Islàndia com a exemple

El novembre del 2008, després de la crisi bancària a escala mundial, a Islàndia un grup significatiu de persones es van posar a treballar en un projecte amb la idea de fer servir Internet i la tecnologia per respondre a la demanda ciutadana de més democràcia participativa i transparència. És a dir per optimitzar i fer eficaç la comunicació entre polítics i ciutadans.
Islàndia va aprovar una constitució ciutadana, materialitzada per 20 ciutadans dels 500 que s’hi havien presentat, que no és poca cosa… sobretot tenint en compte que és difícil que els polítics toquin res que els resti poder.
Islàndia és un país petit, amb 330.000 habitants, i això els permet ser àgils, fer experiments, equivocar-se i rectificar més fàcilment. Que no vol dir que l’esperit i el canvi de paradigma de democràcia, la regeneració democràtica en definitiva, no pugui ser exportable d’alguna manera.
El periodista Èric Lluent trenca amb alguns mites de la Revolució Islandesa i ens explica com la reforma democràtica que s'hi va dur a terme no ha estat tan esperançadora com ens han volgut fer creure. Exposa les contradiccions d'un canvi que no ha pogut revertir del tot el col·lapse bancari de 2008. (Islàndia 2013. Crònica d’una decepció. Núvol 5/3/2024).
Islàndia va saltar als titulars de la premsa internacional l’octubre de 2008 quan els tres principals bancs del país es van declarar en bancarrota.
Van patir un terratrèmol socioeconòmic sense precedents que va dur el govern a aprovar una llei d’emergència per tal de nacionalitzar les entitats financeres. Els islandesos van viure la tardor de 2008 en estat de shock. Durant aquella tardor es troben paralitzats per la incredulitat de veure com s’esvaeixen les seves institucions i els seus somnis de prosperitat.
No en va el novembre de 2007 les Nacions Unides declarava Islàndia com el millor lloc del món on viure, segons l’índex anual que publica l’organització i en el qual s’analitza la situació de 175 estats.
El moviment de protesta islandès pot ser considerat un referent, com molts d’altres, pel fet de tractar-se d’una resposta contundent de la societat davant dels abusos del capital i les negligències de la classe política però, malgrat l’esforç de milers de persones per canviar les lleis que determinen les seves vides (tant les escrites com les que no ho estan), no es pot afirmar que els ciutadans d’Islàndia hagin derrotat el sistema perquè, de fet, aquesta batalla l’ha guanyat, sense cap mena de dubte, el sistema governant.
No es pot considerar exportar el seu model a Catalunya o a l’Estat ja que hi ha diferències cabdals que ho impossibiliten. A Islàndia, un Estat amb un marcat caràcter pacifista (no compta amb exèrcit propi i els agents de policia no duen armes de foc), les institucions no van poder posar en marxa l’aparell repressiu com hauria passat en la majoria de països europeus, especialment al sud del continent.
Pensar que aquesta mena de pressió social pugui enderrocar governs en països amb tan poca trajectòria democràtica com el nostre és tot un error. Només cal revisar l’hemeroteca i veure quina resposta va tenir el govern d’Artur Mas, la conselleria d’Interior de Felip Puig i els antiavalots dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana el 27 de maig de 2011 per als milers de persones que pacíficament s’havien concentrat a la plaça de Catalunya de Barcelona.
El rescat del sistema bancari espanyol va requerir la injecció de més de cent mil milions d’euros, que no van servir per a revitalitzar l’economia. Era possible una altra fórmula? La veritat és que Islàndia va sortir enfortida de la gran crisi financera que va viure entre 2007 i 2009. I l’Estat espanyol, no.