El temps que passa

Deia Borges que “el temps és com un tigre que em devora i jo sóc el tigre”. Transitem en un espai i un temps vital. Durant segles vam pensar que el temps era la mesura objectiva de les coses i avui endevinem que el temps és també -o sobretot- interior. 

El Xavier Antich manifesta que habitem entre aquestes temporalitats diverses, que no sempre van al mateix pas i que sovint ens estripen. I tanmateix els rellotges continuen sent el metrònom de la música de les nostres vides.

Diem que el rellotge avança sense marxa enrere però no està escrit enlloc que la dimensió lineal del temps sigui l’única possible. I si el temps girés en espiral? es pregunta l’Eva Piquer. I si tot passés de forma recurrent? 

El temps corre a una velocitat constant de seixanta minuts per hora, i la veritat evoluciona.
Malament si no tenim mai temps per a res, perquè l’única cosa que tenim en aquesta vida és temps La vida sencera és una espera, un parèntesi. Atrevim-nos a regalar i a regalar-nos temps.