30 de juliol de 2014

Jo confesso. Sobre pèrdues i dols.

Ha coincidit en el temps la meva relectura del Jo confesso de Jaume Cabré amb la confessió de Jordi Pujol. 
La dimensió tràgica de la confessió està a l'alçada de la d'algun dels personatges de la novel·la, sens dubte. 
La rellevància del cas és manifesta. La magnitud de la tragèdia, inevitable.

En moments com aquest es posa de manifest la talla moral de tothom que s'atreveix a manifestar-se al respecte. I la veritat és que hi ha hagut de tot, com era d'esperar. 
Algunes opinions han estat d'una vilesa magna. I moltes, ja esperades, de gent d'aquí i d'allà.

Com diu l'Agustí Colomines, la indecència del cas Pujol és la mentida continuada que va quedar sepultada sota un discurs moralitzant i, de vegades, patriòtic.
Jordi Pujol ha tacat la seva biografia, però ha contribuït tant a la història d'aquest país que, passats els anys, la seva figura reflotarà.

Des de la discrepància política, i fugint de l'acarnissament però amb la severitat que cal, lamento el mal tràngol que està passant. I confio que tingui el coratge i l'honestedat que el país es mereix. Que expliqui públicament -i el Parlament seria el marc adient- el per què de tot plegat. 

Perdre no ens agrada gaire, per no dir gens. Admetre que hem d'acceptar pèrdues i dols al llarg de la vida se'ns fa feixuc. Dit això, cal reconèixer que les pèrdues formen part de la nostra existència. Compartir sentiments alleuja el dolor. Confio i desitjo que, per a molta gent del país, el procés de dol sigui saludable.




24 de juliol de 2014

Llibert Ferri, Vilafranca - Barcelona

Les terrasses, a l'estiu, són l'escenari perfecte. Punt de trobada, de contemplació, d'esbarjo... Encara que l'estiu no sigui especialment calorós.

Les tertúlies a la Terrassa de Vinseum organitzades per La Cultural, Vinseum i Ràdio Vilafranca han estat una bona proposta estival.

Els dimecres, a 1/4 de 9 de la tarda - vespre, a la terrassa  del 1r pis de Vinseum, en Pere Tapias, l'Arcadi Alibés i en Llibert Ferri ens han presentat els seus darrers llibres.
En un ambient relaxat i gens acalorat, rematat amb uns formatges i uns vins penedesencs, que tot ajuda.

Ahir 23 de juliol Llibert Ferri -"Llibert Ferri TV3 Moscou", recordeu- ens va presentar, a la trentena de persones assistents, Viatge a Moscou (Ara Llibres, 2014), un llibre on ens explica com va conèixer a Moscou l'any 1993, l'Alioxa un nen de 10 anys el qual va adoptar com a fill.

Llibert Ferri va ser testimoni de la caiguda del mur de Berlin, l'esfondrament del bloc comunista europeu, la desintegració de la URSS i la transició d'aquests països a un capitalisme salvatge controlat pels oligarques autoritaris com Putin.
Entre 1987 i 2007 Ferri va ser corresponsal de TV3 a l'Europa central i oriental i a l'antiga Unió Soviètica, una experiència que ha traslladat a llibres com ara  Cròniques postsoviètiques o  Dies de roig i vermell.

En acabar, dedicatòries, firma de llibres i degustació de vi i formatges. Què preciós que és el traspàs de la tarda al capvespre, la modulació tènue de claror i foscor de quarts de 10...

Com que resulta que teníem gana i el Llibert havia fet un dinar frugal, vam fer unes coques variades a cal Ramon, a la plaça de la Verdura. En petit comitè: l'Anna Llovera, l'Elvira Mestres, l'Anna Girona, en Llibert Ferri i un servidor. 
Sopar lleuger i amable on el vam bombardejar a preguntes sobre la seva experiència com a corresponsal.

Amb tot això va perdre el darrer tren cap a BCN. Com que estic de vacances i no em fa res conduir, el vaig acompanyar a casa seva, al costat de l'Arc del Triomf. Entrar i sortir de la capital a la mitjanit és un passeig.  
Una hora i mitja addicional de conversa. Vam acabar de repassar els temes de política catalana... i també del món mundial, que quan t'hi poses la cosa ja no té aturador. 

Em comenta que està preparant un altre llibre en clau catalana. Esperem que ens el pugui presentar, a Vilafranca, el 2015.

És curiós com és amb el frec a frec, amb el contacte directe amb les persones, que perfiles i dimensiones realment la seva personalitat. Hem passat una bona estona i hem fet coneixença mútua.

A la 1 de la matinada arribo a Vila. Avui ja no podré seguir la consigna d'anar a dormir el mateix di que em llevo. En qualsevol cas, ha valgut la pena. Ha estat una tarda - vespre -nit ben agradable. 

Roderic Villalba  Vilafranca -  Barcelona  
(Que no és el mateix que "Llibert Ferri TV3 Moscou")

(un taxista accidental, de fet)


23 de juliol de 2014

Del 20 al 25 -de juliol-

Un mal pas del pare el cap de setmana passat m'aconsella canviar el full de ruta previst per aquesta setmana. Res de greu, cap trencadissa, però el canell adolorit i l'ensurt no ens els treu ningú. Adéu Bagà! Fins el mes que ve.

Aprofito aquests dies per endreçar els fitxers, els arxius digitals que s'han anat acumulant el darrer curs... i d'altres. 
I per retrobar-me amb les xarxes socials, ai las! Faig provatures i miro de no prendre mal amb el Twitter, el Facebook, el Google +, el bloc, el mòbil, l'iPad... i la mare que les va matricular!

També surto amb bicicleta ben d'hora ben d'hora i tinc temps -hores, moltes hores- per llegir. La relectura del "Jo confesso" de Jaume Cabré em captiva. La intenció és cruspir-me el miler de pàgines aquesta setmana, abans de marxar cap a Flandes, si res no es torça.

I encara em sobra alguna estoneta per avorrir-me, que tampoc és del tot fàcil. 
Aquesta és una bona veta a tirar per part de l'allau de coachings que hi ha al nostre voltant. Visca la tediteràpia !






21 de juliol de 2014

De la Terra a la Lluna. Que no ens falli la toma de terra !

Tot just ahir va fer 45 anys de l'aterratge a la Lluna de la nau espacial Apol·lo 11. 
La missió, oficialment coneguda com a AS-506, s'havia enviat a l'espai quatre dies abans des de Cap Kennedy, Florida. 
L'endemà, Neil Armstrong va trepitjar per primer cop a la història el nostre satèl·lit. Aquesta és la versió oficial, i que cadascú pensi el que vulgui.

Hi ha una parrafada relaciona amb el tema que trobo però que molt bona: un cop vista la Terra des de la Lluna, tota la resta és un epíleg.

I, posats a jugar amb les paraules, una altra expressió que trobo del tot afortunada: fallar la toma de terra, en referència a quan algú no toca de peus a terra i està com a desconnectat de la realitat.

En aquesta època tan líquida i incerta que vivim, res més oportú que evitar que ens falli la toma de terra. I res més desitjable que veure el nostre planeta des de l'espai sideral.

Com a catalans -i segons alguns taumaturgs de pa sucat amb oli- sembla ser que ho tenim més bé això de navegar per l'espai. 
Llàstima que a tota aquesta patoleia els falli, justament, la toma de terra.


PD Al bloc de l'August Garcia, molt recomanable, llegeixo un escrit sobre els 30 anys de la mort de Xesco Boix "Perfums de Xesco Boix", que se celebren justament avui. 
L'escrit de l'August, afinat i sensible, com de costum.

18 de juliol de 2014

El principi de Peter. Carme Ortoll i Pilar Olivares, l'enhorabona !

Laurence J. Peter descriu com tants i tants lloc d'importants responsabilitats són ocupats per persones incompetents. Al diari Avui d'avui 18 de juliol Jordi Bufurull se'n fa ressó.

Les persones van escalant llocs de responsabilitat en funció dels mèrits, fins que arriben a un punt en què ja no escalen més perquè la seva actuació pot haver arribat a un estadi que no els permet pujar més, o sigui, al seu grau d'incompetència. El que és greu, però, és que ja no retornen al punt inferior, on la seva competència estava provada.  I així va el món! 

No és el cas que ens ocupa. La Carme Ortoll, nova Directora General d'Educació Infantil i Primària del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i la Pilar Olivares, nova Inspectora d'Educació al Baix Llobregat són casos -per sort no els únics- que no s'inclouen en el principi de Peter. Ans el contrari.

Competents, amb empenta i criteri, són on són per mèrits propis. S'han guanyat a pols la nova parcel·la de responsabilitat que els ha estat assignada. I se'n sortiran esplèndidament bé, com han fet fins ara en totes i cadascuna de les tasques professionals que han desenvolupat.

Els que hem tingut la sort de treballar amb elles bé que ho sabem. No tenim cap mena de dubte. Cal felicitar-les i desitjar que tinguin la voluntat i l'encert que, amb tota seguretat, necessitaran.

Corria, corre i correrà un acudit recurrent sobre la diferència entre la Màfia i el Departament que ens ocupa. La resposta era fàcil: la Màfia està organitzada.
Organitzem-nos bé i desmantellem de l'imaginari col·lectiu aquest tipus de brames recurrents. 
"Ara és l'hora". O no?

16 de juliol de 2014

Plegar

Plegar és "interrompre una feina per reprendre-la més tard". Una paraula ben nostrada, diria que de difícil traducció.

Ara fa tot just unes poques hores que he PLEGAT.  Començo les vacances! 
No com d'altres que "van plegant de tot per no perjudicar en res". 
Ai las, com ens hem de veure !

Serà cert allò que a les coses i als llocs no s'hi pot tornar ni tornant-hi?

En qualsevol cas, les vacances haurien de ser sinònim d'aventura, de trencament de rutines... de mandra.

Un poema de gamma extra -l'aventura- d'un poeta major, Artur Rimbaud. 
Traduït per Josep Palau i Fabre. 
Sempre m'ha captivat. Cantat per Ramon Muntaner ara ja fa una pila d'anys. 
Realment vertiginós !



15 de juliol de 2014

No sóc res sense tu

Fer-se gran amb autonomia personal, rodejat de persones que t'estimen i sense cap dependència econòmica o familiar ha de ser un autèntic privilegi. Gens fàcil d'altra banda.

Ahir dilluns, dia de metges i lleis de dependències. Constato, un cop més, l'escassetat de recursos per a la gent gran de les administracions públiques. És patètic.
A Montblanc. El pare, amb 91 anys, necessita ajuda, consol i atenció continuada. I a 60 km de distància res no és fàcil. Tot penja d'un fil tan prim que, de vegades, m'esborrono.

Després de l'experiència traumàtica de la mare, amb Alzheimer galopant del 2007 fins a la seva mort el 2010, l'abril de 2010, sembla com si res no pogués anar més malament. I no, això no és pas veritat. El futur és incert, com sempre. 

I em ve al cap una fotografia, una vista fixa de Germà Capdevila. Un nedador francès, Fabien Gilot, celebra eufòric una victòria. Medalla d'or en els 4 x 100 relleus a Londres 2012. 
Un detall tatuat a l'interior del bíceps esquerre. Una alenada d'aire fresc, un missatge d'esperança que  recorda  d'on venim i qui som. L'atleta francès duu tatuada una frase, en hebreu, que diu: "No sóc res sense tu".  En honor del seu avi, supervivent del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Va aconseguir la glòria, sí, però no oblida l'esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Un exemple de dimensions olímpiques. [Font: Germà Capdevila, vistes fixes. Presència, 2.111, agost 2012].

Que no ens coneguem personalment no vol pas dir, ben mirat, gran cosa, que diria Joan Vinyoli.

Guardo retalls de premsa, vistes fixes que no em deixen indiferent i que, potser tard o d'hora, em seran útils per trabar un escrit com ara aquest, per pensar cap endins i cap enfora.


13 de juliol de 2014

Postals de viatge 1

S'acosten les vacances... pels que tenim la sort de poder treballar, naturalment.
Es van perfilant, concretant i materialitzant les dates i els escenaris. Viatjar, anar de viatge. Aviat tindrem postals de viatge.

Aquest estiu el full de ruta és prou interessant. Del 20 al 25 de juliol, estada tranquil·la a Bagà. Caminar per l'alta muntanya els matins, ben d'hora ben d'hora que diria en Guardiola, arribar a casa abans no faci més calor del compte, dinar...  i llegir unes quantes hores. El Jo confesso de Jaume Cabré el tinc a punt de fa dies i espero amb delit la segona lectura. A Bagà sempre s'hi està bé.

Del 28 de juliol al 2 d'agost, cap a Flandes amb la Polifònica. Amb l'estatus de NO cantaire, això sí. Brusel·les, Bruges, Gant, Anvers, Lovaina... Si la ruta ja és preciosa, l'organització  i la companyia són solvència contrastada. Altres expedicions a Noruega (1999), Alemanya (2002) i Àustria (2004) ho acrediten.
Molt ha plogut des del 1999. En quinze anys diuen els entesos que canviem dues vegades totes les cèl·lules del cos. Que ja no som els mateixos, vaja. També ens ha canviat la vida, i de quina manera !

Del 14 al 17 d'agost pedalarem per la ruta del Cister. De monestir en monestir: Santes Creus - Vallbona de les Monges - Poblet - Santes Creus. 108 km de ruta, i uns quants més de Vilafranca del Penedès a Santes Creus en l'etapa prèvia.
La ruta del cister  http://www.larutadelcister.info/
la primera etapa   http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=507848 
la ruta sencera: Santes Creus, Poblet, Vallbona de les Monges, Santes Creus
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3275997

Pedalar i pregar. Aquesta serà la nostra consigna. Potser arribarà a ser una experiència quasi religiosa, descreguts com som tota la parròquia participant. 
La bicicleta porta implícita una metàfora de la vida: només caus o perds l'equilibri si deixes de pedalar. 
I, com diria l'H.G.Wells, cada vegada que veig un adult damunt d'una bicicleta se m'esvaeix la desesperació sobre el futur de la raça humana. Que ho digués un visionari com ara ell li atorga un plus de credibilitat a aquesta sentència, o no?

L'estiu del 95 el Francesc Marc Álvaro va publicar al diari Avui un grapat d'articles preciosos  (Postals de viatge)  sobre el viatjar. En un d'ells deia:

diuen els avis que com més ràpid anem menys sabem cap a on. Alguna raó deuen tenir. 
En èpoques de la padrina, un viatge en carro fins a Barcelona donava per confessar tota una vida i escoltar, després, la confessió de l'interlocutor, mentre la farigola als llavis permetia creure que l'eternitat havia de ser alguna cosa semblant a aquells trajectes plens de pols. A mesura que hem guanyat temps a l'hora de moure'ns, hem hagut de pagar més car el passatge i s'ha acabat la farigola, la pols, la confessió i l'eternitat.

Tant de bo tots aquests viatges siguin rodons i acabin, i bé, en el punt de partida.




10 de juliol de 2014

Avrizing is alraigt !

El Miquel Villalba Castells, l'hereu de l'Ateneu 16, des d'ahir dia 9 de juliol i fins el 2 d'agost, és de viatge. 

Amb l'Interrail es  patejarà un bocí del continent: Bolzano, Viena, Berlín, Dinamarca, Brusel·les, Flandes...  Tot sol, amb 18 anys acabats de fer  i l'experiència acumulada d'haver estat la passada temporada, un curs sencer, a Silkeborg, Dinamarca.

El whatsapp curt i cerebral que ens ha fet arribar als pares avui és contundent i inequívoc:  "Avrizing is alraigt !"   Oi que queda clar i que ja està tot dit? 

Ha recuperat el seu bloc, EL Viatger de Silkeborg   I ho ja la fet amb mateixa traça que el va deixar congelat a la tornada de Silkeborg, el 27 de juny de 2013. 

Us el recomano. Els apunts que va de fent són una mena de postals de viatge de lectura fàcil i plàcida, fins i tot interessant i divertida.

Si fem cas de Kavafis, la travessia val tant com el destí. La felicitat no és una estació de parada, sinó una forma de viatjar. 
El viatge és sempre un viatge endins, un viatjar-nos nosaltres.

Jo també recupero el bloc meu. Amb voluntat de continuïtat ...