29 de maig de 2013

Surten el gegants!

El dia a dia genera un volum de notícies considerable. De bones i de no tan bones. Com ara aquestes:

Un mosaic de paisatges materials i humans d'aquesta envergadura bé s'ho mereix.

Poc atur, més renda, millor salaris, bona esperança de vida... els australians estan més satisfets que la mitjana dels països de l'OCDE
Qui pogués dir el mateix!

Una tragèdia: la mort al cim Dhalaugin, en tràgiques circumstàncies, de Juanjo Garra, després de tres nits al ras a més de 7.000m d'alçada.
Fa feredat. D'altra banda, tot plegat adquireix una dimensió tel·lúrica i de comunió home - natura ben difícil de superar.
Televisió de Lleida ret homenatge a l'alpinista Juanjo Garra amb un emotiu vídeo.

Molt bé per TV3 i el Sense Ficció Una generació en 'standby' que explora les expectatives i frustracions dels catalans d'entre 18 i 35 anys.
Es fa un pas més endavant. Ara ja estem parlant de documental interactiu, web doc . No només pots veure el documental sinó que es pot accedir a través de la xarxa a molta més informació que no apareix al documental, i interactuar. Una bona  pensada. 


Ara bé, avui 29 de maig, vigília de Corpus, a Vilafranca del Penedès, la notícia és que surten els gegants! Amb els Nans, Capgrossos i Àliga.

És temps de Patum doncs. Festa grossa.

Imatge agenda

26 de maig de 2013

L'any que ve anirem de putes!

Tarraco viva, el festival romà de Tarragona, del 16 al 26 de maig. 
Avui diumenge 26, de quarts de 10 del matí a quarts de 6 de la tarda, hi hem estat. Moltes hores, suficients per fer-se càrrec de l'envergadura del festival. 
Gladiadors a l'amfiteatre a quarts d'11, bombers i legionaris al Camp de Mart, gastronomia, maquetes... Una gernació. I una oferta tan variada que és espaterrant. Un bon tinglado històrico-cultural-gastronòmic-turístic... i alguna cosa més. Una iniciativa amb ganxo i amb perfil propi. L'enhorabona, Tarragona!
Dinant al Galliner de l'Antiquari, al carrer Santa Anna, triem tots plegats una oferta gastronòmica de Tàrraco a taula:
Bucellatum de benvinguda
Terrina de paté d'olives i formatge amb nous
Amanida de brots amb garum i mel
Ous regirats amb pinyons
Daus de tonyina a l'estil Toroni
Rellom d'ibèric al garum
Panis cum lacte
Bona tria. La tonyina i el rellom un pèl massa cuits, llàstima!
A taula comentem algun dels espectacles. En especial un: històries d'una prostituta. Recreació històrica. Una meravella pel que sembla. I l'ocurrència no es fa esperar: l'any que ve anirem de putes!
Hi tornarem, no tant pels espectacles de carrer -que també- com per algun dels molts i variats espectacles de petit format i de pagament que fan atractiva una oferta temàtica realment esplèndida.
Som al casc antic de Tarragona i, en relació amb el tema que ens ocupa, no ens pot passar per alt fer referència explícita a una llegenda -urbana o no- referent a un personatge de la nostra vila i la seva estada en un bar de dones que fumen de la zona alta de Tarragona "per a prendre una fanta". I d'aquí el renom i la llegenda prou coneguda.

Ha estat una setmana intensa i variada.
Dilluns, festa escolar. Visita a l'escola d'Hosteleria del Baix Penedès. Caminada pel passeig marítim de Coma-ruga -quines palmeres!- amb quatre gotes mal comptades.

Dimarts, sol i núvols. Quin maig més esborrajat! A Moore, Oklahoma, la cosa va anar d'una altra manera. Un tornado devastador va arrasar, en pocs minuts, bona part d'Oklahoma City. 
Com també va arrasar amb tot el que va poder, en roda de premsa, aquell expresident del govern que ja no porta bigoti però que continua generant els mateixos anticossos que fa una dècada.

Dimecres mor, als 79 anys, Georges Moustaki, l'últim gran intèrpret i compositor de la cançó francesa. Sempre ens quedarà París!

Dijous, berenar-sopar de bandera a Ordal. La millor xocolata desfeta del Penedès, sens dubte. Una estona d'allò més agradable en bona companyia.

Divendres, skype amb el Miquel, sempre reconfortant. Comença el rescat de l'alpinista Juanjo Garra i el xerpa Kheshap després de tres nits a l'Himàlaia. Tant de bo acabi bé el rescat. Només de pensar-hi m'esborrono.

Dissabte, matinal vilafranquina. Última sortida del cicle Coneguem l'entorn. Un  tomb per la vila i visita guiada al cementiri. El Xavier i el Ton ens han ofert una mirada paisatgística, arquitectònica, urbanística i patrimonial de Vilafranca d'allò més interessant. 
El dinar, a casa, amb una bona representació de les forces vives de la Conca i del Penedès. Amb sobretaula i algun comentari punyent: "llevar-se cada dia amb el país al cap és dur i esgotador. Quines ganes de viure en un país "normal"!
A la tarda-vespre, estelada d'espelmes gegant -unes 3000- i jornada reevindicativa a la rambla. Els parlaments, de perfil baix. Sap greu. Amb la feinada que se'ns gira!   De derrota en derrota fins a la victòria final.

S'ha acabat la setmana i estem a punt d'encetar-ne una altra. Bona setmana!






22 de maig de 2013

SENSE FICCIÓ: Pujol Catalunya. El consell de guerra.

Aquest documental, com tots els altres de la sèrie, és un treball rigorós i modèlic.

Ben documentat, sense elements sobrers, ni additius, ni conservants. 
Amb un grafisme preciós i molt il·lustratiu. Formalment, periodísticament i políticament de gran nivell. Impressionant i emocionant pel to i per la mesura.

Amb l'etiqueta #conselldeguerra des de fa dies que hi ha hagut moltes intervencions a Twitter. Ahir al vespre, en temps d'emissió, l'allau era tal que amb prou feiens podies donar l'abast. I algunes realment interessants i suggeridores.

Ja està disponible a la xarxa Sense ficció: Pujol Catalunya. El consell de guerra.  

I, com a contrapunt de la jornada, l'amenaça cada cop més certa de l'anunci d'una segona etapa de govern Aznar. 
Aprofita totes les ocasions per marcar perfil -paquet, vaja- i desmarcar-se de l'equip que pilota el vaixell del PP, amb ben poca traça i amb turbulències.

Arribaran finalment, ell i  altres mòmies com ara l'Esperanza Aguirre, al poder, altra vegada? Per què no? Un altre salvador, in extremis, de la pàtria? 
Amb ells la consigna de la  Guardia Civil pren una dimensió apologètica. 
El "Todo por la patria" esdevé l'únic lema. I el pensament, únic. El patriotisme constitucional ja ho té això.  

Si aquests estadistes de pa sucat amb oli han de pilotar una negociació política amb el nostre país, no anem bé. Fan por. 





18 de maig de 2013

Retorn al blanc i negre

Sota el títol "Wert envaeix l'escola", l'ARA s'edita aquest dissabte en blanc i negre, amb l'única excepció de les insercions publicitàries, per denunciar la involució educativa i l'atac a l'escola catalana que suposa l'anomenada llei Wert, la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (Lomce). 

Metàfora precisa del moment present: de la policromia al blanc i negre. 
I no és un caprici estètic. És un retorn al passat, un viatge al passat, a finals dels anys 70. I això pel que fa a l'escola, a la salut -penseu en l'avortament-, a la llegua i la cultura...


Un comunicat de l'Amical de Mauthausen i altres camps manifesta que "durant els dies 10 al 12 de maig han viatjat a Mauthausen per assistir als actes commemoratius de l'alliberament del camp algunes autoritats europees, com a representants institucionals, sense que hagués cap representació del govern d'Espanya. /.../
Una vegada més, els participants en els homenatges internacionals, com ja va passar fa unes setmanes a Buchenwald, han constatat el contrast que significa l'absència dels nostres governs, enfront la participació d'autoritats de tots els països europeus. A l'ensems que txecs, polonesos, jueus, francesos, austríacs, hongaresos..., de nou han retut homenatge a les víctimes republicanes del nazisme..."

Altra feina tenien, pel que sembla, la Llanos de Luna i companyia. Amb homenatges a la División Azul i alguna altra cabra boja. Esperpèntic!

Des del despatx, els dies laborables, contemplo la plaça de les Brigades Internacionals. I penso fugaçment, dia sí dia també, que tant de bo n'haguessin arribat moltes més. Suficients per guanyar la guerra contra la barbàrie i el franquisme.

Tant dolenta com la guerra és la posguerra. I a hores d'ara encara la patim. 



Salvador Alsius (@salvadoralsius)
Per més que hi fiqui la banya, /
ha de saber el senyor Wert /
que en cert lloc, a l'est d'Espanya, /
predicarà en el desert.

#alsigrames


"Me cago en el amor"

Ahir divendres a les 8 de la tarda-vespre, al bar Mercè de la plaça del triangle, vaig assistir al concert del Xen, el César i el Botifarra. De petit format, pròxim, intimista.

Un repertori variat: Paolo Conte, Tom Waits, Eric Clapton, The Band, Stones, Sisa... Tot primeres espases.


La veu esquerdada i  rogallosa del Botifarra es manté intacta. Millorar serà difícil a aquestes alçades. Ben acompanyat pel Xen. Les tres guitarres, en forma.


Aquests espectacles de petit format són acollidors. I la música en directe, emocionant. Un bàlsam per a l'esperit. Els acudits, curts i cerebrals.


Llarga vida al trio. Passar-s'ho bé i compartir aquests moments amb la parròquia és molt saludable. L'enhorabona!




Una mostra del repertori: "Me cago en el amor"





17 de maig de 2013

En via morta

En via morta. En aquest punt sembla ser que es troben les negociacions entre Adif i l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès pel que fa als problemes que ha generat la construcció i el pas de la línia del tren d'alta velocitat.

Sorolls, vibracions, esquerdes d'una banda. Un deute de 23,5 milions d'€ de l'altra. Reclamacions judicials creuades. I, com a teló de fons, el conveni signat el 2003 amb el Ministeri de Foment, potser amb una certa precipitació,  urgència política i manca d'experiència per part d'una de les dues parts 
-endevineu quina?-.

El tema està enquistat. No avancem. Cinc anys fa que estem com estem.
Com a usuari diari del pas que travessa la via, a l'alçada del carrer Germanor, ho certifico.
Molt em temo que en un país i en un estat com els nostres on la justícia dilata en el temps les seves resolucions fins a límits inversemblants, la cosa vagi per llarg. I no hauria pas de ser així. La sensació d'impotència i de provisionalitat infinita és ben evident.

Cal enllestir el tema. Acabar el que calgui. I repensar l'espai immens que es generarà. Aquesta llosa ja fa massa temps que l'arrosseguem.

Més informació


 

16 de maig de 2013

De "Radiacions" a "Tierra prometida" (del pont del Petroli de Badalona a l'Amèrica profund d'Obama)

Dimarts 14 TV3 ens va oferir "Radiacions", un telefilm de format teatral amb un duel interpretatiu de nivell: Ferran Rañé vs Francesc Orella. Escrit a quatre mans pel periodista Enric Juliana i l'escriptor Julià de Jodar. Dens i compacte. Això de remoure els fantasmes del passat i els records terribles d'un amor perdut tràgicament dóna vida.
El que em va animar a mirar-me'l va ser una altra contingència. I és que gairebé tota la pel·lícula transcorre al pont del Petroli de la platja de Badalona. Alguna cosa havia llegit sobre el pont, realment espectacular. Construït el 1965 per l'empresa CAMPSA i utilitzat com a pantalà de descàrrega fins el 1990. Pensat per a la descàrrega de productes petrolífers des dels vaixells cisterna i, des del 2009, remodelat com espai d'ús ciutadà i científic. Està situat en la platja del Pont del Petroli, davant el passeig Marítim del barri del Progrés, endinsant-se en el mar uns 250 m amb una alçada de 6 m. El plató ideal per a una pel·lícula, vaja.
La visita es farà inevitable, ja ho veig.

Ahir al vespre, als cinemes Lauren de Vilanova, van passar "Tierra prometida", un drama de Gus van Sant interpretat per Matt Damon, Frances McDormand i Hal Holbrook. 
El fracking, les polítiques que certes corporacions energètiques duen a terme, fent prospecccions per tal de cercar energia -gas natural, petroli...- forma part de l'actualitat. I no només a l'Amèrica d'Obama sinó de la Catalunya central. Els riscos ecològics que comporta són manifestos i considerables.
Pel·lícula sense pretensions, d'estructura aparentment senzilla. Una pel·lícula amable. Les coses, però, no són tan simples. El rerafons no és tan ecològic, que també, sinó la moral del treball: fins a quin punt la pràctica de determinats treballs remunerats pot suposar una traïció als propis principis morals o identitaris. El dubte moral, en definitiva.
La pel·lícula te un to d'un neowestern i ens demostra que les ONG so són tan innocents com semblen, i que els treballadors de les corporacions industrials també són víctimes d'un sistema d'enganys i d'interessos. "No et preocupis, això que estem fent és només un treball" li diu un protagonista a l'altre. Demolidora frase quan s'està decidint el futur de la gent! 
I una moralina final: en la terra promesa, la terra és també de qui la treballa.

15 de maig de 2013

"Estos días azules y este sol de la infancia."

És d'hora. I sense diari a taula! Ja hi tornem a ser.  Mala cosa!
Des de fa dies que tinc a la vista una recepta d'arròs amb bacallà. Ara ja estic convençut que no la podré esquivar. És curiós com, de vegades, hi ha coses que s'imposen, que t'arrosseguen i es fan inevitables. 

Des de la setmana passada, molt poètica a BCN, que tinc al cap els versos pòstums d'Antonio Machado: "Estos días azules y este sol de la infancia." Machado mor a Cotlliure el 22 de febrer de 1939. A la butxaca de l'abric gastat els familiars hi troben un paper amb els versos esmentats. Un alexandrí pòstum. A la butxaca, els poetes hi porten versos.

Leonard Cohen i el seu Everybody knows (1988) també em ronda. M'acompanya des de la seva publicació, primer en vinil i després digitalitzat. 

Llegeixo els enllaços a la vida on line de Jordi B. Espectacular i envejable: Moodle, Portfoli, Bubok, Feedbooks, Scribd, Pinterest, Flickr, You Tube, Vimeo, Twitter, Slideshare, Prezi, Wordpressw, Google+, Bibliomèdia, Espurn@, Sonograma Magazine, WebQuestCat, TED... I tot això amb criteri i sentit comú. Així com cal. 
Jo avui he practicat amb l'Animoto i el Photofunia, aplicacions fotogràfiques simples però resultones. 

Mala peça al teler té la Lourdes.  Veure com et cau a la tassa del wàter el teu iPhone  ha de ser una experiència traumàtica. Sobretot, com és el cas, si no tens cap còpia del teus contactes. Quina ràbia i quina impotència.
El teu passat, el teu present i una part del teu futur s'escolen  davant dels teus nassos. 

L'operació formiga sembla ser que ha estat un èxit. 
El dia està tapat però no sembla que hagi de ploure.
Aquest vespre jugarem a futbol 7. Canviarem el futbol sala pel camp de gespa artificial. Que no ens passi res! 

Tot està per fer i tot és possible. Bon dia Catalunya!




14 de maig de 2013

14-5-2013

Setmana intensa aquesta!
Molta feina a la feina. I variada, que ja està bé.

Ha estat un plaer assistir a la sessió matinal del 8è Congrés de Ciència del Garraf. Les ponències dels nens i nenes, nois i noies de 4 anys en endavant han estat interessants, amarades d'esperit científic i de ganes de copsar la realitat líquida i capritxosa que ens envolta.

Pensar i repensar què es pot aportar des de la comarca a l'any Joana Raspall també ha estat instructiu i profitós. Sempre es pot contribuir, des de l'entorn immediat, a iniciatives de país. I la Joana Raspall bé s'ho mereix. 

Avui m'he estrenat com a client de Mar Endins. Bona peixateria del "barri marítim". Fan goig aquests establiments. Amb l'edat el peix ha anat guanyant pes a costa de la carn. Llei de vida...

No ha començat bé el dia. Això de no trobar-se el diari a l'entrada de casa a les 7 del matí ha estat una mala jugada. El repartidor no ha anat a l'hora. Sap greu. L'esmorzar ja no és ben bé el mateix i amb les pantalles no n'hi ha prou.

La nota del dia, una nota del Martí, manuscrita i contundent: "Estimat pare, casa nostra hi ha perill de formigues a la cuina. Necessito que facis fora les formigues de seguida. MVC". Genial! Se'm gira feina.

Llegeixo, ara sí a 2/4 de 10 del vespre, al diari les tres candidatures a la nominació de "català de l'any". Els tres finalistes són Carme Forcadell, Josep Sánchez de Toledo i Anna Vives.  Tots tres em mereixen una bona dosi de simpatia. 
L'Anna, filla del Narcís, persona que conec personalment i a qui admiro professionalment, jove discapacitada que ha dissenyat una tipografia digitalitzada és un paradigma de moltes coses bones. 
La Carme és la punta de llança d'un país que es rebel·la contra l'adversitat.
En Josep, de qui no conec gaires detalls biogràfics, cap d'oncologia i hematologia pediàtrica de la Vall d'Hebron, segur que és un molt bon professional. Sigui quin sigui el veredicte ja m'estarà bé.

Tots ells, tots nosaltres, tot el país, ens mereixem alguna cosa més que el que ens ofereix la crua realitat present. 




13 de maig de 2013

Hem perdut "la veu" (amb permís de Frank Sinatra)

Mor Constantino Romero, als 65 anys, cinc mesos després d'anunciar la seva jubilació.

Amb la piulada "Gràcies per tot l'afecte. Han sigut 47 anys de feina. I tota una vida. Ràdio, TV, teatre, doblatge. Ha valgut la pena. Una abraçada. 'That's all folks!' (Això és tot amics)", Constantino Romero anunciava la seva retirada el passat 12 de desembre.

Insuperable a  'Sweeney Todd', 'A little night music' i 'La botiga dels horrors'.  
Un quart de segle després encara tinc un record infinit.

Ens queda l'Eduard Farelo, encara que no és ben bé el mateix.

Som una nació sense estat,
un país sense etiquetes -en català-
un poble sense veu.


9 de maig de 2013

Per sempre (o no)

TV3 va estrenar ahir una nova sèrie documental "Per sempre (o no)" que tracta sobre l'amor, la parella i la família en els últims anys. Feta pel mateix equip de Mestres.

Els canvis en la parella i en la família han estat tan grans que han transformat dia a dia la nostra societat i han modificat substancialment la vida de la gent.

Una fórmula que funciona, que connecta amb la gent i que fa de bon veure. Próxima i vital.

Fent un gir de 180º se'm fa inevitable parlar de la situació política del país. La metàfora de la dona maltractada i el marit que practica la violència masclista és la més ajustada al panorama polític actual en les relacions Catalunya -Espanya.

Aquests canvis en la parella i la família que hem viscut els darrers anys es faran inevitables en la nostra dinàmica política, per més que l'aparell de l'estat espanyol hagi posat en marxa tota la seva maquinària en contra.

Aquesta és la meva esperança.


7 de maig de 2013

#HolaEuropa! Quamprimum

Temps convulsos els que estem vivint. 
Polítics peperos que canvien el llenguatge per no dir les coses pel seu nom, eufemismes del tot impresentables carregats de malícia i de perversitat, declaracions de jutjat de guàrdia i humiliants... és com si s'haguessin apropiat de la màxima de Giulio Andreotti que deia que "la política no és solucionar problemes sinó fer callar els qui els provoquen". 
Aquesta és la vertadera perversió del llenguatge, la nova semàntica imposada des dels estaments del poder.


La banalització del terror nazi contra l'independentisme i les comparacions de Mas amb Hitler han estat una constant els últims mesos.
Un reportatge de Telemadrid que mostrava imatges d'Stalin, Hitler i ETA per després donar pas a d'altres del president de la Generalitat... Fins i tot l'Amical de Mauthausen critica l'ús banal del nazisme.

Com a contrapartida un documental reflexiu, rigurós  i solvent,  l'Hola Europa! de TV3. En el marc del Sense ficció, dirigit per Dolors Genovés. Un documental de l'autora d'Adéu, Espanya? i Això no funciona, o poter sí? Una reflexió assenyada i valenta sobre el dret a l'autodeterminació. 31 persones (molt poques dones, aixó sí, només tres si no m'erro)  reflexionen sobre el dret a l'autodeterminació i la situació política que es viu a Catalunya, la més transcendental de la seva història moderna. "Hola, Europa!" és un viatge que transcorre pels paisatges, les ciutats i les idees.

I tot això coincideix amb el començament a Munic del judici a l'únic membre supervivent d'un grup neonazi que va matar nou immigrants a Alemanya entre el 2000 i el 2007. La cara més fosca d'Alemanya emergeix novament. El cas ha generat polèmica per la inoperància dels cossos de seguretat i les sospites de connivència amb els acusats per part dels investigadors.
I avui, 7 de maig, 68è aniversari de la rendició d'Alemanya a les tropes aliades.

La llei de Godwin no és pròpiament una llei, sinó un enunciat: "A mesura que una discussió en línia s'allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en què s'esmenti Hitler o els nazis tendeix a u". 

Fer un ús demagògic de la tragèdia íntima i col·lectiva del nazisme, d'ETA, del terror institucionalitzat en definitiva per usos partidistes és d'una baixesa moral malatisssa i temerària. El cas de MD de Cospedal i d'altres personatges afins és escandalós.

Ara que  Àustria obre el remodelat museu de Mauthausen amb l'exposició "Mai més' amb la constatació que unes 90.000 persones van morir al camp de concentració nazi entre 1938 i 1945  fóra un bon moment per parar els peus a tota la patoleia de polítics de pa sucat amb oli a què feia referència. http://www.ara.cat/mon/europa/mauthausen_0_913708820.html

Si fos possible viatjar en la màquina del temps i aterrar en el forat negre del nazisme, o de qualsevol altre totalitarisme contemporani, estaria bé que aquests personatges impresentables i perillosos hi fessin una estada d'uns quants dies. I, a la tornada, si fos el cas, podríem escoltar-los. Curiositat intel·lectual i prou.

En un Estat on cinquanta anys després del nyap del Valle de los Caídos molts fills i nets encara lluiten per recuperar el cos i la dignitat dels seus familiars s'han de sentir aquestes barbaritats? 
Un Estat que encara no ha reparat els greuges que va causar la guerra civil i la dictadura es pot permetre aquest estat de coses? 

La meva conclusió és rotunda: QUAMPRIMUM, llatinada inequívoca que ve a dir "com més aviat millor". "Lo antes posible" per si no ha quedat del tot clar. Fotem el camp abans no sigui massa tard!

Us animo a participar a la campanya "Un milió de signatures per l'autodeterminació".

"Estic d'acord amb la iniciativa per tal que el Dret d'Autodeterminació dels Pobles sigui formalment expressat dins el marc de la Unió Europea com a Dret Humà fonamental i que les Institucions de la Unió donin suport a tots els ciutadans Europeus i les nacions que vulguin exercir-lo."


FER




6 de maig de 2013

M'han regalat un llibre

Doncs sí, aquesta tarda, "pels serveis prestats". Disposar d'una sala gran i posar-la al servei d'una causa justa per un cert temps pot tenir aquests tipus de recompenses.

Es tracta del "Libro del desasosiego", de Fernando Pessoa, editat per Acantilado, obra inacabada i inacabable de molt bona reputació.

Se m'acumula la feina lectora. Caldrà aprofitar la franja de lectura nocturna diària, de 10 a 12 de la nit si res no es torça, per gaudir d'aquest i de molts altres llibres.

Em venen al cap algunes fraes cèlebres sobre el tema que ens ocupa:

Una persona necessita la literatura per escombrar el seu esperit.


La llibertat és una llibreria, diu Joan Margarit. 
La pàtria és una biblioteca, diu Elías Canetti.
Llegir és viure molt més, diu Emili Teixidor.

Llegim per no estar sols.

Un lector es construeix en un procés llarguíssim que comença molt prest i no s’acaba mai... ningú neix lector.


I, com a contrapunt irònic, la notícia apareguda a la premsa de l'home que retorna un llibre a la biblioteca 52 anys després d'agafar-lo:



5 de maig de 2013

Les estacions a la vinya. 5-5-2013 (El primer verd desperta la vinya)


El que compta són els camins. 

"Anar fent camí és una opció intel·lectual oposada a la de plantar arrels, que pot degenerar en un estancament ideològic. 
Els arbres s'han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Per nosaltres el que compta són els camins, ha escrit Amin Maalouf.
Al final d'un camí, perquè pugui merèixer ser-ne, sempre hi ha d'haver alguna cosa. Només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins a la mort."  Fragments d'un article del Bienve Moya, publicat el 19-10-2012 al suplement de cultura del diari El Punt - Avui.

foto.JPG
Foto de la sortida. Roderic Villalba

Avui hem iniciat l'XIè cicle Les estacions a la vinya, les sortides que trimestralment organitza el Vinseum de la mà del Pep Ribes i l'Agustí Villarroya. Quin parell de savis penedesencs pel que fa als assumptes vitivinícoles!
Hem repassat, tot passejant, l'estat de la vinya i comprovat el grau de brotació dels ceps, l'obertura de la fulla... També ens hem assabentat de les possibles malures que poden atacar la vinya en aquests moments.
La família Cusiné ens ha acompanyat a la propietat de Parés Baltà i ens han fet una detallada explicació de com treballen per elaborar els seus vins i caves. Hem fet un tast d'algun dels seus vins i caves.
Sabem diferenciar l'agricultura convencional de l'ecològica i la biodinàmica. Fins i tot m'atreviria a dir que ens hem iniciat en l'agricultura llunàtico-còsmica -em disculpareu la llicència, però algú ho havia de dir!-.

Des dels seus inicis que formem part del grup de participants habituals en aquestes sortides. Un grapat de persones interessades en aquest món de la vinya i el vi que, de 10 a 2 i quatre diumenges a l'any, passegem pel Penedès-Garraf -altrament dit Gran Penedès- tot disfrutant d'aquest patrimoni tan nostrat i aprenent, sempre, coses  interessants. 
Trepitjar les vinyes penedesenques i acabar fent un tast en algun dels múltiples cellers escampats pel territori amb les oportunes explicacions dels propietaris sempre és una oportunitat única de conéixer de primera mà la diversitat de maneres de treballar la terra i d'elaborar vins i caves. És una fórmula d'èxit que resulta atractiva i seductora. I, en aquesta època de l'any especialment, és un autèntic plaer sensorial.

Deu anys sense repetir cap ruta, amb variants sobre el mateix tema, que han fet possible que aproximadament un miler de persones hagin participat en aquesta aventura.
Felicito el VINSEUM  i els nostres guies ja esmentats per la iniciativa i per la continuïtat assolida. 
"Que per molts anys poguem fer aquestes obres amb els  mateixos manobres".... 
I moltes gràcies!

Un afegitó: la tertúlia d'ahir organitzada per La Cultural ("Economia, paisatge i territori: el paper del Vinseum") va ser interessant i suggeridora. 
Xavier Fornos (director de Vinseum) i Soazig Darnay (paisatgista) van comentar el que ha suposat la reobertura de Vinseum-Museu de les Cultures del Vi de Catalunya per a
Vilafranca: la creació d’un focus d’atracció de visitants interessats a conèixer la cultura del vi
com a element patrimonial i, a la vegada, com a realitat productiva del territori de la DO Penedès. En aquesta tertúlia es va parlar sobre l’impacte econòmic de Vinseum per a Vilafranca i el Penedès i, a la vegada, com l’economia vitivinícola i el paisatge són dos actius patrimonials que cal gestionar acuradament. No serà fàcil però el repte és ben evident.
Poèticament parlant m'atreviria a dir, amb paraules manllevades, que 
        tenim encara a les mateixes golfes
        de fa molts anys, un estel de colors,
        i el vent, i tot el que ens cal per impulsar-lo.




29 d’abril de 2013

"S'ha mort el pare Lluch. No sé horaris"

Setmana aquesta de defuncions i dols. Quatre persones del meu entorn més o menys proper s'han mort aquests darrers vuit dies. Entre poc imassa!

"S'ha mort el pare Lluch. No sé horaris". Aquest és el contundent i inapel·lable whatsapp d'ahir 28 a 2/4 i mig de 9 del vespre. Curt i cerebral.

Ara fa una estona, a casa del pare Lluch i família, hem compartit una estona emotiva. Lluny del tanatori fred i impersonal -pràctic, modern i funcional, això sí, no ens enganyem-. En família, amb les tres generacions que conviuen sota el mateix sostre, com abans.

I, com un llamp, m'ha vingut al cap una imatge i una frase. La imatge de Fabien Gilot, un dels nedadors francesos que van aconseguir la medalla d'or en els 4x100 relleus a Londres 2012. Un detall tatuat a l'interior del bíceps esquerre de Gilot va ser com una alenada d'aire fresc, un missatge d'esperança que va recordat a la humanitat sencera d'on venim i qui som. L'atleta francès duia tatuada una frase, en hebreu, que deia: "No sóc res sense tu". Gilot va fer-se el tatuatge el 2010, quan va morir el seu avi, supervivent del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Va aconseguir la glòria, sí, però no va oblidar l'esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Un exemple de dimensions olímpiques, dom deia el Germà Capdevila a la revista Presència l'agost de 2012.

Encara que vivim envoltats d'imatges en moviment, "allò que realment emmagatzema la nostra memòria són imatges fixes". Ben cert! Són icones que resumeixen les nostres vides. I la imatge fixa que jo m'enduc de Guardiola és una imatge nítida, armoniosa, afable i plena de joia. Protagonitzada per unes persones que s'estimen, fins a la mort. Em penso que, arribada l'hora,  no es pot demanar potser res més.

En els títols de crèdit de les pel·lícules sempre figura algú que ha tingut cura de la "foto fixa". Costa d'entendre què hi fa un retratista enmig de les càmeres que filmen el moviment, però és ell qui amb les seves imatges garanteix la continuïtat dins d'una escena filmada en dies diferents.

La continuïtat, a cal pare Lluch, està garantida. I de quina manera! I això és possible gràcies al bon fer, a la generositat i a la convivència plena de les tres generacions.

És un goig poder comptar amb el capital de la seva amistat, de debò. Una forta abraçada!

Hi ha un parell de versos de Rosselló Pòrcel que m'encanten i que s'adiuen a l'ocasió:
             Tota la meva vida es lliga a tu
             com en la nit les flames a la fosca.

                                                                         The  End


25 d’abril de 2013

Viure mata

Una dita popular afirma que la mort és llei de vida i constata així un fet quotidià inevitable i lògic.
La mort d'una persona jove, de 40 anys  per exemple, en circumstàncies tràgiques i davant dels nassos de la seva parella i els seus fills, adquireix una dimensió tràgica.
Es té la sensació que és un fet contra natura, que les persones mereixem un recorregut més llarg i que tot, la teva vida, no es pot esmicolar en uns pocs segons.
Al tanatori s'hi respirava tristor, germanor, emoció continguda. A Santa Maria, "la casa de tots", una gernació de camises castelleres omplien un espai ple de dol i de tristesa. I les gralles posaven la pell de gallina a la parròquia, mai més ben dit, amb el toc de matinades. Uns parlaments sentits i emotius. Un acte, en definitiva,  entranyable, mesurat i sense res sobrer.
Com diu un proverbi àrab, les petjades de les persones que caminen juntes mai no s'esborren.

A començament d'any un altre vilafranquí perdia la seva dona. I li dedicava un escrit preciós, ple de vida: hi ha amors com lluernes. Us el recomano. És tota una lliçó d'amor i de vida.

Saps quants anys d'aquesta vida
                                no donaria
             per tenir-te viva encara.

Oriol Izquierdo "Moments feliços"


21 d’abril de 2013

Ja ha arribat el bon temps. Escalfant motors per la diada de sant Jordi...

Divendres 19, cap a les 19, a la taverna del Vinseum, comença pròpiament el cap de setmana. Una copa de bon vi en bona companyia... Empalmem, a l'auditori, amb la presentació del darrer llibre de Martí Gironell, "L'últim abat". Gran comunicador i autopromotor en Martí. Interessant el procés de recerca d'informació. Em reafirmo en la meva admiració per Món Sant Benet. Sense adonar-me penso en la hiperactiva Teresa Forcades. D'on deu treure el temps per l'ora ella que tant labora? No voldria estar a la pell de la seva mare superiora!
Al Cineclub, a 1/4 d'11, una pel·lícula prodigiosa: "Searching Sugar Man", desconeguda biografia-documental sobre Sixto Rodríguez, premi del públic del festival de Sundance. Genial! Quina magna injusticia es va fer en el seu moment amb ell!
Dissabte, a quarts de 7 vaig afer un tomb, de petit format això sí, amb bicicleta. Fa15 dies que una capsulitis al dit petit de la mà esquerra m'impedeix fer esport i tinc el mono: la síndrome d'abstinència m'acompanya.
Cap a les 9, hi ha Quorum. Un bon cafè amb tertúlia amb la Rut i el Miquel. I de compres cap al mercat.
Dinar amb el Robertos, que saben apreciar merecudament les faves a la catalana que he cuinat una mica atropelladament però que m'han quedat molt bones. Pwer postres, encenalls de cal Galí i xocolata salada de cal Miró, de Navarcles. De gamma extra totes dues.
A les 6 de la tarda, dins dels qactes de la 20 diada del graller, veiem ballar la mulassa de Valls. Quin goig! La més gran, marxosa i ben portadade Catalunya. Quin ritme i quina sincronització que porten les quatre persones que la traginen! No ha de ser pas fàcil ballar de quatre en quatre.
A les 7, a l'auditori del Vinseum, presentació del llibre "Crim sota la plaça", del mestre jubilat Jordi Manyà. Davant d'una parròquia convençuda se'ns presenta una novela  ambientada  al Penedès. I un proverbi africà que serà del gust de molta gent: "les petjades de les persones que caminen juntes no s'esborren mai".
El diumenge al matí, cap a Montblanc. La festa de sant Jordi ja està en marxa i el poble està a rebentar de gent. El mercat sembla un formiguer, deprés de més de 30 anys  de festa. El diumenge que ve ens ho prendrem amb una mica més de calma. I a la 1 del migdia, concert de gralles i homenatge al Jaume Rafecas, graller autèncitc. Un bon parlament per part seva i un bon ambient, com sempre.
A la tarda, a les 7, al Forum Berger Balaguer, la Fundació Caixa Penedès -ai las!-, dins del cicle de concerts solidaris de l?bra Social, ens brinda l'oportunitat d'escoltar el Lluís Coloma & August Tharrats trio, amb l'espectacle "Festival boogie woogie". D'antologia!

18 d’abril de 2013

Va de llibres...

MARGES, Roger Vilà Padró, Editorial Barceino, 2013.
Primera novela de l'autor. Explica la història d'un home d'uns quaranta que, per culpa d'una crisi personal, passarà un mes a Margalef, al Priorat.
Discrepo de les lloances de Jordi Llavina i de Jaume Ferrer. No m'ha agradat gens. Ben escrit, amb una imatge suggeridora i compacta: els marges, la pedra seca. I poca cosa més.... Argumentalment no té gaires atractius, és del tot previsible i no té grapa. Ei! des de la meva modesta opinió. Que no, vaja, que no.

ANATOMÍA DE UN INSTANTE, Javier Cercas, Círculo de Lectores, 2009.
Una lectura recomanable i gratificant pels que ja tenim una edat. Una immersió en l'episodi més trascendental dels darrers anys: el cop d'estat del 23F de 1981.
Amb ànim d'entendre un fet cabdal, polièdric i colpidor des d'una perpectiva personal.
Amb un dubte filosòfic: ¿Té raó Borges quan diu que qualsevol destí consta en realitat d'un sol instant, l'instant en què la persona sap per sempre qui és realment? En referència a Adolfo Suárez.
Un relat ben trabat, molt ben documentat i de lectura molt recomanable. Punyent, això sí.

Va de cine...

UN ASUNTO REAL, de Nikolai Arcel, drama romàntic i històric Dinamarca 2012.
Cinema "de vestuari" sobre les intrigues de la monarquia danesa del segle XVIII que resulta tant interessant o més que el  relat d'una família  perduda després d'un tsunami.
La película atrapa gràcies a una maquinària de guió forta que va de les històries de llit a les conspiracions de la cort. Amb un missatge ben clar: l'obscurantisme és sempre una fosca amenaça.

OBLIVION, de Joseph Kosinski, ciència ficció, EUA 2013.
Ciència-ficció que s'alimenta dels clàssics del gènere. A partir d'un realt de 12 pàgines, de la perseverància de Tom Cruise i d'un pressupost de 120M$.
Film d'acció rodat als EUA i a Islàndia -preciosa!-, plena de bells i espectculars paisatges de destrucció rodats sota el solbrillant. Una història al voltant de la identitat humana. I la presència torbadora de l'Olga Kurylenko, ompnipresent darrerament. Un futur incert i un passat dubtós, en definitiva.

EFECTOS SECUNDARIOS, Steven Soderberg, EUA 2013.
Thriller sobre els efecte secundaris que les drogues poden tenir en la ment humana. Els misteris del subconscient, l'addicció qa les drogues i els triangles amorosos. Ambun ritme, una intensitat i una trama agumental molt bons. Una reflexió sobre com podem arribar a espatllar la nostra vida, sense que calgui l'ajuda de ningú més.
"Una noia i una pistola són els dos ingredients necessaris per fer una pel·lícula. La sentència, de D.W. Griffith -atribuïda, però, una vegada rere l'altra a Jean-Luc Godard-, pateix a Efectos secundarios una notable i feliç variació: per realitzar un noir com cal necessitem una noia, una arma i una bona dosi de pastilles antidepressives.

I és que Steven Soderbergh ha sabut reescriure l'arquetip de la noia pertorbada de cert tipus de cinema noir i portar-lo a terrenys inusitats en el seu currículum: del thriller més o menys clàssic al suspens que frega l'estil hitchcockià, a Efectos secundarios Soderbergh experimenta amb el gènere fins a fer-lo completament seu. El procés és d'allò més estimulant: ritme mil·limètric, personatges distants, fotografia gèlida (a càrrec del mateix cineasta sota l'àlies de Peter Andrews) i un twist a meitat del llargmetratge que faria les delícies del mateix Hitchcock. Tot això per demostrar que, en el fons, som espectadors i alhora protagonistes d'un gran ball de màscares en què cap dels protagonistes és com sembla que sigui. Perquè la pel·lícula de Soderbergh no només es presenta com un atac a la totpoderosa indústria farmacèutica (magnífic el retrat de la cada vegada més inhumana i dopada -alta- societat nord-americana), sinó també com la constatació que resulta impossible enganyar el sistema. Per molt intel·ligent i boig que sigui el pla per transgredir la llei i la norma, el poder mai deixarà caure un dels seus. El capital ho destrossa tot: Soderbergh anuncia que s'acomiada amb una declaració d'intencions tan contundent com nihilista."PAULA ARANTZAZU RUIZ 
Efectos secundarios



6 d’abril de 2013

30 + 70 = 100 (06-04-2013)

No, no va de números ni d'algoritmes.

Casualitats de la vida, avui compleix 30 anys la llei de normalització lingüística, una bona eina que ha hagut de patir tres dècades de traves polítiques i de tot tipus. I som on som, amb totes les mancances que prou que coneixem, gràcies a la xarxa única escolar. En bona part per l'aposta decidida del PSC. La Marta Mata  tindria molt a dir al respecte. Gràcies, Marta!

I avui fa exactament 70 anys de la publicació a Nova York d'El petit príncep, obra esdevinguda universal però que mai no m'ha estusiasmat, deixeu-m'ho dir sense embuts.

I avui, si tot hagués anat d'una altra manera, celebraríem els 100 anys de Caixa Penedès: Malaguanyada Caixa! Una dinàmica suïcida i una  gestió de jutjat de guàrdia, del tot imcompetent i de vol gallinaci l'han fet saltar pels aires.
Sense haver pogut deixar algun referent realment emblemàtic per a la posteritat. que la sobrevisqués, a diferència d'altres caixes com ara Caixa Manresa que va ser capaç d'esmerçar esforços, uns 10M€, durant deu anys per recuperar i donar continuïtat a Món Sant Benet, al Bages, on tocava, a la matriu de l'entitat. Uns altres s'estimaven més capitalejar, fer de nous rics al capdavall, i esponsoritzar indiscriminadament corals, museus i altres galindaines foranes, Es van estimar més ser cua d'elefant que  no pas cap de ratolí.I així els va anar!
Un pensament que m'acompanya de tant en tant: quan de temps faria que estaria acabat del tot el VINSEUM si tot hagués anat d'una altra manera? Ei, a tall d'exemple!
Aquesta tarda, a la tertúlia de la Cultural, a l'Agrícol, en parlarem. L'ocasió s'ho mereix.

Aquí m'aturo. Tinc dificultats per escriure a l'ordinador. Una capsulitis al dit petit de la mà esquerra m'està dificultant molt la cosa:

foto.JPG

Visca la tecnologia digital!



31 de març de 2013

Adreça desconeguda ("Una història absolutament perfecta")

El que m'ha fet llegir d'una tirada aquest llibret de 76 pàgines no ha estat l'opinió de The New York Times "Una història absolutament perfecta" sinó  la recomanació -i posterior lliurament del llibre en qüestió- per  part del Bo. Que n'és de bo el Bo!

Una petita joia, amb un precís mecanisme de rellotgeria incorporat. Escrit amb enginy i amb mala baba com diu el Bo. Publicat als Estats Units, a la revista Story,  el setembre de 1938, va causar una sensacio immediata. Escrita com una sèrie de cartes entre un jueu nord-americà que viu a Sant Francisco i el seu antic soci, que ha tornat a Alemanya, la narracio posava al descobert el verí del nazisme davant del públic nord-americà.

Ara fa uns deu anys vam visitar el camp de concentració de Mauthausen. L'impacte emocional va ser enorme. Fins el punt que, a partir d'aquell moment, vaig iniciar la lectura sistemàtica de tot un seguit de noveles o altres publicacions  que abordaven el tema del nazisme:
La Segona Guerra Mundial. Història de les víctimes, de Joanna Bourke
Vida i destí, de Vassili Grossman
Les benignes, de Jonathan Littell
La lladre de llibres, de Markus Zusak
Jo no! de Joachim Fest
La por, de Gabriel Chevalier
El noi del pijama de ratlles, de John Boyne
Els camps de concentració nazis, paraules contra l'oblit, de Rosa Torán
Els catalans als camps nazis, de la Montserrat Roig... i algun altre que no recordo. Alguns d'ells, petites joies literàries. Ai, el poder de les paraules!

Ara, tot just vuitanta anys del principi del desatre - la celebració del triomf nazi a les urnes amb una premonitòria marxa de torxes enceses a través de la Porta de Brandemburg- en tornem a parlar. Era el principi de la barbàrie. Una bogeria genocida de magnituds inabastables. Si ens n'oblidem, ja hem begut oli. El pecat original no va consistir a dinamitar les fromalitats democràtiques, sinó a deixar de creure-hi

El filòsof d'origen jueu Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era bàrbar, no tenia cap sentit. D'altres creuen que és justament després d'Auschwit quan s'ha d'escriure poesia.
L'Abel Cutillas al seu llibre d'aforismes "Viure mata" va muntar un enrenou considerable el 2006 amb un dels seus aforismes, que destil·la un antisemitisme de saló, "l'Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se'ls va reconèixer com a poble escollit". Les paraules maten!

I tant si ens cal  la poesia! Ara i sempre. El Joan Margarit sense anar més lluny:
"Tots som un carrer amb boira, l'escenari d'un thriller."  ("No era lluny ni difícil, 2010)

Gràcies Bo.


29 de març de 2013

"Entre la mar i la terra: lo Delta" Lo riu és vida.

En petit comitè fem la sortida de Divendres Sant. Al Delta, "entre la mar i la terra", el darrer far west català: el 1955  l'estat espanyol encara va repartir terres entre els noranta-set colons que van inaugurar un poble nou de trinca, Villafranco del Delta, afortunadament rebatejat amb el nom de Poblenou del Delta. Que n'aprens de coses quan vas pel món!
El temps és ben boig, sol i núvols a parts iguals ja de bon matí. Amb tot, però, el cel obert de la plana deltaica, de claror enlluernadora, ens encomana un sentiment de paisatge en estat pur.
Com ja ha estat dit, "malgrat la seva fragilitat i els canvis estructurals constants, en el Delta hi ha quelcom d'atàvic, de perpetu; alguna cosa capaç d'imprimir caràcter en els persones que han endinsat les arrels profundes en els seus llims".
Faig un ràpid i inexacte repàs de les meves estades al Delta, unes deu o dotze des del 77. Primer amb els companys del pis d'estudiants de Magisteri de Tarragona i després d'altres amb gent i en circumstàncies ben diverses. N'he vist molts de deltes, en definitiva. I sempre m'agraden.
De tant en tant m'agafa el "mono", com a l'hivern quan neva al Pirineu i al Penedès ni ensumem cap malaguanyada volva de neu, i em ve de gust trepitjar el Delta, el delta de  l'Ebre, que quedi clar a la tropa del grup del WhatsApp "un sopar al mes". I, en una hora i mitja, em planto al Delta, l'última frontera, si més no per a moltes espècies d'aus.
Avui hem visitat MónNatura, un projecte de la Fundació CatalunyaCaixa situat a la llacuna de la Tancada. Inaugurat ara fa un any,  recupera unes antigues salines convertides en una piscifactoria per uns quants integrants del Dream Team i que, com a negoci, va ser ruïnós pel que sembla. Un equipament correcte, sense excessives pretencions ni deliris de grandesa, en consonància amb  els temps que corren.
També hem travessat el pont "nou" (de fa un parell o tres d'anys si no m'erro) que uneix Sant Jaume d'Enveja amb Deltebre. Imponent si més no. Amb una gentada  pels laterals i als extrems que feia goig. I, a continuació, a la desembocadura, riu avall. Al Garxal. Amb força gent per tot arreu.
Una visita llampec als sorrals de la punta del Fangar, d'aspecte semidesèrtic, ha estat el punt i final a una escapada minimalista, de petit format, gratificant i esperada, d'aquesta setmana de penitència, si bé lluny de les vestes, les cucurulles i les atxes.
Ha estat un plaer visitar un espai natural de primer ordre, profundament humanitzat, on bona part de la seva riquesa són precisament, les formes de vida, amarades d'aigua dolça i salada.

25 de febrer de 2013

Cap de setmana del 23 F

Cap de setmana atapeït, dens, singular.
Sopar d'amics  a casa el divendres 22, vigília del 23F. La feina s'entoma bé si et ve de gust.
Nevada de matinada. Ens obliga a desconvocar una sortida a Sant Sadurní. La prudència s'imposa i amb una cinquantena de persones implicades la cosa es complica.
Dinar amb la Patrícia i el Jaume. Sempre és un plaer. La sobretaula, de festa grossa: s'allarga fins a gairebé les 8 del vespre. Bon senyal.
Diumenge ben singular. Caminada gastronòmica. Fem la ruta Mas de Pontons, Can Soler deSecabecs, els Molinots. De dificultat baixa, una hora i mitja en bona companyia. I amb neu! Les vinyes i els  boscos del Penedès nevats són una delícia! Acabem la caminada a taula. A les Llambardes, amb torrades i bacon amb formatge. Deliciós!
La tarda de diumenge, normalment ensopida i lectora, s'omple de música amb  el concertde la Polifònica de Vilafranca  a Castellet i la  Gornal. Polifonia anglesa, temes al voltant ede la natura i l'amor i cançons tradicionals catalanes. Un goig, comde costum.
I encetem una nova setmana. Que també serà ben diferent.