El 14 de maig de 1948 el dirigent sionista David Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel, en virtut -segons va dir- del “dret natural i històric del poble jueu i d’acord amb la resolució de l’assemblea general de les Nacions Unides” -quina llàstima que Israel no hagi tingut en consideració la resta de resolucions de les Nacions Unides sobre el tema!-.
Poques hores després de la proclamació els exèrcits de cinc països àrabs -Egipte, Jordània, Síria, Líban i Irak- es van llançar a aniquilar-lo, cosa que no van aconseguir per descoordinació i manca d’eficàcia, en contraposició als jueus, ben organitzats, que van aprofitar per eixamplar el territori més enllà dels que els pertocava segons les Nacions Unides.
Durant molts segles, la convivència -o almenys la ignorància recíproca- entre àrabs i jueus a Palestina havia estat relativament fàcil. La major part del poble jueu va fugir a l’exili després de la destrucció pels romans del temple de Jerusalem, l’any 70 dC
A la diàspora, el retorn a Sió, el turó de Jerusalem, era un somni que no es va convertir en projecte polític fins el s. XIX
Durant la Primera Guerra Mundial Londres va obtenir el mandat sobre Palestina. Va aplicar una doctrina vacil·lant basada en la Declaració Baldour: “els jueus tenen dret a una llar nacional a Palestina, però sense perjudicar els drets del sàrabs”. Aquest equilibrisme es va demostrar impossible, com bé explica Adolf Beltran (100 noticies d’un segle. Pòrtic, 2000).
L’emigració en massa jueva d’ara fa un segle va provocar revoltes palestines. Londres va proposar dividir Palestina en dos estats, l’un àrab i l’altre jueu. Els àrabs s’hi van negar, llavors i sempre. Avui mots creuen que es van equivocar. I els jueus tampoc acceptaven un estat binacional. La desavinença era total.
Després de la Segona Guerra Mundial, amb la mala consciència generalitzada per la mort de milions de jueus a les càmeres de gas nazis i enmig d’una espiral de terrorisme, els britànics anuncien que abandonen i que cedeixen el problema a les Nacions Unides.
El novembre de 1947 l’ONU va acordar la partició de Palestina, davant de la ràbia dels àrabs i la satisfacció dels jueus. El 14 de maig de 1948, el dia que expirava el mandat britànic sobre Palestina, David Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel.
Dos mil anys després, els jueus tornaven a tenir un estat propi, al preu d’haver convertit un altre poble, el palestí, en els jueus del s. XX.
Amb la guerra dels Sis Dies -entre el 5 i el 10 de juny de 1967- Israel va acabar augmentat el seu territori considerablement, amb la incorporació dels Alts del Golan, Cisjordània (incloent Jerusalem), la Franja de Gaza i la península del Sinaí.
De tots aquests territoris, Israel va retornar la península del Sinaí a Egipte com a part dels acords de pau de Camp David en 1982, més o menys al mateix temps que concedia la ciutadania israeliana als habitants de Jerusalem i dels Alts del Golan, els territoris dels quals van formar part a partir de llavors d'Israel després de la seva annexió unilateral. L'agost de 2005, Israel va evacuar tots els assentaments de la Franja de Gaza per a cedir el seu control a l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), seguint el seu pla de retirada unilateral israelià.
A més de l'expansió territorial, Israel va demostrar per mitjà d'aquesta guerra als seus veïns àrabs la seva capacitat militar, i la seva voluntat per a usar aquesta capacitat.
Altres resolucions de l’ONU tampoc no han estat aplicades. I alguna iniciativa de pau ha estat avortada, sigui amb l'assassinat dels seus promotors o per qualsevol altre motiu.
La situació s’ha anat deteriorant i amb tot això arribem al dia d’avui, amb uns líders polítics en conflicte amb les mans tacades de sang a un i altre costat, una comunitat internacional estupefacta i del tot inoperant i una massacre, un genocidi que fa feredat. I nosaltres, ciutadans del món, mirant la guerra en directe des del sofà de casa, espectadors d’un genocidi talment com si res. Una menció especial es mereixen les autoritats de la Unió Europea, inoperants i ridícules un cop més. Quina vergonya!
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú