Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

18 d’abril del 2023

Viure mata - epitafis mortífers

El tema de la mort, les llums i les ombres, ha estat el tema del Vilapensa d’aquest any que tot just s’ha acabat.
Ja ho diu el Xavier Antich (Cada cop única, la fi del món. ARA 8/10/2016): No sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és única i inconsolable.
Cada mort que vivim és només nostra. És la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible.
Joan Oliver també diu la seva: No em recordava que també he de morir.
L’Anna Carreras (Creu i ratlla. El Punt Avui 18/3/2014) es pregunta si sabem relativitzar la mort i fer-ne fins i tot, un acudit. Constata que l’enginy a l’hora de mofar-se de la mort és símptoma d’intel·ligència i de generositat cap als que es queden.
Una bona mostra d’epitafis, irreverents, memorables, literaris, sarcàstics, rebels, descarats, més enllà de la inscripció mai no gravada de Groucho Marx (“Perdonin que no m'aixequi”), hi ha el de Billy Wilder (“Sóc escriptor però ningú no és perfecte”), el de Miguel Mihura (“Ja deia jo que aquell metge no era gaire bo”), el de Bach (“Des d'aquí no se m'acut cap fuga”), el de Stan Laurel (“Si algú va al meu funeral amb cara de pomes agres, no li parlaré mai més”) o el de Fernando Lleras (“No sé què faig aquí”), entre una llarga llista d'inventives.
Però la majoria de nosaltres no som famosos i morim en el més pur anonimat: en canvi, som molt creatius a l'hora de dir adéu-siau. Hi ha epitafis que són la darrera estacada: “Aquí jau la meva dona, freda com sempre.” I la contrapartida: “Aquí jau el meu marit, per fi rígid.” També hi ha la genialitat de la frase breu però implacable: “Sense comentaris”, “Game over”, “No cridi: estic mort, no sord”, “Deixeu-me en pau” o “Estic mort. Ara torno”, o la ironia agredolça: “Mort per la voluntat de Déu i gràcies a l'ajuda d'un metge imbècil”, “En realitat preferiria estar a Filadèlfia”, “Vaig perdre una aposta amb la mort i jo sempre pago”, o l'impagable “Aquesta postura m'està matant”.
Creu i ratlla: mort i rialla.  "Fins aquí, tot va anar bé"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari si ho consieres oportú