22 de març de 2017

Titina

Aquesta tarda vespre a @VINSEUM  acte de cloenda de l'exposició #Abansdelavinya El passat del Penedès a través de l'arqueologia. I homenatge a la M. Rosa Senabre, Titina.
Avui la Titina hagués celebrat el seu 51è aniversari. Una trompada vital se la va endur el 6 d'agost de 2005, a l'edat de 39 anys.

Si totes les morts són inevitables i tenen el seu punt de trencament, la mort d'una persona jove és molt més dolorosa. Un té la sensació que et prenen mitja vida, que la vida t'estafa, que és un acte contranatura.

Ha estat un acte emotiu i sentit. Amb un missatge compartit: et trobem a faltar. Com diu Joan Carles Mèlic a La prosa de la vida, Trobem a faltar, ens trobem a faltar, perquè ¿què som, en definitiva, sinó una suma mai del tot ben feta, mai del tot resolta, d'aquells llocs i aquells temps, d'aquelles relacions, d'aquelles presències absents?

Cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats. En Xavier Antich, al seu escrit Cada cop única, la fi del món ho deixa ben clar: cada mort que vivim és la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible.

En Miquel Pairolí en un dels seus dietaris, i a tall de comiat, és prou explícit: A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.

Poèticament parlant, i ho diu en Joan Margarit al seu poema Camins, un camí que no va fins a la mort és només un camí sense sortida.

No només et recordem, Titina, et tenim ben present.

21 de març de 2017

Sempre hi haurà poesia #DMP17

La poesia no és lletra escrita en vers. No és ofici, només, de poetes.
Filosofia i poesia /.../ són la combinació neessària de la insubmissió radical al sentit únic del món i d'una ampliació dels contorns de l'ànima humana. [Marina Garcés. Fora de classe]

Sempre hi haurà poesia... Fins i tot després d'Auswicht  #DMP17


20 de març de 2017

La felicitat entre parèntesis

20 de març. Ja és primavera! Dia Internacional de la Felicitat. Aquesta setmana se'ns acumulen les diades internacionals: demà el dia mundial de la Poesia -i també de la síndrome de Down-; dimecres dia mundial de l'Aigua... Les agendes no perdonen!
La felicitat és una construcció mental? 
Té alguna cosa a veure amb el control de la pròpia vida? 
És la distància que hi ha entre el que tens i el que vols? 
Té una fórmula secreta? 
És un invent del s. XVIII que funciona com una pastanaga davant d'un ase?
Si la infelicitat passa desapercebuda, pot dir-se infelicitat? Té sentit un parèntesi esquerre sense el dret? -Bones aquestes preguntes que es feia l'Eva Piquer!-.
Diu la Marina Garcés al seu llibre Fora de classe que la filosofia no promet la salvació ni la felicitat però que a ella l'ha salvat d'una mort en vida i la fa molt feliç. Li garanteix l'alegria de saber-se viva i dreta. No és això la felicitat?
Alguna estratègia per ser feliç? Diuen que gaudir de suports afectius i donar un sentit a la vida. Que tenim una sensació de veritable felicitat quan assolim un somni i quan tenim una relació d'amor, d'amistat, familiar, que ens provoca alegria, benestar, pau.

2 de març de 2017

La Competència

Sentir el programa de ràdio La Competència a RAC1 sempre és recomanable per a la salut. Solvència contrastada. Hauria de figurar en tots els vademècums dels professionals de la salut. 
Avui per exemple han estat prodigiosos. S'ha estrenat un nou personatge, en Fèlix Millet: Si no fos perquè veig com em surt el fum del puro pel nas dirira que estic mort. Genial!  Ironia i sàtira de gran calibre. Un guió d'extrema i rabiosa actualitat amb una emissió esplèndida.

En aquest dia festiu i una mica pocasolta, tornant de Montblanc, després d'un matí de gestions residencials, bancàries, de lleis de dependència i d'altres martingales pel pare i la germana, amb el cap emboirat i pesant, ha estat un bàlsam reparador. He somrigut i he rigut una barbaritat, que falta em feia. Ràdio en estat pur. No tenen competència. 





Mobile is everything

Tot és mòbil, o no? Després de resistir-me durant uns anys, aquest any sí. Aquest any he anat al Mobile World Congress amb una invitació del Departament d'Ensenyament. I al Mobile Social Congress, l'altra cara de la moneda, pel meu compte.
El MWC és un aparador amb xifres rècord: 2.200 expositors, més de 100.000 visitants, 8 pavellons cosmopolites i plens de vitalitat. I, en algun moment, una certa atmosfera futurista, amb pantalles enormes i llums de neó, que fan pensar en pel·lícules com ara Blade Runner.
Una experiència recomanable. Hem estat 3 hores de conferències i presentacions de temàtica educativa i 3 hores més deambulant per gairebé tots els pavellons. 
Hem vist tota mena de ginys. Tot i que els mòbils i les tauletes continuen acaparant la major part de l'atenció, cada any cedeixen espai a aparells que no fa pas gaire haurien semblat pura ciència ficció. 
Els drons, els més de moda, tenen el seu propi espai. Els robots, ara ja també humanoides com el Pepper, diuen que entenen les emocions i mantenen converses amb els usuaris. Un cotxe de slot que es desplaça pel circuit empès pel cervell humà. Les ulleres de realitat virtual... La tecnologia enlluerna. Pensant en el lema del Mobile em ve al cap el títol d'una pel·lícula del 2005 potent i entranyable: Everything is illuminated. Ben curiosa i sorprenent.
Amb tot, allò que m'ha interessat més a nivell personal ha estat una pantalla virtual, a l'estil de Minority report i una minicàmera que grava en 360 graus, i que s'acobla als dispositius mòbils d'Apple. 
Dinem dins del recinte, lluny de les llagostes i els llamàntols que comenta  Miquel Cuyàs en un article recent. S'estranya el Manel que tota aquesta gent que es passen tot l'any creant uns objectes comunicatius que estalvien le desplaçament fisic dels que els usen es desplacin físicament per presentar aquestes novetats i comunicar-se. Ben cert, com també ho és que amb la virtualitat i la distància no n'hi ha prou
A la tarda, i per compensar, m'acosto al Mobile Social Congress, al Pati Manning. Congrés alternatiu al MWC per a un model electrònic i econòmic més just. Trobada de petit format amb gent jove, combativa i convençuda, que posa en evidència l'ocultació de les cares controvertides de la indústria del mòbil. Admirable la seva empenta, el seu convenciment i la seva dedicació a una causa justa, minoritària i poc reconeguda.
Torno al Pati Manning després de molts anys. A la dècada dels 80 era un espai de trobada habitual de les emissores municipals de Catalunya. Tot torna. Ja l'enyorava.








22 de gener de 2017

+ poesia sisplau

Cap de setmana d'hivern i passat per aigua. Fa fred, que no fredorara. Es pot aguantar perfectament, només cal tapar-se i prou. Tenim un molt bon temps al Penedès.
Divendres a la tarda gaudim de nou de l'espectacle poètic Surant om les pedres a l'Agrícol. Sempre és un goig escoltar-los.
Ahir dissabte, al Poliorama, El curios incidentdel gos a mitjanit Finalment em decideixo, despres de molt de temps. Havent llegit la novel·la ja fa un grapat d'anys em feia una mica de por, però he hagut de claudicar davant la unanimitat dels comentaris de tothom que l'ha vist. Molt bona! Un muntatge fantàstic, original, modern, funcional i captivador. Només així s'explica l'èxit aclaparador que ha tingut. Algun excès d'histrionisme i una certa manca de contenció en els efectes de muntatge de la 2a part serien aspectes millorables. La resta, magnífic.
Aquest matí, al VINSEUM, trobada dels Amics de VINSEUM. Fidels a la cita anual, sempre està bé escoltar les explicacions de l'equip. Avui hem sentit de viva veu el nou president, amb algun que altre tic populista -això que ara tan en porta-. O és que prometre coses amb la certesa que no es podran complir no és ben bé això? Tant de bo m'equivoqui!
Ara rematarem el cap de setmana a Cal Bolet. Ens han passat un parell d'entrades d'un espectacle de dansa experimental i contemporània, Hiphop, Popping Breakdance i acrobàcies: Sinestèsia es diu l'espectacle. Dansa urbana a la vila. I això promet. 

14 de gener de 2017

1.000 m2 de desig

El Cineclub ens ha obsequiat aquesta setmana amb una pel·lícula danesa. En versió original, a més a més. La comuna, un triangle amorós en un comuna hippie. De Thomas Vinterberg, el director de Celebración, corrosiu i divertit film del 1998.
Els que hem viscut en pisos d'estudiants de perfil assembleari la dècada dels 70 tenim una idea aproximada del que devia ser una comuna hippie. Us ho dic per propia experiència: a Tarragona, al carrer Major 16, atic 1a sense anar més lluny.
Avui dissabte, a BCN, a la tarda, m'arribo al CCCB. L'exposició 1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat em crida l'atenció. L'exposició investiga com s'han projectat, construït i imaginat els espais per al sexe en la societat occidental des del s. XVIII fins als nostres dies. 
Amb dibuixos i maquetes d'arquitectes, instal·lacions d'artistes contemporanis i materials de ficció, l'exposicio presenta alguns dels projectes que s'han distingit per subvertir els paradigmes tradicionals i postular utopies de convivència sexual, i també per proposar espais de refugi i resistència. Això s'esmenta a la targeta de presentació.
Ben muntada, amb un plantejament coral, espaiosa, documentada, trencadora i estimulant. He après un tou de coses, i no només d'arquitectura. Recomanable, vaja. Amb material sensible, però amb un tractament delicat i respectuós.
I una conclusió a parer meu evident: l'eròtica, com la felicitat, són un invent del s. XVIII. 
Del s. XVIII al cibersexe el camí és llarg i molt interessant. La quantitat d'arquitectes, filòsofs i altra tropa diversa que li han donat tombs al tema ha estat considerable. En la darrera fase, la revolució sexual dels anys 70, la guerra de Vietnam i una certa mística i psicodèlia ens han portat on som. El desig, però, ve de lluny.