7 de setembre de 2017

Fer la llei a algú

Fer la llei a algú al DIEC2 és defineix com "imposar-li la pròpia voluntat". L'Alcover-Moll va més enllà: "véncer-lo, enganyar-lo, matar-lo, perjudicar-lo sia com sia". No sembla que la llei hagi tingut mai gaire bona premsa entre la gent, oi? L'Albert Pla i Nualart en un article a l'ARA ja en parlava del tema el maig de 2013, que a data d'avui segueix de plena actualitat.

El que avui passa és pel Quim Arrufat "l'intent més seriós de tombar el règim del 78 i obrir un procés constituent". 

La indigència democràtica, l'intent desesperat dels fills ideològics del franquisme perquè no se'ls deslligui el que es pensaven que tenien tan ben lligat, és manifest. I jo em pregunto fins quan serà sostenible l'enrocament constitucional. Convertir en un mur inflanquejable la Constitució és només una manera de fer-nos la llei.

3 de setembre de 2017

Keep Calm and Sant Tornem-hi!

El César Martín, en un lúcid Cotxe escombra de gener de 2015 parlava d'aquest sant, sant Tornem-hi, el més invocat pels catalans, que no té ni festa ni església. Constatava que ens ajuda en les petites coses de cada dia i que compensa la seva innegable manca de glamur amb una resistència, una modèstia i una fidelitat proverbials i que ens recorda que som el que fem, que se'ns concedeix una nova oportunitat i que paga la pena aprofitar-la.

A Vilafranca del Penedès la passada mitjanit l'aplicació de la Festa Major -FM- ens desitjava Bon Any Nou. La FM, del 29 d'agost al 2 de setembre, marca el final i l'inici de l'any per a molta gent. En un llenguatge políticament correcte venia a dir que som molt macos i maques i que la FM és única. La darrera sentència es inapel·lable, naturalment.
Mestres i docents en general enfilem la FM a mode de traca final. 

Avui és l'endemà del fi de festa i demà dilluns començarà tot de debò. Un altre curs ple de reptes, amb la motxilla plena. L'ARA  ens obsequia amb un especial inici de curs. És un bon dossier. La petja de l'enyorat Carles Capdevila és manifesta.

Que tinguem un bon curs. I llarga vida als docents que estrenen o estan a punt d'estrenar la jubilació.


16 de juliol de 2017

Vacances

Les vacances, enteses com a període de temps durant el qual cessen les activitats laborals i es poden fer altres activitats no haurien de ser -en els millors dels casos- un breu període entre llarguíssimes temporades laborals sinó un estat molt més habitual, més en consonància amb l'estat natural de les persones.
Des d'ahir 15 de juliol i fins l'1 de setembre estic de vacances. Són un afortunat i no seré pas jo qui ho negui. 7 setmanes. Un pèl insuficients per a fer la volta al món en globus, per equiparar-se al 8½ (Otto e mezzo) de Fellini o a la pel·lícula dramàtica-eròtica Nou setmanes i mitja. Molts dies, en qualsevol cas.
Una escapada a Barcelona sempre és una bona manera de començar les vacances. I ahir dissabte així va ser. 
A la Fundació FotoColectania, al passeig Picasso 14 hi ha una exposició de Weegee, el gran fotògraf del crim el cronista de la convulsa Nova York dels anys trenta i quaranta. Una petita joia en un espai preciós. El blanc i negre captiva la retina.
Un passegi pel Born amb la mirada atenta a l'exposició fotogràfica que mostra la història de l'antic mercat entre el 1971 i el 2001.
Una descoberta: la plaça de les Olles, al barri de la Ribera. ïntima, recollida i un pèl fosca. És un dels racons més turístics de la Ribera. Combina en un mateix espai els aparadors de les botigues de moda del Born amb un negoci de pesca del s. XIX.
Al restaurant cal Pep s'hi menja d'allò més bé. Peix i marisc que cuinen si vols davant dels teus nassos. Petit i acollidor, molt recomanable si et vols regalar un bon àpat.
A la tarda, al Raval estan de festa major. Diada castellera, balls folklòrics i músiques de tot tipus a les places del barri.
Al teatre Goya, un clàssic de l'Artur Miller: El preu. Actors de solvència contrastada sota la direcció de la Sílvia Munt. 
A quarts d'11, fent un mos al Zuric, la sensació d'haver aprofitat la jornada -i el cansament- ja es fan del tot evidents. Mig dia a Barcelona sempre és estimulant, però cansa.

6 de juliol de 2017

Fuentes

Dimarts passat el Josep Ramon Fuentes, el Fuentes, ens va deixar. Aquesta és una manera molt suau de dir-ho. Després d'una quants anys de lluita un maleït càncer se l'ha endut. Aquest cap de setmana no ens veurem al Vijazz com l'any passat, ni com fa un parell danys, i em sap greu.
Des de 1980, a l'Escola d'Estiu del Penedès, que ens coneixíem. Gran persona, tot un homenàs. Ni un sol mal record, ni una sola picabaralla, i no és que tot hagin estat flors i violes. Des de la concòrdia o des de la discrepància sempre hem estat capaços de mantenir les formes i el respecte mutu.
Com sempre en aquestes circumstàncies penso que la vida li ha estafat un grapat d'anys. I que serem molts els qui el trobarem a faltar.
Com va dir en Miquel Pairolí, a l'hora del comiat, només dos mots d'Horari: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la via és breu i passa, i tot és ara i res. 
Ara d'aquí a una estona, al Molí de Mar, ens acomiadarem com cal. Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran.

30 de juny de 2017

Jubilacions pedagògiques

Amb data d'avui, oficiosament, mitja dotzena de docents amics, coneguts o saludats es jubilen. Els felicito i, d'anada i tornada a Montblanc aquesta tarda, hi penso, amb una certa dosi d'enveja. I no és que després de 35 de vida laboral un ja estigui cremat sinó que arribar bé a la jubilació i encetar una nova etapa vital sense la motxila de les obligacions laborals inajornables pot ser, amb tota seguretat, un regal diví. 

A la residència el pare, amb 94 anys -27 dels quals de jubilat-, avui està amoïnat pel tema del treball. L'edat no perdona i cada setmana el trobo preocupat especialment per algun tema. Avui la problemàtica era laboral. La seva vida laboral va anar dels 7 al 67 anys, que ja són anys, treballant de sol a sol els 7 dies de la setmana.
Resulta que, segons ell, l'amo de l'empresa on va treballar durant  31 anys el vol tornar a contractar i ell no es veu amb cor de dir que no... Això li treu la son, ara que diu que no dorm. Intento fer-li entendre la inversemblança de tot plegat però no queda gens convençut. Les neurones patinen més del compte. Canviem de tema, que és l'única manera de fer net. 
La fem petar a la sala d'estar de la 1a planta. Una TV sintonitzada al canal Kiss FM no para d'emetre èxits dels 70 en endavant. En un moment donat se sent el tema Voyage, voyage, del tot xocant en un espai on tots els presents tenen mobilitat assistida.

Tornant cap al Penedès per Barberà de la Conca, a l'alçada del Pla de la Guàrdia, veig la vinya del Conti, plantada ara fa tres anys, ufanosa per la pluja de dies enrere.
I el cor se m'encongeix. I alguna llàgrima em regalima galtes avall... 
La jubilació no hauria d'arribar mai abans d'hora i de manera involuntària. Hi ha persones que no s'haurien de jubilar mai.  

24 de juny de 2017

Eucaliptus a Portugal

Esfereïdores les notícies que ens arriben de l'incendi mortal de Portugal de fa uns dies. Una seixantena de persones mortes a la carretera de la mort, engolides per una bola de foc.
Diuen que és l'herència enverinada de l'or verd portuguès. 
L'interior de país crema sense parar des dels anys 60, amb l'arribada de l'eucaliptus. La fulla de l'eucaliptus té un oli inflamable letal. L'eucaliptus va substituir el roure, l'arbre autòcton de la zona. Quilòmetres i quilòmetres de boscos de monocultiu d'eucaliptus que arriben ran de les carreteres, sense deixar els 10 m de marge que la llei estableix.

L'any 2000 gràcies al llibre Boomerang de Xavier Moret (Empúries, 2000) vaig descobrir Austràlia, que era encara l'última frontera, un continent ple de selves i deserts, de regions on l'home no és absolutment res. Vaig descobrir tot un món, real i literari, realment sorprenent i captivador.
Un dels llibres que encara conservo és Eucaliptus (Murray Bail, Edicions 62, 2000), una novel·la on un vidu enamorat dels eucaliptus que viu en un racó de món de Nova Gal·les del Sud, a Austràlia, amb la seva filla Ellen, una noia coneguda per la seva bellesa a tota la regió, promet la mà de la seva fila a aquell que sigui capaç d'identificar i anomenar correctament totes les espècies d'eucaliptus que té plantades a la seva propietat. Una troballa botànica i novel·lesca.

Portugal també és notícia avui en algun mitjà de comunicació: Per què Portugal no vol una Catalunya independent. Diuen que Portugal no vol una Catalunya independent, que el seu lema és una península, dos estats. La raó és que consideren que tres estats peninsulars serien perifèris respecte al centre d'Europa. Un estat català tindria un pes específic similar al  portuguès, al capdavall.  

Des de la discrepància, la consigna continua sent igual de vàlida ara que fa 300 anys: l'autonomia que ens cal és la de Portugal.

17 de juny de 2017

Persones humanes

Cap de setmana. Llegeixo, en paper, l'Ara i El Punt Avui. Amb calma. 
I penso que un diari no és altra cosa, al capdavall, que persones humanes. 

Un parell de mort il·lustres, si és que n'hi ha: Helmut Kohl, canceller etern i polític XXL en totes les seves facetes, amb els punts negres i forats foscos corresponents i Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, els ulls de la humanitat dins del camp de Mauthausen. 

El MNAC em posa calent, Pepe Serra, director que no se'n va sortir amb el seu propòsit de fer caure la N i la C del museu que dirigeix. M'encanta el museu, malgré lui. 

La llengua materna s'aprèn abans de néixer, David Bueno, neurocientìfic nacional de Catalunya. Mare meva! Entre el sublim i el ridícul només hi ha una passa, i es tan curta...

La secció Fotos de l'ARA sempre tenen per a mi un efecte balsàmic. Què bones!

Torna l'Eva Piquer a la secció He llegit no sé on de l'ARA llegim amb La solitud que ens acompanya. Un article molt bo, marca de la casa. Naixem sols, morim sols i entremig intentem en va entrar en les solituds dels altres. A la realitat, les coses sovint passen perquè sí, sense solta ni volta i sense cap pla traçat. I potser no té gaire sentit que ens entestem a buscar-ne sentit.

Ignacio Ávila, amb discapacitat visual (té menys d'un 10% de visió) i Joan Font competeixen a l'elit ciclista en tàndem. La confiança de pedalar a les fosques.

5 maneres originals de cuinar els ous. Eggs!

Avui s'estrena un nou programa literari a Catalunya Ràdio, Ciutat Maragda, de la mà de David Guzman. Llàstima que sigui a les 23h en horari per a noctàmbuls. No nem bé.

VIè Congrés Internacional d'Art, Paisatge Vitivinícola i Enoturisme. El Penedès busca l'equilibri entre paisatge i economia, tasca magna. Salvem el Penedès, l'àmbit de tots els àmbits.