Fa 6 milions d’anys el Mediterrani es va reomplir, després d’un període en que havia quedat gairebé sec.
És considerat un mar molt jove i només té el 0,8% de la superfície marina mundial.
Gairebé no té marees, és molt tancat -la seva única obertura és l’estret de Gibraltar-.
Rep molt l’impacte de les costes que l’envolten. A diferència de les illes del Pacífic, que estan envoltades de mar i més mar, aquí és com un gran llac del qual totes les costes pesquen i contaminen.
És el meu mar de referència. Jo el vaig veure per primer cop i m’hi vaig banyar als 8 anys, al Serrallo, a Tarragona, i encara tinc la imatge grabada -per sempre més- a la meva memòria.
Des de fa dècades s’ha convertit en el cementiri més gran de vides humanes, de persones que marxen del sud per arribar a Europa, que ja no les espera ni les vols. No em direu que no és ben trist!
Com diu en Pep Quintana (Ni l’apuntador. Els llibres del Setciències, 2014):
“De sempre que han anat mal dades. Tenien fam. I la Mediterrània de l’estret se’ls va engolir.”
31 de maig del 2024
30 de maig del 2024
Pseudogurús a la xarxa
El dimarts passat al TN Migdia del 3CAT vam poder veure un reportatge sobre els pseudogurús a la xarxa, emmascarats sota l’etiqueta de mentors en creixement personal. Del tot il·lustratiu el cas de Laín García Calvo. https://ja.cat/ppseudoguru
García Calvo s'ha convertit en un dels mentors en creixement personal més seguit en llengua castellana. S'ha fet ric venent llibres, fent conferències multitudinàries i promocionant-se a les xarxes. El tema és ben simple: com fer-se milionari.
Genera un ambient, una atmosfera sectària que arrossega milers de persones d’arreu. No admet ser qüestionat ni en vol saber res dels mitjans de comunicació convencionals, només xarxes.
Se n'aprofita d’una legislació, l’espanyola, endarrerida, que a més a més no s’aplica gairebé mai, i que permet que cantamanyanes, palanganeros, aprofitats i gent de mala jeia com ara aquest fenòmeno visquin del cuento a costa de gent perduda, desorientada, desesperada i curta de gambals.
Molt pitjor que els xarlatans d'abans. Res enterament: ni foc, ni fum ni cendra. A cagar a la via! Teatre, pur teatre.
García Calvo s'ha convertit en un dels mentors en creixement personal més seguit en llengua castellana. S'ha fet ric venent llibres, fent conferències multitudinàries i promocionant-se a les xarxes. El tema és ben simple: com fer-se milionari.
Genera un ambient, una atmosfera sectària que arrossega milers de persones d’arreu. No admet ser qüestionat ni en vol saber res dels mitjans de comunicació convencionals, només xarxes.
Se n'aprofita d’una legislació, l’espanyola, endarrerida, que a més a més no s’aplica gairebé mai, i que permet que cantamanyanes, palanganeros, aprofitats i gent de mala jeia com ara aquest fenòmeno visquin del cuento a costa de gent perduda, desorientada, desesperada i curta de gambals.
Molt pitjor que els xarlatans d'abans. Res enterament: ni foc, ni fum ni cendra. A cagar a la via! Teatre, pur teatre.
29 de maig del 2024
Israel i Palestina
El 14 de maig de 1948 el dirigent sionista David Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel, en virtut -segons va dir- del “dret natural i històric del poble jueu i d’acord amb la resolució de l’assemblea general de les Nacions Unides” -quina llàstima que Israel no hagi tingut en consideració la resta de resolucions de les Nacions Unides sobre el tema!-.
Poques hores després de la proclamació els exèrcits de cinc països àrabs -Egipte, Jordània, Síria, Líban i Irak- es van llançar a aniquilar-lo, cosa que no van aconseguir per descoordinació i manca d’eficàcia, en contraposició als jueus, ben organitzats, que van aprofitar per eixamplar el territori més enllà dels que els pertocava segons les Nacions Unides.
Durant molts segles, la convivència -o almenys la ignorància recíproca- entre àrabs i jueus a Palestina havia estat relativament fàcil. La major part del poble jueu va fugir a l’exili després de la destrucció pels romans del temple de Jerusalem, l’any 70 dC
A la diàspora, el retorn a Sió, el turó de Jerusalem, era un somni que no es va convertir en projecte polític fins el s. XIX
Durant la Primera Guerra Mundial Londres va obtenir el mandat sobre Palestina. Va aplicar una doctrina vacil·lant basada en la Declaració Baldour: “els jueus tenen dret a una llar nacional a Palestina, però sense perjudicar els drets del sàrabs”. Aquest equilibrisme es va demostrar impossible, com bé explica Adolf Beltran (100 noticies d’un segle. Pòrtic, 2000).
L’emigració en massa jueva d’ara fa un segle va provocar revoltes palestines. Londres va proposar dividir Palestina en dos estats, l’un àrab i l’altre jueu. Els àrabs s’hi van negar, llavors i sempre. Avui mots creuen que es van equivocar. I els jueus tampoc acceptaven un estat binacional. La desavinença era total.
Després de la Segona Guerra Mundial, amb la mala consciència generalitzada per la mort de milions de jueus a les càmeres de gas nazis i enmig d’una espiral de terrorisme, els britànics anuncien que abandonen i que cedeixen el problema a les Nacions Unides.
El novembre de 1947 l’ONU va acordar la partició de Palestina, davant de la ràbia dels àrabs i la satisfacció dels jueus. El 14 de maig de 1948, el dia que expirava el mandat britànic sobre Palestina, David Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel.
Dos mil anys després, els jueus tornaven a tenir un estat propi, al preu d’haver convertit un altre poble, el palestí, en els jueus del s. XX.
Amb la guerra dels Sis Dies -entre el 5 i el 10 de juny de 1967- Israel va acabar augmentat el seu territori considerablement, amb la incorporació dels Alts del Golan, Cisjordània (incloent Jerusalem), la Franja de Gaza i la península del Sinaí.
De tots aquests territoris, Israel va retornar la península del Sinaí a Egipte com a part dels acords de pau de Camp David en 1982, més o menys al mateix temps que concedia la ciutadania israeliana als habitants de Jerusalem i dels Alts del Golan, els territoris dels quals van formar part a partir de llavors d'Israel després de la seva annexió unilateral. L'agost de 2005, Israel va evacuar tots els assentaments de la Franja de Gaza per a cedir el seu control a l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), seguint el seu pla de retirada unilateral israelià.
A més de l'expansió territorial, Israel va demostrar per mitjà d'aquesta guerra als seus veïns àrabs la seva capacitat militar, i la seva voluntat per a usar aquesta capacitat.
Altres resolucions de l’ONU tampoc no han estat aplicades. I alguna iniciativa de pau ha estat avortada, sigui amb l'assassinat dels seus promotors o per qualsevol altre motiu.
La situació s’ha anat deteriorant i amb tot això arribem al dia d’avui, amb uns líders polítics en conflicte amb les mans tacades de sang a un i altre costat, una comunitat internacional estupefacta i del tot inoperant i una massacre, un genocidi que fa feredat. I nosaltres, ciutadans del món, mirant la guerra en directe des del sofà de casa, espectadors d’un genocidi talment com si res. Una menció especial es mereixen les autoritats de la Unió Europea, inoperants i ridícules un cop més. Quina vergonya!
Poques hores després de la proclamació els exèrcits de cinc països àrabs -Egipte, Jordània, Síria, Líban i Irak- es van llançar a aniquilar-lo, cosa que no van aconseguir per descoordinació i manca d’eficàcia, en contraposició als jueus, ben organitzats, que van aprofitar per eixamplar el territori més enllà dels que els pertocava segons les Nacions Unides.
Durant molts segles, la convivència -o almenys la ignorància recíproca- entre àrabs i jueus a Palestina havia estat relativament fàcil. La major part del poble jueu va fugir a l’exili després de la destrucció pels romans del temple de Jerusalem, l’any 70 dC
A la diàspora, el retorn a Sió, el turó de Jerusalem, era un somni que no es va convertir en projecte polític fins el s. XIX
Durant la Primera Guerra Mundial Londres va obtenir el mandat sobre Palestina. Va aplicar una doctrina vacil·lant basada en la Declaració Baldour: “els jueus tenen dret a una llar nacional a Palestina, però sense perjudicar els drets del sàrabs”. Aquest equilibrisme es va demostrar impossible, com bé explica Adolf Beltran (100 noticies d’un segle. Pòrtic, 2000).
L’emigració en massa jueva d’ara fa un segle va provocar revoltes palestines. Londres va proposar dividir Palestina en dos estats, l’un àrab i l’altre jueu. Els àrabs s’hi van negar, llavors i sempre. Avui mots creuen que es van equivocar. I els jueus tampoc acceptaven un estat binacional. La desavinença era total.
Després de la Segona Guerra Mundial, amb la mala consciència generalitzada per la mort de milions de jueus a les càmeres de gas nazis i enmig d’una espiral de terrorisme, els britànics anuncien que abandonen i que cedeixen el problema a les Nacions Unides.
El novembre de 1947 l’ONU va acordar la partició de Palestina, davant de la ràbia dels àrabs i la satisfacció dels jueus. El 14 de maig de 1948, el dia que expirava el mandat britànic sobre Palestina, David Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel.
Dos mil anys després, els jueus tornaven a tenir un estat propi, al preu d’haver convertit un altre poble, el palestí, en els jueus del s. XX.
Amb la guerra dels Sis Dies -entre el 5 i el 10 de juny de 1967- Israel va acabar augmentat el seu territori considerablement, amb la incorporació dels Alts del Golan, Cisjordània (incloent Jerusalem), la Franja de Gaza i la península del Sinaí.
De tots aquests territoris, Israel va retornar la península del Sinaí a Egipte com a part dels acords de pau de Camp David en 1982, més o menys al mateix temps que concedia la ciutadania israeliana als habitants de Jerusalem i dels Alts del Golan, els territoris dels quals van formar part a partir de llavors d'Israel després de la seva annexió unilateral. L'agost de 2005, Israel va evacuar tots els assentaments de la Franja de Gaza per a cedir el seu control a l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), seguint el seu pla de retirada unilateral israelià.
A més de l'expansió territorial, Israel va demostrar per mitjà d'aquesta guerra als seus veïns àrabs la seva capacitat militar, i la seva voluntat per a usar aquesta capacitat.
Altres resolucions de l’ONU tampoc no han estat aplicades. I alguna iniciativa de pau ha estat avortada, sigui amb l'assassinat dels seus promotors o per qualsevol altre motiu.
La situació s’ha anat deteriorant i amb tot això arribem al dia d’avui, amb uns líders polítics en conflicte amb les mans tacades de sang a un i altre costat, una comunitat internacional estupefacta i del tot inoperant i una massacre, un genocidi que fa feredat. I nosaltres, ciutadans del món, mirant la guerra en directe des del sofà de casa, espectadors d’un genocidi talment com si res. Una menció especial es mereixen les autoritats de la Unió Europea, inoperants i ridícules un cop més. Quina vergonya!
28 de maig del 2024
Mariconades papals
El digital Nacíó d’avui es fa ressó d’una de les notícies del dia: “Ja hi ha massa 'mariconeig'”.
El papa Francesc demana no admetre seminaristes homosexuals: «Ja hi ha massa 'mariconeig'». El cap de l'Església catòlica prohibeix als bisbes rebre nous membres del col·lectiu LGTBIQ+
Segons el papa Francesc, no s'ha d'admetre persones homosexuals als seminaris perquè ja hi ha "massa mariconeig" -frociaggine-, en italià, va ser la paraula que va emprar-.
El cap de l'Església catòlica va ordenar als bisbes el 20 de maig passat que no acceptessin més membres del col·lectiu LGTBIQ+.
La qüestió de la relació amb la comunitat LGTBIQ+ ha marcat l'etapa de Francesc al capdavant de l'Església catòlica i, tot i que de portes enfora sempre s'ha mostrat favorable a la seva inclusió i acceptació -amb matisos-, no es tracta de la primera sortida de to del pontífex. Per exemple, va arribar a dir que ser homosexual "no és un delicte, però sí que és pecat".
Que al segle XXI un papa, o qui sigui, encara mantingui aquestes postures no és sinó un símptoma d’estretor mental descomunal. Ai las!
La revista Sapiens publica un dossier interessant: “La persecució permanent de l'homosexualitat. Quan l'homosexualitat era delicte: mil anys de repressió a Catalunya”.
La persecució de l'homosexualitat ha estat una de les més constants i silenciades de la història. Les relacions entre persones del mateix sexe han estat habituals des de l'inici de la humanitat, i també han estat reprimides durant segles i segles.
Sàpiens presenta la primera síntesi sobre la repressió de l'homosexualitat a Catalunya, des de l'època medieval fins a l'actualitat. Una recerca inèdita i necessària que hem fet en diversos arxius i que ha permès tenir la primera radiografia dels acusats i de les víctimes durant l'època medieval i moderna.
Entre els segles XIII i XVIII, centenars d’homes van ser jutjats pels tribunals de Catalunya acusats del pecat de sodomia. Els homes acusats de sodomites eren cremats a la foguera.
El llarg període medieval, de vora mil anys, va anar estrenyent el setge sobre l’homosexualitat, en aquest cas la masculina, fent-la derivar d’un vici moral a un pecat i, finalment, a un fet criminal. I ho va fer entorn d’un concepte nou, el de la sodomia.
Quan, a partir del segle XIX, l’homosexualitat va deixar de ser un delicte, els metges van prendre el paper dels jutges en considerar-la una malaltia. Amb el franquisme, tornarien a ser perseguits, represaliats i estigmatitzats.
A data d’avui la situació ha millorat, i molt, però la lluita continua. Trista és l’època en què s’ha de lluitar per coses evidents.
El papa Francesc demana no admetre seminaristes homosexuals: «Ja hi ha massa 'mariconeig'». El cap de l'Església catòlica prohibeix als bisbes rebre nous membres del col·lectiu LGTBIQ+
Segons el papa Francesc, no s'ha d'admetre persones homosexuals als seminaris perquè ja hi ha "massa mariconeig" -frociaggine-, en italià, va ser la paraula que va emprar-.
El cap de l'Església catòlica va ordenar als bisbes el 20 de maig passat que no acceptessin més membres del col·lectiu LGTBIQ+.
La qüestió de la relació amb la comunitat LGTBIQ+ ha marcat l'etapa de Francesc al capdavant de l'Església catòlica i, tot i que de portes enfora sempre s'ha mostrat favorable a la seva inclusió i acceptació -amb matisos-, no es tracta de la primera sortida de to del pontífex. Per exemple, va arribar a dir que ser homosexual "no és un delicte, però sí que és pecat".
Que al segle XXI un papa, o qui sigui, encara mantingui aquestes postures no és sinó un símptoma d’estretor mental descomunal. Ai las!
La revista Sapiens publica un dossier interessant: “La persecució permanent de l'homosexualitat. Quan l'homosexualitat era delicte: mil anys de repressió a Catalunya”.
La persecució de l'homosexualitat ha estat una de les més constants i silenciades de la història. Les relacions entre persones del mateix sexe han estat habituals des de l'inici de la humanitat, i també han estat reprimides durant segles i segles.
Sàpiens presenta la primera síntesi sobre la repressió de l'homosexualitat a Catalunya, des de l'època medieval fins a l'actualitat. Una recerca inèdita i necessària que hem fet en diversos arxius i que ha permès tenir la primera radiografia dels acusats i de les víctimes durant l'època medieval i moderna.
Entre els segles XIII i XVIII, centenars d’homes van ser jutjats pels tribunals de Catalunya acusats del pecat de sodomia. Els homes acusats de sodomites eren cremats a la foguera.
El llarg període medieval, de vora mil anys, va anar estrenyent el setge sobre l’homosexualitat, en aquest cas la masculina, fent-la derivar d’un vici moral a un pecat i, finalment, a un fet criminal. I ho va fer entorn d’un concepte nou, el de la sodomia.
Quan, a partir del segle XIX, l’homosexualitat va deixar de ser un delicte, els metges van prendre el paper dels jutges en considerar-la una malaltia. Amb el franquisme, tornarien a ser perseguits, represaliats i estigmatitzats.
A data d’avui la situació ha millorat, i molt, però la lluita continua. Trista és l’època en què s’ha de lluitar per coses evidents.
27 de maig del 2024
Ooh La La! Cinema català… posa’t a caminar!
A la sala Zazie es projecta “Ooh La La”, una comèdia francesa divertida i enginyosa al voltant dels prejudicis socials i nacionals.
Alice i François estan a punt de casar-se i decideixen reunir les seves dues famílies. Per a l’ocasió han preparat un regal molt especial per als seus pares: unes proves d’ADN perquè tots puguin conèixer l’origen dels seus avantpassats. Però la sorpresa es converteix en fiasco.
La cinta, realment molt divertida, es beneficia de la posada en escena del cinema de reunions amb sorpresa i conflicte, ric en diàlegs. Feia temps que no sentia riure tanta gent al cinema!
La indústria cinematogràfica francesa és molt potent. Tot ho aprofiten i amb ben poca cosa et fan una pel·lícula.
La indústria del cinema catalana no té ni el potencial ni els recursos que li caldrien. Al darrera tampoc no té un estat que la promocioni. Ni, molt em temo, una ciutadania tan compromesa amb la causa com la francesa. Cinema català… posa’t a caminar!
Alice i François estan a punt de casar-se i decideixen reunir les seves dues famílies. Per a l’ocasió han preparat un regal molt especial per als seus pares: unes proves d’ADN perquè tots puguin conèixer l’origen dels seus avantpassats. Però la sorpresa es converteix en fiasco.
La cinta, realment molt divertida, es beneficia de la posada en escena del cinema de reunions amb sorpresa i conflicte, ric en diàlegs. Feia temps que no sentia riure tanta gent al cinema!
La indústria cinematogràfica francesa és molt potent. Tot ho aprofiten i amb ben poca cosa et fan una pel·lícula.
La indústria del cinema catalana no té ni el potencial ni els recursos que li caldrien. Al darrera tampoc no té un estat que la promocioni. Ni, molt em temo, una ciutadania tan compromesa amb la causa com la francesa. Cinema català… posa’t a caminar!
26 de maig del 2024
Trofeus de guerra
Llegeixo que la invasió d’Ucraïna ha intensificat el comerç de trofeus de guerra, un negoci antic com la guerra (“Es ven uniforme de soldat rus mort: entrega ràpida a Barcelona”. Francesc Millán. ARA 26/5/2024).
La guerra, doncs, la pots comprar per internet i pagar-la amb Paypal, Google Pay, Visa, Mastercard o American Express. La guerra te la pot portar a casa un repartidor de Nacex o de Seur. Si no t’agrada tens trenta dies per tornar-la.
Els trofeus de guerra acostumen a ser banderes, armes, vehicles i objectes personals dels que lluiten. Els mateixos soldats hi participen a través de xarxes clandestines.
La guerra sempre és la pitjor manera de fer front als problemes, siguin del tipus de siguin. I els trofeus de guerra, els pitjors dels trofeus.
La guerra, doncs, la pots comprar per internet i pagar-la amb Paypal, Google Pay, Visa, Mastercard o American Express. La guerra te la pot portar a casa un repartidor de Nacex o de Seur. Si no t’agrada tens trenta dies per tornar-la.
Els trofeus de guerra acostumen a ser banderes, armes, vehicles i objectes personals dels que lluiten. Els mateixos soldats hi participen a través de xarxes clandestines.
La guerra sempre és la pitjor manera de fer front als problemes, siguin del tipus de siguin. I els trofeus de guerra, els pitjors dels trofeus.
23 de maig del 2024
D’exposicions i dinar a Barcelona
Demà aniré d’exposicions i a dinar a Barcelona. I sé, sense dubtes raonables, que una cosa i l'altra em resultaran del tot satisfactòries.
Les dues exposicions que aniré a veure: Chiharu Shiota. “Cadascú un univers” Fundació Tàpies i, al CCCB, “Subúrbia. La construcció del somni americà”.
Chiharu Shiota. “Cadascú un univers” Fundació Tàpies.
“El treball de Chiharu Shiota (Osaka, 1972) respira la universalitat que apel·la al cor i a la ment de les persones de diverses generacions i de punts geogràfics distants.
L’artista aconsegueix fer patent la presència en l’absència, com la vida i el decés. La memòria, el trauma i la incertesa són la seva inspiració i les seves inquietuds que, al mateix temps, compartim tots els humans.
En aquest sentit, la reivindicació del vincle amb la terra, amb el passat i amb la memòria i, a la vegada, l’intercanvi entre presència i absència, permeten a l’artista teixir una relectura del passat des de l’evocació, tot posant la mirada en la contemporaneïtat.”
La Conxita Oliver (Chiharu Shiota. Fils de memòria. 28/3/2024. El Temps de les Arts) diu que es tracta d’un univers que permet rellegir el passat des de l’evocació, però sense apartar la mirada del present.
La seva obra es caracteritza per les apropiacions espacials enigmàtiques i contemplatives realitzades a partir de xarxes, teranyines i constel·lacions de llana. Forma part d’una generació d’artistes feministes dels primers anys de la dècada de 1970 que han guanyat l’atenció internacional els darrers anys per l’art relacionat amb l’espai i el cos. Densos entramats d’objectes usats i vells, capturats a través d’un medi tan fràgil com el fil, generen una atracció onírica, activant la reflexió sobre el passat i el futur.
“Els fils s’entrellacen els uns amb els altres. S’enreden. S’esquincen. Es desfan. Són com un mirall de sentiments”. Així descriu Chiharu Shiota les seves instal·lacions monumentals, a través de les quals explora el cos, la temporalitat, el moviment, l’absència, els somnis i la mort, tot involucrant l’espectador físicament i mentalment.
Aquesta és la cartografia amb la qual configura el seu imaginari: elements quotidians atrapats pels fils de memòria i connectats entre si.
La Mònica Planas (Un fil vermell que és la vida i la mort. ARA 21/4/2024) diu que és millor visitar la instal·lació en hores poc transitades perquè l’experiència, en silenci i en solitari, esdevé més poètica i intensa. Quilòmetres de fil embullat. És feroç i delicat a la vegada.
Els fils vermells de llana conformen una densa xarxa que embolcalla sostre i parets, baixa per apoderar-se dels objectes. Una desena de cadires antigues queden enredades pel complex entramat, com si fos un cos misteriós que s’apoderés d’elles. La xarxa infinita de fils resulta hipnòtica. L’artista Chiharu Shiota vol evocar emocions que ens facin reflexionar sobre la vida i la mort.
Shiota juga amb el record i amb la potència dels vincles que creem amb les persones i amb els objectes. Els fils que impregnen les cadires de fusta ens fan pensar en el recorregut vital de tanta gent que s’entrecreua en un caos global impossible de desxifrar. El rastre de cadascun de nosaltres.
Les cadires com a objecte on aturar-se, però també com a espai de trànsit compartit per múltiples vides i històries, on s’entrecreuen la memòria col·lectiva i la individual. Cadires velles, de formes diferents, que ens remeten a múltiples espais on ens porta la nostra existència.
Aneu a la Fundació Tàpies i deixeu que se us empassi la gran xarxa filamentosa. Quan sigueu a sota, escolteu bé quina història us explica de vosaltres mateixos.
Exposició Subúrbia. “La construcció del somni americà”. Al CCCB
Qui no ha desitjat mai el somni americà? Una casa gran amb jardí, piscina i un parell de cotxes al garatge. Un lloc tranquil i segur per viure en família, a prop de la natura i amb un veïnat amistós. L’exposició recorre la història cultural d’aquest ideal de vida reproduït fins a la sacietat a la televisió, la publicitat o el cinema i analitza la vigència i els aspectes més controvertits d’aquest model urbanístic.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» ens endinsa en l’imaginari de la casa familiar idíl·lica i mostra com s’ha venut i potenciat aquest estil de vida des de la ficció i la indústria de l’entreteniment. L’exposició es remunta als orígens dels barris residencials a principis del segle XIX, explica com es van desenvolupar massivament als anys cinquanta i repassa el context econòmic, polític i social que en va fer possible la imparable expansió arreu dels Estats Units.
En un moment que cada cop són més nombroses les famílies que persegueixen la seva pròpia versió del somni a la perifèria de les ciutats, resulta pertinent analitzar les contradiccions d’un model urbanístic que va tenir com a raó de ser la segregació social, ètnica o de gènere.
El somni de viure en una casa amb piscina continua molt viu avui dia i s’ha exportat arreu del món. L’exposició mostra l’impacte d’aquest model altament insostenible, basat en continus desplaçaments en automòbil, amb exemples d’urbanitzacions al voltant de Barcelona o Madrid.
A través d’abundant material històric, documentals d’època, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians, l’exposició ens situa en el paradís mental del suburbi i ens convida a replantejar-nos el valor de la ciutat i l’espai públic avui.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» presenta l’obra de destacats creadors que, des de diversos punts de vista, ens ajuden a contemplar de manera crítica el famós estil de vida americà.
Les dues exposicions que aniré a veure: Chiharu Shiota. “Cadascú un univers” Fundació Tàpies i, al CCCB, “Subúrbia. La construcció del somni americà”.
Chiharu Shiota. “Cadascú un univers” Fundació Tàpies.
“El treball de Chiharu Shiota (Osaka, 1972) respira la universalitat que apel·la al cor i a la ment de les persones de diverses generacions i de punts geogràfics distants.
L’artista aconsegueix fer patent la presència en l’absència, com la vida i el decés. La memòria, el trauma i la incertesa són la seva inspiració i les seves inquietuds que, al mateix temps, compartim tots els humans.
En aquest sentit, la reivindicació del vincle amb la terra, amb el passat i amb la memòria i, a la vegada, l’intercanvi entre presència i absència, permeten a l’artista teixir una relectura del passat des de l’evocació, tot posant la mirada en la contemporaneïtat.”
La Conxita Oliver (Chiharu Shiota. Fils de memòria. 28/3/2024. El Temps de les Arts) diu que es tracta d’un univers que permet rellegir el passat des de l’evocació, però sense apartar la mirada del present.
La seva obra es caracteritza per les apropiacions espacials enigmàtiques i contemplatives realitzades a partir de xarxes, teranyines i constel·lacions de llana. Forma part d’una generació d’artistes feministes dels primers anys de la dècada de 1970 que han guanyat l’atenció internacional els darrers anys per l’art relacionat amb l’espai i el cos. Densos entramats d’objectes usats i vells, capturats a través d’un medi tan fràgil com el fil, generen una atracció onírica, activant la reflexió sobre el passat i el futur.
“Els fils s’entrellacen els uns amb els altres. S’enreden. S’esquincen. Es desfan. Són com un mirall de sentiments”. Així descriu Chiharu Shiota les seves instal·lacions monumentals, a través de les quals explora el cos, la temporalitat, el moviment, l’absència, els somnis i la mort, tot involucrant l’espectador físicament i mentalment.
Aquesta és la cartografia amb la qual configura el seu imaginari: elements quotidians atrapats pels fils de memòria i connectats entre si.
La Mònica Planas (Un fil vermell que és la vida i la mort. ARA 21/4/2024) diu que és millor visitar la instal·lació en hores poc transitades perquè l’experiència, en silenci i en solitari, esdevé més poètica i intensa. Quilòmetres de fil embullat. És feroç i delicat a la vegada.
Els fils vermells de llana conformen una densa xarxa que embolcalla sostre i parets, baixa per apoderar-se dels objectes. Una desena de cadires antigues queden enredades pel complex entramat, com si fos un cos misteriós que s’apoderés d’elles. La xarxa infinita de fils resulta hipnòtica. L’artista Chiharu Shiota vol evocar emocions que ens facin reflexionar sobre la vida i la mort.
Shiota juga amb el record i amb la potència dels vincles que creem amb les persones i amb els objectes. Els fils que impregnen les cadires de fusta ens fan pensar en el recorregut vital de tanta gent que s’entrecreua en un caos global impossible de desxifrar. El rastre de cadascun de nosaltres.
Les cadires com a objecte on aturar-se, però també com a espai de trànsit compartit per múltiples vides i històries, on s’entrecreuen la memòria col·lectiva i la individual. Cadires velles, de formes diferents, que ens remeten a múltiples espais on ens porta la nostra existència.
Aneu a la Fundació Tàpies i deixeu que se us empassi la gran xarxa filamentosa. Quan sigueu a sota, escolteu bé quina història us explica de vosaltres mateixos.
Exposició Subúrbia. “La construcció del somni americà”. Al CCCB
Qui no ha desitjat mai el somni americà? Una casa gran amb jardí, piscina i un parell de cotxes al garatge. Un lloc tranquil i segur per viure en família, a prop de la natura i amb un veïnat amistós. L’exposició recorre la història cultural d’aquest ideal de vida reproduït fins a la sacietat a la televisió, la publicitat o el cinema i analitza la vigència i els aspectes més controvertits d’aquest model urbanístic.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» ens endinsa en l’imaginari de la casa familiar idíl·lica i mostra com s’ha venut i potenciat aquest estil de vida des de la ficció i la indústria de l’entreteniment. L’exposició es remunta als orígens dels barris residencials a principis del segle XIX, explica com es van desenvolupar massivament als anys cinquanta i repassa el context econòmic, polític i social que en va fer possible la imparable expansió arreu dels Estats Units.
En un moment que cada cop són més nombroses les famílies que persegueixen la seva pròpia versió del somni a la perifèria de les ciutats, resulta pertinent analitzar les contradiccions d’un model urbanístic que va tenir com a raó de ser la segregació social, ètnica o de gènere.
El somni de viure en una casa amb piscina continua molt viu avui dia i s’ha exportat arreu del món. L’exposició mostra l’impacte d’aquest model altament insostenible, basat en continus desplaçaments en automòbil, amb exemples d’urbanitzacions al voltant de Barcelona o Madrid.
A través d’abundant material històric, documentals d’època, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians, l’exposició ens situa en el paradís mental del suburbi i ens convida a replantejar-nos el valor de la ciutat i l’espai públic avui.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» presenta l’obra de destacats creadors que, des de diversos punts de vista, ens ajuden a contemplar de manera crítica el famós estil de vida americà.
La cara oculta de la Lluna
Sembla ser que els xinesos tenen la voluntat de colonitzar la Lluna. El 3 de maig van enviar una nau a la cara oculta amb la intenció de prendre mostres dels materials lunars, ja pensant en la seva explotació i en l'establiment d’una estació permanent.
El record televisiu més antic que tinc és justament el de l’arribada a la Lluna l’estiu de 1969 per part de l’expedició nordamericana, i d’això ja fa 55 anys.
Ja ha començat també una altra polèmica còsmica. La Lluna, com l’espai exterior, no té amo però això és una veritat a mitges. Serà, i és, de qui hi pugui arribar, de les tres o quatre potències mundials amb prou poder i tecnologia per colonitzar-la. I la resta ens quedarem amb un pam de nas, com sempre. O no?
La Lluna és la protagonista de mil i una històries. Pink Floyd ja va fer un àlbum musical extraordinari: The Dark Side of the Moon.
I jo, ingenu de mi, sempre tinc el dubte existencial, que no moral, de si la Lluna ens espia o ens il·lumina. No serà que estic a la lluna de València?
El record televisiu més antic que tinc és justament el de l’arribada a la Lluna l’estiu de 1969 per part de l’expedició nordamericana, i d’això ja fa 55 anys.
Ja ha començat també una altra polèmica còsmica. La Lluna, com l’espai exterior, no té amo però això és una veritat a mitges. Serà, i és, de qui hi pugui arribar, de les tres o quatre potències mundials amb prou poder i tecnologia per colonitzar-la. I la resta ens quedarem amb un pam de nas, com sempre. O no?
La Lluna és la protagonista de mil i una històries. Pink Floyd ja va fer un àlbum musical extraordinari: The Dark Side of the Moon.
I jo, ingenu de mi, sempre tinc el dubte existencial, que no moral, de si la Lluna ens espia o ens il·lumina. No serà que estic a la lluna de València?
22 de maig del 2024
Caminar 2
La Leticia Asenjo fa un article “Si vols ser un bon escriptor, camina” (ARA llegim 9/10/2023) que m’interessa per un doble motiu. M’agrada caminar i m’agrada encara més escriure.
Esmenta la Rebecca Solnit de “Records de la primera inexistència”: Caminar era la meva llibertat, la meva alegria, el meu mitjà de transport gratuït, el meu instrument per conèixer els llocs, la meva manera de ser al món, de reflexionar sobre la meva vida i els meus escrits, d'orientar-me.
Molts altres autors, d'Aristòtil a Virginia Woolf, han escrit sobre els beneficis que caminar ha tingut en la seva escriptura.
Una de les projeccions de muntanya del Centre Excursionista del Penedès, la del 31 de maig, és molt suggeridora: “Bangkok - Barcelona a peu”, a càrrec de Lluís i Jenn. Un documental de 27’ i xerrada.
Jenn i Lluís han caminat des de Bangkok (Tailàndia) fins a Barcelona. Durant 955 dies de ruta han fet 16.048 km a peu i creuat 21 països “explorant el món, cercant la bondat de la gent”.
Sembla que no pugui ser, oi? La meva ruta més llarga a peu és la de Montblanc a Montserrat, un centenar de km en un parell de dies, i ja em va semblar en el seu moment una heroïcitat.
Aquests últims dies ens arriben notícies tràgiques de turistes que han perdut la vida lluny de casa seva, en països hostils envers els turistes. Això però ja és un altre tema.
Esmenta la Rebecca Solnit de “Records de la primera inexistència”: Caminar era la meva llibertat, la meva alegria, el meu mitjà de transport gratuït, el meu instrument per conèixer els llocs, la meva manera de ser al món, de reflexionar sobre la meva vida i els meus escrits, d'orientar-me.
Molts altres autors, d'Aristòtil a Virginia Woolf, han escrit sobre els beneficis que caminar ha tingut en la seva escriptura.
Una de les projeccions de muntanya del Centre Excursionista del Penedès, la del 31 de maig, és molt suggeridora: “Bangkok - Barcelona a peu”, a càrrec de Lluís i Jenn. Un documental de 27’ i xerrada.
Jenn i Lluís han caminat des de Bangkok (Tailàndia) fins a Barcelona. Durant 955 dies de ruta han fet 16.048 km a peu i creuat 21 països “explorant el món, cercant la bondat de la gent”.
Sembla que no pugui ser, oi? La meva ruta més llarga a peu és la de Montblanc a Montserrat, un centenar de km en un parell de dies, i ja em va semblar en el seu moment una heroïcitat.
Aquests últims dies ens arriben notícies tràgiques de turistes que han perdut la vida lluny de casa seva, en països hostils envers els turistes. Això però ja és un altre tema.
20 de maig del 2024
Escapada vertical prepirinenca
Aprofitant el cap de setmana llarg de la Segona Pasqua hem fet una escapada “vertical” al Prepirineu.
El congost de Mont-rebei, espectacular, però talment com si fos la rambla barcelonina! Cal demanar cita prèvia, reservar l’aparcament vaja, si no és que et vols quedar amb un pam de nas sense poder accedir-hi. Qui ho havia de dir el 1993, el primer cop que hi vaig anar, que la ruta moriria l’èxit.
L’estada a Cal Soldat, a Collmorter, a sobre del Tremp, tranquil·la i reposada. La visita al seu espai Museum, al castell de Mur i a l’església de Santa Maria de Mur, interessants, amb una guia, la Laia, que ens ha fet entendre el perquè de tot plegat. Ara ja sabríem fer l’arbre genealògic de tota la dinastia dels comptes del Pallars. I coneixem les trifulgues l'Arnau Mir, senyor feudal i personatge de perfil similar al nostre Mir Geribert penedesenc, personatge de pel·lícula que va aconseguir trencar la frontera serraïna del Montsec.
Ja de tornada, parada a la vall d’Àger, “la Mesopotàmia del Pirineu”. Visita a Àger i caminada per la via romana del coll d’Ager. Sense parapent ni ala delta, que també n’hi ha. Hi tornarem!
El congost de Mont-rebei, espectacular, però talment com si fos la rambla barcelonina! Cal demanar cita prèvia, reservar l’aparcament vaja, si no és que et vols quedar amb un pam de nas sense poder accedir-hi. Qui ho havia de dir el 1993, el primer cop que hi vaig anar, que la ruta moriria l’èxit.
L’estada a Cal Soldat, a Collmorter, a sobre del Tremp, tranquil·la i reposada. La visita al seu espai Museum, al castell de Mur i a l’església de Santa Maria de Mur, interessants, amb una guia, la Laia, que ens ha fet entendre el perquè de tot plegat. Ara ja sabríem fer l’arbre genealògic de tota la dinastia dels comptes del Pallars. I coneixem les trifulgues l'Arnau Mir, senyor feudal i personatge de perfil similar al nostre Mir Geribert penedesenc, personatge de pel·lícula que va aconseguir trencar la frontera serraïna del Montsec.
Ja de tornada, parada a la vall d’Àger, “la Mesopotàmia del Pirineu”. Visita a Àger i caminada per la via romana del coll d’Ager. Sense parapent ni ala delta, que també n’hi ha. Hi tornarem!
17 de maig del 2024
D’on venim, on anem i sobretot… quan ens costarà triar el 133è president de la Generalitat
Josep Maria Solé i Sabaté, historiador de solvència contrastada, ens il·lustra sobre la història de la Generalitat (D’on ve el 133 president?. ARA 12/5/2024).
La Generalitat, fundada el 1359 és una de les institucions de govern més antigues del món, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides el 24 d’octubre del 1971: “I am a Catalan”. Dues setmanes després es fundaria l’Assemblea de Catalunya.
La Generalitat, anomenada Diputació del General a l’edat mitjana, va ser inicialment un organisme temporal econòmic. La derrota del 1714 ho va desmantellar tot.
L’any 1914, coincidint amb el 200 aniversari de l’abolició de la Generalitat, altre cop Catalunya recuperava un ens propi, la Mancomunitat, que “no era res però era camí de tot”. Actuava a partir de la suma de les quatre diputacions provincials fent una tasca ingent d'un extrem a l'altre del país malgrat els escassos recursos.
El gener del 1934, Lluís Companys rellevaria Francesc Macià. Va pronunciar una frase concloent: “Els catalans només ens tenim a nosaltres”. Jutjat en consell de guerra va ser executat a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Va ser un crim d’estat.
Els presidents més recents: Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès, molts d'ells víctimes també de la repressió, fins a arribar al moment actual.
El 133è president podria haver d’esperar però sigui qui sigui haurà de fer front a una societat molt complexa en una Espanya que no sap com encarar en democràcia les reivindicacions catalanes.
A veure si amb un vers sóc capaç d’aportar una mica de llum a la foscor ambiental.
Qui serà el 133?
Des del 1359
que la cosa persevera
amb llargues interrupcions
i política matussera.
La Generalitat ve de lluny
gairebé 700 anys d’història
hi ha hagut de tot, bo i dolent,
alguns anys, de molta glòria.
Berenguer, Vilamala, Macià,
Companys, Irla, Tarradellas,
Pujol, Maragall, Montilla, Mas,
Puigdemont, Torra, Aragonès
-i qui més?-
La Generalitat, fundada el 1359 és una de les institucions de govern més antigues del món, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides el 24 d’octubre del 1971: “I am a Catalan”. Dues setmanes després es fundaria l’Assemblea de Catalunya.
La Generalitat, anomenada Diputació del General a l’edat mitjana, va ser inicialment un organisme temporal econòmic. La derrota del 1714 ho va desmantellar tot.
L’any 1914, coincidint amb el 200 aniversari de l’abolició de la Generalitat, altre cop Catalunya recuperava un ens propi, la Mancomunitat, que “no era res però era camí de tot”. Actuava a partir de la suma de les quatre diputacions provincials fent una tasca ingent d'un extrem a l'altre del país malgrat els escassos recursos.
El gener del 1934, Lluís Companys rellevaria Francesc Macià. Va pronunciar una frase concloent: “Els catalans només ens tenim a nosaltres”. Jutjat en consell de guerra va ser executat a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Va ser un crim d’estat.
Els presidents més recents: Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès, molts d'ells víctimes també de la repressió, fins a arribar al moment actual.
El 133è president podria haver d’esperar però sigui qui sigui haurà de fer front a una societat molt complexa en una Espanya que no sap com encarar en democràcia les reivindicacions catalanes.
A veure si amb un vers sóc capaç d’aportar una mica de llum a la foscor ambiental.
Qui serà el 133?
Des del 1359
que la cosa persevera
amb llargues interrupcions
i política matussera.
La Generalitat ve de lluny
gairebé 700 anys d’història
hi ha hagut de tot, bo i dolent,
alguns anys, de molta glòria.
Berenguer, Vilamala, Macià,
Companys, Irla, Tarradellas,
Pujol, Maragall, Montilla, Mas,
Puigdemont, Torra, Aragonès
-i qui més?-
Qui serà el 133?
si això ara és cosa de 3
tots amb arguments de pes
mare de Déu quin estrès!
Fer un sorteig no és mal sistema
ja som al cap del carrer
que amb daus, cartes o palletes
ens treguin d’aquest merder.
Ciutadans de Catalunya!
carregueu-vos de paciència
que la cosa va per llarg,
una mica d’indulgència.
Això no s’aturarà
no en falten quatre ni cinc
de presidents, molts en falten,
fins arribar al 155.
si això ara és cosa de 3
tots amb arguments de pes
mare de Déu quin estrès!
Fer un sorteig no és mal sistema
ja som al cap del carrer
que amb daus, cartes o palletes
ens treguin d’aquest merder.
Ciutadans de Catalunya!
carregueu-vos de paciència
que la cosa va per llarg,
una mica d’indulgència.
Això no s’aturarà
no en falten quatre ni cinc
de presidents, molts en falten,
fins arribar al 155.
16 de maig del 2024
Festes de divorci: l'última tendència que arriba dels Estats Units.
Ja ha arribat la moda del Estats Units. L’acte de celebrar la separació es va iniciar el 2008 a Los Angeles, a càrrec de Christine Gallagher, organitzadora d’aquest tipus de festa i autora de “The Divorce Party Handbook” (2017), un manual sobre com organitzar la celebració.
Això ens ho explica la Joana Justícia ( “Anar de viatge amb les amigues o sortir a navegar: arriben les festes de divorci”. ARA 11/5/2024)
No ens ensenyen a divorciar-nos. Celebrar la fi del matrimoni pot semblar fora de l’habitual, però cada cop menys. Fa més d’una dècada que es fan les “festes de divorci” o “comiats de casat i casada”.
Fer aquest tipus de celebració, diuen, no és per frivolitzar el divorci, ja que de per si és un procés dolorós, sinó que es tracta de donar-li la volta.
Abans es considerava el divorci com un trauma o un fracàs i prou, i ara se li dona un caire d'alliberament, com una oportunitat per créixer personalment.
Els experts destaquen els avantatges que pot tenir aquesta festa sempre que es respecti el procés de dol que comporta una separació.
Arribats en aquest punt no em puc estar de fer esment d’un parell de frases ocurrents:
I tu, “contra qui et cases”?
“Les parelles poden acabar bé o durar tota la vida”.
Això ens ho explica la Joana Justícia ( “Anar de viatge amb les amigues o sortir a navegar: arriben les festes de divorci”. ARA 11/5/2024)
No ens ensenyen a divorciar-nos. Celebrar la fi del matrimoni pot semblar fora de l’habitual, però cada cop menys. Fa més d’una dècada que es fan les “festes de divorci” o “comiats de casat i casada”.
Fer aquest tipus de celebració, diuen, no és per frivolitzar el divorci, ja que de per si és un procés dolorós, sinó que es tracta de donar-li la volta.
Abans es considerava el divorci com un trauma o un fracàs i prou, i ara se li dona un caire d'alliberament, com una oportunitat per créixer personalment.
Els experts destaquen els avantatges que pot tenir aquesta festa sempre que es respecti el procés de dol que comporta una separació.
Arribats en aquest punt no em puc estar de fer esment d’un parell de frases ocurrents:
I tu, “contra qui et cases”?
“Les parelles poden acabar bé o durar tota la vida”.
15 de maig del 2024
Visca els nuvis i visca les núvies!
L’enyorat Carles Capdevila ja ho tenia clar (Visca els nuvis i visca les núvies! ARA 7/11/2012): tenir parella no és obligatori, ni és fàcil, ni sempre acaba sent per sempre, ni tampoc cal.
És una opció, un projecte, una aventura. Parteix de l'amor i, a vegades, porta a la voluntat d'oficialitzar la relació, posar-hi papers, elevar-la a pública, ritualitzar-la, fer-ne un contracte. Tampoc aquest pas és obligatori, ni garanteix res.
Un del privilegis de la nostra generació és haver anat vivint en directe el procés de visualització i normalització legal de l'homosexualitat.
L’any 2020 a Catalunya es van casar 15.285 parelles. (14.311 pel civil i 974 per l’església).
Una xifra molt afectada per la pandèmia, ja que el 2019 es van celebrar 26.939 matrimonis, dels quals 24.074 van ser civils. 26.016 parelles estaven formades per un home i una dona, 424 per dos homes i 499 per dues dones (Idescat dixit).
Tot i que les parelles actuals tenen opcions il·limitades quan es tracta de cerimònies, vestits i costums, molts casaments encara conserven alguns rituals del passat. Aquesta és la conclusió de la infografia “Tradicions i supersticions del món per a l'èxit d'un matrimoni” (Maria Labró Vila i Esther Utrilla Pérez ARA 12/11/2021).
A Europa Occidental, Amèrica del Nord i Oceania el costum estableix que els contraents es donin mútuament anells com a símbol d’aliança matrimonial.
A Alemanya tenen una tradició que consisteix en trencar plats i porcellana amb bastons i escombres per atraure la bona sort.
Al Marroc el casament ha de durar set dies, amb festes separades per a cada membre de la parella.
Als banquets russos qualsevol convidat pot cridar “Gorko!” i els nuvis s’han d’aixecar i fer-se un petó.
A la Xina els nuvis tradicionals van de vermell, el color que simbolitza alegria, amor, fidelitat i prosperitat. Durant la cerimònia, els nuvis rendeixen homenatge als seus avantpassats.
De tots els casaments de cine em quedo amb el de la pel·lícula “The Deer Hunter” (El cazador) una pel·lícula bèl·lica, dramàtica i èpica britànico-nord-americana de 1978, dirigida per Michael Cimino i protagonitzada per Robert De Niro, Christopher Walken i Meryl Streep
A l’inici té lloc un casament seguint el ritual jueu d’un dels tres protagonistes. Uns minuts de joia i de felicitat i una cerimònia preciosa pel que recordo.
Doncs això, cada terra fa sa guerra. Visca els nuvis i visca les núvies!
És una opció, un projecte, una aventura. Parteix de l'amor i, a vegades, porta a la voluntat d'oficialitzar la relació, posar-hi papers, elevar-la a pública, ritualitzar-la, fer-ne un contracte. Tampoc aquest pas és obligatori, ni garanteix res.
Un del privilegis de la nostra generació és haver anat vivint en directe el procés de visualització i normalització legal de l'homosexualitat.
L’any 2020 a Catalunya es van casar 15.285 parelles. (14.311 pel civil i 974 per l’església).
Una xifra molt afectada per la pandèmia, ja que el 2019 es van celebrar 26.939 matrimonis, dels quals 24.074 van ser civils. 26.016 parelles estaven formades per un home i una dona, 424 per dos homes i 499 per dues dones (Idescat dixit).
Tot i que les parelles actuals tenen opcions il·limitades quan es tracta de cerimònies, vestits i costums, molts casaments encara conserven alguns rituals del passat. Aquesta és la conclusió de la infografia “Tradicions i supersticions del món per a l'èxit d'un matrimoni” (Maria Labró Vila i Esther Utrilla Pérez ARA 12/11/2021).
A Europa Occidental, Amèrica del Nord i Oceania el costum estableix que els contraents es donin mútuament anells com a símbol d’aliança matrimonial.
A Alemanya tenen una tradició que consisteix en trencar plats i porcellana amb bastons i escombres per atraure la bona sort.
Al Marroc el casament ha de durar set dies, amb festes separades per a cada membre de la parella.
Als banquets russos qualsevol convidat pot cridar “Gorko!” i els nuvis s’han d’aixecar i fer-se un petó.
A la Xina els nuvis tradicionals van de vermell, el color que simbolitza alegria, amor, fidelitat i prosperitat. Durant la cerimònia, els nuvis rendeixen homenatge als seus avantpassats.
De tots els casaments de cine em quedo amb el de la pel·lícula “The Deer Hunter” (El cazador) una pel·lícula bèl·lica, dramàtica i èpica britànico-nord-americana de 1978, dirigida per Michael Cimino i protagonitzada per Robert De Niro, Christopher Walken i Meryl Streep
A l’inici té lloc un casament seguint el ritual jueu d’un dels tres protagonistes. Uns minuts de joia i de felicitat i una cerimònia preciosa pel que recordo.
Doncs això, cada terra fa sa guerra. Visca els nuvis i visca les núvies!
14 de maig del 2024
Va de gossos i cosins segons
Els animals de companyia hi han estat sempre. Al nostre costat. Però, majoritàriament, no hem fet sinó aprofitar-nos-en. Primer ens en menjàvem la carn i feiem servir-ne la pell per abrigar-nos, i els ossos i els tendons per fabricar eines. Després vam aprofitar la seva força per desplaçar-nos i llaurar els camps. Ara, a més, alguns ens fan companyia. N’hi ha que ens serveixen per experimentar amb medicaments. (Toni Pou. La poderosa ment animal. ARA 7/1/2024).
Gats i gossos són les mascotes més populars del món. La Unió Europea compta amb una colònia de 127 milions de gats de companyia i uns 100 milions de gossos. A casa nostra som més de gossos, encara que més de la meitat dels catalans no tenim cap animal de companyia.
A Espanya es calcula que hi ha 9 milions de gossos, 6 milions de gats, 7 milions d'ocells, 1,5 milions d’ocells i rèptils… una animalada!
A Espanya es calcula que hi ha 9 milions de gossos, 6 milions de gats, 7 milions d'ocells, 1,5 milions d’ocells i rèptils… una animalada!
Emilia Sanz, veterinària, pionera dels drets i dels deures dels gossos pigall ho té clar: "No passa res per estimar més el gos que un cosí segon que veus un cop l'any", diu aquesta dona valenta i pionera en moltes batalles. (ARA 28/4/2024)
Recorda que una de les grans batalles que va haver de lliurar quan va començar a treballar, ara fa 40 anys, va ser la de transmetre a la gent la importància de cuidar dels animals.
Va haver de fer molta pedagogia perquè els amos entenguessin la importància de les cures i la prevenció de malalties per tal d’allargar la vida dels animals i garantir-los un benestar més gran. Cuidar dels animals és per ella una devoció, i d’aquí el titular de l’entrevista.
De ben segur que els animals de companyia, els gossos majoritàriament, poden ser una gran ajuda, un més de la casa, fonamentals per a la salut mental. Sense caure però en l’excessiva humanització.
A casa no en tenim de gossos, només de tant en tant ens visita una gossa ben maca i educada, la Teula. Els nostres veïns sí que tenen un parell, caçadors, que tot el dia tomben per la terrassa. I en arribar les cinc de la tarda, puntuals com els anglesos a l’hora del té, comencen a udolar doncs saben del cert que és l’hora de menjar i de sortir a tombar pel camp. I “corren”, con els Gossos.
Recorda que una de les grans batalles que va haver de lliurar quan va començar a treballar, ara fa 40 anys, va ser la de transmetre a la gent la importància de cuidar dels animals.
Va haver de fer molta pedagogia perquè els amos entenguessin la importància de les cures i la prevenció de malalties per tal d’allargar la vida dels animals i garantir-los un benestar més gran. Cuidar dels animals és per ella una devoció, i d’aquí el titular de l’entrevista.
De ben segur que els animals de companyia, els gossos majoritàriament, poden ser una gran ajuda, un més de la casa, fonamentals per a la salut mental. Sense caure però en l’excessiva humanització.
A casa no en tenim de gossos, només de tant en tant ens visita una gossa ben maca i educada, la Teula. Els nostres veïns sí que tenen un parell, caçadors, que tot el dia tomben per la terrassa. I en arribar les cinc de la tarda, puntuals com els anglesos a l’hora del té, comencen a udolar doncs saben del cert que és l’hora de menjar i de sortir a tombar pel camp. I “corren”, con els Gossos.
13 de maig del 2024
L’Armais i el català en un país de mesells
Contracto els serveis d’un taxi adaptat per un trasllat de Montblanc a Tarragona. Aquest cop no ve el taxista habitual sinó un suplent, l’Armais, georgià d’uns 50 anys que, després de viure una temporada per centreuuropa, fa uns 10 o 15 anys que viu a Catalunya, actualment a Salou, i que va haver de marxar del seu país a causa de la invasió rusa. Està molt content de viure en aquest país, i el seu marc mental és Espanya.
Pel camí tenim temps de fer-la petar. És xerraire. L’Armais es defensa prou bé en castellà. Li parlo en català, tot i que algunes paraules les haig de traduir.
És emprenedor i amb iniciativa. S’ha hagut d’espavilar a la vida i sempre ha treballat, com a assalariat o com autònom, sense haver de dependre de cal subsidi. Ha viscut a BCN durant molt de temps i té un parell de filles.
No té pèls a la llengua. Opina sobre tot i critica moltes conductes com ara la manca d’autoritat d’algunes famílies respecte als fills, la poca iniciativa laboral d’alguns migrants, la corrupció…
Comentem la sirtuació de Geòrgia, molt ben analitzada per Llibert Ferri (Putin no deixa anar Geòrgia. ARA 11/5/2024) que ve a demostrar que la sobirania és imprescindible… però que no n’hi ha prou.
Li pregunto com és que, tot i entendre prou bé el català, no el parla. Em ve a dir que per falta d’oportunitats. Que tothom li parla el castellà. I m’ho crec. M’ho temia. Som un país de mesells… i així ens va!
Pel camí tenim temps de fer-la petar. És xerraire. L’Armais es defensa prou bé en castellà. Li parlo en català, tot i que algunes paraules les haig de traduir.
És emprenedor i amb iniciativa. S’ha hagut d’espavilar a la vida i sempre ha treballat, com a assalariat o com autònom, sense haver de dependre de cal subsidi. Ha viscut a BCN durant molt de temps i té un parell de filles.
No té pèls a la llengua. Opina sobre tot i critica moltes conductes com ara la manca d’autoritat d’algunes famílies respecte als fills, la poca iniciativa laboral d’alguns migrants, la corrupció…
Comentem la sirtuació de Geòrgia, molt ben analitzada per Llibert Ferri (Putin no deixa anar Geòrgia. ARA 11/5/2024) que ve a demostrar que la sobirania és imprescindible… però que no n’hi ha prou.
Li pregunto com és que, tot i entendre prou bé el català, no el parla. Em ve a dir que per falta d’oportunitats. Que tothom li parla el castellà. I m’ho crec. M’ho temia. Som un país de mesells… i així ens va!
12 de maig del 2024
Votar
Ignasi Aragay fa una anàlisi encertada de la jornada electoral d’avui (No sé què votar. ARA 31/4/2024).
“La frase la sentireu sovint aquests dies. No és una queixa nova. Elecció rere elecció, la tria es fa feixuga. Costa identificar-se amb una opció, amb un líder, amb unes sigles. Qui no té un all, té una ceba. El soroll és eixordador, les crisis s’acumulen. Creix la temptació d’engegar-ho tot a rodar, el ja s’ho faran. És fàcil donar la culpa als polítics, així en genèric, com si fossin éssers d’un altre planeta. No: són com nosaltres, fal·libles, sotmesos a l’entorn, influenciables, sense certeses. En el seu fur intern, tampoc ells sabrien a qui votar. Costa trobar una veritat diàfana, una solució clara als nostres múltiples problemes: perquè bàsicament la solució fàcil no existeix.
Aquest és el panorama. El vot, doncs, s’haurà d’exercir en tots els casos com a mal menor. I sabent que només seran possibles governs de coalició, de pacte. La democràcia ja ho té, això: obliga a l’entesa, al diàleg. D’aquí que avui dia, en temps de tot o res, de cridòria a les xarxes, d’amics i enemics, estigui patint tant, la democràcia. Mirem que el nostre vot com a mínim no contribueixi a carregar-se la nostra.”
“La frase la sentireu sovint aquests dies. No és una queixa nova. Elecció rere elecció, la tria es fa feixuga. Costa identificar-se amb una opció, amb un líder, amb unes sigles. Qui no té un all, té una ceba. El soroll és eixordador, les crisis s’acumulen. Creix la temptació d’engegar-ho tot a rodar, el ja s’ho faran. És fàcil donar la culpa als polítics, així en genèric, com si fossin éssers d’un altre planeta. No: són com nosaltres, fal·libles, sotmesos a l’entorn, influenciables, sense certeses. En el seu fur intern, tampoc ells sabrien a qui votar. Costa trobar una veritat diàfana, una solució clara als nostres múltiples problemes: perquè bàsicament la solució fàcil no existeix.
Aquest és el panorama. El vot, doncs, s’haurà d’exercir en tots els casos com a mal menor. I sabent que només seran possibles governs de coalició, de pacte. La democràcia ja ho té, això: obliga a l’entesa, al diàleg. D’aquí que avui dia, en temps de tot o res, de cridòria a les xarxes, d’amics i enemics, estigui patint tant, la democràcia. Mirem que el nostre vot com a mínim no contribueixi a carregar-se la nostra.”
11 de maig del 2024
Islàndia com a exemple
El novembre del 2008, després de la crisi bancària a escala mundial, a Islàndia un grup significatiu de persones es van posar a treballar en un projecte amb la idea de fer servir Internet i la tecnologia per respondre a la demanda ciutadana de més democràcia participativa i transparència. És a dir per optimitzar i fer eficaç la comunicació entre polítics i ciutadans.
Islàndia va aprovar una constitució ciutadana, materialitzada per 20 ciutadans dels 500 que s’hi havien presentat, que no és poca cosa… sobretot tenint en compte que és difícil que els polítics toquin res que els resti poder.
Islàndia és un país petit, amb 330.000 habitants, i això els permet ser àgils, fer experiments, equivocar-se i rectificar més fàcilment. Que no vol dir que l’esperit i el canvi de paradigma de democràcia, la regeneració democràtica en definitiva, no pugui ser exportable d’alguna manera.
El periodista Èric Lluent trenca amb alguns mites de la Revolució Islandesa i ens explica com la reforma democràtica que s'hi va dur a terme no ha estat tan esperançadora com ens han volgut fer creure. Exposa les contradiccions d'un canvi que no ha pogut revertir del tot el col·lapse bancari de 2008. (Islàndia 2013. Crònica d’una decepció. Núvol 5/3/2024).
Islàndia va saltar als titulars de la premsa internacional l’octubre de 2008 quan els tres principals bancs del país es van declarar en bancarrota.
Van patir un terratrèmol socioeconòmic sense precedents que va dur el govern a aprovar una llei d’emergència per tal de nacionalitzar les entitats financeres. Els islandesos van viure la tardor de 2008 en estat de shock. Durant aquella tardor es troben paralitzats per la incredulitat de veure com s’esvaeixen les seves institucions i els seus somnis de prosperitat.
No en va el novembre de 2007 les Nacions Unides declarava Islàndia com el millor lloc del món on viure, segons l’índex anual que publica l’organització i en el qual s’analitza la situació de 175 estats.
El moviment de protesta islandès pot ser considerat un referent, com molts d’altres, pel fet de tractar-se d’una resposta contundent de la societat davant dels abusos del capital i les negligències de la classe política però, malgrat l’esforç de milers de persones per canviar les lleis que determinen les seves vides (tant les escrites com les que no ho estan), no es pot afirmar que els ciutadans d’Islàndia hagin derrotat el sistema perquè, de fet, aquesta batalla l’ha guanyat, sense cap mena de dubte, el sistema governant.
No es pot considerar exportar el seu model a Catalunya o a l’Estat ja que hi ha diferències cabdals que ho impossibiliten. A Islàndia, un Estat amb un marcat caràcter pacifista (no compta amb exèrcit propi i els agents de policia no duen armes de foc), les institucions no van poder posar en marxa l’aparell repressiu com hauria passat en la majoria de països europeus, especialment al sud del continent.
Pensar que aquesta mena de pressió social pugui enderrocar governs en països amb tan poca trajectòria democràtica com el nostre és tot un error. Només cal revisar l’hemeroteca i veure quina resposta va tenir el govern d’Artur Mas, la conselleria d’Interior de Felip Puig i els antiavalots dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana el 27 de maig de 2011 per als milers de persones que pacíficament s’havien concentrat a la plaça de Catalunya de Barcelona.
El rescat del sistema bancari espanyol va requerir la injecció de més de cent mil milions d’euros, que no van servir per a revitalitzar l’economia. Era possible una altra fórmula? La veritat és que Islàndia va sortir enfortida de la gran crisi financera que va viure entre 2007 i 2009. I l’Estat espanyol, no.
Islàndia va aprovar una constitució ciutadana, materialitzada per 20 ciutadans dels 500 que s’hi havien presentat, que no és poca cosa… sobretot tenint en compte que és difícil que els polítics toquin res que els resti poder.
Islàndia és un país petit, amb 330.000 habitants, i això els permet ser àgils, fer experiments, equivocar-se i rectificar més fàcilment. Que no vol dir que l’esperit i el canvi de paradigma de democràcia, la regeneració democràtica en definitiva, no pugui ser exportable d’alguna manera.
El periodista Èric Lluent trenca amb alguns mites de la Revolució Islandesa i ens explica com la reforma democràtica que s'hi va dur a terme no ha estat tan esperançadora com ens han volgut fer creure. Exposa les contradiccions d'un canvi que no ha pogut revertir del tot el col·lapse bancari de 2008. (Islàndia 2013. Crònica d’una decepció. Núvol 5/3/2024).
Islàndia va saltar als titulars de la premsa internacional l’octubre de 2008 quan els tres principals bancs del país es van declarar en bancarrota.
Van patir un terratrèmol socioeconòmic sense precedents que va dur el govern a aprovar una llei d’emergència per tal de nacionalitzar les entitats financeres. Els islandesos van viure la tardor de 2008 en estat de shock. Durant aquella tardor es troben paralitzats per la incredulitat de veure com s’esvaeixen les seves institucions i els seus somnis de prosperitat.
No en va el novembre de 2007 les Nacions Unides declarava Islàndia com el millor lloc del món on viure, segons l’índex anual que publica l’organització i en el qual s’analitza la situació de 175 estats.
El moviment de protesta islandès pot ser considerat un referent, com molts d’altres, pel fet de tractar-se d’una resposta contundent de la societat davant dels abusos del capital i les negligències de la classe política però, malgrat l’esforç de milers de persones per canviar les lleis que determinen les seves vides (tant les escrites com les que no ho estan), no es pot afirmar que els ciutadans d’Islàndia hagin derrotat el sistema perquè, de fet, aquesta batalla l’ha guanyat, sense cap mena de dubte, el sistema governant.
No es pot considerar exportar el seu model a Catalunya o a l’Estat ja que hi ha diferències cabdals que ho impossibiliten. A Islàndia, un Estat amb un marcat caràcter pacifista (no compta amb exèrcit propi i els agents de policia no duen armes de foc), les institucions no van poder posar en marxa l’aparell repressiu com hauria passat en la majoria de països europeus, especialment al sud del continent.
Pensar que aquesta mena de pressió social pugui enderrocar governs en països amb tan poca trajectòria democràtica com el nostre és tot un error. Només cal revisar l’hemeroteca i veure quina resposta va tenir el govern d’Artur Mas, la conselleria d’Interior de Felip Puig i els antiavalots dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana el 27 de maig de 2011 per als milers de persones que pacíficament s’havien concentrat a la plaça de Catalunya de Barcelona.
El rescat del sistema bancari espanyol va requerir la injecció de més de cent mil milions d’euros, que no van servir per a revitalitzar l’economia. Era possible una altra fórmula? La veritat és que Islàndia va sortir enfortida de la gran crisi financera que va viure entre 2007 i 2009. I l’Estat espanyol, no.
10 de maig del 2024
Petons i abraçades… que no siguin de cortesia sisplau
Nascut a París el 13 de juliol de 1941, l’actor Jacques Perrin, el Salvatore adult de “Cinema Paradiso”, ha mort el 21 d’abril del 2022 als 80 anys. Revivim una de les escenes més especials d’aquesta pel·lícula. Petons de cine… de quan es podia i de quan no es podia petonejar.
Visca les abraçades sinceres, joioses, plenes d’alegria diu la Sílvia Soler (L’art d’abraçar. ARA 6/4/2024). L’abraçada és la manera més universal d’expressar afecte per algú. Però no tothom en sap. Hi ha qui abraça com si t'envestís, o qui deixa anar tot el seu pes al teu damunt.
Hi ha abraçades massa formals, hi ha abraçades massa invasives, que pràcticament et deixen sense respiració. I finalment hi ha –i són les pitjors– les abraçades que es fan com un tràmit, que no volen dir res.
Cadascú de nosaltres guarda en la memòria algunes abraçades especialment significatives, les que vam fer o rebre en moments dramàtics o d’absoluta felicitat.
Visca les abraçades amb alegria, complicitat i sentiment. I ben lluny els petons i les abraçades de cortesia.
Visca les abraçades sinceres, joioses, plenes d’alegria diu la Sílvia Soler (L’art d’abraçar. ARA 6/4/2024). L’abraçada és la manera més universal d’expressar afecte per algú. Però no tothom en sap. Hi ha qui abraça com si t'envestís, o qui deixa anar tot el seu pes al teu damunt.
Hi ha abraçades massa formals, hi ha abraçades massa invasives, que pràcticament et deixen sense respiració. I finalment hi ha –i són les pitjors– les abraçades que es fan com un tràmit, que no volen dir res.
Cadascú de nosaltres guarda en la memòria algunes abraçades especialment significatives, les que vam fer o rebre en moments dramàtics o d’absoluta felicitat.
Visca les abraçades amb alegria, complicitat i sentiment. I ben lluny els petons i les abraçades de cortesia.
9 de maig del 2024
En defensa pròpia - VOX
Rebo per correu ordinari les paperetes i un fulletó, un pamflet ordinari, de la candidatura de VOX a les eleccions del 12-M Amb una consigna ben diàfana i contundent: “En defensa pròpia”. Per cert que l’ùnic plamflet sostenible, divulgatiu i ben aprofitat que he rebut és el de la CUP, ben dissenyat i amb la informació imprescindible. Bona feina!
“En defensa pròpia” és un recull d'articles de Jacint Verdaguer publicats a la premsa de Barcelona els anys 1895 i 1897, on el poeta i sacerdot es defensa davant l'opinió pública.
Els articles, que Verdaguer anomena "cartes", apareixen en un moment en què el poeta esclata en sentir-se profundament desprestigiat i assetjat per amics i escriptors i considera que ha de donar una explicació a l'opinió pública.
Acaba de ser expulsat del càrrec que tenia al palau del Marquès de Comillas i el bisbe de Vic l'expulsa de Barcelona i el fa anar al Santuari de la Gleva. També han intentat ingressar-lo com a dement i el tribunal eclesiàstic li retira les llicències sacerdotals.
Res a veure doncs una cosa amb l’altra. Res a veure l’escrit de Jacint Verdaguer amb l’escrit d’Ignacio Garriga de Vox. Verdaguer fa un al·legat ben travat i VOX fa un escrit pamfletari, caspós, ple de mentides i infumable “en defensa del futuro de Cataluña y España”. A l’Ignacio Garriga cal cantar-li algunes veritats sobre la política de la mentida.
Albert Carreras (L’extrema dreta o el relat antisistema. ARA 27/4/2024) fa una anàlisi precisa i esgarrifosa de la qüestió.
“No hem sortit de les crisis millors ni més solidaris, sinó més pobres, més desiguals i més espantats. Són les condicions per al creixement de l’extrema dreta.
Més val que no ens enganyem. Aquest és un problema real i molt gros i no serveix de res menystenir-lo o ignorar-lo. En part és el pèndol de la història que es mou cap a zones de perill i d’inconsciència col·lectiva. Però cal estudiar amb profunditat els ressorts que activen l’extrema dreta i no limitar-se a demonitzar-la. Això, fins i tot, pot crear curiositat i simpatia en fer-la semblar un vot antisistema. Urgeix parar més atenció a com desmuntar els fonaments que propicien i fan possible la seva existència i el seu creixement, que en molts països ja sembla imparable.”
Ignasi Aragay també reflexiona encertadament (La mala memòria. ARA 17/12/2023):
La Transició espanyola va donar per bo l'oblit que havia imposat el franquisme. Com a conseqüència, damunt d'una feble memòria democràtica i republicana ha acabat rebrotant la mala herba del neofranquisme de Vox. És un fracàs absolut de la democràcia, igual com és un fracàs europeu l'auge arreu del continent dels nous populismes d'ultradreta (Meloni, Le Pen, Winders...) o dels autoritarismes postcomunistes (Putin, Orbán i cia).
A casa nostra i al conjunt d'Europa els ultres troben en la immigració els nous jueus als quals culpar de tots els mals. Com si fossin responsables de les transformacions culturals de fons que fa temps que estan canviant la família, els valors, les condicions de vida, l'educació, el sentit d'autoritat i d'esforç, la pulsió solidària.
La globalització del mercat i les fabuloses tecnologies de la comunicació són a la base d'aquest sotrac civilitzatori, del qual la immigració és conseqüència i no causa. Però ja se sap: és més fàcil trobar un enemic feble i fàcilment identificable.
La suma de desmemòria i simplificació ens està portant a un món regit per l'antipolítica primària i la desafecció ciutadana. Quan les democràcies es debiliten, el que ve després és pitjor. Quan les institucions públiques cauen en el desprestigi, la ineficiència i la corrupció, el que ve després és pitjor. Quan no hi ha projecte ni memòria, el present s'embruta i el futur s'enfosqueix.
Doncs això, anem amb compte que ens hi va la vida.
“En defensa pròpia” és un recull d'articles de Jacint Verdaguer publicats a la premsa de Barcelona els anys 1895 i 1897, on el poeta i sacerdot es defensa davant l'opinió pública.
Els articles, que Verdaguer anomena "cartes", apareixen en un moment en què el poeta esclata en sentir-se profundament desprestigiat i assetjat per amics i escriptors i considera que ha de donar una explicació a l'opinió pública.
Acaba de ser expulsat del càrrec que tenia al palau del Marquès de Comillas i el bisbe de Vic l'expulsa de Barcelona i el fa anar al Santuari de la Gleva. També han intentat ingressar-lo com a dement i el tribunal eclesiàstic li retira les llicències sacerdotals.
Res a veure doncs una cosa amb l’altra. Res a veure l’escrit de Jacint Verdaguer amb l’escrit d’Ignacio Garriga de Vox. Verdaguer fa un al·legat ben travat i VOX fa un escrit pamfletari, caspós, ple de mentides i infumable “en defensa del futuro de Cataluña y España”. A l’Ignacio Garriga cal cantar-li algunes veritats sobre la política de la mentida.
Albert Carreras (L’extrema dreta o el relat antisistema. ARA 27/4/2024) fa una anàlisi precisa i esgarrifosa de la qüestió.
“No hem sortit de les crisis millors ni més solidaris, sinó més pobres, més desiguals i més espantats. Són les condicions per al creixement de l’extrema dreta.
Més val que no ens enganyem. Aquest és un problema real i molt gros i no serveix de res menystenir-lo o ignorar-lo. En part és el pèndol de la història que es mou cap a zones de perill i d’inconsciència col·lectiva. Però cal estudiar amb profunditat els ressorts que activen l’extrema dreta i no limitar-se a demonitzar-la. Això, fins i tot, pot crear curiositat i simpatia en fer-la semblar un vot antisistema. Urgeix parar més atenció a com desmuntar els fonaments que propicien i fan possible la seva existència i el seu creixement, que en molts països ja sembla imparable.”
Ignasi Aragay també reflexiona encertadament (La mala memòria. ARA 17/12/2023):
La Transició espanyola va donar per bo l'oblit que havia imposat el franquisme. Com a conseqüència, damunt d'una feble memòria democràtica i republicana ha acabat rebrotant la mala herba del neofranquisme de Vox. És un fracàs absolut de la democràcia, igual com és un fracàs europeu l'auge arreu del continent dels nous populismes d'ultradreta (Meloni, Le Pen, Winders...) o dels autoritarismes postcomunistes (Putin, Orbán i cia).
A casa nostra i al conjunt d'Europa els ultres troben en la immigració els nous jueus als quals culpar de tots els mals. Com si fossin responsables de les transformacions culturals de fons que fa temps que estan canviant la família, els valors, les condicions de vida, l'educació, el sentit d'autoritat i d'esforç, la pulsió solidària.
La globalització del mercat i les fabuloses tecnologies de la comunicació són a la base d'aquest sotrac civilitzatori, del qual la immigració és conseqüència i no causa. Però ja se sap: és més fàcil trobar un enemic feble i fàcilment identificable.
La suma de desmemòria i simplificació ens està portant a un món regit per l'antipolítica primària i la desafecció ciutadana. Quan les democràcies es debiliten, el que ve després és pitjor. Quan les institucions públiques cauen en el desprestigi, la ineficiència i la corrupció, el que ve després és pitjor. Quan no hi ha projecte ni memòria, el present s'embruta i el futur s'enfosqueix.
Doncs això, anem amb compte que ens hi va la vida.
8 de maig del 2024
L’Ustrell, a la ferreteria
El segon EGM de la temporada del duel Basté-Ustrell deixa les coses com estaven. I això fa mal, sobretot quan l’Ustrell havia de fer miracles i defenestrar en Basté, que tampoc no és demanar res d'extraordinari. No ho ha fet -ni ho fará- i això cou.
És un aprofitat, un cantamanyanes. L'Ustrell, a la ferreteria! -per no dir a cagar a la via!-
7 de maig del 2024
Eurovisió 2024
La 68a edició del Festival de la Cançó d'Eurovisió 2024 tindrà lloc a Malmö, Suècia, el 7, 9 i 11 de maig de 2024. Llegeixo que Malmö es blinda per evitar qualsevol atac terrorista durant el festival.
Un cercle perfecte. Això és el que experimentarà Eurovisió aquest any. El 2024 marca el 50è aniversari de la victòria d’ABBA al festival de la cançó amb 'Waterloo', considerada la millor cançó de tota la història del festival.
Em pregunto si el festival en si mateix no és una prova fefaent de la decadència d’Europa. Decadència musical, en consonància a moltes altres decadències: política, econòmica, cultural…
No sé si fa 68 anys tenia sentit un tinglado d’aquestes característiques. El que sí sé és que ja fa molts anys que aquest festival és una rampoina sense valor que ningú no s’atreveix a tallar de soca-rel.
I, per acabar-ho d’adobar, es carrega políticament el festivalet amb invitats fantasma com ara Israel i amb polèmiques de pa sucat amb oli pel que fa a les votacions i les consideracions estratègiques. Una pantomima dels estats que no aspiren a altra cosa que a marcar paquet.
Musicalment parlant, del tot insignificant. Va home va! Que pleguin d’una punyetera vegada!
Un cercle perfecte. Això és el que experimentarà Eurovisió aquest any. El 2024 marca el 50è aniversari de la victòria d’ABBA al festival de la cançó amb 'Waterloo', considerada la millor cançó de tota la història del festival.
Em pregunto si el festival en si mateix no és una prova fefaent de la decadència d’Europa. Decadència musical, en consonància a moltes altres decadències: política, econòmica, cultural…
No sé si fa 68 anys tenia sentit un tinglado d’aquestes característiques. El que sí sé és que ja fa molts anys que aquest festival és una rampoina sense valor que ningú no s’atreveix a tallar de soca-rel.
I, per acabar-ho d’adobar, es carrega políticament el festivalet amb invitats fantasma com ara Israel i amb polèmiques de pa sucat amb oli pel que fa a les votacions i les consideracions estratègiques. Una pantomima dels estats que no aspiren a altra cosa que a marcar paquet.
Musicalment parlant, del tot insignificant. Va home va! Que pleguin d’una punyetera vegada!
6 de maig del 2024
Pessimisme constructiu
Ignasi Aragay ens explica (Però, però, però… ARAllegim 13/01/2024) què coi és això del pessimisme constructiu. Aquesta és la manera com Timothy Garton mira una Europa on el comunisme fa temps que ha mort, però on han tornat el feixisme i la guerra.
Occident va guanyar la Guerra Freda perquè tenia por d’anar-la perdent, escriu. Ara hem començat a perdre davant els populismes d’ultradreta, davant el nou imperialisme rus que vol devorar Ucraïna, davant l’ascens de la Xina totalitària neocapitalista.
És el tràgic excés de confiança en un mateix. Caigut el Teló d’Acer, ens vam pensar que havíem guanyat, tota aquella mandanga de la fi de la història. Semblava que havíem arribat a la pau perpètua de Kant... "La pau perpètua dura fins a la guerra següent", fa un vell proverbi rus. Que il·lusos. El combat per la llibertat i la justícia no s’acaba mai, recomença a cada generació.
Avui estem desorientats, perduts en el laberint de crisis encadenades: climàtica, financera, migratòria, pandèmica, bèl·lica…
Aprendre del passat, copsar els senyals del present i imaginar el futur. Per Timothy Garton, la sortida del laberint no pot consistir només en la nostàlgia a la manera de Zweig o en el conformisme fatalista d’un present gris i un no-futur. La seva resposta està en les preguntes, en l’actitud, en els peròs raonats i sentits, en l’esperança
Occident va guanyar la Guerra Freda perquè tenia por d’anar-la perdent, escriu. Ara hem començat a perdre davant els populismes d’ultradreta, davant el nou imperialisme rus que vol devorar Ucraïna, davant l’ascens de la Xina totalitària neocapitalista.
És el tràgic excés de confiança en un mateix. Caigut el Teló d’Acer, ens vam pensar que havíem guanyat, tota aquella mandanga de la fi de la història. Semblava que havíem arribat a la pau perpètua de Kant... "La pau perpètua dura fins a la guerra següent", fa un vell proverbi rus. Que il·lusos. El combat per la llibertat i la justícia no s’acaba mai, recomença a cada generació.
Avui estem desorientats, perduts en el laberint de crisis encadenades: climàtica, financera, migratòria, pandèmica, bèl·lica…
Aprendre del passat, copsar els senyals del present i imaginar el futur. Per Timothy Garton, la sortida del laberint no pot consistir només en la nostàlgia a la manera de Zweig o en el conformisme fatalista d’un present gris i un no-futur. La seva resposta està en les preguntes, en l’actitud, en els peròs raonats i sentits, en l’esperança
5 de maig del 2024
Exposicions. L’experiència de l’art
Tinc amigues artistes que acaben de tancar exposicions d’arts visuals (Maria Ferret Raventós: “Viatge al meu inframón, de l’inconscient al conscient” i Neus Villar-Cortàzar: “El vel de la ignorància”) i també l’Anna Rovira, codirectora de la galeria d'art contemporani Palmadotze, que basa la seva programació en l'alternança d'exposicions. L’actual: “I la paraula es va fer carn”.
Em venen al cap algunes exposicions del tot trencadores, que n’hi ha per tots els gustos.
1- Un museu suec exposa dos sensellar com a obres d’art. La parella posa en una de les sales d'art contemporani durant dues hores al dia a 15 euros cada hora. Luca Lacatus, de 28 anys, i la seva parella, Marcella Cheresi, que està embarassava, pidolaven als carrers de la capital sueca quan van ser contractats per posar en una sala d'exposició. Més
2- Tres sales buides i una exposició polèmica. Parets nues, llums brillants i bancs pintats de blanc componen el paisatge amb què es troben els espectadors que recorren tres sales d'un museu a la província argentina de Còrdova, en el marc de l'exposició de l'artista argentina Dolores Cáceres. "L'exhibició està pensada com un concepte de disrupció, com un buit que parla, que és ple de preguntes, i que busca transferir la responsabilitat a l'espectador perquè reflexioni sobre què li diu", explica l'artista. Més
3- Torna a Barcelona una exposició que es visita despullat. El MAC presenta dues de les peces "més significatives de l'art grec". L’exposició mostra fotografies de l’artista Lugini Spina a través de les quals descobrir dues estàtues del segle V aC que es van trobar al mar l’any 1972. Els visitants i guies del museu hauran d'anar sense roba –poden portar sabates– per sentir “la mateixa situació que estan les escultures, completament despullades i rodejades d'altres cossos”. En paraules del creador de l’exposició, l’objectiu és “crear un diàleg amb la cosa clàssica que tingui una força transversal pròpia i que no sigui res anacrònic”. Més
4- “Un got d'aigua mig ple per 20.000 euros”. Es tracta d´una de les obres més controvertides de l´edició de l´ARCO 2015. Un got mig ple o mig buit, segons com es miri, que es pot comprar per la ni més ni menys xifra de 20.000 euros. La peça, obra de l'autor cubà Wilfredo Prieto, llueix a l'estand de la galeria Nogueras Blanchard, amb seu a Madrid i Barcelona. Més
Doncs això, que no serà per falta d’exposicions. A BCN a data d’avui, unes quantes que es recomanen:
1- “Subúrbia. La construcció del somni americà”. AL CCCB. 20 març — 8 setembre 2024. Més
2- “Chiharu Shiota, cadascú un univers”. Fundació Tàpies. Més
3- “Dues pedres. Paisatges persistents”. Construccions de pedra seca. Palau Robert.Fins al 2 de juny, a les Sales 1 i 2 Més
4- “Subirachs. En essència”. Artur Ramon Art. Escultura i dibuix. 1952-2002. 11 d’abril de 2024 / 31 de maig de 2024. Més
A Vilafranca, “Hybris & Nemesis” de Dominique Gaucher, a la capella de sant Joan. I, al Vinseum, “129 vides. La pesta negra a la Vilafranca medieval”.
De propina, us enllaço una bona reflexió artística: “El paper de l’art” (Maria Palau. El Punt Avui 26/1/2024). Més
Apa doncs, anem d’exposicions… amb roba i complements, per no donar la nota ni acabar a la comissaria dels Mossos.
Em venen al cap algunes exposicions del tot trencadores, que n’hi ha per tots els gustos.
1- Un museu suec exposa dos sensellar com a obres d’art. La parella posa en una de les sales d'art contemporani durant dues hores al dia a 15 euros cada hora. Luca Lacatus, de 28 anys, i la seva parella, Marcella Cheresi, que està embarassava, pidolaven als carrers de la capital sueca quan van ser contractats per posar en una sala d'exposició. Més
2- Tres sales buides i una exposició polèmica. Parets nues, llums brillants i bancs pintats de blanc componen el paisatge amb què es troben els espectadors que recorren tres sales d'un museu a la província argentina de Còrdova, en el marc de l'exposició de l'artista argentina Dolores Cáceres. "L'exhibició està pensada com un concepte de disrupció, com un buit que parla, que és ple de preguntes, i que busca transferir la responsabilitat a l'espectador perquè reflexioni sobre què li diu", explica l'artista. Més
3- Torna a Barcelona una exposició que es visita despullat. El MAC presenta dues de les peces "més significatives de l'art grec". L’exposició mostra fotografies de l’artista Lugini Spina a través de les quals descobrir dues estàtues del segle V aC que es van trobar al mar l’any 1972. Els visitants i guies del museu hauran d'anar sense roba –poden portar sabates– per sentir “la mateixa situació que estan les escultures, completament despullades i rodejades d'altres cossos”. En paraules del creador de l’exposició, l’objectiu és “crear un diàleg amb la cosa clàssica que tingui una força transversal pròpia i que no sigui res anacrònic”. Més
4- “Un got d'aigua mig ple per 20.000 euros”. Es tracta d´una de les obres més controvertides de l´edició de l´ARCO 2015. Un got mig ple o mig buit, segons com es miri, que es pot comprar per la ni més ni menys xifra de 20.000 euros. La peça, obra de l'autor cubà Wilfredo Prieto, llueix a l'estand de la galeria Nogueras Blanchard, amb seu a Madrid i Barcelona. Més
Doncs això, que no serà per falta d’exposicions. A BCN a data d’avui, unes quantes que es recomanen:
1- “Subúrbia. La construcció del somni americà”. AL CCCB. 20 març — 8 setembre 2024. Més
2- “Chiharu Shiota, cadascú un univers”. Fundació Tàpies. Més
3- “Dues pedres. Paisatges persistents”. Construccions de pedra seca. Palau Robert.Fins al 2 de juny, a les Sales 1 i 2 Més
4- “Subirachs. En essència”. Artur Ramon Art. Escultura i dibuix. 1952-2002. 11 d’abril de 2024 / 31 de maig de 2024. Més
A Vilafranca, “Hybris & Nemesis” de Dominique Gaucher, a la capella de sant Joan. I, al Vinseum, “129 vides. La pesta negra a la Vilafranca medieval”.
De propina, us enllaço una bona reflexió artística: “El paper de l’art” (Maria Palau. El Punt Avui 26/1/2024). Més
Apa doncs, anem d’exposicions… amb roba i complements, per no donar la nota ni acabar a la comissaria dels Mossos.
3 de maig del 2024
El capitalisme com a sistema de vida
L’enyorat Arcadi Oliveras ja ens va alertar de l’instint depredador i salvatge del capitalisme desbocat. Deia que podia arribar a ser un sistema criminal, i ho és.
La Marina Garcés al seu darrer assaig (El temps de la promesa. Nous quaderns anagrama, 2023) també és contundent i categòrica (pàgina 42): el capitalisme és el sistema de vida on la promesa és que tot pot ser una promesa.
El deliri de tots els que vivim sota el capitalisme és que, encara que les coses ens vagin malament, en algun moment ens poden anar bé. Que encara que veiem tot d'injustícies, el mateix sistema té eines per resoldre-les. Que encara que estiguem esgotant i espoliant el planeta, les mateixes empreses que ho estan fent ho resoldran. Que encara que ens ofeguem en el patiment, la felicitat és possible i està a l’abast de la mà o de la pastilla següent.
El capitalisme mateix és una promesa, sempre renovada. Si sota el capitalisme no hi ha mai prou riquesa, ni prou benestar, ni prou producció, ni prou justícia, ni prou llibertat, és perquè sempre n’hi pot haver més. Va, home, va!
La Marina Garcés al seu darrer assaig (El temps de la promesa. Nous quaderns anagrama, 2023) també és contundent i categòrica (pàgina 42): el capitalisme és el sistema de vida on la promesa és que tot pot ser una promesa.
El deliri de tots els que vivim sota el capitalisme és que, encara que les coses ens vagin malament, en algun moment ens poden anar bé. Que encara que veiem tot d'injustícies, el mateix sistema té eines per resoldre-les. Que encara que estiguem esgotant i espoliant el planeta, les mateixes empreses que ho estan fent ho resoldran. Que encara que ens ofeguem en el patiment, la felicitat és possible i està a l’abast de la mà o de la pastilla següent.
El capitalisme mateix és una promesa, sempre renovada. Si sota el capitalisme no hi ha mai prou riquesa, ni prou benestar, ni prou producció, ni prou justícia, ni prou llibertat, és perquè sempre n’hi pot haver més. Va, home, va!
2 de maig del 2024
Portes i finestres tapiades
Cada cop és més usual arreu això de trobar portes i finestres tapiades, fins i tot les d’obra nova, baixos i primer pis, com a mesura dissuasòria per tal d’evitar l’ocupació de cases i pisos. No em direu que no és trist!
El que és lamentable i imperdonable és la dificultat d’accedir a una vivenda digna, i no només parlo de la gent jove sinó de tothom.
L’habitacle és l'àmbit de tots els àmbits, la primera baula sense la qual no hi ha dignitat ni vida pròpia. És indigne i imperdonable el treballar per ser pobre, la impossibilitat d’accedir no ja a una habitació pròpia -com diria la Virginia Woolf- sinó a una vivenda digna a un preu raonable.
El sistema capitalista és depredador, no té escrúpòls. I la classe política ha estat incapaç d’evitar la conversió d’un dret, el dret a la vivenda, en un objecte de mercat sense regulació.
Un fracàs monumental que enterboleix i dificulta enormement la vida de molta, molta gent.
El que és lamentable i imperdonable és la dificultat d’accedir a una vivenda digna, i no només parlo de la gent jove sinó de tothom.
L’habitacle és l'àmbit de tots els àmbits, la primera baula sense la qual no hi ha dignitat ni vida pròpia. És indigne i imperdonable el treballar per ser pobre, la impossibilitat d’accedir no ja a una habitació pròpia -com diria la Virginia Woolf- sinó a una vivenda digna a un preu raonable.
El sistema capitalista és depredador, no té escrúpòls. I la classe política ha estat incapaç d’evitar la conversió d’un dret, el dret a la vivenda, en un objecte de mercat sense regulació.
Un fracàs monumental que enterboleix i dificulta enormement la vida de molta, molta gent.
1 de maig del 2024
Charlot i el Primer de Maig. Fulles mortes (Fallen Leaves). Kaurismäki abraça Chaplin per compondre un enlluernador al·legat a la dignitat del proletariat.
Molt bona reflexió de Toni Vall quan diu que Charlot, l’homenet del bigoti, el barret negre i el bastó de caminar garrell, deu ser el primer treballador ras de la història del cinema (Charlot i el Primer de Maig. ARA 5/5/2019).
Bé, de fet era un rodamon, però de tant en tant tenia feina. Les feines de Temps moderns, per exemple, encara avui una de les mirades més lúcides al fet laboral, a l’explotació, al sotmetiment a la feina, a l’alliberament del treball.
Completament d’acord amb Toni Vall quan diu que la de Charles Chaplin podria ser perfectament la creació individual més important de la història del cinema. La seva criatura, desvalguda i poètica, també coratjosa i, sobretot, subversiva, múrria, llesta com una fura, conserva eternament viva la seva força expressiva.
A Temps moderns agafa una bandera que ha caigut d’un camió i, per equivocació, es posa a encapçalar una manifestació de treballadors que reclamen millores. L’atreviment el porta a la presó. Fins i tot així, Charlot n’està orgullós.
Pensar en el cinema proletari és pensar en el carrer. El carrer és on habita el nòmada, el desposseït, el pària. La ciutat de Charlot és la ciutat de tothom, la igualtat màxima, el somni que un dia les classes socials i les seves fronteres no seran una dictadura que acatem amb resignació.
Fallen Leaves (títol original, Kuolleet lehdet; lit. 'Fulles mortes') és una pel·lícula romàntica de comèdia dramàtica de coproducció finlandesa i alemanya del 2023 escrita i dirigida per Aki Kaurismäki.
Fallen Leaves barreja romanç, cinefília, alcoholisme i una mica de mambo italià sota cels finlandesos,
Retrata un grapat de vides més o menys dramàtiques, concentrades al voltant d’una passió que, a Finlàndia, és gairebé una forma de vida, el karaoke.
Amb tota la seva veritat a sobre, amb la seva soledat, amb els seus conflictes laborals en feines mal pagades i on són pitjor tractats (quan no acomiadats sense indemnització), amb el seu rutinari dia a dia, Alma i Holappa són éssers d'una ficció molt real.
Pel·lícula sòbria, lenta, emotiva, amb un ritme que pot sorprendre i que ens ofereix una història d’amor i de superació de dues persones perdedores en un moment molt difícil.
Un retrat de les penúries del proletariat actual. I l’amor com una via de sortida lluminoss i esperançadora. Bon cinema d’autor, meravellosa pel·lícula. Es troba a Filmin.
A tall de recordatori: #TalDiaComAvui, el 1886, tingueren lloc els fets d’Haymarket a Chicago, on foren executats treballadors anarquistes. Al Congrés obrer socialista de París de 1889 es va decidir que fos el Dia Internacional dels Treballadors. És la jornada reivindicativa del moviment obrer mundial.
Bé, de fet era un rodamon, però de tant en tant tenia feina. Les feines de Temps moderns, per exemple, encara avui una de les mirades més lúcides al fet laboral, a l’explotació, al sotmetiment a la feina, a l’alliberament del treball.
Completament d’acord amb Toni Vall quan diu que la de Charles Chaplin podria ser perfectament la creació individual més important de la història del cinema. La seva criatura, desvalguda i poètica, també coratjosa i, sobretot, subversiva, múrria, llesta com una fura, conserva eternament viva la seva força expressiva.
A Temps moderns agafa una bandera que ha caigut d’un camió i, per equivocació, es posa a encapçalar una manifestació de treballadors que reclamen millores. L’atreviment el porta a la presó. Fins i tot així, Charlot n’està orgullós.
Pensar en el cinema proletari és pensar en el carrer. El carrer és on habita el nòmada, el desposseït, el pària. La ciutat de Charlot és la ciutat de tothom, la igualtat màxima, el somni que un dia les classes socials i les seves fronteres no seran una dictadura que acatem amb resignació.
Fallen Leaves (títol original, Kuolleet lehdet; lit. 'Fulles mortes') és una pel·lícula romàntica de comèdia dramàtica de coproducció finlandesa i alemanya del 2023 escrita i dirigida per Aki Kaurismäki.
Fallen Leaves barreja romanç, cinefília, alcoholisme i una mica de mambo italià sota cels finlandesos,
Retrata un grapat de vides més o menys dramàtiques, concentrades al voltant d’una passió que, a Finlàndia, és gairebé una forma de vida, el karaoke.
Amb tota la seva veritat a sobre, amb la seva soledat, amb els seus conflictes laborals en feines mal pagades i on són pitjor tractats (quan no acomiadats sense indemnització), amb el seu rutinari dia a dia, Alma i Holappa són éssers d'una ficció molt real.
Pel·lícula sòbria, lenta, emotiva, amb un ritme que pot sorprendre i que ens ofereix una història d’amor i de superació de dues persones perdedores en un moment molt difícil.
Un retrat de les penúries del proletariat actual. I l’amor com una via de sortida lluminoss i esperançadora. Bon cinema d’autor, meravellosa pel·lícula. Es troba a Filmin.
A tall de recordatori: #TalDiaComAvui, el 1886, tingueren lloc els fets d’Haymarket a Chicago, on foren executats treballadors anarquistes. Al Congrés obrer socialista de París de 1889 es va decidir que fos el Dia Internacional dels Treballadors. És la jornada reivindicativa del moviment obrer mundial.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)