29 de març de 2013

"Entre la mar i la terra: lo Delta" Lo riu és vida.

En petit comitè fem la sortida de Divendres Sant. Al Delta, "entre la mar i la terra", el darrer far west català: el 1955  l'estat espanyol encara va repartir terres entre els noranta-set colons que van inaugurar un poble nou de trinca, Villafranco del Delta, afortunadament rebatejat amb el nom de Poblenou del Delta. Que n'aprens de coses quan vas pel món!
El temps és ben boig, sol i núvols a parts iguals ja de bon matí. Amb tot, però, el cel obert de la plana deltaica, de claror enlluernadora, ens encomana un sentiment de paisatge en estat pur.
Com ja ha estat dit, "malgrat la seva fragilitat i els canvis estructurals constants, en el Delta hi ha quelcom d'atàvic, de perpetu; alguna cosa capaç d'imprimir caràcter en els persones que han endinsat les arrels profundes en els seus llims".
Faig un ràpid i inexacte repàs de les meves estades al Delta, unes deu o dotze des del 77. Primer amb els companys del pis d'estudiants de Magisteri de Tarragona i després d'altres amb gent i en circumstàncies ben diverses. N'he vist molts de deltes, en definitiva. I sempre m'agraden.
De tant en tant m'agafa el "mono", com a l'hivern quan neva al Pirineu i al Penedès ni ensumem cap malaguanyada volva de neu, i em ve de gust trepitjar el Delta, el delta de  l'Ebre, que quedi clar a la tropa del grup del WhatsApp "un sopar al mes". I, en una hora i mitja, em planto al Delta, l'última frontera, si més no per a moltes espècies d'aus.
Avui hem visitat MónNatura, un projecte de la Fundació CatalunyaCaixa situat a la llacuna de la Tancada. Inaugurat ara fa un any,  recupera unes antigues salines convertides en una piscifactoria per uns quants integrants del Dream Team i que, com a negoci, va ser ruïnós pel que sembla. Un equipament correcte, sense excessives pretencions ni deliris de grandesa, en consonància amb  els temps que corren.
També hem travessat el pont "nou" (de fa un parell o tres d'anys si no m'erro) que uneix Sant Jaume d'Enveja amb Deltebre. Imponent si més no. Amb una gentada  pels laterals i als extrems que feia goig. I, a continuació, a la desembocadura, riu avall. Al Garxal. Amb força gent per tot arreu.
Una visita llampec als sorrals de la punta del Fangar, d'aspecte semidesèrtic, ha estat el punt i final a una escapada minimalista, de petit format, gratificant i esperada, d'aquesta setmana de penitència, si bé lluny de les vestes, les cucurulles i les atxes.
Ha estat un plaer visitar un espai natural de primer ordre, profundament humanitzat, on bona part de la seva riquesa són precisament, les formes de vida, amarades d'aigua dolça i salada.