L’Armais i el català en un país de mesells

Contracto els serveis d’un taxi adaptat per un trasllat de Montblanc a Tarragona. Aquest cop no ve el taxista habitual sinó un suplent, l’Armais, georgià d’uns 50 anys que, després de viure una temporada per centreuuropa, fa uns 10 o 15 anys que viu a Catalunya, actualment a Salou, i que va haver de marxar del seu país a causa de la invasió rusa. Està molt content de viure en aquest país, i el seu marc mental és Espanya.
Pel camí tenim temps de fer-la petar. És xerraire. L’Armais es defensa prou bé en castellà. Li parlo en català, tot i que algunes paraules les haig de traduir.
És emprenedor i amb iniciativa. S’ha hagut d’espavilar a la vida i sempre ha treballat, com a assalariat o com autònom, sense haver de dependre de cal subsidi. Ha viscut a BCN durant molt de temps i té un parell de filles.
No té pèls a la llengua. Opina sobre tot i critica moltes conductes com ara la manca d’autoritat d’algunes famílies respecte als fills, la poca iniciativa laboral d’alguns migrants, la corrupció…
Comentem la sirtuació de Geòrgia, molt ben analitzada per Llibert Ferri (Putin no deixa anar Geòrgia. ARA 11/5/2024) que ve a demostrar que la sobirania és imprescindible… però que no n’hi ha prou.
Li pregunto com és que, tot i entendre prou bé el català, no el parla. Em ve a dir que per falta d’oportunitats. Que tothom li parla el castellà. I m’ho crec. M’ho temia. Som un país de mesells… i així ens va!