16 de desembre de 2017

La gran impostura del nostre sistema polític

M'arriba al mòbil un vídeo de la Cristina Fallarás dirigit al president del govern de l'Estat. Contundent i directe, com era d'esperar. El 2013 vaig llegir A la puta calle i em va impactar molt l'experiència de vida que relatava la Cristina. Demolidora i punyent.
Un altre llibre de 2005, Els assassins de Franco, del Francesc Marc Álvaro, em crida l'atenció. I el repasso. Demolidor també.
I això ve a tomb perquè avui a la premsa he llegit unes quantes notícies relacionades amb el franquisme. 
Joan Lluís Lluís, premi Sant Jordi de novel·la pel seu llibre Jo sóc aquell que va matar Franco, una venjança literària en paraules de l'autor. 
El fill del ja difunt president de l'Estat Adolfo Suárez diu que el seu pare no es va saltar ni les lleis franquistes
Rosa Peñafiel, feminista, neta d'un lluitador antifranquista de Lleida, manifesta que s'ha produït durant anys una banalització del franquisme, i això és el que ens ha portat a la situació actual. 
Doncs així estem. En plena cerimònia de la confusió, al bell mig d'una campanya electoral del tot atípica i amb una gran impostura que ens tenalla. 
Encara estem instal·lats en una gran estafa. Topem amb un mur, amb la gent que realment té el poder i que no està disposada a cedir ni una engruna del seu sistema de privilegis. 
I, al voltant nostre, un bon grapat de gent d'una certa edat a qui es va vendre el relat pactat de la Transició, escrit a quatre mans pels demòcrates de tota la vida d'un bàndol i de l'altre.

7 de desembre de 2017

La matemàtica de la història i el principi de realitat

Acabo de llegir La matemàtica de la història, llibre que explica la teoria cíclica d'Alexandre Deulofeu. Personatge ben curiós i agosarat. Ningú no podrà dir que no s'hagués mullat. Vaticina el 2029 com a data de la fi del vell imperi espanyol, entre moltes d'altres coses.
Amic del Francesc Pujols un altre personatge visionari que va fer una passa més. Seva és la seva cèlebre profecia segons la qual els catalans són éssers d'excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat:

Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.

El principi de realitat em diu que això no és ben bé així, malauradament.

Una bona nova per enlairar els ànims. Un xat que ofereix un servei premium de manera immediata a les consultes republicanes. Comprovat! Hasta costa de creure! No va d'intrusisme ni de psicodèlia. Un consultori que faria envermellir l'Elena Francis!

Hola! T'estrelles contra una paret parlant de política amb algú que no creu en la República? Et falten respostes ales seves explicacions? Som la teva eina definitiva. Fes la teva consulta a chat.io/direct/9317375 i centenars de voluntaris t'ajudaran amb dades i arguments. 

22 d’octubre de 2017

Els "escape rooms" i la raó d'estat de Maquiavel

Maquiavel ja al s. XV va fixar la "raó d'estat": Quan hi ha en joc la salvació de la pàtria no s'ha de tenir en consideració el que és just o injust, el que és pietós o cruel, el que és laudable o vergonyós, sinó que, deixant de banda qualsevol respecte, s'ha de seguir el cami que salvi la vida de la pàtria... sense cap mena d'escrúpols afegiria jo. El somriure de Maquiavel, tal com es veu en el seu retrat, és molt diferent del nostre.

I jo em pregunto, ara que l'oferta d'escape rooms ja s'ha implantat com una proposta d'oci,¿No fóra possible ampliar el ventall de possibilitats? Una hora per resoldre, en petit grup,  un enigma plantejat en un espai tancat. Missió Catalunya. Un estat que no reconeix la realitat catalana, amb tics autoritaris i una llei fonamental hereva del franquisme. Un intent de liquidar l'autonomia catalana. Com treure l'entrellat de tot plegat i proclamar la República catalana?

7 de setembre de 2017

Fer la llei a algú

Fer la llei a algú al DIEC2 és defineix com "imposar-li la pròpia voluntat". L'Alcover-Moll va més enllà: "véncer-lo, enganyar-lo, matar-lo, perjudicar-lo sia com sia". No sembla que la llei hagi tingut mai gaire bona premsa entre la gent, oi? L'Albert Pla i Nualart en un article a l'ARA ja en parlava del tema el maig de 2013, que a data d'avui segueix de plena actualitat.

El que avui passa és pel Quim Arrufat "l'intent més seriós de tombar el règim del 78 i obrir un procés constituent". 

La indigència democràtica, l'intent desesperat dels fills ideològics del franquisme perquè no se'ls deslligui el que es pensaven que tenien tan ben lligat, és manifest. I jo em pregunto fins quan serà sostenible l'enrocament constitucional. Convertir en un mur inflanquejable la Constitució és només una manera de fer-nos la llei.

3 de setembre de 2017

Keep Calm and Sant Tornem-hi!

El César Martín, en un lúcid Cotxe escombra de gener de 2015 parlava d'aquest sant, sant Tornem-hi, el més invocat pels catalans, que no té ni festa ni església. Constatava que ens ajuda en les petites coses de cada dia i que compensa la seva innegable manca de glamur amb una resistència, una modèstia i una fidelitat proverbials i que ens recorda que som el que fem, que se'ns concedeix una nova oportunitat i que paga la pena aprofitar-la.

A Vilafranca del Penedès la passada mitjanit l'aplicació de la Festa Major -FM- ens desitjava Bon Any Nou. La FM, del 29 d'agost al 2 de setembre, marca el final i l'inici de l'any per a molta gent. En un llenguatge políticament correcte venia a dir que som molt macos i maques i que la FM és única. La darrera sentència es inapel·lable, naturalment.
Mestres i docents en general enfilem la FM a mode de traca final. 

Avui és l'endemà del fi de festa i demà dilluns començarà tot de debò. Un altre curs ple de reptes, amb la motxilla plena. L'ARA  ens obsequia amb un especial inici de curs. És un bon dossier. La petja de l'enyorat Carles Capdevila és manifesta.

Que tinguem un bon curs. I llarga vida als docents que estrenen o estan a punt d'estrenar la jubilació.


16 de juliol de 2017

Vacances

Les vacances, enteses com a període de temps durant el qual cessen les activitats laborals i es poden fer altres activitats no haurien de ser -en els millors dels casos- un breu període entre llarguíssimes temporades laborals sinó un estat molt més habitual, més en consonància amb l'estat natural de les persones.
Des d'ahir 15 de juliol i fins l'1 de setembre estic de vacances. Són un afortunat i no seré pas jo qui ho negui. 7 setmanes. Un pèl insuficients per a fer la volta al món en globus, per equiparar-se al 8½ (Otto e mezzo) de Fellini o a la pel·lícula dramàtica-eròtica Nou setmanes i mitja. Molts dies, en qualsevol cas.
Una escapada a Barcelona sempre és una bona manera de començar les vacances. I ahir dissabte així va ser. 
A la Fundació FotoColectania, al passeig Picasso 14 hi ha una exposició de Weegee, el gran fotògraf del crim el cronista de la convulsa Nova York dels anys trenta i quaranta. Una petita joia en un espai preciós. El blanc i negre captiva la retina.
Un passegi pel Born amb la mirada atenta a l'exposició fotogràfica que mostra la història de l'antic mercat entre el 1971 i el 2001.
Una descoberta: la plaça de les Olles, al barri de la Ribera. ïntima, recollida i un pèl fosca. És un dels racons més turístics de la Ribera. Combina en un mateix espai els aparadors de les botigues de moda del Born amb un negoci de pesca del s. XIX.
Al restaurant cal Pep s'hi menja d'allò més bé. Peix i marisc que cuinen si vols davant dels teus nassos. Petit i acollidor, molt recomanable si et vols regalar un bon àpat.
A la tarda, al Raval estan de festa major. Diada castellera, balls folklòrics i músiques de tot tipus a les places del barri.
Al teatre Goya, un clàssic de l'Artur Miller: El preu. Actors de solvència contrastada sota la direcció de la Sílvia Munt. 
A quarts d'11, fent un mos al Zuric, la sensació d'haver aprofitat la jornada -i el cansament- ja es fan del tot evidents. Mig dia a Barcelona sempre és estimulant, però cansa.

6 de juliol de 2017

Fuentes

Dimarts passat el Josep Ramon Fuentes, el Fuentes, ens va deixar. Aquesta és una manera molt suau de dir-ho. Després d'una quants anys de lluita un maleït càncer se l'ha endut. Aquest cap de setmana no ens veurem al Vijazz com l'any passat, ni com fa un parell danys, i em sap greu.
Des de 1980, a l'Escola d'Estiu del Penedès, que ens coneixíem. Gran persona, tot un homenàs. Ni un sol mal record, ni una sola picabaralla, i no és que tot hagin estat flors i violes. Des de la concòrdia o des de la discrepància sempre hem estat capaços de mantenir les formes i el respecte mutu.
Com sempre en aquestes circumstàncies penso que la vida li ha estafat un grapat d'anys. I que serem molts els qui el trobarem a faltar.
Com va dir en Miquel Pairolí, a l'hora del comiat, només dos mots d'Horari: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la via és breu i passa, i tot és ara i res. 
Ara d'aquí a una estona, al Molí de Mar, ens acomiadarem com cal. Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran.