31 de juliol de 2015

Els Amics de les Arts 10

Ahir 30, a les 10 de la nit, concert Els Amics de les Arts10 anys al teatre GREC de BCN .
Un festival. Ple de gom a gom, unes 2.800 ànimes si no m'erro. Predominen les de 25 a 40 anys. Els cinquantenaris som un % residual, però hi som.

Els Amics de les Arts i la Dream Big Band. Bons músics. Són de la feina. Dues hores llargues de concert en un marc esplèndid, amb una temperatura prou agradable i una parròquia entusiasta. 

Repassen de dalt a baix el seu repertori. Una posada en escena pensada i elaborada.
Amb trajo i bones maneres.

La Big Band li dóna un caire ben diferent al concert habitual dels Amics. Peta fort i amb les mans lliures els Amics es mouen, canten i actuen amb tota lllibertat.
En algun moment la sonoritat gruinyola. La força orquestral es menja les veus i no se senten. No passa res, o si. El públic canta tots els temes sense cap problema, però no és això. La gent s'alça, balla a peu dret, contorsiona el cos i disfruta d'allò més.

Algunes lletres són especialment brillants i totes bones. Això del rock narratiu català dóna molt de si. Connecten fàcilment amb l'audiència i el repertori és ben variat. Les lletres i els recursos musicals, tot plegat.

Feia temps que no participava en un concert d'aquestes característiques, que no és el mateix que un concert a la rambla per la festa major. I molt content d'haver-ho fet.
Llarga vida als Amics i a la resta de grups que han fet possible que al notre imaginari col·lectiu tinguem un capital musical tan valuós i viu. Per molts anys!

Més informació



28 de juliol de 2015

Àreu - la Pica d'Estats - Sant Pere del Burgal - Museu de les papallones

Cap de setmana de descompressió. El Pirineu, per sobre dels 1000 m , és el paisatge natural que em permet desconnectar de tot. Ni les vinyes, ni el pi blanc, ni el mar, ni la plana...
Enfilem els 240 km que ens separen, com fa 35 anys vaig fer per primer cop, per la ruta d'abans, que fa una pila d'anys que no faig: Igualada, Tàrrega, Artesa de Segre, port de Comiols, Tremp, la Pobla de Segur, Sort, Llavorsí, Alins, Àreu.
Des de la conca de Tremp que ja s'albira i es palpa el Pirineu. I això té un efecte relaxant immediat. L'entorn ens enbolcalla. A ran de riu, de la Noguera Pallaresa i la Noguera de Vallferrera, anem avançant per carreteres cada cop més angostes, amb tots els colors del verd a banda i banda.
Àreu ha crescut. Ja no és aquell poblet petitó de 35 anys enrera. Hotel, càmping, cases de turisme rural... De tot una mica, com a les cases bones de pagès.

Ens llevem a les 4 de la matinada. Tenim 3/4 d'hora d'aproximació fins a l'aparcament del refugi de la Vallferrera. Transitem per una pista tant dolenta com fa tres dècades. "No hi ha diners.  Ningú no ens escolta" diuen els residents de la zona.
Aquesta serà la meva tercera pujada. El 1985 la vam fer un parell de vegades, des del refugi el primer cop i des de l'estany de Sotllo la segona vegada. El record em fa pensar que la caminada serà llarga i complicada... però endavant.
I així és, us ho ben asseguro. El primer tram, de pujada llarga i sostinguda, és preciós. Amb aquella remor dels salts d'aigua que t'acompanyen en tot moment, a mode de banda sonora relaxant i tonificant.
Arribem als estanys de Sotllo i d'Estats, al peu de la paret sud de la Pica, a la meitat de l'itinerari. S'intensifica el pendent i l'accés final del coll es torna fatigós. Una tartera vertical que només pots superar fent ziga-zagues a pas de pardal.
Arribem al port de Sotllo. Perdem altitud pel costat francès i encara hem de superar congestes glaçades tot pujant per una petita vall fins arribar al coll que hi ha entre el Verdaguer i la Pica d'Estats, d'on cal resseguir un tram curt de cresta fins al cim (3.143 m), cota màxima de Catalunya.
Una odissea. 5h i 1/4 de pujada, com diu la guia Alpina. Una matada. El dia està emboirat, per sort, i no patim mes calor del compte. Per contra, les vistes des del cim són inexistents. Llàstima.
Esmorzem i refem el camí. Ara sí que patirem. Les baixades sempre són temudes. L'esgotament acumulat ja castiga els músculs i les articulacions i les forces s'esgoten. Arriba un punt en què ja camines com d'esma. Ho tinc comprovat. L'esgotament és tal que la irrigació sanguínia del cervell és ben justa i això em provoca un lleuger maldecap i una activitat mental mínima. Les funcions bàsiques i prou. No tens ni ganes de parlar.
4 h i 1/2 fins al refugi. I del refugi a l'aparcament. Tot plegat 10h de trescar amunt i avall, com les cabres, amb un esgotament extraordinari, excessiu.
Manifesto el meu determini de no tornar a pujar la Pica. Sense cap mena de dubte. No en aquestes condicions. I això no vol dir que no estiguem contents i satisfets d'haver fet el cim, naturalment. No renuncio a fer algun 5.000 o 6.000 pero d'una altra manera. Amb calma i sense presses.

Diumenge  26 ens plantegem el matí en clau cultural. Anem d'Escaló (Vall d'Àneu) al monestir romànic de Sant Pere de Burgal. Una caminada de 20 minuts.
Sant Pere del Burgal és un monestir amagat. Si heu llegit  Jo confesso de Jaume Cabré ja sabreu de què us parlo: "tot va comaneçar, en el fons, quan aquell home turmentat va decidir demanar l'ingrés al monestir de Sant Pere del Burgal".
Restaurat amb criteri i bon gust, era una visita obligada. Val la pena. Un monestir romànic benedictí, que avui són les ruïnes d'un cenobi medieval, un conjunt de pedres que consoliden el record d'un racó d'esperitualitat extrema, entre les boires de l'Alt Pirineu.

Per acabar de rematar la jornada matinal ens dirigim al Museu de les papallones de Catalunya, a Pujalt, prop de Sort. Una petita joia. Un dels millors d'Europa en la seva especialitat, es veu. L'entomologia és apassionant, i us ho dic des de la ignorància sobre el tema. 
Des de la porta del museu veiem, en l'horitzó, el Monteixo, el Verdaguer, la Pica d'Estats i el Sotllo. És la postal de final de viatge.


 








19 de juliol de 2015

Lectures d'estiu

Estic tècnicament de vacances. Ai les vacances ! 
Les vacances, aquest període de suspensió de la realitat, semblen fetes a mida per llegir.
Un estiu a les mans. Res a  fer en tot el dia i tot el dia per fer-ho, com va dir no sé qui. 
Els estius ja no són els de la infantesa d'abans; tres mesos eterns per omplir, però encara passa que el món s'alenteix i el temnps per llegir, creix.

Em deixo aconsellar per l'Eva Piquer: el rastre mut d'un estiu a les mans , per  altres bones lectores i pel meu institnt. 
En resum, que ja tinc mitja dotzena de llibres que m'esperen. Ja en parlarem.





16 de juliol de 2015

15 J

El 15J és una data associda a les vacances. A la feina és -en principi- el darrer dia de treball abans de les vacances d'estiu. O no.
Ahir ja ens vam anar acomiadant bona part de la parròquia, encara que l'altra meitat encara hi tornem uns quants dies. Un dia de traspàs diria jo.

Tot just acabat  de dinar, escapada montblanquina. El pare i la mal nomenada llei de dependència em fan anar de corcoll. Fer-se gran no és cap bicoca i fer costat a la gent gran que no està bé de salut és una càrrega, una llosa infinita. Ara toca i, realment, és esgotador. Mental i físicament.

A mitja  tarda conec el Guilian, una criatura de set  dies encantadora i tranquila. Tres quilos i vuit-cents grams d'humanitat i tendresa. També reclama atenció  però quina diferència! 
És el futur, no el passat llunyà ni el present que s'escapa.
Tenir-lo als braços una estona ha estat com retrocedir en la màquina del temps 17 o 19 anys. Sentiments i emocions vitals  recuperades per contacte.

No es pot arribar a tot arreu. Em perdo un parell de presentacions llibresques:: Anatomía de la memoria, d'Eduardo Ruiz Sosa, al Taronger -què bé que s'hi està!- i l'últim del Pau Vidal -El bilingüisme mata, si no m'erro- a la  terrassa del VINSEUM.

Sopem a la fresca els homes de la casa i, per rematar la jornada, anem a l'auditori Pau Casals del Vendrell. De Catalunya al món és un concert de l'orquestra Camera Musicae. Tretze músics anònims -per voluntat dels programadors- sota la direcció de Tomàs Grau i amb el suport de la soprano Marta Mathéu i del pianista compositor Albert Guinovart.
Repertori variat d'autors catalans: Toldrà, Pau Casals, Monsalvatge, Albert Guinovart.
Molta corda molt nostrada. La durada justa. Fatal la falta de puntualitat. I moments sentits i vibrants.

L'ombra de Pau Casals és allargada i es projecta amb força.  No ja per un parell de peces seves interpretades impecablement sinó també per la situació política que estem vivint i per la seva figura vigorosa, ferma i exemplar, tan necessària i rellevant, ara i sempre.


9 de juliol de 2015

Néixer i morir

Ahir dia 8 de juliol, de matinada, a les 3.37  va néixer el Guilian, el fill de la Gemma i el Vincent, i unes hores més tard, a mitja tarda, va morir l'oncle Andrés, de 86 anys. 
Inici i final d'etapa. La vida mata com diu l'aforisme.

De tota la colla de familiars  grans només en queden 3: el pare, a Montblanc,  i un parell de cunyats seus a Conca. Tots tres amb noranta anys i una mala salut de ferro.

L'oncle Andrés sempre l'associaré amb el pas de la infantesa a la joventut i amb la meva descoberta de Barcelona.
Als 10 anys, el viatge en tren de Montblanc a Barcelona -a l'estació de França- tot sol, era un viatge iniciàtic comparable amb sir Ernest Shakleton i la seva expedició polar de 1914.
Amb ulls de noi, la Barcelona de 1970 era un misteri inabastable.  
La setmana que passava a casa dels tiets era una descoberta contínua, un anar a més sense aturador, un descobrir els llocs més típics i tòpics de la Barcelona dels 70.

La vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada . Això anant bé la cosa, m'atreviria a dir. També es diu que la vida fa pujada. O no?

Avui l'acomiadarem. És temps de pèrdues i dols. I la mort és a la vegada humana, apassionant, terrible, tabú, desconcertant,desconeguda, inevitable...
El dol ens embolcalla però el dol s'acabarà. S'acabarà quan domini el record del que va ser plaent i alegre per sobre del més trist i dolorós.



5 de juliol de 2015

3, 4, 5 i 6 de juliol

Dijous 3, preàmbul del Vijazz. Estem de celebracions del fi de curs. Fem d'amfitrions dels nostres col·legues laborals del Garraf i del Baix Penedès (Gran Penedès !). 
Sopem a la Taverna del VINSEUM i, per postres, Enojazz, en el marc del Vijazz, a la Capella. Un enòleg, un musicòleg i tres músics. Amb tres bons vins. Tot ben barrejat, o si més no aquesta era la intenció. 
Els maridatges, tan de moda, no sempre són brillants. Se'n fan a tort i a dret i un té la sensació que de vegades és més la salsa que els cargols.
Vaig tenir la sensació que el saxo, la guitarra i el contrabaix haguessin sonat millor si haguessin operat amb més llibertat i sense l'encorsetament i la rigidesa d'un  maridatge si més no subjectiu i forçat. Sóc del parer que amb uns bons vins i una bona música n'hi hauria d'haver prou. I consti que no és res personal envers cap dels protagonistes. 

Divendres continuem amb les celebracions. Una jubilació de categoria. La MIL es jubila. Una vintena de persones fem pinya a taula. Família i uns quants més -no pas tots, que en té molts d'amics, coneguts i saludats !-
Emotiu, entranyable, de petit format. Molt sentit tot plegat. En petit comitè però quin comitè!
Jubilar una persona no equival, o no hauria d'equivaler  a jubilar la seva obra. De cap de les maneres.

Dissabte, darrera del Vijazz, tenim 3 o 4 adolescents que fan nit a casa. Sempre és una oportunitat que no hem de desaprofitar. Connectes amb una altra dimensió, en bona part desconeguda. El món real de la gent jove, dels nostres fills adolescents que es volen menjar el món -que s'haurien de poder menjar el món- i que viuen amb una altra lògica, ben diferent de la nostra.
A la tarda, al pla de la catedral de Tarragona, jornada castellera. Xiquets de Tarragona, Sants i Castellers de Vilafranca. 3/9, 2/9, 4/9 i P7 del Castellers, de postal. La torre, clavada i monolítica, pura poesia.

Avui diumenge, de matinada, surto amb bicicleta, a pedalar pel mig de les vinyes, per acabar de destil·lar l'alcohol i cremar altres toxines.
Faig de taxista dels adolescents fins a BCN.  I m'arribo a l'institut Guttmann, a Badalona, un centre terapèutic especialitzat en rehabilitacions.
Un bon amic, que el 27 de maig va patir un ictus i li va canviar la vida, es recupera des de dimecres passat a les seves instal·lacions. Passem unes hores plegats, que sempre és reconfortant en aquests casos.
Hagués volgut anar a Badalona pe uns altres motius: per passejar pel passeig marítim i fer un tomb pel pont del Petroli, com vam l'any passat, per d'exemple.

Enfilaré el tram final del cap de setmana canicular, de calorada, prenent ara d'aquí a una estona, unes copes al Vijazz. No hi haurà la gentada d'ahir ni de divendres i això facilitarà la mobilitat. 
Gran pensada el Vijazz. La van encertar de ple en les dates. El primer cap de setmana de juliol la gent té fam d'estiu, de vacances, de música, de festa... de Vijazz. I encara no ha marxat de vacances. L'èxit està assegurat. 


                                          Foto: E. Miralles, editada per M. Cervera