31 de març de 2013

Adreça desconeguda ("Una història absolutament perfecta")

El que m'ha fet llegir d'una tirada aquest llibret de 76 pàgines no ha estat l'opinió de The New York Times "Una història absolutament perfecta" sinó  la recomanació -i posterior lliurament del llibre en qüestió- per  part del Bo. Que n'és de bo el Bo!

Una petita joia, amb un precís mecanisme de rellotgeria incorporat. Escrit amb enginy i amb mala baba com diu el Bo. Publicat als Estats Units, a la revista Story,  el setembre de 1938, va causar una sensacio immediata. Escrita com una sèrie de cartes entre un jueu nord-americà que viu a Sant Francisco i el seu antic soci, que ha tornat a Alemanya, la narracio posava al descobert el verí del nazisme davant del públic nord-americà.

Ara fa uns deu anys vam visitar el camp de concentració de Mauthausen. L'impacte emocional va ser enorme. Fins el punt que, a partir d'aquell moment, vaig iniciar la lectura sistemàtica de tot un seguit de noveles o altres publicacions  que abordaven el tema del nazisme:
La Segona Guerra Mundial. Història de les víctimes, de Joanna Bourke
Vida i destí, de Vassili Grossman
Les benignes, de Jonathan Littell
La lladre de llibres, de Markus Zusak
Jo no! de Joachim Fest
La por, de Gabriel Chevalier
El noi del pijama de ratlles, de John Boyne
Els camps de concentració nazis, paraules contra l'oblit, de Rosa Torán
Els catalans als camps nazis, de la Montserrat Roig... i algun altre que no recordo. Alguns d'ells, petites joies literàries. Ai, el poder de les paraules!

Ara, tot just vuitanta anys del principi del desatre - la celebració del triomf nazi a les urnes amb una premonitòria marxa de torxes enceses a través de la Porta de Brandemburg- en tornem a parlar. Era el principi de la barbàrie. Una bogeria genocida de magnituds inabastables. Si ens n'oblidem, ja hem begut oli. El pecat original no va consistir a dinamitar les fromalitats democràtiques, sinó a deixar de creure-hi

El filòsof d'origen jueu Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era bàrbar, no tenia cap sentit. D'altres creuen que és justament després d'Auschwit quan s'ha d'escriure poesia.
L'Abel Cutillas al seu llibre d'aforismes "Viure mata" va muntar un enrenou considerable el 2006 amb un dels seus aforismes, que destil·la un antisemitisme de saló, "l'Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se'ls va reconèixer com a poble escollit". Les paraules maten!

I tant si ens cal  la poesia! Ara i sempre. El Joan Margarit sense anar més lluny:
"Tots som un carrer amb boira, l'escenari d'un thriller."  ("No era lluny ni difícil, 2010)

Gràcies Bo.


29 de març de 2013

"Entre la mar i la terra: lo Delta" Lo riu és vida.

En petit comitè fem la sortida de Divendres Sant. Al Delta, "entre la mar i la terra", el darrer far west català: el 1955  l'estat espanyol encara va repartir terres entre els noranta-set colons que van inaugurar un poble nou de trinca, Villafranco del Delta, afortunadament rebatejat amb el nom de Poblenou del Delta. Que n'aprens de coses quan vas pel món!
El temps és ben boig, sol i núvols a parts iguals ja de bon matí. Amb tot, però, el cel obert de la plana deltaica, de claror enlluernadora, ens encomana un sentiment de paisatge en estat pur.
Com ja ha estat dit, "malgrat la seva fragilitat i els canvis estructurals constants, en el Delta hi ha quelcom d'atàvic, de perpetu; alguna cosa capaç d'imprimir caràcter en els persones que han endinsat les arrels profundes en els seus llims".
Faig un ràpid i inexacte repàs de les meves estades al Delta, unes deu o dotze des del 77. Primer amb els companys del pis d'estudiants de Magisteri de Tarragona i després d'altres amb gent i en circumstàncies ben diverses. N'he vist molts de deltes, en definitiva. I sempre m'agraden.
De tant en tant m'agafa el "mono", com a l'hivern quan neva al Pirineu i al Penedès ni ensumem cap malaguanyada volva de neu, i em ve de gust trepitjar el Delta, el delta de  l'Ebre, que quedi clar a la tropa del grup del WhatsApp "un sopar al mes". I, en una hora i mitja, em planto al Delta, l'última frontera, si més no per a moltes espècies d'aus.
Avui hem visitat MónNatura, un projecte de la Fundació CatalunyaCaixa situat a la llacuna de la Tancada. Inaugurat ara fa un any,  recupera unes antigues salines convertides en una piscifactoria per uns quants integrants del Dream Team i que, com a negoci, va ser ruïnós pel que sembla. Un equipament correcte, sense excessives pretencions ni deliris de grandesa, en consonància amb  els temps que corren.
També hem travessat el pont "nou" (de fa un parell o tres d'anys si no m'erro) que uneix Sant Jaume d'Enveja amb Deltebre. Imponent si més no. Amb una gentada  pels laterals i als extrems que feia goig. I, a continuació, a la desembocadura, riu avall. Al Garxal. Amb força gent per tot arreu.
Una visita llampec als sorrals de la punta del Fangar, d'aspecte semidesèrtic, ha estat el punt i final a una escapada minimalista, de petit format, gratificant i esperada, d'aquesta setmana de penitència, si bé lluny de les vestes, les cucurulles i les atxes.
Ha estat un plaer visitar un espai natural de primer ordre, profundament humanitzat, on bona part de la seva riquesa són precisament, les formes de vida, amarades d'aigua dolça i salada.