19 de novembre de 2012

Mata'ls suaument...

Mata'ls suaument és el títol d'una pel·lícula d'Andrew Dominik estrenada l'estiu passat i protagonitzada per un Brad Pitt i un Richard Jenkins de gamma extra. 
És un relat pessimista que combina el cinema de gàngsters amb la crítica social. La  campanya electoral que l'any 2008 va enfrontar Barack Obama i John McCain és, de fet, el rerefons del relat que posa en marxa el robatori dels diners d'una partida de pòquer clandestina.Conté una visió pessimista del moment: "Amèrica no és un país, sinó un negoci".

Em ve al cap per una associació d'idees: campanya electoral, joc brut, gàngsters, periodistes a sou d'interessos inconfessables... 

Una campanya electoral sempre explicita la temperatura moral d'una societat. I certs personatges, alguns periodistes sense escrúpols i altres polítics de pa sucat amb oli, són ànimes sinistres de vol gallinaci i esperit mesquí.

JAP




18 de novembre de 2012

Sobre la independència


El cap de setmana vinent, els ciutadans som cridats a les urnes.

Unes quantes iniciatives que aporten llum sobre aquesta qüestió.

www.parlament2012.cat 

Fundació Catalunya Estat. Preguntes i respostes.

Estatuir Catalunya: manual per a la creació d'un estat.   Salvador Cardús, Ramon Folch i Sergi Rovira presenten una guia per explicar què hauria de fer Catalunya l'endemà de la independencia Text íntegre en pdf  Notícia relacionada 

Racó català. Arguments per la independència

Preguntes i respostes  sobre la independència 


http://www.ara.cat/premium/opinio/UE-que-no-espanta-por_0_811718869.html
 


9 de novembre de 2012

Cauen els murs

El 9 de novembre comença la campanya de les eleccions catalanes. El mateix dia que va caure el Mur de Berlín. Els catalans també podem enderrocar el nostre Mur i construir la nació justa, pròspera i lliure que volem.

Lector de Martí i Pol

Demà passat dia 11 farà 9 anys de la mort de Miquel Martí i Pol, segurament el poeta català més popular,  que ha aconseguit una poesia d'abast universal a partir del seu particular món de Roda de Ter.

Des de 1980 que sóc  "lector de Martí i Pol". Així ho corrobora un ex-libris meu de l'època on, a part de l'escut de la vila de Montblanc, hi ha aquesta llegenda: "Roderic Villalba i Pérez. Mestre - catalanista practicant - solitari i solidari - embrutapapers - lletraferit - lector de Martí i Pol. Montblanc (Conca de Barberà) Països Catalans". Com a divisa no estava gens malament, oi?

Una dècada més tard vam mantenir una breu relació epistolar i fins i tot vaig tenir el goig de poder compartir amb ell una estona, a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca.

La veu tendra i tenaç que s'apagà ara fa tot just nou anys m'ha acompanyat, doncs,  bona part de la meva vida. Bé que ens ajuda a viure la poesia. Per sort, sempre hi haurà poesia.

 

8 de novembre de 2012

TS L'encant de fer cinquanta anys


El passat dia 2 el diari El País es feia ressó de la celebració del 50è aniversari del TS.
La portada sencera estava monopolitzada per l'esdeveniment.: Nike vol fitxar TS després d'haver trencat amb Armstrong; la seva participació a la Biennal de Venècia; el neguit que provoca  al món universitari català l'endarreriment de la seva tesi doctoral; l'activitat del seu gabinet d'arquitectura en el nou escenari de la Catalunya independent...

Aquesta és la transcripció literal duna conversa de carrer  sobre el tema, captada furtivament:
-          Finalment sha fet justícia, tu. Hem hagut desperar cinquanta anys però ha valgut la pena.
-          Doncs jo no penso encetar cap ampolla de xampany. Que no, home, que no. Que aquí hi ha més pa que formatge.
-          Però què dius? Que thas begut lenteniment?
-          Saps que et dic? Doncs que es tracta, amb gairebé total seguretat, d'una crònica ensucrada, dun publireportatge fet a sou per un "negre" i pagat, no ja per la pròpia família o els amics si és que en té-, sinó pel personatge en qüestió.
-          Va home va! Tu delires! Sí que es cert que compra El País des de lany de la picor i que és radicalment anticonvergent... però no nhi ha per tant.
-          Pensa per un moment  amb calma: enlloc no es parla de la seva addicció a alguna substància al·lucinògena, ni del seu caràcter ofensiu i violent, ni del consum abusiu de  cocacoles, ni de la seva fòbia recalcitrant envers el Pep Guardiola, ni de la seva mala jeia...  per posar alguns exemples que són de domini públic.
-          Què tempatolles! Don ho has tret això?
-          De la crònica sobre el tema que ens ocupa publicada sense tanta benevolència al diari La Razón. Res a veure amb el que diu El País! Posa negre sobre blanc tots els aspectes foscos de la seva trajectòria personal, professional i ideològica: és una caricatura de larquitecte que hagués pogut ser; fent ballar els Capgrossos semblava que trepitgés raïm; és un ciclista de pega i un jugador de futbol sala de pa sucat amb oli; al gabinet darquitectes on sembla  que treballa ST@N tips de les seves collonades; el seu ideari polític és de dubtosa espanyolitat; el vanguardisme que tant predica és del tot esnob... i a sobre es veu que sadorm en arribar la mitjanit en qualsevol racó, sigui on sigui.
-          Fa bo, eh?
-          Creu-tho! Si del que es tracta és de canviar de tema, deixem-ho córrer. Ja veig que no ens entendrem. Au, anem a fer un beure.

La celebració va ser un moment entranyable i singular. En consonància amb la personalitat singular i polièdrica del protagonista. Excepte en comptades excepcions que també hi són- es parla d'ell en termes de radicalitat, modernitat, professionalitat, bona amistat...

Un dels assistents comenta, privadament, que el TS, arribat als cinquanta, ja més savi, per experiència i per coneixements, comença a entendre que les coses són com són i accepta sense complexos que no està gens malament.

Per molts anys!




7 de novembre de 2012

Sortir de l'armari

"Que surtin tots de l'armari. Espanyols, independentistes, federals, confederals, nacionalistes. Tots... Ben segur que ensenyant les cartes serà més fàcil d'arribar a bon port..." (Lluís Falgàs, El Punt Avui 6-11-2012).

El Tribunal Constitucional  també ha sortit de l'armari. Després de set anys ha  dictaminat favorablement sobre la llei dels matrimonis homosexuals promoguda pel govern Zapatero. Ha necessitat set anys per aclarir un afer que no dóna per més de set dies, si és que s'imposa el sentit comú i el seny. Fan pinta els seus membres d'estar estressats i amarats de feina. Potser és que a Madrid, lluny de mar i amb el fred rabiós a les portes, aplicar la justícia amb imparcialitat i sentit comú es fa més difícil.

Qui potser també va sortir de l'armari van ser els 350.000 ciutadans marroquins i els 25.000 soldats que, ara fa tot just 37 anys, es van plantar a la frontera entre el Marroc i l'aleshores Sàhara espanyol. Us imagineu quin armari!  Es van plantar fins que no es van produir els miserables acords entre el govern espanyol d'un Franco agonitzant, el Marroc i Mauritània. Estic parlant de la Marxa Verda sobre el Sàhara.

Al pas que anem haurem de tornar a sortir  tots plegats -tots tots ben bé no, els convençuts- de l'armari i plantar-nos per una bona causa, la nostra causa primera i darrera, la pàtria, l'àmbit de tots els àmbits.

Buidem els armaris i trenquem les campanes de vidre que encara perduren i que injustament perjudiquen la vida quotidiana de molta i molta gent. Quamprimum






5 de novembre de 2012

Manifestos

Tornen els temps dels manifestos.  Després del 1r manifest d'un centenar "d'intel·lectuals d'ara fa unes setmanes arriba el 2n manifest signat per uns 300.
La cosa no té desperdici. Les xarxes socials en van plenes -al Twitter #300intelectuales-. 
I jo em pregunto: ja n'hi ha tants d'intel·lectuals d'aquest pal? I encara més: on eren fins ara? No tenen res més a dir? Què en farem d'aquesta "esquerra" que no llegeix el que passa en aquest país?
Potser ja n'hi ha prou de fal·làcies i de comèdia. 
El meu manifest personal és ben simple: vull exercir el meu dret a decidir sobre el meu futur i el futur del meu país. I vull fer-ho ja -ben aviat vull dir-. 


 


4 de novembre de 2012

Escopiu a la closca pelada dels cretins

Escopiu a la closca
pelada
dels cretins      
Joan Salvat-Papasseit


Aquestes paraules són del tot adients per a l'ocasió. 
El cretí en qüestió és un polític que aigualeix el bon vi tot dient, a tall d'exemple, que "la majoria de catalans no volen estat propi". Estaria bé que ens ho consultessin, oi? 




Ni ell ni cap altre personatge de pa sucat amb oli no ens aigualirà el moment històric que estem vivint.

El temps és canviant. I fins i tot al Penedès plou darrerament. Aquest matí sense anar més lluny. Hem hagut de desfer el camí i plegar per la pluja fina però persistent que queia pels voltants de Sant Martí Sarroca. No hem pogut anar més enllà de la baronia de Riudefoix. El mal temps i una guia impresa no del tot detallada han estat els culpables.
Les vinyes, això sí, comencen a estar d'un cromatisme apagat i virtuós. Penedès 100x100
  

3 de novembre de 2012

Gegants naturals. Visita a la finca forestal Masjoan, a Espinelves.

La finca forestal Masjoan, a Espinelves, té set arbres monujmentals i un arborètum amb 58 espècies diferents de coníferes. Hi ha exemplars centenaris de més de 40 metres.  
Per a més informació cliqueu   pàg 24    pàg 25   pàg 26   pàg. 27



    


2 de novembre de 2012

Tots Sants i el dia de difunts (2-11-2012)

2 de novembre, dia de difunts. Fem un tomb pausat pel cementiri de Vilafranca del Penedès, un espai públic de gran bellesa. Hi ha pau i tranquil·litat l'endemà de Tots Sants. A quarts d'11 del matí som quatres gats mal comptats. I ningú no té pressa.
Algú ens explica una història entranyable. La d'un vilafranquí a qui enterraren, ja fa anys, sense cap familiar, amic o conegut que  fes acte de presència. La relatora, que casualment va coincidir amb els fets, s'hi va quedar a fer companyia a l'operari de la funerària. I des d'aleshores que cada any, tal dia com ahir,  porta a la tomba del difunt sense seguici un ram de flors. Una bona i trista història.
Consulto la darrera edició de la publicació del Patronat de Turisme de Vilafranca sobre el cementiri. una edició molt millorada amb un bon recull gràfic sobre les capelles, panteons, tombes i patrimoni vegetal del cementiri en qüestió. Facilita la visita, com és natural. Una visita que ja és un clàssic per aquestes dates.
Al cementiri de Vilafranca no han arribat encara els nous serveis que incorporen els codis QR, que permetran que qualsevol visitant amb un mòbil de darrera generació es descarregui la biografia del mort, es trobi fàcilment la tomba de la persona que es busca, etc.
Una dita popular afirma que "la mort és llei de vida". També és cert que "viure mata". En qualsevol cas sembla ser que la mort és el darrer tabú. I que "només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins a la mort".
El Miquel Berga, el passat 28 d'octubre, a l'article RIP publicat al diari El Punt Avui  parlava de l'última setmana d'octubre. De Tots Sants, de la fascinació pels cementiris, de les làpides, dels epitafis... Un dels epitafis més cèlebres del cementiri de Vilafranca és aquest: