Faig arribar els meus comentaris a l’organització del Vilapensa’24. Està bé dir la teva, opinar sobre tot el que està al teu abast. Els copio a continuació.
Bé el Vicent Partal -solvència contrastada la seva pissarreta- i del tot absent la Isabel Galí.
Els biaixos cognitius i l'alteritat des del pensament i l'acció feministes, excessivament academicistes i sense grapa.
Correcte Els altres premoderns.
Encertada la tria teatral de Voltaire /Rousseau. No la vam anar a veure perquè ja l'havíem vist a la Villarroel.
Fantàstica la taula rodona Entre Guifré i Cervantes.
Haguessin pogut tenir cabuda dins l'edició d'aquest any Jean Paul Sartre (Huis clos: L'enfer, c'est les autres) i també alguna referència a la dissonància cognitiva.
De la resta de continguts no puc dir res perquè no els vaig disfrutar.
La retransmissió per PTV és una molt bona pensada.
Bona feina i endavant amb el Vilapensa'25!
29 d’abril del 2024
28 d’abril del 2024
Lligar tomaqueres
Al matí, a l'hort, tocava arrencar l'herba que ha fet créixer la pluja, clavar les canyes i lligar les tomaqueres, així com cal. Tal com feia el pare i tal com em va animar a fer al parterre del pati fa uns quants anys l’Enrique, el veí pintor de brotxa gruixuda i hortolà a temps parcial, veí de casa. Si res no es torça menjarem tomàquets ben bons quan sigui l’hora.
De canya:
- Cantar-li la canya a algú: dir les veritats; dir el que es pensa obertament a algú, tot mostrant disconformitat amb ell; fer-li uns retrets greus.
- Literatura de canya i cordill: formada per fulls, plecs solts i llibrets, en vers o en prosa.
- Escanyapobres: persona avara que explota la misèria dels pobres; usurer.
- Que et donin pel … amb una canya esberlada. Millor que no!
I de tomàquets i tomaqueres:
“Tomàquets verds fregits” (títol original en anglès Fried Green Tomatoes) és una pel·lícula de Jon Avnet, estrenada el 1991, adaptació de la novel·la “Fried Green Tomatoes at the Whistle Stop Cafe de Fannie Flagg”. Ha estat doblada al català.
Un drama sense pretensions però de factura impecable, emotiu i de bon veure. Un relat entranyable sobre l’amistat i el pas del temps.
Ara que cada cop costa més trobar tomàquets amb gust de tomàquet jo lligo tomaqueres.
De canya:
- Cantar-li la canya a algú: dir les veritats; dir el que es pensa obertament a algú, tot mostrant disconformitat amb ell; fer-li uns retrets greus.
- Literatura de canya i cordill: formada per fulls, plecs solts i llibrets, en vers o en prosa.
- Escanyapobres: persona avara que explota la misèria dels pobres; usurer.
- Que et donin pel … amb una canya esberlada. Millor que no!
I de tomàquets i tomaqueres:
“Tomàquets verds fregits” (títol original en anglès Fried Green Tomatoes) és una pel·lícula de Jon Avnet, estrenada el 1991, adaptació de la novel·la “Fried Green Tomatoes at the Whistle Stop Cafe de Fannie Flagg”. Ha estat doblada al català.
Un drama sense pretensions però de factura impecable, emotiu i de bon veure. Un relat entranyable sobre l’amistat i el pas del temps.
Ara que cada cop costa més trobar tomàquets amb gust de tomàquet jo lligo tomaqueres.
27 d’abril del 2024
Cuscús
La Ilham ve a cuinar a casa i ens prepara, entre d’altres exquisiteces, un cuscús espectacular. D’origen magrebí, fa 9 anys que viu a Vilafranca i té un parell de fills en edat escolar, juganers, sense pantalles, que saben comportarse i es poden portar a tot arreu.
El cuscús és un plat típic de l’Àfrica del nord, preparat amb farina de blat de moro o d’arròs i carn en petits bocins (moltó, pollastre, etc.), i eventualment amb mantega, sal, cigrons, carxofes, etc.
He viatjat un parell de cops a Marràqueix, punt de partença i d’arribada quan puges al Toubkal, el cim més alt de la serralada de l’Atlas (4.176m). Us puc assegurar que en tornar de fer el cim, un cop net i polit, el cuscús del sopar en una terrassa de la plaça de Yamaa el Fna és de les coses més preuades que et pots imaginar.
Brutal l'ambient de la plaça. Durant el dia hi ha molt de moviment, però a partir de les sis fins a altes hores de la nit la plaça pren vida. S'ha de veure i viure.
El cuscús d’avui m’ha traslladat a Marràqueix.
El cuscús és un plat típic de l’Àfrica del nord, preparat amb farina de blat de moro o d’arròs i carn en petits bocins (moltó, pollastre, etc.), i eventualment amb mantega, sal, cigrons, carxofes, etc.
He viatjat un parell de cops a Marràqueix, punt de partença i d’arribada quan puges al Toubkal, el cim més alt de la serralada de l’Atlas (4.176m). Us puc assegurar que en tornar de fer el cim, un cop net i polit, el cuscús del sopar en una terrassa de la plaça de Yamaa el Fna és de les coses més preuades que et pots imaginar.
Brutal l'ambient de la plaça. Durant el dia hi ha molt de moviment, però a partir de les sis fins a altes hores de la nit la plaça pren vida. S'ha de veure i viure.
El cuscús d’avui m’ha traslladat a Marràqueix.
26 d’abril del 2024
Dissonància cognitiva, mala peça al teler
La dissonància cognitiva ve a ser, en psicologia i sociologia, l’estat de tensió produït en un individu quan dos elements cognitius són incompatibles entre ells.
Si no ho tinc mal entès, en política també es podria aplicar aquest estat. Ens ho posa fàcil bona part de la classe política estatal. Vindria a ser, i tenim exemples de manual als USA i a l’estat espanyol, la manca absoluta d’empatia i de comprensió envers els altres que no pensen com tu. Els republicans / demòcrates als USA i el suposadament d’esquerres / dretes en el nostre cas.
Als anys 30 del segle passat a Alemanya ja van patir les conseqüèncìes, amb el nazisme. Com a l’estat espanyol amb la càrrega contra la república i el cop d’estat franquista.
La Transició espanyola va deixar molts temes mal tancats “on tot ha passat de veritat i res és cert” que diria el Ju8lià de Jòdar (què bona la taula rodona d’ahir “Entre Guifré i Cervantes. Julià de Jòdar i la construcció de l’imaginari de la catalanitat subalterna”. Vilapensa’24. Julià de Jòdar, Jaume C. Pons Alorda i Josep M. Lluró. Auditori de Vinseum) i ja fa 50 anys que patim les conseqüències.
L’episodi d’aquest dies de Pedro Sánchez és el darrer d’una lluita pel poder destructiva, d’una guerra civil despietada entre poders i bàndols amb una classe política majoritàriament irresponsable que té Madrid, ciutat i comunitat, com a forat negre que tot ho engoleix i perverteix. I un estament poderós, les famílies que han manat des de sempre, amb una xarxa de mitjans de comunicació disposats a tot per tal de treure algun profit de la contribució a la derrota de l’adversari. És, un cop més, el “todo por la patria”. Mala peça al teler.
Si no ho tinc mal entès, en política també es podria aplicar aquest estat. Ens ho posa fàcil bona part de la classe política estatal. Vindria a ser, i tenim exemples de manual als USA i a l’estat espanyol, la manca absoluta d’empatia i de comprensió envers els altres que no pensen com tu. Els republicans / demòcrates als USA i el suposadament d’esquerres / dretes en el nostre cas.
Als anys 30 del segle passat a Alemanya ja van patir les conseqüèncìes, amb el nazisme. Com a l’estat espanyol amb la càrrega contra la república i el cop d’estat franquista.
La Transició espanyola va deixar molts temes mal tancats “on tot ha passat de veritat i res és cert” que diria el Ju8lià de Jòdar (què bona la taula rodona d’ahir “Entre Guifré i Cervantes. Julià de Jòdar i la construcció de l’imaginari de la catalanitat subalterna”. Vilapensa’24. Julià de Jòdar, Jaume C. Pons Alorda i Josep M. Lluró. Auditori de Vinseum) i ja fa 50 anys que patim les conseqüències.
L’episodi d’aquest dies de Pedro Sánchez és el darrer d’una lluita pel poder destructiva, d’una guerra civil despietada entre poders i bàndols amb una classe política majoritàriament irresponsable que té Madrid, ciutat i comunitat, com a forat negre que tot ho engoleix i perverteix. I un estament poderós, les famílies que han manat des de sempre, amb una xarxa de mitjans de comunicació disposats a tot per tal de treure algun profit de la contribució a la derrota de l’adversari. És, un cop més, el “todo por la patria”. Mala peça al teler.
25 d’abril del 2024
Conill a la "follow me". Jo confesso
D’anada cap a l’hort em trobo, sempre, un grapat (no menys de mitja dotzena) de conills que corren, del turonet que hi ha al costat de l’aparcament de vehicles al darrere del complex aquàtic de Vilafranca a la riera de Llitrà, a uns pocs metres, tot travessant el caminoi per allà on jo passo amb bicicleta. I ho fan juganers, com una rutina ja incorporada al seu quefer diari.
Més endavant, a mig camí entre la Bleda i l’hort, també hi ha una granja de conills. Una instal·lació moderna i funcional, amb els conills a la vista dins les gàbies metàl·liques.
Tot plegat em fa pensar en un episodi domèstic i culinari del segle passat, en un dinar d’amics, del 1991. La colla del 4t 1a i el 5è 1a del número 2 del carrer misser Rufet dinàvem amb una colla d’amics, una mitja dotzena si no m'erro, al 4t 1a.
De 2n plat al 5è 1a havíem cuinat un parell de conills al forn amb verdures. Al moment de portar la safata del pis de dalt al pis de sota, en petit comitè (Titina, Miàmia, Jordi Romeu i Roderic) i amb tota solemnitat i gaudi (la Titina, capdavantera de l’expedició, anava dient “follow me, follow me” a mode de divertimento), just a punt d’arribar al replà del 4t 1a, el Jordi Romeu, portador de la safata, va perdre l’equilibri, la safata va volar pels aires i el conill es va escampar pel replà.
Moments d’estupefacció i nervis. Què coi fem ara? En pocs segons, i per unanimitat, vam resoldre el cas. A correcuita vam recollir el conill amb verduretes i el vam tornar a posar a la safata. Al capdavall, dèiem, només feia un màxim de 48 hores que s’havia escombrat i fregat el terra de l’escala.
Ens vam incorporar al dinar talment com si no hagués passat res. Nerviosos, això sí, i a l’expectativa del que pogués passar. En sentir algun comentari elogiós del conill, com ara “mai no havia menjat un conill tant bo!” no podíem fer altra cosa que mirar-nos furtivament i intentar no delatar-nos. Un bon dinar, en definitiva, i sense danys col·laterals. Una recepta irrepetible!
Diria que algun cop hem comentat en petit grup aquest episodi, que no de domini del tot públic. I reconec que el que vam fer és un acte insalubre, fins i tot deplorable i imperdonable, que no sé si s’hagués dut a terme a data d’avui però que en el seu dia es va perpetrar sense premeditació, ni alevosia, ni nocturnitat: teníem trenta anys!
El 27 de juliol de 2014 Jordi Pujol va fer un acte de contrició. L’expresident de la Generalitat va fer públic que la seva família amagava diners a Andorra i sense declarar a Hisenda.
Jo, avui 25 d’abril, també confesso aquest episodi i confio en la benevolència dels comensals, als quals no em puc dirigir personalment pel fet de no tenir la certesa de qui eren. El delicte en qualsevol cas ja ha prescrit però la confessió era del tot necessària. O no?
Més endavant, a mig camí entre la Bleda i l’hort, també hi ha una granja de conills. Una instal·lació moderna i funcional, amb els conills a la vista dins les gàbies metàl·liques.
Tot plegat em fa pensar en un episodi domèstic i culinari del segle passat, en un dinar d’amics, del 1991. La colla del 4t 1a i el 5è 1a del número 2 del carrer misser Rufet dinàvem amb una colla d’amics, una mitja dotzena si no m'erro, al 4t 1a.
De 2n plat al 5è 1a havíem cuinat un parell de conills al forn amb verdures. Al moment de portar la safata del pis de dalt al pis de sota, en petit comitè (Titina, Miàmia, Jordi Romeu i Roderic) i amb tota solemnitat i gaudi (la Titina, capdavantera de l’expedició, anava dient “follow me, follow me” a mode de divertimento), just a punt d’arribar al replà del 4t 1a, el Jordi Romeu, portador de la safata, va perdre l’equilibri, la safata va volar pels aires i el conill es va escampar pel replà.
Moments d’estupefacció i nervis. Què coi fem ara? En pocs segons, i per unanimitat, vam resoldre el cas. A correcuita vam recollir el conill amb verduretes i el vam tornar a posar a la safata. Al capdavall, dèiem, només feia un màxim de 48 hores que s’havia escombrat i fregat el terra de l’escala.
Ens vam incorporar al dinar talment com si no hagués passat res. Nerviosos, això sí, i a l’expectativa del que pogués passar. En sentir algun comentari elogiós del conill, com ara “mai no havia menjat un conill tant bo!” no podíem fer altra cosa que mirar-nos furtivament i intentar no delatar-nos. Un bon dinar, en definitiva, i sense danys col·laterals. Una recepta irrepetible!
Diria que algun cop hem comentat en petit grup aquest episodi, que no de domini del tot públic. I reconec que el que vam fer és un acte insalubre, fins i tot deplorable i imperdonable, que no sé si s’hagués dut a terme a data d’avui però que en el seu dia es va perpetrar sense premeditació, ni alevosia, ni nocturnitat: teníem trenta anys!
El 27 de juliol de 2014 Jordi Pujol va fer un acte de contrició. L’expresident de la Generalitat va fer públic que la seva família amagava diners a Andorra i sense declarar a Hisenda.
Jo, avui 25 d’abril, també confesso aquest episodi i confio en la benevolència dels comensals, als quals no em puc dirigir personalment pel fet de no tenir la certesa de qui eren. El delicte en qualsevol cas ja ha prescrit però la confessió era del tot necessària. O no?
24 d’abril del 2024
El dret a reparar i l’obsolescència programada
El dret a reparar (tornar a posar en bon estat allò que ha sofert un dany; restaurar), ja sigui una reparació moral o material, hauria de ser un dret humà d’abast universal.
El capitalisme salvatge i insostenible ens l’ha estafat durant dècades, embogit pel consum depredador i sense escrúpols. La tendència al mínim esforç, tan humana com universal, també li ha aplanat el camí, que no tot és culpa del sistema, i ens ha portat on som, a una societat consumista i plena d'andròmines on trobem poc espai per a la reparació i amb la tirania de l’obsolescència programada que ens porta al caos i al desastre..
Llegeixo que el Parlament Europeu aprova la llei que vol acabar amb l'obsolescència programada (Gerard Fageda. ARA 23/4/2024). La Unió Europea obligarà els fabricants a oferir la reparació de tots els productes, i a oferir peces de recanvi a preus raonables. Ja era hora! Esperem que això es porti a la pràctica de manera efectiva.
Estaria bé tornar a fer servir tota mena d’aparells de llarga durada, amb més d’una vida, i no viure sotmesos a la tirania de l’obsolescència programada. Tot i que ja sabem que tots els artefactes (les persones humanes incloses) tenim data de caducitat.
El capitalisme salvatge i insostenible ens l’ha estafat durant dècades, embogit pel consum depredador i sense escrúpols. La tendència al mínim esforç, tan humana com universal, també li ha aplanat el camí, que no tot és culpa del sistema, i ens ha portat on som, a una societat consumista i plena d'andròmines on trobem poc espai per a la reparació i amb la tirania de l’obsolescència programada que ens porta al caos i al desastre..
Llegeixo que el Parlament Europeu aprova la llei que vol acabar amb l'obsolescència programada (Gerard Fageda. ARA 23/4/2024). La Unió Europea obligarà els fabricants a oferir la reparació de tots els productes, i a oferir peces de recanvi a preus raonables. Ja era hora! Esperem que això es porti a la pràctica de manera efectiva.
Estaria bé tornar a fer servir tota mena d’aparells de llarga durada, amb més d’una vida, i no viure sotmesos a la tirania de l’obsolescència programada. Tot i que ja sabem que tots els artefactes (les persones humanes incloses) tenim data de caducitat.
23 d’abril del 2024
Contra sant Jordi?
La Carlota Gurt (ARA Llegim. L'escriptora accidental. 6/5/2023) carrega contra sant Jordi. “Sant Jordi no m’agrada /…/ Però quan escrius, Sant Jordi és encara pitjor. Si més no, per a alguns. Que als editors i a les llibreries els agradi aquesta diada és comprensible. ¿Com podria no agradar-los si s’estima que es venen entre un 15% i un 20% dels llibres de tot l’any? /…/ Sant Jordi em posa trista perquè constato que comprar llibres és l’excepció, i no la norma per a molta gent. /…/ També hi ha la cura d’humilitat de quan et posen a signar al costat d’algú que ven milers de llibres. Te n’alegres per l’altre, però et sents com un idiota rematat. /…/ Racionalitzem-ho una mica: que els supervendes facin la marató té sentit, però els autors normalets podríem fer-ho d’una altra manera més humana i propera, signar a un lloc al matí, a un altre a la tarda i llestos. /…/ Podríem convertir Sant Jordi en el que imaginem sobre el paper. Tenim una gentada al carrer i una literatura cada dia més forta. Creguem-nos-ho una mica més i siguem menys populistes.”
El meu pensament està amb els escriptors, no mediàtics, que han d’escalfar cadira i han de somriure i que comptaran, amb els dits, els llibres que firmen. És ben trist que els personatges mediàtics es converteixin d'un dia per l'altre en els escriptors més venuts amb llibres de pa sucat amb oli i amb llibres que, majoritàniament, són fum, això si és que no hi ha ni foc, ni fum, ni cendra. És una tendència imparable que banalitza la creació literària i enfosqueix el panorama literari al meu entendre.
El meu pensament està amb els escriptors, no mediàtics, que han d’escalfar cadira i han de somriure i que comptaran, amb els dits, els llibres que firmen. És ben trist que els personatges mediàtics es converteixin d'un dia per l'altre en els escriptors més venuts amb llibres de pa sucat amb oli i amb llibres que, majoritàniament, són fum, això si és que no hi ha ni foc, ni fum, ni cendra. És una tendència imparable que banalitza la creació literària i enfosqueix el panorama literari al meu entendre.
Totalment d'acord amb el Toni Soler quan diu "Teniu tot l'any per comprar tota mena de llibres. Avui, marqueu-vos un detall amb el país: regaleu llibres d'autors catalans, en català i d'editorials catalanes". Fem-li cas. Omplim els carrers d’il·lusió, màgia, amor i cultura. Bon sant Jordi!
22 d’abril del 2024
Piscines
El conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, ha descartat refer el decret de piscines i ha responsabilitat l’oposició si aquest estiu els municipis no poden obrir les que són municipals. Acusa els seus detractors de “voler gesticular perquè sembli que ho fa malament i que ells ho farien millor”. “Portem 42 mesos de sequera i l’aigua segueix sortint per l’aixeta. Alguna cosa devem d’haver fet bé”, defensa.
L’Associació Catalana de Municipis i algunes alcaldies han negat que s’hagués negociat amb elles el contingut del decret.
En un país amb un nivell més elevat de cultura política aquest tipus de situacions no s’haurien de produir mai, ara bé, aquest no és el nostre cas.
Tot plegat, una altra batussa política lamentable que a ningú no afavoreix i que ve a confirmar que en la nostra administració pública “hi ha massa vuits i nous i cartes que no lliguen”.
En un país amb un nivell més elevat de cultura política aquest tipus de situacions no s’haurien de produir mai, ara bé, aquest no és el nostre cas.
Tot plegat, una altra batussa política lamentable que a ningú no afavoreix i que ve a confirmar que en la nostra administració pública “hi ha massa vuits i nous i cartes que no lliguen”.
21 d’abril del 2024
Qui no fuma ni beu vi, el dimoni el porta per un altre camí
El govern britànic vol que els més joves no puguin comprar mai tabac. La Cambra dels Comuns ha aprovat aquesta setmana un projecte de llei que prohibeix la venda de tabac a qualsevol persona nascuda l'any 2009 o més tard.
Segons el projecte, els fumadors que ara són majors d’edat podran continuar comprant tabac fins que ho deixin, o fins que es morin.
L’acte de fumar, en si mateix, no estaria penalitzat en la nova llei, però sí que se’n multaria la venda als més joves.
Les cigarretes electròniques quedarien excloses de la prohibició, però la legislació pretén de fer-les menys atractives a còpia de canviar-ne l’envàs i prohibir les populars cigarretes d’un sol ús que abunden al país.
El primer ministre, Rishi Sunak, que no beu alcohol ni fuma (i que fa dejuni un dia la setmana), ha encapçalat el projecte. Un dels grans arguments de Sunak és que el tabaquisme, que mata desenes de milers de persones l’any al Regne Unit, sol començar en l’adolescència.
No em resulta del tot fàcil posicionar-me sobre una mesura d’aquest calibre, ara bé, si alguna cosa tinc clara és que prohibir no acostuma a ser la millor manera d’aconseguir les coses i que sempre són les generacions adultes les que imposen les lleis i manen.
La llei seca als USA també va prohibir, en aquest cas l’alcohol, i va causar estralls durant una dècada.
Jo no ho faria tot i que de ben segur que es poden trobar altres mesures dissuassòries.
Segons el projecte, els fumadors que ara són majors d’edat podran continuar comprant tabac fins que ho deixin, o fins que es morin.
L’acte de fumar, en si mateix, no estaria penalitzat en la nova llei, però sí que se’n multaria la venda als més joves.
Les cigarretes electròniques quedarien excloses de la prohibició, però la legislació pretén de fer-les menys atractives a còpia de canviar-ne l’envàs i prohibir les populars cigarretes d’un sol ús que abunden al país.
El primer ministre, Rishi Sunak, que no beu alcohol ni fuma (i que fa dejuni un dia la setmana), ha encapçalat el projecte. Un dels grans arguments de Sunak és que el tabaquisme, que mata desenes de milers de persones l’any al Regne Unit, sol començar en l’adolescència.
No em resulta del tot fàcil posicionar-me sobre una mesura d’aquest calibre, ara bé, si alguna cosa tinc clara és que prohibir no acostuma a ser la millor manera d’aconseguir les coses i que sempre són les generacions adultes les que imposen les lleis i manen.
La llei seca als USA també va prohibir, en aquest cas l’alcohol, i va causar estralls durant una dècada.
Jo no ho faria tot i que de ben segur que es poden trobar altres mesures dissuassòries.
20 d’abril del 2024
Crisi, col·lapse i catàstrofe
La Marina Garcés a la seva darrera publicació (El temps de la promesa. Nous quaderns anagrama, 2023) afirma que vivim en el temps de l’accident. L’afirmació és paradoxal perquè un accident és ni més ni menys que aquell esdeveniment que, de manera imprevista, irromp el curs regular de les coses.
Un accident obre un abans i un després. Afirma que actualment l’accident no interromp sinó que organitza el sentit de la temporalitat: el present se sosté entre un inquietant “encara no” i un terrorífic “ara ja sí” (pàg. 57).
Parla dels tres termes amb què avui ens referim al temps de l’accident: crisi, col·lapse i catàstrofe.
Tots tres es fan servir d’una manera paradoxal: la crisi ha passat a definir la normalitat, el col·lapse és inherent a la lògica dels sistemes en què vivim, i la catàstrofe esdevé el sentit del futur. Per això diem que el nostre present no té futur, que no sigui el de les ombres que projecta el seu passat.
Un cop llegit el text un parell o tres de cops es comença a entendre. A punt de ser declarats zona catastròfica, vaja. Quin futur ens espera!
Un accident obre un abans i un després. Afirma que actualment l’accident no interromp sinó que organitza el sentit de la temporalitat: el present se sosté entre un inquietant “encara no” i un terrorífic “ara ja sí” (pàg. 57).
Parla dels tres termes amb què avui ens referim al temps de l’accident: crisi, col·lapse i catàstrofe.
Tots tres es fan servir d’una manera paradoxal: la crisi ha passat a definir la normalitat, el col·lapse és inherent a la lògica dels sistemes en què vivim, i la catàstrofe esdevé el sentit del futur. Per això diem que el nostre present no té futur, que no sigui el de les ombres que projecta el seu passat.
Un cop llegit el text un parell o tres de cops es comença a entendre. A punt de ser declarats zona catastròfica, vaja. Quin futur ens espera!
19 d’abril del 2024
La pissarreta d'en Partal
En Vicent Partal és un bon periodista i VilaWeb és un artefacte peridodístic singular. A la visita guiada que vam fer l’any passat vaig tenir l’oportunitat de constatar-ho. És per això que sóc subscriptor i en dono suport.
L’invent de la pissarreta és una troballa. Amb els seus mapes i gràfics i la seva mirada perspicaç t’ajuda a entendre aquest món tan complicat. Mireu si no a tall d’exemple l’episodi del passat dia 16: “Perses, turcs, àrabs, musulmans… És tot igual?”
El dilluns 16, a la sessió inaugural del Vilapensa (La frontera alegre, el contacte amb l’altre) va fer una intervenció nítida, clarificadora i divulgativa, que és molt d’agrair. Es va menjar amb patates la Isabel Galí, la seva parella de ball, totalment desbordada per la claredat expositiva i narrativa de’n Vicent, sempre amb un suport visual del tot encertat.
L’invent de la pissarreta és una troballa. Amb els seus mapes i gràfics i la seva mirada perspicaç t’ajuda a entendre aquest món tan complicat. Mireu si no a tall d’exemple l’episodi del passat dia 16: “Perses, turcs, àrabs, musulmans… És tot igual?”
El dilluns 16, a la sessió inaugural del Vilapensa (La frontera alegre, el contacte amb l’altre) va fer una intervenció nítida, clarificadora i divulgativa, que és molt d’agrair. Es va menjar amb patates la Isabel Galí, la seva parella de ball, totalment desbordada per la claredat expositiva i narrativa de’n Vicent, sempre amb un suport visual del tot encertat.
18 d’abril del 2024
Escriure sobre la mare
Preciós el text “La càrrega mental”, un agraïment de Maria Climent a la dona que la va dur al món ( Catorze 14 cultura viva) i que clou d’aquesta manera: Per la càrrega mental, pel temps, per la vida sencera, mama.
La Maria Climent a la seva 2a novel·la (A casa teníem un himne. L’Altra, 2023), amb una mare i les seves dues filles com a protagonistes, ja va deixar clar que a la vida, sovint, cal una mà amiga, una paraula de confort, una il·luminació: posar negre sobre blanc el que tenìem pendent.
La Gemma Ruiz (Les nostres mares. Proa) retrata la quotidianitat d’un grup de dones vitalistes i combatives, sense escatimar tòpics. Un presumpte homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista i que van haver de renunciar a la seva realització personal però que van lluitar perquè les seves filles poguessin triar el seu camí. Una història tristament femenina que diu l’Anna Carreras.
La novel·la “Res no s’oposa a la nit” (Delphine de Vigan. Edicions 62) és una necessitat vital per a la seva autora. Admet que ha provat de no escriure sobre un drama que l’afecta directament però que no se n’ha sortit perquè sap que fins que no escrigui sobre això, sobre la vida i la mort de la seva mare, no podrà escriure res més. I escriure és, precisament, l’única manera de sobreviure a la tragèdia. Col·loca la pròpia mare en el centre d’un relat autobiogràfic del qual no sabem del cert què és cert i què no, naturalment.
Escrivint el llibre l’autora va adonar-se que la seva mare l’havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal.
En definitiva, que mare només n’hi ha una… ” y a ti te encontré en la calle” que diu la dita popular.
La Maria Climent a la seva 2a novel·la (A casa teníem un himne. L’Altra, 2023), amb una mare i les seves dues filles com a protagonistes, ja va deixar clar que a la vida, sovint, cal una mà amiga, una paraula de confort, una il·luminació: posar negre sobre blanc el que tenìem pendent.
La Gemma Ruiz (Les nostres mares. Proa) retrata la quotidianitat d’un grup de dones vitalistes i combatives, sense escatimar tòpics. Un presumpte homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista i que van haver de renunciar a la seva realització personal però que van lluitar perquè les seves filles poguessin triar el seu camí. Una història tristament femenina que diu l’Anna Carreras.
La novel·la “Res no s’oposa a la nit” (Delphine de Vigan. Edicions 62) és una necessitat vital per a la seva autora. Admet que ha provat de no escriure sobre un drama que l’afecta directament però que no se n’ha sortit perquè sap que fins que no escrigui sobre això, sobre la vida i la mort de la seva mare, no podrà escriure res més. I escriure és, precisament, l’única manera de sobreviure a la tragèdia. Col·loca la pròpia mare en el centre d’un relat autobiogràfic del qual no sabem del cert què és cert i què no, naturalment.
Escrivint el llibre l’autora va adonar-se que la seva mare l’havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal.
En definitiva, que mare només n’hi ha una… ” y a ti te encontré en la calle” que diu la dita popular.
I visca la mare que ens va parir!
17 d’abril del 2024
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? La creació post mortem amb IA
Molt interessant, com sempre, l’article “Parlar amb els morts a través de la IA: una oportunitat o un risc?” (Mònica Planas ARA 14/4/2024).
Entre moltes d’altres coses vinculades a la intel·ligència artificial (IA) planteja un tema de gran calibre: ¿Qui té dret a ressuscitar els creadors?
Ve a dir que la IA pot expandir les grans obres d’art més enllà dels marcs que les limiten, però són creacions vinculades al nom d’un artista sense la seva mirada ni el seu pensament.
Algú pot decidir utilitzar la IA per crear una nova novel·la policíaca de Pepe Carvalho amb l’argument que s’ha fet segons l’estil de Manuel Vázquez Montalbán. O editar un nou àlbum de Leonard Cohen amb IA on la seva veu greu cantarà temes que s’assemblaran als seus grans èxits. O que un diari continuï publicant articles d’un opinador finat.
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? Artistes i hereus de grans estrelles de la música ja han denunciat que s’entrenin els programes d’imitació amb els seus continguts. Però la creació post mortem amb IA té l’afegit que els imposa una obra i una autoria que no els pertany. Es poden considerar homenatges a l’artista difunt, un joc amb el més enllà o un experiment filosòfic, però també una explotació comercial del mort que ultratja el seu criteri i la seva autoria.
El dubte és qui té la potestat per decidir que un artista ha de ser replicat eternament o que la seva producció s'ha de perpetuar a través de les creacions de la intel·ligència artificial.
Potser el més inquietant de l’evolució humana és la creixent resistència a l’acceptació de la mort.
Entre moltes d’altres coses vinculades a la intel·ligència artificial (IA) planteja un tema de gran calibre: ¿Qui té dret a ressuscitar els creadors?
Ve a dir que la IA pot expandir les grans obres d’art més enllà dels marcs que les limiten, però són creacions vinculades al nom d’un artista sense la seva mirada ni el seu pensament.
Algú pot decidir utilitzar la IA per crear una nova novel·la policíaca de Pepe Carvalho amb l’argument que s’ha fet segons l’estil de Manuel Vázquez Montalbán. O editar un nou àlbum de Leonard Cohen amb IA on la seva veu greu cantarà temes que s’assemblaran als seus grans èxits. O que un diari continuï publicant articles d’un opinador finat.
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? Artistes i hereus de grans estrelles de la música ja han denunciat que s’entrenin els programes d’imitació amb els seus continguts. Però la creació post mortem amb IA té l’afegit que els imposa una obra i una autoria que no els pertany. Es poden considerar homenatges a l’artista difunt, un joc amb el més enllà o un experiment filosòfic, però també una explotació comercial del mort que ultratja el seu criteri i la seva autoria.
El dubte és qui té la potestat per decidir que un artista ha de ser replicat eternament o que la seva producció s'ha de perpetuar a través de les creacions de la intel·ligència artificial.
Potser el més inquietant de l’evolució humana és la creixent resistència a l’acceptació de la mort.
16 d’abril del 2024
No dispareu al pianista! En contra de la literatura fàtua. Va d’arquitectes, paletes i manobres.
Aquest apunt al meu blog ve a rematar els dos anteriors (No dispareu al pianista!, del 12/4/2024 i Cantar la canya a Ramon Gener, del 13/4/2024).
He llegit 99/443 pàgines del llibre (Història d’un piano. Ramon Gener. Columna, 2024) abans d’atrevir-me a dir la meva, que en tinc ganes.
Un centenar de pàgines en un llibre de 443 és un marge de confiança prou generós -com ara allò dels 100 dies de gràcia que es dóna als governs- com per a poder prendre partit.
Comento uns temes que em van quedar pendents al “Cantar la canya a Ramon Gener”.
1- La humanització d’un element, en aquest cas un piano és perillosíssima. I penso en la dels animals de companyia, a tall d'exemple. Atribuir a un animal o a un instrument musical qualitats humanes és inhumà.
2. Resulta que el llibre, editat en català i castellà, no està traduït segons l’autor. I doncs? Que potser escrivia cadascuna de les dues edicions simultàniament, cadascuna amb una mà? Va, home, va! ¿La imatge projectada durant tota la presentació, de l’edició en castellà, tampoc no era una una casualitat?
3- El paper dels premis literaris i la realitat editorial del país és, si més no, preocupant. A l'última edició de la revista La Directa (núm. 577, abril 2024) trobem un reportatge sobre l’edició independent, una espècie en extinció.
Es constata que la formació de grans conglomerats multinacionals com Planeta o Penguin Random House, que creixen a còpia d’absorbir altres editorials i publicar milers de volums, és determinant en l’evolució del sector dels llibres en català. Tanmateix, i per sort, això no ha aturat la proliferació de projectes de petit format, en molts casos capdavanters en qualitat i innovació.
Això ve a tomb perquè l’autor va insistir molt en què la seva obra va ser la guanyadora, entre els 51 exemplars i per unanimitat del jurat, del premi Ramon Llull 2024. No qüestiono la solvència del jurat simplement discrepo totalment dels seus comentaris a les xarxes. Jo mai no li hagués donat el premi.
En resum, que no m’ha agradat gens la novel·la que, tot i que entrecreua els grans esdeveniments de la història europea del segle XX amb la vida dels successius propietaris d'un piano Grotrian-Steinweg del 1915, ho fa amb una escriptura funcional i correcta però sense ànima, sense nervi, sense grapa, sense ganxo. Literatura fàtua, plena de presumpció, de vanitat infundada.
He llegit 99/443 pàgines del llibre (Història d’un piano. Ramon Gener. Columna, 2024) abans d’atrevir-me a dir la meva, que en tinc ganes.
Un centenar de pàgines en un llibre de 443 és un marge de confiança prou generós -com ara allò dels 100 dies de gràcia que es dóna als governs- com per a poder prendre partit.
Comento uns temes que em van quedar pendents al “Cantar la canya a Ramon Gener”.
1- La humanització d’un element, en aquest cas un piano és perillosíssima. I penso en la dels animals de companyia, a tall d'exemple. Atribuir a un animal o a un instrument musical qualitats humanes és inhumà.
2. Resulta que el llibre, editat en català i castellà, no està traduït segons l’autor. I doncs? Que potser escrivia cadascuna de les dues edicions simultàniament, cadascuna amb una mà? Va, home, va! ¿La imatge projectada durant tota la presentació, de l’edició en castellà, tampoc no era una una casualitat?
3- El paper dels premis literaris i la realitat editorial del país és, si més no, preocupant. A l'última edició de la revista La Directa (núm. 577, abril 2024) trobem un reportatge sobre l’edició independent, una espècie en extinció.
Es constata que la formació de grans conglomerats multinacionals com Planeta o Penguin Random House, que creixen a còpia d’absorbir altres editorials i publicar milers de volums, és determinant en l’evolució del sector dels llibres en català. Tanmateix, i per sort, això no ha aturat la proliferació de projectes de petit format, en molts casos capdavanters en qualitat i innovació.
Això ve a tomb perquè l’autor va insistir molt en què la seva obra va ser la guanyadora, entre els 51 exemplars i per unanimitat del jurat, del premi Ramon Llull 2024. No qüestiono la solvència del jurat simplement discrepo totalment dels seus comentaris a les xarxes. Jo mai no li hagués donat el premi.
En resum, que no m’ha agradat gens la novel·la que, tot i que entrecreua els grans esdeveniments de la història europea del segle XX amb la vida dels successius propietaris d'un piano Grotrian-Steinweg del 1915, ho fa amb una escriptura funcional i correcta però sense ànima, sense nervi, sense grapa, sense ganxo. Literatura fàtua, plena de presumpció, de vanitat infundada.
Ni de lluny es pot comparar amb el “Jo confesso” de Jaume Cabré, per més que el Ramon Gener s’hi vulgui comparar.
El millor de tot plegat, pel que fa a la novel·la del Ramon Gener, l’espectacle, el monòleg de la presentació en públic per part de l’autor, la campanya de promoció a totes les plataformes, mitjans de comunicació i xarxes socials. De ben segur que serà un dels llibres més venuts aquest sant Jordi doncs és el que es porta de fa uns anys.
Regaleu llibres però, sisplau, remeneu una mica que de ben segur que trobareu lectures molt més gratificants i de molta més vàlua literària.
A la literatura, com a la vida, hi ha arquitectes, hi ha paletes i hi ha manobres -com és el cas del Ramon Gener-.
El millor de tot plegat, pel que fa a la novel·la del Ramon Gener, l’espectacle, el monòleg de la presentació en públic per part de l’autor, la campanya de promoció a totes les plataformes, mitjans de comunicació i xarxes socials. De ben segur que serà un dels llibres més venuts aquest sant Jordi doncs és el que es porta de fa uns anys.
Regaleu llibres però, sisplau, remeneu una mica que de ben segur que trobareu lectures molt més gratificants i de molta més vàlua literària.
A la literatura, com a la vida, hi ha arquitectes, hi ha paletes i hi ha manobres -com és el cas del Ramon Gener-.
15 d’abril del 2024
Vilapensa 2024 Els altres
Jean Paul Sartre va escriure la famosa peça teatral “Huis clos”. L’argument de l’obra té la bellesa de les coses senzilles. L’obra acaba amb aquestes paraules, desoladores i cèlebres: “L’infern són els altres”.
Qui són els altres? Tots podem esdevenir els altres en qualsevol moment. Al voltant d’aquest concepte avui s’enceta una nova edició del VilaPensa, el festival del pensament que se celebra des de fa set anys a Vilafranca del Penedès.
Del 15 al 21 d’abril s’han programat una vintena d’actes que abordaran “Els altres” des d’àmbits molt diversos. Hi haurà, evidentment, espai per parlar dels fonaments, de com des del pensament s’entén aquesta categoria de l’altre, però se’n brindaran molts altres per apropar-se a aquest terme des d’altres vessants (feminisme, literatura, cinema, periodisme, música, teatre, cures, migració, fotografia…). I és que, si alguna cosa caracteritza i explica l’èxit del VilaPensa és, justament, la incitació a la reflexió sobre un mateix concepte des de dimensions diferents.
La filosofia, com la literatura o l’art, ens poden ajudar a resistir el corrent, a escapar de l'estupidesa, l’avorriment i la vulgaritat. La filosofia “no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l'examen de consciència” ens permet pensar de bell nou (“Filosofia salvatge”. Xisca Homar. Sembra Llibres, 2023).
Qui són els altres? Tots podem esdevenir els altres en qualsevol moment. Al voltant d’aquest concepte avui s’enceta una nova edició del VilaPensa, el festival del pensament que se celebra des de fa set anys a Vilafranca del Penedès.
Del 15 al 21 d’abril s’han programat una vintena d’actes que abordaran “Els altres” des d’àmbits molt diversos. Hi haurà, evidentment, espai per parlar dels fonaments, de com des del pensament s’entén aquesta categoria de l’altre, però se’n brindaran molts altres per apropar-se a aquest terme des d’altres vessants (feminisme, literatura, cinema, periodisme, música, teatre, cures, migració, fotografia…). I és que, si alguna cosa caracteritza i explica l’èxit del VilaPensa és, justament, la incitació a la reflexió sobre un mateix concepte des de dimensions diferents.
La filosofia, com la literatura o l’art, ens poden ajudar a resistir el corrent, a escapar de l'estupidesa, l’avorriment i la vulgaritat. La filosofia “no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l'examen de consciència” ens permet pensar de bell nou (“Filosofia salvatge”. Xisca Homar. Sembra Llibres, 2023).
14 d’abril del 2024
El Caso
Constato que El Caso encara existeix, ni que sigui en versió digital i sota l’aixopluc d’ El Nacional.
El pare no comprova diaris però sí que és cert que, de tant en tant, el comprava i comentava algun dels episodis més rebregats i sanguinaris.
Llegeixo els titulars del darrer número. Sang i fetge… i molta misèria i violència, que mai no és gratuïta. Prefereixo la dels germans Cohen, al cinema. O els Crims de Carles Porta.
Em ve al cap una lectura recent i molt suggeridora: L’assassinat considerat com una de les Belles Arts (Thomas de Quincey. Aeditors. BCN). La trama, delirant. Un excèntric club londinenc de fa un parell de segles es dedica a analitzar críticament els assassinats de la gran ciutat.
Amb un rigor filosòfic exquisit, De Quincey ens endinsa en les ambigüitats de la lògica i la moral, un dilema encara ben viu als nostres dies.
I és que, al capdavall, la vida mata. Una dedicatòria que em penso que ve a tomb:
A tots els estimats difunts
que m’han precedit.
El pare no comprova diaris però sí que és cert que, de tant en tant, el comprava i comentava algun dels episodis més rebregats i sanguinaris.
Llegeixo els titulars del darrer número. Sang i fetge… i molta misèria i violència, que mai no és gratuïta. Prefereixo la dels germans Cohen, al cinema. O els Crims de Carles Porta.
Em ve al cap una lectura recent i molt suggeridora: L’assassinat considerat com una de les Belles Arts (Thomas de Quincey. Aeditors. BCN). La trama, delirant. Un excèntric club londinenc de fa un parell de segles es dedica a analitzar críticament els assassinats de la gran ciutat.
Amb un rigor filosòfic exquisit, De Quincey ens endinsa en les ambigüitats de la lògica i la moral, un dilema encara ben viu als nostres dies.
I és que, al capdavall, la vida mata. Una dedicatòria que em penso que ve a tomb:
A tots els estimats difunts
que m’han precedit.
13 d’abril del 2024
Cantar la canya a Ramon Gener
He assistit a un bon grapat de presentacions de llibres. La d’ahir -Ramon Gener va presentar Vilafranca la seva novel·la “Història d’un piano”-, va ser la més accidentada, inversemblant i naïf que recordo.
Engeguem ¼ d’hora tard. L’autor s’ha perdut -culpa del nostre municipi que no té aparcaments a l’abast- i a sobre en arribar a l’Escorxador la periodista de Penedès Televisió li reclama una breu entrevista, tal com d’altra banda es fa sempre encara que no estigui escrit enlloc. Ja ho veieu, la culpa sempre és dels altres.
Li comunica al presentador, el Miquel Villalba, que li havia de fer de teloner i que havia de comentar els aspectes essencials de la novel·la i donar pas a la intervenció de l’autor, que no li calen els seus serveis, que ja ho té tot controlat, i posa la directa, amb la sala d’actes plena de gom a gom. Els autors mediàtics sempre arrosseguen molta més concurrència.
Mitja hora llarga de monòleg i vint minuts de preguntes del públic, en bona part coneixedors de la seva obra televisiva, radiofònica i literària i que majoritàriament l’ensabonen amb escreix. En acabar, una cua immensa de públic esperant pacientment la seva hora.
Les referències que personalment tinc de Ramon Gener són escasses. Em van agradar molt els seus “Òpera amb texans” i “This is art” i només he llegit “L’amor et farà immortal” (ARA llibres 2016), un llibre de lectura fàcil farcit de referències musicals, històriques i mitològiques, de to divulgatiu. Ara, després de sentir alguns comentaris del Ramon, sí que tinc curiositat intel·lectual i bel·ligerant pel seu contingut.
Comença la seva presentació, la darrera de la trentena que diu que ja porta, amb una posada en escena ben estudiada i audaç, amb una bateria de recursos oratoris per tal de mantenir l’atenció del públic sense desvelar més informació de l’estrictament necessària i buscant de mil maneres la complicitat de l'audiència amb un objectiu clar: que en acabar la presentació tothom marxi amb el seu llibre sota el braç.
Diu no recordar el nom de l’entitat que ha gestionat la presentació, la qual cosa m'acaba de convèncer que la presentació és única i estàndard.
Pel que fa al contingut, unes quantes consideracions per part meva.
1- Quan, responent a una pregunta d’un assistent, es va veure obligat a parlar d’un parell de llibres excel·lents que tenen una trama semblant (el Jo confesso de Jaume Cabré i El violí d'Auswitch de M. Àngels Anglada) amb incomoditat va sortir per la tangent, donant a entendre que el seu llibre és una altra cosa, i que cap altre instrument musical és equiparable al piano. Fins i tot va insinuar que el Jaume Cabré estava neguitós perquè volia rebre d’immediat el seu llibre tan bon punt es va saber de la seva existència.
2- La voluntat de transcendència és del tot respectable però potser que no en fem un gra massa.
3- La línia divisòria entre la realitat i la ficció pot ser prima, naturalment. Fins i tot es poden dir mitges veritats. Mentides, no.
4- Quan es va pel món, ni que sigui pel rerepaís, cal ser respectuós i atent amb les persones amb qui tractes, més enllà de l’editorial a qui et deus.
5- L’ego pujat de to no és mai la millor opció, ni a curt ni a mitjà termini.
Per tot plegat em sap greu que una presentació amb bones expectatives va acabar amb mal gust de boca per part meva. Massa vuit i nous i cartes que no lliguen.
Em llegiré el llibre i, en acabar, faré la crítica. Tinc ganes de fer la comparativa amb el Jo confesso del Jaume Cabré, a tall d'exemple. Doncs això, que continuarà.
Engeguem ¼ d’hora tard. L’autor s’ha perdut -culpa del nostre municipi que no té aparcaments a l’abast- i a sobre en arribar a l’Escorxador la periodista de Penedès Televisió li reclama una breu entrevista, tal com d’altra banda es fa sempre encara que no estigui escrit enlloc. Ja ho veieu, la culpa sempre és dels altres.
Li comunica al presentador, el Miquel Villalba, que li havia de fer de teloner i que havia de comentar els aspectes essencials de la novel·la i donar pas a la intervenció de l’autor, que no li calen els seus serveis, que ja ho té tot controlat, i posa la directa, amb la sala d’actes plena de gom a gom. Els autors mediàtics sempre arrosseguen molta més concurrència.
Mitja hora llarga de monòleg i vint minuts de preguntes del públic, en bona part coneixedors de la seva obra televisiva, radiofònica i literària i que majoritàriament l’ensabonen amb escreix. En acabar, una cua immensa de públic esperant pacientment la seva hora.
Les referències que personalment tinc de Ramon Gener són escasses. Em van agradar molt els seus “Òpera amb texans” i “This is art” i només he llegit “L’amor et farà immortal” (ARA llibres 2016), un llibre de lectura fàcil farcit de referències musicals, històriques i mitològiques, de to divulgatiu. Ara, després de sentir alguns comentaris del Ramon, sí que tinc curiositat intel·lectual i bel·ligerant pel seu contingut.
Comença la seva presentació, la darrera de la trentena que diu que ja porta, amb una posada en escena ben estudiada i audaç, amb una bateria de recursos oratoris per tal de mantenir l’atenció del públic sense desvelar més informació de l’estrictament necessària i buscant de mil maneres la complicitat de l'audiència amb un objectiu clar: que en acabar la presentació tothom marxi amb el seu llibre sota el braç.
Diu no recordar el nom de l’entitat que ha gestionat la presentació, la qual cosa m'acaba de convèncer que la presentació és única i estàndard.
Pel que fa al contingut, unes quantes consideracions per part meva.
1- Quan, responent a una pregunta d’un assistent, es va veure obligat a parlar d’un parell de llibres excel·lents que tenen una trama semblant (el Jo confesso de Jaume Cabré i El violí d'Auswitch de M. Àngels Anglada) amb incomoditat va sortir per la tangent, donant a entendre que el seu llibre és una altra cosa, i que cap altre instrument musical és equiparable al piano. Fins i tot va insinuar que el Jaume Cabré estava neguitós perquè volia rebre d’immediat el seu llibre tan bon punt es va saber de la seva existència.
2- La voluntat de transcendència és del tot respectable però potser que no en fem un gra massa.
3- La línia divisòria entre la realitat i la ficció pot ser prima, naturalment. Fins i tot es poden dir mitges veritats. Mentides, no.
4- Quan es va pel món, ni que sigui pel rerepaís, cal ser respectuós i atent amb les persones amb qui tractes, més enllà de l’editorial a qui et deus.
5- L’ego pujat de to no és mai la millor opció, ni a curt ni a mitjà termini.
Per tot plegat em sap greu que una presentació amb bones expectatives va acabar amb mal gust de boca per part meva. Massa vuit i nous i cartes que no lliguen.
Em llegiré el llibre i, en acabar, faré la crítica. Tinc ganes de fer la comparativa amb el Jo confesso del Jaume Cabré, a tall d'exemple. Doncs això, que continuarà.
12 d’abril del 2024
No dispareu al pianista!
Aquesta tarda, a 2/4 de 8, a la sala d’actes de l’Escorxador, Ramon Gener presentarà Vilafranca la seva novel·la “Història d’un piano”, un relat en el qual un piano construït a la ciutat alemanya de Brunsvic l’any 1915 i retrobat més d’un segles després en una botiga d’instruments musicals del barri de Gràcia, es convertirà en el fil conductor d’una intensa història d’amor i redempció que portarà el protagonista a recórrer la història d’Europa del convuls segle XX.
A la presentació, organitzada per l’editorial i La Cultural Llibreria, el pianista i director coral, Miquel Villalba -l’hereu de casa-, serà l’encarregat de glossar la novel·la amb la qual Gener es va proclamar guanyador del Premi Ramon Llull.
Ara fa uns 20 anys, quan el Miquel i el seu germà Martí començaven a tocar el piano a casa, recordo que fèiem broma. Fins i tot vam arribar a posar un cartell, com a les pelis del far west, que venia a dir allò de “no dispareu al pianista”.
Aquesta tarda escoltarem el Miquel, que de fet farà de teloner del Ramon Gener. I tinc curiositat per veure com se’n curt d’una situació que no sé ben bé ni com ni per què, no li resultarà del tot còmoda. Com que és molt capaç i té una bona caixa d’eines no em fa patir gens ni mica.
A la presentació, organitzada per l’editorial i La Cultural Llibreria, el pianista i director coral, Miquel Villalba -l’hereu de casa-, serà l’encarregat de glossar la novel·la amb la qual Gener es va proclamar guanyador del Premi Ramon Llull.
Ara fa uns 20 anys, quan el Miquel i el seu germà Martí començaven a tocar el piano a casa, recordo que fèiem broma. Fins i tot vam arribar a posar un cartell, com a les pelis del far west, que venia a dir allò de “no dispareu al pianista”.
Aquesta tarda escoltarem el Miquel, que de fet farà de teloner del Ramon Gener. I tinc curiositat per veure com se’n curt d’una situació que no sé ben bé ni com ni per què, no li resultarà del tot còmoda. Com que és molt capaç i té una bona caixa d’eines no em fa patir gens ni mica.
11 d’abril del 2024
Estem encallats
L’enyorat Carles Capdevila ja ho deia el 2007 (Estem encallats. Pel darrere). “El moment més delicat quan estudiem una carrera, aprenem un ofici o tenim una relació de parella és quan caus en una mena de sot i no és només que deixis d’avançar, és que recules.
Deia també que el nostre país, la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat. Pel cansament i incompetència propis, i pel grau de dificultats del món en general i Espanya en particular.
No ens posem d'acord sobre quina és la sortida del sot ni a qui acceptem com a xerpa, i així que mirem enrere ens agafa el vertigen per la nostàlgia de quan avançàvem més de pressa i més junts, pel pànic a recular i caure pendent avall, i perquè el camí cap amunt existeix, però des d’allà dalt, ara mateix, ens arriben més pedregades que mans esteses.”
No estem pas millor a data d’avui, a les portes d’unes altres eleccions catalanes, i ho dic sense donar per bona la llei de Murphy -tot allò que pot empitjorar empitjorarà-.
Pau Vidal dies enrere esmentava dues mancances de l’esquerra independentista: la poca fidelitat a la seva tradició política i la falta de formació en temes clau de país. Un exemple d’això és la llengua.
Eva Piquer (Catorze, novembre 2014) avisava de l’error de creure’ns millors que els nostres adversaris. Esquivar la temptació de la superioritat moral sembla la postura més intel·ligent.
L’aprenentatge terapèutic diria que és això, aprendre a garrotades. O ni així.
Deia també que el nostre país, la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat. Pel cansament i incompetència propis, i pel grau de dificultats del món en general i Espanya en particular.
No ens posem d'acord sobre quina és la sortida del sot ni a qui acceptem com a xerpa, i així que mirem enrere ens agafa el vertigen per la nostàlgia de quan avançàvem més de pressa i més junts, pel pànic a recular i caure pendent avall, i perquè el camí cap amunt existeix, però des d’allà dalt, ara mateix, ens arriben més pedregades que mans esteses.”
No estem pas millor a data d’avui, a les portes d’unes altres eleccions catalanes, i ho dic sense donar per bona la llei de Murphy -tot allò que pot empitjorar empitjorarà-.
Pau Vidal dies enrere esmentava dues mancances de l’esquerra independentista: la poca fidelitat a la seva tradició política i la falta de formació en temes clau de país. Un exemple d’això és la llengua.
Eva Piquer (Catorze, novembre 2014) avisava de l’error de creure’ns millors que els nostres adversaris. Esquivar la temptació de la superioritat moral sembla la postura més intel·ligent.
L’aprenentatge terapèutic diria que és això, aprendre a garrotades. O ni així.
10 d’abril del 2024
14 Catorze: quins deu anys més bèsties!
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català.
Com diu Eva Piquer, ànima de la criatura, l’1 d’abril del 2014 (1-4 del 14) Catorze es donava a conèixer. Fa deu anys -diu- vaig tenir la gosadia i la inconsciència de muntar Catorze, un mitjà digital que pretén tenir una mirada literària sobre el món de la cultura. Un mitjà que fa i difon cultura. Que dóna visibilitat a la creació –literària, teatral, cinematogràfica, artística i musical– i que és també en si mateix un trampolí creatiu.
La cultura és el que queda quan no queda res més. Quan tota la resta es trenca. N’estic convençuda, ho he comprovat de primera mà. Aferrar-nos a la cultura –als llibres, a la música, a l’art– ens permet tirar endavant malgrat la boira i contra la boira. En aquest cosmos emboirat i boirós, un mitjà que fa cultura i acosta la cultura a tothom té, crec, prou raó de ser. Ningú se salva sol.
Eva Piquer destil·la saviesa com a articulista. Es mereix el nostre agraïment com a mare de la criatura, del digital Catorze. Per molts anys Catorze!
De l’enyorat Carles Capdevila, pare del diari ARA i sempre present, en parlarem un altre dia
Com diu Eva Piquer, ànima de la criatura, l’1 d’abril del 2014 (1-4 del 14) Catorze es donava a conèixer. Fa deu anys -diu- vaig tenir la gosadia i la inconsciència de muntar Catorze, un mitjà digital que pretén tenir una mirada literària sobre el món de la cultura. Un mitjà que fa i difon cultura. Que dóna visibilitat a la creació –literària, teatral, cinematogràfica, artística i musical– i que és també en si mateix un trampolí creatiu.
La cultura és el que queda quan no queda res més. Quan tota la resta es trenca. N’estic convençuda, ho he comprovat de primera mà. Aferrar-nos a la cultura –als llibres, a la música, a l’art– ens permet tirar endavant malgrat la boira i contra la boira. En aquest cosmos emboirat i boirós, un mitjà que fa cultura i acosta la cultura a tothom té, crec, prou raó de ser. Ningú se salva sol.
Eva Piquer destil·la saviesa com a articulista. Es mereix el nostre agraïment com a mare de la criatura, del digital Catorze. Per molts anys Catorze!
De l’enyorat Carles Capdevila, pare del diari ARA i sempre present, en parlarem un altre dia
9 d’abril del 2024
La promesa
Vaig a donar plasma al local social de cal Figarot. Una hora, tant sí com no. És una operació de més llarga durada que una donació simple de sang i, tot i que la durada temporal pot estar en funció d’algunes variables com ara la tensió arterial, ve a suposar una hora mal comptada que es diu ara.
Prenc lectura. L'opuscle “La promesa” (Jordi Llavina - La Cultural llibres 2016). Una edició amb motiu de la celebració del cinquè aniversari de La Cultural llibreria. Una història simple i ben travada, rodona i amable,
En paral·lel també estic llegint aquests dies “El temps de la promesa” (Marina Garcés. Nous quaderns anagrama. 2023). Al pròleg la Marina ja fa unes consideracions, a mode al·legat final. En trio unes quantes a continuació.
Les promeses ocupen un lloc poc important, avui. Fer-se promeses sembla un gest antic, un gest romàntic o cavalleresc. Fer una promesa vertadera s’ha convertit avui en un gest entre incòmode i inesperat.
Les promeses que no fem estan en els objectes que consumim, en la tecnologia que utilitzem, en les teràpies i els medicaments, en els manuals que llegim per educar més bé els nostres fills…
Però, com prometre res si posem el futur en perill? Aquesta és la pregunta del sentit comú: sense futur no hi ha promeses. De quin futur podem disposar si no ens atrevim a prometre’ns res?
La història ens diu que bona part de la humanitat ha estat exclosa de l’espai de la promesa: qui no disposa lliurement de la seva voluntat no pot prometre res a ningú.
Prenc lectura. L'opuscle “La promesa” (Jordi Llavina - La Cultural llibres 2016). Una edició amb motiu de la celebració del cinquè aniversari de La Cultural llibreria. Una història simple i ben travada, rodona i amable,
En paral·lel també estic llegint aquests dies “El temps de la promesa” (Marina Garcés. Nous quaderns anagrama. 2023). Al pròleg la Marina ja fa unes consideracions, a mode al·legat final. En trio unes quantes a continuació.
Les promeses ocupen un lloc poc important, avui. Fer-se promeses sembla un gest antic, un gest romàntic o cavalleresc. Fer una promesa vertadera s’ha convertit avui en un gest entre incòmode i inesperat.
Les promeses que no fem estan en els objectes que consumim, en la tecnologia que utilitzem, en les teràpies i els medicaments, en els manuals que llegim per educar més bé els nostres fills…
Però, com prometre res si posem el futur en perill? Aquesta és la pregunta del sentit comú: sense futur no hi ha promeses. De quin futur podem disposar si no ens atrevim a prometre’ns res?
La història ens diu que bona part de la humanitat ha estat exclosa de l’espai de la promesa: qui no disposa lliurement de la seva voluntat no pot prometre res a ningú.
Molt trist tot plegat.
8 d’abril del 2024
Modigliani - Giacometti -- Neus Villar
Amedeo Modigliani va ser un pintor i escultor italià que va desenvolupar la major part de la seva carrera a França. Les seves obres es distingien per colls allargats, ulls cecs, nassos penjants i cossos en postures extremes, tot plegat embolicat en una paleta de colors predominantment rovellats.
Alberto Giacometti, escultor i pintor suís, va representar com ningú la solitud i l'aïllament de l'ésser humà al segle XX. Les seves típiques escultures d'una primesa extrema són molt reconeixibles i admirades com una volta excel·lent a l'art figuratiu.
La Neus Villar segueix les seves traces al meu entendre. “Del pòsit al vel de la ignorància - El vel de la ignorància” són uns projectes molt atractius i suggeridors. Hem tingut l’oportunitat de veure els seus muntatges a Vilafranca, a Sitges i ara al Molí de Cal Xerta, a sant Pere de Riudebitlles.
Dibuixos antropomòrfics, individus en el col·lectiu, persones al costat de persones, personatges allargassats que es despleguen en contacte…
“Encara que estàvem molt a prop els uns dels altres, seguíem sent tres aïllats que veiem la nit per primera vegada” (Rilke, R. 1934)
“El dibuix com a perllongació d’un mateix. La creativitat com a motor de vida” que diu la Neus.
belluguen i es corben, s’abracen i s’ajuden, s’arrepengen i
s’indiquen i s’esquincen, i s’amotllen, i s’ignoren, i
s’amanyaguen, i conviuen, comparteixen i viatgen, es nodreixen i
s’admiren, i s’esbraven i dansen i s’odien i pateixen…
I caminen, s’acompanyen, es guien, s’eixamplen i s’estrenyen, es
contemplen, s’encadenen, suren, s’inclinen, cauen i s’aixequen.
Aquells personatges allargassats, esprimatxats, escanyolits coll
llargaruts, peus eixamplats, espaterrats, delicats, entortolligats,
encaixats, deslligats…
I cansats, espremuts, continguts, encisats, esmaperduts, indisposats,
alineats, descompassats, embadalits, conquistats, superposats,
estovats… i baldats,
Aquells personatges allargassats…
Alberto Giacometti, escultor i pintor suís, va representar com ningú la solitud i l'aïllament de l'ésser humà al segle XX. Les seves típiques escultures d'una primesa extrema són molt reconeixibles i admirades com una volta excel·lent a l'art figuratiu.
La Neus Villar segueix les seves traces al meu entendre. “Del pòsit al vel de la ignorància - El vel de la ignorància” són uns projectes molt atractius i suggeridors. Hem tingut l’oportunitat de veure els seus muntatges a Vilafranca, a Sitges i ara al Molí de Cal Xerta, a sant Pere de Riudebitlles.
Dibuixos antropomòrfics, individus en el col·lectiu, persones al costat de persones, personatges allargassats que es despleguen en contacte…
“Encara que estàvem molt a prop els uns dels altres, seguíem sent tres aïllats que veiem la nit per primera vegada” (Rilke, R. 1934)
“El dibuix com a perllongació d’un mateix. La creativitat com a motor de vida” que diu la Neus.
Aquells personatges allargassats. Poema. @neusvillarAquells personatges allargassats que s’estiren i es toquen, es
belluguen i es corben, s’abracen i s’ajuden, s’arrepengen i
s’indiquen i s’esquincen, i s’amotllen, i s’ignoren, i
s’amanyaguen, i conviuen, comparteixen i viatgen, es nodreixen i
s’admiren, i s’esbraven i dansen i s’odien i pateixen…
I caminen, s’acompanyen, es guien, s’eixamplen i s’estrenyen, es
contemplen, s’encadenen, suren, s’inclinen, cauen i s’aixequen.
Aquells personatges allargassats, esprimatxats, escanyolits coll
llargaruts, peus eixamplats, espaterrats, delicats, entortolligats,
encaixats, deslligats…
I cansats, espremuts, continguts, encisats, esmaperduts, indisposats,
alineats, descompassats, embadalits, conquistats, superposats,
estovats… i baldats,
Aquells personatges allargassats…
6 d’abril del 2024
Jutgessa de Pau
Anna Ràfols Pujol, del barri de Can Rigol, amiga i propietària de l’hort que conreo amb tota la traça i delicadesa que tinc al meu abast, serà a partir d'ara la nova Jutgessa de Pau de Sant Martí Sarroca.
Un jutjat de pau és un òrgan unipersonal que té jurisdicció al terme municipal corresponent. Els jutjats de pau són el primer esglaó de l'aparell judicial. Tenen exclusivament competències civils en tràmits i celebració de tota mena d'actes de conciliació. (Viquipèdia dixit).
Arribats en aquest punt és on se’m generen dubtes existencials. M’explico. En cas de plet entre l’Anna (propietària de l’hort que jo conreo) i jo (parcer sense ofici ni benefici) a qui m’hauria d’adreçar? No seria un cas de conflicte d’interessos i d'indefensió jurídica?
Estic preocupat i ben amoïnat. I desitjo, ara més que mai, no cometre cap imprudència temerària, que plogui força i que la collita sigui bona per tal de poder liquidar amb l’Anna les parts proporcionals de la collita d’hortalisses. Que hi hagi pau i treva en definitiva.
D’altra banda res no fa pensar que aquest càrrec no sigui l’inici d’una llarga carrera política de l’Anna Ràfols. No fóra ni el primer ni el darrer cas, de ben segur. Qui sap si a mitjà o llarg termini sentirem parlar d’un altra “mare Ràfols”, amb santuari o amb sense, tot i que es diu popularment que “mare només n’hi ha una”.
Un jutjat de pau és un òrgan unipersonal que té jurisdicció al terme municipal corresponent. Els jutjats de pau són el primer esglaó de l'aparell judicial. Tenen exclusivament competències civils en tràmits i celebració de tota mena d'actes de conciliació. (Viquipèdia dixit).
Arribats en aquest punt és on se’m generen dubtes existencials. M’explico. En cas de plet entre l’Anna (propietària de l’hort que jo conreo) i jo (parcer sense ofici ni benefici) a qui m’hauria d’adreçar? No seria un cas de conflicte d’interessos i d'indefensió jurídica?
Estic preocupat i ben amoïnat. I desitjo, ara més que mai, no cometre cap imprudència temerària, que plogui força i que la collita sigui bona per tal de poder liquidar amb l’Anna les parts proporcionals de la collita d’hortalisses. Que hi hagi pau i treva en definitiva.
D’altra banda res no fa pensar que aquest càrrec no sigui l’inici d’una llarga carrera política de l’Anna Ràfols. No fóra ni el primer ni el darrer cas, de ben segur. Qui sap si a mitjà o llarg termini sentirem parlar d’un altra “mare Ràfols”, amb santuari o amb sense, tot i que es diu popularment que “mare només n’hi ha una”.
5 d’abril del 2024
Salut!
Avui 5 d’abril, a les 7 de la tarda, a la plaça Penedès, concentració. “Sortim al carrer per defensar la nostra sanitat pública” és el lema, clar i català.
Es denuncia la precarització de la sanitat pública, especialment de l’atenció primària, les condicions laborals de les seves professionals, les privatitzacions en detriment dels serveis públics i el sistema pervers que s’enfoca només en la intervenció sobre les malalties en comptes d’establir polítiques transversals que fomentin la Salut.
Demà passat és el dia mundial pel dret a la salut. De fet, tots els dies haurien de ser pel dret a la salut.
Demanar hora la teu CAP o comentar amb la gent que t’envolta les llistes d’espera per a tot és de les coses més tristes i lamentables que pots fer.
Res no fa pensar que el panorama hagi de canviar. Aquest és un titular de premsa d’avui mateix: “L’hospital Vall d’Hebron comunica a la plantilla que no renovarà el contracte de 200 professionals. L'hospital no compta amb els fons covid i ha d'assumir millores salarials de l'ICS i la redistribució de professionals”.
On és aquell sistema de salut considerat modèlic i eficient d’anys enrere? Que ja no és el sistema sanitari una estructura d’estat?
Es denuncia la precarització de la sanitat pública, especialment de l’atenció primària, les condicions laborals de les seves professionals, les privatitzacions en detriment dels serveis públics i el sistema pervers que s’enfoca només en la intervenció sobre les malalties en comptes d’establir polítiques transversals que fomentin la Salut.
Demà passat és el dia mundial pel dret a la salut. De fet, tots els dies haurien de ser pel dret a la salut.
Demanar hora la teu CAP o comentar amb la gent que t’envolta les llistes d’espera per a tot és de les coses més tristes i lamentables que pots fer.
Res no fa pensar que el panorama hagi de canviar. Aquest és un titular de premsa d’avui mateix: “L’hospital Vall d’Hebron comunica a la plantilla que no renovarà el contracte de 200 professionals. L'hospital no compta amb els fons covid i ha d'assumir millores salarials de l'ICS i la redistribució de professionals”.
On és aquell sistema de salut considerat modèlic i eficient d’anys enrere? Que ja no és el sistema sanitari una estructura d’estat?
Alegrem la jornada amb un tema esplèndid: “A woman's heart”. Mary Black, Frances Black, and Karen Matheson performing Eleanor McEvoy's song in Glasgow. https://youtu.be/m03aJR1avcY?si=gPnpwWFyHQ4uNwuw
4 d’abril del 2024
Amb filosofia
D'aquí a una estona un grup de jubilats interessats en temes filosòfics debatrem algunes de les propostes del llibre “Filosofia salvatge” (Xisca Homar. Sembra Llibres, 2023).
“Vindicam la filosofia com a pràctica de vida, ara que saber com hem de viure se’ns ha tornat una pregunta urgent” declara l’autora, que entén la filosofia “no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l'examen de consciència”.
Sebastià Portell al pròleg, diu: “llegir aquest llibre és com pujar a la furgoneta d’un safari. Una manera de filosofar amiga de la salvatgia que ens arriba sense llibre d’instruccions i que justament per això pot encetar camins cap a llocs inimaginats: una filosofia salvatge, senzilla, poderosíssima. Com un matxet.”
Totalment d’acord. I molt recomanable la seva lectura. Prenem-nos la vida amb filosofia!
“Vindicam la filosofia com a pràctica de vida, ara que saber com hem de viure se’ns ha tornat una pregunta urgent” declara l’autora, que entén la filosofia “no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l'examen de consciència”.
Sebastià Portell al pròleg, diu: “llegir aquest llibre és com pujar a la furgoneta d’un safari. Una manera de filosofar amiga de la salvatgia que ens arriba sense llibre d’instruccions i que justament per això pot encetar camins cap a llocs inimaginats: una filosofia salvatge, senzilla, poderosíssima. Com un matxet.”
Totalment d’acord. I molt recomanable la seva lectura. Prenem-nos la vida amb filosofia!
3 d’abril del 2024
La bossa o la vida
Acabo de rellegir, en diagonal, algun dels relats de l’antologia de conte policíac “La bossa o la vida” (L’Esparver. Llegir núm. 24, 1990). No sóc un bon lector de novel·la negra, no, però de tant en tant…
En una encertada introducció en Manel Ollé explica l’evolució del gènere criminal, de les dues tendències no sempre fàcils de delimitar: el conte policíac (Edgar Allan Poe com a referent) i la novel·la negra (Dashiell Hammett com a figura fundacional).
Durant la dècada dels anys vint del segle XX als Estats Units aconsegueixen una gran difusiò els pulps magazines, revistes barates de temàtica diversa. En aquests mitjans es gesta una nova manera de tractar el crim.
La “National Prohibition Act” (1920) o “llei seca”, que il·legalitza les begudes alcohòliques prepara el terreny per a la viol`necia, la corrupció, la misèria i el crim. Literariament parlant la deducció deixa pas a l’acció, l’enigma al crim, mentre els ambients i els personatges ja no reben el tractament esquemàtic i convencional.
A casa nostra Manuel de Pedrolo, director de “La cua de palla, Jaume fuster, Xavier Coma, el col·lectiu Ofèlia Dracs, Ferran Torrent, Andreu Martin… i d’altres en son uns bons exemples de la bona novel·la negra.
Aquests dies que se celebra el centenari del naixement de Marlon Brando -insuperable Vito Corleone de El Padrino- penso en la grandesa, l’èpica, la violència extrema i els estralls de la “llei seca”, que espero no haver de patir mai en primera persona: el vi és mitja vi-da.
En una encertada introducció en Manel Ollé explica l’evolució del gènere criminal, de les dues tendències no sempre fàcils de delimitar: el conte policíac (Edgar Allan Poe com a referent) i la novel·la negra (Dashiell Hammett com a figura fundacional).
Durant la dècada dels anys vint del segle XX als Estats Units aconsegueixen una gran difusiò els pulps magazines, revistes barates de temàtica diversa. En aquests mitjans es gesta una nova manera de tractar el crim.
La “National Prohibition Act” (1920) o “llei seca”, que il·legalitza les begudes alcohòliques prepara el terreny per a la viol`necia, la corrupció, la misèria i el crim. Literariament parlant la deducció deixa pas a l’acció, l’enigma al crim, mentre els ambients i els personatges ja no reben el tractament esquemàtic i convencional.
A casa nostra Manuel de Pedrolo, director de “La cua de palla, Jaume fuster, Xavier Coma, el col·lectiu Ofèlia Dracs, Ferran Torrent, Andreu Martin… i d’altres en son uns bons exemples de la bona novel·la negra.
Aquests dies que se celebra el centenari del naixement de Marlon Brando -insuperable Vito Corleone de El Padrino- penso en la grandesa, l’èpica, la violència extrema i els estralls de la “llei seca”, que espero no haver de patir mai en primera persona: el vi és mitja vi-da.
2 d’abril del 2024
Operació tornada
Aquest diumenge 31 de març i dilluns 1 d’abril hem anat al poble on vaig néixer (El Cubillo - Alcalá de la Vega - província de Conca) i a la ciutat de Conca, a fer unes gestions notarials.
Fred, aiguaneu i fins i tot neu a les muntanyes de la meseta, a 600 km del Penedès. Diumenge al migdia, a l’A3 de València a Madrid, ens veiem implicats en l’operació tornada dels madrilenys que es desplacen a la comunitat valenciana, que són molts. Una hora de cues quilomètriques de València a Xiva (a Madrid el dilluns de Pasqua no és festa).
Dilluns a la tarda, de tornada cap a Vilafranca del Penedès, cues i marxa lenta a l’AP7 a l’alçada d’Orpesa i a les terres de l’Ebre a causa d’un autocar avariat i també d’un accident. Una hora i mitja de retard. Les sis hores previstes s’han convertit en set hores i mitja. No recordo haver patit mai res de semblant però què hi farem, és el que hi ha. Això és el que deuen suportar tot sovint moltíssima gent de l’àrea metropolitana a l’estiu o a l’hivern, ja sigui en desplaçament al litoral o al Pirineu.
El setembre de 1966, a trenc d’alba, dalt d’una camioneta atrotinada, els pares, la meva germana i jo vam viatjar de El Cubillo a Montblanc, a la Conca de Barberà, amb totes les pertinences i tota la vida a sobre.
Fred, aiguaneu i fins i tot neu a les muntanyes de la meseta, a 600 km del Penedès. Diumenge al migdia, a l’A3 de València a Madrid, ens veiem implicats en l’operació tornada dels madrilenys que es desplacen a la comunitat valenciana, que són molts. Una hora de cues quilomètriques de València a Xiva (a Madrid el dilluns de Pasqua no és festa).
Dilluns a la tarda, de tornada cap a Vilafranca del Penedès, cues i marxa lenta a l’AP7 a l’alçada d’Orpesa i a les terres de l’Ebre a causa d’un autocar avariat i també d’un accident. Una hora i mitja de retard. Les sis hores previstes s’han convertit en set hores i mitja. No recordo haver patit mai res de semblant però què hi farem, és el que hi ha. Això és el que deuen suportar tot sovint moltíssima gent de l’àrea metropolitana a l’estiu o a l’hivern, ja sigui en desplaçament al litoral o al Pirineu.
El setembre de 1966, a trenc d’alba, dalt d’una camioneta atrotinada, els pares, la meva germana i jo vam viatjar de El Cubillo a Montblanc, a la Conca de Barberà, amb totes les pertinences i tota la vida a sobre.
Un llarg viatge a través de Terol que va durar pel que recordo vagament fins a la tarda vespre. Un viatge de no retorn cap a una terra d’acollida que oferia un futur, unes expectatives inexistents al poble. Un camí molt similar al de tantes i tantes famílies migrants de la meseta castellana.
Al llarg de gairebé 60 anys he tornat una dotzena de vegades al poble del qual vaig marxar als 6 anys però això no és ben bé una operació tornada, que mai no s'ha produït.
Vaig desconnectar i vaig refer la meva vida en uns altres indrets, lluny de la meseta, sense cap cordó umbilical que em lligués estretament. Tot plegat, penso, es mereix una reflexió que em cal fer. I deixar constància, negre sobre blanc, de tot plegat, que és la manera més habitual d’evitar que “tot això es perdi, com les llàgrimes en la pluja” (Blade Runner). És una de les tasques que m’he proposat tenir enllestida els propers mesos.
Al llarg de gairebé 60 anys he tornat una dotzena de vegades al poble del qual vaig marxar als 6 anys però això no és ben bé una operació tornada, que mai no s'ha produït.
Vaig desconnectar i vaig refer la meva vida en uns altres indrets, lluny de la meseta, sense cap cordó umbilical que em lligués estretament. Tot plegat, penso, es mereix una reflexió que em cal fer. I deixar constància, negre sobre blanc, de tot plegat, que és la manera més habitual d’evitar que “tot això es perdi, com les llàgrimes en la pluja” (Blade Runner). És una de les tasques que m’he proposat tenir enllestida els propers mesos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)