Com el Met de Ribes

El sector del cereal català ja ha llançat el seu crit d’alarma. D’alarma extrema, de catàstrofe… La vinya, els avellaners, les oliveres i la resta de cultius estan ben bé igual.
El canal d’Urgell ja no raja, ni els del camp de Tarragona. Els regants del delta de l’Ebre disposen de la meitat de l’aigua habitual, de moment. L’impacte de la sequera en l’agricultura ja és a hores d’ara mortífer.
Al límit, a la vora de la zona catastròfica. I la ramaderia, que pateix una situació del tot insuportable, ja fa temps que no aixeca el cap.
Conec personalment gent que treballa en tots aquests àmbits i tothom està esgarrifat i indignat, i amb raó. Convençuts que el pitjor encara ha d’arribar, d'immediat.
No anem bé. Què en farem del primer sector? El primer a hores d’ara ja és el darrer. Ens estem carregant una verdadera estructura d’estat. Com coi volem aconseguir la sobirania alimentària? Serem tan ineptes i irresponsables com per acabar de desmantellar la pagesia i la ramaderia del país? Em temo que sí. Som uns mamífers ben estranys els humans.
“Som presoners d'un model de país sense idees on tot ha d'avançar a base de grans apostes pel ciment, pel turisme i per la contaminació, es diguin Quart Cinturó, Hard Rock o ampliació de l'aeroport del Prat” (Roger Palà, periodista i editor de CRÍTIC, 19/1/2023).
Un té la sensació que la irresponsabilitat i la impostura estan arrossegant el país cap al col·lapse, cap al penya-segat i que les persones humanes ens ho mirem com el Met de Ribes: anem fent i prou, instal·lats en el conformisme, palplantats davant d’allò que sembla inevitable i sense capacitat de reacció. Mala peça al teler!
Els enormes canvis del món no poden ser una excusa per no saber on vas.