Ser d’un lloc, ser d’enlloc

Què vol dir “ser d’aquí”? Què vol dir “ser d’un lloc”? Aquestes són les preguntes sobre les quals reflexiona Xavier Antich. Una qüestió tan difícil i que, tanmateix, és tan urgent.
Què vol dir “ser d’aquí”? Què vol dir “ser d’un lloc”? Qui és d’aquí? El que hi ha nascut? El que hi viu? El que hi treballa? El que parla la llengua del país? El que té els costums que se suposa que són els costums del país? “Ser” d’un lloc apel·la a l’ésser d’algú i, per tant, defineix la seva identitat. Però l’ésser d’algú i la seva identitat es defineix de manera múltiple, perquè ens definim per múltiples pertinences: al lloc on hem nascut, ben cert, però també al lloc on vivim i treballem. I aquestes pertinences poden no ser coincidents. El lloc on s’ha nascut és, de vegades, una arrel, però no pot ser un estigma, ni un impediment a ser d’un altre lloc si es viu o es treballa en un lloc diferent d’aquell on s’ha nascut. Es pot privar-se algú, pel fer de no ser d’aquí o d’un lloc, dels drets o privilegis que tenen els que són d’aquí o d’un lloc?
Si ens centrem en una sola part de la nostra identitat i ens pensem que és l’única que importa, no podrem entendre qui som realment. Això afirma el Yuval Noah Harari a La perillosa recerca de la identitat.
Des del menjar fins a la filosofia, des de la medicina fins a l’art, la majoria de les coses que ens mantenen vius, i la majoria de les coses que fan que la vida valgui la pena, no les van inventar els membres de la meva nació particular, sinó gent d’arreu del món.
Fa dos mil anys, el dramaturg afroromà Terenci, un esclau alliberat, va expressar la mateixa idea clau quan va dir: “Sóc humà i res del que és humà m’és aliè”. Cada ésser humà és hereu de tota la creació humana. Les persones que en la recerca de la identitat redueixen el seu món a la història d’una sola nació giren l’esquena a la seva humanitat. Devaluen el que comparteixen amb tots els altres humans.
La Marta Orriols, que explora la identitat, el desig i l’herència familiar a la seva tercera novel·la “La possibilitat de dir-ne casa”, diu que casa teva no és el lloc on has nascut sinó on sents que has pogut ser tu mateixa.
Sempre s’ha dit que cal tocar de peus a terra i tenir la mirada a l’horitzó. Com va manifestar Jorge Luis Borges en una entrevista, no estic segur que jo existeixi, de fet. Sóc tots els autors que he llegit, tota la gent que he conegut, totes les dones que he estimat. Totes les ciutats que he visitat, tots els meus avantpassats… Si és que hi ha cases d’algú.
El meu cas, un com tants d’altres. Nascut a la meseta castellana (Conca), crescut a la Conca de Barberà (Montblanc) i empeltat al Penedès des de 1990.