Ignasi Aragay ens explica (Però, però, però… ARAllegim 13/01/2024) què coi és això del pessimisme constructiu. Aquesta és la manera com Timothy Garton mira una Europa on el comunisme fa temps que ha mort, però on han tornat el feixisme i la guerra.
Occident va guanyar la Guerra Freda perquè tenia por d’anar-la perdent, escriu. Ara hem començat a perdre davant els populismes d’ultradreta, davant el nou imperialisme rus que vol devorar Ucraïna, davant l’ascens de la Xina totalitària neocapitalista.
És el tràgic excés de confiança en un mateix. Caigut el Teló d’Acer, ens vam pensar que havíem guanyat, tota aquella mandanga de la fi de la història. Semblava que havíem arribat a la pau perpètua de Kant... "La pau perpètua dura fins a la guerra següent", fa un vell proverbi rus. Que il·lusos. El combat per la llibertat i la justícia no s’acaba mai, recomença a cada generació.
Avui estem desorientats, perduts en el laberint de crisis encadenades: climàtica, financera, migratòria, pandèmica, bèl·lica…
Aprendre del passat, copsar els senyals del present i imaginar el futur. Per Timothy Garton, la sortida del laberint no pot consistir només en la nostàlgia a la manera de Zweig o en el conformisme fatalista d’un present gris i un no-futur. La seva resposta està en les preguntes, en l’actitud, en els peròs raonats i sentits, en l’esperança
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú