Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

18 de març del 2024

Per què som impacients?

En David Bueno, neurocientífic nacional de Catalunya, ens ho aclareix racionalment (Per què som impacients? David Bueno, Ara 16/3/2024): Tenir tasques pendents ocupa recursos cognitius que no es poden destinar a altres activitats mentals.
La impaciència que ens genera la incomoditat i el neguit d’haver d’esperar s’intensifiquen a mesura que ens anem acostant al final de la cua, o quan s’acosta el moment de rebre una notícia important o lliurar una feina. Aquesta impaciència és deguda al desig de donar per acabada la situació.
La memòria de treball és una memòria a curt termini que permet l'emmagatzematge i la manipulació temporal de la informació per a la realització de tasques cognitives complexes. És un recurs limitat. Com la memòria RAM dels ordinadors.
D’altra banda, però, alguns filòsofs diuen que les persones som “els animals que esperen”. Que planifiquen a curt, mitjà i llarg termini, cosa que no fa cap altre animal terrícola. Sembla contradictori, oi? Talment com les dues cares de la mateixa moneda.

17 de març del 2024

L’últim vol d’Ot el bruixot

El dibuixant Josep Lluís Martínez Picañol, conegut per Picanyol, va néixer el 16 de març de 1948 a Moià, on va morir el 18 de març de 2021 als 73 anys. La publicació digital Catorze recorda el pare de l’Ot el bruixot compartint 14 de les tires que va publicar a la revista Cavall Fort.
Preciós i ocurrent aquest últim vol. Com tota la resta, vaja. M’encanta tota la seva obra i m’hagués agradat tenir un pessic de la seva traça com a dibuixant, també la capacitat de plasmar en 3 o 4 vinyetes una breu història rellevant i universal.
Vaig tenir l’oportunitat d'escoltar-lo en una xerrada a l’auditori de Vinseum ja fa una pila d'anys. Una presentació de la col·lecció Otijocs, un conjunt de jocs ideats i dibuixats per Picanyol i convertits per Barcelona Multimèdia en l'alternativa intel·ligent als videojocs per tal de posar a prova diverses habilitats. En el seu moment, una veritable estructura d’estat.
Als Otijocs recordo que hi havia tres nivells de dificultat, com a la vida: prudents, valents i temeraris. I tots bons!

16 de març del 2024

Terra de vins

El conreu de la vinya per produir vi es va iniciar a Grècia a l’edat de bronze i van ser els grecs els que el van introduir primer a l’Empordà i després el van anar estenent cap al sud.
A Catalunya hi ha 11 denominacions d’origen relatives al vi i 1 de cava. Un 6% de vins no tenen indicació geogràfica.
Des de l’any 2020 que la producció de vi va de mal en pitjor. El 2020 es van collir un total de 311 milions de quilos de raïm, un 27,6% menys que la campanya anterior perquè les vinyes van quedar molt afectades pels fongs a caus de es pluges. Les tres darreres collites han estat molt dolentes a causa de la sequera i la d’aquest any sembla ser que va pel mateix camí. Els vins de les denominacions d’origen catalanes van representar un 41% del total de vins venuts a Catalunya. (Terra de vins. Maria Labró i Esther Utrilla ARA 14/4/2021)
Amb dades de 2020 a Catalunya hi havia 8.600 viticultors (2.815 al Penedès), 800 cellers (150 al Penedès), 55.000 ha de vinya (16.531 al Penedès) i més de 3 milions d'hectolitres de vi anuals. A hores d’ara de ben segur que la situació és molt més delicada, preocupant i agònica pel món de la pagesia.
La DO Penedès és la zona de més producció de Catalunya. Destaca la producció de vins blancs elaborats amb les varietats tradicionals de xarel·lo, macabeu i parellada.
Des de fa unes veremes, hi sentim molt a parlar del terrer, de l’agricultura ecològica (que és el mínim exigible per fer vins de qualitat), biològica, biodinàmica... En altres paraules, una reflexió sobre d’on venim i cap a on anem. 
El Penedès és, doncs, la regió de Catalunya més dinàmica, amb més versions de vins, amb vinificacions arriscades; que fa vins per beure i no per tastar, vins d’àmfora, brisats, grisos, escumosos, cercant varietats ancestrals. Estem parlant d’un nivell de viticultura insospitat fa uns anys. 
Tinc la impressió que el vi català està ara mateix com el país: inquiet, neguitós, en un moment del tot incert i preocupant. I que tot plegat se’n pot anar en orris per la climatologia i un mercat del tot iinjust i depredador. Tant de bo m’equivoqui! 
In vino veritas, in aqua sanitas “En el vi hi ha la veritat, en l’aigua la salut”, diu el proverbi llatí atribuït a Plini el Vell.

15 de març del 2024

“El mal que corre”. De la pesta negra del s. XIV al covid del s. XXI

Ara que tot just fa 4 anys de la declaració de l’estat d’alarma a l’Estat espanyol a causa de la pandèmia del covid-19 em ve al cap una altra pandèmia que va provocar milions de morts fa segles: la pesta negra.
A la necròpolis de cal Pa i Figues, a Vilafranca del Penedès, es van trobar el mes de maig del 2023 les restes de 129 persones de diferents edats. Durant la pandèmia del s. XIV no hi havia prou espai al cementiri per enterrar tots els morts.
Com diu la Sílvia Marimon (La prova era a les dents: troben el rastre de la pesta negra a Vilafranca del Penedès. ARA 20/5/2023) la pesta no deixava gaire marge d’actuació: Acostumaven a transcórrer tres o quatre dies des que es manifestava fins que enviava el seu hostatjant al més enllà. No se’n sabia l’origen, ni com es contagiava, ni com es tractava. Despertava tant de terror que ni tan sols se l'anomena pel seu nom sinó que es feia servir un eufemisme: “el mal que corre”.
A vegades el passat i el present es toquen, salvant totes les distàncies entre la pesta negra i el covid-19. Segons estudis moderns, la pesta negra matà com a mínim un terç de la població del continent europeu, gairebé 20 milions de persones. La mateixa quantitat que el nombre de morts a causa de la covid-19 arreu del món.A la capella de Sant Pelegrí, de l'1 de març de 2024 al 2 de març de 2025, podeu visitar l’exposició “129 Vides. De quan la pesta negra va arribar a Vilafranca”.

14 de març del 2024

Catànies o com cada terra fa sa guerra

Les catànies, aquesta dolça i tradicional elaboració d’ametlla caramel·litzada i coberta de xocolata, són una creació d’un vilafranquí singular: el xocolater Joan Trens i Ribas.
Nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1877, la seva àvia era la pubilla de cal Catani, casa pairal del carrer de la Font, que acabaria donant nom al més cèlebre dels seus elaborats -segons un opuscle que es reparteix a l’obrador de les catànies Via-.
Una altra versió de l’origen del nom ve a dir que la denominació cal catani s’explica perquè l’amo del negoci tenia una filla que festejava amb un noi originari de la regió italiana de Catània i la clientela va començar a fer servir aquest nom quan anava a comprar dolços a l’establiment.
Producte característic i únic en el món de la xocolateria catalana, la més cèlebre i deliciosa llepolia del Penedès.
I fins aquí tot va anar bé. Però ah carai! La pau i la vida tenen fi. I ara comença la història més curiosa i polèmica de les catànies. Explico la versió que m’ha arribat de diferents fonts. Amb la mort de Joan Trens s’inicia una nova etapa. Coexisteixen més d’un xocolater que fa catànies. Només un d’ells, en Josep Cudié, registra la marca el 1960.
Durant molt de temps hi ha pau i tranquilitat i coexisteixen dos obradors, els Cudié i els Via, amb perfils diferents. Hi ha feina per tots dos i hi ha una mena de tractat de pau i treva que dóna estabilitat.
El 1998 apareix un tercer en discòrdia, en Xavier Casanella, que prové del món de la viticultura i decideix provar sort en l´elaboració de catànies que innova, diversifica i revoluciona el mercat.
Mentre el seu volum de vendes és poc significatiu se’l tolera per part de Bombons Cudié però un cop aconsegueix una quota de mercat important -al voltant d’un 20%- se’l denuncia als tribunals i es veu obligat el 2002 a canviar el nom de catànies per crackànies. La sentència és favorable als Bombons Cudié, que tenen registrat el nom de catània des de 1989.
Xavier Casanella està convençut que la catània és un nom genèric -com pot ser el cava o el carquinyoli- i, per això, argumenta que la recollida de les signatures que va posar en marxa té el propòsit de mantenir el terme catània com a denominació genèrica d'un bombó típic i tradicional a Vilafranca i no d'una determinada empresa.
Els Via entren en joc quan es descobreix que la mestressa ha estat l’autora d’uns desperfectes fets amb nocturnitat i premeditació a la furgoneta de Crackània.
Al Penedès no marítim, la guerra de la catània va tenir lloc a començament del segle XXI i, tot i que sense víctimes, es va dur a terme per terra, mar i aire, pels tribunals i per campanyes de premsa i recollida de firmes.
Molt han canviat les coses aquest s. XXI o no. A cal Via no gaire, per cert. Entrar a l’obrador et transporta a la novel·la juvenil “Charlie i la fàbrica de xocolata”. Les aromes, l’espai… amb un assortit poc variat però molt bo i a millor preu..
A cal Cudié les tensions familiars van marcar el 2015 i van desembocar a la sortida de l’empresa d’una de les tres branques familiars que formaven l’accionariat. Les terceres generacions acostumen a ser complicades. En aquests moments les seves capses de catànies porten escrita la paraula “Catanias”.. Segons l’empresa “Aquesta decisió ha estat planificada legalment i estratègicament per protegir la nostra marca exclusiva. No és una traducció sinó la recuperació del nom original registrat el 1960 per Josep Cudié. Tornar al nom Catanias garanteix la qualitat i l’autenticitat dels nostres productes” Segur?
Crackània treballa bàsicament en línia i ja no tenen cap punt de venda presencial.
Tot plegat hagués pogut anat d’una altra manera, naturalment, però al capdavall som persones humanes. Ja ho veieu: cada terra fa sa guerra. Visca les catànies!

13 de març del 2024

USTRELL & 3Cat

El darrer episodi de l’Ustrell és tan esperpèntic com el primer. Al Vilaweb: “Vol dormir”: la història surrealista de la transmissió dels Oscar que ha fet Ustrell a l’habitació d’un hotel.
Ricard Ustrell, presentador d’El Matí de Catalunya Ràdio, s’ha desplaçat amb l’equip aquest cap de setmana a Los Angeles per cobrir la gala dels Oscar i fer-ne un programa especial, que ha causat polèmica. L’equip ha convertit una cambra d’un hotel en un estudi de ràdio i hi ha fet el programa durant la matinada, cosa que ha molestat un client d’una habitació del costat.
A part l’episodi amb el veí, Ustrell i Catalunya Ràdio també han rebut crítiques per haver fet el programa especial a l’habitació d’un hotel.
Molta gent també s’ha exclamat del fet que la ràdio pública de Catalunya enviï a Hollywood uns quants periodistes, tot i tenir un corresponsal permanent als Estats Units, Francesc Garriga. Uns quants comentaris al respecte entre molts d’altres:
@alexsnclmnt
Jo necessito que algú m’expliqui quina justificació periodística (i econòmica) té que la ràdio pública enviï un grapat de periodistes a fer un programa en directe des de Los Angeles (a 9.700km de Barcelona) quan ja hi ha un corresponsal destinat permanentment als Estats Units.
Enric Garcia Jardí @enric_gj
El periodisme és allò que passa mentre els mitjans públics d'aquest país s'entretenen a pagar els passejos turístics de Ricard Ustrell pel món. Més reporterisme i menys narcisisme de patums!
mala herba no mor mai (Arnau Cobo Vives) @malaherba_ACV
Hola @CatalunyaRadio, com a ens públic que sou, m'agradaria saber quants diners ha costat enviar l'Ustrell i ves a saber quantes persones més a Los Angeles per cobrir els Oscars, així com quin criteri periodístic s'ha seguit per decidir que era necessari fer això. Gràcies.
A hores d’ara per a mi ja no té crèdit l’Ustrell. N’ha fet tantes i tan grosses que el millor que podia fer és plegar, que no ho farà. Mal que mal que enviïn de corresponsal als Estats Units i que el Francesc Garriga ocupi el seu lloc al 3Cat @fgarriga

12 de març del 2024

Bar de vins a Viladellops. “No dispareu al pianista”.

A la Guia d’Enoturisme del Penedès (Lluís Tolosa. Wine Books, 2016) hi ha una extensa relació de 210 llocs per gaudir del turisme del vi i propo de 500 vins i caves recomanats. Una enciclopèdia de consulta amena i ben interessant, vaja.
El diumenge passat, després d’una caminada plàcida: castell de sant Miquel - pic de l'Àliga - castell de sant Miquel vam fer cap a l’hora de l’aperitiu a Viladellops, a la terrassa del restaurant Cantina Viladellops, “un restaurant amb encant en un paisatge somiat a Viladellops”. Aquest establiment no apareix a la guia d’enoturisme esmentada perquè és de més recent obertura.
A peu de vinya, en un petita terrasseta a llindar del carrer, davant pel davant del restaurant, ens vam entaular. Mitja dotzena de taules i un saxofonista que amenitzava la concurrència amb música en viu i en directe.
Amb prou feines ens arribava un bri de sol però en qualsevol cas la temperatura era més que agradable pel mes de març. Un entorn tranquil i relaxant, a la intempèrie, d’aquests que ara s’han posat de moda. Un bar de vins, un winebar si volem ser més cools, més esnobs, més modernets i menys patriotes en definitiva.
Bona iniciativa aquesta de posar en funcionament un restaurant amb terrasses per a tota mena d’esdeveniments en un llogaret, Viladellops, quatre cases i un corral, un lloc on s’hi ha d’anar expressament perquè no t’agafa de pas per anar enlloc. Cap a migdia potser hi havia una vintena llarga de cotxes. Aquest tipus d’oferta s’està consolidant als cellers del Penedès. 
Un comentari final, que no puc evitar. Tinc en ment el saxofonista d’ahir, amb un acompanyament electrònic adequat i un repertori que feia de bon sentir, tot i que ben poca gent se l’escoltava amb atenció. I em passa pel cap la imatge del pianista de les pel·lícules de l’oest americà on sempre que hi havia alguna picabaralla que acabava a cops de puny i a trets, al saloon, el pianista era l’únic que mantenia el tipus, sempre sota la protecció del cartell de salvaguarda: “no dispareu al pianista”.

11 de març del 2024

11M 2004 Madrid

Del tot interessant la pissarreta d’en Partal: “El País va mentir l’11-M i ara vol que ho oblideu” pel que té de contundent i de clarificador, a vint anys vista.
L’11 de març de 2004 un seguit d’atemptats d’al-Qaida a Madrid van causar 193 morts. Passava la setmana de les eleccions, enmig d’una gran tensió. José María Aznar s’havia afegit amb entusiasme a la coalició occidental que atacava l’Irac. Si l’atemptat era obra d’ETA, l’afavoria, però si era obra d’al-Qaida, podia perdre les eleccions, tal com va passar.
D’ací va sorgir una maniobra enorme d’engany a la població, basada en l’ús dels grans mitjans de comunicació per a difondre la mentida que era ETA, i no pas al-Qaida, l’autor de la matança.
Però aquell va ser un dia terrible també per al periodisme. Perquè els pocs mitjans, com VilaWeb, que vam dubtar primer de la versió oficial i vam concloure després que allò era obra d’al-Qaida vam ser sotmesos a una pressió enorme fins i tot per part dels lectors, contagiats de la mentida dels grans mitjans, com ara el diari El País.
Vint anys després, contra els intents de reescriure la història, Vicent Partal rememora què va passar i com els grans mitjans, que avui pretenen passar de puntetes sobre els fets, van mentir als ciutadans.
Una veritable infàmia. I una pregunta de no fàcil resposta: quantes infàmies més ens haurem empassat dels mitjans de comunicació els darrers 20 anys?

10 de març del 2024

El Ramadà. Cultura religiosa i submissió.

Avui comença el Ramadà, que es perllongarà fins el 9 d’abril. El Ramadà és un dels cinc pilars dels musulmans, el mes de dejuni durant el qual no han de menjar ni beure des de la sortida fins a la posta del sol.
Els musulmans també creuen en el Déu únic, etern i totpoderós. El més important és sotmetre’s a Déu, abandonar-se a la seva voluntat. “Islam” vol dir submissió i “musulmà” vol dir sotmès. Jesús és un missatger de Déu, un enviat, un profeta savi i molt respectable. Però no és més que un home.
L’Islam té cinc pilars: la professió de fe, la pregària -en cinc moments precisos del dia-, l’almoina, el ramadà i la pelegrinació a la Meca.
Tota la vida entra en el marc de la religió. No hi ha una frontera que separi clarament la vida religiosa d’una banda i la vida quotidiana de l’altra, i aquí rau el problema al meu entendre. A Occident hem aconseguir deslliurar-nos de la cotilla de la doctrina religiosa que informa i determina la nostra vida, i la veritat és que ha estat una de les nostres grans conquestes. I això sense negar que les religions són un element essencial de l'experiència humana que cal conèixer per tal de no perdre’s del tot uns tresors d’humanitat. Cultura religiosa sí, submissió NO. La nostra grandesa és poder dir, si s’escau, “sóc ateu gràcies a Déu” i no prendre mal.

9 de març del 2024

Voltaire - Rousseau: La disputa. Teatre Romea, 9/3/2024

Aquesta tarda, al Romea, “Voltaire - Rousseau: La disputa”, de Jean François Prévand i direcció de Josep Maria Flotats. Esperem gaudir d’un bon espectacle.
Em retrobaré amb en Flotats, el Flotats d’Una jornada particular (1984), del Dret d’escollir (1988), del Per un sí o per un no (1989)… Encara guardo els llibrets i les entrades d’aquests espectacles. Quins records! En tinc ganes després de tant de temps i confio passar una molt bona estona, com fa 40 anys, de les bones arts teatrals de Flotats.
La Xisca Homar (Filosofia salvatge. Sembra llibres, 2023) situa el tema i la trama de l’obra. Contextualitza i perfila els dos pensadors. Diu (pàg. 61-63) que al s. XVIII es van començar a gestar les posicions entorn de la idea de progrés i de modernitat i que Voltaire i Rousseau són les figures paradigmàtiques.
Les diferències entre un i l’altre il·luminen algunes de les preguntes indefugibles del present: Què vol dir ser un ésser humà? Per què i de quines maneres la majoria desfavorida estavella en revoltes contra la minoria privilegiada? Quin és el paper dels “intel·lectuals” en aquests conflictes?
Voltaire, al s. XVIII, va fer que la vida de luxe i confort semblés un objectiu polític i econòmic legítim, necessari, que es podia assolir per mitjà del consum i del comerç. Ell mateix, plebeu d’origen, va acabar els seus dies parlant amb prínceps i ministres. Avui el consideraríem un emprenedor, un empresari.
Per contra d’aquesta revolució moderna trobem l’aposta contrarevolucionària de Rousseau contra la modernitat. La seva perspectiva era radical, rebutjava la nova societat comercial, la divisió de classes, la desigualtat, les elits corruptes.
Els éssers humans -deia- eren bons per natura, fins que arrelaven en aquesta societat i es transformaven en infames. Va defensar que el progrés generaria noves formes d’esclavitud. Fou una figura rara, un exiliat dels cercles esnobs de la França del s. XVIII. Sospitava també dels intel·lectuals i dels seus mecenes despòtics. Aquest filòsof de la sospita va decidir posar-se als costat dels pàries i es convertí en un estrany pel món que li hauria pogut donar una vida de comoditats i luxes. Va donar veu als “estrangers” de la modernitat, als habitants dels marges.
Va entendre les contradiccions terribles d’una societat basada en individus envejosos i va diagnosticar per avançat les patologies que ens han sobrevingut. Tot just ara, quan les crítiques al capitalisme neoliberal s’escampen desesperades, és hora de fer-se la pregunta incòmoda: Que és que potser Rousseau tenia raó i que nosaltres encara no tenim cap alternativa?
PD 10/3/2024. Teatre de text del bo. Escenografia minimalista però suficient. Bona interpretació. Pep Planas aguanta el tipus al monstre de Flotats, que als seus 85 anys treballa com un adolescent. Una observació, posats a criticar. L’autor Jean François Prévand, actor, director i autor teatral, aposta clarament pel Voltaire en detriment de la figura de Rousseau que queda, al meu entendre, molt menys perfilada i en algun moment fins i tot caricaturitzada.