17 de setembre de 2015

Anaven lents perquè anaven lluny

L'ARA es fa ressó de la campanya electoral a Youtube 

No hi ha color, realment. El relat de la CUP ha estat viral, letal, contundent i convincent, ben lluny del relat ensucrat i retòric de Junts pel sí

Alguns mitjans de comunicació s'han fet ressó. No n'hi ha per menys. El Punt Avui parla dels antiherois de la CUP  

Per primer cop s'utilitza l'humor i la caricatura pròpia per traslladar un missatge electoral. Amb un estil comunicatiu propi, un llenguatge humorístic i un estil narratiu que enganxa.

Darrera hi ha la productora Metromuster, autora del documental Ciutat Morta. I una ironia fina, subtil, calculada i engrescadora. 

Encara que no ho sembli això és un vídeo electoral. Set minuts i vint-i-sis segons de material sensible. Un híbrid entre l'spaghetti western i la road movie. Molt recomanable.

15 de setembre de 2015

Un home gran, un gran home

Avui dia 15 hem enterrat Manel Cervera i Fita, l'avi Manel. Un home gran, un gran home.
Cent anys d'optimisme vital, d'entusiasme, d'harmonia, de cultura i esforç... de vida plena en definitiva.

Els darrers 25 anys he tingut la sort de tractar-lo, de conviure a estones i d'aprendre sempre de la seva immensa lliçó de vida. He estat un admirador de la seva persona: un homenot del tot rellevant com diria Josep Pla. D'un relleu immens, ple, suggeridor i compacte. Posseidor, al capdavall, de la fórmula secreta de la felicitat.

Una vida  joiosa i una mort ben plàcida. I, com a colofó, una funeral multitudinari amb una posada en escena preciosa, un tempo ajustat i res, absolutament res, sobrer.
Un recordatori bonic, un sermó contingut, unes lectures ben triades, unes breus paraules de comiat i l'acompanyament sempre gratificant de la música. 

Un salm del recordatori que és tota una declaració de principis: Deixeu veure al vostre servent la claror de la vostra mirada, salveu-me per l'amor que em teniu. Salm 31, 17

Per un moment m'ha passat pel cap un pensament bonic. He pensat en com de merescut, esclatant i estimulant hagués estat un aplaudiment espontani i sentit per part de tota la gent present a Santa Maria.

La tendresa de l'adéu no ens pot ocultar el record del teu mirar alegre i lluminós. 
(Del comiat al pare )

Descansi en pau. 



11 de setembre de 2015

Via lliure a la República Catalana

La Via Lliure a la República Catalana s'ha consumat. Impressionant, un cop més.

La República Catalana és l'únic projecte creïble amb cara i ulls que hi ha sobre la taula.
I el repte és tan gran que, per anar bé, no hauríem de fallar. O malament rai!
Diu la Liz Castro que volem, senzillament, un estat propi independent. Quedi clar.

El 27-S hi haurà moltes coses en joc. No sé si aquesta convocatòria electoral serà el Rubicó català (recordeu que Juli Cèsar en creuar el riu Rubicó va pronunciar la famosa frase alea iacta est, per deixar ben clar que passés el que passés, ja no se'n podia desdir).
No sé si ja som a prop del riu; més aviat penso que encara no hem travessat els Pirineus. Ni som ben bé encara al moment zero, el punt que marca un abans i un despres. 

El que hem viscut és a la nostra memòria, el que hem de viure és a les nostres mans. Siguem arquitectes del nostre propi destí que deia Albert Einstein.

Posats a demanar i a afegir una quota de poesia, de la mà de Joan Margarit:
Hem escollit ser un poble sense herois. Just aquesta és, avui, la nostra força.
No badem. Tenim el que tenim, i prou.


6 de setembre de 2015

Migracions i desmemòria

La bona gent de l'Amical Mauthausen ens recorda que Europa ha perdut la memòria del seu passat colonial i ha oblidat les lliçons que s'haurien d'haver tret del mortifer segle XX.
Aquesta Europa que davant una crisi humanitària de tanta envergadura es perd en disputes i xerrameca, s'obstina en aixecar murs en lloc de facilitar ponts als refugiats polítics.
Sentim tristesa, impotència i horror davant d'una realitat que ens recorda altres abandonaments: els republicans espanyols, jueus, gitanos, perseguits polítics... vagant i traspassant les fronteres, enmig de l'abandó dels estats anomenats democràtics.

Els acords internacionals diuen que les persones refugiades han de rebre ajuda econòmica, una llar i una educació per poder integrar-se bé a la societat, almenys durant dos anys.
Veient les imatges i escoltant algunes de les persones afectades se't fa un nus a l'estómac: no volíem venir a Europa, som aquí perquè ens mataven. Si acabeu la guerra a Síria tornarem al nostre país. Només busco una mica de seguretat. (Kinan Masalemehi, refugiat sirià de 13 anys).

La gent que fuig no hauria de morir al mar. I els negocis d'armes d'estats com ara el nostre fan mal, fan fàstic i són immorals.

Tot just ara que les orenetes s'agrupen per migrar cap al nord d'Àfrica aquesta crua realitat es fa més punyent i colpidora. I et venen ganes d'atrapar la bandera. De migrar a la Lluna, de marxar lluny d'aquest planeta nostre que, a pic i pala i sense escrúpols, anem fent miques a poc a poc i sense solta ni volta.



2 de setembre de 2015

Polònia

2 de setembre de 2015. Darrer dia de la festa major i primer dia laborable del curs escolar, a Vilafranca del Penedès.

A primera hora, salutacions i petons a tort i a dret. A continuació, uns quants estiraments, no fos cas que els moviments bruscos ens fessin una mala passada. 
Som tres al despatx i fem una petita remodelació del mobiliari, tot buscant la plena funcionalitat.

A la tarda, comentant la jornada laboral amb el Jordi, ve a tomb un conte de l'escriptor, mestre de la narrativa breu, i dramaturg polonès Slawomir Mrozek, revolució
Una veritable joia de petit format. Un conte breu que ve com anell al dit a la remodelació del mobiliari matinal.

Em ve al cap, tot i que la meva memòria és de peix, una obra de teatre informal del també pintor, artista, director de teatre, escenògraf, escriptor, actor i teòric de l'art polonès Tadeusz Kantor, la classe morta, companyia Cricot 2, teatre Poliorama, Barcelona, marc de 1984
Una veritable troballa. El teatre informal en estat pur. Impactant. Encara avui, passats més de 30 anys, mantinc un viu record de l'obra.

El director de cinema Andrzej Wajda i les seves pel·lícules l'home de ferro, la massacre de Katyn; l'escriptor Milan Kundera i la insostenible lleugeresa del ser... també polacs, em ronden pel cap. Som la nostra memòria.