Els nostres metges ens generen dependència. Dependència vital. Hi ha una llarga tradició que projecta dubtes sobre els mèrits de la medicina i les seves virtuts curatives. Es podria resumir en una dita: “Déu et cura i el metge et cobra la visita.”
Hi ha moltes sospites que apunten a considerar que l’art de la medicina consisteix a tenir distret el pacient mentre la natura va fent la seva feina (tant si és per curar-te com per eliminar-te). Segurament per això Oscar Wilde solia dir que ell només anava al metge quan es trobava bé. En aquest cas la visita era reconfortant; però si hi anava quan es trobava malament, la visita resultava molt depriment.
Els que han tingut molta experiència en el tracte amb metges arriben a la conclusió que la gran recepta que et donen es basa en tres principis: menjar el que no et ve de gust, beure el que no t’agrada i no fer mai res del que et faria il·lusió. (Miquel Berga, Metges, 2019).
Ironia a part, molt interessant i preocupant l’entrevista feta a Crític a la Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família al CAP Besòs i presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) amb un titular demolidor: "Hi ha risc que la sanitat pública quedi reduïda a la mínima expressió, com un sistema de beneficència”. Poca broma!
El diagnòstic és coincident i contundent: el sistema sanitari català està al límit i no està preparat per encarar els reptes del present ni del futur.
Avui tenim vagues a la sanitat, a l’educació, al transport… El país està col·lapsat i sense expectatives de futur raonables. El debat al Parlament molt em temo que serà tan crispat, patètic i lamentable com de costum i que no servirà per avançar ni un mil·límetre. Estem visquent una època malaguanyada que no ens portarà res de bo. Mala peça al teler.
El meu suport a tots els professionals de la sanitat que bé es mereixen un millor tracte i unes condicions laborals dignes. I en defensa de la sanitat pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada