D’exposicions i dinar a Barcelona

Demà aniré d’exposicions i a dinar a Barcelona. I sé, sense dubtes raonables, que una cosa i l'altra em resultaran del tot satisfactòries.
Les dues exposicions que aniré a veure: Chiharu Shiota. “Cadascú un univers” Fundació Tàpies i, al CCCB, “Subúrbia. La construcció del somni americà”.
Chiharu Shiota. “Cadascú un univers” Fundació Tàpies.
“El treball de Chiharu Shiota (Osaka, 1972) respira la universalitat que apel·la al cor i a la ment de les persones de diverses generacions i de punts geogràfics distants.
L’artista aconsegueix fer patent la presència en l’absència, com la vida i el decés. La memòria, el trauma i la incertesa són la seva inspiració i les seves inquietuds que, al mateix temps, compartim tots els humans.
En aquest sentit, la reivindicació del vincle amb la terra, amb el passat i amb la memòria i, a la vegada, l’intercanvi entre presència i absència, permeten a l’artista teixir una relectura del passat des de l’evocació, tot posant la mirada en la contemporaneïtat.”
La Conxita Oliver (Chiharu Shiota. Fils de memòria. 28/3/2024. El Temps de les Arts) diu que es tracta d’un univers que permet rellegir el passat des de l’evocació, però sense apartar la mirada del present.
La seva obra es caracteritza per les apropiacions espacials enigmàtiques i contemplatives realitzades a partir de xarxes, teranyines i constel·lacions de llana. Forma part d’una generació d’artistes feministes dels primers anys de la dècada de 1970 que han guanyat l’atenció internacional els darrers anys per l’art relacionat amb l’espai i el cos. Densos entramats d’objectes usats i vells, capturats a través d’un medi tan fràgil com el fil, generen una atracció onírica, activant la reflexió sobre el passat i el futur.
“Els fils s’entrellacen els uns amb els altres. S’enreden. S’esquincen. Es desfan. Són com un mirall de sentiments”. Així descriu Chiharu Shiota les seves instal·lacions monumentals, a través de les quals explora el cos, la temporalitat, el moviment, l’absència, els somnis i la mort, tot involucrant l’espectador físicament i mentalment.
Aquesta és la cartografia amb la qual configura el seu imaginari: elements quotidians atrapats pels fils de memòria i connectats entre si.
La Mònica Planas (Un fil vermell que és la vida i la mort. ARA 21/4/2024) diu que és millor visitar la instal·lació en hores poc transitades perquè l’experiència, en silenci i en solitari, esdevé més poètica i intensa. Quilòmetres de fil embullat. És feroç i delicat a la vegada.
Els fils vermells de llana conformen una densa xarxa que embolcalla sostre i parets, baixa per apoderar-se dels objectes. Una desena de cadires antigues queden enredades pel complex entramat, com si fos un cos misteriós que s’apoderés d’elles. La xarxa infinita de fils resulta hipnòtica. L’artista Chiharu Shiota vol evocar emocions que ens facin reflexionar sobre la vida i la mort.
Shiota juga amb el record i amb la potència dels vincles que creem amb les persones i amb els objectes. Els fils que impregnen les cadires de fusta ens fan pensar en el recorregut vital de tanta gent que s’entrecreua en un caos global impossible de desxifrar. El rastre de cadascun de nosaltres.
Les cadires com a objecte on aturar-se, però també com a espai de trànsit compartit per múltiples vides i històries, on s’entrecreuen la memòria col·lectiva i la individual. Cadires velles, de formes diferents, que ens remeten a múltiples espais on ens porta la nostra existència.
Aneu a la Fundació Tàpies i deixeu que se us empassi la gran xarxa filamentosa. Quan sigueu a sota, escolteu bé quina història us explica de vosaltres mateixos.
Exposició Subúrbia. “La construcció del somni americà”. Al CCCB
Qui no ha desitjat mai el somni americà? Una casa gran amb jardí, piscina i un parell de cotxes al garatge. Un lloc tranquil i segur per viure en família, a prop de la natura i amb un veïnat amistós. L’exposició recorre la història cultural d’aquest ideal de vida reproduït fins a la sacietat a la televisió, la publicitat o el cinema i analitza la vigència i els aspectes més controvertits d’aquest model urbanístic.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» ens endinsa en l’imaginari de la casa familiar idíl·lica i mostra com s’ha venut i potenciat aquest estil de vida des de la ficció i la indústria de l’entreteniment. L’exposició es remunta als orígens dels barris residencials a principis del segle XIX, explica com es van desenvolupar massivament als anys cinquanta i repassa el context econòmic, polític i social que en va fer possible la imparable expansió arreu dels Estats Units.
En un moment que cada cop són més nombroses les famílies que persegueixen la seva pròpia versió del somni a la perifèria de les ciutats, resulta pertinent analitzar les contradiccions d’un model urbanístic que va tenir com a raó de ser la segregació social, ètnica o de gènere.
El somni de viure en una casa amb piscina continua molt viu avui dia i s’ha exportat arreu del món. L’exposició mostra l’impacte d’aquest model altament insostenible, basat en continus desplaçaments en automòbil, amb exemples d’urbanitzacions al voltant de Barcelona o Madrid.
A través d’abundant material històric, documentals d’època, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians, l’exposició ens situa en el paradís mental del suburbi i ens convida a replantejar-nos el valor de la ciutat i l’espai públic avui.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» presenta l’obra de destacats creadors que, des de diversos punts de vista, ens ajuden a contemplar de manera crítica el famós estil de vida americà.