Benvingut/da al meu espai web. El recupero l'octubre de 2022 després d'uns anys d'aturada biològica. Aquí hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva. És un producte per a l’autoconsum que, si a més a més pot arribar a interessar a més persones humanes, doncs millor que millor. Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc.

30 de gener de 2023

Terra de calçots

Ahir, darrer diumenge de gener, ens deixa un titular: “La Gran Festa de la calçotada de Valls del 2023: 30.000 visitants i 221 calçots engolits pel campió Adrià Wegrzyn”. Costa de creure però és ben cert: el barceloní Adrià Wegrzyn, de 48 anys, ha tornat a guanyar després d'empassar-se 221 calçots que pesaven 3,135 quilos. Acumula 14 victòries. Si el seu palmarès no és encara més espectacular és perquè van modificar les regles per evitar que sempre guanyés ell. Qui aconsegueix el primer premi, l'any següent ha de descansar. La resta de concursants, i el seu estómac, ho agraeixen.Ens trobem en plena temporada de calçots. Sembla ser que la tradició dels calçots va començar el segle XIX quan un pagès anomenat Xat de Benaiges va decidir provar una nova forma de plantar cebes blanques. Tanmateix l’origen no està del tot clar perquè algunes fonts apunten que els romans ja en menjaven dos milers d’anys enrere.
Personalment fa uns 45 anys que en faig. Els primers 15 com a participant en calçotades d’altri i els darrers 30 anys com a organitzador. En cauen 3 o 4 cada any.
A data d’avui és fàcil trobar una oferta ben variada, des de l’oferta convencional fins a altres propostes més innovadores: amb música en directe, ruta enoturística…Sigui com sigui la salsa és definitiva i pot marcar espatllar una bona calçotada. D’aquí ve la frase feta que diu que “és millor la salsa que els calçots”. I si non e vero e ben trovato.

28 de gener de 2023

Intel·ligència artificial. L’algoritme són els pares

Bernat Puigtobella, editor de Núvol, ens fa saber (L’algoritme són els pares. Núvol, 16/1/2023) que el CaixaForum Macaya i l’Observatori Social de la Fundació ‘La Caixa’ inicien el 2023 amb un cicle sobre intel·ligència artificial (IA)
El filòsof Joan Manuel del Pozo ha obert aquest cicle de tres sessions abordant i delimitant els conceptes intel·ligència i artificial.
Del Pozo sosté que la IA és invasiva i que hem de procurar pensar en les conseqüències que tindrà a llarg termini perquè sigui el menys lesiva possible. No té sentit fer-hi una esmena a la totalitat, com van fer els luddites, que van destruir les primeres màquines perquè consideraven que els prenien la feina. La IA és ja una realitat contundent que s’imposa, una realitat que no podem ignorar, encara que hi estiguéssim en contra.
Del Pozo adverteix dels perills de l’algoritme, que no hem de veure com una cosa màgica, sinó com un producte del nostre cervell, que reprodueix els biaixos i prejudicis de qui l’ha dissenyat. L’algoritme no és l’expressió d’un poder diví suprem, sinó que com deia Elvira Lindo, “els algoritmes són els pares”.
L’algoritme tendeix a l’opacitat i cal exigir transparència. Hi ha biaixos implícits en molts algoritmes, que adquireixen un caràcter profètic i determinista…i que pot tenir efectes nefastos en el mercat laboral o de les assegurances o la medicina. Davant d’això cal preservar el principi humanista de donar igual dignitat a totes les persones.
No serà que vivim amb la noció que el progrés és infinit i etern però que això és fonamentalment l’expressió d’un desig inconscient?

27 de gener de 2023

Ser d’un lloc, ser d’enlloc

Què vol dir “ser d’aquí”? Què vol dir “ser d’un lloc”? Aquestes són les preguntes sobre les quals reflexiona Xavier Antich. Una qüestió tan difícil i que, tanmateix, és tan urgent.
Què vol dir “ser d’aquí”? Què vol dir “ser d’un lloc”? Qui és d’aquí? El que hi ha nascut? El que hi viu? El que hi treballa? El que parla la llengua del país? El que té els costums que se suposa que són els costums del país? “Ser” d’un lloc apel·la a l’ésser d’algú i, per tant, defineix la seva identitat. Però l’ésser d’algú i la seva identitat es defineix de manera múltiple, perquè ens definim per múltiples pertinences: al lloc on hem nascut, ben cert, però també al lloc on vivim i treballem. I aquestes pertinences poden no ser coincidents. El lloc on s’ha nascut és, de vegades, una arrel, però no pot ser un estigma, ni un impediment a ser d’un altre lloc si es viu o es treballa en un lloc diferent d’aquell on s’ha nascut. Es pot privar-se algú, pel fer de no ser d’aquí o d’un lloc, dels drets o privilegis que tenen els que són d’aquí o d’un lloc?
Si ens centrem en una sola part de la nostra identitat i ens pensem que és l’única que importa, no podrem entendre qui som realment. Això afirma el Yuval Noah Harari a La perillosa recerca de la identitat.
Des del menjar fins a la filosofia, des de la medicina fins a l’art, la majoria de les coses que ens mantenen vius, i la majoria de les coses que fan que la vida valgui la pena, no les van inventar els membres de la meva nació particular, sinó gent d’arreu del món.
Fa dos mil anys, el dramaturg afroromà Terenci, un esclau alliberat, va expressar la mateixa idea clau quan va dir: “Sóc humà i res del que és humà m’és aliè”. Cada ésser humà és hereu de tota la creació humana. Les persones que en la recerca de la identitat redueixen el seu món a la història d’una sola nació giren l’esquena a la seva humanitat. Devaluen el que comparteixen amb tots els altres humans.
La Marta Orriols, que explora la identitat, el desig i l’herència familiar a la seva tercera novel·la “La possibilitat de dir-ne casa”, diu que casa teva no és el lloc on has nascut sinó on sents que has pogut ser tu mateixa.
Sempre s’ha dit que cal tocar de peus a terra i tenir la mirada a l’horitzó. Com va manifestar Jorge Luis Borges en una entrevista, no estic segur que jo existeixi, de fet. Sóc tots els autors que he llegit, tota la gent que he conegut, totes les dones que he estimat. Totes les ciutats que he visitat, tots els meus avantpassats… Si és que hi ha cases d’algú.
El meu cas, un com tants d’altres. Nascut a la meseta castellana (Conca), crescut a la Conca de Barberà (Montblanc) i empeltat al Penedès des de 1990.

26 de gener de 2023

Quo vadis, Catalunya? Sense pressupost… i amb llatinades

El no del PSC i de Junts ad nauseam, situa l’aprovació del pressupost dels catalans sine qua non en la categoria de casus belli. Aragonès, a qui des de PSC i Junts ja han etiquetat de persona non grata, està disposat a tirar endavant el pressupost volens nolens, peti qui peti. Bé, aquesta és la versió oficial, si voleu èpica. Però entre els informats, o entre els instal·lats, és vox populi que no s’atrevirà a fer-ho. O potser és vox diaboli? Sigui com sigui, a Catalunya hi ha massa excitació, massa delirium tremens perquè tot plegat quedi com un coitus interruptus.
I, mentrestant, a l’Estat, on encara estan una mica in albis, es pregunten: Quo vadis, Catalunya? A priori sembla que voldrien que no anés enlloc, que es mantingués dins l’statu quo espanyol. Ben normal, nihil novum sub sole. Tanmateix, públicament no es mullen, com si l’assumpte estigués sub iudice. Ja veurem que fan a posteriori. ¿Miraran cap a un altre costat perquè, al capdavall, ja se sap que homo homini lupus?
Però alguna cosa haurà de passar i, com que en política res no es pot provar in vitro, s’haurà de fer directament in vivo. I no és previsible que baixi a l’escenari polític cap Deus ex machina a solucionar-ho in extremis. Caldrà alguna mena de pacte: L’ideal seria un final ex aequo - win-win, en diuen ara?-. Però uns i altres tenen altres plans in mente. Stricto sensu, el punt exacte de discussió és qui té la legitimitat per decidir. Talment com si uns i altres haguessin perdut l’oremus.
Resumint: I bé, inter nos, em sembla que la cosa està incerta perquè, in pectore, les decisions ja estan preses a banda i banda. Així doncs, carpe diem i a votar. Alea iacta est. Quamprimum. Nihil obstat. Post data : aquest escrit està elaborat -és una còpia simple- a partir de l’article “Quo vadis, Catalunya?” de l’Ignasi Aragay, inspirat en la lectura del llibre 100 llatinismes més vius que mai (Cossetània Edicions), de Núria Gómez i Enric Serra. Qualsevol llatinisme utilitzat forçadament és mea culpa.

25 de gener de 2023

Metges i sanitaris

Els nos­tres met­ges ens gene­ren dependència. Dependència vital. Hi ha una llarga tradició que projecta dubtes sobre els mèrits de la medicina i les seves virtuts curatives. Es podria resumir en una dita: “Déu et cura i el metge et cobra la visita.”
Hi ha moltes sospites que apunten a considerar que l’art de la medicina consisteix a tenir distret el pacient mentre la natura va fent la seva feina (tant si és per curar-te com per eliminar-te). Segurament per això Oscar Wilde solia dir que ell només anava al metge quan es trobava bé. En aquest cas la visita era reconfortant; però si hi anava quan es trobava malament, la visita resultava molt depriment.
Els que han tingut molta experiència en el tracte amb metges arriben a la conclusió que la gran recepta que et donen es basa en tres principis: menjar el que no et ve de gust, beure el que no t’agrada i no fer mai res del que et faria il·lusió. (Miquel Berga, Metges, 2019).
Ironia a part, molt interessant i preocupant l’entrevista feta a Crític a la Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família al CAP Besòs i presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) amb un titular demolidor: "Hi ha risc que la sanitat pública quedi reduïda a la mínima expressió, com un sistema de beneficència”. Poca broma!
El diagnòstic és coincident i contundent: el sistema sanitari català està al límit i no està preparat per encarar els reptes del present ni del futur.
Avui tenim vagues a la sanitat, a l’educació, al transport… El país està col·lapsat i sense expectatives de futur raonables. El debat al Parlament molt em temo que serà tan crispat, patètic i lamentable com de costum i que no servirà per avançar ni un mil·límetre. Estem visquent una època malaguanyada que no ens portarà res de bo. Mala peça al teler.
El meu suport a tots els professionals de la sanitat que bé es mereixen un millor tracte i unes condicions laborals dignes. I en defensa de la sanitat pública.

24 de gener de 2023

Sèries

El 2008 es pot considerar l’esclat del fenomen de les sèries, amb l’estrena de títols mítics com “Breaking bad” i “Sons of anarchy”. Aquest any va començar la crisi financera mundial que encara estem pagant i que va deixar els pobres més pobres i els rics més rics (Irene Casellas).
No he estat mai un gran consumidor de sèries. M’agrada més el cinema, la sala gran i la foscor en companyia d’altri. Ara estem veient a Filmin la 3a temporada de “The split”, una sèrie sobre advocats que posa el focus en els divorcis. A cada episodi se’ns presenten parelles que se separen per motiuss diversos. La `serie combina els diferents casos que arriben al bufet amb les relacions dels protagonistes, el veritable motor de la sèrie.
Com diu el Toni de la Torre a El Temps la separació d’una parella és una situació emocionalment complexa que, a més, és poc compresa des de fora dels implicats. És una decisió vital que socialment està connotada tan negativament que sovint se la tracta d’una forma similar a la mort, amb una sensació d’incomoditat i de por.
La sèrie està bé. Té com a punt fort la minuciositat amb que retrata la dissolució del matrimoni, explorant totes les esquerdes de la seva crisi.

20 de gener de 2023

El temps que passa

Deia Borges que “el temps és com un tigre que em devora i jo sóc el tigre”. Transitem en un espai i un temps vital. Durant segles vam pensar que el temps era la mesura objectiva de les coses i avui endevinem que el temps és també -o sobretot- interior. 
El Xavier Antich manifesta que habitem entre aquestes temporalitats diverses, que no sempre van al mateix pas i que sovint ens estripen. I tanmateix els rellotges continuen sent el metrònom de la música de les nostres vides.
Diem que el rellotge avança sense marxa enrere però no està escrit enlloc que la dimensió lineal del temps sigui l’única possible. I si el temps girés en espiral? es pregunta l’Eva Piquer. I si tot passés de forma recurrent? 
El temps corre a una velocitat constant de seixanta minuts per hora, i la veritat evoluciona.
Malament si no tenim mai temps per a res, perquè l’única cosa que tenim en aquesta vida és temps La vida sencera és una espera, un parèntesi. Atrevim-nos a regalar i a regalar-nos temps. 

17 de gener de 2023

El 2023, pensem-hi

Esplèndid article de la Mònica Planas a l’ARA del 2 de gener: “Pensem-hi”.Faig una tria dels fragments més interessants a parer meu.
El canvi d’any és, per excel·lència, la data per fer nous propòsits vitals. I n’hi ha un que ha de ser un repte col·lectiu: trobar més temps per pensar. Pensar, en un sentit estricte i com a acte plenament conscient, s’està perdent. Mentre conduïm pensem què farem per sopar, quan anem en transport públic pensem com organitzarem el cap de setmana i mentre carreguem el rentaplats pensem què direm a la reunió amb la tutora del nostre fill.
La càrrega mental, especialment de les dones, ens ha convertit en éssers multitasca i hem acabat vinculant el pensar amb una actualització constant de feines pendents.
No dediquem temps a reflexionar o analitzar les nostres circumstàncies amb un cert esperit crític. Aturar-se i dedicar temps únicament i exclusivament a pensar és percebut, en el millor dels casos, com un luxe.
Per tant, l’acte voluntari de dedicar uns minuts només a pensar, sense fer res més, és entès com una pèrdua de temps. Pensar és sinònim de no estar fent res 
Potser en la manca de destresa per pensar s’hi amaguen les grans decepcions del nostre temps. ¿Quan va ser l’última vegada que vau deixar tot el que estàveu fent per pensar en allò que és important a la vostra vida? El 2023, pensem-hi.