics i criminals, però també per a activistes polítics que volen protegir la seva identitat.
La fa servir molta gent, gent perfectament legal i una altra que és criminal, que vol esborrar les petjades. També la fa servir gent sense cap activitat il·lícita que cerca privadesa i seguretat en línia, com ara alertadors de corrupció, o que comparteixen informació útil i recursos que no estan disponibles a la web convencional.
Internet és com una ciutat. Vas pel carrer i és fantàstic, però hi ha uns senyors que et controlen i unes càmeres que et miren. Si no vols que et vegin, te’n vas a un racó, però allà hi ha uns altres perills i potser t’apunyalen. No hi ha un món absolutament bo ni un d’absolutament dolent. (Arnau Lleonart)

Vila?ensa

Ja ha tornat el Vila?ensa, el festival del pensament del Penedès. Reflexió per a tots els públics, del 4 al 19 d’abril. Aquest any amb el tema de la mort, i amb la intenció d’aportar llums i ombres.
Al programa de mà ja trobem tres cites definitòries:
“Qui no hagi patit el que jo he patit, que no em doni consells” (Sòfocles)
“Ni el sol ni la mort no es deixen mirar de cara” (La Rochefoucauld)
“Tota criatura vivent vol continuar existint” (Spinoza)
El tema dóna molt de si, naturalment. La mort, potser el darrer tabú.

Pedalant per la Via Augusta

Aprofitant la setmana de festa pedalem, amb el Chris i el Ton, per la Via Augusta. Avui hem fet el tram Martorell - Vilafranca del Penedès. Demà continuarem de Vilafranca a l’Arc de Berà. Una vuitantena de km en total.El corredor mediterrani està trinxat però encara hem fet algun tram ben maco. La senyalització, defectuosa i algun tram fins i tot impracticable.
La Via Augusta fou la via romana que unia la península d’Hispània amb el centre del món romà. Transcorria al llarg de la costa mediterrània, des dels Pirineus fins a Cadis, uns 1.577 km Abans de ser millorada pels romans ja era una ruta natural. De fa temps coincideix en bona part amb la carretera nacional 340.
Tot pedalant es fa inevitable no evocar el pas remot de la història des del present (Joan F. Mira. La Via Augusta: contemplació). ¿Per on havien de passar els ibers que viatjaven amunt i avall del litoral sinó per aquest mateix camí no encara imperial ni reial, que llavors devia ser a penes una senda una mica més ampla que les altres, que pocs segles més tard seria anomenada Via Augusta i pel qual mentrestant passarien les tropes d’Anníbal amb els seus elefants? ¿Com devien ser les legions d’Escipió venint de Tarragona i els veterans de les guerres de Viriat?¿Com li devia anar a Juli César en les seves campanyes militars a terres ibèriques quan l’any 46 AC la va recórrer a peu entre Tàrraco i el Pirineu? Però això ja és una altra història.

Espòilers de la Passió

De vacances de primavera que diuen alguns. A punt d’engegar el plat fort de la Pasqua, la festa cristiana que se celebra en recordança de la resurrecció de Jesucrist, en un entorn descregut que majoritàriament conserva el costum de la mona i poca cosa més, a diferència d’altres religions que mantenen una comunitat important de creients practicants (el ramadà que celebra la comunitat musulmana a tall d’exemple).
Aquest any l’equip de comunicació de la passió d'Olesa de Montserrat l’ha clavat amb uns cartells enginyosos, impactants i plens d’ironia, que de ben segur que provocaran alguna crítica iracunda. Els textos són divertits, a manera d’espòilers:
“Amor, enveja, traïció… com una telenovel·la de migdia però sense sobreactuacions”.
“Cap al final maten el protagonista”
“Un guió tan bo que el prota ressuscita i t’ho creus”.
Totalment a favor de la ironia fina, d’una dosi justa d’insolència i d’una mirada desvergonyida. “Liberez l’expression” que es llegia en alguna pintada del maig del 68. Doncs això! I bona Pasqua als creients practicants.

La vida és mòbil (2)

Demolidor i més que preocupant el darrer 30 minuts de TV3 “La gran distracció” que analitza l’efecte de les pantalles en les generacions més joves. Un reportatge interessantíssim sobre el mal ús, l’abús i la toxicitat de les pantalles recreatives. Però també una història que fa por i que fa patir. Perquè el que ara pot semblar només un motiu de discussió amb el fills esdevindrà un problema social d’aquí uns anys.El reportatge comença amb un nen a dalt d’una atracció de cavallets, el clàssic carrusel. Però la criatura no està pendent de l’entorn ni del puja i baixa. Està enganxat al mòbil que té entre les mans. (Mònica Planas) Aprofito per fer una falca: que tornin els cavallets del Quique i s’enduguin de la plaça del Penedès l’artefacte Disney que hi ha!
Segons l’UNICEF només un de cada quatre pares limita l'ús de pantalles. I aquí rau bona part del problema.
Fa anys que som al cap del carrer, que l’aparell que portem a la butxaca -o al bolso- ens té ben controlats. D’això se’n diu “capitalisme de vigilància”. A la butxaca porteu un supercomputador -més potent que el més potent del món de fa 25 anys- però el d’ara és més conscient del que passa al seu voltant. (JM Ganyet: La democràcia mor al núvol).
Facebook ja va descobrir que era més fàcil modificar el futur que predir-lo, perquè hi ha una relació de causa i efecte entre el que veiem a les pantalles i el nostre comportament (Antoni Bassas. L’espia del mòbil). I així estem!

Els càtars

El desembre de 1988 vaig llegir una entrevista a la cantant Josiana on parlava del seu darrer disc en occità “Los càtars” (Música per a Anna). Tota una doble descoberta, de la Josiana i del catarisme. El disc és d’un lirisme absolut i terrenal, sobri, sense pretensions historicistes i fugint de la petja medieval. Fa tremolar la terra. Incorpora els textos dels temes en català i occità. Una delícia.El catarisme, en poques paraules, és una religió oposada a la catòlica, edificada sobre el principi de la llibertat i sense creu. Una religió oberta, liberal: no existia el matrimoni, hi havia amor lliure i la dona i l’home tenien la mateixa consideració. Quelcom extremadament preocupant a Roma que va organitzar una creuada per motius religiosos i d’altres més terrenals: Occitània era un país molt ric i la destrucció del catarisme va suposar també el domini del territori.
L’any 1.000 el catarisme s’estengué per diversos indrets d’Europa però fou a Occitània on arrelà més fort. Els càtars, bons homes o perfectes, predicaven la sobrietat i la pobresa. L’expansió del catarisme fou possible gràcies al caràcter obert, culte i progressista de la societat occitana.
La lluita contra aquesta religió declarada herètica fou primer pacífica i després bèl·lica amb massacres com la de Béziers on l’any 1.209 foren assassinades milers de persones. Setges i batalles se succeïren per arreu d’Occitània durant la primera meitat del segle XIII. La més cèlebre la de Muret, el 1213,en la qual la mort del rei català Pere el Catòlic a mans de l’exèrcit francès significà l’annexió d’Occitània a la corona francesa. Muret no només ijmplica l'expulsió gairebé definitiva dels catalans d’Occitània, sinó que també reforça la primacia de Castella en la carrera per conquerir més territoris andalusins que la Corona d’Aragó.
El 1258 Jaume I fou obligat a acceptar el tractat de Corbeil pel qual renunciava a la possessió d’Occitània. (Jordi Miralles)