Les vacances, enteses com a període de temps durant el qual cessen les activitats laborals i es poden fer altres activitats no haurien de ser -en els millors dels casos- un breu període entre llarguíssimes temporades laborals sinó un estat molt més habitual, més en consonància amb l'estat natural de les persones.
Des d'ahir 15 de juliol i fins l'1 de setembre estic de vacances. Són un afortunat i no seré pas jo qui ho negui. 7 setmanes. Un pèl insuficients per a fer la volta al món en globus, per equiparar-se al 8½ (Otto e mezzo) de Fellini o a la pel·lícula dramàtica-eròtica Nou setmanes i mitja. Molts dies, en qualsevol cas.
Una escapada a Barcelona sempre és una bona manera de començar les vacances. I ahir dissabte així va ser.
A la Fundació FotoColectania, al passeig Picasso 14 hi ha una exposició de Weegee, el gran fotògraf del crim el cronista de la convulsa Nova York dels anys trenta i quaranta. Una petita joia en un espai preciós. El blanc i negre captiva la retina.
Un passegi pel Born amb la mirada atenta a l'exposició fotogràfica que mostra la història de l'antic mercat entre el 1971 i el 2001.
Una descoberta: la plaça de les Olles, al barri de la Ribera. ïntima, recollida i un pèl fosca. És un dels racons més turístics de la Ribera. Combina en un mateix espai els aparadors de les botigues de moda del Born amb un negoci de pesca del s. XIX.
Al restaurant cal Pep s'hi menja d'allò més bé. Peix i marisc que cuinen si vols davant dels teus nassos. Petit i acollidor, molt recomanable si et vols regalar un bon àpat.
A la tarda, al Raval estan de festa major. Diada castellera, balls folklòrics i músiques de tot tipus a les places del barri.
Al teatre Goya, un clàssic de l'Artur Miller: El preu. Actors de solvència contrastada sota la direcció de la Sílvia Munt.
A quarts d'11, fent un mos al Zuric, la sensació d'haver aprofitat la jornada -i el cansament- ja es fan del tot evidents. Mig dia a Barcelona sempre és estimulant, però cansa.
